3

Al cap de mitja hora, havent dinat, en Joan continuava invisible. Al volt de la taula, la dona i els quatre homes fumaven i bevien, les cares greus, concentrades, en silenci. L’habitació s’havia omplert de fum i els plats bruts, que la noia no havia enretirat, eren curulls de cendres i de puntes de cigarreta. De cop, en la quietud que embolcallava la casa, s’oí, a l’altre costat de porta, una remor de passes que avançaven pel camí engravat del jardí. Tots cinc van alçar la mirada. No s’havien pas enganyat: el timbre percudí.

—Ja era hora! —exclamà el Blasi, i tots respiraren, com alleujats.

La noia es va aixecar amb una revolada i desaparegué passadís enllà. Van sentir que obria la porta. En lloc de tancar-la immediatament, però, la mossa s’entretenia en un breu intercanvi de paraules que els estranyava. Després oïren el seu taloneig precipitat que s’atansava.

—Són unes monges que demanen caritat —va dir en entrar al menjador.

El Trencat deixà escapar un renec dels gruixuts i «What» es posà a riure nerviosament. El Nero, però, es va treure unes monedes de la butxaca i les allargà a la noia.

—Té, i que fotin el camp —digué.

«What» continuava rient.

—I bé, què et passa, a tu, ara?

—Unes monges!

—Idiota —féu el Nero.

La noia retornà. Va quedar-se dreta al llindar de la porta del menjador. El Nero es mirà el rellotge: assenyalava tres quarts de tres.

—Tu saps on vivia? —va preguntar després al Blasi. Així, en pretèrit.

No calien explicacions. Tots sabien què significava la pregunta. El Blasi assentí amb la testa.

—M’acompanyaràs.

El Blasi es va beure el glop de conyac que li quedava al got i s’aixecà. El Nero, però, continuava assegut.

—I vosaltres —digué als altres dos— feu la volta, enteneu?

—Sí —convingué el Trencat.

El Nero tornà a consultar el rellotge i, un moment, esguardà la marxa lenta de les busques.

—A dos quarts de sis ens trobarem al Conxita —acabà—. Ara, aneu-vos-en.

«What» i el Trencat van enretirar les cadires, s’aixecaren i, sense acomiadar-se, van sortir. El Blasi continuava dret al costat de la taula, esperant. La mossa s’assegué prop del Nero i preguntà:

—Què penses fer?

—No et preocupis —replicà el xicot.

—No el trobareu.

El Nero proferí una rialleta agra. Mirà la noia i després el seu company.

—Què hi dius, tu, Blasi?

—El trobarem —afirmà l’interpel·lat—. Aquest malparit no se sortirà pas amb la seva. Deixa que l’arreplegui…

La noia abandonà la cadira i va posar-se a enretirar els objectes de la taula desordenada. El Nero fumà encara durant uns moments. Després, va aixecar-se al seu torn i seguí la xicota a la cuina. En tornà als pocs minuts i féu:

—Ara ens en podem anar nosaltres.

La noia va sortir al pas de la porta.

—Quan tornareu?

—Tard —va dir el Nero. Va empènyer lleugerament el Blasi i tots dos eixiren. La noia els acompanyà fins al replanet. Seguidament, retrocedí i va continuar desparant la taula.

Ja li ho havia dit. Mai no m’ha agradat aquest xicot, i l’instint no em falla gairebé mai. «Ni que només sigui per l’agraïment que em té…», deia ell. Perquè no em faran creure que no s’ha escapat amb els diners. Tots ho han vist, fora d’ell. L’agraïment! Quan el vaig veure la primera vegada… «La meva promesa, Joan», i a mi: «Aquí et porto un amic, un bon amic». Jo ja sabia qui era, perquè me n’havia parlat; s’havien vist unes quantes vegades i, després, en Joan li va proposar aquella combinació. Val a dir que tot sortí bé, perquè és llest, i llavors sí que complí. Eren deu mil, no valia la pena de quedar malament amb el seu «salvador». Tampoc no n’hi havia per tant! Salvador! Me’l va presentar, doncs, aquí, a la porta mateix. «Hola, menuda!». Em va fer l’efecte que m’insultava. Sembla, però, que té el costum de dir menuda com el Nero diu, de vegades, manyaga, i no hi fa res que la dona no sigui ni manyaga ni menuda: és així. I em mirava amb una rialleta dubtosa mentre em resseguia de cap a peus com si em volgués prendre la mesura i el pes, tot alhora. No era manera de mirar. No sé com el Nero no s’havia adonat que els seus ulls no eren francs. Li costava un esforç mirar-te a la cara. Sempre semblava que tingués un altre pensament sota la closca. Per què, semblava? Sembla, ja que és viu i volta per un lloc o altre. I, amb això, una mena d’orgull estúpid. Mai no ens va presentar la seva promesa, com si fos la gran cosa. Ni en parlava, no li agradava. Quan el va prendre amb ell, al Nero ja li vaig dir que era una equivocació. «S’ha mostrat molt correcte», em va contestar: «es pot dir que m’ha regalat cinc mil pessetes». «Per això mateix, fia-te’n. Ningú no regala res, ara». Però tampoc els altres no hi van veure cap inconvenient. És clar. Després de tot, si no fos pel Nero, encara farien carteres; no serveixen per a res més. No podien protestar, doncs, però és que fins i tot els va caure simpàtic. I, encara, si l’hagués pres com un de tants… Havia de confiar-li la cartera. Vaig ser l’única que s’hi oposà, però tampoc no podia oposar-m’hi gaire, perquè ell era davant i, ben mirat, encara no ens havia fet res. Va dir: «Bé». Què havia de dir? Com si només confiés en ell, el Nero, com si no confiés en cap dels altres, tot i que feia més temps que els coneixia. Se’n temia una mala passada; en canvi, d’ell, per allò de l’agraïment… L’ocasió era que ni pintada. Però veieu, ara.

El Nero i el seu company van seguir el pendent del carrer i, al capdavall, van sortir prop de la plaça d’Adrià. A Muntaner, agafaren el tramvia descendent.

No van dir ni una sola paraula durant el viatge i, a la Rambla, davallaren.

El Blasi menà el seu amic cap al carrer del Carme i, més endins, li féu tombar una cantonada. A la fi es plantà davant d’una casa de façana vella i escrostonada, sense pintar.

—És aquí —digué, i assenyalà l’entrada fosca—. Al segon pis. Però no els hi trobarem, ja ho veuràs.

El Nero va moure les espatlles.

—Cal comprovar-ho.

Van pujar l’estreta escala en silenci. Al segon pis s’aturaren i el Blasi pitjà el timbre que hi havia en un costat de porta. L’enginy, però, no funcionava. Aleshores trucà amb el puny. A l’altre costat es van sentir unes petjades cauteloses i, després, la remor de l’espiell que girava.

—Obre —digué el Blasi—. Sóc jo.

La porta es badà una mica. Una noia molt jove s’abocà lleugerament enfora.

—Què ha passat? —preguntà—. On és, en Joan?

Sense respondre-li, el Blasi la va fer retrocedir i entrà. Darrere seu, entrà el Nero.

—I en Joan? —repetí la noia.

—Això volem saber —va dir el Nero.

El Blasi subjectà la noia pel braç i, violentament, la va empènyer cap a la primera porta que trobà oberta al passadís: era la del dormitori. Dintre, va deixar-la anar i tots dos es quedaren mirant-la, el Nero des del llindar, peu endins i peu enfora de l’habitació. La noia els fitava amb ulls molt oberts, les mans caigudes al llarg dels flancs. No devia tenir més de vint o vint-i-un anys. Era prima, però robusta d’anques i amb un bon pitram. La barroeria de l’home en engrapar-la, li havia fet saltar un botó de la brusa. Durant uns instants, tots tres es contemplaren en silenci. A la fi, el Nero acabà d’entrar a l’habitació i se li atansà:

—Bé, petita —digué—, on és, en Joan?

—Que no era amb vosaltres? —demanà ella.

—Hi era —remarcà el Nero, sarcàstic—, però ja no hi és.

—L’han agafat?

—No et facis la innocent. S’ha endut la pasta, entens? —Allargà la mà i va tenallar-li el braç—. Tu deus saber on és…

Uns segons, la noia es va quedar contemplant-lo, com admirada. Després esclafí a riure. Amb una sotragada, va alliberar-se dels dits del xicot.

—Us ha fet el salt! —exclamà, i la seva rialla va prolongar-se—. Us ha deixat plantats! Ha, ha, ha! A vosaltres!

El Nero tornà a engrapar-la.

—Poques rialles —féu, amenaçador—. No estem pas per brocs, ara. Escup el que sàpigues.

La noia deixà de riure.

—Si no sé res! Què voleu que sàpiga?

El Nero alçà la mà que tenia lliure i va bufetejar-la.

—Canta —digué.

Ella, instintivament, es posà la mà a la galta adolorida pel cop.

—Si no sé res! —repetí. I els ulls se li enlloraven amb un parell de llàgrimes de ràbia.

—Una cosa o altra et deu haver dit…

—No m’ha dit res. No sé res.

—Molt bé. Tu t’ho hauràs buscat.

—Deixa’m a mi, Nero —demanà el Blasi, que havia contemplat l’escena amb impaciència, i féu una passa cap a la noia. Ella provava de retrocedir, però el Nero encara li empresonava el braç.

—Vols parlar o vols que et fem parlar?

Ella no contestà. El Nero, aleshores, va limitar-se a mirar el seu company; enretirà la mà.

—On és en Joan? —va preguntar en Blasi.

La noia arronsà les espatlles. El Blasi va bufetejar-la amb la dreta; després, amb l’esquerra.

—On és en Joan? —repetí.

Ella va anar retrocedint cap al llit, d’on es desvià fins a la tauleta de nit. El Blasi va seguir-la i la bufetejà de nou.

—Si no ho sé! —exclamà ella—. Si no sé res!…

L’home alçà altre cop la mà i la noia va cobrir-se la cara amb els palmells. El Blasi, però, en lloc de pegar-la, ara va endinsar els dits en l’escot de la roba i estiregassà. La brusa va esquinçar-se. Ella va arraulir-se més encara, protegint-se, però el Blasi li va subjectar el braç, l’hi cargolà i va colpejar-la novament a la cara.

—Deixeu-me! —plorà—. No sé res de res, us ho juro!…

El Blasi li plantà el puny al nas i, tot seguit, va pegar-la als pits, que, en arrancar-li la brusa, quedaven al descobert.

—Canta, maleïda garsa! —féu, i els cops plovien sense interrupció sobre la mossa.

Ella havia deixat de plorar, ara. Es mirava el Blasi amb una expressió d’odi concentrada en el rostre deformat per les bufetades.

—Bèsties! Bèsties! —exclamà.

D’una manotada, el Blasi la va fer caure a terra, al costat del llit. El Nero es mirava l’escena amb un gest disgustat, però sense dir res. Era inevitable.

—Bèsties! Assassins! —cridava la noia.

El Blasi alçà el peu i li ventà un cop al ventre. Ella, a terra, es cargolà de dolor.

—Cantaràs, budell?

No va contestar. El Blasi s’ajupí i, agafant-la pels cabells, va arrossegar-la. Després, seduït pel sobtat desig d’un martiri més refinat, va arrancar-li les faldilles i les calces i es posà a pessigar-li les cuixes, el ventre, els mugrons. La noia udolava. Va voler tapar-li la boca amb una mà, però ella va mossegar-lo. Rabiós, el Blasi va tornar a agafar-la pels cabells i, a plom, l’aixecà. Rítmicament, ara, se les va emprendre contra el cos nu, fins que la noia li va caure als peus, estenallada, sense sentits. Aleshores s’aturà. Va girar-se cap al Nero, com per preguntar-li què calia fer més.

—Deu ser veritat que no sap res —digué el xicot—. Hauria cantat.

El Blasi, però, no n’estava tan convençut. Va mirar el cos ajaçat sobre la catifa i, amb el peu, el va tocar.

—Per un milió i mig —va dir— bé val la pena d’aguantar una pallissa.

Tornà a moure el cos inert amb la punta del peu i, després, se n’anà a la cuina, d’on retornà amb un got ple d’aigua. Amb violència, va vessar-lo contra la cara de la xicota. Ella es va moure una mica.

Les menudes punxades recomençaven, però no eren ben bé en ella, en la seva carn. Hi havia com una pell que s’interposava entre la seva pròpia pell i aquella sensació que potser tampoc no era exactament de punxades, sinó com una barreja de pessics i de coïssor. No sentia res més. I potser ni sentia això. Llunyana encara al dolor físic, allò era més aviat com una imatge interior, o encara menys, com un pressentiment d’imatge, o l’inici d’aquest pressentiment que s’insinuava. No sofria gaire, doncs. Però aleshores, de cop i volta, va saber que tenia els ulls oberts i, tot i que no podia destriar res al seu entorn, perquè tenir els ulls oberts no equivalia a veure o a mirar, la consciència se li va anar eixamplant com qui fa un gest. I amb aquell moviment la sorprenia una fredor alhora agradable i desagradable, i una lassitud immensa que, paradoxalment, escurçava aquella separació que hi havia entre ella i el seu cos. A poc a poc, la carn omplia de nou la pell, i eren la seva pell, la seva carn, tan fatigada com després d’haver treballat durant tot el dia, dos anys enrera, quan treballava i a la nit ni s’aguantava dreta. Era com això, però hi havia, a més, aquella coïssor que no va desaparèixer ni en recobrar la visió. És clar, no tenia res a veure amb la visió ni amb cap de les coses que veia, encara que fos per culpa de la cara que veia que sofria com sofria.

Els dos homes la miraven i, després, el Blasi es girà al seu company.

—No està gens de malament, oi? Ni amb els cops… i, tot d’una, els ulls se li inflamaren amb una brillantor que no agradà al Nero.

—Deixa’t de ximpleries, ara! —digué, disgustat.

La mossa va fer un esforç per incorporar-se, però estava tan dolguda que hi va haver de renunciar. Des de terra, en silenci, fità els dos homes. Després escopí encara:

—Bèsties!

El Blasi alçà el peu i, sense mirament, la colpejà a l’entrecama. Ara, però, el Nero va interposar-s’hi.

—Ja està bé, Blasi. No et cal matar-la.

L’altre obeí amb recança. El Nero s’acostà a la noia i, agafant-la amb tots dos braços tot i que ella maldava per deseixir-se, l’alçà i va deixar-la sobre el llit. La xicota li adreçà una mirada carregada d’odi, de menyspreu. El Nero recollí els cassigalls de la brusa i de les faldilles i els escampà al seu damunt, per cobrir-la. Després es va asseure a l’espona del llit.

—Quan has vist en Joan per darrera vegada? —preguntà.

Ella no contestà.

—Més val que responguis —digué el Nero, però ara ja no hi havia res d’amenaçador, en la seva veu—. Ens sabria greu haver de tractar-te encara pitjor. Digues, quan l’has vist per darrera vegada?

La noia va moure els llavis, però no parlà.

—A veure si trobes una mica de conyac —va dir el xicot al seu company—. No s’aguanta. Ho has fet massa fort.

El Blasi, sense una paraula, va abandonar el dormitori i, al cap de poca estona, tornava amb una ampolla on hi havia quatre dits de licor. El Nero la hi va prendre de les mans i amb la mateixa ampolla, sol·lícitament, va vessar unes gotes entre els llavis pàl·lids de la noia. Seguidament, explicà:

—En Joan s’ha emportat més d’un milió de pessetes. Les vol totes per a ell. És tan egoista, que ni amb tu no les vol compartir —va dir, i semblava que parlés a un infant—. Si no és, és clar, que tu i ell…

La xicota va denegar amb uns ulls esparverats i, amb un filet de veu, repetí:

—No…

—Bé. Si és com dius, no et negaràs pas a contar-nos tot el que saps.

Ella, amb dificultat, trobà les paraules:

—No sé res…

—Quan va ser la darrera vegada que vas veure en Joan?

—L’he vist aquest matí.

—Quan?

—A quarts de dotze.

«Joan…». «Què?», va fer ell tot girant-se, perquè ja s’encaminava a la porta i estava a punt de sortir. Retrocedí unes passes, mig somrient. «No sé, però tinc una mica de por…». «I per què?», tornà a preguntar ell. «Ara?», va fer després. Ella afirmà amb el cap, silenciosament. En Joan va atansar-se-li. Era dreta al corredor, prop de la cortina que hi havia a la porta del menjador, una cortina florejada, de color vermellós. «Por de què?». «Ja saps…». Ell la mirà d’una manera molt intensa, molt greu i pensarosa, també preocupada, però l’expressió va ser tan ràpida, tan fugissera, que ara no n’estava del tot segura. I, al mateix temps, sí, sí que n’estava, de segura. Després havia tornat a somriure. «Bah!», digué. Va consultar el rellotge i afegí: «Ara ens haurem de tornar a dir adéu…». Ho va dir d’una manera tan divertida que ella, tot d’una, s’oblidà dels seus temors i va riure. «Oi que sí!», va fer. I ell també reia, no semblava gens, però allò que se’n diu gens preocupat. Li va posar els dits sota la barbeta per preguntar-li: «Estàs segura que no m’has cridat només per això?». Aquestes paraules la van fer posar altre cop seriosa. «No, Joan», però ell la mirava tan rialler que es va veure obligada a afegir: «També per això, sí». I no és que fos mentida, perquè potser sí que també hi entrava el desig de prolongar aquell moment, però no havia estat per això i, si ho havia estat, no era aquesta la raó més important, l’autèntic motiu; el fet és que estava espantada, espantada de debò. Aleshores, al moment de cridar-lo, no pas ara, quan el tornava a tenir al costat i l’abraçà i va besar-la com havia fet un instant abans, en creure que es deien adéu. «I ara prou, eh?», va fer ell. Ja no es girà fins que era a tocar de la porta. Va somriure encara. «Fins aviat», va dir, obrí i va tancar. I ella continuava dreta al costat del «portier» florejat.

—I què t’ha dit?

—No res…

—No res? I on et sembla que se’n pot haver anat?

La noia s’arronsà d’espatlles i, de seguida, va haver d’alçar la mà, perquè la brusa esquinçada li relliscava pel tors.

—Deixa’m, Nero; jo la faré cantar —va intervenir el Blasi.

El xicot, descoratjat, apartà els ulls dels pits breument descoberts i es girà al seu company.

—Em sembla molt que no hi ha res a cantar. —Es tombà altre cop cap a la noia i va preguntar-li—: Creies que en Joan era capaç de fer una cosa així?

—No —contestà ella.

—Creies que si feia un bon cop, fos el que fos, se’n gaudiria amb tu?

—Però Nero! —no es va poder aguantar més el Blasi—. Per què perdem el temps d’aquesta manera?

El xicot, però, ja s’aixecava.

—No sap res —digué, i, com que l’altre se’l mirava amb un posat de dubte, afegí—: Hi ha preguntes que van més enllà del que sembla.

Es girà encara cap a la noia, la qual continuava arranjant-se la roba i li preguntà:

—En Joan, però, t’havia explicat el cop, i et devia dir amb qui el feia…

—Sí.

—Tot?

—Em penso que sí.

—I no se t’acudirà, ara, d’anar a veure la bòfia?

Ella vacil·là.

—No —digué a la fi.

—N’estàs segura?

—Sí; no diré res.

—Tot i que t’hem tractat com t’hem tractat?

—No diré res —repetí ella.

—Molt bé. Ets una noia raonable. Perfecte. També nosaltres som més bons que no semblem. Si trobem en Joan i tu no tens res a veure amb el que ha passat, et compensarem.

—No vull res, de vosaltres —féu la noia.

—De tota manera, t’ho donarem. —S’inclinà sobre el llit i li tocà la galta—. Tu sigues bona minyona… —De cop, es redreçà i va mirar-se el seu company—. Ja te’n pots anar —digué—. Vindré de seguida.

—Però… —protestà el Blasi.

—Fes com te dic —va manar-li el Nero.

—Aneu-vos-en tots dos! —va dir la noia.

El Nero enfonsà les mans en les butxaques.

—No et preocupis —féu—. M’has sentit? —preguntà al Blasi.

—Sí.

—Apa, doncs!

El Blasi s’allunyà del llit amb una expressió contrariada. En arribar a la porta, va girar-se.

—No m’agrada —va dir.

El Nero el fità.

—Te’n vas d’una vegada o cal que t’ho digui d’una altra manera?

—Està bé, està bé! —exclamà el Blasi, i sortí.

—Ves-te’n —va repetir la noia, ara mig incorporada—. No estic per bestieses. I menys amb vosaltres.

—Ajeu-te —li ordenà el xicot—. Tens alcohol?

Ella badà la boca.

—No —féu a l’últim.

—Vinagre, doncs?

La noia assentí.

—Què em vols fer?

—No et preocupis. On és?

—A la cuina; a l’armariet.

El Nero, sense afegir res més, va sortir del dormitori i, al llarg del pis, per a ell desconegut, s’orientà cap a la cuina. Va trobar una ampolla de color fosc, comprovà que era el que volia i va tornar al costat de la noia.

—Deus tenir alguna cosa… un drap, un mocador?…

—Allí —i assenyalava l’armari—. Què vols fer? —preguntà de nou. La cara tumefacta se li va contreure i en els ulls, ara, hi havia una lluïssor de pànic.

—No et preocupis —va repetir ell la seva frase predilecta.

Anà a l’armari, en va treure un mocador blanc i s’atansà al llit. Va deixar l’ampolla sobre la tauleta i, tot i que ella s’hi oposava, enretirà els cassigalls que la cobrien i els deixà caure als peus del jaç.

—Què em vols fer? —tornà a preguntar ella, cada cop mes angoixada.

—No et puc pas deixar així, oi?

—Vés-te’n —digué—. No necessito res.

Sense fer-li’n cas, però, el Nero va destapar l’ampolla, xopà el mocador amb vinagre i es posà a rentar-li les nafres i ferides que tenia per tot el cos. Ella va intentar de redreçar-se, però el xicot l’obligà a ajaçar-se de nou amb un gest decidit. A la fi, es va rendir i, amb les dents serrades, suportà la coïssor del vinagre. No exhalà ni un sol crit, ni una sola queixa. El Nero treballava amb llestesa i habilitat, com si aquella fos la seva feina de cada dia.

Corria amb la farmaciola a través del camp. Els altres dos amics que l’acompanyaven i que gràcies a ell havien pogut entrar de franc, s’havien pres seriosament el paper d’ajudant i es van precipitar al seu darrera. El defensa dret, el gran Emili, gran per a l’infant que s’anava convertint ràpidament en un adolescent, jeia a terra, on es convulsionava; va pensar si no li havien donat una puntada de peu als collons. L’altre defensa, el porter i dos jugadors de l’altre bàndol s’inclinaven al seu damunt. L’àrbitre també s’atansava corrent i sense parar de xiular perquè suspenguessin el joc. Ningú no sabia ben bé com havia anat la cosa, però l’Emili era allí, estirat i amb les mans sobre el ventre. Al braç dret hi tenia una gran rascada; li havia saltat tota la pell. Però només era això, una rascada. «Porteu-lo a la caseta», deia algú, un dels jugadors, quan ell arribava amb la farmaciola. L’Emili, però, va refusar les mans amigues que es disposaven a agafar-lo i, ara assegut en el terra endurit, es va tocar la ferida. «No és res», digué, sense donar explicacions. «Ja estic bé, ara». Devia ser un mal de ventre, mai no ho va saber del cert. Només l’Emili el va cridar: «A veure, tu», i li mostrava el braç. Ell va obrir la farmaciola i en va treure una ampolleta. Va fregar-li la rascada amb alcohol. No veia que es pogués fer res més, i els altres devien ser del mateix parer, perquè ningú no obrí la boca. L’Emili, en canvi, va queixar-se. «Ui!» féu, i enretirà el braç. Va subjectar-l’hi de nou, amb fermesa, i continuà fregant. «Com cou!», va dir l’Emili. «Això és bo», comentà l’àrbitre. Va allunyar-se, xiulant i, mentre ell recollia i tapava l’ampolleta i la tornava a deixar a la farmaciola, el gran Emili s’aixecà amb el braç test i la cara trasbalsada pel dolor.

En acabar amb el ventre i els pits, que tenia morats, va continuar amb la cara. La noia serrava les dents, sense dir res.

—Si tenies una mica d’esparadrap te’l posaria en aquesta ferida —va dir ell bo i assenyalant el trau que el Blasi li havia obert a la cella.

—No en tinc.

Ara el mirava entre sorpresa i admirada, potser amb ganes de comprendre què hi havia darrera l’expressió aplicada del seu infermer improvisat.

El Nero enllestí amb una darrera xopada de vinagre sota l’orella i tornà a deixar l’ampolla i el mocador humitejat sobre el marbre de la tauleta de nit.

—Ara, descansa —li va dir. Recollí les faldilles i la brusa i les hi escampà de nou sobre el cos.

—Per què ho has fet? —va preguntar-li ella.

El xicot va moure les espatlles.

—De vegades, la mà que castiga és la mateixa que cura… —mormolà.

—Més valia no començar. Sou uns salvatges —va queixar-se la mossa—. Com m’heu deixat, Déu meu!

—Ho sento, nena; ho sento de debò.

La noia tancà els ulls. El Nero agafà una cadira i l’arrossegà fins al costat del llit.

—Ara escolta —digué—. Voldria que parléssim d’en Joan.

Ella tornà a obrir els ulls.

—Ja t’he dit que no sé res.

—Ho crec, ho crec —va tranquil·litzar-la el Nero—. Però a veure… durant aquests darrers dies, quan ja ho teníem tot planejat, no li has notat res d’estrany, un canvi?… Què sé jo! alguna cosa que et fes sospitar que no era ben bé el mateix de sempre… Tu ja saps què vull dir.

La xicota va reflexionar uns instants.

—Sí —va dir aleshores—, sé què vols dir.

—I no li vas notar res?

Ella vacil·là.

Digues sense por —va animar-la el Nero—. Ja ho veus, t’ha deixat pel seu milió. Sense cap escrúpol.

—Sí —féu ella—. No sé, però potser sí que no era ben bé el mateix. El veia una mica nerviós, com capficat, saps?

—I no es va endur res d’aquí?

—No pas que jo ho hagi vist.

—És clar… No va rebre cap visita estranya? Vull dir d’algú desconegut…

—No; això, no.

—Bé, una altra cosa: quant de temps fa que vius amb ell?

—Nou… no, deu mesos; una mica més.

—De segur que el coneixes més bé que nosaltres. Les dones sou més observadores. I un home es traeix de mil maneres amb la dona que… que estima…

—No sé on vols anar a parar —digué ella.

—A això: tu, si el volies trobar, què faries? Vull dir: et sembla que hi ha algun lloc determinat on se’n pot haver anat?

—Com vols que ho sàpiga? No m’ha dit res…

—No es tracta del que t’ha dit —insistí el Nero—, sinó de les teves impressions. Coneixent com coneixes els seus gustos, el seu tarannà…, què et sembla que pot haver fet?

—Però si jo no ho sé, Nero! —protestà la mossa—. Com vols que t’ho digui?

—Està bé, està bé! —féu ell—. Però m’agradaria que hi pensessis una mica. Tota l’estona que et calgui.

La noia no contestà. El seu cap no estava per reflexions. Se sentia lassa, desanimada, amb una gran debilitat física i el cervell tèrbol… Al cap d’uns minuts de silenci, semblà que el Nero se n’havia fet càrrec. S’aixecà i va tornar la cadira a lloc; va inclinar-se sobre la noia amb les mans repenjades al matalàs.

—Bé, no t’esforcis, ara. Si se t’acut alguna idea, però, ja saps on em trobaràs. Ho saps, oi?

Ella va fer que no amb el cap.

—I al Blasi tampoc? —preguntà el xicot.

—No el vull veure més, aquest. És un salvatge!

—Bah, bah! —féu el Nero—. Li ho has de perdonar. I no és culpa seva.

—No el vull veure —repetí ella.

—Molt bé, com vulguis. Ja miraré d’enviar-te algú o altre. O vindré jo mateix, demà.

Ella assentí.

—Però tu jugaràs net, eh? Ja ho saps: moixoni, passi el que passi.

—Sí…

—Et convé, ja ho veuràs. Tindràs la teva part. M’agrada fer les coses com cal, a mi. No sóc com els altres.

—Bé —contestà la noia.

El Nero la mirà encara un moment; després, allargà la mà, va acaronar-li una galta i, sense afegir res més, sense acomiadar-se, sortí del dormitori. Al cap d’uns segons, la noia va sentir el cop de la porta del pis que es tancava. Aleshores, relaxant-se, esclafí el plor.