LLUÍS LLACH i GRANDE (Girona, 7 de maig de 1948) és un músic, cantautor, escriptor i polític català. Va ser l’últim component del grup dels Setze Jutges i se’l considera un dels capdavanters del fenomen de la Nova Cançó. Com a artista compromès, ha estat un referent, no solament musical, sinó també intel·lectual de tres generacions.

Perseguit pel franquisme, als anys setanta va haver d’exiliar-se un temps a París. Al setembre de 1979 va esdevenir el primer cantant no operístic que va actuar al Gran Teatre del Liceu per presentar Somniem. El 6 de juliol del 1985, Llach va congregar 103.000 persones al Camp Nou durant la celebració d’un concert, el més gran fet mai a Europa fins aleshores.

Entre el 1969 i el 2007, Llach va enregistrar 33 discos. La seva cançó més popular i més compromesa, L’estaca (1968), fou adaptada com a himne pel sindicat polonès Solidarność fundat per Lech Walesa, i també es va convertir en l’himne oficial del club de rugbi Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà i de la Revolució de Tunísia del 2011. El 2011 va crear la Fundació Lluís Llach al Senegal.

És un dels fundadors de l’Assemblea Nacional Catalana. El 29 de juny de 2013 participà en el Concert per la Llibertat al Camp Nou de Barcelona, organitzat per Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana. En les eleccions al Parlament de Catalunya de 2015, Lluís Llach va liderar la llista de la coalició independentista Junts pel Sí a la circumscripció de Girona. El 2017, amb la convocatòria d’eleccions al Parlament, va renunciar a tornar-se a presentar com a candidat.

És autor de les novel·les Memòria d’uns ulls pintats (2012), Les dones de la Principal (2014) i El noi del Maravillas (2017).