3

—Hi ha un home i una dona amb una criatura —digué per telèfon el sergent del taulell a Sands—. Conten la història més estranya que mai he sentit, i no sé exactament a qui encolomar-los.

—I la vostra intenció és d’encolomar-me’ls a mi, oi?

—Sembla que sigui una cosa del vostre ram, però no ho sé.

—Feu-me’ls pujar.

La família Maguire entrà al despatx de Sands. El nen devia tenir uns deu anys i semblava intel·ligent i completament esverat pel que el voltava. Hagué d’ésser introduït al despatx amb una empenta de la seva mare.

Els Maguire semblaven gent respectable de la classe mitjana modesta, i estaven esverats. La combinació, Sands ja ho sabia, donaria com a resultat un esperit bel·ligerant, a menys que ell no aconseguís de tornar-los la tranquil·litat.

—Us asseguro que no sé si faig bé o no —digué, en veu molt alta, la senyora Maguire—. Ja he dit a John: mira, no sé si només hauríem de telefonar, o si no val més que hi anem.

—Parlant, la gent s’entenen —va dir Sands—. Hi ha poques persones prou intel·ligents per a obrar com vostès.

Era matusser, però també ho era la senyora Maguire. Va tranquil·litzar-se prou per a asseure’s, tot i que feia la impressió que considerava cada cadira com una mena de parany.

—Ja veurà. Tommy jugava aquest matí, perquè es dissabte i no hi ha escola. I algunes vegades baixa fins al llac. No sé, però té una mena de bogeria per l’aigua. Sap nedar com un peix, i ni al seu pare ni a mi, l’aigua no ens diu res, en canvi.

—Deixa-m’ho explicar a mi —rigué Tommy—. Deixa-m’ho explicar.

—Això és manera de comportar-se davant un policia? A callar! —La senyora Maguire obrí el portamonedes que duia i en tragué un paquet embolicat amb un diari. El deixà damunt la taula, com si li fes angúnia de tocar-lo—. Jo mateixa l’he embolicada amb el diari. Després que he vist el que hi havia a la capsa, no m’he vist amb cor de tornar-la a embolicar com estava.

—No ho expliques bé —rigué el noi.

—A veure si respectes la teva mare, noi! —digué el senyor Maguire.

—La vaig trobar a la platja —digué el xicot, sense fer cas dels seus pares—. Sovint m’hi trobo coses. Una vegada, cinquanta centens. De manera que, quan vaig trobar aquesta capsa, vaig pensar que devia haver-hi alguna cosa i me la vaig endur a casa.

—De primer, no podia creure els meus ulls —digué la senyora Maguire amb veu agitada—. Ni tan sols vaig reconèixer què era. Estava com inflat, es veu, de tant estar xop d’aigua.

Sands tragué el paper de diari i descobrí una capsa de cartó, tota estovada per l’aigua, que gairebé es desféu en bocins sota les seves mans. La senyora Maguire girà el cap, però el minyó guaità, com fascinat.

Uns quants minuts més tard, Sands era al despatx del doctor Sutton.

—Doneu una mirada a això.

Sutton va mirar-s’ho:

—Heu estat robant en un cementiri?

—Què és?

—Un dit. Per precisar, un índex, probablement d’home, i tallat per un expert. Els ossos estan molt esclafats, i probablement el van haver d’amputar. —Féu una ganyota—. Una cosa de no gaire bon veure. Apa, endueu-vos-el. Com a broma, ja n’hi ha prou.

—Tot just comença, doncs —digué Sands.

—D’on ho heu tret?

—Un nen ho ha trobat a la platja. Suposo que algú va tirar-ho al llac dilluns passat, però les onades l’han fet surar. No podia pas estar-se gaire temps a l’aigua, si no, la capsa s’hauria desfet.

—Heu trobat algun cadàver que hi faci joc?

—No encara —digué Sands—. Possiblement no pertany a cap cadàver.

—Potser no —digué Sutton—. Potser el seu posseïdor va desesperat pel món buscant-lo.

—Teniu un humor més aviat fastigós, Sutton.

—No puc fer-hi més. Deixeu el tall aquí i després l’examinaré al laboratori.

—No us hi trenqueu de riure, ara, sobretot —digué a Sutton; i sortí del despatx.

Se sentia injustament irritat amb Sutton, que era, prou que ho sabia, un minyó amable i simple. Potser massa simple. Per a Sutton, aquell dit era merament un dit, ossos i pell, tendons i ganglis. Per a Sands, era part d’un home que en un temps havia estat escalfada i nodrida per la sang articulada i responent als dictats d’un cervell vivent, que coneixia el frec del vent i el tacte de l’herba i de la pell d’una dona.

Tornà al seu despatx i es posà el capell i l’abric, lentament, perquè li feia angúnia la feina que havia d’emprendre.

* * *

A deu milles a l’oest de Toronto s’alcen les portes de ferro de Penwood, per protegir els qui hi viuen contra el món i el món contra els qui hi viuen. A les ornamentals obertures del portal, la societat podia acostar-hi un ull fredament escrutador, però a l’interior, la petita colònia seguia vivint, sense que res la destorbés i sense preocupar-se per res. Gairebé produïa tots els seus aliments, tenia la seva producció de llet, es rentava la roba bruta, i venia mostres de treballs d’agulla, aquarel·les i cistells de vímet a un públic encuriosit. «Fets per una persona boja, imagina’t! I fixa’t que està tan ben fet com jo mateix podria fer-ho!».

La colònia era regida pel seu director, el doctor Nathan, un psicoanalista que s’havia convertit en home de negocis, i li feien de mares tot un estol d’infermeres, triades per llur qualitat d’insensibilitat eficient i joiosa. Cap infermera que confessés estar predisposada a l’insomni, al sentimentalisme o a interessar-se per l’art no es podia admetre entre el personal. Un excés d’imaginació podia ésser més perillós que l’estupidesa, i sentir alguna feblesa per les emocions dels altres podia destruir la pau de tota una sala de pacients.

La senyoreta Scott no tenia cap d’aquelles qualitats indesitjables. Malgrat algunes llacunes substancials, tenia un sentit de responsabilitat i un afecte desprès per totes les malaltes al seu càrrec. La senyoreta Scott escoltava i observava, i com que tenia mala memòria, confiava les seves observacions al paper; així en doblava la vàlua. Es compadia de les seves pacients (tot i que objectivament veia que hi havia fora de l’asil una colla de gent que estaven molt pitjor), però quan sortia de la feina era capaç d’oblidar-se enterament del dia i consagrar-se del tot a la seva successió de promesos i pretendents.

Incapaç de cap gran passió, era la mena de dona que un dia faria un casament avantatjós, que s’hi aferraria i produiria una nissaga de cabells rullats, espaiada, això sí, d’una manera convenient.

Tot i que aquest tipus de dona no li deia res, a Sands, la senyoreta Scott va agradar-li tot seguit.

—Sóc la senyoreta Scott —va dir amb la seva veu càlida i animada—. El doctor Goodrich ara fa la seva visita. M’han dit que volíeu parlar amb la senyora Morrow.

—En efecte —digué Sands—. Em dic Sands. L’inspector Sands.

La senyoreta Scott li donà una mirada que volia dir: «Molt bé. I què inspeccioneu, vós?».

—Sóc de la policia. Secció d’homicidis. Em sap molt de greu, però haig de veure la senyora Morrow.

—Em temo que el doctor Goodrich no us ho permetrà pas —digué la senyoreta Scott—. Ha passat una nit molt agitada. I encara està S. D., vull dir sense diagnòstic. En aquests casos, el doctor Goodrich…

—Si em fos possible de veure la senyora Morrow, n’estaria molt content. Gairebé mai no detinc criatures ni em rabejo en els malalts, però hi ha vegades que cal fer-ho.

«Quin home més estrany», va pensar la senyoreta Scott; i estigué una estona sense saber què dir.

—I aquesta és una de les vegades —digué Sands—. El que haig de dir a la senyora Morrow pot, d’una manera remota, ajudar-la. És més probable que encara la trastorni més. Vull fer-ho constar abans de veure-la.

—En aquestes condicions, estic segura que el doctor Goodrich es negarà a autoritzar-ho.

—Potser no. —Girà el cap i semblà que es mirava els mobles folrats de cuir fosc de la sala d’espera.

«Però potser sí, que s’hi negarà —pensà Sands—, i en aquest cas hauré de dir-li el que sé. Però què puc dir?».

El quadre no resultava pas gaire clar, i l’única figura que s’hi destacava prou clarament era la mateixa Lucille, obsessionada pels seus somnis i perseguida pels dimonis que duia tancats al propi cor. La resta del quadre romania entre ombres, formes indecises i esborrades que emergien de la foscor: una cara —la de Greeley?—, un dit, un bony en la neu —Mildred?

—Bé, el doctor Goodrich arribarà tot seguit —digué la senyoreta Scott; i se n’anà cap a la porta, contenta de tornar al món de la bogeria, on tot, al capdavall, resultava molt més senzill.

Va aturar-se al taulell dels paquets per recollir els regals que corresponien a la seva secció. Tot, fins i tot les flors, havia estat obert, inspeccionat i tornat a empaquetar.

Bombons de xocolata per a Cora. Flors, una panera de fruita i una jaqueta per al llit, tramesos a la senyora Morrow, el diari del matí, que ja no era un diari, sinó unes quantes notícies triades, retallades i enganxades en un bocí de cartolina. La capsa diària de menjar que la seva família feia dur a la senyora Hammond. Aquelles llaminadures jueves tenien molt bon aspecte i a la senyoreta Scott, li hauria agradat de tastar-les, però la senyora Hammond sempre engrapava la capsa i se l’enduia cap al bany.

Una regla tàcita era que la primera de veure el diari fos Cora i que formulés la seva reclamació.

—No em sé acabar que no pugui rebre un diari, sencer, com tothom —va dir Cora.

—Bah, dona, bah —replicà la senyoreta Scott—, fixeu-vos quins bombons més bonics que us duc.

—La xocolata em repugna. Janet ja podria saber-ho.

—Estem una mica de mal humor aquest matí, oi que sí?

—I tant! —digué Cora, fent una mitja rialla exasperada—. Què són els altres paquets?

—Per a la senyora Morrow. Aquí ho teniu, senyora Morrow.

—Gràcies —digué Lucille amb una veu glacial i polida—. Moltes gràcies.

No allargà la mà per recollir els paquets, de manera que la mateixa senyoreta Scott va obrir-los, fent tot d’exclamacions de sorpresa i alegria en destapar-los.

—Mireu! Una jaqueta per al llit, senyora Morrow. Oh, i que fa joc gairebé exactament amb els vostres ulls. Fareu molt de goig quan us la posareu.

—I tant! —digué Cora—. Vós en una màniga i Lucille en l’altra.

—Vaja, Cora, no sigueu així —digué, amb veu de retret, la senyoreta Scott.

—Si jo fos director d’aquesta casa, insistiria a fer fer les comunicacions amb certa intel·ligència.

Sense donar-se per entesa, la senyoreta Scott desembolicà les flors i la panera de raïm de Màlaga.

—Voleu que us llegeixi les targetes? Mireu la jaqueta, us l’envia Edith: «Lucille estimada, ja sé que aquest és el teu color…».

—No us molesteu —digué Lucille.

—«… predilecte i que t’escau molt bé. T’estima, Edith». El raïm és de Polly, amb afecte. I el vostre marit us fa dur les flors. «Recorda-te’n, tots estem amb tu. Andrew». No són una colla de criatures angelicals?

—Sí —digué Lucille. Criatures angelicals, petites cares secretes amb cabells esllenegats que les mig tapaven, floretes delicades, una poncella de càncer en un pit, un raïm blau i botonat, dona ofegada, fulles verdes color de bilis, fredes, condemnades, que no creixen.

—Sí —digué Lucille—. Moltes gràcies.

Però la senyoreta Scott se n’havia anat, i Cora també. Com havien pogut anar-se’n sense que ella ho veiés? Les vigilava i les escoltava, oi? Feia gaire temps? Feia gaire que estava tota sola?

Els ulls van fixar-se en les flors. Les flors, sí. No li agradava gens que se la miressin. Podria haver-li passat per alt que Cora i la senyoreta Scott haguessin sortit de la cambra, però en això sí, que tenia el cap ben clar. Les roses tenien unes caretes rodones i malicioses. No se’ls veien els ulls, però havien d’ésser-hi. No hi eren? «Mira’n una. Obre-la i hi trobaràs els ulls».

Els pètals arrencats queien com borrallons de neu.

—I ara, senyora Morrow, no us posareu pas a desfullar aquestes flors tan boniques! —digué la senyoreta Scott—. I és clar, que no!

Havia sortit i després havia tornat a entrar? O bé era que no se n’havia anat encara? «No. És que se n’havia anat. Tinc el cap ben clar. És ben natural que cerqueu els ulls, si us penseu que hi són».

La senyoreta Scott recollia les flors i se n’enduia les poncelles de rosa i els crisantems com criatures escabellades. La senyoreta Scott parlava. Deia potser: «No hem de desfullar aquestes criatures tan delicioses»? Quines coses més poca-soltes que deia, de vegades! Com si ningú no pogués desfullar una criatura!

—Veniu, senyora Morrow. La senyoreta Parsons us acompanyarà al despatx del doctor Goodrich. Així, veniu si us plau.

Dòcil, i encara amb un pètal esquinçat als dits, Lucille sortí al vestíbul.

Cora es mirà fredament, de l’altre costat de la cambra, la senyoreta Scott.

—És possible de parlar seriosament amb vós?

—Quines coses teniu, Cora! —digué la senyoreta Scott—. I és clar que sí!

—No n’estava pas gaire segura.

—Parleu tant com vulgueu.

—Parlaré —digué Cora—. Però tinc molt poques esperances de treure’n res. La senyora Morrow està mortalment espantada.

—Sí, potser sí, que ho està —digué pensarosament la senyoreta Scott.

—Està espantada de la seva família. Aquesta nit m’ho ha dit. Diu que un d’ells la vol matar.

—Bah, Cora, em pensava que teníeu prou seny per a no creure…

—Jo me la crec —replicà Cora.

—Doncs val més que no us hi amoïneu gaire. Està en bones mans, està segura, aquí, suposant que això fos veritat. Apa, alegreu-vos, dona. El director us vindrà a veure d’aquí a una mica, i suposo que no teniu ganes que us vegi tan ensopida.

—Us heu espantat alguna vegada, us heu espantat de debò?

—No me’n recordo. Però, per quins set sous algú hauria de voler matar la senyora Morrow?

—Jo sí, que m’he espantat —digué Cora—. Tenia por per Janet. Quan va declarar-se l’epidèmia de grip, després de l’altra guerra…

—Pentineu-vos, dona. Així no feu gens de goig. El doctor Nathan tindrà un desengany, quan us vegi.

* * *

Lucille sabia que la cara de Sands era una entre els milers de petites cares que la perseguien amb xiscles silenciosos a través dels seus somnis i dels seus insomnis. Però no podia recordar on encaixava, i fins i tot quan ell li va dir el seu nom, va sentir simplement, i d’una manera molt vaga, que formava part de la por i de la mort I tanmateix no va espantar-se’n gens. Sabia que aquell home estava de la seva banda. Més que el doctor Goodrich o que les infermeres. Ell se la mirava tranquil·lament, sense incomoditat, i la seva cara semblava que digués: «Sé el que és la por i respecto el seu poder, però jo no en tinc gens».

Va mirar-lo als ulls i tot d’un plegat l’home es posà a recular, a tornar-se cada cop més petit, més petit, fins que no fou pas més gran que una nina. Recordava que això també li passava quan era una criatura i es mirava alguna cosa que estimava o temia d’una manera especial. Era una experiència que sempre l’omplia de terror. «Estic desperta, estic ben desperta, això no pot passar. Jo no m’he mogut, res no ha canviat». «Només era un somni, estimada». «Estic ben desperta». «Només un somni».

Sands. Una nina petita i lletja. Però construïda amb una traça meravellosa. Gairebé humana, de la manera com es movia.

—No em trobo gaire bé —va dir, amb veu forta i clara.

—Em sentiu, senyora Morrow?

—Oh, sí… Oh, sí.

—Hem trobat el paquet que vau llençar al llac.

—Oh, sí.

—Vau ser vós qui vau llençar-l’hi o bé Greeley?

Tornava a estar molt a la vora, i de mida natural.

—Greeley? —preguntà Lucille.

—Potser no va dir-vos aquest nom. Voleu donar una mirada a això, senyora Morrow? És aquest home?

Va allargar-li un retrat i ella se’l va mirar, parpellejant lentament, procurant de controlar l’expressió de la seva cara. Semblava que el cervell li funcionés amb una extraordinària claredat. «Puc fer veure que no reconec el retrat. Però potser ells podran provar que sí, que el conec. Diré que sí, que el reconec, però res més, res més…».

—Aquest és Greeley —digué Sands—. Era l’home que us esperava a l’altre costat del carrer, davant la perruqueria. És mort.

—Mort?

L’havia envaïda una sobtada ona d’esperança. Si aquell home era mort, li quedava una possibilitat. Sortiria d’allà, podria «lluitar».

—Van matar-lo —digué Sands.

L’esperança va escolar-se del seu cos com la sang duna ferida. Tenia les mans glaçades i, a la cara, una expressió d’esbalaïment.

—No vull pas turmentar-vos, senyora Morrow, sinó protegir-vos. Hi ha algú que s’ha pres la molèstia de matar Greeley per culpa vostra. Greeley el destorbava, destorbava alguna cosa. Greeley s’interposava entre vós i algú. —La seva veu la constrenyia, implacable, a les seves orelles—. Qui és que vol que moriu?

«Espantar-la —pensava Sands—, prou, però no pas massa…».

—Si jo ho sabia —digué Lucille—, si jo ho sabia…

—Però sabeu per què.

—No.

—Vau donar cinquanta dòlars a Greeley?

«Teniu, preneu això; és tot el que tinc». Aquell homenet que feia ganyotes com si el vent arborat li hagués esborrat el racons de la boca. «Jo m’havia imaginat que em donaríeu més, i em penso que s’ho val». «Ja us en buscaré més». El vent que la punxava a través del seu abric prim. «Feu-vos-en càrrec, dona, no he vingut pas aquí per fer salut. Sé què hi havia en aquella capseta. Ho he mirat». «Qui us la va donar? Qui us va dir que me la duguéssiu?». «Així, a primera vista, no me’n puc recordar». Altra vegada aquella ganyota, tot i que semblava estar glaçat i malalt i a punt de caure retut per terra. «Ja us en buscaré més, de diners».

—No —va dir.

—Una de les vostres minyones ja ha identificat Greeley com l’home que us va dur la capsa a casa. Si us haig d’ajudar, senyora Morrow, primerament haig de saber què hi ha darrera de tot això. És massa cru i massa grotesc perquè sigui una broma. I mentir resulta massa perillós.

Ella va tenir una esgarrifança. Li semblava sentir encara el vent. Li semblava sentir-lo bufar al seu darrera, l’empenyia cap a l’aigua, dintre l’aigua. Sentí que una onada glacial li llepava la cama, i el front se li cobrí de suor. El cap va brandar-li i la boca se li obrí i s’empassà la fúria de l’aigua.

Hi hagué moviment a la sala, i una mà la va tocar lleugerament a l’espatlla. La veu del doctor Goodrich digué:

—Em penso que per avui ja n’hi haurà prou. —I la senyoreta Parsons li eixugà el front amb un mocador.

A la porta, Lucille va girar-se. Sands se l’estava mirant, encara.

—Adéu-siau —va dir clarament.

Li adreçà una mirada intel·ligent, gairebé d’excuses, com si àdhuc aleshores ella sentís que entre ells dos hi havia una estranya aliança. «Tu i jo. Tots dos tenim secrets. Però ara no és el moment de dir-los».

—Adéu-siau —digué Sands.

Ella va encaminar-se, feixugament, pel corredor. Al seu costat, la senyoreta Parsons xerrotejava, s’esforçava a imitar la senyoreta Scott i ho feia molt malament.

Mentre pujaven la rampa, van passar al costat d’un vell aclofat en una cadira de rodes, que se la va mirar amb suspicàcia de sota estant de les seves flassades. Una porta. Una noia que escombrava el corredor, movia l’escombra en un ritme perfecte i infatigable al mateix indret de l’enrajolat.

—Apa, Doris —digué la senyoreta Parsons—. Ara escombra «aquest» costat.

Però la senyoreta Parsons estava mancada de la seguretat de la senyoreta Scott. La noia no va mirar-se-la ni va deturar-se un segon d’escombrar.

La senyoreta Parsons vacil·là i seguí endavant. «Em tornaré boja si haig de continuar aquí —va pensar—. Em tornaré “boja”».

Tancà al seu darrera la porta i va acompanyar Lucille a la seva cambra. Respirant feixugament, tornà a sortir-ne i donà la clau a la senyoreta Scott.

—Tot en ordre? —digué la senyoreta Scott.

—Tot molt bé.

—Què et passa? Sembles tota esverada.

—Esgarrifances —digué la senyoreta Parsons—. Por, digues-ho com vulguis.

—Anima’t, dona. Totes en tenim, de tant en tant.

—Quan penso que hi ha tantes infermeres que acaben venint a parar aquí…

—Bé, si això t’ha de consolar —digué pràcticament la senyoreta Scott—, pensa en la gent de tota mena que hi ve a parar: doctors, mestres, advocats…

—Però moltes més infermeres.

—No diguis rucades —digué la senyoreta Scott—. Val més que pensis en els avantatges. Aquesta ala de l’hospital és la millor de totes. Ja cal que ho sigui, pel preu que paguen, i amb mi com a encarregada.

—Així i tot…

—Apa, anima’t, Parsons. —Va somriure afectuosament i immediatament tornà a posar-se pràctica—. A baix ja deixaré una nota a l’encarregat del torn. La senyora Hammond es queda aquí. El doctor Nathan diu que potser l’haurem de posar al bany continu. La setmana vinent provaran de donar-li metrazol.

La senyoreta Parsons es mossegà el llavi:

—Quina angúnia! Bé, almenys espero…, espero que no hauré d’assistir-hi. L’any passat vaig veure una dona que es trencava totes dues cames en el tractament… I els crits que feia…

—Tot això ja ha canviat —digué la senyoreta Scott—. Ara posen una injecció de curare per distendre els músculs. És realment merav… —Va girar el cap de sobte. Les seves orelles, sempre amatents, havien copsat un so que venia de la cambra de la senyora Morrow, com un basqueig o una ranera.

Apartà d’una revolada la senyoreta Parsons i corregué sense fressa cap a la porta. Potser la senyora Morrow s’havia tornat a marejar, com la nit passada…

Però Lucille no estava pas marejada. S’estava dreta al mig de la cambra, al costat de la porta, dient una i una altra vegada amb veu inexpressiva:

—Cora? Cora? Cora?

Cora Green estava estirada a terra. Havia caigut endavant, de cara, amb les mans obertes, i al seu voltant hi havia, escampats, tot de grans de raïm blaus, com perles d’un collaret trencat.

—Què teniu, Cora? —digué la senyoreta Scott.

Va agenollar-se.

«I ara, Cora; ets morta».