Capítol VIII

La infermera en cap encarregada de cuidar en Gunvald Larsson parlava en un to decidit i impertorbable.

—No puc evitar-ho —deia—. No m’importa del que es tracti. Allò que està en joc és la salut del senyor Larsson i no millorarà, si no paren de telefonar i d’intranquilizar-lo. Ha de reposar, aquestes són les ordres del metge. Li he dit el mateix a en Kollberg, que acaba de trucar i que, per cert, ha estat molt groller. No se li pot telefonar fins demà, al més aviat. Passi-ho bé.

En Martin Beck es va quedar amb l’aparell a la mà. Després va arronsar les espatlles i ell també va penjar.

Era assegut al seu despatx de la comissaria Sud. Eren dos quarts de nou del matí de dimarts, i ni en Kollberg ni l’Skacke havien donat senyals de vida. En Kollberg semblava molt actiu últimament, així que probablement no trigaria a aparèixer.

En Martin Beck va tornar a agafar el telèfon, va marcar el número de la comissaria de Maria i va demanar per en Zachrisson. No hi era, però s’havia de presentar a la una.

En Martin Beck va obrir un nou paquet de Florida, va encendre un cigarret i va treure el cap a la finestra. No era un panorama precisament atractiu, el que s’oferia a la seva vista. Una zona industrial sense cap al·licient i una carretera de la qual partien ramificacions cap al centre de la ciutat, envaïdes per infinitat de brillants vehicles que anaven avançant intermitentment, a pas de tortuga. En Martin Beck odiava els cotxes i només en cas d’extrema necessitat els conduïa. No li agradava la comissaria provisional de Västberga i esperava el dia en què l’ampliació de la vella comissaria de Kungsholom estigués acabada i tots els departaments escampats tornessin a estar reunits sota el mateix sostre.

En Martin Beck es va tombar d’esquena al trist panorama que se li oferia des de la finestra, va creuar les mans darrere del clatell i es va posar a mirar el sostre mentre reflexionava.

Quan, com i per què havia mort en Göran Malm i quina relació hi havia entre la seva mort i l’incendi? Una teoria fàcil era suposar que algú havia matat primer en Malm i després havia calat foc a la casa per amagar qualsevol rastre. Però en aquest cas, com havia aconseguit el possible assassí entrar a la casa sense ser vist per en Gunvald Larsson o per en Zachrisson?

En Martin Beck va sentir els passos decidits de l’Skacke darrere la porta i al cap d’un moment va aparèixer també en Kollberg. Va donar un cop de puny a la porta d’en Martin Beck, va treure el cap, va saludar i va tornar a desaparèixer.

Quan va tornar, s’havia tret l’abric i la jaqueta i s’havia afluixat la corbata. Es va asseure a la cadira dels visitants i va dir:

—He intentat parlar amb en Gunvald Larsson per telèfon i no ho he aconseguit.

—Ja ho sé —va assentir en Martin Beck—. Jo també ho he intentat.

—Per altra banda, he parlat amb aquest Zachrisson —va dir en Kollberg—. Li he trucat aquest matí a casa seva. En Gunvald Larsson va arribar a Sköldgatan cap dos quarts d’onze i llavors en Zachrisson se’n va anar.

Diu que l’últim senyal de vida que va poder apreciar en l’apartament d’en Malm va ser el llum que es va apagar a tres quarts de vuit. També diu que, a part dels tres convidats d’en Roth, no va veure ningú que entrés a l’edifici o en sortís per la porta principal durant tota la nit. Però és difícil saber si es va mantenir sempre alerta. Potser es va quedar endormiscat.

—Sí, suposo que sí —va admetre en Martin Beck—. Però sembla increïble que algú tingués la sort d’entrar a la casa i sortir-ne sense que el veiessin.

En Kollberg va sospirar i es va fregar la barbeta.

—No…, això sembla, per descomptat, bastant increïble —va dir—. Què farem, ara?

En Martin Beck va esternudar tres vegades i en Kollberg va invocar Jesús cada vegada. En Martin Beck li va donar les gràcies amb cortesia.

—Pel que fa a mi, aniré a parlar amb el patòleg —va anunciar.

Algú va tustar a la porta i l’Skacke va entrar i es va quedar parat al mig de l’habitació.

—Bé. Què vol, vostè? —va preguntar en Kollberg.

—Res —va contestar l’Skacke—. Només volia saber si hi havia alguna novetat sobre el foc.

Com que ni en Martin Beck ni en Kollberg varen respondre, va prosseguir, vacil·lant:

—Vull dir, si hi podia fer alguna cosa…

—Has menjat?

—No —va dir l’Skacke.

—En aquest cas, ens pots portar una mica de cafè, per començar, i per a mi tres pastes —va encarregar en Kollberg—. Què vols, Martin?

En Martin Beck es va aixecar i es va cordar la jaqueta.

—Res —va contestar—. Me’n vaig a l’Institut Forense ara mateix.

Es va ficar a la butxaca el paquet de Florida i les cerilles, i va telefonar per demanar un taxi.

El patòleg que havia fet l’autòpsia era un professor amb els cabells blancs, d’uns setanta anys. Havia estat metge de la policia des dels primers dies en què en Martin Beck formava part del cos com a simple policia de patrulla; a més, en Martin Beck l’havia tingut també com a professor a l’escola de policia. Des de llavors, havien treballat junts en gran nombre de casos, i en Martin Beck sentia un gran respecte per la seva experiència i els seus coneixements.

Va trucar a la porta del despatx del patòleg a l’Institut Forense de Solna, va sentir el tecleig d’una màquina d’escriure i va obrir la porta sense esperar que li contestessin. El professor estava assegut escrivint a màquina al costat de la finestra, d’esquena a la porta. Va acabar el que feia i va treure el paper de la màquina, abans de tombar-se i veure en Martin Beck.

—Vaja! —va exclamar—. Precisament estava assegut aquí, escrivint un informe preliminar per a tu. Com va tot plegat?

En Martin Beck es va descordar l’abric i es va enfonsar a la cadira dels visitants.

—Regular —va dir—. Aquest assumpte de l’incendi és una mica confús. I jo tinc un refredat del dimoni. Però encara no estic a punt per a una autòpsia.

El professor se’l va mirar inquisitivament i li va dir:

—Hauries d’anar a veure un metge. No és bo que pesquis aquests refredats contínuament.

—Ah, els metges! —va exclamar en Martin Beck—. Amb tot el respecte pels seus col·legues, la veritat és que encara no han après a curar un refredat corrent —es va treure el mocador i es va mocar amb força—. Bé, anem al gra, en Malm és la persona que m’interessa en primer lloc i de manera especial.

El professor es va treure les ulleres i les va posar sobre la seva taula de treball, davant seu.

—El vols veure? —li va dir.

—M’estimo més no veure’l —va decidir en Martin Beck—. Em conformo amb el que em digui.

—He de confessar que no hi ha gaire res per veure, i tampoc dels altres dos. Què vols saber?

—Com va morir.

El professor va treure el mocador i va començar a netejar-se les seves ulleres.

—Em penso que no podré dir-te això —va remugar—. Ja t’he dit gairebé tot el que sé. He pogut comprovar que ja era mort, quan va esclatar l’incendi. Estava estirat al seu llit, sens dubte completament vestit, quan el foc va començar.

—Va poder ser una mort violenta?

El patòleg va sacsejar el cap.

—És molt poc probable —va dir.

—No hi havia ferides o contusions al cos?

—Sí, naturalment. Moltes. La calor era molt intensa i ell estava estès en la posició anomenada de defensa. El seu cap estava ple d’esquerdes, però es varen produir després de la mort. També tenia algunes rascades i moltes contusions, probablement a causa de la caiguda de bigues o altres objectes sobre seu, i el crani va esclatar des de l’interior a causa de la calor.

En Martin Beck va assentir. Havia vist víctimes d’incendis altres vegades i sabia com n’era de fàcil per a un profà pensar que els danys s’havien produït abans de la mort.

—Com va arribar a la conclusió que era mort abans que comencés el foc? —va preguntar.

—En primer lloc, no hi havia cap senyal que la circulació estigués funcionant, quan el cos va patir l’acció del foc. A més, no es varen trobar restes de sutge ni de fum en els pulmons ni en les zones bronquials. Els altres dos tenien grumolls de sutge en els seus òrgans respiratoris i coàguls de sang evidents en les seves membranes. Pel que fa a ells, no hi ha dubte que no varen morir fins després de produir-se el foc.

En Martin Beck es va aixecar i es va acostar a la finestra. Va mirar cap avall, cap a la carretera en la qual els vehicles grocs del departament d’autopistes estaven escampant sal sobre l’aiguaneu gris gairebé fosa. Va sospirar, va encendre una cigarreta i es va tombar d’esquena a la finestra.

—Tens cap raó convincent per creure que el varen matar d’alguna manera? —va preguntar el professor.

En Martin Beck va arronsar les espatlles.

—Em costa de creure que morís de mort natural abans que la casa s’ensorrés amb l’incendi —va dir.

—Els seus òrgans interns eren completament sans —va manifestar el patòleg—. L’única cosa anormal que hi trobem és que el percentatge de monòxid de carboni a la sang era un xic elevat, si es té en compte que no havia respirat gota de fum.

En Martin Beck es va estar allà durant mitja hora, abans de tornar a la ciutat. Quan va baixar de l’autobús a Norra Bantorget i va respirar l’aire contaminat de l’estació terminal, va pensar que probablement no existia ni un sol habitant de la ciutat que no patís intoxicació crònica de monòxid de carboni.

Va estar rumiant durant una estona sobre la importància del que el patòleg havia dit sobre el monòxid de carboni detectat a la sang de l’home mort, però després va deixar de pensar-hi.

Va baixar cap al metro, on les capes d’aire eren encara més tòxiques.