Quan aquell matí el muntador Josef Bloch, famós exporter de futbol, anà a treballar, li varen fer saber que l’havien despatxat. Si més no, així interpretà el fet que, en treure el nas per la porta del cobert, on precisament aleshores descansaven els obrers, només el capatàs alcés els ulls del seu esmorzar, i sortí de l’obra. Un cop al carrer, aixecà el braç, però l’automòbil que li passà per davant no era un taxi —no ho hauria estat encara que Bloch no hagués aixecat el braç per cridar un taxi—. Finalment sentí soroll de frens davant seu; Bloch es girà d’esquena: darrere seu hi havia un taxi parat, el taxista treia foc pels queixals; Bloch es girà altra vegada, pujà al taxi i es feu portar al mercat de fruites.

Era un bonic dia d’octubre. Bloch va menjar una salsitxa calenta en una parada i després passà pel mig de les parades cap a un cinema. Tot el que veia li feia nosa; intentava adonar-se del mínim possible. Un cop dins el cinema va respirar.

Més tard s’estranyà que la noia de la caixa hagués respost al gest amb què deixà els diners, sense dir res, sobre el platet giratori, amb un altre gest com de qui ho dona per fet. Al costat de la pantalla es fixà en un rellotge elèctric d’esfera lluminosa. A mitja pel·lícula sentí tocar una campana; durant una bona estona no estigué segur si havia tocat a la pel·lícula o fora al carrer, al campanar de prop del mercat.

Quan tornà a ser el carrer, va comprar raïm, que en aquesta època de l’any anava molt barat. Continuà endavant, tot menjant-se els grans i escopint-ne les pellofes. Al primer hotel on demanà una cambra l’aviaren perquè només portava una cartera de mà; el recepcionista del segon hotel, situat en un carreró lateral, el menà personalment a la cambra. Encara no havia sortit el recepcionista, que ell ja s’havia gitat al llit i adormit en un girar d’ulls.

Al vespre sortí de l’hotel i s’embriagà. Més tard tornava a estar sobri i va intentar trucar a amics; com que aquests amics no solien viure dins el radi de la ciutat i el telèfon no tornava les monedes, Bloch acabà aviat les que tenia. Un policia a qui saludà amb la intenció de fer-lo parar no li va tornar la salutació. Bloch es demanà si per aquelles coses no havia interpretat malament les paraules que li havia adreçat des de l’altra banda del carrer i pensà en el posat de com si tal cosa amb què, per contra, la taquillera li havia girat el platet amb l’entrada. N’havia quedat tan meravellat, de la rapidesa d’aquell moviment, que de poc no estigué a temps de recollir l’entrada del platet. Va decidir anar a trobar la taquillera.

Quan arribà al cinema, les vitrines ja eren a les fosques. Bloch va entreveure un home enfilat en una escala, que canviava les lletres de la pel·lícula per les lletres de la pel·lícula de l’endemà. S’esperà fins que va poder llegir el títol de l’altra pel·lícula; després retornà a l’hotel.

L’endemà era dissabte. Va decidir passar un altre dia a l’hotel. Fora d’un matrimoni americà, era sol al menjador a l’hora d’esmorzar; escoltà durant una estona la conversa, que va entendre mitjanament, perquè en altre temps havia estat algunes vegades a Nova York amb el seu equip per torneigs; després sortí a correcuita a comprar diaris. Com que eren edicions de cap de setmana, aquest dia els diaris eren més feixucs que de costum; no els doblegà, sinó que se’ls posà sota l’aixella i se’n tornà a l’hotel. S’assegué altra vegada a la taula de l’esmorzar, ja desparada, i separà els fulls de la secció d’anuncis; això l’aclaparava. Al defora va veure passar dues persones amb diaris gruixuts. S’aguantà la respiració fins que hagueren passat de llarg. Fins ara no s’havia adonat que es tractava dels dos americans; no els havia reconegut a l’aire lliure, ja que abans només els havia vist a taula a l’hora d’esmorzar.

En una cafeteria begué llargament l’aigua de l’aixeta que li serviren en un got per acompanyar el cafè. Ara i adés s’alçava i agafava una revista de les piles que hi havia damunt les cadires i taules destinades a això; la cambrera, una vegada que recollia revistes amuntegades al costat seu, emprà els mots «taula de diaris» en allunyar-se. Bloch, a qui d’una banda el fastiguejava passar els fulls de revistes, i d’altra banda no en podia tornar cap al seu lloc que no hagués fullejat del tot, va provar mentrestant de mirar una mica cap al carrer; el contrast entre les imatges de la revista il·lustrada i les vistes canviants del defora l’alleujaven. En sortir, tornà ell mateix la revista a la taula.

Les parades del mercat de fruita ja eren tancades. Durant una estona es dedicà a fer córrer davant seu verdures i fruites llençades que ensopegava amb el peu. En alguna banda entre les barraques va anar de ventre. Mentre ho feia observà que les parets de les barraques de fusta eren arreu negres d’orina.

Les pellofes de raïm que havia escopit el dia abans encara eren a terra a la vorera. Quan Bloch va deixar el bitllet al plat giratori de la taquilla, el bitllet va quedar enganxat en girar; ara tingué un motiu per dir alguna cosa. La taquillera contestà. Ell hi tornà. Com que això era insòlit, la noia se’l va mirar. D’aquí en tragué un altre motiu per continuar parlant. Un cop dins el cinema de bell nou Bloch es recordà de la novel·la i del fogonet elèctric al costat de la taquillera; es recolzà i començà a distingir detalls a la pantalla.

A hora baixa va anar a l’estadi amb tramvia. Agafà una entrada de peu, però després s’assegué sobre els diaris, que encara no havia llençat; no el molestava que els espectadors de davant li tapessin la vista. En el curs del partit la majoria es varen asseure. Ningú no el reconegué. Va deixar els diaris a terra, hi posà una ampolla de cervesa al damunt i sortí de l’estadi abans de la xiulada final, per tal de no trobar-se enmig de les empentes. El sobtà el gran nombre d’autobusos i tramvies que esperaven davant l’estadi —era un partit que havia fet soroll—. S’assegué en un tramvia. Hi va seure gairebé sol tanta estona que a la fi es va impacientar. Potser l’àrbitre prorrogava el partit? En alçar la vista, Bloch veié el sol que es ponia. Sense voler exterioritzar res amb això, acotà el cap.

De sobte, fora va començar a fer vent. Gairebé al mateix temps que la xiulada final, que constava de tres xiulades llargues, conductors i cobradors pujaren als autobusos i tramvies, i la gent sortí corrents de l’estadi. Bloch s’imaginà el soroll que feien les ampolles de cervesa en caure al camp; alhora sentí la pols copejar els vidres. Si al cinema s’havia arrepapat, ara que els espectadors es precipitaven dins el tramvia es reclinà cap endavant. Sortosament havia guardat un programa de la pel·lícula. Tingué la impressió que acabaven d’encendre els focus de l’estadi. Quina bestiesa, va dir Bloch. Havia estat un mal porter a la llum dels focus.

Al centre de la ciutat cercà una cabina de telèfons durant una estona; quan en trobà una de buida, va veure a terra l’auricular arrencat. Continuà endavant. Finalment va poder trucar des de l’Estació de l’Oest. Com que era dissabte, no ensopegà gaire gent a casa. Quan a la fi una dona s’hi posà, hagué de parlar una bona estona fins que ella el va conèixer. Quedaren de trobar-se en un restaurant prop de l’Estació de l’Oest, on hi havia —Bloch ho sabia— una màquina tocadiscos. Tot esperant que vingués la dona, passà l’estona llençant monedes a la màquina automàtica i deixant que altres premessin els botons que volien; mentrestant mirava les fotografies i signatures de futbolistes a les parets; anys enrere el local havia estat arrendat per un davanter de la selecció nacional que després havia marxat a ultramar a fer d’entrenador d’un dels equips de la salvatge lliga americana i ara que la lliga havia estat dissolta hi havia desaparegut. Bloch entaulà conversa amb una noia que, de la taula estant, prop de la màquina, allargava el braç per darrere l’esquena a cegues i sempre escollia els mateixos discos. La noia sortí del local amb ell. Bloch va provar de ficar-se amb ella a la primera entrada que trobés, però els portals ja eren tancats i barrats. Quan una porta s’obrí, resultà, a jutjar pels càntics, que darrere una segona porta estaven celebrant oficis divins. Es ficaren en un ascensor que es trobava entre la primera i la segona porta; Bloch premé el botó del darrer pis. Ja abans que l’ascensor arrenqués, la noia volia tornar a baixar. Aleshores Bloch premé el botó del primer pis; baixaren i s’aturaren a la caixa de l’escala; ara la noia es va posar tendra; corregueren plegats escales amunt. L’ascensor era a les golfes, hi pujaren, baixaren fins baix de tot i sortiren altre cop al carrer.

Bloch anà una estona al costat de la noia, després feu mitja volta i tornà a entrar al restaurant. La dona, encara amb l’abric posat, ja l’esperava. Bloch va explicar a l’amiga de la noia —encara esperava asseguda a la taula prop la màquina automàtica— que la noia no tornaria, i sortí del restaurant amb la dona.

—Em sento ridícul d’anar així, sense abric, i tu sí —feu Bloch. La dona se li penjà al braç. Per tal de deslliurar-se’n, Bloch feu com si volgués ensenyarli alguna cosa. I després no va saber quina cosa ensenyar-li. Tot d’un plegat va tenir ganes de comprar un diari del vespre. Resseguiren diversos carrers sense veure cap venedor de diaris. Finalment agafaren l’autobús cap a l’Estació del Sud, però l’estació ja estava tancada. Bloch va fer com si estigués esglaiat; però en realitat ho estava també. Ja dins l’autobús de bell nou, la dona, que havia obert la seva bossa, havia insinuat a Bloch, tot jugant amb diferents objectes que hi tenia, que estava indisposada. Bloch li digué: «He oblidat de lliurar una papereta», sense saber ben bé què volia dir amb «lliurar» i «papereta». Així i tot pujà sol en un taxi i es feu portar al mercat de fruites.

Com que els dissabtes al cinema feien sessió de nit, Bloch encara va arribar massa aviat. Entrà en un self-service d’allí prop i menjà una mandonguilla a peu dret. Intentà dir un acudit a la cambrera al més ràpidament possible; com que el temps passava i encara no havia acabat de contar-lo, es parà en sec a la meitat i va pagar. La cambrera reia.

Al carrer trobà un conegut que li demanà diners. Bloch l’insultà. Quan l’embriac engrapà Bloch per la camisa, el carrer quedà a les fosques. L’embriac deixà caure la mà esglaiat. Bloch, que havia estat alerta esperant que els reclams lluminosos del cinema s’apaguessin, s’allunyà corrents. Davant el cinema va ensopegar la taquillera; estava a punt de pujar al cotxe d’un home.

Bloch se la mirà. Ella, asseguda ja al cotxe al costat del conductor, correspongué a la seva mirada estirant-se el vestit de sota per posar-lo bé sobre el seient; si més no ell ho interpretà com a resposta. No hi va haver incident de cap mena; ella havia tancat la porta i el cotxe havia arrencat.

Bloch tornà a l’hotel. Va trobar l’antesala il·luminada, però buida. Quan despenjà la clau del ganxo, caigué una papereta plegada del prestatget; la desplegà: era la factura. Encara era a l’antesala amb el paper a la mà, mirant l’única maleta que hi havia, al costat de la porta, quan va sortir el conserge del dipòsit d’equipatges, on, pel que es veia, havia estat dormitant en una cadira que havia anat a buscar a l’antesala. El conserge ajustà la porta, de manera, però, que Bloch encara pogué clissar una petita escala de tisora amb una sopera al cim; no va començar a parlar fins que no s’hagué instal·lat darrere el taulell de recepció. Però Bloch ja havia interpretat el gest d’ajustar la porta com una resposta negativa i se n’anà escales amunt cap a la seva cambra. Únicament davant una de les portes del llarguíssim corredor va veure un parell de sabates; dins la cambra es tragué les sabates sense descordar-les i les deixà també davant la porta. Es ficà al llit i s’adormí a l’acte.

A mitjanit el despertà una baralla a la cambra veïna; però potser fou només que, amb l’oïda sobreexcitada per aquell despertar sobtat, va prendre les veus veïnes per veus de baralla. Pegà un cop de puny a la paret. Després sentí remorejar l’aigua per la canonada. Varen tancar l’aixeta; tot restà silenciós i es tornà a adormir.

L’endemà el va despertar el telèfon de la seva cambra. Li preguntaren si es quedaria una altra nit encara. Amb els ulls fits a la cartera de mà a terra —no hi havia cap armari per a maletes a la cambra— digué immediatament que sí i penjà. Després de recollir les sabates del replà, que no havien netejat, probablement perquè era diumenge, sortí de l’hotel sense esmorzar.

A l’Estació del Sud s’afaità amb màquina elèctrica al lavabo. Es dutxà en una de les cabines de dutxes. Tot vestint-se va llegir la secció d’esports i la plana de tribunals.

Al cap d’una estona de llegir —tot a l’entorn de les dutxes restava força silenciós— sentí de sobte un benestar. Ja vestit del tot, es recolzà a la paret de la dutxa i copejà el banc de fusta amb la sabata. La remor va fer que la dona de les dutxes li etzibés una pregunta des de fora i després, com que ell no va respondre, piqués a la porta. En veure que ni així contestava, la dona pegà un cop de tovallola —o del que fos— al pestell i s’allunyà. Bloch acabà de llegir el diari a peu dret.

Al vestíbul de l’estació ensopegà un conegut que anava a agafar un tren de rodalia per anar a fer d’àrbitre en un partit de categoria inferior. Bloch va prendre aquesta informació com un acudit i hi volgué prendre part dient que aleshores ell podria fer de linier. Fins i tot quan després el conegut obrí la seva bossa de platja i li ensenyà l’equip d’àrbitre i una bossa de malla amb llimones, Bloch va prendre també aquests objectes, com havia fet abans amb els primers mots de l’altre, per una mena d’articles de broma i, seguint-li la veta, declarà que estava disposat a portar també la bossa de platja, si havia d’anar amb ell. Fins i tot després, al costat de l’altre, dalt el tren de rodalia, amb la bossa damunt els genolls, li va semblar, sobretot perquè el compartiment estava gairebé buit cap als volts de migdia, que condescendia a fer tot això només de broma. Val a dir que Bloch no veia gaire clar què tenia a veure el compartiment buit amb el seu capteniment no gens seriós. El fet que aquell conegut anés a un raval amb una bossa de platja i plegats, com Bloch digué, anessin «a un camp de futbol de debò», li feu l’efecte més tard, quan tornà sol a ciutat —el partit no li havia agradat—, d’una comèdia per part d’ambdós. Tot allò no havia valgut, pensà Bloch. Sortosament no va trobar ningú al vestíbul de l’estació.

Des d’una cabina de telèfons d’un aparcament va trucar a la seva exdona. Ella va dir que tot anava bé, però no feu cap pregunta. Bloch estava neguitós.

S’assegué en un cafè jardí que encara estava obert malgrat l’època de l’any i va demanar una cervesa. Com que al cap d’una estona encara no havien vingut amb la cervesa, se n’anà; també era que la taula d’acer, sense tovalles, l’havia enlluernat. S’aturà a la finestra d’un restaurant; la gent de dins miraven asseguts un aparell de televisió. Estigué mirant una estona. Algú es girà vers ell i aleshores va seguir el seu camí.

Al Prater s’embolicà en una batussa. Un minyó per darrere li estirà l’americana braços avall, un altre li donà un cop de puny a la barba. Bloch va caure una mica de genolls, després etzibà una puntada de peu al minyó. Finalment ambdós l’empenyeren darrere una parada de dolços i el tombaren a cops. Bloch es desplomà i ells se n’anaren. En un lavabo Bloch es va rentar la cara i es netejà el vestit.

En un cafè del districte segon jugà al billar fins que la televisió donà les notícies esportives. Bloch havia demanat a la cambrera que engegués l’aparell, però aleshores s’ho va mirar com si de tot allò tant se li’n donés. Convidà la cambrera a beure amb ell. Quan ella va tornar del recambró, on s’estava jugant un joc prohibit, Bloch ja era a la porta; ella va passar per davant seu sense dir res; Bloch sortí.

De tornada al mercat de fruites, a la vista de les caixes de fruita i de verdura buides, estibades en desordre darrere les parades, li tornà a fer l’efecte com si les caixes fossin una mena de facècia, quelcom dit de broma. Igual que acudits sense paraules!, pensà Bloch, a qui agradaven els acudits sense paraules. Aquesta impressió de desfiguració i d’afectació —«aquesta afectació amb el xiulet d’àrbitre dins la bossa de platja», pensà Bloch— no desaparegué fins que es trobà dins el cinema, on un còmic, fent com si passés per casualitat davant d’una botiga de drapaire, agafava una trompeta i aleshores, és clar, intentava tocar-la. Aleshores reconegué aquesta trompeta i totes les altres coses sense desfigurar i inequívocament. Bloch es tranquil·litzà.

Un cop acabada la pel·lícula, va esperar la taquillera entre les parades del mercat. Una estona després d’haver començat la darrera sessió, ella sortí del cinema. Per tal de no espantar-la si se li acostava enmig de les barraques, restà assegut en una caixa fins que ella es trobà en un indret més il·luminat del mercat. Dins una de les parades buides, darrere la persiana de llauna ondulada tirada avall, sonà un telèfon; el número de telèfon de la parada estava escrit en lletres grosses a la planxa de llauna. «Inútil!», pensà Bloch immediatament. Caminà darrere la noia sense atrapar-la. Quan ella pujà a l’autobús, ell se li afegí i pujà darrere seu. S’assegué enfront d’ella, però deixant entre ambdós unes quantes rengleres de seients. Quan una parada després els nouvinguts li barraren la vista, Bloch va poder començar a rumiar de nou: cert que ella l’havia mirat, però no l’havia reconegut; tant l’havia desfigurat la baralla? Bloch es palpà el rostre. Va trobar ridícul examinar el que ella feia a través del vidre de l’autobús. Tragué el diari de l’infern de l’americana, abaixà els ulls a les lletres, però no va llegir. Després, tot d’un plegat, es descobrí llegint. Un testimoni ocular declarava sobre l’assassinat d’un macarró a qui havien engegat un tret a l’ull, de prop. «De darrere el cap li havia sortit volant una ratapinyada, que va esclafar-se contra el paper pintat de la paret. El meu cor es parà el temps d’un batec». Com que, sense fer punt i a part, les ratlles que seguien tractaven d’un assumpte diferent, d’una altra persona, Bloch tingué un esglai. «Havien d’haver-hi posat un punt i a part», pensà Bloch, que s’havia enfurismat després del curt esglai. Anà cap a la taquillera pel passadís central i s’assegué davant d’ella, però un xic de biaix, de manera que pogués veure-la; però no la va mirar.

En baixar, Bloch descobrí que havien anat bastant lluny, a la vora de l’aeroport. Ara, de nit, tot restava silenciós. Bloch caminà al costat de la noia, però no com si la volgués acompanyar o l’acompanyés. Al cap d’una estona la va tocar. La noia s’aturà, es girà vers ell i també el tocà, amb tanta força que el va espantar. Per un moment la bossa que la noia portava a la mà lliure li va semblar més familiar que ella mateixa.

Durant una estona caminaren l’un al costat de l’altre, a certa distància, sense tocar-se. En arribar a l’escala, la tornà a tocar. Ella començà a córrer; ell va anar més a poc a poc. Quan hagué arribat dalt, va reconèixer la seva casa per la porta oberta de bat a bat. Ella es feu visible en la fosca; ell se li atansà i de seguida lligaren.

L’endemà, quan Bloch, despertat per un soroll, mirà per la finestra de l’apartament, veié un avió que en aquell moment aterrava. La lluïssor dels llums de posició de l’aparell li va fer tancar la cortina. Com que ella fins ara no havia obert cap llum, la cortina havia quedat oberta. Bloch s’ajaçà i tancà els ulls.

Amb els ulls closos li entrà una estranya impotència d’imaginar-se res. Tot i que intentava representar-se els objectes de la cambra amb tots els pèls i senyals possibles, no va poder imaginar-se res; ni tan sols hauria reeixit a dibuixar de pensament l’avió que acabava de veure aterrar i l’udol dels frens del qual, ara ja a la pista, reconegué perfectament d’abans. Obrí els ulls i mirà un moment cap on es trobava el raconet de la cuina: gravà a la memòria la tetera i les flors marcides que penjaven fora de la pica. Tan aviat com hagué tancat els ulls, les flors i la tetera es feren irrepresentables. Es valgué de frases en comptes de mots per a aquestes coses, cregut que una història feta d’aquestes frases li facilitaria la tasca de representar-se les coses. La tetera xiulava. Les flors eren un obsequi d’un amic. Ningú no llevà la tetera del fogó elèctric. «Faig te?», demanava la noia. No va servir de res, Bloch obrí els ulls quan se li feu insuportable. La noia al seu costat dormia.

Bloch es va posar nerviós. D’una banda, aquesta apegalositat del que l’envoltava quan obria els ulls, d’altra, aquella apegalositat encara pitjor de les paraules per a les coses que l’envoltaven quan els tancava! «I si tot és que acabo de dormir amb ella?», pensà. Anà a la cambra de bany i es dutxà llarga estona.

La tetera xiulava de debò quan va tornar. «M’ha despertat la dutxa», digué la noia. A Bloch li va semblar que era la primera vegada que ella li parlava directament. Bloch li contestà que encara no havia tornat del tot en si. Que hi havia formigues a la tetera? «Formigues?». Quan l’aigua bullent del cassó trobà les fulles de te al fons de la tetera, Bloch veié que havia abocat aigua bullent damunt formigues en comptes de damunt fulles de te. Tornà a córrer la cortina.

El te de la llauna oberta, com que la llum només hi entrava per la petita obertura rodona de la tapadora, apareixia il·luminat d’una forma estranya pel reflex de les parets interiors. Bloch, assegut a taula amb la llauna, mirava amb esguard fix pel forat. El fet que la lluïssor de les fulles de te l’hagués atret tant el va divertir quan en parlà de passada amb la noia. Finalment va prémer la tapa dins el forat, però aleshores deixà de parlar. A la noia no li cridava l’atenció.

—Em dic Gerda —digué ella. Bloch no havia volgut saber-ho. Preguntà si per ventura res no li cridava l’atenció, però ella havia posat un disc, una cançó italiana, instrumentada amb guitarres elèctriques.

—M’agrada la veu del cantant —feu ella. Bloch, que no sabia per on agafar les cançons de moda italianes, va callar.

Quan una mica més tard ella va sortir a comprar alguna cosa per esmorzar —«és dilluns», digué—, Bloch pogué a la fi mirar-s’ho tot amb calma. Tot menjant, parlaren força. Al cap d’una estona, Bloch observà que ella parlava de coses que ell li acabava de contar per primera vegada com de coses seves pròpies, mentre que ell, per contra, quan esmentava alguna cosa que ella feia poc que havia dit, o la citava sempre amb molt de compte o, si no, tan bon punt en parlava amb les seves pròpies paraules, hi posava cada vegada al davant un «aquest» o «aquesta» estrany i distanciador, com si tingués por de fer seus els afers d’ella. Si ell parlava del capatàs o, posem per cas, d’un jugador de futbol que es deia Stumm, immediatament després ella podia dir «el capatàs» i «l’Stumm» amb tota senzillesa i familiaritat; ell, en canvi, quan ella havia esmentat un conegut que es deia Freddy i un local anomenat «Stephanskeller», a la resposta deia cada vegada: «aquest Freddy» i «aquest Stephanskeller». Tot el que ella retreia, es retenia d’abordar-ho, i el molestava que ella emprés tot el que ell deia amb tanta desimboltura, li semblava.

Algunes vegades, val a dir-ho, de tant en tant, la conversa se li feia tan natural com a ella: ell preguntava i ella responia; ella preguntava i ell donava una resposta natural.

—És un avió a reacció?

—No, és un avió d’hèlice.

—On vius?

—Al districte segon.

Gairebé li hauria parlat fins i tot de la baralla. Però aleshores tot li tornava a fer nosa. Ell volia contestar-li, però se li trencava la veu, perquè donava per sabut allò que anava a dir. Ella es posà neguitosa, anava cambra amunt, cambra avall; cercava coses per fer, de vegades es posava a riure estúpidament. Passà una estona capgirant i canviant els discos. S’alçà i s’ajaçà al llit; ell se li afegí. Ella li preguntà si anava a treballar avui.

De sobte l’escanyà. Havia estret tan fort que ella ni tan sols havia tingut temps d’interpretar-ho com una broma. Fora, al replà, Bloch sentí veus. Va passar una angoixa de mort. S’adonà d’un líquid que rajava del nas de la noia. Ella botzinà. Finalment va sentir un soroll com d’un espetec. Li feu l’efecte d’una pedra quan rebot contra l’automòbil per sota en un camí de carro pedregós. Havia regalimat saliva al terra de linòleum.

L’angoixa fou tan gran que de cop es trobà cansat. S’ajagué a terra, incapaç d’adormir-se i incapaç d’alçar el cap. Sentí com algú des de fora donava cops al pestell de la porta amb un drap. Escoltà. No va sentir res. Per tant devia haver-se adormit malgrat tot.

No li costà gaire deixondir-se; des del primer moment tingué la sensació que tot estava obert, com si a la cambra hi hagués corrent d’aire, pensà. Ni tan sols s’havia encetat la pell, però s’afigurà que de tot el seu cos en sortia un suc limfàtic. S’havia posat dret i havia netejat tots els objectes de la cambra amb un drap de cuina.

Va mirar per la finestra: a baix, algú amb el braç ple de vestits, penjats en penja-robes, corria per l’herbei cap a una camioneta de repartiment.

Sortí de la casa en l’ascensor i caminà una estona en direcció fixa. Després va agafar un autobús de línia fins a la parada de tramvies; d’allí es dirigí al centre de la ciutat.

Quan arribà a l’hotel, resultà que, pensant-se que no tornaria, havien tancat la seva cartera de mà amb pany i clau. Mentre pagava el compte, el mosso anà a cercar la cartera al dipòsit d’equipatges. Per un cèrcol de color clar conegué Bloch que devien haver-hi posat al damunt una ampolla de llet amb el cul mullat; obrí la cartera, mentre el conserge arreplegava canvi, i s’adonà que també havien remenat la cartera; el mànec del raspall de dents sortia de l’estoig de pell; la ràdio de butxaca era dalt de tot. Bloch es girà vers el mosso, però havia desaparegut dins el dipòsit d’equipatges. Com que l’espai darrere el taulell de recepció era prou petit, Bloch pogué estirar el conserge amb una mà i amb l’altra, després de prendre alè, clavar-li un revés a la cara. El conserge es feu enrere astorat, per més que Bloch no l’havia encertat. El mosso restà quiet dins el dipòsit d’equipatges. Bloch ja havia sortit amb la cartera.

Encara arribà a temps abans de la pausa del migdia a l’oficina de personal de l’empresa per recollir els papers. Bloch s’estranyà que encara no estiguessin a punt i que haguessin de fer encara unes quantes trucades per telèfon. Demanà que, al seu torn, el deixessin telefonar i trucà a la seva exdona; quan va sentir la veu de la criatura, que començà a parlar a l’instant amb una frase apresa de memòria per dir-li que la mare no hi era, Bloch penjà. Mentrestant havien enllestit el paperam; es ficà la targeta d’impostos sobre el salari dins la cartera; quan després va preguntar a la noia pel sou que li devien, ella ja se n’havia anat. Bloch comptà els diners de la trucada damunt la taula i sortí.

Els bancs també havien tancat ja. Esperà l’estona de migdia en un parc fins que pogués treure els diners del seu compte corrent —mai no havia tingut llibreta d’estalvis—. Com que amb els que tenia no podia anar gaire lluny, es decidí a tornar el transistor que encara valia com nou. Va anar amb autobús al seu allotjament del districte segon i s’emportà també un flaix i una màquina d’afaitar. A la botiga li explicaren que no li podien comprar res si ell no adquiria altres coses a canvi. Bloch va tornar a agafar l’autobús, va anar a la seva cambra i en un sac de mà s’emportà dues copes, en realitat només reproduccions de copes que el seu equip havia guanyat, una, en un torneig, una altra, en una final de copa, un penjoll i dues botes de futbol daurades.

En veure que ningú no sortia a la botiga de robavellaire, buidà la bossa i posà les coses damunt el taulell.

Aleshores li va semblar que es veia massa que havia deixat les coses damunt la taula perquè fessin pensar que eren per vendre, i les retirà ràpidament del taulell, les amagà dins la bossa i no les hi tornà a posar fins que les hi demanaren. En un prestatge de darrere el taulell veié una capsa de música damunt la qual hi havia una ballarina de porcellana en la postura de costum. Com sempre que veia una capsa de música li va fer l’efecte que ja l’havia vista abans. Sense regatejar havia acceptat després d’entrada la primera oferta que li van fer per les seves coses.

Amb l’abric prim que havia recollit a la seva cambra sobre el braç havia anat després a l’Estació del Sud. De camí a l’autobús havia trobat la dona del quiosc on tenia costum de comprar el diari. Portava un abric de pells i passejava el gos; malgrat que li havia parlat sovint quan li comprava el diari, en el moment de bescanviar diari i monedes, l’esguard fit en les puntes negres del dits, ara, fora del quiosc, semblava que ella no el reconeixia; de fet no alçà els ulls i no contestà a la seva salutació.

Com que hi havia pocs trens al dia en direcció a la frontera, Bloch passà el temps fins a la sortida del proper tren dormint en un cinema d’actualitats. De cop la sala s’il·luminà i la fressa d’una cortina que s’obria o es tancava se li feu amenaçadorament propera. Per tal de descobrir si la cortina s’havia obert o tancat, obrí els ulls. Algú li feia llum a la cara amb una llanterna de butxaca. Bloch va fer caure la llanterna d’un cop de la mà de l’acomodador i anà al vàter que hi havia al costat de la sala.

Allà hi havia quietud, hi entrava la llum del dia; Bloch hi va estar una estona quiet.

L’acomodador l’havia seguit, l’havia amenaçat amb la policia, Bloch havia obert l’aixeta, s’havia rentat les mans, després havia pitjat el botó de l’eixugador elèctric, havia posat les mans a l’aire calent, fins que l’acomodador se n’hagué anat.

Després Bloch s’havia rentat les dents. Havia mirat al mirall com amb una mà se les rentava, mentre tenia l’altra contra el pit d’una manera rara, closa però sense força. Sentí la cridadissa i el baladreig de la pel·lícula de dibuixos animats que estaven fent.

En altre temps Bloch havia tingut una amiga de la qual sabia que menava un hostal en un llogarret fronterer del sud. A l’oficina de correus de l’estació, on tenia a mà les guies de telèfons de tot el país, cercà debades el seu número; en aquell poblet hi havia uns quants locals, però no hi esmentaven el nom dels propietaris; a més, Bloch aviat en tingué prou, d’haver d’aguantar llibres —les guies estaven penjades en filera, amb el llom de cara amunt—. «De cara cap avall», pensà de cop i volta. Entrà un policia i li demanà la targeta d’identitat.

L’acomodador s’havia queixat, li va dir el policia tot mirant alternativament el passaport i la cara de Bloch. Al cap d’una estona Bloch es decidí a disculpar-se. Però el policia ja li havia tornat el passaport tot remarcant que havia corregut molt de món. Bloch no se’l mirà, sinó que deixà caure immediatament la guia. Algú cridà; en alçar els ulls, Bloch va veure que a la cabina telefònica de davant seu un treballador grec parlava per telèfon un bon xic alt. Bloch s’hi repensà i decidí d’anar amb autobús en comptes d’agafar el tren; canvià el bitllet i, efectivament, sortí a l’estació d’autobusos després de comprar-se un llonguet amb salsitxa i uns quants diaris.

L’autobús ja hi era, però tancat; els xofers la feien petar a peu dret no gaire lluny. Bloch s’assegué en un banc; feia sol; menjà el llonguet amb salsitxa, però va deixar els diaris al seu costat, perquè els volia reservar per al viatge interminable.

El portaequipatges a banda i banda de l’autobús estava bastant buit: hi anava poca gent amb paquets. Bloch esperà fora fins que la porta plegable de darrere es tancà. Aleshores va pujar corrents per davant i el cotxe va arrencar. A un crit del carrer s’aturà en sec altre cop; Bloch no es girà; havia pujat encara una pagesa amb una criatura que plorava de valent. Un cop dintre, la criatura va callar. Aleshores el cotxe havia partit.

Bloch s’adonà que s’havia assegut precisament al seient que tenia la roda a sota; li havien relliscat els peus per la volta que el terra feia en aquest lloc. Anà a seure a l’última fila, on podia mirar a l’exterior per darrere còmodament si calia. En seure es fixà en els ulls del xofer al mirall retrovisor, si bé això no significava res. Bloch aprofità el giravolt, per culpa del qual va haver d’assegurar la cartera de mà de darrere seu, per mirar al defora. La porta plegable xerricà sorollosament.

Mentre que la resta de fileres de seients de l’autobús permetien als viatgers mirar cap endavant, les dues de davant seu estaven posades de cara; per això gairebé tots els viatgers que seien d’esquena havien deixat de conversar immediatament després de la sortida, mentre que els viatgers de davant seu continuaven parlant. Les veus de la gent li eren agradables, a Bloch; l’alleujava el fet de poder escoltar.

Al cap d’una estona —l’autobús havia aconseguit ja la gran artèria de la ciutat— una dona que seia al racó prop seu li feu adonar que havia perdut unes monedes. «Són seus aquests cèntims?», li digué tot fent-li veure com treia una moneda del badall format pel seient i el respatller. Al bell mig del seient, entre ell i la dona, n’hi havia una altra, un centau americà. Bloch agafà les monedes mentre li responia que probablement les havia perdut no feia gaire, quan s’havia girat. Però com que la dona no s’havia adonat que ell s’hagués girat, començà a ferli preguntes i Bloch les anà contestant; de mica en mica, malgrat no seure en una postura prou còmoda per fer-ho, entaularen una petita conversa.

Amb la feina de parlar i parar l’orella, Bloch es distragué de desar les monedes. De tant de tenir-les a la mà s’havien escalfat, com si les hi acabessin de donar en una taquilla de cinema. Per això eren tan brutes, digué, perquè no feia gaire que les havien fet servir per decidir camp a cara o creu abans d’un partit de futbol.

—No hi entenc res! —feu la passatgera. Bloch desplegà el diari de pressa—. Cara o creu! —continuà dient la dona i Bloch va haver de tornar a plegar el diari.

No feia gaire, quan s’havia assegut al seient de la roda, se li havia esquinçat la tireta de l’abric, que havia penjat al ganxo del costat seu, pel moviment brusc amb què s’havia assegut sobre la punta de l’abric. Bloch seia ara indefens, amb l’abric damunt els genolls, al costat de la dona.

La carretera havia anat empitjorant. Com que la porta plegable no tancava bé, Bloch veia a través de l’escletxa com la claror del defora il·luminava el cotxe a flamarades. Sense mirar l’escletxa, va percebre el llampegueig també sobre el diari. Llegí ratlla rere ratlla. Després alça la vista i contemplà la passatgera del davant. Com més allunyats seien, més agradable se li feia mirar-la. Al cap d’una estona li cridà l’atenció que el llampegueig havia cessat. Fora s’havia fet fosc.

A Bloch, que no estava avesat a fixar-se en tants detalls, li feia mal el cap, probablement també a causa de la ferum de tants diaris com portava. Sortosament l’autobús s’aturà en una ciutat de la rodalia, on serviren un sopar als passatgers en una fonda. Mentre passejava una estona a l’aire lliure, va sentir la màquina automàtica de cigarrets del bar que petava una vegada i una altra.

A la placeta del davant descobrí una cabina de telèfons il·luminada. Les orelles encara li xiulaven del retruny del motor de l’autobús, de manera que el cruixit de la grava davant la cabina li feia bé. Llençà els diaris al cove de desferres que hi havia al costat de la cabina i s’hi tancà. «Soc un bon blanc aquí», havia sentit a dir en una pel·lícula a algú que s’estava dret a la finestra de nit.

No va contestar ningú. Un cop fora, a l’ombra de la cabina, sentí la dringadissa de les màquines de joc automàtiques darrere les cortines tirades del restaurant. En entrar al bar, observà que mentrestant gairebé s’havia buidat; la majoria de viatgers havien sortit. Bloch begué una cervesa a peu dret i sortí a l’entrada: uns seien ja dins l’autobús, d’altres parlaven amb el xofer al costat de la porta, d’altres encara estaven més allunyats, dins la fosca, d’esquena a l’autobús —Bloch, a qui feia fàstic d’observar aquestes escenes, es posà la mà a la boca—. En comptes de simplement girar els ulls! Girà l’esguard cap a una altra banda i a l’entrada va veure uns viatgers que sortien del lavabo amb criatures. Quan es posà la mà a la boca, la mà li havia fet olor de metall dels agafadors als respatllers de l’autobús. «No és veritat!», va pensar Bloch. El xofer havia pujat i havia engegat el motor en senyal que els altres també havien de pujar. «Que és que no ho han entès?», pensà Bloch. Quan l’autobús arrencà, guspirejaren al carrer les espumes dels cigarrets llançats amb pressa per les finestres.

Ningú no seia ja al costat seu. Bloch reculà cap al racó i estirà les cames damunt el banc de seients. Es descordà les sabates, es repenjà a la finestra lateral i mirà cap a l’altra finestra. Encreuà les mans al clatell, llençà d’un cop de peu una crosta de pa del seient, oprimí els avantbraços contra les orelles i contemplà els colzes davant seu. Pitjà la part interior dels colzes contra les temples, flairà les mànigues de la camisa, es fregà la barba amb el braç, tirà el cap enrere i guaità els llums del sostre. I allò no passava! No va poder fer altra cosa que incorporar-se.

Les ombres dels arbres que hi havia darrere els talussos giravoltaven a l’entorn dels arbres en passar-hi pel davant. Les dues escombretes netejaparabrises no assenyalaven massa bé la direcció correcta. La cartera de cobrador, al costat del xofer, semblava oberta. Al passadís central de l’autobús hi havia una cosa semblant a un guant. A les deveses, a banda i banda de la carretera, hi dormien vaques. Era endebades desmentir això.

A poc a poc anaven baixant cada vegada més viatgers a les parades discrecionals. Es posaven al costat del xofer, que aleshores els feia baixar per davant. Quan l’autobús es parà Bloch va sentir voletejar la vela dalt el sostre. Després l’autobús es tornà a parar i fora, a la fosca, va sentir les veus de salutació. Una mica més lluny va distingir un pas a nivell sense barrera.

Poc abans de mitjanit l’autobús s’aturà al poble fronterer. A la fonda on hi havia la parada li donaren de seguida una cambra. Preguntà a la noia que el guià a dalt per la dona que coneixia i de la qual només sabia el nom de fonts, Hertha. Ella li’n va poder donar raó: la coneguda havia arrendat un hostal un xic als afores del poble. Què era aquell brogit?, preguntà Bloch ja a la cambra, a la noia dreta a la porta. «Uns vailets que encara juguen a bitlles!», contesta la noia, i sortí de la cambra. Sense ni tan sols ullar la cambra, Bloch es despullà, es rentà les mans i s’ajagué al llit. El sotragueig i els esclafits duraren encara una estona, però Bloch ja s’havia adormit.

No es despertà per si mateix, degué despertar-lo alguna cosa. Tot restava silenciós; Bloch rumià quina cosa podia haver-lo despertat; al cap d’una estona començà a empescar-se que s’havia despertat esglaiat pel soroll d’un diari en plegar-se. O potser havia estat l’espetec de l’armari? Probablement una moneda havia caigut dels pantalons deixats de qualsevol manera sobre la cadira i havia rodolat sota el llit. A la paret veié un gravat que representava el lloc en temps de la guerra amb els turcs; els habitants del poblet es passejaven davant les muralles, darrere les muralles el campanar, amb la campana tan esbiaixada que calia suposar que estava tocant fort. Bloch s’hi imaginà el campaner a sota, enlairat per la corda. Veié els veïns que anaven tots cap a la porta de la muralla; alguns, amb infants als braços, corrien; un gos es ficava entre les cames d’un minyó remenant la cua, talment que el minyó semblava que anés a entrebancar-se. També la campaneta de perill a la torre de la capella era dibuixada talment com si anés a trabucar-se. Sota el llit només hi havia un llumí cremat. Fora, al passadís, un tros enllà, una clau va tornar a grinyolar en un pany; era això el que el devia haver despertat.

A l’hora d’esmorzar Bloch va sentir dir que, de feia dies, trobaven a faltar un noi d’escola, impossibilitat de caminar. La noia ho contava al xofer de l’autobús, que havia passat la nit a la fonda, abans de continuar el viatge, amb l’autobús bastant buit, com Bloch observà per la finestra. Després la noia també se n’anà, de manera que Bloch estigué una estona sol assegut al menjador. Apilà els diaris a la cadira del costat; va llegir que no es tractava d’un noiet esguerrat, sinó impossibilitat de parlar. Quan passà comptes, tan bon punt la noia hagué tornat, li explicà que la gent s’havia empassat molta pols a propòsit d’aquest fet. Bloch no va saber què dir-hi. Després oí dringar les ampolles buides de cervesa dins les caixes que traginaven fora al pati. Bloch va sentir les veus dels repartidors a l’entrada com si vinguessin de l’aparell de televisió del costat. La noia li havia contat que la mare de l’hostaler es passava el dia asseguda a la cambra del costat mirant el programa dels escaraders.

Més tard Bloch es va comprar una camisa, roba interior i uns quants parells de mitjons en una botiga on venien de tot. La venedora, que havia sortit al cap d’una estona del magatzem bon xic fosc, semblà no entendre. Bloch, que se li adreçà amb frases llargues; només quan li apuntà amb detalls els noms de les coses que volia, començà a bellugar-se. Mentre treia la mercaderia de la capsa, la noia li havia dit que també havien arribat galotxes de goma; i després, mentre li lliurava les coses en una bossa de plàstic, encara li havia preguntat si volia alguna altra cosa: mocadors?, una corbata?, una armilla de llana? Bloch s’havia mudat de roba i havia desat la roba blanca usada en una bossa de plàstic. Fora a la plaça i pel camí que sortia del poble amb prou feines ensopegà ningú. Al costat d’un edifici en construcció pararen en aquell moment la màquina de morter; estava tot tan silenciós que a Bloch els seus propis passos li semblaren importuns. S’havia aturat i observava les lones negres en els munts de llenya d’una serradora, com si hi hagués hagut alguna altra cosa a escoltar que el murmuri dels treballadors asseguts darrere les piles de llenya, és probable que berenant.

Li havien explicat que l’hostal, juntament amb unes quantes masies i el cos de guàrdia dels carrabiners, es trobava al lloc on la carretera asfaltada tornava a trencar en direcció al poble dibuixant una corba; de la carretera es bifurcava un camí que davant les cases era també asfaltat, però després només tenia grava escampada i, finalment, una mica abans de la frontera, acabava en un corriol. El pas de la frontera estava tancat. És clar que Bloch no havia demanat pel pas fronterer.

Damunt un camp va veure un falcó planar en cercles. Quan després el falcó plegà les ales i es precipità cap a terra, a Bloch el sobtà el fet que no havia observat l’aleteig i la caiguda de l’ocell, sinó el lloc del camp on probablement es llançaria; el falcó havia dominat la seva caiguda en picat i ja havia tornat a enlairar-se.

També era estrany que, en passar pel camp de blat de moro, Bloch no veiés les fileres en línia recta fins a l’altre cap del camp, sinó només l’espessor opaca de tiges, fulles i panotxes, d’on a més d’això treien el cap ací i allà els grans pelats. A més d’això? El rierol que la carretera travessava en aquell punt remorejava amb bastant de fressa i Bloch s’aturà.

A l’hostal trobà la cambrera que fregava el terra. Bloch demanà per l’arrendatària. «Encara dorm!», feu la cambrera. Bloch demanà una cervesa a peu dret. La cambrera llevà una cadira d’una taula. Bloch en prengué una altra i s’hi assegué.

La cambrera anà darrere el taulell. Bloch posà les mans damunt la taula. La cambrera s’ajupí i destapà l’ampolla. Bloch va empènyer el cendrer a un costat. En passar per davant d’una altra taula, la cambrera va agafar un platet de cervesa. Bloch es tirà enrere en la cadira. La cambrera llevà el got de l’ampolla, on l’havia posat de barret, deixà el platet sobre la taula, posà el got sobre el platet, abocà l’ampolla dins el got, posà l’ampolla damunt la taula i se n’anà. Ja tornava a començar! Bloch no sabia què fer.

Finalment va veure una gota que baixava got avall, i a la paret un rellotge amb busques fetes amb dos llumins; un estava cremat i assenyalava les hores; no havia mirat la gota que regalimava, sinó el lloc del platet on probablement anava a caure la gota. La cambrera, que mentrestant repassava les juntes de sòl amb una pasta, li preguntà si coneixia l’arrendatària. Bloch feu que sí amb el cap i només quan ella alçà la vista li ho digué de paraula.

Una nena entrà corrents, sense ajustar la porta. La cambrera li manà que tornés a l’entrada, on es va treure les sabates i, al segon avís, tancà la porta. «La filla de la mestressa!», explicà la cambrera, i portà immediatament la nena a la cuina. Quan tornà va dir que feia uns dies que havia comparegut un home.

—Pretenia que l’havien fet venir per cavar un pou. Ella va voler acomiadar-lo de seguida, però ell no va afluixar fins que ella no li va ensenyar el celler, on ell, sense pensar-s’hi massa, va agafar una pala, així que ella va anar a cercar ajuda per fer-lo fora i ella… —Bloch reeixí ara a interrompre-la—. D’aleshores ençà la nena té por que el pouater torni.

Però mentrestant havia entrat un carrabiner i s’havia begut un got d’aiguardent al taulell.

La cambrera li preguntà si el noi perdut havia tornat a casa. El carrabiner contestà:

—No, encara no l’han trobat.

—No fa ni tan sols dos dies que és fora —feu la cambrera.

—Però les nits són bastant fresques ara ja —contestà el carrabiner.

—Tanmateix anava ben abrigat —digué la cambrera. Sí, que hi anava, digué el carrabiner.

—No pot ser lluny —afegí. No podia haver anat gaire lluny, repetí la cambrera. Damunt la màquina de música automàtica Bloch veié una cornamenta de cérvol feta malbé. La cambrera explicà que procedia d’un cérvol que s’havia perdut en un camp de mines.

Bloch va sentir uns sorolls a la cuina que, en parar l’orella, resultaren ser veus. La cambrera va cridar a través de la porta ajustada. La mestressa va contestar des de la cuina. Durant una estona conversaren d’aquesta manera. Després, enmig d’una resposta, l’arrendatària entrà. Bloch la saludà.

Ella s’assegué a la seva taula, no al costat, sinó al davant; es posà les mans als genolls sota la taula. A través de la porta oberta Bloch va sentir brunzir la nevera a la cuina. La nena hi seia al costat i menjava pa. La mestressa se’l mirava com si no l’hagués vist feia moltíssim temps.

—Feia molt temps que no ens vèiem —digué. Bloch li contà una història tocant a la seva estada allí. Per la porta oberta veia la nena asseguda a la cuina, bastant lluny. La mestressa posà les mans damunt la taula i girà els palmells cara amunt cara avall. La cambrera portà la beguda que Bloch havia encarregat per a ella. Quina «ella»? A la cuina, era buida, sotraguejà la nevera. Bloch contemplà a través de la porta les peles de poma que hi havia sobre la taula de la cuina. Sota la taula hi havia una plata curulla de pomes; unes quantes havien rodolat i havien anat a parar ací i allà a terra. D’un clau del marc de la porta penjaven uns pantalons de feina. La mestressa havia fet córrer el cendrer al mig d’ells dos. Bloch posà l’ampolla a una banda, però ella posà la capsa de llumins davant seu, i a més a més el got. Finalment Bloch va fer córrer el seu got i la seva ampolla i els deixà al costat a la dreta. Hertha va riure.

La nena havia entrat i es repenjava darrere la cadira de la mestressa. La feren anar a cercar llenya per a la cuina, però els troncs li caigueren quan va voler obrir la porta amb una mà. La cambrera recollí la llenya i l’entrà a la cuina, mentre la nena tornava a repenjar-se a la cadira darrere la mestressa: a Bloch li passà pel cap que aquestes escenes es podien tornar contra seu.

Algú tustà a la finestra des de fora, però s’allunyà de seguida. El fill del propietari, digué l’arrendatària. Després passaren uns vailets per fora, un d’ells s’atansà a cuitacorrents, pitjà la cara contra el vidre i marxà rabent.

—S’ha acabat l’escola —digué l’arrendatària. De cop a dins es feu més fosc, perquè un camió de mobles s’havia aturat davant la porta del carrer—. M’arriben els mobles —digué. Bloch se sentí alleujat de poder aixecar-se i ajudar a entrar els mobles.

Mentre els traginaven, s’obrí la porta de l’armari. Bloch la tornà a tancar d’un cop de peu. Quan l’hagueren deixat a terra, al dormitori, es tornà a obrir. Un dels portadors lliurà les claus a Bloch i el tancà. Però ell no era el propietari, digué Bloch. Quan després deia alguna cosa, a poc a poc s’hi ficava ell mateix. L’arrendatària el va convidar a dinar. Bloch, que tenia pensat de viure-hi i tot, refusà. Però al vespre tornaria. Hertha, que parlava de la cambra estant on hi havia els mobles, li contestà quan ell ja se n’anava; tanmateix a ell li semblà com si ella l’hagués cridat. Va tornar a entrar a la sala, però a través de les portes obertes de bat a bat només va veure la cambrera dreta al costat dels fogons, mentre al dormitori l’arrendatària desava vestits a l’armari i la nena feia els deures de l’escola asseguda en una taula del menjador. Devia haver confós el soroll de l’aigua que bullia al fogó amb un crit.

Era imposible mirar dins el post de carrabiners, tot i que la finestra era oberta; la peça era massa fosca des de fora. Però el devien haver vist de dintre estant; se n’adonà pel fet que s’aguantà la respiració quan hi va passar per davant. Era possible que no hi hagués ningú a dins, malgrat que la finestra estava oberta de bat a bat? Per què «malgrat»? Era possible que no hi hagués ningú a dins, vist que la finestra estava oberta de bat a bat? Bloch tornà a mirar: fins i tot havien retirat una ampolla de cervesa de l’ampit de la finestra, per tal de poder seguir-lo amb la mirada. Sentí un soroll, com d’una ampolla rodolant sota el sofà. D’altra banda no era d’esperar que en el cos de carrabiners hi hagués un sofà. Fou en allunyar-se altre cop que s’adonà que algú havia engegat un aparell de ràdio a la peça. Bloch tornà al poble per la volta que feia la carretera. De cop es posà a córrer alleugerit, tan clara i senzilla apareixia la carretera que menava cap al poble davant seu.

Donà unes quantes voltes entre les cases. En un cafè pitjà el botó d’uns quants discos, després que el cafeter hagué connectat la màquina automàtica; abans de sentir-los tocar tots, ja havia sortit; de fora estant va sentir com l’home tornava a treure l’endoll. Als bancs del defora seia la mainada de l’escola esperant l’autobús.

S’aturà davant una parada de fruita, però a tanta distància que la dona de la parada no pogué adreçar-li la paraula. El mirà i esperà que fes una passa endavant. Un nen que estava exactament davant seu va dir alguna cosa, però la dona no li tornà resposta. Després, quan un guàrdia s’hi atansà des de darrere i es plantà prou a la vora de la fruita, ella s’apressà a parlar-li.

Al poble no hi havia cap cabina de telèfons. Bloch intentà trucar a un amic des de l’oficina de correus. Esperà assegut en un banc de la sala de les taquilles, però la trucada no va arribar. En aquella hora les línies estaven sobrecarregades. Insultà l’operadora i se n’anà.

Quan, fora del poble, passà pel balneari, veié dos guàrdies que anaven en direcció cap a ell en bicicleta. Amb capots!, pensà. Efectivament en portaven, de capots, quan s’aturaren davant seu; i quan desmuntaren de les bicicletes, ni tan sols es varen treure les pinces dels pantalons. Altre cop Bloch tingué la sensació d’estar veient un rellotge amb música: com si tot allò ja ho hagués vist una altra vegada. No havia deixat anar la porta del clos que menava al balneari, malgrat que estava tancada amb clau. «El balneari està tancat», digué.

Els guàrdies, que feren les observacions de costum, amb tot semblaven voler dir una cosa completament diferent; tanmateix recalcaren paraules com és ara «fora d’aquí» i «prendre a pit» de manera errònia expressament en comptes de «vorera» i «les cabres d’en Becher»^[1], i relliscaren també a propòsit quan digueren «enllestit a temps» en comptes de «justificar» i «emblanquinar» per «foragitar». Perquè, quin sentit tenia que els guàrdies li parlessin de les cabres del pagès Becher, que, quan havien obert la porta, s’havien ficat al balneari encara no obert al públic i ho havien embrutat tot, fins les parets del cafè, de manera que les hagueren de tornar a emblanquinar i el balneari no estigué llest a temps? Per què Bloch també havia de deixar la porta tancada i no moure’s de la vorera? Com per mofa emeteren també els guàrdies els mots de comiat quan seguiren el seu camí o, en tot cas, només els insinuaren com si amb allò volguessin dir alguna cosa. No miraren enrere per damunt l’espatlla. Per fer veure que ell no tenia res a amagar, Bloch restà dret vora el clos encara una estona i guaità dins l’establiment de banys buit; «com dins un armari obert, on he anat per treure’n alguna cosa», pensà Bloch. Ara no li venia a la memòria què hi havia anat a fer, al balneari. A més s’anava fent fosc; els rètols dels edificis públics de la perifèria del poble ja estaven encesos. Bloch tornà al poble. Quan dues noies que corrien a l’estació passaren per davant seu, ell les cridà. Elles es giraren tot corrent i li contestaren cridant també. Bloch tenia gana. Menjà a la fonda, mentre a la cambra veïna el televisor ja funcionava. Més tard hi entrà amb el seu got i s’hi estigué mirant la televisió fins que va sortir la carta d’ajust al final del programa. Demanà la clau i pujà a la seva cambra. Mig adormit va creure sentir un cotxe que arrencava sense llums. Debades mirà de preguntar-se per què se li havia acudit un cotxe sense llums; devia haver-se adormit mentrestant.

Bloch es despertà pel terrabastall i els esbufecs amb què al carrer abocaven els barrils d’escombraries al carro de la brossa; però quan mirà enfora, veié més aviat que la porta plegable de l’autobús, que en aquell moment arrencava, s’havia tancat i que, més lluny, descarregaven els pots de la llet a la rampa de càrrega de la lleteria; allí, a pagès, no hi havia carro de la brossa; tornaven a començar les confusions.

A la porta de la seva cambra Bloch va veure la noia amb una pila de tovalloles al braç i damunt una llanterna de butxaca; abans de poder fer-se notar, ja tornava a ser fora, al passadís. Només aleshores es disculpà, a través de la porta, però Bloch no l’entengué, perquè ell també li havia cridat alguna cosa al mateix temps. La seguí al passadís; ella ja era en una altra cambra; quan tornà a la seva, de cambra, tancà la porta amb dues voltes de clau exageradament marcades. Més endavant anà a cercar la noia, que era unes cambres més enllà, i li explicà que havia estat un malentès. La noia contestà, tot posant una tovallola sobre el rentamans, que sí, que era un malentès, que probablement, de lluny estant, a l’extrem del passadís, devia haver pres el xofer de l’autobús per ell a l’escala, que per això havia entrat a la seva cambra creguda que ell ja havia baixat. Bloch, dret a la porta oberta, digué que no volia dir això. Però la noia acabava d’obrir l’aixeta i li demanà que repetís el que havia dit. Bloch contestà aleshores que a la cambra hi havia massa armaris, cofres i calaixeres. La noia respongué que sí i que, per torna, hi havia massa poc personal a l’hostal, com ho demostrava la confusió d’una estona abans, que calia atribuir a excés de cansament per part seva. Amb la remarca dels armaris, feu Bloch, no havia volgut dir que hom no podia moure’s lliurement dins la cambra. La noia li preguntà què havia volgut dir, doncs. Bloch no respongué. Ella contestà al seu silenci plegant la tovallola bruta, o més aviat Bloch entengué aquesta acció com una resposta al seu silenci. Ella deixà caure la tovallola dins el cove; Bloch encara no contestà, cosa que donà peu —Bloch pensà— que ella fes córrer les cortines, de manera que ell sortí corrents al passadís, més fosc. «No volia dir això!», cridà a la noia. Ella el seguí al passadís, però després Bloch la seguí a ella, mentre repartia les tovalloles per les altres cambres. En un revolt del passadís ensopegaren amb una pila de llençols usats que hi havia a terra. Quan Bloch l’esquivà, a la noia li caigué una capsa de sabó de la pila de tovalloles. Que potser necessitava una llanterna de butxaca per tornar a casa?, demanà Bloch. Tenia un amic, contestà la noia, redreçant-se amb la cara vermella. Que hi havia cambres amb doble porta a la fonda?, demanà Bloch. «El meu amic és fuster, de tota manera», contestà la noia. Ell havia vist una pel·lícula on un pispa d’hotel havia quedat engabiat entre dues portes, digué Bloch. «De les nostres cambres, no s’han emportat mai res!», digué la noia.

A baix, a la sala, va llegir que havien trobat una petita moneda americana al costat de la taquillera, una peça de cinc centaus. Els coneguts de la taquillera no l’havien vista mai en companyia d’un soldat americà; i en aquesta època de l’any els turistes americans eren molt escassos al país. A més a més havien trobat gargots al marge d’un diari, com els dibuixos que hom fa de passada durant una conversa. Era clar que els gargots no procedien de la taquillera; investigaven si podien revelar alguna cosa sobre els que l’havien visitada.

L’hostaler s’atansà a la seva taula i va posar al davant de Bloch la cèdula de registre; havia estat tot el temps a la seva cambra. Bloch omplí la cèdula. L’hostaler estava dret a certa distància i se’l mirava. En aquell moment a la serradora de fora la serra elèctrica ensopegava la fusta. Bloch sentí el soroll com una cosa prohibida.

En comptes d’anar darrere el taulell amb la cèdula de registre, com fora lògic, l’hostaler se l’emportà a la cambra veïna i Bloch veié com parlava amb la seva mare; i després, en comptes de tornar a sortir de seguida, com ho feia suposar la porta oberta, continuà parlant i a la fi ajustà la porta. En lloc de l’hostaler sortí després la vella. L’hostaler no la seguí, romangué a la cambra veïna i descorregué les cortines, i després, en comptes de tancar el televisor, va engegar el ventilador.

Aleshores, de l’altra banda, entrà a la sala la noia amb l’aparell aspirador. Bloch s’esperava ja, com la cosa més natural del món, que ella sortís al carrer amb l’aparell; en comptes d’això, l’endollà al corrent i l’empenyé amunt i avall per sota les cadires i les taules. Quan després l’hostaler va tornar a tirar les cortines a la cambra veïna, la mare de l’hostaler se’n tornà i finalment l’hostaler apagà el ventilador, a Bloch li va semblar que tot tornava a encaixar de bell nou.

Volgué informar-se per l’hostaler si per aquells verals la gent llegia molts diaris. «Només setmanaris i revistes il·lustrades», contestà l’hostaler. Bloch, que ho havia preguntat quan sortia, s’enganxà el braç entre el baldó i la porta, perquè havia pitjat la balda amb el colze. «Vet-ho aquí!», cridà la noia darrere seu. Bloch encara sentí com l’hostaler li preguntava què volia dir amb allò.

Va escriure unes quantes postals, però no les va enviar de seguida. Quan més tard, ja fora del poble, volgué ficar-les dins una bústia penjada en una tanca, s’adonà que no buidarien la bústia fins l’endemà. D’ençà d’una tournée per l’Amèrica del Sud on el seu equip hagué d’enviar targetes postals de cada lloc als diaris amb les firmes de tots els jugadors, Bloch s’havia avesat a escriure postals quan era de viatge.

Un grup de col·legials passà per allí davant; la mainada cantava i Bloch tirà les postals a la bústia. En caure dins la caixa buida, la caixa ressonà. Però la bústia era tan petita que no podia ressonar. A més, Bloch havia continuat el seu camí de seguida.

Anà una estona camps a través. La sensació d’una pilota més pesant que la pluja que li queia al cap amollà. Prop de la frontera començava el bosc. Feu mitja volta quan va descobrir la primera talaia de sentinelles a l’altra banda del camí bosquetà, a la terra de ningú. S’assegué en un tronc arran del bosc. Immediatament es tornà a posar dret. S’assegué altre cop i comptà els diners. Alçà els ulls. El paisatge, malgrat ser pla, es bombava tan a prop seu que semblava empènyer-lo. Ell era ací, a la vora del bosc, allí hi havia una caseta de transformador, més enllà una parada de llet, allí una feixa, més enllà unes quantes figures, allí al marge del bosc hi era ell. Seia tan quiet que arribà un moment que ni s’adonà d’ell mateix. Més tard descobrí que les figures de la feixa eren guàrdies amb gossos.

Prop d’un esbarzerar, mig amagada dins els esbarzers, Bloch trobà aleshores una bicicleta de nen. Hi pujà. El seient estava força alçat, com per a una persona gran. Un pneumàtic tenia dues punxes d’esbarzer clavades, però no s’havia desinflat. Una branca de pi s’havia enganxat als raigs, bloquejant la roda. Bloch esqueixà la branca. Aleshores va deixar anar la bicicleta, pensant que els guàrdies podrien veure des de lluny els reflexos del sol al casquet del fanal. Però els guàrdies ja se n’havien anat amb els gossos.

Bloch contemplà les figures, que anaven rost avall; les plaques dels gossos i els aparells emissors llampeguejaven. Volia fer saber alguna cosa aquell llampegueig? Eren senyals intermitents? De mica en mica anà perdent aquesta significació: més lluny llampeguejaven els casquets dels fanals dels automòbils on la carretera canviava de direcció; prop de Bloch relluïren els bocins d’un mirallet de butxaca, el camí aleshores feia pampallugues de trossos de mica. La grava lliscà sota els pneumàtics quan Bloch pujà a la bicicleta.

Pedalejà una tirada curta. Finalment deixà la bicicleta arrambada a la caseta del transformador i prosseguí a peu. Va llegir els cartells de cinema penjats amb grapes a la parada de la llet. Bloch seguí endavant i a l’era d’una masia veié un minyó que tenia singlot. En un hort veié una munió de vespes volant en cercle. En una cruïlla hi havia flors podrides en pots de conserva. A l’herbei vora la carretera hi havia llençades capses de cigarrets buides. Al costat de les finestres tancades veié ganxos que penjaven dels porticons. En passar per davant d’una finestra oberta sentí olor de podrit. A l’hostal l’arrendatària li digué que a la casa de davant s’havia mort algú el dia abans.

Quan Bloch anava a entrar a la cuina, on era ella, ella se li anticipà a la porta i, passant per davant seu, entrà a la sala. Bloch li passà al davant i cuità el pas cap a una taula del racó, però ella ja s’havia assegut en una taula prop de la porta. Quan Bloch anava a parlar, ella el guanyà per mà. Ell volia fer-li adonar que la cambrera portava sabates higièniques, però ella ja assenyalava en direcció al carrer, on passava un guàrdia empenyent una bicicleta de canalla.

—És la bicicleta del minyó mut —feu ella.

S’hi havia afegit la cambrera amb la revista il·lustrada a la mà; miraren fora plegats. Bloch demanà si el pouater s’havia tornat a presentar. L’arrendatària, que només havia entès «tornat a presentar», començà a parlar de soldats. Bloch es corregí i, en comptes d’això, digué «tornat a venir», i l’hostalera parlà del minyó mut.

—Ni tan sols va poder cridar auxili —digué la cambrera, o més ben dit, llegí en veu alta la llegenda d’una fotografia a la revista.

L’arrendatària va parlar d’una pel·lícula on batien claus de sabata dins la pasta d’un pastís. Bloch va preguntar si els sentinelles de les talaies tenien binocles; el cas era que alguna cosa brillava allà dalt.

—D’ací estant no es poden veure les talaies —contestà una de les dues dones.

Bloch s’adonà que portaven farina dels pastissos a la cara, sobretot a les celles i a les puntes dels cabells.

Sortí al pati, però com que ningú no el va seguir, tornà. S’arrambà a la màquina automàtica de música en una postura que encara deixava lloc al seu costat. La cambrera, que ara seia darrere el taulell, havia trencat un got. En sentir el soroll, havia sortit l’arrendatària de la cuina, però no va mirar la cambrera, sinó a ell. Bloch girà el botó de darrere la màquina per abaixar la música. Després, mentre ella estava encara dreta a la porta, la va tornar a posar forta. L’arrendatària travessà la sala per davant seu, com si volgués sortir de la sala. Bloch li preguntà quant havia de pagar d’arrendament al propietari de l’hostal, l’hisendat. A aquesta pregunta Hertha s’aturà. La cambrera recollí els bocins de vidre amb una escombra i una pala. Bloch anà cap a Hertha, ella li passà per davant i es ficà a la cuina. Bloch la va seguir.

Com que a l’altra cadira hi havia un gat, Bloch restà dret al costat seu. Ella parlà del fill del propietari, que era el seu amic. Bloch s’arrambà a la finestra i li feu buidar el pap amb preguntes sobre ella. Ella va descriure el que el fill del propietari feia. Continuà parlant sense més preguntes. A frec de la llar Bloch veié un altre vas esterilitzador de viandes. De tant en tant deia: sí? En els pantalons de feina penjats al bastiment de la porta descobrí un altre regle mètric. La interrompé i li preguntà per quina xifra, doncs, començava a comptar. Ella quedà tallada i fins i tot deixà de pelar el cor de la poma. Bloch va dir que d’un temps ençà havia observat en ell el costum de començar a comptar a partir del dos; aquell matí, per exemple, de poc que no havia anat a raure sota un automòbil en travessar el carrer, perquè havia pensat que fins al segon cotxe encara tenia temps; no havia comptat el primer automòbil. L’hostalera contestà amb una frase feta.

Bloch anà cap a la cadira i l’aixecà per darrere, fent-ne baixar el gat d’un bot. S’hi assegué, però s’allunyà de la taula amb la cadira. En fer-ho, va topar per darrere amb una taula trinxant i caigué una ampolla de cervesa que rodolà sota el sofà de la cuina. Per què estava contínuament asseient-se, aixecant-se, anant-se’n, fent l’estaquirot, tornant?, demanà l’hostalera. És que volia escarnir-la? En comptes de contestar, Bloch li llegí un acudit del diari damunt el qual queien les peles de poma. Com que el diari, vist des d’on ell era, estava de cap per avall, havia de llegir amb tants d’entrebancs que l’hostalera, en decantar-se cap endavant, es feu càrrec de la lectura. La cambrera esclatà a riure a fora. Al dormitori, alguna cosa va caure a terra. Cap altre soroll seguí. Bloch, que ni abans havia sentit cap soroll, volia anar a donar-hi un cop d’ull; però l’hostalera li explicà que ja feia estona que havia sentit que la petita s’havia despertat; que acabava de baixar del llit i que probablement ara apareixeria per demanar un tros de pastís. En realitat, però, Bloch sentí un soroll com un somicó. Resultà que l’infant havia caigut del llit bo i adormit i a terra no reeixia a trobar el seu camí. A la cuina contà l’infant que sota el coixí hi havia mosques. L’hostalera explicà a Bloch que la mainada dels veïns, que dormien a casa seva a causa del mort, mentre estigués de cos present, tenien el costum de matar les mosques de la paret amb les gomes dels pots de conserva; les mosques que queien a terra, després, al vespre, les posaven sota el coixí.

Després de fer oprimir uns quants objectes a la mà de la nena —els primers encara els deixà caure— aquesta s’anà tranquil·litzant a poc a poc. Bloch, va veure com la cambrera sortia del dormitori fent cassoleta amb la mà i llençava les mosques a les escombraries. Ell no en tenia la culpa, digué. Fora, davant la casa veïna, veié aturada la furgoneta del flequer i com el conductor deixava dos pans a l’esglaó del portal, al dessota el negre, al damunt el blanc. L’hostalera envià l’infant a rebre l’home a la porta; Bloch va sentir com la cambrera feia córrer aigua per les mans darrere el taulell; darrerament Bloch no parava d’excusar-se, li digué l’arrendatària. De debò?, preguntà ell. Immediatament després la nena entrà a la cuina amb dos pans. També veié la cambrera, que es fregava les mans amb el davantal tot adreçant-se a un parroquià. Què volia beure? Qui? Ara com ara res, fou la resposta. La nena havia ajustat la porta de la sala.

—Ara estem sols —digué Hertha. Bloch pegà llambregada a la nena, que estava abocada a la finestra mirant la casa veïna—. Aquesta no compta —afegí. Bloch ho interpretà com un anunci que ella volia dir-li alguna cosa, però aleshores s’adonà que ella havia volgut dir que ell podia començar a parlar. A Bloch no se li acudia res. Digué una obscenitat. Ella feu sortir l’infant de seguida. Ell posà la mà al seu costat. Ella el refrenà suaument. Ell l’agafà grollerament pel braç, però de seguida la deixà. Al carrer va ensopegar la nena, que foradava l’arrebossat de la paret amb una palleta.

Mirà per la finestra oberta dins la casa veïna. Va veure el mort en un cadafal; al costat hi havia ja la caixa. En un racó seia una dona en un escambell, sucant pa en una gerra de most; al banc darrere la taula jeia un vailet d’espatlles i dormia; al ventre hi tenia un gat.

Quan Bloch hi entrà, de poc que no rellisca amb un tronc que hi havia a l’entrada. La pagesa sortí a la porta, ell entrà i va parlar amb ella. El vailet s’havia incorporat, però no va parlar; el gat havia marxat corrents.

—Ha hagut de vetllar tota la nit —digué la pagesa. Al matí l’havia trobat una mica begut. Es girà de cara al mort i resà. Mentrestant canvià l’aigua de les flors—. Se n’ha anat molt de pressa —digué—, hem hagut de despertar el vailet, que corregués al poble. —Però el vailet ni tan sols havia pogut dir al rector què passava, i no havien tocat les campanes. Bloch s’adonà que havien fet foc a la cambra, i és que al cap d’una estona s’havia esfondrat la llenya de l’escalfapanxes.

—Ves a buscar més llenya! —digué la pagesa.

El vailet tornà amb uns quants troncs a cada mà i els deixà caure al costat de l’escalfapanxes, alçant un núvol de pols. S’assegué darrere la taula i la pagesa tirà els troncs al foc.

—Ens van matar un fill a cops de carbasses —digué.

Dues velles passaren per davant la finestra i saludaren els de dintre; a l’ampit de la finestra Bloch descobrí una bossa de mà negra; l’acabaven de comprar, ni tan sols li havien llevat encara el paper de farciment.

—Tot d’un plegat es va posar a roncar i es va morir —digué la pagesa.

D’allí estant Bloch podia veure el menjador de la fonda del davant, on el sol, ara ja força baix, entrava tan endintre que els baixos de la sala, sobretot les posts de l’empostissat amb les juntures acabades d’empastar, i les cames de les cadires, taules i persones, lluïen en tota la superfície com per si mateixos; a la cuina, hi va veure el fill de l’hisendat que, recolzat a la porta, amb els braços al pit, parlava a certa distància a l’arrendatària, encara asseguda a la taula. Com més baix era el sol, més baixes i llunyanes li semblaven a Bloch aquestes imatges. No podia treure’n els ulls; fou la mainada que corria amunt i avall del carrer el que li esborrà aquesta impressió. Aleshores entrà un minyó amb un pom de flors. La pagesa les ficà en un got i posà el got al peu del cadafal. El minyó restà plantat. Al cap d’una estona la pagesa li donà una moneda i el minyó va sortir.

Bloch sentí una fressa, com si algú forcés el terra. Però era la llenya de l’escalfapanxes que havia tornat a caure. Tan aviat com Bloch deixà de parlar amb la pagesa, el vailet s’estirà al banc i es tornà a adormir de seguida. Més tard vingueren unes quantes dones i passaren el rosari. Algú esborrà la pissarra penjada davant la botiga de queviures i hi escrigué: taronges, caramels, sardines. A la cambra es parlava en veu baixa, a fora la mainada feia tabola. Una ratapinyada havia quedat agafada a la cortina; el vailet, despertat per la xiscladissa, havia pegat un bot i s’hi havia llançat de cop, però la ratapinyada ja havia volat.

Era un crepuscle en què ningú no tenia ganes d’encendre el llum.

Únicament el menjador de la fonda del davant s’il·luminà una mica gràcies a la màquina tocadiscos; però ningú no hi seleccionà cap disc. La cuina al costat ja era fosca. Convidaren Bloch a sopar, i va menjar a taula amb els altres.

Tot i que la finestra ara estava tancada, hi havia mosquits volant per la cambra. Enviaren un nen a la fonda a cercar platets per als gots de cervesa, que després col·locaren damunt els gots perquè els mosquits no hi caiguessin a dins. Una dona s’adonà que havia perdut el penjoll del collaret. Tothom es posà a cercar-lo. Bloch restà assegut a la taula. Al cap d’una estona li agafà una mena de deler de ser ell qui el trobés i s’afegí als altres. Com que no trobaren el penjoll a la cambra, prosseguiren la recerca pel passadís. Una pala es trabucà, o, millor dit, Bloch l’agafà abans que caigués del tot. El vailet feia llum amb una llanterna de butxaca, la pagesa portà un llum de petroli. Bloch demanà la llanterna i sortí al carrer. Donà voltes ajupit damunt la grava, però ningú no el seguí. Va sentir com algú cridava de l’entrada estant que ja havien trobat el penjoll. Bloch no s’ho volia creure i continuà buscant. Després sentí com darrere la finestra tornaven a resar. Deixà la llanterna a l’ampit de la finestra per la part de fora i se n’anà.

Altre cop al poble, va asseure’s en un cafè i va mirar com jugaven a cartes. Començà a barallar-se amb el jugador darrere el qual seia. Els altres jugadors intimidaren Bloch perquè toqués el dos. Bloch entrà al recambró, on feien una conferència amb projeccions. Bloch va mirar una estona. Es tractava d’una conferència sobre hospitals religiosos del sud-est asiàtic. Bloch, que hi ficava cullerada en veu alta, tornà a barallar-se amb la gent. Feu mitja volta i sortí.

Repensà si hi tornaria a entrar, però no li passava pel cap res que hi pogués dir. Entrà en un altre cafè. Allí va voler apagar el ventilador. A més, la llum era massa somorta, va dir. Quan la cambrera s’assegué al seu costat, al cap d’una estona, ell feu com si l’anés a abraçar; ella s’adonà que era això el que anava a fer i es tirà enrere, inclús abans que ell pogués donar entenent que era això el que havia volgut fer. Bloch volgué excusar-se posant realment el braç al voltant de la cambrera; però ella ja s’havia posat dreta. Quan Bloch anava a aixecar-se, la cambrera se n’anà. Ara Bloch hauria hagut de fer com qui la segueix, però això era massa per a ell i sortí del local.

A la seva cambra de la fonda es despertà un poc abans de l’alba. De sobte, tot el que l’envoltava se li feu insuportable. Considerà si s’havia despertat precisament perquè en un moment donat, poc abans de l’alba, d’un cop tot se li havia fet insuportable. El matalàs on jeia estava enfonsat, els armaris i les calaixeres apareixien llunyans arran de les parets, el sostre damunt seu era insuportablement alt. Restava tot tan silenciós dins la cambra entrefosca, fora al passadís i sobretot al carrer, que Bloch no ho resistí més. Un fàstic violent s’emparà d’ell. De seguida perbocà al rentamans. Perbocà una estona sense sentir-se alleugerit. Tornà a ajeure’s al llit. No estava marejat, al contrari, ho veia tot amb un equilibri que feia fàstic. No va servir de res que s’aboqués a la finestra i mirés avall cap al carrer. Hi havia una lona immòbil damunt un cotxe parat. Dins la cambra veié les dues canonades de l’aigua a la paret; corrien paral·leles, limitades a dalt pel sostre, a baix pel paviment. Tot el que veia era limitat de la manera més insuportable. Les ganes de vomitar no l’abandonaven pas, més aviat l’aclaparaven. Li feia l’efecte que un cisell l’hagués esbocat llevant-li tot el que veia, o millor dit, que els objectes que l’envoltaven li haguessin estat despresos. L’armari, el rentamans, el sac de mà, la porta: ara és quan li cridà l’atenció que, com mogut per una necessitat, anava donant a cada objecte interiorment la paraula corresponent. Tan aviat com destriava un objecte, seguia immediatament la paraula; la cadira, el penja-robes, la clau. Una estona abans havia estat tot tan quiet, que ja cap soroll no el podia distreure; i com que, d’una banda, era tan clar que veia els objectes que l’envoltaven i, d’altra banda, tan silenciós que cap soroll no el podia distreure de la seva contemplació, havia vist els objectes com si alhora fossin reclams de si mateixos. De fet el fàstic que sentia era un fàstic semblant al que de vegades sentia davant certs rodolins de propaganda, cançons de moda o himnes nacionals, que fins i tot repetia o taral·lejava bo i dormint. S’aguantà la respiració com si tingués singlot. En aspirar, allò tornà. S’aguantà l’alè un altre cop. Al cap d’una estona, la cosa anà bé i s’adormí.

L’endemà al matí no va poder imaginar-se res de tot això. El menjador de la fonda ja estava endreçat i un funcionari d’hisenda es passejava pel mig dels objectes i en demanava els preus a l’hostaler. Aquest presentà al funcionari les factures de la cafetera i una nevera; el fet que aquells dos parlessin de preus feu semblar a Bloch encara més ridícul el seu estat de la nit abans. Havia deixat a un costat els diaris després de fullejar-los i només escoltà el funcionari d’hisenda, que discutia amb l’hostaler sobre el preu d’una nevera de gelats. La mare de l’hostaler i la noia s’hi afegiren; tots parlaven alhora. Bloch s’hi barrejà i demanà quant podia costar l’arranjament d’una cambra a la fonda. L’hostaler contestà que havia comprat el mobiliari a molt bon preu a pagesos de la rodalia, que o bé havien canviat de casa o bé havien emigrat. Digué un preu a Bloch. Bloch va voler saber el preu de cada cosa en detall. L’hostaler demanà a la noia l’inventari d’una cambra i llegí per a cada cosa tant el preu a què l’havia comprada com també el preu a què pensava revendre una arca o un armari. El funcionari, que fins ara havia anat prenent notes, ja no escrivia, sinó que va demanar un got de vi a la noia. Bloch se sentí satisfet i estava a punt d’anar-se’n. El funcionari explicà que, així que veia un objecte, com és ara una màquina de rentar, de seguida en demanava el preu i que, quan després tornava a veure l’objecte, per exemple una màquina de rentar de la mateixa sèrie, el reconeixia no pas per les seves característiques externes, és a dir, una màquina de rentar, no pels seus botons de programes de rentat, sinó només pel que aquell objecte, diguem la màquina de rentar, costava a primera vista, és a dir, pel seu preu. Es fixava amb precisió en el preu i d’aquesta manera reconeixia directament qualsevol objecte. I si l’objecte no valia res?, demanà Bloch. Ell no en volia saber res, d’objectes sense valor comercial, contestà el funcionari, almenys en la pràctica professional.

El minyó mut encara no havia estat trobat. Naturalment havien confiscat la bicicleta i ara escorcollaven els voltants, però no s’oïa el tret que fora el senyal que un dels guàrdies havia ensopegat amb alguna cosa. De totes passades el soroll de l’assecador darrere el paravent de la perruqueria on Bloch havia entrat després era tan fort que no sentia res del defora. Es feu rapar el clatell. Mentre el barber es rentava les mans, la noia va raspallar el coll a Bloch. Ara tancaren l’assecador i ell va sentir fullejar papers darrere el paravent. Hi hagué un espetec. Però només havia estat una forqueta que havia caigut dins una palangana de llauna darrere el paravent.

Bloch va preguntar a la noia si a l’hora de dinar anava a casa. La noia contestà que no era del poble, que venia cada matí en tren; al migdia s’asseia en un cafè o es quedava a la botiga amb la seva companya. Bloch preguntà si comprava bitllet d’anar i tornar cada dia. La noia contestà que viatjava amb un bitllet setmanal. «Quant costa?», demanà Bloch de seguida. Però abans que la noia contestés, ell mateix va dir que no n’havia de fer res. Malgrat tot la noia li digué el preu. La companya darrere el paravent digué: «Per què ho pregunta, si no n’ha de fer res?». Bloch, que ja s’havia posat dret, llegia la pissarra amb els preus al costat del mirall, mentre esperava el canvi, i sortí.

Observà en ell un afany curiós de voler saber el preu de tot. L’alleujà veure els vidres d’una botiga de queviures, on hi havia escrits en color blanc els articles nous amb els seus preus. En una caixa de fruita davant la botiga s’havia tombat el rètol amb el preu. Ell el posà bé. Aquest moviment bastà perquè sortís algú i li demanés si volia comprar alguna cosa. En una altra botiga havien revestit un balancí amb una roba llarga. Hi havia una etiqueta amb el preu, que tenia una agulla clavada, posada damunt el balancí, al costat de la roba. Bloch no estava segur si el preu corresponia al balancí o a la roba; una de les dues coses no devia ser per vendre. Restà plantat allí davant fins que altre cop sortí algú i li feu una pregunta. Ell va contestar amb una altra pregunta; li respongueren que l’etiqueta devia haver caigut del vestit, però que era ben clar que el preu no podia correspondre al balancí; per descomptat que el balancí era propietat particular. Ell només havia volgut informar-se, digué Bloch, que ja se n’anava. El cridaren per dir-li on podia comprar un balancí igual. Al cafè, Bloch preguntà el preu de la màquina de música automàtica. No era seva, va dir l’amo, la tenia llogada. No preguntava això, contestà Bloch, ell només volia saber el preu. Fins que l’amo no li ho digué, no va quedar satisfet. Però no n’estava segur, digué l’amo. Aleshores Bloch començà a preguntar per altres objectes del local, el preu dels quals l’amo havia de saber, ja que li pertanyien. L’amo parlà aleshores del balneari; digué que les despeses de construcció havien sobrepassat amb escreix el pressupost. «Quant?», demanà Bloch. L’amo no ho sabia. Bloch es despacientà. «Quant pujava el pressupost?», demanà. Tampoc ara no ho podia dir l’amo. De totes passades, la primavera abans havien trobat un mort dins una caseta, que devia haver-hi passat tot l’hivern. Tenia el cap ficat dins una bossa de penjar de plàstic. Es tractava, el mort, d’un gitano. Per aquells verals hi havia gitanos sedentaris; amb la indemnització per l’empresonament als camps de concentració, s’havien construït uns petits aixoplucs a la vora del bosc. «A dins deu ser molt net», digué l’amo. Els guàrdies, que n’havien interrogat els habitants tot cercant el minyó perdut, havien quedat parats del terra acabat de fregar i sobretot de la polidesa de les cambres interiors. Però, precisament aquesta polidesa, prosseguí l’amo, havia augmentat encara més les sospites, ja que els gitanos no haurien fregat mai el terra sense un motiu, segur. L’amo no li va saber dir de quant era la indemnització. «Llavors el material i la mà d’obra encara eren barats», digué l’amo. Bloch girà curiós el tiquet de caixa enganxat al cul de got de cervesa. «Val res això?», demanà després, posant-se la mà a la butxaca i deixant una pedra damunt la taula. L’amo, sense agafar la pedra, respongué que, de pedres com aquella, en trobaria a dojo pels voltants. Bloch no respongué. Aleshores l’amo agafà la pedra, la deixà rodolar per la mà fent cassoleta i la va tornar a posar damunt la taula. Fora! Bloch es desà la pedra de seguida.

A la porta va ensopegar les dues noies de la perruqueria. Les convidà a anar amb ell a un altre local. La segona va dir que allí no hi havia discos a la màquina de música. Bloch preguntà què volia dir. Ella li contestà que els discos d’allí eren dolents. Bloch va passar davant i elles el seguiren. Demanaren beure i desembolicaren uns sandvitxos. Bloch s’inclinà cap endavant i es posà a parlar. Elles li ensenyaren les cèdules personals. Quan ell va agafar les fundes, les mans li començaren a suar de seguida. Li van preguntar si era soldat. La segona de les noies tenia una cita aquell vespre amb un representant; però serien quatre que sortirien plegats, perquè quan sou dos no hi ha res de què parlar. «Quan sou quatre, ara un diu una cosa, ara l’altre en diu una altra. Es diuen acudits». Bloch no va saber què contestar. A la cambra veïna un nen s’arrossegava per terra. Un gos saltironejava al seu voltant i li llepava la cara. Sonà el telèfon del taulell; mentre estigué trucant, Bloch no posà atenció a la conversa. La majoria de soldats no tenen diners, digué la perruquera. Bloch no va contestar. Quan ell els mirà les mans, elles explicaren que tenien les ungles tan negres de fixador. «No serveix de res tornar-te-les a pintar, les vores queden sempre negres». Bloch alçà la vista. «Els vestits, ens els comprem fets». «Ens pentinem l’una a l’altra». «A l’estiu ja clareja quan tornem a casa». «M’estimo més els balls lents». «De camí cap a casa, no diem tants acudits, t’oblides de parlar». S’ho prenia tot massa seriosament, va dir la primera noia. Ahir, quan anava a l’estació, fins i tot havia mirat pels horts, a veure si trobava el minyó. En comptes de tornar-los les cèdules, Bloch simplement les havia deixades damunt la taula davant d’elles, com si no tingués cap dret a mirar-les. Contemplà com el baf de les seves empremtes digitals desapareixia de les fundes de cel·lofana. Quan li preguntaren de què feia, contestà que havia estat porter de futbol. Va explicar que els porters podien estar en actiu més temps que els davanters. «En Zamora ja era bastant vell», va dir Bloch. Per tota resposta, elles parlaren dels futbolistes que coneixien. Quan hi havia partit al poble, es posaven darrere la porteria de l’equip foraster i escarnien el porter per fer-lo posar nerviós. La majoria de porters tenien les cames en forma d’una O.

Bloch s’adonà que, cada vegada que esmentava una cosa i en contava quelcom, les altres dues responien amb una història que elles mateixes havien viscut i que tractava del mateix tema esmentat o d’un de semblant, o que, si més no, en sabien alguna cosa d’oïda. Si Bloch parlava, per exemple, de les costelles que s’havia trencat fent de porter, elles contestaven que feia uns dies a la serradora un obrer havia caigut d’una bastida i també s’havia trencat les costelles; i si Bloch esmentava després que li havien hagut de cosir els llavis més d’un cop, elles sortien amb el cas d’un combat de boxa a la televisió, on un boxador s’havia fet un trenc a la cella també; i quan Bloch contà que, fent un salt, havia topat contra el pal de la porteria i s’havia partit la llengua, elles contestaren immediatament que el minyó perdut també tenia la llengua partida.

A més, parlaven de coses, i sobretot de persones, que ell no podia conèixer, com si les hagués de conèixer i en tingués esment. La Maria havia pegat a l’Otto al cap amb el portamonedes de pell de cocodril. L’oncle havia baixat al celler, havia foragitat l’Alfred al pati i havia estomacat la cuinera italiana amb una vara de vern. L’Eduard l’havia feta baixar de l’automòbil a la cruïlla, de manera que hagué d’anar a casa a peu al bell mig de la nit; havia travessat el Bosc de l’Infanticida perquè en Walter i en Karl no la veiessin passar pel Passeig dels Estrangers i finalment s’havia tret les sabates de ball que el senyor Friedrich li havia regalat. Bloch, al contrari, aclaria, a cada nom que esmentava, de qui es tractava. Fins descrivia els objectes que esmentava per tal d’explicar-los. Quan sortí el nom de Viktor, Bloch afegí: «Un conegut meu»; i quan parlà d’un cop lliure indirecte, no solament va descriure què era un cop lliure indirecte, sinó que fins i tot n’explicà les regles, mentre les noies esperaven la continuació de la història; i fins i tot quan esmentà un córner —cop lliure des de l’angle— que havia xiulat l’àrbitre, cregué que els en devia un aclariment i que no es tractava de l’angle d’una habitació. Com més parlava, menys natural li semblava el que deia. De mica en mica li va semblar que cada mot necessitava una explicació. Va haver de dominar-se per no atropellar-se enmig de les frases. Unes quantes vegades que rumiava la frase que estava dient, s’entrebancà; quan el que les noies deien sortia justament com ell, com a oient, havia pensat, després no sabia respondre. En tant que havien anat parlant entre ells amb confiança, Bloch havia anat oblidant cada vegada més tot el que l’envoltava; ni tan sols havia vist ja el gos i l’infant de la cambra veïna; però quan després s’encallà i no va saber què dir i finalment cercà frases per dir, l’entorn li tornà a cridar l’atenció i va veure detalls arreu. A la fi va preguntar si l’Alfred era amic d’elles; si a l’armari hi havia sempre una vara de vern; si el senyor Friedrich era un representant; i si el Passeig dels Estrangers es deia així perquè portava a una colònia estrangera. Elles contestaren de bon grat, i gradualment Bloch anà percebent, en comptes dels cabells tenyits amb les arrels fosques, en comptes de l’afiblall solitari al coll, en comptes d’una ungla negra, en comptes d’un gra solitari a la cella depilada, en comptes del folre rebentat de la cadira de la cafeteria, en comptes de tot això va percebre altre cop siluetes, moviments, veus, exclamacions i figures, tot en un garbuix. Amb un sol moviment tranquil, lleuger, agafà al vol la bossa de mà que de sobte s’havia trabucat de la taula. La primera noia li oferí un mos del seu sandvitx i, quan l’hi allargà, ell hi clavà mossegada com aquell que res.

Fora oí els minyons de l’escola, que tenien festa per poder cercar el seu company. Però només havien trobat alguns objectes que, fora d’un mirall de butxaca trencat, no tenien res a veure amb el nen perdut. El mirallet havia estat identificat per la seva funda de plàstic com a propietat del minyó mut. Malgrat que havien resseguit a consciència els voltants del lloc de la troballa, no havien topat amb cap altre indici. El guàrdia que contà això a Bloch va afegir que no sabien on parava un dels gitanos des del dia de la desaparició. Bloch s’estranyà que el guàrdia, amb tot això encara a l’altra banda del carrer, s’hagués aturat i li hagués contat tot això cridant. Ell li preguntà si havien escorcollat el balneari. El guàrdia va contestar que el balneari estava tancat, que ningú no hi entrava, ni tan sols un gitano.

Als afores del poble Bloch va observar que els camps de blat de moro havien estat gairebé xafats a cops de peu, de manera que entre les tiges doblegades es veien les flors grogues de carbassera; havien començat a florir ara enmig del camp de blat de moro, sempre a l’ombra. La carretera estava arreu plena de panotxes esqueixades, espellofades en part i mig mossegades pels minyons de l’escola; al costat hi havia la cabellera negra, arrabassada de les panotxes. Ja dins el poble, Bloch havia vist com, mentre esperaven l’autobús, la gent s’apedregava amb les pelusses comprimides en forma de pilotes. La barba de les panotxes era tan humida que cada cop que Bloch en trepitjava un manyoc, en rajava aigua i carrisquejava com si caminés per un terra fangós. Gairebé ensopegà amb una mostela aixafada per un vehicle, amb una llengua que li sortia un pam del musell. Bloch s’aturà i amb la punta de la sabata va tocar la llengua llarga, estreta, negra de sang: estava endurida i enravenada. D’un cop de peu empenyé la mostela rost avall i va prosseguir el seu camí.

Al pont, deixà la carretera i seguí el rierol en direcció a la frontera. De mica en mica el rierol semblava enfondir-se, però l’aigua baixava cada vegada més a poc a poc. Els avellaners a banda i banda s’havien fet tan alts per damunt del rierol, que gairebé no es veia la superfície de l’aigua: un tros lluny garranyigava una dalla segant. Com més lenta corria l’aigua, més tèrbola semblava fer-se. Abans d’una recolzada, el rierol deixava de córrer del tot i l’aigua esdevenia totalment opaca. De lluny estant podia sentir espetarregar un tractor, com si no tingués res a veure amb tota la resta. Manyocs de grans de saüc massa madurs penjaven al mig de l’espessor. Damunt la superfície immòbil de l’aigua hi havia petites taques d’oli.

De tant en tant es veien pujar bombolles del fons de l’aigua. Les puntes de les branques dels ametllers queien dins el rierol. Ara cap soroll de l’exterior no podia ja distreure. Encara les bombolles no eren a la superfície que ja les vèieu desaparèixer de bell nou. Alguna cosa saltà enfora tan de pressa que no es va poder saber si havia estat un peix.

Quan al cap d’una estona Bloch es bellugà de sobte, l’aigua bombollejava arreu. Prengué una passera que travessava el rierol i mirà ert dins l’aigua. L’aigua estava tan quieta que la part superior de les fulles que hi suraven estava ben seca.

Es veia ple de teixidors guimbant d’un cantó a l’altre i, damunt, sense alçar el cap, podíeu veure-hi una munió de mosquits. En un punt l’aigua s’arrissava una mica. S’oí un altre espetec, quan un peix saltà fora de l’aigua. A la riba, hi veié un gripau assegut damunt un altre. Un grumoll de fang es desprengué de la ribera i altra vegada es va produir un bombolleig general sota l’aigua. Els petits fenòmens a la superfície de l’aigua us feien l’efecte de ser tan importants que, quan es repetien, ensems que els contemplàveu ja us en recordàveu. I les fulles es movien tan lentament sobre l’aigua que volíeu mirar-les sense parpellejar fins que els ulls us coguessin, de por que el moviment de les parpelles no es pogués confondre amb el moviment de les fulles. En l’aigua argilenca, ja no s’hi emmirallaven les branques, que gairebé s’hi enfonsaven.

Fora del camp visual hi havia alguna cosa que començava a fer nosa a Bloch, que fitava immòbil l’aigua des de dalt. Parpellejà, com si ho tingués als ulls, però no hi fixà la vista. De mica en mica va anar entrant dins el seu camp visual. Durant una estona ho veié sense percebre-ho; la seva consciència semblava una taca cega. Després, com quan en una pellícula còmica algú obre una caixa molt de prop i continua xerrant com aquell que res i després, tot d’una, queda parat i s’aboca rabent a la caixa, veié Bloch sota seu el cadàver d’un nen dins l’aigua.

Després havia tornat a la carretera. Al revolt on s’arrengleraven les darreres cases de la frontera, li sortí al camí un guàrdia muntat en un ciclomotor; ja el veié abans en el mirall del revolt; després va aparèixer de debò al revolt, assegut tot encarcarat a la seva màquina, amb guants blancs, una mà al volant, l’altra damunt el ventre; els pneumàtics estaven bruts de fang; entre els raigs voleiava una fulla de nap. La cara del guàrdia no deixava traslluir res. Com més es mirava Bloch la figura dalt la motoreta que s’anava allunyant, més li feia l’efecte com si a poc a poc hagués alçat la vista de les planes d’un diari i a través d’una finestra guaités el camp obert: el guàrdia s’allunyava cada vegada més i a ell cada vegada se li’n donava menys. Al mateix temps li cridà l’atenció el fet que el que veié mentre seguia el carrabiner amb la mirada, durant una petita estona ho veié només com una comparació d’una altra cosa distinta. El guàrdia desaparegué de l’escena i l’atenció de Bloch va esdevenir del tot superficial. A l’hostal de la frontera, on després va anar, d’antuvi no hi trobà ningú, malgrat que la porta del menjador estava oberta.

Romangué una estona allí dret, després tornà a obrir la porta i la tancà amb tot deteniment des de dintre. S’assegué en una taula del racó i va esperar jugant amb les boles que feien servir per comptar els jocs guanyats a les cartes. Finalment va barrejar les cartes ficades entre les fileres de boles i va jugar tot sol. Li agafà passió pel joc; una carta li caigué sota la taula. S’ajupí i sota una altra taula va veure arraulida la filla de l’arrendatària enmig de cadires posades allí de tots cantons. Bloch s’adreçà i continuà jugant; les cartes estaven tan masegades que cada carta que venia li semblava inflada. Mirà dins la cambra de la casa veïna, on el cadafal ja era buit; els porticons estaven oberts de bat a bat. Pel carrer, ara hi corria canalla i l’infant de sota la taula decantà rabent les cadires d’una empenta i corregué a fora.

Va entrar la cambrera, que venia del pati. A tall de resposta al fet de veure’l allí assegut, va dir que l’arrendatària havia anat a palau a renovar el contracte d’arrendament. Darrere la cambrera venia un vailet que arrossegava una caixa plena de cerveses a cada mà; malgrat tot no havia tancat la boca. Bloch se li adreçà, però la cambrera digué que no li adrecés la paraula, que no podia parlar anant tan carregat. El vailet, que, pel que es veia, era una mica beneit, havia amuntegat les caixes darrere el taulell. La cambrera li preguntà si havia tornat a escampar la cendra damunt el llit, en comptes de llençar-la al riu. Que ja no envestia les cabres? Que encara obria les carbasses a cops de destral i s’untava després la cara? Ella es plantà a la porta amb una ampolla de cervesa a la mà, però ell no contestà. Quan li ensenyà l’ampolla, ell li anà a l’encontre. Li donà l’ampolla i el feu sortir. Un gat entrà corrents, pegà un bot per atrapar una mosca i l’engolí en un tancar i obrir d’ulls. La cambrera havia tancat la porta. Mentre la porta badava, Bloch havia sentit trucar el telèfon al cos de guàrdia dels carrabiners del costat.

Després Bloch se n’anà al palau darrere el vailet; caminava a poc a poc, perquè no el volia atrapar; se’l mirà com assenyalava amb gestos vehements dalt una perera i li sentí dir: «Eixam d’abelles!», i també cregué a primer cop d’ull veure-hi dalt un eixam penjat, fins que, quan s’hagué fixat en els altres arbres, s’adonà que només era que els troncs dels arbres ací i allà s’havien inflat en molts llocs. Veié com el vailet, com si volgués comprovar que es tractava d’un eixam, llançava l’ampolla a la brancada de l’arbre. La resta de cervesa esquitxà el tronc, l’ampolla va caure a l’herba sobre una pila de peres podrides, d’on a l’instant sortiren mosques i vespes botzinant. Després, mentre caminava prop del vailet, Bloch el sentí parlar d’un «banyista boig» que havia estat banyant-se el dia abans al rierol; els dits se li havien arrugat, a la boca tenia una bombolla grossa d’escuma. Bloch li preguntà si ell sabia nedar. Veié el vailet que torçava els llavis i feia que sí amb el cap, però li va sentir dir que «no». Bloch l’avançà, sentí com encara parlava, però no va girar el cap.

Davant el palau, va trucar a la finestra de la porteria. S’atansà tant als vidres que podia veure-hi a dins. Sobre la taula hi havia un cubell ple de prunes. El porter, que estava estirat al sofà, es despertà en aquell moment; li feu senyals que Bloch no va saber com contestar. Feu que sí amb el cap. El porter sortí amb una clau, obrí la porta, però immediatament feu mitja volta i va passar al davant. Un porter amb una clau!, va pensar Bloch. De bell nou li semblà que veia tot allò només en sentit figurat. Observà que el porter tenia pensat conduir-lo per tot l’edifici. Es proposà esmenar el malentès; però, tot i que el porter amb prou feines parlava, no es donà cap oportunitat de fer-ho. A la porta de l’entrada per on passaren hi havia caps de peix clavats arreu. Bloch havia interromput la marxa per a un aclariment, però degué haver desaprofitat el moment oportú altra vegada. Ja eren dintre.

A la biblioteca, el porter li va llegir en veu alta en els llibres com en altre temps els pagesos havien de lliurar a l’hisendat part de les collites a la manera de cens. A Bloch no se li va acudir d’interrompre’l en aquest lloc, perquè el porter estava precisament traduint una anotació en llatí que parlava d’un pagès insubordinat. «Hagué d’abandonar el palau», llegí el porter, «i un quant temps després el trobaren al bosc penjat d’una branca pels peus, amb el cap dins un formiguer». El llibre del cens era tan gruixut que el porter va haver de tombar-lo amb les dues mans. Bloch preguntà si la casa era habitada. El porter contestà que no era permès l’accés a les habitacions privades. Bloch sentí un crec, però era el porter que havia tornat a tancar el llibre. «La foscor de la pineda», cità el porter de memòria, «li havia fet perdre l’enteniment». Es produí un soroll davant la finestra, com si una poma feixuga hagués caigut de la branca. Però hi mancava la topada a terra. Bloch mirà enfora i al jardí va veure el fill de l’hisendat amb una badoquera llarga que tenia un sac proveït de vores dentades a la punta; abastava les pomes arrabassant-les amb les dents i les feia caure dins el sac, mentre l’arrendatària estava sota l’arbre, dempeus a l’herba, amb el davantal estès.

A la cambra del costat hi havia penjats tot de taulers amb papallones. El porter li ensenyà les mans, totes tacades de tant de dissecar. Així i tot moltes papallones s’havien desenganxat de les agulles amb què estaven fixades. Bloch s’adonà de la pols a terra sota els taulers. S’hi atansà i examinà la resta de papallones que quedaven encara clavades a les agulles. Quan el porter va tancar la porta darrere seu, alguna cosa caigué d’un tauler fora del seu camp de visió i, només de caure, va quedar reduïda a pols. Bloch va veure una saturnia que semblava gairebé coberta d’una resplendor grisenca llanosa. Ni s’hi inclinà ni es feu enrere. Va llegir els rètols de sota les agulles buides. Maltes papallones havien canviat tant de forma que només es podien conèixer pels rètols de sota. «Un cadàver a la sala de rebre», cità el porter, que ja era a la porta de la sala següent. Algú cridà a fora i una poma caigué a terra, Bloch, de la finestra estant, va veure una branca pelada que fimbrava. L’arrendatària posà la poma caiguda a la pila de les altres pomes fetes malbé.

Més tard s’hi afegí un grup d’escolars externs. El porter havia interromput la visita i havia tornat a començar des del principi. Bloch va aprofitar l’avinentesa i s’esquitllà.

Quan va tornar a ser al carrer, s’assegué prop d’una parada d’autobús, en un banc que, segons deia una placa de metall que tenia clavada, havia estat donat per la caixa d’estalvis local. Les cases paraven tan lluny d’allí que gairebé no es diferenciaven unes d’altres; quan començaren a tocar les campanes, no es podien distingir dins el campanar. Passà un avió tan alt que no el podia veure; llampeguejà un cop i prou. Al costat seu, en el banc, hi havia un rastre de cargol sec. L’herba de sota el banc encara estava humida de la rosada de la nit abans; la cel·lofana d’un paquet de cigarrets estava entelada de baf. A l’esquena veié… A la dreta hi havia… Darrere seu descobrí… Començava a tenir gana i se n’anà.

Quan tornà a la fonda, Bloch va demanar un assortit d’embotits. La cambrera va tallar amb una màquina pa i embotit i li portà les rodanxes en un plat; damunt hi havia untat una mica de mostassa. Bloch va menjar, començava a fer-se fosc. Al carrer, un noi jugant s’havia amagat tan bé que no el varen trobar. Bloch no el veié passar pel carrer desert fins que el joc no s’hagué acabat. Decantà el plat, decantà el platet de cervesa també, decantà el saler.

La cambrera portà la nena a dormir. Més tard la nena tornà al menjador i corregué en camisa de dormir d’un cantó a l’altre, pel mig de la gent. De tant en tant s’alçaven arnes brunzint del terra. L’arrendatària portà la nena a collibè altre cop a la seva cambra.

Varen córrer les cortines, i la sala s’anà omplint. Drets al taulell hi havia uns quants minyons que, cada vegada que reien, feien una passa enrere. Al costat hi havia moltes noies amb abrics de seda inflada, com si tinguessin intenció d’anar-se’n de seguida. Un dels minyons contà alguna cosa i els altres quedaren parats un moment abans d’esclatar a riure de cop tots plegats. Qui seia, seia al més arran possible de la paret. Es pogué veure com la grapa de la màquina tocadiscos agafava un disc, es pogué veure caure-hi al damunt el braç de l’agulla del fonògraf; es pogué sentir com alguns que esperaven el disc callaven de cop; no serví de res, no canvià res. I no serví de res que, quan la cambrera va deixar caure el braç de cansament, es veiés relliscar la polsera braç avall fins al canell sota la màniga del vestit, que la maneta de la cafetera pugés lentament i tampoc va servir de res oir com algú, abans d’obrir la capsa de llumins, se l’acostava a l’orella i la sacsejava. Es veié els gots buits de feia estona tornar als llavis una vegada rere l’altra, com la cambrera aixecava un got una miqueta per comprovar si se’l podia endur, com els bordegassos es clavaven bufetades enjogassats. No hi havia res a fer. No tornà a haver-hi serietat fins que algú cridà que volia pagar.

Bloch estava força begut. Tots els objectes li semblaven situats fora del seu abast. Estava tan allunyat dels esdeveniments que ni ell mateix figurava ja en allò que veia o oïa. Com fotografies aèries?, pensà, mentre mirava les cornamentes i banyes de la paret. Els sorolls li arribaven com sorolls paràsits, com és ara els estossecs i rasperes que se senten per la ràdio quan donen els oficis divins.

Més tard entrà el fill de l’hisendat. Portava bombatxos i penjà el seu abric tan a frec de Bloch que aquest va haver de decantar-se a un costat.

L’arrendatària s’assegué davant el fill de l’hisendat i hom sentí com, en seure, li preguntava què volia beure, i com transmeté la comanda a la cambrera. Durant una estona Bloch els veié beure tots dos d’un mateix got; cada vegada que el noi deia alguna cosa, l’arrendatària l’empenyia a un costat; i quan li passà rabent la mà plana per la cara, hom veié el xicot agafar-li la mà al vol i llepar-la. Després l’arrendatària s’havia assegut en una altra taula, on continuà els seus moviments professionals passant la mà pels cabells d’un galifardeu. El fill de l’hisendat s’havia tornat a alçar i havia allargat la mà per darrere Bloch cercant els cigarrets dins l’abric. Quan Bloch, a la pregunta de si l’abric li feia nosa, sacsejà el cap, va notar que de feia una estona no havia alçat la vista del seu racó. Bloch cridà: «El compte!», i per un moment tot semblà tornar-se seriós altre cop. L’arrendatària, que estava destapant una ampolla de vi amb el cap tirat enrere, va fer un senyal a la cambrera, dreta darrere el taulell rentant gots que després posava damunt una baieta d’escuma. La cambrera va anar cap a ell i, amb els dits freds, li tornà de canvi unes monedes molles, que ell es ficà de seguida a la butxaca, alhora que s’aixecava; una plasenteria, pensà Bloch; aquesta escena potser li va semblar tan meticulosa perquè estava begut.

S’aixecà i anà a la porta; l’obrí i sortí: tot com calia.

Per estar-ne segur, va restar una estona així. De tant en tant en sortia un i anava de ventre. D’altres que arribaven per primer cop començaven a cantussejar de fora estant, en sentir la màquina tocadiscos. Bloch se n’anà.

De tornada al poble; de tornada a la fonda; de tornada a la cambra. Catorze paraules senceres, pensà Bloch alleujat. Sentí que damunt seu deixaven anar l’aigua de la banyera; fos com fos, va sentir gargaritzar, finalment un esbufec i un petoneig.

Amb prou feines devia haver-se endormiscat quan es deixondí altre cop. De primer li feu l’efecte com si caigués fora d’ell mateix. S’adonà que estava estirat en un llit. Intransportable!, pensà. Una aberració! Es veié a si mateix com si de sobte hagués degenerat. Ja no hi encertava; encara que continués jaient tan quiet, era un sol escarafall i un sol ofec; hi jeia tan excessivament distint i clar, que no podia esquivar ni una sola imatge amb què podia comparar-se. Tal com estava, era una cosa voluptuosa, obscena, importuna, escandalosa; soterrar!, pensà Bloch, prohibir, remoure! Cregué estar-se palpant a si mateix de forma repugnant, però s’adonà després que només era la consciència de si mateix, tan viva, que la sentia com un tacte de tota la seva superfície corporal; com si la consciència, com si els pensaments, s’haguessin tornat palpables, opressius, violents contra ell mateix. Jeia indefens, incapaç de defensar-se; l’interior abocat fastigosament cap enfora; no estrany, només fastigosament diferent. Havia estat una sotragada, i d’una sotragada s’havia tornat no natural, havia estat arrabassat del context. Jeia allà, impossible, tan real; cap altra comparació. La consciència de si mateix era tan forta, que tenia angoixa mortal. Suava. Caigué una moneda a terra i rodolà sota el llit; va parar l’orella: una comparació? Després s’havia adormit.

Es desvetllà altra vegada. Dos, tres, quatre, Bloch es posà a comptar. El seu estat no havia canviat, però devia haver-s’hi avesat tot dormint. Desà la moneda que havia caigut sota el llit i anà a baix. Quan parava esment i feia servir la imaginació, un mot encara donava bé l’altre. Un dia plujós d’octubre; un matí d’hora; un finestró cobert de pols: funcionava. Saludà l’hostaler; l’hostaler estava posant els mànecs als diaris; la noia empenyé una safata pel forat de la paret entre la cuina i el menjador: continuava funcionant. Si hi parava esment, la cosa podia anar endavant, pam a pam; s’assegué a la taula de sempre; obrí el diari que obria cada dia; llegí la notícia que, en el cas de l’assassinat de Gerda T., se seguia un rastre calent que menava vers el sud del país; els gargots al marge del diari trobat a casa de la morta havien fet avançar la investigació. Una frase donava la següent. I després, i després, i després… Hom podia estar tranquil un temps per endavant.

Al cap d’una estona, malgrat que encara seia a la sala de la fonda i enumerava per a si mateix tot el que passava fora al carrer, se sorprengué a si mateix tenint consciència d’una frase que deia: «Justament havia estat massa temps sense feina». Com que aquesta frase semblava una frase final, Bloch feu memòria de com hi havia caigut. Què hi havia hagut abans? Ah, sí! Abans, ara hi queia, havia pensat: «Agafat de sorpresa pel xut, havia deixat passar la pilota pel mig de les cames». I abans d’aquesta frase havia pensat en els fotògrafs darrere la porteria. I més abans: «Darrere d’ell hi havia algú a peu dret, però després només havia xiulat al seu gos». I abans d’aquesta frase? Abans havia pensat en una dona que estava dreta en un parc; s’havia girat i havia mirat alguna cosa darrere d’ell, com només es podia mirar un nen rebec. I abans? Abans l’hostaler li havia parlat del minyó mut, que un carrabiner havia trobat mort prop de la frontera. I abans del minyó havia pensat en la pilota que havia botat una mica abans de la ratlla. I abans de pensar en la pilota, havia vist la verdulaire al carrer pegar un bot del seu tamboret i córrer darrere un vailet de l’escola. I a la verdulaire havia precedit una frase del diari: «El mestre fuster no pogué encalçar el lladre perquè li feu nosa el davantal que encara portava lligat». Però quan llegia la frase al diari havia pensat en la vegada que en una baralla li havien estirat la jaqueta braços avall de darrere estant. I se li acudí això de la baralla quan s’havia donat un cop dolorós a la cama amb la taula. I abans? Ja no recordà què havia causat el cop de canyella a la taula. Cercà en l’incident un agafador per allò que podia haver-hi hagut abans: tenia res a veure amb el moviment? O amb el dolor? O amb el soroll de taula i canyella? Però no va recular més. Aleshores veié al diari de davant seu la foto d’una porta que havien hagut d’enfonsar perquè darrere hi havia un cadàver. Així, doncs, pensà, havia començat amb aquesta porta fins a retrobar-se després a la frase: «Havia estat massa temps sense feina».

Després tot havia anat bé durant una estona, els moviments de llavis de la gent amb qui parlava s’avenien amb el que els sentia dir; les cases no consistien només en façanes; per la rampa de la lleteria arrossegaven feixucs sacs de farina dins el magatzem; quan algú cridà alguna cosa carrer avall, ho sentí tan real com si vingués d’allà baix; la gent que passava per la vorera oposada, no semblava que els haguessin pagat per passar pel fòrum; el minyó de l’esparadrap sota l’ull, hi tenia una crosta de debò; i la pluja semblava caure no sols a primer terme de la imatge, sinó en tot el camp visual. Bloch es trobà després sota la volada d’una església. Devia haver anat a raure en un carreró lateral i haver cercat aixopluc quan havia començat a ploure.

Dintre l’església el sobtà que fos més clara del que s’havia pensat. Així, després d’haver-se assegut tot seguit en un banc, pogué contemplar la pintura del sostre damunt seu. Al cap d’una estona la reconegué: n’hi havia una reproducció al prospecte que corria per totes les cambres de la fonda. Bloch, que se n’havia ficat un a la butxaca, perquè també tenia un croquis de la població i els seus voltants, amb carrers i camins, tragué el prospecte i va llegir que pintors diferents havien treballat en el primer terme i el fons de la pintura; les figures de primer terme havien estat acabades temps abans, quan l’altre pintor encara pintava el fons. L’esguard de Bloch anava del paper al sostre; les figures, com que no les coneixia —probablement es tractava de personatges bíblics—, l’enfastidien; malgrat tot era agradable mirar amunt cap a la volta, mentre fora continuava plovent cada vegada més. La pintura s’estenia per tot el sostre de l’església; el fons representava un cel força asserenat, blau gairebé uniformement; ací i allà s’hi veien uns quants núvols bucòlics; en un punt, bastant amunt de les figures, hi havia un ocell pintat. Bloch calculà quants metres quadrats devia haver pintat l’artista. Potser havia resultat difícil pintar el blau de forma tan regular? Es tractava d’un blau tan clar que probablement hagueren de barrejar-lo amb blanc. I si els varen barrejar, hagueren de tenir compte que el to blau no canviés de dia a dia? D’altra banda, però, el blau no era del tot regular, sinó que canviava a cada pinzellada. Així, doncs, no es podia simplement donar pinzellades uniformes de color blau, sinó que calia pintar un quadre com cal? El fons no es convertia en cel pel fet d’escampar a tort i a dret el color en el morter encara humit, amb un pinzell com més gros millor, potser fins i tot amb una escombra, sinó que, reflexionà Bloch, el pintor havia de pintar un cel com cal, amb petits canvis de blau, que amb tot no podien ser tan distints que un els prengués per una falla de barreja. De fet, per això, el fons semblava un cel, no perquè un estava avesat a imaginar-se el cel al fons, sinó perquè el cel hi era pintat pinzellada a pinzellada. Estava pintat amb tanta precisió, pensà Bloch, que feia l’efecte d’estar gairebé dibuixat; amb molta més precisió, en tot cas, que les figures de primer terme. Que potser hi havia afegit l’ocell per ràbia? I havia pintat l’ocell just en començar o no ho havia fet fins que tingué el cel llest? Potser era que qui pintà el fons era un home desesperat? Res no ho indicava i aquesta interpretació també de seguida li semblà de per riure. Comptat i debatut li semblà que el fet d’entretenir-se amb la pintura, les seves anades i vingudes, fer l’estaquirot, les seves entrades i sortides, no eren altra cosa que subterfugis. S’aixecà. «Res de distreure’s!», es va dir en veu alta. Com per rebatre’s a si mateix, sortí, travessà rabent el carrer, es ficà dins una entrada i s’estigué allí d’estaquirot reptador, al costat d’ampolles buides de cervesa, fins que parà de ploure, sense que vingués ningú ni li’n demanés comptes; entrà en un cafè i s’hi assegué una estona, amb les cames eixarrancades, sense que ningú no li fes el favor d’ensopegar-hi i encetés una baralla.

Quan va mirar enfora, va veure un sector de la plaça de vendre amb un autobús escolar; al cafè veié a dreta i a esquerra sectors de parets, amb una estufa apagada, damunt la qual havien posat un ram de flors, un penja-robes a l’altra banda, d’on penjava un paraigua. Va entreveure un altre sector amb la màquina tocadiscos, que un puntet lluminós recorria a poc a poc per després aturar-se al número escollit; al costat, la màquina de cigarrets automàtica amb un altre ram de flors al damunt; i un altre sector amb l’hostaler darrere el taulell que destapava una ampolla per a la cambrera, dreta al costat, que posà l’ampolla damunt una safata; i per acabar, un sector amb ell mateix, amb les cames ben eixarrancades, les puntes de les sabates mullades i brutes, a més del cendrer gegantí damunt la taula, al costat una gerra de flors més petita i el got de vi a la taula del costat, on ara no seia ningú. L’angle visual del carrer corresponia, se n’adonà ara que l’autobús escolar ja era fora, exactament a l’angle visual de la postal: ací, una vista parcial de la columna votiva de la pesta vora la font artística; allí, al marge de la postal, un fragment d’un suport de bicicleta.

Bloch estava excitat. Dintre dels sectors veia els detalls amb una precisió carregosa; com si els trossos que veia substituïssin el tot. Altre cop els detalls li semblaren etiquetes. «Rètols lluminosos», va pensar. I així veia l’orella de la cambrera amb una arracada com un senyal de tota la persona; i una bossa de mà sobre una taula veïna, que estava prou entreoberta per deixar-hi entreveure un mocador de cap clapejat, representava la dona que hi seia al davant, amb una tassa de cafè en una mà i amb l’altra fullejant a cuitacorrents una revista il·lustrada, aturant-se només de tant en tant en una fotografia. Una torre de cucurutxos per a gelats, ficats l’un dintre l’altre damunt el taulell, suggeria una comparació amb l’hostaler; i el bassiol d’aigua al terra, sota el penja-robes, representava el paraigua de sobre. En comptes de veure els caps dels parroquians, Bloch veia les taques a la paret a l’altura dels caps. Estava tan excitat que el davantal brut que ara la cambrera es va treure per apagar els llums de les parets —fora tornava a ser més clar—, se’l mirà com si tota aquesta lluminària de la paret fos una insinuació, expressament adreçada a ell. També li feia mal el cap, perquè havia caminat sota la pluja.

Els detalls apegalosos semblaven embrutar i estrafer les figures i l’ambient a què pertanyien. Us en podíeu defensar designant-los per separat i emprant les designacions com dicteris contra les figures mateixes. Podíeu anomenar l’hostaler a darrere el taulell cucurutxo de gelat, i de la cambrera podíeu dir que era una punxada que travessava el tou de l’orella. De la mateixa manera teníeu ganes de cridar a la dona de la revista: «Ei, bossa!» i a l’home de la taula del costat, que a la fi havia sortit del recambró i a peu dret buidava el got de vi mentre pagava: «Ep, taca a les calces!», o ara que deixava el got buit al taulell i se n’anava, cridar-li que era una empremta digital, un baldó de porta, un tall a l’abric, un bassiol de pluja, una pinça de bicicleta, un parafang, etcètera, fins que la figura hagués desaparegut d’escena, fora al carrer, muntat a la seva bicicleta… Fins la conversa de la gent i, sobretot, les exclamacions, aquells «Ah sí?», «Ah ja!», us semblaven tan carregosos, que us venien ganes de repetir-los en veu alta, per mofa.

Bloch va entrar en una carnisseria i va comprar dos llonguets amb botifarra. A la fonda no volia menjar res, perquè els diners anaven escassejant cada vegada més. Es mirà els caps de botifarres que penjaven d’una barra, l’una al costat de l’altra, i assenyalà a la venedora de quina havia de tallar. Entrà un vailet amb un tros de paper a la mà. El carrabiner de primer havia pres el cadàver del minyó mut per un matalàs gitat a la riba per l’aigua, acabava de dir la venedora. Prengué dos llonguets d’una capsa de cartró i els obrí amb un ganivet sense acabar de partir-los. El pa era tan passat que Bloch el va sentir cruixir quan el ganivet hi penetrà. La venedora va obrir els llonguets i hi ficà les rodanxes de botifarra. Bloch digué que tenia temps, que podia despatxar el vailet primer. Veié com el noi ensenyava el paper sense dir res. La venedora s’inclinà i el llegí. Quan després trinxava la carn, li lliscà del tallador i caigué al terra de pedra. «Xaf!», digué el vailet. El tros de carn havia quedat immòbil a l’acte. La venedora el recollí, el rascà amb la fulla del ganivet i l’embolicà. Fora al carrer Bloch veié els nens de l’escola amb paraigües oberts, tot i que ja no plovia. Obrí la porta al vailet i va mirar com la venedora arrencava el budell dels caps de botifarra i després posava els talls dins l’altre llonguet.

El negoci anava malament, va dir la venedora. «Només hi ha cases a la banda del carrer on tenim la botiga, per tant, primer: davant no hi viu ningú que d’allí estant pogués veure que ací hi ha una botiga, i segon: la gent que passa per davant no va mai per l’altra banda, i com que passen massa a la vora, no s’adonen que aquí hi ha una botiga, i sobretot, que l’aparador no és pas més gros que les finestres del rebedor de les cases veïnes».

Bloch s’estranyà que la gent no passés també per l’altra banda del carrer, on precisament el terreny estava desembarassat i el sol hi tocava abans. Potser era una necessitat, de passar arran de les cases!, feu Bloch. La venedora, que no l’havia entès, perquè a Bloch li vingué fàstic de parlar a mitja frase i només havia pogut parlar entre dents, es posà a riure, com si ja d’entrada s’hagués esperat una facècia per resposta. De fet, ara que unes quantes persones passaven per davant l’aparador, la botiga havia quedat tan fosca que us feia l’efecte d’una facècia.

Primer… Segon… Bloch repetí per a ell mateix el que havia dit la venedora; li semblà sospitós que un comencés a parlar i ja sabés què diria al final de la frase. Després es va menjar els llonguets amb botifarra tot caminant pel carrer.

Rebregà el paper amb què els havien embolicat amb intenció de llençar-lo. Durant una estona va caminar amb la pilota de paper a la mà, ara en una direcció, ara en l’altra. Es ficà el paper a la butxaca de l’americana, el tornà a treure i finalment el llençà per sobre la tanca d’un hort. Immediatament hi feren cap, corrents, gossos de totes bandes, però se n’entornaren abans de rosegar el paper.

Bloch veié davant seu tres homes que travessaven el carrer obliquament, dos amb uniforme, al mig un amb vestit de mudar i una corbata que li penjava per darrere l’espatlla per culpa del vent o la pressa que portaven. Bloch badoquejà com els guàrdies conduïen el gitano a la gendarmeria. Fins a la porta havien caminat l’un al costat de l’altre, i el gitano, pel que es veia, es movia desimboltament entre els guàrdies i parlava amb ells; però quan un dels guàrdies va obrir la porta d’un cop, l’altre li tocà lleugerament el colze per darrere sense, però, agafar-lo. El gitano se’l mirà per damunt l’espatlla i somrigué amigablement; tenia el coll de la camisa descordat sota el nus de la corbata. A Bloch li feu l’efecte que el gitano es trobava en un destret tan gran que, quan el guàrdia li tocà el braç, no pogué fer altra cosa que somriure desemparat, amigablement.

Bloch els seguí dins l’edifici, on es trobava també l’oficina de correus; per un moment pensà que, si el veien menjar un llonguet amb botifarra, a ningú no se li acudiria pensar que estava embolicat en algun afer. «Embolicat?». No hi havia motiu per pensar que li calia justificar la seva presència allí, en el moment d’empresonar el gitano, per una acció qualsevol com és ara menjar-se un llonguet amb botifarra. Només podia justificar-se en cas que li demanessin comptes i el blasmessin per alguna cosa; i posat que calia evitar pensar sobretot que poguessin demanar-li comptes, tampoc no hi havia motiu per pensar a empescar-se per endavant justificacions per a aquest cas; aquest cas no existia per res. Si li preguntaven, doncs, si havia vist com s’emportaven el gitano, no li calia mentir ni donar l’excusa que estava distret menjant un llonguet amb botifarra, sinó que podia admetre que havia estat testimoni de l’empresonament. «Testimoni?», s’interrompé Bloch, mentre esperava la comunicació a l’oficina de correus; «admetre?». Què tenien a veure aquestes paraules amb l’incident, insignificant per a ell? No li donaven una significació que precisament ell volia negar? «Negar?», s’interrompé altra volta Bloch. No hi havia res a negar. Calia guardar-se de paraules que convertien en una mena de declaració tot el que ell volia expressar.

El cridaren a la cabina telefònica. Distret encara a evitar la impressió d’anar a fer una confessió, es trobà amb l’auricular a la mà i que l’embolicava amb un mocador. Un xic perplex es ficà el mocador a la butxaca. Com havia anat a parar de la idea de parlar descurosament al mocador? Sentí que li deien que l’amic a qui volia trucar estava concentrat en un camp d’entrenament amb el seu equip abans de l’important partit del diumenge i que no el podria localitzar per telèfon. Bloch donà un altre número a la telefonista. Ella li demanà que abans pagués la primera conferència. Bloch pagà i s’assegué en un banc per esperar la segona. Trucà el telèfon i s’aixecà. Però era que trametien un telegrama de felicitació. La telefonista l’escrigué i després se’l feu confirmar mot per mot. Bloch es posà a caminar amunt i avall. Un dels carters havia tornat i feia la liquidació amb l’oficinista en veu alta. Bloch s’assegué. Fora al carrer, en aquesta primera hora de la tarda, no hi havia cap distracció. Bloch començà a despacientar-se, però no va dir res. Sentí el carter contar que el gitano havia passat tot el dia amagat en un refugi dels carrabiners. «Això ho pot dir qualsevol!», opinà Bloch. El carter es girà cap a ell i callà. El que ell contava era com a novetat, prosseguí Bloch, tothom havia pogut llegir-ho al diari d’ahir, abans-d’ahir no l’altre. El que deia no volia dir res, res de res, res en absolut. Mentre Bloch encara parlava, el carter li havia girat l’esquena i conversava amb l’oficinista en veu baixa, en un xiuxiueig que Bloch oïa com aquelles parts de films estrangers que no traduïen perquè així restessin inintel·ligibles. Bloch no aconseguí res més amb la seva remarca. De cop i volta el fet de trobar-se en una oficina de correus on «no aconseguia res més» li semblà no un fet, sinó una broma pesada, com un d’aquests jocs de paraules que li havien resultat d’allò més antipàtic des de sempre, per exemple, en boca dels reporters esportius. La mateixa narració del carter tocant al gitano li havia fet l’efecte d’una ambigüitat grollera, d’una al·lusió maldestra, com també el telegrama de felicitació, fet amb unes paraules tan convencionals que, senzillament, no es podien prendre així. I no solament les paraules proferides eren una al·lusió, sinó que també els objectes que l’envoltaven havien de donar-li entenent alguna cosa. «Com si em piquessin l’ullet i em fessin signes», pensà Bloch. Perquè, què devia voler dir que el tap del tinter estigués tan arran del paper assecant i que avui, era ben clar, n’haguessin posat un de nou damunt l’escriptori, de manera que la gent pogués veure que encara no hi havia gaires marques? I no fora més correcte dir «perquè» en comptes de «de manera que»? O sigui: perquè poguessin veure les marques? I l’oficinista despenjava ara l’auricular i lletrejava el telegrama de felicitació. Quines significacions li donava? Què s’hi amagava darrere quan dictava «enhorabona»? «Ben afectuosament»: què volia dir això? Què representaven aquestes retòriques? Qui encobria el pseudònim d’«els avis orgullosos»? Aquell mateix matí Bloch havia pres immediatament un petit anunci del diari: «Per què no telefones?» per una trampa.

Li va fer l’efecte que el carter i l’oficinista n’estaven al corrent. «L’oficinista i el carter», es corregí. Aquesta malaltia dels jocs de paraules li havia agafat ara a plena llum del dia. «A plena llum del dia?». Com diantre se li havien acudit aquests mots? Trobà l’expressió desagradablement enginyosa. Però, és que n’eren menys, de desagradables, les altres paraules de la frase? Si un deia per a si mateix la paraula «malaltia», després de repetir-la unes quantes vegades, l’única cosa a fer era riure-se’n. «M’agafa una malaltia»: ridícul. «Caic malalt»: tan ridícula com l’altra. «L’oficinista i el carter»; «el carter i l’oficinista»; «l’oficinista i el carter»: una mateixa facècia. Ja coneixeu l’acudit del carter i l’oficinista? «Tot plegat us fa l’efecte d’un encapçalament», pensà Bloch: «el telegrama de felicitació», «el tap del tinter», «el bocí de paper assecant a terra». El portatimbres li semblà dibuixat. Se’l mirà una bona estona, però no va saber descobrir què tenia de graciós; d’una altra banda havia d’haver-hi una gràcia o altra; si no, per què li semblava dibuixat? O ja tornava a ser una trampa? És que l’objecte servia per fer-lo equivocar? Bloch mirà cap a una altra banda, tornà a mirar cap a una altra banda, tornà a mirar cap a una altra banda. Us diu alguna cosa aquest tampó? Què penseu en veure aquest taló omplert? Què associeu al gest d’obrir el calaix? A Bloch li feu l’efecte que havia de fer inventari de la sala a fi que els objectes davant els quals quedava parat o passava per alt en fer-ne l’enumeració poguessin servir d’indicis. El carter pegà un cop amb la mà plana a la gran cartera que havia portat penjada a l’espatlla tota l’estona. «El carter dona un cop a la cartera i se la despenja», pensà Bloch, mot per mot. «Ara la posa damunt la taula i va al departament dels paquets». Descrigué per a si les escenes com si només així pogués imaginar-se-les, igual que ho faria un locutor de ràdio per als oients. Al cap d’una estona la cosa va anar bé.

S’aturà perquè el telèfon trucava. Com cada vegada que trucava el telèfon, va pensar que un moment abans ja ho havia sabut. L’oficinista despenjà i després assenyalà la cabina. Ja dins la cabina, es demanà si no havia malentès el moviment de mà, si no valia per a ningú. Despenjà l’auricular i demanà a la seva exdona, que s’havia donat a conèixer amb el seu nom de fonts, com si sabés que era ell, que li enviés diners per gir postal a llista de correus. Es feu un silenci peculiar. Bloch sentí un xiuxiueig, que no anava adreçat a ell. «On ets?», preguntà la dona. Està amb l’aigua fins al coll i a punt de fer aigües, digué Bloch i rigué com si hagués dit una cosa molt graciosa. La dona no contestà. Bloch va sentir altre cop el xiuxiueig. Era molt difícil, digué la dona. Per què?, feu Bloch. No li ho havia dit a ell, contestà la dona. «On t’haig d’enviar els diners?». Aviat hauria d’anar amb les butxaques girades cap enfora, si no li llançava un salvavides, digué Bloch. La dona callà. Després penjaren el telèfon a l’altra banda.

«Neu de l’any passat», pensà Bloch d’improvís, quan sortí de la cabina. Què volia dir? De fet havia sentit dir que a la frontera hi havia un bosc de mates tan salvatge i espès, que hom podia trobar-hi encara clapes de neu a començaments d’estiu. Però no havia volgut dir això. A més a més, no hi havia res a fer en aquell bosc. «Res a fer?». Què volia dir amb això? «El que havia dit», pensà Bloch.

A la caixa d’estalvis canvià el bitllet d’un dòlar que portava a sobre de feia molt de temps. Mirà que li canviessin també un bitllet brasiler, però, d’aquesta moneda, no en compraven a la caixa, a més els mancava la cotització del canvi.

Quan Bloch hi entrà, l’escrivent comptava monedes, les embolicava en cartutxos i els lligava amb gometes. Bloch va posar el bitllet damunt el taulell. Allí a prop hi havia un rellotge de música; al segon cop d’ull Bloch s’adonà que es tractava d’una guardiola per a fins benèfics. L’escrivent alçà els ulls, però continuà comptant. Sense que li ho demanessin, Bloch passà el bitllet a l’altre costat per sota la finestreta. L’escrivent amuntegà els cartutxos en fila al costat seu. Bloch s’ajupí i bufà el bitllet, que voleià a la taula de l’escrivent; aleshores aquest el desplegà, l’allisà amb el caire de la mà i el palpà amb les puntes dels dits. Bloch notà que les puntes dels dits eren força negres. Del recambró sortí un altre escrivent; per fer de testimoni, pensà Bloch. Demanà que li posessin les monedes del canvi en una bosseta de paper —ni tan sols arribaven a fer un bitllet entre totes— i empenyé altre cop les monedes per sota la finestreta. L’escrivent posà les monedes dins una bossa de paper, exactament igual com ho havia fet abans amb els cartutxos, i empenyé la bossa cap a Bloch. Bloch s’afigurà que, si tothom demanava que li posessin els diners en bosses, a la llarga podrien arruïnar la caixa d’estalvis; el mateix podrien fer amb totes les altres compres; potser la venda de material d’embalatge forçaria a poc a poc les botigues a la bancarrota? Si més no era agradable d’imaginar-s’ho.

En una papereria Bloch va comprar un mapa turístic d’aquella contrada. Se’l va fer embolicar bé, es comprà a més un llapis i se’l va fer posar en una bossa de paper. Amb el paquet a la mà, prosseguí el seu camí, ara es cregué més inofensiu que abans amb les mans buides.

Ja als afores del poble, s’assegué en un banc des d’on dominava amb la vista la rodalia, i comparà amb el llapis els detalls del mapa amb els detalls del paisatge davant seu. Signes convencionals: aquests cercles indicaven una foresta, aquests triangles un bosc de coníferes, i si hom alçava els ulls del mapa, el sorprenia que fos exacte. Allà, a l’altra banda, el terreny devia ser pantanós; més enllà devia haver-hi una creu de terme; allí devia haver-hi un pas a nivell. Si hom prenia aquell camí veïnal, havia de passar per un pont en aquest indret, després trencar per un camí de carro, pujar després un rost molt pronunciat, on ja podia haver-hi algú al cim, per tant calia desviar-se d’aquest camí i córrer per aquest camp, córrer cap a aquest bosc, per sort un bosc de coníferes, però també podria passar que, en sortir del bosc, n’ensopegués uns quants, per tant calia canviar bruscament de direcció i baixar aquest vessant fins en aquella masia, passar per davant d’aquell cobert, seguir després aquell rierol, saltar per aquest indret, perquè podria trobar-se amb un jeep, córrer després en ziga-zaga pels camps llaurats, esmunyir-se després a la carretera per aquesta tanca de bardisses, per on passaria en aquell moment un camió, que faria parar, i després d’això ja estaria segur. Bloch s’aturà. «Quan es tracta d’un assassinat fins i tot es fan salts mentals», havia sentit a dir a algú en una pel·lícula.

Es va sentir alleujat en trobar un quadrat al mapa que no retrobà en el paisatge: la casa que havia de ser allí, no hi era, i la carretera que feia un revolt en aquest punt, en realitat corria en línia recta. A Bloch li semblà que aquesta no-coincidència podria ser-li favorable.

En un camp observà un gos que corria cap a un home; després s’adonà que ja no observava el gos, sinó l’home, que caminava com algú que volgués atallar el camí a un altre. Ara veié un minyó darrere l’home; i s’adonà que ja no mirava l’home i el gos, com tothom habitualment faria, sinó el noi, que de lluny estant semblava gesticular amb vehemència; però després descobrí que eren els xisclets del vailet que li havien fet creure que gesticulava. Mentrestant l’home havia agafat el gos pel collar i tots tres, gos, home i noi, havien marxat en una mateixa direcció. «A qui havia importat això?», pensà Bloch.

Davant seu, a terra, un altre quadre: formigues que s’atansaven a una engruna de pa. Notà que ja tampoc no observava les formigues, sinó, en canvi, la mosca damunt l’engruna de pa.

Tot el que veia era literalment xocant. Les imatges no se’t presentaven naturalment, sinó com si haguessin estat fetes expressament per a tu. Quan les miraves, et saltaven literalment als ulls. «Com tocs d’atenció», pensà Bloch. Com ordres! Quan aclucava els ulls i tornava a mirar al cap d’una estona, tot apareixia literalment modificat. Els sectors que hom veia semblaven llampeguejar i tremolar de les vores.

Bloch ja s’havia aixecat del banc, sense posar-se dret del tot, i se n’havia anat. Al cap d’una estona s’aturà, i després de cop es posà a córrer. Arrencà de pressa, parà en sec, canvià de direcció, corregué amb pas compassat, ara canvià el pas, tornà a canviar el pas, parà, ara corregué enrere, feu mitja volta i es posà a córrer d’esquena, tornà a córrer endavant, altre cop d’esquena enrere, després endavant, al cap d’uns passos es posà a córrer al galop, es parà en sec, s’assegué en una vorera, però de seguida s’aixecà corrents.

Quan després s’aturà i reprengué la marxa, les imatges semblaven enterbolir-se a partir dels marges fins a enfosquir-se en arribar en un cercle del mig. «Com quan en una pel·lícula un mira per una ullera de llarga vista», pensà Bloch. S’eixugà la suor de les cames amb els pantalons. Passà per davant d’un celler on les fulles de te resplendien d’una manera peculiar, perquè la porta estava mig oberta. «Com patates», pensà Bloch.

Naturalment, la casa que tenia davant era d’un sol pis, els porticons estaven tancats amb ganxos, a les teules hi havia molsa (quina paraula també!), la porta estava tancada, damunt hi havia un rètol: Escola Nacional, al jardí de darrere algú tallava llenya, devia ser el bidell de l’escola, justa, i davant l’escola, naturalment, hi havia una tanca de bardisses, sí, coincidia, no hi mancava res, ni tan sols l’esponja sota la pissarra dins la classe fosca i la capseta de guixos al costat, ni tan sols els semicercles de les parets de fora, sota les finestres, amb una inscripció d’aclariment, que afirmava que es tractava de ratllades produïdes pels ganxos dels porticons; tot plegat era com si el que hom veia o oïa confirmés que tot concordava amb tots els ets i uts.

La tapa de la caixa del carbó de la classe estava alçada. Dins la caixa es podia veure —innocentada del mes d’abril— el mànec de la pala del carbó; a més el terra d’amples taulons amb clivelles encara humides d’haver fregat, i cal no oblidar el mapa de la paret, la palangana vora la pissarra, i les fulles de blat de moro a l’ampit de la finestra: una mateixa i mala imitació! No s’hauria deixat enganyar per aquesta innocentada.

Era com si anés traçant cercles cada vegada més amples. Havia oblidat el parallamps al costat de la porta, i ara li semblà un sant i senya. Havia de començar. S’ajudà passant pel pati de darrere l’escola i parlant amb el bidell a la cabana de fusta. Cabana de fusta, bidell, pati, sant i senya. Contemplà com el bidell posava una estella al tascó, com l’alçava amb la destral per esberlar-la. Ell l’interrompé del pati estant, el bidell s’aturà, contestà i quan després copejà l’estella, li caigué abans de partir-la i clavà la destral en el tascó, fent-ne sortir un núvol de pols. La pila de llenya encara per partir que hi havia al fons s’esfondrà. Un altre sant i senya! Però no ocorregué res més a continuació, excepte que preguntà al bidell dins la penombrosa cabana de fusta si és que només hi havia aquella aula per a totes les classes, i el bidell contestà que per a totes les classes només hi havia aquella aula.

No era gens estrany que, en plegar d’escola, la canalla ni tan sols no haguessin après a enraonar, digué de sobte el bidell, tot clavant la destral al tascó, i va sortir de la cabana: ni tan sols eren capaços de dir una frase fins al final, parlaven entre ells gairebé només amb paraules soltes, i, si no els preguntàveu, ni això, i tot el que aprenien eren quatre apunts que repetien de cor; a més d’això eren incapaços de fer frases senceres. «A fe que qui més qui menys tots tenen dificultat per parlar», digué el bidell.

Què diantre volia dir això? Què es proposava el bidell amb això? Què tenia a veure això amb ell? I tant! I aleshores per què el bidell feia com si tingués res a veure amb ell?

Bloch hauria contestat, però no s’hi llançà. Quan començava, després havia de continuar. Així, doncs, caminà encara una estona pel pati, ajudà el bidell a recollir els trossos de llenya que, en tallar, havien sortit disparats de la cabana, i després havia tornat a poc a poc, dissimuladament, al carrer; pogué allunyar-se sense traves.

Passà pel camp d’esports. Ja havien plegat de la feina i els futbolistes s’entrenaven. El terra estava tan humit que, quan un jugador xutava, esquitxava amb les gotes de l’herbei. Bloch s’ho estigué mirant una estona, vesprejava i seguí endavant.

Al restaurant de l’estació va menjar una mandonguilla i begué uns quants gots de cervesa. S’assegué en un banc de l’andana. Una noia amb sabates de tacó alt caminava amunt i avall de la grava. Al despatx del cap d’estació sonà el telèfon. Un funcionari estava dret a la porta i fumava. De la sala d’espera sortí algú i immediatament s’aturà. Altre cop oí repicar al despatx del cap d’estació i sentí parlar en veu alta, com si algú parlés per telèfon. Mentrestant s’havia fet fosc.

Hi havia força quietud. Ací i allà es veia algú que pipava un cigarret. Algú va obrir una aixeta fort i després la va tancar. Com si hagués tingut un ensurt! Força enllà, en la fosca, n’hi havia que parlaven; s’oïen sons clars, com entre somnis: a, i. Algú cridà: ai! No fou possible distingir si era un home o una dona qui havia cridat. A força distància se sentí algú que digué amb tota claredat: «Sembleu molt abatut!». Entre les vies es veia també amb tota claredat un ferroviari a peu dret, que es rascava el cap. A Bloch li va semblar que dormia.

Pogueren veure entrar un tren. Veieren baixar unes quantes persones com si no estiguessin decidides a baixar. En darrer lloc baixà un embriac i tancà la porta amb força. Veieren com el ferroviari de l’andana feia un senyal amb la llanterna i el tren arrencà.

A la sala d’espera Bloch va mirar l’horari de trens. Aquell dia ja no passava cap més tren. Tanmateix s’havia fet tan tard que podia anar al cinema.

A l’antesala del cinema ja n’hi havia d’asseguts. Bloch s’hi afegí, l’entrada a la mà. Cada vegada n’arribaven més.

Era agradable sentir tant de brogit. Bloch va sortir al carrer davant el cinema, es barrejà amb d’altres a qualsevol lloc, després va entrar al cinema.

A la pel·lícula algú engegà un tret de pistola a un home que seia d’esquena a certa distància vora un foc de camp. No passà res; l’home no es desplomà, restà assegut, ni tan sols mirà qui havia disparat. Passà una estona. Després l’home caigué a poc a poc de cantó i quedà estès immòbil. Sempre aquestes velles armes, digué el tirador al seu acompanyant, no tenen força de precisió. De fet, però, l’home ja era mort abans, quan seia vora el foc.

Després de la pel·lícula, Bloch se n’anà amb dos xicots en cotxe cap a la frontera. Una pedra copejà els baixos del cotxe; Bloch, que seia al darrere, tornà a fer atenció. Com que havia estat dia de paga, ja no trobà cap taula lliure a la fonda. S’afegí a qualsevol d’elles. Se li atansà la llogatera i li posà la mà a l’espatlla. Ell comprengué i demanà aiguardent per a tots els d’aquella taula.

A l’hora de pagar deixà un bitllet plegat damunt la taula. Algú al costat seu el desplegà i digué que podia ser que dins el bitllet n’hi hagués un altre. Bloch feu: I què?, i tornà a plegar el bitllet. El xicot el desplegà i hi posà un cendrer al damunt. Bloch agafà el cendrer per sota i llançà les puntes de cigarrets a la cara del xicot. Algú estirà la cadira de Bloch per darrere, i el va fer relliscar sota la taula.

Bloch es posà dret d’un bot i copejà amb l’avantbraç el pit del minyó que li havia estirat la cadira. El minyó anà a rebotre contra la paret i gemegà fort perquè li mancava l’aire. Uns quants torçaren els braços de Bloch darrere l’esquena i l’empentaren al carrer. Ni tan sols caigué, només trontollejà i tornà a entrar corrents de seguida.

S’abalançà contra el brivall que li havia desplegat el bitllet. Una puntada de peu pel darrere el feu caure contra la taula amb l’altre noi. Encara quan queia li clavà mastegot.

Algú l’agafà per les cames i l’arrossegà. Bloch li clavà puntada de peu a les costelles i l’altre el deixà anar. Uns altres engraparen Bloch i el tragueren a rossegons. Al carrer el portaren als banys turcs i el carretejaren d’aquesta manera amunt i avall. S’aturaren davant el cos de guàrdia dels carrabiners, li premeren el cap contra el timbre i fugiren.

Sortí un carrabiner, veié Bloch i tornà cap dintre. Bloch corregué rere els minyons i en feu caure un per darrere. Els altres se li llançaren a sobre. Bloch els esquivà i pegà cop de cap al ventre d’un. De la fonda, en vingueren uns quants més. Algú li llançà un abric al cap. Ell l’encertà al canell, però un altre ja lligava les mànigues. Aleshores el feren caure ràpidament a cops i tornaren a la fonda.

Bloch s’alliberà de l’abric i corregué darrere d’ells. Un s’aturà sense girar-se. Bloch ensopegà amb ell; el brivall tirà endavant i Bloch caigué a terra. Al cap d’una estona es posà dret i entrà a la fonda. Anava a dir alguna cosa, però, quan mogué la llengua, la sang li borbollà a la boca. S’assegué en una taula i feu senyal amb un dit que li portessin beure. Els altres de la taula no en feren cabal; la cambrera li portà una ampolla de cervesa sense got. Es va pensar que veia petites mosques córrer amunt i avall de la taula, però només era fum de cigarrets.

Estava massa dèbil per poder aixecar l’ampolla amb una sola mà; per tant l’abraçà amb ambdues mans i s’inclinà per tal de no haver-la d’alçar gaire. Les seves orelles estaven tan sensibles que durant una estona les cartes no queien a la taula, sinó que eren disparades, i al taulell l’esponja no caigué dins la galleda, sinó que espetegà, i la nena de la llogatera, amb xancletes de fusta als peus nus, no caminava per la sala, sinó que petava per la sala, el vi no rajava als gots, ans cloquejava, i la màquina tocadiscos no tocava, sinó que tronava.

Sentí una dona xisclar d’esglai, però un xiscle de dona a la sala d’una fonda no tenia cap sentit; la dona, doncs, no podia haver xisclat d’esglai. Malgrat tot el crit el va sobtar; fou només per culpa del soroll que la dona havia xisclat de forma tan estrident.

De mica en mica els altres detalls anaren perdent també importància: l’escuma de l’ampolla de cervesa buida li deia tan poca cosa com el paquet de cigarrets que un xicot prop seu acabava d’encetar, estripant-lo tan fort que pogués extreure’n un amb les ungles. També els llumins cremats, que eren arreu pels llistons mal ajustats del terra, ja no l’entretenien i les marques d’ungles en el màstic dels marcs de les finestres ja no li feren la impressió que tinguessin alguna cosa a veure amb ell. Ara tot el deixava fred, tot tornava a ser al seu lloc; com en temps de pau, pensà Bloch. Ja no calia treure més conclusions del gall dindi dissecat de damunt la màquina tocadiscos; tampoc al·ludien a res ja les mosques adormides del sostre.

Es veia un xicot pentinar-se amb els dits, es veia una noia ballar cap enrere, es veia uns minyons posar-se drets i cordar-se els botons de les jaquetes, se sentia espetegar les cartes en barrejar-les, però calia no entretenir-s’hi més.

Bloch es va sentir cansat. Com més cansat es trobava, més clar ho veia tot, amb més claredat distingia una cosa de l’altra. Veié com la porta quedava sempre oberta quan algú sortia, i contínuament veié algú que s’aixecava i tancava la porta. Estava tan cansat que veia cada objecte aïllat, sobretot els contorns, com si dels objectes només hi hagués els contorns. Ho veia i sentia tot bruscament, sense primer haver de traduir-ho a paraules com abans, o sense haver de copsar només paraules i jocs de paraules. Es trobava en un estat en què tot li semblava natural.

Més tard la llogatera va asseure’s davant seu i ell li posà el braç al voltant amb tanta naturalitat que a ella no semblà sobtar-la gens ni mica. Va llençar un parell de monedes a la màquina com aquell que res, i ballà amb la llogatera sense fer compliments. Observà que ella, cada vegada que li adreçava la paraula, hi afegia sempre el nom d’ell.

Ja no hi feia res que ell veiés la cambrera agafar-se una mà amb l’altra, tampoc no hi havia ja res d’especial en les espesses cortines, i era ben natural que cada vegada se n’anés més gent. Tranquil·litzat, se sentia com a fora al carrer la gent feia les seves necessitats i se n’anava.

A la sala de la fonda hi havia més quietud, de manera que els discos de la màquina sonaven molt clars ara. Durant la pausa entre disc i disc tothom parlava baixet o s’aguantava la respiració; i tothom se sentia alleujat quan començava el disc següent. A Bloch li va semblar que es podia parlar d’aquestes escenes com d’una cosa que sempre es repetia; com el curs dels dies, pensà; una cosa que s’escrivia darrere una postal. «Al vespre t’asseus a la fonda i escoltes discos». Cada vegada estava més cansat, i a fora les pomes queien dels arbres.

Com que no hi havia ningú més fora d’ell, la llogatera se n’anà a la cuina. Bloch restà assegut i esperà que el disc acabés. Apagà la màquina tocadiscos, i ara només cremava llum a la cuina. La llogatera estava asseguda a la taula i feia comptes. Bloch se li atansà, amb un platet de cervesa a la mà. Ella alçà la vista quan ell entrà de la sala, i li aguantà la mirada mentre se li acostava. Massa tard es recordà del platet, volgué amagar-lo de seguida, abans que ella el veiés, però la llogatera ja havia desviat els ulls d’ell cap al platet i li va demanar què volia dir amb allò, que potser hi havia anotat un compte que no havia estat registrat a caixa? Bloch va deixar caure el platet i s’assegué al costat de la llogatera, no pas fent un moviment rere l’altre, sinó vacil·lant a cada moviment. Ella continuà comptant, parlava amb ell mentrestant, després recollí els diners. Bloch va dir que simplement s’havia oblidat el platet a la mà, que no tenia cap importància.

Ella el convidà a menjar alguna cosa. Col·locà una planxa de fusta davant d’ell. Mancava un ganivet, digué ell, al mateix temps que ella acabava de deixar el ganivet al costat de la fusta. Calia anar a treure la roba de l’estenedor, feu ella, començava a ploure. No plovia, la corregí ell, només plovia dels arbres perquè s’havia girat un xic de vent. Però ella ja havia sortit i, com que la porta havia quedat oberta, veié que efectivament plovia. La veié tornar i li cridà que havia perdut una camisa, però resultà que només era la baieta de fregar terra, que ja havia estat a terra abans prop de l’entrada. Quan ella va encendre una espelma a taula, ell veié la cera degotar dins un plat, perquè aguantava l’espelma una mica inclinada. Havia de parar esment, digué ell, la cera regalimava dins un plat net. Però ella ja clavava l’espelma a la cera vessada encara líquida i la hi premé fins que es va mantenir dreta sola. «No sabia que anaves a posar l’espelma al plat», digué Bloch. Ella es disposava a seure en un lloc on no hi havia cadira i Bloch cridà: «Compte!», però ella només s’havia posat a la gatzoneta per recollir una moneda que li havia caigut sota la taula quan passava comptes. Quan entrà a la cambra a veure què feia la nena, ell de seguida li demanà per ella; fins quan una vegada ella s’aixecà de taula, ell li preguntà cridant on anava. Ella engegà la ràdio que hi havia a l’armari de la cuina; era agradable veure-la anar i venir mentre la ràdio emetia música. Quan algú engegava la ràdio en una pel·lícula, l’emissió s’interrompia de seguida per donar les senyes personals d’un criminal.

Mentre seien a taula, la feren petar. A Bloch li va semblar que era incapaç de dir alguna cosa seriosa. Ell feia acudits, però la llogatera prenia literalment tot el que deia. Ell digué que la seva brusa era llistada com una samarreta de futbol, volgué continuar parlant, però ella ja li preguntà si era que no li agradava la brusa, que què n’havia de dir. No li va servir de res protestar que només havia volgut fer una broma, que la brusa esqueia d’allò més a la seva pell pàl·lida; ella li tornà a preguntar si la seva pell era massa pàl·lida. Ell digué a tall de broma que la cuina estava arranjada gairebé com una cuina de ciutat, i ella li preguntà per què havia dit «gairebé». Per ventura allà la gent tenia les coses més polides? Fins i tot quan Bloch feu un acudit amb el fill de l’hisendat (que potser li havia fet proposicions?), ella ho prengué al peu de la lletra i digué que el fill de l’hisendat no estava lliure. Aleshores volgué aclarir amb una comparació que no ho havia dit seriosament, però també la comparació se la prengué al peu de la lletra. «No he volgut dir res», digué Bloch. «Algun motiu deus haver tingut per dir-ho», contestà la llogatera. Bloch rigué. La llogatera preguntà per què es reia d’ella.

La nena es va posar a plorar a la seva cambra. Ella hi entrà i la tranquil·litzà. Quan tornà, Bloch s’havia posat dret. Ella se li plantà al davant i se’l mirà una estona. Però després va parlar sola. Com que ella estava tan a prop seu, Bloch no podia contestar i feu un pas enrere. Ella no se li atansà, sinó que restà quieta. Bloch volgué agafar-la. Quan a la fi va moure la mà, ella desvià la vista. Bloch deixà caure la mà i feu com si s’hagués tractat d’una broma. La llogatera s’assegué a l’altra banda de la taula i continuà parlant.

Ell anava a dir alguna cosa, però no se li acudí quina cosa volia dir. Provà de recordar-se’n; no recordà de què anava, però tenia alguna cosa a veure amb fàstic. Aleshores, un moviment de la mà de la llogatera li feu recordar una altra cosa. Altra vegada no li venia a la memòria quina cosa era, però tenia a veure amb vergonya. Tot el que percebia, moviments i objectes, no li recordaven altres moviments i objectes, sinó sensacions i sentiments; i no es recordava dels sentiments com coses passades, sinó que els revivia com coses presents: no es recordava de vergonya i fàstic, sinó que sentia fàstic i vergonya ara que se’n recordava, sense que li vinguessin a la memòria els objectes de la vergonya i el fàstic. Fàstic i vergonya eren plegats una cosa tan forta que li començaven a pessigollejar tot el cos.

Alguna cosa de metall va copejar el vidre de la finestra des de fora. A la pregunta de Bloch, contestà la llogatera que era el cable del parallamps, que s’havia desprès. Bloch, que havia ja contemplat un parallamps a l’escola, de seguida, va interpretar aquesta repetició com intencionada; no podia ser casualitat trobar-se amb un parallamps dues vegades seguides. I és que tot se li presentava semblant; tots els objectes li recordaven altres objectes. Què volia dir l’encontre repetit amb el parallamps? Quina lliçó havia de treure del parallamps? «Parallamps?». Potser tornava a ser un joc de paraules? Volia dir que no li podia passar res? O donava entenent que havia de contar-ho tot a la llogatera? I per què les galetes d’aquell plat de fusta tenien la forma de peixos? A què feien al·lusió? Volien dir-li que fos «mut com un peix»? Que no havia de continuar parlant? Era això el que volien indicar-li les galetes del plat de fusta? Era com si tot això no ho veiés, sinó que ho llegís en algun lloc, en un cartell amb normes de conducta.

Sí, eren normes de conducta. El drap de cuina que hi havia penjat a l’aixeta li ordenava alguna cosa. El tap de l’ampolla de cervesa damunt la taula —d’on havien tret tota la resta— l’invitava a alguna cosa. Tot funcionava bé: arreu veia una invitació: a fer això, a no fer allò. Tot li era formulat per endavant, el prestatge amb pots d’espècies, un prestatge amb gots de confitura acabada d’adobar… tot es repetia. Bloch observà que d’una estona ençà ja no parlava amb ell mateix: la llogatera era a l’aigüera i recollia les restes de pa dels platets. Calia endreçar-ho tot darrere seu, digué ella, ni tan sols tancava el calaix de la taula d’on treia els coberts, els llibres que fullejava els deixava oberts, es treia la jaqueta i senzillament la deixava caure.

Bloch va contestar que realment tenia la impressió que havia de deixar-ho caure tot. Faltava poc, per exemple, perquè deixés anar aquell cendrer de la mà; ell mateix se’n feia creus, de veure el cendrer encara a la seva mà. S’havia posat dret, tot aguantant el cendrer davant seu. La llogatera se’l mirà. Ell contemplà una estona el cendrer, després el va deixar en un costat. Com per anticipar-se a les indicacions que es repetien tot al voltant seu, Bloch repetí el que havia dit. Estava tan desvalgut que ho repetí una altra vegada. Veié la llogatera sacsejar el braç per sobre la gibrella. Ella va dir que li havia caigut un tros de poma dins la màniga i ara no volia sortir. No volia sortir? Bloch la imità sacsejant també la màniga. Li feia l’efecte que, si ho imitava tot, podia estar com arrecerat del vent. Però a ella de seguida li cridà l’atenció; li ensenyà com imitar-la.

Amb tot això ella arribà prop de la nevera, damunt la qual hi havia una capsa de pastissos. Bloch veié com, sense deixar d’imitar-lo, tocava la capsa per darrere. Com que ell se la mirava amb tanta atenció, ella de sobte va donar un cop amb el colze cap enrere. La capsa relliscà i caigué lentament pels cantells arrodonits de la nevera. Bloch encara hauria pogut agafar-la al vol, però es quedà plantat mirant com rebotia a terra.

Mentre la llogatera s’ajupia per recollir la capsa, ell va anar d’un cantó a l’altre, arribava en un lloc, s’aturava, empenyia a un costat les coses que trobava al seu camí, una cadira, un foguer a la llar de foc, una ouera a la taula de la cuina. «Està tot endreçat?», preguntà ell. Bloch li va preguntar el que volia que ella li preguntés. Però abans que ella pogués contestar, sentiren un truc al vidre de la finestra, com mai no ho hagués fet el cable d’un parallamps. Bloch ja ho havia sabut una estona abans.

La llogatera va obrir la finestra. Fora hi havia un carrabiner que demanava un paraigua per tornar a casa seva, al poble. Bloch digué que podia anar amb ell i demanà a la llogatera el paraigua penjat al bastiment de la porta, sota els pantalons de feina. Prometé tornar-lo l’endemà. Que el tingués el temps que volgués, no passaria res.

Al carrer va obrir el paraigua; la pluja espetegava amb tanta fúria que no va poder sentir si ella li havia contestat alguna cosa. El carrabiner corregué a ficar-se sota el paraigua arran de paret i se n’anaren.

Quan hagueren fet unes quantes passes, el llum de l’hostal s’apagà i tot va restar completament fosc. Era tan fosc que Bloch es va posar la mà davant els ulls. Darrere els murs davant els quals passaven ara, sentí un esbufec de vaques. Alguna cosa passà corrents pel costat seu. El fullatge vora el carrer remorejà.

—Una mica més i trepitjo un eriçó! —cridà el carrabiner.

Bloch li va preguntar com era que havia vist l’eriçó a les fosques. El carrabiner va contestar:

—Això forma part de la meva feina. Quan un només veu un moviment o sent una fressa, ha de ser capaç de reconèixer l’objecte del qual prové el moviment o la fressa. Fins i tot cal reconèixer un objecte que es mou a l’extrem més distant de la retina. Oi tant! Fins cal que un sigui capaç d’establir-ne els colors, encara que, en realitat, un només pugui veure els colors del tot en el centre de la retina.

Mentrestant havien deixat enrere les cases arran de frontera i caminaven per una drecera vorejant el rierol. El camí era esquitxat d’una sorra que anava fentse més clara a mesura que Bloch s’avesava a la fosca.

—Cert, ací no tenim gaire feina —feu el carrabiner—. D’ençà que la frontera està minada, ja no hi ha més contraban. Aleshores la tensió afluixa, un es cansa i ja no es pot concentrar. I si llavors passa alguna cosa, un ja no reacciona.

Bloch va veure alguna cosa córrer vers ell i feu un pas darrere el carrabiner. Un gos passà corrents pel seu costat i el fregà.

—Llavors, quan un us barra el pas, no saps com agafar-lo. Ja d’entrada, et trobes en fals, i, si estàs com cal, et refies que el teu company l’agafarà, mentre que el company es refia que l’agafaràs tu… i el subjecte se us esmuny.

S’esmuny? Bloch va sentir el carrabiner prendre alè al costat seu sota el paraigua.

La sorra cruixí darrere seu, es girà i va veure el gos que tornava. Seguiren endavant, el gos amb ells, flairant-li la sofraja. Bloch s’aturà, trencà una branca d’avellaner prop del rierol i la llançà.

—Quan t’hi enfrontes —prosseguí el carrabiner—, és important mirar-lo als ulls. Abans que s’escapi, els ulls indiquen la direcció en què es posarà a córrer. Però alhora cal observar les seves cames. A quina cama es repenja? Perquè després es posarà a córrer en la direcció que indiqui la cama sobre la qual descansava. Però si l’altre us vol enganyar i vol córrer en una altra direcció, haurà de canviar de cama abans d’escapar-se i hi perdrà tant de temps que mentrestant teniu temps d’abraonar-vos-hi.

Bloch va mirar al rierol que sentien remorejar sota seu, però que no veien. D’un matossar s’alçà volant un ocell feixuc. Sentiren unes gallines esgratinyar en un clos de fusta i com amb els becs picotejaven la paret de taulons de dins estant.

—No hi ha regles, ben mirat —digué el carrabiner—. Un està sempre en desavantatge, perquè l’altre també t’observa i veu com reaccionaràs. Tu només pots reaccionar. I quan ell comenci a córrer, canviarà la direcció al primer pas, i tu hauràs estat recolzant-te sobre el peu fals.

Mentrestant havien tornat a la carretera asfaltada i s’acostaven a l’entrada del poble. Ací i allà trepitjaven serradures estovades, que el vent havia escampat fins al carrer abans de ploure. Bloch es demanava si el carrabiner parlava amb tants pèls i senyals d’una cosa que es podia enllestir amb una frase, perquè amb allò volia dir una altra cosa. «Ha parlat de memòria!», pensà Bloch. Com a prova, començà, per la seva banda, a parlar llargament i àmplia d’una cosa per a la qual només hauria calgut una frase, però el carrabiner semblà donar-ho per sabut i li preguntà on volia anar a parar amb allò. Així, doncs, semblava que el carrabiner havia volgut dir literalment el que havia dit abans. Al mig del poble els sortiren a l’encontre els alumnes d’una classe de ball. «Classe de ball?». A què feien al·lusió altra volta aquests mots? Una noia tot passant havia cercat alguna cosa dins la seva «bossa de mà», i una altra portava botes de «canya» alta. Eren això abreviatures d’alguna cosa? Oí com la bossa es tancava darrere seu amb un clac; de poc que ell no tanca el paraigua per resposta.

Acompanyà el carrabiner amb el paraigua fins a la Casa de la Vila. «Fins ara només he viscut a lloguer, però estic estalviant per tenir una casa en propietat», digué el carrabiner ja a l’escala. Bloch també hi havia entrat. Que potser voldria acompanyar-lo a fer el traguet? Bloch refusà, però no es va moure. Quan el carrabiner encara pujava les escales, el llum s’apagà. Bloch es repenjà a les bústies de baix. Fora, a força altura, passà un avió. «L’avió correu!», cridà el carrabiner enmig de la fosca escales avall i premé l’interruptor. Tot ressonava a la caixa de l’escala. Bloch havia sortit de seguida. A l’hostal, va sentir dir que havia arribat un grup molt nombrós de turistes que eren allotjats en llits de campanya a la pista de botxes; per això hi havia tanta quietud avui. Bloch va preguntar a la noia que li havia donat aquesta informació si volia anar a dalt amb ell. Ella contestà tota seriosa que avui no era possible. Més tard, de la cambra estant, la va sentir caminar pel passadís i passar de llarg corrents davant la seva porta. Dins la cambra feia tant de fred a causa de la pluja, que li feu l’efecte que haguessin escampat serradures molles pertot arreu. Va deixar el paraigua al rentamans amb la punta cap endavant i s’estirà al llit bo i vestit.

Bloch s’endormiscà. Va fer uns quants gestos de cansament que eren la caricatura de l’ensopiment, però precisament per això encara s’ensopí més. Alguna cosa que havia dit durant el dia li tornà al cap; mirà de deslliurar-se’n traient aire dels pulmons. Després va sentir com s’adormia; com abans d’un punt i a part, pensà. Els faisans volaven a través del foc, i els mulaters vorejaven un camp de blat de moro, i el grum era al dipòsit d’equipatges i escrivia el número de la cambra a la seva cartera de mà, i un esbarzer sense fulles era tot ple d’orenetes i cargols. Es deixondí a poc a poc i s’adonà que algú a la cambra veïna respirava sorollosament i que el ritme de la seva respiració formava frases dins el seu cap mig adormit; sentia l’expiració com una «i» allargassada i el soroll llarg de la inspiració es convertia llavors, en ell, en les frases que en cada cas s’encadenaven a la «i» després d’un guió que corresponia a la pausa entre expiració i inspiració. Els soldats formaven davant el cinema amb botes punxegudes de passeig i la capsa de llumins havia estat col·locada damunt el paquet de cigarrets, i al televisor hi havia un gerro de flors, i un camió carregat de sorra avançava un autobús escampant pols, i un autoestopista portava un penjoll de raïm a l’altra mà, i algú cridà a la porta: «Obriu, sisplau!».

«Obriu, sisplau!». Aquestes dues darreres paraules no s’avenien gens ni mica amb la respiració del vel, que ara es feia cada vegada més perceptible, mentre les frases s’espaiaven de mica en mica. Ara ja estava despert del tot. De bell nou algú trucà a la porta i va dir: «Obriu, sisplau!». Devia haver-se despertat en parar de ploure.

Es posà dret d’un bot, una molla retornà a la seva posició, davant la porta hi havia la cambrera amb la safata de l’esmorzar. Ell no n’havia encarregat, d’esmorzar, pogué dir encara; ella ja s’havia excusat i trucava a la porta del davant.

Sol altre cop a la cambra, ho trobà tot regirat. Obrí l’aixeta. Immediatament va caure una mosca del mirall al rentamans i de seguida s’empassà per la canonada. Es ficà al llit; encara no feia un moment, la cadira era a la seva dreta i ara era a la seva esquerra. Potser l’escena s’havia capgirat? Mirà d’esquerra a dreta, després de dreta a esquerra. Repetí la llambregada d’esquerra a dreta; aquesta li va fer l’efecte d’una lectura. Veié un «armari», «després» «una» «tauleta», «després» «una» «paperera», «després» «una» «cortina de parat»; mirant de dreta a esquerra, en canvi, veia una al costat la , a sota la , al costat l’, damunt la seva , i si girava el cap veia la , al costat l’ i el . S’assegué al , dessota hi havia un , al costat un . Anà fins a la : :

. Bloch va tirar les cortines i va sortir.

El menjador a baix estava ocupat pel grup de turistes. L’hostaler adreçà Bloch a la cambra contigua, on la mare de l’hostaler seia davant el televisor amb les cortines tirades. L’hostaler les descorregué i es posà al costat de Bloch; tot d’un plegat el veia dret a la seva esquerra, després, quan tornava a alçar els ulls, era al revés. Bloch encarregà l’esmorzar i demanà un diari. L’hostaler va contestar que en aquell moment el llegien els membres del grup turístic. Bloch es palpà la cara amb els dits; les galtes semblaven balbes. Tenia fred. Les mosques se li arrossegaven tan mandroses pel cos, que d’antuvi les va prendre per escarabats. Una abella sortí volant del rebaix de la finestra i caigué de cop. Fora al carrer, la gent saltava per damunt els tolls; portaven voluminosos cistells d’anar a plaça. Bloch es palpà el rostre de tot arreu.

Entrà l’hostaler amb la safata i va dir que el diari encara no estava lliure. Parlava tan baixet que, quan Bloch contestà, també ho feu a mitja veu. «No hi ha pressa», xiuxiuejà. El vidre del televisor, ara a la llum del dia, era cobert de pols i s’hi reflectia la finestra, per on guaitaven els nens de l’escola en passar per davant. Bloch va menjar tot mirant la pellícula. De tant en tant, la mare de l’hostaler gemegava.

Fora, descobrí una perxa amb un sarró ple de diaris. Sortí, introduí primer una moneda a la ranura del costat del sarró i en tragué un diari. Estava tan avesat a fullejar, que tot ficant-se dintre ja, va llegir la descripció d’ell mateix. Havia cridat l’atenció d’una dona a l’autobús, perquè li havien caigut monedes de la butxaca; després ella s’havia ajupit i havia vist que es tractava de monedes americanes. Més tard s’havia assabentat que al costat de la taquillera morta també n’havien trobat, d’aquestes. D’antuvi no havien pres seriosament la seva declaració, però després es veié que la seva descripció coincidia amb la d’un conegut de la taquillera que la vetlla del fet, quan recollia la noia amb el cotxe, havia vist un home pels voltants del cinema.

Bloch s’assegué altre cop a la cambra del costat i contemplà el dibuix que li havien fet d’acord amb les indicacions de la dona. Volia dir això que encara no li sabien el nom? Quan havia estat imprès el diari? Veié que es tractava de la primera edició que de costum sortia la vetlla. Els titulars i el dibuix li semblaren com enganxats al diari; igual que els diaris de les pel·lícules, pensà; els autèntics titulars hi eren reemplaçats per titulars que venien a tomb a la pellícula; o igual que els titulars que et podies fer imprimir per desig propi en certs cercles recreatius.

Havien desxifrat els gargots del marge, que eren la paraula «Stumm», amb majúscula; per tant es tractava probablement d’un nom propi. És que una persona que es deia Stumm tenia res a veure amb l’afer? A Bloch, li vingué a la memòria que havia parlat amb la taquillera del seu amic, el futbolista Stumm.

Quan la noia endreçà la cambra, Bloch no va plegar el diari. Llegia que havien deixat anar el gitano, que la mort del minyó que no podia parlar havia estat un accident. Del minyó, només hi havia una fotografia de tota la seva classe al diari, perquè mai no havia estat fotografiat sol.

A la mare de l’hostaler li va caure de la poltrona a terra un coixí que feia servir per repenjar-hi l’esquena. Bloch el recollí i sortí amb el diari. Va veure l’exemplar de l’hostal damunt la taula de joc; mentrestant els turistes havien partit. El diari era tan gruixut —era l’edició de cap de setmana— que no cabia al mànec.

Quan un automòbil passà per davant seu, s’estranyà absurdament —perquè ja era clar del tot— que anés amb els fars apagats. No hi havia esdeveniments remarcables. Veié com en els horts abocaven els cistells de pomes dins els sacs. Una bicicleta que li passà al davant patinava amb el fang. Veié dos pagesos donar-se la mà a la porta d’una botiga; les mans estaven tan seques que les va sentir cruixir. Dels viaranys sortien roderes argilenques de tractors cap a la carretera asfaltada. Veié una vella acotada davant un aparador amb un dit als llavis. Els llocs d’aparcament davant les botigues estaven més buits; els clients, que encara venien, entraven per la porta del darrere. «Rajava» «escuma» «del» «portal» «escales» «avall». «Darrere» «els vidres» «hi havia» «matalassos de ploma». Havien tornat a entrar dintre les pissarres negres amb els preus. «Les gallines» «picotejaven» «raïms» «escampats». Els galls dindi s’ajocaven amb penes i treballs al reixat de filferro dels horts. Les aprenentes sortien a la porta i recolzaven les mans als malucs. A la botiga fosca el botiguer estava tot quiet darrere les balances. «Al taulell» «hi havia» «restes» «de llevat de cervesa». Bloch s’aturà a la paret d’una casa. Hi hagué un soroll peculiar quan al costat seu s’obrí una finestra només ajustada. Ell s’havia allunyat immediatament.

S’aturà davant un edifici nou que encara no era habitat, però que ja tenia posats els vidres de les finestres. Les habitacions eren tan buides que es podia veure el paisatge de darrere a través de totes les finestres. A Bloch li va semblar que ell mateix havia construït la casa. Ell mateix havia muntat els endolls i posat els vidres a les finestres. I també l’enformador, el paper del berenar i la carmanyola a l’ampit de la finestra eren seus.

Tornà a mirar dintre una altra vegada: no, els interruptors de la llum eren encara interruptors, i les cadires de jardí al pati de darrere la casa eren encara cadires de jardí.

Seguí endavant, perquè…

Calia raonar aquest avançar a fi que…?

Què es proposava quan…? Calia raonar aquest «quan» mitjançant…? Havia arribat allò tan lluny que…? Havia arribat ell ja tan lluny que…?

Per què calia treure’n cap conclusió, del fet que anés allí? Havia de raonar els motius pels quals s’aturava allà? Per què havia de proposar-se res quan passava per davant d’una piscina?

Tots aquests «de manera que», «perquè», «per tal de» eren com preceptes; decidí d’esquivar-los, per tal de no…

Fou com si al costat seu s’obrís a la quieta un porticó ajustat. Totes les coses imaginables, totes les coses visibles estaven ocupades. No l’esglaiava un crit, sinó una frase posada al final d’una sèrie de frases vulgars. Tot se li presentava amb un altre nom.

Les botigues ja eren tancades. Els prestatges, davant els quals ja no es passejava ningú, semblaven atapeïts. No hi havia cap lloc on pel cap baix no hi hagués una pila de llaunes de conserva. De la caixa, en sortia encara un tiquet mig arrencat. Les botigues estaven tan endreçades que…

«Les botigues estaven tan endreçades que hom ja no podia assenyalar res, perquè…». «Les botigues estaven tan endreçades que hom ja no podia assenyalar res, perquè les coses s’amagaven les unes a les altres». Mentrestant, als aparcaments, només hi havia les bicicletes de les aprenentes.

Després de dinar, Bloch va anar al camp d’esports. De lluny estant va sentir la cridadissa dels espectadors. Quan hi arribà, encara jugaven el preliminar els equips de reserva. S’assegué a un banc del lateral del camp i va llegir tot el diari fins al suplement dominical. Sentí un soroll com d’un tros de carn quan cau en un terra de pedra; alçà l’esguard i veié que la pilota, pesant per la pluja, rebotia al cap d’un jugador.

Es posà dret i se n’anà. Quan va tornar, ja havia començat el partit bo. Els bancs estaven ocupats i vorejà el camp fins darrere la porteria. No volia quedar-se massa a prop darrere la porteria i pujà la rampa fins al passadís. Tirà pel passadís fins a la banderola de córner. Li va semblar que un botó de la jaqueta s’esquinçava i queia al mig del passadís. Recollí el botó i se’l ficà a la butxaca.

Donà conversa a algú que tenia al costat. S’informà de quins equips jugaven i va preguntar per la seva posició en la taula de classificació. Amb aquest vent en contra era millor no xutar les pilotes tan altes, digué.

Observà que l’home del seu costat portava sivelles a les sabates. «Jo tampoc no en sé gran cosa», contestà l’home. «Soc representant i m’estic per aquests verals uns quants dies només».

—Els jugadors criden una mica massa —digué Bloch—. Un bon partit es juga completament en silenci.

—És que no hi ha cap entrenador que els cridi el que han de fer de la vora estant —contestà el representant. A Bloch li feu l’efecte que estiguessin parlant ells dos per a un tercer.

—En aquesta superfície de joc tan petita cadascú ha de prendre decisions ràpides a l’hora de jugar —va dir.

Sentí un esclafit, com si la pilota hagués rebotat al pal de la porteria. Bloch contà que una vegada havia jugat contra un equip en què tots els jugadors anaven descalços; cada vegada que xutaven la pilota el xaf li arribava al cor.

—Una vegada a l’estadi vaig veure com un jugador es trencava la cama —digué el representant—. El crac es va sentir fins a la darrera fila de localitats a peu dret de dalt de tot.

Bloch veié altres espectadors parlant entre ells a prop seu. No va mirar qui parlava, sinó qui escoltava, en cada cas. Preguntà al representant si havia provat mai, en una jugada d’atac, d’observar, no els davanters, sinó el porter, vers el qual corrien els altres amb la pilota.

—És difícil desviar els ulls dels davanters i la pilota per mirar cap al porter —digué Bloch—. Cal desenganxar-se de la pilota, és una cosa tan poc natural. Caldria veure el porter en comptes de la pilota, veure com, les mans a les cuixes, corre cap endavant, cap enrere, es decanta endavant, cap a l’esquerra i cap a la dreta, i dona ordres als defenses.

—Normalment només el mireu quan es tira la pilota a porteria.

Caminaren plegats seguint la línia lateral. Bloch sentí panteixar algú, com si el linier passés corrents pel seu costat.

—És un espectacle còmic, veure córrer el porter d’una banda a l’altra sense pilota, però esperant la pilota.

Ja no podia fixar-s’hi, contestà el representant, perquè immediatament tornava a mirar els davanters, sense voler. Quan mirava el porter, li feia l’efecte que mirava guenyo. Era com quan un veia algú anar cap a la porta i en comptes de mirar la persona mirés el pestell de la porta. El cap li feia mal i ja no podia respirar bé.

—Un s’hi acostuma —digué Bloch—, però és ridícul.

L’àrbitre concedí un penal. Tots els espectadors corregueren darrere la porteria.

—El porter rumia a quin angle xutarà l’altre —digué Bloch—. Si coneix el tirador, sap quin angle escollirà per regla general. Però també pot ser que el que tiri el penal compti que el porter rumia això. Aleshores el porter pensa que avui la pilota anirà a l’altre costat. Però, què passa si el tirador pensa com el porter i aleshores llança la pilota a l’angle de costum? Etcètera, etcètera.

Bloch veié els jugadors sortir de mica en mica de l’àrea de càstig. El llançador del penal es posà bé la pilota. Aleshores es feu enrere, sortint també de l’àrea de càstig.

—Quan el xutador comença a córrer, ja abans que tiri la pilota, el porter sense voler indica amb el cos la direcció en què es llançarà, i el xutador pot disparar tranquil·lament cap a la direcció oposada —digué Bloch. Fora el mateix que si el porter intentés obrir una porta amb una palleta.

El xutador es posà a córrer tot d’una. El porter, que portava un jersei groc cru, restà completament immòbil, i el xutador del penal li tirà la pilota a les mans.