EL MEU SEXE és com una cova on vénen a morir les bestioles d’aquests senyors… Com en un cementiri d’elefants, els sexes mascles arriben i hi entren, esbufegant, a vegades ja quasi sense forces. Moren i ja està, tinc al meu damunt, o al meu darrere, o a sota meu, un altre homenot també prop de la mort, esgotat, encara que no ho sembli. El meu sexe és un cementiri d’ereccions.

—EREN JOVES, tots dos, disset anys, potser. Ell era un cretí, vestit de cuir, amb cabells brillants i ben clenxinats. Tenia un parell de tatuatges a cada braç. Ella, amb la cara vermella de maquillatge i els cabells tenyits de ros, també semblava bastant curta. S’havien instal·lat en el banc més amagat del parc, però els podia llucar perfectament, tot fent veure que llegia. Ell escoltava música amb un walkman i tenia una mà dins l’escot de la noia, que no semblava portar sostenidors. Sense mirar-la, li palpava el pit i ella, sense mirar-lo tampoc, mastegava un xiclet.

LA PRIMERA VEGADA que un noi va llepar-me el conillet va ser dins una tenda, no gaire lluny del Canigó, una nit d’estiu. Ja feia quasi dos anys que havia perdut la meva menystinguda virginitat i cap dels meus amants no s’havia atrevit encara a tastar-me. Trobava que aquest descuit palesava una certa mala educació i que l’egoisme podia ben bé ser un tret comú dels homes i nois. Sobretot perquè jo n’havia tastat, xuclat, llepat, rosegat, assaborit uns quants, si era possible sense preservatiu. Aquell, però, va fer-me perdonar els seus col·legues passats.

Mentre em llepava, no descuidant cap mil·límetre de la meva vulva, i provant d’introduir-hi la llengua com si pogués ejacular amb ella, vaig pensar que si el Jesuset existia devia trobar-se exactament a la punta d’aquella llengua. Després vaig penedir-me d’aquest pensament, dient-me que els anys de catequesi no m’havien fet cap bé; i que per sort mai no vaig voler fer cap comunió.

DORMIR amb les seves mans damunt meu és com haver guanyat en una tómbola un val per a somnis feliços. No sé com s’ho fa però no hi ha manera de passar nits dolentes, quan la seva mà de dorment m’abriga el pit.

VAIG ESTAR-ME, una cop, una mica més de tres mesos sense fer l’amor, tenia vint-i-dos anys. Va ser com provar de resistir un minut i mig sense respirar, com no poder orinar en tot un dia… Un vailet pedant, i culte, m’havia enviat a pastar fang fora del seu llit i jo, despitosa, enamoridiota, vaig fer vaga de cuixes, vaig instaurar el toc de queda del clítoris, el black-out de la meva pell…

Al cap de poc, la meva tenacitat s’havia esvaït i només em quedaven cremades, cicatrius un bon xic purulents del combat que perdia. Ja no en sabia. Mirava un noi i em ruboritzava, la sang se’m feia xarop i la saliva pedretes. Durant el temps passat amb el cagallums, un xic més d’un any, havia tallat quasi totes les amistats, fet miques els somriures destinats als altres… Em vaig retrobar, doncs, de cop i volta sola al món i sense born, lluny de casa, ja que tot això va passar quan era estudiant allà ben lluny. Als restaurants universitaris no coneixia ningú; a les classes, tota sola abans per pura vanaglòria, ho era de sobte per inèrcia de tothom, i per incapacitat de trencar els motlles dels costums. El ventre se m’encongia i la cara em picava, a la nit, mentre em consolava en va, amb tècniques de gimnàstica manual, per tal que no se’m rovellessin l’ànima i la vagina.

Tot el dia duia a sobre el pes d’aquella carència d’home. L’arrossegava pertot i pertot em feria el cos, de tan feixuc.

Fins que un bon dia vaig seguir un libanès, de segon any de sociologia, si recordi bé, i bastant maldestre a desembarassar-me de les meves penes. Però sabia somriure. Es va escórrer al cap de trenta segons, havent-me tot just triturat els pits i besat la boca, però vàrem tornar-hi, per força. Estava jo disposada a proclamar la seva ineficàcia per tota la ciutat universitària si no es decidia a ser més altruista… Ell també devia patir de mancances, perquè després de l’esverament inicial, un cop calmades les seves pròpies cremades, va mostrar-se del tot disposat a fer-m’ho passar bé, acariciant-me l’angelet amb el bigoti tantes vegades com vaig voler.

HI HAVIA, cap al centre vila, dos nins àrabs que es perseguien, posant-hi, però, poca convicció. Un d’ells sacsejava una llauna de no sé quina soda, una llauna verd-groc, i l’altre provava d’arrabassar-la-hi. Devia estar gairebé buida, si no el líquid s’hauria vessat arreu i de preferència damunt dels seus vestits.

—Però si només en queda una gota! —va queixar-se el nin que va apoderar-se finalment de la llauna.

—Acaba-te-la, si vols —va respondre l’altre, amb aire generós.

Tots dos miraven els vianants fent mala cara, com si temessin molestar-los i que aquests els obliguessin a parar de jugar. Cridaven una mica, és veritat, però no veig qui haurien pogut empipar, un diumenge al migdia, encara que ocupessin tota l’amplada de la vorera, sense gaires ganes de baixar-ne quan de tant en tant hi passava algú.

Diuen que hi ha molts àrabs homosexuals. No sé si és veritat, tot i que n’he vist, sovint, pels mercats de Perpinyà passejar-se donant-se la mà. Potser és un costum de llurs terres que vol que els homes caminin així, i és exempt de qualsevol connotació sexual… Els dos nins, més avançat el dia i menys forta la calor, potser es fan petons. No pas per inclinació, sinó per tastar-ne la sensació, llepant-se la llengua sense plaer i, segurament, sense cap erecció.

L’erecció, la tenen cada un per la seva banda, ocasionalment. Sexes petitons, drets i durs com un guix ja esmerçat. Deu ser molt estrany de xuclar sexes impúbers, deu cabre-hi tot dins la boca, inclosos, o quasi, els testicles. Alguns, n’estic segura, es deixarien fer sense manies.

EM MOSSEGA LES NATGES. Jo li dic que més fort, que després li tocarà a ell i no li faré cap regal. Serra les dents, doncs, em fa mal. Xiscli, molt fluixet, i em diu:

—Tens les meves dents marcades damunt teu. Potser hi seran per sempre més…

Jo, somric, perquè és això el que voldria, ni més ni menys.

A L’OSKAR, li vaig dir, una nit, que m’agradaria tenir un ca, no gaire gros, un ca mitjà, normal. Era just després que m’hagués sodomitzat sobre el sofà, com si navegués damunt meu, en una mar oscil·lant entre tempesta i bonança.

—I per què em dius això, ara —va demanar-me, un bon punt estranyat ja que encara panteixàvem tots dos d’aquella travessia marítima.

—Perquè així podríem fer l’amor contra un plàtan, a l’estiu, saps. No portaria res sota la faldilla i cap a les dues de la matinada aniríem a veure els arbres de la Passejada. Estaria mig ofegada, entre l’escorça de l’arbre i l’alè de l’Oskar…

—Però el gos, què hi ve a pintar?

—El gos, hi seria per llepar l’esperma que em regalimaria de les cuixes, seria bonic, oi? Em faria pessigolles i ens estimaria encara més… Nosaltres també l’estimaríem encara més, perquè ens faria riure.

Es va ajeure al meu costat, alleujant-me del seu pes i em va mirar, espantat.

Vaig haver de dir-li que no era pas veritat.

—Només una broma, Oskar, no m’agrada el tacte dels plàtans.

NO M’ATREVEIXI pas a dir-li que l’estimi, mentre fem l’amor. Tinc por que no es pensi que és només pels seus dits i la seva boca que em solquen la pell, per l’electroxoc de quan s’endinsa i em crema. A vegades, doncs, sense que se n’adoni, li escric «t’estimi» sobre l’esquena, amb l’índex de la mà dreta, mentre corre dintre meu.

AVUI, sóc una reina egípcia. Dona i amant del meu germà, el rei amb qui em casi dues vegades l’any. Abans de les noces, per tal de tenir la pell blanca i suau com escau a una reina germana, prenc un bany de vi d’home.

Durant la tarda, els tres mil soldats de la meva guàrdia han desfilat davant meu, en grups de dos-cents, mentre jo feia la meva sesta reial tocant, separada d’ells per una cortina fina de lli, perquè no em puguin veure. Mig nus, abillats només amb les insígnies que els fan meus, els he lliurat a les dues-centes cortesanes que viuen al palau i estan al meu estricte servei. Totes ensems els han masturbat, i han fet néixer al bell mig de la sala una fressa d’ala d’ocell, amb els moviments de les mans, i han fet néixer també un cor de màrtirs, amb les veus dels soldats que gemegaven de l’ànsia de servir-me… Cada una duu una copa de plata dins la qual ha de recollir l’esperma, i cada una sap que no n’ha de vessar ni una gota, sota pena de ser oferta als escarcellers de les masmorres reials… Quinze vegades van per feina, quinze vegades cada una omple el calze de suc de mascle i tot seguit el va a buidar dins la meva banyera. Algunes, per descansar-se els canells o per acabar amb més diligència, utilitzen la boca, és clar amb defensa absoluta de tastar el meu licor d’aigua blanca.

Quan s’han apagat els últims sospirs de la guàrdia i les donzelles han sortit, amb permís de dos dies de descans, sols acompanyada de les meves sis serventes predilectes, vaig i jec dins el bany de vida. Amb molta consciència, les noies em freguen el cos, de la planta dels peus fins al front, perquè penetri bé pels porus el sabó de les reines d’Egipte. Sota la banyera, alimenten brases que fan que no es refredi el suc i així m’hi pugui quedar una hora llarga, omplint-me la boca del vi per recordar-me del gust del meu faraó, impacient de tastar-lo.

Expliqui això a l’Oskar però no sembla pas que li agradi gaire. Diu que tinc fantasmes massa difícils per a ell, que un dia els voldré realitzar i que per força hauré de deixar-lo. Em mira amb ulls perduts, com si hagués trencat un plat de porcellana de la seva àvia; espera un somriure. L’hi regali, generosament, i li dic que encara que només pugui ruixar-me els pits amb un petit didal de semen, només vull el seu per als meus massatges.

M’ÉS UNA GRAN DOLÇOR de l’ànima quan m’acarona els cabells i, amb tisores, talla la punta d’aquells que estan malalts. I m’és una gran dolçor de l’ànima quan amb la seva verga em fa petons als llavis del meu avall, abans d’esmunyir-se entre ells.

NO M’AGRADA anar al cinema acompanyada. Vull dir d’un amant quan tenia amants o de l’Oskar, avui. Massa sovint senti els dits del meu veí que s’allarguen misteriosament fins al meu escot o que llisquen entre les meves cuixes. Em fa perdre el fil del film. En canvi, si no passa res, massa ganes tinc de descansar el cap sobre la seva espatlla, massa ganes per no fer-ho, i llavors sóc jo qui em senti temptada de tocar-lo… El que m’agrada és anar-hi sola i trobar una sala buida, com més buida millor. Em posi allà on no hi ha ningú, per això procuri sempre d’arribar a l’últim moment, per tenir menys possibilitats que em molesti un espectador en retard posant-se’m a prop. Ben aclofada dins la butaca, tan bon punt el film ja rutlla em descordi una mica els pantalons o la faldilla i deixi que la meva mà dreta descansi damunt del meu pubis.

Sovint, no passa res, en tinc prou amb la tebior que cada part del meu cos regala a l’altra. A vegades però, i no sempre depèn de la pel·lícula, remoc algun dit, lentament i sense pensar a arribar a un improbable orgasme. M’acariciï com acariciaria el clatell del meu gat, si fos possible de dur el seu gat al cinema. De tant en tant, em llepi els dits, com d’altres llepen barres de xocolata comprades a l’entrada, i tot seguit els torni a submergir contra la meva vulva, petits rais perduts dins el meu estany de muntanya.

ALGUNS MATINS, mentre em desperti, pensi que és massa meu, l’Oskar, bé prou que sé que no tothom pot enorgullir-se de tenir a casa un suís alemany… Massa meu perquè suporta amb una igual paciència i, pel que sembla, una igual joia, tant els meus períodes d’abstinència com de voracitat sexual. Sempre d’acord, per folgar o per quedar quiet com un sant monjo. Deu tenir un sexe autocontrolable, amb un fiador per als dies de penúria i amb un carregador reblert de bales per als dies de festa. Em perdonarà la comparació guerrera, ell que va deixar la seva Suïssa perquè en tenia prou d’haver d’anar a fer el soldat cada any una mica.

QUAN SENTI que, parlant d’algun noi, es diu que ja és madur, pensi de seguida en unes d’aquestes peres grogues i rodanxones que la mare em feia menjar als àpats d’estiu. Només de tocar-les amb la punta del dit ja s’esparracava la pell i gotejava un suc empastifador de mans. Els homes són així, els madurs, però també els verds. Tan bon punt els toques la pell els surt el suc, i si poguessin els en sortiria per tot el cos i no pas només per llur petita font d’aigua.

UNA TARDA, a la Cerdanya, en una cambreta de l’hotel on treballava per pagar-me els estudis, vaig renyir amb en Marc. Era un cerdà d’adopció, com deia ell, vingut de Nimes per ensenyar a esquiar els petits francesos de vacances. Era molt cridaner i aquella vegada, abans de començar a aplegar les seves quatre coses, per buidar la meva cambra de la seva feixuga presència, es va enrabiar tant i tant que va abaixar-se els pantalons per ensenyar-me encara un cop el seu membre.

—Ja pots fotre’m fora —va dir, si fa no fa—. Ja veuràs que aquest, l’enyoraràs i podràs venir a plorar, s’ha acabat per a tu…

Cal dir que atribuïa una gran importància a la vida social del seu sexe. Si hagués pogut, l’hauria presentat a tothom, després d’una encaixada o d’un parell de petons: «Bon dia, encantat, em dic Marc i et presenti el meu pardal…».

Vaig mirar-me’l, doncs, per última vegada i el vaig trobar boniquet, com sempre, però un bon tall ridícul, esquifit per la còlera del seu amo i déu. Vaig tenir ganes de ser dolenta i li vaig amollar que no s’havia d’amoïnar per mi, que ja em sabria desempallegar del record de la seva cosa. Vaig afegir, amb veu més calma i sense deixar de llucar-l’hi, que el membre viril, com diuen, és la cosa del món més fàcil de trobar. N’hi ha, pel cap baix, uns 2.500 milions, en aquests moments, comptant les eruguetes dels nounats i els carbassons flacs dels vellards, però també els sexes plens, drets i contents de ser-ho de minyons i homes manyacs, tendres.

—Ja pots vestir-te i no fer més l’ase, que de pixes per xuclar n’hi ha tantes que no ho podrien fer totes les putes del món si s’hi posessin juntes —vaig dir, amb una certa ampul·lositat—. Pots marxar tranquil que no patiré gaire temps de la vostra absència, tu i l’espàrrec.

Després, just abans d’obrir la porta per alliberar-me d’ell, va insultar-me, una mica, però no en vaig fer cas, preocupada només per veure’l desaparèixer. I se’n va anar a fer estadístiques sobre els conyets que podia arribar a traucar, si es posava a racionalitzar la seva vida sexual en vista de rècords a batre. O així m’ho vaig imaginar.

NO SÉ A QUINA EDAT, potser cap a vuit o nou anys, vaig descobrir que del que duia entre les cuixes, se’n deien llavis, o més ben dit que aquests llavis se’m posarien a existir al mateix temps que els meus pits s’inflarien. Imaginava, més o menys, que el meu sexe seria com una boca i que per tant, fer l’amor volia dir necessàriament jeure amb un noi boca a boca i boca a ocell, ja que sabia que de l’aparell masculí, en deien ocell, ocellet, titola o pixa, crec. Imaginava com petarien els petons que ens faríem, petons d’amunt i petons d’avall.

Un poc més tard, quan vaig veure a la televisió com les llengües participen dels besos de manera determinant, vaig pensar —després d’un curt període de fàstic a la idea de llengües barrejades i de salives passant d’una boca a l’altra— que potser també me’n creixeria una en el clot de la vulva. Per tal de millor petonejar i d’entrelligar-se amb l’ocellet del noi que també era, si fa no fa, una mena de llengua… A vegades pensi que és una llàstima que no sigui així, finalment.

TANT M’ENAMORA la seva mirada que voldria llepar-li els ulls.

LI VAIG DIR que el seu esperma era el més bo que mai havia tastat. I ell, amb un somriure franc, em va creure, ni tan sols engelosit per la idea que una tal sentència, per tenir valor de llei, havia de ser pronunciada basant-se en una notable experiència.

Sobretot que, fet i fet, no és pas ben bé veritat. Mai no he sabut distingir cap diferència de sabor entre els líquids de tots aquests senyors que m’han fet el favor d’ejacular-me boca endins. Aquesta preferència deu venir —ultra l’evidència que l’Oskar és el meu favorit, el meu home per anys, d’ara endavant, i l’únic— de la seva manera d’escórre’s.

Ho fa sense servilitat (vull dir al contrari d’aquells que pareixen tenir un xic de vergonya de deixar-se anar, mainatges indefensos i hipòcrites), sense esperit esportiu (al contrari dels que voldrien poder mesurar la quantitat exacte de semen que han emès i cronometrar el temps que han aguantat) i sobretot sense sentir-se obligat a agafar un aire viril d’hèrcules de circ, o falsament indiferent, amb un petit somriure indulgent de gran seductor comarcal.

DIUEN que els prehistòrics, homes i dones, dormien sempre amb les mans entre les cuixes, per protegir-se el sexe. No entenc com ho saben si no crec pas que s’hagi trobat mai cap diari íntim d’algú d’aquell temps per explicar-ho… Ho feien, diuen, doncs, per protegir la part més important del cos per a la supervivència de l’espècie, i si és veritat sembla que ha funcionat, dic jo.

Ara s’ha perdut una mica el costum, i les mans descansen allà on sigui més confortable, encara que fet i fet sovint no hi ha lloc més calentó que sota el melic. A mi, a vegades em passa, de clapar així, encara que no sempre és el meu, de sexe, que protegeixi amb les mans.

HE ENVIAT una lletra al meu donzell. L’he portada a la bústia més a prop de casa, no gaire lluny, al carrer petit de la Moneda. D’allà, ha anat fins al centre de triatge, que no sé on rau, després a la Posta i tornar a caseta, l’endemà mateix… Abans de tot això però, havia rumiat tot un matí per trobar el que hi volia posar, tot fent semblant de treballar. I al final, deia això, pobra de mi, escrit amb la meva lletra més pulcra i sense adonar-me de seguida que era un alexandrí: M’estimi el teu cul com m’estimi la neu. No vull ser-hi quan l’obrirà.

FORA DEL DELIT suat del vaivé dintre meu, el que més m’agrada és acaronar testicles. Dic testicles i no pas collons perquè collons és un mot massa greixós. El trobes arreu, escrit, amollat, pensat, dibuixat amb retolador sobre parets sovint pixoses. Testicles té un caire antic que m’atreu més, com un nom de bestioles del fons submarí, d’aquestes que viuen a diversos quilòmetres per sota de la superfície, sense ulls, només amb una boca. O bé, rumiant-hi més, em recorda una màquina, un engranatge, té un toc de tecnicitat que contrasta amb la tebior de la cosa, amb la seva rodonesa flonja.

El que em fa més plaer és d’acariciar-los com si fossin un gosset minúscul, un peluix que ajuda a dormir. I quan els inundi de saliva, és com si em xuclés el polze per assossegar-me. Sóc com un gat que beu llet en el meu bol blau de quan era una nina petita; i somric a mitges si pensi que per sort no tinc la llengua tan rasposa.

TANMATEIX, quan li dic m’agrada tocar-te aquí, envermelleixi —segurament no es nota, envermelleixi fàcilment galtes endins— perquè no gosi dir-li:

—M’agraden els teus testicles.

El mot, saborós per a mi, sona sovint malament a les orelles dels altres. I com que la curiositat intel·lectual, a cops, arriba a fer-me moure de la meva mandra, he anat fins a la biblioteca municipal, per veure el que li hauria de dir en d’altres llengües, si resultaria més fàcil…

Hi ha doncs testicles catalans, testicules francesos, testículos espanyols, testicoli italians, testículos portuguesos, testicles anglesos, fins i tot testiculi llatins i testikoj esperantos… Però les llengües properes són un xic monòtones i poc adients per als agosaraments verbals. Ho he trobat també en hebreu, en àrab literari i en grec modern però no sé reproduir els alfabets corresponents i conec massa poc la fonètica per desxifrar-ne la pronunciació. En alemany, que es diferencia de totes aquestes llengües —Hoden—, mai no gosaria dir-li-ho, tractant-se de la seva llengua materna. Probablement no m’entendria i em faria repetir i jo que no tinc cap idea de com es formula el plural en alemany, em sentiria ridícula de dir Hodens, que pressenti que és una rucada.

Per sort, vaig exhumar, d’un prestatge un xic descuidat, un diccionari francès-hongarès i ara provaré de dir-li:

—M’agraden les teves here.

Encara que tampoc no sé si en plural es diu així, el diccionari, poc avesat a facilitar-me la feina, només sabia indicar-ne el singular. Doncs m’hauré d’atrevir a murmurejar:

—M’agraden les teves heres.

O els teus heres, aneu a saber, tampoc no precisava si era masculí o femení. És igual, ja m’ho faré anar bé.

N’HE XUCLAT un, n’he xuclat dos, n’he xuclat tres i quatre, cinc, sis, set, vuit, nou i deu i onze i cap més, crec. Jo que en el meu podi personal posi sovint els viatges, abans de qualsevol altra cosa, sobretot els viatges amb avió, vet aquí que he tastat més sexes d’home que no he visitat països… Hauré de marxar més sovint de casa, de passar més fronteres, de saltar les mars amb més constància. Però si ho faig, aneu a saber, potser ho aprofitaré per xuclar algun nadiu, per tant no hi haurà manera de reduir la diferència…

EN CANVI, si conegués qualsevol país del món tan bé com sé tastar el sexe de l’Oskar, me’n podrien fer reina, emperadriu i per què no, deessa immortal.

Per refrescar-me, bufa sobre els pèls del meu pubis com si fos marinada i jo estic dreta i nua prop del riu, sentint com m’envolta el seu alè, com se m’esmuny entre les cuixes per provar d’entreobrir els meus llavis d’allà. Tot seguit torna a pujar fins a acaronar-me discretament els pits. Però el pobrissó esbufega al cap de deu o quinze segons i li haig de dir que pari.

Té ganes de tornar-hi i em demana que em giri, per tal que el ventijol aquest cop em refregui les natges, quasi fins a lliscar pel foradet que hi duc, al bell mig, i em fa venir ganes que s’obri, però només un xic.

NO HI HA RES que no li pugui dir, almenys ho crec. Segurament no és veritat, no podria parlar-li del primer home amb qui faré l’amor si es mor, de com el triaré, al cap d’unes setmanes o d’uns mesos, i si provaré que tingui les mans tan fines com les seves. Tampoc no podria explicar-li que a vegades li he fet l’amor sense ganes, només per no veure-li més els seus ulls de gos malalt. Si li ho digués, se’m moriria de vergonya a l’acte i després no podríem fer més l’amor sense que primer, i durant vint minuts, em preguntés si realment en tinc ganes, fent-se cansós sense adonar-se’n…

Tampoc no podria dir-li mai que la seva esquena és lletja, clapejada de grans rojos i d’alguns pèls, prou foscos per accentuar la blancor una mica malaltissa de la seva pell. No per això em desagrada d’ajeure’m damunt d’ell, quan dorm de bocaterrosa, i despertar-lo amb el meu pes, forçant sobre les seves anques i provant d’imaginar com li neix una erecció, comprimida entre la seva panxa i el llençol. La seva esquena és lletja, i també ho són bastant les seves anques, justament, també blanques i malpeludes. En canvi m’agrada pessigar-les, llepar-les i mossegar-les.

I quan ho faig ni tanqui els ulls, perquè ja no em recordi gens ni mica que no m’agraden. I li dic que m’agraden, com és natural.

UNA ROSSA massa ben pentinada, a la televisió, ha explicat amb força detalls com una irlandesa va fer una depressió mentre estava prenys, perquè en saber que es tractava d’un nin no va poder suportar la idea de dur dintre seu dos testicles i un penis. Els testicles dels nadons, és veritat, són una mica desproporcionats, a semblança del cap, massa grossos. Però l’ocellet és a penes més llarg que llur dit xic, i a penes més espès…

Observar-me en el mirall de la cambra de bany, cridar l’Oskar i dir-li, com si fos del tot normal:

—Veus aquesta petita protuberància prop del melic? Es el seu xiulet i em dedica la seva primera erecció.

L’OSKAR es va enamorar de Barcelona. No és gaire original, totes les ciutats tenen amants escampats pel món, que han viatjat molt o llegit molts llibres. Vàrem anar-hi, perquè, com tothom, el meu amiguet del cel volia veure els formatges d’en Gaudí. Amb grans gestos un xic maldestres em va explicar la història de la Sagrada Família, però quan es va tractar de pujar fins a dalt, el seu entusiasme va decaure.

No sabia, jo, que el meu suís teutó tenia por del buit. Va grimpar recalcant-se a la paret i refusant amb obstinació de mirar l’ull de l’escala que s’obria fins a l’infern. Dalt de tot, en tot cas, em vaig captenir molt bé. No vaig pas passar-li el palmell de la mà per la bragueta, ni vaig obligar-lo a pesar els meus pits per veure si amb l’altitud s’havien fet més lleugers. Només vaig dir-li que si ejaculava, allà dalt, el seu semen retria homenatge a l’obra gaudiana, recorrent de dalt a baix tota l’alçada de la torre, fins a esclatar al peu d’algun sant empedrat.

—El salt més gran que hagi fet mai el teu esperma —vaig dir, amb l’aire entremaliat que sé agafar quan vull fer-li por, una mica.

Va aconseguir somriure i tot seguit vàrem emprendre la baixada. A mig camí, es va girar, lentament, i em va mossegar els llavis, per dir-me que no feia res si l’havia espantat.

MENTRE M’EXPLICA un conte txec m’acaricia les galtes i jo el miri als ulls. El nan serà salvat, el nin desembruixat, la bruixa castigada i ell despentinat quan l’hauré obligat a dibuixar els personatges, amb el dit, damunt dels llençols. El nan, espavilat, correrà de pressa a amagar-se entre els meus pits.

—I la bruixa —pregunti—, d’on sortirà?

QUAN ELS HOMES envelleixen, se’ls arruga, també, la pell del sexe? O bé la tibantor dóna en aquesta sola part del cos, en el moment de l’erecció, la mateixa pell fina de quaranta anys enrere? No ho he demanat mai a ningú, ni a l’Oskar, perquè li feria pena, i per efecte psicosomàtic, ja ho veig a venir, només aconseguiria una mitja tibantor.

Quan tindré les mans secallones, amb cada mil·límetre arrugat, les ungles grisenques i el palmell raspós, esperi que em quedarà prou energia per tenir ganes de comprovar-ho i fer alçar la torre dels miracles del meu Oskar sense cabells.

—M’AGRADARIA, potser, mossegar-te la planta dels peus, no gaire fort… Però si ho faig em vindran ganes de llepar-te-les, i també el taló i els dits, segurament; de menjar-me’ls… I tu, et posaràs a xisclar que no suportes les pessigolles i em ventaràs cops de peu, em faràs mal a la boca, sense voler. I què pensaran els veïns, quan ens sentin cridar tots dos? No gaire res, és veritat, mai no escolten.

EM VAIG ENTRENAR amb una banana, l’altra tarda, tota soleta. Mirava un vídeo, un Western amb Lee Marvin, sense cap mena d’incentiu sexual. He xuclat una banana com si hagués estat el meu sexe masculí preferit. Es clar, a poc a poc me l’he menjada, gastant-la amb la llengua i amb les dents… Aviat he sabut que la fruita d’arbre mai no podrà substituir la fruita d’home. Hi faltava el tremolor interior, les pulsacions de la sang que fan batre les venes, la vida viva i finalment, és clar, el suc que raja i que cap milk shake no podrà donar-me mai.

Més tard, però, un bon matí de diumenge, amb la península del meu estimat a l’abast, he sentit un poc de frustració, quan he començat a esmorzar-ne, amb una certa golafreria. La frustració de no poder mastegar-la, de no poder empassar-me’n bocinets, de no poder acabar-me-la sencera.

VOLDRIA PRESENTAR-ME als seus pares, diu, quan sent nostàlgia de la seva terra helvètica. Els imagini llargs i prims, un xic secs per fora i ja eixuts per dins.

—Saps si fan l’amor, encara? —li demani.

Ell, pobret, es posa vermell i diu que és una pregunta que mai no s’ha fet. Menteix, és clar, tothom ha pensat en els seus pares com a parelles trituradora de carn i ràpida als gemecs nocturns.

S’entesta. Diu:

—No, no he estat educat per tenir aquesta mena de pensaments…

Continua mentint. Llavors el faig venir contra meu i li acariciï la galta, per fer-li descuidar el seu anhel de reveure Suïssa i els suïssos. Trec el pit de la camisa i l’hi doni, i ell beu la meva suor quasi materna.

FAIG RAJAR la seva aixeta de llet de menta i bec com si hagués passat un dia sencer al mig de les pedres del desert de Gobi, sense aigua ni ombra.

Avui, sóc una captaire de les que dormen sota el pont Aragó, a la vora de la Tet. Vaig vestida amb parracs que em varen regalar fa un any al Socors Popular i que no he rentat des de fa setmanes. Faig pudor, és clar, i quan sec prop de la Llotja, amb la meva gossa Candy i amb una capsa de camembert buida davant meu, sé que quan algú s’acosta per donar-me alguna moneda li puja fins al fons del nas la meva flaire de dona paleolítica. Alguns, a l’últim, han reculat, desdint-se de llur bona acció. El meu home ja em diu que hauria de rentar-me més sovint, ell ho fa una vegada a la setmana, ja que tenim el riu a l’abast, però no m’agrada que em vegin despullada. Quan em renti, és de nits, però l’endemà mateix ja torni a pudir, no sé per què. Dec dur la pobresa tan dintre meu que ni que em banyés dues vegades al dia en banys d’escuma perfumada…

Ell, de tant en tant, em venta cops de puny i tinc la cara macada, els ulls morats, els llavis escardats. Això sol passar quan no vull remenar el seu giny, per què hauria de fer-ho sempre que ell ho vol? Si haig de dir la veritat, és tot just que arriba a trempar, amb totes les ampolles de vi brut que escura cada dia. Quan està ben gat, a la nit, un dels seus jocs favorits és d’anar de ventre dins l’aigua; parli, aquí, de l’estiu. Cal veure’l com riu quan mira les seves coses que baixen, a la llum dels fanals elèctrics del pont… Després, si ha rigut prou, es neteja el pardal i me’l clava.

Ahir, em va fer caure dins l’aigua, tota vestida, i em va obligar a rentar-me les intimitats, mentre cridava que n’estava fart de cardar amb un tros de carn fastigosa. Cridant jo també, vaig fer finalment el que ell volia, rentar-me de dalt a baix amb un tros de sabó de Marsella.

—Flaira-me’l —li vaig amollar—, avui sí que no faig olor de resclosit.

Però ell no tenia ganes de manyagons, es va treure els pantalons i l’eslip, es va deixar sabates i mitjons, i em va picar allà mateix, damunt dels còdols que em matxucaven l’esquena i les anques. Quasi no vaig sentir res, de tan poc que ho va fer durar, el fotut malparit, i jo tan neta, amb un cul com un plat d’argent, que ni va voler fer-li un petó.

CADA VEGADA que un minyó s’ha despullat al meu costat per primer cop, o que n’he despullat un, he tancat els ulls, dos o tres segons, abans de mirar-li el peixet. Així és com una sorpresa, i més gustós, als ulls, a la mà i allà on calgui.

L’OSKAR estava dret, al costat de la taula de la cuina, nu. Jo, asseguda al meu lloc habitual, només quasi nua, el masturbava. Davant meu, hi tenia un sorbet de maduixa que havia fet jo mateixa, amb força nata i suc d’una mitja llimona, per donar una mica de nervi al conjunt. L’havia preparat la vigília, ja que un bon gelat s’ha de deixar vint-i-quatre hores a la nevera abans de congelar-lo, a fi que els sabors es barregin bé. També cal treure’l del congelador i tornar-lo a posar a la nevera una hora abans de menjar-se’l, per tal que perdi un xic la seva duresa.

Al començament, només li havia xuclat la punta del membre, perquè em repetia que es trobava ridícul, així (mai no l’havia tocat tan delicadament a la cuina) i tenia dificultats per trempar ben trempat.

Quan vaig sentir que estava a punt d’ejacular, vaig acostar el platet amb el sorbet i li vaig abaixar el sexe, la qual cosa va obligar-lo a obrir les cames per sentir-se més còmode. L’esperma va cobrir la maduixa de gotetes, accelerant-ne la fosa als punts d’impacte. Encara esbufegant, va seure al meu costat mentre jo llepava el gelat, amb compte de no vessar res. Però no anava gaire bé, recollia sobretot la cobertura calenta de l’Oskar i quasi res de la maduixa. Vaig servir-me, doncs, d’una cullereta per poder assaborir la barreja fred-calent. Vaig dir-li que m’ho apuntaria a la meva llibreta de receptes de cuina. Va riure, una mica, i ho va voler tastar.

POC M’AGRADA el meu cul, perdoneu-me, és un dels meus complexos. El trobi massa granulós, sembla un globus aerostàtic massa inflat per baix i pels costats. Ja sé que Apollinaire parlava «dels culs caients de les catalanes» com a senyal de distinció, però no és pas una raó per fer-ne del meu una bandera.

Ara bé, quan un home sap manejar-lo, mossegar-lo sense violència i llepar-lo amb una certa elegància, puc trobar-li un cert encant. Com si pogués somriure amb les natges, es fan més tendres, més acollidores. Més fotogèniques, probablement. Al capdavall, no és pas cul ferm que cal lluir, sinó boca de mascle dolça a fer-lo existir.

LA VIDA ÉS MORTAL per als qui no tenen ningú amb qui jeure, les belles estones d’estiu. Et llepi, em llepes, ens llepem, i així ens refresquem, lluny de les colles de beneits que es deixen fregir a la platja. La seva saliva es barreja amb la meva saliva, amb la meva suor, amb el meu licor de préssec, amb les meves llàgrimes si em fes plorar. La seva saliva és indispensable a la meva regulació tèrmica, és el meu sistema personal de climatització, no me’l robareu.

VA SER UN AMANT que em va durar de Nadal al Cap d’Any, aquell de la pastanaga ratllada. L’havia pescat a casa d’una amiga, amb qui, per sort, no vaig pas renyir, després que m’hagués presentat un gamarús tan ensopit. Pitjor per a mi que vaig endur-me’l al llit. Feia l’amor com cal, res de l’altre món, se li notava una certa experiència que li permetia de dissimular un xic la seva manca de talent. Però aquell tros de bèstia, quan vaig insinuar-li que em plauria moltíssim que acostés els seus llavis al meu clavell, que begués algunes gotes de la meva font mineral, va refusar rotundament, excusant-se, dient que no en suportava el gust.

Va explicar-me, bo i destrempant, que ja ho havia provat amb d’altres noies però que no li agradava gens, que li feia venir basques. Li vaig dir que no passava res, cadascú té dret de tenir les seves preferències i no veig per què, si no hi ha cap obligació d’estimar-se el carbassó fregit o el formatge d’ovella, se li hauria pogut retreure de no suportar el sabor del suc diví de donzella…

Dos dies més tard, abans que vingués a sopar a casa meva, vaig acariciar-me amb una pastanaga. Era la primera vegada i si no ho havia fet abans era sobretot per la por que no se’m trenqués a dins. Vaig escollir la més espessa i m’hi vaig complaure un llarg moment, ben neta i pelada. Em vaig fer pujar uns sotracs no gens negligibles, per tractar-se només d’un llegum. Regalimava de tot el que duc per dintre i que només els gurmets saben apreciar… Anant amb compte de no perdre’n cap gota, vaig ratllar-la, tal qual. Vaig amanir-la amb oli d’oliva i un raig de vinagre i vaig servir-la-hi, amb un bocinet de julivert per fer bonic. Quan va arribar, el sopar era a punt, es va empassar la pastanaga com a entremès vegetarià, amb un gran somriure, tot intentant seduir-me. Abans de les postres vaig dir-li que no calia que s’hi esforcés tant, la grolleria li eixia per tots els porus i vaig demanar-li que marxés, sense confessar-li res de la meva broma…

Ara em reca, una mica, que no hagués sabut el que es va menjar. M’hauria fet gràcia de veure’l enrabiar, o fer ganyotes de disgust, com si estigués a punt de morir, ofegat per un verí sense antídot.

VAIG VEURE Emmanuelle, el primer de la sèrie, al cinema, amb un noi. Era molts anys després de la seva estrena, és clar, un d’aquests dies d’estiu en què les sales de cinema no saben què proposar i exhumen èxits passats. El film em va decebre molt i no vaig pas deixar-me acariciar, hi havia massa luxe, massa avorriment i massa poca pell masculina. Al cap d’unes setmanes, amb el mateix noi, vàrem anar a veure un film porno, al Star Ciné de Perpinyà, un de veritat, no en recordi el títol.

Dins la sala, hi havia set o vuit mascles escampats que remenaven discretament, i que en sortien a mig film quan havien acabat. Hi havia també una parella que es tombava, ara l’un ara l’altre, perdent-se dins la foscor, amb uns homenatges segurament eficaços. Em va decebre, també, la pel·lícula, massa primers plans de vulves obertes i mal llepades per imbècils peluts i coberts de grans… Vaig amenaçar el pobre noi de marxar de seguida si no parava els seus atacs, molt tímids cal dir-ho, cap a la meva cuixa. S’anava escalfant, crec que si hagués gosat s’hauria masturbat al meu costat. Segurament ho va fer, el malparit, tan bon punt el vaig haver deixat, plantat davant de la porta de casa seva, refusant d’entrar-hi i sense haver-li ni tan sols mirat la bragueta.

Finalment, el cinema, me’l faig tota sola, a caseta, i me’l vaig fer, quan vaig haver tornat. Els actors són sempre els millors perquè me’ls faig néixer a la punta dels dits, cap a l’ombra del meu pubis. Aquell noi devia pensar que era dolenta, que m’agradava de fer-lo patir… Mentre jo em feia venir un bé de Déu, ell es devia lamentar, davant del seu mocador untat d’esperma.

He lligat un llapis al sexe de l’Oskar. Cal veure’l, amb el petit pal dret i la seva coseta que es balanceja, bastant lamentable, una mica escanyada pel fil de llana negra. Fa un moment, estava escanyada de debò, quan tenia una de les seves ereccions de flor i nata, els dos bastonets es feien la competència. Però una vegada lligat, de seguida he deixat de tocar-l’hi i li he dit que em quedaria un moment així, només mirant-l’hi; ara em fa pena, amb els seus ulls pacients i la punta del seu titó que cau com el cap d’un penjat.

QUAN M’OBRI sóc un nenúfar, una flor d’aigua.

—TGDT —diu, amb l’ull enjogassat dels dies festius.

Li ho faig repetir i li pregunti què vol dir, però ell només consent a explicar-m’ho després de força petons i d’algunes primícies de carícies una mica davall del melic.

—Tinc Ganes De Tu.

S’escau bé, perquè comença a fer calor sota el nostre edredó nòrdic, i voldria treure-me’l del damunt, perquè no s’ofeguin els meus pits per manca d’oxigen i de saliva oskariana.

Al cap d’uns minuts, mentre em besa les cuixes, torna a somriure ulls endins i m’amolla, ensenyant-me les dents:

—VETC…

Que vol dir, és clar, Vull El Teu Cul i jo no tinc més remei que girar-me per regalar-Phi, contenta de sentir que abans de tot resta immòbil uns segons per només mirar-lo. Als llavis, hi duu el seu somriure un xic tanoca de quan se sent commogut. Però no li deixi pas temps de fer res, li dic, sense témer de ser una mica vulgar, i mentre em torni a girar, agafant-me al seu sexe per no perdre l’equilibri:

—Abans, VQELLF…

M’HE DIBUIXAT damunt del pit dret una serp que em llepa el mugró. És, cal precisar-ho, una serp corall —Micrurus Fulvius—. Quan l’Oskar, engelosit, ha volgut llepar-me’l ell també, el rèptil li ha mossegat la llengua i ara jeu, enverinat, amb la boca inflada i ofegant-se. Les mans se li mouen en espasmes i pensi que puc aprofitar-los per fer-lo masturbar-se sense que no en tingui esment. Així potser serà prou polit per ejacular just al moment del seu darrer sospir i jo, de genollons, beuré el seu semen com a record de la seva mansuetud. O bé el recolliré dins les meves mans i em cuitaré de ficar-lo dins el congelador —al costat d’un sorbet com aquell que tan bé va saber amanir— en un platet, mirant que s’hi aguanti dret, al centre, un escuradents. Llavors, més tard, quan ja seré ben vídua de les seves ereccions, podré assaborir-lo de postres, tot mirant algun film de Woody Alien.

—I et fa gràcia d’explicar-me coses així! —diu l’animalàs.

Està tan empipat que veig com maltrempa. Per fer-me perdonar, jo també haig de ser serp, amb llengua molt hàbil a fer desaparèixer les seves pors d’infant.

NO M’IMPRESSIONEN els homes grollers, els que toquen el clàxon quan passen amb cotxe o riuen per la finestreta, si és estiu. Per mi, ja poden anar a munyir-se l’orfenet on vulguin, fins i tot mirant-me caminar. Que taquin d’esperma el comptador quilomètric. No m’espanten i poc em molesten. Però em fan pena les prostitutes que han d’aguantar-los, quan s’han decidit a tirar-se alguna minyona. No és agradable d’imaginar-los fent-se rentar la pixa amb un aire mofeta o indiferent, i després el vaivé, amb les panxes greixoses, els pèls que els embruten les espatlles, l’alè de tabac negre i de dents corcades i els roncs humits de tanta satisfacció.

ELS MEUS PITS són bons pans calents, no cal ni dir-ho. Un mig tomàquet fregat contra ells, un rajolí d’oli d’oliva, quatre grans de sal i vet aquí el meu Oskar content, esmorzant abans d’eixir del llit… Content com un pèsol, ell que des dels nostres viatges a Barcelona s’ha acabat d’entusiasmar amb els costums dels catalans.

ANYS FA, vaig sorprendre el meu germà petit masturbant-se. Tenia jo uns divuit anys, ell quatre menys. Es dutxava i jo, un xic burleta, vaig espiar pel forat del pany. Vivíem en una casa una mica antiga i la sala de bany tenia un pany amb clau tradicional que s’havia perdut feia molt de temps, deixant només el seu ull buit. Aquest forat estava tapat, en principi, per engrunes de suro i per tancar fèiem servir un forrellat, que el pare havia instal·lat. No sé com, pocs dies abans, m’havia adonat que el suro havia desaparegut…

Vaig mirar només per fer-li una broma, esperant no veure’l nu i així dir-li que sí que l’havia vist, per confessar tot seguit que no era pas veritat. Seia damunt del bidet, efectivament nu, les cames ben obertes i la cara coberta de ganyotes de plaer. El seu ocellet encara no era ben bé el d’un adult, si recordi bé, però semblava bastant resistent, i ho va saber fer durar molt. És clar, vaig pensar que podia trucar, demanar d’entrar i ajudar-lo, però era un pensament que no em va pas durar més d’un segon, aviat vaig rebutjar-lo, una mica vergonyosa. Sentia massa respecte per la prohibició de l’incest que precisament aquell any havia estudiat a classe de filosofia.

Com que no hi havia ningú més a casa, vaig agenollar-me, provant de no fer cap fressa. Em va caldre un moment per decidir el que volia fer i finalment em vaig arriscar a acompanyar-lo. Sense parar de mirar, vaig jugar amb el meu petit préssec. Em sentia angoixada, perquè percebia ben clarament com, durant alguns segons, quan el goig em foradava el cos, no pensava en ell com en el meu germanet sinó com un noi i prou. Era, de fet, el primer noi que veia en aquesta posició, encara que d’ençà d’aquell moment n’he vist d’altres, sovint posant-s’hi a petició meva.

Més tard, quan em vaig repassar la pel·lícula mental de la seva ejaculació (amb la boca oberta, ajupit al màxim, vaig entendre que provava de fer brollar l’esperma fins a la seva boca, en va, és clar), vaig barrinar què hauria passat si algú més m’hagués estat espiant, mentre jo també m’acariciava. Vaig dubtar entre somriure i fàstic, a la idea d’una cadena infernal dels cinc membres de la família, donant-se plaer solitàriament, cada un mirant-ne un altre d’amagatotis i provant d’orgasmar al mateix temps que ell.

Al cap d’uns dies, vaig avisar de la desaparició del suro, pensant que potser el que l’havia tret havia volgut fer exactament el que havia fet jo. Era una mica injust, el meu germà bé s’hauria merescut el dret, ell també, de vigilar-me per aquell mateix foradet, atent a les meves sessions personals.

PER SORT no he pas esperat el meu suís de les valls del Rin per fer l’amor. Vint-i-sis anys haurien estat molts anys sense tastar l’home. En canvi, m’hauria agradat d’esperar-lo per fer-me sodomitzar. El seu fal·lus és estranyament prim, sense ser massa llarg tampoc, és veritat, i entra dintre meu sense ferir-me. Al seu costat, els altres que m’han conegut per aquest difícil camí eren filibusters, degolladors sense imaginació…

Jo mateixa aparti les natges, a vegades, i ell s’esmuny, tan a poc a poc que quasi pensaria que s’està adormint, si no sentís el seu panteixar. No sempre arriba a penetrar-me el primer cop, llavors m’acaricia el cul amb les seves ametlletes i es fa pujar el plaer resseguint-me la rega amb el seu bastonet; perdó, Oskar, pels diminutius.

LA SEVA SALIVA és un alcohol molt fort, i així m’embriagui als matins, m’embriagui a les tardes i m’embriagui a les nits, sovint.

Hem visitat el Castellet, tots dos, el vell museu de la memòria catalana, que en diuen. De tota l’heteroclitat d’objectes exposats, li ha agradat sobretot la pell d’ós de no sé quina festa del Vallespir. Llevat de les parets mateixes, és clar, parets taronja d’edat mitjana. Feia molts anys que no m’hi havia passejat. Cal dir que abans de pujar les escales de cargol que menen dalt de tot de la torre, calia enfrontar-se, en aquells temps, amb els guardians a cops un xic beguts. Amb molta gentilesa, explicaven que si bé l’entrada era gratuïta, res no impedia, en el moment de sortir, de deixar alguna peça dins una capseta de fusta que deixaven a l’abast…

Hi havia anat, feia temps, amb un minyó amb qui sortia. Havia volgut fer-me petons en un racó d’una sala, aprofitant l’evidència de la buidor de l’indret. Fins s’havia atrevit a arromangar-me les faldilles i a tocar-me les anques.

—Si ens enxampen —li havia dit, mentre li mossegava els llavis—, seràs tu qui tindràs més vergonya…

Però no havia passat res, els guardians, prudents, mai no s’atrevien més amunt del primer pis.

Amb el meu Oskar, no va ser igual, era una tarda de primavera i algunes parelles d’anglesos provaven de desxifrar els rètols en català, algunes lletres dels quals havien desaparegut. Vaig preguntar-li si no li agradaria que ens deixéssim tancar tota una nit dins el museu, per tal d’escorcollar-lo calmament i fer l’amor dalt de tot, damunt de la petita terrassa on hi ha el lloc just per ajeure’s… Va somriure sense que semblés tenir por de fer-ho. Per estar ben segura que em diria que no, li vaig explicar que segons recordava, el Castellet havia estat una presó, amb sales de tortura, i que les seves parets exteriors eren utilitzades per exposar-hi els cossos escarmentats i els caps tallats dels malaurats fora de llei… El vaig sentir una mica incòmode i no vàrem trigar gaire a sortir.

L’únic petó que em va fer allà dins, a penes fent-lo petar perquè ningú no ens pogués sentir, em va abeurar més que totes les gimnàstiques triomfants dels altres mascles d’abans de l’Oskar.

LES SEVES MANS em protegeixen dels mals pensaments dels avorrits, em són una cuirassa fins i tot quan és lluny, o distret, mirant els núvols que corren.

MAI NO HE XUCLAT els dits del peu de ningú, fet i fet. No m’atreu pas gaire la idea, malgrat el que he pogut deixar entendre a vegades, no hi veig cap gràcia, i com que ningú no m’ho ha demanat… Potser caldria un peu prou atrevit, per arriscar-s’hi, prop de la meva boca, que em fregués els llavis amb els seus dits més venturosos, fins a fer-me agafar ganes d’enviar la meva llengua en missió d’exploració pels solcs més pessigollegers d’aquest territori massa verge.

—UNA SOLA VEGADA la meva mare va tractar-me de puta… Perquè havia tornat de la discoteca al migdia, amb els ulls desfets que imagines. No em va voler creure que hi havia anat amb la meva amiga Lena, aquella imbècil havia trucat abans que jo arribés per saber, justament, com m’havia anat la nit. Com volia que m’hagués anat? Amb un tros d’home que m’havia entrat allà on calia…

»La meva mare va estar a punt de d’etzibar-me una galtada, li ho vaig veure als ulls, però es va aguantar, estimant-se més el paper de la màrtir a la del botxí, i va trencar en plors, com ho feia quan no podia palesar cap autoritat. Em va amollar que ella ja sabia el que jo feia. Unes quantes setmanes abans, havia trobat una capsa de preservatius dins la meva bossa i des de llavors vivia amb els nervis trencats…

»Varen seguir molts noms i moltes infortunes, per acabar prometent-me que no diria res al pare, però que no volia més veure’m tornar tan tard, que massa angoixa passava de no saber amb qui podia estar. Què podia contestar-li?, li vaig dir que sí, que aniria amb compte i així vaig tenir un bon pretext per trencar amb aquell noi, Baptiste, es deia, que era tan rata que em deixava pagar els preservatius.

SI TOT EL QUE ESCRIC de les proeses del meu gatet fos veritat, em sentiria vergonyosa del que amagui.

—LI HO HE VIST fer tres vegades ja, no em diràs que és una coincidència. Jo prenc el sol, prop de la mà aixecada de l’estàtua de l’Aragó, al mig de les palmeres de la plaça i ell ve, seu en qualsevol banc que estigui ocupat per un jovenet i comença a xerrar. Deu tenir uns seixanta-cinc anys i té un parlar correcte que em fa pensar en un professor de francès. És un homosessual, com deia no sé quin escriptor. Deu convidar el noi al cinema o a prendre una copa, amb ganes de raspar la seva pell de gos pelat contra pell de fruita tendra. Sense remordiments en sentir les ganes de perbocar del minyonet, mentre ell ejacularà les seves tres gotes de vinagre.

PELL DE PAPER sota els seus llavis si em besés sense olorar-me.

SERÀ UNA FESTA amb els amics. Hi hauré anat pel plaer de veure’ls tots d’un cop i que em regalin somriures. Beuran i beurem, sota el tel de música que ens cobrirà el cos i l’esperit. Jo, mentre ballaré, tan lentament com puc, per poder continuar temps i per no deixar escapar res del que passa al meu voltant, voldré poder tastar totes les begudes que ruixaran la nit. Tastar-les allà on són més gustoses, sobre els llavis de les amigues, sobre la llengua dels amics, i viceversa. Aniré a trobar-los, d’un en un, i els degustaré. Diré: «whisky?… moscat?… cervesa?…». De tant en tant m’equivocaré, ben entès, no tinc la llengua prou fina per a aquestes subtilitats. Però em deixaran tornar a tastar i amb dos o tres d’entre ells potser m’enganyaré expressament, pel plaer de retrobar el cau calent de llur boca…

Es clar, diran que sóc una abella, i tindran raó, però ho diran amb tanta dolçor que se m’estremirà el cor, vet aquí com sóc.

Quan hauré acabat, pensaré en tots els sabors d’alcohols que duré dins la boca, imaginant-los desfent-se per formar-ne un de sol, i tots els fragments de saliva d’ells i elles que s’ajuntaran per fer-ne la millor beguda mai beguda… En aquell moment, segurament tremolosa un xic de tanta sort, em vindran ganes de tornar-hi, però d’una altra manera. Que cada un dipositi el seu sabor alcoholitzat a la punta dels meus pits, fregant-ne el mugró amb els llavis, i fent-hi un petó, o llepant-lo, una sola vegada. Els deixaré triar el pit que voldran i jo estaré morta de veure quants favors em fan, els uns i les altres.

EJACULA a bots i barrals i jo, nua i ben nua sota la tempesta, no provi d’aixoplugar-me.

A SOTA DEL COR, hi duc una piga, però el sol tresor és la meva figa… No pot ser, mai no arribaré a dir-li això. Em posaré vermella i no podré mirar-lo als ulls mentre li ho dic, per llegir-hi si la sang li batega més de pressa. És igual, descuidem-ho. Cut, please.…

—HA ESTAT UN MALSON desagradable, m’he passejat tot aquest matí amb un xic de vergonya… Anava a veure el mim Marceau perquè em deixés entrar a la seva escola, però ell, amb la seva cara blanca de farina, se’m posava a parlar català i jo comprenia que si havia esdevingut mim era per la vergonya de només saber parlar aquesta llengua… Li volia explicar que no calia tenir vergonya i li ensenyava el retrat del mariscal Joffre, que el seu ca aguantava entre les dents, explicant-li que ell, a la guerra, parlava català i regalava rellotges als soldats que feia afusellar… Però en Marceau no em deixava dir res i em feia entrar al Carnegie Hall on havia de tenir lloc la selecció, davant d’en Bill Clinton que estava masegant la pitrera de la Barbara Bush. Tots m’esperaven, perquè era la primera d’un bon centenar de candidates, i en Marceau em va dir que havia de mimar una fel·lació al president dels Estats Units. Aquest, gentilment, em va fer regalar un dibuix d’ell en erecció per tal que tingués una idea clara de les dimensions del seu membre.

»Tota sola al mig de l’escenari, vaig començar i aquí, és clar, vaig sentir el gust de l’ocellet de l’Oskar, però ell, davant de tanta gent, tenia massa por per poder trempar, tot i que de fet s’havia quedat a Perpinyà i em mirava per la tele. En Clinton es va començar a posar nerviós de veure que el mim no donava res de bo i em va demanar per què l’Oskar no tenia cap erecció. Li ho volia explicar però tenia la boca plena de no-res i no arribava a articular. Provava de masturbar-lo però no hi havia res a fer, es notava molt que mimava un fracàs… Llavors, sota els xiulets de l’assistència, el mim Marceau es va transformar en Dany DeVitto i em va foragitar a cops de panxa, dient-me que seria condemnada a fer teatre pornogràfic per als mercenaris enviats a protegir els últims kurds. Abans de sortir de l’escenari i de caure de genollons en un carreró de Perpinyà, al costat d’un mendicaire que pixava contra la façana de la Prefectura, vaig tenir temps de veure com la Barbara Bush inundava en Clinton de saliva, i el transformava en estàtua de sal.

SOMRIC EN VEURE dos adolescents que es petonegen, mentre esperen l’autobús que els portarà al seu vilatge respectiu. El noiet deu trempar, pobret, i no deu gosar fer-ho comprendre a la seva amigueta, massa joves són. Somric i rumiï, però no hi ha manera que recordi si tenia consciència de fer trempar els nois, als catorze anys, quan apreníem jocs de boca, asseguts prop del camp d’esports. Devien trempar però jo pensava, segurament, que l’erecció era només en el sexe, no en els nostres petons…

Que em perdonin, doncs, tots aquells —que no varen ser tants, tampoc no voldria que ningú pensés que vaig ser, en aquells anys, més eixerida que les altres. En tot cas, si no estigués tan ben acompanyada, avui, bé els diria que em vinguessin a trobar, que els consolaria de la frustració que els vaig infligir sense saber-ho… O més aviat els diria que em consolessin de la meva frustració, llamp d’ells que sempre pensen que tenen dret a tot el plaer del món.

—M’AGRADARIA escriure un conte, algunes pàgines només, però que fos ben trist i fes somiar… Tinc una idea, no sé si dir-te-la. Bé, sí que ho sé, voldria dir-te-la, si no no te’n parlaria… No t’angoixis, només vull explicar-te el fil de l’argument, i no caldrà que em diguis si t’agrada. Comenci:

»El pobre electricista solter es masturba, cada nit, al seu hort, prop de la Tet. Rega d’esperma els seus tomàquets, tots més vermells i més grossos que els tomàquets dels horts veïns. El pobre electricista solter cada dia fulleja revistes pornogràfiques per refer el ple d’excitació i de semen… No falta gaire perquè atregui les mirades, gràcies a la mida de les seves hortalisses i no falta gaire perquè els pares de minyones casadores li trobin encant. Ell, però, sap que si deixa les seves passejades nocturnes per regar els cossos de les donzelles, ja no tindrà suc per al seu hort i llavors, què diran els sogres?

»No va bé, oi que no? Qui es fixa en les hortalisses, avui dia, per deixar-se seduir? I si en faig un noi d’abans del segle XX, haig de suprimir les revistes… Per què no, fet i fet? Ja pot tenir prou imaginació per no necessitar cap incentiu extern, bé prou ho sé que molts nois es masturben a voluntat, per passar el temps més que per real excitació… Doncs tornem-hi:

»El pobre escloper fadrí es masturba, cada nit, al seu hort, prop de la Tet…

SI LA MEVA AIGUA fos de color blau cel, li podria tenyir la pell. Els dits i l’esquena de la mà, primer, que li agrada de passejar contra la meva vulva i diu que és una barca que remunta un riu. Li tenyiria la cuixa que guarda premuda entre les meves cuixes, el sexe, tot el sexe amb els testicles, de l’aigua regalimant… Li tenyiria els llavis, la llengua, tota la cara, a vegades. És clar, ell no gosaria sortir així i hauria de trucar al seu amo per dir que té febre, la grip, una crisi d’artritis. Quan hauria penjat me li acostaria i li diria, a l’orella, que encara té molta pell de color natural, i que no ho puc permetre de cap de les maneres.

—A LA XINA, hi ha un home que ha venut la seva filla a una família rica, per casar-la amb el fill gran. No és pas exactament això. A la Xina, hi ha un home que ha venut la seva filla a una família rica, per casar-la amb el fill gran que s’acabava de morir. Fadrí. I els devia semblar una gran desgràcia, perquè varen cercar una minyona per al fill cadàver. No la varen pas pagar gaire cara i, a més, va ser el pare mateix que va escanyar-la, perquè sols una morta pot casar-se amb un mort… Potser abans de concloure el negoci, varen verificar que fos ben bé verge, per no estafar el futur casat amb una noia de molts vicis.

»Noces sense pell fregada, sense saliva, ni sang, ni aiguaflor, ni esperma. Segurament ni varen fer que els dos morts es toquessin la punta dels dits, perquè s’avinguessin, un xic, abans o després de declarar-los casats. Abans d’enterrar-los o de cremar-los, no sé com ho fan, allà, l’un al costat de l’altre.

»El pare venedor, el varen condemnar a mort i el varen executar, d’una bala al clatell. A la família compradora no varen fer-li res, havien pagat qui calia per no tenir problemes.

»Ai, somni meu, Oskar, convida’m a sopar a fora, i al cinema, i digue’m de repenjar-me contra tu, perquè et pugui tocar… Potser no ho faré, però en tinc prou d’estar així, amb aquesta mala història dels diaris que em ronda pel cap. Si no sortim no dormiré perquè no podré desempallegar-me’n. Tu, en tot cas, al cinema, m’acaronaràs els cabells, oi que ho faràs?

DE RES NO SERVEIX d’anar a poc a poc si la vida se’n va tan de pressa, deien molts d’entre ells; de res no serveix d’anar de pressa quan m’entra dins tan a poc a poc, dic jo. I mentre va fent s’humiteja els llavis, sense adonar-se’n, perquè ja sap que tinc raó.

NO EL VULL dintre meu en els dies de sang; ni amb el sexe, ni amb algun dit, ni amb la llengua. No el vull però el desitgi tant com el puc desitjar d’altres dies i senti com l’amor no fet em rosega el fetge. És clar, sense despullar-me, puc menjar-me’l, agafar-lo de sorpresa, quan està quietó, i sentir com em creix dins la boca. Fins i tot puc mostrar-li la meva impaciència refusant de seguir el seu ritme i continuar xuclant sense parar, fins a nodrir-me de les seves llàgrimes de bambú. Amb aquestes llàgrimes, puc jugar-hi, amb la llengua, per entapissar-me’n l’interior de la boca, i empassar-m’ho lentament. I quan no me’n queda quasi gens, llepar-li la punta del seu membre lila, de nou un xic flac, per recollir-ne les últimes gotes…

Puc fer-li tot això i encara més, en els meus dies de sang, però després dormi malament i poc, torbada per somnis de plaers més compartits, i sempre amb el fetge rosegat. Ell, ho sap, és clar, i em mira amb ulls de dol, de no saber què fer llevat d’esperar temps millors. Esperem, doncs, i l’abraci perquè siguin més curts els dies.

NO ARRIBI a saber a quina edat vaig tenir una idea clara del que era una verga. Recordi un film, un film ple d’adolescents i de pares massa enfeinats per vigilar-los, en què una noieta d’uns onze o dotze anys assegurava a les seves amigues que els minyons tenen quelcom que, quan jeuen al costat d’una minyona, s’allarga fins als dos metres…

En aquell temps, de titolines, només coneixia les que eren dibuixades en historietes gràfiques, quan hi sortia algun nadó. La primera de veritat, en repòs però envoltada de molsa negra, la vaig veure a la platja, en una petita badia quasi deserta, no gaire lluny de Portvendres. Ell, devia tenir uns trenta anys i es va despullar, només el temps de treure’s el mallot per posar-se calçotets, però la hi vaig veure, graciosa, indolent, amagant discretament les dues bossetes morenes que no vaig saber destriar ben bé. En dos segons vaig entendre, crec, quina força magnètica rau en aquella part de l’home i des de llavors la meva brúixola interna sempre em fa girar cap allà quan se me n’acosta un.

Em diu que els meus pits són baldufes immòbils, amb la seva llengua que gira, a l’entorn dels mugrons. Em fa somriure i llavors pensi que podria contestar-li que la seva titola és el pal d’un bilboquet i que guanyarà la partida si aconsegueix fer-lo entrar dins la meva boca. Somric encara més quan em pregunta en què pensi però no li ho dic pas, no tinc gaire ganes de tastar-la-hi, avui. Un altre dia, quan hagi oblidat que m’ha parlat de baldufes.

AMB UN MIRALL de joguina vaig espiar-me la clivella i el petit botó del cul. Tenia cinc anys i m’havia tancat als wàters perquè no em molestessin. No crec que pugui recordar-me d’un impuls sexual anterior a aquest. Fa uns vint anys, doncs, com a mínim, que he començat a pensar en aquestes coses. D’altres vegades, des de llavors, m’ho vaig tornar a mirar així, sobretot la clivella, a mesura que sentia com mudava… Era abans que no abandonés als minyons el privilegi de l’observació.

LLEGEIXI UN ÀLBUM de Tintin, que m’ha deixat. Mai no m’ha agradat gaire aquest noi de calces curtes i menys encara el seu ca xerraire, però amb les finestres obertes i el sol que aixafa el llit, podria llegir qualsevol cosa… Llegeixi doncs, i pari de llegir per pensar en on pot ser. Me l’imagini aturat al carrer per una italiana, una milanesa, que li pregunta si sap on hi ha un Macdonald’s o bé la direcció de la catedral. Ell li somriu i ja no falta gaire perquè s’avinguin. Jo, coberta pels meus llençols de sol, faig grinyolar el llit, un xic, per fer-lo tornar cap aquí. Tintin queda lluny, i també el capità Haddock que s’ha cremat la barba.

La milanesa només resta dos dies a Perpinyà, després se’n va cap a Mallorca. S’ha allotjat en un hotel, davant la passejada dels Plàtans. Vol que pugi amb ella, i li expliqui rareses de la vila, fent semblant de no adonar-se que ell també té accent d’estranger. Diu que no, és clar, somrient-li per dir-me que ja torna, serà aquí al cap d’un quart… Jo, quan sentiré que obre la porta, continuaré llegint Tintin, a qualsevol plana. Es clar, de pressa, deixaré de fer grinyolar el llit, i m’eixugaré la mà al coixí.

MIRA LA TELEVISIÓ però jo només la senti. És el seu aniversari i li he regalat la sèrie completa del Planeta dels simis, els cinc films en vídeo. No entenc gaire com li agrada tant la ciència-ficció, però de veure’l riure d’excitació a la sola idea d’algun film inèdit d’espais, coets atòmics o rellotges que corren al revés, m’agafen ganes d’acceptar-ho tot d’ell, o quasi. Es mira, doncs, el primer film de la sèrie, el més bo, diu, ja que els va veure tots, però fa molts anys, i sentia una gran enyorança d’aquests simis. Li deu agradar molt, se’l nota concentrat. Cal dir que ho he fet ben fet. A més dels vídeos, li he regalat una capsa de lukums, que he comprat al pastisser tunisià del carrer Llucià.

Ajagut al sofà, es delecta amb el film i es delecta amb els lukums que deixa fondre dins la boca. I es delecta també amb la meva boca, que li empresona el sexe i no el vull deixar marxar. No li ho havia dit al moment de donar-li els vídeos i les dolçors, però és aquest el regal d’aniversari complet, rumiat de fa temps. Me’l guardi dins la boca i, és clar, sóc jo que frueixi de la dolçor més dolça. Li he dit que si volia podia anar prou lentament per no parar fins al final del film. Puc interrompre’m el temps que calgui per deixar-li reprendre els seus esperits si el tremolor es fa massa fort i sent que podria explotar. D’esquena al televisor, escolti vagament com Charlton Heston té problemes amb els goril·les més dolents. Provi de calcular durant quant de temps encara tinc dret de devorar el seu sexe, de passar-me’l per la cara i de masturbar-lo com si del meu entusiasme depengués la vida o la mort de l’astronauta i dels ximpanzés manyacs. Per això vaig molt amb compte també de resseguir-li amb la llengua cada petit plec dels testicles, i d’humitejar-los prou de saliva per fer-hi lliscar la meva mà, tot seguit, i sentir com para, per uns segons, de concentrar-se en el film. Quan s’acabi, engoliré tot el seu pal, fins a la rel, si puc, i no pararé mentre no tingui la boca curulla de la seva nata. Per als altres quatre films de la sèrie, encara no he pensat en res.

AMB LA LLENGUA empeny un xic els meus dits, i això m’agrada molt, perquè els meus dits recorren l’entrada de la meva vulva. Els llepa i els empeny i jo sense accelerar el ritme, m’acariciï amb més delectança. Després sóc jo que li llepi la mà, perquè es masturba i és tota una joia de veure’l fer, i així me l’imagini quan estava tot sol, dins la seva cambreta. Li he prohibit de fer-se ejacular però; aquest és un dret que només jo posseeixi.

Es masturba i ara amb l’altra mà m’acaricia, i entra la punta d’un dit, i jo ho miri tot, és en aquests moments que m’agradaria filmar-lo, o fotografiar-lo. Si gosi, d’aquí a uns quants segons, quan haurà tret la seva mà d’entre les meves cuixes, em tornaré a acariciar i així, també per només alguns segons, serem l’un a costat de l’altre, cadascun donant-se plaer per als ulls de l’altre. I anar fent, que tenim tota la tarda.

AVUI, sóc la dona invisible. Vaig per la vida així, lliure d’aparença, envoltada d’humans que només podrien coneixe’m si em toquessin o sabessin destriar l’olor del perfum que em posi quan em senti massa mancada d’existència… Per sort és estiu i puc passejar-me nua per la platja de Sant Cebrià, a la nit, quan tinc quilòmetres per a mi sola, a mirar les meves petjades damunt la sorra.

Quan tinc ganes de veure’m, una mica, i que hi ha prou lluna, em rebolqui per la sorra, després d’haver-me banyat i em miri, per fi jo mateixa, o quasi, sota el vestit de granets lluents. Sec, un xic lluny de l’aigua, perquè no em molesti tant la fressa de les ones i em toqui per tot el cos, contenta de poder entreveure’m, malgrat el cruixit de la sorra que em fa venir algunes esgarrifances. M’agraden particularment les meves mans i els meus mugrons. Camini, provant d’agafar un aire majestuós i veig com a mesura que la pell se m’asseca els grans van caient i jo torni a la invisibilitat. Per uns minuts però, he estat un fantasma de debò, una mitja ombra, una al·lucinació per a qui em veiés sota la meva vestimenta que es desfà en pols…

De tant en tant, és clar, en algun racó de platja, em trobi amb una parella que fa l’amor, eixida d’una discoteca o d’un bar. M’acosti, tant com puc, ni em senten ni em sospiten. Em ve ben de pressa el primer mossec a la panxa, quan els veig les mans que corren a pertot i les boques que devoren. El noi és al damunt i encara que no l’hagi penetrat ja el seu cul puja i baixa, comprimint-li el sexe contra el pubis de l’amiga. M’ajec al costat i provi de no perdre’m res del que fan, particularment dels dits del noi que van i vénen obrint-li la mandarina. Mai no havia vist una altra vulva que la meva i m’agafa un xic de ganes d’acariciar-la, jo també, però em resisteixi, no em senti preparada per pensar en amors del meu sexe. Els respiri les suors i els panteixos. Passi els dits a frec de l’ocell, seguint els moviments de la mà de la noia, que també l’hi mira i sembla molt excitada pel que veu, com si sabés que tot el plaer del món pot raure en una verga empresonada simplement dins la mà tancada.

Ara és dintre seu i no em cansi de veure els testicles que baten contra el cos de la noia, com si volguessin entrar, també, o almenys acaronar-la. No me’n puc estar, m’acosti encara més, provant de no tocar les cames entre les quals m’estiri. Em faig venir saliva a la boca i dues vegades, molt de pressa, li llepi els testicles, ensalivant-li cada pèl. I em faig enrere tot seguit, ja que el noi s’ha sobresaltat i ha parat de remoure. Canvien poques paraules i es deixa convèncer que no ha estat res. Jo, és clar, els deixi acabar en pau, sense allunyar-me’n gaire, fent entrar dos dits invisibles dins la boca invisible del meu gatet.

Per sort, a vegades vaig a veure l’home del secret, el que ho sap tot i em fa l’amor a mi. No hi ha res com asseure’m damunt d’ell, subjectant-lo amb els genolls, i veure el seu sexe entrar dintre meu. Li miri la cara somrient però ja sé que també està fascinat i que ell també fixa el seu pal de pell, que no solament s’aguanta tot sol a la vertical sinó que es mou, de dalt a baix, una mica comprimit dins la meva vagina. Li acariciï els melonets per veure si arriba a alçar-se encara però ja no pot més i llança el seu alcohol, que queda presoner entre ell i jo. Llavors resti així un moment per veure com se li torna moix i curtet, però sempre dret dintre meu.

Més tard, o potser un altre dia, li ho faré amb la boca i també veuré com s’hipnotitza ell mateix mirant-se el sexe explotar tot sol, i l’esperma suspès dins l’aire, uns segons, abans que comenci a baixar i desaparèixer, ja que tot el que empassi triga un momentet a tornar-se també invisible.

SÓC UNA TERRA EIXUTA, un paisatge de pols. Ell, assedegat, exhaust, jeu prop meu, veient ja alguns miratges i mormolant una vaga pregària al seu déu mesquí. De sobte treu força de la immobilitat i amb el seu branquilló d’avellaner es posa a cercar aigua, mirant si al branquilló li ve algun tremolor. I sí que li’n ve un, és clar. Llavors, amb les mans, suaument, cava allà on cal i els seus dits es dirigeixen cap al punt just on es nota una lleu humitat. Persevera, i creix la humitat, que li fa un tel de glòria als dits. I finalment, convençut d’estar salvat, es posa de genollons, abaixa el cap fins a la font i beu, salvant-me la vida, a mi també, ja que de sobte no estic ni eixuta ni coberta de pols.

HI HAVIA una paret blava i groguenca, en aquella postal que vaig comprar a Brussel·les, aquella vegada que vaig estar-m’hi una setmana, amb dues amigues. Una paret un xic gastada, com si n’haguessin arrencat l’empaperat. Vaig trobar-la, la postal, en una llibreria del casc antic de la ciutat i em va colpir com poc sovint m’ha colpit una pintura. No vaig gosar comprar-la però, vaig tenir vergonya del que haurien dit les meves amigues, i vaig tornar-hi l’endemà, sola. Els colors eren diàfans, quasi transparents, i vaig amagar-la dins un llibre, per no haver d’ensenyar-la a ningú. En el tren, uns dies més tard, varen robar-me la bossa, i mai més no l’he tornada a veure.

Contra la paret, prop d’una finestra tancada amb cortines fosques, hi havia l’home i la dona, nus, l’un al costat de l’altre, de cara a l’espectador, si puc dir-ho així. L’home però estava tombat cap a la dona, un xic, i es notava ben bé la seva erecció. Era una erecció petita, un sexe mal crescut, per a un pobre home baixet, una mica calb i gras també, si recordi bé. No mirava la dona, però li somreia i la seva mà esquerra es feia camí entre les seves cames, amagant-li el pubis. Ella, també somreia, però menys, i em mirava a mi, amb molta tendresa, amb enyor, diria. Era fina, amb la pell no gaire bruna, els cabells despentinats i les cames, crec, massa magres.

Jo, sobretot, mirava la mà de l’home, la mà que tocava la vulva, el clítoris, i volia saber què passava després. Es quedava quieta, així, immòbil, o l’amanyagava, o ja ho havia fet? Era humida, la mà, o només la punta dels dits? I ella, la dona, volia que la mà li entrés un xic a dintre, o que només la toquegés per fora? I quan es decidiria a agafar, ella també, el sexe de l’home, què passaria? Tenia ganes de trobar la seqüència següent, com si aquesta pintura hagués estat una imatge d’un film, una pel·lícula retallada. Mai no l’he tornada a veure, no he estat capaç de recordar-me del nom del pintor. Sonava a rus o polonès, o potser només alemany. Alguna vegada he forfollat, en biblioteques i llibreries, mai no l’he trobada. La dona duia un anell, potser eren marit i muller, doncs. Ell, la seva erecció era petitona, ja ho he dit, no per falta de desig, sinó perquè el seu sexe era petitó. Potser però hi duia alguns rastres de saliva de la dona, a la punta, no ho vaig saber veure, això tampoc.

CANTI CANÇONS perdudes, de quan vivia amb els pares en aquella casa no gaire lluny de l’església. Ningú no m’escolta ni s’ofèn si per mesura en canviï la lletra i en faig cançons de nostàlgia de llavis sota cuixes, de pits mossegats, de natges regalades. I també, si no molesta, com que ningú no m’escolta, canti cançons de quan jo mateixa, amb la mà dreta, faig entrar una verga dins el meu niu.

HEM PASSAT tres dies a la muntanya, prop de Vallsabollera. Després, a Perpinyà, per pair el retorn i el fàstic de la calor que ofegava la plana, ens hem dutxat i ens hem adormit, a finals de tarda. M’he despertat mentre ell creava el seu catàleg de records.

—Ja que un cop més hem descuidat la màquina de fotografiar, em serviràs d’àlbum…

Com que li agraden molt els animals —com si fos un mainatge, un xic, se’ls mira embadalit, els segueix i voldria tocar-los tots— doncs em dibuixa damunt del cos tots els que hem vist en aquests dies de muntanya.

Damunt de la cuixa esquerra ha traçat el perfil de dos cans, sense gaire traça. Prop de l’espatlla, un.

—I ara, passem als animals més divertits —diu, i canvia de retolador.

—Dos cavalls, un de negre i un de gris —me’ls posa al costat del melic.

—Tres o quatre rapinyaires, no sé quins exactament —en grup sota el meu pit dret.

—Vaques, però si no et fa res només te’n faré una —i em fa girar per dibuixar-me-la sobre el cul, i jo no sé si no és una manera de burlar-se de mi, per tal que m’enfadi per l’al·lusió…

—Un llangardaix. Aquest, és clar, vol tornar-se’n al cau —i m’obre de cames per dibuixar-lo a l’interior de la meva cuixa esquerra, amb una llengua molt llarga que s’acosta a la meva floreta. Els seus dits i la seva mirada, molt a frec de pell em commouen una mica i no sé si s’adona que la floreta s’ha obert, a penes.

—Formigues, prou que ens varen picar, aquelles males bèsties —i envolten els meus mugrons, com si els volguessin atacar i aquests, per resistir l’atac, s’endureixen.

—Gallines, en aquella masia, saps? —i vet-les aquí que em pelluquen la palma de les mans, i ell, per no deixar-les soles, em petoneja la punta dels dits.

—Falten les orenetes —i n’escampa un xic a pertot, però el faig parar, perquè haig de dir-li que ja només m’interessi pel llangardaix i per la punta de la seva llengua.

EM MIRA per la finestra, mentre marxi a la feina. D’altres m’han mirat així, abans, però pocs, i m’eren mal avinguts. Ell somriu, remena la seva mà de dits peluts per dir-me adéu i la meva pell em diu que torni de pressa.

JUGUEM al joc de les rimes. Sóc jo que n’he tingut la idea, per tant tinc el dret de començar. Dic una frase, curta, i ell ha de dir-ne una altra, més o menys de la mateixa llargària i sobretot, és clar, cal que rimi. Com que sem a la platja i ja fa un moment que no ens hem ficat a l’aigua, dic:

—El sol em crema els mugrons.

Veig com està a punt de dir quelcom però s’atura i mira la sorra per no deixar-me veure com enrojoleix. És clar, ha trobat una rima poc escaient amb el seu vocabulari de calvinista no del tot penedit. «Apa, li dic jo, no hi fa res, digues-ho…». Mormola doncs una frase de la qual només arribi a comprendre la síl·laba final, «…llons». Ric, què podria fer, si no?

Llençar-lo al mar i encarregar-ne un altre a l’ambaixada suïssa?

RES NO RESISTEIX a la llengua blanca d’una gata benvolent, ni els músculs dels homes, ni les mirades dels homes, ni els sexes dels homes, ni la por dels homes. Res, per poc que estigui prou molla de saliva, i flonja de la recança dels dies sense homes.

L’OSKAR és el segon noi a qui tinc ganes de fer això, i crec que tampoc amb ell no gosaré pas, i és una llàstima, segurament, es mereixeria més de mi. Voldria tenir-lo estès de bocaterrosa, damunt de llençols frescs i jo amanyagar-li el cul, que això ja ho sé fer. Li obriria les natges amb les mans i entre elles, allà on comencen a separar-se, li vessaria confitura de móra de la meva padrina, que sempre és ben líquida i no va gaire bé per untar-se’n llesques de pa. Miraria com baixa, enganxant-se als pèls, i quan arribaria als testicles ja podria menjar-me-la. M’hi refregaria tota la cara, i la cara, pegosa, la hi refregaria per l’esquena. Però sobretot assaboriria la confitura, insistint en el seu foradet, obrint-lo un xic amb la llengua perquè tingués gust de móra.

Caldria que m’ho proposés ell, i mai no m’ho proposarà. O bé, si estigués borratxo o pres d’una dèria irreprimible, m’ho voldria fer a mi. Llàstima, noia. Potser podria demanar-li-ho per Nadal.

Una amiga, al col·legi, m’havia explicat que tenia una llibreta secreta on apuntava el nom dels nois amb qui sortia, hi posava la data i un petit comentari o bé una nota, un record. No sé d’on li havia vingut aquesta idea, probablement d’alguna de les novel·les per a jovencelles a frec de l’enamorament que robava a la seva germana gran, i que s’empassava com glopets de llet… Teníem quinze anys i li vaig preguntar, un xic esfereïda, quants noms hi tenia. Tretze o catorze, no ho recordi ben bé, però en tot cas molt més que jo, que només havia sortit amb dos o tres minyons, en aquella edat, i encara. Em va impressionar molt i tenia ganes de demanar-li que me l’ensenyés, però mai no vaig gosar. Érem bones amigues, malgrat tot, però només dins el recinte de l’escola, no vivíem al mateix vilatge i mai no ens vèiem a fora…

L’he tornada a veure, fa poc, i hem anat al cafè a xerrar una estona. Era molt més bonica que als seus anys d’adolescent, i amb la pell més bruna. Més ben vestida, també, però això podia ser degut al seu ofici, cap de comptabilitat, pobrissona. Quan feia quasi una hora que discutíem, no em vaig poder estar de recordar-li aquella llibreta i em va sorprendre molt quan em va confessar, sobtadament tímida, que encara la tenia, i que la posava al dia. És clar, la meva pregunta següent va ser: «I hi ha molts noms, ara?». Vorejaven el centenar. Val a dir que hi posava tots els nois amb qui havia tingut un mínim de contacte íntim, des d’algun bes a la boca un xic insistent fins a tota la resta.

Vaig tenir encara més ganes de mirar-la, aquesta llibreta. Per l’enfilall de noms, però també per veure canviar la lletra. Des de la lletra menuda i maldestra d’una noieta de dotze anys fins a la lletra professional que devia tenir ara… O potser ho havia entrat en el seu Macintosh, amb una entresenya per protegir-ne l’accés…

No va ser fins al cap d’uns dies que em vaig recordar que un matí de vaga de professors havíem anat a passejar-nos pels camps, i ens vàrem fer un petó als llavis, prou llarg per ser inclòs en el seu registre, crec. No pensi pas que m’hi hagi posat, però. Va ser un petó molt ocasional i amb el seu sentit de l’ordre li desplauria, segurament, d’arriscar que un dia algú pogués pensar que va tenir impulsos de lesbianisme. Perquè el nostre petó va ser motivat sobretot per les ganes de refrescar-nos els llavis, i perquè ella em deia que les noies petonejaven millor que no els nois i vàrem voler provar-ho…

LI DIC «bec com si et morissis de set» i ho fa; li dic «llepa com si fos una llaminadura de la teva infància, d’aquelles que volies que mai no s’acabessin» i ho fa; li dic «tasta’l com si fos la cosa que més volguessis tastar al món, i que ho trobessis al cap de molts anys de recerca per tots els països» i ho fa; li dic «ara espertina’n, perquè tornes a casa després d’una jornada molt dura de feina, i et mors de gana», i ho fa, és clar; li dic «fes-m’hi petons com si m’estimessis, i només així poguessis donar-me’n la prova segura» i ell, tot primer, em mira, un xic tristament, però jo de seguida li somric i ell, tranquil·litzat, també somriu, i ho fa.

ASSEGUTS tots dos al sofà i esperant que comenci algun programa, probablement un film americà, va dir-me, tot d’una: «Abans de trobar-te, tenia el cor sec com una ametlla marcida» i es va acostar per tal que li fes un manyagó. L’hi vaig fer, agafant-lo fort i acariciant-li els cabells… Després d’uns segons de silenci, li vaig preguntar: «I ara, com el tens?». «Ara? —va dir— el tinc com el meu sexe, calent, veus?, i ple de vida a punt de brollar…». Segurament, s’ho havia rumiat tot abans, sabia quina pregunta li faria i havia preparat una resposta que m’impressionés, però és igual, crec.

VAIG BUFETEJAR un noi, una vegada, només una. No gaire fort. Era al temps de la universitat, un dia que havia anat en una festa, durant unes vacances. Hi havia anat amb la meva amiga Lili, que acabava d’obtenir el seu diploma de secretària, després de dos intents frustrats… Al cap d’una hora de música i d’alcohol, un imbècil que baixava de l’hort, d’aquests que se senten insultats si algú parla més fort que ells, se’ns va acostar per fer-la petar, i ensenyar-nos com n’era de fi i espiritual. Quan la Lili li va dir el que feia, va preguntar-li si calia parlar moltes llengües per ser una bona secretària i, és clar, ella va dir que sí, que dues o tres era el mínim. Ell es va exclamar, amb l’aire exageradament entremaliat:

—Ah! El meu somni secret… Fer-me-la xuclar per una secretària bilingüe…

No ho vaig suportar, i això que en aquell temps els meus llavis ja no eren verges de pistolines, i si m’ho hagués dit a mi, segurament hauria rigut, si fa no fa. Però la cara de vergonya de la Lili, no la vaig poder suportar, i ajudant-me dels quatre o cinc gots ja engolits, li vaig ventar una bufetada que va fer txeec! i em va semblar que emplenava la sala de silenci, apagant fins i tot la música… Ni Pun ni l’altre no ens vàrem excusar i vàrem quedar així, un moment, fins que amb la Lili i alguns més, vàrem decidir de marxar a prendre la fresca.

ELS TESTICLES serien dos cascavells, que dringarien a cada erecció. Seria bonic, així podria saber sempre quan s’encén, al meu costat, mentre es desperta o somia fades despentinades. Dri-lin-lin-lin, farien, i em cridarien, i així no tindria menester de destapar-lo o de toquejar-lo per saber si se sent prou espavilat. O sí, és clar, també ho faria, afegint així el plaer dels ulls i dels dits al de les orelles.

I els altres, que no conec, els pesos pesants de la mala educació, que són molts i es condecoren mútuament amb obscenitats, no gosarien tant fregar-se-la d’amagat de la dona, quan aquesta ja s’ha aixecat per preparar-los l’esmorzar. I al vespre, davant d’un partit de futbol, amb la mà sota el cinturó desfet, per ajudar-se a pair, diuen, en realitat per amanyagar-se-la, perquè només l’estimen a ella, anirien amb compte, per por que esclatés el dringar prop dels fills o de la cunyada. Perquè un home com cal trempa, diuen, i se la fa sacsejar i xuclar i buidar; però un home com cal no es masturba, diuen, que és cosa de nins i de marietes, pobres imbècils que no vull conèixer.

HE RETROBAT, cals meus pares, un llibre de Lewis Carroll que m’havia comprat el meu padrí, fa molts anys i que en aquell moment no m’havia interessat gens. Oh, m’haig de perdonar a mi mateixa el meu atreviment. En llegir, per primer cop de fet, alguns dels seus muntatges verbals, invents de mots, traduïts no sé com de l’anglès, m’han vingut ganes de provar, jo també. M’he inventat una carta a l’Oskar, per explicar-li coses que algun cop no gosi dir en llengua normal, per parlar-li d’aquells moments d’amor en els quals pensi tan sovint. He fet moltes proves i, finalment, això que ve no em desagrada gaire. Ara ho escric. Un dia li ho llegiré, si no ho he llençat.

Avui samell, sisplau, de nou per aquí, obrint remucs, lliçant codins. Sí de sí, demà i ja, sempre fastos, volint i amell, polsim de tall. Guimpeja amunt, i masta arreu —vilins invisibles corren de pressa i m’afenguen, sovint—, pulpa de nou, bufant codins, zim o bazam, saliva oberta, pluix, polaix… I després, dam i dem; redem, si cal, ensems bolim, llengua d’onella i aigua filvada. Jollta, llençols d’amell, amb poca fena i molta galla. Avenes, és clar, si jo vull, rosca de ple, ple de mòdils, saliva oberta, tic dels desnans i ronc dels nigams… Sisplau, sigues dovè, pola’m arreu.

DURANT ANYS hem estat geloses dels pits de les noies de la televisió, els pits de publicitat i de pel·lícula. I els pits dels aparadors de les farmàcies, no els descuidem, aquests… Dic nosaltres, perquè mai no em creuré que he estat l’única a sentir un pessic a l’estómac en veure aquelles pomes i peres tan dolces a l’ull, i prometedores de tantes delícies per als golafres. Els hem mirat de reüll, amb un xic de pena a la vora dels llavis, o fredament, com els cotxes de l’anunci precedent o el suc de fruita del següent. Els hem mirat soles, o amb l’amic, amant, marit al costat, temoroses que facin alguna comparació, en pensament o en veu alta; o en família, i preguntant-se què podia inspirar al pare, o al germà petit, o al gran, o a qui vulgueu, de veure tanta carn tan bella oferta, i la nostra amagada, misteriosa. Hem estat geloses, temps, d’això i d’altres coses. I ara, què, va millor, un xic?

QUAN VEIG l’ombra d’un home nu, trempant, és clar, pensi sempre en les màscares italianes amb nassos grandiloqüents dels teatres de gestos. I quan l’home camina, o li demani de fer veure que camina, sembla dur sota la panxa una molla que li agita el sexe com si aquest estigués emprenyat i, movent-se de dalt a baix, repotegués, es queixés d’alguna malvolença. Però no els sol agradar que només els miri l’ombra. Se senten indefensos, titelles, ja els ho veig als ulls.

SOTA LA LLUM, no hi havia res ni ningú. Sota els llençols, tampoc. I sota meu només quedaven fragments infinitesimals de la seva pell, molècules de la seva saliva, el record d’un pes. L’esperaven a la feina, o havia promès a la seva dona de portar-la al Pertús a fer compres, o havia fugit mentre jo dormia, sense dir res, temorenc que li retragués que havia estat maldestre. S’havia escapat, amb un petó als llavis i un somriure de qui té pressa. I sota meu només quedava el record d’un pes, i el meu coixí, al costat, per abraçar-lo i provar d’endevinar quant de temps passaria abans que sota la llum, de nou, hi hagués algú.

A LA SALA d’espera del meu dentista he llegit un conte eròtic medieval, flamenc potser, en una revista qualsevol, i devia ser un xic aigualit, per poder ser llegit en totes les sales d’espera. Una dona, des de feia temps, es queixava de la flaquesa del membre del seu marit, un membre curt i fart, gandul i sense traça, al qual no calia més de tres anades i vingudes dins el seu ventre per rendir-se i acabar la feina… La dona, és clar, es marcia i es lamentava, de res no havien servit les pregàries a diversos sants, ni les pocions i xarops preparats seguint els consells de la remeiera del barri…

Fins que un dia la va venir a veure la seva cosina a qui va confiar els seus maldecaps. «Com?», va dir la cosina, «però és molt fàcil, vés-te’n al mercat de Xacavall». —Dic Xacavall perquè no em recordi del nom del poble i trobi que aquest és força bonic. «A Xacavall?», va respondre la bona dona, «i què hi faré, allà, si creus que no tinc prou pomades i relíquies, ja…». Però no era pas d’això que es tractava. A Xacavall, que queia, posem, a quatre o cinc llegües d’allà, hi havia, un cop al mes, el gran mercat dels vits. És així, com ho deien, per parlar de les verguetes dels nostres homes, a l’edat mitjana, en tot cas m’ho sembla ben bé.

I la dona hi va anar amb l’excusa donada a l’espòs d’una visita a la seva cosina.

Calia veure les paradetes de Xacavall… Un plaer de Déu de membres masculins que esperaven la clientela. Els més fins i cars eren disposats damunt de teixits luxosos amb els quals feien joc, els més barroers i barats sobre rudimentaris jaços de palla seca, entre la qual pul·lulaven insectes. Membres de tota mida i de tots colors, en erecció o descansant, acompanyats, no cal dir-ho, dels testicles, rodons i vellutats que n’hi havia per tornar-se boja.

La dona, davant de tantes llaminadures, no sabia què fer, corria per tota la plaça sense gosar aturar-se prop de cap paradeta, i temptejada per totes… Finalment, es va decidir a escoltar la seva veueta interior que li murmurava que aprofités plenament l’avinentesa i va dirigir-se cap a la més rica de totes, amb teixits de seda ribetejats d’or i d’argent per posar en valor la mercaderia, i un venedor que semblava més ric que tots els marquesos d’aquell país… Va veure, allà, els vits més llargs, més gruixuts, més suaus al tacte que mai no havia imaginat. Després de dubtar un moment, va tocar, amb la punta dels dits, el més formós de tots, un vit d’emperador xinès. «No tingueu mandra», li va dir el mercader, «palpeu-lo ben palpat, no hi trobareu cap defecte». I així ho va fer, i no va trobar-hi cap defecte. Va demanar, amb un xic de timidesa, quant costava i el preu era molt alt, massa alt… Amb el cap cot, va dir que no, que no podia i l’altre, veient-la allunyar-se, va tornar-la a cridar, «au, que sou bona dona i ja veig que us faria falta, que no és pas per passar el temps mandrejant sinó ben bé per usar-lo com s’ha d’usar que el necessiteu… Si us plau, us rebaixi el preu a la meitat, i per acabar de convèncer-vos, si voleu, tasteu-lo». La dona no se’n va saber avenir i sí que el va tastar. Una dolçor com deuen ser dolços els núvols del paradís, una confitura d’ales d’àngel… És clar, amb la meitat del preu, i tant d’encants, va dir que sí i se’l va endur.

El vespre, no va gosar dir res al marit, perquè va adonar-se que no havia pensat a demanar com s’havia de fer per operar la substitució. Havia de tallar el membre del seu home i enganxar-li aquell altre tot seguit? Calia un metge o un bruixot per realitzar l’operació? Desesperada, cada nit, mentre el marit dormia, se n’anava a la cuina on havia amagat el vit i se’l mirava, l’acariciava, el petonejava, a la punta, per tot el cos i a les nogues. I gemegava, esperant que tornés la seva cosina per preguntar-li el que havia de fer…

No va tenir-ne temps. Al cap de dues setmanes, el seu home va caure dins el pou i es va negar. «Què en faré?», deia, desconsolada, «què en faré, d’un membre tan membrut si no tinc ningú a qui posar-lo… Abans era miserable perquè tenia un home sense vit, o quasi, i ara també ho sóc perquè tinc un vit sense home…». Fins que una nit, burxada pel desig insatisfet, quan ja feia moltes setmanes que el son la defugia i la deixava tremolosa, amb les cuixes humides i la boca seca, va anar a cercar el sexe i se’l va endur al llit. «Bèstia que sóc, i bèstia seré si continuï així… Bon membre tinc, i a ningú no faig cap favor de deixar que la pols el cobreixi i a mi també… No tinc home, doncs és igual, que els homes rondinen tot el dia, roten i fan coses pitjors sense excusar-se i mai no diuen gràcies de res…». I, amb el membre ben membrut, va donar-se, tota soleta, tot el plaer que podia, que era molt. I és així com mai més no va casar-se i tots el veïns es preguntaven quin podia ser el seu amant, que no hi havia cap altra explicació, a veure-la tan bella i alegre, plena de joia i el cos sempre ferm…

Fet i fet, em pregunti si aquest conte és realment medieval. No hi entenc gran cosa però no estic pas segura que un autor de l’edat mitjana, fins i tot signant amb pseudònim o preservant-se amb anonimat, hagués gosat trobar un final tan poc adequat a la moral cristiana. O potser sí, i vol dir que eren més eixerits del que es voldria fer creure ara, en aquell temps, i pla raó haurien tingut de ser-ho.

—SÍ, ÉS DIVERTIT, però d’on els treien, els «vits», com tu dius?

I ja estava, el malparit. Va ser el sol comentari que se li va acudir, després que li hagués explicat aquesta història, sense ni felicitar-me de la meva traça de contaire… És clar, segons com es miri, tenia raó, i jo, pobreta, només vaig poder contestar-li que no en sabia res, que el conte, malgrat els meus afegitons, no era pas meu, només manllevat d’una revista per a dones avorrides.

Em va caldre dos o tres dies però vaig saber donar-li la solució… Què es pensava, no és perquè em senti blana i tova quan em toca el dit petit amb el seu índex que no haig de vexar-me de les seves poca-soltades.

—Doncs és fàcil. Venien d’aquí.

—D’aquí? D’on d’aquí?

—D’aquí, de Perpinyà, o de qualsevol vila de Catalunya, tria tu mateix, o de Provença, en fi d’algun lloc on toqui el vent com toca aquí.

—Ah… Explica-m’ho tot.

Doncs és així com ho expliqui. Qui no ha conegut tramuntanes i mestrals no ha conegut res, és ben evident… I quan provi de recordar-me d’aquella cançó de Brassens que escoltava el meu pare i que parlava del vent que aixecava les faldilles de les parisenques, em fa riure i m’estranya del vell Brassens, ja que havia nascut a la vora de la mar i coneixia els vents de casa nostra. Perquè la tramuntana no aixeca faldilles, les arrenca. Les esparraca com paper de regal i se les enduu cap a la mar i fins a les illes, que en deuen fer una bona collita, allà, entre platges i oliveredes. Bé doncs, abans, abans que els homes portessin pantalons, el vent d’aquí, que potser era un xic més fort que ara, però no gaire més, també arrencava els aparells sexuals… Ja podies posar-te a recer, si la tramuntana t’empaitava no hi havia res a fer, t’envoltava, t’embolicava, s’entortolligava que no podies despendre-te’n, tot d’una donava una empenta més forta i xascc! ja t’ho havia arrencat tot. I no era pas un espectacle rar, doncs, de veure vits enlairar-se per damunt dels teulats, volar cap al sud, sud-est, i desaparèixer, perseguit en va per un home ja no home, somicant per la seva glòria perduda…

A la costa, de Gènova fins a Barcelona, i també de Còrsega fins a Formentera, guaitaven els pescaires, que arreplegaven els membres perduts pel vent, quan aquest descansava un xic, i els venien als mercaders flamencs que t’he dit… O bé eren recollits per les dones o les filles dels pescaires, que es delien amb tanta gentilesa caiguda del cel i més d’una els col·leccionava, i n’usava un diferent a cada moment de festa, o dos o tres a l’encop, ja m’entens…

Aquí, l’Oskar em mira, amb aire de cercar una altra pregunta que em plantegi problemes i ja la troba, però jo ja tinc la resposta.

—Està molt bé, tot això, però els homes d’aquest país, si havien de viure sense sexe ja no podien fer fills, i si havien de viure amb la por de perdre’l, devien tenir ganes de fugir cap a llocs més calmes… En els dos casos, la fecunditat local hauria baixat molt i ja no hi quedarien catalans, avui dia, ni provençals o el que vulguis…

—Per això varen inventar els pantalons.

—Que què? —diu, el meu incrèdul de sucre blanc.

I expliqui, doncs que varen ser els catalans els qui varen inventar els pantalons… Així estaven protegits… La prova és que avui ja no passen coses així, i és ben conegut que no fa gaires segles que els homes duen pantalons… Des d’aquí, de Catalunya, l’invent es va escampar per tota la mediterrània dels vents i després, gràcies als viatgers, a totes les parts del món on regnen germans i cosines de Dama Tramuntana i Mestre Mestral, fins a ser present en quasi totes les cultures. I ja està.

—Un altre problema? —li pregunti, bastant contenta de mi mateixa.

Però no, calla, convençut, i em mira amb tal somriure que sap per declarar-se submís als meus arguments i, de passada, fer-me sentir esmaperduda.

COM LA CUA d’una singlantana quan proves d’agafar-la i et queda entre els dits. El meu pare em renyava i em deia que eren jocs de nins i no pas per a mi… O com un peixet pescat que agonitza damunt l’herba, com els deixava agonitzar el meu pare i jo ja li abandonava aquest joc, que no em semblava ni per a nins… Vull dir que tallar un sexe en erecció, potser fa que es bellugui, solet, per terra, mentre es buida de la seva sang, com si fos viu, últims moviments abans de la mort i si proves d’agafar-lo et remena dins la mà. Al costat, és clar, també hi ha el mascle que es belluga, i també perd la seva sang, i també es mor, però només vull parlar aquí de la titolina. Que vol viure fins i tot segada, i és ben normal.

DEU SER un despertar suau sentir com una llengua de bon amic t’acarona la tarongeta. Dorms, un matí de tardor plujosa, i molt lentament prens consciència que passa quelcom de poc corrent per la banda de la vall d’avall, allà on solen prendre’s banys d’aiguanaf quan és l’hora del desig. Trigues un xic a acabar l’inventari de les possibilitats, perquè la fressa de la pluja et contamina els pensaments encara farcits d’imatges somioses. I el plaer, doncs, és precedit d’estranyesa i d’un bri de por que et fa bategar el cor més de pressa, fins que comprenguis de què va i que el cor ja se t’escapi i piqui al mateix ritme que les carícies de la llengua.

EM VA DURAR temps de tenir ganes de banyar-me nua, al riu o al mar, sense gosar fer-ho. No pas perquè no volia que ningú no em veiés, ja sabia com fer-ho per ser discreta, a quins llocs anar i a quines hores. Tenia por que un peixet no m’entrés dins el niu. Me’ls imaginava, acostant-se a mesura que es tranquil·litzarien, i començar a girar a l’entorn meu, fins que el més agosarat em passés entre les cames i pensés veure, amunt, com una cova, un amagatall segur. I vinga provar d’esmunyir-s’hi… Només de pensar-hi em feia venir basques i em cenyia més bé el mallot… A poc a poc vaig adonar-me que no podia ser, i ara sol passar que alguna bestioleta es fiqui en el meu niuet, quan em banyi despullada, però és bestioleta de galant i jo ben oberta per deixar-li el pas.

LA SEVA PELL és tot un país, i jo, molt sovint, me n’hi vaig de vacances.

QUERANYIC, queranyec, fan els seus dits, sota les meves dents. Els seus dits, com patates fregides comprades en bosses vermelles al supermercat. Queranyec, queranyic, els rosegui d’un en un o de tres en tres. I després fan llllmm, llllmm, quan la meva llengua, per protegir-los del sol o dels núvols, els cobreix de saliva.

SERIA DOLENT, ben segur, desitjar dormir amb un impotent, encara que hi hagi impotències de pocs minuts que no fan mal a ningú. Perquè és frustrant, a vegades, de sentir sempre com creix l’oreneta, a frec de dits o de llavis. És frustrant els dies que voldria poder jugar amb ella i que quedés reposada, tova i curta com un llimac de massapà. Llavors, engoliria seria un plaer inèdit, fer-la rodar boca endins, sentir-la més petita que la llengua, o quasi. Segurament, al cap d’un moment, tindria ganes que es fes més pesant i que m’omplís tota la boca, i així tothom estaria content. Però no hi fa res, estic frustrada, a vegades, de pitxolines endormiscades.

UN CALFRED, un petit esglai, i just després un got d’aiguamel i uns llavis humits trobats al calaix dels llavis humits, quan cal fer passar un calfred i descuidar un esglai, ni que sigui petit.

«BON ANIVERSARI i per molts anys» va dir-me, l’altre matí… Vaig somriure, ja m’ho esperava que em despertés amb algun regal dipositat discretament damunt del llit.

Després, quan ja m’havia passat l’emoció de la sorpresa del paper desfet i dels objectes descoberts, ha sortit, un moment. Quan ha tornat, portava una tovallola que li cobria les mans i m’ha demanat que la hi tragués. Ja havia notat el seu aire trapella de quan ha preparat una sorpresa rumiada de fa temps. Sota la tovallola hi havia més paper d’embolicar regals i hi tenia les dues mans, a dins. El paper, és clar, estava tot arrugat i ell mateix l’aguantava, com podia.

Vaig treure’l i vaig veure com dins el palmell de cada mà hi havia posat el meu nom. «I què?» vaig preguntar-li, amb la mirada. «Doncs vol dir que mentre el nom no s’hagi esborrat, són teves i pots utilitzar-les com et vagi bé», va contestar-me. I què creieu que vaig fer? Doncs el que penseu, vaig emprovar-me-les tot seguit, per molts llocs de mi mateixa i sí, funcionaven de primera. Llàstima que el nom hagi marxat tan de pressa, d’haver-les fet servir massa fregant-me-les allà on cal. Per sort, comprensiu com sé que és, no va mostrar-se gaire contrari a perllongar una mica el préstec, el temps que calgués.

M’HA LLEPAT la cara com un gosset, jo tancava els ulls i ell em passava la llengua per la boca, cosa força normal per sort, però també per les galtes, per les parpelles i el front, pel nas, per la barbeta i les temples. Després he obert els ulls i l’he vist, content com un esquirol, amb la llengua encara fora. M’he eixugat amb les seves mans i li he preguntat per què no m’ho havia fet abans, això. S’ha encongit d’espatlles, una mica, i ha dit que no ho sabia, que no hi havia pensat mai. Llavors m’ha vingut un deix d’angúnia, perquè se m’ha ocorregut que devia haver-hi moltes coses en les quals no havia pensat i que potser no em faria, abans de deixar-me, si em deixa.

Ell, ha vist que el somriure se’m desfeia i ha fet la seva cara de pardal mort de fam. Per no deixar-lo patir, amb dos petons m’he fet desaparèixer l’angoixa i he pensat en tot el que em queda per descobrir, amb ell, i tot seguit li he reclamat més saliva.

EM SENTI decebuda, sempre, quan veig dos coloms copular damunt la gespa d’un parc, o dos canso dos gats, encara que els gats també em fan pena que necessitin fer-se tant de mal perquè perduri l’espècie. Decebuda, és clar, de la rapidesa de la cosa i de l’aparent indiferència dels animals… Vaig llegir no sé on que els escurçons, ells, copulen durant moltes hores, però tampoc no és gaire satisfactori per a la imaginació, deuen ser animals massa allunyats de nosaltres…

Finalment, és això que falta als altres mamífers, el plaer, la durada i les variacions. Que bé que estaria veure boc i cabra o marrà i ovella retorçar-se de plaer l’un sobre l’altre, i rebolcar-se dins la pols… És clar, el súmmum de tot això seria de contemplar, i quin film faria per a qui ho pogués filmar, dues balenes blaves fer-se un seixanta-nou, al bell mig de l’oceà Índic… I les poblacions costaneres d’Austràlia o de Sri Lanka fugirien terra endins per escapar de l’onada gegantina que els saquejaria el país. Quin egoisme el de Déu de donar tant de plaer només a les criatures que va fer a la seva semblança.

JA NO TINC res més per escriure, ho he dit quasi tot, crec. Ara, sensata, hauria de sortir a la llum, vull dir al carrer, i cercar-lo. Bé deu existir, si tan bé el conec i tant em sap acaronar, per dins i per fora i per dins. No, és clar, no cal que el cerqui, jugui a fer-me por amb la seva inexistència. Ara mateix tornarà amb els croissants calentons del diumenge al matí, i obrirà les cortines perquè em pugui capbussar dins el sol.