Mont. Com vos deya, Fontanellas,

lo rey está molt fotút:

lo qui guia ’ns ha sigut,

es ja un manso sensa esquellas.

Ja no podrá dur may més

lo casco, ni la corassa;

la sort, ab aixó que’ns passa,

nos ha fotut un revés.

Font.  Y vos que ho habeu sentit

¿sabeu quin mal es aquet?

Mont. Si’m guardessiu lo secret…

Font.  ¡Vos ho juro!

Mont. Está podrit. (ab veu baixa)

Font. ¡Que dieu!

Mont. ¡Home! ¡de veras!

Font.  Pero ¿com pot habé estat?

Mont. Lo rey moro li ha donat

unas purgacións culeras.

Font.  ¿Donchs es a dir que’l rey moro

va dá a D. Jaume pel cul?

Mont. Vegi de parlá’l gandul

del seu rey ab més decoro.

Font.  Si tinch culpa, perdonaume,

jo ho había entés així.

Mont. Al rey moro es a na’a aqui

va doná pel cul D. Jaume.

Font.  Jo entench per cosas culeras

cosas que surten al cul

y D. Jaume, si está ful,

no ho está pas dels raderas.

Si a lo rey aquell bacó

doná’l mal que jo deploro,

son culeras las del moro,

mes las de D. Jaume, no.

Mont. Ja veig que teniu rahó;

so jo qui mal ha parlat,

y aixis quedeu dispensat.

Font.  Donchs are, conteume aixó

perque jo hi sentit a dir

del Rey moro de Mallorca

certa cosa que’s tant porca

com la que’m conteu a mi.

D. Jaume, se qu’emprenyat

de veure que’ls dels turbans

ens mataban els cristians

sense pena ni pietat,

va jurar per los seus Deus,

sobre un altar fet de garbas,

agafá el rey per las barbas

y fótrel a los seus peus;

y donant l’ordre al moment

de asaltar la ciutat,

guanyá a n’al moro en lo combat

y cumplí lo jurament.

Tot aixó es lo que jo sé;

are vos me podreu dir

si es aixís com va sucsehir.

Mont. Jo la veritat vos diré:

Frente a Mallorca acampats

estaban els catalans,

sitiant als moros bergants

dintre’ls murs mitj afamats,

quan nostre rey y senyor,

un día que’l campament

anaba sol recorrent,

veu que a sos peus cau un mort.

Y los morts cayent contaba

fins que van ser cent y tants;

eran presoners cristians,

que’l rey moro allí ens tiraba.

¡Per Sant Jordi! el rey digué

a lo moro, rey taul,

que juro darte pel cul

aixís que dins entraré.

Llavors entrém a Mallorca

(com va ser encare ignoro),

entra el rey, guanya a n’al moro,

y pel rulé me l’enforca.

¡Que vinguin tots! me digué,

y allá sobre d’un bagul

donant al moro pel cul

tot lo exercit’l vegé.

Veus aquí l’historia certa

del fet de que tant se parla.

Font.  La gent no sab lo que garla.

Mont. Per so la boca es oberta.

Vos foterán cada gotlla

que us deixarán aturdit,

perqué, tant gran com petit,

cada hu a son gust hu enmotlla,

encara que aixó’s veu,

per no doná escandols als pobles,

que’l rey degué dir als nobles

que ho contessin com ho dieu.

Font.  ¿Y voleu dir que d’aixó

lo rey podrit va quedar?

Mont. Tot seguit va comensar

a inflamárseli un culló;

y trobantse’ls pantalóns

tots mullats de per qui sota,

van veurer qu’era la gota

que feyan las purgacións.

Ademés s’ha sapigut,

que aquell lladre punyetero

ja’s feya dar pel trasero

pels seus esclaus.

Font.  ¡Cony que brut!

Mont. Mala época ha arreplegat

per venir D.ª Constansa…

Font.  ¿No feya llit?

Mont. D’anyoransa…

jo crech que ja s’ha llevat.

Y are ¿ja sabeu que’ls moros

de Murcia’s volen alsar?

Font.  Molta llenga y poch obrar;

son gent que fan com els lloros.

Mont.  Vos per só d’aquí a la vora

no us mogueu; podría ser

que us hagués de menester…

Patje  (Anunciant) Lo rey.

Font.  M’espero allá fora. (Se’n vá)