27

Els dies eren més llargs. Les temperatures, més altes. Caminaven per la Rambla de Catalunya a poc a poc, pel simple plaer de passejar. Els arbres havien fet unes floretes blanques que perfumaven l’aire. Els cotxes, esquitxos verds, vermells i blaus a banda i banda del carrer. La Sisita es va aturar davant d’un aparador; la llum de la tarda taronjava bellament les vaixelles blanques que s’exposaven a l’altre costat del vidre.

—Fa setmanes que et noto estranya —va dir la Sisita amb un fil de veu.

—Jo? —va respondre la Mimi.

—Sí. Setmanes. Mesos.

—No, jo estic com semp…

—Mimi, soc la teva amiga. No pretenc que m’ho expliquis. Només vull saber que estàs bé.

—Ho estic. No pateixis per mi.

Però la Mimi no es trobava bé. Estava cansada. Volia fer veure que tot anava com sempre —tractava de somriure molt—, però els seus ulls, vidriosos, revelaven l’engany. La Sisita la va mirar a la cara. Poques vegades l’havia vist així d’ensopida. Abans, la Mimi era la més simpàtica, la més divertida i la més radiant de la colla. Sí, uns quants mesos enrere semblava, fins i tot, més maca. Estava clar que no s’ho estava passant bé.

—Estic una mica desorientada —va dir, finalment, la Mimi.

—Ja ho sé, ja ho sé. Però per quina raó? Jo només vull ajudar-te…

—Jo…

La Mimi no tenia ganes de parlar. De fet, no podia parlar. Perquè no sabia com fer-ho. La Sisita era una de les poques amigues que conservava —l’Eulàlia havia anat desapareixent de la quotidianitat de la colla, des de l’embaràs—, però era ben conscient que no podia compartir amb ella tots els seus neguits: ni els entendria ni els voldria entendre. La Mimi no estava preparada per obrir-se d’aquella manera. No havia estat educada per parlar dels seus sentiments. Els Banús no compartien públicament els seus problemes perquè, simplement, vivien convençuts que no en tenien. El papà estava obsessionat amb el concepte d’amor propi. Creia, ben fermament, que la perseverança i l’amor propi els havien fet arribar on eren. La Mimi parlava de tot el que no la pogués perjudicar de cap manera, amb les seves amigues. Ella havia estat educada per resistir, per no esfondrar-se. I, sobretot, per no mostrar-se vulnerable. Les fissures, ben maquillades. Les clivelles, ben dissimulades. «Si, durant un ball, algú et pregunta pels teus gustos, limita’t a parlar de compositors, de literatura, de pintura o de cavalls. I no deixis que la conversa versi sobre política», li deia la mamà tot sovint.

—No sé si vull casar-me amb en Mateu —va dir la Mimi de cop, sense pensar, sense mesurar les seves paraules. Quan va haver pronunciat la frase, va respirar alleujada. S’havia atrevit, qui sap per quin motiu, a parlar. Sabia que no ho havia d’haver fet, però potser per això havia gosat encadenar aquelles paraules. S’havia exposat voluntàriament i imprudentment al perill. Havia jugat amb foc. S’havia atrevit a mostrar-se tal com era: vulnerable, indefensa, sensible.

Un cop va haver dit la frase, es va adonar que el lleuger mal de cap que la perseguia des de feia dies començava a esvair-se.

—Com? —va dir la Sisita amb la boca entreoberta.

—No sé si vull casa…

—No. Això no ho pots estar dient de debò.

—Tinc dubtes.

—Entenc que estiguis cansada, esgotada… Preparar una boda deu ser cansadíssim. Però com pots dir aquestes coses, si sempre has dit que estaves molt enamorada d’en Mateu?

—Sí. Ho estava. Tu ho has dit.

—Però si tens el vestit a mig fer!

—Sí…

—I no t’agrada?

—Molt.

—I doncs? Ja està! Tot sortirà bé!

—A tu no et fa por casar-te?

—A totes ens fa por casar-nos, Mimi —va somriure la Sisita.

—Sí?

—I tant, dona! Les mamàs, les àvies i les professores ens han educat per saber com portar una casa correctament —labors, economia domèstica, cuina, urbanitat i, fins i tot, puericultura—, però el cert és que hi ha moltes coses que ignorem. Hi ha moltes coses que ens fa vergonya preguntar i és normal.

—Ja, però jo…

—Tranquil·la. És normal que tinguis por de… Bé, ja m’entens. La primera nit és… Bé… Tinc un llibre que t’ajudarà. El tinc de quan la meva germana es va casar. És francès, però no és gens indecent. I explica tot el que vols saber. Tot el que volem saber. Explica coses del cos de l’home, del cos de la dona…

—No, no ho entens. No sé si vull passar la resta de la meva vida amb en Mateu, Sisita. Ell ha canviat. Ja ni parlem. O potser he canviat jo.

—Tinc una idea! Per què no anem a prendre una tassa de xocolata al carrer Petritxol? Convido jo!

Va entrar a l’Automàtic decididament. El va començar a buscar amb la mirada. No, no era a prop de la porta. Tampoc a la barra. Potser no hi era. Més al fons? Sí, aniria cap al fons. La Mimi es va fixar bé en les cares dels parroquians: gairebé tots homes; alguna dona. Tots desconeguts. Potser no hi era. També va veure, asseguts, uns quants homes d’esquena: rossos, castanys, de cabells blancs. Algun d’aquells clatells havia de ser el seu. Així ho volia creure. De cop, un d’aquells homes es va tombar. Era ell. Les seves mirades es van creuar. La Mimi, potser per vergonya o a causa dels nervis, no va saber dir res. Ell va somriure. Aquell gest la va tranquil·litzar. «Hola, Concepció», semblava que li digués en Lluís amb els ulls.

—Pensava que no ens tornaríem a veure —va dir ell.

—Sí… Bé… Jo també ho pensava.

—M’alegra que hagis tornat.

—No et destorbo?

—Mai no destorbes. Vols seure? Estic prenent un…

—No. Podem… Podem sortir d’aquí? Necessito passejar.

Van caminar durant una bona estona sense badar boca. La Mimi, un cop arribats a l’altura de la Universitat, va dir que pensava que s’estava posant malalta.

—Sí, aquesta nit ha fet molt de fred. M’ha despertat el soroll del vent —va respondre en Lluís.

Ella, tot seguit, va dir que sentia haver-lo anat a buscar i haver-lo fet sortir del bar d’aquella manera i ell va respondre-li que no passa res, que tenia ganes de tornar-la a veure. En Lluís va dir-li que vivia a la Bordeta:

—Podem anar a casa. Estarem millor. Bé, si ho vols.

I, com que la Mimi va fer que sí amb el cap, ell va aturar un taxi. «Deu ser el primer taxi que agafa en molt de temps. Si és que mai n’havia agafat un», va pensar ella.

El pis d’en Lluís era petit, però estava endreçat; els mobles, passats de moda i pintats de negre, semblaven bons:

—Eren dels meus pares. El meu avi era ebenista.

La Mimi va pensar que l’apartament, per bé que no gaire gran, era prou bufó. Mai no hauria accedit a entrar tota sola al pis d’un home, en qualsevol altra circumstància. Però aquella vegada era diferent. Necessitava conversar, sentir-se acompanyada. Hauria donat mitja vida per tenir un refugi com aquell: un piset menut i graciós per poder recloure’s durant una bona temporada. Volia desaparèixer del món, passar desapercebuda, no tenir contacte amb ningú, ni tan sols amb els amics. Es banyaria menys sovint, aniria sempre amb camisa de dormir, només menjaria llaunes de conserva i beuria ginger ale en lloc d’aigua sempre que li vingués de gust. Aquell era el seu somni: tenir el seu propi espai, clapar fins a les dotze del migdia, deixar de maquillar-se, defugir qualsevol obligació, qualsevol mena de comunicació amb la gent que coneixia.

—Tinc ben poca cosa per oferir-te —va dir en Lluís.

—És igual, no passa res.

—Crec que tinc whisky.

—Uf, no.

—Ja… Doncs no tinc res més.

—Bé, un culet de whisky estarà bé.

—Sí?

—I tant. Així em relaxaré una mica.

—Estàs nerviosa? Ho entenc. Suposo que ficar-te a casa d’un desconeg…

—No, no és per tu. No en tens la culpa. Però tens raó: no és normal que una noia accepti pujar al pis d’un home tota sola. Si la meva mare em veiés…

—Et preparo el whisky, doncs. I un altre per a mi. Vols treure’t el barret i la jaqueta? Estaràs més còmoda. Bé, com vulguis.

—Sí, sens dubte. Gràcies.

—Pensava que no tornaríem a coincidir mai més.

—Ets casat?

—No. Per què?

—Jo estic promesa. Però no sé si vull casar-me.

—No et casis, doncs.

—No és tan fàcil.

—Quan és?

—Al setembre.

—No queda gaire.

—No…

—Té, el teu whisky.

—Gràcies.

La Mimi va començar a beure’s la copa a poc a poc. Quina escalforeta més bona, quina aroma més penetrant: fusta, fum, fruita seca i caramel. La Mimi hauria volgut despullar-se, dutxar-se amb aigua ben calenta, posar un disc al gramòfon i adormir-se en aquell sofà. Sense ni avisar a casa. Sense donar explicacions. S’adormiria, arraulida com un dels seus gossos, i ja està.

—Estàs bé, Concepció? —va preguntar en Lluís.

—No em dic Concepció. Em dic Mercè, però tothom em diu Mimi…

—Vaja. Pensava que…

—Sí, ja ho sé. No volia dir-te el meu nom…

—I ara?

—Bé, ara estic asseguda a la teva sala, bevent-me el teu whisky.

—Digues, Mercè, com et trobes?

—Mimi.

—Mimi. Com et trobes?

Li hauria volgut dir que no, que no es trobava bé. Que feia mesos que no es trobava bé. Que només tenia ganes de plorar —d’udolar, potser— i de dormir. Volia parlar, explicar la seva vida a aquell desconegut. Però no sabia com. Provava d’ordenar els seus pensaments, de convertir-los en frases, però no podia. Era tan complicat, trobar el mot just! Era tan difícil, racionalitzar el desgavell que tenia al cap! Aquell cap ros i ple de… Ple de coses dolentes i de pensaments dolorosos que l’enfonsaven més i més dins la negror. Era feliç? No ho sabia. Ho tenia tot per ser una noia feliç. Què passava? Per què no podia parar de pensar en… en què? En el que dirien els pares, els coneguts, els amics, si sabessin tot el que l’amoïnava, tot el que li ballava pel cap. Era un frau. Era una tramoia. La seva vida era com un d’aquells teatrets de putxinel·lis de cartró pintat: si plogués, el cartró es desfaria i la pintura es fondria i s’escolaria per qui sap on. I tothom sabria que la Mimi Banús era una mala noia. Amb pensaments bruts, negatius, carregats de males intencions. Una noia egoista que preferia esguerrar-se la vida —posar-se en evidència, exposar-se, mostrar-se tal com era— i trencar el seu compromís abans que morir-se de pena. Es veia empesa pels altres a prendre una decisió irrevocable. Aquella seria la seva vida i no hi podria fer res: per sempre més conduïda de la mà, per sempre més dirigida, governada. Tancada, envoltada de parets, aïllada completament de l’exterior. Una ment closa. Res no podria entrar-hi; res no podria sortir-ne.

—No sé si soc feliç —va quequejar la Mimi.

—La recerca de la felicitat és un tòpic ben romàntic, no trobes? —va dir en Lluís amb un somriure.

Volia calmar la noia dels ulls brillants, tranquil·litzar-la, fer-li entendre que no n’hi ha per a tant, dona: sigui el que sigui que et passa, no deu ser tan greu!

—Et sents estimada? —va preguntar en Lluís.

—Per qui? Pel meu promès?

—Per qui sigui.

—No ho sé. Puc fumar?

—I tant. Espera. Et portaré un cendrer.

—És horrorós —va riure la Mimi en veure el cendrer de pasta de vidre verda.

Amb aquella rialla, la Mimi es va sentir una mica alliberada de la pressió que sentia. En Lluís li semblava un bon home. I molt atractiu. S’havia començat a fer de nit i, com que encara no havien encès el llum de peu, la Mimi no podia parar de mirar-lo als ulls perquè no sabia de quin color eren; semblaven una mica verds, una mica marrons, potser de color de mel: un aiguabarreig de tonalitats terroses, plaents, escalfeïdes. Es va imaginar casada amb ell. Vestida amb un davantal i unes espardenyes, anant a comprar a la plaça i treballant potser de brodadora, potser de modista o potser al Vapor Nou. Encara millor! De secretària o telefonista. Va somriure. Es va apropar una mica més a en Lluís. Va acaronar-li la mà. Aquella mà grossa, calenta, parcialment coberta de borrissol negre. I va tancar els ulls. Un segon, dos segons. Tres.

—Segur? —va preguntar l’home.

—Sí. Fes-me un petó.

Necessitava asserenar-se, omplir-se el cap amb altres sensacions. Lliurar-se, ni que fos només per un instant minúscul, de les pors que pretenien emmalaltir-la.

Un cop al taxi, mentre marxava cap a casa, la Mimi va acaronar-se els llavis amb les puntes dels dits. En menys de quinze minuts tornaria a ser a Pedralbes. Tornaria a ser rebuda pel Beltrán Massés del hall, pels seus llebrers afganesos, per la noia que li daria la bona nit i li penjaria la jaqueta al guarda-roba. Tornaria a saludar els papàs, que li dirien que anés a rentar-se les mans abans de sopar. I tornaria a menjar l’enèsim puré Saint Germain, l’enèsim bistec amb salsa de vi. Un cop al llit, però, amb la cara ben neta i els cabells acabats de raspallar, pensaria en el petó de l’home del vestit de ratlles. Un bes amarat de whisky, de saliva tèbia. Un bes que l’havia fet sentir-se una mica més viva, una mica més estimada. Però també una mica més perduda.