Extensió d’herba cremada inflant-se al centre en forma de petit mamelló. Pendents suaus a esquerra i a dreta i cap al prosceni. Darrere, una baixada més abrupta a nivell de l’escena. El màxim de senzillesa i de simetria.

Llum encegadora.

Un teló de fons amb un trompe-l’oeil molt carrincló representa, al lluny, la fugida i la trobada d’un cel sense núvols amb una plana pelada.

Enterrada fins a la cintura en el mamelló, en el centre precís d’aquest, WINI. La cinquantena, boniques restes, rossa de preferència, grassoneta, braços i espatlles nues, cosset molt escotat, pitrera agraïda, collaret de perles. Dorm, els braços sobre el mamelló, el cap sobre els braços. Al seu costat, a l’esquerra, una bossa negra i grossa, una mena de cabàs, i, a la dreta, una ombrel·la amb el mànec entrant (i entrat) del qual no es veu sinó el pom de forma de bec d’ànec.

A la dreta i a darrere seu, estirat a terra, adormit, amagat pel mamelló, WILI.

Pausa llarga. Un timbre agut es dispara, cinc segons, es para. WINI no es mou. Trucada més aguda, tres segons. WINI es desperta. El timbre es para. Alça el cap, mira al davant. Pausa llarga. Es redreça. Posa les mans planes sobre el mamelló, tira el cap enrere i fita el zenit. Pausa llarga.

WINI (fitant el zenit): Un altre dia diví. (Pausa. Torna a posar el cap vertical, mira al davant. Pausa. Ajunta les mans, les aixeca davant la pitrera, tanca els ulls. Una pregària inoïble fa bellugar els llavis, cinc segons. Els llavis s’immobilitzen, les mans queden ajuntades. Baix). —Amén Jesús. (Els ulls s’obren, les mans se separen, tornen a lloc sobre el mamelló. Pausa. Ajunta de nou les mans, les aixeca de nou davant el pit. Una rerepregària inoïble li fa bellugar els llavis, tres segons. Baix). Segle dels segles, Amén. (Els ulls s’obren, les mans se separen, tornen a lloc sobre el mamelló. Pausa). Comença, Wini. (Pausa). Comença la jornada, Wini. (Pausa. Es gira cap a la bossa, hi furga dins sense canviar-la de lloc, en treu un raspall de dents, furga de nou, treu un tub de dentifrici aplanat, es torna a posar de cara, descargola el tap del tub, diposita el tap sobre el mamelló, esprem el tub amb dificultat deixant un poc de pasta sobre el raspall, guarda el tub en una mà i es raspalla les dents amb l’altra. Es gira púdicament, tombant-se cap enrere i cap a la dreta, per escopir darrere el mamelló. Així veu WILI. Escup, i es tomba una mica més). I-uu! (Pausa. Més fort). I-uu! (Pausa. Fa un somriure tendre tot i tornant-se a posar de cara. Diposita el raspall). Pobre Wili —(examina el tub, fi del somriure)— per no gaire temps —(cerca el tap)— en fi —(recull el tap)— no res a fer —(torna a cargolar el tap)— desgràcia petita —(diposita el tub)— encara un —(es gira cap a la bossa)— sense remei —(furga en la bossa)— cap remei —(treu un mirall petit, torna a posar-se de cara)— sí, sí —(s’inspecciona les dents en el mirall)— pobre Wili estimat —(es prova amb el polze les incisives superiors, veu indistinta)— renoi! —(aixeca el llavi superior per inspeccionar-se les genives, igualment)— Déu meu —(tira sobre un racó de la boca, boca oberta, igualment)— en fi —(l’altre racó, igualment)— pitjor, no —(abandona la inspecció, veu normal)— ni millor, ni pitjor —(diposita el raspall)— cap canvi —(s’eixuga els dits a l’herba)— gens de dolor —(cerca el raspall de dents)— gairebé gens —(recull el raspall)— ho trobo meravellós —(examina el mànec del raspall)— res millor —(examina el mànec, llegeix)— pura…, què? —(pausa)— què? —(diposita el raspall)— sí, sí —(es gira cap a la bossa)— pobre Wili —(furga en la bossa)— cap gust —(furga)— per a res —(treu un estoig d’ulleres)— cap finalitat —(torna a posar-se de cara)— a la vida —(treu les ulleres de l’estoig)— pobre Wili estimat —(diposita l’estoig)— només bo per dormir —(desplega les ulleres)— do meravellós —(es posa les ulleres)— res millor —(cerca el raspall de dents)— al meu parer —(recull el raspall)— sempre ho he dit —(examina el mànec del raspall)— tant de bo el tingués jo! —(examina el mànec, llegeix)— autèntica…, pura…, què? —(diposita el raspall)— aviat cega —(es treu les ulleres)— en fi —(diposita les ulleres)— ja està vist —(cerca el mocador en el cosset)— sens dubte —(treu el mocador plegat)— des de temps —(desplega el mocador espolsant-lo)— quins són aquells versos meravellosos? —(s’eixuga un ull)— desgraciada de mi —(l’altre ull)— que veig el que veig —(cerca les ulleres)— sí, sí —(recull les ulleres)— ja me’n passaria —(eixuga les ulleres amb el mocador bufant sobre els vidres)— no tan segur —(eixuga)— santa llum —(eixuga)— negra immersió —(eixuga)— emergir —(eixuga)— forn de llum infernal. (Es para d’eixugar, tomba el cap enrere, mira el cel, torna a posar el cap vertical, es posa a eixugar, es para, tomba el cos enrere i a la dreta). I-uu! (Pausa. Fa un somriure tendre tot tornant-se a posar de cara i eixuga de nou. Fi del somriure). Do meravellós —(para d’eixugar, diposita les ulleres)— tan de bo el tingués jo! —(torna aplegar el mocador)— en fi —(entafora el mocador en el cosset)— no puc queixar-me —(cerca les ulleres)— no, no —(recull les ulleres)— no he de queixar-me —(aixeca les ulleres davant els ulls)— tants motius —(mira a través d’un vidre)— d’agraïment —(l’altre vidre)— gens de dolor —(es posa les ulleres)— gairebé gens —(cerca el raspall de dents)— ho trobo meravellós —(recull el raspall)— res millor —(examina el mànec del raspall)— lleugers maldecaps de vegades —(examina el mànec, llegeix)— garantida…, autèntica…, pura…, què? —(mira de més a prop)— autèntica…, pura… —(agafa el mocador de dins el cosset)— sí sí —(desplega el mocador espolsant-lo)— una vaga migranya de tant en tant —(eixuga el mànec del raspall)— va venint —(eixuga)— després se’n va —(eixuga maquinalment)— sí, sí, —(eixuga)— tantes bondats —(eixuga)— grans bondats —(para d’eixugar, esguard fit i buit, veu que es trenca)— pregàries, potser no del tot vanes —(pausa, igualment)— matí —(pausa, igualment)— vespre —(baixa el cap, eixuga de nou, es para, torna a aixecar el cap, més calma, s’eixuga els ulls, torna aplegar el mocador, torna a posar-lo en el cosset, examina el mànec del raspall, llegeix)— formalment…, garantida…, autèntica…, pura… —(mira de més aprop)— autèntica pura… (Es treu les ulleres, les diposita així com el raspall, mira al davant). Coses velles (Pausa). Ulls vells. (Pausa llarga). Continua, Wini. (Mira al seu voltant, mira de reüll l’ombrel·la, la fita llargament, la recull i n’extreu el mànec d’una llargària inesperada. Tot empunyant la punta de l’ombrel·la amb la mà dreta es tomba cap enrere i a la dreta per damunt de WILI). I-uu! (Pausa). Wili! (Pausa). Do meravellós (Li assesta un cop amb el bec de l’ombrel·la). Tant de bo el tingués jo! (Un cop novament. L’ombrel·la se li escapa i cau darrere el mamelló. De seguit l’hi és tornada per la mà invisible de WILI). Gràcies, estimat (Transfereix l’ombrel·la a la mà esquerra, torna a posar-se de cara i examina la palma dreta). Humida (Transfereix l’ombrel·la a la mà dreta i examina la palma esquerra). En fi, pitjor no. (Torna a aixecar el cap, to jovial). Ni millor, ni pitjor, ni cap canvi (Pausa. Igualment). Cap dolor. (Es tomba cap enrere per mirar Wili, agafant com abans l’ombrel·la per la punta). Si et plau, estimat, porta’t bé, no et tornis a adormir, podria necessitar-te (Pausa). Oh, no hi ha pressa, no hi ha pressa, però no tornis a arraulir-te. (Es torna a posar de cara, diposita l’ombrel·la, examina les dues palmes alhora, les eixuga a l’herba). Una mica pioca, potser, malgrat tot (Es gira cap a la bossa, hi furga, en treu un revòlver, el té enlaire, li fa un petó ràpid, el torna a ficar a la bossa, furga, treu un flascó que conté un fons de líquid vermell, torna a posar-se de cara, cerca les ulleres, se les posa, llegeix l’etiqueta). Disminució de la vivor…, manca d’empenta…, pèrdua de la gana…, nadons…, nens…, adults…, sis cullerades…, plenes…, cada dia —(aixeca el cap, somriu)— com abans —(fi del somriure, torna a acotar el cap, llegeix)— cada dia…, abans i després…, cada àpat…, millora… —(mira de més a prop)— instantània. (Es treu les ulleres, les diposita, mira el nivell del líquid, descargola el tap, buida el flascó d’un glop amb el cap ben tirat enrere, llença el flascó i el tap a la banda de WILI, soroll de vidre trencat). Ah! Em trobo millor! (Es gira cap a la bossa, hi furga dins, treu la barra del pintallavis, torna a posar-se de cara, l’examina). Per poc temps. (Cerca les ulleres). En fi… (Es posa les ulleres, cerca el mirall). No he de queixar-me. (Recull el mirall, comença a pintar-se els llavis). Quin és aquell vers admirable? (Llavis). Oh alegries fugisseres —(llavis)— oh…, ta-la lentes desgràcies. (Llavis. Un renou de la banda de WILI l’interromp. Prova de posar-se assegut. Allunya de la cara el mirall i la barra i es tomba enrere per veure. Pausa. La closca calba de WILI, la part posterior, d’on s’escola un fil de sang, apareix al damunt de la pendent del mamelló, s’immobilitza. WINI torna a pujar les ulleres fins al front. Pausa. Apareix la mà de WILI, amb un mocador, l’estén sobre la closca, i desapareix. Pausa. La mà torna a aparèixer, amb un canotier guarnit amb una cinta bicolor, se l’ajusta a la closca, coquetament, de biaix, i després desapareix. Pausa. WINI es tomba una mica més cap a ell). Tira’t les calces amunt, estimat, t’enrogiràs. (Pausa). No? (Pausa). Oh, ja ho veig, te’n queda del teu producte. (Pausa). Fes-lo penetrar bé, tresor meu. (Pausa). Ara, l’altra. (Pausa. Torna a posar-se de cara, mira al davant. Expressió de felicitat). Oh, quin dia més bo que ens espera! (Pausa. Fi de l’expressió feliç. Baixa les ulleres sobre el nas i torna a pintar-se els llavis. WILI desplega un diari, mans invisibles. Les pàgines esgrogueïdes, meitat superior, s’apropen fins a emmarcar-li el cap. WINI acaba de pintar-se els llavis, allunya una mica el mirall i els revisa). Fresca boqueta. (WILI gira full. WINI diposita el mirall i la barra i es gira cap a la bossa). Boqueta esblaimada.

WILI gira full. WINI furga en el sac, treu un petit barret xic, d’aquells antics, ploma rebregada, torna a posar-se de cara, torna a ajustar el barret, allisa la ploma, apropa el barret al cap. Gest parat per la veu de WILI.

WILI (llegint): Monsenyor el Reverendíssim Pare en Déu Carolus Caçapot, mort en el cossi.

Pausa.

WINI (mirant al davant, barret a la mà, to de reminiscència fervent): Xarlot Caçapot! (Pausa). Tanco els ulls —(es treu les ulleres i tanca els ulls, barret en una mà, ulleres a l’altra)— i estic altra vegada asseguda sobre els seus genolls, al clos, a Fogàs-i-Barrinou, darrere la casa, sota l’acàcia. (Pausa. Obre els ulls, es posa les ulleres, s’entreté amb el barret). Oh, quins dies més feliços.

Pausa. Apropa el barret al cap. Gest aturat per la veu de WILI.

WILI (llegint): Es busca un noi espavilat.

Pausa. Ella apropa el barret al cap, atura el gest, es treu les ulleres, mira al davant, les ulleres en una mà, el barret a l’altra.

WINI: El meu primer ball! (Pausa). El meu segon ball! (Pausa. Tanca els ulls). El meu primer petó! (Pausa. WILI gira full. WINI obre els ulls). Un de la creu magnètica o mecano-terapeuta Ribes…, o Ribàs…, fins i tot Ribé, encara és possible. Bigoti rogenc molt atapeït. (Reverenciosament). Reflexos pastanaga! (Pausa). En un cau de jardiner, però a casa de qui, no se sap. Cap cau de jardiner a casa nostra i a casa seva, és clar, ni ombra d’un cau de jardiner. (Tanca els ulls). Torno a veure les piles de testos de flors. (Pausa). Els manats de calçots. (Pausa). L’ombra espessint-se entre les bigues.

Pausa. Obre els ulls, es posa les ulleres, apropa el barret al cap. Gest aturat per la veu de WILI.

WILI (llegint): Bonic apartament tranquil, assolellat.

Pausa. WINI es posa impetuosament el barret, cerca el mirall. WILI gira full. WINI recull el mirall, revisa el barret, diposita el mirall, es gira cap a la bossa. El diari desapareix. WINI furga en la bossa, treu una lupa, es torna a posar de cara, cerca el raspall de dents. El diari reapareix, plegat, i venta la cara de WILI, mà invisible. WINI recull el raspall de dents i examina el mànec amb la lupa.

WINI: Formalment garantida… (WILI para de ventar-se), veritable pura… (Pausa. WILI torna a ventar-se. WINI mira de més a prop). Formalment garantida… (WILI para de ventar-se), autèntica pura… (Pausa. WILI es venta de nou), cerra de… (WILI para de ventar-se), cerra de…, porc. (Pausa. WINI diposita la lupa i el raspall. El diari desapareix. WINI es treu les ulleres, les diposita, mira al davant). Cerra de porc. (Pausa). Ho trobo meravellós, que no passa ni un dia —(somriure)— com abans! —(fi del somriure)— gairebé cap, sense algun enriquiment del saber per mínim que sigui, l’enriquiment vull dir, per poc que te’n donis la pena. (La mà de WILI reapareix tenint una postal que examina de molt a prop). I si per raons obscures cap pena ja no és possible, llavors només tancar els ulls —(ho fa)— i esperar que vingui el dia —(obre els ulls)— el bon dia que la carn es fon a tants graus i la nit de la lluna dura tants centenars d’hores. (Pausa). Cosa que trobo reconfortant quan perdo coratge i estic gelosa de les bèsties que degollen. (Girant-se cap a WILI). Espero que no perds res de… (Veu la postal, es tomba encara més). Què hi tens aquí, Wili, em permets? (Allarga el braç i WILI li dóna la postal. El braç apareix per sobre de la pendent del mamelló i es quedarà així, allargat, amb la mà oberta, fins que sigui tornada la postal). Caram! Però, a què juguen? (Cerca les ulleres, se les posa i examina la postal). Però, si és una autèntica pura porqueria! (Examina la postal). N’hi ha per fer vomitar —(examina la postal)— tot ésser que es respecti. (Impaciència dels dits de WILI. Cerca la lupa, la recull i l’apunta sobre la postal. Pausa llarga). I aquest tercer d’aquí, al fons, què tragina? (Mira de més aprop). Ai no, si et plau! (Impaciència dels dits de WILI. Última mirada perllongada. Diposita la lupa, agafa la vora extrema de la postal entre el polze i l’índex de la mà dreta, separa el braç cap a la dreta, gira el cap cap a l’esquerra, pinça el nas entre el polze i l’índex de la mà esquerra). Ecs! (Deixa anar la postal). Treu-m’ho, això! (El braç de WILI desapareix. La mà reapareix tot seguit, aguantant de nou la postal. WINI es treu les ulleres, les desa, mira al davant. Durant l’estona que segueix, WILI segueix delectant-se amb la postal, mirant-se-la per tots cantons, allunyant-la i apropant-la als ulls). Cerra de porc. (Expressió perplexa). Què és en realitat un porc? (Pausa. Igualment). Una truja, això sí, evidentment, ho sé, però un porc? (Fi de l’expressió perplexa). En fi, quina importància, és el que dic sempre, ja tornarà, ho trobo meravellós, tot torna. (Pausa). Tot? (Pausa). No, tot no. (Somriure). No, no. (Fi del somriure). No del tot. (Pausa). Una part. (Pausa). Torna a pujar, un bon dia, d’enlloc. (Pausa). Dels núvols. (Pausa). Ho trobo meravellós. (Es gira cap a la bossa. La mà de WILI desapareix amb la postal. Ella vol furgar en la bossa, para el gest). No. (Torna a posar-se de cara. Somriure). No, no. (Fi del somriure). A poc a poc, Wini. (Mira al davant. La mà de WILI reapareix, treu el canotier, desapareix amb el canotier). I ara, què? (La mà de WILI reapareix, treu el mocador, desapareix amb el mocador. Amb neguit, com a algú que no parés esment). Wini! (WILI s’inclina cap endavant, el cap desapareix). I, doncs, quina és l’alternativa? (Pausa). Doncs quina és l’al… (WILI es moca llargament i sorollosa, cap i mans invisibles. WINI es gira cap a ell. Pausa. El cap de WILI reapareix. Pausa. La mà reapareix, amb el mocador, l’estén sobre la closca, després desapareix. Pausa. La mà reapareix, aguantant el canotier, l’ajusta sobre la closca, coquetament, de biaix, després desapareix. Pausa). Tant de bo t’hagués deixat dormir! (Es torna a posar de cara. Tot estirant distretament de l’herba i aixecant i abaixant el cap, ella anima el que segueix). Ai sí, si tan sols pogués suportar d’estar sola, vull dir d’anar abocant la meva xerrameca sense ànima vivent que m’escolti. (Pausa). No que em faci il·lusions, tu no sents gaire res, Wili, plagui a Déu. (Pausa). Hi ha dies que potser no sents res. (Pausa). Però n’hi ha d’altres que contestes. (Pausa). De manera que puc dir-me a cada moment, fins i tot quan no respons i potser no sents res, Wini, hi ha moments que et fas sentir, no parles ben bé sola, és a dir en el desert, cosa que mai no he pogut suportar —a la llarga. (Pausa). És el que em permet continuar, continuar parlant s’entén. Mentre que si t’arribessis a morir —(somriure)— com abans! —(fi del somriure)— o a marxar, abandonant-me, què faria jo llavors, què podria fer tot el sant dia, vull dir des del moment en què allò sona per despertar-se, fins al moment en què allò sona per adormir-se. (Pausa). Simplement, mirar de dret al meu davant, els llavis endins? (Pausa llarga mentre ho fa. Para de tirar de l’herba). Cap més paraula fins al darrer alè, res més que trenqui el silenci d’aquests llocs. (Pausa). De tard en tard, un sospir en el mirall. (Pausa). O un curt…, rosari de riures, per si de cas per ventura la trobés encara divertida. (Pausa. Té un somriure que sembla haver de culminar en riure quan de sobte cedeix a una expressió d’inquietud). Els cabells! (Pausa). M’he pentinat? (Pausa). Potser sí que ho he fet. (Pausa). Normalment ho faig. (Pausa). Es pot fer tan poca cosa. (Pausa). Es fa tot. (Pausa). Tot el que es pot. (Pausa). Què vols fer-hi, és humà. (Comença a revisar el mamelló, aixeca el cap). La naturalesa humana és així. (Torna a revisar el mamelló, aixeca el cap). És la feblesa humana. (Torna a inspeccionar el mamelló, aixeca el cap). La feblesa natural. (Torna a revisar el mamelló). Cap rastre de pinta. (Revisa). Cap rastre de raspall. (Aixeca el cap. Expressió perplexa. Es gira cap a la bossa, hi furga dins). La pinta és aquí. (Es gira de cara. Expressió perplexa. Es gira cap a la bossa, furga). El raspall és aquí. (Es torna a posar de cara. Expressió perplexa). Potser els hi he ficat, després d’haver-me’n servit. (Pausa. Igualment). Però, normalment no torno a endreçar les meves coses després d’haver-me’n servit; no, les deixo estar, per aquí per allà, i les endreço totes alhora, a l’acabar el dia. (Somriure). Com abans (Pausa). El dolç com abans! (Fi del somriure). I tanmateix…, em sembla…, recordar-me… (De sobte, despreocupada). Oh al capdavall, quina importància pot tenir, vet-aquí el que dic sempre, és molt senzill; em pentinaré més tard, molt senzill, el temps és de Déu i meu. (Pausa). De Déu i meu… (Pausa). Quin gir més curiós. (Pausa). Es diu, això? (Girant una mica el cap cap a WILI). Es pot dir això, Wili, que el temps d’un és de Déu i seu? (Pausa. Girant-se una mica més, més fort). Ho diries tu això, Wili, que el teu temps és de Déu i teu?

Pausa llarga.

WILI: Dorm.

WINI: (tornant-se a posar de cara, alegre): Ah, avui em parlarà, oh quin bon dia serà encara! (Pausa. Fi de l’expressió alegre). Un altre. (Pausa). Bé, vejam, on era, ah sí, els cabells, més tard, me n’ocuparé més tard. (Pausa). M’he posat —(aixeca les mans fins al barret)— sí, posa’t el barret —(baixa les mans)— ara no puc treure-me’l. (Pausa). I pensar que hi ha moments que no pots treure’t el barret, encara que la teva vida en depengués. Moments que no pots posar-te’l, moments que no pots treure-te’l. (Pausa). Quantes vegades he dit, posa’t el barret ara, Wini, no hi ha res més a fer, treu-te el barret, Wini, sigues tota una noia, et vindrà bé, i no ho feia. (Pausa). No podia. (Aixeca la mà, treu de sota el barret un floc de cabells, l’apropa a l’ull, el mira de reüll, el deixa anar, baixa la mà). D’or, vas dir aquell dia, per fi sols, cabells d’or —(aixeca la mà com si fes un brindis)— als teus cabells d’or…, que mai no hagin… (la veu es trenca), que mai no… (Baixa la mà. Abaixa el cap. Pausa. Fluix). Aquell dia. (Pausa. Igualment). Quin aquell dia? (Pausa. Aixeca el cap. Veu normal). I ara? (Pausa). Les paraules t’abandonen, hi ha moments que fins i tot t’abandonen. (Girant-se una mica cap a WILI). No és cert, Wili? (Pausa. Girant-se una mica més, més fort). No és cert, Wili, que fins i tot les paraules t’abandonen, hi ha moments? (Pausa. Es torna a posar de cara). Què podem fer llavors, fins que no tornin? Pentinar-se, si no s’ha fet, o si s’està en el dubte, netejar-se les ungles si s’han de netejar, amb això es pot veure a venir. (Pausa). És això el que vull dir. (Pausa). És tot el que vull dir. (Pausa). Ho trobo meravellós, que no passi un sol dia —(somriure)— com abans! —(fi del somriure)— gairebé cap, sense algun mal —(WILI s’esfondra darrere el mamelló, WINI es gira cap a l’esdeveniment)— per un bé. (Es tomba el màxim). Torna a entrar al forat, ara, Wili, ja t’has exposat prou. (Pausa). Fes el que et dic, Wili; no et quedis espaterrat aquí, sota aquest sol d’infern, torna a entrar en el forat. (Pausa). Vinga, Wili. (WILI, invisible, es posa a reptar cap al forat, cap al jardí). En bona hora! (Segueix amb la mirada la seva progressió). El cap primer, no, ximple; com t’ho faràs per girar? (Pausa). Així…, mitja volta…, ara…, de recules. (Pausa). Ben bé que ho sé, estimat; reptar a reculons, no és per descansar, però val la pena, al capdavall. (Pausa). El teu colcrem! (Torna a venir reptant a buscar-lo, ella el segueix amb la mirada). El tap! (Torna tot reptant al seu forat, ella el segueix amb la mirada. Neguitosa). El cap primer, no, et dic. (Pausa). Més cap a la dreta. (Pausa). A la dreta, et dic! (Pausa. Neguitosa). Però abaixa el cul, renoi! (Pausa). Ara! (Pausa). Vet-ho aquí! (Totes aquestes injuncions en veu forta. Ara en veu normal, sempre girada cap a ell). Em sents des d’allí estant? (Pausa). T’ho suplico, Wili, només sí o no; em sents des d’allí estant, només sí o res?

Pausa.

WILI (malhumorat): Sí.

WINI (tornant-se a posar de cara, mateixa veu): I ara?

WILI (neguitós): Sí!

WINI (menys fort): I ara?

WILI (encara més neguitós): Sí!

WINI (encara menys fort): I ara? (Pausa. Una mica més fort). I ara?

WILI (violentament): Sí!

WINI (mateixa veu): Que plorin, Déu meu, que s’estremeixin de vergonya. (Pausa). M’has sentit?

WILI (neguitós): Sí.

WINI (mateixa veu): Què? (Pausa). Què?

WILI (encara més neguitós): Que s’estremeixin.

Pausa.

WINI (mateixa veu): De què? (Pausa). Que s’extremeixin de què?

WILI (Violentament): Que s’extremeixin!

WINI (veu normal, d’una tirada): Que Déu et beneeixi Wili per la teva bondat ja sé l’esforç que això et costa, descansa ara relaxa’t ja no t’empiparé més a no ser que hi estigui obligada, vull dir a no ser que esgotés les pròpies possibilitats cosa que és poc probable; només saber que ets aquí en estat de sentir-me encara que de fet no ho facis és tot el que necessito, només sentir-te aquí a l’abast de la veu i mai se sap a l’aguait és tot el que demano no dir res no fet per a les teves orelles o susceptible de fer-te pena, no ser aquí tot emetent a crèdit per dir-ho així sense saber i un cuc que em rosega. (Pausa. Reprèn l’alè). El dubte. (Posa l’índex i el dit del mig a la regió del cor, cerca el lloc, el troba). Aquí. (Desplaça lleument els dits). Més o menys. (Aparta la mà). Oh, sens dubte, vindran temps que no podré dir una paraula de més sense estar segura que has sentit l’última, i després altres, sens dubte altres temps, on hauré d’aprendre de parlar tota sola, cosa que no he pogut suportar mai un tal desert. (Pausa). O mirar dret al davant, els llavis endins. (Ho fa). Tot el sant dia. (Mirada fixa, llavis endins). No. (Somriure). No, no. (Fi del somriure). Hi ha la bossa és clar. (Es gira cap a la bossa). Hi haurà sempre la bossa. (Torna a posar-se de cara). Sí, suposo. (Pausa). Fins i tot quan hauràs marxat, Wili. (Es gira una mica cap a ell). Marxes, Wili, oi? (Pausa. Girant-se una mica més cap a ell, més fort). Aviat marxaràs, Wili, oi? (Pausa. Més fort). Wili! (Pausa. Es tomba cap enrere i a la dreta per mirar-lo). Ah, t’has tret el barret de palla, això és ser llest. (Pausa). Em pots veure des d’allí, m’ho pregunto, sempre m’ho pregunto. (Pausa). No? (Es torna a posar de cara). Oh ja ho sé, no ha de ser forçosament així, quan dos éssers estan junts —(la veu es trenca)— d’aquesta manera —(veu normal)— que perquè l’un veu l’altre, l’altre hagi de veure l’un, la vida m’ha ensenyat això…, també. (Pausa). Sí, la vida, suposo, no hi ha cap altre vocable. (Es gira una mica cap a ell). Podries veure’m, Wili, et sembla, d’allí estant, si aixequessis els ulls cap a mi? (Es gira una mica més). Aixeca els ulls fins a mi, Wili, i digues si pots veure’m, fes-ho per mi, em tombo tant com puc. (Ho fa. Pausa). No? (Pausa). No vols fer això per mi? (Pausa). En fi no hi fa res. (Torna penosament a posar-se de cara). La terra és justa avui, mentre no m’hagi engreixat. (Pausa. Distretament, ulls baixos). Segurament és la calorada (Es posa a teclejar i acaronar la terra). Totes les coses dilatant-se. (Pausa. Tot teclejant i acaronant). Les unes més. (Pausa. Igualment). Les altres menys. (Pausa. Igualment). Oh, ja puc imaginar-me el que rumies, aquesta sí que no n’hi ha prou amb haver-la de sentir, sinó que ara, a més a més, cal mirar-la. (Pausa. Igualment). Doncs, és molt comprensible. (Pausa. Igualment). Tan comprensible com es vulgui. (Pausa. Igualment). Un té l’aire de no demanar gran cosa, fins i tot en els moments en què no sembla gaire possible —(la veu es trenca)— de demanar menys…, a un semblant…, és el mínim que es pot dir…, quan en realitat…, quan un hi pensa…, veu en el seu cor…, veu l’altre…, el que necessita…, la pau…, que se’l deixi en pau…, llavors potser la lluna…, tot aquest temps…, a pidolar la lluna. (Pausa. De sobte la mà s’immobilitza. Amb vivacitat). Òndia! Què veig ara? (Inclina el cap a la terra, incrèdula). Sembla vida això! (Cerca les ulleres, se les posa, mira de més a prop. Pausa). Una formiga! (Recula. Veu aguda). Wili, una formiga, viva! (Cerca la lupa, la recull, l’apunta a la formiga). Ha fugit! (Pausa). Ah, torna a ser aquí! (Segueix la marxa de la formiga per l’herba). Porta una mena de piloteta blanca als braços. (Segueix la marxa. La mà s’immobilitza). S’ha amagat. (Segueix durant un moment mirant el mateix lloc amb la lupa, després es redreça lentament, desa la lupa, es treu les ulleres i mira endavant amb les ulleres a la mà. Fluix). Com una piloteta blanca.

Pausa. Comença afer el gest de dipositar les ulleres.

WILI: Ous.

WINI (parant el gest): Què?

Pausa.

WILI: Ous (Pausa. WINI mateix gest). Formicació.

WINI (parant el gest): Què?

Pausa.

WILI: Formicació.

Pausa. WINI diposita les ulleres, mira al davant.

WINI (murmura): Déu! (Pausa. WILI riu baixet. Pausa. Ella riu amb ell. Ambdós riuen baixet. WILI es para. WINI riu tota sola. Pausa. WILI riu amb ella. Riuen plegats. Ella es para. WILI riu tot sol. Pausa. Es para. Pausa. Veu normal). Quin goig, per fi, sentir-te riure de nou, almenys això, estava convençuda que no em passaria, que no et passaria, mai més. (Pausa). Sens dubte hi hauria gent que ens trobaria un poc irreverents, però no ho crec. Es pot magnificar el Totpoderós millor que rient amb ell de les seves brometes, sobretot quan són fluixes? (Pausa). Hi estaries d’acord, Wili, em sembla, amb aquest punt de vista. (Pausa). O ens hem deixat distreure per dues coses diferents del tot? Però en fi quina importància, vet-aquí el que dic sempre, del moment que…, saps…, quin és aquell vers meravellós…, ta-la desgràcia, n’hi ha prou, ja m’has fet riure prou. (Pausa). I ara? (Pausa). Temps era temps, Wili, podia seduir, jo? (Pausa). Hi hagué mai un temps, Wili, que podia seduir? (Pausa). No et confonguis amb la meva pregunta, Wili no et pregunto si has estat seduït, això ja ho sabem, et demano si a parer teu jo podia seduir —en un moment donat. (Pausa). No? (Pausa). No pots? (Pausa). Oh, ho reconec, n’hi ha per no saber que respondre. I ja t’has desfogat bé prou, pel moment, relaxa’t ara, descansa; ja no t’empiparé més, a no ser que hi estigui obligada només saber que ets aquí a l’abast de la veu i per si de cas al mig-aguait, és per a mi…, és el meu racó d’atzur. (Pausa). El dia ja és ben avançat. (Somriure). Com abans! (Fi del somriure). I tanmateix encara és segurament massa d’hora per a la meva cançó. Trobo que cantar massa d’hora és un greu error. (Es gira cap a la bossa). Hi ha la bossa, és clar. (Mira la bossa). La bossa. (Torna a posar-se de cara). Sabria enumerar-ne el contingut? (Pausa). No. (Pausa). Sabria respondre si alguna bona ànima que passés per casualitat em demanés, Wini, aquesta bossa grossa i negra, de què està plena, sabria respondre de manera exhaustiva? (Pausa). No. (Pausa). Les fondàries sobretot, qui sap quins tresors. Quins reconforts. (Es gira cap a la bossa). Sí, hi ha la bossa. (Es torna a posar de cara). Però m’he de sentir dir: No exageris, Wini, amb la teva bossa, aprofita-te’n és clar, que t’ajudi per anar…, endavant, quan estàs amb l’aigua al coll, és clar, però sigues previsora, ja m’ho sento dir, Wini, sigues previsora, pensa en el moment que les paraules t’abandonaran —(tanca els ulls, pausa, obre els ulls)— i no exageris amb la teva bossa. (Es gira cap a la bossa). Si vols, remena una mica, però ràpid. (Es torna a posar de cara, tanca els ulls, estira el braç esquerre, fica la mà a dins del sac i treu el revòlver. Fastiguejada). Una altra vegada tu! (Obre els ulls, torna a posar-se de cara amb el revòlver i el contempla). Amic Browni! (La sospesa en el clot de la mà). Encara no és prou feixuc per quedar-se al fons amb els…, últims cartutxos? Pots pensar! Sempre al davant. (Pausa). Browni… (Girant-se una mica més cap a WILI). Te’n recordes de Browni, Wili? (Pausa). Te’n recordes del temps en què sempre m’estaves emprenyant perquè te’l tragués. Treu-me això, Wini, treu-me això, abans que posi fi als meus patiments. (Es torna a posar de cara. Amb menyspreu). Els teus patiments! (Al revòlver). Oh, és un consol, sens dubte, saber que ets aquí, però ja t’he vist prou. Et foragitaré, vet aquí el que faré. (Diposita el revòlver sobre el mamelló, a la dreta). Aquí, viuràs aquí, d’ara en endavant. (Somriure). Com abans! (Fi del somriure. Pausa). I ara? (Pausa llarga). La gravetat, Wili, tinc la impressió que ja no és el que era, tu no? (Pausa). Sí, cada vegada més la impressió que si no fos retinguda —(gest)— d’aquesta manera, me n’aniria senzillament a flotar en l’atzur. (Pausa). I que un dia potser la terra cedirà, de tant que estira, sí, petarà tot a l’entorn i em deixarà sortir. (Pausa). No tens mai aquesta sensació, Wili, de ser com xuclat? (Pausa). No estàs obligat a arrapar-te, de vegades. (Girant-se una mica cap a ell). Wili.

Pausa.

WILI: Xuclat?

WINI: Sí, gatet meu, a dalt, a l’atzur, com un fil de la verge. (Pausa). No? (Pausa). Mai? (Pausa). I bé, les lleis naturals, les lleis naturals, és com la resta sens dubte, tot depèn del subjecte. Tot el que puc dir és que per la meva part pel que em concerneix, ja no són el que eren quan era joveneta i…, esbojarrada… (la veu es trenca, abaixa el cap), bella…, potser…, bonica…, en un sentit…, atractiva. (Pausa. Aixeca el cap). Perdona’m, Wili, una té cada…, bull de malenconia. (Veu normal). En fi, quin goig saber que ets aquí, almenys això, fidel al teu lloc, i potser despert, i potser a l’aguait, de vegades, quin bon dia encara…, per a mi…, haurà estat. (Pausa). Fins aquí. (Pausa). Quina benedicció que res no creixi, imagina’t si tota aquesta porqueria tornés a créixer. (Pausa). Imagina’t. (Pausa). Ah sí, grans bondats. (Pausa llarga). No puc parlar més. (Pausa). Per ara. (Es gira cap a la bossa. Pausa. Torna a posar-se de cara. Somriure). No, no. (Fi del somriure. Mira l’ombrel·la). Podria sens dubte —(recull l’ombrel·la)— sí, sens dubte, obrir aquest trasto, és el moment. (Comença a obrir-la. Les dificultats que troba en fer-ho, i que supera, ritmen el que segueix). Una s’absté — s’està — d’obrir-lo — per por d’obrir-lo — massa aviat — i el dia passa — sense tornada — sense que hagi estat obert — de cap manera. (Ara l’ombrel·la està oberta. Girada cap a la dreta li fa donar voltes distretament, ara en un sentit, adés en l’altre). Sí sí, tan poca cosa a dir, tan poca cosa a fer, i la por tan forta, alguns dies, de trobar-se…, al límit, hores per endavant, abans que soni, per la son, i res més a dir, res més a fer, que els dies passen, alguns dies passen, sense tornada, sona per la son, i res o gairebé res no ha estat dit, res o gairebé res no ha estat fet. (Aixeca l’ombrel·la). Vet aquí el perill. (Torna a posar-se de cara). Del qual cal guardar-se. (Mira al davant, tenint amb la mà dreta l’ombrel·la per damunt del cap. Pausa). Suava abundosament. (Pausa). Abans. (Pausa). Ara no gens. (Pausa). Gairebé no gens. (Pausa). La calor ha augmentat. (Pausa). La transpiració ha minvat. (Pausa). Ho trobo tan meravellós. (Pausa). La manera com l’home s’adapta. (Pausa). A les condicions canviants. (Transfereix l’ombrel·la a la mà esquerra. Pausa). Aguantar-la enlaire cansa el braç. (Pausa). Caminant no. (Pausa). Només en el descans. (Pausa). Vet aquí una observació ben curiosa. (Pausa). Espero que no te l’hagis deixada escapar aquesta, Wili, em faria pena que te la deixessis escapar. (Agafa l’ombrel·la amb totes dues mans. Pausa). Estic lassa, de tenir-la enlaire, i no puc deixar-la. (Pausa). La raó em diu: Deixa-la, Wini, no t’ajuda per a res, i enganxa’t a una altra cosa. (Pausa). No puc. (Pausa). No, cal que passi alguna cosa en el món, que hi hagi algun canvi, no puc. (Pausa). Wili. (Amb una veueta). Ajuda’m. (Pausa). Digues que la deixi, Wili, t’obeiré, de seguida, tal com he fet sempre. (Pausa). Tingues pietat. (Pausa). No? (Pausa). Una sort, que el molí giri. (Pausa). Ho trobo meravellós, les meves dues llànties, quan l’una s’abaixa, l’altra crema més clara. (Pausa). Ah sí, grans bondats. (Es cala foc a l’ombrel·la. Ensuma, aixeca els ulls, tira l’ombrel·la darrere el mamelló, es tomba cap enrere per veure-la consumir-se, torna a posar-se de cara). Ah terra, vella extintora! (Pausa). Això ja ho hem vist, cal creure, encara que no en tingui recordança. (Pausa). I tu, Wili? (Es gira una mica cap a ell). Tens recordança, Wili, d’haver vist això alguna vegada? (Es tomba cap enrere per mirar-lo). Saps què acabem de veure, Wili? (Pausa). El coma t’ha tornat a venir? (Pausa). No et pregunto si ets sensible a tot el que passa, només et pregunto si el coma t’ha tornat a venir. (Pausa). Els teus ulls semblen tancats, però no vol dir res, ja ho sabem. (Pausa). Aixeca un dit, pollet meu, vols, si no has perdut del tot el coneixement. (Pausa). Fes-ho per mi, Wili, només el dit petit, si no estàs privat de sentiment. (Pausa. Alegre). Oh, tots cinc, avui ets un àngel, ara podré continuar, amb el cor tranquil. (Torna a posar-se de cara). Sí, què s’ha vist mai que no s’hagués vist abans, i tanmateix…, em pregunto. (Pausa). En aquest braser cada dia més roent, no és natural que es cali foc a coses a les quals això no havia passat encara, d’aquesta manera vull dir, sense que ningú no el cali? (Pausa). Jo mateixa no acabaré per fondre’m o cremar, oh no vull dir forçosament en les flames, no, només convertida poc a poc en cendres negres, tota aquesta —(gest ample amb els braços)— carn visible. (Pausa). D’altra banda, he conegut mai temps temperats? (Pausa). No. (Pausa). Parlo de temps temperats i de temps tòrrids, són paraules buides. (Pausa). Parlo de quan encara no estava presa —d’aquesta manera— i tenia les meves cames i l’ús de les meves cames, i podia cercar-me un racó ombrívol, com tu, quan estava lassa del sol, o un racó assolellat quan estava lassa de l’ombra, com tu, i tot això són paraules buides. (Pausa). No fa més calor avui que ahir, no farà més calor demà que avui, impossible, i així per un seguit fins a perdre’s de vista, perdre’s de passat i d’esdevenidor. (Pausa). I si un dia la terra havia de recobrir els meus pits, llavors no hauria vist mai els meus pits, ningú no hauria mai vist els meus pits. (Pausa). Això, Wili, espero que no se t’ha escapat, això, em sabria greu que t’ho deixessis escapar, no és cada dia que arribo a aquestes alçades. (Pausa). Sí, sembla que s’hagi produït alguna cosa, alguna cosa sembla que s’hagi produït, i no s’ha produït res, és tu qui tens raó, Wili. (Pausa). L’ombrel·la serà de nou aquí demà, al meu costat sobre aquest mamelló, per ajudar-me a passar el dia. (Recull el mirall). Agafo aquest mirall petit, l’esbocino sobre una pedra —(ho fa)— el llenço lluny —(el llença al darrere)— demà tornarà a ser aquí altra vegada, dins la bossa, sense ni una rascada, per ajudar-me a passar el dia. (Pausa). No, no es pot fer res. (Pausa). Ho trobo meravellós, la manera amb la qual les coses… (la veu es trenca, abaixa el cap), les coses…, tan meravellós. (Pausa llarga, cap cot. Finalment es gira, sempre inclinada, cap a la bossa, en treu tot un trastam inidentificable, el torna a entaforar a la bossa, furga més avall, treu finalment una caixeta de música, dóna corda al mecanisme, l’engega, escolta la música durant un moment inclinada sobre la caixeta que té amb les dues mans, torna a posar-se de cara, es redreça lentament i escolta la música —el Vals «Hora exquisita» de la Vídua Alegre— estrenyent la caixeta amb les dues mans contra el pit. Poc a poc una expressió feliç. Es balanceja al ritme. La música es para. Pausa. La veu rauca de WILI entona la melodia —sense paraules. L’expressió feliç augmenta. WILI es para. Ella diposita la caixeta). Oh, quin bon dia que haurà estat, encara! (Pica de mans). Una altra vegada, Wili, una altra vegada. (Pica de mans). Bis bis, Wili, t’ho prego! (Pausa. Fi de l’expressió feliç). No? No vols fer-ho per a mi? (Pausa). És molt comprensible, molt comprensible. No es pot cantar així com així, únicament per plaure l’altre, per més estimat que sigui, no, el cant ha de venir del cor, vet aquí el que dic sempre, venir espontàniament, com la merla. (Pausa). Quantes vegades m’he dit, en les hores negres: Canta ara, Wini, canta la teva cançó, no hi ha res més a fer, i no ho feia. (Pausa). No podies. (Pausa). No, com la merla, o l’ocell de l’aurora, sense preocupació de profit, ni per si mateix ni per altri. (Pausa). I ara? (Pausa llarga. Baix). Estranya sensació. (Pausa. Igualment). Estranya sensació, que algú em miri. Sóc neta, després borrosa, després res, i altra vegada borrosa, i altra vegada neta, i així per un seguit, anant i tornant, passant i repassant, dins l’ull d’algú. (Pausa. Igualment). Estrany? (Pausa. Igualment). No, aquí tot és estrany. (Pausa. Veu normal). Em sento dir: Calla ara, Wini, una mica, vols; no gastis totes les paraules del dia, calla i fes alguna cosa, vols, per canviar. (Aixeca les mans i les té obertes davant els ulls. A les mans). Feu alguna cosa! (Es gira cap a la bossa, furga dins, treu una llima d’ungles, torna a posar-se de cara i comença a llimar-se les ungles. Llima durant un moment en silenci. Després el que segueix ritmat per la llima). La imatge em puja — dels abismes — d’un senyor Piper — d’un senyor i potser — d’una senyora Piper — però no — es donen la mà — així doncs més aviat la seva promesa — o només una amiga — molt estimada. (Es mira les ungles de més aprop). Molt trencadisses, avui. (Es torna a posar a llimar). Piper — Piper — el nom et diu — alguna cosa — a tu, Wili — evoca vull dir — una realitat qualsevol — per a tu, Wili — no responguis — si et molesta — ja t’has gastat — bé prou — Piper — Piper. (Examina les ungles llimades). Una mica més presentables. (Aixeca el cap, mira al davant). Aguanta, Wini, vet aquí el que dic sempre, passi el que passi, aguanta. (Pausa. Es torna a posar a llimar). Sí — Piper —(es para de llimar, aixeca el cap, mira al davant)— o Cooker, no seria més aviat Cooker? (Es gira una mica cap a WILI). Cooker, Wili, és que Cooker aixeca un vel? (Pausa. Girant-se una mica més, més fort). Cooker, Wili, és que Cooker desvetlla cap ressò, el nom Cooker? (Pausa. Es tomba cap enrere per mirar-lo. Pausa). Oh ja està bé! (Pausa). Què has fet del teu mocador? (Pausa). Oh Wili, no te l’empassaràs! Escup, si et plau, escup! (Pausa. Torna a posar-se de cara). En fi al capdavall és ben natural, sembla. (La veu es trenca). És ben humà (Pausa. Igualment). Què es pot fer? (Pausa. Igualment). Del matí al vespre. (Pausa. Igualment). Dia rere dia. (Pausa. Aixeca el cap. Somriure). Com abans! (Fi del somriure. Torna a les ungles). No, ja l’he feta aquesta. (Passa a la següent). Em calia posar les ulleres. (Pausa). Massa tard. (Acaba la mà esquerra, la revisa). Una mica més presentables. (Comença la mà dreta. El que segueix ritmat com abans). En fi — no importa — aquest Cooker — Piper — no importa — i la dona — donant-se la mà — cadascú una bossa — d’aquelles on pots ficar-hi de tot — marró — plantats allí fitant-me — bocabadada — després ell — Piper — Cooker — no importa — A què juga?, digué ell — A què treu cap de fer això?, digué ell — ficada fins a les metes — dins el pixallits — persona grollera — què significa això?, digué ell — què hauria de significar? — que naps — que cols — totes les bestieses — habituals — m’entens?, digué ell — per desgràcia, digué ella — com per desgràcia?, digué ell — què significa per desgràcia? (Para de llimar, aixeca el cap, mira al davant). I tu?, digué ella. Tu, a què treus cap, què hauries de significar tu? Que potser és perquè encara t’aguantes dret damunt els dos peuassos plans, amb la teva bossa farcida de caca en conserva i de calçotets de recanvi, arrossegant-me d’un extrem a l’altre d’aquesta porqueria de desert — una autèntica peixatera, digna companya —(sobtadament violenta)— deixa’m anar, digué ella, redéu, i esfondra’t, esfondra’t! (Es torna a posar a llimar). Per què no la desenterra?, digué ell — al·lusió a tu, angelet — de què li serveix ella així? — de què li serveix ella així? — i així per un seguit — totes les ximpleries — habituals — cal desenterrar-la, digué — així no té cap sentit — desenterrar-la amb què?, digué ella — només amb les mans — devien ser marit i — muller. (Llima en silenci). Després ja els tens que marxen — donant-se la mà — les bosses — s’allunyen — borrosos — després res — últims humans — a haver-se desencaminat per aquí. (Acaba la mà dreta, la revisa, desa la llima, mira al davant). Estrany, uns apareguts així, en un moment com aquest (Pausa). Estrany? (Pausa). No, aquí tot és estrany. (Pausa). En tot cas n’estic agraïda. (La veu es trenca). Molt agraïda. (Baixa el cap. Pausa. Aixeca el cap. Calma). Baixar i aixecar el cap, baixar i aixecar, sempre això. (Pausa). I ara? (Pausa llarga. Comença a posar ordre desant els objectes a la bossa, el raspall de dents l’últim. Aquesta operació ritma el que segueix). Sense dubte és — una mica massa d’hora — per preparar-se — per a la nit —(para d’endreçar, aixeca el cap, somriu)— com abans! —(fi del somriure, es torna a posar a endreçar)— i tanmateix ho faig — em preparo — per a la nit — sentim que és propera — que aviat sonarà — per a la son — dient-me, Wini — per no gaire temps, Wini — aviat sonarà — per a la son. (Para d’endreçar, aixeca el cap, mira al davant). Hi ha vegades que m’equivoco. (Somriure). Però no sovint. (Fi del somriure). Hi ha vegades que s’ha acabat tot per aquell dia, tot ha estat fet, tot ha estat dit, tot és a punt per a la nit, i encara no s’ha acabat el dia, ni de bon tros, però la nit encara no és a punt ni de bon tros. (Somriure). Però això no passa sovint. (Fi del somriure). Sí, quan sento que ja ve, que sonarà aviat, per a la son, i em preparo per consegüent per a la nit —(gest)— d’aquesta manera hi ha vegades que m’equivoco — (somriure)— però no sovint. (Fi del somriure. Es torna a posar a endreçar). En un altre temps pensava — dic, que en un altre temps pensava — que totes aquestes coses — ficades altra vegada en la bossa — si massa aviat — ficades massa aviat — que es podien agafar altra vegada — per si de cas — si es necessita — i així per un seguit — indefinidament — ficades — agafades — fins que soni — per a la son. (Para d’endreçar, aixeca el cap, somriu). Però no. (Somriure més ample). No no. (Fi del somriure. Es torna a posar a endreçar). Podria semblar estrany això — sí, sense dubte — aquest…, com dir-ho? — el que acabo de dir — sí, sens dubte —(recull el revòlver)— estrany —(es gira per desar el revòlver a la bossa)— si no fos —(a punt de desar el revòlver altra vegada para el gest i torna a posar-se de cara)— si no fos —(diposita el revòlver a la dreta, para d’endreçar, aixeca el cap)— que tot sembla estrany —(pausa)— molt estrany. (Pausa). Mai no canvia res. (Pausa). I cada vegada més estrany. (Pausa. S’inclina de nou, recull l’últim objecte, és a dir, el raspall de dents, i es gira per ficar-lo a la bossa quan un enrenou per banda de WILI li crida l’atenció. Es tomba per veure. Pausa). Cansat d’aquest forat, conillet meu? (Pausa). I bé, ja ho entenc. (Pausa). El teu barret! (Pausa). Ah ja no ets el reptador d’aquell temps, pobre estimat. (Pausa). No, no, ja no ets el reptador que va conquerir el meu cor. (Pausa). Sobre els genolls, estimat, prova sobre els genolls, i amb les potes a terra. (Pausa). Genolls! Genolls! (Pausa). Quina maledicció, la mobilitat! (Segueix amb els ulls la progressió de WILI cap a ella darrere el mamelló, és a dir cap al lloc que ocupava al principi de l’acte). Un peu i sis polzes més, Wili, i hauràs arribat. (Pausa durant la qual ella observa els últims polzes). Ah! (Torna penosament a posar-se de cara, es frega el coll). Torticoli de tant admirar-te. (Es frega el coll). Però val la pena, val mil vegades la pena. (Es gira una mica cap a ell). Saps quin somni tinc algunes vegades? (Pausa). Quin somni tinc algunes vegades, Wili? (Pausa). Que vindràs a viure d’aquesta banda, perquè pugui veure’t. (Pausa. Torna a posar-se de cara). Això em transformaria. (Pausa). Desconeguda. (Es gira una mica cap a ell). O només de tant en tant, d’aquesta banda, només de tant en tant que em sadolli de tu. (Pausa. Torna a posar-se de cara). Però no pots, ja ho sé. (Abaixa el cap). Jo ho sé. (Pausa. Aixeca el cap). En fi —(mira el raspall)— per no gaire temps, Wini —(mira el raspall)— ara sonarà. (La closca calba de WILI, part posterior, apareix per damunt la pendent del mamelló. WINI mira el raspall de més a prop). Formalment garantida… (aixeca el cap), què més deia? (La mà de WILI apareix amb el mocador que estén sobre la closca, després desapareix). Autèntica pura…, formalment garantida… (la mà de WILI reapareix aguantant el canotier que ajusta sobre la closca, coquetament, de biaix, i després desapareix), ah!, cerra de porc! (Pausa). Què és, un porc, exactament? (Pausa. Girant-se una mica cap a WILI). Què és exactament, Wili, un porc? (Pausa. Girant-se una mica més, suplicadora). Wili, t’ho suplico, què és un porc?

Pausa.

WILI: Bacó mascle, castrat. (WINI té una expressió feliç). Criat a fi de matança.

WINI torna a posar-se de cara. L’expressió de felicitat augmenta. WILI obre el diari, té les mans amagades. Les pàgines esgrogueïdes s’apropen fins a emmarcar-li el cap. WINI mira al davant, expressió feliç.

WINI: Quin altre bon dia, oi?, un altre més! (Pausa). Malgrat tot. (Fi de l’expressió feliç). Fins ara.

Pausa. WILI gira full. Pausa. Gira full. Pausa.

WILI: Prima de rendiment.

Pausa. WINI es treu el barret, es gira per ficar-lo a la bossa, para el gest, torna a posar-se de cara. Somriure.

WINI: No. (Somriure més ample). No, no. (Fi del somriure. Es torna a posar el barret, mira al davant. WILI gira full). I ara? (Pausa llarga). Canta. (Pausa). Canta la teva cançó, Wini. (Pausa). No? (Pausa). Doncs resa. (Pausa). Digues la teva pregària, Wini.

Pausa. WILI gira full. Pausa.

WILI: Avantatges socials.

Pausa. WINI mira al davant. WILI gira full. Pausa. El diari desapareix.

WINI: Digues la teva vella pregària, Wini.

Pausa llarga.

Teló