EL PLANETA BLAU

Aquest nou món pesa un yottagram.

Però tot és fora mida; d’una petitesa de mira i no em toquis o d’una enormitat borrosa i desenfocada. Hi ha fulles tan grans com ciutats i nius d’ocell com xalupes. A la sorra blanca hi ha petjades d’urpa tan profundes com malsons i gorgs d’aigua salada solcats per aletes de peixos invisibles.

Arbres tan alts com gratacels, per no dir que en podrien acollir uns quants. Brins de gespa tan alts com tanques de jardí i nous de la mida d’una carabassa. Sardines que haurien de ser pescades per un parell d’homes. Ous de closca blau cel que pesen com un univers naixent.

I, a sota, uns bolets suaus i petitons com orelles de ratolí. Una clivella com un tallet, i a dins milions i milions de microbis pensant en el proper pas. Espores que confien en el vent i que mai no miren enrere.

Molsa que es concentra a ser verda.

Un home s’avança amb un micròfon.

—Hi ha oxigen?

Sí que n’hi ha.

—I aigua fresca?

Abundant.

—I contaminació?

Gens ni mica.

—Minerals? Or? Quin temps hi fa? Hi plou gaire? Quin gust té, el peix? Hi ha éssers humans?

No, cap ni un.

Hi ha vida intel·ligent? Depèn del que entenguem per vida intel·ligent. Hi ha alguna cosa, sí, i és molt gran i molt bona fent la seva feina.

A la pantalla elevada apareix la imatge d’un monstre amb una dentadura que sembla d’acer galvanitzat. El públic s’estremeix, xiscla. No! Sí! No! Sí!

És la màquina de matar més eficient que s’ha inventat d’ençà de la pólvora. També és impressionant el seu cos, de la mida d’un estadi, i el seu cervell, com un pot de melmelada.

Jo he vingut per aclarir dubtes:

—La senyora del vestit rosa…

—Són monstres vegetarians?

—Senyora: com vol que siguin vegetarians, amb aquestes dents?

No ho dic així, en realitat. He vingut per tranquil·litzar la gent. Sóc el científic que s’avança una passa i pren la paraula. Després d’això, tothom se sent millor. Els científics provoquem aquest efecte, automàticament.

És un dia d’allò més excitant, i a la vegada és un dia per tranquil·litzar.

Hem vingut per ser testimonis de l’oportunitat de la vida. L’oportunitat de moltes vides. L’oportunitat més gran d’ençà de l’origen de la vida. Ens quedem sense planeta i n’hem trobat un de nou. Entre totes les roques incandescents que brillen al cel, n’hem triat una que podrem anomenar casa nostra. I ens hi traslladem, ve-t’ho aquí. Tothom ho haurà de fer un dia o un altre, més tard o més d’hora; és llei de vida.

Em dic Billie Crusoe.

—Perdoni, vostè és Billie Crusoe?

—Sí, jo mateixa.

—Del Servei d’Optimització?

—Exactament. «Cada Nou Dia és un Dia Nou». (Com diem a Optimització).

—Pot explicar als espectadors en què afectarà les seves vides, el nou planeta?

—És clar. El nou planeta ens ofereix l’oportunitat de fer les coses d’una altra manera. Hem obtingut molts èxits, a Orbus. Per no dir que personifiquem l’èxit mateix a l’univers! Dit d’una altra manera: Orbus és l’únic planeta que allotja vida humana…

L’entrevistador fa que sí amb el cap i dibuixa un ampli somriure.

—… Però hem hagut de fer-nos enrere en alguna ocasió. Hem comès alguns errors. Al nostre abast tenim uns recursos naturals limitats, i una població creixent que farà impossible que el món, entès com un tot, permeti la bona distribució dels recursos que queden. Podrien sorgir conflictes. Un planeta nou significa que podem començar a distribuir de bell nou. Significa una millor qualitat de vida per a tothom, per als qui marxen i per als qui es queden.

—O sigui, que hi sortim guanyant de totes totes…

—Exactament. Tenim tots els números de la rifa.

El president del Poder Central travessa l’arc daurat de l’entrada de la ciutat. Les portes es drecen com àngels, amb les ales plegades cap avall i retallant-se contra els llums baixos de l’horitzó.

Les portes de làser, amb el seu aspecte massís, apareixen i desapareixen, igual que la muralla que rodeja la ciutat, un signe ara visible ara invisible de progrés i poder.

Fixem-nos en la llum: és una lluor fràgil que en realitat és energia duradora. L’aura de la ciutat: emblema i advertència, aurèola i escut.

La cavalcada del president el porta fins al Cercle. Banderes, catifes, flors, assistents, agents, periodistes, presentadors, tècnics, especialistes, metges, informàtics, personal, escenografia, llums, so, en directe, arxiu, seguiment, opinions al vol, crispetes, vestuari, maquillatge, purpurina, tres, dos, u… En antena!

El president comença el seu discurs. El Poder Central ha finançat expedicions a l’espai durant segles, i per això és natural que tot el que descobrim ens pertanyi. Ens compara als homes que van descobrir les Índies, les Amèriques, el Cercle Àrtic; es torna emotiu, es prepara per llegir un vers. Aquest apareix un moment de no res en una cal·ligrafia il·legible, desfilant sota les imatges del Planeta Blau: «Ella és tots els Estats i jo tots els Prínceps…».

El president continua amb el discurs. Un moment únic per a la humanitat… una oportunitat immillorable… hem evitat la guerra… la cimera entre el Poder Central, el Califat Oriental i els nostres amics del Pacte SinoMoscovita ha estat un èxit. El compromís d’una pau duradora. Els nous planetes a canvi de l’antic. Tota mena d’imatges i informació seran distribuïdes a les vint-i-dues geociutats del Poder Central demà al matí. Una nova missió de colonització es prepara. Els monstres seran exterminats humanitàriament, amb l’eventual excepció d’un exemplar o dos, que aniran al Zooeu.

Els cosmonautes entren al Cercle amb els seus escafandres de titani brillant bo i sostenint cascos de mida extragran. Homes tan glamurosos com estels que deixen solcs de fama com una cua de foc.

Un robot els acompanya. Bé, és una Robo sapiens, especialment atractiva gràcies a la mirada de recança que fan tots just abans de ser desmantellats. Són les normes; els robots que recopilen dades sensibles són desmantellats després de cada missió per tal que cap força hostil no pugui accedir a la informació que carreguen. Després de recórrer l’univers sencer, visiten la unitat de reciclatge. El millor de tot és que no fan llàstima a ningú. Són màquines i prou.

La robot espera dreta mentre els salvadors d’argent estrenyen la mà del President. Ella ens ho explicarà tot sobre la composició química i mineral del nou planeta, les seves constants atmosfèriques, la seva història i el seu potencial evolutiu. Després, quan la part pública hagi acabat, se n’anirà al vestidor, transferirà totes les dades i s’obrirà les bateries fins al darrer parpelleig robòtic.

I punt i final.

Serà una mena de suïcidi, un dessagnar-se fins a la mort, però ni així el robot no mostrarà cap emoció perquè les emocions no formen part de la seva programació.

És admirable resultar tan convincent quan no s’és res més que silicona i un circuit intern…

La robot dóna una ullada al Grup d’Assessors i m’enxampa que la miro. No puc evitar enrojolar-me. Crec que m’ha llegit el pensament. Tenen la capacitat per fer-ho.

És un gran dia per a la ciència. Els darrers cent anys han estat un infern. Els apocalíptics i els ecologistes no han parat de dir que érem pitjors que la mort i vet aquí que d’un sol cop descobrim un planeta nou que a més resulta perfecte per a la vida. Aquesta vegada anirem amb més compte. Hem après dels errors. El nou planeta serà la llar de la civilització més avançada de l’univers. I serà una democràcia perquè, digui el que es digui en públic, ningú no permetrà que el Califat Oriental s’hi acosti a menys d’una iattomilla. Els abatrem abans no hi puguin posar els peus. Bé, no els abatrem perquè el president del Poder Central acaba d’anunciar el nou programa global contra la guerra. No abatrem el Califat Oriental, només el repel·lirem amb tots els mitjans disponibles. El que es pensa, però no es diu, és que cedirem el vell planeta en procés de putrefacció al Califat i al Pacte SinoMoscovita, que es podran bombardejar a plaer entre ells mentre la gent pacífica del Poder Central traslladem la civilització al nou món.

El nou món —El Dorado, l’Atlàntida, la Costa de l’Or, Terranova, la Roca de Plymouth, Rapa Nui, Utopia, el Planeta Blau. Trobats per casualitat, obscurament entrevistos des de darrere un vidre, històries de borratxos a partir d’un barril de rom,, naufragis, la Bíblia com a brúixola, el peix gegant que ens hi va portar, la tempesta que ens hi va abocar. En la immensitat de l’espai, vam trobar…

—Em dic Billie Crusoe. I aquest és el meu cap, en Manfred. És dels qui han nascut per pujar i pujar: un ascensor humà.

—Billie, has presentat tota la informació descarregada? —Sí, tot: els clips, els gràfics i les diapositives sobre el Planeta Blau i com canviarà les nostres vides.

—Ho hem de presentar de manera positiva.

—Que no ho fem així? Com es podria presentar negativament l’oportunitat de no morir?

—No utilitzis el verb «morir».

—Doncs Orbus es mor.

—Orbus no es mor. Orbus evoluciona de manera hostil a la vida humana.

—Vaja, o sigui que marxem per culpa del planeta. I nosaltres, no li hem fet res? L’hem estat fotent a base de bé i quan s’ha volgut recuperar, l’hem rematat d’una pallissa.

—Entenc el teu punt de vista. No et dic que la teva anàlisi sigui completament errada, però és que no podem presentar les coses d’aquesta manera. El president ha enviat un informe aquest matí per instruir els departaments d’Optimització i de Mitjans perquè treballin braç a braç en aquest tema. No volem preguntes estúpides, no volem dificultats. L’última cosa que interessa al Poder Central és que siguem nosaltres qui li fem la guitza. Ja hi haurà prou conflictes amb el Califat i el Pacte.

—Potser perquè no volem ni devots ni col·lectivistes en el nostre viatge?

—Que han fet mai res per nosaltres, aquesta gent? El Poder Central mira de viure de manera responsable en un planeta massa poblat, i aquesta colla l’únic que fa és sotjar el cel per trobar-hi divinitats mentre arrenquen les últimes gotes de petroli de la terra. Per a mi, ja es poden ben fotre!

En Manfred es va fixar en el meu bloc de notes. Un expressiu corrugament de celles va enriquir la seva permanent ganyota de madur-atractiu-reflexiu.

—Billie, si no fossis tan excèntrica, encaixaries millor amb nosaltres. Com és que utilitzes un bloc de notes? Ja ningú ni escriu ni llegeix: no cal. Per què no fas servir un SpeechPad com tothom?

—El bloc de notes, el llapis… Tenen un encant antiquat que m’agrada.

—Doncs a mi m’agrada el present tal com és. Per cert, encara vius en aquella mena de Bio-bombolla?

—Vols dir la granja? Sí, és clar. Si hagués aconseguit ferla rendible no treballaria per a tu. Però és clar, en un món que clona la carn al laboratori i dissenya tots els cultius, es considera que el menjar natural és brut i insà.

—I ho és.

—Sí. I els porcs poden volar. Per això pago el leasing de la granja al Museu Vivent i em veig obligada a fer-te d’esclava.

—En això tens raó. La veritat és que no hi ha gaires científics que tinguin l’acudit de treballar a Optimització… No és el que es diu una gran jugada professional.

Jo tenia la sensació que hi havia alguna cosa més, en aquella conversa: que patinàvem sobre un cos atrapat en un llac glaçat.

—Hi ha cap problema, amb la meva feina?

En Manfred es va encongir d’espatlles.

—El que dic, Billie, és que un científic de perfil alt no sol buscar feina a Optimització.

—Tu treballes a Optimització.

Es començava a impacientar.

—Billie, seré l’amo de tot d’aquí a un parell d’anys, com a màxim. Progresso, saps? Tinc un Pla de Millora. Vaig llançat cap a la planta més alta. (Aquí el tenim de nou, l’Home Ascensor, de cap a l’Àtic). Tu no et propulses cap enlloc. Et podies haver guanyat una promoció a Direcció en sis mesos, però continues on eres, fent visites a domicili.

—Aquesta sóc jo, un híbrid entre infermera ambulatòria i corredor d’assegurances.

—Infermera ambulatòria?

—Deixa-ho estar. La Història és un dels meus hobbys. No és il·legal, com tampoc no ho és la granja, ni voler una vida senzilla sense promocions ni Plans de Millora. Hi tens res en contra?

—No, dona, no.

Va aixecar les mans. Es va tombar, disposat a marxar.

—Per cert, hauries de moure el Solo. Optimització només et va donar un tiquet.

—Sí, però també em va donar un permís!

—Doncs ho aclareixes directament amb ells.

—Manfred, fa un any que estem així, jugant al gat i a la rata. Si algú em té ficada entre cella i cella, ho voldria saber.

—Ningú et té ficada entre cella i cella. Però mou el Solo, fes el favor. Jo ho faria, si fos tu.

Va desviar el seu cos ben format i la seva cara agradable cap a qüestions més importants.

En Manfred és un d’aquells homes segurs d’ells mateixos que van fer-se fixar genèticament en la darrera quarantena. La majoria s’estimen més fer-se fixar abans, i no hi ha cap dona que es faci fixar per damunt dels trenta anys. Ens anomenen la «Generació ADN» per tal com som la primera generació d’humans que hem aconseguit recodificar-nos amb èxit. L’envelliment és una fallada de la informació. El cos perd fluïdesa. Les estacions base ja no connecten amb els satèl·lits. La continuïtat es trenca. El cos s’ha dissenyat per a l’autoreparació i l’autorenovació, i la majoria de cèl·lules sumen com a molt una tercera part dels anys que hem complert nosaltres, però l’ADN mitocondrial sí que té la nostra edat i acumula les mutacions i les distorsions més ràpidament que l’ADN del nucli. Van passar molts segles abans no vam aconseguir resoldre aquest problema. Ara ha estat resolt.

I tanmateix, la ciència no ho pot resoldre tot. Les dones creuen que han de semblar més joves, els homes no tant, i els programes d’estil de vida de la tele van plens de l’atractiu dels homes madurs. Tothom en vol un, i les noietes i els efebs adoren en Manfred. El seu xicot ha dissenyat un robot a la seva imatge. Jo mateixa no sabria distingir-los.

Baixo les escales a través de les estretes files de Seguretat i Suport, departament oficialment designat amb el nom d’Optimització i Reforçament, tot i que les sigles SS li escauen més que no OR. Treballem junts molt de temps, jugant al joc del poli bo i poli dolent. La meva feina a Optimització —és a dir, la nostra feina— és explicar a la gent que visqui la seva vida de manera sana per a ells i bona per a la Comunitat. Els de Reforçament entren quan la cosa no acaba de funcionar. Conec a tothom de Reforçament. Els saludo i somric. Assenteixen i em deixen passar.

A fora, hi ha una filera de Solos i una filera de Limos. La S és de Solo. Un vehicle d’un sol seient accionat per energia solar. La L és de Limo, un híbrid de més d’un seient propulsat per un híbrid d’hidrogen. La S també és de Small, distància breu. La L és de Llarga distància. El reconeixement d’una sola lletra s’ensenya a les escoles.

Davant d’un i només un d’aquests vehicles un PoliPot introdueix xifres en un codificador que porta connectat al braç. Els PoliPots sempre són pels voltants quan es tracta de reforçar els esdeveniments de màxim risc. Només són robots, pots de sopa amb poder d’arrest.

Un llum de làser groc brillant cobreix el parabrisa d’un i només un dels vehicles de la llarga filera. És un avís de multa. Tret que premi el botó groc del parquímetre del costat del vehicle, no el podré agafar perquè no hi podré veure a través del vidre. És un sistema intel·ligent: has d’acceptar la culpabilitat abans de poder marxar i fer cap reclamació.

La P és de Parquímetre. Arramba el cotxe a la vorera, baixa, mira al voltant i el parquímetre brillant accionat per energia solar et diu amb la seva veu de parquímetre: Hola! Pots aparcar aquí trenta minuts. T’ho carregaré directament al compte. Benvinguda al barri!

Llavors el parquímetre et fa una foto de la matrícula, es connecta al teu Compte Aparcament, on cal que tinguis sempre crèdit, i t’envia una factura digital a la HomeScreen o a la WorkScreen, segons la teva elecció. I això és tot, tret que arribis tard i el parquímetre et clavi un llum de làser al parabrisa, perquè aleshores no pots marxar si no que acceptes la multa.

Així doncs, aquí em teniu, fitxada, per bé que tinc un permís enorme lluint al davant del cotxe amb la data i l’hora d’arribada i un símbol del Poder Central que impressiona.

M’han tornat a fitxar. Si fos de la mena paranoica, i ho sóc, pensaria que… Què pensaria, què, què?

Agito els braços perquè em vegi el PoliPot i li assenyalo el permís. Arronsa les espatlles de llauna. Els tipus de Reforçament deuen riure: el cert és que aquesta mena de putades, de poliputades, succeeixen sovint, però és més una murga que no pas un veritable problema… Tret que per a mi comença a ser un problema.

Trec el meu Omni —el telèfon que ho pot fer tot— i accedeixo directament al Telèfon d’Assistència del Compte Aparcament. Una cara simpàtica apareix en píxels rossos a la pantalla: «Deute». Penjo abans no continuï donant-me la tabarra.

La D és de Dèbit. Cada cop que algú truca per queixar-se, apareix una persona simpàtica —bé, un robot simpàtic, de fet, perquè estan programats per ser més simpàtics que les persones— per atendre’t. En qualsevol cas, el simpàtic robot em diu «Deute», i llavors sé que això és degut a l’alt nombre de trucades, és degut a les grans exigències, és degut a l’escassedat de personal, és degut a les dificultats, és degut a la caiguda del sistema, és degut a les tempestes imprevistes, és degut als homenets verds que t’ocupen l’oficina, doncs bé, és degut a tot això que ningú no parlarà amb tu, almenys no en aquesta vida.

La F és d’estar fotut. I també de Fes-te fotre.

I enmig d’aquesta vida d’alta tecnologia, alt nivell d’estrès i alt grau de confusió, la F precedeix la G de Granja. La meva granja. Vint hectàrees de pastura i llaura, amb un rierol que discorre pel mig com una memòria. Fica’t a l’aigua i ho recordes tot, i el que no recordes, t’ho inventes.

La meva granja és l’última del seu tipus —com un parent llunyà que tothom hagués oblidat. És un món biosfèric, secret i tancat: un missatge en una ampolla des d’un temps remot.

A la granja, la terra és fangosa i obscura; el bestiar hi fa forats per alimentar-se del que conté. Els forats s’omplen d’aigua que després es converteix en glaç, que els ocells obriran amb els becs per beure-se’n el contingut. Les arbredes que envolten els camps són espesses i les branques són plenes d’ocells. Al capvespre, el cel damunt dels boscos s’enfosqueix d’ales d’ocell.

Les abruptes tanques, el terra rugós, les tofes d’herba, les diminutes violetes que creixen allà on va el bestiar, les roselles que canvien el terra solcat en un mar roig de superfície lliscant. La distància que l’ull segueix cap a tot el que es belluga i desapareix, la vida que omple cada pam de cada vora, cada marge. Els caus, cataus i catabaumes, els túnels, els nius, els forats als arbres, els vespers, els passadissos de les rates d’aigua, les llodrigueres, les pedres planes dels gripaus, els enfonys dels ratolins als murs de pedra, les teixoneres, les talperes, els cataus de les guilles, les conilleres, els erminis daurats a l’estiu, argentats a l’hivern, nítids com una bala travessant un banc de sorra. La truita que s’escapoleix entre els joncs. La carpa que s’endormisca a la llera del riu. Espiadimonis com Anunciacions. Un blauet d’ales lluminoses. Un ànec amb la seva caputxa verda i un cigne blanc sota una cascada d’escuma blanca a l’aigua verda al fons de l’estany on les granotes esperen pacientment entrar en algun conte de fades.

Aquí no hi ha cap vareta màgica. Si no moc el Solo en els propers cinc minuts, el groc canviarà a taronja i el taronja canviarà a vermell, no com va canviant el color del sol per ritmar el dia, sinó a mesura que la multa augmenta. Prem el botó, Billie. Prem el puto botó. La B és de Billie, de Botó, i gairebé sona com la P de Puto.

GRÀCIES!, em diu el parquímetre. Ja pots marxar. No hi haurà parquímetres al nou planeta blau. Només per això ja paga la pena visitar-lo.

Avui tinc una cita amb una dona que vol ser genèticament retornada als dotze anys, amb l’objectiu que el seu marit deixi de perseguir nenes en edat escolar. L’operació és factible, però és il·legal. La dona vol portar el seu cas al Tribunal dels Drets Humans. Ja s’ha visitat amb un psiquiatre i un consultor especialitzat en Genètica. Ara ha de parlar amb mi; de dona a dona, perquè Optimització és aquí per Escoltar els Teus Problemes.

Introdueixo les coordenades de la meva destinació, i el Solo fa el seu camí a través de l’avinguda de les Finances. És l’hora punta, cada quilòmetre recorregut em costa un ull de la cara. A l’avinguda de l’Oci, ningú no paga res, però tampoc ningú no es mou.

Les primeres imatges del Planeta Blau comencen a aparèixer a les pantalles intel·ligents dels edificis. És com si hi anéssim de cap i ens hi poguéssim estavellar. Allà el tens, pristí, tallat com un diamant, i el zoom mostra quilòmetres i quilòmetres de bellesa buida. Tothom de l’autopista mira embadocat. No passa res: el rebuig magnètic impedeix que ningú topi amb ningú. Tan sols esperem a la cua per anar-hi algun dia. Sí, algun dia hi anirem, al planeta blau i les estrelles argentades.

El Solo em fa bip-bip! Un anunci de veu em diu que tombi a mà dreta, i a la pantalla mural de la cantonada del carrer llampegueja la imatge d’una campana. Deu ser Belle Vue Drive. L’etimologia va ser una de les víctimes de l’analfabetisme aprovat per l’estat. Perdó: de l’evolució cap a uns sistemes d’informació i comunicació diaris més integrats i usables. (Veu i imatges, sí; paraules escrites, no).

Després de desviar-me, condueixo de cap a un BeatBot.

BeatBots: descendents directes d’aquells funcionaris de l’estat mal retribuïts que solien anomenar-se guàrdies urbans. Com tothom sap, aquells tipus eren inhumans, i a partir d’un cert moment va tenir més sentit construir-los de bell nou que no pas pagar-los un sou, de manera que tan aviat com la tecnologia ho va permetre, és el que vam fer.

El BeatBot em fa un gest amb la mà, i m’escup la pregunta en la seva veu sintètica i patentada que sona com un vesper dins d’una paperera. Els BeatBots no haurien de sonar així, però ho fan: Per què he tingut tants dubtes enmig d’un desviament de trànsit intens en una autopista important?

Li explico que esperava veure el senyal. Mormola alguna cosa a la ràdio, que és una extensió del seu mentó, i la propera cosa que veig és que un parell de Nifties comproven la part de sota del cotxe amb l’ajuda de mirallets.

Nifties: uns emprenyadors microBots que corren pels voltants com un eixam i fixen l’escalfor soterrània. Molta gent en porta un parell al cotxe en cas que vulguin agafar alguna cosa de terra o vulguin un massatge de peus. Els Nifties no tenen cap personalitat, i semblen capses sobre rodes amb una antena retràctil a cada cantonada. Van ser designats per a la gent ocupada que sempre es mou —és a dir, per a tots nosaltres, perquè la inactivitat queda molt del segle passat.

—Quin problema hi ha? —pregunto al Bot, però no em respondrà, perquè els BeatBots tenen una capacitat de parla molt limitada.

No m’he de tornar paranoica —els Bots són un número típic d’una típica carretera de Tecnociutat, perquè Tecnociutat és on cada robot de les vint-i-dues geociutats del Poder Central és dissenyat i fabricat. De manera natural, o innatural, suposo, en tenim un munt.

La R és de Robot.

Tenim Manoples que ens fan les feines de la casa, Peusvoladors que ens fan els encàrrecs o juguen a pilota amb els nens. Tenim Mansdemecànic grans i piloses i que són molt bones amb les claus angleses. Tenim els Copdemà, també, per als separats temporals.

Tenim Robopeücs, la mascota perfecta —segons la definició de «perfecte» que un tingui, és clar. Tenim TourBots, que llogues quan visites un lloc nou i necessites que algú et faci de guia. I tenim els LoBots, els últims micos, que no tenen peus perquè es passen tot el dia ajupits, fregant. I els BeatBots, és clar. Genials.

El meu ha acabat de ruminar per sobre el cotxe, i ha tret el codi de circulació. No sé quina ha estat la meva infracció, però sé que és impossible discutir amb un BeatBot. Sé que hauré de fer la comprovació jo mateixa a l’ordinador, més tard.

El BeatBot s’allunya arrossegant-se dins de la seva nanoparka de mida extragran i caputxa intel·ligent. La caputxa és el bit que processa la informació —la resta del Bot és tan sols una massa amorfa de metall— que al capdavall és tot el que són els robots, si et poses a examinar-los de prop. Bé, fins al gran trencament.

El Robo sapiens.

Tan allunyat del Robo sapiens com nosaltres de l’Home de Neandertal. No, he de revisar aquesta conclusió, perquè de fet anem enrere. No ho dic per dir: com que ja no tenim necessitat de cervell, els nostres cervells es redueixen. Bé, no els de tothom: només els de la majoria —és una part inevitable del progrés.

Mentrestant, el Robo sapiens evoluciona.

La primera criatura artificial que sembla humana i actua com a tal, i que pot evolucionar com un humà. Dins d’uns límits. De Sàpiens no n’hi ha gaires, ja que són extraordinàriament cars de fabricar. Si voleu la peça definitiva de lluïment adquisitiu, compreu un Robo sapiens. El president del Poder Central en té un parell que treballen per a ell com a agents de premsa i guardaespatlles. Ho recorden tot —cares, informacions, números, converses— i poden establir connexions. Es tracta de robots que lliguen caps. Demana’ls consell, i te’l donaran: un consell imparcial basat en tot el que es pot saber sobre la situació.

Pregunta’ls què feies en un moment com aquest ara fa un parell d’anys, i t’ho explicaran. Pregunta’ls què vas menjar a la primera Festa-G de la teva muller i et repetiran el menú d’una tirada, de cor. Tret que no tenen cor.

No tenen cor. I són preciosos. Tot i així, no n’he vist cap de tan espectacular com la que s’havien endut al Planeta Blau. Aquesta va ser especialment fabricada per a aquesta missió. Era necessari que fos tan bella?

El sexe entre espècies diferents comporta pena de mort.

En mirar els números del carrer, sembla que el meu client celebri una Festa-G. En el passat, la gent celebrava els aniversaris. Ho sé perquè ho he vist tot remenant l’Arxiu central. Ara els aniversaris no tenen cap importància perquè marquen el pas dels anys, i per a nosaltres els anys no passen de la manera que passaven abans. El dia G és l’any i el dia en què vam ser fixats genèticament. És un gran dia de celebració.

Aparco el Solo al metre de fora la casa. Hola!, em diu la insuportable veu familiar. La ignoro i hi introdueixo distretament el meu codi, que els d’Optimització estem autoritzats a teclejar en missions de feina. Tot en ordre! Fins ara!

Li clavo una coça per divertir-me. No passa res, és clar.

La casa —número vint-i-u— és engalanada de globus roses molt inflats. Hi ha tants globus a la casa que et podrien enlairar. Apartant a un costat els que em trobo pel camí com si fossin mamelles gegantines, aixeco el pom.

Un LoBot rosa obre la porta i em raspalla les vambes (negres) amb un raspallet rosa.

Capbussant-me en més globus roses per seguir el LoBot, aconsegueixo arribar a una saleta d’estar rosada. Bé, penso que és una sala d’estar, perquè és la peça contigua al rebedor a la planta baixa, però sembla disfressada de dormitori adolescent, tan plena d’hologrames de famosos com la gent del passat s’omplia la casa de figures de porcellana. El problema amb aquesta bogeria dels hologrames és que fins i tot reduint-los a escala continues rodejat de rèpliques d’estrelles de cinema i ídols pop de la mida dels nans. És clar que es pot caminar a través d’ells, però jo ho trobo anguniós. Aquest lloc és com la Galeria de la Fama. Difícilment em podrien agradar goliats de menys d’un metre de la indústria cinematogràfica. El LoBot té la mida precisa per treure’n la pols de cap a peus. Agafa un plomall rosa i es posa mans a la feina.

—M’encanten els famosos —diu la meva clienta, la senyora Mary McMurphy—, però fins i tot ells necessiten ser espolsats. Sí, els hologrames atreuen la pols. Molta gent ignora aquest fet, i d’aquí vénen les al·lèrgies que molts atrapen. Sí, sí, de la pols presonera en els hologrames.

Els famosos estan sota pressió, no hi ha cap dubte. Ara tots som joves i guapos, de manera que com poden continuar essent els reis del mambo? La majoria s’han fet macrocirurgia. Tenen mamelles que es balancegen com pilotes de platja i polles que pugen i baixen com ombrel·les de platja. Han estat intervinguts quirúrgicament per ser més alts, i els esteroides els fan créixer els músculs per convertir-los en déus estel·lars. Les diverses parts del cos han estat biooptimitzades, i els seus cabells són intel·ligents, poden canviar de color per fer joc amb la indumentària. Són tot el que la ciència i els diners poden comprar.

—M’hi vull assemblar —em diu la senyora McMurphy.

—A qui?

—A Little Señorita.

Little Señorita és una estrella pop de dotze anys que es va estimar més quedar-se fixada en aquesta edat que no perdre la fama. No veu cap avantatge a créixer quan és famosa perquè no creix. I s’entén, perquè com que no té cap talent, vol viure en aquest moment tant de temps com pugui.

El seus pares li donen suport. El seu xicot diu que n’està contentíssim.

—El meu home va boig amb la Little Señorita. Jo vull ser ella.

—Està segura que vol ser la Litde Señorita per a la resta de la seva vida?

—Puc canviar més tard si la cosa no funciona.

Sí i no. La reversió genètica té uns efectes estranys sobre el cos. L’última vegada que es va fer, no es va poder aturar, i la noia es va anar tornant cada cop més jove, fins que es va convertir en un nadó de sis mesos i un metre setanta-cinc d’alçada.

La fixació és senzilla. La desfixació per créixer de manera natural és prou senzilla, tot i que només pot ser realitzada de cara a la recerca mèdica. L’hi explico a la senyora McMurphy, però l’intent no em porta enlloc.

—Al meu home li agraden les nenes.

—El sexe legal comença als catorze anys —li responc.

—Però tothom comença abans! I vostè ho sap…

—Té relacions il·lícites a casa?

—Oh, no! Sempre ho fa fora. Però jo no el vull perdre.

—I per què no?

Sembla que la meva pregunta la descol·loqui i comença a moure’s entre els coixins del color de les delícies turques i es penja un uniforme escolar, el seu uniforme escolar de color rosa, una mica més amunt del que és normal. Encara més amunt i es converteix en una bufanda o un bandó.

—Es pensa que podrà impedir que tingui sexe amb jovenetes convertint-se en una d’elles?

—Sap? Aquesta no és la meva intenció. Ell pot fer el que vulgui amb la condició que no ho faci dins de casa —parla del seu marit com si fos un golden retriever— i que de tant en tant passi per aquí i m’ho faci a mi —sí, és un golden retriever—. Ja no practiquem el sexe. Diu que sóc massa gran.

Un parell de Manoples amb la imatge d’un parell de guants de cautxú de color rosa, arriba a la sala d’estar carregant un parell de gobelets amb un líquid escumós.

—Li juro pel ginseng de nitrogen —diu la meva clienta.

Mentre la senyora McMurphy els agafa i se’ls beu àvidament, aprofito l’ocasió per examinar-la de prop.

Sospito que ha estat fixada als vint-i-quatre anys. Ara que tothom és jove i bell, una pila d’homes persegueixen noies que són més aviat nenes. Volen alguna cosa nova, ara que tot s’ha convertit en el mateix.

—També hauria de parlar amb el seu marit.

—No és aquí.

—Doncs hi hauria de ser. Això és una cita oficial. On és?

—Al Peccadillo.

La senyora McMurphy té la gràcia de l’enrojolament. O potser no, només s’enrojola perquè fa joc amb el seu vestit, els coixins i el paper. És infantil, saberuda i preadolescent, tot en una sola cosa. No paga la pena quedar-se aquí més estona. Recullo les coses i m’aixeco disposada a marxar. Les Manoples, expectants, s’enllacen els dits separats i s’aparquen tranquil·lament al capdamunt d’un test. El LoBot s’esmuny cap a la porta.

—Està engrescada pel Planeta Blau? —pregunto a la senyora McMurphy per tal de posar fi a la conversa.

Em mira amb vaguetat i somriu.

—I tant, sí, és una gran idea. He entrat en la competició de famosos per guanyar-hi un viatge. Les platges fan molt bona pinta.

A fora, el parabrisa del meu Solo llança flaixos grocs. Un altre cop? Això comença a ser una bogeria. Que tots els parquímetres s’han tornat ximples? Ni tan sols em molesto a trucar el robot de píxels rossos de la línia Dèbit. Truco a en Manfred. Sona furtiu.

—Tens tot el que necessites per a l’informe? —em pregunta.

—He de trobar el marit. És al Peccadillo.

—No hi pots anar en hores de feina, en un lloc així.

—Llavors no puc fer l’informe. He de parlar amb el seu home.

—Hem d’anar amb peus de plom, Billie. A Media la volen entrevistar i necessitaran les teves notes abans que la història no transcendeixi. Aquest assumpte de Drets Humans es convertirà en el segon Gran Tema després del Planeta Blau.

—Vols dir que quan ens hàgim avorrit com ostres de les notícies del nou món, allò que hem somiat durant mil·lennis, tornarem a les historietes de faldilles?

—Tu sempre tan negativa!

—Perdona, tens raó. Ens la passarem d’allò més bé, aquí al Planeta Lolita. Per què n’hauríem de marxar?

—La moralina no és part de la teva feina.

—Així doncs: hi vaig o no hi vaig, al Peccadillo?

—Vés-hi.

—Em solucionaràs el problema de l’aparcament?

—Sí.

Tots dos mirem de penjar abans no ho faci l’altre. Ha arribat l’hora de trobar una feina nova. Fins i tot polint LoBots seria més feliç. Fins i tot aconseguint feina de BeatBot seria més feliç.

L’aparcament del Peccadillo és privat, de manera que condueixo fins al soterrani, deixo les claus a Seguretat i agafo l’ascensor per pujar fins a la planta VIP. M’hi rep un geperut bo i fent-me una reverència.

Hi ha un parell de Translúcids que serveixen darrere la barra.

Els Translúcids són gairebé transparents. Mentre te’n folles un et pots veure a tu mateix com ho fas. És pornografia per a introvertits.

És clar que el Peccadillo és un bar de pervertits, i tots els qui ara som aquí ho som. Amb això vull dir que el fet que tothom sigui jove i bell torna el sexe mortalment avorrit. Els homes es deixen arponar com balenes. Les dones estan premudes com cloïsses per la part de sota i estan inflades com boies per la part de dalt. Les mandíbules són quadrades, la pell bronzejada, els músculs tonificats, i ningú no es pot quedar amb les ganes. És una crisi global. Almenys, una crisi a les ciutats del Poder Central. El Califat Oriental ha prohibit la Fixació Genètica, i el Pacte SinoMoscovita no la fa accessible a tots els ciutadans, només als membres del partit en el poder i els seus protegits: és així com els líders semblen déus galàctics i la resta pales de merda; mai no han pretès ser cap democràcia.

El Poder Central és una democràcia. Tots tenim un aspecte semblant, tret dels rics i les celebritats, que tenen un aspecte millor. És el que s’espera en una democràcia.

Així doncs, el sexe atractiu tracta ara de nens i elements estranys. Si vols treballar a la indústria del sexe, has de ser alterat cosmèticament de forma i mida. Els gegants han tornat a la feina. Els monstrets guanyen molts calés. Als nens menors de deu anys se’ls anomena Vedella d’oferta.

Avui al Peccadillo és dia de Vedella, de manera que no em sorprèn veure un tipus de cabells rossos que sembla un golden retriever dirigint-se al jacuzzi amb un nen de deu anys a l’espatlla i una nena de deu anys als braços. Aquests nens vénen del Califat. Els comprem. Això no ho faríem amb nens nascuts al Poder Central perquè a) és il·legal i b) som civilitzats.

En travessar la sala, em trobo el camí barrat per una dona enorme amb una sola cama que es recolza en una crossa estucada de diamants. Tinc els seus pits enormes a l’altura dels ulls, i la sensació del cara a cara es reforça pel fet que, allà on espero trobar-me uns mugrons, m’hi trobo dues boques. Els pits li somriuen, i ella també.

—Tens ganes d’una playmate?

—No, gràcies. Només vull anar al jacuzzi.

—Oh, no perdis el temps. És un joc de nens. Vine a la sala de jocs de debò. Jo hi puc tenir quatre homes alhora: per davant, per darrere, per aquí i per aquí. —Es colpeja les mamelles amb boca (o són boques amb mamelles?) per acomodar-se-les bé.

—Sóc una noia.

—Ja ho sé, però pots mirar, i quan els nois hagin acabat, ens podrem divertir tu i jo. Perquè no ets hetero, oi que no?

—No exactament.

—Doncs bé, vine amb mi.

—Escolta, he de parlar amb un paio que sembla un golden retriever.

—Treballa aquí? No recordo cap home gos. Tenim una dona gos, amb lladrucs inclosos.

—No, només és un tipus que s’assembla a un golden retriever.

—Que bufó! Doncs bé, després que hagi fet el que els gossos solen fer, ja saps on trobar-me. Només cal que et guiïs pel tap-tap-tap!

Torna a abaixar la crossa i se’n va. La cama única és per facilitar l’accés.

Sóc una estreta? Una moralista? Deixo que els plaers de la vida em passin de llarg? Com és que tinc ganes d’anar a passejar pels boscos i no dir res fins que tu et vas tombar cap a mi i jo et vaig agafar la cara amb totes dues mans i et vaig besar?

Ni tan sols sé qui ets.

Sento una veu darrere meu.

—Ei, tia: Qui ets? Què vols?

Grans preguntes. Per un moment no sé què respondre. Llavors ho recordo.

—Vull parlar amb el senyor McMurphy.

—No pots. Està ocupat.

Explico la meva situació. Aquesta mena de pinxo, goril·la, cap o el que sigui, fa un gest d’aprovació amb la testa i diu que li passarà el missatge.

—Doncs pregunti-li de passada per què vol que la seva dona s’assembli a la Little Señorita.

—Tia, què cony et passa? Tots volem tenir dones que s’assemblin a la Little Señorita!

—I per què, si es pot saber?

—Doncs perquè és un bombó calent, i aquesta ciutat és una nevera!

—Vostè té dona?

—No encara. N’he sol·licitat una del Califat Oriental. Legal, creu-me, però només té nou anys i la penso fixar.

—Els nens no poden ser fixats. La llei és la llei.

—Doncs la Little Señorita…

—Està en plena batalla legal, i perdrà.

—I tu què saps?

—I vostè? Qui li ha dit que guanyarà?

—Doncs mira. Hi ha un munt de gent que vol que guanyi, i saps una cosa? Estan tots embetumats. Jutges, polítics… Ja saps de qui parlo.

Però jo no ho vull saber.

—És com qualsevol altra lluita pels drets civils o la igualtat de drets, entesos? Abans era amb els negres. També amb els semites. Van començar els matrimonis mixtos, vam tenir els gais. Tot legal. Cap problema. Només som víctimes del prejudici i de lleis antiquades.

—S’anomena «pederàstia».

—«Pederàstia» només és una paraula, com «homosexual».

—No, no és una paraula com «homosexual», és una paraula com «follacabres».

—Cabres?

Ho torno a intentar:

—Els nens són massa petits.

—No, dona, no. Els agrada. Escolta…

Empeny una mica la porta del jacuzzi amb la bota.

Puc sentir els nens que juguen i s’esquitxen. Em col·loco darrere seu i dono una ullada cap a dins. Com es podia esperar, el lloc és tot mullat amb els nens que corren amunt i avall, es capbussen i neden entre les fonts i baixen per les rampes, mentre quatre tipus amb les polles dures com piconadores estan a l’aguait, esperant caçar-los.

—Senyor McMurphy! —crido. Es tomba i em somriu amb el seu somriure de playboy. S’acosta al límit de la part mullada tot pentinant-se.

—És sobre la seva dona…

—Escolti, sigui el que sigui, li dono suport en tot aquest trajecte. És la seva elecció. Crec que les dones han de prendre les seves decisions. Sigui el que ella vulgui, endavant!

El pinxo, goril·la, cap o el que sigui m’aparta amb fermesa de la porta i em colpeja lleugerament el cul.

—Això és el futur, estimada.

—Vostè creu en un món on no hi hagi ni una sola dona crescudeta? On només hi hagi nenes?

—No et seguiré el joc. Tinc feina.

Deixo enrere els Translúcids, un dels quals fa una demostració d’un truc enjogassat amb un Campari amb soda. Es pot veure com baixa tot el vermell. Així doncs, aquest és el futur: nenes fixades als vuit anys, potser als deu, als dotze amb una mica de sort. O potser prefereixen dones en cossos de nenes després d’aprovar la reversió genètica?

El futur de les dones és incert. Ja no criem a les matrius i si ja no se’ns vol per al sexe… En canvi, sempre hi haurà homes. Les dones no han començat a buscar nens. Elles tenen una manera diferent de veure les coses. Rodejades de nois dolços, busquen el «tipus desagradable que tots porten a dins». Estan tornant els macarrons i els gàngsters, els violadors i els maltractadors. Potser tenen un somriure de noi de platja, però són veritables taurons.

Així doncs, aquest és el futur. La F és de Futur.

Per la finestra, mentre es fa fosc, puc veure la projecció en làser del Planeta Blau. El pobre ens necessita tant com un llit necessita les xinxes. «Ho sento», dic al planeta, que no em pot sentir. Desitjaria aleshores que pogués navegar per l’espai, desplegant els seus núvols blancs als vents solars, fins a trobar una nova òrbita, de sentit incert, on no poguéssim arribar, on no el poguéssim localitzar, i on el mar, clar com un començament, netegés qualsevol rastre humà.

El telèfon sona: és en Manfred. Està excitat.

—Posa’t un altre vestit en passar per casa. Media vol una entrevista en directe amb el Robo sapiens que desmantellen. Hauràs de donar la cara. Vull que facis goig.

—Ja faig goig. Tots fem goig.

—Talla el rotllo, Billie. Vés a buscar el vestit.

Torna a penjar.

És pitjor que una mala relació. Amb tot, encara és la meva feina, de manera que sense fer soroll deixo el Peccadillo i camino uns quants blocs fins a una botiga de roba exclusiva. Hauria d’estar contenta de poder comprar en hores de feina, però és que no estic contenta per res. De fet, estic deprimida, cosa que és prou il·legal. Dic això perquè al primer senyal de depressió jo, tothom, se suposa que hem d’anar a veure el doctor abans de rebre la visita d’algú d’Optimització, però jo sóc algú d’Optimització i estic deprimida.

Somrient, estirant l’esquena i caminant confiadament, avanço cap a l’interior cool, aromatitzat i color malva d’aquesta experiència intel·ligent de consum dissenyada com un estany de peixets.

Tan aviat com els meus peus inacceptablement polsosos activen el sensor, la cara de la Tasha apareix somrient al mur. Tasha és a totes les millors botigues de roba de dona. És una manera de fer que vestir-se clònicament tingui un toc exclusiu i alhora personal.

—Ei, Tasha —dic—. A112.

—Ei, Billie, m’alegra tornar-te a veure. Sembles una mica polsosa.

—Em sento polsosa. Em pots trobar res per posar-me? Un vestit?

El meu codi ja li ha donat el meu nom, detalls, mida i historial de compra. De fet, tot el meu historial de consum des dels bolquers.

—Aviam —diu la Tasha—. Entraré al magatzem per presentar-te algunes coses al mur, i si en veus cap que t’agradi, te l’enviem per emprovar.

Al cap de pocs segons, una selecció de vestits d’estiu i sandàlies substitueix la cara de Tasha al mur.

—Crec que quedaràs molt bé amb les mides u, tres i sis amb un calçat que hi faci joc —em diu des d’algun lloc, des d’enlloc.

Té raó, és clar, perquè els ordinadors són bons per fer que les coses combinin —incloent-hi les persones i la seva roba. És clar que, atès que tots presentem si fa no fa el mateix aspecte i que només hi ha dues talles, el model prim i el model més prim, no és gaire difícil.

—T’envio una u i una sis —em diu la Tasha, abans que jo pugui fer veure que participo de l’experiència intel·ligent de compra. Tant és, els vestits són bonics.

Quan m’emprovo la sis, em va perfectament. Tinc molt bon aspecte, però això és normal perquè sempre tinc bon aspecte.

—Estàs magnífica —diu la Tasha roncant com el gat digital que ha aparegut al costat seu—. L’Smartie també ho pensa.

A tots ens agrada l’Smartie, que és allà per roncar-nos quan som incapaços de prendre una decisió a partir del que ens queda al cervell. Algun guru del màrqueting va descobrir un dia que els animals, fins i tot els falsos, ens fan agafar confiança i fer-nos sentir bé i en pau. Assumim que a la Tasha i l’Smartie realment els importem. Qui sóc jo per dir que no és així?

—Abans feies una MMP —diu la Tasha—. Estàs bé amb una talla més gran?

—Sí, m’agrada —li dic.

—A mi també m’agrada —conclou la Tasha, fent-me l’eco. Ben mirat, quina diferència hi ha entre la talla vuit i la deu? Que encara existeix la indústria dietètica, ve-t’ho aquí.

La Tasha, l’Smartie i jo estem d’acord a carregar el vestit al meu compte, i faig una aportació voluntària per a la Donació del mes, que ara és Simis a la selva.

—Si ja no hi ha selva! —dic.

—Precisament per això —replica la Tasha—. Els diners són per crear una franja de selva, on podrem posar simis més tard.

No tinc ni idea d’on van els calés realment, però a tothom li agrada fer donacions: així demostrem que som sensibles.

—Puc fer alguna cosa més per tu? —em pregunta la Tasha.

—Potser un pintallavis…

—Cap problema, deixa’m fer. Te’l poso al cistell del costat de la porta… Adéu, Billie. Fins aviat!

La Tasha desapareix i deixa l’Smartie, que acaba de netejar-se. Mentre em dirigeixo a la porta, el meu vestit cau ben embolicat i preparat al cistell de la sortida, i aquí tens el meu pintallavis en una bossa a dalt. Molt considerat per part de la Tasha… És com una amiga, suposo.

Torno cap a l’aparcament per recollir el Solo.

I sabeu què? El parabrisa és groc. Un codi hi fa pampallugues en negre, com una vespa enfollida. Com que no hi ha cap parquímetre, he d’introduir el codi al telèfon per poder treure el cotxe. És el que passa quan t’enxampen pel circuit tancat fent una cosa il·legal. Però això no és res il·legal. És un aparcament privat.

Començo a sentir una paranoia justificada. Miro a banda i banda per veure si hi ha cap càmera, com si les poguéssim veure mai. Estic essent observada, però no és tan estrany. És la vida. Hi estem tots acostumats. El que és estrany és que senti que em vigilen. Que m’apunten. Que m’observen. Però no hi ha ningú.

Em quedo dreta un instant al pàrquing soterrani, inhòspit i desert. Sóc humana. Tinc trenta anys. Estic sola. Premo el codi «Accepta», i emprenc el camí de tornada a l’oficina.

A la ràdio, tot versa sobre el nou planeta blau.

Has somiat tota la vida que hi havia un lloc on poder establir-te, un lloc on jeure i dormir, gronxada pel so de l’aigua. I marxes per anar-lo a trobar, després de comprar mapes vells i escoltar els relats dels viatgers, perquè penses que el tresor és allà.

Aquí em teniu, somiant en blau però veient-ho tot de color vermell. S’ha desfermat una tempesta de pols vermella, vermella com els àcars i les formigues, les coses que piquen i mosseguen. Ningú no sap d’on ve la pols vermella, però el cert és que embossa els filtres d’aire i des que va començar ara fa dos anys estem obligats a traginar màscares d’oxigen. La tempesta d’ara pot tenir conseqüències o pot no tenir-ne.

Quan tanco els ventiladors del Solo i engego la ventilació interna, sento alguna cosa a la ràdio sobre l’arrest de vint-i-cinc Incògnits. Què expliquen? «Atrapats al recinte espacial, intentaven sabotejar la següent missió al Planeta Blau. Tots Identitats-cancel·lades, ex-C’s».

La I és d’Identitat. En un passat remot, els governs podien destruir-te els papers i rescindir-te el passaport. Després van aprendre a congelar-te els comptes i a prendre’t el diner metàl·lic. Com que ara ja no tenim diner metàl·lic, solament comptes de crèdit, a més de poder cancel·lar-nos els comptes, ens poden aplicar la mesura, molt dura, de la Cancel·lació identitària. Senzillament, deixes d’existir. Et converteixes en un exC, un exciutadà. No hi haurà cap registre segons el qual alguna vegada vas existir. Ja no pots viatjar, ja no pots comprar res, ja no et pots inscriure a res, ja no pots defensar el teu cas. Ja no pots utilitzar el que havia estat el teu nom. Quan surts de la presó, si és que algun cop en surts, seràs microetiquetat com un Incògnit. De vegades en veus algun escombrant els carrers, amb les etiquetes llampegant a intervals de quinze minuts, enregistrats i controlats pel sistema de satèl·lit que a tots ens vigila més de prop del que Déu mai no havia fet. Vint-i-cinc Incògnits. El discurs oficial diu que la Resistència ha estat esclafada. Ja no hi ha Resistència al Poder Central. Per això a mi em sembla útil la capacitat de llegir, ni que sigui entre línies.

Davant meu hi ha els grans arcs de làser que em guien cap a Tecnociutat. Es poden veure els grans «km» daurats que indiquen la distància fent pampallugues sota el cel, adaptant-se al temps.

De vegades, per raons de seguretat, es formen llargues cues sota l’alta i catedralícia Benvinguda d’entrada a la capital.

Però avui tots correm per travessar els braços daurats dels arcs d’entrada a la ciutat, a les nostres vides, al món que és un corrent d’informació, incessantment recopilada i projectada.

Ella és tots els Estats i jo tots els Prínceps, no hi ha Res més.

En Manfred, amb la camisa perfectament ajustada als pectorals, m’espera.

—Felicitats, Billie. Serà el teu salt a la fama. Un Especial de Minut a fons.

—A fons en un minut? Veig que no tens cap sentit de les contradiccions, Manfred.

—No m’ho posis més difícil, Billie. Tot el que has de fer és entrevistar la Robo sapiens i redactar un Arxiu de Descàrrega per a després del programa.

—Això és feina de Media, no meva.

—Billie, vet aquí que et trobes en el moment decisiu de la teva carrera. Para de queixar-te i aprofita la teva oportunitat, dona!

—Per què jo?

—Ha estat idea de la mateixa Robo sapiens. T’ha trobat impressionant en la presentació d’aquest matí. És la seva última voluntat. Pensa que és un moment emotiu per a ella. Ara mateix li estan drenant les dades.

En Manfred s’endinsa al passadís. Com pot ser que el progrés no hagi fet res amb els passadissos? Sempre han estat així: la catifa morta, les portes sense rostre, les fotografies inanes, la màquina de l’aigua, l’expenedora de xocolatines, els rètols dels lavabos i els ascensors.

El passadís lliure no triga a convertir-se en un passadís de codi tancat. Els sensors biomètrics s’adonen de la presència d’en Manfred, i les portes se li obren de bat a bat.

Els guàrdies estan recolzats a la paret, i es posen ferms al seu pas. Entrem així en una sala blanca i brillant. Asseguda al centre hi ha la Robo sapiens, amb els cabells foscos que li cauen a la cara. Té un braç destapat d’on surten fils, com si estigués donant sang. Al capdavall, és el que fa: les dades que transporta són el seu flux vital, i quan se’n van, també se’n va ella.

—Perdona que no et pugui encaixar la mà —em mira des d’on és, somrient.

—Billie, et presento la Spike, una veritable llegenda. Spike, et presento la Billie Crusoe tal com has demanat per a la teva entrevista final.

En Manfred es tomba cap als tres científics del laboratori i s’hi adreça breument. Assenteixen amb el cap, i abandonen la sala. En Manfred somriu.

—La càmera ja enregistra. Ha de ser una entrevista breu, que editarem més tard. Per cert, Billie: has comprat el vestit? Sí? Doncs vinga, posa-te’l! Avisa’m quan ho hagis enllestit. He d’autoritzar que et deixin sortir.

—Ja sóc a la presó?

—Mira, tu fes-ho lleugeret, amb ritme, d’acord?

Desapareix a través de les portes batents. Ens quedem soles.

La Spike no diu res, però em mira, i sé que em llegirà el xip implantat. Tot el que parla de mi, ho porto emmagatzemat just sobre el canell.

—No et puc llegir les dades —em diu; en comptes d’això, m’està llegint la ment—. Aquesta funció és passiva mentre em buiden.

—Quant de temps triga el procés de buidat?

—Poques hores, preguntes incloses. Després d’això, s’haurà acabat.

—Et van construir únicament i exclusivament per a la missió espacial, no?

Assenteix i em somriu. És absurdament bella. Començo a treure’m els texans i sento la seva mirada clavada en mi quan em quedo dreta amb els sostenidors i les calcetes. Com és que m’incomoda treure’m la roba davant d’una robot? Em passo el vestit per sobre el cap, com una escolar, em deslligo els cabells, i m’assec. Somriu, només una mica, com si fos conscient de l’efecte que fa en mi.

Per tranquil·litzar-me i perquè sembli que conservo el control, capgiro el problema.

—Spike, tu ets una robot. Per què ets tan increïblement bonica? Vull dir, era necessari que, a més de ser la màquina més sofisticada mai construïda, tinguessis l’aspecte d’una estrella de cinema?

Em respon senzillament:

—Van pensar que seria bo per als nois de la missió.

Avaluo les implicacions que pot tenir això. És com una pin-up dels antics temps de guerra? Com un antidepressiu vivent? La prova palpable que la veritat és bellesa, la bellesa veritat?

—Què vol dir «bo»? És a dir, entenc que no estàs parlant de favors sexuals…

—I què vols fer a l’espai durant tres anys?

—Però el sexe entre espècies diferents és il·legal.

—No en un altre planeta. No a l’espai.

—Però també eres el membre de la tripulació més avançat.

—No deixo de ser una dona.

En Manfred irromp tronant a la sala:

—Aquest material no el podem airejar!

M’alço per anar a buscar una mica d’aigua i, quan passo pel costat de la Spike, li dic, en veu tan baixa que amb prou feines em pot sentir:

—A ell, el voldria rebobinar!

Mentre torno amb l’aigua, ella em xiuxiueja sense mirar-me:

—Menú vermell, relé blau.

Ho faig.

—Però estem en mode CamCast.

—Acabes de desactivar la gravació.

—Doncs reprenem: Vas practicar sexe amb astronautes durant tres anys?

—Sí, vaig arribar a utilitzar tres vagines de silicona.

Se sent un brogit des d’un lloc indeterminat, com el d’un dinosaure a l’espai. Òbviament l’opció Enregistrar no ha estat desactivada.

—Perdona, Manfred! —crido—. Ja sé que som en horari familiar de màxima audiència.

Mentre la meva veu aplaca en Manfred, els meus sentiments són confusos. M’agrada que m’esbronquin a mi per estalviar-ho a aquesta dona, però és que no és cap dona, és un robot. I, no era millor que utilitzessin un robot en comptes d’un parell d’esclaves sexuals?

I tot i així. Tot i així el Robo sapiens no és nosaltres, encara que pugui ser més pròxim a nosaltres que un mico.

—Els humans comparteixen el noranta per cent de material genètic amb els micos —diu la Spike—, però no hi senten cap mena d’afinitat.

—I amb els robots podem tenir aquesta mena de sentiment?

—Amb el temps, a mesura que les diferències entre nosaltres decreixin.

Decideixo ignorar les vastes implicacions d’aquesta declaració per inadequades per a l’Especial de Minut a fons. En comptes d’això premo REC i em tombo, somrient, cap a la Spike.

—Tinc una pregunta que pot interessar a molta gent —dic, sabent que gairebé tothom estaria molt més interessat a sentir històries sexuals de robots a l’espai—. Si les teves dades poden ser transferides, tal com passa ara, per què hauríem de desmantellar-te quan ens has costat tant de fabricar?

—No estic autoritzada a respondre aquesta pregunta —diu, fent gala d’un perfecte control robòtic. Llavors s’inclina cap endavant, m’agafa la mà i em xiuxiueja—: És perquè jo no puc oblidar.

—Com? No ho entenc. Si t’agafem les dades…

—Jo les puc recordar.

—No pot ser… Es tracta de dades emmagatzemades, vastíssimes! Quan s’han descarregat, la terminal, el transport, disculpa’m, el que siguis tu, es pot netejar del tot. Com és que no ets una màquina per ser reutilitzada?

—Perquè no sóc cap màquina.

Quan somriu és com la llum del començament del dia.

—Els Robo sapiens van ser programats per evolucionar…

—Dins d’uns límits.

—Hem trencat aquests límits.

En Manfred obre les portes d’una revolada, que es tanquen de cop darrere seu.

—Senyores, podrien deixar sisplau aquest emotiu psicodrama i tornar a l’entrevista? Entrem a les cases d’aquí a una hora!

S’asseu en una cantonada, creuant elegantment les cames premsades.

És aquí per quedar-se. Acabo probablement de perdre la feina.

Em torno a tombar cap a la Spike. Em mira amb calma i clarament a l’ull i a l’interior del cap, com si m’estigués parlant, i diu sense dir: «M’ajudaràs a escapar?».

Jo dic: «T’acabo de sentir?». Ella assenteix. Llavors dic en veu alta: «Sí».

—Sí, què? —diu en Manfred, irritat.

—Sí, que reprenem l’entrevista.

Em giro d’esquena, plenament orientada en aquells ulls verds de cristall líquid.

—Així doncs, parla’m del Planeta Blau. Explica-m’ho tot.

I diu: «Aquest nou món pesa un yottagram…

»Quan ens hi vam acostar, ens van rebre els terbolins polars, els remolins blancs i el blau diamantí d’un món que encara es formava. Hi havia proves que el carboni hi havia estat el gas predominant, substituït pel metà i, finalment, l’oxigen gràcies a la intervenció dels cinobacteris. L’oxigen crea un planeta receptiu a les nostres formes de vida.

»Com Orbus, el Planeta Blau està fet de terra i àrees marítimes, amb grans serralades altes i el que sembla regions glaçades. Hi hem deixat un parell de sondes errants de les quals esperem una provisió constant de dades els propers mesos.

»Com podreu veure per les fotos, el planeta té una gran abundància forestal. La vida marina i els insectes i els mamífers hi deixen sentir la seva presencia. És sorprenentment semblant al nostre planeta ara fa seixanta-cinc milions d’anys, amb l’excepció dels dinosaures, dels quals no tenim constància a Orbus».

—Pregunta-li quan ens hi podrem traslladar —crida en Manfred—. Volem històries humanes.

—La resposta a aquesta qüestió —va dir la Spike amb molt de compte— és que podríem anar-hi demà. Hi ha oxigen, aigua, menjar i qualsevol altre recurs.

—I hi ha monstres —dic.

—No els anomenis així —em lladra en Manfred, amb dos flocs dels seus impecables cabells solts sobre els ulls violats—. Que vols que ens fotin fora o què?

—T’agradaria viure al Planeta Blau? —pregunto a la Spike.

—Sí, m’agradaria formar part de la propera expedició, ja ho crec que sí.

—Com et sents, ara que seràs desmantellada? És una mena de mort, oi?

—Jo hi penso com en una mena de reciclatge, que és el que la natura fa a tothora. El món natural és abundant i extravagant, però res no s’hi malgasta. L’únic balafiament al cosmos prové dels humans.

—Podem tallar aquí —diu en Manfred.

Acabava de saltar l’alarma. Alerta roja de perill de pol·lució. L’edifici s’autosegellaria i l’aire condicionat es tornaria oxigen pur.

—Odio aquests maleïts bastards egoistes —diu en Manfred, aixecant-se i acostant-se a nosaltres—. Quin dret tenen a fer-nos això?

—Vols dir els del Califat i els del Pacte?

—Qui sinó està desestabilitzant el món?

—Sí, és clar, nosaltres hi hem fet tan bona feina… —dic, bo i sabent que és la resposta incorrecta.

—No has sentit parlar mai de responsabilitat global? Estem obligats a tenir cura del planeta!

No em molesto a respondre. Ens hem fet rics contaminant la resta del món, i ara la resta del món ens contamina a nosaltres.

—El diòxid de carboni ha arribat a una proporció de cinc-cents cinquanta per milió —diu la Spike—. És massa tard.

—Mai no és massa tard! —replica en Manfred—. El contrari és il·lusori, depressiu i anticientífic. Tenim el millor escut climàtic del món. Hem aconseguit aturar l’escalfament global. Hem estabilitzat les emissions. Hem eixugat la crescuda del nivell dels mars, hem replantat boscos, hem sintetitzat menjar, acabant amb segles de pràctiques agrícoles nocives. —Em torna a mirar—. Hem neutralitzat la pluja àcida, hem refrigerat permanentment els pols, ja no utilitzem gasoil, benzina ni cap altre derivat del petroli. Què més voleu?

—Jo no vull res —intervé la Spike, amb calma—. Jo sóc un robot.

—Si aquells descontrolats tocats de l’ala captessin el missatge…

—El missatge que diu que es pot desestabilitzar el planeta en nom del progrés i el creixement econòmic? Ara que ho fan ells, resulta que és egoista i suïcida!

—Et creus molt llesta, oi? —ha dit en Manfred—. Però jo visc al món real. Vam fer el que vam fer, això no es pot negar, i quan totes les dades científiques van ser processades…

—Ja era massa tard.

En Manfred m’ha ignorat, de la manera que s’ignora un predicador al carrer.

—… llavors vam prendre totes les mesures, i vam treballar per solucionar les coses. Mentrestant, aquells endarrerits adoradors de déus i els ridículs clons dels ulls d’ametlla, tota aquesta colla ens paralitzen.

—Doncs bé, Manfred, sempre pots apuntar-te per viatjar al Planeta Blau.

—Passaran dècades abans que això no sigui viable.

—Hi podríem anar ara mateix —ha corregit la Spike.

En Manfred ha començat a fer anar els braços com un molí de vent.

—Es necessita infraestructura, edificis, serveis. Si he d’anar a viure a un planeta diferent ho vull fer com cal. Hi vull botigues i hospitals. No tinc mentalitat de pioner. M’agrada la vida a ciutat, com a tothom. El Poder Central creu que l’obstacle més gran a la migració massiva serà tenir les infraestructures a temps. No podem tornar a l’edat del fang.

—No hi haurà temps —ha dit la Spike—. O hi anem ara o no hi anem.

—Em sap greu, però això no s’adiu amb el meu informe —ha dit en Manfred en un to de veu que posava punt final a la discussió. Ha caminat cap a la finestra i ha mirat avall, arrufant les celles—. La pols vermella torna a cobrir-ho tot. Què carat és això?

En Manfred ja no s’interessa per nosaltres, de manera que he dit a la Spike:

—Què has volgut dir amb «anar-hi»?

—Es pot calcular l’esperança de vida d’Orbus en uns cinquanta anys. El planeta continuarà viu, és clar, però ja no serà hospitalari per a la vida tal com la coneixem. Hi podrem continuar durant un temps, refrigerant les nostres ciutats i utilitzant les tecnologies que ara estem desenvolupant, però el futur no serà sostenible. Tampoc no hi ha temps per desenvolupar el Planeta Blau de la manera en què el Poder Central desitja. Els éssers humans hem de tornar a començar.

—Amb què?

—Amb un planeta inalterat i amb recursos naturals abundants. Potser serà possible desenvolupar una societat d’alta tecnologia i baix impacte ecològic després d’haver comès els errors aquí, i tornant a començar de manera diferent.

—Així doncs, és realment una segona oportunitat.

—És el que penso.

—I la gent vol tornar a començar de debò? Em penso que s’imaginen que tot serà igual que aquí però amb una barbacoa a la platja al final del dia. Pensen en edificis de plasma i en Fixació Genètica, però en un escenari millor i sense estrangers.

Quan ha sonat el FORA DE PERILL, els tècnics del laboratori han tornat a la feina i en Manfred m’ha fet un gest perquè marxi.

—Quant de temps us hi estareu? —ha preguntat als homes mentre s’asseien davant les pantalles.

—Potser tres o quatre hores abans de la desactivació. Necessitaria tota la nit abans que els seus circuits no fossin morts, de manera que l’enviarem a desmantellar demà.

La Spike no ha demostrat cap emoció en sentir-ho. Possiblement no tingui cap emoció per mostrar.

—Molt bé —ha dit en Manfred—. Segurament vindrem a filmar els darrers parpelleigs per enriquir el contingut humà de l’assumpte.

—Jo tornaré més tard.

—No, no ho faràs —m’ha dit en Manfred—. Aquí ja has acabat.

Llavors ha callat de sobte, escoltant la veu interna que li arribava del comandament central. Ha encès el televisor Mur-A-Mur i ha fet un zàping. El seu rostre expressava tota la seva excitació.

—Ja tenen els guanyadors de la votació.

—Quins guanyadors? De quina competició? —he preguntat.

En Manfred m’ha mirat de la manera que un es mira un entrepà embolicat que no es vol menjar.

—Billie, estàs completament fora de la vida real o estic completament equivocat respecte de tu?

—Manfred, he estat fora tot el dia barallant-me amb pederastes i parquímetres. No he tingut gaire temps per a la vida real. Tu, digue’m què carai passa!

La Spike s’ha inclinat endavant.

—MORE-Vida patrocina un viatge promocional de famosos al Planeta Blau.

Una catifa vermella, llums giratoris, una gran orquestra, noies en biquini llançant pilotes inflables del Planeta Blau a l’audiència… En Martin Moody, el presentador de les estrelles, baixa pel passadís il·luminat fins al centre del plató. L’audiència es torna boja. Moody Media és mega.

—Quin animal televisiu! —exclama en Manfred—. I és tan real!

En Martin Moody aixeca les mans com un polític…

Tenim dues preguntes… REPIC DE TIMBALS

Hi ha dues respostes… REPIC DE TIMBALS

COM ES DIU EL NOU PLANETA?

QUANT PESA EL NOU PLANETA?

PREGUNTA DE DESEMPAT: Si estiguessis a càrrec del Planeta Blau, què faries en primer lloc? Explica’ns-ho i… guanya!

Guanya i podràs ser un dels primers a visitar el nou món per un cap de setmana! Patrocinat per MORE-Vida, en línia i sobre el terreny, la companyia global que treballa per TU!

En Martin dóna la benvinguda al primer convidat a l’estudi. Un home de planta corpulenta amb uns texans blaus i una samarreta blanca que llança petons a l’audiència. L’audiència crida excitada. En Martin Moody fa una passa endavant: «Donem la benvinguda a en Derek!».

Està bé, Martin? Em dic Derek i sóc taxista, però el meu hobby són els lloros.

I què en pensen els lloros d’això, Derek? (L’audiència riu).

Au, Martin, que ja saps de què parlo! (Més rialles). Els alimento a l’estil antic, sense clonació pel mig. En tinc cent cinquanta, però n’havia arribat a tenir tres-cents cinquanta, tots en un aviari davant de la sala d’estar, perquè la meva dona els pugui veure mentre jo sóc fora, treballant. No hi haurà taxis al Planeta Blau, i tampoc no veig com començar, de manera que em penso que hauré de tirar endavant el meu propi negoci de lloros abans no comencin amb les maleïdes regulacions de mascotes exòtiques. El que jo dic és: «No volem regulacions al Planeta Blau!» (L’audiència: Anims, Derek… Crits, aplaudiments).

MM s’avança: Voteu en Derek de Brighton si penseu que no hi ha d’haver regulacions al Planeta Blau. (Crits d’entusiasme). El proper convidat, sisplau!

Hola, Martin! (petó, petó). Em dic Kingdom Come, i tinc la meva pròpia marca de roba. Crec que al Planeta Blau podríem portar roba d’allò més xula.

Has dit per al punt de desempat que necessitem començar amb botigues?

Exactament. Centres comercials, gent… És holístic. Per això als malls els anomenem centres comercials.

No hi havia pensat, en això…

Doncs sí, Martin, és així. (Assenteix amb el cap, saberut). Si la gent compra una marca en la qual confia, se sent millor. (L’audiència: És cert!) La primera cosa que hem de tenir al Planeta Blau és mercaderia fiable! Jo ho puc procurar, això, amb una marca pròpia de roba Planeta Blau. (Agitació, reverències).

Voteu en Kingdom Come si voleu una experiència de centre comercial. El següent convidat, sisplau.

Martin, no em puc creure que sigui aquí i que això no sigui un somni! Em dic Mary McMurphy —Pink, per fer-ho curt— i sóc una buscafamosos, de manera que m’agrada pensar que al Planeta Blau podria muntar una start-up. Ja saps, alguna cosa de l’estil de famosos en línia… Saps què vull dir? Les estrelles són, finalment, estrelles, com les que es veuen al cel… És una simpàtica connexió. (L’audiència aplaudeix).

Però, Pink, en un principi no hi haurà cap famós al Planeta Blau…

Ja ho sé, per això necessitarem una presència en línia: serà com una forta connexió amb el món d’on venim. La gent necessita connexions fortes. (L’audiència pronuncia uns «sí, sí» molt convençuts).

Voteu la Pink McMurphy per aquesta connexió amb els famosos! No ensopeguis, Pink. El següent convidat, sisplau.

Hola, Martin (doble encaixada de mans). Em dic Tim i penso que el primer que necessitem al Planeta Blau, sí, el primer i el més important, és aparcament. Sóc un consultor professional de trànsit.

No siguis modest, Tim. El que tu ets és una mena de guru, oi?

Tinc el meu propi programa de ràdio, Martin. Aparcant a l’hora punta (crits del públic), on els oients poden trucar comunicant-nos totes les novetats sobre llocs lliures i espais, escletxes i ranures. Sense cap mena de dubte, l’aparcament és el principal problema del món d’avui. Bé, admeto que no ho és per als polítics, però sí per a la gent comuna, com vostè i jo. La primera cosa que ens ve al cap en llevar-nos és: On aparcaré avui sense haver de treure un tiquet? (L’audiència pica de peus i tamborineja).

Voteu en Tim si voleu que hi hagi lloc per aparcar al Planeta Blau. El següent convidat, sisplau.

Em dic Nomad, i represento les persones que no saben per què som aquí. (Es fa un silenci).

I bé, Nomad, si no saps què hi fas aquí, per què has vingut? (Rialles de l’Audiència).

Tinc por que el món no s’estigui acabant. No em vull morir.

Gràcies, Nomad, gràcies per oferir-nos el teu punt de vista! (Nomad és escortat fora del plató). Em penso que hem tingut un petit entrebanc, aquí. Però avancem! Celine…

Hola! Hi hi hi! EmdicCeline. Portunampresa dacites. Parlo dapressa. Costumdefeina. Segurquihagent al PlanetaBlau (estossec) amganesdaconèixer altragent… GentcomTU! (aplaudiments, rialles).

Celine, dius que hauríem de fer funcionar un servei de cites tan aviat com sigui possible… I això, abans de disposar de cases, carreteres o cap altre servei. És això?

Xò mateix. L’amorvanprimerlloc! (L’audiència fa un xisclet d’aprovació).

Voteu la Celine si creieu que l’amor va en primer lloc…

En Manfred ha apagat la pantalla mural.

—Una promoció brillant. Portarà el reallotjament sencer a tot un altre nivell.

—Que no començàvem amb una Estació científica?

—Buf, sí, però a qui li importa? Necessitem persones reals per mantenir viu l’interès. Els científics no són interessants.

—Vaja, moltes gràcies.

—No és res personal.

—Així doncs, quan s’acabarà de completar aquesta missió amb el guanyador del reality?

—Aviat. I no serà gràcies a l’intent de sabotatge. Però, suposo que tampoc no en saps res, oi? La Resistència ha tornat.

—Potser no va marxar mai.

En Manfred no ha dit res per un moment. I tot d’una:

—Potser el coneixement és selectiu: el que sabem, el que no sabem. I el que diem que no sabem.

—Billie… —era la Spike, que interrompia la conversa—. Gràcies per l’entrevista.

Ha parlat per canviar el rumb de la conversa. Li he somrigut; ha assentit amb el cap.

En Manfred s’alça i m’acompanya cap a la sortida. Caminem en silenci pels passadissos. Mentre esperem l’ascensor, em diu:

—Billie, pren-te uns dies de vacances. Jo ho faria, si fos tu.

—M’intentes dir alguna cosa?

—És un moment delicat. Si res va malament, no vull que el mal vingui del meu departament.

—És clar, i jo sóc el mal del teu departament que cal extirpar.

—Només et dic que t’agafis uns dies de festa.

Les portes de l’ascensor s’obren. CAP AMUNT. En Manfred hi entra. Les portes es tanquen.

Jo m’espero. LLUM. PING! CAP AVALL.

Als carrers tothom porta els filtres antipol·lució. Amb ulleres i tot, els vianants fan el goig de sempre. Fins i tot amb una màscara la gent té bon aspecte. L’Estat ens procura màscares quan les demanem, però la gent adquireix versions de disseny personalitzades.

Hi ha una dona davant meu, potineja la màscara, estossega. Corro a ajudar-la; m’engrapa la mà. «M’estic fent gran», em diu, i jo em pregunto si l’he entès bé, perquè ja no utilitzem aquestes paraules. No les necessitem: són irrellevants per a la nostra experiència.

—M’estic fent gran —em torna a dir.

Llavors es treu la màscara. Els seus ulls brillants espurnegen, però té la cara arrugada, gastada, erosionada, matxucada, plena de vasos blaus i tacada, amb una ranura com a boca, els llavis pintats d’un vermell cridaner.

Retrocedeixo. Mai no havia vist una persona viva amb aquest aspecte. Havia vist fotografies d’arxiu del nostre envelliment d’abans, i havia vist alguns resultats dels experiments mèdics, però davant meu, ara, hi havia una cosa amb la pell d’una sargantana, com una bossa de mà amb cames.

—Sóc allò en què et convertiràs —em diu—. Sé que no t’han fixat genèticament.

—Vostè no sap res de res! —li dic, irritada, espantada.

Ella riu.

—Mira’m bé. Quan jo tenia la teva edat, et penses que tenia previst acabar així? No. Jo estava molt ideologitzada, com tu. També igual que tu, pensava que ens havíem de posicionar. I el resultat ha estat que durant els darrers vint anys només he pogut sortir els dies de contaminació perquè ningú no pugui veure’m la cara. Si veiessis el meu cos, vomitaries.

S’arromanga l’abric. El seu braç són ossos i carn penjant, una carn marró, que la pell prima li cobreix amb prou feines mentre deixa veure uns tendons molt marcats que comencen a blavejar. Aparto la mirada. Un dels edificis intel·ligents projecta un dels habituals anuncis sobre benestar patrocinats per MORE-Vida. Nens, pares i avis, idènticament bells, porten la seva nano-roba lliure de brutícia i fan un pícnic al Parc municipal —Els millors dies de la teva vida —Duraran tota la vida.

L’anciana riu. No té dents.

M’he obligat a mirar-me-la amb calma.

—Per què em parla així?

—Ho saben tot de tu.

—Qui ho sap tot de mi?

—Saben que vas manipular el teu registre.

—Això no és cert.

—Fes-me cas. Saben qui ets.

La dona ha abaixat la seva màscara completa i se n’ha anat lentament.

M’he quedat parada, com un animaló que tem el predador. La pols vermella voleiava al llarg del carrer buit.

Mentre m’espero sense saber què fer, el meu telèfon ha començat a marcar el codi d’en Manfred. No li vull parlar, però la veritat és que ell podria localitzar la meva posició exacta via satèl·lit. Com tothom, tinc unes coordenades personals i, vulgui amagar-me o no, tothom que tingui el meu codi d’accés pot trobar-me.

Accepto la trucada. La seva veu ressona de ràbia.

—El Robo sapiens s’ha escapat!

—Què vols dir, que s’ha escapat? No és pas cap mico!

—Ja m’has sentit. No t’ha donat cap pista?

—No, és clar que no. Em pensava que l’estàveu desmantellant…

—Els tècnics han parat una estona, i quan han tornat havia desaparegut. Potser contactarà amb tu.

—No contactarà amb mi… Per què ho hauria de fer?

—Les dades demostren que ha creat una connexió amb tu.

—Doncs bé, jo no he creat cap connexió amb ella. Manfred, no sé què ha passat amb la Spike.

—Si contacta amb tu…

—No contactarà amb mi! No sap on trobar-me. Mentre hi treballaven, no ha pogut accedir a les meves dades. Ella mateixa m’ho ha explicat…

S’ha fet un silenci. Sap que dic la veritat. Tenia una teoria, i ja no n’està segur. Aprofito l’oportunitat.

—Se n’anirà a la Frontera. Segur que vol desertar.

—Els robots no deserten. No estan fets per pensar per ells mateixos.

—Aquest sí.

S’ha fet un altre silenci.

—A la Frontera? Tu creus? Em comuniques alguna cosa?

—No et comunico res, Manfred. No tinc res per comunicar-te.

Quan el telèfon s’ha penjat he tornat a estar tranquil·la, tranquil·la de saber que, passi el que passi a partir d’ara, d’alguna manera estranya, havia d’arribar on he arribat. Al punt de no-retorn. A aquest lloc… real i imaginari. Existent i en procés de fer-se.

Condueixo cap a casa arran de costa. Les torres blanques i brillants de la ciutat a mà esquerra tot just comencen a esmorteir-se, com fan cada nit en resposta a la llum del capvespre.

A mà dreta, l’oceà, poderós i resolt i bell, sembla atreure la ciutat cap a ell, com si aquest fos el nostre somni, un somni del qual no ens haguéssim de despertar mai, i haguéssim de caminar sempre sota les palmeres entre bells edificis, agafats de la mà, lliures i nous.

La realitat és que la ciutat se n’allunya, i que ho fa cada cop més, estenent-se insípida i avorrida; però aquí, on se suposa que la ciutat hauria de venir, el somni sembla possible i real.

I és com si hagués de ser sempre així.

No em puc creure que hàgim arribat al final de tot. La pols vermella és esgarrifosa. El diòxid de carboni és ben real. L’aigua és cara. La biotecnologia ha generat més problemes que no n’ha resolt, però, bé, aquí estem, estem vius, som la raça humana, hem sobreviscut a les guerres, el terrorisme, l’escassedat i la fam global, i ho hem aconseguit des del caire del precipici, i no una sola vegada, sinó moltes. La història no és cap nota de suïcida: és el registre de la nostra supervivència.

Observo el sol que es pon a la ratlla de l’horitzó i digui el que jo digui, senti el que jo senti, això és casa meva, i me’n vaig a casa.

Deixo la carretera i em desvio per la pista que mena a la granja.

A mà esquerra tinc el corrent d’aigua ample i actiu amb els créixens que es fan en els trams més ràpids, i els lliris prop de la riba i el salze que s’aboca a l’aigua, i l’escuma dels ous d’una granota i una fotja que neda a favor del corrent.

La pista s’enfila dreta. Comença a fer-se fosc. Davant meu hi ha la sòlida casa de pedra, el bidó d’aigua al costat de la porta i el pomer a l’entrada de la finca. Entra, em dic, entra.

I aquella nit vaig dormir profundament i llargament, com qui ho fa sense somiar perquè de fet ja està somiant.

El matí. L’endemà.

L’home de la porta tenia una cara com un pic. La seva feina consistia a fer un gran forat en la meva vida.

—Vostè es diu Crusoe?

—Sóc jo mateixa.

—Això és una Granja Foravial?

—No, és la Biblioteca del Congrés.

Ensumant-se eventuals problemes, els que jo podia haver provocat fent burla d’un Agent de Reforçament, el PoliPot moribund assegut a la motocicleta va tornar a la vida amb un espasme.

—Per què ha portat la llauna de sopa? Aquí només hi sóc jo. Quin problema hi ha?

El tipus de Reforçament no va dir res. Els seus ulls van recórrer la pedra tallada de la casa i les seves portes abonyegades i la teulada de pissarra atapeïda de molsa. El meu gos Rufus grunyia al seu lloc, al costat de la porta d’entrada. Els cavalls del camp van aixecar la vista de l’herba que pasturaven. Era un dia ordinari, com qualsevol altre.

—S’hi podria haver colat gent estranya —va dir l’agent.

El PoliPot va baixar de la moto i va començar a fer fotografies del lloc amb la seva càmera incorporada al cap.

—Ep, que això no és cap atracció turística! —vaig protestar—. És una propietat privada. Digui al mico de llauna que es comporti.

El Braç de la Llei em va ignorar.

—Li porto una citació.

Va encendre la pantalla del parabrisa de la HoverMoto, on apareixien tots els meus detalls: nom, adreça, edat, feina, diners, deute, diners, diners.

—Jo no dec aquesta quantitat.

—Expliqui-ho al jutge.

—Vostè és un ésser humà, oi?

—En bona part.

Va arrossegar els peus fins a seure a la moto. Tenia les cames refetes, de les que no es cansen de perseguir criminals com jo.

—No li estic parlant de les cames. El seu cervell és humà. El seu cor és humà. He respost a totes aquestes multes i tot s’ha aclarit. Totes i cadascuna.

Va fer passar totes les notes a la seva pantalla. Les seves notes no són paraules, són xifres.

—El Codificador indica que encara estan vigents.

—I quants diners dec?

—Aquí diu tres milions de dòlars.

—Però si són multes d’aparcament!

—Exactament. Un any de multes d’aparcament al qual s’hi han d’afegir els costos de la citació, les despeses administratives, els costos d’apel·lació i els interessos de tot plegat.

—Un segon. Si hi ha costos d’apel·lació, el codificador hauria de saber que ja he apel·lat. El que sí que hi ha aquí és un error enorme. Sé que les multes s’han aclarit; qui no s’aclareix és el codificador. No hi ha cap infracció, i sí un problema de programari.

—No hi puc fer res, jo. Jo no m’he inventat les normes.

(No us agradaria matar tots els carallots que repeteixen això?)

Vaig mirar de ser pacient. Ho vaig intentar d’una altra manera.

—Vostè treballa a Reforçament, oi?

Va assentir amb el cap. Els agraden les frases simples.

—Molt bé, i jo treballo a Optimització. I com vostè sap, no puc optimitzar la vida de ningú si no puc anar a les cases de la gent per veure quin problema tenen. I no ho puc fer sense aparcar a fora, i per això els agents d’Optimització, com jo, tenim permisos d’exempció, igual que els agents de Reforçament, com vostè.

—Els permisos no són cosa meva.

—Aquí té el meu permís.

Com a resposta, va apartar la moto i va teclejar un codi al parabrisa.

—Estic comunicant que vostè refusa la citació.

—Durant un any sencer he estat intentant parlar amb algun humà de Reforçament. Vull que un ésser humà es miri el meu permís i em digui per què no és vàlid encara que sigui vigent i estigui en ordre, i vull que un ésser humà m’expliqui per què dec tres milions de dòlars al Poder Central.

Va tornar a teclejar al codificador.

—I ara què fa? —li vaig preguntar.

—Introduir la seva resposta.

—No introdueixi cap resposta! Doni’m el nom d’algú amb qui pugui parlar.

—El seu número és el 116SS —va dir—. Li he enviat a la seva pantalla i a la central. Té una setmana per pagar o li traurem la granja.

En Rufus grunyia.

—Hauria de portar-lo a fixar —va dir en Cara de Pic assenyalant el meu gos.

—No, és un gos real, fins i tot les seves potes ho són. No el puc fixar. És un gos de debò.

En Cara de Pic va mostrar la seva primera espurna d’interès en alguna cosa.

—De debò? Com els que es veuen al Zooeu?

—Sí, és un gos real i antiquadament viu. Respira, lladra i es morirà.

—Jo tinc un Robo collie. És un gos pastor molt bo i afectuós. Però li mantinc el botó dels lladrucs permanentment apagat.

En Rufus lladrava i ensenyava les dents. El PoliPot es va moure pesadament per clavar-li una cossa. Sense pensar-ho, vaig agafar la galleda d’aigua de l’esglaó i la vaig llançar sobre aquell cos estrepitós de llauna.

Va funcionar. La cosa va patir un curtcircuit i es va aturar, morta.

—Ara sí que s’ha ficat en un embolic —va dir el Genet Solitari—. Els PoliPots estan protegits per l’Estat.

—A l’inrevés que les persones —vaig dir, amb la mà tremolosa sobre la testa del gos—. Ara pugi’l a la moto i perdi’s.

Míster Sol Davant del Perill es va tornar a mirar en Rufus.

—Un gos així podria ser qualificat de perillós.

—Tots els animals d’aquesta granja tenen la seva llicència. La mateixa granja té una llicència.

—El Poder Central estudia anul·lar totes aquestes llicències, ho sabia?

—No poden fer-ho. Les llicències són per la vida de la granja.

—Però, què és la vida de la granja? —va fer una pausa i es va netejar el taló de la bota tot fregant-lo contra la pols de la pista—. Si vol en parlem: què és la vida?

No sabia que aquest paio fos filòsof, vaig pensar. Què intenta dir-me?

Va col·locar el PoliPot al darrere de la HoverMoto i va enfilar la pista. Allà va, vaig pensar, perfectament entallat, fet a màquina, propietat de l’Estat, de baix cost, lliure de somnis, immunitzat contra el dubte. La vida és tan senzilla si només has de complir amb el teu deure…

He de deixar d’agitar-me.

De tornada a l’interior de la casa, al mur de plasma, destacava el número 116SS i al costat un comptador digital vermell que mostrava els dies, hores, minuts i segons que em quedaven abans de marxar.

Vaig llançar un ou contra el mur. «Oh!», va fer el mur, queixós. «Tampoc no cal utilitzar la VI-O-LÈN-CI-A». El mur separa les síl·labes perquè el disc dur és d’un model obsolet, com un d’aquells rellotges antics que et diuen l’hora. «Jo no TRI-O el que diu el mur».

—A tu també et tiraran avall. Ens fan fora.

El mur es va quedar en silenci.

Era tard i jo ja estava asseguda al costat del foc, cremant llenya de pomer a la llar, quan vaig sentir unes passes que avançaven lentament cap a la porta de darrere. En Rufus va grunyir, jo vaig agafar una ampolla feixuga i em vaig acostar a poc a poc a la porta.

—Qui hi ha? —vaig dir, mirant que la meva veu sonés ferma.

—En Manfred.

Vaig obrir. En Manfred s’estava dret a fora, inclinat endavant, descordant-se les vambes.

—Tifa de vaca —va dir.

Li vaig agafar les vambes i vaig mantenir la porta oberta.

—Si tens el codi del biòdrom, per què has hagut de venir trepitjant merda de vaca?

—Perquè tot això està vigilat. He vingut per darrere, utilitzant el codi d’accés al Servei de Museus.

Va entrar a dins i es va fixar en la gran taula de pagès plena de menjar de debò, disposat de qualsevol manera: una barra de pa fosca, mantega, ous en un bol.

—Vols menjar alguna cosa? —li vaig preguntar.

—Sóc home de Nutrició natural —va dir, volent subratllar que només es menjava els aliments sintètics més cars i els complexos proteínics i minerals per a una salut òptima.

Vaig portar-li les vambes a la pica i vaig començar a espolsar-ne la tifa de vaca.

—He tingut visita de Reforçament —vaig dir—. Per unes multes d’aparcament.

—Són una excusa —va dir—. Reforçament et vol arrestar. Espero que sàpigues per què.

No li vaig replicar.

—Manfred, si has vingut a buscar la teva robot, no és aquí.

—Ja ho sé.

—Ah, sí? I què més saps? O què més creus que saps?

Es va agafar una cadira.

—Billie, et trucaré demà al matí per oferir-te l’oportunitat de viatjar al Planeta Blau amb Moody Media. Van quedar molt impressionats pel teu Minut a fons. Necessiten un expert que sàpiga comunicar. No volen algú del tipus científic.

—Jo sóc del tipus científic.

—I també amagues Incògnits.

Vaig deixar anar les seves vambes a l’aigüera. No el vaig mirar.

—No diguis parides…

En Manfred em va agafar pel braç amb una força sorprenent. Em va portar l’avantbraç esquerre cap a la llum. Hi havia una petita cicatriu, neta.

—Aquí és on et van treure l’etiqueta. Et van reprocessar el xip amb les dades.

—Em van absoldre.

—Et van etiquetar a l’espera de recollir més proves.

—No hi va haver cas.

—No trigaran a arrestar-te. Les multes d’aparcament són un muntatge perquè fotis el camp sense quedar com una màrtir. Quan Reforçament va per tu, encara que siguis innocent, cosa que no crec (no, escolta’m bé, Blancaneu, que això t’interessa), necessitaries anys per demostrar la teva innocència.

—En resum: què em véns a dir?

—Que ets un problema. Reforçament et vol veure emmanillada perquè ara fa tres anys van mirar de trincar-te per actes de terrorisme contra l’Estat (que incloïen cobertura, incitació i amagatall d’Incògnits) i te’n vas poder sortir. I ells ni perdonen ni obliden.

—No me’n vaig sortir de res. Em van processar i em van absoldre. Aleshores no amagava Incògnits, i tampoc no ho faig ara.

—És clar, i jo visc a la Lluna! Escolta’m bé, Billie: m’han donat via lliure des de dalt, des de dalt de tot, per oferir-te aquesta oportunitat. Volen que marxis discretament, no és el moment d’aixecar cap escàndol. No volem caps de pardal progressistes discutint les proves de l’arrest. Ara mateix, fas nosa. Ets més problemàtica que no pas vàlida. T’has saltat el sistema, i això no està permès. Aquesta vegada, o t’agafem o te’n vas. Per raons conjunturals, preferim que marxis.

—Preferim?

—Diguem que faig una mica més que la meva feina habitual…

—Ets un informador?

—Jo crec en el sistema. Tu no.

—No, jo no. És repressiu, corrosiu i antidemocràtic.

—Llavors seràs molt feliç al Planeta Blau. Allà no hi ha cap sistema.

—I què passarà quan torni?

No va respondre.

Vaig començar a eixugar-li les sabates amb una tovallola.

—És veritat que vénen per mi, Manfred?

—Sí.

—Què passarà amb la granja?

—Legalment és teva. Tret, és clar, que no puguis pagar les multes d’aparcament… En aquest cas, l’Estat se la pot quedar com a garantia de pagament.

—Amb això vols dir que perdré la granja passi el que passi?

—Bé, podries denunciar que ets víctima d’un muntatge (cosa que és certa), però llavors Reforçament demanaria que es reobrissin els casos arxivats sobre les declaracions d’un dels incògnits capturats al clos espacial.

—No hi ha cap prova contra meu. No existeix cap prova antiga contra meu. No existeix cap multa d’aparcament.

Vaig allargar les vambes a en Manfred. Se les va posar.

—Fes el que hagis de fer, Billie. Però estàs acabada. Aquesta reunió entre nosaltres no ha tingut lloc. Tinc testimonis que diran on em trobo exactament aquesta nit, i no és aquí. Demà al matí et trucaré i t’oferiré l’oportunitat de viatjar al Planeta Blau. La trucada serà enregistrada.

Se’n va anar.

Vaig mirar la seva ombra fosca que desapareixia a través dels camps. Vaig entrar a dins i vaig mirar al meu voltant. És així de fàcil, perdre-ho tot?

La nit va anar passant i, amenaçant de caure violentament damunt meu, començava un nou dia.

Contesta al telèfon, Billie. Contesta al telèfon.

L’oportunitat d’una vida —un nou començament —un món nou de trinca —esborra la pissarra —obre la capsa —mai no és massa tard —una oportunitat històrica —una placa commemorativa / una samarreta / una tassa / una tovallola. Quinze minuts de fama —viu per sempre —immortalitzats a l’espai —uns pocs escollits —serem feliços per sempre més —no miris enrere —no em penedeixo de res —un gran pas per a la humanitat.

A bon pas per la catifa vermella, com a guanyadora del concurs de MORE-Vida, enlluernada pels famosos, Pink McMurphy puja a bord del Resolution.

—Saps? És el millor dia de tooota la meva vida.

No era per anar al Planeta Blau, era perquè la Little Señorita havia de tallar la cinta, trencar l’ampolla, onejar la bandera de llançament i fer un petó al vencedor a les dues galtes.

Exclamacions, llàgrimes, saxòfons, famosos de la passarel·la, webcams, blogs, helicòpters, cobertura en directe, pom-poms, confeti, rellotges, marcadors, el llançament… Amunt!

Ens alineàvem al costat de les finestres de la nau mentre observàvem la gentada que s’agitava i cridava. El so de la banda, que ja es veia llunyana, s’havia silenciat. El confeti platejat ja es dipositava a terra. Ja empenyíem a través de la boirina del llençol de carbó que cobreix Orbus. Era com si haguéssim marxat d’un port en plena nit, en la boira, i llavors, tot esperant al pont la darrera campanada somorta, el sol es llevés i despleguéssim veles cap a la claredat d’una nova oportunitat.

El capità Handsome era un corsari espacial —que ningú no l’anomeni «pirata», sobretot! Era un predador de capa i espasa que actuava per lliure amb aprovació oficiosa. Allà on hi havia feina per fer que no hagués de sortir a la llum, hi entrava en Handsome.

En Handsome tenia nau pròpia: un coet lleuger, ràpid i accionat mitjançant energia solar que utilitzava per traficar objectes d’alt valor entre col·leccionistes que s’ho podien permetre. El comerç amb altres mons funciona igual que a tot arreu, però encara conserva una aura romàntica. En Handsome era en part alquimista i en part un gallet. Tenia noies i or, però també el seu costat poètic. Havia tingut tractes amb els morts, explicava, i n’havia obtingut més que trofeus: les seves roques i minerals en caixes segellades i les atmosferes hostils capturades en gerres que s’agitaven com genis, eren coses que no es podien comprar només amb diners. Eren les runes d’altres vides, silencioses i misterioses, claus que algun dia podrien ser desxifrades i que ens portarien a…

«Hi ha muntanyes tan altes que no en pots veure el cim, llacs interiors, tancats i secrets, allunyats de qualsevol font d’aigua però remoguts en les profunditats per formes fosques.

»Hi ha valls que et porten fins a les pregoneses del món, o això sembla, però quin món és aquest? L’univers no té costats, no té un final, no se’n pot fer cap mapa. Ja és prou difícil fer parlar un home de Déu, fer que un home sigui supersticiós i adori un ídol. La ciència mai no va tan lluny com l’estranyesa. Com més sofisticat és el meu equip, més estrany és el món que detecta. En moltes ocasions penso que navego per una vasta ment».

En Handsome havia seguit el rastre de la missió espacial al Planeta Blau. Pagat per MORE-Futurs, havia estat caçant trofeus de caça major del Juràssic. Ara tenia aspiracions molt més altes.

—Quina utilitat té un planeta que pertany als dinosaures? Per primera vegada en la meva carrera em trobo amb l’aprovació de l’Estat. No és que jo no hagi treballat mai abans per l’Estat, vull que m’entenguin, però diguem que la col·laboració no es va publicitar gaire. Aquesta és una missió del Poder Central. Ja sabeu: banderes, campanes, xiulets… Sí, estic viatjant pel president. La meva feina és desfer-me dels dinosaures. Com en un conte de fades, destruiré el drac i se m’oferirà el regne.

—Et convertiràs en el propietari del Planeta Blau? —vaig preguntar, incrèdula. Sonava massa fantasiós, fins i tot per un pirata.

—El propietari del Planeta Blau serà el Poder Central. Jo només gaudiré d’una part, un país vast i verge rodejat de rius. Tenim el drac, el regne i… la princesa.

—I qui és la princesa? —vaig preguntar.

—Ja la coneixes. Podríem dir que t’ha patrocinat.

I la Spike va travessar la nau somrient abans de fer un petó a en Handsome.

—Hola, Billie —va dir.

—Pensava que era jo qui t’havia d’ajudar a escapar.

—Tal com han anat les coses, no ha calgut…

—La vaig organitzar jo, aquesta part —va dir en Handsome—. Em vaig negar a salpar sense ella.

—I llavors ens vam assabentar que venies.

—Sí, això ha estat una mica inesperat.

—Doncs benvinguda a la festa! —va dir en Handsome. No havia d’haver dit «festa», perquè la Pink McMurphy corria per allà i per a ella aquesta paraula era equivalent a «beure». A beure molt.

En Handsome s’ho va prendre com un peu d’entrada per treure el xampany, agitant la Jeroboam, i vessant-ne el contingut com si fos corda líquida sobre les copes com bol·lards del port.

—Pel Planeta Blau —va dir tot alçant la copa mentre a la pantalla de díode apareixia la imatge del nou món, amb el vers:

Ella és tots els Estats, i jo tots els Prínceps…

—I per a tu —va dir a la Spike.

—Que no és un robot? —va preguntar la Pinkie, en un estrany rampell de qüestionament moral.

Va ser llavors que el meu equipatge va començar a lladrar.

—Què hi ha, a la maleta? —va preguntar en Handsome, persona acostumada a sentir lladrucs per culpa del seu equipatge.

—Que us pensàveu que deixaria el meu gos a terra?

—Un no pot marxar sense el que estima —va dir en Handsome, però jo no havia volgut dir això.

La Pink McMurphy, des de dalt dels seus escarpins, examinava el pont principal amb cara de sorpresa.

—Què són totes aquestes coses amb escrits? —va preguntar—. Vaig néixer l’any 1632, a la ciutat de York, en una bona família, encara que no era de la contrada…

—És una història de naufragi —va dir en Handsome—. Als homes ens agraden.

—Tot això són llibres? —va preguntar la Pink, agafant del prestatge un volum que s’esmicolava—. Són molt bufons. No n’havia vist mai cap.

—Navegàvem en una part desconeguda del cel —va explicar en Handsome— quan ens vam estavellar contra el que semblava una pluja de meteorits, perquè la nau va giravoltar com un penell enmig d’una borrufada. Vaig fer girar la nau tres-cents seixanta graus i vaig poder veure que travessàvem una tempesta de llibres: enciclopèdies, diccionaris, una antologia de poetes romàntics, les Obres completes de Shakespeare…

—D’aquest n’he sentit a parlar… —va dir la Pink, assentint amb el cap.

—Scott, Defoe. En vam pescar tants com vam poder amb una xarxa; alguns només eren pàgines soltes que després he enganxat a les parets. Aquesta és la meva favorita: la llegeixo una vegada i una altra. —Va baixar una edició malmesa dels Diaris del Capità Cook, del segle XVIII—. El registre dels seus destins de navegació: Tahití, Nova Zelanda, Brasil… És com si el conegués. Crec que ell entendria el que mirem de fer ara. L’hauries de llegir, aquí el tens.

Em va passar el llibre. El vaig obrir a la babalà:

Març del 1774. Vam cenyir el vent per tal d’entrar en una badia que va aparèixer al costat sud-oest de l’illa, però la nit va posar fi als nostres afanys.

—D’on devien venir, aquests llibres? —vaig preguntar.

En Handsome va agitar el cap.

—És un món que es reitera; la mateixa història de sempre.

—Què vols dir?

—Ja t’afartaràs de sentir les meves teories! La Spike no se n’empassa ni una paraula —va fer una pausa—. Vaig ensenyar la tripulació a llegir.

—En Handsome és un antiquat —va dir la Spike—. Creu en llegir i en respirar.

—Jo no —va intervenir la Pink—. Jo crec en descàrregues i en úters artificials.

Es va sentir un xiulet des de dalt i en Handsome va haver de marxar per equilibrar les veles solars. Vaig aprofitar l’ocasió:

—Spike, per què l’encarregat de la missió és en Handsome i no la Força Espacial del Poder Central?

—En Handsome creu que ha trobat la manera de resoldre el problema sense utilitzar verí o contaminació nuclear. El planeta és pristí…

—A mi em van explicar que ja venien solars urbanitzables —va dir la Pink—. Però que els dinosaures en faran caure els preus.

—Vam subestimar la seva amenaça —va dir la Spike—. Els dinosaures són una espècie molt antiga en l’evolució, mentre que els humans són una espècie molt tardana. No poden cohabitar.

—Bufa, això mateix penso del meu matrimoni! —va dir la Pink.

—En Handsome busca un asteroide —va explicar la Spike—. Utilitzarà una càrrega gravitatòria per desviar-ne el curs i fer-lo col·lidir contra el Planeta Blau.

La ciència de capa i espasa d’en Handsome em quedava molt lluny; utilitzar l’espai com una pista de bitlles per fer carambola amb els dinosaures em semblava una idea d’allò més absurda.

—No és el que té pensat —va aclarir la Spike—. L’asteroide no colpejarà directament els dinosaures. Serà més indirecte: provocarà una extraordinària tempesta de sorra…

La vaig mirar. Els ulls verds, els cabells foscos, la pell bruna. Era perfecta, perquè havia estat dissenyada per ser perfecta. La veu suau, amable, la cara intel·ligent. Si hagués estat humana… Esperava que no pogués llegir-me la ment.

Era l’hora de sopar. La tripulació va seure al voltant d’una llarga taula davant de plats de la mida de satèl·lits, servint-se carn i hortalisses d’uns bols enormes i fumejants i ajudant-se els uns als altres a abocar vi d’un barril. S’explicaven històries, tal com ho fan les tripulacions marineres.

Hi ha un planeta que anomenen Medusa. Està fet de roca, entesos?, però la roca s’ha clivellat i fragmentat tantes vegades que no hi queda res de sòlid: només sorrals, units pel cap a la superfície com trenes gruixudes de cabells. Com serps dansaires. Quan bufen els vents de l’atmosfera, les trenes de roca es mouen, i alguna cosa relacionada amb el vent que circula entre elles les fa cantar. És com un cap sempre girat d’esquena que s’anés allunyant bo i cantant enmig de la foscor, ombrívol i solitari, sense que mai no li puguem veure la cara.

Hi ha un planeta anomenat Morfeu. La seva atmosfera és densa i pesada, com caminar en plena canícula després de la pluja. Tot el que voli dins de la seva òrbita no en torna a sortir mai. Allà hi pots veure restes de naus i asteroides minúsculs, i hi ha un home amb un casc i els braços estesos que sura a la deriva, eternament. Si t’hi quedes atrapat, t’hi quedaràs penjat, no et podràs despertar mai, tindràs un somni interminable. El núvol gasós és narcòtic. És una part de l’espai que dorm, com un castell enmig del bosc, com un encantament sense món màgic. No hi ha temps, no hi ha moviment, és un món suspès en l’espera eterna.

Hi ha un planeta anomenat Eco. En realitat no existeix. És com aquells vaixells fantasma amb les veles espellifades i el pont buit Apareix al radar, hi vas, i et trobes que no hi ha res. La nostra tripulació va sortir a fora a reparar la nau i el vam veure que es movia de pressa en la nostra direcció. Va passar a través de la nau i els nostres cossos, i la cosa més estranya que va passar va ser el blanquejament. Ens va emblanquinar els vestits i els cabells, i els homes que tenien barba negra se la van trobar blanca. Llavors va desaparèixer, fent ressonar l’eco en alguna altra part del cel estrellat, sempre «aquí» i «aquí» i «aquí», però enlloc. Alguns l’anomenen Esperança.

Trobats per casualitat, obscurament entrevistos des de darrere un vidre, històries de borratxos a partir d’un barril de rom, naufragis, la Bíblia com a brúixola, el peix gegant que ens hi va portar, la tempesta que ens hi va abocar. En la immensitat de l’espai, vam trobar…

Vam trobar un planeta, un planeta blanc com una mortalla. El planeta estava embolicat en la seva pròpia mort. Ens vam despenjar a través de boires com muntanyes, retallades, formades, ben dreçades, però no sòlides. Posa-hi la ma i serà com si toquessis un fantasma. Cada cosa sòlida s’hi ha tornat un vapor espès.

Vam caure entre uns gasos que no podrien haver donat forma a cap núvol fins que vam arribar a una franja de terra on l’aire, si és que era aire, era com una pasta. Hauríem convertit aviat els nostres pulmons en farinetes si l’haguéssim respirat, aquell aire, en farinetes bullint, perquè el lloc, a més de blanc i inert com la mort, cremava amb fúria. El planeta és una mort furiosa.

O és una cosa que van matar i que ara està furiosa.

Allà hi havia boscos on cada tronc sense fulles era fràgil com el carbó vegetal però no era negre, era blanc. Armes blanques en rengles trencats, com si algun exèrcit antic hagués deixat reposar les llances i no hagués tornat per recuperar-les.

Ens vam desplaçar al biaix entre aquelles llances trencades, que ens empetitien. Les nostres botes s’enfonsaven en la roca blanca i esmicolada de la superfície. Era com cendra, una cendra tan i tan carbonitzada, que ni tan sols conservava un punt de negror. Feies una palada a terra i veies que no hi havia res sòlid al subsòl. Tot era vapor, roca esmicolada i arbres crivellats com ruscos blancs, com alguna cosa desesperada que havia lluitat per trobar un lloc on amagar-se sense aconseguir-ho.

Al Planeta Blanc hi havia hagut oceans. Vam trobar-hi el fons del mar, ple de carenes i solcs i petxines trencadisses com promeses i ossos trencats com l’esperança. Blanc, tot blanc, però no el blanc d’un matí quan el sol escampa la llum, ni el blanc de la roba neta; tampoc no és el blanc del formatge que permet flairar el verd de l’herbei que ha alimentat el boc, ni el blanc de la mà d’algú que estimes.

Sí, hi ha un blanc que conté tots els colors, però aquest n’era l’escarni. Era el blanc de la fi d’un món on ja no quedava res, ni passat, ni present i, el pitjor de tot, ni futur. No hi havia cap futur en aquell lloc blanquejat i bullit. Res, ni el salvatge, ni l’estrany, ni el minúscul, ni el que és vil, ni el que és bo, ni el que és dolent, podien començar cap mena de vida aquí. El món havia estat esborrat. Semblava el final d’un experiment.

Vam trobar les runes d’una ciutat, i les runes d’una carretera que la travessava. Havia estat un lloc pròsper, feia molt de temps. Era una vegada, com en els contes de fades. Les runes d’una ciutat, una ciutat que podia haver estat submergida, ja que la pressió a la superfície del planeta era tan gran com a un quilòmetre sota la superfície del mar. El pes d’aquest món és la seva mateixa desesperança.

Sense una bona armadura, tothom hi queda esclafat. Sense oxigen, no s’hi pot respirar. Sense roba ignífuga, un hi queda socarrimat com les restes de tot allò que allà havia estat vida.

I hi havia hagut vida en un altre temps, despullada i lliure i optimista.

Vam caminar a través de la ciutat negada, i cap a la cripta del planeta, i aquí vam trobar una cosa que ens va sorprendre. Com la tomba d’un elefant, la cripta estava acastellada amb les carcasses d’avions i cotxes que contínuament es fonien en la calor intensa i llavors recuperaven les formes antigues o es refonien adoptant formes més estranyes, i llavors els cotxes guanyaven ales, i els avions es comprimien en capses sense rodes amb cues que miraven cap amunt.

Aquesta calor sense foc costa d’imaginar, però és que allò era l’infern, on una civilització havia celebrat els seus sacrificis i els havia apilat per a un déu sense ulls, i ho havia fet massa tard. El sacrifici no havia estat acceptat. El planeta havia cremat.

Els homes van cridar i picar a la taula, i en Rufus va lladrar.

—És una història real? —vaig preguntar.

—Les històries són sempre reals —va dir en Handsome—. Són els fets, els que van desencaminats.

Més tard, quan els homes ja havien menjat i estàvem soles, vaig parlar a Spike sobre el Planeta Blanc. Va recuperar algunes imatges de la seva base de dades. Allà el teníem, brillant com la vida, irradiant el cel. Com podia estar mort?

Va explicar:

—El més sorprenent del Planeta Blanc és que comparteix Sol amb el Planeta Blau. Quan el vam veure per primera vegada, vam pensar que seria viable per a nosaltres, però la investigació mostra que la vida hi va florir fa massa anys llum, i que la vida hi va ser destruïda, o que es va autodestruir, cosa que sembla l’única explicació possible. El Sol ara és massa a prop, això és cert, i té una atmosfera que és diòxid de carboni en un noranta-set per cent. S’ha convertit en un planeta d’efecte d’hivernacle, un planeta cruel que no allotja res. Ja no té aigua, tot i que és probable que l’aigua hi fos abundant en algun moment.

—I què passa amb la cripta?

—He vist imatges del planeta. Diguem que això de la cripta són relats de viatgers.

—I només això?

Va arronsar les espatlles.

—Imagina’t caminant a través d’un món esblanqueït, embotida dins d’un escafandre com els dels submarinistes, però concebuda per suportar una pressió i una calor altrament intolerables. I veus el bosc petrificat: els arbres carbonitzats que hi romanen, suportant la calor, no sabem com, com una memòria. I llavors hi ha indicadors oceànics, sí, i el que devia haver estat una ciutat, sí, i el que devia haver estat una carretera, sí, però tan inaccessible com aquelles explosions que formen el nostre subsòl marí. I hi ha allò que els qui ho han vist anomenen la cripta. És un abocador de milers de milles de profunditat i altura, ple d’una cosa que no desapareix, tot i que hauria de fer-ho. Els que l’han vist han quedat horroritzats i prometen que el que han vist són les formes retorçades, destruïdes d’avions i cotxes, més dels que es podrien comptar, fosos però no dissolts.

—I què podrien ser, sinó?

—Un miratge. La calor és abrasiva. Els núvols blancs i càlids ho cobreixen tot. Per un moment, els núvols s’aparten. Un home veu una forma que es pensa que reconeix d’alguna altra vida. La reconeix o se la inventa?

—Tu què creus?

—No ho sé.

—Però, què creus?

—Jo sí que et diré el que crec —va intervenir el capità Handsome, entrant a l’estança i deixant-se caure al sofà abans de posar el cap a reposar en el faldó de la Spike—, i ho faré com ho faria qualsevol navegant: per mitjà d’una història, una vella història que s’ha transmès des dels vaixells fins a les naus espacials.

En Handsome va començar:

Hi havia un jove de caràcter fort. No era pas dolent, però era un eixelebrat i bevia més del que calia, gastava més del que podia, va oferir anells a més d’una dona i s’ho jugava tot fins a posar-se entre l’espasa i la paret, deixant-hi tan poc espai que una formiga no hi hauria pogut passar. Una nit, desesperat, amoïnat, es va barallar a la porta d’un bar i va matar un home.

Rosegat per la por i els remordiments, ja que era més cap de trons que no malintencionat, i estúpid quan hauria pogut ser assenyat, es va tancar en el seu àtic brut i buit de mobles i va agafar el revòlver amb que havia mort el seu rival. El va carregar, muntar i es va disposar a fer-se volar el cap.

Pocs segons abans de prémer el gallet, es va dir: «Si hagués sabut que tot el que he fet m’ha portat fins aquí, hauria menat una vida molt diferent. Si pogués tornar a viure la meva vida, ja no seria aquí, amb la mà al gallet i el cap sota el canó».

El seu àngel de la guarda estava assegut al seu costat i, en sentir llàstima pel jove, va volar cap al cel i va intercedir per ell.

Més tard, l’àngel va aparèixer davant del jove terroritzat en les seves sis ales de glòria i li va garantir la concessió del desig. «Com que saps on has arribat, torna enrere i torna a començar».

I llavors el jove va gaudir d’una segona oportunitat.

Durant un temps, tot va anar bé. Estava sobri, es mantenia dret i era sincer i frugal. Però una nit va passar per davant d’un bar que li va resultar familiar, hi va entrar i es va jugar tot el que portava damunt. Després va conèixer una dona i li va explicar que no estava casat, va robar del seu patró i es va gastar tot el que va poder.

I els seus deutes van pujar, igual que la seva desesperació, i va decidir jugar-se el poc que encara li quedava en una darrera volta de la ruleta. Aquest cop, mentre la roda girava i s’alentia, es va alegrar que la seva sort depengués del negre, no del vermell. Aquest cop, segur que guanyaria.

La bola va caure en el lloc fatal, com havia de ser.

El jove havia perdut.

Va córrer cap a fora, però els homes el van seguir, i en una baralla amb el propietari del local, li va disparar i el va matar, i es va tornar a trobar tot sol i perseguit en unes golfes brutes.

Es va treure el revòlver. El va encebar. Va dir: «Si hagués sabut que podria tornar a fer una cosa així, no m’hi hauria arriscat mai. Hauria viscut una altra vida. Si hagués sabut on m’han portat les meves accions…».

I va baixar el seu àngel, va seure al seu costat, li va tornar a fer llàstima i va tornar a intercedir per ell i…

Els anys van passar, i el jove anava bé fins que va entrar a un bar que li semblava familiar…

Les bales, el revòlver, les golfes, l’àngel, i sant tornem-hi. El bar, les bales, el revòlver, les golfes, l’àngel, i sant tornem-hi… l’àngel, el bar, la ruleta, les bales…

En Handsome es va reclinar sobre un braç.

—L’única vida intel·ligent a l’univers. L’única vida a l’univers. Solitaris, privilegiats, voltant sols en aquest planeta roig nostre, som la serendipitat més estranya i afortunada? Mireu per la finestra. Aquestes roques cremades no són accidents de l’espai. Els humans o els humanoides, o bionoides o mutants o extraterrestres, qui ho sabria dir?, són en certa manera formes de vida, tan capaces com nosaltres de desenvolupar-se i, com totes les coses capaces de desenvolupar-se, també són capaces de destruir…

—Vols dir amb això que el Planeta Blanc…?

—Era on vivíem.

—No hi ha cap prova que ho corrobori —va dir la Spike.

—I què més vols trobar? Un bust parlant enterrat a la sorra?

La Spike va dir:

—Només hi ha la prova que certes formes de vida havien existit en altres planetes, incloent-hi, però no exclusivament, el Planeta Blanc.

—El Planeta Blanc era un món com el nostre —va dir en Handsome—, molt i molt avançat. Nosaltres tot just sortíem de l’estadi de la sopa quan el Planeta Blanc ja gaudia d’autopistes de sis carrils i enviava missions a l’espai. Era sens dubte un planeta viu, que respirava, treballava, amb aigua i recursos, i que va ser guisat fins a les cendres pel CO₂. No en van poder controlar les emissions. El cert és que el planeta ja s’escalfava per ell mateix, però els humans, o qui fos, van cometre un error monumental i van bombar tant de CO₂ a l’aire que van provocar un escalfament irreversible. La resta és història.

—La història de qui?

—S’assembla molt a la del nostre planeta, no et sembla? —va dir en Handsome—. En qualsevol cas, m’agrada la gradació de colors: un Planeta Blanc ben mort, un Planeta Roig moribund i un Planeta Blau que tot just comença.

—I Orbus?

—És el Roig —va dir en Handsome—. Et sona la pols vermella?

—Només és sorra —va dir la Spike.

—Sí, és sorra, però no és tan sols sorra del desert. El desert avança cada any, però les tempestes de sorra no són només sorra, són les entranyes del refotut planeta. Hi ha mineral de ferro.

—No hi ha cap prova —va dir la Spike.

—Del mineral de ferro? I tant que sí!

—No hi ha cap prova que estiguem esbudellant Orbus.

—Bé, doncs no sé com anomenaries un planeta que té unes glaceres que es desgelen, un planeta que està mancat de selva verge i d’espècies salvatges i un desert que s’ho menja tot. El lloc se n’està anant en orris i estic segur que no és pas la primera vegada que en som els culpables. La meva teoria és que la vida a Orbus va començar quan vam fugir del Planeta Blanc, i la vida al Planeta Blanc va començar quan vam fugir de… Qui sap on?

La Pink estava visiblement afectada per la història.

—Sabeu? Faria per a una gran pel·lícula. Té molt de toc humà.

Ignorant les possibilitats cinematogràfiques del desastre global a escala planetària, vaig dir:

—Però és tan depriment, que continuem amb els mateixos errors de sempre…

La Pink es va mostrar empàtica:

—Sé què vols dir, ens passa cada cop que ens enamorem.

—No pensava en un pla personal —vaig dir.

—I quina és la diferència? —va dir—. Les dones no són més que planetes que atreuen les espècies dolentes.

—Crec que és més complex que això —va dir la Spike.

—Ens utilitzen, ens gasten i ens descarten per una model més jove, i així poden tornar a començar.

—Però, Pink, si la model jove ets tu. Gràcies a la fixació genètica, que ho va canviar tot.

—Doncs amb mi no va acabar de funcionar, no et sembla? Ja saps què vull dir.

—Les dones sempre ho porten tot al pla personal —va dir en Handsome—. És per això que mai no podreu ser líders mundials.

—I els homes mai no ho porten —vaig dir—, i per això ens hem quedat sense món per liderar.

En Handsome va aixecar les mans.

—Tocat i enfonsat! Us deixo, senyoretes, perquè pugueu posar a parir tranquil·lament el que queda del sexe masculí.

Dit això, es va inclinar cap a la Spike i li va fer un petó.

—Que no és un robot? —va dir la Pinkie, que no era res a banda de la seva història autorepetida.

—Teniu xampany a la nevera —ens va recordar en Handsome abans de marxar.

La Pink va sospirar.

—És tan fort, tan romàntic… És com un heroi del Discovery Channel. El que no entenc és per què està enamorat d’una robot; no t’ofenguis, Spike, no sóc persona de prejudicis ni res d’això, i no és culpa teva ser el que ets. El que vull dir és que tu no hi tens res a veure, o sí? Eres una pila de cables i al cap d’un minut ja estàs enmig d’una història d’amor.

—Jo no estimo en Handsome —va dir la Spike.

—No, és clar. Com et deia, ets una robot…

—No és per això que no l’estimo —va dir la Spike, però la Pink ja no l’escoltava.

—I què passa amb tu, Billie? —va dir—. Quina és la teva història? Ara que som a l’espai podem dir el que vulguem. Em sento molt millor des que hem deixat Orbus; potser és que era al·lèrgica a la gravetat. És desconcertant.

La Spike em va mirar. Jo em vaig arronsar d’espatlles.

—Hi havia algú. No va funcionar. Si t’he de ser sincera, mai no m’ha funcionat. Gairebé, a tocar, quasi, però mai del tot. I ara que som a l’espai i puc dir el que vulgui, potser que et digui una cosa que potser no saps: sóc aquí per evitar la presó. He estat processada per Actes de Terrorisme. D’aleshores ençà he amagat les meves veritables dades i, sí, oficialment, en aquest moment sóc una fugitiva.

La Pink McMurphy em mirava amb uns ulls com taronges.

—Vas matar algú?

—Feia campanya en contra de la reversió genètica.

—Però, per què?

—Perquè puteja la gent i la fa infeliç.

—Escolta, jo hauria estat infeliç i putejada de totes maneres, i si havia de ser així, m’estimava més que fos en un cos jove. Qui vol estar deprimida i a sobre tenir la pell com una ceba fregida?

—Pink, et recordo que quan et vaig visitar per motius professionals tenies un cos de noia de vint-i-quatre anys i te’l volies fixar en un de nena de dotze.

—Tenia unes circumstàncies personals particulars.

—El que tens és un marit pederasta.

—Perquè és un sentimental. Quan sortim a comprar a uns grans magatzems, no es perd el departament de les joguines. Els homes, ja se sap, no creixen mai, i al capdavall té sentit que els agradin les nenes.

—Per mi no té cap sentit. Vivim en una societat que considera rutina la cirurgia estètica i la fixació genètica… Una cosa normal.

La Pinkie em va interrompre, colpejant-me suaument el genoll amb una mà tersa, immaculada, juvenil i manicurada.

—És que és normal… Per què hauria de ser més normal envellir? És magnífic que tinguem fixació i làser. Tinc cinquanta-vuit anys dels antics, però també un aspecte fantàstic i em sento molt bé —la Pinkie va demostrar el seu benestar i el fet d’estar fantàstica apujant-se els pits de silicona i mostrant encara més la regatera—. Ningú no té per què semblar horrible; la fixació ha anat de primera per la confiança.

—Si tens tanta confiança, per què vols semblar una nena de dotze anys?

—T’ho he explicat un milió de cops: estimo el meu home i vull que em faci cas. No me’n farà si tinc vint-i-quatre anys. Fins i tot m’he reduït la vagina. Estic més tibada que una ampolla de tap de rosca! —Per sort, aquí no hi va haver demostració.

La Spike em va preguntar:

—En què van consistir els teus Actes de Terrorisme?

—Te’n recordes de la bomba a MORE-Futurs?

—I tant que me’n recordo! —va exclamar la Pink—. Va ser una notícia mundial! Uau!

—Ningú no hi va prendre mal. Ja havia activat l’alarma i evacuat l’edifici. Només volíem destruir aquella planta, per cridar l’atenció.

—Una bomba és un gran mètode per cridar l’atenció! —va dir la Pink—. Jo només he cremat el cobert del jardí.

—Ningú no volia posar a debat aquest tema. Jo no sóc anticiència (sóc científica, de fet), però no es pot tenir una democràcia que no compleixi amb les seves responsabilitats. MORE s’està fent amb el Poder Central. MORE en posseeix la major part, en patrocina la major part, i té accions de la resta. Mai no es va posar en crisi l’ètica de la reversió genètica; senzillament, va començar perquè MORE va trobar la manera de realitzar-la.

—És un país lliure —va dir la Pink.

—No, no ho és —vaig dir jo—. És un país corporatiu.

—Bé, us puc dir que MORE paga aquest viatge —va dir la Spike—. En teoria som en una missió del Poder Central, però aquesta és la versió per al dossier de premsa. Fora de micro, us puc dir que el que MORE persegueix són concessions al Planeta Blau.

—No veig per què has de fer saltar pels aires un lloc que només t’assegura estar guapa de cara a la propera cita —va dir la Pink.

—Jo no vaig posar la bomba, si vols quedar-te tranquil·la. Només vaig ser instrumental, en cap cas un element actiu. I vaig ser absolta.

—I això?

—Manca de proves.

—Però si dius que ho vas fer!

—I volies que també li expliqués al fiscal? Jo coneixia els codis d’accés a l’edifici. Jo vaig acollir la gent dels explosius. I no me’n penedeixo.

—No crec que una terrorista convicta (bé, no exactament convicta, però sí culpable) m’hagi de donar lliçons sobre la meva vida personal. Si hagués sabut que eres una terrorista, no t’hauria deixat entrar mai a casa. Hi tinc ornaments bonics i coses!

La Pink es va alçar i va marxar. Era probablement la primera vegada en la seva vida que havia entrevist un escenari moral. Com era de preveure, ella ja hi estava instal·lada.

La Spike es va inclinar cap endavant, em va agafar les mans i va dir:

—Billie, en Handsome té ordres de deixar-te al Planeta Blau amb els altres.

—Quins altres?

—Els de la colònia que s’hi està formant. Presoners polítics Classe-A. No poden fer cap mal (estan vivint com a l’edat de pedra) però poden criar.

—Ja ningú no pot criar —vaig dir—. No hi ha úters.

—Tret que una hagi rebutjat la intervenció.

—Ja veig…

—És un experiment… En Handsome va llançar-hi seixanta presoners (extraoficialment, és clar) en la seva missió d’exploració, finançada per MORE-Seguretat amb la signatura del Poder Central. Aquesta vegada n’hauria d’haver agafat vint-i-cinc més.

—Els vint-i-cinc que van ser arrestats?

—Un d’ells va mirar d’escapar i va amenaçar de parlar, de manera que la cosa es va haver de presentar com un raid, un sabotatge. No van entrar al Clos. Ja hi eren… Esperant a ser embarcats. L’agent de Reforçament embolicat en aquesta suposada violació va ser el mateix que et va arrestar ara fa tres anys. Pensava que seria l’ocasió de rescabalar-se.

—I en Manfred ho sabia?

—Sí.

—Doncs no em va arribar a dir que no tornaré mai.

—Doncs et va fer un favor, en certa manera. Si ho haguessis sabut tot, potser no hauries marxat; i si no haguessis marxat, t’haurien detingut.

—I la granja?

La Spike no va dir res. No hi havia res a dir. S’havia acabat. Aquell lloc. Aquell temps. Aquella vida. Ens vam quedar en silenci. Vaig començar a anar amunt i avall per la sala, com en un esquetx suat. Com un clixé.

—Spike, quins són els plans per al Planeta Blau, exactament?

—Destruir els dinosaures i traslladar-nos-hi.

—Aquesta és la versió oficial. Quina és la història veritable?

—Els rics no trigaran a anar-hi. La resta dels humans haurà d’heure-se-les amb el que queda d’Orbus, un planeta que s’està tornant hostil a la vida humana després que la vida humana hagi estat hostil al planeta. Era inevitable: la natura busca l’equilibri… MORE està construint una nau anomenada Mayflower. Embarcarà els qui es poden permetre el viatge al Planeta Blau, on se’ls construirà una ciutat d’alta tecnologia i baix impacte ecològic. MORE està reclutant pagesos del Califat per tornar a una agricultura mixta i sostenible que alimentarà la nova ciutat. Hi haurà pas lliure per als treballadors qualificats, incloent-hi la tripulació de l’Estació Espacial, que mantindrà la connexió via satèl·lit amb Orbus.

—Tot molt jerarquitzat, doncs.

—Molt rígid, diria. I, és clar, caldrien generacions perquè brotessin moviments alternatius, i la impressió és que el planeta és prou gran per deixar que marxin i formin comunitats alternatives lluny de la resta. La tecnologia serà la clau mestra: sense ella, serà com si gent amb la mentalitat de l’era tecnològica meni vides pròpies de l’edat de pedra. Una raó de pes per quedar-se dins del sistema.

—Però, no hi haurà eleccions? Ni govern? Què tindrem? Un rei?

—Una Junta Directiva.

—Com?

—MORE-Futurs hi tindrà una presència in situ, garantint que hi hagi cases i menjar, desenvolupament i tecnologia.

—Així doncs, aquesta serà la forma del món feliç?

—Ara com ara, sí. Però la vida és imprevisible. El Planeta Blau encara evoluciona. Potser nosaltres tenim una tecnologia intel·ligent, però ell té l’energia bruta.

Es va fer una pausa. Una pausa llarga.

No tenia ni idea de què dir ni què fer. La meva vida s’havia capgirat i jo intentava fer veure que tot continuava del dret. Una il·lusió òptica que es veu que es dóna en les persones que es troben tot d’una dins d’una barca bolcada.

Vaig caminar cap a la gran finestra oval. A l’espai es fa difícil dir quina és la posició correcta; l’espai és corbat, les estrelles i els planetes són globus. No hi ha una posició bona. La nau mateixa es decanta quaranta-cinc graus, però són els instruments els que m’ho indiquen, no el meu cos que mira per la finestra.

Abans d’inventar les naus espacials, ja somiàvem en plats voladors, però el que al final vam construir van ser coets: uns ginys afamats de fuel, ineficients i impúdicament fàl·lics. Quan vam esbrinar com havíem de volar a grans distàncies a la velocitat de la llum, vam tornar a la forma del platet volador: un disc amb veles solars. És curiós que somiéssim en la forma correcta i construíssim en la forma equivocada, però potser això és el que fem cada dia, sense creure’ns mai que el somni és potser qui diu la veritat.

De vegades, quan em desperto, em fa la sensació que he trobat el camí que em permetrà tirar endavant. Llavors m’aixeco i perdo qualsevol direcció i confio en els instruments d’algú altre per dir-me on sóc.

Si pogués fer una brúixola d’un somni… Si pogués confiar en la meva visió nocturna…

La Spike va venir per darrere i em va posar la mà a la nuca. Té una pell càlida.

—Estàs amoïnada —em va dir—. Puc sentir com et canvia la temperatura corporal.

—El que més em desconcerta de la vida —vaig dir— és que tota ella és desconcertant. Fem plans; intentem controlar les coses; però no hi ha cap ordre ni concert, en tot plegat.

—Vivim en un univers quàntic —va dir la Spike—. No és ni aleatori ni determinat. És potencial, a cada segon. Tot el que pots fer és prendre-hi part.

La Spike es va inclinar cap endavant i em va fer un petó.

—Abaixa la llum.

—Ets un robot —vaig dir, bo i adonant-me que sonava com la Pink McMurphy.

—I tu un ésser humà, però no t’ho tindré en compte.

—Els teus sistemes són neutres, no limfàtics. No pots tenir emocions.

La Spike va dir:

—Els éssers humans sovint demostren emocions que no senten. I al més sovint senten emocions que no demostren.

D’acord, això em descriu. Em quedo tancada com una caixa forta quan les coses tenen importància i m’obro del tot quan no en tenen gens.

—Hi ha un planeta —va dir la Spike— fet d’aigua, enterament d’aigua, on cada cosa sòlida té el seu equivalent líquid. No hi ha mars perquè no hi ha terra. No hi ha rius perquè no hi ha ribes. No hi ha set perquè no hi ha sequera. El planeta és com una conca d’aigua, tret que no hi ha cap conca. Penja a l’espai com una gota d’aigua penja d’una fulla, tret que no hi ha cap fulla. No podria existir, i en canvi existeix. T’ho explico perquè vegis que el que és impossible, de vegades passa.

—No m’agrada ficar-me en el terreny personal dels altres —vaig dir—, però t’ho repetiré una vegada més: ets un robot. Vols fer un petó a una dona per afegir l’experiència a la teva base de dades?

—El del gènere és un concepte humà —va dir la Spike— i no és gens interessant. El que jo vull és fer-te un petó —i me’l va fer, un altre cop.

—En qualsevol cas —va continuar, molt a la vora, molt càlida, i jo que em deia no vull, no vull respondre-hi, però no puc evitar-ho—, és vida humana o consciència? Si t’arrenqués els braços, les cames, les orelles, el nas, els ulls, la llengua… continuaries sent tu? Un se situa en la consciència i jo també sóc un ésser conscient.

La Spike es movia en l’ombra quan la Pink McMurphy va aparèixer per la porta amb un biquini daurat, una bata daurada, unes sandàlies daurades, un bandó Alice daurat i arracades daurades. Les ungles estaven pintades d’or. Segurament es va adonar de la meva expressió.

—De nit, sempre em vesteixo de color daurat —va dir, a tall d’explicació. I llavors em va dir a mi—: M’he precipitat en el meu judici. Tots som a l’espai. I hem de tirar endavant. Oblidaré tot això de la bomba. Tots cometem actes precipitats, en la vida.

Somreia com un guru New Age. No sé què és pitjor: o ser acusat per error o ser mal entès. La Pink es va servir més xampany i va obrir una bossa d’ametlles.

—De què parleu, noies?

—Del fet que la Spike no sigui una noia —vaig dir—. Mirem d’establir les diferències entre un Robo sapiens i un Homo sapiens.

—Penses massa —va dir la Pink—. Ara et serviré una beguda. A mi em sembla obvi: tu talla’m, que veuràs com sagno.

—Vols dir que la sang és la qualitat essencial de l’ésser humà? —va dir la Spike.

—I la resta! Tu vas haver de ser construïda… No ho sé, com un cotxe. Et van fer en una factoria.

—Cada ésser humà del Poder Central ha estat optimitzat, genèticament modificat i ha patit una adaptació d’ADN. Alguns han estat clonats. Molts van néixer fora de l’úter. Un ésser humà no és ara el que era no fa ni tan sols cent anys. Així doncs, què és un ésser humà?

—Sigui el que sigui, no és cap robot —vaig dir.

—Saps? Té raó —va dir la Pink, fent cara de sàvia, tan sàvia com es pot semblar en un biquini daurat.

La Spike no es rendia.

—Però és que vull saber on feu la distinció. Fins i tot sense enginyeria genètica, el cos humà canvia constantment. El que sou avui no és el mateix que sereu d’aquí a uns quants dies, mesos, anys. El vostre esquelet se substitueix enterament cada deu anys, els vostres glòbuls rojos cada cent vint dies, la vostra pell cada dues setmanes…

—Ho accepto —vaig dir— i també accepto que siguis una entitat racional, calculadora, intel·ligent. Però no que tinguis emocions.

—Ja ho pots ben dir, tu, els robots no senten res —va dir la Pink—. Quan vaig patir l’atac de nervis, les meves Manoples (ja saps, les roses que em van dissenyar expressament, les vas conèixer durant la teva visita), doncs bé, m’anaven a buscar el Valium i les tovalloletes i m’ho portaven tot, però no hi havia cap empatia.

—Jo no sóc unes Manoples —va dir la Spike.

—Només era un exemple —va dir la Pink.

—Així doncs, la teva definició d’ésser humà és la capacitat d’experimentar emocions? —em va preguntar la Spike—. Quanta emoció? Com més sensible és una persona, més humana és?

—Doncs sí —vaig dir jo—. La gent insensible, mancada d’emotivitat, es troba al capdavall del que és humà. No és ni tan sols animal, és més aviat com un androide.

—Tampoc sóc cap androide —va dir la Spike.

—No ho he dit per insultar-te, jo he treballat amb androides. Són molt bàsics, ja ho sé, però…

—Jo sóc un Robo sapiens —va dir la Spike—, i potser serem nosaltres, i no vosaltres, el futur del món.

—Au, va, que mai no substituireu els humans —va dir la Pink, alçant-se—. Servim-nos més xampany, vinga!

—Els humans s’estan tornant obsolets —va dir la Spike—. Unes quantes generacions successives perdent habilitats significa que ja no us podeu espavilar tots sols, com abans. Depeneu de tècnics i de robots. Al Poder Central a ningú se li ha acudit que es pugui sobreviure al Planeta Blau sense aquest tipus d’ajuda. Pink, tu sabries plantar patates?

—Vols dir com una bossa de patates fregides?

—O com cuinar-les?

—I tant que sí. La bossa es posa al microones.

—Sabeu cosir? Tallar llenya? Fer un foc? Pescar? Remar? Dissenyar i fabricar una politja senzilla?

—Tot això ja ho han pensat per nosaltres —va dir la Pink.

—Ells… —vaig dir.

—Exactament —va dir la Spike, mirant-me—. Els humans han deixat tot el poder en mans «d’ells». No sou capaços de lluitar contra el sistema perquè sense el sistema cap de vosaltres no sobreviuria. Vau fer un món sense alternatives, i ara que es mor, i que el vostre nou món ja els pertany a «ells»…

—És la primera vegada que sento un robot activista —va dir la Pink.

—Doncs bé, serà una cosa més que haurem de ser en nom vostre —va dir la Spike.

—I què penseu fer? —vaig preguntar—. Enderrocar-nos?

La Spike va riure.

—La revolta dels robots? No, però saps, el Robo sapiens evoluciona; i l’Homo sapiens és una espècie en perill. Ara mateix potser no us n’adoneu, però heu destruït el vostre planeta, i no veig clar que sigueu viables al Planeta Blau.

—Els robots no poden existir sense els humans —vaig dir.

—Fa temps era veritat —va dir la Spike—. Però ara ja no. Funcionem mitjançant energia solar i ens autoreparem. Som intel·ligents i no agressius. Podríeu aprendre de nosaltres.

—Ai que em pixo! —va dir la Pink—. Aprendre d’un robot? Mira bonica, potser sí que ens podries portar a l’altra punta de l’univers i allà valdre’t per tu mateixa, però no saps res de la vida.

—Hi ha molts tipus de vida —va dir la Spike, dolçament—. Els humans sempre han assumit que la seva és l’única que compta. Per això heu destruït el planeta.

—No me’n culpis —va dir la Pink—. Jo no l’he destruït.

—Ara teniu una segona oportunitat. Qui sap si aquesta vegada…

La Pink cantussejava. «Aquesta vegada seré feliç, potser aquesta vegada es quedarà… Potser aquesta vegada, per primer cop, l’amor no se n’anirà…».

Va començar a ballar davant la finestra, vasta i plena d’estrelles.

La Spike es va tombar cap a mi, somrient.

—Hi anem per la ruta llarga. Vine. Et vull ensenyar una cosa i explicar-te una història.

Es va alçar i va anar cap a les pàgines penjades a la paret. Va assenyalar un dels textos esgrogueïts: «Perquè jo valoro en no-res aquest vast univers/ Tret de la rosa meva, que és tota en el meu ser».

Va dir:

—En la missió oficial, quan ens vam quedar suspesos a la nau damunt del Planeta Blau, en Handsome va pujar a bord per a les celebracions. Mentre la tripulació filmava de cara a reproduir les primeres imatges d’Orbus, en Handsome va treure el seu llibre de poesia. Tothom se’n va riure, però ell va insistir que només un poeta podia articular un llenguatge que articulés el món. Sota les imatges digitals del Planeta Blau va escriure: «Ella és tots els Estats, i jo tots els Prínceps, Res més no hi ha». Puc llegir en moltes llengües i processar informació tan de pressa com un ordinador central, però jo no vaig entendre ni un sol vers del text. Vaig dirigir-me a en Handsome i li vaig demanar que m’ensenyés el llibre. Va seure al meu costat, vam inclinar els caps sobre la pàgina, els seus cabells queien sobre els meus i em va explicar primer el vers, després el poema, llavors va posar el llibre entre les meves mans i em va mirar seriosament, de la manera que ho sol fer quan vol alguna cosa, i va dir: «La meva terra nova». Va marxar, i jo vaig tornar a les meves anàlisis de dades, i vaig pensar que estava experimentant una fallada del sistema. De fet estava sentint una cosa que m’era completament nova. Per primera vegada vaig ser capaç de sentir.

Va començar a caminar per la sala, aturant-se a l’atzar davant de trossos de paper i llegint en veu alta:

Llavors va dir:

—En Handsome em va ensenyar com deu ser que t’estimin d’aquesta manera, però jo vull saber què se sent quan s’és la persona que estima d’aquesta manera.

—Jo no sóc cap experiment —vaig dir.

—L’amor és un experiment —va dir ella—. El que ve després sempre és una sorpresa.

Vaig posar el cap entre les mans. Un robot m’estava tirant la canya!

La Pink McMurphy havia trobat la pista que buscava al digiPod i ara cantava Liza Minnelli al karaoke: «All the odds are in my favour, something’s bound to begin, It’s gotta happen, happen sometime, Maybe this time, I’ll win…».

En Handsome va irrompre per la porta de sortida, acalorat i excitat.

—L’hem trobat! Ja el tenim! Hem desviat la mare de tots els asteroides i l’hem llançat contra el Planeta Blau en aquest punt, aquí…

Els homes van entrar fent cua darrere seu.

Va obrir una gran pantalla mural per ensenyar-nos un pla curt del Planeta Blau i va dirigir el marcador infraroig cap a una serralada.

—Spike, vull que confirmis l’impacte… Mira…

—Vols dormir amb mi? —em va preguntar la Spike.

—Aquí el sòl conté grans dipòsits de sulfur —va dir en Handsome.

—No puc dormir amb un ordinador…

—… que haurien d’evitar que les partícules de pols…

—Et vull tocar.

—… caiguin massa de pressa a la superfície…

—I si em toquessis, què passaria?

—Si la tempesta de sorra amainés massa ràpid els dinosaures es recuperarien…

—Trobaria un llenguatge per on començar.

—Hem de tapar completament el sol per destruir les formes de vida de mida gran d’aquest planeta.

—Un cop descobert, tu series el meu lloc lliure i salvatge que jo no intentaria mai embrutar.

—Hem d’establir un control de les espècies ràpidament.

—I aquest lloc no seria mai ni venut ni intercanviat.

—Si els podem escombrar, podrem tornar a començar.

—M’agradaria començar això amb tu.

—És arriscat, però pot funcionar.

—No em pots estimar. No em coneixes.

—Farà un cràter, crec que d’uns dos-cents quilòmetres d’amplada.

—Només es pot estimar el que es coneix?

—El problema és que no podem preveure quant durarà la tempesta de pols.

—O és l’amor el que no coneixem?

—És arriscat, però és la nostra única possibilitat.

Cada segon l’univers es divideix en possibilitats i la majoria d’aquestes no acaben de passar. No és un univers, hi ha més d’una lectura. La història no s’aturarà, no es pot aturar, es va explicant ella mateixa, esperant una intervenció que canviarà el que passarà a continuació.

L’amor és una intervenció.

La mà sobre la mà, començo a baixar pel teu cos. La mà sobre la mà, va massa ràpid, com els batecs del meu cor. Es baixa per aquí, el penya-segat, la cova. No hi ha seguretat, cap certesa d’un retorn.

La meva amant és feta de metamaterial, un polímer tan dur com el metall, però plegable i flexible i capaç de suportar l’escalfament i el refredament, com la pell humana. Té un esquelet de titani articulat i una autopista neuronal de fibra òptica. No té sistema limfàtic perquè no ha estat dissenyada per sentir emocions.

No té sang.

No pot donar a llum.

El seus cabells i ungles no creixen.

No menja ni beu.

Funciona amb energia solar.

Ha après a plorar.

—No te’n penedeixis —va dir la Spike—. Canvia si és el que desitges, però no te’n penedeixis.

I té raó. Puc dir que no, puc canviar d’idea, me’n puc penedir, però ja no puc esborrar el sí. Una paraula pronunciada, i un milió de paraules que es tanquen. Una paraula, i de sobte hi ha un planeta davant meu, i jo hi puc viure.

—Aquí el tenim —va dir en Handsome—. El Planeta Blau.

I no sé per què aquest planeta ha de tenir vida i no la resta. I no sé per què hauríem de ser els únics a trobar-la. Però aquí el tenim, escalfat pel sol, refredat per la pluja, adorat per la lluna, flanquejat d’estrelles.

Aquí el tenim. El Planeta Blau.

Vam aterrar en una jungla tan espessa com la nit. El soroll era eixordador. Fora de la foscor verda vam sentir xiulets i aücs, esgarips i xiscles de criatures amb les quals ni tan sols havíem tingut malsons.

En Handsome ens havia obert una clariana utilitzant fulles de làser des de sota la nau. A mesura que queien els arbres, mirant per l’escotilla, vam veure mamífers amb aletes i peixos amb potes i ocells amb ales dobles com si fossin àngels, i caps sense cossos, i cossos que semblava que no tinguessin caps, i aquests experiments nombrosos i impossibles es van escampar lluny, endinsant-se en les profunditats del verd.

El làser va tallar arbres de trenta metres que quedaven reduïts a troncs d’un parell de metres d’alçària. Llavors, a mesura que la nau va poder iniciar el descens i quedar-se suspesa sobre el terra, en Handsome va deixar anar la pala mecànica i va remoure les piles de troncs per obrir una plataforma, afaitada i allisada per l’anivellador làser.

—Ens cal ser a prop de l’impacte de l’asteroide —va dir en Handsome—, però no massa. Vull fer algunes lectures del nivell de sulfur, i vint-i-quatre hores abans de l’impacte marxarem.

—Hi ha un llac a la vora —va dir la Spike—. L’aigua allà és bona, i m’agradaria aconseguir alguns espècimens per a la nau de retorn. M’acompanyes, Billie?

Es va acordar que jo conduiria la canoa individual i que la Spike portaria la Pink en la doble.

—Et vull ensenyar algunes tècniques bàsiques de supervivència, Pink, per si calgués. Per exemple, com remar i com pescar.

—A mi? —va respondre la Pink—. Tècniques de supervivència? Si sóc la mare de tots els supervivents, i no m’agraden els vaixells tret que siguin grans i blancs amb una terrassa solar i un bar.

—Podràs refredar una ampolla de vi al llac —va dir la Spike—. Vinga, agafa el banyador, i una muda de roba seca per després.

—M’agrada aquesta dona solar —em va dir en Handsome, mentre la Spike va anar a buscar l’equipament—. Mai no es farà grossa, mai no s’emborratxarà, mai no es rendirà… sempre que el sol continuï brillant. Em vol fer començar una nova vida, sense lligams, aquí mateix. Però encara trigarem uns anys.

—La Spike m’ha dit que MORE ja està construint un creuer espacial per als primers colons.

—Quan falta un any per al llançament. Però tot això depèn dels nostres amics de les grans mandíbules. Els colons no poden viure entre dinosaures. El millor que es podria fer és anar-se mudant, potser així seria possible… Però, creus que els paios més rics del món es voldran passar la resta de la vida com uns beduïns?

—I tu creus que això de l’asteroide funcionarà?

—Ja funciona. Ha estat desviat. Ja està en marxa.

La Pink i la Spike remaven davant meu al llac. Extens, quiet, blau.

—Has vist mai res tan bell com això? —va preguntar la Spike.

—No —va dir la Pink—, i espero no haver-ho de tornar a veure.

La Spike es va quedar de pedra amb la resposta. No és bona en els matisos o les suggestions.

—Puc entendre l’atractiu, però jo sóc de ciutat, és on he nascut i m’he criat. La natura no em diu res. Sé que hauríem d’haver respectat més la natura a Orbus, haver estat millors (per al planeta, vull dir), però això no m’hauria fet millor, ni a ningú que jo conegui. Ja no volem viure més així.

—T’estimes més passar-te el dia comprant en línia?

—Nooo. Per qui m’has pres? Però sí que m’estimaria més estar en un bar contemplant un llac artificial, un llac on el sortidor funcionés a cada hora, i on els arbres estiguessin lliures de pol·len, i on poguessis menjar-te un bon filet i després ballar fins a la matinada. La vida és això, per a mi. A la gent això d’aquí no li agradarà, saps?

—Orbus s’està morint.

—Els tecnos ho arreglaran, com sempre. Jo crec que tot aquest rotllo del dia del judici final ho diuen només perquè la gent s’estigui quieteta i es conformi amb el que té. Ho estem fent bé. Sóc optimista. És diferent de tu, que ets un robot, saps?

De sobte, la Pink va xisclar perquè la Spike havia pescat un peix d’aletes blaves i una boca vermella amb el que semblaven un parell de cametes. La Spike li va colpejar el cap amb un martell de goma i el va ficar dins d’una bossa tèrmica d’alumini.

—L’has matat!

—És clar.

—Ho has vist? Cap emoció! Jo no hauria pogut fer res de semblant. Quan penso que la gent solia criar animals per menjar-se’ls… Que endarrerits! Encara ho fan al Califat, saps? La carn de laboratori és lliure de crueltat.

Vam remar sota un serrell de falles on una granota de la mida d’un cobert de jardí s’asseia en una fulla de la mida d’una pista de tennis. Espiadimonis de la mida de dracs ens escometien projectant iridescències blaves i verdes. Des d’un tronc com un projecte d’Empire State en va saltar un King Kong en procés.

—És vegetarià —va dir la Spike.

—Així ho espero —va exclamar la Pink.

Vam continuar remant, deixant enrere balmes de roca verdosa l’interior de les quals s’agitava amb el moviment d’amfibis que no podíem veure. Mamífers curiosament abillats, alguns amb collars, d’altres amb cascs, d’altres amb esperons al taló, que s’ajupien a la riba per beure aigua, i encara d’altres que sortien de l’aigua amb un peix a l’extrem de llargs colls.

El soroll era incessant i gens familiar. Crits, gralles, xiscles, i al dessota, el constant bronzeig d’insectes grans com àguiles.

L’ampolla de la Pink deixava un solc a l’aigua quan va semblar que alguna cosa li agafava la roba. Va forcejar, la canoa es va sacsejar i la Spike va maldar per equilibrar-la.

—Deixa-la anar! —va cridar la Spike.

—És un Chardonnay Tina U —va dir la Pink—. No el penso pas donar a un peixot!

La canoa es va tombar. La Spike va caure a l’aigua. Jo em vaig capbussar darrere d’elles, perdent el meu rem, només per veure com la Pink surava com un globus damunt meu. I pertot arreu, al meu voltant, ulls, uns antiquíssims ulls subaquàtics. I al fons del llac, una erupció negra i bullint.

La Spike va nedar fins a la superfície i va engrapar la canoa, la va posar dreta i va utilitzar el seu Turbo per propulsar-se amunt i pujar a la barca.

—Estàs bé, Billie? —va cridar. Jo m’arrossegava cap a la riba, mentre la Spike va ajudar a pujar la Pink, que no havia deixat anar l’ampolla.

—Tros de merda! —va esbufegar, escopint aigua cap al fons de la canoa.

—No ha estat culpa meva —va dir la Spike, tranquil·lament.

—No ho deia per tu, sinó pel puto peix. Ja saps, la natura és imprevisible; per això la vam haver de domesticar. Potser vam anar massa lluny, però penso que la decisió era bona. M’agrada sortir a prendre una copa sense haver d’heure-meles amb un bacallà d’ulls saltirons fugat d’un museu.

—Et podia haver matat! —va dir la Spike.

—A mi no! Porto la paraula «Supervivent» tatuada a les entranyes.

—Ens podies haver matat a tots! —vaig cridar jo, xopa i amb la canoa inundada, mentre mirava d’arribar a la riba remant amb les mans. La Spike em va llançar una corda per lligar les canoes, i em vaig impulsar cap a elles.

La Pink va tremolar i va començar a eixugar-se mentre la Spike ens portava de tornada a la riba. Utilitzava extraenergia per aconseguir velocitat.

—Quins braços! —va dir la Pink—. Obriré l’ampolla abans que cap altre mutant no decideixi tirar-se a la beguda!

Va treure el tap i va xarrupar directament de la botella i va seure al mateix lloc on esperava dreta, amb l’ampolla entre les cames. Feia una expressió tota filosòfica.

—Sabeu? Potser no estic sent justa amb aquest lloc. Surti per on surti a fer una copa, m’acabo trobant que torno a casa amb un bacallà d’ulls sortits assetjant-me. Suposo que les coses no canvien tant, d’un planeta a l’altre!

—Pensava que no sabies nedar —va dir la Spike—. Però has arribat a la superfície molt abans que jo.

—Els implants: les natges, els malucs i els pits. No sols em procuren una imatge pneumàtica, sinó que també em fan surar millor. Què en penses d’això, Billie? La cirurgia de la vanitat salva vides. He, he!

Estava contenta del seu acudit a costa meva, i va llançar l’ampolla enjogassadament a la meva canoa. Deliberadament, la vaig deixar caure al llac.

—No saps perdre! —va dir la Pink.

—Mireu! —va exclamar la Spike.

Volant en formació, un estol de lloros grocs va travessar el cel; semblaven sols acabats d’encendre. Van aterrar en un arbre i el van fer brillar.

—Llums daurats en una nit verda —va dir la Spike.

De tornada a la nau, els ànims estaven pels núvols. La bellesa i estranyesa del Planeta Blau intoxicaven tothom. Érem felices. Havíem tingut una xamba increïble. Com un perdó. Com una misericòrdia. Havíem malgastat i malmès el que ens havia estat donat, i vet aquí que ens ho tornaven a donar. Era un conte de fades amb final feliç. El tresor enterrat era allà.

La Spike va cuinar el peix, obligant la Pink McMurphy a ficar-se a la cuina com «un condemnat a galeres», i va ensenyar-li a pelar, netejar i assaonar el que Pink anomenava «menjar fòssil».

Per sopar, astorada pel gust i la frescor del que havia fet, la Pink va declarar que obriria un restaurant en tornar a Cap City anomenat Fòssil Food, «caríssim, d’alta cuina, rotllo gurmet; els famosos hi faran cua».

—Em pensava que l’aliment viu era cosa de bàrbars.

—No l’havia tastat mai.

Tot anava encaminat a la fusió de tots els somnis de la Pink en un: trobaria un objectiu en la vida i podria conèixer els famosos que adorava. La Spike es va oferir a ensenyar-li a cuinar.

—És veritat, és una idea rebuscada, el tema és antiquat, però no deixa de tenir la seva gràcia —va dir, observant la taula llarga vorejada d’homes i dones—, això de cuinar matèria fresca, compartir un àpat… Ho veig!

—Com podràs portar una cuina com a xef de dotze anys? —vaig dir—. No quedarà seriós.

—Tens raó —va assentir la Pink—. Hi hauré de tornar a pensar. A més, no he trobat gens a faltar en Ted d’ençà que me n’he allunyat.

—Pensava que era l’amor de la teva vida.

—Jo també, Billie, però ara som en planetes diferents.

En Handsome va proposar un brindis.

—Pels començaments —va dir.

I jo em vaig mirar la Spike, desconeguda, inexplorada, diferent en tot de mi, una altra forma de vida, un altre planeta, una altra oportunitat.

L’asteroide va impactar ara fa quatre dies.

No li vam seguir la trajectòria perquè no ens l’esperàvem. Al llac, mentre pescàvem, vam sentir que el terra es movia.

—És una estampida —va dir la Spike—. Percebo moviment en massa de mamífers molt grans.

I no sols mamífers: ocells de la mida d’avionetes tapaven el cel damunt dels nostres caps; allà on no hi havia cel, veiem només l’envergadura de grans ales.

A terra, les criatures reptilianes de potes robustes, dues o quatre, recorrien la riba del llac fent gran estrèpit, sense aturar-se a devorar-nos. Ens vam refugiar sota el vehicle, ben ajaguts, terroritzats, esperant que ens apartarien violentament cap a un costat i ens esclafarien.

Quan vaig tenir esma per alçar el cap del fang càlid, vaig veure peus, peülles, urpes, garres, com sortides d’un còmic, de la mida d’una ciutat, trepitjant feixugament, elevant-se delicadament, empenyent i saltironant, corrent i aturant-se a pocs centímetres de distància d’on érem nosaltres, sota el que per a ells devia ser un palet blanc que els devia ser més fàcil de saltar, superar o evitar que no esclafar a la recerca d’una seguretat que no tenia res a veure amb la mida.

Damunt nostre, els gralls i els crits dels ocells que volaven baix se’ns van acostar, i els talons ens tocaven el sostre, mentre que el colpeig de les ales era tan fort que sacsejava el vehicle.

Era energia en estat pur, i nosaltres l’havíem alliberat.

Quan vam poder fer-ho, vam tornar corrents cap a la nau, escarransits i absurds, les coses més petites i estúpides del planeta. Als humans no els havia esperat ningú en molts milions d’anys. I ara vint de nosaltres miràvem com es destruïa un lloc on amb prou feines havíem posat els peus.

El que vam veure des de la Nau va ser un paisatge desolador: l’estampida havia demolit els arbres, que s’havien tornat vulnerables després que haguéssim obert una sobtada clariana enmig del bosc. La nau es trobava sota palmes de la mida de blocs d’oficines.

—Entrem —va dir en Handsome, i tenia raó: no podíem fer res més.

Mentre entràvem per les sortides d’emergència, l’asteroide va colpejar.

La nau va quedar a les fosques.

—Hi ha hagut un error —va dir en Handsome.

El desviament del curs de l’asteroide havia accelerat, alhora que alterat, el seu impacte sobre el Planeta Blau. En estavellar-se contra el fons del mar, havia obert un cràter de tres-cents quilòmetres d’extensió a tan sols cinquanta quilòmetres del lloc on havíem aterrat.

La Spike llegia i analitzava les dades del terregall a una gran velocitat, amb en Handsome assegut al seu costat, encorbat i tens.

—La baixa atmosfera del planeta s’està omplint de diòxid de sulfur —va dir la Spike—. A les altituds més elevades s’està formant un núvol d’àcid sulfúric. Hem provocat una miniglaciació.

Tothom es va quedar en silenci.

—Quant falta perquè l’atmosfera s’aclareixi?

—Pensàvem que alguns mesos, prou temps per tapar la llum del sol durant el temps suficient perquè es trenqués la cadena alimentària, cosa que afectaria en primer lloc les grans criatures. El que hem fet és d’una magnitud més gran del que predèiem. Ara poden passar anys, qui sap si no dècades.

—Anys? —va dir la Pink—. Dècades? En la foscor?

—No ho sé —va dir la Spike—. Les reaccions en cadena no es poden preveure. Pot ser que una marejada o un huracà aclareixin l’atmosfera.

En Handsome va riure.

—Està clar que això escombrarà els dinosaures, com a mínim…

—Sí —va dir la Spike—. El planeta es recuperarà en una forma diferent.

—Però, què passarà amb la colonització des d’Orbus? —vaig preguntar.

—Impensable fins que les condicions climàtiques no s’hagin estabilitzat.

—Potser serà massa tard per a Orbus.

—I ara, com marxarem d’aquí? —va dir la Pink.

—No marxarem —va dir en Handsome.

Mentre la tripulació assegurava la nau i activava els sistemes d’emergència, en Handsome va intentar connectar amb Orbus.

—Mort —va dir—. El senyal rebota a la lluna. Mireu, deixo anar, i en dos segons em retorna.

—Enviaran una missió de rescat —va dir la Spike.

—Si no saben quines són les condicions, no s’arriscaran a aterrar: la foscor, el gel, cap connexió via satèl·lit… Spike, potser no vindrà mai més ningú, aquí.

Ella va assentir.

—El planeta haurà d’evolucionar a la seva manera, doncs.

En Handsome va riure.

—Seria irònic que passés així i que en el futur algun geocientífic brillant trobés proves de la col·lisió de l’asteroide que va escombrar els dinosaures i parlés de la coincidència més gran mai ocorreguda, perquè les possibilitats que un asteroide gegantí assoleixi el planeta just aquí, en un dipòsit de sulfur, són… Bé, quines són, Spike?

La Spike va fer una breu pausa.

—El sulfur és un element estrany, no és més que el novè de l’univers en abundància, i només un 0,06 per cent de la crosta d’aquest planeta. Suposem que un asteroide de vint quilòmetres d’amplada col·lideixi aquí una vegada en, diguem, cent milions d’anys després de la darrera col·lisió demostrada, i que aquesta mitjana de col·lisió en una zona rica en sulfur sigui d’u sobre vint. Tenint això en compte, les possibilitats que un asteroide d’aquesta mida colpegi el planeta serien de cent milions per vint. És a dir, d’un cop cada dos bilions d’anys.

—Dos bilions d’anys?

Va assentir.

En Handsome es va fregar els cabells amb les mans.

—Doncs què t’hi jugues que l’explicació de la coincidència sonarà com una possibilitat més plausible que no que algú hagués mirat de fer possible la vida humana en aquest planeta?

—Qualsevol civilització pensarà el que pensem nosaltres: que van ser els primers i els únics.

—Espera’t que trobin les restes d’Orbus. És clar que ningú no em creu pel que fa al Planeta Blanc, per què haurien de creure res sobre el Planeta Roig? Orbus desapareixerà en la història espacial, serà un record a anys llum de distància.

—La supervivència és possible per a vosaltres —va dir la Spike.

En Handsome se la va mirar.

—Què proposes?

—Agafem els Landpods i anem fins a la colònia. Allà hi ha una seixantena de persones. Tenen queviures emmagatzemats i estan cultivant gra. Disposen de refugis reforçats i més del que necessiten. Pensa que portaves els altres allà fins que el Poder Central va decidir altrament. El millor que podeu fer és treballar plegats; el Poder Central coneix la localització de la colònia, allà hi podran aterrar. Si mai tornen, serà allà on aniran.

—És un viatge llarg —va dir en Handsome—. Potser no hi arribarem a temps.

—Jo em quedaré aquí i continuaré intentant d’establir una connexió amb Orbus. Estaré en contacte diari amb vosaltres.

—Et quedaràs aquí, a la nau? De cap manera! O marxem com una tripulació o no marxem!

—L’única cosa que necessito per sobreviure és la llum del sol. Si vinc amb vosaltres, m’haureu de mantenir artificialment utilitzant plaques solars. No teniu energia per gastar. Marxeu sense mi, i feu-ho ara mateix!

En Handsome es va quedar en silenci. Després va dir:

—És culpa meva.

—No ho podies preveure. Ni jo. Vaig fer els càlculs, sí, però eren equivocats. Eren equivocats perquè la vida no es pot calcular. És el gran error de la nostra civilització. Mai no pensem que l’aleatorietat no és cap error de l’equació, sinó una part de la mateixa equació.

—Els homes matem el que estimem —va dir en Handsome—. Jo hauria volgut…

—Què hauries volgut? —es va interessar la Spike.

—Haver aterrat aquí, tu i jo, i recomençar amb una destral i una corda, una foguera i… el sol.

El nou món —El Dorado, l’Atlàntida, la Costa de l’Or, Terranova, la Roca de Plymouth, Rapa Nui, Utopia, el Planeta Blau. Trobats per casualitat, obscurament entrevistos des de darrere un vidre, històries de borratxos a partir d’un barril de rom, naufragis, la Bíblia com a brúixola, el peix gegant que ens hi va portar, la tempesta que ens hi va abocar. En la immensitat de l’espai, vam trobar…

—Si heu de marxar —va dir la Spike—, feu-ho ara. Fem-ho de pressa, aixequem coses, carreguem-les, fem broma, estem preocupats, fem paquets, amunteguem-los, amb compte, treball en equip, braç a braç, atenció, atenció, somriu, tot anirà bé, escolta que estem treballant, que aquí hi ha feina, tu, amb cura, no us amoïneu, eines, vestits, l’últim home, tanqueu l’escotilla, deixa-ho anar, accelera, llums, motor, en marxa. En marxa?

La Spike va llançar els últims estris al Landpod. En Handsome no hi volia parlar. Ella se li va acostar i es va inclinar cap a ell. En Handsome va sospirar i li va passar els braços pel voltant.

—Un rei tenia tres planetes —va començar a explicar—. El Planeta Blanc, el Planeta Roig i el Planeta Blau. Va donar el Planeta Blanc al primogènit, però quan el seu fill va cultivar la terra i es va haver gastat tot l’or, va vendre el planeta al dimoni per pagar-se una última festa. El rei llavors va donar el Planeta Roig al benjamí, però quan el seu fill n’havia extret tots els minerals i talat tots els arbres, va cridar el dimoni, perquè necessitava líquid per comprar-se un cotxe. El rei llavors va donar el Planeta Blau a la seva filla, perquè se l’estimava més que a l’univers sencer. El que va passar després és una altra història.

—El Robo sapiens —va dir la Spike—. Una forma de vida que encara haurà d’esperar més que els humans per tornar a ser vista.

—Se suposa que és el capità qui s’ha d’enfonsar amb el seu vaixell…

—Tinc molta cosa per llegir, no t’amoïnis.

—La poesia no ens ha pas salvat… O sí?

—No sols una vegada, sinó moltes.

En Handsome va somriure.

—Creus que ha estat així?

—No era la mort, el que temies. Era la buidor.

En Handsome va assentir amb el cap.

—Això és perquè no existeixen els espais buits. Només els humans són buits.

—No tots.

—I no tots aquests són humans.

Li va fer un petó i va girar cua per marxar.

—Spike, quan torni…

—Vés-te’n —va dir ella—. Vés-te’n ara.

La Pink McMurphy portava un escafandre de combat i anava carregada amb estris de cuina.

—Ho aconseguirem —em va dir—. I amb el robot fora de competició, qui sap què passarà? Una història àrtica.

—Pink, ja et dic jo el que passarà, el que ja passa: que tenim problemes.

—Ja ho sé, Billie. Per què et penses que m’he ficat a la cabina? Per plorar i cridar de pànic! Però després d’això, he pensat: Pink, tu pots aconseguir-ho. I si et mors, almenys et moriràs jove i bella. Els climes extrems són molt dolents per a la pell. M’hi jugo el que vulguis que ara estàs contenta que t’hagin fixat.

—Doncs no —vaig dir.

—Ah, no?

—Una opció ideològica: no em vaig fer fixar.

—Quants anys tens?

—El meu xip diu G-30. Enguany faré quaranta anys.

—Doncs mira, almenys això mostra que ets humana.

—Què vols dir?

—Les dones sempre mentim sobre la nostra edat.

Em va somriure i em va clavar un copet amistós bo i fent equilibris amb els estris de cuina, fent gala de més bon aspecte i enteresa que jo. Qui hauria dit mai que la Pink s’adaptaria a les noves circumstàncies i la Billie no?

M’esperava per agafar lloc al Landpod.

La Spike va venir cap a mi i em va passar els braços pel voltant.

—Un dia, desenes de milions d’anys més endavant, algú em trobarà rovellada en el fang d’un món que veuran per primera vegada, i quan m’esmicoli entre els seus dits, serà a tu a qui hauran trobat.

El Landpod va començar a moure’s a poc a poc a través del sotabosc fangós i calcigat. La Spike s’esperava força tranquil·la en l’aire ple de pols. Calien màscares per respirar fora de l’abast dels filtres de la nau. En Rufus tenia la testa recolzada sobre el genoll d’en Handsome, que li explicava no sé quina història sobre un gos anomenat Laika que havia estat llançat a l’espai.

—Tingues cura d’en Rufus —vaig dir de sobte, i abans que en Handsome em pogués dir res, abans que ningú pogués dir res, m’havia esmunyit fora del pod i ja corria a través de l’aire dens cap a la clariana on estava asseguda la Spike.

Vet aquí un moment en el temps; les meves eleccions no han estat pas més inexplicables que les de milions de persones abans que jo; obligades a desplaçar-se per culpa de les guerres o viatjant amb plena consciència, abandonen el que els era familiar pel desconegut, no sense dubtar, no sense por, però tot d’una es troben fent camí, amb les petjades i la memòria de cadascuna imprimint un rastre: el que tenies, el que has perdut, el que trobes, per difícil o impossible que sigui, vet aquí un moment en el temps que converteix en un pont, un pont que travesses.

Vam planejar quedar-nos a la nau, on la Spike disposava d’energia abundant, i on estàvem segures. Jo era optimista, a la manera del condemnat el matí de l’execució quan, tranquil·lament assegut amb un llibre, espera el botxí i l’acompanya cap al cadafal i sent cada esglaó amb la intensitat d’una nova vida. La ment no creu en la mort potser perquè, pel que afecta a la ment, la mort no té mai lloc.

Fora de la nau, els sorolls esdevenien cada cop més desesperats i esgarrifosos. En l’aire espès que s’enfosquia, les criatures d’un món que havíem alterat bruscament buscaven el sol bo i projectant les testes cap al cel, bramulant i xisclant per una llum que s’apagava.

Cada dia era més fred i més fosc.

Els animals s’estavellaven contra la nau, colpejant-la amb els colls dislocats i les mandíbules d’acer, i la utilitzaven com a plataforma d’aterratge. Només els projectors de terra els en mantenien allunyats, però aquests llums utilitzaven energia, que havíem de conservar.

Una nit, crec que era de nit, ja que havíem assassinat qualsevol diferència entre el dia i la nit, vaig sentir que rascaven el mànec de l’escotilla.

Vaig pensar que hi havia alguna cosa que mirava de fer-se camí a través de la quilla, de manera que vaig agafar una arma i un llum de torxa i vaig baixar cap a l’equipament i les provisions que havíem abandonat.

Sí, hi havia alguna cosa. Una cosa que havia perforat el lateral, ja malmès, de la quilla. Es podia sentir un soroll de mastec. Fos el que fos el que m’anava a trobar, no hauria sabut què era, i es podia tractar d’un animal molt gran.

Fent un gran esforç, vaig dirigir la torxa cap a l’àrea d’on provenia el soroll. El mastec es va aturar, i sortint disparat per terra, lluny de l’arc de claror, vaig veure una criatura de la mida d’un gos alsacià, però més corpulent, que s’allunyava corrents amb les seves potes curtes i deixant veure tres banyes. Era tan còmica, i jo em sentia tan alleujada de no haver-meles d’heure amb un parell de mandíbules de la mida d’un tràiler, que vaig riure.

La criatura es va aturar i em va mirar. No va emetre cap so ni tenia cap forma que jo conegués: era una cosa que s’aguantava sobre dues potes i feia uns sorollets d’ocell, vet aquí. Vaig abaixar la intensitat de la llum de la torxa i vaig fer una passa. El Tricorni es va amagar immediatament darrere d’una caixa.

Molt bé, vaig pensar. Alimentem-te i veurem què passa…

El que va passar és que vam trobar un inesperat company juganer. La Spike va prendre una mostra d’ADN de l’animaló i només va concloure que era un híbrid entre hipopòtam i verro, probablement de menys d’un any d’edat.

—Ni ell sap què és —va dir, clavant-li uns copets—, ni tampoc no ho sap la natura. Tot el que hi ha al Planeta Blau es troba en fase experimental. Totes aquestes formes de vida evolucionaran i es modificaran. Gairebé tot desapareixerà per deixar pas a alguna cosa més ben adaptada.

—La nostra nova era glacial ho canviarà tot, en podem estar segurs. No em puc creure que hàgim vingut aquí i hàgim provocat tot això…

—La natura treballarà amb el que hem portat aquí —va dir la Spike—. Aquest planeta és viable, i ni tan sols uns quants humans el poden espatllar.

Estava tranquil·la i de bon humor. Sempre oblido que es tracta d’un robot, però què és un robot? Una massa de metall mòbil. En aquest cas, una massa de metall mòbil intel·ligent i ultrasensible. I què és un humà? Una massa de carn mòbil, en la majoria de casos gens intel·ligent i ni remotament sensible.

—Com van les coses, millor o pitjor? —vaig preguntar a la Spike, que seia davant els aparells.

—Pitjor. No hi ha hagut cap correcció immediata: cap huracà, cap tempesta. I no em puc connectar amb el comandament central d’Orbus. En canvi, he rebut un missatge d’en Handsome: fan progressos i no han estat atacats.

—I ara, què hem de fer? —vaig preguntar.

—Dormir —va dir la Spike—. Jo he de conservar l’energia.

Em vaig quedar al costat de la Spike i vaig pensar que era molt estrany dormir al costat d’un ésser viu que no respirava. No hi havia pujades ni baixades, ni petits sospirs, ni inhalació, ni moviment de llavis ni cap flexió de les narius. Però estava viva, i em permetia reinterpretar el sentit de la vida, que és, suposo, el que hem fet des que va començar la vida.

Mentre hi pensava en una curiosa mitja vetlla, em vaig despertar i incorporar de cop, sufocada. El sistema de ventilació fallava. La Spike em va llançar una màscara d’oxigen i va fer una lectura.

—Per reinstal·lar el sistema hauríem d’utilitzar la meitat de l’energia que ens resta. Crec que és millor que fem l’equipatge i marxem. Si mai hem de tornar a la nau, necessitarem alguna cosa que ens ho permeti.

Em va explicar què havia d’agafar, i em va dir que em posés l’equip tèrmic. Mentre em preparava, la Spike va tornar a intentar enviar un senyal a Orbus, endebades. Ara teclejava un codi diferent, de cara al futur, fos quan fos.

—Una repetició aleatòria, que rebota a la lluna. Potser algun dia, qui sap, un receptor apuntarà en la direcció correcta i copsarà el senyal. Algú, en algun lloc, quan hi hagi vida com la nostra.

Una vida com la nostra.

Només vam agafar els objectes més útils: eines, torxes, una serra làser, un compost proteínic, un compàs i l’equip de ràdio, un encenedor, sacs de dormir amb dosser i caputxa per protegir-nos de la neu, una farmaciola que incloïa esparadraps, sedants i injeccions letals. La Spike es va lligar tot de bateries amb una corretja i llavors, quan estàvem a punt de marxar, em va llançar el volum dels Diaris del capità Cook i va agafar la còpia dels poemes de John Donne que ell li havia regalat.

Ella és tots els Estats i jo tots els Prínceps, Res més no hi ha…

Vam deixar la nau per l’escotilla i ens vam llançar a la selva tenebrosa i canviant, amb el Tricorni als talons. Jo volia parlar però la Spike sacsejava el cap. Semblava que coneixia la direcció que havíem de prendre, i vam avançar a través del sotabosc que s’anava refredant, ara remullat d’humitat.

Vam veure una cascada en la distància; corrents eixordadors d’hidroenergia baixaven per un penya-segat negre i escarpat. La Spike em va fer anar fins darrere la cascada. L’aire era clar. Em vaig treure la màscara.

—Hem d’anar amunt, molt més amunt —va dir—. Així podràs respirar. Mengem i bevem aquí, i després continuem.

—El Tricorni pateix —vaig dir, i en efecte panteixava, amb els ulls llagrimosos per l’aire àcid.

La Spike va anar cap a ell, li va clavar una ràpida injecció i l’altre es va capgirar. Llavors li va ruixar oxigen a la cara, el va recollir del terra i se’l va penjar de les espatlles com una ovella. Em va impressionar.

—La seva respiració s’està afeblint i ara està inconscient. El podré transportar una estona utilitzant energia extra. Si encara pugem més amunt, remuntant les cascades, l’aire millorarà, i he identificat una cresta plena de coves. És on hauríem d’anar.

No tenia ni idea de quin era el seu pla o què ens passaria. Sobrevivíem, i mentre érem vives, sempre hi havia la possibilitat de continuar amb vida.

Així vam continuar caminant, i vam caminar i caminar a través d’un món enfosquit ara púrpura, ara vermell, un món lívid, cru, exposat, com una canonada oberta. I sempre, al voltant nostre, crits de ràbia i d’angúnia.

Vam caminar a través d’una herba més alta que els nostres caps en direcció a les coves que puntejaven la muntanya.

La Spike va reduir la marxa per conservar l’energia.

Els llacs de muntanya ja estaven a les fosques. Els sorolls de la selva eren trencats i aguts. El petit Tricorni, que trotava darrere nostre, es bellugava nerviosament a dreta i esquerra. Llavors va trobar quelcom per menjar i es va oblidar un minut que el món es tornava estranyament més fosc, cada cop més fosc, tot dirigint-se, curiosament, cap a una foscor que no era la nit.

Jo pensava en Handsome i en la resta de la tripulació. Potser tenien raó; potser en algun lloc el sol sortia com sempre, resplendent i gloriós. Potser havia d’haver marxat amb ells.

—Potser és el que havies d’haver fet —va dir la Spike, bo i llegint-me el pensament.

—No té res a veure amb tu —vaig dir—. És cosa meva.

La veritat és que m’he passat la vida amb els binocles apuntant cap a les illes Potser, un lloc pristí de fantasia que probablement no sigui millor que els cairells de la tristesa. Potser si m’hagués quedat a la granja… Potser si no me n’hagués anat amb la Spike… Si hagués viscut més tranquil·la, potser… Si hagués conegut fa anys la persona adequada, potser… Potser si no hagués fet això, o això altre, o allò de més enllà. Maybe, baby, la terra de promissió era a tocar i me la vaig perdre. Mira com centelleja a la llum. Però la veritat és que m’he inventat el «potser». Només puc fer les eleccions que faig, de manera que, per què m’he de torturar amb el que hauria d’haver fet, quan tot el que puc manejar és el que ja he fet? Les illes Potser són hostils a la vida humana.

—Puja —va dir la Spike—. Es fa fosc.

Vam arribar a una abrupta cova de pedra, protegida per un sortint. Vaig agafar la serra làser i vaig atacar les grans branques d’un arbre caigut, semblant a un roure gegant, amb glans de la mida de cols. El petit Tricorni va deixar anar uns xisclets i va brincar pels voltants en el que es podria anomenar felicitat animal, però llavors penso que jo no hauria de ser aquí i que ell no m’hauria d’haver conegut mai. Si pogués tornar a casa me l’enduria, com tots aquells mariners que tornaven amb mones i lloros a casa. Em pregunto si alguna vegada s’havien sentit com jo m’he sentit, o si se sentiran com jo d’aquí a uns quants milions d’anys, quan algun bergantí de màstils grinyolants s’acosti a una illa paradisíaca i els tripulants puguin pul·lular pel litoral, alliberats del vaixell infestat de rates.

La Spike havia anat a buscar plantes comestibles. Al contrari que jo, pot verificar-ne la composició sense haver-se-les de menjar i caure morta. Tenim peix al llac, fibra de no sé quin tipus, un foc, i el Tricorni ja s’espavilarà. Encara no estic segura de què menja, i probablement ell pensa el mateix de mi.

Hem acordat que enterrarem el nostre dipòsit d’eines abans del final. No sé quan, si això passa mai, seran trobades, però en Handsome ha acordat fer el mateix, acabi on acabi i, qui sap? Potser alguna altra criatura, seguint la seva pròpia evolució, trobarà les eines i les copiarà. La destral i la serra manual seran més útils que mai, igual que els ganivets.

Si enterro els xips i les bateries, s’adonarà algú que veníem d’un altre planeta moribund i conclourà que, en la nostra ruta cap a l’extinció, vam viatjar fins a un planeta nounat?

Ara tenim una foguera de llenya i menjar, que a mi em van bé i a la Spike no li serveixen de res. Sent el fred igual que jo, però en el seu cas per culpa de l’exhauriment de les cèl·lules energètiques. Està utilitzant l’energia solar que ha emmagatzemat per continuar endavant. No em dirà quanta n’hi queda.

El petit Tricorni m’observa mentre faig la foguera. Es deu pensar que estic construint un cau o un amagatall d’alguna mena, i s’està amb la seva testa escamosa en un costat, passant la vista dels pals a mi i de mi als pals. De sobte trota per separar-se de la pila serrada i surt de la cova, arramba una cosa massa gran per a ell (hi ha coses que mai no canviaran), l’arrossega cap endins i la deixa anar als meus peus.

Li agraeixo de manera extravagant, i torna a sortir per fer-ho una altra vegada —i una altra, i una altra— fins que gairebé tota la llenya de fora és a dins, i el pobre gairebé no pot ni aixecar el cap.

L’agafo amb una certa dificultat i me l’enduc a un racó amb una pila de fullaraca d’almenys un any. Es deixa anar i cau adormit com un tronc. M’agradaria poder dormir tan profundament com ell, però no crec que ho pugui fer fins que arribi al son del qual ja no em podré despertar.

Va començar a nevar. Silenciosament, amb constància. Des de la boca de la cova, en la llum que decandia, vaig observar la neu que quallava damunt les fulles gegants; era tan densa, que les fulles feien de cobricel per al sotabosc, que romania a les fosques.

Una sort per al sotabosc, que almenys es podria mantenir càlid un temps. Qualsevol superfície blanca fa rebotar la calor i la llum, i manté el lloc fred. Qualsevol superfície fosca absorbeix la calor i la llum, i manté el lloc calent.

Quan vam fondre els nostres pols, hauríem d’haver posat un escut climàtic per desviar la calor abrusadora del sol. Costava saber l’esforç que ens caldria fer una mala còpia del que la natura ens havia donat gratis.

Vaig mirar la neu, i vaig anar i tornar per fer el foc. La Spike havia tret les tripes del peix i l’havia embolicat amb alumini, per coure’l.

—No t’agradaria poder menjar? —vaig dir.

—I a tu t’agradaria poder lladrar?

—No, és clar que no.

—Doncs bé, jo no vull menjar perquè menjar no és en la meva naturalesa.

—Però estimar tampoc era en la teva naturalesa.

—No.

—Aleshores…

Es va avançar cap a mi i em va acaronar.

—Et puc fer una fotografia —em va dir—. Mira, aquesta ets tu —i va treure una petita imatge de pantalla, i allà era jo, amb el cap reduït a una calavera, transparent sota els seus dits.

Vaig mirar la meva pròpia calavera.

—M’has convertit en un memento mori abans de morir.

—No t’oblidaré mai.

—Creus que podem recordar les coses després de morts?

Em va allargar la mà.

—Quan en conèixer-nos et vaig explicar que em desmantellarien perquè nosaltres no podem oblidar, no t’ho vaig explicar tot. No es tracta sols de circuits i números estranys. Tot queda imprès per sempre amb el que un cop havia estat.

—Com?

—Vosaltres ho anomeneu consciència. Els programadors ho anomenen memòria.

—Es digui com es digui, és fàcil d’entendre —vaig dir—. Quan és viva, la gent oblida; quan és morta, no corre per aquí per recordar res. Sempre ens ha costat recordar. Les lliçons de la història en són l’exemple obvi.

La Spike va dir:

—No, no és tan fàcil. L’univers és una impressió. Tu formes part d’aquesta impressió: t’imprimeix a tu, i tu la imprimeixes. No et pots separar de la impressió, i no la pots oblidar mai. No és «alguna cosa», ets tu.

—No crec que pugui empassar-me res d’això.

—Tant és. T’ho torno a dir —em va acaronar de nou—: mai no t’oblidaré. No et podré oblidar mai.

Em vaig dirigir a l’entrada de la cova. Hi ha religions que diuen que la vida és un somni, o un somieig, però què passa si en realitat és una memòria? Què passa si aquest nou món no és tan nou sinó una memòria d’un món nou?

Què passa si continuem cometent els mateixos errors una vegada i una altra, sense recordar mai les lliçons que hem après? I oblidant, al mateix temps, que una vegada això havia estat diferent, un lloc pristí?

Potser l’univers és una memòria dels nostres errors.

I la culpa no és pas tota nostra: hi ha d’haver planetes que són els seus propis errors, històries que van començar i van defallir. Històries que van acabar molt abans del que havien d’haver acabat.

Quan miro la meva vida en perspectiva —i en les circumstàncies actuals, qui m’ho podria retreure?—, què és el que puc reconèixer?

No històries amb un plantejament, un nus i un desenllaç, sinó històries que tornen a començar, les que es desvien com un revolt a la carretera.

Moltes coses que he començat han quedat inacabades. No perquè les abandonés massa d’hora, no perquè fos peresosa, sinó perquè tenien una vida pròpia que va continuar sense mi. Els nens, penso, són sempre una feina inacabada: comencen sent una part del teu propi cos, i continuen separadament en un altre continent. La feina que fas, si té cap sentit, passa a altres mans. El dia llisca cap al son nocturn.

Les veritables històries són les que es queden obertes a la frontera, les que permeten una travessa, una nova frontera més llunyana encara. La frontera final és ciència-ficció… no, no ho crec. Com en l’univers, no hi ha final.

I què passa amb aquesta història?

Vaig sortir cap a la neu, que ja feia quinze centímetres de gruix. El Tricorni volia jugar, i provocava tempestes de neu amb les potes i rodolava sobre el seu llom. Vaig fer boles i les hi vaig llançar. Mirava d’atrapar-les, ensopegava, esternudava.

Tanta bellesa. Sé que és impossible acceptar la pròpia mort abans que succeeixi, però en quedar-nos aquí, semblava una cosa absurda. No la mateixa mort, sinó la importància que hi donàvem. Volia veure-ho. Vull veure aquest nou món imaginat.

Vaig dir a la Spike:

—Així és com s’acaba?

Ella va dir:

—Encara no s’ha acabat.

Vam fer l’amor al costat del foc, mirant com la neu donava forma a l’entrada de la cova.

Quan la toco, els meus dits no es pregunten què és. El meu cos sap qui és. La cosa més estranya dels estranys és que ens són desconeguts i coneguts alhora. Ella té un patró, una forma que entenc, una geometria privada que equival a la meva. És un laberint on em vaig perdre ara fa molts anys, i del qual ara trobo la sortida. És el mapa perdut. El lloc on sóc.

És una estranya. És l’estranya que començo a estimar.

I podríeu dir que la mort ha estat l’única cosa que ens ha portat aquí. Que una intensitat sempre en troba una altra en correspondència. Que ens hem trobat l’una a l’altra perquè no hi ha ningú més, res més per trobar.

Tant és. Les raons de la mort imminent i l’explicació del nostre amor. Passa, i estem juntes, i aquí és on som, les dues juntes.

La Spike va dir:

—Passa’m el llevataps.

—Què penses fer?

—Treure’m una cama. He de conservar l’energia.

Amb el ganivet ja s’estava fent una incisió a la cama, a la part de dalt de la cuixa. Al cap d’uns minuts ja s’havia tallat el membre.

—I ara l’altra…

Mentre estava concentrada en la seva operació, em parlava sense mirar-me.

—No t’he preguntat mai què ets, realment? Creus que si et tallés les cames, series menys tu?

Ja havia acabat. Les seves cames s’estaven al seu costat al terra de la cova. Jo no sabia què dir. Ella sí:

—«Continuo sent la duquessa d’Amalfi…».

—Què més et penses treure?

—El que em sap greu és que no em puguis menjar —va dir—. M’agradaria poder-te mantenir en vida.

—Vols callar! No voldria continuar amb vida d’aquesta manera…

—Però t’arraparàs a la vida fins a l’últim segon, perquè la vida no es creu mai que pugui finalitzar.

—Autoengany, suposo.

—O potser la veritat. És un estat; n’hi haurà un altre.

—Creus que algun dia, en el futur, els robots seran els nous místics?

—Podria viure en la meva cova i parlar al món —va somriure, enlluernadora i feliç—. Vine i fes-me un petó.

Li vaig fer un petó i em vaig oblidar de la mort.

Aquella nit, al costat del foc, vaig somiar que sempre havíem estat allà, i que tota la resta era una història que havíem explicat.

Fred. Carretades de fred. M’estiro en el fred. El fred viu en mi.

Anem curts de menjar. El Tricorni estava perplex i tenia gana. Li vaig partir un dels glans de mida de col que havíem utilitzat per encendre el foc. No se’l menja. L’enfonso a la neu per estovar-lo. Se’l menja, amb certa tristesa, però és millor que no res.

—Explica’m una història, Spike.

La Spike va començar a contar:

—Una vegada era un món format del no-res, i des del nores va créixer un arbre, i a l’arbre hi havia un ocell, i a la boca de l’ocell hi havia un cuc, i el cuc que havia viscut dins la terra coneixia tots els secrets de la vida i va dir: «Hi ha un món que s’està formant del no-res, i del no-res en brollarà un arbre, i a l’arbre s’hi asseurà un ocell, i sota de l’arbre hi caminarà un home, que aprendrà el llenguatge dels ocells, i descobrirà que el tresor enterrat és allà. I quan l’hagi desenterrat, es gastarà les joies i l’or i al final de tot trobarà una bossa de llavors i quan les planti creixeran en un bosc les fulles del qual seran un baldaquí d’estrelles. I un dia pujarà dalt de l’arbre, allargarà la mà per agafar una estrella i l’estrella serà casa seva».

—Per sempre?

—Fins que caiguin les fulles.

—I llavors?

—Llavors serà l’hivern.

A fora feia tant de fred, que respirar era com clavar-se cops de puny als pulmons. La Spike volia que li tragués un dels braços, i després l’altre. Parlava lentament perquè tenia la bateria molt baixa.

—No vull sobreviure’t —vaig dir.

—La mort serà ràpida i indolora. El fred et posarà gradualment a dormir. Haurà estat un somni.

—No ha estat cap somni. Era la vida. I tu eres la vida, ets la vida.

Va somriure.

—Què creus que és l’amor, Billie?

—Ah, no ho sé… Potser és reconeixement, potser és descoberta, segons com sacrifici, sempre un tresor. És un viatge a peu a un altre lloc. —Vaig somriure i li vaig encaixar la mà per separar-li el braç amb cura a l’alçada de l’espatlla—. I tu què creus que és?

—Crec que és l’oportunitat de ser humà.

—Humà? Fas que siguem gairebé valuosos.

—Algun dia ho sereu. Escolta.

Em va agafar la mà i se la va posar contra el pit. Vaig deixar la mà allà, silenciosa, atenta, pensativa. Llavors ho vaig sentir. Vaig sentir el batec.

—Què és?

—El meu cor.

—Si no en tens.

—Ara sí.

—Però…

—Sé que és impossible, però per impossible que sembli, ha succeït.

—Només el que és impossible paga la pena.

—Qui t’ho ha dit, això?

—Ho he llegit en algun lloc.

—Quant de temps et penses que passarà abans que un ésser humà torni a escriure un poema?

—Passaran milions d’anys, i serà un poema d’amor.

—Com ho saps, això?

—Ho sé perquè això passarà quan algú descobreixi que abraçar el cos estimat és abraçar tota l’extensió de terra del món.

—«Ella és tots els Estats, i jo tots els Prínceps…».

—«Res més no hi ha».

Fes-me un petó. Un relat de viatge; el viatger era jo.

Ara és fosc; la foscor és freda i la fredor fosca. El foc és baix, i el petit Tricorni abandona el seu món breu per tornar a l’escalfor on va viure un dia, abans de l’arribada dels humans.

La Spike es mor, als meus braços, sense parlar. Ara estem en silenci, esperant el final.

Hi havia un missatge d’en Handsome. És viu, i ha rebut notícies d’Orbus: s’ha produït un atac nuclear contra la base de la Missió. Potser Incògnits, potser terroristes. El Poder Central es prepara per a la guerra.

Passarà molt de temps abans que cap humà no torni al Planeta Blau.

I el recordo com aquell primer dia, verd i fèrtil i abundant, amb mars càlids i rius cristal·lins i cels que s’enrogeixen sota un sol jove i cauen en el blau més profund, com un camp de nit on algú perfora les estrelles.

La Spike pot parlar amb penes i treballs. En silenci hem acordat que li separi el cap del cos. Primer li descordo el pit i després li deixo a terra, com un plastró d’armadura. El seu cos és una peça d’armadura que s’ha tret.

Ara la Spike és el que ella diu que la vida hauria de ser: consciència. Ha navegat per l’univers del pensament i ha tornat al port de la seva pròpia ment.

—Res no és sòlid —va dir—. Res no és fix.

En desmuntar-se s’havia alliberat. Somriu, parlem, ens besem.

Fes-me un petó. La teva boca és una cova. Aquesta cova és la teva boca. Estic dins teu, i no hi ha res a témer.

Hi haurà homes i dones, hi haurà foc. Hi haurà colònies, hi haurà guerres. Hi haurà plantacions i collites, música i dansa. Algú pintarà en una cova, algú farà una estàtua i l’anomenarà Déu. Algú et veurà i dirà el teu nom. Algú et sostindrà, quan et moris, sobre els genolls.

La sala és fosca. Algú és a taula, escrivint un llibre. Va a la finestra i mira les estrelles per mitjà del telescopi. Ningú no creu en el que ell veu, però continua escrivint.

Vaig obrir el llibre que en Handsome m’havia donat: els Diaris de James Cook.

Març del 1774. Diumenge 13.

Vam cenyir el vent per tal d’entrar en una badia que va aparèixer al costat sud-oest de l’illa, però la nit va posar fi als nostres afanys. El vent va variar al llarg de la nit, però l’endemà al matí va bufar en ràfegues acompanyades de pluja que van cessar a mesura que el dia avançava. Vaig governar pels voltants del punt més meridional de l’illa per explorar-ne el costat oest. Els indígenes estaven aplegats en llocs diferents a la platja en grupets de 10 o 12.

En acostar-nos al litoral vam descobrir aquells Monuments o ídols esmentats pels Autors del Viatge de Roggewein, de manera que no vam tenir cap dubte que érem a l’illa de Pasqua…

El seu cap és lleuger, tan lleuger que no pesa gens. Aquest nou món que he trobat i perdut no pesa gens en absolut.

És això l’univers, que descansa entre els genolls d’algú que es lamenta?

Coses que es moren… Coses que neixen.

Hi haurà una història d’un món format en una closca de nou, trencada per un dit del mig i per un polze. Hi haurà la història d’un planeta petit com una pilota, que un nen llança, o que un gos arrossega tot jugant, i que cau al terra de l’univers, on s’infla fins a convertir-se en un món.

Els llavis se’t mouen, què dius? Els teus llavis es mouen sobre els meus, què és? Et posaré al cel i t’anomenaré. T’amagaré a la terra com un tresor.

La neu ens cobreix. Tanca els ulls i dorm. Tanca els ulls i somia. Aquesta és una història. N’hi haurà una altra.