Carta 8

19 d’abril

alren@renassoc.ad.es

Ei, Alícia. Prenc nota dels teus comentaris sobre els dos primers capítols del paper que et vaig e-mailar l’altre dia. Ho tindré en compte. Com que m’avorreixo una mica, escric molt i el relat avança força de pressa. Et passo la continuació de Terror at Musgrave Cottage (sí, ja sé que no t’agrada, però de moment no se me n’acut cap altre, de títol, o sigui que perdona’m).

Capítol III. Lady Berenice

Dues hores i molta música després, les dues amigues sortien del pavelló de caça. Els nois se n’havien anat cap a Horsebridge en una furgoneta, feia estona, però la Penny no tenia ganes de tornar a la casa. De fet, aprofitava la calma de la nit per fer confidències a l’Anna, tot passejant lentament pel jardí de la mansió. El cel s’havia aclarit del tot i la lluna opalescent il·luminava amb una claror esblanqueïda la tofa dels roures i s’emmirallava en les aigües negrenques de l’estany.

(Què et sembla l’adjectivació? Gòtica, oi? Opalescent, esblanqueïda, negrenques… No em passo? Potser la Piquer ho trobaria massa tètric, tot plegat, però a mi m’agrada. Serveix per crear l’ambient de misteri i de terror que busco. Continuem).

—T’agrada en Paul? —va preguntar de sobte la Penny.

L’Anna no es volia comprometre. Va contestar amb una evasiva:

—És molt guapo.

—Oi que sí? —va fer la Penny, entusiasmada.

—Que potser n’estàs…? —L’Anna va deixar la pregunta penjada.

—No és possible, Anna, és el fill del jardiner i… —s’avergonyia la Penny.

—No siguis tan antiga, dona! —es va enfadar l’Anna—. Que t’agradi és l’únic que importa… —Però després va canviar de to—. I ell? Li agrades, a ell?

—Em sembla que em troba massa nena, encara… Au, anem a dormir, que si ens descobrissin a aquestes hores al jardí…!

Les dues amigues, agafades de la mà, cansades però satisfetes de l’aventura nocturna, van emprendre el camí de la casa.

La mansió cap on es dirigien es retallava contra el cel, net de núvols, amb un perfil de xemeneies i teulades, gàrgoles i estranyes protuberàncies que trencaven la placidesa del jardí.

Un núvol fosc, de sobte, sorgit no se sap d’on, va tapar la lluna i va deformar el perfil de Musgrave Cottage i la regularitat dels parterres. I una ombra, més fosca encara, es va vessar damunt les dues noies, amb una humida abraçada. Al lluny, es va sentir un gemec, com d’una ànima en pena.

—Has sentit això? —va dir l’Anna, estremida.

—No. Què?

—No ho sé. Sembla un gemec.

—Un gemec? No, no ho he sentit.

Però el gemec, si és que ho era, va créixer en la foscor del núvol, va embolcallar teulades i xemeneies, gàrgoles i finestrals, roserars i gespa i va crear un àmbit d’angoixa i va abraçar les dues amigues amb el dring del pànic.

(Creació de clima de terror. Walpole ho broda, en la seva novel·la. Voldria que aquest fragment servís per a això, però no n’estic segura. Em sembla que m’ha sortit una mica artificial, forçat, potser és que no domino del tot la tècnica. Comenta-m’ho, si et plau, Alícia).

I una volva blanca, amb aparença humana, va sorgir dels arbres i es va acostar a les dues noies. Semblava —era— la figura d’una dona. D’una dona de mitjana edat, de cabells rossos esbullats, ulls protuberants i llavis exsangües que brandava els braços cap a la Penny. Mentre una veu d’ultratomba repetia:

—Penelope, filla meva, ajuda’m… Vine amb mi, treu-me d’aquest infern… Penelope, ajuda la mare…

La cara de la Penny es va quedar blanca com la calç, va girar els ulls i va caure rodona a terra. L’Anna, paralitzada de por, no sabia què fer: si ajudar la seva amiga i enfrontar-se al fantasma o córrer cap a la seguretat de Musgrave Cottage. Va optar per la solidaritat, es va ajupir i va agafar el cap de la Penny Lane-Musgrave amb les mans, mentre li cridava:

—Penny! Penny!

La bombolla blanca amb semblança humana, ara, s’havia acostat tant que l’olor de flors pansides que desprenia omplia els narius de l’Anna i la marejava. La noia es va enfrontar a la silueta de la dama blanca, amb tota la força dels seus quinze anys:

—Vés-te’n d’un cop… Que no veus que li fas mal?

I la silueta, la ferum de flors pansides i el gemec d’ultratomba, conjurats per la carnalitat i l’empenta de l’Anna, van retrocedir cap als arbres i van desaparèixer, escombrats per un oratjol suau que va remoure les branques dels roures i va fer caure una gotellada freda damunt el rostre inconscient de la Penny.

—Mare, no, no ho facis… —va gemegar la pobra noia.

L’Anna la va bufetejar amb suavitat però amb fermesa per tal de fer-la retornar. La Penny va obrir els ulls lentament, va veure la cara de l’Anna inclinada damunt seu i va somriure, amb la mirada perduda, mentre el color retornava a les seves galtes.

—Anna… Què ha passat?

—T’has marejat… Deus estar cansada.

—M’ha semblat veure…

—No has vist res… En Paul, que et mareja només de pensar-hi.

—Potser sí…

Però l’Anna sabia que la Penny havia recordat la figura turmentada de sa mare, Lady Berenice.

(Fa por, oi? Això de l’olor de flors pansides trobo que és un detall que m’ha sortit molt bé. Llàstima que no pugui explicar més coses, perquè la situació m’agrada molt, però m’he de reservar per a futures aparicions del fantasma de la mare de la Penny. Digue’m si allargaries una mica l’escena. Però continuem. Ara, un canvi radical de situació).

L’endemà l’Anna va baixar a esmorzar molt tard. Amb prou feines havia pogut dormir, rosegada pel record de la figura de Lady Berenice, implorant la pietat de la seva filla Penny. La taula era parada i damunt el trinxant hi havia les viandes. Burton, silenciós com sempre, li va servir te amb un núvol de llet i ous remenats amb cansalada viada, salsitxes i torrades. Tan silenciós com havia aparegut, el majordom va desaparèixer. L’Anna va beure’s el te, va menjuquejar una torrada amb mantega i no va tocar els ous remenats.

Un sol tènue s’escolava pel finestral, i la gespa del jardí, després de la pluja de la nit, semblava nova de trinca. Enllà dels parterres i dels roserars, els roures que amagaven el pavelló de caça es gronxaven suaument, sense cap indici del drama que havien presenciat de matinada.

L’Anna va sentir veus a la sala de música. Va distingir la pronúncia acurada de Lady Agatha, que modulava les paraules, i una veu d’home, untuosa i servil, que semblava excusar-se. Encuriosida, es va acostar a la porta del menjador i va parar l’orella, just en el moment que la veu d’home deia:

—L’oferta és en ferm, Lady Agatha… Estan disposats a pagar-li al comptat i a cedir-li el pavelló de caça… Jo de vostè acceptaria. No tornarem a tenir cap oferta com aquesta.

—No sé quin interès hi té, Graves, però la meva decisió és definitiva: no venc. Aquesta casa continuarà sent la llar dels Musgrave. La meva néta heretarà la casa i les terres quan jo falti… Com ha passat des de fa centúries. Digui a aquests americans que Musgrave Cottage no està en venda.

—I com pensa pagar els deutes? —va insistir la veu de l’home—. Si no ho fa abans del maig, li embargaran Musgrave Cottage i ho perdrà tot.

—Tinc recursos, Graves —li va respondre amb fermesa la veu de Lady Agatha—. No es preocupi.

—Recursos? Quins recursos? Li recordo que Holcomb, Holcomb i Graves administrem els seus béns i només té deutes, senyora. I perdoni la franquesa.

—Em queden les joies dels Musgrave. Dilluns espero la visita d’un representant de la casa Sotheby’s. Si ells accepten, sortiran a subhasta abans de finals de mes. I espero obtenir-ne els recursos que em falten per cobrir aquests deutes que tant el preocupen, Graves.

—Vostè mateixa, senyora. Nosaltres estem a les seves ordres. M’estaré a l’hostal de Horsebridge fins que hagi pres una decisió.

L’arribada de la Penny va obligar l’Anna a deixar d’escoltar la conversa. La noia feia molt mala cara: tenia els ulls envermellits, com si hagués plorat tota la nit.

—Què va passar anit, Anna? —li va preguntar, només veure-la.

—Com, que què va passar? Que no ho recordes? Vam ser al pavelló, amb els teus amics.

—Vull dir després, quan tornàvem a casa.

—Que em vas explicar que en Paul t’agradava…

—I no va passar res més?

—Que et vas marejar.

—Per què?

—Per què, què?

—Per què em vaig marejar?

—Suposo que estaves cansada… Com te trobes, ara?

—Malament. Tinc molt mal de cap i tota la nit he somiat la mare. Era un malson. Em cridava, volia que anés amb ella… Ha estat horrible… Segur que anit no va passar res que m’amaguis?

—Segur.

Pel finestral va veure Mister Graves que se n’anava. Era un home prim, llargarut i una mica encorbat, vestit de fosc, amb un d’aquells ridículs bombins al cap i un paraigua que feia servir de bastó.

—Bon dia, senyoretes! —va dir Lady Agatha des de la porta—. Veig que se us han enganxat els llençols, avui.

Va besar la seva néta.

—Bon dia, àvia.

—Fas mala cara, nena… Que no et trobes bé?

—He tingut un malson…

—La tempesta… —va dir l’Anna—. A mi tampoc no m’ha deixat dormir.

—Vols que faci venir el doctor Quentin?

—No, àvia, no val la pena.

—Doncs pren-te una tassa de te ben calent, t’anirà bé.

L’Anna s’havia acostat al finestral i mirava el jardí. Semblava mentida que tanta pau i tanta bellesa poguessin amagar un misteri tan paorós. Però estava disposada a descobrir la veritat del fantasma i així ajudar la seva amiga.

(Fi del capítol que justifica el títol del paper. Ara una mica de costumisme anglès i tornem a la nit i al terror, que és el que més agrada als lectors. Ei, espero. L’ofici d’escriptor és una llauna, perquè no saps mai si allò que t’agrada a tu agradarà als lectors. Però què hi farem. Confio que sí. De vegades penso que escriure una novel·la gòtica als anys noranta és una bestiesa. Però, com a mínim aquí, a la Gran Bretanya, vull dir, la gent les continua llegint… Ja ho veurem. Deso els dubtes i continuo).

Capítol IV. Un dissabte tranquil

Després d’esmorzar, les dues amigues van anar amb bicicleta fins a la costa, per veure el mar. El camí era planer, rodejat de parets i amb pollancs a banda i banda. De tant en tant, una teulada vermella, un ramat d’ovelles o un cotxe antic trencaven la monotonia del pedalar en silenci. L’exercici havia retornat el color a les galtes de la Penny i havia esbandit les preocupacions de l’Anna.

La nit abans havien quedat amb en Paul i els seus amics a Nest Hill. Quan les dues amigues hi van arribar, els nois ja hi eren. També hi havien anat amb bicicleta i en George havia dut una casset enorme. S’havien ajagut damunt l’herbei, amb les bicicletes tombades a terra, bevien cerveses i escoltaven música de la Tina Turner.

—Ei, noies! —va cridar en Paul, en veure-les—. Heu trigat molt.

—Hola —va fer la Penny i es va posar vermella.

—Voleu una cervesa? —els va oferir en George.

—No, gràcies —va dir l’Anna.

Van deixar les bicicletes i es van asseure damunt l’herba, una mica allunyades dels nois. L’Anna s’adonava que no sabien com s’havien de comportar amb ells. Eren massa grans, massa de poble, massa… L’Anna va moure el cap per esborrar aquests pensaments: tot just feia un mes que era a l’internat i ja pensava com una dama anglesa, plena de prejudicis socials… A Barcelona això no li hauria passat. De fet, en Ferran Muñoz, aquell company d’institut que tant li agradava, era fill dels porters d’una finca del seu barri… I mai no li va fer res, sortir amb ell.

(Sí, ja ho sé, Alícia: li hauria d’haver canviat el nom. Però això és un private joke d’aquells que fan sempre els autors: la literatura és una forma de venjança, també. O de fer homenatges. Perquè no sé si em vull venjar d’en Ferran perquè no em feia cas a Barcelona o bé li vull dir públicament que m’agrada…, millor dit, que m’agradava. És igual. Ja ho repassaré quan s’hagi de publicar… Si és que mai es publica).

Nest Hill era una ondulació del terreny que acabava en un penya-segat que queia en picat fins a la mar. Aquell matí de sol, l’Atlàntic no feia por a l’Anna: era d’un gris blavós, plàcid com un mirall que reflectia el vol d’un esbart de gavines que xisclaven cada cop que ranejaven el voraviu d’escuma que marcava la separació de l’aigua i de la terra.

Mentre l’Anna s’aixecava i s’acostava als nois, disposada a ser menys tímida, en Paul s’havia estirat al costat de la Penny:

—Saps? Ens han ofert la possibilitat de gravar un màster per dur-lo a les discogràfiques.

—Oh, que bé!

—No tant… No tant. Ens demanen una pasterada, cinc-centes lliures, pel lloguer de l’estudi i per fer les mescles, i no tenim ni una lliura.

—Quin greu… I què hi puc fer, jo?

—No ho sé. Potser si parlessis amb la teva àvia… Ella és rica…

—L’àvia, rica? I ca! Pobra dona, si està carregada de deutes…

—Però Musgrave Cottage…

—Sí, és clar… La casa… És l’únic que té i l’està arruïnant… Si fins i tot ha parlat de vendre’s les joies de la família per poder pagar els deutes…

—Les joies de la família?

—Sí, un munt de quincalla dels meus avantpassats que sembla que val una fortuna… A ella li sap greu, perquè diu que la tradició mana que siguin meves, però jo més m’estimo que se les vengui i que pugui pagar els deutes i viure una vellesa tranquil·la, pobra dona…

El sol s’havia amagat rere uns núvols amenaçadors, i la mar, fins aleshores d’un gris blavenc, es va tornar feréstega, amb glopades que colpejaven contra els penya-segats amb una força destructiva i maligna, com si anunciés nous esdeveniments paorosos.

(Anunci imprescindible del que vindrà més endavant. Aquesta és una tècnica molt concreta de la novel·la gòtica: relacionar els fets horrorosos amb la natura. Així, si trenco la placidesa del migdia de dissabte amb un canvi sobtat del temps, previnc el lector d’allò que trobarà més endavant i l’obligo a continuar llegint, no et sembla?).

Van decidir tornar a casa, abans que no recomencés a ploure. Però per més que van pedalar amb força, camí de Musgrave Cottage, la tempesta les va agafar en plena cursa. La pluja violenta les va deixar ben xopes, les encegava i convertia el plàcid camí d’anada en un fangar intransitable. La negror del cel, l’udol del vent i la remor de la pluja contra les fulles dels arbres creaven un ambient hostil que les omplia de por i encara les feia córrer més, d’una manera esbojarrada, com dues ovelles perdudes que cerquen el recer del ramat.

Quan van arribar a la mansió, xopes i esbufegant, Lady Agatha les esperava impacient. Les va renyar una mica, les va enviar al bany, a assecar-se, i va fer que Burton, el majordom, els servís un grog ben calent.

La mica de rom del beuratge les va animar i els va treure la humitat dels ossos. I, refetes de la mullena, van passar la tarda a la biblioteca remenant els vells papers dels Musgrave.

L’Anna va descobrir un vell document, escrit a mà, que es titulava El ritual dels Musgrave i que feia així:

De qui era? Del qui se’n va anar. Qui ho rebrà? Aquell que vindrà. Quan va passar? Quan florien els lilàs. On era el sol? Damunt els roures. I l’ombra? A les aigües fosques. I a quantes canes? A tramuntana deu, a gregal deu més, una a xaloc i una altra a migjorn. Qui ho trobarà, o ho guardarà o perirà!

La Penny no en sabia res i quan ho van preguntar a Lady Agatha va dir que aquell document pertanyia a Sir Henry Musgrave i que estava relacionat amb l’aparició del seu fantasma tot sovint. Però ho va dir amb tanta ironia, que les dues noies el van deixar estar.

A l’hora de sopar, les dues amigues eren a l’habitació de la Penny, escoltant música. Burton va pujar a cridar-les:

—Lady Agatha vol que baixin al menjador d’aquí a mitja hora, senyoretes —va dir, engolat com sempre, el majordom—. La senyora m’ha ordenat que els recordi que és un sopar de cerimònia.

I se’n va anar, sense fer soroll, com sempre. L’Anna es va mirar la seva amiga:

—Què vol dir això de sopar de cerimònia?

—Vol dir que ens hem de vestir per sopar.

—No penso pas baixar despullada —va bromejar, l’Anna.

—No siguis burra! T’has de posar el vestit de festa —la va renyar la Penny.

—Però si no n’he dut cap!

—Au, vine, jo te’n deixaré un.

Va obrir l’armari i li va mostrar els vestits:

—Tria.

N’hi havia de tota mena, època de l’any, teixit i condició. L’Anna es va quedar sorpresa: mai no havia vist tanta roba i tan ben guardada. L’armari feia olor d’espígol i els vestits estaven desats en fundes de plàstic transparents que permetien veure’n la forma i el color.

Després de molts dubtes, la convidada va triar un vestit de vellut verd fosc, amb un coll rodó, mànigues muntades i una gran llaçada a la cintura. Se’l va emprovar i li esqueia força, encara que l’engavanyava una mica perquè la Penny i ella no tenien ben bé la mateixa talla.

Mitja hora després, l’Anna amb el vestit prestat i la Penny amb un vestit de seda blau cel, amb volants i gases, van fer l’aparició al menjador. Lady Agatha, de rigorós vellut negre, seia al cap d’una taula parada amb tots els requisits: estovalles de fil, canelobres, un centre amb flors, vaixella de porcellana, cristalleria fina i coberts de plata.

Burton, amatent com sempre, va ajudar a seure les dues noies i va esperar que la dama li ordenés que podia servir el sopar.

El salmó fresc amb verduretes era una pura delícia i el rosbif tenia aquell punt que només una cuinera britànica a Anglaterra li sap donar.

Lady Agatha va insistir que les dues noies tastessin una gota de vi:

—Ja sé que les jovenetes d’avui preferiu refrescos sense alcohol. Però una dama ha de saber apreciar un bon vi i l’única manera de fer-ho és començant des d’ara a distingir-ne les qualitats.

Burton els va abocar mitja copa del borgonya que Lady Agatha li havia fet pujar del celler. Era d’un vermell brillant, com un robí, i tenia una aroma intensa que impregnava el paladar, amb una sensació molt agradable.

Potser el vi, potser la companyia, potser l’àpat deliciós, però les dues amigues ja ni es recordaven del malson de la nit anterior i del xàfec que les havia agafades quan tornaven de Nest Hill.

Després de sopar, Lady Agatha va demanar a Burton que li servís el cafè a la sala de música. I, un cop instal·lades, l’Anna va descobrir una nova qualitat de la seva amiga Penny: tocava el piano amb gran mestria i cantava força bé. A petició de la seva àvia, la Penny va tocar i va cantar diversos fragments de l’opereta The Mikado.

(Encara que no t’ho puguis creure, això que acabo d’explicar és veritat, Alícia. La nit del dissabte, vam fer música. I la Penny va tocar i cantar fragments del Mikado. I no et pensis, la Penny toca i canta la mar de bé. I és que a les noies com cal de UK els ensenyen música de petitetes. No com nosaltres, que no passem d’una mica de solfeig i de cantar en el cor del col·le de monges… Però continuem amb la història, que aquest capítol m’està quedant molt llarg i l’he d’acabar d’una vegada. Apa, continua llegint, sisplau).

Tocaven les onze al gran rellotge del vestíbul, quan les dues amigues s’enfilaven escales amunt, contentes de la vetllada musical, cansades per la intensitat del dia i una mica marejades pel glop de vi que Lady Agatha els havia fet tastar.

—Estic morta de son —deia la Penny—. Sort que avui no hi ha assaig dels nois… No ho podria resistir.

L’Anna va recordar la misteriosa aparició de Lady Berenice al jardí i es va estremir.

—Jo tampoc, la veritat. Amb una nit com la d’ahir ja n’hi ha ben bé prou. Espero poder dormir d’una tirada, avui.

Es van dir bona nit al replà de l’escala i cadascuna es va ficar a la seva cambra. Com la nit anterior, la criada havia encès la llar de foc de l’habitació de l’Anna i la bona olor de la llenya cremada es mesclava amb la dels llençols nets, guardats amb branquetes d’espígol a la calaixera de caoba.

L’Anna es va desvestir ràpidament, es va posar el pijama i es va ficar al llit, disposada a llegir una estona. Però estava tan cansada que El castell d’Otranto li va caure de les mans i es va quedar adormida amb el llibre damunt del pit i el llum encès.

La devia despertar una alenada d’aire fred que li va acaronar la cara. O potser el soroll de la gotellada persistent que va començar a caure al punt de la mitjanit. O qui sap si el malson, produït per una digestió pesada. El cert és que va obrir els ulls, sense saber ben bé on era, quina hora era i què feia en aquell llit estrany. Es va fregar els ulls. La llenya de la llar de foc s’havia convertit en un munt de brases vermelloses i pels batents de la finestra, els vidres de la qual s’havien entelat a causa de la pluja, s’escolava un corrent d’aire fred que la va fer estremir.

Va saltar del llit, disposada a córrer les cortines. Es va posar l’anorac a tall de batí i llavors va sentir els gemecs. Venien del passadís. I semblaven un plor o un prec, esmorteït per la gruixa de la porta massissa. S’hi va atansar, amb el cor a la gola i una tremolor, potser de fred, qui sap si de por. Va entreobrir la porta, procurant que no grinyolés.

El passadís era a les fosques. Només una mena de claror esblanqueïda es movia al fons, cap al replà de l’escala. Descalça, va avançar pel passadís, cap a la llum somorta.

I llavors va veure la seva amiga Penny, en camisa de dormir, descalça, amb els ulls tancats i una espelma a la mà, que caminava fent tentines mentre gemegava:

—No pateixis, mare, ja vinc, ja vinc…

I al replà de l’escala li va semblar veure la tossa transparent de Lady Berenice.

(Fi del capítol IV de Terror at Musgrave Cottage per avui).

Necessito que me’n facis la crítica de seguida, que vull continuar escrivint però em calen els teus comentaris. Apa, que no et faci mandra, noia, que això de la literatura és molt cansat. T’e-mailo un petó electrònic, cibernàutic i virtual així de gros des de la solitud de la meva cambra a l’internat, a través d’Internet (i perdona’m el joc de paraules tan poca-solta). Escriu de seguida, Alícia. Adéu.

ANNA.