A SELVA, SEGON DIA

S’aigo de murta

Sa Bisbal és una casa tradicional, reconvertida en «hotel interior», com es diu legalment aquí, potser perquè aquestes cases no siguin mai confoses amb els hotels de la costa. Té només sis habitacions i és un exemple de la casa senyorial mallorquina del segle XVIII, amb la bellesa de la pedra. I l’elegància de la sobrietat, del bon gust. Té una bonica escala amb una fina barana de ferro. És pràcticament l’última casa d’un carrer, està enlairada i la vista és extraordinària.

Selva està en Es Raiguer, l’allargada comarca interior paral·lela a l’abrupta serra de Tramuntana, que s’aixeca prop d’aquí. Però des del balcó de Sa Bisbal —n’hi ha dos, l’un obert a llevant, l’altre al sud— el que em meravella és la vasta extensió d’Es Pla, que comença una mica més avall. És un magnífic volum d’aire net i aquest matí es distingeixen perfectament els camps d’ametllers, que es multipliquen cap enllà, els alzinars, alguna vinya. Un paisatge pràcticament intocat.

I les cases escampades entre els grups d’arbres, en la terra plana, fins allà on arriba la mirada. Amb una absoluta irregularitat que compon un ordre. L’estètica de la no-programació. La coherència que aconsegueix l’atzar.

Tinc l’església just a l’esquena, i sento com neix, i s’allarga, el so d’una campana.

A la plaça s’ha muntat la Fira de ses Herbes.

Una estesa de parades ofereix tota mena de productes no industrials. Plantes medicinals i aromàtiques, mel, arrop, confitures, cosmètics, licors, perfums, olis ecològics, coques de sant Joan, llibres… I també peces d’artesania en materials diversos. La plaça fa una tènue olor d’herbes remeieres. He passat una bona nit i em sento fresc, com si les hores més feixugues d’ahir fossin imaginades. Esmorzem, sense pressa, al Forn de la Plaça —i em sembla molt bé que el local que ara és un cafè conservi aquest nom antic.

Passegem, badem. En Sebastià compra un llibre de cuina per a la seva filla Maite.

L’alambí de coure està funcionant. A primera hora han sortit, i ja han tornat, els collidors de murta. L’aigo de murta cau lentament dins el recipient que la recull. Trobem, és clar, el doctor Amengual, que es mou atrafegat i és qui ha cedit l’alambí.

—En altres temps —diu— s’enviava aigo de murta a França, a Itàlia. Ara ja no. A la Provença hi ha una potent indústria que ja ha comercialitzat aquesta aigua aromàtica.

El que veiem avui, doncs, és el passat en forma d’alambí. La gent s’acosta a l’aigua que raja i si parla tinc la sensació que ho fa en veu més baixa, amb un respecte gairebé religiós.

—A més —diu Amengual— les senyores ja no la fan servir, l’aigua de murta. A les ciutats, s’estimen més pagar una barbaritat per qualsevol cosa que es presenti amb un envàs fabulós.

Demà retiraran l’alambí del seu sòlid suport fet amb maons, i es farà invisible fins a la seva nova aparició, d’aquí a un any.

La fira ha reunit molta gent, venedors, compradors, badocs com nosaltres. Una dona butxaqueja molta estona per trobar tres euros. La venedora li diu:

—Ja sortiran, senyora. I no plou.

Sento com dues dones diuen que haurien de trobar-se per conversar una mica. «Sí, un dia hem d’anar a rallar a casa teva o a casa meva».

Però la fira ja s’aprofita per rallar, sovint amb gent que ha vingut d’altres pobles, i també és una ocasió de somriure, de queixar-se. Se’m presenta Toni Torrens (sense te, precisa), que ha obtingut una medalla d’honor de l’Ajuntament de Barcelona i ara, aquí, és president del Consell de Cultura Popular. M’ha conegut i em diu aquesta frase amable i tan sintètica: «El segueixo». Sempre que me l’han dit m’ha semblat una bona troballa perquè estalvia de concretar això i allò. El felicito per la vitalitat de les manifestacions populars, que no formen part d’un programa turístic.

Passejant per la plaça, trobo la parada d’un foner. O potser del foner, de l’únic artesà que encara fa les tradicionals fones mallorquines. La fona és un primitiu instrument per tirar pedres. La compon una petita peça flexible, normalment de cuiro, que és on es posa la pedra que es vol llançar. De cada extrem d’aquesta peça en surt una mena de trena feta amb espart o cànem, que és el que s’agafa amb les mans per fer giravoltar la fona. Les fones ja eren utilitzades pels pastors i pels guerrers dels pobles antics de l’Orient.

El foner s’explica

El foner és baixet, parla castellà, però diu fones i no «hondas». És un home eixerit.

—Yo no vivo de esto, es como un hobby para mí. Hacía de picapedrero, y en los momentos libres hacía fones. Trabajé veinte años en una empresa y me jubilé. Y aquí me tiene, a los setenta y tres años. Perdiendo el tiempo.

—¿Por qué?

—Porque donde puedo ganar algún dinero es con las espardeñas. Y no pueden ser baratas, porque hacer una espardeña lleva mucho tiempo. Y la gente prefiere estas sandalias que estén de moda. Además, a la gente no le puedo dar según qué fona. Por ejemplo, a usted no le puedo dar una fona corta, porque usted tiene la braza larga. La fona se mide por la braza de una persona, ¿entiende? Los foners de la historia tenían tres tipos de fones. La larga, para asustar. La más corta, porque atacaban més fuerte. Y otro modelo para que los tiros fueran más seguros. Yo también hago tres modelos, pero aquí no los puedo traer.

—¿No?

—No, porque sé que una persona no vendrá a comprar tres fones, y así he escogido la del término medio.

Com que em sembla que poca gent s’acosta a interessar-se per ell, s’engega:

—Ahora voy a los colegios. Ya he ido a cuarenta y siete. Miles de niños practicando fones. Esto está aprobado como deporte de foner. Hay siete clubs de foner, en Mallorca. Y he tenido que ir a Burgos, cuatro veces, porque hay que proteger los juegos autónomos. Tengo una escultura de foner, de treinta centímetros de altura, que es un premio. Yo, en fones, he ganado en las tres categorías, tengo oro, plata y bronce. Pero… Mire, hace unos meses hubo una exposición de foners y me saltaron las lágrimas, porque no había ningún periódico en què yo estuviera. Y en mi casa se ríen de mi.

Li pregunto si va a molts llocs, al llarg de l’any.

—Tenemos un calendario de tiradas, según las fiestas de los pueblos. En Campanet hay un concurso general, tenemos que hacer catorce o quinze tiradas. Cada año la hacemos, y yo le digo al alcalde Francisco: qué, el año que viene. Y él me dice: No hay cap problema. Y así, cada año ya vamos por otro. ¿Sabe que estuve tirando con el hijo del rey?

—¿Con el príncipe?

—Sí, con el príncipe. Él me aprobó el deporte, en Lluc. En el patio de Lluc me hicieron unas pruebas. ¿Tú puedes tirar donde quieras?, me preguntaron. Exacto, exacto, no, pero aproximadamente, sí. En el patio de Lluc había cincuenta escolares, hijos de peces gordos. Les dije que podía hacer una demostración. A cuarenta metros. Pero que no era responsable de lo que pasase.

—¿A cuarenta metros?

—Sí, y si no le pego a la primera, a la segunda. Y tuve mucha suerte, acerté la piedra. Y me lo aprobaron.

—¿Y dónde aprendió?

—De pequeño, en el monte, trabajando con el esparto. En Ronda, en Málaga.

I em diu una frase extraordinària:

—Aunque yo tiro por la imaginación.

Com que la conversa s’allarga, li dic que potser l’estic entretenint massa.

—Yo, todo el tiempo que sea hablar de fones… No termino.

Ens separem. La Isabel arribarà aquesta nit, i em sap greu que no hagi conegut el foner.

Evocació dels nevaters

A cas Misser no hi ha cap taula buida, per poder dinar. Els avisem que hi soparem. Jo demanaré un nero i en Sebastià un pit de pollastre a la planxa. Després em dirà que això és el que menys li agrada. Desconcertant Sebastià.

Anem al concert que dóna la banda de l’Escola Municipal de Música de Selva. Potser són trenta. Tots joves, fins i tot hi ha nens de nou anys. Això m’ho ha dit un dels que escolten la banda, que resulta ser l’alcalde de Selva. És una escola on s’ensenya a tocar una gran diversitat d’instruments. L’alcalde n’està molt satisfet.

El repertori de la banda és suggestiu, i la interpretació em sembla impecable. Hi ha una gentada que escolta. Michèle, dels Beatles, és molt aplaudit i la banda l’ha de repetir. M’hauria agradat que hagués durat més. Abans d’anar a descansar una estona, fem un altre volt de plaça. Em diuen que l’alambí ja ha tret cinquanta litres d’aigua de murta.

M’estiro al llit, fa molta calor i, fullejant el llibret que ens ha proporcionat Arnau Amer, trobo una compensació: parla de la neu a Selva. El títol és Històries, llegendes, miracles i tradicions de les terres de Selva. L’ha escrit Antoni Ordinas.

Passant pàgines em trobo un capítol que duu aquest títol: «Els nevaters del terme de Selva».

Què feien els nevaters? Durant un parell de setmanes es traslladaven a les nombroses «cases de neu» situades a la muntanya, i omplien els pous amb la neu que havia caigut.

L’autor del llibre va entrevistar un dels últims nevaters de Selva, Joan Gual «Carreró», i en aquestes pàgines reprodueix el que li va dir, i em sembla una delícia, tant per l’explicació de l’ofici com pel llenguatge:

«Sa nostra feina era arreplegar neu a l’hivern, posar-la i pitjar-la dins ses cases de sa neu, a fi que a l’estiu es pogués tenir gel. Els primers dies l’arreplegàvem amb pales, prop de ses cases. Després amb senalles. La tiràvem dedins i després la pitjàvem amb pics i a potades, voltant un darrere l’altre i fent sostres d’un o dos pams de gel. Jo tenia quinze anys.

»Ho fèiem durant dotze o quinze dies. El darrer any érem setze o desset persones. Quasi tots joves, manco un que li deien l’amo en Tòfol de sa Poblera. La majoria eren de Caimari. L’amo que havia llogat aquell any sa casa de neu era en Miquel de son Macià.

»Fèiem feina de sol a sol. De matinada mos aixecàvem i berenàvem d’una arengada i després a arreplegar neu. En sentir fred, entràvem dins es porxo per encalentir-mos i menjar si hi havia gana. Abans de dinar pitjàvem sa neu, i a migdia fideus o sopes amb faves. Després de dinar, lo mateix que es matí. Abans de sopar tornàvem a pitjar sa neu, i per sopar… fideus o sopes amb faves. Cada vespre jugàvem a penyores, i a dormir damunt dos brins de palla amb es peus vora el foc. Guanyàvem set reials en tot el dia. L’amo hi posava es menjar, manco el pa, que el posava cada un de noltros. Un capellà passava el rosari abans de dormir i feia un sermó. El cuiner aguiava sempre el mateix.

»Després d’haver omplit sa casa de sa neu, sa neu que tocava ses parets de pedra se fonia i llavors omplíem s’espai entre ses pedres i sa neu amb pallús de fava.

»En acabar, baixàvem fins a Caimari on mos rentàvem i anàvem a missa, i després l’amo ens convidava a xocolata i ensaïmades, i al vespre feien un ball a un cafè de Caimari».

D’aquells temps n’és testimoni alguna cançó que s’ha conservat, com aquesta:

Els homes encara acudien a les cases de neu fins ben a prop de 1930. L’aparició de la fàbrica de gel d’Inca significà l’extinció dels nevaters.

Però la neu havia estat molt important. Un metge de Selva, per ingressar en la Reial Acadèmia de Medicina de Palma, va fer un discurs l’any 1797 amb un títol molt llarg: «Disertación o discurso físico-médico que sobre las utilidades del prudente uso del agua enfriada con nieve, así en el estado sano como morboso…». No està malament, per començar.

La casa de les 3 farmàcies

Voltar pel poble significa, partint de la plaça, forçosament baixar, i després haver de tornar a pujar. Aquests carrers de baixada semblen les arrels de la poderosa església que s’aguanta dreta allà dalt de tot. En un d’aquests carrers pendents hi ha un petit hort, emparedat entre dues cases. Una parella ja una mica gran hi feineja, i es miren un arbre. Jo també me’l miro.

—Fa uns melicotons petits, encara els falta aigua, però són naturals.

L’hort és de la casa del costat?

—No, vivim a sa carretera, però venim aquí, ens agrada s’hort. Ja ho diem a s’homo que ve a vendre fruita a sa plaça: aquests melicotons són naturals, no han passat per cap nevera, els de sa plaça ja no són com eren abans.

—No tenen gust.

—Cap. A més, noltros no els volem quitar.

He entès «quitar».

—Sí, no posar-los insecticides i aquestes coses, perquè tinguin es gust molt bo.

Abans d’acomiadar-nos, la dona justifica amb humor com va vestit el seu marit:

—Ell porta es vestit d’etiqueta per anar a s’hort.

Continuem, i més enllà topem altra vegada amb l’Arnau Amer, el nostre company ocasional de camí. Gran persona. L’obligo a explicar-se i em diu que va estudiar a Lluc, i després a Barcelona, història moderna i contemporània. Que primer va ser professor i ara és inspector d’educació, i que té la sort d’estar-se aquí, ara. Que aquest estiu organitza activitats de «cultura i fresca» cada setmana.

Com que sospito que ens l’anirem trobant, li pregunto si no és inspector de persones, i riu discretament.

Veig, en una casa, l’escut dels Àustries. També la Llar de Persones Majors. Em sembla que és aquí on sona un «copeo», que és un ball: «Copeo, copeo, copeo traidor…». Trobem, a la plaça, el doctor Amengual, que comprova com el seu alambí va funcionant i que ens convida a anar a casa seva.

No és gaire lluny d’on som. És un edifici gran en un carrer tranquil. Ens ensenya la planta baixa, el pis, i pertot arreu les estances són àmplies. La casa conserva tot el seu caràcter, així devia moblar-se quan la van construir. Veiem el despatx on estudia o escriu. És farmacèutic i metge homeòpata. Vol recuperar tots els medicaments tradicionals, com l’oli d’escorpí. Ha estat tres anys a la Xina i parla xinès. Hi va estudiar com s’usa cada planta.

—Fa vint-i-dos anys que estic fent una tesi sobre la flora medicinal de les illes Balears.

I investiga un tema curiós: quines plantes medicinals surten a l’obra de Shakespeare, al Quixot, a les rondalles i a molts altres textos literaris. Ens ensenya una sala on les pintures pompeianes de les parets no s’han esborrat gaire. I finalment ens descobreix un tresor amagat i molt ben instal·lat, en espais successius: tres farmàcies antigues, amb els seus pots i els seus estris. Gairebé no goso parlar, és com entrar en una capella.

—No m’ho vull vendre. Tinc tres filles i cada una tindrà una d’aquestes farmàcies.

Sortim a un jardí silvestre. Hi veig tres oques blanques.

Tothom sap que les oques poden ser agressives, però n’Amengual diu:

—Les tracto com a amigues. Les porto a la platja i anem a nedar.

En Sebastià i jo manifestem la nostra estupefacció, encara que fem un esforç per dominar-la. Però la sorpresa no acaba aquí.

—També anem a acampar en un illot d’Alcúdia, i les oques dormen amb mi. Ara s’han emancipat. Perquè jo he estat el seu pare.

Agafa una de les oques, que s’està quieta, feliç entre els seus braços.

Quan li diem que potser és hora d’anar-nos-en, ens acompanya fins al portal i ens desitja que demà tinguem un bon viatge. I pronuncia una sentència:

—Caminar és una meditació en moviment. A més, el cos necessita moviment, la circulació s’activa i tot va millor.

Es pa, es foc, es camí…

A la plaça s’ha iniciat una processó. Em diuen que és la de Corpus. Sí? És una processó modesta, silenciosa, i comença el seu itinerari pel carrer de la Noblesa.

Han desmuntat les parades. Però ha quedat en l’aire una aroma vegetal, suma de totes les olors.

Han aparegut uns núvols.

Algú m’ha explicat que de les vuit tocades —o de qualsevol hora— aquí se’n diu «les vuit i busques».

Suposo que vol dir que les busques, les agulles del rellotge, ja han avançat una mica més enllà de l’hora en punt.

Sopem a cas Misser. Triguen més a portar-nos el plat que hem demanat que el vol Barcelona-Palma. Falta encara una estona llarga perquè arribi la Isabel. Espero que el taxista no s’equivoqui de camí, com li va passar a la Costa da Morte, ara fa un any.

La Isabel ha arribat. Sembla que estigui a punt de ploure, l’aire és humit. De seguida ens diu que aquesta plaça popular és una meravella. Si l’hagués vist amb les parades, l’alambí en marxa, i ahir les cançons i les danses, i l’encarnació dels personatges de contes i llegendes…

No sé si m’escolta. Després em dirà que quan el taxi l’ha deixat al costat de baix de la plaça, l’ha impressionat la foscor d’aquest espai on desembarcava. Només el contrapunt d’alguns llums que feien una claror escassa. Esperava veure un bar obert, algunes cadires amb gent, sentir veus, topar amb els neons, més escandalosos. I es troba amb bombetes de vint-i-cinc wats. Però no, en la nit absoluta els perfils eren imprecisos i el silenci profund. Només dues ombres es movien part de dalt de la plaça i s’acostaven. I li allargaven un entrepà, per si necessitava menjar alguna cosa abans d’anar a dormir.

Madò Maria, «Reülla», recitava aquesta oració per curar les cremades:

No veig quina relació té la pregària final amb les quatre frases d’abans, que no pot ser que només expressin una evidència. ¿S’hi amaga alguna cosa més profunda? Penso que sí. Potser una reflexió sobre la identitat com a forma d’independència. Qui ho sap. Demà farem una altra etapa.

Es camí no desitja arribar.