13

13 DE JUNY DE 1940

HO DIU L’ESTEVE

—Ens fan servir per embussar la carretera, per alentir els feixistes… Quan arribin hauran de metrallar-nos per poder passar, els ocuparà una estona… i mentrestant els francesos podran acabar d’organitzar-se, o fotre el camp d’aquí. No ho veieu, que ens han posat aquí perquè els servim d’escut?

No ho dic jo. Ho diu l’Esteve. L’Esteve. Si no l’hagués sentit aquella tarda, tota la meva vida hauria estat diferent, i molt més curta. Pensant-hi avui, és bastant estrany adonar-me com en aquell temps encara podia fer-me il·lusions sobre els francesos. Ens havien empresonat i afamat, però eren els francesos, els de la república, de la democràcia, dels drets humans, dels grans escriptors humanistes i d’unes quantes revolucions. No aconseguia imaginar que haguessin pogut transformar-nos en dics de carn i pelleringues, en murs vivents destinats a frenar l’enemic quan apareixeria. Quants cossos deuen caldre per alentir un tanc? Quants cadàvers, per fer perdre un parell d’hores a les tropes d’infanteria? Aviat ho sabrien. Aviat podrien comunicar-ho a París per tal de completar l’afany d’estadístiques de l’estat major.

I tot d’una, vinguts del Voló, arriben camions militars que ens distribueixen pa, sopa i aigua. Tothom pregunta a tothom què passarà aviat, però ningú no vol quedar sense menjar i així els cossos aquietats calmen els esperits. Si ens volguessin deixar morir no ens alimentarien. Ho murmurem gairebé tots, com si fos la fórmula definitiva per curar-nos el neguit. Si ens volguessin deixar morir no ens alimentarien.

Però no he perdut de vista l’Esteve. Més tard sabré que té trenta-dos anys, que era professor de mecànica a l’Escola d’Arts i Oficis de Manresa i anarquista convençut. Hauria de dir, més aviat, que era anarquista convençut però de mica en mica vençut per la realitat. Durant tota la guerra va arreglar motors a l’avantguarda, i així va veure morts i ferits però mai, després de la formació militar inicial, no va disparar contra ningú. Ell i jo havíem conviscut setze mesos a la mateixa platja però ni ell ni jo no recordàvem haver-nos vist mai.

Ara per ara, però, tan sols percebo en ell la ment més lúcida de totes les ments reunides en ramat en aquestes cunetes i aquestes prades a les envistes de l’infranquejable pont del Voló. Perquè nosaltres, aquí, en aquesta mitja tarda de juny, no som res més que bèsties atemorides vagament apaivagades pel pa i la sopa. Llavors, atret per la lucidesa que percebo en ell, m’hi acosto, ara que s’ha quedat sol mentre els que l’escoltaven descansen a l’ombra i comencen a planejar com passar la nit aquí. I tots comencen també a oblidar les seves paraules malfiades.

—Perdona —parlo amb una veu massa baixa—, he sentit el que deies… Doncs… creus que de veritat els francesos ens abandonen aquí per alentir els feixistes?

Ell mira, durant una estona, el meu ull blanc, com si no estigués segur que valgués la pena respondre a un ésser tan desvalgut com jo.

—Què en penses, tu? No sembla evident?

—Però llavors, què hem de fer?

Alça les espatlles i no diu res. Deu voler que el deixi sol. Deu sentir-se ferit de no haver sabut atreure cap auditori de més rellevància que aquest noi insegur. Com que no el deixo sol i continuo mirant-lo, acaba parlant.

—Fes el que vulguis, o el que puguis, què més vols que et digui? Queda’t aquí o prova d’escampar la boira segons si creus que val més ser un desgraciat quiet o un desgraciat que corre.

Fins feia poc hauria escollit, sense haver-hi de pensar, ser un desgraciat quiet. Qualsevol cosa feta amb quietud em semblava pensada per a mi. Però ara m’han matat l’Eugènia, i ja no puc pensar així. Tanmateix, tot i que m’han matat l’Eugènia, em costa decidir-me.

Vull que l’Esteve em doni una solució, i per això m’allunyo, fent veure que em desentenc d’ell. Vaig a seure sota una alzina, a uns deu metres rere seu, i no deixo de fitar-lo. Quan s’aixeca resisteixo per no aixecar-me també, i no sembla adonar-se que el segueixo amb la mirada mentre camina per la carretera, sense allunyar-se mai. Els altres miren cap al sud o cap al nord, però ell gairebé només mira cap a l’oest. Cap al Canigó, cap allà d’on baixa el riu. I torna a seure, abans d’aixecar-se per caminar de nou.

Quan comença a fosquejar, els soldats, que continuen barrant-nos l’accés al Voló, encenen focs i s’hi agombolen. Ni ens miren ni semblen parlar de nosaltres. Diré, en defensa seva, que tots saben que França ja té la guerra perduda. Al nord, la fugida davant de les tropes de Hitler és de dimensions colossals i els alemanys estan a punt d’endrapar París.

El meu francès és escanyolit però entenc prou bé els comentaris dels soldats, que no veuen ni gràcia ni sentit a la idea d’enfrontar-se amb els espanyols. Menyspreen els espanyols, incloent-hi els que preferiríem no haver de ser espanyols, i per a aquests soldats el menyspreu és un argument més, potser el més profund, per repugnar d’entrar en batalla. L’exèrcit de Franco ha guanyat la guerra civil fa poc més d’un any, però és un exèrcit exhaust que viu en un país desolat, sense saba ni sang. Aquests soldats saben que no els costaria gaire impedir als feixistes d’avançar, probablement els podrien empènyer cap al sud, fins a ocupar una franja de Catalunya i així salvar alguna engruna de l’honor de l’exèrcit francès, tan delmat pels nazis. Però ja ningú no sembla preocupar-se per l’honor. Ja res més no importa als francesos que acabar la guerra vius.

Saben que han perdut contra Hitler i que, per tant, ho han perdut tot. Nosaltres també ho sabem, però una mena d’acord tàcit, i en bona part incomprensible, fa que tant ells com nosaltres, en lloc d’ajuntar-nos com a vençuts i ajudar-nos, continuem assumint els papers que la història recent ens ha assignat. Ens vigilen, ens arraulim. Ens insulten, ens ajupim. Ens menyspreen, els odiem.

Llavors sí, és evident que l’Esteve té raó. Ens han posat aquí perquè els garantim unes hores, o potser un parell de dies, sense haver de combatre, per deixar temps als estats majors de pactar la derrota definitiva i acabar la guerra en tots els fronts alhora. Si morim nosaltres, potser ells viuran. Val la pena que ho provin. El preu, per a ells, no seria gaire elevat: acceptar que deuen la vida a la nostra existència i la nostra mort. Res que no sigui a l’abast d’una consciència raonablement militar.

Per això, decideixo que val més ser un desgraciat que corre, i em preparo a marxar.

L’Esteve, a deu metres davant meu, seu tot sol, i mira aquells soldats que gairebé ens giren l’esquena. Amb la foscor que avança, em costa més distingir-lo i me li apropo una mica, només una mica. En tota la tarda i el vespre soc l’únic a qui ha parlat, i si em veu allà, ara a cinc o sis metres rere seu, sabrà que vull seguir-lo. I és així com de sobte recordo un dels contes de l’Oncle Liró que havia llegit a La Mainada, quan un ganàpia barceloní aconseguia descobrir ell sol el cau d’una colla de lladres, gràcies a la deducció que havia fet del camí que podrien seguir per escapar-se. Així, els esperava amb la policia allà on pensaven que ningú no els podria esperar. Tinc ganes de somriure, com somriuria el senyor Emili si sabés que un dels seus contes potser servirà per salvar la vida del seu noi borni preferit.

Vaig a orinar. Per fer-ho, segueixo un dels mitjos senders fressats avui mateix per l’anar i venir de la gent i que permeten allunyar-se per no embrutar aquest camp sense filferro on hem de fer nit. Un dels mig senders fressats va cap a l’oest. Avanço, uns passos més del que el pudor aconsella, i em quedo plantat rere una alzina. Com deia aquell heroi astut imaginat per l’Oncle Liró, quan saps, o penses saber, on va aquell que vols seguir, tant se val precedir-lo. Llavors, espero que vingui l’Esteve. I ve. No ve de seguida, li calen gairebé tres hores per decidir-se, i jo allà, arrupit contra un tronc massa humit, m’adono que des que he deixat l’edat d’adormir-me a la falda de la mare aquest arbre és l’ésser viu contra el qual he passat més temps. Ingrat, però, ni tan sols li murmuro algun arreveure abans de deixar-lo per sempre. L’Esteve també ha anat a orinar, també s’ha allunyat uns passos més del que el pudor imposa, i ara veig com s’escola negra nit endins, a pocs metres d’allà on el guaito. I ara sí, camino rere seu.

És clar, no han passat vint segons abans que s’aturi, en sentir com algú el segueix. No m’ha reconegut però noto com, en entreveure la poca consistència de la meva silueta, es relaxa. Qui se li acosta així pot ser una nosa, però no serà cap perill. Ens trobem a tan sols cinquanta metres de la línia dels soldats i dels seus focs, però el cruixit de la llenya quan crema deu cobrir les nostres veus, com també les cobreixen les poques ganes dels soldats d’haver de moure’s. Tot i així l’Esteve murmura tan baix que he d’atansar-me fins a posar-li l’orella a frec de boca per sentir-lo. Tinc por que ho aprofiti per estomacar-me o apunyalar-me, però ni tan sols flastoma.

—Noi, què fas? El camp és a l’altre costat.

I me l’assenyala amb el dit, que entreveig dins la foscor, com si, de debò, m’hagués perdut.

—No… vull dir sí, ja ho sé, però no vaig al camp. Me’n vaig, també, com tu… És evident que tens raó, ens han posat aquí per frenar els franquistes. Que… que em deixes venir amb tu?

Fa que no amb el cap, però m’agafa la màniga amb la mà dreta i em diu de callar mentre m’estira perquè camini rere seu. Avancem un centenar de metres així, fins que un pendent més accentuat ens fa baixar cap a un riuet. Ara és gairebé impossible que els soldats ens sentin.

—Venir amb mi, dius, venir amb mi? I on penses que vaig? Coneixes aquest país, tu?

—Bé, no.

—Doncs jo tampoc… Vols fugir? Em sembla bé… Vols acompanyar-me? Mira, jo no soc gaire d’anar acompanyat, per no dir gens… Però acabes de demostrar que tens més seny que tots els altres, o que saps olorar el perill. En fi, bé t’he d’atribuir alguna virtut. Per ara, doncs, fotem el camp d’aquí, caminem tant com duri la nit, intentarem trobar un lloc amagat on dormir un parell d’hores quan es faci de dia, i després tu i jo decidirem si continuem plegats o si ens separem… Et sembla bé, noi?

Em sembla meravellós.