He dit que es va sentir reina per un dia per utilitzar la frase feta, però el cert és que, s’hi sentís o no s’hi sentís —que jo crec que sí, que s’hi sentia, que íntimament es reconeixia com a tal, encara que tostemps jugava a revestir-se de la més gran modèstia—, aconseguia ser sempre la reina de la festa, o del dia, o del dia a dia, o del que fos. Sí, cada dia, en cada moment: no hi havia ocasió, per molt rara, aliena o allunyada dels seus principis i costums que pogués arribar a semblar, en què no acabés sobresortint, essent centre de totes les mirades, acaparant tota l’atenció. Pel seu positivisme, per la seva adaptabilitat, pel caient i l’escaient de la seva conversa, per la seva sana alegria… i pel seu somriure diàfan que ho il·luminava tot. (Si, pel que fos, veia que no podia ser així, feia veure com que resava —què dic: resava sense fer-ho veure!, es passava la vida resant—, tancava els ulls i desapareixia; o hi era o no hi era). Sí. No són pocs els amics que restaren bocabadats i embadalits davant les seves aparicions i intervencions i que, encara ara, quan els trobo, es recorden d’ella amb admiració; a voltes, fins i tot sense haver-la conegut més que en una única ocasió i sense haver intercanviat amb ella més de tres o quatre frases. I és que el seu capteniment, el seu carisma, el seu port no ostentós, però efectiu i encomanadís d’altesa reial sorprenentment propera i assequible, i sempre amable (crec que de reina se’n devia sentir des que va néixer), s’anaren afermançant amb els anys i —¿simple recurs?, ¿connaturalitat?— anaren cobrant relleu a mesura que cada cop estava més agafadeta amb pinces i cada cop li costava més desplaçar-se i acomodar-se en un nou indret. I tot plegat no es deu a altra cosa que al seu caràcter especial, a aquella personalitat seva que el meu germà Carles cataloga com a curiosa, adjectiu gens desencertat al qual jo, sense esbandir-lo, n’afegiria un altre: insòlita, rara (no d’estranya sinó d’escassa, de poc freqüent), allunyada del comú entre la resta dels mortals. Una personalitat els trets més sobresortints de la qual eren la seva sorprenent adaptabilitat i la seva proverbial màniga ampla.

Anem per parts, però.

Abans que res i en el seu substrat més profund, sa meu mare va ser una dona de fe. O de fes. De fes simples, però sòlides i irrompibles —inquebrantables, que diuen els castellans—, fes a les quals s’adherí amb una fidelitat absoluta i una disponibilitat sense fissures; fidelitat i disponibilitat a prova de bombes que començava i acabava per no qüestionar cap ni un dels seus predicats sota cap concepte i per acatar religiosament tots i cadascun dels seus preceptes. En aquest sentit, la seva personalitat era nul·la, no existia; un zero a l’esquerra (amb el benentès que, com ens indica la mateixa matemàtica —i com repetia alliçonadorament el pare—, el zero a l’esquerra segueix essent zero per molts zeros que hi afegeixis). Creia cegament, i càndidament, en el que estava manat o escrit i, fins allà on he estat capaç d’endevinar, mai de la vida ni tan sols no li passà pel cap investigar pel seu compte, comparar, posar al dia o establir cànons propis a propòsit d’aquestes fes. Les acceptava tal com les havia rebut en el moment en què les havia rebut.

Raó per la qual la seva primera fe, la fe cristiana, que li fou inculcada de petita, seguia essent una fe infantil; un conglomerat de les oracions, la gestualitat i els ritus que el cristianisme ha desenvolupat per facilitar-ne la comprensió dels infants. La mare mantingué, per exemple, fins a la fi dels seus dies i amb sorprenent tossuderia, oracions com «Pare i Déu omnipotent, beneïu aquesta taula i a tots nosaltres, amén», o «Àngel de la guarda, dolça companyia, no ens desempareu ni de nit ni de dia», malgrat que ja feia anys i panys que ningú no la secundava, entre altres coses perquè ja no érem infants. Això no obstant, ella feia com si res, abaixava els ulls, les recitava en veu alta i en acabat se senyava, encara que al seu voltant hi regnés el caos i tan sols algú, commiseratiu, o fins i tot irònic, fes un gest de compliment i digués amén a corre-cuita per no deixar-la sola.

Una altra cosa era la seva fe política, que heretà directament del seu pare Pau Romeva, un dels fundadors d’UDCC, sigles del partit Unió Democràtica Cristiana de Catalunya, a les quals, després del fiasco de les primeres eleccions postfranquistes, van suprimir una de les dues ces (precisament la cristiana!). Doncs bé, per molt que aquesta fe la va rebre ja de més grandeta i en temps revolucionats i convulsos, la conservà intacta fins a la fi dels seus dies. Per molt que els líders, les aliances i les circumstàncies van anar canviant i evolucionant amb el temps —per no dir empitjorant—, ella va seguir votant Unió, la del principi, la de son pare i els altres membres fundadors, i acudint als actes en què el partit la requeria. Sí: qüestions de representativitat i sota la condició de membre honorífic. (No crec ni que tingués carnet o número: ella circulava pel partit amb el cognom a la matrícula, com fan les reines de Hollywood). La seva fe en ell era tan gran que hi cabia tot: el passat, el present i el venidor. No és que no recelés o no s’adonés de discursos i manipulacions que no la convencien, o de petites malifetes que censurava, però si, havent-li sentit a dir més d’una vegada que tal o tal altre líder del present no li agradava, li suggeríem que busqués una altra opció, gairebé se sentia ofesa, recriminant que dubtéssim de la seva lleialtat. Ella era d’Unió i votava Unió, la fe del seu pare.

I, finalment, hi havia la fe casolana, la fe en la família, que se centrava en el pare, el nostre (en aquest relat cal distingir molt bé entre el nostre pare i el parenostre). «En el meu Jordi», com ella li deia. El seu estimat Jordi, que és qui mantenia dreta tota l’estructura familiar, qui administrava el portentós edifici de la família i qui garantia la criança de la nombrosa prole que havien reunit i que era, per tant, més que el seu espòs, el seu repòs. O millor dit, el seu refugi, les parets que contenien el seu ànim expansiu i li permetien mostrar-se als altres amb una forma concreta i una posició estable: la fe en ell, el seu airbag, era una fe —o la fe— de supervivència. Perquè —diguem-ho clar, i diguem-ho ja—, en essència, sa meu mare era un nuvolet d’energia expansiva, un focus de vitalitat i volença de llibertat, que necessitava un cos, una estructura bàsica, per no volatilitzar-se; una carcassa externa o graella tridimensional que li permetés ubicar-se en els temps i els espais pels quals transitava sense haver de sacrificar ni puresa ni esperit. Ni infància…

I heus aquí el seu Jordi. I heus aquí les seves fes. Tant l’un com les altres constituïen els seus recursos, els punts on aferrar-se; els norais on subjectar el seu vaixell anímic, ansiós en tot moment de salpar a l’encalç de (o en qualsevol cas preservar) una puresa i una llibertat a les quals el seu esperit no estava disposat a renunciar; eren les pautes preestablertes i rígides, segures, d’un comportament a seguir que —per inqüestionat i per inqüestionable— no li requerien major esforç i li permetien seguir sentint-se ocellet, papallona entre flors o, en el pla més esponerós i procreatiu, reina de les abelles. Crec que aquest va ser el gran negoci de la seva vida: creure a ulls clucs i complir al peu de la lletra (és a dir: zero dubtes, zero preocupacions, tot cobert i tot resolt en aquest aspecte) a canvi de no abandonar mai la infància, sacrificant gustosament la llibertat intel·lectual a favor de la llibertat anímica, que és el coixí de la ingravidesa; cenyir-se rigorosament i estricta a una via prèviament i fèrriament establerta per poder-se’n oblidar i expandir-se a voluntat —ingràvida— a cada estació, o flotar dins el compartiment entre parada i parada, que això sí que no estava preestablert: estava escrit que el tren la duria fins a la darrera parada, però res no se sabia de l’itinerari; això depenia de l’atzar, dels fats, de les circumstàncies… i aquí sí que ella no hi entrava ni en sortia: «El que hagi de ser, serà», deia. I es quedava tan ampla.