11
NIT DE REIS

Udo em va fer entrar de nou al dèdal de carrerons del barrí de la Seu. Ara ja no parlava, ni tan sols per indicar-me el camí. Es limitava a estirar del meu braç quan calia. Jo pensava que tornàvem a l’escola, però m’equivocava. Ens vam aturar davant d’una portalada senyorívola que estava tancada i Udo va trucar amb el gran picaporta de llautó d’una de les fulles. Un homenet que tenia l’aspecte de faltar-li un regó ens va obrir amb el cap cot i fent gestos estranys amb la mà esquerra. Amb la dreta ens va indicar que anàrem cap a l’interior sense dir cap paraula.

Udo coneixia bé aquell lloc, perquè travessà de manera decidida l’atri enrajolat amb grans lloses de pedra i, sense dubtar ni un moment, va obrir una gran porta que el tancava pel fons. Després em va conduir per un corredor cap a unes escales mal enllumenades i em féu pujar-hi al seu costat. El seu objectiu era un despatx gran d’aspecte ben sinistre que hi havia al primer pis. Dins ens esperava el doctor Mallach, que semblava enfaenat remenant papers a la taula. Ens va llançar una mirada plena d’insolència abans d’obrir la boca.

—Sou un boig o un insensat… Portar ací el xiquet és la prova evident de la vostra imbecil·litat.

Udo no va contestar immediatament. Esperà uns segons a fer-ho, com si tractara d’atraure amb més intensitat l’atenció del seu interlocutor.

—Tinc bones notícies. Florian ha telefonat al migdia… La fotografia era autèntica i ve cap ací amb els diners.

Mallach se’l va mirar amb ulls escrutadors mentre el recriminava de nou per la meua presència.

—Això no disculpa el que heu fet… Sóc un home important i no puc córrer cap risc. No hi havia necessitat que vinguera ací… Haureu de buscar una solució satisfactòria i ràpida.

Estava clar que Mallach em considerava un testimoni incòmode i que deixava a les mans d’Udo la tasca de silenciar-me definitivament. Irene i Rafael farien alguna cosa en advertir la meua desaparició, i ells coneixien les implicacions de Mallach. Tal vegada acabarien trobant-me, però podia ser massa tard per a mi quan ho feren.

Udo va prendre la paraula sense al·ludir a la instrucció que acabava de rebre.

—Schneider m’havia dit que passaria per ací, abans de les set… Ja hauria d’haver arribat. Sap que Florian ha de venir en qualsevol moment amb els diners…

Mallach girà els ulls cap a mi de manera arrogant. Udo es va avançar a qualsevol comentari seu amb unes paraules que em tornaren una certa esperança.

—El podríem necessitar viu… En qüestió de minuts tindrem els diners, però ens cal més temps. Jo pense desaparèixer tan prompte com siga possible… i necessitaré un salconduit. Ara per ara, no puc desaprofitar la col·laboració de Félix…

Mentre deia això, em va mirar amb una expressió que volia ser familiar i amistosa, però només va aconseguir que encara sospitara més d’ell i que em posara més en guàrdia. Mallach continuava escèptic.

—Encara no hem vist els diners… Sé que confieu en Florian, però no estaré tranquil fins que no vinga… Mentrestant és millor que aneu baix. He de fer algunes coses…

Udo em va agafar pel braç i em va arrossegar decididament cap a la porta. Quan érem fora es va dirigir a mi xiuxiuejant, com si necessitara la meua ajuda i volguera fer-me sabedor d’un secret a cau d’orella per a crear una mena de complicitat entre nosaltres.

—Florian m’ha dit per telèfon que alguna cosa no ha anat com esperàvem… El teu amic Soler ens ha guanyat la mà. Quan ell ho sàpiga les nostres vides no valdran res… Només vol els diners i no es conformarà amb explicacions —aquelles paraules es referien de manera inequívoca a Mallach, però Udo evitava dir-ne el nom, potser perquè no volia que jo el poguera identificar.

—Havia d’haver sospitat quan Soler em va donar la fotografia… Tant se val. Si Florian no ve amb els diners, ho passarem malament els dos…

Se’m va endur cap a una oficina que hi havia a la banda dreta del pati per on havíem entrat a l’edifici i que estava buida. El primer que va fer Udo allà va ser telefonar. Després de tres intents, va penjar definitivament l’auricular amb un gest d’impaciència.

—Schneider ja hauria d’haver vingut… Això no m’agrada gens.

Uns tubs fluorescents omplien de llum blanca l’estança i, tot i això, aquell espai semblava tètric, com si es tractara d’una comissaria de policia on les misèries i les desgràcies de la gent no resultaren estranyes. Per un moment vaig pensar que les oficines de les funeràries devien ser semblants a aquella. Udo esperava debades el seu amic geperut, i jo m’estimava més desviar la seua atenció cap a una direcció diferent.

—Tot allò de Letònia… els boscos i els llacs… tot era fals… com el nom mateix d’Udo Brandes…

El neguit que evidenciaven les seues faccions deixà pas a un somriure abans de contestar-me.

—He viscut moltes vides… He canviat sovint de nom, de país, de llengua i de faena, però sóc el mateix jove que acampava vora els llacs i que observava el pas de les aus migratòries amb els prismàtics… Pots dir-me Udo si vols, o Ludwig, o Richard…

Es va deixar caure lentament damunt d’un tamboret giratori amb les potes rovellades que hi havia davant d’un escriptori de fusta, abans de prosseguir.

—Jo també he sigut jove com tu… He tingut ambicions i projectes… i vaig arribar a creure que aconseguiria tot el que volia… Soler et deu haver explicat històries… No puc negar que no hi haja molt de veritat en tot això… però voldria que saberes que la vida era molt diferent de com és ara… No teníem elecció. Treballàvem pel nostre poble, pel nostre país, i ningú no qüestionava el que fèiem… Això vindria després de la derrota. Si haguérem guanyat la guerra, tot hauria sigut diferent… Ens haurien aclamat com a grans científics.

Udo volia recobrar la meua confiança per raons que jo desconeixia. Era estrany que un criminal com ell continuara allà xarrant amb mi i posant en joc tots els seus recursos de persuasió. La seua xarrameca m’enervava i va aconseguir que trencara el meu mutisme.

—La gent que va morir als experiments… les seues cares de dolor… els presoners… les injeccions de drogues experimentals… els xiquets morts… Tot és cert.

El seu somriure s’accentuà fins a convertir-se en una ganyota grotesca abans de contestar. En moure’s lleugerament, el tamboret va grinyolar fent un soroll molest.

—Et deuen haver dit tantes coses… I no seré tan estúpid per a negar-les… Això no va amb mi… i, a més a més, tu ets massa intel·ligent per a mentir-te… Hi ha molt de cert en les històries que has sentit, però també hauries d’escoltar la meua versió…

Udo tractava d’afalagar-me com havia fet tantes voltes des del moment que l’havia conegut. Però ara jo estava preparat per a resistir la seua ofensiva disfressada de paraules suaus i d’adjectius carregats d’ambigüitat.

—Era jove… molt jove. Els delictes acaben prescrivint… i tot això passà ja fa anys… Tu no ho pots entendre perquè no ho vas viure… No queda res d’aquell jove ambiciós en l’home major que tens al davant… ni tan sols el nom. És just que pague per uns errors que ningú ja no recorda? Qui guanyaria amb això? Remoure el passat només pot causar problemes. És millor deixar els morts reposar tranquils i mirar endavant.

Udo aplicava tots els seus recursos a la tasca de guanyar-se’m i superar la meua hostilitat. No ho va aconseguir, però he de dir que resultava fascinant aquell discurs farcit de circumloquis que semblaven triats especialment per a emmascarar la veritat.

A poc a poc anava adonant-me del que passava. Un dels homes d’Udo havia anat a Berna amb la fotografia que Rafael Soler els havia lliurat per buidar el compte de Bosch. Si Udo no havia mentit a Mallach, estava a punt d’arribar amb els diners. Jo podia ser moneda de canvi per a assegurar la seua fugida, però tot i això, les atencions d’Udo en aquell moment resultaven inexplicables. Hi havia d’existir una raó poderosa que l’obligava a congraciar-se amb mi.

—El teu amic Soler, l’advocat… Tu el consideres com un germà gran… No és cert? Sí… és un bon home, però massa jove… No sap què és la vida i no ha viscut el mateix que jo. Encara creu en idealismes i paraules buides… Dirà que no vol els diners per a ell, que haurien de tornar a les mans d’on foren arrapats…

Mentre ell perorava, jo no apartava l’ull de la seua cicatriu. Era un símbol de la permanència del passat, el record indeleble que identificava Ludwig el Ros, la marca que les seues víctimes coneixien i mantenien a la memòria. Temia que Udo aconseguira el seu objectiu. Jo estava a la defensiva i necessitava rememorar tot el més terrible que sabia d’ell per a evitar que el seu discurs m’influïra.

—La senyora Catarineu és diferent… Ella sap moltes coses… i les ha passades molt negres. El seu marit va morir durant la guerra… És clar que puc imaginar que tot això no t’ho deu haver referit mai…

Udo intentava doblegar la meua resistència amb arguments ben estranys. Fossant a les vides de les persones que jo tenia més a prop, a poc a poc esperonava la meua curiositat.

—En temps de guerra va passar uns mesos a València… presonera, si vols dir-ho així… La Creu Roja plantejà un intercanvi, però el seu marit s’hi va negar… Poc després, ell va caure abatut… Era aviador… Un heroi. Hi ha molts carrers que porten el seu nom… però potser ella no te n’ha fet mai sabedor…

Aquell desficaci sonava a novel·la antiga, a un d’aquells fulletons del segle XIX que jo havia llegit. Però els protagonistes de la història eren ara gent del meu entorn, i no podia evitar parar l’orella i tractar d’interpretar cada mitja paraula i cada insinuació.

—No crec que ella sentirà massa la mort del marit… No el va plorar molt… Clar, que ell l’havia deixada pelada… Va vendre tot el que va poder i s’ho va gastar tot…

Els seus ulls em van fitar de manera implacable mentre pronunciava totes aquelles paraules. Assaboria amb delectació l’efecte que em causaven. Estava clar que el doctor Mallach era la font que havia informat Udo. Era un home influent i havia adquirit en poc de temps un ascendent notable sobre la Junta de l’escola. Segurament havia tafanejat prou per a reunir històries que podria utilitzar si arribara el moment. En qualsevol cas, aquelles revelacions d’Udo mostraven una altra vegada la part més negra de la seua personalitat. El meu orgull m’obligava a romandre impassible i potser per això no vaig dir res. Udo, per fi, va deixar entreveure part del joc que tenia a les mans.

—Irene Catarineu… la gran dama… hereva d’una fortuna que s’ha esvanit… Ho sabies? Els Girbés donaven magnànimament grans sumes a institucions benèfiques només per comprar una posició, un prestigi, un bon nom… I ho van aconseguir, ja veus… Tingueren més sort que jo… potser també tenien més recursos… Entens ara per què vull els diners de Bosch? Vull comprar la meua vida… Pagar pels meus errors… És un desig legítim… El mateix que tanta gent ha fet…

Crec que el meu semblant em va trair i que, tot i els meus esforços, un cert desconcert s’hi va dibuixar. Udo se n’adonà de seguida, i aquell era el senyal que necessitava. Les seues paraules començaren immediatament a girar a l’entorn d’aquella història.

—Salvador Girbés va aconseguir una gran fortuna i no va tenir mai massa escrúpols… València no és més que un poble gran i tot acaba sabent-se… Encara hi ha gent que coneix els detalls d’aquelles històries de fa tants anys.

De manera semblant als grans comediants, Udo detectava el grau d’atenció que suscitava i aprofitava aquell coneixement per a reconduir la història si calia.

—I ara tu… que potser algun dia heretaràs les restes d’aquell patrimoni. Quan mires a la cara d’Irene Catarineu, la dona de món educada a les millors escoles, sabràs que cada gest elegant, cada inflexió de veu, la seua delicadesa, el piano… Tot no és més que una gran mentida, una comèdia…

Udo abandonava a poc a poc aquella línia d’atac per seguir-ne una altra de més efectiva.

—No deus creure que els teus amics renunciaran ais diners… Faran servir alguna bona excusa… Diran que és impossible intentar reparar el mal causat a les víctimes… que ja no queden supervivents o que els diners no foren furtats a ningú… Diran que la Fundació Girbés necessita més fons… que l’escola podria tancar… o que en guardaran una part per assegurar la teua educació i el teu futur. Tu ets despert i, quan arribes a sentir tot això, recordaràs Ics meues paraules… Sabràs que jo era sincer, i potser et penediràs de no haver-me cregut i de no haver-me tirat una maneta quan més ho necessitava…

Aquella xarrada em va produir un bon maldecap, i l’ambient humit d’aquella habitació començava a afectar-me. Quan la porta es va obrir i Mallach féu acte de presència seguit d’un home més o menys de la mateixa edat d’Udo, jo no em trobava massa bé. Mallach, amb un to de veu irritat, va increpar Udo.

—L’amic Florian ja ha arribat… i no porta notícies massa bones.

Allargà un paper a Udo perquè el llegirà, i mentrestant mirava desafiant cap al seu aliat, com si volguera fulminar-lo amb els seus ulls irats. La resposta d’Udo no trigà.

—No ho entenc… No pot ser cert… Sabem que Bosch ho tenia tot al compte de Berna… i hi havia molt més que això…

El tercer home va intervenir en aquell moment amb una veu ferma. Era fàcil distingir l’accent estranger que impregnava les seues paraules.

—Tot era allà fa només uns dies, però algú se’ns ha avançat… La fotografia estava escapçada en tres trossos… Al banc hi havia la part central. Els termes del dipòsit assenyalaven que es podria retirar la totalitat del fons quan la fotografia es completara. Amb la presentació d’un dels trossos es podria accedir a dos terços. El terç restant quedava al banc i seria per a qui aportara l’últim tros… Això és tot el que he pogut aconseguir.

Udo em va mirar fixament, com si volguera llegir el meu pensament, però jo no podia donar-li les respostes que ara tant necessitava. Mallach sostenia a les mans una maleteta de pell i, amb la mà dreta, li pegava colpets rítmicament. Aquell soroll constant es clavava al meu cap com si fóra el compte enrere per a algun esdeveniment tràgic. La veu rogallosa que tant m’havia impressionat la primera vegada que la vaig sentir tornà a omplir l’habitació amb el seu to desagradable.

—Això no paga ni la meitat del que he fet… M’he jugat el coll durant molt de temps per alguna cosa més que el que hi ha ací dins… Més val que trobeu una bona explicació.

Udo es va alçar per seguir-lo i, amb el cap, va fer un gest al seu amic. Volia dir-li que havia de romandre allà per vigilar-me, i no va necessitar més explicacions. Durant vora quaranta minuts vam compartir en silenci aquell espai claustrofòbic, i mentre ell fumava un cigarret darrere d’un altre, jo anava lligant caps tan bé com podia en una atmosfera que anava viciant-se més i més amb la flaire repugnant del tabac cremat. Si la història de l’home que tenia al meu davant era certa, algú tenia el gros dels diners de Bosch, algú que coneixia tota la història i que no podia estar molt lluny…

En aquell moment vaig deduir que Benjamin podia ser la resposta als meus interrogants. Bosch el protegia des dels temps del centre, i ell coneixia el seu passat. Confiant-li un dels trossos de la fotografia, en el pitjor dels casos, Tobies s’hauria apoderat d’un terç de la fortuna. Benjamin era un home estrany, ple de temors, i no ambicionava res. No hauria posat mai un dit damunt d’uns diners tacats amb la sang dels seus companys. Li devia molt, a Bosch, i això el convertia en el custodi perfecte. D’alguna manera, tot havia succeït segons les previsions de Bosch. Si era Benjamin qui havia retirat els diners, havia evitat que els seus enemics consumaren el seu pla.

Tot plegat, aquella teoria no era massa creïble. Benjamin no hauria actuat a soles amb tanta precisió ni tampoc hauria viatjat a Berna per aconseguir uns diners que odiava profundament… excepte que Rafael Soler l’haguera convençut. Només ell podia fer-ho, i per això havia lliurat el meu tros de fotografia a Udo. Era una bona cortina de fum per a guanyar temps, tot i que el preu fóra alt. Això em donava un cert optimisme, però no massa.

Estava en les mans d’Udo, o potser encara fóra pitjor i el meu futur dependria d’una decisió de Mallach. No era una perspectiva massa agradable. Mallach era un home prominent i no permetria que algú com jo amenaçara el seu prestigi. Havia d’admetre que preferia que fóra Udo qui decidirà el meu destí. Ell havia dit que jo podria ser d’utilitat per a facilitar la seua fugida, i aquelles paraules eren l’única esperança que tenia. La possibilitat que Rafael Soler em trobara semblava remota.

Quan es va obrir la porta i va aparèixer Udo a soles, crec que em vaig sentir alleugerit. Portava la maleteta a les mans, i en veure’l, l’home que em vigilava es va alçar de la cadira i va anar cap a la porta. Udo em va ordenar que els seguirà.

—Vinga! No tenim tota la nit… Hem de fer alguna cosa amb tu i no tenim massa temps…

Em va agafar pel braç tal com havia fet a la cavalcada. Vam travessar el pati desert d’aquell casalot i vam eixir fora. No hi havia cap rastre de Mallach ni de l’homenet estòlid que ens havia obert la porta abans. Udo es va acomiadar de Florian amb unes paraules en alemany i l’home va marxar per un carreró amb un altre cigarret encès a la boca.

Tornava a quedar-me a soles amb Udo, i podia esperar qualsevol cosa en aquella situació. Un ventijol fred arrossegava papers i bosses de plàstic sense cap rumb definit. Només el ritme ràpid dels nostres passos evitava que els peus se’m gelaren. Va ser aleshores que tinguérem la nostra darrera conversa.

—Fèlix… ha arribat l’hora de dir-te adéu. No he pogut fer el que Mallach m’havia ordenat… Sempre t’he tingut per un amic, i sé que tu faries el mateix per mi… No has de preocupar-te més per Mallach. Ja no podrà molestar-te. No és el final que jo havia desitjat, però encara sóc viu i tinc forces per a tornar a començar en un altre lloc, lluny d’ací…

Vaig girar el cap en aquell moment i se’m va fer clar que, amb l’altre braç, subjectava la maleteta que contenia un terç de la fortuna de Bosch. Udo se’n va adonar a l’instant.

—És cert que compte amb alguna cosa per a començar… No t’ho negaré. No és tot el que jo hauria volgut, però és millor que res… Saps? D’alguna manera m’alegra que sigues tu qui aprofitarà la major part dels diners… Seràs un home ric, i sé que donaràs un bon destí a tot. Potser és millor així…

Jo hauria volgut dir-li que no volia els diners, que no acceptaria mai ni un gallet d’aquella fortuna tèrbola, feta a partir del sofriment de tanta gent, però vaig callar. Se’m va endur per carrers estrets i foscos durant uns vint minuts i devien ser ja vora les deu de la nit quan per fi vaig albirar un racó conegut. Era la llibreria de vell que hi havia al carrer de Gomis, just al costat d’on vivia Benjamin. La sentor nauseabunda que emanava d’un albelló empudegava l’aire fred de la nit i feia encara més desagradable aquell moment. Udo va aturar el seu pas allà i em va referir els seus plans.

—Som al costat de l’escola. A hores d’ara hi deu haver molt poca gent. Si hi entres sense que ningú se n’adone, podries donar-me temps perquè fugira. No et demane més que això, que esperes fins demà a tornar amb els teus. Necessite algunes hores per a allunyar-me’n, i depèn de tu que puga aconseguir-ho. Només has de pujar a la teua habitació i tractar d’adormir-te.

No li vaig contestar, i aquell mutisme ja no es devia a la por. En el fons no sabia què faria, però d’alguna manera el meu silenci podia interpretar-se com un assentiment, com l’acceptació d’aquella proposta. Vaig caminar cap a l’escola, lentament. Udo em va donar amb la mà un colpet al muscle i va dir les últimes paraules que li vaig sentir.

—Recorda sempre el que t’he dit… Ningú no és el que sembla ni el que ell creu que és, ni tan sols el que els altres veuen en ell… Som bastant més que tot això, però cal obrir molt els ulls per a poder veure-ho…