MAURICI SERRAHIMA i BOFILL (Barcelona, 1902 - 1979) fou un polític i escriptor català.

Es llicencià a Dret a la Universitat de Barcelona. Durant la Segona República espanyola, col·laborà al diari El Matí, i fou un dels fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya. Durant la Guerra Civil espanyola, juntament amb Josep Maria Trias i Peitx, continuà la tasca de Lluís Vila i d’Abadal en l’ajut als sacerdots perseguits en territori republicà. S’exilià el 1939, però tornà el 1940 i fou membre del Consell Nacional de la Democràcia Catalana el 1944, a través del qual contactà amb polítics democristians francesos. Posteriorment es dedicà a la resistència cultural interior, col·laborà a les revistes Ariel i Serra d’Or, alhora que mantenia correspondència amb intel·lectuals espanyols com Pedro Laín Entralgo, Carlos Bousoño o Julián Marías. També col·laborà al naixement de la Nova Cançó i el 1977 fou nomenat senador per designació reial.

El seu llegat deixà un conjunt d’assajos i dietaris que reflecteixen la vida cultural catalana del seu temps, com a De mitja vida ençà (1970), Del passat quan era present (1974, premi Lletra d’Or 1973) i Memòries de la Guerra Civil i de l’exili: 1936-1940 (1978). Escriví també llibres de crítica literària, com Assaigs sobre la novel·la (1934), Joan Maragall (1938), La crisi de la ficció (1965), Sobre llegir i escriure (1966) o Marcel Proust (1971), entre d’altres. També publicà el recull de poesia Sonets dels temps difícils (1946) i les novel·les El principi de Felip Lafont (1934), El seductor devot (1937), Petit món enfebrat (1947), Després (1951), Estimat senyor fiscal (1955) i La frontissa (1982, premi Crítica Serra d’Or de novel·la, 1983).

MARIA TERESA BOADA i VILALLONGA (Barcelona, 1915 - 2011) fou una bibliotecària catalana.