LES VEREMES DE LA POR

Grans y xichs, joves y vells, tothom cantava la mateixa cobla:

Bé ’s veya prou, pels cants y les rialles, que an aquella comarca dels vinyats frondosos li havía arribat l’hora xamosa de les veremes. Tot estava a punt, tot a saor. No més mancava que baixessin les colles de per munt a començar la tallada. El fruit, madur y embotit, fins semblava que demanés el falçó dels veremadors. Una pluja prima, com caiguda a posta, acabava d’inflar els frescos penjoys, que, de tant feixuchs y assaonats, feyen vinclar tot el sarment, pesants com llordes mamelles dispostes a encoratjar la vida dels pobres homes ab l’alegría de llur licor.

En aquella hora de dolçor infinita, l’oreig de la mar propera feya somoure la pampolada, tenyida a claps dels tons luxosos d’escarlata y porpra que designen la saor del fruit. Colles de veíns passaven per les rases mirantse tant bé de Déu; y per entre ’ls pàmpols tremolosos, que, al fregarse entre ells, cruixíen ab sorolls de seda, la gent contemplava ab plaer les riques penjarelles de raíms, pintats de distints colors. ¡Quin goig que feyen als ulls y quina solivera arran de llavis! El cartoixà de tons daurats, la pansa moradenca, el sumoy tenyit de rosa, la malvasía de blanch verdós, el picapoll de cera empolsinada, la tintorera sucosa y negra, el moscatell de transparencies d’ambre… ¡May per may de la vida s’havía vist una abundor com aquella que omplía les planuries regalades de la costa de Ponent!

Però, de tota la comarca benehida, cap terme com el de Fartanelles, per la gracia de Déu que vessa al volt. El cel, el terrer, les cases, tot fa cara de gaubança y benestar. Arracerada sota ’ls tossalets de Bellavista y guaitant de cara a mar, la vila de les cases blanques y els patis florits sembla que rigui cofoya, no més que de veure ’l panorama joyós que se li obre davant dels ulls. Primer, la tendra verdor dels horts… més enllà, la virolada catifa dels pàmpols… després, la grogor fina de la platja… després, la lluiçor d’una mar tota espurnejant de guspires d’or y plata, sota un cel d’atzur petonejat pel sol…

¡Quin aire més dolç de bona vida respira per tot arreu la vila de Fartanelles! Clars, ben llosats, esbarjosos, els carrers se recolzen, graciosament esgraonats, per la rampa suau dels tossalets, com ajocantshi, manyagons, per por del vent de montanya. Ab les parets més blanques que un borrall de neu, ab els llindars, els sòcols, les coronises y els finestrals repintats d’ocre, les cases llencen reflexes de rossor; y quan el sol hi bat de ple, rebotint la claror de banda a banda, apareix la vila com nedant dins una onada de polsina d’or. Y per si, en aquelles hores enlluernadores del sol alt, fés massa xardor pels que transiten pels carrers, la marinada ja ’s cuida de refrescar l’espay ab ratxadetes de ventijol. ¡Quin bo d’estar fa allí! ¡Quin goig de víurehi!

Per sota ’ls porxos de la plaça Gran, o davant per davant de les botigues de robes del carrer Major, guarnides aquell día ab penjarelles de faixes llampantes o d’escapulons de teixits vistosos, els homes fan rotlle, desenfeinats, garlant tranquilament de la cullita. Tupits de carn y lluents de pell, rapats de cap y afaitats de cara, pagesos y menestrals traspúen la satisfacció d’una vida sanitosa y ben nodrida. Orejats com van, ab la camisa esbadallada sobre ’l pit, ensenyen unes espatlles fermes, bones per aguantar la testa altívola, feta d’unes quantes linies tant clares y vigoroses que qualsevol les pendría per les d’una medalla d’emperador romà.

—¡Bones veremes, nostramo!

—¡Déu n’hi dó! De més magres se n’han vistes… ¿Oy, l’hereu?

—Pla podeu dirho. Jo hî encomanat més bótes.

—¿Quantes cargues penses treure?

—Vora dues-centes més que ara fa un any.

—Jo cent cinquanta més, pel cap més baix.

—¡Bona verema!

—¡Bona verema!

En un altre rotllet de més avall se parla baix, ab cert misteri, de la vinguda dels veremadors:

—¿No se sab pas ont són les colles?

—Diu que ahir varen acabar del Mercadell.

—Així no poden ser lluny.

—A punta de día se n’ha vist un escamot davanter per la riera de Rupit.

—Allavors, els tenim aquí a mitg-día.

—¡Ells vinguin per bé!

—¡A bona hora poguem dirho!

Fòra dels rotlles, per dins les cases, regna gran facecia, un rebombori que no és pas el de costum. Per més que sigui diumenge, aquell día moços y dònes no s’estan de feinejar. Pel fons dels patis, tots campits de calç y d’ocre y florits ab les darreres dalies y ab els darrers girassols, se veu com fresseja, com va y ve, la gent enfeinada de la casa. Moces y bailets, mestresses y criades, tothom sirga a tutiplè, arranjant allò que cal pel gran enrenou que sels acosta. Aquí n’hi hà un que apedaça ’l bast pel bestiar que ha d’anar a veremes; allí n’hi hà un altre que adoba les esquerdes y els encrostonats del cup. Aquella moça, gemada y frescal com una rosa, emblanquina ’l celler de cap a cap; aquella altra, morenaça, ensenya un garrot de braç que dóna gloria, tot ensofrant ab lluquets els carretells y els vuitèns.

La gent d’ofici també ’s dóna bona brasa. Els boters, sobre tot, pica que pica, qui cercolant el botam, qui fonant de nou les portadores. A l’altra part de carrer, els ferrers fan dringar els cèrcols vincladiços, reblanthi perns, a cop de mall. Més avallet, n’hi hà que ferren algun matxo dels llogats per traginar el raím y que entretant, a corrúa feta, passen fent repicar els enfilalls de cascabells y esquellerins. Y, per acabarho d’engreixar, ni tant sols hi manca la mainada, que per places y carrers va cantant a boca plena:

Tot això plegat fa una remor de festa que de cap a cap remou la vila, encara més alegre, encara més joyosa que de costum, com si, fent un va-hi-tot d’una vegada, acabés d’enriolarse ab aquella bullicia y ab aquella repicamenta que anuncíen l’entrada triomfal del vi novell.

Però… veusaquí que de prompte cauen dotze hores de dalt dels cloquers, y, al compàs de les cançoneres campanades, va apaivagant el brugit, y van parant les converses y estroncantse les cançons. Els treballadors deixen les eines, els rotlles de garlaires es desfan, y tothom cerca ’l camí de casa. Siguin menestrals, siguin pagesos, tots els veíns s’asseuen a taula com patriarques, arrambats an el brancal de la porta o sota l’ombra dels patiets florits. Tot s’endormisca dolçament en aquella hora quieta de mitg-día. Com en els primers instants de la vida humana, la gent de la vila rossa paeix, en la més serena tranquilitat, la ditxa d’haver nascut en una terra generosa que té punts de semblança ab el paradís. Fins les bestioles sembla que assaboreixin la pau gustosa que sura per aquell país de les terres grasses y de la gent ben nodrida. Estiragaçats al sol, els gossos branden la cúa ab lentitut, com si portessin el compàs d’aquella galvana delitosa. Y els gats, llustrosos y rodanxons, se capdellen davant dels passadiços, aprofitant el batarell d’aire fresch que ve dels patis frondosos. Tot queda acotxat en el silenci del repòs… Tota la vila sembla que ’s gronxi en la nyonya… Tota la vila fa la non-non… non… non…

* * *

Més de sobte, tot de sobte, se senten uns lladruchs llunyans, que desvetllen a la gent del ensopiment de mitg-diada. Els gats fugen esverats, els quissos aborden ab les orelles dretes, y els homes, amatents, s’alcen de taula.

—Ja són aquí ’ls veremadors, —se diuen els veíns els uns als altres, ab un to com agre-dolç, mentres miren cap als tossalets ab certa desconfiança.

Per lla, justament per lla, per les suaus vessants de Bellavista, és per ont se veu venir un escamot davanter que avança a pas decidit. Y darrera aquell ne compareix un altre, y encara d’altres després, atançantse a marxes dobles. Al capdavall ja no són escamots, sinó colles, que s’acoblen y barregen; fins que, formant una espessor de gent, davallen, com un vol negre, cap a la riallera població.

Bruts y terrosos com van, ab les carns colrades y les robes fosques, els ferrenys veremadors semblen un estol immèns de pobriçalla, un exèrcit de feréstechs mendicants que vingui a conquerir la vila rossa. Porten calça curta fins a mitja cama, capell de feltre rogench, jupetí de sota aixella, faixa de cent volts, lligada al cos; y, ab l’eina a l’esquena com traginen, y el farcell penjat a la punta de la vara, tenen tot l’aire d’homes d’altres sigles, d’una mena que ja s’hagués perdut. Fan la cara tèrbola y la mirada ensopida, però són resolts, àgils, nervuts; caminen ab el pas lleuger de les cabres trascadores; y en tots els andamis y posats deixen veure l’antiga raça montanyenca, oblidada per les centuries entre les afraus més escabroses de cingles desconeguts.

Són la gentada miserable del Mestrat y del Terol, que, eternament empaitada per la fam, baixa a les planuries, cada estiu, per arrencar a la terra ’l pa y el vi de que ’s gaudiran els altres. Ja que la fam inacabable ’ls treu a empentes del terrer nadiu, no tenen més remey que davallar dos cops l’any cap a la plana; y, a tornes d’una soldada escarransida que ’ls donen com per almoina, seguen el blat dels pobles farts y veremen els ceps de les comarques regalades. ¡Y quina pena que fa veure aquella nissaga espelliçada y famolenca en mitg d’aquell bé de Déu de població, nèta y polida com un taçonet de plata! Boy a mida que la munió de la gentada negra ’s va escampant per les places espayoses y pels carrers assoleyats, sembla que la vila rossa, la vila de la llum d’or, se vagi cobrint d’extranya lepra. Cada home negre que apareix aquí o allí, és com un mal gra que brota a la cara rosada y frescal de Fartanelles. Y, com n’hi surten tants y tants a tot arreu, al capdavall la vila aparenta un crostisser.

Els veíns senten un desfici extrany, com de gent que té por d’encomanarse una malura y mira de fugir dels apestats. La quitxalla ja no canta les cobles de les veremes, ni ’ls homes de sa casa, ab cara d’emperador, fan quatreta pels carrers y places. Desde ’ls portals y les finestres, la gent de la vila ’s mira ab ulls recelosos els rústechs forasters, que passen deixant un rastre que empudega, com de floridura y de suor. Els gossos els ensumen d’un troç lluny, y desde les cantonades dels carrers els aborden, reculant. Y els gats, aquells gats llustrosos que preníen la fresca al peu dels patis florits, tot just s’arrisquen a sortir, y tornen desseguida a escapulirse ab el pèl estarrufat. Sense saberse per què, corren arreu aires d’angunia y de sospita. Els veíns es miren d’una manera extranya y es fan senyes que ells s’entenen, y donen ordres de baix en baix.

—Vigileu… tanqueu la porta dels patis… —diuen, tot rondant pel veinat ab certa angoixa, aquelles dònes fa poch rialleres, que, de tant frescaces, són l’enveja de viles y poblats veíns.

Y els homes, aquells homes de nobles linies y majestoses faccions, també sembla que no les tinguin totes, y desde les portalades de les cases contemplen l’estol miserable dels veremadors ab ullades que traspúen alarma y fàstich alhora.

Però ’ls rústechs montanyenchs ni se n’adonen ni s’hi enfonden, y passen indiferents davant les mirades de reull y dels gestos desdenyosos, com gent avesada a tota mena de befes y escarnots. Ells fan el llur fet y fòra; y, mentres els uns, afadigats de la jornada, s’estiren per sota ’ls porxos y per damunt dels pedriços de la plaça, d’altres s’acoblen de banda y, trayentse del corn de la manta un carter greixós, se posen a jugar, ajaçats per terra. Més hi hà escamots que més s’estimen passejar la gana y la miseria pels carrers; y, mentres van y vénen desde ’l cap de la vila fins al carrer Major, no fan més que clavar la vista cobdiciosa sobre les penjarelles de faixes y burells que voleyen davant les botigues de robes, o bé ’s planten rellucant, ab la boca oberta, els pernils y penques que guarneixen les portalades dels cansaladers.

Per lo que pugui esser, tothom comença a desparar els portals y aparadors. Els botiguers desen a corre-cuita ’ls jaconàs y els sargils; les carniceres despengen els troços de vianda y els fiquen dins desseguida; y els adroguers treuen del carrer, en un tancar y obrir d’ulls, sachs y cabaços de llentíes y favons. Qui més qui menys, tots els veíns acaben per sentirse anguniats per la presencia de la gent negra. Però… quan la congoixa pren més vol, és quan s’escampa la nova de que la poca força armada que guarnía la població, havía hagut d’eixir cap a la Torre per intervenir en unes baralles sostingudes a navaja oberta entre dos bàndols de veremadors reraçagats. L’espantosa veritat del fet era que la vila restava a mercès de les colles famolenques, y que, per més pena y més dolor, la nit sen venía assobre, ab tot el séu seguici d’ombres y incertituts. Per veure si s’aturava ’l flagell que amenaçava ’l comú, el batlle y gent de justicia varen enviar propis als pobles veíns fent assaber lo que hi havía y demanant socors de gent armada. Ja calía que cuitessin y que vingués aviat auxili, perquè ’l mal estat de Fartanelles anava empitjorant cada moment.

Boy a mida que ’s feya nit, la gentada negra s’escorría per les places, pels carrers, pels carrerons, abocantse a l’entrada de les cases. Uns es paraven davant les fleques y cridaven —¡Pa!—, ab una expressió tant indecisa, que ’ls forners ja no sabíen si és que volíen comprarlo, o si ’l demanaven per caritat, o si l’exigíen a la viva força. Ab excuses de comprar quelcom, altres escamots de gent se n’entraven, sense com val ni com costa, cap al fons de les botigues, y feyen treure robes als mantegaires y flaçaders, y demanaven el preu de la mercadería ab un posat resolut que tenía tot l’aire d’amenaça. Els veíns, esporuguits, ja no sabíen què fer, ni per quin mar navegar, ni quin determini pendre. Donarlos graciosament la roba o la vianda que volíen, era tal vegada ensenyar massa pel clar la propia debilesa… y rebutjar sense cerimonies la demanda, era potser irritar les turbes y fer esclatar el desfet. ¡Quina angunia era aquella! ¡Quina angunia!

Més quan la gent va esparverarse de debò, va ser quan varen tornar els propis enviats als pobles veíns, y van dir que no calía refiarse de la gent armada, perquè tots els destacaments dels encontorns s’havíen hagut de concentrar entre la Torre y el Mercadell, per mor d’unes batuces entre veremadors que hi havía hagudes. Y, per acabar d’esfereir a la població, corríen de boca en boca noves indecises, però alarmantes, engrandides séns dubte per la por. Deyen que s’havíen vist cremar uns pallers de Santa Oliva… que havíen sigut escomeses les tartanes d’unes noyes que tornaven d’un aplech… que les sufraganies de Rupit y de Vespella tocaven a sometent…

Ja era nit, negra nit, y els veremadors no feyen cara de deixar estar la vila en quietut. En lloch d’anarsen a ajocar als afòres, les colles seguíen invadint la població. Entraven y sortíen de les botigues, rondaven a bandades pels carrers, guaitaven pel reixat dels patis y ho tafanejaven tot. Aturaven, al pas, aquelles noyes fresques que lluíen la tendror de braços y galtones, y, entre bavarotes y riallaces, els deyen rústegues obscenitats.

Allò ja no ’s podía aguantar més… y, com no fos per un miracle, la tempesta havía d’esbotzar. Tothom estava ab l’ay al cor, pensant: —¿Què passarà aquesta nit, Senyor Déu meu? ¿Què passarà?

Més, allavors, quan més esglayats estaven els de Fartanelles, sels va acudir una pensada lluminosa que pel moment va aturar el conflicte. La pensada era treure de les cases la forasteralla, enlleminintla ab quelcom de bo que la fés córrer cap a un altre indret. La gent de la vila ab poques paraules va estar entesa, y en un sant-y-amén va ser pres el determini: que tothom enviés a la plaça Gran les provisions que ’s poguessin —fos pa, fos vi, fos vianda—, y que ’s donés menjar a la xurma tot seguit. Les ordres varen córrer en secret de casa en casa; y, esperonats per la por, tots els veíns van córrer a dur al seti convingut la part de provisions que ’ls tocava. Y, és clar, així que la nova de la xefla va esbombarse per entre la caterva dels veremadors, ¡cames ajudeume! varen córrer tots cap a la plaça Gran, tirantse com llagastes els uns sobre ’ls altres per poder esser dels primers.

Entretant, dònes y noyes corríen a amagarse; y tothom va poder tancar les botigues, y ficarse dins, y apagar els llums, y barrar ben bé les portes, y forrellar els reixats dels barris, y posar les baldes als corrals. La gentuça negra prou feines tenía a endrapar la xafardada que tenía a tret de boca, com davallada graciosament del cel. Mentres va durar la xefla, ¡pot-diques! tot va anar bé, y la vila, tornada per un instant a la benhaurada tranquilitat de sempre, semblava que hagués aturat el flagell que anava a venirli assobre. Però… tant bon punt la gentada famolenca va haver engolit aquella abundor de pa de xeixa, de minestra sucosa y de vi bo, va tornar a escamparse per la vila, cridant, glapint, movent escàndol.

Igual que gossos que han perdut el rastre, les turbes negres, tipes de farro y plenes de vi, corríen d’ací d’allà, ensumant desorientades per entre les tenebres de la nit, com si cerquessin per la flaire la carn frescaça d’aquelles dònes que s’havíen fetes fonedices. Trobantse ab els carrers foscos com una gola de llop y ab les cases tancades y barrades, cridaven: —¡Obriu! obriu!—, ab uns udols que feyen estremir de por els veíns, arrupits tots darrera de les portes, o passant de puntetes pel fons dels patis, o guaitant per l’escletxa dels finestrons. ¡Quines hores d’angunia varen ser aquelles per la gent de la vila rossa! ¡Quines visions de terror varen passar per dins les cases!

A les fosques, ben bé a les fosques, per no desvetllar l’atenció dels montanyenchs sense deixar cap resquici de llum enlloch que pogués traspuar per respirall o obertura, la gent anava a les palpentes per dins les cambres, escoltant, vigilant, parlantse baix, ab un trip-trap al cor que ’ls estroncava ’l respir. Les dònes, ab les mans al cap, ploraven y resaven alhora, agenollantse d’esma davant dels llochs ont hi havía d’haver les estampes de sants y escaparates. Els homes, els patriarques serèns ab cara d’emperador, se bellugaven acongoixats dintre l’ombra, y, ab l’escopeta entre cames, esperaven desficiosos l’hora de fer foch sobre les turbes.

Els veremadors, entretant, passaven a bandades pels carrers, cercant per tot arreu aquelles botigues que havíen vist, a la tarde, tant guarnides de flochs y penjarelles; y, com no sabíen reconèixer l’entrada de les cases, trucaven a les portes al atzar, tot cridant: —¡Obriu! obriu! —¿Què s’havíen fet aquelles carniceríes tant rublertes de vianda y aquells especiers tan proveits? ¿Aont redimoni s’havíen entafurat aquelles dònes tant grasses, tant rosses, tant polides, que ensenyaven aquell garrot de braç? —¡Pesta les toch! —exclamaven—. ¡Mala negada puguin fer!

De dins les cases estant, els veíns sentíen clarament les converses dels veremadors; y cada jurament, cada maledicció, cada renech, els glaçava la sang dintre les venes. ¡Quina angunia feya tot allò! quina basarda! Però l’esglay més fort va esser quan de sobte, tot de sobte, se va sentir un soroll acompassat y indesxifrable, com si vingués de mólt lluny, del capdamunt de la vila. ¡Patrap, patrap! ¡Patrap, patrap! Semblava que a batzegades ensorressin un trespol o bé una tapia o bé algun pany de paret. Y tots els veíns paraven l’orella esfereits, sentint com les turbes començaven a esbotzar parets y portes y a entrar a les cases per assalt. ¡Patrap, patrap! ¡Patrap, patrap!

—¡La nostra hora és arribada! —deyen els braus patricis de Fartanelles, devinguts trèmols com la fulla al vent.

—¡Senyor, ampareunos! ¡Senyor, assistiunos! —clamaven, més mortes que vives, les frescals matrones.

Y mentrestant la remor anava creixent, creixent, y, tot creixent, acostantse ab un tirat extrany, com si, boy a mida que s’atançava y s’aclaría, anés cambiant de sò y de compàs; fins que, al esser més a la vora, ja no semblava cap fressa d’enderroch, sinó que tenía tot l’aire del ¡trap, trap! que fa la cavallería trotant damunt les lloses dels carrers.

—¡La tropa! la tropa! —exclama tot d’una, en un rapte d’alegría, la gent amagada dins les cases.

Algun veí que altre obre ab precaució ’ls porticons, treu el cap dafora, y, a la tremolosa llum del día que tot just apunta, contempla ab un bleix de satisfacció la lluentor de les armes y dels cascos que flamegen per la vila, igual que una hermosa constelació de pau. ¡Com s’aixamplen els cors, y com respiren els pits, després d’una nit poblada pels fantasmes del terror!

Mentres la força armada pren posicions per places y carrers, les portes de les cases s’obren de bat a bat, els cansaladers decoren els portals ab talls de porch, y les botigues de robes es guarneixen altra volta ab penjarelles llampantes. Tot tornava a brillar, a lluir, a rumbejar com altres díes. A les tebies clarors del sol ixent, bailets y moços sortíen de les quadres menant cap a les vinyes els matxos carregats de paners y portadores. Darrera d’ells, va començar a desfilar, per colles totes sumises, la professó negra dels veremadors. Y, així com anaven davallant a les planuries encatifades de pàmpols virolats, Fartanelles renaixía a la vida de paradís lluminós.

Quan, acotada sobre ’ls ceps y ab el falçó a la mà, ¡dali que dali!, la gent rústega de per munt s’extenía pel pla com una negror bellugadiça, semblava que la lepra que suara cobría a la població s’hagués escorregut tot d’una avall, infestant els vinyats de banda a banda. La malura havía reprès el vol, y la vila restava bona y sana. Ab els carrers nèts y esbarjosos, ab els patis tots florits, ab les fatxades de les cases campides de calç y ocre, així que ’l sol va començar a daurar teulades y parets, Fartanelles va tornar a ser la vila de la llum, la vila rossa.

Asserenats, magnífichs, somrisents, els caps de casa, pagesos o menestrals, se fregaven les mans ab placidesa, esmentant entre ells els fets de l’espantosa nit passada. Ben comptat y debatut, semblava que més havía estat la por que res. Per lo que contava la gent vinguda del Mercadell y de la Torre, també ’s veya que les noticies del día abans s’havíen engreixat bon xich. És clar que sempre són de témer els rebomboris que poden moure unes gentades tant grosses com aquelles dels veremadors. Morts de miseria com vénen, y ab la fam endarrerida que porten, encara no alcen el colze un xich y no treuen el ventre de mal any, tot són crits y escàndols y soroll, com de quitxalla que ’s desmanda y es posa alegre per no res. Però tot allò no passa d’entremaliadures de mainada… Així filosofaven els bons veíns de Fartanelles, serèns y majestosos com emperadors romans, mentres contemplaven les tropes de cavallería com pujaven y baixaven pels pendiços dels vinyats, com anaven y veníen per les rases, ab aquelles terceroles resplendentes, ab aquells cascos brunyits, ab aquells sabres llampegants.

Però la vista d’aquelles lluissors guerreres, que tanta confiança donaven als vilatans, va fer néixer un acudit sinistre en el tèrbol esperit dels veremadors. Fins allavors, fins al veure aquell estol de gent armada que ’ls voltava per tot arreu, els rústechs montanyenchs no ’s van adonar bé de la gran por que havíen fet passar a la vila rossa. Pels caps espessos de la negra multitut va creuar, com espurnat de sang y foch, el pensament de la gran força que teníen, la gran força demostrada per la basarda dels veíns.

—Nosaltres som més que ells y som més braus… —rumiaven confosament els veremadors.

Y, ajupits arran de cep, tallant el raím, ¡dali que dali!, l’un deya al altre, a cau d’orella:

—Al capdavall… nosaltres cullim el vi per que sel beguin els altres.

—Y d’aquestes veremes nosaltres no ’n tastarèm.

—¡Y aquestes veremes podríen esser ben nostres!

—¡Nostres… o de ningú!

—Un altre any ha d’anar d’altra manera.

—Un altre any… mos farem la lley!