Tots els camins

Ara tinc una vida falsa, una vida apòcrifa i clandestina i invisible tot i que més veritable que si fos de veritat, però jo encara era jo quan vaig conèixer en Rodney Falk. Va ser fa molt de temps i va ser a Urbana, una ciutat del Mig Oest nord-americà on vaig passar dos anys al final de la dècada dels vuitanta. La veritat és que cada vegada que em pregunto per què vaig anar a parar precisament allà em dic que vaig anar a parar precisament allà com podia haver anat a parar a qualsevol altre lloc. Explicaré per què en lloc d’anar a parar a un altre lloc vaig anar a parar precisament allà.

Va ser per casualitat. Llavors —d’això fa ara disset anys— jo era molt jove, tot just havia acabat els estudis i compartia amb un amic un pis fosc i fastigós al carrer Pujol, a Barcelona, molt a prop de la plaça Bonanova. El meu amic es deia Marcos Luna, era de Girona com jo i la veritat és que era més i menys que un amic: havíem crescut plegats, havíem jugat plegats, havíem anat plegats al col·legi, teníem els mateixos amics. De tota la vida en Marcos volia ser pintor; jo no: jo volia ser escriptor. Però havíem estudiat dues carreres inútils i no teníem feina i érem pobres com rates, de manera que ni en Marcos pintava ni jo escrivia, o ho fèiem només en les poques estones lliures que ens deixava la tasca gairebé excloent de sobreviure. Ens en sortíem amb penes i treballs. Ell feia classes en un col·legi tan fastigós com el pis on vivíem i jo treballava a preu fet per a una editorial de negrers (preparant originals, revisant traduccions, corregint galerades), però com que amb els nostres sous de misèria no en teníem ni tan sols per pagar el lloguer del pis i els àpats, acceptàvem tots els encàrrecs suplementaris que aconseguíem esgarrapar d’aquí i d’allà, per estrambòtics que fossin, des de proposar noms a una agència de publicitat perquè entre els nostres en triessin un per a una nova companyia aèria, fins a ordenar els arxius de l’Hospital de la Vall d’Hebron, passant per escriure lletres de cançons, que mai no cobràvem, per a un músic que feia els darrers badalls. Això a banda, quan no treballàvem ni escrivíem ni pintàvem ens dedicàvem a rodar per la ciutat, a fumar marihuana, a beure cervesa i a parlar de les obres mestres amb què algun dia ens venjaríem d’un món que, tot i no haver exposat ni un sol quadre ni publicat un sol conte, consideràvem que ens ignorava d’una manera ben clara. No coneixíem pintors ni escriptors, no anàvem a còctels ni a presentacions de llibres, però és probable que ens agradés imaginar-nos com dos bohemis o com dos temibles kamikazes disposats a estavellar-se alegrement contra la realitat; la veritat és que només érem dos provincians podrits d’arrogància perduts a la capital, que estàvem sols i emprenyats i que l’únic sacrifici que no estàvem disposats a fer per res del món era tornar a Girona, perquè això volia dir renunciar als somnis de triomf que havíem acariciat tota la vida. Érem brutalment ambiciosos. Aspiràvem a fracassar. Però no a fracassar d’entrada i de qualsevol manera: aspiràvem a fracassar d’una manera total, radical i absoluta. Era la nostra manera d’aspirar a l’èxit.

Un vespre de la primavera del 1987 va passar una cosa que no trigaria gaire a capgirar-ho tot. En Marcos i jo acabàvem de sortir de casa quan, just a la cruïlla de Muntaner i Arimon, vam topar amb en Marcelo Cuartero. En Cuartero era un catedràtic de literatura de la Universitat Autònoma: jo havia assistit amb fervor a les seves classes enlluernadores, tot i haver estat un alumne mediocre. Tenia més de cinquanta anys i era gros, baix, pèl-roig i malgirbat, amb una gran cara de tortuga trista monopolitzada per unes celles de dolent i uns ulls sarcàstics que feien una mica de por; també era un dels primers especialistes europeus en la novel·la del segle XIX, havia encapçalat la protesta universitària contra el franquisme als anys seixanta i setanta i corria la brama (tot i que això era difícil de deduir de l’orientació de les seves classes i la lectura dels seus llibres, escrupolosament lliures de qualsevol contingut polític) que encara era un comunista de cor, resignat i inexpugnable. Durant els meus anys d’estudiant, en Cuartero i jo amb prou feines havíem intercanviat algun comentari als passadissos, però aquell vespre es va aturar a parlar amb mi i en Marcos, ens va explicar que venia d’una tertúlia literària que es reunia cada dimarts a l’Oxford, un bar d’allà a prop, i, com si la tertúlia no li hagués acabat de satisfer les ganes de conversa, em va preguntar què llegia i ens vam posar a xerrar de literatura; llavors ens va convidar a fer una cervesa al Yate, un bar de grans finestrals i fustes polides on en Marcos i jo no entràvem gaire sovint perquè ens semblava massa luxós per al nostre migrat pressupost. Recolzats a la barra, vam parlar de llibres durant una bona estona i al final de tot en Cuartero em va preguntar de sobte en què treballava; com que en Marcos era al davant, no vaig gosar dir-li cap mentida, però vaig fer tots els possibles per adornar la veritat. Segurament ell la devia endevinar, perquè va ser llavors quan em va parlar d’Urbana. En Cuartero va dir que hi tenia un bon amic, a la Universitat d’Illinois, i que el seu amic li havia dit que el curs entrant el departament d’espanyol oferia unes quantes beques de professor ajudant a llicenciats espanyols.

—No tinc ni idea de com és la ciutat —va reconèixer en Marcelo—. L’únic que en sé ho sé per Ningú no és perfecte.

—Ningú no és perfecte? —vam preguntar en Marcos i jo alhora.

—La pel·lícula de Billy Wilder —va respondre en Marcelo—. Al començament en Jack Lemmon i en Tony Curtis han de fer un concert en una ciutat glaçada del Mig Oest, a prop de Chicago, però per culpa d’un embolic amb uns gàngsters escampen la boira a tota merda cap a Florida disfressats de coristes per muntar-hi una gresca monumental. Resulta, doncs, que Urbana és la ciutat glaçada on no arriben mai, cosa que fa pensar que Urbana no deu ser cap meravella o que almenys deu ser tot el contrari de Florida, això suposant que Florida sigui una meravella. Comptat i debatut, això és el que en sé. Però la universitat és bona, i em sembla que la feina també. Et paguen un sou per fer classes de llengua, just per viure, i t’has de matricular al programa de doctorat. No exigeixen gaire. A més, tu volies ser escriptor, oi?

Vaig sentir que se m’encenien les galtes. Sense gosar mirar en Marcos vaig quequejar alguna cosa, però en Cuartero em va interrompre.

—Doncs un escriptor ha de viatjar. Veuràs coses diferents, coneixeràs una altra mena de gent, llegiràs uns altres llibres. Això és saludable. En fi —va acabar—, si t’interessa em truques.

En Cuartero se’n va anar al cap de poca estona, però en Marcos i jo ens vam quedar al Yate, vam demanar una altra cervesa i vam passar una estona bevent i fumant en silenci; tots dos sabíem el que pensava l’altre, i tots dos sabíem que l’altre ho sabia. Pensàvem que en Cuartero acabava de formular en quatre paraules el que feia molt de temps que pensàvem sense formular-ho: pensàvem que, a més de llegir tots els llibres, un escriptor ha de viatjar i veure món i viure amb intensitat i acumular experiències, i que els Estats Units —qualsevol lloc dels Estats Units— eren un lloc ideal per fer totes aquestes coses i convertir-se en escriptor; pensàvem que una feina estable i pagada que deixava temps per escriure era molt més del que en aquell moment jo podia somiar aconseguir a Barcelona; massa joves o massa il·lusos per saber què significa que una vida se’n vagi a la merda, pensàvem que la nostra vida a Barcelona se n’anava a la merda.

—Bé —va dir finalment en Marcos i, sabent que la decisió ja estava presa, es va acabar d’un sol glop el seu got—. Una altra cervesa?

Va ser així com, al cap de sis mesos d’aquella trobada fortuïta amb en Marcelo Cuartero, després d’un viatge inacabable amb avió amb escales a Londres i Nova York, vaig anar a parar a Urbana com podia haver anat a parar a qualsevol altre lloc. Recordo que el primer que vaig pensar quan hi arribava, mentre l’autobús de la Greyhound que em portava de Chicago penetrava per una deserta successió d’avingudes vorejades per casetes amb porxo, edificis d’obra vista i parterres meticulosos que reverberaven sota el cel roent d’agost, va ser la gran sort que havien tingut Tony Curtis i Jack Lemmon a Ningú no és perfecte, i que escriuria a en Marcos per dir-li que havia fet deu mil quilòmetres per a no res, perquè Urbana —amb prou feines un illot de cent cinquanta mil ànimes al mig d’un mar de camps de blat de moro que s’estenia sense interrupció fins als suburbis de Chicago— no era gaire més grossa ni semblava gaire menys provinciana que Girona. És clar que no li vaig dir res d’això: per no desil·lusionar-lo amb la meva desil·lusió, o per mirar de modificar una mica la veritat, el que li vaig dir és que en Marcelo Cuartero s’errava de mig a mig i que Urbana era com Florida, o més aviat com una barreja en miniatura de Florida i Nova York, una ciutat efervescent, assolellada i cosmopolita on les novel·les pràcticament em sortirien soles. Però com que les mentides, per més que ens hi entossudim, no alteren la veritat, no vaig trigar gaire a comprovar que la primera impressió pesarosa de la realitat era exacta, i per això durant els primers dies que vaig passar a Urbana em vaig deixar dominar per la tristesa, incapaç com era d’emancipar-me de l’enyorança del que havia deixat enrere i de la certesa que, més que no pas una ciutat, aquell forn sense repòs perdut enmig del no-res era un cementiri on no deuria trigar gaire a convertir-me en un fantasma o en un zombi.

Va ser l’amic d’en Marcelo Cuartero qui em va ajudar a superar aquesta depressió inicial. Es deia John Borgheson i va resultar que era un anglès americanitzat o un americà que no havia sabut deixar de ser anglès (o a l’inrevés); vull dir que, encara que la seva cultura i educació eren americanes i la major part de la seva vida i tota la seva carrera acadèmica havien passat als Estats Units, encara conservava gairebé intacte l’accent de Birmingham i no s’havia encomanat de les maneres directes dels nord-americans, amb el resultat que a la seva manera encara era un britànic de la vella escola, o li agradava imaginar que ho era: un home tímid, cortès i reticent, que mirava en va d’amagar l’humorista vocacional que duia dins. En Borgheson, que rondava els quaranta i parlava el castellà arcaic i cantellut que parlen sovint els qui l’han llegit molt i l’han parlat poc, era l’única persona que coneixia a la ciutat, i quan hi vaig arribar va tenir la deferència admirable d’acollir-me a casa seva; més endavant em va ajudar a llogar un apartament a prop del campus i a instal·lar-m’hi, em va ensenyar la universitat i em va guiar pel laberint de la burocràcia. Durant aquests primers dies no vaig poder evitar la impressió que l’amabilitat exagerada d’en Borgheson es devia al fet que, a causa d’algun malentès, em considerava un alumne predilecte d’en Marcelo Cuartero, cosa que em semblava prou irònica, sobretot perquè llavors començava a tenir sospites fonamentades que si en Cuartero no m’havia enviat a un lloc més remot ni inhòspit que Urbana era perquè no coneixia cap lloc més remot ni inhòspit que Urbana. En Borgheson també es va afanyar a presentar-me algun dels meus futurs companys, deixebles seus i professors ajudants com jo al departament d’espanyol, i un dissabte a la nit, pocs dies després d’arribar-hi, va organitzar un sopar amb tres d’ells al Courier Café, un petit restaurant situat a Race, molt a prop de Lincoln Square.

Recordo molt bé el sopar, entre altres raons perquè sospito que alguna de les coses que hi van passar donen el to exacte del que degueren ser les meves primeres setmanes a Urbana. Els tres col·legues que hi van assistir tenien si fa no fa la meva edat; eren dos homes i una dona. Els dos homes dirigien una revista semestral titulada Línea Plural: l’un era un veneçolà que es deia Felipe Vieri, un paio molt llegit, irònic, una mica estirat, que vestia amb una pulcritud un pèl llepada; l’altre es deia Frank Solaún i era un nord-americà d’origen cubà, quadrat i entusiasta, de somriure espurnejant i cabells allisats amb gomina. Pel que fa a la dona, el seu nom era Laura Burns i, segons em va explicar més tard el mateix Borgheson, pertanyia a una família opulenta i aristocràtica de San Juan de Puerto Rico (el seu pare era propietari del primer diari del país), però el que més em va cridar l’atenció, aquell vespre, a part del físic inequívoc de gringa —alta, sòlida, rossa, de pell molt blanca—, va ser la propensió intimidant que tenia al sarcasme, refrenada amb prou feines pel respecte que li inspirava en Borgheson, el qual, tot sigui dit, durant el sopar va imposar amb suavitat la seva jerarquia i va menar la conversa, sense esforç, cap a temes que em poguessin interessar o que, segons ell imaginava o desitjava, no em poguessin deixar fora. Així, vam parlar del meu viatge, d’Urbana, de la universitat, del departament; també vam parlar d’escriptors i directors de cinema espanyols, i ben aviat em vaig adonar que en Borgheson i els seus deixebles estaven més al cas que no pas jo del que passava a Espanya, perquè jo no havia llegit els llibres ni havia vist les pel·lícules de molts dels directors de cinema i escriptors que esmentaven. No crec pas que això m’humiliés, perquè en aquella època el meu ressentiment d’escriptor inèdit, ignorat i pràcticament àgraf m’autoritzava a considerar porqueria pura tot el que es feia a Espanya —i art pur tot el que no s’hi feia—, però no descarto pas que expliqui parcialment el que va passar a l’hora dels cafès. Feia ja una estona que en Vieri i en Solaún parlaven amb una devoció sense aturador del cinema de Pedro Almodóvar; sempre atent, en Borgheson va aprofitar una pausa d’aquell duo entusiasta per preguntar-me què me’n semblaven, a mi, les pel·lícules del director de la Manxa. Jo diria que llavors, com a tothom, a mi també m’agradaven les pel·lícules d’Almodóvar, però en aquell moment devia sentir una necessitat inajornable de fer-me l’interessant o de deixar ben clara la meva vocació cosmopolita marcant distàncies amb aquelles històries de monges drogoaddictes, transvestits castissos i assassines de toreros, de manera que vaig respondre:

—Francament, em semblen una mariconada.

Una riallada salvatge de la Laura Burns va saludar el dictamen, i la satisfacció que em va produir aquell acolliment escandalós no em va deixar veure el silenci glacial dels altres comensals, que en Borgheson va trencar de seguida amb un comentari d’urgència. Al cap de poca estona, sense més incidències, es va acabar el sopar i, sortint del Courier Café, en Vieri i en Solaún van proposar d’anar a fer el toc. En Borgheson i la Laura Burns es van excusar; jo vaig dir que sí.

Els meus nous amics em van portar a una discoteca anomenada Chester Street, que es trobava tal com pertoca a Chester Street, al costat de l’estació de tren. Era un local enorme i oblong, de parets despullades, amb una barra a la dreta i al davant una pista de ball foradada de llums estroboscòpics que en aquella hora era plena de gom a gom. Tot just entrar, en Solaún no va trigar ni un segon a perdre’s entremig de la multitud convulsa que inundava la pista; en canvi, en Vieri i jo ens vam obrir camí fins a la barra per demanar cubalibres i, mentre esperàvem que ens servissin, vaig començar a fer a en Vieri un comentari entre mofeta i sorprès pel fet que a la discoteca només s’hi veien homes, però abans que pogués rematar-lo un noi em va abordar i em va dir alguna cosa que no vaig entendre o no vaig acabar d’entendre. Inclinant-me cap a ell, li vaig demanar que ho repetís; ho va repetir: em preguntava si em venia de gust que balléssim junts. Vaig estar a punt de demanar-li que m’ho tornés a repetir, però en lloc de fer-ho el vaig mirar: era molt jove, molt ros, semblava molt alegre, somreia; li vaig donar les gràcies i li vaig dir que no volia ballar. El noi va arronsar les espatlles i, sense dir res més, se’n va anar. Li volia explicar a en Vieri el que acabava de passar quan em va abordar un paio alt i fort, amb bigoti i botes camperes, i em va fer la mateixa pregunta o una de semblant a la del noi; incrèdul, li vaig donar la mateixa resposta o una de semblant, i sense ni tan sols tornar-me a mirar el paio va riure silenciosament i també se’n va tornar. Just en aquell moment en Vieri em va allargar el cubalibre, però no li vaig dir res i ni tan sols vaig haver de llegir la sornegueria maliciosa i un pèl venjativa que tenia als ulls per sentir-me com Jack Lemmon i Tony Curtis arribant a Florida vestits de coristes i per entendre el silenci estupefacte que va seguir al meu comentari sobre les pel·lícules d’Almodóvar. Molt temps després, en Vieri m’explicaria que, quan l’endemà al matí d’aquella nit triomfal, en Frank Solaún va dir a la Laura Burns que m’havien portat a una festa gay a Chester Street, el crit de la Laura va ressonar com un anatema pels corredors del departament: «Però si és tan espanyol que deu tenir el cervell en forma de càntir, amb broc i tot!».

M’agradaria creure que durant els primers dies a Urbana no vaig fer aquesta mena de relliscades tan sovint com m’imagino, però no ho puc pas assegurar; el que sí que puc assegurar és que em vaig acostumar a la meva nova vida molt més de pressa que no auguraven. És veritat que era una vida còmoda. Casa meva —un apartament de dues habitacions, amb cuina i banyera a cinc minuts a peu del Foreign Languages Building, l’edifici que acollia el departament d’espanyol, al 703 de West Oregon, entre Busey i Coler, en una zona de carrerons íntims, estrets i amb arbres. Tal com m’havia promès en Marcelo Cuartero, guanyava prou diners per viure sense estretors i les meves obligacions com a professor d’espanyol i estudiant de doctorat em deixaven gairebé totes les tardes i tots els vespres lliures, a més d’uns caps de setmana llarguíssims que incloïen els divendres, de manera que disposava de molt de temps per llegir i escriure, i d’una biblioteca inabastable on fornir-me de llibres. Aviat la curiositat pel que tenia al davant va substituir l’enyorança pel que havia deixat enrere. Escrivia sovint a la família i als amics —sobretot a en Marcos—, però ja no em sentia sol; de fet, molt aviat vaig descobrir que, si t’ho proposaves, res no era més fàcil que fer amics a Urbana. Com totes les ciutats universitàries, era un lloc asèptic i enganyós, un microclima humà orfe de pobres i de vells on cada any aterrava i d’on cada any s’enlairava una població formada per joves de pas procedents de tot el planeta; sumat això a l’evidència un pèl anguniosa que ni a la ciutat ni en uns quants centenars en quilòmetres a la rodona no hi havia cap més distracció que no fos treballar, aquesta circumstància facilitava de gran manera la vida social, i és un fet que, en contrast amb la quietud estudiosa de la resta de la setmana, des del divendres a la tarda fins al diumenge al vespre Urbana es convertia en un formiguer esvalotat de festes privades que ningú no semblava disposat a perdre’s i on tothom semblava ser-hi convidat.

Però en Rodney Falk no el vaig conèixer en cap d’aquelles festes particulars i multitudinàries, sinó al despatx que vam compartir durant un semestre a la quarta planta del Foreign Languages Building. Mai no sabré si em van assignar aquest despatx per atzar o perquè ningú no el volia compartir amb en Rodney (m’inclino més per la segona possibilitat que no pas per la primera), però el que sí sé és que, si no me l’haguessin assignat, el més probable és que en Rodney i jo mai no ens haguéssim fet i tot hauria estat diferent i la meva vida no seria com és i el record d’en Rodney se m’hauria esborrat de la memòria com al cap dels anys s’ha esborrat el de gairebé tothom que vaig conèixer a Urbana. O potser no tant, potser exagero. Al cap i a la fi és veritat que, sense que s’ho proposés gens ni mica, en Rodney no passava inadvertit enmig de la rigorosa uniformitat que senyorejava al departament i que tothom acatava sense badar boca, com si es tractés d’una norma tàcita però palpable de profilaxi intel·lectual paradoxalment destinada a atiar la competència entre els membres d’aquella comunitat orgullosa de la seva estricta observança meritocràtica. En Rodney contravenia aquesta norma perquè era força més gran que els altres ajudants d’espanyol, que gairebé cap no superàvem els trenta anys, però també perquè mai no assistia a les reunions, còctels i trobades convocats pel departament, cosa que tothom atribuïa, segons vaig comprovar de seguida, al seu caràcter reservat i excèntric, per no dir feréstec, cosa que contribuïa a nimbar-lo d’una llegenda denigratòria que incloïa el privilegi d’haver obtingut la seva feina de professor d’espanyol gràcies a la condició de veterà de la guerra del Vietnam. Recordo que en una recepció que el departament va oferir als nous ajudants, la vigília del dia que començaven les classes, algú va comentar-ne la típica absència, cosa que va provocar immediatament, entre el conciliàbul de col·legues que m’envoltaven, una cascada de conjectures esbojarrades sobre què devia ensenyar en Rodney als seus alumnes, ja que ningú no l’havia sentit parlar mai en espanyol.

—Recony! —va tallar llavors la Laura Burns, que acabava d’afegir-se al grup—. A mi el que m’amoïna no és pas que en Rodney no sàpiga una merda d’espanyol, sinó que qualsevol dia d’aquests aparegui amb un Kalàshnikov i ens peli a tots plegats.

Encara no havia oblidat aquest comentari, que va ser acollit amb una riallada general, quan l’endemà vaig conèixer finalment en Rodney. Aquell matí, el primer del curs, vaig arribar molt d’hora al departament, i quan vaig obrir la porta del despatx el primer que vaig veure va ser en Rodney assegut a la taula, llegint; el segon va ser quan va apartar la vista del llibre, em va mirar i sense dir ni una paraula es va aixecar. Hi va haver un moment irracional de pànic provocat pel record de l’animalada de la Laura Burns (que de sobte em va deixar de semblar una animalada i també de semblar-me divertida) i per les dimensions d’aquell homenàs amb fama de desequilibrat que se m’acostava; però no vaig arrencar a córrer: amb aprensió li vaig estrènyer la mà que m’allargava, vaig mirar de somriure.

—Em dic Rodney Falk —va dir, mirant-me als ulls amb una intensitat desconcertant i fent un soroll que va sonar com un cop de taló marcial—. I tu?

Li vaig dir el meu nom. En Rodney em va preguntar si era espanyol. Li vaig dir que sí.

—Mai no he estat a Espanya —va declarar—. Però algun dia m’agradaria anar-hi. Que has llegit Hemingway?

Jo amb prou feines havia llegit Hemingway, o l’havia llegit de qualsevol manera, i el meu concepte de l’escriptor nord-americà cabia en una instantània lamentable protagonitzada per un vell xaruc, milhomes i alcohòlic, amic de bailaoras i toreros, que divulgava en la seva obra passada de moda una imatge de postal turística pastada amb els estereotips més rancis i insuportables d’Espanya.

—Sí —vaig respondre, alleujat per aquell intent de conversa literària i, com que devia veure una altra magnífica oportunitat de deixar ben clara entre els companys de facultat la meva insubornable vocació cosmopolita, que em semblava que ja havia escampat amb el comentari homòfob sobre el cinema d’Almodóvar, hi vaig afegir—: Francament, em sembla una merda.

La reacció del meu flamant company de despatx va ser més expeditiva que la que feia unes nits havien tingut en Vieri i en Solaún: sense cap gest de desaprovació o aquiescència, com si jo hagués desaparegut de sobte de la seva vista, em va deixar amb la paraula a la boca; llavors es va tornar a asseure, va tornar a agafar el llibre, s’hi va tornar a concentrar.

Aquell matí no va passar res més i, si descomptem la sorpresa o el pànic inicial i Ernest Hemingway, el ritual dels dies posteriors va ser si fa no fa idèntic. Encara que jo sempre arribava al despatx de seguida que obrien el Foreign Languages Building, en Rodney sempre se m’avançava i, després d’una salutació de compromís que en el cas del meu company era més aviat un bramul, passàvem el matí anant i venint de les aules, i també asseguts cadascú davant del seu escriptori, llegint o preparant classes (en Rodney sobretot llegint i jo sobretot preparant classes), però sempre tancats amb pany i forrellat en un mutisme que només vaig mirar de trencar tímidament un parell de vegades, fins que vaig comprendre que en Rodney no tenia el més petit interès a parlar amb mi. Va ser aquells dies quan, espiant-lo d’amagatotis des del meu escriptori o pels corredors del departament, vaig començar a familiaritzar-me amb la seva presència. A primera vista en Rodney tenia l’aspecte càndid, passota i anacrònic d’aquells hippies dels anys seixanta que no havien volgut o sabut o pogut adaptar-se al cinisme alegre dels vuitanta, com si de grat o per força haguessin quedat arraconats en una cuneta per no pertorbar el trànsit triomfant de la història. Tot i això, la seva indumentària no desentonava amb l’igualitarisme informal que regnava a la universitat: sempre portava sabatilles d’esport i camises de quadres balderes, encara que a l’hivern —a l’hivern polar d’Urbana— canviava les sabatilles per unes botes militars i s’abrigava amb uns jerseis de llana gruixuts, un gec de cuiro i una gorra de pell. Era alt, corpulent, un pèl desmanegat; caminava amb la vista clavada a terra i com si anés a batzegades, escorat a la dreta, amb una espatlla més amunt que l’altra, cosa que donava al seu pas una inestabilitat vacil·lant de paquiderm a punt d’esfondrar-se. Tenia els cabells llargs, espessos i rossos, i una cara revinguda i ampla, de pell lleument vermellosa i faccions com esculpides damunt el crani: la barbeta dura, els pòmuls prominents, el nas escarpat i la boca foteta o despectiva, que en obrir-se ensenyava una doble filera de dents desiguals, de color gairebé ocre, força fetes malbé. Tenia fotofòbia en un dels ulls, cosa que l’obligava a protegir-lo del contacte amb el sol cegant-lo amb un pegat de tela negra lligat al cap amb una cinta, un emplastre que li donava un aire d’excombatent no desmentit pel seu caminar a batzegades ni per la seva figura avariada. Sens dubte a causa d’aquesta lesió ocular aquells ulls no semblaven, a primera vista, del mateix color, encara que si t’hi fixaves veies que simplement un era d’un castany més clar, gairebé melós, i l’altre d’un castany més fosc, gairebé negre. D’altra banda, també vaig veure de seguida que en Rodney no tenia amics al departament i que, fora d’en Dan Gleylock —un vell professor de literatura germànica amb qui alguna vegada el vaig veure conversant, al seu despatx, amb un cafè a la mà—, amb la resta de membres de la facultat hi mantenia una relació que ni tan sols arribava a la categoria de la cordialitat superficial que imposa l’educació.

No hi havia res que fes pensar que el meu cas seria diferent. De fet, és gairebé segur que la relació entre en Rodney i jo mai no hauria superat l’estadi d’autisme en què mútuament ens vam confinar durant els dies inicials del curs sense la col·laboració involuntària d’en John Borgheson. El primer divendres després de l’inici de les classes, en Borgheson em va convidar a dinar amb un professor italià, jove i amb un aire llangorós de dandi que es deia Giuseppe Rota i que durant aquell semestre es trobava de visita a la universitat. L’àpat va tenir dues parts. Durant la primera, en Rota va parlar sense parar, mentre que en Borgheson es va estar en un silenci meditatiu o amoïnat; durant la segona van canviar les tornes —en Borgheson va parlar i en Rota es va estar en silenci, com si el que allí es tractava no hi acabés de tenir res a veure—, i només llavors vaig comprendre el propòsit de la invitació. En Borgheson va explicar que la universitat havia contractat en Rota perquè fes un curs d’iniciació a la literatura catalana; fins llavors, però, només s’hi havien matriculat tres persones, cosa que representava un problema greu, ja que les normes de la universitat obligaven el departament a cancel·lar els cursos en què no s’haguessin inscrit un mínim de quatre alumnes. Arribats en aquest punt, el to del discurs d’en Borgheson va deixar de ser expositiu per tornar-se vehement, com si es tractés d’emmascarar amb l’èmfasi que hi invertia la vergonya que li feia pronunciar-lo. Perquè el que en Borgheson em va demanar amb l’acord silenciós d’en Rota —i després de curar-se en salut i de passada mirar d’afalagar la meva vanitat amb l’argument que, donat el meu coneixement de la matèria i l’obligat nivell elemental del curs, no em podia ser gaire profitós— va ser que m’hi matriculés, amb el sobreentès que consideraria aquest petit sacrifici meu com un favor personal i també que el curs no em representaria cap més esforç que el d’assistir a les classes. Evidentment, vaig accedir de seguida a la petició d’en Borgheson, encantat de tornar-li part dels favors que m’havia fet, però el que no podia preveure de cap manera —ni en Borgheson em podia avançar— era el que m’havia de representar aquella decisió trivial.

Vaig començar a sospitar-ho el dimarts de la setmana següent, quan a última hora de la tarda vaig entrar a l’aula on havia de tenir lloc la primera classe de literatura catalana i vaig veure asseguts al voltant d’una taula els meus tres imminents companys de curs. Un era un paio d’aire patibulari, vestit de negre rigorós, amb els cabells tenyits de vermell i pentinat a l’estil punk; l’altre era un xinès petit, sec i bellugadís; el tercer era en Rodney. Tots tres em miraven somrients i en silenci i, després d’assegurar-me que no m’havia equivocat de classe, els vaig saludar i vaig seure; al cap d’un moment va aparèixer en Rota i va començar la classe. En realitat, aquella classe no va arribar a començar mai, perquè era una classe impracticable. La raó és que, segons vam comprovar immediatament amb estupefacció, no hi havia una llengua comuna entre tots els qui hi assistíem: en Rota, que parlava bé el castellà i el català, no parlava, en canvi, ni una sola paraula d’anglès, i l’americà patibulari, que es va afanyar a informar-nos que volia aprendre català perquè estudiava filologia romànica, només xampurrejava el francès, igual que en Rodney, que a més a més coneixia el castellà; pel que fa al xinès, que es deia Wong i estudiava direcció a l’escola d’art dramàtic, a més de xinès només sabia anglès (molt més tard vaig saber que el desig d’aprendre català venia del fet que tenia un nòvio català). No ens va costar gaire comprendre que, ateses les circumstàncies, jo era l’únic instrument possible de comunicació entre els membres d’aquella improvisada assemblea ecumènica, de manera que, després que en Rota, suant i trasmudat, mirés inútilment de fer-se entendre amb tots els mitjans al seu abast, incloses les senyes, em vaig oferir a traduir les seves paraules del català a l’anglès, que era l’única llengua que tots els interessats entenien, llevat d’en Rota mateix. A més de ridícul, el procediment era d’una lentitud exasperant, encara que, fet i fet, ens va permetre superar no tan sols aquella classe introductòria, sinó, encara que sembli increïble, el semestre sencer, és clar que no pas sense grans dosis d’hipocresia generosa i de somriures per part de tots plegats. Però, com és natural, aquell primer dia vam sortir tots deprimits i atònits, de manera que al principi només vaig poder interpretar com un sarcasme el comentari que va formular en Rodney quan, després d’abandonar junts l’aula i recórrer en silenci el vestíbul del Foreign Languages Building, érem a punt de separar-nos a la porta de l’edifici.

—Mai no havia après tantes coses en una sola classe —va ser el comentari d’en Rodney. Ja ho he dit: de primer vaig pensar que feia broma; després vaig pensar que no es referia pas al que jo em pensava que es referia i el vaig mirar als ulls i vaig pensar que no feia pas broma; llavors vaig tornar a pensar que feia broma i llavors ja no vaig saber què pensar. En Rodney hi va afegir—: No sabia que parlessis català.

—Visc a Catalunya.

—Tothom que viu a Catalunya parla català?

—Tothom no.

En Rodney es va aturar, em va mirar amb una barreja d’interès i malfiança, va preguntar:

—Has llegit Mercè Rodoreda?

Li vaig dir que sí.

—Que t’agrada?

Com que ja havia après la lliçó i volia tenir bona relació amb el meu company de despatx li vaig dir que sí. En Rodney va fer un gest estrany, que no vaig saber com interpretar, i per un moment vaig pensar en Almodóvar i en Hemingway i vaig pensar que m’havia tornat a equivocar, que potser els admiradors de Hemingway només podien detestar la Rodoreda com els admiradors de la Rodoreda només podien detestar Hemingway. Abans que jo matisés o retirés la mentida que acabava d’etzibar-li, en Rodney em va tranquil·litzar.

—A mi m’encanta —va dir—. L’he llegida en traducció castellana, és clar, però vull aprendre català per llegir-la en l’original.

—Doncs has anat a parar al lloc adequat —se’m va escapar.

—Com dius?

—Res.

Estava a punt de dir-li adéu quan de sobte en Rodney va dir:

—Et ve de gust una Coca-Cola?

Vam anar al Treno’s, una taverna situada a la cantonada de Goodwin i West Oregon, a mig camí entre casa meva i la facultat. Era un local servit per estudiants, de taules de fusta i parets cobertes també de fusta, amb una gran llar de foc apagada i un gran finestral que donava a Goodwin. Vam seure al costat de la llar i vam demanar una Coca-Cola per a en Rodney, una cervesa per a mi i un bol de crispetes per a tots dos. Vam enraonar. En Rodney em va explicar que vivia a Rantoul, una ciutat petita a prop d’Urbana, i que aquell era el tercer any que feia classes d’espanyol a la universitat.

—M’agrada —hi va afegir.

—De debò? —vaig preguntar.

—Sí —va respondre—. M’agrada fer classes, m’agraden els companys del departament, m’agrada la universitat. —Em devia veure alguna cosa estranya a la cara, perquè va preguntar—: Que et sorprèn?

—No —vaig mentir.

En Rodney em va donar foc amb un Zippo i mentre ho feia em vaig fixar en l’encenedor: era vell i devia haver estat de color de plata, però ara era d’un groc rovellat; a la part de dalt, en lletres majúscules, hi figurava la paraula Vietnam, i a sota uns números (66-68) i dues paraules: Txu Lai; a la part inferior hi havia un gos assegut i somrient i a sota una frase: «Fuck it. I got my orders». En Rodney va notar que la mirada se m’aturava a l’encenedor, perquè va dir mentre el guardava:

—És l’únic bo que en vaig treure, d’aquella guerra de merda.

Li volia demanar que em parlés del Vietnam quan bruscament em va acuitar a parlar-li de mi. Ho vaig fer. Li vaig parlar, em sembla, de Girona, de Barcelona, de les primeres impressions d’Urbana, i ell em va interrompre per preguntar-me com és que hi havia anat a petar. Aquesta vegada no li vaig dir cap mentida, però tampoc no li vaig dir la veritat; si més no tota la veritat.

—Urbana és un bon lloc per viure-hi —va sentenciar en Rodney quan vaig acabar de parlar; llavors, misteriosament, hi va afegir—: És com no res.

Li vaig preguntar què volia dir això.

—Vol dir que és un bon lloc per treballar —va acabar donant la qüestió per tancada.

Mentre jo pensava en les raons que m’havia donat en Marcelo Cuartero perquè anés a Urbana, en Rodney es va posar a parlar de Mercè Rodoreda. Havia llegit dues de les seves novel·les (La plaça del Diamant i Mirall trencat;) jo només havia llegit la segona, però li vaig assegurar amb aplom de lector infal·lible que les dues que havia llegit eren les millors que la Rodoreda havia escrit. Llavors en Rodney em va fer una proposta: em va dir que cada dimarts i cada dijous, després de la classe d’en Rota (o després de la classe d’en Rota traduïda per mi), podíem anar al Treno’s perquè jo li ensenyés a parlar en català; a canvi estava disposat a pagar-me el que decidíssim. Ho va dir en un to molt seriós, però estranyament em vaig sentir com si m’acabés d’explicar un acudit una mica macabre que jo no havia sabut desxifrar o (encara més estranyament) com si m’estigués desafiant a un duel. Jo encara no podia saber que aquest era el to habitual d’en Rodney, de manera que, encara que ni tan sols estava segur de poder ensenyar català a ningú, menys per orgull que per curiositat vaig respondre:

—En tinc prou que em paguis les cerveses.

Va ser així com en Rodney i jo ens vam fer amics. Aquell mateix dijous vaig tornar al Treno’s, i a partir de la setmana següent, tal com havíem acordat, ens hi vam reunir cada dimarts i dijous, en acabar la classe oficial de català. Hi arribàvem poc després de les sis, ens assèiem a la taula del costat de la llar, demanàvem Coca-Cola (per a ell), cervesa (per a mi) i crispetes (per a tots dos) i començàvem a xerrar fins que pels volts de les nou tancaven el local. Sobretot durant els primers dies, miràvem de dedicar la major part del temps a instruir en Rodney en els rudiments del català, però de mica en mica la desídia o l’avorriment ens van anar guanyant i el deure de l’aprenentatge va deixar pas al plaer de la conversa. No és que no parléssim també durant les estones lliures que teníem al despatx, però ho fèiem de manera discontínua o distreta, entre el tràfec d’altres ocupacions, com si aquell fos un lloc inadequat per perllongar les converses del Treno’s; almenys pot ser que així ho entengués en Rodney; o pot ser que per algun motiu volgués evitar que al departament sabessin res de la nostra amistat. El cas és que de seguida que el vaig començar a tractar fora del despatx vaig intuir que, encara que tots dos compartissin el mateix físic fet malbé i el mateix aire d’esgarriament, com si s’acabessin de despertar i encara els entelés els ulls la teranyina de la son, hi havia una discrepància fonamental, encara que per a mi era indefinible, entre el Rodney que jo coneixia i el que coneixien els meus companys de departament, però el que llavors no podia intuir de cap manera és que aquesta discrepància estava vinculada a l’essència mateixa de la personalitat d’en Rodney, a un centre neuràlgic que ell mantenia amagat i al qual en aquells moments ningú —en cert sentit ni tan sols ell mateix— tenia accés.

No guardo una memòria fidel d’aquelles tardes al Treno’s, però alguns records són summament vívids. Recordo, per exemple, l’atmosfera cada vegada més carregada del bar a mesura que el vespre avançava i el local s’anava omplint d’estudiants que llegien o escrivien o enraonaven. Recordo la cara jove, rodona i somrient d’una cambrera que ens solia atendre, i una mala còpia d’un retrat de Modigliani que penjava d’una paret, just a la dreta de la barra. Recordo en Rodney allisant-se de vegades els cabells desordenats i tirant-se enrere amb incomoditat a la cadira i estirant cap a la llar les cames que amb prou feines cabien sota la taula. Recordo la música que sonava pels altaveus, molt fluixa, gairebé com un eco distorsionat d’una altra música, i recordo que aquesta música em feia sentir com si no fos en un bar del Mig Oest al final dels anys vuitanta, sinó al final dels setanta en un bar de Girona, perquè era la música dels bars de la meva adolescència a Girona (coses com Led Zeppelin, com ZZ Top, com Frank Zappa). Recordo molt bé un detall curiós: l’última cançó que posaven cada nit, com un avís discret als habituals que el bar estava a punt de tancar, era It’s alright, ma (I’m only bleeding), una vella cançó de Bob Dylan que a en Rodney li encantava perquè, igual que a mi ZZ Top em tornava el desconsol sense horitzó de la meva adolescència, a ell li tornava el goig hippy de la seva joventut, l’hi tornava encara que fos una cançó tristíssima que parlava de paraules sense il·lusió que borden com bales i de cementiris plens a vessar de déus falsos i de gent solitària que plora i té por i viu en un pou sabent que tot és mentida i que ha entès massa aviat que no mereix la pena mirar d’entendre, l’hi tornava aquell goig potser perquè conté un vers que jo tampoc no he sabut oblidar: «Qui no està enfeinat a viure està enfeinat a morir». Recordo també altres coses. Recordo que en Rodney parlava amb una estranya passió glaçada, fumant sense treva i gesticulant molt i animat per una mena d’eufòria permanent, i que encara que mai (o gairebé mai) reia, mai no feia l’efecte de parlar seriosament del tot. Recordo que mai (o gairebé mai) parlàvem de la universitat i que, tot i que en Rodney mai (o gairebé mai) parlava de coses personals, mai (o gairebé mai) feia l’efecte de parlar de res més que no fos ell, i estic segur que ni una sola vegada li vaig sentir dir la paraula Vietnam. Més d’una vegada, en canvi, vam parlar de política; o, amb més exactitud, va ser en Rodney qui va parlar de política. Però no va ser fins ben entrada la tardor quan vaig comprendre que, si no parlàvem més sovint de política, no era pas perquè a en Rodney no li interessés, sinó perquè jo no entenia absolutament res de política (i encara menys de política nord-americana, que per a en Rodney era l’única real, o almenys l’única rellevant), cosa que, dit sigui en honor de la veritat, tampoc no semblava importar-li gaire al meu amic, que totes les vegades que va tractar l’assumpte em va fer l’efecte de parlar més per a si mateix o per a un interlocutor abstracte que no pas per a mi, tal com si s’hi sentís empès per una mena d’impuls furiós de desfogament, per una vehemència ressentida i sense esperança contra els polítics del seu país —que considerava sense excepcions una trepa de mentiders i pirates—, contra les grans corporacions econòmiques que detentaven el veritable poder polític i contra els mitjans de comunicació que segons ell propagaven amb impunitat les mentides dels polítics i de les corporacions.

Però el que recordo sobretot d’aquelles tardes al Treno’s és que gairebé només parlàvem de llibres. Naturalment, pot ser que exageri, pot ser que no sigui veritat i que el futur alteri el passat i que els fets posteriors em distorsionin la memòria i que al Treno’s en Rodney i jo no parléssim gairebé només de llibres, però el que jo recordo és que gairebé només parlàvem de llibres; de tota manera del que sí estic segur és que ben aviat vaig comprendre que en Rodney era l’amic més culte que havia tingut mai. Encara que per algun motiu vaig trigar encara una mica a confessar-li que volia ser escriptor i que allí, a Urbana, havia començat a escriure una novel·la, des d’un bon començament li vaig parlar dels narradors nord-americans que llegia llavors: de Saul Bellow, de Philip Roth, de Bernard Malamud, de John Updike, de Flannery O’Connor. Vaig quedar ben parat (i vaig quedar ben content) quan vaig veure que en Rodney els havia llegit tots; vull aclarir que no és pas que digués que els havia llegit, sinó que, pels comentaris amb què frenava o alimentava el meu entusiasme kamikaze (més sovint la primera cosa que no la segona), jo notava que els havia llegit. Sense cap mena de dubte va ser a en Rodney a qui per primer cop vaig sentir esmentar, en aquelles tardes al Treno’s, alguns dels escriptors que més endavant he associat amb Urbana: Stanley Elkin, Donald Barthelme, Robert Coover, John Hawkes, William Gaddis, Richard Brautigan, Harry Mathews. També parlàvem alguna vegada de la Rodoreda, que abans de les classes impossibles d’en Rota era l’únic autor català que coneixia el meu amic, així com d’alguns escriptors de l’Amèrica Llatina que apreciava; i crec que més d’una vegada en Rodney va mostrar o va fingir algun interès per la literatura espanyola, encara que de seguida em vaig adonar que, a diferència dels deixebles d’en Borgheson, la coneixia poc i li agradava encara menys. El que de debò agradava a en Rodney, el que l’apassionava, era la vella literatura nord-americana. Jo en tenia una ignorància absoluta, de manera que encara vaig trigar una mica a comprendre que, com els de qualsevol bon lector, els gustos i opinions d’en Rodney en aquesta matèria estaven amarats de prejudicis; el fet és que eren inequívocs: adorava Thoreau, Emerson, Hawthorne i Twain, considerava Fenimore Cooper una estafa, Poe un autor menor, Melville un moralista d’una solemnitat insuportable i James un narrador artificiós, esnob i sobrevalorat; respectava Faulkner i Thomas Wolfe, i considerava que no hi havia en tot el segle un autor amb més talent que Scott Fitzgerald, però només Hemingway, precisament Hemingway, era objecte de la seva devoció incondicional. Incondicional, però no acrítica: el vaig sentir moltes vegades riure’s dels errors, banalitats, carrincloneries i limitacions que afligien les novel·les de Hemingway, però, gràcies a una finta inesperada de l’argumentació que era com una passada màgica, aquestes matusseries sempre s’acabaven convertint a ulls d’en Rodney en amaniments indispensables de la seva grandesa. «Molta gent ha escrit novel·les millors que Hemingway», em va dir la primera vegada que en vam parlar, com si hagués oblidat l’opinió analfabeta que vaig etzibar-li el dia que ens vam conèixer. «Però ningú no ha escrit millors contes que Hemingway i ningú no és capaç de superar una pàgina de Hemingway. A més», va concloure sense un somriure, abans que jo acabés de posar-me vermell, «si t’hi fixes bé és molt útil com a detector d’idiotes: als idiotes no els agrada mai Hemingway». Encara que potser ho fos, no em vaig prendre aquesta darrera frase com una al·lusió personal; no em vaig empipar, encara que ho hagués pogut fer. Però, deixant de banda que tingués o no raó, amb el temps he acabat pensant que, abans que un escriptor admirat, Hemingway va ser per a en Rodney un símbol fosc o enlluernador amb un abast que ni tan sols ell mateix podia precisar.

Abans he dit que només ben entrada la tardor vaig comprendre que l’interès d’en Rodney per la política no era simplement anecdòtic, sinó molt seriós, encara que també una mica esbojarrat o almenys —per dir-ho d’una manera convencional— poc convencional. En realitat no ho vaig començar a intuir fins un diumenge de començament d’octubre en què un company del departament que es deia Rodrigo Ginés em va convidar a menjar a casa seva, per parlar del número de Línea Plural que havia d’aparèixer el semestre següent. En Ginés, que havia arribat a Urbana al mateix temps que jo i que havia d’acabar sent-hi un dels meus millors amics, era xilè, era escriptor, era violoncel·lista; també era professor ajudant d’espanyol. Molts anys enrere havia estat professor a la Universitat Austral de Xile, però a la caiguda de Salvador Allende la dictadura l’havia expulsat i obligat a guanyar-se la vida amb altres feines, entre les quals la de violoncel·lista de l’Orquestra Simfònica Nacional. Tenia si fa no fa la mateixa edat que en Rodney, dona i dos fills a Santiago i un aire melangiós d’indi orfe, amb bigoti i masclet, que no traïen el seu humor negre, la seva sociabilitat compulsiva ni la seva tirada al vi i la bona taula. Aquell diumenge van acudir a casa seva, a més d’en Felipe Vieri i en Frank Solaún, els dos directors de la revista i incondicionals d’Almodóvar, uns quants ajudants del departament, entre ells la Laura Burns i una austríaca anomenada Gudrun que llavors sortia amb el nostre amfitrió. Vam menjar un pollastre amb mole que va cuinar en Ginés, i durant la sobretaula vam discutir llargament sobre el contingut de la revista. Vam parlar de poemes, de contes, d’articles, de la necessitat de tenir nous col·laboradors, i quan discutíem aquest últim punt vaig treure a rotllo el nom d’en Rodney, amb la proposta que li demanéssim alguna cosa per al pròxim número; estava a punt de cantar les excel·lències intel·lectuals del meu amic quan vaig notar que la resta dels comensals em mirava com si els anunciés l’aterratge imminent a Urbana d’una nau espacial tripulada per homenets amb antenes. Vaig callar; hi va haver un silenci incòmode. Va ser llavors quan, com si s’hagués trobat a les mans l’instrument adequat per assegurar l’èxit de la reunió, en Ginés hi va intervenir per explicar la història. No puc assegurar que sigui certa en tots els detalls; a continuació em limito a explicar-la tal com ell la va explicar. Pel que sembla, el dimarts d’aquella mateixa setmana, quan anava, més aviat que de costum, cap a la primera classe del dia, el meu amic xilè havia vist un Buick polsós que s’aturava sense manies al mig de la Lincoln Avenue, al costat d’un pal de la llum, just a la cruïlla de Green Street. En Ginés va pensar que el cotxe s’havia espatllat i va continuar caminant cap a la cruïlla, però va veure que s’havia equivocat quan, a mesura que s’hi acostava, havia vist que el conductor baixava i, en lloc de posar-se a revisar el motor o examinar l’estat dels pneumàtics, treia una galleda amb una brotxa i un cartell i enganxava el cartell al pal de la llum. El conductor duia un pegat a l’ull dret, i de seguida hi va reconèixer en Rodney. Segons va explicar en Ginés, fins en aquell dia no li havia adreçat una sola paraula, i potser per això es va quedar a uns metres del cotxe, veient com en Rodney acabava d’enganxar el cartell, confós i intrigat, sense saber si acostar-s’hi o si tirar per Green i allunyar-se’n com si no hagués vist res, i encara estava dubtant quan en Rodney va acabar d’allisar el cartell damunt el pal, es va girar i el va veure. Llavors a en Ginés no li va quedar més remei que acostar-s’hi. S’hi va acostar i, encara que sabia que en Rodney no tenia cap problema, li va preguntar si tenia algun problema. En Rodney el va mirar amb l’ull destapat, va somriure amb murrieria i li va assegurar que no; llavors va assenyalar el cartell acabat d’enganxar al pal. Com que gairebé no entenia l’anglès, en Ginés no va entendre res del que hi havia escrit, però en Rodney el va informar que el cartell convocava a una aturada general contra la General Electric en nom del Partit Trotskista o d’una facció del Partit Trotskista, en Ginés no ho recordava gaire bé.

—Contra la General Electric —va repetir en Ginés, interrompent el relat—. ¡Chucha! Jo ni tan sols sabia que en aquest país encara hi quedés un Partit Trotskista!

En Ginés va explicar que en aquell moment es va quedar mirant en Rodney sense saber què dir i que en Rodney es va quedar mirant-se’l sense saber tampoc què dir. Van passar uns segons eterns, durant els quals, pel que va explicar, va tenir successivament ganes de riure i ganes de plorar, i llavors, mentre el silenci es dilatava i ell esperava que en Rodney digués alguna cosa o que a ell se li acudís alguna cosa per dir, increïblement va passar pel seu cap la cara del general Pinochet, immòbil i amb la mirada invisible darrere les seves perpètues ulleres fumades, assegut en una llotja del Teatre de l’Escola Militar de Santiago, mentre ell i els seus companys de l’Orquestra Simfònica tocaven l’Adagio i allegro de Saint Saëns o el Rondó capriciós de Dvorak, qualsevol de les dues peces però no cap altra, i gairebé sense proposar-s’ho va mirar d’imaginar què és el que en una situació com aquella hagués pensat o hagués dit a en Rodney el general Pinochet, va pensar en el pressupost de l’Estat xilè que administrava Pinochet i va pensar també, amb una satisfacció que encara no aconseguia entendre, que, comparat amb el president de la General Electric, Pinochet era igual que el capatàs d’una fabrica d’uralita amb uns obrers que no superaven en nombre els afiliats que tenia en tot el territori de la Unió el Partit Trotskista (o la facció del Partit Trotskista) a què pertanyia o donava suport en Rodney. Finalment va ser en Rodney qui va trencar l’encanteri. «Bé», va dir. «Jo ja he enllestit. Vols que et porti a la facultat?».

—I res més —va concloure en Ginés amb el seu dolç to xilè, escurant un got de vi i obrint de bat a bat els ulls i els braços en un gest de perplexitat—. Em va portar a la facultat i allí ens vam dir adéu. Però em vaig passar tot el dia amb una sensació estranyíssima al cos, com si aquell matí m’hagués infiltrat per error en la representació d’una obra dadà en què havia acabat fent sense voler-ho el paper de protagonista.

Coneixent en Ginés com amb el temps el vaig arribar a conèixer, estic segur que no va explicar aquesta anècdota amb el propòsit d’impedir que en Rodney col·laborés a la revista, però el fet és que ni en aquella ni en cap altra de les reunions de Línea Plural va tornar a sortir el nom d’en Rodney. A més, hi afegiré que en companyia d’en Rodney a mi també em va perseguir més d’una vegada la sospita d’estar representant per error un drama o una broma (de vegades una broma anguniejant o fins i tot sinistra) que no pertanyia a cap gènere o estètica coneguts i que no significava res, però que m’afectava de manera tan íntima com si algú l’hagués escrita expressament per a mi. Altres vegades la impressió era la contrària: la que no era jo sinó en Rodney qui interpretava una obra que tenia un significat veritable —que de vegades prometia revelar zones de la personalitat del meu amic impermeables a l’escrutini gairebé involuntari a què el sotmetia en les nostres converses al Treno’s— que jo acariciava i estava a punt d’aferrar i al final se m’escapava de les mans com una aigua, de la mateixa manera com si la façana transparent d’en Rodney amagués només un fons també transparent. No puc deixar d’explicar aquí un episodi que va passar poc després que comencéssim a ser amics, perquè a la claror de certs fets que vaig arribar a saber molt més tard, agafa una ressonància ambigua però eloqüent.

Alguns divendres a la tarda jo anava a nedar a una piscina coberta de la universitat que era a uns vint minuts de casa. Nedava una hora o una hora i mitja, de vegades fins i tot dues, em ficava una estona a la sauna, em dutxava i tornava a casa esgotat i feliç i amb la sensació d’haver eliminat tota la matèria supèrflua acumulada durant la setmana. Un d’aquells divendres, just quan sortia de la piscina, vaig trobar en Rodney. Era a l’altra banda del carrer, assegut en un banc de pedra, davant una gran extensió de gespa sense arbres de la qual només l’en separava una tanca de fil de pua, amb els braços plegats i el pegat a l’ull i les cames creuades, com si escurés mandrosament l’últim sol de la tarda. Veure’l allí em va estranyar i em va alegrar: em va estranyar perquè sabia que en Rodney no tenia classe els divendres a la tarda i a més em pensava saber que el meu amic no s’estava a Urbana més temps de l’estrictament indispensable i, fora dels dos dies de la nostra tertúlia al Treno’s, tornava a Rantoul just quan acabava les seves obligacions acadèmiques; em va alegrar perquè res no em ve més de gust després de fer exercici que beure una cervesa i fumar un cigarret i fer-la petar una estona. Però, mentre m’acostava a en Rodney i superava l’extrem d’una bardissa que tapava la visió completa de la gespa, em vaig adonar que el meu amic no prenia el sol, sinó que contemplava un grup de nens que jugaven al seu davant. Eren quatre i tenien vuit o nou anys, potser deu, vestien vaquers i samarretes i gorres i jugaven a llançar-se i recollir un disc de plàstic que anava i venia entre ells planejant i girant sobre si mateix com un plat volant; vaig imaginar que els seus pares no devien ser gaire lluny, però des d’on jo em trobava, a la vorera del davant, no els podia veure. I llavors, quan anava a passar el carrer per saludar en Rodney, em vaig aturar. No sé gaire bé per què ho vaig fer, però diria que va ser perquè vaig notar alguna cosa estranya en el meu amic, alguna cosa que em va semblar dissuasiva o potser amenaçadora, una rigidesa talment glaçada en la seva postura, una tensió dolorosa, gairebé insuportable, en la manera com s’estava assegut i mirava jugar els nens. Jo em trobava a uns vint o trenta metres d’ell, de manera que no li veia clarament la cara, o només la hi veia de perfil. Immòbil, recordo que vaig pensar: té tantes ganes de riure que no pot riure. Llavors vaig pensar: no, ara plora i continuarà plorant i no pararà de plorar, si és que alguna vegada para de plorar, fins que els nens se’n vagin. Llavors vaig pensar: no, té tantes ganes de plorar que no pot plorar. Llavors vaig pensar: no, té por, una por esmolada com una fulla d’afaitar, una por que talla i sagna i fa pudor i que jo no puc entendre. Llavors vaig pensar: no, és boig, completament boig, tan boig que és capaç d’enganyar-nos i fer veure que té seny. Encara pensava això quan un dels nens va llançar amb massa força el disc, que va sobrevolar la tanca i va aterrar suaument a pocs metres d’en Rodney. El meu amic no es va moure, com si no hagués vist el disc (cosa que era evidentment impossible), el nen es va acostar a la tanca, el va assenyalar i va dir alguna cosa a en Rodney, que finalment es va aixecar del banc, va recollir el disc i, en lloc de tornar-lo als seus propietaris, va tornar a la tanca i es va ajupir per estar a l’alçada del nen, que després de dubtar una mica s’hi va acostar. Ara tots dos estaven davant per davant, mirant-se a través dels rombes de filferro de la tanca; o més ben dit: en Rodney mirava el nen i el nen mirava alternativament en Rodney i a terra. Durant un o dos minuts, mentre els altres nens es mantenien a distància, pendents del seu company però sense decidir-se a acostar-s’hi, en Rodney i el nen van parlar; o més ben dit: va ser només en Rodney qui va parlar. El nen feia altres coses: assentia, somreia, negava amb el cap, tornava a assentir; en un moment determinat, després de mirar en Rodney als ulls, l’actitud del nen va canviar: va semblar incrèdul o espantat o fins i tot (per un moment fugisser) ple de basarda, va semblar que es volia allunyar de la tanca, però en Rodney el va retenir aferrant-lo pel canell i dient-li alguna cosa que sens dubte el volia tranquil·litzar; llavors el nen va iniciar un forcejament i vaig tenir la impressió que estava a punt de posar-se a plorar o a cridar, en Rodney no el deixava anar, va continuar parlant-hi d’una manera confidencial i gairebé peremptòria, vehement, i llavors, en un segon, jo també vaig tenir por, vaig pensar que podia passar alguna cosa, no sabia exactament quina, em vaig preguntar si hi havia d’intervenir, fer un crit i demanar a en Rodney que deixés el nen perquè se’n pogués anar. Al cap d’un segon em vaig tranquil·litzar: de sobte va semblar que el nen es calmava, va tornar a assentir, va tornar a somriure, primer tímidament i després de manera oberta, moment en què en Rodney el va deixar anar i el nen va dir unes quantes paraules seguides, que no vaig entendre encara que li podia veure la boca i vaig intentar llegir-li els llavis. Tot seguit en Rodney es va incorporar sense presses i va llançar per damunt la tanca el disc, que va planejar i va anar a caure lluny d’on esperaven els amics del nen, que davant la meva sorpresa no hi va tornar de seguida, sinó que encara es va estar una estona davant la tanca, indecís, parlant tranquil·lament amb en Rodney, i només se’n va apartar quan els seus amics li van cridar unes quantes vegades que se n’havien d’anar. En Rodney va veure com els nens s’allunyaven de la gespa, corrent, i, en lloc de girar-se i anar-se’n ell també, es va tornar a asseure al banc, a creuar les cames, a plegar els braços i a quedar-se immòbil allí, davant la posta, i jo no vaig gosar acostar-m’hi i fer veure que no havia vist res i proposar-li una cervesa i una mica de conversa, i no tan sols perquè no havia entès l’escena i m’havia incomodat o pertorbat, sinó també perquè de sobte vaig tenir la seguretat que en aquell moment el meu amic desitjava per damunt de tot estar a soles, que deixaria que la claror se n’anés i caigués la nit i arribés la matinada sense fer res fora potser de plorar o riure en silenci, res que no fos mirar aquella extensió de gespa com un enorme hangar buit del qual a poc a poc s’ensenyoria la foscor i on probablement ell veia ballar (però això no ho vaig saber o no ho vaig imaginar fins molt més tard) unes ombres indesxifrables que només tenien algun sentit per a ell, encara que fos un sentit espantós.

Així era en Rodney. O almenys així era en Rodney a Urbana fa disset anys, durant els mesos que vaig ser amic seu. Així i d’altres maneres molt més irritants, més desconcertants també. O almenys molt més desconcertants i irritants per a mi. Recordo per exemple el dia que li vaig dir que volia ser escriptor. Com als amics de Línea Plural, on només vaig publicar ressenyes i articles, no ho havia confessat abans a en Rodney per covardia o per pudor (o per una barreja de les dues coses), però en aquella tarda de final de novembre ja feia mes i mig que invertia tot el temps que em deixaven lliure les classes en l’escriptura d’una novel·la, que d’altra banda no vaig acabar mai, de manera que em devia sentir menys insegur que de costum, i en algun moment li vaig dir que escrivia una novel·la. Li ho vaig dir il·lusionat, com si li revelés un gran secret, però, contra el que esperava, en Rodney no va reaccionar alegrant-se’n o interessant-se per la notícia; ans al contrari: durant un moment va semblar que se li enfosquia l’expressió i, amb aire d’avorriment o de decepció, va girar la vista cap al finestral del Treno’s, en aquella hora tacat de llums nocturnes; segons després va recobrar l’aire de costum, alegre i endormiscat, i em va mirar curiós, però no va dir res. Aquest silenci em va avergonyir, em va fer sentir ridícul; de seguida la vergonya es va tornar rancúnia. Per enllestir li devia preguntar si no li sorprenia el que li havia dit, perquè en Rodney va respondre:

—No. Per què m’havia de sorprendre?

—Perquè no pas tothom escriu novel·les —vaig dir.

Ara en Rodney va somriure.

—És veritat —va dir—. Ni tan sols tu.

—Què vols dir? —vaig preguntar.

—Que tu no escrius novel·les, tu intentes escriure-les, que és molt diferent. Més val que no et confonguis. A més —hi va afegir sense mirar d’endolcir l’aspror del comentari anterior—, cap persona normal no llegeix tantes novel·les com tu si no és per acabar escrivint-ne.

—Tu no n’has escrit cap —hi vaig objectar.

—Jo no sóc una persona normal —va respondre.

Vaig voler-li preguntar per què no era una persona normal, però no vaig poder, perquè en Rodney va canviar ràpidament de tema.

Aquesta conversa interrompuda em va deixar un regust tan ingrat que vaig suspendre les trobades al Treno’s amb l’excusa mentidera que estava desbordat de feina, però a la setmana següent vam tornar a parlar de la novel·la i ens vam reconciliar, o més aviat primer ens vam reconciliar i després vam tornar a parlar de la novel·la. No va ser pas al Treno’s, ni tampoc al despatx, sinó després d’una festa a casa del xinès Wong. Va anar així. Un dia, just en acabar la classe de català, en Wong va demanar la paraula amb certa solemnitat per explicar que el seu treball de fi de semestre a l’escola dramàtica consistia en la posada en escena d’un drama en un acte i, amb cerimoniosa humilitat, ens va assegurar que seria un honor per a ell que acudíssim a l’assaig general de l’obra, que tindria lloc a casa seva aquell divendres al vespre, i li diguéssim què ens en semblava. Evidentment, jo no tenia la més petita intenció d’acudir a la convocatòria, però tornant de la piscina el divendres a la tarda, amb un cap de setmana immens i desert d’ocupacions per endavant, devia pensar que qualsevol excusa era bona per no treballar i vaig anar a casa d’en Wong. Em va rebre amb grans mostres de gratitud i sorpresa, i em va conduir obsequiosament a unes golfes: en una de les puntes s’hi obria un espai ocupat només per una taula i dues cadires davant les quals, a terra, ja hi havia asseguts uns quants espectadors, entre ells l’americà patibulari de la classe de literatura catalana. Una mica avergonyit, com si m’hagués agafat en falta, el vaig saludar, llavors em vaig asseure al seu costat i vam estar conversant fins que en Wong va considerar que ja no arribarien més convidats i va ordenar que comencés la representació. El que vam veure va ser una obra de Harold Pinter titulada Traïció i interpretada per estudiants de l’escola; no en recordo l’argument, però sí que només hi apareixien quatre personatges, que la cronologia interna estava invertida (començava pel final i acabava pel principi) i que passava durant uns quants anys i en diversos escenaris diferents, inclosa una habitació d’hotel a Venècia. L’obra estava ja força avançada quan va sonar el timbre de la casa. La representació no es va interrompre. En Wong es va aixecar sense fer soroll, va anar a obrir la porta i de seguida va tornar amb en Rodney, el qual, ajupint-se molt per no donar-se cops al cap amb el sostre inclinat, va venir a seure al meu costat.

—Què hi fas, aquí? —li vaig dir xiuxiuejant.

—I tu? —va respondre, picant-me l’ullet.

En acabar l’obra vam aplaudir efusivament i, després de sortir a l’escenari per saludar el públic en companyia dels seus actors, en Wong va anunciar que al pis de sota ens esperava un refrigeri. En Rodney i jo vam baixar les escales de les golfes en companyia de l’americà patibulari, que elogiava la posada en escena d’en Wong i la comparava amb una altra que havia vist anys enrere a Chicago. Al saló hi havia una taula coberta amb unes estovalles de paper i plena d’entrepans, canapès i ampolles de litre; al voltant s’hi arremolinaven amb avidesa els convidats, que havien començat a beure i menjar sense esperar que se’ns reunissin l’amfitrió i els actors. Seguint el seu exemple em vaig servir un got de cervesa; seguint el meu exemple en Rodney es va servir un got de Coca-Cola i va començar a menjar-se un entrepà. Frugal o desganat, l’americà patibulari conversava, un cigarret a la mà, amb una noia molt prima, molt alta, amb un aire d’estudianta lumpen que s’adeia perfectament amb l’aire punk del meu company. En Rodney va aprofitar la seva absència per parlar.

—Què te n’ha semblat? —va preguntar.

—L’obra?

Va fer que sí tot mastegant. Jo vaig arronsar les espatlles.

—Bé —vaig dir—. Força bé.

En Rodney va reclamar una explicació amb la mirada.

—Bé —vaig reconèixer—. La veritat és que no estic gaire segur d’haver-ho entès tot.

—En canvi jo estic segur de no haver-ne entès res —va dir en Rodney després d’emetre un gruny i de buidar-se la boca amb un glop de Coca-Cola—. Però em sembla que la culpa d’això no és pas d’en Wong, sinó d’en Pinter. Ja no recordo on vaig llegir com va descobrir el seu mètode d’escriptura. Resulta que el paio estava amb la seva dona i li va dir: «Maca, tinc escrites unes quantes escenes força bones, però no tenen cap relació entre elles. Què faig?». I la dona li va respondre: «No t’amoïnis: tu enganxa-les totes, que ja se n’encarregaran els crítics de dir quin significat tenen». La cosa va rutllar: la prova és que no hi ha ni una sola línia de Pinter que els crítics no entenguin perfectament.

Vaig riure, però no vaig fer cap comentari al comentari d’en Rodney, perquè en aquell moment en Wong i els actors van aparèixer al saló. Hi va haver un inici d’aplaudiments, que no va prosperar, i a continuació em vaig acostar a en Wong per felicitar-lo. Vam comentar l’obra durant una estona; llavors em va presentar un per un els actors, i al final el seu nòvio català, un estudiant d’informàtica ros, estirat i galtut que, tot i les mostres d’afecte que en Wong li prodigava, em va fer l’efecte que feia tots els possibles per amagar davant meu la relació que els unia. En Rodney no se’ns va acostar; ni tan sols va saludar a en Wong; tampoc no enraonava amb ningú. S’estava estintolat al marc de la porta de la cuina, immòbil, amb un mig somriure a la boca i la beguda a la mà, com si assistís a una altra representació. El vaig continuar vigilant d’amagatotis, evitant que es trobessin les nostres mirades: s’estava allí, sol i talment invisible per a tothom enmig del sarau de la festa. No semblava pas incòmode; ben al contrari: semblava passar-s’ho bé de debò amb la música i les rialles i les converses que bullien al seu voltant, semblava estar aplegant valor per trencar el seu aïllament autoimposat i sumar-se a qualsevol dels rotlles que a cada moment es feien i es desfeien, però sobretot (això se’m va acudir mentre el mirava mirar una parella que improvisava uns passos de ball en una punta lliure del saló) semblava un nen esgarriat en una reunió d’adults o un adult esgarriat en una reunió de nens o un animal esgarriat en un ramat d’animals d’una espècie diferent de la seva. Llavors el vaig deixar d’espiar i em vaig posar a xerrar amb una de les actrius, una noia rossa i pigallada i força guapa que em va parlar de la dificultat d’interpretar Pinter; jo li vaig parlar de la dificultat d’entendre Pinter, del mètode de composició de Pinter, de la dona de Pinter, dels crítics de Pinter; la noia em mirava molt concentrada, incapaç de decidir si s’havia d’empipar, sentir-se afalagada o posar-se a riure. Quan vaig tornar a buscar en Rodney amb la mirada no el vaig trobar; el vaig buscar per tot el saló: res. Llavors vaig anar on era en Wong i li vaig preguntar si l’havia vist.

—Se n’acaba d’anar ara mateix —va respondre, assenyalant la porta amb un gest ofès—. Sense dir-me res de l’obra. Sense acomiadar-se. Decididament, aquest paio està com una cabra, si no és que és un cabró.

Em vaig abocar a la finestra que donava al carrer i el vaig veure. S’estava dret a les escales del porxo, alt, voluminós, desemparat i vacil·lant, el perfil d’ocell de rapinya retallant-se a penes en la claror somorta dels fanals mentre s’apujava les solapes del gec de cuiro i s’ajustava la gorra de pell i es quedava molt quiet, mirant la foscor de la nit i les grans volves de neu que queien davant seu, cobrint d’una lluïssor apagada el jardí i el terra. Per un segon el vaig recordar assegut al banc i mirant els nens que jugaven amb el disc de plàstic i vaig pensar que plorava, més ben dit, vaig tenir la seguretat que plorava, però al segon següent el que vaig pensar és que en realitat només mirava la nit de manera molt estranya, com si hi veiés coses que jo no hi podia veure, com si mirés un insecte enorme o un mirall deformant, i després vaig pensar que no, que en realitat mirava la nit com si caminés per un congost arran d’un abisme molt negre i no hi hagués ningú que tingués tant de vertigen i tanta por com ell, i de sobte, mentre pensava això, vaig notar que tot el ressentiment que havia covat contra en Rodney durant aquella setmana s’havia evaporat, vés a saber si perquè en aquell moment em va semblar endevinar la causa que mai no assistís a les reunions i festes de la facultat i que, en canvi, hagués assistit a aquella.

Vaig agafar l’abric, em vaig acomiadar de pressa i corrents d’en Wong i vaig sortir a buscar en Rodney. El vaig trobar quan obria la porta del cotxe; no va semblar alegrar-se especialment de veure’m. Li vaig preguntar on anava; em va respondre que a casa. Vaig pensar en en Wong i li vaig dir:

—Almenys hauries pogut dir adéu, i no?

No va dir res; va assenyalar el cotxe i va preguntar:

—Que vols que et porti?

Li vaig respondre que casa meva no era pas a més de quinze minuts caminant i que m’estimava més caminar; llavors li vaig preguntar si em volia acompanyar una estona. En Rodney va arronsar les espatlles, va tancar la porta del cotxe i va començar a caminar al meu costat, primer de tot sense dir res i després parlant amb una animació sobtada, encara que no recordo de què. El que sí que recordo és que caminàvem pel Race i que, a l’alçada del Silver Creek —un antic molí de totxo convertit en restaurant de moda—, després d’un silenci en Rodney es va aturar panteixant.

—De què va? —va preguntar de sobte.

De seguida vaig saber de què parlava. El vaig mirar: la gorra de pell i la solapa aixecada del gec gairebé li amagaven la cara; als ulls no hi havia rastre de llàgrimes, però em va semblar que somreia.

—De què va què? —vaig dir.

—La novel·la —va respondre.

—Ah, això —vaig dir amb un gest alhora suficient i desmenjat, com si la inexplicable displicència d’en Rodney respecte a aquest afer no hagués estat Ja causa que jo suspengués les nostres trobades al Treno’s—. Bé, en realitat no n’estic gaire segur…

—M’agrada —em va interrompre en Rodney.

—Què és el que t’agrada? —vaig preguntar, bocabadat.

—Que encara no sàpigues de què va la novel·la —va respondre—. Si ho saps d’entrada, malament rai: només diràs el que ja saps, que és el que sabem tots. En canvi, si encara no saps el que has de dir però estàs tan tocat de l’ala o tan desesperat per continuar escrivint, potser acabes dient alguna cosa que ni tan sols tu sabies que sabies i que només tu pots arribar a saber, i això potser té algun interès. —Com solia passar, no vaig saber si en Rodney parlava seriosament o en broma, però aquesta vegada no vaig entendre ni una sola d’aquelles paraules. En Rodney ho devia notar, perquè, tornant a caminar, va concloure—: El que vull dir és que qui sap on va mai no arriba enlloc, i que només se sap el que es vol dir quan s’ha dit.

Aquella nit ens vam acomiadar a l’alçada del Courier Café, molt a prop ja de casa meva, i la setmana següent vam reprendre les trobades al Treno’s. A partir de llavors vam parlar sovint de la meva novel·la; de fet, i encara que és segur que vam parlar d’altres coses, aquesta és gairebé l’única cosa que recordo que en parléssim. Eren converses una mica peculiars, sovint desorientadores, en cert sentit sempre estimulants, però només en cert sentit. A en Rodney, per exemple, no li interessava discutir l’argument del meu llibre, que era en canvi el punt que més m’amoïnava a mi, sinó qui desenvolupava l’argument. «Les històries no existeixen», em va dir una vegada. «El que sí que existeix és qui les explica. Si saps qui és, hi ha història; si no saps qui és, no hi ha història». «Llavors jo ja tinc la meva», li vaig dir. Li vaig explicar que l’únic que tenia clar en la meva novel·la era precisament la identitat del narrador: un paio exactament igual que jo que es trobava exactament en les mateixes circumstàncies que jo. «Llavors el narrador ets tu mateix?», va conjecturar en Rodney. «Ni parlar-ne», vaig dir, content de ser ara jo qui aconseguia confondre’l. «S’assembla en tot a mi, però no sóc jo». Empatxat de l’objectivisme de Flaubert i d’Eliot, vaig argumentar que el narrador de la meva novel·la no podia ser jo perquè en aquest cas m’hauria vist obligat a parlar de mi mateix, cosa que no tan sols era una forma d’exhibicionisme o impudícia, sinó un error literari, perquè l’autèntica literatura mai no revelava la personalitat de l’autor, sinó que l’amagava. «És veritat», va acceptar en Rodney. «Però parlar molt d’un mateix és la millor manera d’amagar-se». A en Rodney tampoc no semblava interessar-li gaire el que jo explicava o em proposava explicar en el meu llibre; el que sí li interessava era el que no explicaria. «En una novel·la el que no s’explica és més rellevant que el que s’explica», em va dir en una altra ocasió. «Vull dir que els silencis són més eloqüents que no pas les paraules, i que tot l’art del narrador consisteix a saber callar a temps: per això en el fons la millor manera d’explicar una història és no explicar-la». Jo escoltava en Rodney subjugat, gairebé com si fos un alquimista que en cada frase pronunciés l’ingredient necessari d’una poció infal·lible, però és probable que aquestes discussions sobre la meva futura novel·la frustrada —que a la llarga serien decisives per a mi i que, sense que cap dels dos hagués pogut preveure-ho, pràcticament serien també les últimes que en Rodney i jo mantindríem— contribuïssin a curt termini a despistar-me, perquè la veritat és que gairebé cada setmana variava totalment l’orientació del meu llibre. Ja he dit que per aquella època jo era molt jove i no tenia experiència ni senderi, cosa que val tant per a la vida com per a la literatura i explica que en aquelles converses sobre literatura parés una atenció desmesurada a observacions insubstancials d’en Rodney i amb prou feines em fixés en d’altres que tard o d’hora —més d’hora que no pas tard— acabarien sent-me molt útils; pot ser que m’equivoqui, però ara tendeixo a creure que, encara que sigui una paradoxa —o precisament perquè ho és—, el que em va permetre sobreviure sense patir danys irreparables a l’allau de lucidesa sovint delirant d’en Rodney va ser precisament aquesta incapacitat per discriminar l’essencial del superflu i el sensat de l’insensat.

Per fi, un matí de començament de desembre vaig donar a en Rodney les primeres pàgines de la meva novel·la, i l’endemà, quan li vaig preguntar, arribant al despatx, si les havia llegit, va quedar que en parlaríem al Treno’s, després de la classe d’en Rota. Jo estava neguitós per conèixer l’opinió d’en Rodney, però aquella tarda la classe va ser tan extenuant que en arribar al Treno’s m’havia passat el neguit o havia oblidat la novel·la, i l’única cosa que volia era prendre’m una cervesa i oblidar-me d’en Rota i de l’americà patibulari, que durant una hora inacabable m’havien torturat obligant-me a traduir del català a l’anglès i de l’anglès al català una discussió esperpèntica sobre les semblances que unien un poema de J. V. Foix i un altre d’Arnaut Daniel. Així que és natural que quan, després de la segona cervesa i sense avís previ, en Rodney em va preguntar si estava segur que volia ser escriptor, jo li respongués:

—Qualsevol cosa abans de ser traductor —va riure, o almenys jo vaig riure, però mentre ho feia vaig recordar una altra discussió, la que teníem pendent sobre les pàgines primeres de la meva novel·la i, com una prolongació despreocupada de la broma anterior, vaig preguntar—: Tan dolent t’ha semblat el que et vaig donar?

—Dolent no —va respondre en Rodney—. Horrorós.

El comentari va ser com una guitza a l’estómac. Vaig reaccionar amb rapidesa: vaig mirar d’explicar-li que el que havia llegit només era un esborrany, vaig mirar de defensar el plantejament de la novel·la que anunciava; res a fer: en Rodney es va treure de la butxaca del gec les pàgines de la novel·la, les va desdoblar i va procedir a engrunar-ne el contingut. Ho va fer sense apassionament, com el forense que practica una autòpsia, la qual cosa encara em va fer més mal; però el que més mal em va fer és que íntimament sabia que el meu amic tenia raó. Enfonsat i furiós, amb tota la rancúnia acumulada mentre en Rodney parlava, li vaig preguntar si el que segons ell havia de fer era deixar d’escriure.

—Jo no he dit pas això —em va corregir, impertèrrit—. El que hagis o no hagis de fer és cosa teva. No hi ha cap escriptor que no hagi començat escrivint porqueria com aquesta o pitjor, perquè per ser un escriptor decent ni tan sols fa falta talent: n’hi ha prou amb una mica de tenacitat. A més, el talent no es té, sinó que es conquista.

—Llavors per què em preguntes si estic segur que vull ser escriptor? —vaig preguntar.

—Perquè pots acabar aconseguint-ho.

—I on és el problema?

—És que és un ofici molt malparit.

—No pas més que el de traductor, suposo. I no parlem del de miner.

—No n’estiguis tan segur —va dir amb un gest insegur—. No ho sé, potser només hauria de ser escriptor qui no pot ser una altra cosa.

Vaig riure com si mirés d’imitar el riure ferotge d’un kamikaze, o com si m’estigués venjant.

—Au, vinga, Rodney: aviam si ara resultarà que ets un cony de romàntic. O un sentimental. O un covard. A mi no em fa cap por fracassar.

—És clar —va dir—. Perquè no tens ni idea del que és. Però, qui ha parlat de fracàs? Jo parlava de l’èxit.

—Ja hi som pel tros —vaig dir—. Ara ho entenc. La catàstrofe de l’èxit. Es tractava d’això. Però és que això no és una idea, home: és un tòpic.

—Pot ben ser —va dir, i a continuació, com si se’n rigués de mi o em renyés però no volgués que jo sospités ni una cosa ni l’altra, hi va afegir—: Però és que les idees no es converteixen en tòpics perquè siguin falses, sinó perquè són veritables, o almenys perquè contenen una part substancial de veritat. I quan t’avorreixes de la veritat i comences a dir coses originals mirant de fer-te l’interessant, acabes que no dius res més que ximpleries. En el millor dels casos ximpleries originals i fins i tot interessants, però ximpleries.

No vaig saber què respondre-li i vaig fer un glop de cervesa. Notant que el sarcasme m’alleujava l’ultratge de la decepció vaig dir:

—Bé, almenys després del que has llegit reconeixeràs que estic vacunat contra l’èxit.

—Tampoc no n’estiguis tan segur —va replicar en Rodney—. Potser ningú no està vacunat contra l’èxit; potser n’hi ha prou de tenir prou resistència amb el fracàs perquè t’enxampi l’èxit. I llavors ja no hi ha escapatòria. Finito. Kaputt. Mira els casos d’Scott, de Hemingway: tots dos estaven enamorats de l’èxit, i a tots dos els va matar, i a més molt abans que no els enterressin. Sobretot al pobre Scott, que era el més feble i el que més talent tenia i per això el desastre el va envestir abans i no va tenir temps d’adonar-se que l’èxit és letal, un desvergonyiment, un desastre sense atenuants, una humiliació per sempre. Li agradava tant que quan li va arribar ni es va adonar que, encara que s’enganyés amb protestes d’orgull i demostracions de cinisme, en realitat no havia fet res més que buscar-lo, i ara que el tenia entre les mans ja no li servia per a res ni podia fer-ne res fora de deixar que el corrompés. I el va corrompre. El va corrompre fins al final. Ja saps què deia Oscar Wilde: «A la vida hi ha dues tragèdies. Una és no aconseguir el que desitges. L’altra és aconseguir-ho». —En Rodney va riure; jo no—. En fi, el que vull dir és que ningú no es mor per haver fracassat, però és impossible sobreviure amb dignitat a l’èxit. Això no ho diu ningú, ni tan sols Oscar Wilde, perquè és evident o perquè fa molta vergonya dir-ho, però és així. De manera que, si t’entestes a ser escriptor, ajorna tant com puguis l’èxit.

Mentre escoltava en Rodney vaig recordar inevitablement el meu amic Marcos i els nostres somnis de triomf i de les obres mestres amb què pensàvem venjar-nos del món, i sobretot vaig recordar que una vegada, uns anys enrere, en Marcos em va explicar que un company insofrible de la Facultat de Belles Arts li havia dit que la condició ideal d’un artista és el fracàs, i que ell havia respost amb una frase d’un escriptor francès, potser Jules Renard: «Sí, ja ho sé. Tots els grans homes primer van ser ignorats; però jo no sóc un gran home, i per això m’estimaria més tenir èxit immediatament». També vaig pensar que en Rodney parlava com si sabés què eren l’èxit i el fracàs, quan en realitat no coneixia ni una cosa ni l’altra (o només ho coneixia a través dels llibres i no pas més que jo, que a penes ho coneixia), i que en realitat les seves paraules només eren les paraules d’un fracassat xop de la mitologia hipòcrita i embafadora del fracàs que governava un país histèricament obsessionat per l’èxit. Vaig pensar tot això i vaig estar a punt de dir-ho, però no vaig dir res. El que vaig fer, després d’un silenci, va ser riure’m de la jeremiada d’en Rodney.

—Si fracasses, perquè fracasses, i si tens èxit, perquè tens èxit —vaig dir—. Bufa quin panorama.

El meu amic ni tan sols va somriure.

—Una feina molt cardada —va dir—. Però no pas per això. O no només per això.

—Et sembla poc?

—Sí —va dir, i llavors va preguntar—: Què és, un escriptor?

—Què vols que sigui? —em vaig impacientar—. Un paio que és capaç de posar les paraules l’una rere de l’altra i que és capaç de fer-ho amb gràcia.

—Exactament —va aprovar en Rodney—. Però també és un paio que es planteja resoldre problemes molt i molt complexos i que, en lloc de resoldre’ls o mirar de resoldre’ls, com faria qualsevol persona sensata, els torna encara més complexos. És a dir: un tocat de l’ala que mira la realitat, i de vegades la veu.

—Tothom veu la realitat —vaig objectar—. Encara que no estigui tocat de l’ala.

—Aquí és on t’equivoques —va dir en Rodney—. Tothom mira la realitat, però poca gent la veu. L’artista no és pas el qui torna visible l’invisible: això sí que és romanticisme, encara que del pitjor que hi pot haver; l’artista és el qui torna visible el que ja és visible i tothom mira i ningú no pot o sap o ningú no vol veure. Més aviat ningú no ho vol veure. És massa desagradable, sovint és espantós, i cal tenir els pebrots molt grossos per veure-ho sense tancar els ulls o sense arrencar a córrer, perquè qui ho veu es destrueix o es torna boig. Llevat, és clar, que tingui un escut amb què protegir-se o que pugui fer alguna cosa amb el que veu. —En Rodney va fer una pausa i va continuar—: Vull dir que la gent normal pateix o frueix la realitat, però no en pot fer res, mentre que l’escriptor sí que pot, perquè el seu ofici consisteix a convertir la realitat en sentit, encara que aquest sentit sigui il·lusori; és a dir, la pot convertir en bellesa, i aquesta bellesa o aquest sentit són el seu escut. Per això dic que l’escriptor és un tocat de l’ala que té l’obligació o el privilegi dubtós de veure la realitat, i per això, quan un escriptor deixa d’escriure, acaba matant-se, perquè no ha sabut treure’s el vici de veure la realitat però ja no té un escut amb què protegir-se’n. Per això es va matar Hemingway. I per això quan algú és un escriptor ja no pot deixar de ser-ho, fora que decideixi jugar-se-la. Ja t’ho deia: un ofici molt cardat.

Aquella conversa hauria pogut acabar molt malament —de fet tenia tots els números perquè acabés molt malament—, però no sé com ni per què va acabar millor que cap altra, mentre en Rodney i jo sortíem del Treno’s rient a cor què vols i jo me’n sentia més amic d’ell que mai i sentia més ganes que mai d’arribar a ser un escriptor de veritat. Poc després van començar les vacances d’hivern i, gairebé d’un dia per a l’altre, Urbana es va buidar: els estudiants van fugir cames ajudeu-me cap a casa seva, els carrers, edificis i botigues del campus van quedar deserts i un estrany silenci sideral (o potser era marítim) es va apoderar de la ciutat, com si s’hagués convertit de sobte en un planeta girant lluny de la seva òrbita o en un rutilant transatlàntic miraculosament embarrancat en la neu infinita d’Illinois. La darrera vegada que vam ser junts al Treno’s en Rodney em va convidar a passar el dia de Nadal a casa seva, a Rantoul. Vaig haver de dir que no: li vaig explicar que des de feia temps en Rodrigo Ginés i jo havíem projectat per a aquelles dates un viatge en cotxe pel Mig Oest, en companyia de la Gudrun i d’una amiga americana de la Gudrun amb qui jo me n’havia anat al llit un parell de vegades (Barbara, es deia); també li vaig explicar que, si em donava el seu telèfon de Rantoul, quan tornés li trucaria perquè ens veiéssim abans de tornar a començar les classes.

—No t’amoïnis —va dir en Rodney—. Et trucaré jo.

Així ens vam dir adéu, i quan encara no feia una setmana emprenia el viatge amb en Rodrigo, la Barbara i la Gudrun. Havíem previst que estaríem fora d’Urbana quinze dies, però la veritat és que no hi vam tornar fins al cap de gairebé un mes. Anàvem al cotxe de la Barbara, al començament seguint un pla vagament prefixat, però més endavant deixant que fos el caprici o l’atzar que ens guiés, i d’aquesta manera, sovint conduint tot el dia i dormint de nit en motels de carretera i hotels de mala mort, vam baixar de primer cap al sud, per Saint Louis, Memphis i Jackson, fins a arribar a Nova Orleans; allà ens hi vam estar uns quants dies, i després vam iniciar lentament la tornada fent una volta per l’est, pujant per Meridian, Tuscaloosa i Nashville fins a arribar a Cincinnati i després fins a Indianapolis, des d’on vam tornar a casa xops de la claror i el fred i les carreteres i el so i la immensitat i la neu i els bars i la gent i les planures i la ronya i els cels i la tristesa i els pobles i les ciutats del Mig Oest. Va ser un viatge llarguíssim i joiós, durant el qual vaig prendre la decisió irrevocable de fer cas a en Rodney, tirar a les escombraries la novel·la en què havia treballat durant mesos i començar-ne a escriure una altra de seguida. Així que el primer que vaig fer en arribar a Urbana va ser buscar en Rodney. A la guia de telèfons només hi havia un Falk —Robert Falk— que visqués a Rantoul i, com que sabia que en Rodney vivia amb el seu pare, vaig suposar que era el pare d’en Rodney. Vaig marcar unes quantes vegades el número que figurava a la guia, però no va respondre ningú. Pel que fa a ell, i contra el que havia promès, durant la resta de les vacances en Rodney tampoc no es va posar en contacte amb mi.

A final de gener es van reprendre les classes, i el primer dia, en obrir la porta del meu despatx, convençut que em retrobaria finalment amb en Rodney, vaig estar a punt de petar de morros amb un grassonet gairebé albí a qui no havia vist mai. Naturalment, vaig pensar que m’havia equivocat de despatx i em vaig afanyar a disculpar-me, però abans que pogués tancar la porta el paio em va allargar una mà i em va dir en un espanyol difícil que no m’havia equivocat; a continuació va pronunciar el seu nom i em va anunciar que era el nou professor ajudant d’espanyol. Bocabadat, li vaig estrènyer la mà, vaig quequejar no sé què, em vaig presentar; després vam conversar una estona, no sé sobre què, i només al final em vaig decidir a preguntar-li per en Rodney. Em va dir que no en sabia res, fora que l’havien contractat per substituir-lo. Abans de la primera classe del matí vaig indagar a les oficines: allà tampoc no en sabien res. Finalment va ser la secretària del departament qui, l’endemà, em va donar notícies del meu amic. Sembla que quan només faltaven uns dies per al final de les vacances en Rodney havia trucat per anunciar que no es reincorporaria al seu lloc de treball, raó per la qual el cap s’havia vist obligat a buscar, irat i a tot drap, algú que el substituís. Vaig preguntar a la secretària si sabia què li havia passat a en Rodney; em va dir que no. Li vaig preguntar si el cap ho sabia; però em va dir que no i em va aconsellar que no se m’acudís preguntar-li-ho. Li vaig demanar si tenia el telèfon d’en Rodney; em va dir que no.

—Ni jo ni ningú del departament —em va dir, i llavors vaig saber que estava tan emprenyada amb en Rodney com el seu cap; tot i això, abans que me n’anés es va rendir davant la meva insistència i hi va afegir a contracor—: Però en tinc l’adreça.

Uns dies més tard vaig demanar el cotxe a la Barbara i me’n vaig anar a Rantoul. Era una tarda lluminosa de primeries de febrer. Vaig sortir d’Urbana per Broadway i Cunningham Avenue, vaig conduir cap al nord per una autopista que avançava entre camps de blat de moro colgats de neu, lluents de sol i esquitxats de pins, aurons, sitges de metall i casetes isolades, i al cap de vint-i-cinc minuts, després de deixar de banda una base aèria de l’exèrcit, vaig arribar a Rantoul, una petita ciutat d’obrers (en realitat poc més que un poble gran) comparada amb la qual Urbana tenia cert aire de metròpoli. A l’entrada, a la cruïlla entre dos carrers —Liberty Avenue i Century Boulevard—, hi havia una gasolinera. M’hi vaig aturar i vaig preguntar a un home vestit amb una granota per Belle Avenue, que era el carrer on, segons la secretària del departament, vivia en Rodney; em va donar algunes indicacions i vaig continuar cap al centre. Al cap de no res m’havia perdut. Començava a fer-se de nit; la ciutat semblava deserta. Vaig aturar el cotxe en una cantonada, just on un cartell proclamava: Sangamon Avenue. Davant meu hi passava una via de tren i més enllà la ciutat es fonia en una foscor boscosa; a la meva esquerra el carrer no trigava gaire a quedar tallat; a la meva dreta, a uns tres-cents metres, hi parpellejava un anunci lluminós. Vaig girar a la dreta i vaig anar fins a l’anunci: Bud’s Bar, hi deia. Vaig aparcar el cotxe entremig d’una filera de cotxes i hi vaig entrar.

Al bar hi regnava una atmosfera de nit de dissabte, fumosa i jovial. Hi havia força gent: nois que jugaven a billar, dones que ficaven monedes a les màquines escurabutxaques, homes que bevien cervesa i miraven un partit de bàsquet en una pantalla gegant de televisió; un juke-box difonia música country per tot el local. Em vaig acostar a la barra: al darrere s’hi movien tres cambrers —dos de molt joves i un altre un pèl més gran— al voltant d’una taula baixa i eriçada d’ampolles i, mentre esperava que algú m’atengués, em vaig quedar mirant les fotos d’estrelles de beisbol i el gran retrat de John Wayne vestit de vaquer, amb un mocador grana nuat al coll, que penjaven de la paret del fons. Per fi un dels cambrers, el més gran dels tres, se’m va acostar amb un cert aire d’urgència, però abans que pogués preguntar-me què volia prendre li vaig dir que buscava Belle Avenue, el 25 de Belle Avenue. Com si se me’n rigués, el cambrer va preguntar:

—Que vol veure el metge?

—Vull veure en Rodney Falk —vaig respondre.

Ho devia dir en veu massa alta, perquè dos homes que estaven repenjats a la barra, al meu costat, es van girar per mirar-me. L’expressió del cambrer havia canviat: ara la burla s’havia convertit en una barreja d’estranyesa i interès; ell també es va repenjar a la barra, com si la meva resposta li hagués esbandit la pressa. Era un home d’uns quaranta anys, compacte i fosc, de cara cantelluda, ulls mig orientals i nas de boxador; portava una gorra suada amb la insígnia dels Red Socks, que deixava escapar, pel clatell i els polsos, blens de cabells greixosos.

—Que coneix en Rodney? —va preguntar.

—És clar —vaig respondre—. Treballem junts a Urbana.

—A la universitat?

—A la universitat.

—Entesos —va assentir amb el cap, pensarós. Llavors hi va afegir—: En Rodney no és a casa seva.

—Ah —vaig dir, i vaig estar a punt d’indagar on era o com sabia ell que no era a casa, però en aquells moments ja devia estar amoïnat, perquè no ho vaig fer—. Bé, tant li fa. —Vaig repetir—: Que em podria dir on cau el 25 de Belle Avenue?

—És clar —va somriure—. Escolti, no li ve de gust prendre’s una cervesa, abans?

En aquell moment vaig notar que els homes asseguts a la barra continuaven escodrinyant-me, i absurdament vaig imaginar que tota la clientela del bar estava pendent de la meva resposta; una escuma freda se’m va acumular de sobte a l’estómac, com si acabés d’ingressar en un somni o en una zona de risc d’on havia de fugir com més aviat millor. Això és el que vaig pensar en aquell moment: a sortir com més aviat millor d’aquell bar. Per això vaig dir:

—No, gràcies.

Tal com m’havia indicat el cambrer, la casa d’en Rodney era amb prou feines a cinc-cents metres del Bud’s Bar, just en girar la cantonada de la Belle Avenue. Era una casa més antiga, més àmplia i més sòlida que les que s’arrengleraven al seu costat; fora de la teulada a dues aigües, d’un gris pissarra, la resta de l’edifici estava pintada de blanc: a més d’unes golfes estretes, tenia dues plantes, un porxo on s’accedia per una escala de graons marrons i un jardí davanter de gespa cremada per la neu, on es dreçaven dos aurons tofuts i un pal amb la bandera americana onejant suaument a la brisa del vespre. Vaig aparcar el cotxe davant la façana, vaig pujar les escales del porxo i vaig tocar el timbre. No van respondre i vaig tornar a trucar. Ja estava a punt d’espiar l’interior de la casa per una de les finestres de la planta baixa quan es va obrir la porta i a l’obertura hi va aparèixer un home de cabells totalment blancs, d’uns setanta anys, vestit amb un batí blau molt gruixut i amb unes sabatilles del mateix color, sostenint en una mà el pom de la porta i un llibre en l’altra; en la penombra del rebedor, darrere seu, hi vaig mig veure un penjador, un mirall amb motllures de fusta, el començament d’una escala encatifada que pujava cap a la foscor del segon pis. Llevat de la corpulència i el color dels ulls, aquell home amb prou feines s’assemblava a en Rodney, però de seguida vaig endevinar que era el seu pare. Vaig somriure i, fent-me un embolic, el vaig saludar i li vaig preguntar per en Rodney. De sobte va adoptar una actitud defensiva i, amb una severitat intemperant, em va preguntar qui era. Li ho vaig explicar. Només llavors va semblar que es relaxava una mica.

—En Rodney em va parlar de vostè —va dir, sense que s’hagués apagat el llumet de malfiança que li espurnejava als ulls—. L’escriptor, oi?

Ho va dir sense rastre d’ironia i, com m’havia passat gairebé feia un any amb en Marcelo Cuartero al Yate, vaig sentir que se m’incendiaven les galtes: era la segona vegada en la vida que algú em deia escriptor, i em va aclaparar una barreja indestriable de vergonya i d’orgull, i també una onada d’afecte per en Rodney. No vaig dir res, però com que aquell home no semblava disposat a convidar-me a entrar, ni a desfer el silenci, per dir alguna cosa li vaig preguntar si era el pare d’en Rodney. Em va dir que sí. Llavors li vaig tornar a preguntar per en Rodney i em va respondre que no sabia on era.

—Se’n va anar fa un parell de setmanes i no ha tornat —va dir.

—Que li ha passat res? —vaig preguntar.

—Per què li havia de passar res?

Llavors li vaig explicar el que m’havien explicat al departament.

—És veritat —va dir l’home—. Vaig ser jo qui els va avisar que en Rodney no tornaria a fer classes. Espero que no els hagi fet anar malament.

—De cap manera —vaig mentir, pensant en el cap del departament i en la seva secretària.

—Me n’alegro —va dir el pare d’en Rodney—. Bé —hi va afegir després, iniciant el gest de tancar la porta—. Disculpi’m, però tinc coses a fer i…

—Esperi un moment —el vaig interrompre sense saber com havia de continuar; vaig continuar—: M’agradaria que digués a en Rodney que he estat aquí.

—No s’amoïni. Li ho diré.

—Que sap quan tornarà?

En lloc de respondre, el pare d’en Rodney va sospirar, i de seguida, com si no tingués prou vista per distingir-me amb nitidesa en la foscor creixent del vespre, va deixar anar el pom de la porta i va accionar un interruptor: de sobte una llum blanca va escombrar el crepuscle fora del porxo.

—Digui’m una cosa —va dir llavors, parpellejant—. Per què hi ha vingut, aquí?

—Ja li ho he dit —vaig respondre—. Sóc amic d’en Rodney. Volia saber per què no havia tornat a Urbana. Volia saber si li havia passat res. El volia veure.

Ara l’home em va escrutar fixament, com si fins llavors no m’hagués vist de debò o com si la meva resposta l’hagués decebut, potser sorprès; inesperadament, al cap d’un moment va somriure, un somriure alhora dur i gairebé afectuós, que li va sembrar la cara d’arrugues, un somriure on vaig reconèixer per primera vegada, però, un ressò distant de les faccions d’en Rodney.

—De debò creu que en Rodney i vostè eren amics? —va preguntar.

—No l’entenc —vaig respondre.

Va tornar a sospirar i va voler saber quants anys tenia. Li ho vaig dir.

—Vostè és molt jove —va dir—. Digui’m una cosa: en Rodney li va parlar mai del Vietnam? —Ell mateix va respondre la seva pregunta—: No, és clar que no. Com li havia de parlar del Vietnam, a vostè? No ho entendria. Ni tan sols a mi me’n parlava, d’això, o només al començament. A la seva mare sí, fins que va morir. I a la seva dona, fins que no ho va suportar més. Sabia que en Rodney va estar casat? No, tampoc no ho sabia. Vostè no en sap res, d’en Rodney. Res. Com volia ser amic seu? En Rodney no té amics. No en pot tenir. Ho entén, oi?

A mesura que parlava, el pare d’en Rodney havia anat aixecant la veu, carregant-se de raó, enrabiant-se, les paraules convertides en carburant de la seva ira, i per un moment vaig tenir por que no em tanqués la porta als morros o que arrenqués a plorar. No em va tancar la porta als morros, no va arrencar a plorar. Es va quedar en silenci, bruscament decrèpit, panteixant una mica, mirant amb el llibre a les mans la nit que queia sobre la Belle Avenue, mal il·luminada pels globus de llum groguenca que deixaven anar una claror escassa. Jo també em vaig quedar en silenci, sentint-me molt petit i molt fràgil davant d’aquell vell enrabiat, i sentint sobretot que mai no hauria d’haver anat a Rantoul a buscar en Rodney. Llavors va ser com si aquell home m’hagués llegit el pensament, perquè va dir en to afligit:

—Disculpi’m. No li hauria d’haver parlat així.

—No s’hi amoïni —el vaig tranquil·litzar.

—En Rodney tornarà —va declarar sense mirar-me als ulls—. No sé quan tornarà, però tornarà. O això crec. —Va dubtar un moment i llavors va continuar—: Durant anys no va parar gaire temps a casa, va anar amunt i avall, no es trobava bé. Però darrerament tot havia canviat, i a la universitat hi estava molt a gust. Ho sabia, que estava molt a gust a la universitat? —Vaig fer que sí—. Hi estava molt a gust, sí, però no podia durar: massa bo per ser veritat. Així que va passar el que havia de passar. —Va tornar a agafar el pom de la porta amb la mà lliure; em va tornar a mirar: no sé el que hi havia en els seus ulls, no sé què hi vaig veure (ja no era recel, tampoc gratitud), ni tan sols sabria definir el que vaig sentir veient-ho, però el que sí sé és que s’assemblava molt a la por—. I això és tot —va acabar—. Cregui’m que li agraeixo molt que s’hagi molestat a venir fins aquí, i disculpi’m la descortesia. Vostè és una bona persona i ho sabrà entendre; a més, en Rodney l’apreciava. Però faci’m cas: torni a Urbana, treballi molt, faci tota la bondat que pugui i oblidi en Rodney. Vet aquí el meu consell. De tota manera, si no pot o no vol oblidar-se d’en Rodney, el millor que pot fer és resar per ell.

Aquella nit vaig tornar a Urbana confús i potser una mica espantat, com si acabés de cometre un error de conseqüències imprevisibles, sentint-me més sol que mai a Urbana i sentint també, per primera vegada d’ençà que hi havia arribat, que no m’havia de quedar gaire més temps en aquell país que no era el meu i que tenia una idiosincràsia impossible que mai no arribaria a desxifrar, disposat de tota manera a oblidar per sempre la meva equivocada visita a Rantoul i a seguir al peu de la lletra els consells del pare d’en Rodney. Això darrer no ho vaig aconseguir, és clar, o almenys no ho vaig aconseguir del tot, i no tan sols perquè feia molt de temps que havia oblidat com es resava, sinó també perquè molt aviat vaig descobrir que en Rodney havia estat massa important per a mi per eliminar-lo de cop, i perquè a Urbana tot conspirava per mantenir-ne viu el record. És veritat que, ni durant les setmanes següents ni en tot el temps que encara em vaig estar a Urbana, amb prou feines ningú al departament no va tornar a esmentar-ne el nom, i que ni tan sols quan alguna vegada em vaig trobar pels corredors de la facultat amb en Dan Gleylock em vaig decidir a preguntar-li si en tenia alguna notícia. Però també és veritat que cada vegada que passava per davant del Treno’s, i hi passava cada dia, em recordava d’en Rodney, i que precisament per aquella època vaig començar a llegir alguns dels seus autors preferits i no podia obrir una pàgina d’Emerson o de Hawthorne o de Twain —i no parlem de Hemingway— sense pensar-hi de seguida, de la mateixa manera que no podia escriure una ratlla de la novel·la que havia començat a escriure sense sentir a l’esquena el seu alè vigilant. Així que, encara que en Rodney s’havia volatilitzat per complet, la realitat és que estava més present que mai en la meva vida, exactament com si s’hagués convertit en un fantasma o en un zombi. Sigui com sigui, la veritat és que no va passar gaire temps abans que em convencés que mai no tornaria a sentir parlar d’en Rodney.

Evidentment, em vaig equivocar. Una nit de començament d’abril o final de març, just després d’Spring Break —l’equivalent nord-americà de les vacances de Setmana Santa—, van trucar a casa meva. Recordo que acabava de llegir un conte de Hemingway titulat «Un lloc net i ben il·luminat» quan va sonar el telèfon; també recordo que el vaig agafar pensant en aquell conte tristíssim i sobretot en l’oració que contenia —«No-res nostre que estàs en el no-res, no-res és el teu nom, el teu regne no-res, tu seràs no-res en el nores com en el no-res»—: era el pare d’en Rodney. Encara no m’havia recuperat de la sorpresa quan, després de confessar-me que havia aconseguit el meu número de telèfon al departament, va començar a disculpar-se per la manera com m’havia tractat en la meva visita a Rantoul. El vaig interrompre; li vaig dir que no s’havia pas de disculpar, li vaig preguntar si sabia res d’en Rodney. Em va respondre que uns dies enrere li havia trucat des d’algun lloc de Nou Mèxic, que havien enraonat una estona i que es trobava bé, encara que de moment no era probable que tornés a casa.

—Però no li truco pas per això —va aclarir de seguida—. Li truco perquè m’agradaria parlar amb vostè. Que em podria dedicar uns minuts?

—És clar —li vaig dir—. De què es tracta?

Va semblar que el pare d’en Rodney dubtava un moment i llavors va dir:

—La veritat és que m’estimaria més parlar-ne personalment. Cara a cara. Si no hi té inconvenient.

Li vaig dir que no hi tenia cap inconvenient.

—Que li faria res de venir a casa meva? —va preguntar.

—No —li vaig dir i, encara que hi pensava anar de tota manera, perquè en aquells moments ja havia oblidat la sensació de neguit que es va apoderar de mi després de la meva primera visita a Rantoul, hi vaig afegir—: Però almenys em podria anunciar de què em vol parlar.

—No és res important —va dir—. Només m’agradaria explicar-li una història. Crec que el pot interessar. Li sembla bé dissabte a la tarda?