Capítol XI

Una casa a la Selva negra: la seva sociabilitat; son perfum. —George, decididament, resol no restar al llit després de les quatre. —El camí que no té pèrdua. —El meu especial instint. —Una companyia desagraïda. —Harris, home de ciència. La seva animosa confiança. —El poble: on era i on havia d’ésser. —El projecte de George. —Passegem a la francesa. —El cotxer alemany adormit i despert. —L’home que propaga la llengua anglesa a l’estranger.

Una nit, afadigats i lluny de tot poble o vila, vàrem pernoctar en un mas de la Selva Negra. El gran encís dels estatges a la Selva Negra, és llur sociabilitat. Les vaques són a la cambra del costat; els cavalls, al pis de dalt; els ànecs, a la cuina; els porcs, els nens i les gallines, per tot arreu. Hom es troba vestint-se, i escolta un grunyit darrera seu.

—Bon dia. ¿No teniu cap pela de patata, per ací, si sou servit? No: ja veig que no. Déu vos guard.

Després un escataineig^[68], i es veu sortir el coll tibat d’una gallina.

—Bonic mati: oi? No us farà nosa, que porti ací aquesta cuca meva: veritat? ¡És tan difícil, en aquesta casa, de trobar una cambra on poder fruir el menjar tranquil·lament! Des de pollet que sempre he menjat molt a poc a poc, i en arribar que vam ésser mitja dotzena… pensi que mai no em deixarien sol. Ara tots vénen demanant un bocinet. Vós no hi teniu cap inconvenient, que pugi al llit: no? Potser així ells no s’adonaran d’on sóc.

Encara hom no està llest de vestir-se, que uns quants capets curiosos guaiten la porta. Evidentment miren la cambra com una eventual ménagerie. Un hom no pot dir si els caps corresponen a nois o a noies: seria de desitjar que fossin masculins. De res no serveix tancar la porta, car no podeu subjectar-la, i, així que l’ajusteu, la canalla torna a obrir-la, d’una empenta, de bat a bat. Un hom es desdejuna talment com acostuma a ésser representat dinant el fill pròdig.

Un porc o dos se us acosten per fer-vos companyia. Una colla d’oques velles us critiquen de la porta estant. Capiu, de llurs murmuracions, fetes amb avalotada expressió, que parlen mal d’un hom. Potser una vaca es redreçarà per mirar-vos.

Aquesta societat a la faisó de l’arca de Noè és el que dóna son perfum característic a l’estatge de la Selva Negra, tal com ho veig. És, aquest, un perfum singular: talment com si hom prengués roses i formatges de Limburger, i greixum dels cabells, i un xic de brossa i de cebes, i préssecs i sabó, tot barrejat amb regust de flaire marina i cadàver que es descompon. No pot definir-se amb precisió cada olor, però un hom les capeix totes: totes les olors que al món són conegudes fins aleshores. Als que viuen en aquestes cases, els complau aquest baf. Mai no obren una finestra, per tal que no es perdi: el serven curosament embotellat. Si un hom vol sentir una altra flaire, ha de sortir al camp per olorar violes o pins. A la casa, res més que el que havem dit. Diuen que un hom s’acostuma aviat al perfum d’aquesta: tant que, mancant-hi, no podria dormir en altre ambient.

* * *

Havíem preparat una llarga passejada per a l’endemà, i ens calia llevar-nos d’hora: allà a les sis del matí, si això era possible sense destorbar els de la casa. Vàrem dir a la mestressa si ho creia oportú, i ens ho afirmà, afegint, amb tot, que potser ella no es trobaria a casa, perquè era dia d’anar a ciutat, a unes vint milles de distància, i en tornar serien les set; però que segurament el seu marit, o un dels nois, es trobaria de retorn per a fer l’àpat a l’hora fixada: un o altre s’encarregaria de despertar-nos i servir-nos el desdejuni.

Tal com anaren les coses, no ens calgué que ningú ens despertés: pel nostre propi impuls ens despertarem a les quatre. És a dir, no ben bé pel nostre propi impuls, sinó per l’avalot incommensurable que ens omplí el cap i del qual necessitàrem fugir. No podria dir exactament l’hora en què es lleva el pagès de la Selva Negra a l’estiu. A nosaltres ens va semblar que tota la nit estava llevant-se.

La primera cosa que fa, el pagès, en eixir del llit, és posar-se el parell de sabates de pell gruixuda i soles de fusta, i donar un tomb constitucional a tota la casa. Fins a haver pujat i baixat tres vegades l’escala, no creu estar despert. Un cop completament despert, el que li cal fer és anar dalt, a l’estable, i enllestir un cavall. (Com que la casa, com tota la Selva Negra, es construïren generalment al costat d’un turó, el pis superior correspon, per l’altra part, al nivell de la terra, i el de baix és destinat a porxos i andanes). Després, sembla que el cavall ha de donar també el seu tomb per la casa. L’home baixa tot seguit a tallar llenya, i, en acabat, es sent satisfet i comença a cantar a cor què vols cor què desitges.

Considerant-ho tot, varem decidir que el més encertat fóra seguir l’exemple que ens donaven. Fins i tot George mostrava desigs de llevar-se, aquell matí. A dos quarts de cinc prenguérem un lleuger desdejuni, i a les cinc iniciàrem la marxa.

El nostre camí era per dalt d’una muntanya, i, per les preguntes que havíem fet, semblava ésser un d’aquests camins pels quals hom no es pot perdre. Jo suposo que tothom coneix aquesta mena de camins: ordinàriament porten a un hom al punt mateix on ha començat; i quan no, hom desitjaria que així fos, per saber, almenys, on es troba. Jo li vaig agafar mania de bon principi, i, encara no havíem caminat un parell de milles, topàrem amb el primer entrebanc. El camí es dividia en tres. Un pal amb cartell indicador, corcat per cert, deia que el camí de l’esquerra conduïa a un lloc que ens era desconegut i que no trobaríem en cap mapa; l’altre braç del pal, que assenyalava la direcció del camí del centre, havia desaparegut; quant al tercer camí, nosaltres convinguérem que conduïa al lloc de partida.

—El vell ho va dir ben clarament —ens recordà Harris: «Vagin tot dret pels volts del turó».

—Però quin turó? —preguntà oportunament George.

Ens voltaven cosa de mitja dotzena de turons: els uns més baixos, i els altres més alts.

—Ens va dir que arribaríem a un bosc… —continuà Harris.

—Això res vol dir —afegí George—: amb qualsevulla camí que seguíssim ací, ens passaria igual.

La veritat era que un bosc immens cobria tots els turons.

—… i ens va advertir que en cosa d’una hora i mitja arribaríem al cim.

—Vet aquí on jo començo a malfiar-me —digué George.

—Doncs què hem de fer?

Jo sempre he tingut un secret instint d’orientació. Ho dic sense vanaglòria, car no es tracta de cap virtut. És simplement un instint animal, independent de la meva voluntat. Que les coses se’m posin pel mig (muntanyes, abismes, rius i altres semblants entrebancs), no és pas culpa meva. El meu instint és com cal: la terra, és la que no és com cal.

Els vaig fer anar pel camí del mig. Que hi hagués algú sense traça de seguir gaire llargària en la mateixa direcció, o qui, després de tres milles de caminar pujant i baixant, anés a parar de cop i volta a un niu de vespes, en això jo no hi tenia res que veure. Si el camí del mig hagués dut la direcció que havia de dur, ens hauria menat on volíem anar, n’estic ben cert.

Amb tot i això, jo hauria continuat fent servir el meu do, per a descobrir un nou camí, si l’esperit dels altres m’hagués estat fidel. No sóc un àngel, altrament, i refuso d’esforçar-me en servei de desagraïts. També dubto si Harris i George m’haurien volgut seguir, digués el que digués, i per això em vaig rentar les mans de responsabilitat i Harris ocupà la vacant d’orientador.

—Bé —em digué aquest—: suposo que us deveu trobar satisfet de l’obra vostra.

—Completament satisfet —vaig afirmar des del munt de pedres en que m’havia assegut—. Fins ací jo us he conduït amb seguretat, i seguiria guiant-vos més enllà. Però a tot artista li cal, per a treballar, l’encoratjament dels altres. Sembla que no sabeu on sou; però potser sou on voleu ésser. De totes maneres, jo no vull dir res més de l’assumpte. Podeu anar per allà on us plagui. Jo he acabat amb vosaltres.

No sé si vaig parlar amb amargor, però no vaig poder estar-me’n. Ni una amable paraula se m’havia dit durant tot el fastigosíssim camí.

—No ens entengueu malament —digué Harris—. Tant el mateix George com jo sabem que sense vostra assistència no ens trobaríem on som. En això teniu tota la raó. Però l’instint pot errar. El que proposo és substituir-lo per la ciència, que mai no erra. Anem a veure: on és el sol?

—¿No us sembla —digué George— que si retornéssim al mas i lloguéssim un noi per un marc, per tal que ens guiés, ens estalviaríem temps, tanmateix?

—Això fóra bo per a perdre hores —digué Harris resoltament—. Deixeu-ho per a mi. He llegit d’aquestes coses i hi he pres interès. —I, traient el rellotge, començà a donar voltes entorn d’ell mateix—. És tan senzill com l’abecé —continuà—. S’assenyala el sol amb la sageta petita, després es divideix el segment entre aquesta i les dotze, i s’obté el nord.

Llavors passà una estona turmentant-se, i fixà el rellotge.

—Ja el tinc! —va dir—. Aquell és el nord: on es troba el niu de vespes. Ara doneu-me el mapa. —Li’l donàrem, i ell, seient de cara a les vespes, començà a examinar-lo—. Todtmoos d’ací estant, es troba al sud, pel sud-oest.

—Què voleu dir, d’ací estant? —demanà George.

—Què? D’ací, d’on som ara.

—Però, on som ara? —tornà a preguntar George. Harris restà capficat, i digué, tot animós:

—Tant se val, on siguem ara. Sigui com sigui, Todtmoos es troba al sud, pel sud-oest. Anem-hi i no perdem més temps.

—No entenc com feu aquesta deducció —rondinà George aixecant-se i col·locant-se la motxilla—, però suposo que tant se val. Havem sortit perquè ens provi a la salut, i tot és igualment bonic.

—Anirem bé —digué Harris amb la seva encoratjadora confiança—. Serem a Todtmoos abans de les onze: no passeu neguit. I a Todtmoos prendrem alguna cosa.

Va afegir que li venien ganes de prendre un bistec i una truita. George, per la seva part, no volia que li vingués gana fins veure Todtmoos.

Durant una hora caminàrem per sortir un lloc espaiós, des del qual veiérem el poble per on havíem passat aquell matí. Tenia una església estranya, amb una escala per la banda de fora, cosa que mai havia vist. Jo restí lassat i entristit. Havíem estat caminant de ferm durant tres hores i mitja, i havíem fet cosa de tres milles, pel que semblava. Però Harris estava entusiasmat.

—Gràcies a Déu, que ja sabem on som!

—Creia haver-vos sentit a dir que tant vos feia —recordà George.

—I tant me fa, certament. Però no perdem res a estar segurs. Ara tinc més confiança en mi mateix.

—Què voleu que us digui! No sé si hi guanyarem res… —murmurà George.

Però em sembla que Harris no va escoltar-lo.

—Ara ens trobem —digué aquest— a l’est del sol, i Todtmoos és al sud-oest d’ací. És a dir que…

Harris callà de sobte, i després continuà:

—A propòsit: ¿recordeu si vaig dir que assenyalava la línia divisòria d’aquest segment, al nord o al sud?

—Diguéreu que assenyalava el nord.

—N’esteu segurs?

—Seguríssim —respongué George—. Però no feu retret per als vostres càlculs. Probablement havíeu errat.

Harris reflexionà un xic. Després desplegà el front i digué:

—Això és. Naturalment que és el nord. Deu ésser el nord. Com havia d’ésser el sud? Ara havem d’anar cap a l’oest. Anem-hi.

Estic conforme amb anar cap a l’oest —digué George—. Qualsevol punt de la brúixola m’és igual, a mi. Sols em permeto d’assabentar-vos que en el moment d’ara anem cap a l’est.

—Res d’això. Anem cap a l’oest —insistí Harris.

—Vos dic que anem cap a l’est.

—El que voldria és que restéssiu callant, si us plau; perquè em confoneu.

—Doncs tant me fa, si us confonc. M’estimo més això que no pas anar equivocats. I vos dic que anem ben drets cap a l’est.

—Quina ximpleria! —exclamà Harris—. Heus aquí el sol.

—Sí, sí; ja veig el sol perfectament. Potser és allà on ha d’ésser, segons vós i la ciència, o potser no. El que sé és que, quan nosaltres érem al poble, aquest mateix turó, amb aquest munt de roques, el teníem al nord, i en el moment d’ara anem encarant-lo a l’est.

—Teniu raó —afirmà Harris—. De cop i volta havia oblidat que havem donat una virada.

—Doncs jo, de vós, ho tindria ben en compte; car serà cosa, aquesta, que repetirem més d’un cop.

Esguardàrem a tots indrets, per ací i per allà, i ens dirigírem en l’altra direcció. Després d’una costa de quaranta minuts, novament arribàrem a un lloc espaiós, i novament el mateix poble era als nostres peus. Ara el vèiem al sud nostre.

—És ben extraordinari! —digué Harris.

—No sé pas per què —digué George—. Si hom camina seguit, seguit al voltant d’un poble, és ben natural que el vegi a estones. Jo estic molt content de veure’l. Això em prova que no anem perduts del tot.

—Però havia d’ésser a l’altre costat —digué Harris.

—Ja hi serà abans d’una hora, si continuem caminant.

Per la meva part, jo vaig dir ben poca cosa. Em sentia molestat amb tots dos, però em plaïa de veure que George anava empipant-se amb Harris. Era absurd l’acudit d’aquest de trobar el camí pel sol.

—Voldria saber —digué Harris, tot capficat—, voldria saber ben de segur si la línia divisòria assenyala el nord o el sud.

—Ja ho pensaré —digué George—. És una cosa important, aquesta.

—És impossible que sigui el nord, i us diré per què.

—No us cal amoïnar-vos. Estic disposat a creure que no ho és.

—Però haveu dit que era el nord —digué Harris en to de reprotxe.

—Jo no vaig dir res. Jo vaig dir que vos havíeu dit que ho era. No és igual. Si vos creieu que no, anem per l’altre camí. Almenys canviarem.

Harris girà els seus càlculs completament al contrari, i ens internàrem en el bosc. I, un cop més, després de mitja hora de pujar costes i més costes, tornàrem a veure el mateix poble. S’ha de dir que érem una mica més amunt, i aquesta vegada el poble era entre nosaltres i el sol.

—Em sembla —digué George, mirant el poble— que aquesta és la millor vista del poble que fins ara hem tingut. Sols resta un altre lloc des del qual el puguem veure: Després, proposo que baixem i descansem una mica.

—No puc creure que sigui el mateix poble —digué Harris—. No pot ser de cap manera.

—Aquesta església no pot pas equivocar-se —digué George—. Però bé podrien ésser, les quatre visions que havem tingut, un cas com aquell de l’estàtua de Praga. Potser les autoritats de per ací han fet alguns models de dimensions naturals d’aquest poble, i els han col·locat per la Selva per tal de veure on fa més bonic. Sigui com sigui, ¿quin camí prenem, ara?

—No ho sé pas, ni res se me’n dona —digué Harris—. Jo he fet tot el que he sabut. Vós no haveu fet, en canvi, més que rondinar i fer-me equivocar.

—Potser que hagi criticat una mica, però cal posar-se al meu lloc. L’un diu que té un instint especial, i em dirigeix a un niu de vespes al bell mig del bosc.

—No és culpa meva, que les vespes facin llur niu al mig del bosc —vaig dir-li jo.

—No dic que sigui culpa vostra. No discuteixo. Simplement estic relatant els fets exactes. L’altre, que em condueix amunt i avall de la muntanya sota principis científics, no sap distingir el nord del sud, i mai no està segur de si ha fet una volta o no. Pel que a mi es refereix, jo no tinc altres instints que els ordinaris, ni sóc home de ciència, i el que vaig a fer és el següent: arribar-me a aquell home que veig allà dalt, i oferir-li tant com valgui la feina que està fent de tallar alfals (que potser no passarà d’un marc i mig), per tal que em condueixi a la vista de Todtmoos.

Aquest projecte de George no era gaire original, però de moment ens va semblar encertat. Per sort nostra havíem caminat una distància curta des del punt on començarem a anar perduts, i s’esdevingué que, ajudats pel cavaller de la falç, retrobàrem el camí i arribàrem a Todtmoos quatre hores després del que havíem calculat, i amb tanta gana que, per a calmar-la, necessitàrem quaranta cinc minuts de treball ferm i silenciós.

De Todtmoos intentàrem anar caminant fins al Rin; però, recordant els esforços del matí, acordàrem caminar… a cavall: talment allò que és dit pels francesos passejar en cotxe. Llogàrem un vehicle d’aspecte pintoresc, arrossegat per un cavall que podria anomenar de cos de barril, però encara com un contrast amb el cotxer; car, comparat amb aquest, semblava una arengada. A Alemanya tot vehicle està disposat per enganxar-hi dos cavalls, però ordinàriament no n’hi va més que un. Això dóna als cotxes un aspecte estrany, que se serva així per servar una cosa pròpia. La idea que es persegueix és fer entendre que hom porta de consuetud dos cavalls, però dóna la casualitat d’haver distret l’altre.

El cotxer alemany no és el que podríem anomenar un fuet de primera. Acostuma a fer les coses més bé quan dorm. Aleshores és inofensiu, almenys; i com que el cavall generalment és intel·ligent i experimentat, l’anar així és bastant segur. Si a Alemanya poguessin ensenyar el cavall a replegar el preu del viatge en acabar-lo, llavors no caldria en absolut el cotxer. Fóra un avantatge per al passatger; car, en ésser despert el cotxer i no donar fuetades en l’aire, s’ocupa invariablement a fer o desfer bullits. Recordo una vegada que baixava en cotxe una rampa aguda de la Selva Negra amb dues senyores; un d’aquests camins que semblen cargolar-se com un tirabuixó per una muntanya. La costa s’aixecava en un angle de 75 graus per la banda de fora, i queia a l’altra part en igual inclinació. Marxàvem bastant bé; vèiem complaguts que el cotxer duia closos els ulls. De cop i volta, quelcom (potser el mal somni d’un pair dificultós) va despertar-lo. Agafà els ramals, i, amb un moviment ràpid, tirà cap a l’abisme, llançant fora del camí el pobre cavall, que anava d’aquell costat, i deixant-lo penjat al cotxe. El nostre home no semblava sorprès ni enutjat poc ni molt. Es veia també que els animals es prenien la situació com una cosa a que estaven acostumats. Nosaltres baixàrem, i el cotxer també. Aquest va treure de sota el seient un ganivet reservat expressament, i tallà el corretjam amb força traça. Un cop deslliurat així el cavall, anà rodolant i rodolant fins a raure al camí per la part baixa, a uns 50 peus. Allí s’aixecà novament i romangué esperant-nos. Nosaltres tornàrem a muntar al cotxe, i, amb l’altre cavall, continuàrem el camí de baixada fins a assolir el caigut. Allí, el cotxer, amb l’ajut d’uns cordills, enganxà de nou el cavall, i reprenguérem la cursa.

El que més va estranyar-me fou l’evident costum que tant el cotxer com el cavall tenien d’aquell mètode de baixar la muntanya. Potser pensaven que així fèiem el camí més aviat. No m’hauria sorprès gaire si el cotxer ens hagués proposat d’anar també nosaltres rodolant amb cavalls i cotxe fins al capdavall de la muntanya.

Una altra particularitat del cotxer alemany és que mai no usa els ramals per detenir els cavalls o aupar-los^[69]; mai no regula la marxa pel pas del cavall, sinó per l’ús del fre. En voler una marxa de vuit milles per hora, deixa caure una mica el fre fins a només rascar la roda, produint un soroll seguit com el d’esmolar una espasa; i, per a una marxa de quatre milles, el referma més, i es viatja amb un acompanyament de gemecs i de crits que donen idea d’un concert de porcs agonitzants. En desitjar aturar-se, tanca el fre completament. Si el fre és de bona mena, calcula que pot aturar son cotxe, a menys que son cavall no sigui ultra poderós, en una meitat de sa llargària. Ni el cotxer alemany ni el cavall alemany sospiten que hi hagi altre mètode d’aturar el cotxe. El cavall continua tirant amb tota sa força fins que es veu impossibilitat de moure’s una polzada més enllà. Llavors descansa. Els cavalls d’altres països estan disposats a aturar-se en fer-los un crit. He conegut cavalls satisfets d’anar a pas de combregar; però el cavall alemany sembla nascut per a una sola velocitat, i no li és possible de sortir-se’n. Parlo literalment, la veritat nua, en dir que he vist un cotxer alemany amb els ramals deixats anar sobre el davant del pescant, cargolant el fre amb ambdues mans, espaordit pel perill d’un atropellament.

* * *

A Waldshut, una d’aquestes petites ciutats del segle XVI per les quals passa el Rin al principi de sa cursa, varem trobar-nos amb ço que tan excessivament conegut és per tot arreu del continent; el turista britànic sorprès i agreujat en veure com és desconeguda a l’estranger la sotilesa de la llengua anglesa.

En entrar a l’estació, parlava un anglès bastant correcte, malgrat un xic d’accentuació somerstshire, explicant a un mosso d’estació per tercera vegada, segons va dir-nos, el fet senzillíssim que, encara que duia un bitllet per Donaueschingen i desitjava d’anar-hi per veure el naixement del Danubi (que no és allí, per més que diguin), volia que li enviessin sa bicicleta a Engen i el seu equipatge a Constança perquè l’hi esperessin. Estava acalorat i rabiós per l’esforç que havia fet explicant-se. El mosso d’estació, d’edat jovenívola, semblava, de moment, vell i decaigut. Jo vaig oferir els meus serveis, però aviat em sabé greu d’haver-ho fet, i més greu va saber al qui no parlava. Totes tres direccions eren complicades i calen canvis i recanvis. No hi havia temps per a una explicació calmosa, car el tren nostre sortia tot seguit. El viatger rondinava cosa de no dir; sempre s’embolicava a cada aclaració^[70], i el mosso només desitjava acabar l’assumpte per poder alenar a plaer.

Deu minuts després, tot pensant, al vagó, sobre l’assumpte, vaig adonar-me que havia convingut amb el mosso que fóra millor enviar la bicicleta per Immendingen i que la facturés així; però havia oblidat de donar les instruccions perquè sortís d’allí. Si jo fos home de tornar gaire sobre les coses, a hores d’ara estaria turmentant-me considerant que la bicicleta ha d’ésser encara a Immendingen; però sóc d’opinió que és bona filosofia fer per manera de veure les coses per llur part favorable. Penso que el mosso d’estació devia esmenar la meva omissió, o potser que devia anar a parar a mans del meu paisà en temps oportú. Quant al seu equipatge, vàrem enviar-lo a Radolfzell; però tinc el consol de recordar que anava retolat a Constança, i potser els empleats de Radolfzell l’havien enviat ací en trobar que allà ningú no el reclamava.

Tot el que precedeix és a part de l’ensenyança que vull treure de l’incident. El veritable quid de la situació era la indignació de l’anglès en veure que el mosso de l’estació alemanya no comprenia la llengua nostra. Al moment que va parlar amb nosaltres expressà la seva indignació amb paraules un xic fortes.

—Moltes gràcies —em va dir—. És bastant senzill. Vull anar a Donaueschingen en tren. De Donaueschingen vaig a Geisengen tot caminant. A Geisengen prendré el tren per a Ensen i d’Ensen aniré en bicicleta fins a Constança. El que no vull és portar amb mi l’equipatge; vull trobar-lo a Constança en arribar. He tractat d’explicar-ho a aquest ximplet fa deu minuts, però no li ho puc ficar al cap.

—És una dissort —vaig dir-li—. La major part d’aquests empleats alemanys no coneixen més llengua que la llur.

—Li ho he explicat amb la guia de ferrocarril, a la mà i fent tota mena de mímica; però no li entra al cervell.

—Sembla mentida! La cosa s’explica ella sola.

Harris s’havia empipat amb aquest home. Desitjava reprovar-li la seva bogeria de viatjar per indrets poc freqüentats d’un país i volent realitzar complicades combinacions de trens sense saber una paraula de la llengua del país. Però jo vaig aturar els impulsos de Harris fent-li veure la gran tasca que duia a terme malgrat sa inconsciència.

Shakespeare i Milton han fet llur paper per propagar la llengua anglesa entre la resta del món. Newton i Darwin han fet esdevenir llur llengua quelcom necessari entre els pensadors i homes cultes de l’estranger. Dickens i Ouidea (la gent que pensa que el món literari és limitat pels prejudicis del carrer New Grub es sorprendria de la posició assolida a l’estranger per aquest mofeta casolà) han ajudat més encara a popularitzar-la. Però l’home que ha difós el coneixement de la llengua anglesa des del cap de Sant Vicenç als Monts Urals és l’anglès, que, incapaç d’aprendre ni una paraula de cap altre idioma, o no volent aprendre-la, viatja cartera en mà per tots els racons del continent.

Un hom pot escandalitzar-se de la seva ignorància, enutjar-se de la seva estupidesa, empipar-se de sa pretensió; però el fet pràctic s’esdevé. És ell qui anglicitza Europa. Per ell el pagès suís viatja sobre la neu, les nits d’hivern, per assistir a la lliçó d’anglès, que es dóna a cada poble; per ell el cotxer i el policia, i la cambrera i la bugadera, fullegen la gramàtica anglesa o manuals de conversació anglesos; per ell el botiguer estranger i el comerciant envien llurs fills i filles, a milers, perquè estudiïn a les ciutats angleses; és per ell que a tots els hotels i restaurants estrangers posen als anuncis: «Inútil presentar-se sense saber l’anglès correctament».

Si les races que parlen anglès es proposessin de parlar a més un altre idioma, el meravellós progrés de la llengua anglesa arreu del món, finiria de cop i volta. L’home de parla anglesa fa sonar l’or en sa butxaca al mig dels estrangers, i diu: —Aquí hi ha la paga per als que sàpiguen parlar anglès.

És el gran educador. Nosaltres podem fer-li retrets, però en realitat hauríem de treure’ns el capell quan passa. És el missioner de la llengua anglesa.