5

Havent sopat, els mariners ocupaven les hores de descans de diverses maneres. Jugaven a cartes al menjador. O llegien revistes, algun un llibre, algun anava a la cambra de ràdio a fer alguna comunicació. Jo em posava els audiòfons del casset i aprenia paraules en anglès mentre caminava per la coberta guarnida amb el tallavent groc. O ajaguda al llit de la meva cabina. Les sentia pels audiòfons i les repetia en veu alta i, quan a la cinta les lletrejaven, les escrivia en etiquetes de plàstic de colors que enganxava a les parets de la cabina.

M’adormia lletrejant els mots nous en el nou idioma.

El que m’agradava més, però, eren les nits en què havent sopat la fèiem petar.

Se servia cafè en gerres de cervesa, els mariners encenien cigarrets i algunes ampolles de rom circulaven de mà en mà, per servir-se en gots de plàstic transparent, encara que en Ricardo passava la vetllada sense deixar anar ni un moment de la mà la seva ampolla de Campari, que abocava sobre els glaçons del got.

M’encantava estar allà amb ells mentre explicaven les seves històries de mariners.

Una nit, en Ricardo va relatar com va ser allò de torpedinar un vaixell equivocat. Amb la mira va enfocar el vaixell, que d’un tros lluny es veia de la mida d’una mosca…, va pitjar el botó del llançador…, el torpede sortí disparat marcant una línia recta a l’escuma del mar… i llavors el capità va cridar:

—No era aquest, collons! Aquest és un vaixell hospital de la Creu Roja!

Es van quedar mirant l’horitzó: on hi havia el vaixell minúscul va aparèixer una espurna vermella. Havia explotat. Però era el vaixell equivocat. En Ricardo i després el capità van barbotejar:

—Collons.

—Collons.

—Així va ser com va anar —va concloure en Ricardo—. Així va ser com la vaig cagar al Mar Negre. Jo amb les coses bones sempre la cago.

Em va mirar directament a mi molta estona, tots els mariners van mirar com em mirava, i un mariner va preguntar:

—I llavors què més va passar, capità…?

—I llavors, no va passar res més —va dir en Ricardo, encara mirant-me—. La puta mare que em va parir. Llavors em vaig tatuar una creu vermella sobre el cor, per recordar-me de no cagar-la amb les coses bones. I això és tot el que va passar.

Ningú no va fer cap comentari, en Ricardo es va abocar més Campari sobre els glaçons del got de plàstic, i un altre mariner va explicar una altra història.

Una mitjanit, quan caminava per la coberta pronunciant mots en anglès, vaig decidir visitar les altres ocupants del vaixell. Les tonyines.

Vaig baixar a la panxa del vaixell, repenjant-me amb una mà a la barana de l’escaleta i una llanterna a l’altra mà. Vaig prémer l’interruptor. Es van encendre 10 focus, el gel es va il·luminar.

Dins del gel il·luminat, les tonyines eren unes taques negres. Enganxades les unes a les altres, col·locades les unes damunt les altres. Caminant per sobre, els meus passos pel gel feien «puf, puf, puf» i ressonaven a les parets metàl·liques de la panxa del vaixell, «paf, paf, paf».

No sé com, tot d’una es va trencar el gel i la meva bota es va enfonsar al costat d’una tonyina, llavors el seu ull negre es va bellugar i tots els ulls de totes les tonyines es van bellugar mentre obrien alhora les boques roses.

Amb els nusos dels dits vaig trucar a la cabina d’en Ricardo.

Va aparèixer amb bòxers blancs, el tors pelut, els cabells embullats. Em va deixar passar i vaig entrar coixejant, perquè m’havia tret la bota i el mitjó mullats, ens vam asseure en 2 cadires, de cara al llit, i Jo encara tremolava.

En Ricardo va dir amb la veu enrogallada:

—T’ha faltat oxigen. Això és el que t’ha passat. A la panxa del vaixell no hi ha oxigen. I sense oxigen un veu visions.

—Visions?

—Un al·lucina. Veu coses que no existeixen.

—Tinc, tinc —vaig començar a dir, amb l’ecolàlia engegada per la por—, tinc por perquè matem, matem tonyines.

En Ricardo era de color blau, al costat de la claraboia de la cabina fosca. Amb un fil de veu em va preguntar:

—Tens por de la venjança de les tonyines?

Un calfred em va fer tremolar. Ell va afegir:

—No pateixis. No es poden venjar. T’ho asseguro.

—No. Crec, crec que, que és por d’una, d’una altra cosa.

—D’una altra cosa —va repetir—. Sí, ja ho sé, d’una altra cosa més gran. Sí, això passa quan mates. Se t’obre un forat aquí. —Es va tocar el pit, la creu vermella tatuada sota el borrissol ros i sobre el cor—. Un forat per on t’entra el terror. El terror no saps de què. I això és el pitjor, que és una por molt gran i no saps de què.

»Ara escolta’m amb molta atenció. Per viure, els humans hem de menjar, i per menjar hem de matar. Déu ens ha donat permís per matar les altres espècies si ho fem per menjar. Això és tot. Recorda-ho quan t’envaeixi aquesta por gran, perquè és l’únic remei.

—El puc, puc, veure el permís? —vaig preguntar.

En Ricardo va girar la cara per mirar-me atentament.

—És clar que sí! —va fer—. Te’l fotocopiaré. És a la primera pàgina de la Bíblia i diu, més o menys, això: Déu va crear primer la llum, els mars i la terra, després els arbres, les plantes i els animals, i al final va crear Adam i Eva, els primers éssers humans, i els va dir: us dono tot el planeta perquè el domineu i us el mengeu.

—L’altre dia vaig preguntar a la tieta què era Déu. Em va contestar que Déu és tot el que no coneixem. A tot el que no coneixem, hi posem una etiqueta: Déu.

—No vull contradir la meva mestressa —va comentar en Ricardo—. Però no té ni punyetera idea de què parla. Et molesta si fumo?

No vaig contestar.

Ell va encendre un cigarret. Se’n va fumar la meitat en silenci. A l’últim va dir:

—Quan era petit, el capellà de la meva església ho explicava amb aquestes paraules: Déu és la porta, i és el que hi ha a l’altre costat de la porta. Busca aquesta porta. I surt de tu mateix cap a Déu.

Jo anava a preguntar-li una cosa, però va alçar una mà.

—No, no té explicació. Un dia, de cop i volta, ho entens, i ja està. Per cert —va afegir—, passa la nit amb mi.

Va posar el que quedava de la burilla del cigarret, dreta sobre el seu filtre, a la taula.

Després va dir:

—Si vols.

I al cap de poc:

—Diuen que te’n vas a estudiar molt lluny.

—Sí. En un altre país —vaig dir.

—Per què?

—Perquè la tieta ho vol.

—I tu, ho vols?

Em mirava tan intensament als ulls que vaig haver de desviar la vista cap a la paret.

—No ho sé pas —vaig fer de resposta.

I, de debò, no ho sabia, si me’n volia anar lluny.

En Ricardo es va estirar al llit i Jo m’ho vaig rumiar, i em vaig estirar al seu costat al llit, encarcarada.

I en algun moment, entre adormida i desperta, vaig notar sota la camisa que en Ricardo em feia petons a l’esquena. A la ferida de l’esquena. Hi posava, al llarg de la ferida, 1, 3, 5 petons. I dins el cap vaig sentir el meu Jo que deia:

—2 assassins.