ENDAVANT I FORA!

Ple de confiança i enardit pel senyor rector, amb qui s’aconsellava sempre, en Biel anava arrodonint la seva obra. Llaurant primer els camps, per a fer-hi després els formigons que havien d’adobar les terres i deixar-les a punt de rebre la sement; aprofitant el ruixat que entendriria les que havien de ser hort, per a fangar-les i femar-les; enterrant la llavor del blat de moro, i conjuminant crestalls per plantar els ensiams o la granussa; esmerçant les hores escadusseres a vallejar la vinya o a fer de manobre al vell Tomàs, que apedaçava la torre a pas de tortuga; va anar passant l’istiu sense pensar en res que no fos la seva dèria i sense baixar al poble sinó els dies d’anar a missa, en què, després de visitar mossèn Esteve, solia anar una estona a cal ferrer, on era ja rebut com a xicot de la Malena.

De l’altra gent no se’n capficava: tenint un amo com el comte per a protegir-lo, un rector com mossèn Esteve per a encoratjar-lo, i una mossa com la Malena per a donar-li esperances, ja no necessitava res més que l’ajuda de Déu.

I en veure que aquesta ajuda semblava davallar-li del Cel a gavadals, i en contemplar com la casa es convertia de catau ferèstec en habitació endreçada, i com s’anava apedassant el dipòsit i com es vestien de verdor esclatant les feixes dels camps i les regues de l’hort, girava agraït els ulls en l’aire i se sentia feliç i ple de fiances en el benvenir.

El poble, per la seva banda, tenia la vista fixa en la torre del Barbut. Però qui li tenia més era l’hereu Bartra, que, amb tot i estar a punt de casar-se amb una minyona de Vilavessant, no se sabia avenir que un perdulari com en Biel se n’hagués d’endur la mossa que ell havia fet blanc de les seves cobejances.

Enfaristolat fins al capdamunt, no parava mai, per mica que en tingués ocasió, de malparlar del seu enemic, del qual contava els fets més criminosos i les malvestats més baixes. Els diumenges, durant l’estona que en sortint de missa passava a l’hostal amb els seus amics, solia marejar a preguntes el vell Tomàs, atiant-lo perquè l’ajudés en la seva mala tasca i contés els secrets d’aquell lloc, que, segons les dites del poble, havia estat, des d’una colla de generacions, el cau on les bruixes concertaven llurs malifetes.

Però el vell Tomàs, sempre sorneguer, sempre viu, somreia amb somrís prometedor, es bevia, got darrera got, l’aiguardent que li oferia en Jan, i acabava per no dir res i per allunyar-se de l’hostal així que se sentia brunzir la primera batallada de les dotze.

—Vaja, governar-s’hi —deia, sense deixar de somriure.

I, amb el mateix aire sorneguer que duia a l’entrar, s’encaminava xano-xano cap a casa seva, fent l’orni a les preguntes amb què des de la porta de l’hostal, l’apedregava en Bartra.

Mentrestant, d’aquelles pors misterioses que a la tornada d’en Biel s’havien apoderat de tothom, ja en quedava poc rastre: eren comptats els que creien encara, a peu i a cavall, que el minyó tenia tracte amb les bruixes; però, com que eren els més baladrers i perfidiosos, el caliu, bé que colgat de cendres, espurnejava encara, i fins els més entrants a la rectoria i els més coneixedors de la virada del jove no deixaven de sentir el rau-rau del dubte. Comptat i debatut, ¿qui els en responia, que aquell aire mansoi que havia agafat, d’algun temps ençà, en Biel, no era la pell d’ovella amb què disfressava la seva mala sang?

Amb tot, aquestes temors es quedaven encauades pels dintres dels que se’n sentien corpresos, i en Biel no n’havia esment. I com que, llevat de la dotzena d’eixelabrats que tenia per companyons l’hereu Bartra, tothom l’acollia amb bona cara i no trobava ningú que li negués el bon dia, va arribar fins a creure que les malvolences de la gent havien quedat del tot esborrades, i va beneir des del fons del cor el punt i l’hora en què va posar els peus al poble després de la seva estada a presidi. Al cap i a la fi, ¿què eren els desenganys passats i les penes suportades als primers temps, si es comparaven amb el benestar d’ara i les felicitats que li prometia l’esdevenidor?… Ben mirat, res. Fins potser li havien portat la sort; perquè, si tothom li hagués fet bona rebuda, mai se li hauria acudit la pensada de refugiar-se a la torre, i encara menys la de conrear les terres de l’entorn: els únics camins que se li haurien presentat oberts haurien estat el d’anar a jornal o el de llogar-se de mosso a qualsevol casa on li haguessin volgut fer la vida.

¡I no eren poc diferents, aquells viaranys, dels que se li presentaven ara! ¿Quan s’ho hauria pogut esperar, allò de veure’s menant una propietat tan bona com la del comte?

Cada cop que se li acudia aquesta pensada se sentia regirat de cap a peus per una esgarrifança de felicitat. I en eixamplar la vista per les clarianes del bosc, convertides en camps plens d’ufana… i en contemplar la verdor esclatant i fresca de les mongeteres, i el to cendrós dels bròquils, i les tofudes mates dels ensiams i escaroles… li semblava trobar-se en presència d’un miracle en el qual ell no hi tingués art ni part. Tot i sent tantes les gotes de suor que hi tenia foses i les jornades de fatiga que hi duia esmerçades, trobava que no eren res en comparança de l’abundor de fruit que li prometia aquell bé de Déu de viandes a mig créixer.

De les vegades que s’havia ajagut cruixit, amb la camisa encastada al cos com si formessin ella i pell una mateixa cosa… amb l’esquena adolorida com si se li mig partís l’espinada… amb la testa bullent com si la solellada de tot el dia li hagués deixat el cervell abrusat, ni tant sols en conservava memòria. ¿Per quins cinc sous havia d’encaboriar-s’hi, amb les fatigues passades?… Acabat de dir, acabat d’oferir. A fi de comptes, tant de fatiga, tant de repós. I si, després de dotze o catorze hores de treball, en tenia mitja dotzena per a jeure, ja no necessitava més.

Però mai se les prenia senceres, les sis hores. Quan no li anaven les mans li anava el cervell, rumiant plans de millora per a les terres i conjuminant mitjans d’arranjar la casa com més aviat millor, amb l’intent de tenir-ho tot a punt per a quan vingués l’ocasió de collir el fruit del que tenia plantat o sembrat als camps i a l’hort.

I era tan fort, el seu desig de veure llestes les obres, que no s’acontentava amb fer de manobre a en Tomàs, sinó que, traçut com era, fins alguna vegada, quan el vell era fora, li havia agafat les eines per rebatre un tros de paret o lliscar algun revoltó mal enllestit.

Però el vell Tomàs, temerós que se li acabés la feina més aviat que del comte, va resoldre privar-li semblants accions; i, sempre sorneguer, sempre viu com una mostela, sempre callat i somrient, va pendre el determini de carrossar cada dia les eines de casa seva a la torre i de la torre a casa seva.

—Que s’hi faci amb les grapes, si vol —rumiava el vell.

I, des d’aleshores, va congriar-se dintre el seu cor una mena de despit… una malícia recòndita contra en Biel, de qui ja començava a malparlar taujanament, no comprometent-se mai, però deixant endevinar que en Bartra no anava pas del tot fora de camí en inculpar el minyó de tracte amb els esperits malignes.

I en Biel, mentrestant, feia la seva sense pensar mal de res ni fer-ne a ningú; capficat tan sols a treballar i moure’s, encaterinat cada dia més a no apartar-se de la via empresa amb tan bon peu.

Prou que vindria, el temps de poder reposar! El que li calia, doncs, per ara i tant, era molta atenció, molta voluntat a la feina.

I, per a aconseguir el seu intent, s’hi enfonsava del tot, se’n feia un esclau submís, s’hi donava en cos i ànima, no desviant mai la vista del punt que s’havia assenyalat com a terme de la ruta.