Els literats gramàtics

Absurda ha estat l’animadversió general dels literats envers el gramàtic durant els primers períodes de la nostra renaixença literària. Pareu esment que els nostres escriptors es trobaren, en iniciar-se aquesta renaixença, amb una llengua empobrida, deformada, malmesa per innombrables castellanismes, la qual no podien pas adoptar com a llengua literària sense tractar de depurar-la, d’enriquir-la, de realçar-la. I això no es podia realitzar sense una coneixença perfecta de la llengua antiga i dels dialectes actuals, que ens guiés en la tasca dificilíssima de descobrir i remeiar les desviacions sofertes per la llengua; no es podia realitzar sense una coneixença exacta de les lleis de l’evolució del llenguatge i de la història de les altres llengües literàries. Els nostres escriptors, doncs, havien de desitjar ardentment l’aparició del filòleg i gramàtic, que vingués a ajudar-los en l’obra patriòtica de refer la llengua, la qual a través de tants segles de decaïment literari i de subjugació al castellà, ens havia arribat tota malaltissa i empobrida, i la qual tots ambicionem de veure altra vegada ocupant el rang que li pertoca dins la família de les llengües llatines.

Fou tan sentida, des del començament de la renaixença, la necessitat de refer la llengua, que cada escriptor esdevenia un gramàtic: cada escriptor es preocupava de bandejar de la seva llengua tot allò que li semblava degut a la influència castellana, de fer el seu triatge de formes gramaticals i de grafies, de refer el seu vocabulari recorrent sia a l’arcaisme, sia al neologisme, sia al ruralisme. Així tots, sense adonar-se’n, qui més qui menys, qui millor qui pitjor, feien tasca de gramàtic. I no gens menys, tots ells es malfiaven de la gramàtica com d’una cosa perillosa, no ja solament per a la producció literària, sinó encara per a la llengua mateixa.

Hi hagué un Milà i Fontanals, hi hagué un Aguiló. Influïren gaire en la manera d’escriure de llurs contemporanis? L’un era un filòleg il·lustre; l’altre, un escorcollador infatigable de la llengua antiga i dels parlars vivents. És clar que ni a homes com ells era donat de poder portar a terme l’obra total de redreçament de la nostra llengua. A ells devem, però, eterna gratitud, ja que ells ens obriren i aplanaren la via bona i àrdua. Avui, tots els qui treballen eficaçment en l’obra de purificació i fixació de la llengua literària, poden considerar-se com llurs continuadors, i cada nou avançament redunda en nou honor dels dos mestres. Però aquests dos homes, veieren seguits llurs ensenyaments, adoptades llurs doctrines? No; perquè cada escriptor seguia el seu camí; ningú no pensava a reconèixer l’autoritat d’un mestre; tots eren mestres; cadascun s’havia elaborat, bé o malament, el seu sistema. Era llavors que es produïa la deplorable discussió de les as i de les es i que els membres d’una acadèmia no aconseguien posar-se d’acord sobre si calia dir alfabet o beceroles.