PRIMERA PART: ELS AMICS DEL BOSC

Va ser l’estiu de 1994, ara fa més de sis anys, quan vaig sentir parlar per primera vegada de l’afusellament de Rafael Sánchez Mazas. Aleshores m’acabaven de passar tres coses: la primera és que el meu pare havia mort; la segona és que la meva dona m’havia abandonat; la tercera és que jo havia abandonat la meva carrera d’escriptor. Menteixo. La veritat és que, d’aquestes tres coses, les dues primeres són exactes, exactíssimes; no així la tercera. La meva carrera d’escriptor, de fet, no havia acabat d’arrencar mai, així que difícilment podia abandonar-la. Seria més just dir que l’havia deixat córrer tot just iniciada. El 1989 havia publicat la meva primera novel·la; com el conjunt de relats aparegut dos anys abans, el llibre va ser acollit amb una notòria indiferència, però la vanitat i la ressenya elogiosa d’un amic d’aquella època es van aliar per convèncer-me que podia arribar a ser un novel·lista i que, per ser-ho, el millor era deixar la meva feina a la redacció del diari i dedicar-me de ple a escriure. El resultat d’aquest canvi de vida van ser cinc anys d’angoixa econòmica, física i metafísica, tres novel·les inacabades, i una depressió espantosa que em va tombar durant dos mesos en una butaca davant el televisor. Farta de pagar les factures, inclosa la de l’enterrament del meu pare, i de veure’m mirar el televisor apagat i plorar, la meva dona va fugir de casa tot just quan em començava a recuperar, i a mi no em va quedar cap altre remei que oblidar per sempre més les ambicions literàries i demanar la reincorporació al diari.

Acabava de fer quaranta anys, però per fortuna —o perquè no sóc un bon escriptor, però tampoc un mal periodista o, més probablement, perquè en el diari no comptaven amb ningú més que volgués fer la meva feina per un sou tan minso com el meu— em van acceptar. Se’m va adscriure a la secció de cultura, que és on s’adscriu la gent que no se sap on adscriure. En un principi, amb l’objectiu no declarat, però evident, de castigar la meva deslleialtat —ja que, per alguns periodistes, un company que deixa el periodisme per passar-se a la novel·la no deixa de ser poc menys que un traïdor—, se’m va obligar a fer de tot, excepte portar cafès al director des del bar de la cantonada, i tan sols uns pocs companys no van incórrer en sarcasmes o ironies a costa meva. El temps devia atenuar la meva infidelitat: aviat vaig començar a redactar la secció de breus, a escriure articles, a fer entrevistes. Va ser així com, el juliol de 1994, vaig entrevistar Rafael Sánchez Ferlosio, que en aquells moments pronunciava un cicle de conferències a la universitat. Jo sabia que Ferlosio era molt repatani a parlar amb periodistes, però gràcies a un amic (o gràcies, més aviat, a una amiga d’aquest amic, que era qui havia organitzat l’estada de Ferlosio a la ciutat), vaig aconseguir que accedís a tenir una conversa amb mi. Perquè anomenar allò entrevista seria excessiu; i, si ho va ser, va ser també la més estranya que he fet a la meva vida. Per començar, Ferlosio va aparèixer a la terrassa del Bistrot envoltat d’un núvol d’amics, deixebles, admiradors i turiferaris; si a això hi afegim la deixadesa de la seva indumentària i un físic on es barrejava, inextricablement, l’aire d’un aristòcrata castellà avergonyit de ser-ho i el d’un vell guerrer oriental —el cap poderós, uns cabells esbullats que cendrejaven, el rostre dur, demacrat i difícil, amb un nas jueu i unes galtes ombrejades de barba—, convidava que un observador inadvertit el prengués per un guru religiós envoltat d’acòlits. Però és que, a més a més, Ferlosio es va negar en rodó a respondre una sola de les preguntes que li vaig formular, al·legant que en els seus llibres havia donat les millors respostes que era capaç d’oferir. Això no significa que no volgués parlar amb mi; al contrari: com si busqués desmentir la seva fama d’home esquerp (o potser és que mancava de fonament), va ser cordialíssim, i ens va passar el temps xerrant. El problema és que si jo, per intentar salvar l’entrevista, li demanava (posem per cas) per la diferència entre els personatges de caràcter i els personatges de destí, ell s’ho feia venir bé per respondre’m amb una disquisició sobre (posem per cas) les causes de la derrota de les naus perses a la batalla de Salamina, mentre que quan jo tractava de treure-li l’opinió sobre (posem per cas) els fastos del cinquè centenari de la conquesta d’Amèrica, ell em responia, il·lustrant-me amb un gran desplegament de gestos i detalls, sobre (posem per cas) l’ús correcte de la garlopa. Allò va ser un estira i arronsa esgotador, i no va ser fins a l’última cervesa d’aquella tarda quan Ferlosio va explicar la història de l’afusellament del seu pare, la història que m’ha tingut amb l’ànim en suspens durant els dos últims anys. No recordo qui ni com va portar a col·lació el nom de Rafael Sánchez Mazas (potser va ser un dels amics de Ferlosio, potser va ser el mateix Ferlosio). Recordo que Ferlosio va explicar:

—El van afusellar molt a la vora d’aquí, en el santuari del Collell —em va mirar—. ¿Vostè hi ha anat alguna vegada? Jo tampoc, però sé que és al costat de Banyoles. Va ser al final de la guerra. El 18 de juliol l’havia sorprès a Madrid, i es va haver de refugiar a l’ambaixada de Xile, hi va passar més d’un any. Cap a finals del trenta-set es va escapar de l’ambaixada i va sortir de Madrid camuflat en un camió, potser amb el propòsit d’arribar fins a França. Tanmateix, el van detenir a Barcelona i, quan les tropes de Franco arribaven a la ciutat, se’l van endur al Collell, molt a prop de la frontera. Allà el van afusellar. Va ser un afusellament massiu, probablement caòtic, perquè la guerra ja estava perduda i els republicans fugien a la desbandada pels Pirineus, així que no crec que sabessin que estaven afusellant un dels fundadors de la Falange, un amic personal de José Antonio Primo de Rivera, per ser més exactes. El meu pare conservava a casa la samarra i els pantalons amb els quals el van afusellar, me’ls va ensenyar moltes vegades, potser encara hi són; els pantalons estaven foradats, perquè les bales li van passar a frec i ell va aprofitar la confusió del moment per córrer a amagar-se al bosc. Des d’allà, refugiat en un clot, sentia els lladrucs dels gossos i els trets i les veus dels milicians, que el buscaven tot i saber que no podien perdre gaire temps perquè els franquistes els estalonaven. En algun moment el pare va sentir una fressa de branques darrere seu, es va girar i va veure un milicià que el mirava. Llavors va sentir un crit: «¿És aquí?». El pare explicava que el milicià se’l va quedar mirant uns segons i que després, sense deixar de mirar-lo, va cridar: «¡Aquí no hi ha ningú!», va fer mitja volta i se’n va anar.

Ferlosio va fer una pausa, i el ulls se li van empetitir en una expressió d’intel·ligència i de malícia infinites, com els d’un nen que reprimeix el riure.

—Va passar uns quants dies refugiat al bosc, alimentant-se del que trobava o del que li donaven a les masies. No coneixia la zona i, a més, se li havien trencat les ulleres, de manera que gairebé no s’hi veia; per això deia sempre que no hauria sobreviscut si no arriba a ser perquè va trobar uns nois d’un poble proper, Cornellà de Terri es deia o se’n diu, uns nois que el van protegir i alimentar fins a l’arribada dels nacionals. Es van fer molt amics, i quan tot es va haver acabat, es va quedar uns quants dies a casa seva. Em sembla que no els va tornar a veure mai més, però a mi me’n va parlar més d’una vegada. Recordo que sempre els anomenava amb el nom que s’havien posat: «Els amics del bosc».

Aquesta va ser la primera vegada que vaig sentir explicar la història, i així és com la vaig sentir explicar. Quant a l’entrevista amb Ferlosio, finalment vaig aconseguir salvar-la, o potser és que me la vaig inventar: que jo recordi, ni una sola vegada s’hi al·ludia la batalla de Salamina (i sí una distinció entre els personatges de destí i els personatges de caràcter), ni l’ús exacte de la garlopa (i sí als fastos del cinquè centenari de la conquesta d’Amèrica). Tampoc s’esmentava a l’entrevista l’afusellament del Collell ni Sánchez Mazas. Del primer jo només sabia el que havia sentit explicar a Ferlosio; del segon, poca cosa més: en aquell temps no havia llegit ni una sola línia de Sánchez Mazas, i el seu nom no era per mi res més que el nom boirós d’un més dels molts polítics i escriptors falangistes que els últims anys de la història d’Espanya havien enterrat acceleradament, com si els enterradors temessin que no estiguessin morts del tot.

De fet, no ho estaven. O almenys no ho estaven del tot. Com que la història de l’afusellament de Sánchez Mazas al Collell i les circumstàncies que l’envoltaven m’havien impressionat molt, després de l’entrevista amb Ferlosio em vaig començar a encuriosir per Sánchez Mazas; també per la Guerra Civil, de la qual fins aquell moment no en sabia gaire res més que de la batalla de Salamina o de l’ús exacte de la garlopa, i per les històries tremendes que va engendrar, que sempre m’havien semblat unes excuses per la nostàlgia dels vells i un carburant per la imaginació dels novel·listes sense imaginació. Casualment (o no tan casualment), aleshores, es va posar de moda entre els escriptors espanyols vindicar els escriptors falangistes. La cosa, en realitat, venia d’abans, de quan cap a la meitat dels vuitanta certes editorials tan exquisides com influents van publicar algun volum d’algun falangista oblidat i exquisit, però, quan jo vaig començar a interessar-me per Sánchez Mazas, en determinats cercles literaris ja no es vindicava tan sols els bons escriptors falangistes, sinó que també els del piló i fins i tot els dolents. Alguns ingenus i alguns guardians de l’ortodòxia d’esquerres, i també alguns necis, van denunciar que la vindicació d’un escriptor falangista era la vindicació (o la preparació del terreny) del falangisme. El fet era exactament el contrari: vindicar un escriptor falangista era només vindicar un escriptor; o més exactament: era vindicar-se a si mateixos com a escriptors vindicant un bon escriptor. Vull dir que aquesta moda va sorgir, en el millor dels casos (dels pitjors no cal ni parlar-ne), de la necessitat natural que tot escriptor té d’inventar-se una tradició pròpia, d’un cert afany de provocació, de la certesa problemàtica que una cosa és la literatura i una altra la vida i que, per tant, es pot ser un bon escriptor essent una pèssima persona (o una persona que recolza i fomenta causes pèssimes), de la convicció que s’estava sent literalment injust amb uns certs escriptors falangistes, els quals, per dir-ho amb la fórmula encunyada per Andrés Trapiello, havien guanyat la guerra, però havien perdut la història de la literatura. Sigui com sigui, Sánchez Mazas no va escapar d’aquesta exhumació col·lectiva: el 1986 es van publicar per primera vegada les seves poesies completes; el 1995 es va reeditar en una col·lecció molt popular la novel·la La vida nueva de Pedrito de Andía; el 1996 es va reeditar també Rosa Krüger, una altra de les seves novel·les, que de fet havia estat inèdita fins al 1984. Aleshores vaig llegir tots aquests llibres. Els vaig llegir amb curiositat, fins i tot amb fruïció, però no amb entusiasme: no em va caldre freqüentar-los molt per concloure que Sánchez Mazas era un bon escriptor, però no un gran escriptor, tot i que m’hi jugo que no hauria sabut explicar amb claredat què diferencia un gran escriptor d’un bon escriptor. Recordo que en els mesos o anys posteriors també vaig recollir, a l’atzar de les meves lectures, alguna notícia dispersa entorn de Sánchez Mazas i, fins i tot, alguna al·lusió, molt sumària i imprecisa, a l’episodi del Collell.

Va passar el temps. Vaig començar a oblidar la història. Un dia de principi de febrer de 1999, l’any del seixantè aniversari del final de la Guerra Civil, algú del diari em va suggerir la idea d’escriure un article commemoratiu del final tristíssim del poeta Antonio Machado, que el gener de 1939, en companyia de la seva mare, del seu germà José i d’uns altres centenars de milers d’espanyols espaordits, empès per l’avanç de les tropes franquistes, va fugir des de Barcelona fins a Cotlliure, a l’altre costat de la frontera francesa, on hi va morir poc després. L’episodi era molt conegut, i vaig pensar amb raó que no hi hauria cap diari català (o no català) que per aquestes dates no acabés evocant-lo, de manera que ja em disposava a escriure el més que sabut article rutinari quan em vaig recordar de Sánchez Mazas i que el seu afusellament frustrat havia passat més o menys al mateix temps que la mort de Machado, l’únic que a la banda espanyola de la frontera. Llavors vaig imaginar que la simetria i el contrast entre aquests dos fets terribles —gairebé un quiasme de la història— potser no era casual i que, si aconseguia explicar-los bé en un mateix article, el seu paral·lelisme estrany tal vegada els podria dotar d’un significat inèdit. Aquesta superstició es va consolidar quan, en començar a documentar-me una mica, vaig topar per casualitat amb la història del viatge de Manuel Machado fins a Cotlliure, poc després de la mort del seu germà Antonio. Llavors em vaig posar a escriure. El resultat va ser un article titulat «Un secret essencial». Com que, a la seva manera, també és essencial per aquesta història, el copio tot seguit:

Vaig quedar molt satisfet de l’article. Quan es va publicar, el 22 de febrer de 1999, exactament seixanta anys després de la mort de Machado a Cotlliure, exactament seixanta anys i vint-i-dos dies després de l’afusellament de Sánchez Mazas al Collell (però la data exacta de l’afusellament només la vaig saber més tard), a la redacció em van felicitar. Els dies següents, vaig rebre tres cartes; per sorpresa meva —mai no he estat un articulista polèmic, d’aquests els noms dels quals sovintegen en la secció de cartes al director, i res feia suposar que uns fets de feia seixanta anys enrere poguessin afectar gaire ningú— les tres es referien a l’article. A la primera, que vaig imaginar que havia redactat un estudiant de filologia de la universitat, se’m retreia haver insinuat en l’article (una cosa que jo no creia haver fet o, més ben dit, no creia haver-ho fet del tot) que, si Antonio Machado s’hagués trobat en el Burgos revoltat del juliol del 36, hagués passat al bàndol franquista. La segona era més dura; l’havia escrita un home prou gran per haver viscut la guerra. Amb un argot inconfusible, m’acusava de «revisionisme», perquè l’interrogant de l’últim paràgraf, el que seguia la cita de Jaime Gil («¿Acaba malament?»), suggeria de manera amb prou feines velada que la història d’Espanya acaba bé, una cosa que segons el seu judici era rigorosament falsa. «Acaba bé pels que van guanyar la guerra», deia. «Però malament pels qui la vam perdre. Ningú no ha tingut ni tan sols el gest d’agrair-nos que lluitéssim per la llibertat. En tots els pobles hi ha monuments que commemoren els morts de la guerra. ¿Quants n’ha vist, vostè, que hi figurin almenys els noms dels dos bàndols?». El text acabava d’aquesta manera: «¡I una merda grossa per la Transició! Atentament: Mateu Recasens».

La tercera carta era la més interessant. La firmava un tal Miquel Aguirre. L’Aguirre era historiador i, segons deia, portava uns quants anys estudiant el que havia passat durant la guerra civil a la comarca de Banyoles. Entre altres coses, la seva carta donava prova d’un fet que en aquell moment em va semblar sorprenent: Sánchez Mazas no havia estat l’únic supervivent de l’afusellament del Collell; un home anomenat Jesús Pascual Aguilar també havia escapat amb vida. Més encara: segons semblava, Pascual havia mencionat l’episodi en un llibre titulat Yo fui asesinado por los rojos. «Em temo que el llibre és gairebé introbable», concloïa l’Aguirre, amb una petulància inconfusible d’erudit. «Però, si li interessa, tinc un exemplar a la seva disposició». Al final de la carta, l’Aguirre havia anotat les seves dades i un número de telèfon.

Vaig trucar a l’Aguirre de seguida. Després d’alguns malentesos, dels quals vaig deduir que treballava en alguna empresa o organisme públic, vaig aconseguir parlar amb ell. Li vaig preguntar si tenia informació sobre els afusellaments del Collell; em va dir que sí. Li vaig preguntar si continuava en peu l’oferta de deixar-me el llibre de Pascual; em va dir que sí. Li vaig preguntar si li agradaria que dinéssim junts; em va dir que vivia a Banyoles, però que cada dijous venia a Girona per enregistrar un programa de ràdio.

—Podríem quedar el dijous —va dir.

Érem divendres i, a fi d’estalviar-me una setmana d’impaciència, vaig estar a punt de proposar-li que ens veiéssim aquella mateixa tarda, a Banyoles.

—D’acord —vaig dir, però. I en aquell moment vaig recordar Ferlosio, amb aquell aire innocent de guru i els ulls ferotgement alegres, parlant del seu pare a la terrassa del Bistrot. Vaig preguntar—: ¿Quedem al Bistrot?

El Bistrot és un bar del casc antic, d’aspecte vagament modernista, amb unes taules de marbre i ferro forjat, amb uns ventiladors d’aspes, amb uns miralls grossos i uns balcons saturats de flors i oberts a l’escalinata que puja cap a la plaça de Sant Domènec. El dijous, molt abans de l’hora convinguda amb l’Aguirre, jo ja estava assegut en un vetllador del Bistrot, amb una cervesa a la mà; al meu voltant bullien les converses dels professors de la Facultat de Lletres, que solen dinar allà. Mentre fullejava una revista vaig pensar que, en citar-nos per aquell dinar, ni a l’Aguirre ni a mi se’ns havia ocorregut que no ens coneixíem i que un dels dos hauria d’haver dut un senyal identificador, i ja estava fent esforços per imaginar-me com seria l’Aguirre, amb la sola ajuda de la veu que una setmana enrere havia sentit per telèfon, quan es va aturar davant de la taula un individu baix, quadrat i morè, amb ulleres, amb una carpeta vermella sota el braç; una barba de tres dies i una pera de malvat que se li menjaven la cara. Per alguna raó jo esperava que l’Aguirre fos un ancià venerable i professoral, i no l’individu joveníssim i d’aire ressacós (o potser excèntric) que tenia davant meu. Com que no deia res, li vaig demanar si era ell. Em va dir que sí. Llavors em va preguntar si jo era jo. Li vaig dir que sí. Vam riure. Quan va venir la cambrera, l’Aguirre va demanar arròs a la cassola i un entrecot al rocafort; jo vaig demanar una amanida i conill. Mentre esperàvem que ens servissin l’Aguirre em va dir que m’havia reconegut per la foto de la contraportada d’un dels meus llibres, que havia llegit feia temps. Superat el primer espasme de vanitat, vaig comentar amb rancúnia:

—¿Ah, així vas ser tu?

—No ho entenc.

Em vaig veure obligat a aclarir:

—Era una broma.

Jo estava desitjós d’entrar en matèria, però, com que no volia semblar descortès o massa interessat, li vaig preguntar pel programa de ràdio. L’Aguirre va deixar anar una riallada nerviosa, que va deixar veure les dents: blanques i desiguals.

—Se suposa que és un programa d’humor, però en realitat és una collonada. Interpreto un comissari feixista que es diu Antonio Gargallo i que redacta informes sobre els entrevistats. La veritat: em penso que me n’estic enamorant. De tot això, és clar, a l’Ajuntament no en saben res.

—¿Treballes a l’Ajuntament de Banyoles?

L’Aguirre va assentir, entre avergonyit i pesarós.

—De secretari de l’Alcalde —va dir—. Una altra collonada. L’alcalde és un bon amic, m’ho va demanar i no m’hi vaig saber negar. Però, tan bon punt acabi aquesta legislatura, m’obro.

Feia poc temps que l’Ajuntament de Banyoles estava en mans d’un equip de gent molt jove d’Esquerra Republicana de Catalunya. L’Aguirre va dir:

—No sé què n’opinarà vostè, però a mi em sembla que un país civilitzat és aquell en què no cal perdre el temps en política.

Vaig encaixar el «vostè», però no em vaig descompondre, sinó que em vaig llençar sobre el cable que l’Aguirre m’allargava i el vaig agafar al vol:

—Exactament al contrari del que passava al 36.

—Ni més ni menys.

Van portar l’amanida i l’arròs. L’Aguirre va assenyalar la carpeta vermella.

—Li he fotocopiat el llibre de Pascual.

—¿Coneixes bé el que va passar al Collell?

—Bé, no —va dir—. Va ser un episodi confús.

Mentre engolia grans forquillades d’arròs empeses per gots de vi negre, l’Aguirre em va parlar, com si considerés imprescindible posar-me en antecedents, dels primers dies de la guerra a la comarca de Banyoles: del fracàs previsible del cop d’Estat, de la consegüent revolució, del salvatgisme sense control dels comitès, de la crema massiva d’esglésies i la massacre de religiosos.

—Tot i que ja no estigui de moda, jo continuo essent un anticlerical; però allò va ser una bogeria col·lectiva —va postil·lar—. És clar que és fàcil trobar les causes que l’expliquen, però també és fàcil trobar les causes que expliquen el nazisme… Alguns historiadors nacionalistes insinuen que els que cremaven esglésies i mataven capellans eren gent de fora, immigrants i tal… Mentida: eren d’aquí, i tres anys després més d’un va rebre als nacionals cridant visques. És clar que, si ho preguntes, ningú era allà quan calaven foc a les esglésies. Però això és un altre tema. El que em carda són aquests nacionalistes que encara corren per aquí intentant vendre la falòrnia que això va ser una guerra entre castellans i catalans, una pel·lícula de bons i dolents.

—Em pensava que eres nacionalista.

L’Aguirre va deixar de menjar.

—Jo no sóc nacionalista —va dir—. Sóc independentista.

—¿I quina diferència hi ha entre les dues coses?

—El nacionalisme és una ideologia —va explicar, endurint una mica la veu, com si li molestés haver d’aclarir una obvietat—. Nefasta, segons el meu judici. L’independentisme és tan sols una possibilitat. Com que és una creença, i sobre les creences no es discuteix, sobre el nacionalisme no es pot discutir; sobre l’independentisme, sí. A vostè li pot semblar raonable o no. A mi m’ho sembla.

No ho vaig poder suportar més.

—M’estimaria més que em diguessis de tu.

—Disculpa —va dir: va somriure i va continuar menjant—. A les persones grans estic acostumat a tractar-les de vostè.

L’Aguirre va continuar parlant de la guerra; es va aturar amb detall en els últims dies, quan, inoperants des de feia mesos els ajuntaments i la Generalitat, a la comarca regnava un desordre de campi qui pugui: carreteres envaïdes per caravanes interminables de fugitius, soldats amb uniformes de totes les graduacions vagant pels camps i lliurats a la desesperació i la rapinya, pilons ingents d’armes i pertrets abandonats a les cunetes… L’Aguirre va explicar que en aquell moment hi havia reclosos al Collell, que des del principi de la guerra havia estat convertit en presó, prop de mil presos, i que tots o gairebé tots procedien de Barcelona: havien estat traslladats fins allà, davant de l’avanç imparable de les tropes rebels, perquè es tractava dels més perillosos o més implicats amb la causa franquista. A diferència de Ferlosio, l’Aguirre pensava que els republicans sí que sabien a qui estaven afusellant, perquè els cinquanta que van elegir eren presos molt significatius, gent que estava destinada a executar càrrecs de rellevància social i política després de la guerra: el cap provincial de la Falange a Barcelona, dirigents de grups quintacolumnistes, financers, advocats, sacerdots, la majoria dels quals havien sofert captiveri a les txeques de Barcelona i, més tard, en vaixells-presó com l’Argentina i l’Uruguay.

Van portar l’entrecot i el conill i se’n van endur els plats (el d’Aguirre tan net que relluïa). Vaig preguntar:

—¿Qui va donar l’ordre?

—¿Quina ordre? —va preguntar l’Aguirre al seu torn, mentre examinava amb avidesa l’enorme entrecot, amb el ganivet de carnisser i la forquilla a punt per atacar-lo.

—La d’afusellar-los.

L’Aguirre em va mirar com si per un moment hagués oblidat que el tenia a davant. Va arronsar les espatlles i va aspirar, fondament i sorollosa.

—No ho sé —va contestar, espirant mentre tallava un tros de carn—. Crec que Pascual insinua que la va donar un tal Monroy, un tipus jove i dur que potser dirigia la presó, perquè a Barcelona també havia dirigit txeques i camps de treball, en altres testimonis de l’època també es parla d’ell… En qualsevol cas, si va ser Monroy el més probable és que no actués pel seu compte, sinó que obeïa ordres del SIM.

—¿El SIM?

—El Servei d’Informació Militar —va aclarir l’Aguirre—. Un dels pocs organismes de l’exèrcit que a aquestes alçades encara funcionava com calia. —Per uns instants va deixar de mastegar; llavors va continuar menjant mentre parlava—. És una hipòtesi raonable: el moment era desesperat i, sens dubte, els del SIM no feien compliments. Però n’hi ha d’altres.

—¿Per exemple?

—Líster. Era per allà. El meu pare el va veure.

—¿Al Collell?

—A Sant Miquel de Campmajor, un poble que queda a la vora. El meu pare llavors era un nen i s’estava refugiat en una masia del poble. M’ha explicat moltes vegades que un dia van irrompre a la masia un grapat d’homes, entre els quals hi havia Líster, van exigir que se’ls donés de menjar i dormir i es van passar la nit discutint al menjador. Durant molt de temps vaig creure que aquesta història era un invent del meu pare, sobretot quan vaig comprovar que la majoria dels vells que eren vius aleshores deien haver vist Líster, un personatge gairebé llegendari des que es va posar al comandament del Cinquè Regiment; però amb els anys he anat lligant caps i he arribat a la conclusió que potser sigui veritat. Veuràs —em va preparar l’Aguirre, sucant llaminerament un tros de pa en la bassa de salsa on nedava l’entrecot. Vaig imaginar que s’havia recuperat de la ressaca, i em vaig demanar si gaudia més del menjar que no pas de l’exhibició dels seus coneixements de la guerra—. A Líster, l’acabaven de nomenar coronel a finals de gener del 39. L’havien posat al comandament del Vè Cos de l’Exèrcit de l’Ebre o, més ben dit, del que quedava del Vè Cos: un grapat d’unitats desfetes que es retiraven, sense presentar a penes batalla, en direcció a la frontera francesa. Durant diverses setmanes els homes de Líster van estar a la comarca, i és segur que alguns d’ells es van instal·lar al Collell. Però no és això el que volia dir. ¿Has llegit les memòries de Líster?

Vaig dir que no.

—Bé, no són exactament unes memòries —va continuar l’Aguirre—. Es titulen Nuestra guerra, i estan molt bé, tot i que diuen una quantitat immensa de mentides, com totes les memòries. El cas és que allà hi explica que la nit del 3 al 4 de febrer del 39 (o sigui: tres dies després de l’afusellament del Collell) es va organitzar en una masia d’un poble proper una reunió del Buró Polític del partit comunista, a la qual, entre altres caps i comissaris, hi van assistir ell mateix i Togliatti, que llavors era delegat de la Internacional Comunista. Si no recordo malament, a la reunió es va discutir la possibilitat d’organitzar una última resistència a l’enemic a Catalunya, però tant li fa: el que compta és que aquesta masia podia ser molt bé la masia on estava refugiat el meu pare; almenys els protagonistes, les dates i els llocs coincideixen, així que…

Llavors, insensiblement, l’Aguirre es va embolicar en una abstrusa digressió filial. Recordo que en aquell moment vaig pensar en el meu pare, i em va estranyar, perquè feia molt de temps que no pensava en ell; sense saber per què, vaig sentir un pes a la gola, com l’ombra d’una culpa.

—¿Llavors va ser Líster qui va donar l’ordre que els afusellessin? —el vaig interrompre.

—És possible —va dir, mentre reprenia sense dificultat el fil perdut i escurava el plat—. Però també podia no ser-ho. A Nuestra guerra diu que no va ser ell, ni ell ni els seus homes. Què vols que digui. Però, la veritat, jo me’l crec: no era el seu estil, era un tipus massa obsessionat per continuar com fos una guerra que tenia perduda. A més, la meitat de les coses que s’atribueixen a Líster és pura llegenda, i l’altre meitat…, bé, suposo que l’altra meitat és certa. En fi, qui ho sap. A mi, el que em sembla indubtable és que sigui qui sigui qui va donar l’ordre sabia perfectament a qui afusellaven i, sens dubte, qui era Sánchez Mazas. Mmmmm —va barbotejar, escurant la salsa roquefort amb un bocí de molla—, ¡quina gana que tenia! ¿Vols una mica més de vi?

Es van endur els plats (el meu amb restes abundants de conill; el de l’Aguirre tan net que relluïa). Va demanar una altra gerra de vi, un tros de pastís de xocolata i cafè; vaig demanar cafè. Vaig preguntar a l’Aguirre què en sabia de Sánchez Mazas i de la seva estada al Collell.

—Poca cosa —va contestar—. El seu nom apareix un parell de vegades a la Causa General, però sempre en relació al judici que li van arranjar a Barcelona, quan el van detenir en escapar de Madrid. Pascual també n’explica alguna cosa. Que jo sàpiga, l’únic que en pot saber més detalls és Trapiello, Andrés Trapiello. L’escriptor. Ha editat Sánchez Mazas i ha escrit coses molt bones sobre ell; a més, en els seus dietaris està parlant sempre de la família Sánchez Mazas, de manera que hi ha d’estar en contacte. Em sona, fins i tot, que he llegit en algun llibre seu la història de l’afusellament… És una història que va córrer molt després de la guerra, qualsevol que hagués conegut aleshores Sánchez Mazas l’explica, suposo que perquè ell l’explicava a tothom. ¿Sabies que molta gent va pensar que era una mentida? I, en realitat, encara hi ha qui ho pensa.

—No m’estranya.

—¿Per què?

—Perquè és una història molt novel·lesca.

—Totes les guerres són plenes d’històries novel·lesques.

—Sí, però ¿no et continua semblant increïble que un home que ja no era jove, perquè tenia quaranta-cinc anys, i que a més era miop…?

—És clar. I que, a més a més, es devia trobar en unes condicions llastimoses.

—Exacte. ¿No et sembla increïble que un tipus com ell aconseguís escapar-se d’una situació així?

—¿Increïble, per què? —L’arribada del vi i el pastís de xocolata i els cafès no va interrompre el seu raonament—. Sorprenent, sí. Però no increïble. ¡Però si això ho explicaves molt bé a l’article! Recorda que va ser un afusellament en massa. Recorda al soldat que havia de delatar-lo i no el va delatar. Recorda, a més, que estem parlant del Collell. ¿Hi has estat alguna vegada?

Vaig dir que no, i l’Aguirre va evocar llavors una enorme mola de pedra assetjada per boscos espessíssims de pins i terra calcària, un territori muntanyós, agrest i molt extens, sembrat de masies i de poblets aïllats (El Torn, Sant Miquel de Campmajor, Fares, Sant Ferriol, Mieres) en els quals, durant els tres anys de la guerra, hi van operar nombroses xarxes d’evasió que, a canvi de diners (a vegades també per amistat o, fins i tot, per afinitats polítiques), ajudaven a creuar la frontera a víctimes potencials de la repressió revolucionària, i també a joves en edat militar que desitjaven eludir el reclutament a la força ordenat per la República. Segons l’Aguirre, a la zona hi abundaven també els emboscats, una gent que, bé perquè no es podien costejar les despeses de la fugida, bé perquè no encertaven a posar-se en contacte amb les xarxes d’evasió, es va estar oculta en el bosc mesos o anys.

—De manera que era un lloc ideal per amagar-se —va argüir—. A aquelles alçades de la guerra els pagesos estaven més que acostumats a tractar amb fugitius, i a donar-los un cop de mà. ¿Te’n va parlar, Ferlosio, d’«Els amics del bosc»?

El meu article concloïa en el moment en què el milicià no delatava Sánchez Mazas; no mencionava «Els amics del bosc» enlloc. Em vaig ennuegar amb el cafè.

—¿Coneixes la història? —vaig inquirir.

—Conec al fill d’un d’ells.

—No fotis.

—No foto. Es diu Jaume Figueras, viu aquí al costat. A Cornellà de Terri.

—Ferlosio em va dir que els nois que van ajudar Sánchez Mazas eren de Cornellà de Terri.

L’Aguirre va arronsar les espatlles mentre recollia amb els dits les últimes engrunes del pastís de xocolata.

—Fins aquí no hi arribo —va admetre—. Figueras em va explicar la història molt per sobre; tampoc no m’interessava gaire. Però si vols et puc donar el seu número de telèfon i li demanes que te l’expliqui.

L’Aguirre es va acabar el cafè i vam pagar. Ens vam acomiadar a la Rambla, davant del pont de Les Peixateries Velles. L’Aguirre va repetir que em trucaria l’endemà, per donar-me el número de telèfon de Figueras i, mentre encaixàvem de mans, vaig advertir que una taca de xocolata li enfosquia les comissures dels llavis.

—¿Què en penses fer de tot això?

Vaig estar a punt de dir-li que es netegés els llavis.

—¿Amb què? —vaig dir, tanmateix.

—Amb la història de Sánchez Mazas.

Jo no pensava fer-ne res (simplement m’encuriosia), de manera que li vaig dir la veritat.

—¿Res? —L’Aguirre em va mirar amb uns ulls petits, nerviosos, intel·ligents—. Em pensava que volies escriure una novel·la.

—Jo ja no escric novel·les —vaig dir—. A més, això no és una novel·la, sinó una història real.

—També ho era l’article —va dir l’Aguirre—. ¿T’he dit que em va agradar molt? Em va agradar perquè era com un relat concentrat, l’única diferència és que amb personatges i situacions reals… Com un relat real.

L’endemà l’Aguirre em va trucar i em va donar el número de telèfon d’en Jaume Figueras. Era el número d’un telèfon mòbil. No em va respondre Figueras, sinó la veu de Figueras, convidant-me a enregistrar un missatge; el vaig enregistrar: vaig dir el meu nom, la meva professió, que coneixia l’Aguirre, que estava interessat a parlar amb ell sobre el seu pare, Sánchez Mazas i «Els amics del bosc»; també li vaig deixar el meu número i li vaig demanar que em telefonés.

Durant els dies següents vaig estar esperant amb impaciència una trucada de Figueras, en va. Li vaig tornar a trucar jo, vaig tornar a deixar un altre missatge, vaig tornar a esperar. Mentrestant, vaig llegir Yo fui asesinado por los rojos, el llibre de Pascual Aguilar. Era un recordatori truculent dels horrors viscuts a la rereguarda republicana, un més de tants que van aparèixer a Espanya a l’acabament de la guerra, l’únic que aquest s’havia publicat el setembre de 1981. La data, em temo, no és casual, ja que és lícit llegir el relat com una mena de justificació dels colpistes d’opereta del 23 de febrer d’aquell any (Pascual anota diverses vegades una frase reveladora que José Antonio Primo de Rivera repetia com si fos seva: «A última hora sempre ha estat un escamot de soldats qui ha salvat la civilització») i com un avís de les catàstrofes que s’apropaven amb l’ascens imminent dels socialistes al poder i el final simbòlic de la Transició; el llibre, sorprenentment, és molt bo. Pascual, algú a qui ni el temps ni els canvis que s’havien produït a Espanya havien erosionat ni una sola de les seves conviccions de camisa vella falangista, relata amb agilitat la seva peripècia de la guerra, des del moment en què la revolta el sorprèn de vacances en un poble de Terol, que cau en zona republicana, fins pocs dies després de l’afusellament del Collell —un fet al qual hi dedica moltes pàgines d’encruelit detallisme, i també als dies anteriors i posteriors—, quan és alliberat per l’exèrcit de Franco després d’haver dut durant la guerra una vida barreja de Pimpinel·la Escarlata i Enric de Lagardère, primer com a membre actiu, i després com a dirigent, de la quinta columna barcelonina, i d’haver patit més tard una temporada de reclusió a la txeca de Vallmajor. El llibre de Pascual era una edició de l’autor; s’hi menciona diverses vegades Sánchez Mazas, amb qui Pascual hi va passar les hores prèvies a l’afusellament. Seguint el suggeriment d’Aguirre, també vaig llegir Trapiello, i en un dels seus llibres hi vaig descobrir que ell també explicava la història de l’afusellament de Sánchez Mazas, i gairebé en els mateixos termes exactes que jo l’havia escoltada explicar a Ferlosio, excepte pel fet que, igual que havia fet jo en el meu article o relat real, ell tampoc mencionava «Els amics del bosc». La semblança puntualíssima entre el relat de Trapiello i el meu em va sorprendre. Vaig pensar que Trapiello ho hauria escoltat explicar al mateix Ferlosio (o a algun altre dels fills de Sánchez Mazas, o a la seva dona) i vaig imaginar que Sánchez Mazas havia explicat als de casa, tantes vegades la mateixa història que havia adquirit per la família un caràcter gairebé formulari, com aquests acudits perfectes dels quals no es pot ometre ni una sola paraula sense aniquilar la seva gràcia.

Vaig aconseguir el número de telèfon de Trapiello i el vaig trucar a Madrid. Tan bon punt li vaig exposar el motiu de la meva trucada, va ser amabilíssim i, tot i que em va dir que feia molt de temps que no s’ocupava de Sánchez Mazas, es va mostrar encantat que algú s’hi interessés, i sospito que no el considerava un bon escriptor, sinó un gran escriptor. Vam tenir una conversa de més d’una hora. Trapiello em va assegurar que del que havia passat al Collell no en coneixia res més que la història que explicava al llibre i em va confirmar que, sobretot immediatament després de la guerra, l’explicava molta gent.

—En els diaris de la Barcelona recent ocupada pels franquistes hi va aparèixer sovint, i també als de tot Espanya, perquè va ser una de les últimes batzegades de violència a la rereguarda catalana i s’havia d’aprofitar propagandísticament —em va explicar Trapiello—. Si no m’equivoco, Ridruejo esmenta l’episodi a les seves memòries, i també Laín. I en algun lloc he de tenir un article de Montes on també parla de l’assumpte… M’imagino que, durant una època, Sánchez Mazas ho va explicar a qualsevol que se li posés al davant. És clar que era una història brutal, però, en fi, no ho sé… Suposo que era tan covard (i tothom ho sabia, que era un covard) que devia pensar que aquest episodi tremend el redimiria d’alguna manera de la seva covardia.

Li vaig preguntar si havia sentit parlar d’«Els amics del bosc». Em va dir que sí. Li vaig preguntar qui li havia explicat la història que explicava en el llibre. Em va dir que Liliana Ferlosio, la dona de Sánchez Mazas, a la qual segons sembla va freqüentar molt abans que morís.

—És molt curiós —vaig comentar—. A excepció d’un detall, la història coincideix punt per punt amb la que Ferlosio em va explicar a mi, com si, en lloc d’explicar-la, tots dos l’haguessin recitat.

—¿Quin és aquest detall?

—Un detall sense importància. En el seu relat (és a dir, al de Liliana), en veure Sánchez Mazas, el milicià arronsa les espatlles i se’n va. En canvi, al meu (és a dir, al de Ferlosio), abans d’anar-se’n el milicià es queda uns segons esguardant-lo.

Hi va haver un silenci. Vaig pensar que la comunicació s’havia tallat.

—¿Escolti?

—Té gràcia —va reflexionar Trapiello—. Ara que ho diu, és veritat. No sé d’on ho vaig treure, l’arronsament d’espatlles, em devia semblar més novel·lesc, més barojià. Perquè em penso que el que Liliana em va explicar és que el milicià se’l va mirar abans d’anar-se’n. Sí. Fins i tot recordo que una vegada em va dir que, quan es va tornar a trobar amb Sánchez Mazas després dels tres anys de separació de la guerra, li parlava sovint d’aquells ulls que el miraven. Dels ulls del milicià, vull dir.

Abans de penjar encara vam parlar una estona més de Sánchez Mazas, de la seva poesia i de les seves novel·les i articles, del seu caràcter impossible, de les seves amistats i la seva família («En aquesta casa tothom parla malament de tothom, i tothom té raó», em va dir Trapiello que deia César González-Ruano); com si donés per descomptat que jo escriuria alguna cosa sobre Sánchez Mazas, però sense que em volgués preguntar què per un escrúpol de pudor, Trapiello em va donar alguns noms i algunes indicacions bibliogràfiques i em va convidar a visitar-lo a casa seva, a Madrid, on guardava manuscrits i articles fotocopiats de la premsa i altres coses de Sánchez Mazas.

No vaig visitar Trapiello fins uns mesos més tard, però de seguida em vaig posar a seguir les pistes que m’havia facilitat. D’aquesta manera vaig descobrir que, en efecte, sobretot al cap de poc d’acabar la guerra, Sánchez Mazas havia explicat la història de l’afusellament a tothom que el volgués escoltar. Eugenio Montes, un dels amics més fidels que va tenir mai, escriptor com ell, com ell falangista, el va retratar el 14 de febrer de 1939, just dues setmanes després dels fets del Collell, «amb gec de pastor i pantalons foradats a trets», arribant «gairebé ressuscitat de l’altre món» després de tres anys de clandestinitat i presons a la zona republicana. Sánchez Mazas i Montes s’havien retrobat eufòricament pocs dies abans, a Barcelona, en el despatx de qui llavors era el Cap Nacional de Propaganda, el poeta Dionisio Ridruejo. Molts anys després, a les seves memòries, aquest encara recordava l’escena, igual que la recordava a les seves, una mica després, Pedro Laín Entralgo, aleshores un altre jove i il·lustrat jerarca falangista. Les descripcions que els dos memorialistes fan d’aquell Sánchez Mazas —que Ridruejo coneixia un xic, però que Laín, que després l’odiaria a mort, no havia vist mai— són cridanerament coincidents, com si els hagués impressionat tant que la memòria hagués congelat la seva imatge en una instantània comuna (o com si Laín hagués copiat a Ridruejo; o com si tots dos haguessin copiat una mateixa font): per ells també té un aire de ressuscitat i desconcert, magre i nerviós, amb els cabells arranats i el nas corb exagerant el rostre famèlic; tots dos recorden també que Sánchez Mazas va explicar en aquell mateix despatx la història de l’afusellament, però potser Ridruejo no li va concedir gaire crèdit (i per això esmenta els «detalls una mica novel·lescos» amb què va amanir per ells el relat), i només Laín no ha oblidat que vestia «una samarra basta i terrosa».

Perquè, segons vaig esbrinar per atzar i, després d’alguns tràmits inusitadament àgils, vaig poder comprovar assegut en una petita cabina de la Filmoteca de Catalunya, amb aquesta mateixa samarra basta i terrosa i amb aquest mateix aire de ressuscitat —magre i amb els cabells arranats—. Sánchez Mazas també va explicar davant d’una cambra la història de l’afusellament, sens dubte per les mateixes dates del febrer del 39 en què ho va explicar, en el despatx de Ridruejo a Barcelona, als seus camarades falangistes. La filmació —una de les poques que es conserven de Sánchez Mazas— va aparèixer en un dels primers noticiaris de la postguerra, entre imatges marcials del Generalíssim Franco passant revista a l’Armada a Tarragona i imatges idíl·liques de Carmencita Franco jugant als jardins de la residència de Burgos amb un lleó cadell, regal de l’Auxilio Social. Durant tot el relat Sánchez Mazas s’està dret i sense ulleres, la mirada una mica perduda; parla, tot i així, amb l’aplom d’un home acostumat a fer-ho en públic, amb el gust de qui gaudeix escoltant-se, en un to estranyament irònic a l’inici —quan al·ludeix l’afusellament— i previsiblement exaltat en la conclusió —quan al·ludeix el final de l’odissea—, sempre una mica inflat, però les seves paraules són tan precises i els silencis que les pauten tan mesurats que ell també dóna a estones la impressió que, en lloc d’explicar la història, l’està recitant, com un actor que interpreta el seu paper en un escenari; pel que fa a la resta, aquesta història no difereix gaire en l’essencial de la que em va explicar el seu fill, així que mentre escoltava com l’explicava, assegut a la cabina de la Filmoteca, no vaig poder evitar un estremiment indefinible, perquè vaig saber que estava escoltant una de les primeres versions, encara basta i sense polir, de la mateixa història que gairebé seixanta anys després m’explicaria Ferlosio, i vaig tenir la certesa sense fissures que el que Sánchez Mazas havia explicat al seu fill (i el que aquest em va explicar a mi) no era el que recordava que va passar, sinó el que recordava haver explicat altres vegades. Afegiré que no em va sorprendre en absolut que ni Montes ni Ridruejo ni Laín (suposant que arribessin a saber-ne l’existència), ni per descomptat el mateix Sánchez Mazas en aquell noticiari dirigit a una massa nombrosa i anònima d’espectadors alleugerits pel final recent de la guerra, esmentessin el gest d’aquell soldat sense nom que tenia l’ordre de matar-lo i no el va matar; el fet s’explica sense necessitat d’atribuir-hi oblit o ingratitud per ningú: n’hi ha prou a recordar que aleshores la doctrina de guerra de l’Espanya de Franco, com totes les doctrines de totes les guerres, dictava que cap enemic havia salvat mai una vida: estaven massa ocupats llevant-les. I quant a «Els amics del bosc»…

Van passar encara alguns mesos abans no vaig aconseguir de parlar amb en Figueras. Després d’haver deixat diversos missatges al seu telèfon mòbil i de no haver obtingut cap resposta, jo ja gairebé havia descartat la possibilitat que es posés en contacte amb mi, i alternativament conjecturava que Figueras era tan sols una figura de la inventiva nerviosa de l’Aguirre, o que simplement, per uns motius que ignorava però que no era difícil imaginar, a Figueras no li venia de gust rememorar per ningú l’aventura de guerra del seu pare. És curiós (o almenys em sembla curiós ara): d’ençà que el relat de Ferlosio va despertar la meva curiositat mai se m’havia ocorregut que algun dels protagonistes de la història pogués ser viu encara, com si el fet no hagués passat a penes seixanta anys enrere, sinó que fos tan remot com la batalla de Salamina.

Un dia vaig trobar l’Aguirre per casualitat. Va ser en un restaurant mexicà on jo havia anat a entrevistar un vomitiu novel·lista madrileny que estava promocionant a la ciutat la seva última flatulència, l’argument de la qual transcorria a Mèxic; l’Aguirre estava amb un grup de gent, suposo que celebrant alguna cosa, perquè encara recordo les seves rialles jovials i el seu alè de tequila bufetejant-me la cara. Es va acostar i, acariciant-se amb nerviosisme la barbeta de malvat, em va preguntar directament si estava escrivint (i això volia dir si estava escrivint un llibre: com per gairebé tothom, per l’Aguirre escriure en un diari no era escriure); una mica molest, perquè res no irrita tant un escriptor que no escriu com que li preguntin pel que està escrivint, li vaig dir que no. Em va preguntar què havia passat amb Sánchez Mazas i el meu relat real; més molest encara, li vaig dir que res. Llavors em va preguntar si havia parlat amb en Figueras. Jo també devia estar una mica borratxo, o potser és que el vomitiu novel·lista madrileny ja havia aconseguit treure’m de polleguera, perquè vaig contestar que no i furiosament vaig afegir:

—Si és que existeix.

—Si és que existeix qui.

—¿Qui ha de ser? En Figueras.

El comentari li va esborrar el somriure dels llavis; va deixar d’acariciar-se la barbeta.

—No siguis idiota —va dir, enfocant-me amb els seus ulls atònits, i vaig sentir unes ganes tremendes de ventar-li una hòstia, o potser a qui de veritat volia pegar era al novel·lista de Madrid—. És clar que existeix.

Em vaig contenir.

—Llavors és que no vol parlar amb mi.

Gairebé compungit, excusant-se gairebé, l’Aguirre em va explicar que en Figueras era constructor o contractista d’obres (o alguna cosa semblant), i que a més era regidor d’urbanisme de Cornellà de Terri (o alguna cosa semblant), que era en qualsevol cas una persona molt enfeinada i que això explicava sens dubte que no hagués atès els meus encàrrecs; llavors va prometre que parlaria amb ell. Quan vaig tornar al meu seient em sentia fatal: amb tota la meva ànima vaig odiar el novel·lista madrileny, que continuava perorant.

Al cap de tres dies em va trucar en Figueras. Es va disculpar per no haver-ho fet abans (la seva veu sonava lenta i remota al telèfon, com si el propietari fos un home molt gran, potser malalt), em va parlar de l’Aguirre, em va preguntar si encara volia parlar amb ell. Vaig dir que sí; però concertar una cita no va ser fàcil. Finalment, després de repassar tots els dies de la setmana, vam quedar per la setmana entrant; i després de repassar tots els bars de la ciutat (començant pel Bistrot, que en Figueras no coneixia), vam quedar al Núria, a la plaça Poeta Marquina, molt a prop de l’estació.

Allà era jo una setmana després, gairebé un quart d’hora abans de l’hora convinguda. Recordo molt bé aquella tarda perquè l’endemà me n’anava de vacances a Cancún amb una nòvia que m’havia fet temps enrere (la tercera des de la meva separació: la primera va ser una companya del diari; la segona, una noia que treballava en un Pan’s and Company). Es deia Conxi i la seva única feina coneguda era la de pitonissa a la televisió local: el seu nom artístic era Jasmine. La Conxi m’intimidava una mica, però sospito que a mi sempre m’han agradat les dones que m’intimiden una mica, i per descomptat procurava que cap conegut em sorprengués amb ella, no tant perquè em fes vergonya que em veiessin sortint amb una pitonissa coneguda, com pel seu aspecte una mica cridaner (cabell oxigenat, minifaldilla de cuir, tops cenyits i sabates d’agulla); i també perquè, no cal mentir, la Conxi era una mica especial. Recordo el primer dia que la vaig portar a casa meva. Mentre jo forcejava amb el pany del portal va dir:

—Quina merda de ciutat.

Li vaig preguntar per què.

—Mira —va dir i, amb una ganyota de fàstic infinit, va assenyalar la placa que anunciava: «Avinguda Lluís Pericot. Prehistoriador». Podien haver posat al carrer el nom d’algú que almenys hagués acabat la carrera, no?

A la Conxi li agradava estar sortint amb un periodista (un intel·lectual, deia ella) i, tot i que estic segur que mai no va acabar de llegir cap article meu (o només algun de molt curt), sempre feia veure que els llegia i, en el lloc d’honor del saló de casa seva, escortant una imatge de la Verge de Guadalupe encimbellada en una peanya, tenia un exemplar de cada un dels meus llibres polidament enquadernat en plàstic transparent. «És el meu nòvio», me la imaginava dient a les seves amigues semi-analfabetes, sentint-se molt superior a elles, cada vegada que alguna trepitjava casa seva. Quan la vaig conèixer, la Conxi s’acabava de separar d’un equatorià que es deia Dos-a-Dos González, el nom de pila del qual, sembla, l’hi havia posat el seu pare en record d’un partit de futbol en què el seu equip de tota la vida va guanyar per primera i última vegada la lliga del seu país. Per oblidar en Dos-a-Dos —a qui havia conegut en un gimnàs, fent culturisme, i a qui en els bons moments deia afectuosament Empat i, en els dolents, Cervell, Cervell Gonzàlez, perquè no el considerava gaire intel·ligent—, la Conxi s’havia traslladat a Quart, un poble de la vora on havia llogat per molt pocs diners un casalot desbaratat, gairebé enmig del bosc. De manera subtil però constant, jo insistia perquè tornés a viure a la ciutat; la meva insistència es recolzava en dos arguments: un d’explícit i un altre d’implícit, un de públic i un altre de secret. El públic deia que aquella casa aïllada era un perill per ella, però el dia que dos individus la van intentar assaltar i la Conxi, que per desgràcia d’ells era a dins, els va acabar perseguint a cops de pedra pel bosc, vaig haver d’admetre que aquella casa era un perill per qualsevol que intentés assaltar-la. L’argument secret deia que, ja que jo no tenia el carnet de conduir, cada vegada que anéssim de casa meva a casa de la Conxi o de casa de la Conxi a casa meva, ho hauríem de fer en el Volkswagen de la Conxi, una andròmina tan antiga que ben bé hauria pogut merèixer l’atenció del prehistoriador Pericot i que la Conxi conduïa sempre com si encara estigués a temps d’evitar un assalt imminent a casa seva, i com si tots els cotxes que circulaven al voltant nostre els ocupessin un exèrcit de delinqüents. Per tot això, qualsevol desplaçament en cotxe amb la meva amiga, a qui per altra banda li encantava conduir, comportava un risc que jo només estava disposat a córrer en circumstàncies molt excepcionals; que de totes maneres van sovintejar, almenys al començament, perquè em vaig jugar moltes vegades la pell enfilant-me al seu Volkswagen de casa seva a casa meva i de casa meva a casa seva. A més, tot i que em sembla que no estava gaire disposat a reconèixer-ho, em penso que la Conxi m’agradava molt (si més no, molt més que no pas la meva companya del diari i que la noia del Pan’s and Company i menys, potser, que la meva antiga dona); en qualsevol cas tant que, per celebrar que dúiem ja nou mesos sortint junts, em vaig deixar convèncer que passéssim junts dues setmanes a Cancún, un lloc que jo imaginava vertaderament espantós, però que (esperava) el plaer d’estar al costat de la Conxi i la seva espaterrant alegria ho farien més suportable. Així que la tarda en què per fi vaig aconseguir una cita amb en Figueras jo ja tenia les maletes fetes i el cor impacient per emprendre un viatge que a estones (però només a estones) jutjava temerari.

Em vaig asseure en una taula del Núria, vaig demanar un gintònic i vaig esperar. Encara no eren les vuit de la tarda; davant meu, a l’altra banda de les parets de vidre, la terrassa estava plena de gent i més enllà, pel pas enlairat del tren, creuaven, de tant en tant, combois de viatgers. A la meva esquerra, al parc, acompanyats de les mares jugaven nens als gronxadors, sota l’ombra declinant dels plàtans. Recordo que vaig pensar en la Conxi, que no feia gaire m’havia sorprès dient-me que no pensava morir sense tenir un fill, i després en la meva antiga dona, que molts d’anys enrere havia refusat assenyadament la meva proposta de tenir un fill. Vaig pensar que, si la declaració de la Conxi era també una insinuació (i ara em va semblar entendre que sí que ho era), llavors el viatge a Cancún era un error per partida doble, perquè jo ja no tenia cap intenció de tenir un fill; tenir-lo amb la Conxi em semblava una animalada. Per algun motiu vaig tornar a pensar en el meu pare, vaig tornar a sentir-me culpable. «Al cap de poc», em vaig sorprendre pensant, «quan ja ni tan sols jo el recordi, serà mort del tot». En aquest moment, mentre veia entrar en el bar un home d’uns seixanta anys, que podia ser en Figueras, em vaig maleir per haver concertat en pocs mesos dues cites amb dos desconeguts sense haver acordat prèviament un senyal identificador, em vaig aixecar, li vaig preguntar si era en Jaume Figueras; em va dir que no. Vaig tornar a la taula: eren gairebé dos quarts de nou. Amb la vista vaig buscar pel bar un home sol; després vaig sortir a la terrassa, també en va. Em vaig preguntar si en Figueras hauria estat tota aquesta estona al bar, a prop meu i, fart d’esperar, hauria marxat: em vaig dir que això era impossible. No duia a sobre el número del seu telèfon mòbil, de manera que, un cop vaig haver decidit que en Figueras s’hauria retardat per algun motiu i estava a punt d’arribar, vaig optar per l’espera. Vaig demanar un altre gintònic i vaig seure a la terrassa. Mirava cap a un costat i l’altre nerviós; llavors, van aparèixer dos gitanos joves —un home i una dona—, amb un teclat elèctric, un micròfon i un altaveu, i es van posar a tocar davant de la clientela. L’home tocava i la dona cantava. Tocaven, sobretot, pasdobles: ho recordo molt bé perquè a la Conxi li agradaven tant els pasdobles que havia intentat sense èxit que m’apuntés a un curset per aprendre a ballar-los, i sobretot perquè va ser la primera vegada a la meva vida que vaig escoltar la lletra de Suspiros de España, un pasdoble famosíssim del qual jo ni tan sols sabia que tingués lletra:

Mentre escoltava com tocaven i cantaven els gitanos vaig pensar que aquesta era la cançó més trista del món; també, quasi en secret, que no em disgustaria ballar-la algun dia. Quan va acabar l’actuació, vaig llençar un parell de monedes al barret de la gitana i, mentre la gent abandonava la terrassa, em vaig acabar el gintònic i me’n vaig anar.

Quan vaig arribar a casa tenia un missatge d’en Figueras al contestador automàtic. Em demanava disculpes perquè un imprevist d’última hora li havia impedit acudir a la cita; em demanava que li telefonés. Li vaig trucar. Em va tornar a demanar disculpes, va tornar a suggerir una cita.

—Tinc una cosa per vostè —va afegir.

—¿Quina?

—L’hi donaré quan ens veiem.

Li vaig dir que l’endemà me n’anava de viatge (em va fer vergonya dir-li que anava a Cancún) i que no tornava fins al cap de dues setmanes. Vam concertar una cita al Núria dues setmanes més tard i, després d’escometre l’exercici idiota de descriure’ns superficialment, ens vam acomiadar.

Allò de Cancún va ser inenarrable. La Conxi, que havia estat l’organitzadora del viatge, m’havia amagat que excepte un parell d’excursions per la península del Yucatán i moltes tardes de compres pel centre de la ciutat, tot consistia a passar dues setmanes tancats en un hotel en companyia d’un grup de catalans, andalusos i nord-americans governats a cop de xiulet per una guia turística i dos monitors que ignoraven la noció de repòs i que, a més, no parlaven ni una sola paraula de castellà; mentiria si no reconegués que feia molts anys que no era tan feliç. Afegiré que, per estrany que sembli, jo crec que sense aquesta estada a Cancún (o en un hotel de Cancún) mai no m’hauria decidit a escriure un llibre sobre Sánchez Mazas, perquè durant aquells dies vaig tenir temps per posar en ordre les meves idees sobre ell i de comprendre que el personatge i la seva història s’havien convertit amb el temps en una d’aquestes obsessions que constitueixen el combustible indispensable de l’escriptura. Assegut en el balcó de la meva habitació amb un mojito a la mà, mentre veia com a la Conxi i a la seva banda de catalans, andalusos i nord-americans els perseguia, sense clemència, de dalt a baix de les instal·lacions de l’hotel, la vesània esportiva dels monitors («¡Now swimming-pool!»), jo no deixava de pensar en Sánchez Mazas. Aviat vaig arribar a una conclusió: quantes més coses en sabia, menys l’entenia; com menys l’entenia, més m’intrigava; com més m’intrigava, més coses en volia saber. Jo vaig saber —però no ho entenia i m’intrigava— que aquell home culte, refinat, malenconiós i conservador, orfe de coratge físic i al·lèrgic a la violència, sens dubte perquè se sabia incapaç de practicar-la, durant els anys vint i trenta havia treballat més que ningú perquè el seu país es capbussés en una orgia salvatge de sang. No sé qui va dir que, guanyi qui guanyi les guerres, les perden sempre els poetes; sé que poc abans de les vacances a Cancún havia llegit que, el 29 de febrer de 1933, en el primer acte públic de la Falange, en el Teatro de la Comèdia de Madrid, José Antonio Primo de Rivera, que sempre corria envoltat de poetes, havia dit que «als pobles no els mou mai ningú tant com els poetes». La primera afirmació és una estupidesa; la segona no: és veritat que les guerres es fan per diners, que és poder, però els joves se’n van al front i maten i es fan matar per paraules, que són poesia, i per això són els poetes els que sempre guanyen les guerres, i per això Sánchez Mazas, que va estar sempre al costat de José Antonio i des d’aquest lloc de privilegi va saber ordir una violenta poesia patriòtica de sacrifici i jous i fletxes i crits de rigor que va inflamar la imaginació de centenars de milers de joves i va acabar enviant-los a l’escorxador, és més responsable de la victòria de les armes franquistes que totes les ineptes maniobres militars d’aquell general decimonònic que va ser Francisco Franco, jo vaig saber —però no ho vaig entendre i m’intrigava— que, en acabar la guerra que havia contribuït com el que més a encendre, Franco va nomenar Sánchez Mazas ministre del primer govern de la Victòria, però al cap de molt poc temps el va destituir perquè, segons s’explicava, ni tan sols acudia a les reunions del consell, i a partir d’aquell moment va abandonar gairebé del tot la política activa i, com si se sentís satisfet del règim pesarós que havia ajudat a implantar a Espanya i considerés que la seva feina s’havia acabat, va consagrar els últims anys de vida a escriure, a dilapidar l’herència familiar i a entretenir els seus dilatats ocis amb aficions una mica extravagants. M’intrigava aquesta època final de retir i displicència, però sobretot els tres anys de guerra, amb la seva peripècia inextricable, l’afusellament increïble, el milicià salvador i els amics del bosc, i un capvespre de Cancún (o de l’hotel de Cancún), mentre matava el temps a la barra del bar esperant l’hora del sopar, vaig decidir que, després de gairebé deu anys sense escriure un sol llibre, havia arribat el moment d’intentar-ho de nou, i vaig decidir també que el llibre que escriuria no seria una novel·la, sinó tan sols un relat real, un relat cosit a la realitat, pastat amb fets i personatges reals, un relat que estaria centrat en l’afusellament de Sánchez Mazas i en les circumstàncies que el van precedir i el van seguir.

De tornada de Cancún, em vaig presentar al Núria la tarda acordada amb en Figueras, com sempre abans de temps, però encara no havia demanat cap gintònic quan em va abordar un home massís i carregat d’espatlles, d’uns cinquanta anys i escaig, amb els cabells arrissats, un modest somriure rural. Era Jaume Figueras. Sens dubte com que m’esperava un home molt més gran (com m’havia passat amb l’Aguirre), vaig pensar: «El telèfon envelleix la gent». Va demanar un cafè; vaig demanar un gintònic. En Figueras es va disculpar per no haver comparegut a la cita anterior i per no disposar de gaire temps en aquesta. Va assegurar que en aquella època de l’any la feina se li acumulava i que, com que, a més a més, havia posat en venda Can Pigem, la casa familiar de Cornellà de Terri, estava molt ocupat ordenant els papers del seu pare, mort deu anys enrere. En aquest punt a en Figueras se li va trencar la veu; amb un esclat d’humitat que li va brillar als ulls, es va empassar saliva, va somriure com disculpant-se de nou. El cambrer va alleugerir amb el cafè i el gintònic la incomoditat del silenci. En Figueras va fer un glop de cafè.

—¿És veritat que vostè escriurà sobre el meu pare i Sánchez Mazas? —em va etzibar.

—¿Qui li ha dit això?

—En Miquel Aguirre.

Un «relat real», vaig pensar, però no ho vaig dir. «Això és el que escriuré». També vaig pensar que en Figueras pensava que, si algú escrivia sobre el seu pare, el seu pare no estaria mort del tot. En Figueras va insistir.

—Pot ser —vaig mentir—. Encara no ho sé. ¿El seu pare li parlava sovint de la trobada amb Sánchez Mazas?

En Figueras va dir que sí. Va reconèixer, no obstant això, que només tenia un coneixement molt vague dels fets.

—Ho ha d’entendre —es va disculpar una altra vegada—. Per mi només era una història familiar. La hi vaig sentir explicar al pare tantes vegades… A casa, al bar, tot sol amb nosaltres o rodejat de gent del poble, perquè a Can Pigem vam tenir durant anys un bar. En fi. Crec que no n’hi vaig fer mai gaire cas. I ara me’n penedeixo.

Allò que sabia en Figueras era que el seu pare havia fet tota la guerra amb la República, i que quan va tornar a casa, cap al final, s’havia trobat allà amb el seu germà petit, en Joaquim, i un amic d’aquest, que es deia Daniel Angelats, que acabaven de desertar de les files republicanes. També sabia que, ja que cap dels tres soldats volia partir cap a l’exili amb l’exèrcit derrotat, van decidir esperar l’arribada imminent dels franquistes amagats en un bosc proper, i que un dia van veure que s’acostava un home mig cec temptejant entre les garrotxes. El van retenir a punta de pistola; el van obligar a identificar-se: l’home va dir que es deia Rafael Sánchez Mazas i que era el falangista més antic d’Espanya.

—El meu pare va saber de seguida qui era —va dir en Jaume Figueras—. Era una persona molt llegida, havia vist fotos de Sánchez Mazas als diaris i li havia llegit els articles. O almenys això era el que ell deia sempre. No sé si és veritat.

—Pot ser-ho —vaig concedir—. ¿I què va passar després?

—Es van estar uns dies refugiats al bosc —va prosseguir en Figueras, després de beure d’un sol glop la resta del cafè—. Tots quatre. Fins que van arribar els nacionals. —¿No li va explicar el seu pare de què va parlar amb Sánchez Mazas durant els dies que van passar al bosc?

—Suposo que sí —va contestar en Figueras—. Però no ho recordo. Ja li he dit que jo no prestava gaire atenció a aquestes coses. L’únic que recordo és que Sánchez Mazas els va explicar allò de l’afusellament al Collell. Coneix la història, ¿oi?

Vaig assentir.

—També els va explicar moltes altres coses, això segur —va prosseguir en Figueras—. El meu pare sempre deia que durant aquests dies Sánchez Mazas i ell es van fer molt amics.

En Figueras sabia que, en acabar la guerra, el seu pare havia estat empresonat, i que la seva família li havia pregat en va moltes vegades que escrivís a Sánchez Mazas, que aleshores era ministre, perquè intercedís per ell. I sabia també que, una vegada que el seu pare va haver sortit de la presó, va arribar a les seves orelles que algú del poble o algú d’algun poble del costat, sabedor de l’amistat que els unia, havia escrit a Sánchez Mazas una carta en la qual, fent-se passar per un dels amics del bosc, sol·licitava un favor de diners en pagament del deute de guerra que havia contret amb ells, i que el seu pare havia escrit a Sánchez Mazas denunciant la suplantació.

—¿Li va contestar Sánchez Mazas?

—Em sona que sí, però no n’estic segur. De moment, entre els papers del meu pare no he trobat cap carta seva, i m’estranyaria que les hagués llançades, era un home molt curós, ho conservava tot. No ho sé, potser es va traspaperar o potser apareix un dia qualsevol. —En Figueras es va posar la mà a la butxaca de la camisa: amb parsimònia—. El que sí vaig trobar és això.

Em va allargar una llibreteta vella, amb tapes d’hule ennegrit, que alguna vegada havia estat verd. La vaig fullejar. Una gran part estava en blanc, però uns quants fulls del principi i el final estaven gargotejats a llapis, amb una lletra ràpida, no del tot il·legible, que a penes ressaltava contra el crema brut i quadriculat del paper; el primer cop d’ull delatava també que havien estat arrencats uns quants fulls.

—¿Què és això? —vaig preguntar.

—El diari que va portar Sánchez Mazas mentre va córrer amagat pel bosc —va contestar en Figueras—. O això és el que sembla. Quedi-se’l; però no me’l perdi, és com un record de família, el meu pare l’apreciava molt. —Va consultar el rellotge de polsera, va fer espetegar la llengua, va dir—: Bé, ara haig de marxar. Però truqui’m un altre dia.

Mentre s’aixecava recolzant a la taula els seus dits gruixuts i amb durícies, va afegir:

—Si vol li puc ensenyar el lloc del bosc on van estar amagats, el mas de la Casa Nova; ja no és res més que una masia mig en ruïnes, però si vol explicar aquesta història segur que li agradarà de veure-la. És clar que si no la pensa explicar…

—Encara no sé què faré —vaig tornar a mentir, acariciant les tapes d’hule de la llibreta, que em cremava a les mans com un tresor. Amb la intenció d’esperonar el record d’en Figueras, vaig afegir sincerament—: Però, la veritat, em pensava que vostè m’explicaria més coses.

—Li he explicat tot el que sé —es va disculpar per enèsima vegada, però ara em va semblar que un matís d’astúcia o recel apuntava a la superfície lacustre dels seus ulls blaus—. De totes maneres, si es proposa de debò escriure sobre el meu pare i Sánchez Mazas, amb qui ha de parlar és amb el meu oncle. Ell sí que coneix tots els detalls.

—¿Quin oncle?

—El meu oncle Joaquim —va aclarir—: El germà del meu pare. Un altre dels amics del bosc.

Incrèdul, com si m’acabessin d’anunciar la resurrecció d’un soldat de Salamina, vaig preguntar:

—¿Es viu?

—¡Ja ho crec! —va riure amb desgana en Figueras, i un gest artificial de les mans em va fer pensar que només fingia sorprendre’s de la meva sorpresa—. ¿No l’hi havia dit? Viu a Medinyà, però passa molt de temps a la platja de Montgó, i també a Oslo, perquè el seu fill treballa allà, a l’OMS. Ara no crec que el trobi, però pel setembre segur que estarà encantat de parlar amb vostè. ¿Vol que li ho proposi?

Una mica atordit per la notícia, vaig dir que per descomptat que sí.

—De passada intentaré esbrinar on para actualment l’Angelats —va dir en Figueras sense ocultar la seva satisfacció—. Abans vivia a Banyoles, i potser encara és viu. Qui segur que és viva, és la Maria Ferré.

—¿Qui és la Maria Ferré?

En Figueras va reprimir visiblement l’impuls de desbrossar una explicació.

—Ja l’hi explicaré un altre dia —va dir després de consultar una altra vegada el rellotge; em va encaixar la mà—. Ara haig de marxar. El trucaré quan hagi aconseguit una cita amb l’oncle; ell l’hi explicarà amb tots els pèls i senyals, ja veurà, té una memòria molt bona. Mentrestant, faci un cop d’ull a la llibreta, em penso que li interessarà.

El vaig veure pagar, sortir del Núria, ficar-se en un automòbil tot terreny polsegós i mal aparcat davant de l’entrada del bar i marxar. Vaig acariciar la llibreta, però no la vaig pas obrir. Vaig acabar de beure el gintònic i, mentre m’aixecava per anar-me’n, vaig veure creuar un Talgo pel pas elevat, més enllà de la terrassa plena de gent, i vaig recordar els dos gitanos que dues setmanes enrere tocaven pasdobles enmig de la llum tan fatigada d’un capvespre com aquest i, quan vaig arribar a casa i vaig examinar amb calma la llibreta que m’havia confiat en Figueras, encara no se m’havia desenredat de la memòria la melodia tristíssima de Suspiros de España.

Vaig passar la nit donant voltes a la llibreta, que contenia a la part de davant, després d’uns fulls arrencats, un petit diari escrit a llapis. Esforçant-me per desxifrar la lletra, vaig llegir:

El diari s’acaba aquí. Al final de la llibreta, després d’uns altres fulls arrencats, escrits amb una lletra diferent, però també a llapis, hi figuren el nom dels tres nois, dels amics del bosc:

I més avall:

Més avall encara hi ha la signatura, a tinta —no a llapis, com el que hi havia escrit a la resta de la llibreta— dels dos germans Figueras, i a la pàgina següent es llegeix:

En una altra pàgina, també a llapis i amb la mateixa lletra del diari, però molt més clara, hi figura el text més extens de la llibreta. Diu així:

Fins aquí, el text de la llibreta. El vaig rellegir diverses vegades, mentre tractava de dotar un sentit coherent a aquelles anotacions disperses, i de collar-les amb els fets que jo coneixia. Per començar, vaig descartar la sospita, que insidiosament em va assaltar mentre llegia, que la llibreta fos un frau, una falsificació ordida pels Figueras per enganyar-me, o per enganyar algú: en aquell moment em va semblar que no tenia sentit imaginar una modesta família de pagesos tramant una estafa tan sofisticada. Tan sofisticada i, sobretot, tan absurda. Perquè en vida de Sánchez Mazas, quan podia ser un escut de derrotats contra les represàlies dels vencedors, el document era fàcilment autentificable i, una vegada mort, no tenia cap valor. Malgrat això, vaig pensar que de totes maneres era convenient assegurar-se que la lletra de la llibreta (o una de les lletres de la llibreta, perquè n’hi havia diverses) i la de Sánchez Mazas eren la mateixa. Si era així (i res autoritzava a suposar que no ho fos), Sánchez Mazas era l’autor del petit diari, sens dubte escrit durant els dies que caminava errant pel bosc, o com a màxim molt poc després. A jutjar per l’últim text de la llibreta, Sánchez Mazas sabia que la data del seu afusellament havia estat el 30 de gener; per altra banda, la numeració que precedia cada entradeta del diari corresponia al número del dia del mes de febrer del mateix any (els nacionals havien entrat en efecte a Girona el 4 de febrer). Del text del diari vaig deduir que, abans d’acollir-se a la protecció del grup dels germans Figueras, Sánchez Mazas havia trobat un refugi més o menys segur en una casa de la zona, i que aquesta casa no en podia ser cap altra que la casa o mas Borrell, als habitants de la qual donava les gràcies i els prometia «una forta recompensa en metàl·lic» i «una distinció honorífica» en l’extensa declaració final, i vaig deduir també que aquesta casa o mas tan sols podia ser a Palol de Rebardit —un municipi limítrof del de Cornellà de Terri— i que els seus habitants tan sols podien ser membres de la família Ferré, a la qual per altra banda pertanyia la Maria Ferré que, segons m’havia anunciat en Jaume Figueras al final precipitat de la nostra entrevista al Núria, encara era viva. Tot això semblava evident, de la mateixa manera que, una vegada s’ha aconseguit, sembla evident la ubicació correcta de les peces d’un puzle. Quant a la declaració final, redactada al Mas de la Casa Nova, el lloc del bosc on els quatre fugitius s’havien amagat —i sens dubte quan ja se sabien salvats—, també semblava evident que es tractava d’una manera de formalitzar el deute que Sánchez Mazas tenia amb els que li havien salvat la vida, i també un salconduit que els podia permetre creuar les incerteses de la immediata postguerra sense necessitat de patir tots i cada un dels ultratges que es reservava a la majoria d’aquells que, com els germans Figueras i l’Angelats, havien engruixit les files de l’exèrcit republicà. Em va estranyar, però, que un dels fragments arrencats de la llibreta fos precisament el fragment de la declaració on, segons tot semblava indicar, Sánchez Mazas agraïa l’ajuda dels germans Figueras i de l’Angelats.

Em vaig demanar qui havia arrencat aquell full. I per què. Em vaig preguntar qui i per què havia arrencat els primers fulls del diari. Com que una pregunta porta a una altra pregunta, em vaig preguntar també —però això en realitat ja portava molt de temps preguntant-m’ho— què va passar en realitat durant aquells dies que Sánchez Mazas va caminar vagant sense rumb per una terra de ningú. Què va pensar, què va sentir, què va explicar als Ferré, als Figueras, a l’Angelats. Què en recordaven del que els havia explicat. I què n’havien pensat i sentit. Em cremava el desig de parlar amb l’oncle d’en Figueras, amb la Maria Ferré i l’Angelats, si és que encara era viu. Em deia que, si bé el relat d’en Jaume Figueras no podia ser fiable (o no ho podia ser més que el de Ferlosio), ja que la seva veracitat ni tan sols penjava d’un record (el seu), sinó del record d’un record (el del seu pare), els relats del seu oncle, de la Maria Ferré i de l’Angelats, si és que encara era viu, en canvi, eren relats de primera mà i per tant, almenys d’entrada, molt menys aleatoris que aquell. Em vaig preguntar si aquests relats s’ajustarien a la realitat dels fets o si, d’una manera potser inevitable, estarien envernissats per aquella pàtina de mitges veritats i mentides que prestigia sempre un episodi remot i llegendari pels seus protagonistes, de manera que potser el que m’explicarien que va passar no seria el que de veritat va passar i ni tan sols el que recordaven que va passar, sinó només el que recordaven haver explicat altres vegades.

Aclaparat d’interrogants, segur que amb una mica de sort encara hauria d’esperar un mes abans de parlar amb l’oncle d’en Figueras, com si caminés per una zona de dunes i hagués de trepitjar terra ferma, vaig trucar a en Miquel Aguirre. Era dilluns i era molt tard, però l’Aguirre encara estava despert i, després de parlar-li de l’entrevista amb en Jaume Figueras i del seu oncle i de la llibreta de Sánchez Mazas, li vaig demanar si era possible assegurar-se documentalment que en Pere Figueras, el pare d’en Jaume, havia estat en efecte a la presó després d’acabar la guerra.

—És molt fàcil —va contestar—. A l’Arxiu Històric hi ha un catàleg que registra tots els noms dels presos ingressats a la presó de la ciutat des d’abans de la guerra. Si van empresonar en Pere Figueras, el seu nom hi apareixerà. Segur.

—¿No el podien haver enviat a una altra presó?

—Impossible. Als presos de la zona de Banyoles els destinaven sempre a la presó de Girona.

L’endemà, abans d’anar a treballar al diari, em vaig plantar a l’Arxiu Històric, que es troba en un vell convent rehabilitat, al casc antic. Guiant-me pels rètols, vaig pujar unes escales de pedra i vaig entrar a la biblioteca, una sala espaiosa i assolellada, amb grans finestrals i taules de fusta relluent eriçades de llums de taula, i un silenci només trencat pel teclejar d’un funcionari pràcticament amagat rere un ordinador. Vaig explicar al funcionari —un home de cabells esbullats i mostatxo gris— el que buscava; es va aixecar, se’n va anar fins a un prestatge i va agafar una carpeta d’anelles.

—Miri aquí —va dir, mentre me la lliurava—. Al costat de cada nom hi ha un número d’expedient; si vol consultar-lo, demani-me’l.

Em vaig asseure en una taula i vaig buscar al catàleg, que incloïa des del 1924 fins al 1949, algun Figueras que hagués ingressat a la presó el 1939 o el 1940. Com que el cognom és bastant comú a la zona, n’hi havia uns quants, però cap d’ells era el Pere (o Pedro) Figueras Bahí que jo buscava: ningú amb aquest nom havia estat a la presó de Girona el 1939, ni el 1940, ni tan sols el 1941 o el 1942, que era quan, d’acord amb el relat d’en Jaume Figueras, el seu pare havia estat pres. Vaig alçar la vista de la carpeta: el funcionari continuava teclejant l’ordinador; la sala, deserta. Més enllà dels finestrals inundats de llum hi havia una confusió de cases decrèpites que, vaig pensar, no devia oferir un aspecte gaire diferent del de seixanta anys i pocs mesos enrere, quan, a les darreries de la guerra, a uns quants quilòmetres d’allà, tres nois anònims i un home il·lustre que rondava els quaranta esperaven emboscats el final del malson. Com si m’assaltés una sobtada il·luminació, vaig pensar: «Tot és mentida». Vaig raonar que, si el primer fet que intentava contrastar pel meu compte amb la realitat —l’estada d’en Pere Figueras a la presó— resultava fals, res no impedia suposar que la resta de la història ho fos igualment. Em vaig dir que sens dubte hi va haver tres nois que van ajudar Sánchez Mazas a sobreviure al bosc després del seu afusellament —una certesa avalada per diverses circumstàncies, entre aquestes la coincidència de les notes de la llibreta de Sánchez Mazas i el relat que li’n va fer al seu fill—, però uns determinats indicis autoritzaven a pensar que no eren els germans Figueras i l’Angelats. De moment, a la llibreta de Sánchez Mazas els seus noms havien estat escrits a tinta i amb una cal·ligrafia diferent de la resta del text, que estava escrit a llapis; era indubtable, doncs, que una mà que no era la de Sánchez Mazas els hi havia afegits. A més, al fragment mutilat de la declaració final, on potser s’agraïa la seva ajuda i on, segons vaig deduir quan vaig estudiar la llibreta, s’esmentava els Figueras i l’Angelats, podia molt bé haver estat arrancat precisament perquè no se’ls esmentava; és a dir: perquè algú caigués en la deducció que jo havia fet. Quant a la falsa temporada d’en Pere Figueras a la presó, era sens dubte una invenció del mateix Pere, o del seu fill, o de qui sap qui; en qualsevol cas, sumada a la negativa orgullosa d’en Pere a escapar del captiveri apel·lant al favor d’un alt dignatari franquista com Sánchez Mazas i a la carta on denunciava al desaprensiu que pretenia treure-li diners fent-se passar per ell, la història constituïa un fonament ideal per edificar-hi una d’aquelles boiroses llegendes d’heroisme patern que, sense que ningú aconsegueixi mai identificar-ne l’origen, prosperen tant després de la mort del pare en certes famílies propenses a la mitificació de si mateixes. Més decebut que perplex, em vaig preguntar qui eren aleshores els vertaders amics del bosc i qui i per què havia construït aquell frau; més perplex que decebut, em vaig dir que potser, com alguns havien sospitat des del principi, Sánchez Mazas ni tan sols havia estat mai al Collell, i que potser tota la història del seu afusellament i de les circumstàncies que el van envoltar no eren res més que una immensa superxeria minuciosament ordida per la imaginació de Sánchez Mazas —amb la col·laboració voluntària i involuntària de parents, amics, coneguts i desconeguts— per netejar la seva fama de covard, per ocultar algun episodi deshonrós, de la seva estranya peripècia de guerra i, sobretot, per fer que algun historiador crèdul i assedegat d’acció novel·lesca la reconstruís seixanta anys després, redimint-lo per sempre davant de la història.

Vaig tornar la carpeta d’anelles al seu lloc del prestatge, i ja em disposava a sortir de la biblioteca, anul·lat per una sensació de vergonya i estafa quan, en passar per davant de l’ordinador, el funcionari em va preguntar si havia trobat el que buscava. Li vaig dir la veritat.

—Home, no es rendeixi tan aviat. —Es va aixecar i, sense donar-me temps de comentar-li res, se’n va anar una altra vegada cap al prestatge i va tornar a treure la carpeta—. ¿Com es diu la persona que busca?

—Pere o Pedro Figueras Bahí. Però no es preocupi: el més probable és que no hagi estat mai a cap presó.

—Llavors aquí no hi serà —va dir, però va insistir—: ¿Té alguna idea de quan devia ingressar a la presó?

—El 1939 —vaig cedir—. Com a màxim, el 1940 o el 1941.

El funcionari va localitzar de seguida la pàgina.

—No hi ha ningú amb aquest nom —va constatar—. Però el funcionari de la presó potser va equivocar-se i el va transcriure malament. —Es va allisar el mostatxo, va murmurar—: A veure…

Va passar diverses vegades endavant i enrere els fulls del catàleg, recorrent les llistes de noms amb un dit inquisitiu, que al final es va detenir.

—«Piqueras Bahí, Pedro» —va llegir—. Segur que és ell. Esperi’s un moment, si us plau.

Va desaparèixer per una porta lateral i va tornar al cap d’una estona, somrient i provist d’un portafolis de cobertes deslluïdes.

—Aquí té el seu home —va dir.

El portafolis contenia en efecte l’expedient d’en Pere Figueras. Excitadíssim, amb l’amor propi recuperat de cop i volta, dient-me que, si l’estada d’en Pere Figueras a la presó no era cap invenció, tampoc ho era la resta de la història, vaig examinar l’expedient. Hi constava que en Figueras era natural de Sant Andreu del Terri, un municipi assimilat amb el pas del temps al de Cornellà de Terri. Que era agricultor i solter. Que tenia vint-i-cinc anys. Que s’ignoraven els seus antecedents. Que havia ingressat a la presó, procedent del Govern Militar i sense que hi hagués cap acusació, el 27 d’abril de 1939 i que n’havia sortit a penes dos mesos després, el 19 de juny. També constava que havia estat posat en llibertat pel General Auditor d’acord amb una ordre inclosa en l’expedient d’un tal Vicente Vila Rubirola. Vaig buscar Rubirola al catàleg, el vaig trobar, en vaig demanar l’expedient al funcionari, me’l va dur. Militant d’Esquerra Republicana, Rubirola havia estat a la presó arran de la revolució d’octubre del 34 i hi havia tornat en acabar la guerra, just el mateix dia que ho van fer en Pere Figueras i uns altres vuit veïns de Cornellà de Terri; tots ells també van ser posats en llibertat el 19 de juny, el mateix dia que en Figueras, d’acord amb una ordre del General Auditor en la qual no s’especificava cap dels motius que en justificaven la decisió presa, tot i que Vila Rubirola havia retornat a la presó el juliol d’aquell mateix any i, després d’haver estat jutjat i condemnat, no n’havia sortit definitivament fins al cap de vint anys.

Vaig donar les gràcies al funcionari de l’Arxiu i, quan vaig arribar al diari, em va faltar temps per trucar a l’Aguirre. Li sonaven molts dels noms de la gent que havia entrat a la presó amb en Pere Figueras —la majoria eren notoris activistes de partits d’esquerres—, i sobretot el de Vila Rubirola, que semblava que als primers dies de la guerra havia intervingut en l’assassinat, a Barcelona, del secretari de l’Ajuntament de Cornellà de Terri. Segons l’Aguirre, el fet que en Pere Figueras i els seus vuit companys ingressessin sense explicacions a la presó entrava dins del que era normal en aquell moment, quan qualsevol que hagués mantingut algun tipus de vinculació política o militar amb la República se’l sotmetia a un rigorós però arbitrari escrutini del seu passat; tampoc veia estrany que en Pere Figueras estigués en llibertat al cap de poc temps, ja que passava sovint amb els que la justícia del nou règim considerava que no constituïen un perill.

—El que sí que em sembla molt estrany és que algú tan conegut com Vila Rubirola, i com algun altre dels que van entrar a la presó amb en Figueras, en sortissin com ell —va observar l’Aguirre—. I el que ja no puc entendre de cap de les maneres és que sortissin tots el mateix dia i sense cap explicació, i al capdavall perquè Vila Rubirola, i no m’estranyaria que també algun altre, tornés a la presó al cap de no res. No ho entenc —l’Aguirre va callar un moment—. O que no fos que…

—¿O que no fos que…?

—O que no fos que algú hi intervingués —va concloure l’Aguirre, esquivant el nom que tots dos teníem al cap—, algú amb un poder de veritat. Un jerarca.

Aquella mateixa nit, mentre sopava amb la Conxi en un restaurant grec, li vaig anunciar solemnement, perquè tenia la necessitat d’anunciar-li-ho solemnement, que, després de deu anys sense escriure cap llibre, havia arribat el moment d’intentar-ho de nou.

—¡De puta mare! —va cridar la Conxi, que estava desitjant afegir un llibre més als que escortaven la Verge de Guadalupe del seu saló; amb un tros de pa de pita untat de tzatziki viatjant cap a la boca, va afegir—: Espero que no sigui una novel·la.

—No —vaig dir, molt segur—. És un relat real.

—¿I això què és?

Li ho vaig explicar; em penso que ho va entendre.

—Serà com una novel·la —vaig resumir—. Només que, en lloc de ser tot mentida, tot serà veritat.

—Millor que no sigui una novel·la.

—¿Per què?

—Per res —va contestar—. És només que, en fi, estimat, em sembla que la imaginació no és el teu punt fort.

—Ets un sol, Conxi.

—No t’ho agafis d’aquesta manera, noi. El que vull dir és que… —Com que no podia dir el que volia dir, va agafar un altre tros de pa de pita i va dir—: Per cert, de què va el llibre?

—De la batalla de Salamina.

—¿De què?

Uns quants parells d’ulls es van girar per mirar-nos, per segona vegada. Jo sabia que l’argument del meu llibre no li agradaria, però, com que tampoc volia que ens cridessin l’atenció per l’escàndol, vaig tractar de resumir-li-ho breument.

—Té collons la cosa —va comentar, en efecte, la Conxi amb un rictus de fàstic—. ¡Mira que posar-se a escriure sobre un fatxa, amb la quantitat de boníssims escriptors rojos que hi deu haver per aquí! García Lorca, per exemple. Era roig ¿no? Uiiii —va dir sense esperar cap resposta, posant la mà per sota la taula: alarmat, vaig aixecar les tovalles i vaig mirar—. Noi, quina manera de picar-me la figa.

—Conxi —vaig recriminar-la en un xiuxiueig, em vaig incorporar ràpidament i em vaig esforçar a somriure mentre espiava d’esquitllentes les taules del costat—, t’agrairia que almenys quan surtis amb mi et posis calces.

—¡Quina carrossa de tio que estàs fet! —va dir amb el seu somriure més afectuós, però sense treure a la superfície la mà submergida: en aquell moment vaig notar els dits dels seus peus pujant-me per les cames—. ¿No te n’adones que d’aquesta manera és més sexi? Bé, ¿quan comencem?

—Ja t’he dit mil vegades que no m’agrada fer-ho als lavabos públics.

—No em refereixo a això, imbècil. Em refereixo a quan comencem el llibre.

—Ah, això —vaig dir mentre una flamarada em pujava cama amunt i una altra em baixava per la cara—. Aviat —vaig balbucejar—. Molt aviat. Tan bon punt m’acabi de documentar.

Però el cert és que vaig trigar encara algun temps per acabar de reconstruir la història que volia explicar i per arribar a conèixer, si no tots i cada un dels seus replecs, sí almenys els que jutjava essencials. De fet, durant molts mesos vaig invertir el temps que em deixava lliure la feina en el diari a estudiar la vida i l’obra de Sánchez Mazas. Vaig rellegir els seus llibres, vaig llegir molts dels articles que va publicar a la premsa, molts dels llibres i dels articles dels seus amics i dels seus enemics, dels seus contemporanis, i també tot el que em va caure a les mans sobre la Falange, el feixisme, la Guerra Civil, sobre la naturalesa equívoca i canviant del règim de Franco. Vaig recórrer biblioteques, hemeroteques, arxius. Vaig anar a Madrid diverses vegades, i constantment a Barcelona, per parlar amb erudits, amb professors, amb amics i coneguts (o amb amics d’amics i coneguts de coneguts) de Sánchez Mazas. Vaig passar un matí sencer al santuari del Collell, que, segons em va explicar mossèn Joan Prats —el capellà de calba brillant i somriure devot que em va mostrar el jardí amb xiprers i palmeres i les immenses sales buides, els passadissos fondos, les escales amb baranes de fusta i les aules desertes per on havien vagat com ombres premonitòries Sánchez Mazas i els seus companys de captiveri—, acabada la guerra havia tornat a ser rehabilitat com a internat per nens, fins que, un any i mig abans de la meva visita, va ser reduït a la seva actual condició subalterna de centre de reunió d’associacions pietoses i alberg ocasional d’excursionistes. Va ser el mateix Joan Prats, que tot just havia nascut quan van esdevenir els fets del Collell, però que no els ignorava, qui em va explicar la història real o apòcrifa segons la qual, en prendre els regulars de Franco el santuari, no van deixar viu ni un sol guardià de la presó, i qui em va donar les indicacions precises per arribar al lloc on es va produir l’afusellament. Seguint-les, vaig sortir del santuari per la carretera d’accés, vaig arribar fins a una creu de pedra que commemorava la matança, vaig girar a l’esquerra per un camí que serpentejava entre pins i vaig desembocar en una clariana. Vaig estar-m’hi una estona, passejant sota el sol fred i el cel immaculat i ventós d’octubre, sense fer res més que auscultar el silenci frondosíssim del bosc i tractar d’imaginar en va la llum d’un altre matí menys diàfan, l’inconcebible matí de gener en què, seixanta anys enrere i en aquell mateix paratge, cinquanta homes van veure de sobte la mort i dos d’ells van aconseguir el·ludir la seva mirada de medusa. Com si esperés una revelació per osmosi, em vaig quedar allà una estona; no vaig sentir res. Llavors me’n vaig anar. Vaig anar a Cornellà de Terri, perquè aquell mateix dia estava citat per dinar amb en Jaume Figueras, que a la tarda em va ensenyar Can Borrell, l’antiga casa dels Ferré, Can Pigem, l’antiga casa dels Figueras, i el Mas de la Casa Nova, el refugi temporal de Sánchez Mazas, els germans Figueras i l’Angelats. Can Borrell era una masia situada al terme municipal de Palol de Rebardit; Can Pigem era a Cornellà de Terri; el Mas de la Casa Nova era entre els dos pobles i enmig del bosc. Can Borrell estava deshabitada, però no en ruïnes, igual que Can Pigem; el Mas de la Casa Nova estava deshabitat i en ruïnes. Seixanta anys enrere haurien estat sens dubte tres cases molt diferents, però el temps les havia anivellat, i el seu aire comú de desempar, d’esquelets de pedra en el costellam descarnat dels quals gemega el vent a les tardes de tardor, res no suggeria que algú, alguna vegada, hi hagués viscut.

Va ser també gràcies a en Jaume Figueras, que finalment va complir amb la seva paraula i va fer de diligent intermediari, que vaig poder conversar amb el seu oncle Joaquim, amb la Maria Ferré i amb en Daniel Angelats. Tots tres sobrepassaven els vuitanta anys. Tots tres conservaven una bona memòria, o almenys conservaven una bona memòria del seu encontre amb Sánchez Mazas i de les circumstàncies que el van envoltar, com si n’hagués estat un fet determinant a les seves vides i l’haguessin recordat sovint. Les seves versions diferien, però no eren contradictòries, i en més d’un punt es complementaven, de manera que no resultava difícil recompondre, a partir dels seus testimonis i reomplint a còpia de lògica i d’una mica d’imaginació les llacunes que deixaven, el trencaclosques de l’aventura de Sánchez Mazas. Potser perquè ja ningú no té temps d’escoltar la gent d’una certa edat, i menys quan recorden episodis de la seva joventut, tots tres estaven desitjosos de parlar, i més d’una vegada vaig haver d’encarrilar el raig en desordre de les seves evocacions. Puc imaginar que adornessin alguna circumstància secundària, algun detall lateral; no que mentissin, entre altres raons perquè, d’haver-ho fet, la mentida no hauria encaixat en el trencaclosques i els hauria delatat. Per altra banda, tots tres eren tan diferents que l’únic que els unia davant meu era la seva condició de supervivents, aquest suplement enganyós de prestigi que sovint atorguen els protagonistes del present, que és sempre consuetudinari, anodí i sense glòria, als protagonistes del passat, que, perquè tan sols el coneixem a través del filtre de la memòria, és sempre excepcional, tumultuós i heroic: en Figueras era alt i robust, d’aire gairebé juvenil —camisa de quadres, gorra de mariner, texans desgastats—, un home viatger i provist d’una vitalitat desaforada i d’una conversa erupcionada de gestos, exclamacions i riallades; la Maria Ferré, que, segons em va dir més tard en Jaume Figueras, havia tingut la coqueteria d’anar a la perruquera abans de rebre’m a la seva casa de Cornellà de Terri —una casa que temps enrere havia sigut el bar i la botiga d’ultramarins del poble, i que encara conservava a l’entrada, gairebé com una relíquia, un mostrador de marbre i una romana—, era mínima i dolça, digressiva, amb uns ulls alternativament maliciosos i humitejats per la seva incapacitat d’esquivar les trampes que en el curs del relat li parava la nostàlgia, uns ulls joves, acolorits i fluents de rierol estiuenc. Quant a l’Angelats, l’entrevista que hi vaig mantenir va ser decisiva. Decisiva per mi, vull dir; o, més exactament, decisiva per aquest llibre.

Des de feia molts anys, l’Angelats regentava al centre de Banyoles una fonda que ocupava la part davantera d’una decrèpita i bella casa de pagès amb un gran pati de columnes i unes vastes sales ombrívoles. Quan el vaig conèixer acabava de sobreviure a un infart i era un home morós i disminuït, els gestos del qual, d’una solemnitat gairebé abacial, contrastaven amb la innocència pueril de moltes de les seves observacions i amb la parsimoniosa humilitat del seu talant de petit empresari català. No sé si exagero en creure que, com Figueras i la Maria Ferré, a l’Angelats li afalagava en certa manera el meu interès per ell; sé que va gaudir molt recordant en Joaquim Figueras —que durant anys havia estat el seu millor amic i que feia molts anys que no es veien— i la seva comuna aventura de guerra, i mentre l’escoltava esforçar-se per presentar-la com una entremaliadura de joventut sense cap mena d’importància, vaig intuir que per ell tenia tota la importància del món, potser perquè sentia que havia estat l’única aventura real de la seva vida, o almenys l’única de la qual es podia enorgullir sense cap temor d’equivocar-se. Me’n va parlar llargament; després em va parlar de l’infart, de la marxa del negoci, de la dona, dels fills, de la seva única néta. Vaig comprendre que feia molt de temps que li urgia parlar amb algú d’aquestes coses; vaig comprendre que jo només l’estava escoltant en compensació per haver-me explicat la seva història. Avergonyit, vaig sentit pietat i, quan vaig considerar que ja havia pagat el meu deute, em vaig voler acomiadar, però com que havia començat a ploure l’Angelats va insistir a acompanyar-me fins la parada de l’autobús.

—Ara que hi penso —va dir mentre creuàvem sota el paraigua una plaça embassada. Es va aturar, i no vaig poder evitar pensar que tot era una estratagema d’última hora per retenir-me—. Abans de marxar, Sánchez Mazas ens va dir que escriuria un llibre sobre tot allò, un llibre on hi sortiríem nosaltres. S’havia de dir Soldats de Salamina; un títol estrany, ¿oi? També va dir que ens l’enviaria, però no ho va fer. —Ara l’Angelats em va mirar: la llum d’un fanal posava un reflex ataronjat en els vidres de les seves ulleres, i per un moment li vaig veure a les conques ossades dels ulls i en la prominència del front i els pòmuls i a la mandíbula partida el dibuix de la calavera—. ¿Ho sap vostè si el va escriure?

Una esgarrifança em va recórrer l’esquena. Vaig estar a punt de contestar que sí; vaig reflexionar a temps: «Si li dic que sí que el va escriure, voldrà llegir-lo i descobrirà la mentida». Sabent que d’alguna manera l’estava traint, vaig dir secament:

—No.

—¿No el va escriure o no sap si el va escriure?

—No sé si el va escriure —vaig mentir—. Però li prometo que me n’assabentaré.

—Faci-ho. —L’Angelats va continuar caminant—. I, si resulta que el va escriure, m’agradaria que me l’enviés. Segur que parla de nosaltres, ja li he dit que ell sempre ens deia que li vam salvar la vida. Em faria molta il·lusió llegir aquest llibre. Ho entén, ¿oi?

—És clar que sí —vaig dir i, sense acabar de sentir-me del tot embrutit, vaig afegir—: Però no es preocupi: quan l’hagi trobat l’hi enviaré.

L’endemà, tant bon punt vaig arribar al diari vaig anar al despatx del director i vaig negociar un permís.

—¿Què? —va preguntar, irònic—. ¿Una altra novel·la?

—No —vaig contestar, satisfet—. Un relat real.

Li vaig explicar sobre què anava el meu relat real.

—M’agrada —va dir—, ¿ja tens títol?

—Em penso que sí —vaig contestar—. Soldats de Salamina.