Una angoixa irreprimible també va posseir el vell pintor aquella nit, quan es va assabentar de la notícia de la destrucció de les imatges. Els genolls li tremolaven i va agafar un crucifix per implorar a Déu que salvés aquell quadre que, de manera prou manifesta, la seva mateixa gràcia li havia concedit. Aquesta idea terrible el va turmentar durant tota aquella nit sinistra i sorollosa. I, en apuntar el dia, li va ser impossible continuar a casa.
La seva última esperança el va abandonar davant l’església com si li hagués caigut l’ànima a terra. Les portes estaven esbotzades, i tot de parracs, esberles i rastres de sang assenyalaven el pas despietat dels iconoclastes. Penosament, va recórrer l’obscuritat per dirigir-se cap al seu quadre. Les seves mans buscaven el quadre però no trobaven res més que el buit i, finalment, les va deixar caure. La confiança que durant tants anys havia omplert el seu cor i li havia fet entonar càntics d’agraïment a Déu se’n va anar volant de cop, com una oreneta espantada.
Finalment, es va asserenar i va encendre llum. La lluïssor efímera de la pedra foguera va oferir als seus ulls un espectacle que el va fer retrocedir, trontollant. A terra, entre enderrocs, hi havia la Mare de Déu del mestre italià, la Mare de Déu amb els trets dolços i melangiosos i el cor travessat per una espasa. Però no era pas el retrat, el que hi havia al terra de l’església, sinó la mateixa Mare de Déu en persona… El front de l’ancià es va cobrir de suor freda quan la breu lluïssor es va apagar. Li semblava estar vivint un malson. Però, quan va tornar a encendre llum, va reconèixer Esther, estirada i amb una ferida mortal. I va comprendre que, per un estrany prodigi, la que havia encarnat en vida la seva visió de la Mare de Déu, havia adoptat els trets de la Mare de Déu del mestre estranger i el seu destí sagnant a l’hora de la mort…
Era un miracle, un miracle evident. Però el vell pintor ja no volia creure en miracles. En el mateix instant en què la va veure morta al costat del seu quadre destruït, aquella noia que havia estat la flor que havia il·luminat dolçament els últims dies de la seva vida, les cordes de la seva ànima creient es van trencar. Va renegar del Déu en què havia cregut durant setanta anys en un moment. És que tot allò podia ser obra d’un Déu savi i benvolent, que concedia tanta joia creativa i tanta magnificència per tot seguit anorrear-les sense cap mena de motiu? Allò no podia ser fruit de cap acte deliberat, sinó la conseqüència aleatòria d’una voluntat juganera. Tan sols un prodigi de la vida i no pas un miracle diví, una casualitat de tantes que es produeixen cada dia, com totes les coses que es fan i es desfan, i prou! És que tenien tan poca importància per a Déu les ànimes bones i pures que les abandonava en aquell joc negligent? Per primera vegada desconfiava de Déu en una església, perquè sempre l’havia considerat omnipotent i bondadós i ara ja no podia comprendre els seus designis.
Va contemplar molta estona la jove morta que havia il·luminat els seus últims anys amb una claror crepuscular i pietosa. Però es va sentir més tranquil i assossegat quan va veure la felicitat continguda que es dibuixava als llavis malmesos de la noia, i la humilitat va inundar de nou el seu cor bondadós. Podia realment preguntar-se qui havia aconseguit el prodigi que aquella noia jueva solitària hagués donat la seva vida per protegir l’honor de la Mare de Déu? Podia jutjar si havia estat obra de Déu o de la vida? Podia revestir l’amor amb paraules que desconeixia, podia rebel·lar-se contra Déu, perquè no entenia la seva naturalesa?
El vell pintor es va estremir. Es va sentir molt pobre en aquella hora solitària. Va reconèixer que, durant tots aquells llargs anys, havia vagarejat tot sol entre Déu i la vida, que havia volgut comprendre des de dos punts de vista el que era senzill però alhora impossible d’interpretar. És que no eren les mateixes estrelles meravelloses, les que havien il·luminat el pas vacil·lant d’aquella ànima femenina que s’obria com una flor? No eren en ella i en tot el mateix, Déu i l’amor?
Les primeres lluors de l’aurora brillaven dolçament als vitralls, però ell no va percebre aquella llum, perquè no sentia cap mena d’anhel de dies nous en una vida que ja havia recorregut durant tants anys, commogut pels seus prodigis sense haver-se sentit mai del tot completament il·luminat. I, sense por, es va sentir proper a aquesta última meravella que ja no és una il·lusió ni un somni, sinó l’obscura veritat eterna.