A la recerca de Mr. Hyde

Aquell vespre, Mr. Utterson va tornar a la seva casa de solter molt abatut i s’assegué a taula sense gaire gana. Tenia per costum, cada diumenge, un cop acabat el sopar, d’asseure’s al costat del foc amb un àrid llibre de teologia, fins que el rellotge de l’església veïna tocava les dotze, hora en què se n’anava amb parsimònia i agraïment al llit. Aquell vespre, però, un cop enretirades les estovalles, va agafar una espelma i es dirigí al seu despatx, on va obrir la caixa forta i va agafar del lloc més reservat un document on constava, al sobre, el títol «Testament del Dr. Jekyll», i s’assegué tot arrugant la cella per tal d’estudiar-ne contingut. El testament era hològraf, ja que Mr. Utterson, malgrat haver acceptat d’encarregar-se’n, ara que ja estava fet, havia refusat de prestar la mínima assistència en la seva confecció. El document estipulava no sols que només en cas de defunció de Henry Jekyll, doctor en Medicina i membre de la Royal Society, etc., totes les seves possessions havien de passar a les mans del seu «amic» i benefactor Edward Hyde, sinó també que en el cas de la «desaparició o absència inexplicable del Dr. Jekyll durant un període que excedís els tres mesos», l’esmentat Edward Hyde passaria a heretar immediatament tots els béns de Henry Jekyll, lliure de qualsevol càrrega o obligació, fora del pagament d’unes petites sumes als membres del servei del doctor. Aquest document, des de feia temps, preocupava Mr. Utterson. L’ofenia com a advocat i com a amant dels usatges i aspectes sans de la vida, i com aquell a qui les coses capritxoses li semblaven deshonestes. Fins ara, el que havia encès la seva indignació era la seva ignorància de qui era Mr. Hyde. Ara, per un canvi sobtat, la causa n’era la seva coneixença. Ja era prou desagradable quan només en sabia el nom, del qual no podia esbrinar cap altra cosa. Fou pitjor quan aquest va començar a revestir-se d’atributs detestables. I, de la immaterial boira movedissa que durant tant de temps havia desconcertat la seva visió, començava a sorgir-ne de sobte la clara imatge d’una persona diabòlica.

«Vaig pensar que era una bogeria», es va dir mentre tornava a posar el document odiós dins la caixa forta, «i ara començo a creure que és una ignomínia».

Acabat això, va apagar l’espelma, es va posar una gran capa, i es va dirigir cap a la plaça Cavendish, ciutadella de la medicina, on el seu amic, el gran Dr. Lanyon, tenia la seva casa i on rebia els seus molts pacients. «Si hi ha algú que ho pugui saber, aquest és Lanyon», va pensar.

El solemne majordom el coneixia i li va donar la benvinguda. No el va fer esperar, sinó que el va conduir directament des de la porta fins al menjador, on el Dr. Lanyon seia tot sol davant el seu vi. Era una persona cordial, d’aspecte saludable, endreçat, i caravermell, de cabell prematurament blanc i de maneres decidides i bullicioses. En veure Mr. Utterson, es va aixecar ràpidament i el va acollir amb els braços oberts. L’afabilitat que demostrava feia la impressió de ser una mica teatral, però estava basada en un sentiment genuí. Els dos homes eren vells amics, companys d’escola i universitat, amb un gran respecte personal i mutu, i, cosa que no sempre s’esdevé, fruïen de la companyia recíproca.

Després d’una petita digressió, l’advocat va portar la conversa cap al tema que tan desagradablement el preocupava.

—Suposo, Lanyon —va dir—, que som els dos amics més antics que té Mr. Jekyll.

—M’agradaria que els amics no fossin tan antics —va respondre el Dr. Lanyon deixant anar una rialleta—. Sí, suposo que ho som. Què fa? Darrerament el veig molt poc.

—Ah, sí? —va dir Utterson—. Em pensava que us unia un interès comú.

—Ens unia —va ser la seva resposta—. Però ja fa més de deu anys que Henry Jekyll es va tornar massa excèntric pel meu gust. Va començar a anar malament. Malament del cap, tot i que, evidentment, segueixo interessant-me per ell, per raó de l’antiga amistat que ens va unir, tal com es diu, però el veig i l’he vist molt poc. Totes aquelles ximpleries tan poc científiques —va afegir el doctor mentre el seu rostre agafava de sobte un color morat— haurien enemistat Daimon i Pítias.

Aquesta petita explosió de mal geni va tranquil·litzar una mica Mr. Utterson. «Només han tingut divergències en algun punt científic», va pensar, i com que era un home sense massa passió per la ciència (excepte pel que feia a les qüestions relatives a les escriptures de traspàs), fins i tot va afegir: «només es tracta d’això». Va esperar un segon perquè el seu amic recuperés la calma, i immediatament va abordar el tema que l’havia fet venir.

—Coneixes un seu protégé, un tal Hyde? —va preguntar.

—Hyde? —va repetir Lanyon—. No, no n’he sentit a parlar mai, almenys en l’època que encara ens vèiem.

Aquesta va ser tota la informació que l’advocat es va emportar amb ell al gran llit fosc on es va regirar d’una banda a l’altra fins a altes hores de la matinada. Va passar una nit molt intranquil·la perquè la seva ment s’escarrassava enmig d’una total foscor i es trobava assaltada de preguntes.

Les campanes del rellotge de l’església, la qual es trobava tan convenientment prop d’on vivia Mr. Utterson, van tocar les sis, i ell encara donava voltes al problema. Fins ara només n’havia tocat el costat intel·lectual, però ara la seva imaginació també hi va intervenir, o més aviat començà a esclavitzar-lo, i mentre es trobava ajagut i es regirava al llit en la gran foscor de la nit, dins l’habitació protegida pels cortinatges, el relat de Mr. Enfield li passà per davant la ment un seguit d’imatges il·luminades. Veia el gran camp ple de fanals que era la ciutat a la nit, després la figura d’un home que caminava de pressa, aleshores una criatura que sortia corrents de la casa del metge, per últim els dos es trobaven, i aquell home Juggernaut passava per sobre el cos de la criatura, trepitjant-lo, i indiferent als seus crits. O, altrament, veia una habitació d’una casa rica, on el seu amic, el Dr. Jekyll, jeia adormit, amb cara somrient pels somnis; aleshores la porta de l’habitació s’obria, les cortines del llit se separaven, i una veu cridava l’adormit, i heus aquí que es trobava dempeus al seu costat una figura a qui s’havia donat poder sobre ell i fins i tot en aquesta hora morta s’havia de llevar i fer el que li ordenava. La figura que apareixia en aquestes dues seqüències va perseguir l’advocat tota la nit, i, si es va endormiscar en algun moment, fou per veure-la escapolir-se furtivament entre edificis adormits, o moure’s àgilment, i cada vegada més de pressa, fins a assolir una velocitat vertiginosa, a través de laberints més amplis d’una ciutat il·luminada pels fanals, i a cada cantonada atropellava una criatura i la deixava que plorés. I la figura no tenia rostre, pel qual hauria pogut saber qui era. Tampoc en els seus somnis no tenia rostre, o, si en tenia, un el desconcertava esfumant-se davant els seus ulls. I fou així que va sorgir i va créixer en la ment de l’advocat una curiositat especialment forta i gairebé desordenada de copsar el rostre del vertader Mr. Hyde. Si tan sols pogués veure’l una sola vegada, pensava que el misteri s’esclariria i potser desapareixeria, tal com acostuma a passar en les coses misterioses que s’examinen bé. Podria descobrir la raó de l’estranya preferència o servitud del seu amic (anomeni’s com es vulgui) i fins i tot de les sorprenents clàusules del testament. Seria almenys una cara que valdria la pena veure, una cara d’un home que no tenia entranyes de pietat, una cara que, en mostrar-se, va despertar en l’ànim poc impressionable d’Enfield un sentiment d’odi persistent.

Des d’aquell dia, Mr. Utterson va començar a visitar sovint la porta al carreró de les tendes. Al matí, abans de l’hora d’oficina, a la tarda, quan l’oficina estava plena i tenia poc temps, al vespre, sota el rostre de la lluna per sobre la ciutat boirosa; sota totes les llums i a totes hores, solitàries o concorregudes, podia veure’s l’advocat en aquest lloc que vigilava.

«Si ell és Mr. Hyde», pensava, «jo seré Mr. Seek».^[1]

A l’últim, la seva paciència es va veure recompensada. Era una nit freda i clara, l’aire era gelat; els carrers nets com el terra d’una sala de ball; els fanals, immòbils per la manca de vent, distribuïen de forma regular la llum i l’ombra. Prop de les deu, quan les tendes ja havien tancat, el carrer es trobava solitari, i, malgrat el brogit de fons de Londres, era molt silenciós. El més petit soroll podia sentir-se des de lluny. Els sorolls domèstics que sortien dels interiors de les cases eren clarament oïbles des de tots dos costats del carrer, i la remor dels passos d’un vianant el precedia molt abans. Mr. Utterson feia uns minuts que era apostat al seu lloc quan s’adonà d’uns passos lleugers i estranys que s’apropaven. En el decurs de les seves rondes nocturnes, s’havia acostumat a l’estrany efecte que es produeix quan les petjades d’una persona, encara lluny, es destaquen de sobte, amb tota claredat, del vast brogit i enrenou de la ciutat. Amb tot, mai abans no li havia cridat l’atenció d’una manera tan forta i decisiva, i, pressentint de forma supersticiosa l’èxit, es va amagar a l’entrada del pati.

Els passos s’anaren apropant ràpidament, i el seu ressò de sobte va anar augmentant en girar a la cantonada. L’advocat, des del seu lloc a l’entrada, va veure aviat a quina mena d’home hauria d’enfrontar-se. Era un home petit, vestit de manera senzilla, i el seu aspecte, fins i tot a distància, despertava una forta animadversió a qui l’observava. Es va dirigir de dret cap a la porta d’entrada, travessant el carrer per estalviar temps, i, en acostar-se, es va treure de la butxaca la clau com qui ja està prop de casa.

Mr. Utterson féu un pas i el va tocar a l’espatlla en passar pel seu davant:

—Mr. Hyde, suposo.

Hyde es féu enrere amb un sobresalt. Però el seu ensurt fou una cosa només momentània, i, sense mirar a l’advocat, va respondre fredament:

—Sí aquest és el meu nom. Què vol?

—Veig que es disposa a entrar —respongué l’advocat—. Sóc un vell amic del Dr. Jekyll, Mr. Utterson del carrer Caunt; deu haver sentit a parlar de mi. I ara que m’he ensopegat tan a propòsit amb vostè, he pensat que potser em permetria entrar.

—No hi trobarà el Dr. Jekyll. És fora —va contestar Mr. Hyde fent entrar de cop la clau al pany. I aleshores, de sobte, però encara sense aixecar la mirada—: Com m’ha reconegut? —va demanar.

—Podria fer-me un favor? —preguntà Mr. Utterson.

—Amb molt de gust —va replicar l’altre—. De què es tracta?

—Em permet que li vegi la cara? —va demanar l’advocat.

Mr. Hyde semblà dubtar, i aleshores, i com si de cop reflexionés, li va fer cara amb un aire de desafiament, i ambdós es van mirar fixament l’un a l’altre durant uns segons.

—Ara, una altra vegada, ja el reconeixeré —va dir Mr. Utterson—. Pot resultar una cosa molt útil.

—Sí —va respondre Mr. Hyde—. Potser és millor que ens hàgim trobat. A propòsit, hauria de tenir la meva adreça —i li va donar un número d’un carrer de Soho.

«Déu meu», va pensar Mr. Utterson. Era possible que ell també hagués pensat en el testament? Però es va refrenar, i només féu un gruny de reconeixença per l’adreça.

—Digui’m ara, com m’ha reconegut? —va dir l’altre.

—Per la seva descripció —va ser la resposta.

—Qui li va fer?

—Tenim amics comuns —digué Mr. Utterson.

—Amics comuns! —va repetir Mr. Hyde, una mica rogallosament—. Quins són?

—Jekyll, per exemple.

—Mai no us ho ha dit —va cridar Mr. Hyde, amb un atac d’ira—. No us creia capaç de mentir.

—Apa, vinga —va dir Mr. Utterson—, aquest no és un llenguatge adequat.

L’altre va grunyir, fent una riallada salvatge; i tot seguit, amb una extraordinària rapidesa, obrí la porta i va desaparèixer dins la casa.

L’advocat va romandre un segon ple de desassossec un cop Mr. Hyde l’hagué abandonat. Després va començar a caminar lentament carrer amunt, fent una pausa de tant en tant i passant-se la mà per la cella, ple de perplexitat. El problema que debatia en caminar era d’una mena que rarament se soluciona. Mr. Hyde era un home de poca estatura i de faccions pàl·lides, feia la impressió de deformitat sense que es pogués saber on radicava la malformació, tenia un somriure desagradable, s’havia adreçat a l’advocat amb una barreja criminal de timidesa i atreviment, i parlava amb una veu rogallosa, baixa i trencada. Tot això eren punts en contra d’ell, però, plegats, no explicaven la repugnància, l’aversió i el temor amb què Mr. Utterson el considerava «Hi ha d’haver alguna cosa més», es deia l’home tot perplex. «Hi ha alguna cosa més. Si ho pogués definir… Déu m’ajudi, però aquest home a penes sembla humà! Té potser alguna cosa de troglodita? O és, tal vegada, una nova versió del Dr. Fell? O és el simple reflex d’una pobra ànima, que d’aquesta manera es manifesta, transfigurant el cos fet del fang? Crec que ha de ser això. Pobre amic Harry Jekyll, si mai Satanàs ha posat la seva firma en la cara d’algú, és en la d’aquest teu nou amic!».

En tombar la cantonada d’un carreró lateral, hi havia una plaça plena de cases antigues i belles, la major part de les quals presentaven un estat d’abandó i decaïment, i habitacions i cambres per llogar a homes de tota mena i condició: gravadors de mapes, arquitectes, advocats dubtosos i agents d’empreses obscures. Una d’elles, amb tot, la segona des de la cantonada, era encara ocupada del tot, i a la seva porta, que indicava una gran distinció i riquesa, malgrat trobar-se submergida en la foscor, fora de la llum del fanal, Mr. Utterson es va parar i va trucar. Un vell criat ben vestit obrí la porta.

—Poole, és a casa el Dr. Jekyll? —va preguntar l’advocat.

—Aniré a veure-ho, Mr. Utterson —va dir Poole, i féu passar el visitant a una sala, gran i confortable, de sostre baix, amb enrajolat de lloses, escalfat (segons el costum de les cases de camp) per una llar de foc lluminosa, i moblat amb armaris de roure costosos—. Prefereix esperar aquí a la vora del foc, o més aviat que li porti un llum al menjador?

—Esperaré aquí mateix, gràcies —va contestar Mr. Utterson.

S’acostà prop del foc i es va repenjar damunt, l’alt guardafoc. Aquesta sala, on ara es trobava sol, era el caprici predilecte del seu amic el doctor, i Utterson mateix solia parlar-ne com de la sala més agradable de Londres. Però aquesta nit sentia una mena de calfred a la sang; el rostre de Hyde el tenia allotjat pesadament a la memòria. Va sentir (cosa que en ell era rar) una nàusea i un fàstic per la vida; i en el seu estat malenconiós, semblava llegir una amenaça en el vacil·lar de les flames sobre els armaris polits i l’inestable moviment de l’ombra sobre el sostre. Se sentia avergonyit de l’alleujament que va experimentar quan Poole va retornar de nou per anunciar-li que el Dr. Jekyll havia sortit.

—Poole, he vist entrar Mr. Hyde per la porta que dóna a l’antiga sala de dissecció —va dir—. És això correcte quan el Dr. Jekyll no és a casa?

—Correcte del tot, Mr. Utterson —va replicar el criat—. Mr. Hyde en té la clau.

—Sembla, Poole, que el teu amo té una gran confiança en aquest jove —va mussitar l’altre.

—Sí, senyor, en efecte —va dir Poole—. Tenim ordres d’obeir-lo.

—No recordo haver vist mai Mr. Hyde —va indicar Utterson.

—Oh, no, senyor. Aquí no hi sopa mai —va contestar el criat—. En efecte, gairebé no el veiem mai en aquest costat de la casa; la major part del temps entra i surt per la banda del laboratori.

—Bé, bona nit, Poole.

—Bona nit, Mr. Utterson.

I l’advocat es va encaminar cap a casa seva amb un gran pes al cor. «Pobre Harry Jekyll», va pensar, «tinc el pressentiment que està ficat en algun compromís dolent! Quan era jove era molt esvalotat; d’això, però, ja fa molt de temps; però dins la llei de Déu no hi cap estatut que posi limitacions al temps. Ah, ha de ser això; l’esperit d’algun antic pecat, el càncer d’alguna deshonra amagada; el càstig que s’acosta, pede claudo, anys després que la memòria ha oblidat i l’autoestima ha perdonat la falta». I l’advocat, espantat per aquest pensament va començar a rumiar consirosament una estona en el seu propi passat, recercant en tots els racons de la memòria per si de sobte i per casualitat aparegués alguna antiga malifeta. No tenia gaires coses a blasmar del seu passat; pocs homes podien llegir la llista de les seves accions amb menys aprensió; tanmateix, se sentia humiliat fins a la pols per les moltes coses dolentes que havia fet, i s’aixecava de nou amb un sentiment auster i de gratitud per les moltes altres que havia estat a punt de cometre i que malgrat tot havia pogut evitar. I aleshores, retornant al que el preocupava, va entreveure una guspira d’esperança. «Aquest Mestre Hyde», es va dir a si mateix, «en el cas que se l’estudiés, es descobriria que deu tenir els seus propis secrets: secrets negres, d’acord amb el seu aspecte; secrets comparats amb els quals la cosa pitjor que mai ha pogut cometre el Dr. Jekyll seria com la claror del dia. Les coses no poden continuar així. Em gela la sang pensar que aquesta criatura s’ha introduït com un lladre furtiu fins al costat del llit de Harry; pobre Harry, quin despertar que tindrà!, i el perill que corre!, perquè si aquest Hyde sospita de l’existència del testament, pot sentir-se impacient d’heretar. Sí, he de fer alguna cosa per impedir-ho —si és que Jekyll em deixa», va afegir, «si Jekyll m’ho permet». Un cop més, va veure en la seva ment, de manera tan clara com a través d’un espill, les estranyes clàusules del testament.