Si vull comprendre el que va canviar aquell home, aquell trencament que hi va haver a la seva vida, penso en la guerra. N’hi va haver un abans i un després. L’abans, per al meu pare i la meva mare, eren els alts altiplans de l’oest camerunès, els suaus turons de Bamenda i de Banso, Forestry House, els camins a través dels Grass Fields i les muntanyes del Mbam i de les regions mbembé, kaka, shanti. Tot això, no com un paradís —res a veure amb la suavitat lànguida de la costa a Victoria, el luxe de les residències i l’ociositat dels colons—, sinó com un tresor d’humanitat, quelcom de poderós i generós, com una sang bategant per artèries joves.

Allò es podia assemblar a la felicitat. En aquella època és quan la mare va quedar embarassada dos cops. Els africans tenen el costum de dir que els humans no neixen el dia en què surten del ventre de la seva mare, sinó al lloc i l’instant en què són concebuts. Jo no sé res del meu naixement (com és el cas, suposo, de tothom). Però si entro en mi mateix, si giro els ulls cap a l’interior, percebo aquella força, aquella efervescència d’energia, la sopa de molècules llestes per acoblar-se i formar un cos. I, fins i tot abans de l’instant de la concepció, tot el que la va precedir, que està en la memòria d’Àfrica. No una memòria difusa, ideal: la imatge dels alts altiplans, dels poblats, els rostres dels ancians, els ulls engrandits dels nens rosegats per la disenteria, el contacte amb tots aquells cossos, l’olor de la pell humana, el murmuri de les queixes. Malgrat tot allò, a causa de tot allò, aquelles imatges són les de la felicitat, les de la plenitud que em va fer néixer.

Aquella memòria està lligada als llocs, al dibuix de les muntanyes, al cel de l’altitud, a la lleugeresa de l’aire del matí. A l’amor que sentien per casa seva, aquella cabanya de fang sec i de fulles, el pati on s’instal·laven cada dia les dones i els nens, asseguts directament a terra, per esperar l’hora de la consulta, un diagnòstic, una vacuna. A l’amistat que els acostava als habitants.

Em recordo com si l’hagués conegut de l’ajudant del meu pare a Banso, el vell Ahidjo, que havia esdevingut el seu conseller i amic. S’encarregava de tot, de la intendència, de l’itinerari a traves de les regions llunyanes, de les relacions amb els caps, dels sous dels portadors, de l’estat de les cabanyes de pas. L’havia acompanyat al principi durant els seus viatges, però la seva edat avançada i el seu estat de salut ja no l’hi permetien. No cobrava per la feina que feia. Sens dubte hi guanyava prestigi, crèdit: era l’home de confiança del guaridor. Gràcies a ell és com el pare va poder ubicar-se al país, ser acceptat per tothom (inclosos els bruixots dels quals era la competència directa), exercir la seva feina. Durant la vintena d’anys que va passar a l’oest africà, el meu pare nomes haurà conservat dos amics: Ahidjo i el «doctor» Jeffries. Un district officer de Bamenda apassionat de l’arqueologia i de l’antropologia. Una mica abans de marxar el pare, Jeffries acabà en efecte el seu doctorat i fou contractat per la universitat de Johannesburg. Enviava notícies de tant en tant, en forma d’articles i de fullets dedicats als seus descobriments i també, un cop l’any, per Boxing Day, un paquet de galetes de guaiaba de Sud-àfrica.

Ahidjo, al seu torn, va escriure regularment al pare a França durant anys. El 1960, en el moment de la independència, Ahidjo li va preguntar al pare per la qüestió de la incorporació dels regnes de l’oest a Nigèria. Ell li va respondre que, tenint en compte la història, li semblava preferible que fossin integrats al Camerun francòfon, que presentava l’avantatge de ser un país pacífic. El futur li va donar la raó.

Després les cartes van deixar d’arribar i el pare es va assabentar per les monges de Bamenda que el seu vell amic havia mort. De la mateixa manera, un any el paquet de galetes de guaiaba de Sud-àfrica no va arribar per Cap d’Any i vam saber que el doctor Jeffries havia desaparegut. Així es van interrompre els darrers lligams que el pare havia conservat amb el seu país d’adopció. Ja només restava la magra pensió que el govern nigerià s’havia compromès a pagar als seus antics servidors en el moment de la independència. Però la pensió va deixar d’arribar un temps més tard, com si tot aquell passat hagués desaparegut.

És, doncs, la guerra allò que va trencar el somni africà del meu pare. El 1938, la meva mare abandona Nigèria per anar a donar a llum a França, al costat dels seus pares. El breu permís que pren el pare per al naixement del seu primer fill li permet reunir-se amb la mare a la Bretanya, on roman fins a la fi de l’estiu del 1939. Pren el vaixell de retorn cap a Àfrica just abans de la declaració de guerra. S’incorpora a la seva nova plaça a Ogoja, a la província de Cross River. Quan esclata la guerra, sap que assolarà de nou Europa, com al 1914. Potser espera, com molta gent a Europa, que l’avanç de l’exèrcit alemany serà contingut a la frontera i que la Bretanya, per ser la part més a l’oest, se salvarà.

Quan arriben les notícies de la invasió de França, el juny del 1940, és massa tard per actuar. A la Bretanya, la meva mare veu com les tropes alemanyes desfilen sota les seves finestres, a Pont-l’Abbé, mentre la ràdio anuncia que l’enemic està aturat al Marne. Les ordres de la kommandantur són inapel·lables: tots aquells que no són residents permanents a la Bretanya han de desallotjar les cases. Quan a penes s’ha recuperat del part, la mare ha de marxar, en primer lloc cap a París, després a la zona lliure. Ja no circula cap notícia. A Nigèria, el pare només sap el que transmet la BBC. Per a ell, aïllat a la brousse, Àfrica es va convertir en una trampa. A milers de quilòmetres, en algun lloc a les carreteres atapeïdes pels fugitius, la mare condueix el vell De Dion de la meva àvia, portant amb ella el seu pare i la seva mare, i els seus dos fills d’un any i de tres mesos d’edat. Sens dubte és en aquell moment quan el meu pare intenta aquella bogeria, creuar el desert per embarcar-se a Algèria amb destinació al sud de França per tal de salvar la seva dona i els seus fills i d’emportar-se’ls a Africa. Hauria acceptat la meva mare anar-se’n amb ell? Li hauria calgut abandonar els seus pares en plena tempesta, quan ja no estaven en condicions de resistir. Enfrontar-se amb els perills al camí de tornada, arriscar-se a ser capturats pels alemanys o els italians, deportats.

Sens dubte el meu pare no tenia cap pla. Es va llançar a l’aventura sense reflexionar. Marxa cap a Kano, al nord de Nigèria, i allí compra un passatge a bord d’una caravana de camions que travessa el Sàhara. Al desert no hi ha guerra. Els comerciants continuen transportant sal, llana, fusta, matèries primeres. Les rutes marítimes s’han tornar perilloses i el Sàhara permet la circulació de mercaderies. Per a un oficial de sanitat de l’exèrcit anglès que viatja sol, el projecte és audaç, insensat. El pare remunta cap al nord, bivaqueja al Hoggar, a prop de Tamanghasset (en aquella època, Fort-Laperine). No ha tingut temps de preparar-se, d’emportar-se medicaments, provisions. Comparteix el menjar quotidià dels tuaregs que acompanyen la caravana, beu com ells l’aigua dels oasis, una aigua alcalina que purga els que no hi estan acostumats. Al llarg del camí, pren fotos del desert, a Zinder, a In Guezzam, a les muntanyes del Hoggar. Fotografia les inscripcions en tamahaq a les pedres, els campaments de nòmades, unes noies amb el rostre pintat de negre, uns nens. Passa alguns dies al fort d’In Guezzam, a la frontera de les possessions franceses al Sàhara. Alguns casalots de tova sobre els quals oneja la bandera francesa, i al voral de la carretera, un camió aturat, potser aquell en què viatja. Aconsegueix arribar fins a l’altra banda del desert, a Arak. Potser assoleix el fort Mac-Mahon, a El-Goléa. En temps de guerra, tot estranger és un espia. Finalment el detenen, l’expulsen. Amb el cor trencat, ha de tornar enrere, desfer la ruta fins a Kano, fins a Ogoja.

A partir d’aquell fracàs, Àfrica ja no té per a ell el mateix gust de llibertat. Bamenda, Banso, eren els temps de la felicitat, en el santuari de les terres altes envoltat de gegants, el mont Bambouta, de 2.700 m., el Kodju, de 2.000, l’Oki, de 3.000. Havia pensat que no marxaria. Havia somiat una vida perfecta, on els seus fills haurien crescut en aquella natura, haurien esdevingut, com ell, habitants d’aquell país.

Ogoja, on la guerra el condemna, és un post avançat de la colònia anglesa, un poble gran en una depressió asfixiant a la vora de l’Aiya, envoltat per la selva, separat del Camerun per una cadena de muntanyes infranquejables. L’hospital que té al seu càrrec existeix des de fa temps. És un gran casalot de ciment amb teulada de xapa, amb quiròfan, cambrades per als pacients i un equip d’infermers i de llevadores. Encara que continua sent una mica d’aventura (són de totes maneres a un dia en cotxe de la costa), està planificada. El D. O. no és lluny; el gran centre administratiu de la província de Cross River és a Abakaliki, accessible per una carretera transitable.

La casa oficial on viu és just al costat de l’hospital. No és una bonica casa de fusta com Forestry House a Bamenda, ni una cabanya rústica de tova i de palmes com a Banso. És una casa moderna, bastant lletja, feta de blocs de ciment amb una teulada de xapa ondulada que la transforma en un forn cada tarda —i que el meu pare s’afanya a cobrir de fulles per aïllar-la de la calor.

Com viu aquells llargs anys de guerra, a soles en aquella gran casa buida, sense notícies de la dona que estima i dels seus fills?

La seva feina de metge esdevé per a ell una obsessió. La suavitat despreocupada del Camerun no s’estila a Ogoja. Encara que continua fent consulta a la brousse, ja no va a cavall, pels senders que serpentegen per les muntanyes. Fa servir el seu cotxe (aquell Ford V8 que li va comprar al seu predecessor, un camió més que no pas un auto, i que em va fer una impressió tan forta quan va venir a buscar-nos en baixar del vaixell a Fort Harcourt). Acudeix als pobles veïns, connectats per pistes de laterita, Ijama, Nyonnya, Bawop, Amachi, Baterik, Bakalung, fins a Obudu, sobre els estreps de la muntanya camerunesa. El contacte amb els malalts ja no és el mateix. Són massa nombrosos. A l’hospital d’Ogoja ja no té temps per parlar, per escoltar les queixes de les famílies. Les dones i els nens no tenen lloc al pati de l’hospital. Està prohibit encendre-hi foc per cuinar. Els pacients són a les cambrades, estirats en autèntics llits de metall amb llençols emmidonats i molt blancs. Probablement pateixen tant per l’angoixa com per les seves afeccions. Quan entra a les estances, el meu pare llegeix la por als seus ulls. El metge no és aquell home que porta el benefici dels medicaments occidentals i que sap compartir la seva saviesa amb els ancians del poblat. És un estranger la reputació del qual s’ha estès per tot el país, que talla braços i cames quan la gangrena ha començat i l’únic remei està contingut en aquell instrument alhora temible i insignificant, una xeringa de llautó proveïda d’una agulla de sis centímetres.

Llavors el meu pare descobreix, després de tots aquells anys en què es va sentir proper als africans, el seu parent, el seu amic, que el metge no és més que un altre actor del poder colonial, igual que el policia, el jutge o el soldat. Com podia ser altrament? L’exercici de la medicina és també un poder sobre la gent, i la vigilància mèdica és igualment una vigilància política. L’exèrcit britànic ho sabia bé: a principis de segle, després d’anys d’una resistència aferrissada, havia pogut vèncer mitjançant la força de les armes i de la tècnica moderna la màgia dels darrers guerrers ibos, al santuari d’Aro Chuku, a menys d’un dia de camí d’Ogoja. No és fàcil canviar de dalt a baix els pobles, quan aquest canvi es fa per obligació. Aquella lliçó, el pare la va aprendre sens dubte de la solitud i de l’aïllament en què el submergia la guerra. Aquella certesa el devia enfonsar en la idea del fracàs, en el seu pessimisme. A la fi de la seva vida, recordo que una vegada em va dir que, si ho hagués de tornar a fer, no seria metge sinó veterinari, perquè els animals eren els únics que acceptaven el patiment.

També hi ha violència. A Banso, a Bamenda, a les muntanyes del Camerun, el pare estava sota l’encanteri de la dolçor i de l’humor dels africans.^[3] A Ogoja tot és diferent. El país està sacsejat per les guerres tribals, les revenges, les represàlies entre poblets. Les carreteres, els camins no són segurs. Cal sortir armat. Els ibos del Calabar són els qui van resistir amb més aferrissament a la penetració dels europeus. Es diu que són cristians (serà fins i tot un dels arguments que França utilitzarà per recolzar la seva lluita contra els seus veïns iorubes, que són musulmans). En realitat, l’animisme i el fetitxisme eren habituals a l’època. La bruixeria també es practicava al Camerun, però per al meu pare tenia un caràcter més obert, més positiu. A l’est de Nigèria, la bruixeria és secreta, s’exerceix amb verins, amulets amagats, signes destinats a portar malastrugança. Per primer cop, el meu pare escolta, de boca dels residents europeus, i divulgades pels autòctons al seu servei, històries de maleficis, de màgia, de crims rituals. La llegenda d’Aro Chuku i de la seva pedra per a sacrificis humans continua present a les consciències. Les històries que es conten creen un clima de desconfiança, de tensió. En tal poblat, es diu, no lluny d’Obudu, els habitants tenen el costum d’estendre una corda de banda a banda de la carretera quan un viatger aïllat s’hi aventura amb bicicleta. Així que cau, al desgraciat el pelen, se l’emporten rere una paret i esquarteren el seu cos per menjar-se’l. En tal altra, el district officer, durant una ronda, ha fet decomissar a la taula del carnisser una carn suposadament de porc, però que els rumors diuen que és carn humana. A Obudu, on cacen furtivament els goril·les de les muntanyes dels voltants, es troben les seves mans tallades a la venda al mercat com a records, però sembla que, si s’hi mira de més a prop, es constata que també hi ha a la venda mans de nens.

El meu pare ens repeteix aquests relats espantosos. Sens dubte només els creu a mitges. Ell mai no va constatar personalment proves de canibalisme. Però el que és cert és que ha de desplaçar-se sovint per fer l’autòpsia a víctimes d’assassinat. Aquesta violència és el que esdevé obsessiu per a ell. Vaig escoltar com el pare contava que els cossos que havia d’examinar estaven de vegades en tal estat de descomposició que li calia lligar l’escalpel a la punta d’un pal abans de tallar la pell, per evitar l’explosió de gasos.

La malaltia té per a ell un caràcter ofensiu, ara que l’encís d’Àfrica ha deixat d’existir. Aquella feina que ha exercit amb entusiasme esdevé de mica en mica aclaparadora, al mig de la calor, de la humitat del riu, de la solitud de la fi del món. La proximitat del patiment el fatiga: tots aquells cossos ardents de febre, aquells ventres bombats dels malalts de càncer, aquelles cames rosegades d’úlceres, deformades per l’elefantiasi, aquells rostres menjats per la lepra o la sífilis, aquelles dones esgarrades pels parts, aquells nens envellits per les carències, la seva pell grisa com un pergamí, els seus cabells color de rovell, els seus ulls engrandits davant l’acostament de la mort. Molt de temps després, em parla d’aquelles coses terribles que calia afrontar, cada dia, com si fos la mateixa seqüència que tornés a començar una vella que s’ha tornat boja per la urèmia, a qui cal lligar al llit, un home a qui li extreu una tènia tan llarga que ha d’enrotllar-la al voltant d’un pal, una jove a qui ha d’amputar a causa de la gangrena, una altra que li porten moribunda a causa de la pigota, amb el rostre inflat i cobert de ferides. La proximitat física amb aquell país, aquella sensació que només proporciona el contacte amb la humanitat en tota la seva realitat patidora, l’olor de la pell, la suor, la sang, el dolor, l’esperança, la petita flama de llum que s’encén de vegades en la mirada d’un malalt, quan la febre s’allunya, o aquell segon infinit durant el qual el metge veu com s’apaga la vida a la pupil·la d’un agonitzant —tot això que l’havia arrossegat, electritzat al principi, quan navegava pels rius de la Guyana, quan marxava pels senders de muntanya de les terres altes cameruneses, tot allò és qüestionat a Ogoja, a causa del desesperant desgast dels dies, amb un pessimisme inexpressat, perquè constata la impossibilitat de dur a terme la seva tasca.

Em parla, amb la veu encara ronca per l’emoció, d’aquell jove ibo que li porten a l’hospital d’Ogoja, lligat de mans i peus, amb la boca emmordassada amb una mena de boç de fusta. L’ha mossegat un gos i ara se li ha declarat la ràbia. Està lúcid, sap que morirà. A estones, a la cel·la on l’han aïllat, és presa d’un atac, el cos se li enarca sobre el llit malgrat les corretges, els seus membres estan posseïts per una força tal que sembla que el cuir està a punt de trencar-se. Al mateix temps, gruny i brama de dolor, treu bromera per la boca. Després torna a caure en una mena de letargia, vençut per la morfina. Unes hores més tard, és el meu pare qui li clava a la vena l’agulla que li injecta el verí. Abans de morir, el noi mira el meu pare, perd el coneixement i el pit se li enfonsa en un darrer sospir. Quina mena d’home ets quan has viscut això?