III sèrie
XLII. Heu pogut veure, Monsenyor, com la civilització, en un intent de rescatar les facultats intel·lectuals del nostre salvatge del profund encarcarament, n’ha determinat primer l’aplicació als objectes de les seues necessitats i n’ha estès seguidament l’esfera de les seues idees més enllà de l’existència animal. Sa Excel·lència assistirà ara, seguint un ordre paral·lel de desenvolupament, al despertar de les facultats afectives, mogut pel sentit de la necessitat i l’instint de conservació, per a generar posteriorment les afeccions menys interessades, moviments més expansius i alguns d’aquests generosos sentiments que omplen el cor humà de glòria i felicitat.
XLIII. Quan ingressà en societat, insensible a totes les atencions que se li procuraven, i confonent l’avidesa de la curiositat amb la benevolència, Victor no oferí cap testimoniatge d’agraïment envers la persona que el cuidava. Únicament se li acostava quan es veia forçat per la necessitat i se’n distanciava en haver-la satisfeta. No hi veia sinó la mà que el nodria, i no esperava trobar-hi altra cosa que el que podia contenir. Des de l’òptica de l’existència moral, Victor era un xiquet ancorat en els primers dies de la seua vida, que passa del pit de la mare al de la seua dida, i d’aquesta a una altra, sense trobar-hi altra diferència que la quantitat i la qualitat del líquid que li serveix d’aliment. En eixir del bosc, el nostre salvatge rebia amb la mateixa insensibilitat les persones que s’encarregaren en diferents moments de la seua tutela. Després d’haver estat acollit per un pobre camperol de l’Avairon, qui li prodigà de tot cor una tendresa paternal, en fou separat un bon dia, i ell ho acceptà sense pena ni glòria.
XLIV. Durant els primers tres mesos transcorreguts a la Institució de Sordmuts hagué de patir les importunitats de curiosos i ociosos de la capital, d’aquells també que, sota el títol oficiós d’observadors, l’amargaven a l’igual que els primers. Errava pels passadissos i pel jardí sota les més rudes inclemències, es podria enmig d’una fastigosa immundícia passant tot sovint set i fam, fins que de sobte fou cuidat, volgut i aviciat per una institutriu plena de dolçor i bondat, d’intel·ligència; però tampoc aquest canvi semblà desvetllar en el seu cor el més mínim sentiment de reconeixença. Per poc que hom hi reflexione, no se n’estranyarà. Com podien arribar a afectar uns gestos tan tendres i unes atencions tan afectuoses un ésser tan insensible? Què li importava anar ben vestit, viure calent i còmode, dormir tou, a ell que havia crescut a la intempèrie, que ignorava els avantatges socials, que no coneixia altre bé que la llibertat? Al contrari, no veia sinó una presó en allò que hom entenia per una còmoda mansió. Per a excitar la seua reconeixença, calien benifets d’un altre gènere, d’una altra naturalesa, per tal de poder ser apreciats per aquest ésser extraordinari, i així condescendir als seus gustos i fer-lo feliç a la seua manera. M’aferrava fidel a aquesta idea com a referència principal en l’educació moral del xiquet. Ja he presentat anteriorment quins n’havien estat els primers èxits. Vaig descriure en el meu primer informe com havia aconseguit fer-li la vida social suportable i que arribara a estimar Madame Guérin. Però aquesta estimació, per molt intensa que semblara, podia considerar-se un càlcul d’egoisme. Vaig permetre-me’n la sospita quan em vaig adonar que, després de dies d’absència, Victor retrobava la institutriu amb demostracions d’amistat l’efusió de les quals tenia com a origen menys el llarg període d’absència que els avantatges reals que se li oferien de nou amb el seu retorn i les privacions que havia hagut de suportar durant aquesta separació. No menys interessades, les seues carícies li serviren per a expressar abans els desitjos que la reconeixença, de manera que si hom observava amb cura, al final d’un àpat abundant, Victor oferia el decebedor espectacle d’aquella qui res del que l’envolta l’afecta des de l’instant mateix en què tots els seus desitjos han quedat satisfets. No obstant això, les sempre creixents necessitats multiplicaven les seues relacions amb nosaltres i, per la nostra part, augmentaven també les atencions envers ell. Finalment, aquest cor endurit s’obrí a inequívocs sentiments d’agraïment i d’amistat. Entre els nombrosos trets que podria citar, com tantes altres proves d’aquesta favorable mutació, m’acontentaré de plasmar-ne els dos següents.
XLV. L’última vegada que s’evadí de casa guiat per les antigues reminiscències i la passió per la llibertat del camp, va dirigir-se cap a Senlis; s’amagà en el bosc, d’on no tardà a eixir, amenaçat per la fam i la impossibilitat de poder-se valdre ja per ell mateix. Com que rondà pels camps pròxims, caigué a les mans dels gendarmes, que l’arrestaren com a vagabund i el detingueren com a tal durant més de quinze dies. En ser reconegut i portat de nou a París, al Temple concretament, Madame Guérin s’hi presentà per reclamar-lo. Una munió de curiosos s’hi havien aplegat per ser testimonis d’aquest contacte que fou sincerament emocionant. A penes percebé la institutriu, el rostre de Victor empal·lidí i ell perdé un moment el coneixement; però en sentir l’abraçada i les carícies de Madame Guérin, es reanimà de sobte i manifestà l’alegria amb crits aguts, amb l’estremiment convulsiu de les seues mans i els trets exultants d’una fesomia radiant. Als ulls dels existents es mostrava menys com un fugitiu caigut de nou en mans de la justícia i posat sota vigilància que com un fill afectuós que, per ell mateix, es llançaria als braços de qui el va dur al món.
XLVI. No em demostrà sensibilitat a l’hora del nostre primer encontre. Fou l’endemà al matí d’aquell mateix dia. Victor encara estava gitat, però només em veié aparèixer s’assegué nerviosament, i avançà el cap i m’allargà els braços. Però en veure que, en lloc d’acostar-m’hi, em quedava dempeus, immòbil enfront d’ell, fred i amb un aire descontent, es gità, s’embolicà amb les mantes i es posà a plorar. Vaig multiplicar l’emoció amb retrets pronunciats en veu alta i en to amenaçador. Els seus plors doblaren, acompanyats ara de llargs i profunds sanglots. Quan vaig acabar de portar al límit l’excitament de les facultats afectives, vaig asseure’m al llit del meu pobre penedit. Era el senyal del perdó. Victor m’entengué, féu el primer pas cap a la reconciliació i tot fou oblidat.
XLVII. Per la mateixa època, el marit de Madame Guérin caigué malalt i hagué de ser curat fora de casa, sense que a Victor ningú li ho notificara. Com que aquest tenia entre les petites atribucions domèstiques, la de parar taula a l’hora de menjar, continuà posant el cobert de Monsieur Guérin. Malgrat que cada dia li’l feien traure, l’endemà repetia el mateix error. La malaltia tingué un final fatal i Monsieur Guérin hi sucumbí. El mateix dia del seu decés, el cobert tornà a ocupar el lloc habitual. Deveu suposar l’efecte que degué causar a Madame Guérin una atenció tan punyent. Victor, com a testimoni de l’escena, va entendre que ell n’havia estat la causa. Bé perquè pensara que havia actuat malament, bé perquè penetrara al fons del motiu de desesperació de la institutriu, el cas és que sentí com d’inútil i inoportú era el gest d’atenció que acabava de fer; retirà el cobert de taula, el guardà a l’armari i no l’en tornà a traure mai més.
XLVIII. Heus ací una trista afecció pròpia de l’home civilitzat, com ho és també la profunda morositat en què el meu alumne se sumeix cada vegada que durant els exercicis, i després que la seua atenció haja lluitat en va amb totes les forces, s’adona que es incapaç de resoldre el problema. Aleshores el traspassa un sentiment d’impotència, potser mogut també per la inutilitat dels meus esforços, que amara de llàgrimes aquests caràcters inintel·ligibles, sense que ni un castig ni una amenaça ni un sol retret hagen estat la causa de tals plors.
XLIX. La civilització compensa proporcionadament l’augment de l’aflicció amb alegries. No parlaré ja d’aquelles que naixen de la satisfacció de les noves necessitats de Victor. Per més que hagen concorregut a desenvolupar les seues facultats afectives són, si se’m permet dir-ho així, tan animals que no poden ser admeses com a proves directes de la sensibilitat del cor. Però citaré com a tal el zel que hi posa i el plaer que troba a ajudar les persones que aprecia i a prevenir els seus desitjos, en tots aquells petits serveis que es troben al seu abast. És el que es pot observar de la seua relació amb Madame Guérin. Assenyalaré igualment, com a sentiment d’una ànima civilitzada, la satisfacció que es desdibuixa en la seua expressió i que sovint s’anuncia fins i tot per fortes rialles, quan en el transcurs de la instrucció aconsegueix superar per ell mateix alguna dificultat, o bé quan, content dels seus lents progressos, l’elogie i l’encoratge. Els exercicis, però, no són l’única font de plaer de la cosa ben feta, també les poques tasques domèstiques que corren a compte seu, sobretot si exigeixen l’ús de la força muscular. Quan se li encarrega, per exemple, tallar fusta, l’ardor i els esforços augmenten a mesura que la serra penetra en el tronc; i es lliura a moviments d’alegria tan expansius i exultants quan el tronc està a punt de partir-se, que hom els interpretaria com a deliris maníacs si no s’explicaren naturalment, per una banda, per la necessitat de moviment d’un ésser tan actiu i, per l’altra, per l’índole d’aquesta ocupació que combina l’exercici salutari amb una mecànica que el distrau i un resultat que interessa les seues necessitats. Aquesta tasca no cal dir que li ofereix la unió del plaer i la utilitat.
L. Mentre l’ànima del nostre salvatge s’obre a comptats plaers de l’home civilitzat, la seua sensibilitat per la vida primitiva es manté pura: la passió pel camp continua sent la mateixa; s’extasia com temps enrere quan la lluna il·lumina la nit o enfront d’un camp cobert de neu, o quan el rugit violent d’un vent tempestuós s’alça d’una revolada. Però, a dir veritat, les afeccions socials han temperat aquesta atracció per la llibertat dels espais oberts i l’han mig satisfeta amb freqüents passejades a l’aire lliure. Només una bella nit d’estiu, la presència d’un bosc ombrívol o la interrupció momentània de les seues passejades diàries tornaria a encendre-la com dies arrere. I aquesta fou la causa de l’última evasió. Durant quinze dies els dolors reumàtics obligaren Madame Guérin a fer llit i no pogué acompanyar Victor en les seues eixides. El salvatge es féu càrrec del motiu de la interrupció de les passejades i ho suportà pacientment. Però, tan bon punt la institutriu abandonà el llit, esclatà en gestos de goig que s’aguditzaren quan, al cap de pocs dies, va veure que Madame Guérin es disposava a eixir a gaudir del bon temps. Victor no tingué cap dubte que ho fera per anar a passejar. Imagineu-lo de sobte preparat a seguir la seua guia. Madame Guérin isqué i la porta es tancà darrere d’ella. Victor dissimulà la decepció i quan a taula se li encomanà que duguera plats de la cuina, aprofità el moment en què la porta cotxera del patí havia quedat oberta després de l’entrada d’un carruatge, i s’hi esmunyí per darrere; es precipità al carrer i guanyà ràpidament la barrière d’Enfer.
LI. Els canvis produïts per la civilització en l’ànima d’aquest jove no s’han limitat a desvetllar-hi afeccions i plaers desconeguts, sinó que han fet nàixer també alguns dels sentiments que constitueixen el que denominem rectitud del cor: tal és per exemple el sentiment interior de justícia. El nostre salvatge n’era tan poc susceptible que, acabat d’eixir del bosc, fins i tot molt temps després, calia anar amb molt de compte per a impedir que es lliurara a la seua insaciable rapacitat. És fàcil endevinar que, com que aleshores no sentia més que una necessitat, la fam, el petit nombre de productes alimentaris preferits esdevenien, doncs, presa de les seues rapinyes. Al principi, els agafava desinhibit més que no els robava d’amagat, amb una naturalitat i una senzillesa que posseïen un no sé què xocant i alhora reminiscències del somni dels temps primitius, quan la idea de la propietat encara no despuntava en el cervell de l’home. Per a reprimir aquesta tendència natural al robatori, vaig aplicar-li alguns correctius quan el sorprenia en flagrant delicte. Vaig obtenir el que la societat obté normalment de l’aparell aterridor de les penes aflictives: una modificació del vici més que no una correcció. Victor robà aleshores amb subtilesa tot allò que fins ara havia agafat obertament. Vaig creure oportú aplicar-li un altre correctiu que li fera sentir més marcadament la inconveniència dels seus actes, i doncs vaig obrir un front de represàlies contra ell. Ara, víctima de la llei del més fort, veia com li arrabassàvem de les seues mans i ens la menjàvem davant dels seus ulls la fruita desitjada que sovint no havia estat més que la justa recompensa de la seua docilitat; ara, despullat dels petits queviures que s’havia guardat un instant abans d’una manera més subtil que no violenta, es trobava de nou amb les butxaques buides.
LII. Aquests darrers mitjans de repressió tingueren l’èxit esperat i eliminaren definitivament la rapacitat del meu alumne. Tot i això, aquesta correcció no s’oferí al meu esperit com la prova segura i definitiva d’haver inspirat al meu alumne el sentiment interior de la justícia. Vaig sentir perfectament que, malgrat la cura que havia pres a justificar els nostres actes com a correctius contra un robatori injust i manifest, no era segur que Victor haguera vist res més que el càstig de les seues pròpies malifetes; i des de llavors, el reprimia el temor de noves penes i no el sentiment desinteressat de l’ordre moral. A fi d’aclarir aquest dubte i d’obtenir-ne un resultat menys equívoc, vaig sotmetre el cor del meu alumne a una altra mena d’injustícia que, com que no mantenia cap relació amb la naturalesa de la falta que vaig aplicar-li, no li semblà ser-ne el càstig merescut i la rebé amb odi i irritació. Per a tal experiència vaig triar un dia en què Victor duia més de dues hores dedicat als exercicis de la seua educació i en què jo no tenia per a ell sinó elogis i recompenses per la seua docilitat i intel·ligència. Ja s’ho esperava de mi, a jutjar per l’aire de satisfacció que impregnava el seu rostre, com també per totes les actituds del seu cos. Però quina seria la sorpresa quan, en lloc de les esperades i habituals recompenses, o dels gestos afectuosos que tenia el dret de desitjar amb tants motius i que mai no rebia sense efusives demostracions de goig, vaig escampar per l’habitació els quaderns i els trossos de cartó amb expressió severa i amenaçadora i esborrant amb el descontentament qualsevol signe anterior de satisfacció i encoratjament. Vaig arrossegar-lo posteriorment i amb violència fins a una cambra fosca que durant els inicis de la seua estada a París féu per a ell eventualment el paper de presó. Es deixà dur pel braç, resignat, fins a l’entrada; però allà se sublevà i trencà de sobte amb l’obediència a què ens tenia acostumats; s’apuntalà de mans i peus contra el marc de la porta, i m’oferí una resistència fins ara desconeguda en ell. La reacció m’afalagà tant com nova era en ell. Victor mai no havia posat en entredit la seua submissió ni amb la més lleugera vacil·lació quan havia hagut de pagar una pena similar, ni que fóra merescuda. No obstant això, vaig insistir, per veure fins a quin punt s’hi resistiria; fent ús de totes les meues forces, vaig voler alçar-lo de terra i tancar-lo en l’habitació. Aquest darrer intent excità encara més el seu furor. Indignat a més no poder, roig d’ira, es debatia entre els meus braços amb una violència tal que anul·là durant alguns minuts tots els meus esforços. Finalment, però, en sentir-se vèncer per la llei del més fort, recorregué al darrer recurs del feble: s’abalançà sobre la meua mà i deixà la marca profunda de les seues dents. Quant hauria pagat en aquell moment perquè el meu alumne m’haguera entès, i haver-li confessat fins a quin punt el dolor mateix de la mossegada m’omplia l’ànima de satisfacció i em rescabalava de totes les penes passades! Com m’alegrava íntimament! Es tractava d’un acte de venjança ben legítim, de la prova incontestable que el sentiment de justícia, aquesta eterna base de l’ordre social, no era ja estranya al cor del meu alumne. Inculcant-li aquest sentiment o si més no, provocant-li’n el desenvolupament, acabava d’elevar el salvatge a l’alçada de l’home moral, per mitjà del més noble dels seus atributs i del seu caràcter més dràstic.
LIII. Quant a les facultats intel·lectuals de Victor, no he deixat de banda els obstacles que n’havien truncat algunes i m’he proposat fer balanç exhaustiu de cadascuna de les llacunes de la seua intel·ligència. Guiat pel mateix pla que el de l’àmbit de les afeccions, desvelaré amb la transparència i fidelitat que ho he fet per a la part civilitzada, l’aspecte embrutit del seu cor, ja que no resultaria just callar-ho: per molt sensible que s’haja tornat al reconeixement i l’amistat, per molt que semble sentir el plaer de ser útil, Victor és i serà sempre egoista. Actua amb diligència i cordialitat quan els serveis que se li reclamen no entren en contradicció amb les seues necessitats; ignora l’obligació si les privacions i sacrificis no l’atien; i espere encara que nasca en ell el dolç sentiment de la pietat. En les relacions amb la institutriu, hom l’ha vist compartir la tristesa, però era tot just un acte d’imitació com aquell que fa vessar les llàgrimes en un xiquet quan veu plorar sa mare o la seua dida. Ser partícip de les penes d’altri suposa haver-les conegudes, o almenys sentir-ne la causa, fet que no pot esperar-se d’un xiquet o d’un ésser com Victor, estrany a totes les penes i privacions que componen els nostres patiments morals.
LIV. Però el que sembla encara més sorprenent en el sistema afectiu d’aquest jove per sobre de tota explicació, és la indiferència envers les dones, a pesar dels impetuosos moviments d’una pubertat pronunciada. Vaig espiar minuciosament tots els fenòmens que precediren aquesta crisi moral; desitjava jo mateix, cada dia que passava, que després d’aquest període, com també després d’un fum de noves sensacions per al meu alumne i observacions atraients per a mi, un alè d’aquest sentiment universal que mou i multiplica els éssers, l’animara i eixamplara la seua existència moral. Vaig veure arribar, o més aviat irrompre, aquesta pubertat tan desitjada, i el nostre salvatge consumir-se en desitjos d’una violència extrema i d’una esgarrifosa continuïtat, sense pressentir quin n’era l’objectiu ni preferir més una dona que una altra. En lloc de l’embranzida expansiva que precipita un sexe cap a l’altre, es pronunciava una mena d’instint cec que el decanta, és cert, cap a la societat femenina, però sense que el seu cor participe de tal decisió. En reunions de dones, l’he vist en més d’una ocasió buscar d’apaivagar l’ansietat. S’asseia al costat d’una, li pessigava suaument la mà, els braços i els genolls i continuava així fins que, en comptes de calmar l’inquiet desig a base d’aquestes estranyes carícies, sentia com augmentaven, i en no albirar la fi d’aquestes incòmodes emocions, canviava sobtadament d’actitud: rebutjava irritat la dona que havia buscat amb tant interès i es dirigia a una altra amb qui actuava d’idèntica manera. Un dia, però, portà més lluny els seus actes. Després d’haver-la acariciat com en casos anteriors, agafà la dona amb dues mans i la conduí sense violència al fons de l’alcova. Hi sol·licità repetidament les carícies de la dama presentant-li les galtes; girà al voltant d’ella lentament, amb to meditatiu i acabà llançant-se sobre la seua esquena i estrenyent-li fermament el coll. La continència d’aquest instint li provocava una molèstia i conferia als seus gestos i a l’expressió mai vista de la seua fisonomia, una inefable barreja d’alegria i tristesa, de gosadia i inseguretat. Ací s’aturaren les demostracions d’amor que, com la resta, queien en l’oblit després d’un gest de menyspreu amb què va rebutjar l’objecte d’aquestes efímeres inclinacions.
LV. Bé que després d’aquesta època l’efervescència dels seus òrgans ha continuat turmentant el jove infeliç, ha deixat, no obstant, de buscar en carícies impotents l’assossec dels seus desitjos inquiets. Però tal resignació, lluny d’apaivagar-lo, no li ha provocat sinó l’exasperació, i li ha aportat la desesperació que causa la impossibilitat de no satisfer mai més una imperiosa necessitat. Igualment, quan malgrat els banys, un règim tranquil·litzant i la pràctica intensa d’exercici, es desencadena de nou la tempesta dels sentits, es produeix en ell una alteració completa del seu caràcter, de natural dolç, i passa sobtadament de la tristesa a l’ansietat i de l’ansietat al furor; detesta aleshores els seus plaers preferits, sospira, plora, llança crits aguts, esgarra els seus vestits i, de vegades, arriba a l’extrem d’arrapar i mossegar Madame Guérin. Però immediatament després de cedir a un furor cec i incontrolable, se’n penedeix i sol·licita de la institutriu, per besar-los, la mà o el braç que acaba de mossegar. En tal estat, el pols és elevat i el rostre convuls; fins i tot, de vegades li raja sang del nas i de les orelles, la qual cosa posa fi a l’accés i n’allunya la possibilitat de reincidència, en especial si aquesta hemorràgia és abundant. Partint d’aquesta observació i a fi de posar-hi remei, no he sabut o no he gosat fer res millor que provar l’ús de la sagnia, no sense nombroses reserves i persuadit que la veritable indicació és atenuar aquesta efervescència vital, no eliminar-la. He de confessar, però, que si he aconseguit assossegar-lo una mica amb aquest remei i molts d’altres que seria inútil enumerar, l’efecte ha estat passatger i que els desitjos violents i incontrolats nodreixen un estat habitual d’inquietud i de patiment que contínuament ha posat traves a la marxa d’aquesta laboriosa educació.
LVL. Així pot resumir-se, doncs, aquesta època crítica que tant prometia i sobre la qual vam posar tantes esperances, que s’haurien fet realitat si en compte d’haver concentrat la seua activitat únicament sobre els sentits, haguera il·luminat amb el mateix foc el sistema moral. Només així el seu cor adormit hauria rebut la flama de les passions. No m’estaré de reconèixer després de tot i després també d’haver-hi reflexionat profundament, que, en considerar aquest mode particular del desenvolupament dels fenòmens de la pubertat, vaig cometre l’error de comparar el meu alumne a un adolescent ordinari, en el qual l’amor de les dones precedeix sovint, o acompanya sempre, si més no, l’excitació de les parts fecundants. Aquest acord entre les nostres necessitats i els nostres gustos no podia existir en un ésser a qui l’educació no havia ensenyat a distingir un home d’una dona i que no devia sinó a les úniques inspiracions de l’instint el fet d’entreveure l’esmentada diferència, sense fer-ne una aplicació en la seua situació present. Tampoc no dubtava que, si haguera gosat desvelar-li les seues inquietuds i la finalitat dels seus desitjos, hauríem obtingut avantatges incalculables. D’altra banda, però, suposant que m’haguera permès una experiència semblant, no hauria d’haver temut inculcar al nostre salvatge una nova necessitat que ell hauria volgut satisfer lliurement i d’una manera tan pública com les altres, provocant així actes d’una indecència esfereïdora. Vaig haver d’aturar-me pel temor que em causava un resultat semblant, i resignar-me a veure, com en tantes altres circumstancies, que les meues esperances s’esvaïen davant un obstacle imprevist.
Tal es, Monsenyor, la història dels canvis que s’escaigueren en el sistema de les facultats afectives del salvatge de l’Avairon. Aquesta secció clou definitivament els fets relatius al desenvolupament i els progressos del meu alumne en l’espai de quatre anys. Molts d’aquests declaren en favor de la seua perfectibilitat mentre que d’altres, al contrari, la posen en dubte. M’he compromès a presentar-los sense distincions, tant els uns com els altres, i descriure amb la mateixa sinceritat els encerts com els fracassos de la meua educació. Aquesta impressionant varietat de resultats mareja l’opinió que hom puga crear-se sobre aquest jove i provoca una mena de contradicció en les conseqüències que es deriven dels fets exposats en aquesta memòria. Si hom agrupa els fets dispersos en els paràgrafs VI, VII, XVIII, XX, XLI, LIII i LIV, resulta inevitable concloure que: 1. per causa de la nul·litat gairebé absoluta dels òrgans de l’oïda i la parla, l’educació d’aquest jove és encara i serà per sempre més incompleta; 2. per causa d’una llarga inactivitat, les facultats intel·lectuals evolucionen lentament i costosa. Tals progressos, que en el cas dels xiquets educats en societat són el fruit del temps i de les circumstàncies, ací corresponen als esforços d’una educació lenta i laboriosa, molt activa, de la qual s’han emprat els mitjans més colpidors per a obtenir-ne almenys els mínims efectes; 3. malgrat el seu gust desmesurat per la llibertat de la natura i la indiferència que sent per la majoria dels plaers de la vida social, Victor mostra el seu reconeixement envers les atencions que se li donen. És igualment sensible al plaer de fer les coses bé, s’avergonyeix dels seus errors i es penedeix dels seus accessos de còlera. 4. en fi, Monsenyor, des de qualsevol punt de vista que es considere aquesta prolongada experiència, bé siga com l’educació metòdica d’un home salvatge, bé entenent-la únicament com el tractament físic i moral d’un d’aquests desgraciats, d’un rebuig de la natura, però també de la societat, abandonat fins i tot per la medicina, la cura que hom ha pres de tal ésser i la que encara li deu, a l’igual que els canvis que s’hi han produït o aquells que estan per venir; o també la veu de la humanitat, l’interès que inspiren un abandó tan absolut i un esdevenir tan estrany, tot això recomana aquest jove extraordinari a l’atenció dels científics, a la sol·licitud dels nostres administradors i a la protecció del govern.