27

—¿Què més pots deduir-ne, de tot plegat? Gerard m’està acusant! —cridà Bruno cap a l’altra banda de la taula.

—No és així, estimat. S’ocupa dels seus assumptes.

Bruno es tirà els cabells cap enrere:

—Vols ballar, mare?

—No estàs en condicions de ballar.

Bruno no hi estava i ho sabia:

—Aleshores vull prendre una altra beguda.

—Estimat, ara portaran el menjar.

La paciència d’Elsie amb tot, els cercles porpra sota els seus ulls, produïen tant dolor a Bruno que li era impossible mirar al seu davant. Bruno donà una ullada al seu entorn tot buscant un cambrer. Però el local era tan ple aquesta nit que resultava impossible distingir un cambrer d’un altre individu. La seva mirada va centrar-se en un home, vora una taula situada a l’altra banda de la pista de ball, que s’assemblava a Gerard.

No podia veure bé l’home, però tenia certa retirada amb Gerard, amb el cap calb i els cabells castany clar, però aquest home duia una americana negra. Bruno tancà un ull per aturar l’escissió rítmica de la imatge.

—Charley, asseu-te. Ara ve el cambrer.

L’home era Gerard i ara reia, com si el seu company li hagués dit que Bruno l’observava. Durant un segon d’expectació i ira, Bruno es preguntà si calia dir-ho a la seva mare. Tot seguit, va asseure’s i digué amb vehemència:

—Gerard és allí!

—De veritat? On?

—A l’esquerra de l’orquestra. Sota el llum blau.

—No el veig pas. —La seva mare va aixecar-se—. Tranquil, és una imaginació teva.

—No és cap imaginació meva! —Bruno cridà i tirà el tovalló dins el plat de roast-beef au jus.

—Veig la persona que vols dir, però no és Gerard —féu Elsie amb paciència.

—No pots veure’l tan bé com jo! És Gerard i no tinc ganes de menjar a la mateixa sala que ell!

—Charles —sospirà Elsie—. Vols prendre una altra beguda? Apa, pren-la. Aquí tens un cambrer.

—No tinc ganes de beure amb ell! Vols que et demostri que és ell?

—Quina importància pot tenir? No ens amoïnarà pas. Probablement ens protegeix.

—Així, doncs, admets que és ell! Ens espia i porta un conjunt fosc per seguir-nos a tot arreu!

—No és pas Arthur —digué Elsie tota tranquil·la i va esprémer llimona sobre el peix rostit a les graelles—. Tens al·lucinacions.

Bruno va mirar-la fixament, amb la boca oberta:

—Per què em dius això, mare? —Se li esquerdà la veu.

—Estimat, tothom ens mira.

—Tant se me’n dóna.

—Estimat, deixa’m que et digui una cosa. En fas un gra massa. —Elsie el va interrompre—. I expressament. Vols fer gresca. Ja ho he vist en altres ocasions.

Bruno no deia res. La seva mare estava contra seu. Bruno l’havia vista mirar el Capità de la manera amb què ara l’esguardava a ell.

—Probablement has dit alguna cosa a Gerard —continuà Elsie—, a causa de la ira, i Gerard creu que et comportes d’una manera molt especial. Bé, això és veritat.

—I això justifica que em segueixi els passos dia i nit, oi?

—Estimat, no crec que sigui Gerard —digué Elsie amb fermesa.

Bruno va aixecar-se i va dirigir-se vacil·lant a la taula vora la qual estava assegut Gerard. Li demostraria, a la seva mare, que era Gerard, i demostraria a Gerard que no li tenia por. Dues taules, situades al caire de la pista de ball, li barraven el pas, però ara podia veure que es tractava de Gerard.

Gerard aixecà la mirada per esguardar-lo i mogué una mà amb familiaritat, i el seu petit esbirro també mirà Bruno. I ell, Bruno, i la seva mare pagaven per això! Bruno obrí la boca, sense saber exactament què volia dir, i després avançà fent tentines. Bruno sabia què volia fer: trucar a Guy. Aquí i ara. A la mateixa sala on es trobava Gerard. S’obrí pas amb esforç a través de la pista de ball en direcció a la cabina telefònica situada prop del bar. Les figures lentes, que giravoltaven com folles, el feien recular, com si fossin una ona marina, i el deixaven perplex. L’ona l’envestia altre cop, vigorosa però insuperable, i el feia recular encara més. Aleshores recordà un moment semblant en una festa de casa quan era un infant petit, en intentar obrir-se pas entre les parelles que ballaven, a través de la sala d’estar, per acostar-se a la seva mare.

Bruno va desvetllar-se d’hora al matí, al jaç, i s’hi estigué estirat totalment quiet, repassant els darrers moments que podia recordar. Era conscient que s’havia desmaiat. ¿Havia trucat a Guy abans de perdre el coneixement? Si ho havia fet, ¿podia Gerard descobrir-ho? Amb tota probabilitat no havia parlat a Guy o altrament ho recordaria, però potser havia trucat a casa seva. Va aixecar-se per preguntar a la mare si s’havia desmaiat a la cabina telefònica. Aleshores tingué altre cop tremolins i va anar-se’n al bany. Va abocar-se sobre la cara el whisky escocès i l’aigua en aixecar el got. S’agafà a la porta del bany. Ara tenia tremolins al matí i a la nit, i cada cop feien que es desvetllés més d’hora, i havia de beure cada vegada més a la nit per adormir-se.

I a l’entremig estava Gerard.