7

En vint minuts vam arribar als turons. Vam pujar una carena, vam baixar per una cinta blanca i llarga d’asfalt, vam travessar un pont, vam pujar fins a mig vessant i vam girar per un camí de grava que desapareixia en un revolt, entremig de roures petits i manzanitas. Plomalls d’herba de pampa creixien al vessant del turó, com si fossin sortidors d’aigua. Les rodes cruixien al damunt de la grava i relliscaven als revolts.

Vam arribar a una cabana de muntanya amb un porxo molt ample i fonaments de pedra. El molí d’un generador rodava lentament a la cresta d’un morrot, a trenta metres de la cabana. Un gaig blau de muntanya va travessar el camí, va girar en angle, va caure com una pedra i es va perdre de vista a tota velocitat.

L’home dels cabells grisos va acostar el cotxe fins al porxo, al cantó d’un cupè Lincoln de color torrat, va treure el contacte i va posar el fre de mà del Marmon, que tenia un mànec llarguíssim. Va treure les claus, les va tancar amb cura dins del clauer, es va guardar el clauer a la butxaca.

L’home del seient de darrere va sortir i em va obrir la porta. Tenia una pistola a la mà. Jo vaig sortir. L’home dels cabells grisos va sortir. Vam entrar tots a la casa.

Hi havia una sala gran amb unes parets de pi precioses, molt ben polides. Vam travessar la sala, tot trepitjant catifes índies, i l’home dels cabells grisos va trucar amb molt de compte a una porta.

Una veu va cridar:

—Què passa?

L’home dels cabells grisos va posar la cara contra la porta i va dir:

—Sóc en Beasley… i el paio que vostè volia veure.

La veu de dins va dir que endavant. En Beasley va obrir la porta, em va empènyer cap a dintre i va tornar a tancar al meu darrere.

Era una altra sala gran amb parets de pi i catifes índies a terra. Un foc de branquillons xiulava i esbufegava en una llar de pedra.

L’home que seia al darrere d’un gran escriptori era en Frank Dorr, el polític.

Era la mena d’home a qui encanta tenir un escriptori al davant, i poder-hi recolzar l’estómac inflat, i jugar amb les coses del damunt, i semblar molt savi. Tenia una cara grassa, fosca, una vora prima de cabells blancs al voltant del cap, uns ulls petits i esmolats, unes mans petites i molt delicades.

El tros que podia veure de la seva persona anava vestit amb una jaqueta grisa desmanegada, i tenia un gat persa negre i gran al damunt de l’escriptori, al seu davant. Gratava el caparró del gat amb una de les seves manetes polides, i el gat s’hi repenjava. La seva cua peluda no cabia al damunt de l’escriptori, i en baixava en línia recta.

—Segui —va dir, sense apartar la vista del gat.

Em vaig asseure en una cadira de pell, amb un seient molt baix. En Dorr va dir:

—Li agrada, això d’aquí dalt? És bonic, oi que sí?

Aquesta és la Toby, la meva xicota. L’única xicota que tinc. Oi que sí, Toby?

—M’agrada, això d’aquí dalt… però no m’agrada la manera com m’hi han portat.

En Dorr va aixecar el cap un parell de dits i em va mirar amb la boca un xic oberta. Tenia unes dents precioses, però no li havien pas nascut a la boca. Va dir:

—Sóc un home enfeinat, germanet. Era més fàcil fer això que discutir. Vols una copa?

—I tant que vull una copa —vaig dir jo.

Va estrènyer el cap de la gata amb delicadesa entre els palmells i després va apartar-la i va posar totes dues mans al damunt dels braços de la seva cadira. Va fer força, la cara se li va posar un xic vermella, i finalment va aconseguir d’aixecar-se. Va trontollar cap a una vitrina encastada i en va treure una ampolla de vidre tallat, de whisky, i dos gots de cristall amb filets d’or.

—Avui no hi ha gel —va dir, trontollant de tornada cap a l’escriptori—. S’ha de beure sol.

Va servir dues copes, va fer un gest i jo em vaig aixecar a recollir la meva. Ell va tornar a asseure’s. Jo em vaig asseure amb el meu got. En Dorr va encendre un cigar, va empènyer la capsa dos dits en la meva direcció i se’m va quedar mirant, completament relaxat.

—Tu ets el paio que ha acusat en Manny Tinnen —va dir—. Això no pot ser.

Vaig assaborir el meu whisky. Era prou bo per assaborir-lo.

—La vida es complica, a vegades —va continuar en Dorr, amb la mateixa veu tranquil·la, relaxada—. La política, fins i tot quan és divertida, deixa els nervis destrossats. Ja em deus conèixer. Sóc dur, i sempre aconsegueixo les coses que vull. Ja no vull gaires coses, però les coses que vull… les vull de debò. I no tinc pas manies, a l’hora d’aconseguir-les.

—Això és el que diu la seva reputació —vaig confirmar, educadament.

Els ulls d’en Dorr van espurnejar. Va buscar la gata amb la vista, va estirar-la per la cua per acostar-se-la, va fer-la tombar i va començar a fregar-li l’estómac. A la gata, semblava que li agradava.

En Dorr em va mirar i va dir en veu molt baixa:

—Tu t’has carregat en Lou Harger.

—Què li fa pensar això? —vaig preguntar, sense cap èmfasi en particular.

—Tu t’has carregat en Lou Harger. Potser li convenia, que se’l carreguessin… però ho has fet tu. Li han clavat un tret al cor, amb un trenta-vuit. Tu portes un trenta-vuit i se sap que hi tens força punteria. Ahir a la nit eres amb en Harger a Las Olindas, i el vas veure guanyar un munt de diners. En principi li havies de fer de guardaespatlles, però vas tenir una idea millor. Vas atrapar-lo, a ell i a aquella noia, a West Cimarron; vas fotre una bala a en Harger i et vas quedar els diners.

Vaig acabar-me el whisky, em vaig aixecar i me’n vaig servir un xic més.

—Vas fer un tracte amb la noia —va dir en Dorr—, però no va resultar. Ella va tenir una idea brillant. Però això és igual, perquè la policia té la teva pistola i té en Harger. I tu tens els calés.

Vaig dir:

—Hi ha una ordre en contra meu?

—Fins que jo ho digui, no… I encara no s’ha entregat la pistola a la policia… Tinc molts amics, saps?

Jo vaig dir, ben a poc a poc:

—Em van estomacar a fora del local d’en Canales. M’ho mereixia. Em van prendre la pistola. No vaig poder trobar en Harger; ja no el vaig veure mai més. La noia m’ha fet una visita aquest matí amb els diners a dins d’un sobre i amb la història que havien mort en Harger al seu apartament. Per això tinc els diners jo… m’ha fet guardar-los. La història de la noia no m’acabava de convèncer, però el fet que portés els diners era una raó de pes per creure-se-la. I en Harger era amic meu. He començat a investigar.

—Hauries d’haver deixat que això ho fessin els polis —va dir en Dorr, amb un somriure.

—Hi havia la possibilitat que algú volgués carregar les culpes a la noia. A més, també hi havia la possibilitat que jo pogués fer uns quants dòlars… legalment. És una cosa que ja s’ha fet abans, fins i tot a San Angelo.

En Dorr va posar un dit a la boca de la gata i la gata l’hi va mossegar, amb una expressió absent. Després, l’animal se’n va desentendre, es va asseure en una punta de l’escriptori i es va començar a llepar un peu.

—Vint-i-dos dels grossos, i la garsa te’ls dóna a tu perquè els guardis —va dir en Dorr—. Oi que és ben típic, això, d’una garsa?

»Tu tens els calés. Van matar en Harger amb la teva pistola. La noia ha marxat… però jo la podria fer tornar. Em sembla que seria un bon testimoni, si ens en fes falta un.

—Estava preparada, la jugada a Las Olindas? —vaig preguntar.

En Dorr es va acabar la copa i va tornar a posar-se el cigar als llavis.

—És clar —va dir, amb indiferència—. El crupier, un paio que es diu Pina, hi estava ficat. La ruleta estava preparada per fer sortir el doble zero. La història de sempre. Un botó de coure a terra, un botó de coure a la sola de la sabata d’en Pina, cables lligats a la cama, piles a les butxaques. La història de sempre.

Jo vaig dir:

—En Canales no feia cara de saber-ho.

En Dorr va enriolar-se.

—Sabia que la ruleta estava preparada. No sabia que el seu cap de crupiers jugava a l’altre equip.

—No m’agradaria gens ser en Pina —vaig dir.

En Dorr va fer un gest negligent amb el cigar.

—Això ja està arreglat… El joc va ser molt tranquil i mesurat. No van fer cap jugada miraculosa, només apostaven per doblar els diners, i tampoc no van guanyar tota l’estona. No haurien pogut. Cap ruleta preparada és tan bona.

Vaig arronsar les espatlles i em vaig bellugar a la cadira.

—En sap moltes coses, vostè —vaig dir—. ¿Tot això ho han organitzat només per poder-me collar?

Va fer un somriure condescendent.

—Coi, no! Algunes coses han passat perquè sí… com passa sempre amb els millors paranys. —Va tornar a gesticular amb el cigar, i un tentacle gris pàl·lid de fum va recargolar-se a la vora dels seus ullets de guineu. Se sentia l’enrenou esmorteït d’una conversa a l’altra habitació—. Tinc contactes que haig de fer contents… encara que no m’agradin totes les seves aventures —va afegir, senzillament.

—Com per exemple en Manny Tinnen? —vaig dir—. Sempre voltava per l’Ajuntament; deu saber massa coses. Molt bé, senyor Dorr. Què li sembla que puc fer per vostè? Suïcidar-me?

Va riure. Les seves espatlles grasses es van sacsejar alegrement. Va allargar una de les seves manetes, amb el palmell aixecat, per negar-ho.

—Ni se m’acudiria, això —va dir secament—, i fer-ho de l’altra manera ens donarà més bons resultats. Tal com està l’opinió pública sobre l’assassinat d’en Shannon, no estic segur que aquell pollós del fiscal no fos capaç de condemnar en Tinnen sense tenir-te a tu… podria vendre a tothom la idea que t’han pelat per fer-te tancar la boca.

Em vaig aixecar de la cadira, vaig acostar-me a l’escriptori i em vaig inclinar al damunt de la taula, cap a en Dorr.

—Poca broma! —va dir ell, un xic abruptament, i sense alè. La mà se li va disparar cap a un calaix i va mig obrir-lo. Els moviments de les seves mans eren molt ràpids, en contrast amb els moviments del seu cos.

Vaig fer un somriure, tot mirant-me la mà, i ell va apartar-la del calaix. A dins, hi vaig veure una pistola.

Vaig dir:

—Ja he parlat amb el Gran Jurat.

En Dorr va recolzar-se a la cadira i em va somriure.

—La gent s’equivoca —va dir—. Fins i tot els detectius privats espavilats… Podries canviar d’opinió, i posar-ho per escrit.

Vaig dir, ben fluixet:

—No. Em cauria al damunt una acusació de perjuri, i no podria fer-hi ben res. M’estimo més que em caigui al damunt una acusació d’assassinat, que em puc mirar de treure de sobre. Sobretot perquè en Fenweather voldrà que me la tregui de sobre. No em voldrà perdre com a testimoni. El cas Tinnen és massa important per a ell.

En Dorr va dir, reposadament:

—Doncs hauràs de provar de treure-te-la de sobre, germanet. I quan hagis acabat de treure-te-la de sobre, encara portaràs el coll tan enfangat que cap jurat condemnarà en Manny només perquè ho diguis tu.

Vaig allargar la mà lentament i vaig gratar l’orella de la gata.

—I els vint-i-dos dels grossos?

—Podrien ser tots per a tu, si vols entrar en el joc. Tampoc no són diners meus… Si en Manny se’n surt, podria afegir-n’hi alguns que en fossin, de meus.

Vaig fer pessigolles a la gata, a sota la barbeta. Va començar a roncar. Vaig agafar-la delicadament i vaig tenir-la en braços.

—Qui ha mort en Lou Harger, Dorr? —vaig preguntar, sense mirar-me’l.

Ell va sacsejar el cap. Jo me’l vaig mirar, somrient.

—Té una gata preciosa —vaig dir.

En Dorr va llepar-se els llavis.

—Diria que li agrades, a la malparida —va somriure. Semblava com si la idea li fes peça.

Jo vaig fer que sí amb el cap… i li vaig llençar la gata a la cara.

Ell va xisclar, però va aixecar les mans per arreplegar l’animal. La gata va fer un giravolt ben net en l’aire i va aterrar amb les dues potes del davant en guàrdia. Una de les dues va obrir la galta d’en Dorr com si fos la pela d’un plàtan. Va xisclar ben fort.

Jo ja havia tret la pistola del calaix i tenia el canó clavat al clatell d’en Dorr quan en Beasley i l’home de la cara quadrada van entrar.

Per un moment, hi va haver com una mena de quadre. Després, el gat es va deixar anar dels braços d’en Dorr, va saltar corrents a terra i es va amagar a sota de l’escriptori. En Beasley va aixecar el seu revòlver, però no feia cara d’estar gaire segur de què fer-ne.

Jo vaig prémer amb força el canó de la meva pistola contra el clatell d’en Dorr i vaig dir:

—En Frankie serà el primer de la llista, nois… I no és pas broma.

En Dorr va fer un gruny, al meu davant.

—Aneu amb compte —va grinyolar als seus goril·les. Es va treure un mocador de la butxaca de la jaqueta i se’l va passar per la galta oberta, que li sagnava molt. L’home de la boca torta va començar a esquitllar-se per la paret.

Jo vaig dir:

—No us penseu pas que ho trobo divertit, això, però tampoc us penseu que no hi toco. Vosaltres dos, quiets, carallots.

L’home de la boca torta es va aturar i em va mirar de mala manera. Va mantenir les mans per sota de la cintura.

En Dorr va girar el cap a mitges i va provar de parlar-me per damunt de l’espatlla. No li podia veure prou tros de cara com per distingir-ne l’expressió, però semblava espantat. Va dir:

—No en trauràs res, d’això. T’hauria pogut fer pelar sense maldecaps, si hagués volgut. Què faràs, ara? No pots disparar a ningú sense emmerdar-te molt més que no pas si haguessis fet el que jo et demanava. A mi em sembla que aquesta partida acaba en taules.

M’ho vaig rumiar un moment mentre en Beasley em mirava amb tranquil·litat, com si tot això fos cosa de rutina, per a ell: L’altre home no n’inspirava gens, de tranquil·litat. Vaig escoltar amb molta atenció, però la resta de la casa semblava estar en perfecte silenci.

En Dorr es va apartar una mica de la pistola i va dir:

—I doncs?

Jo vaig dir:

—Ara me n’aniré. Tinc una pistola, i em sembla que amb aquesta pistola no em costaria gaire obrir-li el cap a algú, si calgués. Però no en tinc ganes, i si fas que en Beasley em llenci les claus i que l’altre em torni la pistola que m’ha pres, m’oblidaré que m’heu raptat.

En Dorr va contreure els braços lleugerament, com si volgués arronsar les espatlles.

—I després què?

—Rumia una mica més el tracte que em proposes —vaig dir—. Si m’hi afegeixes prou protecció, potser em posaré de la teva banda… I si ets tan dur com m’imagino que ets, unes quantes hores no representaran cap diferència, ni per una banda ni per l’altra.

—És una idea —va dir en Dorr, i es va enriolar. Després, va dir a en Beasley—: Guarda’t la ferralla i dóna-li les seves claus. I la pistola també… la que li heu pres avui.

En Beasley va sospirar i es va posar una mà, molt lentament, a la butxaca dels pantalons. Va llençar el meu clauer de cuiro a prop de la punta de l’escriptori. L’home de la boca torta va aixecar la mà, la va posar amb molt de compte dins de la butxaca de la jaqueta, i jo em vaig amagar al darrere d’en Dorr mentre ho feia. En va treure la meva pistola, va deixar-la caure a terra i va allunyar-se-la d’un cop de peu.

Vaig sortir del darrere d’en Dorr, vaig recollir les meves claus i la meva pistola de terra i vaig anar en diagonal cap a la porta de l’habitació. En Dorr s’ho mirava amb uns ulls buits que no volien dir res. En Beasley no em va perdre de vista, i es va apartar de la porta quan jo m’hi vaig acostar. L’altre home tenia problemes per estar-se quiet.

Vaig arribar a la porta i vaig canviar de pany una clau que hi havia. En Dorr va dir, a mitja veu:

—Ets com una d’aquelles pilotes de goma enganxades a una corda elàstica. Pots arribar molt lluny, però la corda de seguida torna a arrossegar-te.

—Potser la corda està una mica podrida —vaig dir jo, i vaig sortir per la porta, vaig tancar amb clau i em vaig encongir tot esperant uns trets que no van arribar. Com a bluf, el meu era més fals que l’or dels anells d’un casament de cap de setmana. Havia funcionat perquè en Dorr havia volgut, res més.

Vaig sortir de la casa, vaig engegar el Marmon, li vaig fer donar mitja volta i vaig començar a derrapar turó avall fins que vaig arribar a la carretera. No se sentia res que em vingués al darrere.

Quan vaig arribar al pont de formigó de la carretera general, passaven una mica de les dues en punt, i vaig conduir una estona amb una sola mà per eixugar-me la suor del clatell.