I

Com cada matí, a la mateixa hora, l’estrèpit sobtat del meu despertador ha trucat llargament, cruel i insistent. M’ha foradat el timpà, furguinyant-me les orelles com una broca de filaberquí. Per defensar-me contra aquella feridora intrusió, inconscientment, m’he regirat algunes vegades dintre el llit; però, aquesta reacció meva, com cada matí, ha resultat inútil. Per més que vulgui, per endavant sé que em conformaré a les ordres metàl·liques dictades pel meu rellotge.

De moment, concedeixo que aquell rebombori m’ha desvetllat, això sí, però no pas ben bé. Com cada matí s’ha organitzat, a dins meu, el mateix procés de resistència passiva. Si, ben entès, es pot dir que estic despert, s’ha d’admetre que ho estic només una mica per la part de dintre i gens per la de fora. L’experiència quotidiana m’ha ensenyat que m’és molt fàcil de fer-hi una mica de trampa. Així, sé que tant com m’estaré amb les parpelles closes, ningú no podrà afirmar que he fet acte de rendició a l’enemic, que m’hi he lliurat de punys i peus lligats, sense lluitar.

Tant com m’estaré aquí, així, podré continuar delectant-me en aquesta mena d’estat beatífic i artificial alhora, situat a mig camí entre el dormir de debò i la realitat de les coses terrenals que, a fora, m’esperen, ineluctablement.

Després del terrabastall del rellotge, ha seguit un període de silenci que m’agrada molt. L’assaboreixo amb totes les meves facultats de percepció. Res no torba la meva tranquil·litat interna. Ni l’imperceptible tic-tac que continua resant els segons, un després de l’altre, discretament, en un xiuxiueig gairebé inaudible, ni algun cruixit de pneumàtic emès per un vehicle que passa silenciosament pel carrer. No hi ha res que em tingui pressa. Cada nit, just abans de ficar-me al llit, quan dono corda al rellotge, l’arreglo de manera a fer-lo trucar una mica abans d’hora a fi de reservar-me un espai de temps suficient per gandulejar durant una estoneta al llit. Prou sé que, després, quan haurà arribat l’instant en què em caldrà obrir els ulls de debò, saltaré sense transició de la meva quietud interior a l’activitat esbojarrada del món.

A partir d’aquell instant, estaré capficat per llargues hores en les necessitats del tarannà de cada dia. Nogensmenys, sé que tinc l’estona comptada just. Aviat i sigui com sigui, d’una manera o d’una altra, hauré de baixar de la meva torre de vori, hauré de llevar-me, hauré de tocar de peus a terra, materialment. Però, abans d’obrir els ulls, m’hi poso una condició: vull saber quin dia és. Vull saber quin dia, a fora, m’espera. Dijous o divendres? Els segons em passen corrents en calculacions i suputacions estèrils. Tot d’una i sense saber per què, conèixer el dia que estic vivint em fa molta il·lusió, esdevé una fita importantíssima. És la meva manera de fer-hi trampa, de postergar l’instant en què m’hauré de llevar, sense altra alternativa. Dijous o divendres? ¿Divendres o dijous? Agafant-m’ho a la forta, faig mentalment una petita anada enrera per rememorar més bé tots els elements de la conjuntura. Un per un, recapitulo tots els fets que em podran ajudar a aclarir aquest punt com si hagués de ser-me una qüestió de vida o de mort. És només dijous! Només dijous! Em vénen ganes de renegar. Dos dies feiners, dos llargs dies feiners em separen encara del diumenge, dia en què em podré estar al llit tant com voldré, sense témer de sentir, tota l’estona, la diana detestable i imperativa del rellotge.

El despertador ha trucat. El temps ha passat d’ençà d’aquell retruc, però jo no sabria dir, amb la més petita aproximació, si ha transcorregut un quart o només cinc minuts. Aquell petit espai de temps que em reservo cada dia per posar-me en condició de llevar-me, fins això al capdavall, juga contra meu, ja que sóc incapaç d’avaluar quants minuts del meus estalvis hi he esmerçat.

Un quart o cinc minuts? Cinc minuts o un quart? O ni l’un ni l’altre? Si, realment, desitjava saber-ho, em seria fàcil d’obtenir tot seguit la informació. Només necessito obrir un ull, només un ull i tot seguit ho sabria! Però, ni això, tampoc, no vull concedir-ho.

Cada individu és una mina inesgotable i insospitada de contradiccions. Jo, igual com qualsevol altre! Els pensaments més impensables em travessen el cervell, com llampecs, amb una rapidesa fulgurant, a una velocitat tan prodigiosa que el nombre o la quantitat d’idees pensades no em pot servir de criteri de base per a una estimació, ni aproximada, del temps transcorregut. Ara que, tot ben considerat, això tampoc no té una importància gaire gran. Quan m’ho miro una mica més bé, em pregunto si, tot comptat i debatut, hi ha a la vida quelcom que tingui una importància predominant, exceptuant, naturalment, la mateixa vida.

Una altra vegada, em giro i em regiro dintre el llit. La carícia amistosa i calenta del llençol em fa experimentar una mena de voluptat, de fruïció gairebé sexual. S’hi està tan bé! Massa bé! Però, aviat, hauré de deixar-ho. Amb delícia i recança, estiro els braços i les cames, com si me’ls volgués allargar, feliç de sentir-me el posseïdor benaurat d’aquestes coses. Qualsevol estona, puc fer anar cada un dels meus membres, tal com ho vull, just com ho vull, sense trobar-hi mai cap oposició, sinó una obedient submissió d’esclau.

Alguns pensaments estrambòtics em trastegen encara pel cap, però sento que són els últims vestigis de la llicència desbridada que sols em tolera impunement el dormir.

Tot d’una, amb un sobresalt, se m’ocorre que, la nit passada, he tingut un somni estrany, que, però, de moment, no se m’acut, ni gens ni mica, de què tractava. De costum, quan em passen coses com ara aquesta, no en faig cas. Sospito que no és important, ho deixo de banda i me n’oblido abans d’haver-me’n pogut recordar. Però, aquesta vegada, sembla que hagi de ser una cosa diferent. No sé exactament per què, però sento que hi ha una altra cosa. Faig un esforç de remembrança per extreure’m de la memòria aquell somni que em pertany i que una part de mi mateix refusa de comunicar-me. Rumio que rumiaré, res! Després d’algunes temptatives infructuoses per rescatar-m’ho, sóc sempre al mateix punt. Em penso que més bé em val, de moment, de deixar-ho córrer. Potser que, d’ara a una estoneta, quan no ho buscaré més, quan hauré acabat de marejar-m’hi, aleshores aquell somni em vindrà ell sol.

Els científics que s’interessen per la psiquiatria o pel comportament de l’ésser humà adormit han demostrat que, durant la nit, no hi ha ningú que, poc o molt, no somiï. Afirmen que si algú creu que ell no, això és només perquè no en pot recordar res en despertar-se.

El despertador ha trucat ara fa una bona estona. La certitud que estic malgastant els minuts comença a comunicar-me una mena d’ànsia. He d’acabar d’una vegada amb això, sense trigar més. És hora de llevar-me. Sí! És hora de llevar-me, però el trencacaps d’aquell somni que no em vol venir em corqueja per dins incansablement. Què devia ser? A totes passades, per més insignificant que hagi de resultar quan me n’hauré recordat, és una mica fort de pebre que sigui incapaç d’abastar, jo, una cosa de què sóc l’únic propietari.

Però, per més que busqui en els replecs més íntims de la meva memòria, no se m’acut res, no hi trobo res. Estic empipat, tant per la meva incapacitat de resoldre aquest problema com en pensar en els minuts que em passen en va. Estic perdent el temps inútilment, palpejant a cegues dins la forma nebulosa d’aquell record immaterial que no puc acabar de copsar i que, nogensmenys, ho sento, m’envolta de tots costats.

Estic fent el paper ridícul d’una persona adulta jugant com una criatura a la gallina cega. Cal que, tot seguit, deixi de pensar en això! ¿Què en trauré de més? Res! D’altra banda, deu fer-se tard. No puc perdre més el temps en cogitacions inútils. A baix, a la cuina, segurament que la mare està ja preparant-me l’esmorzar. Si no sent gens de fressa dalt del pis, deduirà que m’he tornat a adormir i, aviat, em cridarà a fi que m’espavili una miqueta. Sóc un home ja adult, jove però adult, en canvi la mare em veu sempre petit, tal com al temps en què anava a l’escola amb bata negra i sac penjat a l’esquena…

Sento que he perdut molt de temps en raonaments estúpids. He d’acabar amb tanta ganduleria, amb tanta gansoneria. He trigat massa a moure’m. Ara, tot seguit, cal que em llevi, i que, sense perdre una sola estona, cal que m’afaiti, que em dutxi, que em vesteixi, que esmorzi i que arribi a la botiga abans de l’hora, una mica abans.

D’ençà que hi assumeixo, tot i alternant-les, funcions tan diverses com les de: conserge pel que fa a tancar i obrir portes, de cap de servei quan es tracta de mantenir a un bon nivell la disciplina del personal, d’apoderat perquè he de suplir les llargues absències d’un amo massa vell, de gerent sense títol i alguns altres càrrecs, tot feines que no impliquen, ni poc ni molt, acumulació de pagues; d’ençà d’aquell dia, faig per manera de donar de mi la imatge estereotipada d’un home jove, avinent, molt mirat envers tothom, dependents inclosos. Per això mateix, em sabria greu d’entelar la meva reputació arribant a la feina amb un sol minut de retard. He rebut una investidura i he de plantar cara a les meves responsabilitats, fins aquella que consisteix en maniobrar panys i forrellats.

Sobtadament, estic segur que totes aquestes coses que he de fer: afaitar-me, dutxar-me i tota la resta, em necessitaran molt més temps del que disposo per fer-les. Un gest brusc del meu braç ha apartat el llençol i les seves carícies enganyadores. M’he posat dempeus. La sortida del llit, cada dia, immancablement, significa engegar tota la maquinària complexa, tot el sistema corresponent a les obligacions de l’home civilitzat. Posar la planta del peu a terra equival a començar tot seguit la feina diària. El meu mecanisme ben untat pel greix de l’habitud es posa a rutllar sense grinyols. No hi ha cap terme mitjà entre el descans i l’activitat. No hi ha cap escala de progressió ben estudiada que em permeti de passar sense problema d’un estat a l’altre. No hi tinc cap grau de preparació intermèdia. És tot o res.

M’he llevat i, posant-me dret, he ficat el dit a dins d’un engranatge. Irreversiblement, el meu cos tot ell hi passarà. Au, home! No t’atardis més! Vés al wàter…! Ei! No t’hi entretinguis una horada! Afanya’t, home…! Au, ara, surt-ne! Però abans, estira-hi la cadeneta! Estira-la fort! No te n’oblidis…! Un, dos, un, dos, igual com al temps de l’exèrcit! Un, dos, un, dos, en aquell temps en què aprenies de caminar a la cadència militar, reglamentària. Un, dos, un, dos! Ara tens la corda remuntada per tot el dia. Per tot un dia feiner. Ja estàs en marxa, a punt de funcionar tal com sempre t’ha estat ensenyat, inculcat!

El soroll de l’aigua davallant pel desguàs em martiritza les orelles. Desguàs, claveguera, bassa, riu, mar, evaporació, núvols, pluja, conductes, aixetes… i el cicle és complet. No t’hi engresquis gaire. Això existia molt abans que tu no vinguessis al món i continuarà existint molt de temps després que tu hauràs deixat de ser. Pren paciència, home! El soroll de l’aigua no és res, sinó la teva segona tortura del dia, arribant regularment després del xivarri del despertador! Compta que abans que arribi la nit, en coneixeràs d’altres! Moltes d’altres!

Sóc al lavabo. El mirall em torna una imatge estranya. La cara que hi veig i que, de just, hauria de ser la meva, sí, en sentit general, es pot dir que l’és, en certs altres aspectes, no que no l’és! Apropo una mica la cara al vidre per passar-m’hi una ràpida inspecció. M’adono que tinc el cercle dels ulls inflat i els cabells embullats del dormir. Aquest pijama, amb les seves ratlles verticals, de colors agressius, en l’ambient matinal del banyador, em dóna l’aspecte d’un home descurat. I tant que m’agradava aquest pijama quan me’l vaig comprar! Tinc les galtes negres i rasposes. Vist així, tal qual, malacarós, és evident que no tinc res de la magnificència dels prínceps dels contes de fades. Ara que, una vegada afaitat, pentinat i vestit, seré un home diferent.

Alguns diuen que la vestidura no fa l’home, que la sotana no fa el capellà ni l’uniforme el soldat. Jo no estic d’acord en això. El vestit és molt important. Un home ben vestit i ell mateix essent-ho malament, són dos éssers diferents. El primer llueix, però l’altre no!

D’altra banda, mai no he vist portar sotana ningú que no fos sacerdot ni indumentària militar ningú a qui no pertocaria. A un home, pot agradar-li portar o no bigoti, pot preferir les patilles llargues a les curtes, pot anar amb cabells ondejats o no. Cadascú ha de fer, o hauria de fer, en acordança amb les seves possibilitats o amb els seus gustos, però en això del vestir no hi ha problema: és molt important. Com més aviat millor, tiraré aquest pijama horrorós a la roba vella. La vestidura compta molt fins i tot quan no hi ha ningú pels voltants per fer-ne la crítica.

Mentre m’afaito, tot de cop, recordo què he somiat la nit passada. De la sorpresa em quedo alguns segons amb el colze enlaire, sense moure’m. Cada vegada em passa igual. Com més m’hi trenco la closca per recordar-me’n, més malament. Després, quan tip de buscar-ho inútilment ho deixo de banda, aquella cosa em torna a venir, ella sola, sense haver d’investigar per trobar-me-la. Estic una estoneta, esverat, mirant fixament la meva imatge al mirall del lavabo.

Ara, ben clarament, tota la corrua dels records em giravolta entorn del cap en una farandola esbojarrada i insistent. Tinc les galtes cobertes de sabó d’afaitar, com un borrissol de barba blanca, que em fa una cara de jove vell. Mare Santíssima quin somni!

Com un llampec enlluerna la nit amb la seva fulgurant claror, així el record del meu somni il·lumina les tenebres del meu oblit. Ja prou sabia que tornaria a venir-me! Ara ho recordo molt clarament.

He somiat que anava amb la Montserrat a fer una volta amb el cotxe. Hem agafat la carretera de Narbona. A la sortida de Perpinyà, he aparcat l’automòbil a la vora de la carretera, just a l’embrancament d’un camí que baixava, tallant-se el pas entre vinyes. En els somnis, els fets més extravagants esdevenen, gràcies a maniobres mentals misterioses i incomprensibles, perfectament normals, coses molt factibles de les quals ningú no ha d’estranyar-se.

Segons recordo, sembla que jo volia baixar del cotxe per caminar una mica mentre la Montserrat, que potser sospitava algun rera pensament de part meva, hi era reticent. No se m’ocorre res del diàleg que vam tenir aleshores, suposant que diàleg hi hagi hagut. Tot rient, vaig haver d’estirar-la pel braç per fer-la sortir del cotxe. Després, vam fer alguns passos, en silenci, cadascun rumiant les seves. Però, poc després, la situació va evolucionar molt de pressa.

No sé quin dimoni va impulsar-me, però vaig atrevir-me a posar la mà, amicalment, a la base del coll de la Montserrat. Agafada per sorpresa, ella féu un lleu moviment cap endarrera per apartar-se, per deslliurar-se de la meva grapa; però vaig mantenir-la dolçament bé que ferma al costat meu. Ella va semblar acceptar aquesta nova situació amb fatalisme i placidesa. Vam caminar així fins a un revolt del viarany vorejat d’un banda i altra amb mates de ginesta. Allà, estàvem mig amagats per la vegetació. Vaig voler aprofitar-ho per abraçar-la, però ella, que poc o molt s’ho esperava, va fer un pas enrera i va clavar-me una forta bufetada. Potser no tan forta, però bufetada tanmateix. Aquella morma hauria hagut de fer baixar de més d’un grau el nivell de les meves secretes pretensions. Però no! No gens escarmentat per aquell primer fracàs, tot seguit vaig voler tocar-li el pit. Ella, en contrapart, va esgarrepar-me la cara. Aquesta no que no me l’esperava! Allò no havia d’haver-ho fet! Aquella esgarrinxada seva passava la mesura. Si no m’hagués engegat aquella urpada potser que, ulteriorment, tot hauria estat diferent.

La galta em cremava. La sang em devia rajar ferida avall. Mentrestant, la xicota m’esguardava amb una mirada plena de menyspreu, amb uns ulls més que desafiadors, triomfadors! En lloc d’apagar el meu desig, aquella resistència insospitada m’impulsava encara més en la meva empresa. Vèncer la fúria montserratina esdevenia el meu objectiu número u. Hi anava el meu honor d’home, el meu prestigi masculí. Aquesta peripècia insignificant agafava una dimensió internacional, intersexual, prenia valor d’exemple.

Si ella no s’hagués pres les meves temptatives amoroses tan a la forta, no hi hauria hagut en aquest afer res d’altre que motius per riure-nos-en, cap conseqüència greu. Però després de la galtada i, sobretot, de la urpada, em sentia humiliat, cruelment humiliat. En tot home, dit civilitzat, subsisteix una part desconeguda de l’ésser primitiu que dorm i que més val no desvetllar mai. Després dels meus dos perbocs successius, una ràbia sorda i irreprimible m’havia submergit. ¿Què es pensava aquella noia? Que jo era un cagacalces? Tot seguit s’adonaria que no ho era!

Gràcies a una traveta a la cama i a una empenta sobtada a l’espatlla de la Montserrat, vaig fer-la caure al peu d’unes mates de ginesta. Sense deixar-li temps per recobrar-se, vaig asseure’m, pesant amb tot el meu pes, damunt el cos d’ella, clavant-la a terra, per força. Què es pensava? ¿Que podria impunement bufetejar-me i ridiculitzar-me? Només faltaria això de part d’una qualsevol! Ja sabré castigar-te’n, jo! A la primera estirada, vaig estripar-li la camisola des del coll fins a la cintura. A la segona, vaig arrencar-li els sostenidors. Ella, sense dir una paraula, els llavis premuts, l’esquena contra el terra, es debatia desesperadament. Esmaperduda, lluitava nerviosament per alliberar-se d’aquell pes que la immobilitzava. Però tota temptativa era inútil. Jo la mantenia ben subjectada a sota meu. Semblava un peix pescat de fresc bellugant damunt l’herba de la riba. Jo tampoc no deia res. Em delectava mirant aquell pit jove i generós que trontollava mansament a cada sotragada de la pugna.

En aquella estona, en aquell moment precís, encara no havia passat res d’irremeiable, encara no era massa tard per fer anada enrera. Cadascun de nosaltres dos havia llançat les seves forces dins la batalla, cadascun havia marcat prou punts en la jugada i es podia retirar del combat sense que la cara li caigués de vergonya. Una noia que no vol deixar-se fer, que realment no vol cedir és una ciutadella inexpugnable. Això pensava jo, mig disposat a escriure el punt final a aquella bogeria quan, tot d’una, la Montserrat va començar a cridar. Feia uns xisclets que es podien sentir a més de cent metres de distància. No hi havia manera de fer-la callar.

Què havia de fer, jo? Només tenia una alternativa: o escapar-me d’allà corrents o quedar-m’hi. Jo? Fugir com un conill esporuguit? Això mai! Potser ho creia ella, però en això anava ben errada! Vaig etzibar-li un cop de puny a la punta del mentó que, tot seguit, va deixar-la estamordida. Ja que havia començat la feina, només em faltava acabar-la. Vaig estirar cames avall tota la roba de la Montserrat: faldilles, eslip, mitges, sabates, tota cosa que portava ella, tot cap avall, rabiosament.

En aquell instant. L’única cosa que volia jo era evidenciar la prova que la meva adversària estava vençuda, que jo havia esborrat, i definitivament, tot intent de rebel·lió. Estava nua i sense defensa, lliurada tota ella al meu capritx. Quan tornaria en si, calia que comprengués això una vegada i per sempre, que no podia fer res contra la meva voluntat. Calia que s’adonés, sense equívoc, que tota ella estava a la meva mercè. Volia sentir-la suplicar-me plorant que l’estalviés, que la deixés anar-se’n, que em jurés que mai no parlaria de res a ningú.

Una jove de vint anys és comparable a una bèstia salvatge. Aquesta meva havia estat domada com, per anar bé, haurien de ser-ho totes les altres. Una vegada compresa i admesa la meva indiscutible superioritat física, la rebeca Montserrat hauria de conformar-s’hi, de ser-me obedient i complaent. El contacte de la meva pell, cosa a què fins ara repugnava, ni tan sols no sabia què li podia aportar. Quan jo li hauria ensenyat, volgués no volgués, tots els ets i els uts de la unió carnal, quan sortiria dels meus braços feta una dona, aleshores passaria d’un pol d’atracció a l’altre. Passaria de la condició de noia demanada a la condició de noia demanant. Seria ella que, aleshores, afamada, em suplicaria de guardar-li les sobralles dels meus festins amorosos.

Però, segons semblava, anava ben equivocat en les meves especulacions. Tan bon punt la Montserrat va recobrar el coneixement, quan va veure’s completament despullada i totalment vençuda, altra vegada va engegar els seus xisclets; però, aquesta vegada, encara més aguts i més forts que no abans. Era ben beneit quan em pensava que aquella jugada, encara que malament començada, la podríem acabar en rialles. I tant que anava errat en això! Una ràbia sorda va emparar-se de mi. En tenia prou i massa d’aquesta mossa insuportable. Calia que acabés tot seguit aquest escàndol, em calia posar un punt final a aquesta escena grotesca. Vaig agafar a terra, en un grapat, els sostenidors de la Montserrat fets una pelleringa i els vaig ficar a dins de la boca de la cridanera, ben enfonsats amb un cop de polze. Va callar tot de cop aquella maleïda boja. Aleshores, només em faltava de rescabalar-me per tota la feina ocasionada. Quan vaig veure la noia abatuda i muda vaig començar de descordar-me els pantalons.

Mentre m’anaven passant pel cap, una rera l’altra, totes les peripècies extravagants del meu somni, he tingut prou temps per afaitar-me, rentar-me, vestir-me, esmorzar i encaminar-me cap a la feina. Trobar-me a fora, a l’aire lliure, em treu de sobre aquella mena d’obsessió ofegant i intolerable. Jo que per natura sóc un home tranquil, jo que no faria mal a una mosca, ¿com m’he pogut enfarfegar en els trastorns impensables d’un somni tan estrambòtic? Quan camino pels carrers, vaig amb compte de no aixafar les mil bestioles que hi viuen. En canvi, hi veig molts dels meus conciutadans trepitjar-les sense ni adonar-se’n.

Aleshores, ¿com és possible que un somni com aquell meu, en què he violentat i potser matat una noia jove, com és possible que el sol pensament d’una monstruositat com aquella m’hagi pogut venir mai a l’esperit? Freud ha escrit que els somnis són l’expressió d’un desig inconscientment retingut. Sense voler-ho i, fins a vegades, a desgrat seu, l’individu obre les seves vàlvules de seguretat en el somni per satisfer una inhibició, cosa que no acceptaria un cop desvetllat. Encara que Freud faci remuntar la formació dels complexos de frustració al temps de la primera infantesa, no he tingut mai consciència, en la meva existència, d’un buit que podria ser a l’origen d’un malestar subjectiu; però tot allò és ja molt lluny.

El trànsit dels vehicles passant amunt i avall pels carrers, el vaivé de la gent, això sí que són coses evidents, innegables i objectives.

Ja fa algunes hores que el sol ha emergit del Mediterrani i ha començat la seva ascensió diària, zenit amunt. Això també és una realitat, una realitat confortadora. Ara, travesso el pont Aragó i, com cada matí, hi faig algunes inspiracions molt llargues per omplir-me els pulmons amb l’aire fresc que baixa del Pirineu, dut per una dolça tramuntana. El Canigó guarda encara bona part de la seva caputxa blanca de neu. Sota els meus peus, el riu Tet desenrotlla, en direcció del mar, la seva tira líquida i centellejant.

Tota cosa segueix el seu curs normal, jo inclòs, i tot està bé així. Com cada matí, topo amb els mateixos transeünts que arriben per la voravia. Veig passar els mateixos automòbils ensenyant-me les mateixes cares que ahir, darrera la pantalla del parabrisa. A les cantonades, els semàfors van tirant ullades acolorides i intermitents, verdes, carbassa o vermelles, alternativament. D’ara a una estoneta arribaré a la botiga i, com cada matí, maquinalment, n’apartaré el reixat. Al cap d’una estona, les dependentes començaran a arribar, una després de l’altra, amb recança, com si els sabés greu d’haver de treballar. Entremig d’elles, arribarà també la Montserrat, prima i riallera com de costum, ignorant del tot el calvari que jo li havia fet viure la nit passada. Per endavant sé que, quan la veuré entrar a la botiga, els darrers vestigis del meu somni s’esvaniran.

Fa pocs mesos que la Montserrat treballa a la botiga. Potser quatre o cinc. Una mesada abans de les festes de cap d’any, necessitàvem una altra dependenta. A l’hora de contractar un empleat nou, cada vegada, l’amo m’especifica clarament que he de donar la preferència a una postulant jove, soltera i que, sobretot, mai no hagi encara treballat en altres botigues. Així, segons diu ell, esdevé més fàcil de formar-la convenientment als nostres procediments de venda. Allò que no diu és que, tractant-se d’una primera feina, d’una persona jove i sense càrregues familiars, un tal candidat no té gaire propensió a formular exigències qualssevol quant a la qüestió del salari. Això, des del punt de vista patronal, és molt important, ja que toca el caire econòmic, cosa que forma una de les dades no negligibles del problema comercial. El negoci és el negoci. El sentiment és el sentiment. Un amo digne del nom no s’arrisca mai a mesclar dos elements tan heteròclits. El nostre, cada dos per tres, diu que un bitllet de banc surt deu vegades més fàcilment de la caixa que no hi entra. Sovint afegeix que aquell que no pot copsar aquesta veritat essencial, més li val treballar a compte d’un altre que no al seu.

La notícia donant a conèixer que buscàvem una mossa per a la botiga havia aparegut en quatre ratlles curtes subreptícies i d’estil telegràfic, inserida en lletra menuda, entre moltes d’altres, al noticiari del diari local. Semblava que no hagués de presentar-se ningú. Però, aquell mateix matí, em vaig estranyar en veure la filera impressionant de les postulants que acudien, voluntàries, per una feina força monòtona i mal remunerada com ho és la nostra. Per vendre calçat, no s’exigeix cap diploma universitari. Potser és per això que, tot seguit, quan hi ha una plaça, els sol·licitants s’hi precipiten, sortint dels quatre cantons.

El dia que la Montserrat va venir a presentar-se, estava dreta al mig d’una dotzena de noies, acompanyades per la mare, palplantades al davant de l’entrada, esperant-hi l’hora de l’obertura, quan jo hi vaig arribar. De primer cop d’ull, havia sabut que aquella corrua de dones no ho era pas de clientes impacients esperant l’hora per precipitar-se a dintre de la botiga per comprar-hi calçat. Entremig d’aquella colla de postulants, jo, suposadament, havia de fer-ne una tria, la bona tria que em permetria d’escollir la jove soltera i poc exigent que seria més adequada als interessos econòmics i comercials de la casa.

Tiro una mirada al rellotge. Encara em queden més de deu minuts. Més dels que necessito. Tot està bé així. No serà pas avui que arribaré amb retard a la feina, però això no em fa alentir el compàs dels meus passos. Sempre m’ha agradat caminar una mica de pressa. No pas gaire, però prou. Això em fa fer una mica d’exercici i, a més, durant el temps en què camino, estic molt calm, cosa que no em passaria conduint un automòbil, ans al contrari! Avui dia, per un sí o per un no, la gent es fica de cul en cotxes. Ha desaprès una de les coses més essencials de l’existència: estar-se dret i fer camí. Fer camí a peu. Quan hom hi reflexiona una miqueta, hom s’adona que, entre tots els éssers de la Terra, l’espècie humana és l’única que, per trastejar, no ha de fer servir els seus membres anteriors.

Antropòlegs molt entesos han demostrat que si l’home ha pogut adquirir la intel·ligència que té, és principalment gràcies a la seva aptesa a viure en positura vertical. Els altres gèneres animals han anat vivint de quatre grapes a terra, condemnant-se així, ells mateixos i sense saber-ho, a formar part d’un regne inferior. Experiències pràctiques han evidenciat, sense contestació possible, que el fet de ser obligats a alçar perpetualment el cap per vigilar entorn d’ells per assegurar llur salvaguarda, els ha perjudicat molt. Aquell moviment, repetit innombrables vegades durant mil·lenaris i mil·lenaris, ha acabat impedint-los el desenvolupament de la protuberància occipital del crani, ocasionant-hi una reducció corresponent de la massa encefàlica i, paral·lelament, una disminució del potencial d’intel·ligència.

Aquestes reflexions meves, relatives al capteniment del món animal, m’han permès d’arribar, sense que gairebé me n’adoni, fins al davant de l’entrada de la botiga. Tot introduint la clau al pany, sacrifico a la rutina matinal que vol que, gràcies a una mirada ràpida a la dreta i a l’esquerra, faci una inspecció dels aparadors per assegurar-me que tot hi està en bon ordre.

En la nostra època de contradicció permanent, ha esdevingut cosa corrent que es cometin actes de vandalisme tan gratuïts com inexplicables. Quantes vegades no ha passat que, durant la nit, algun murriot desitjós d’afirmar la seva personalitat, no escrigui contra la façana de la botiga algun improperi o eslògan extremista. A més a més, dues vegades ja ens han trencat els vidres amb trets de pedres en una voluntat deliberada de fer malbé, per l’acte en ell mateix, car les sabates desapariades exposades a les lleixetes no poden ser un objecte de cobejança ni un motiu justificant de la trencadissa.

Però aquesta nit no ha passat res. Només veig quatre cagallons de gos escampats per la voravia i una pixarada contra la porta. És veritat, no ha passat res. Aviat ho tindré arreglat. A les primeres hores feineres no entra gairebé ningú a la botiga, aleshores ho aprofito per fer-hi fer una mica d’endreça i de neteja: escombrar, passar tela, treure la pols de les lleixes amb un drap, fregar els arams i els vidres, passar l’espolsador una mica pertot i, naturalment, tirar algunes galledes d’aigua a fora per treure-hi la pestilència d’aquelles dejeccions canines. En tot això no hi haurà problema. Faig tombar la clau.

Una darrera l’altra, les primeres dependentes arriben, em donen el bon dia i es dirigeixen cap al racó, a sota de l’escala, que fa ofici de vestuari, a posar-se una bata groc canari que porta brodat amb fil de cotó vermell: «Calçat Moliner». Ben entès, el nom de Moliner és el cognom de l’amo de la botiga. Més val no pensar què em diria aquell home si un dia trobava una de les mosses presumint per la botiga sense la seva bata groga Moliner. Però això és una eventualitat que mai no s’ha produït i que mai tampoc no es produirà.

Com cada matí, estic assegut darrera la caixa, dominant la sala de venda des de dalt d’una tarima de fusta envernissada. Aquell lloc privilegiat em permet de vigilar tots els anants i vinents i de sorprendre els clients poc honestos que es voldrien aprofitar un instant d’inatenció del personal per pispar subreptíciament algun article menut i entaforar-se’l butxaca endins. Abans de deixar-me la seva simbòlica successió, el senyor Moliner, que és més trapella que un escamot de jueus, m’ha ensenyat tots els petits trucs utilitzables per agafar el furtador amateur. M’ha ben recomanat de no fer mai escàndol. Això mai! Deixa la policia al carrer! Aquell que agafaràs robant-te estarà massa content de comprar-te allò que vulguis tu!

Per completar la meva educació i fer-me conèixer tots els ets i els uts de la professió, em va murmurejar a cau d’orella que, per distreure’m una miqueta, si volia, fent voltar convenientment la porteta vidrada de l’armari dels raspalls, des del seient de la caixa, podria també veure en el reflex del vidre, les dependentes al darrera meu, traient-se el vestit per posar-se la bata groga de la casa. Dient-me això, els seus ulls brillaven estranyament. La cara se’m va envermellir tot seguit. El senyor Moliner compartia amb mi aquell secret com si, per endavant, estigués segur que jo també, un dia o altre, sucumbiria a la temptació i miraria les xicotes despullar-se. D’aquell dia ençà, vaig comprendre més bé la intransigència amb la qual l’amo exigia que totes les mosses, sense excepció, portessin la bata groga.

Al cap de poc, entra la primera clienta del dia. És una dona vella que s’expressa amb un fort accent castellà i que diu, en un francès aproximatiu i horrorós, que ha vingut per canviar sabates. Però això, aquí, tots ho sabíem, des que ha arribat, només en veure la bossa de plàstic de la Casa Moliner que duia a la mà. La primera clienta del dia entra a la botiga per fer-hi un canvi, només per un canvi. Estic empipat. Això és de mal auguri per a la jornada.

Tots aquells que tenen un comerç atribueixen una importància majúscula al primer client del dia. Si l’assumpte els surt bé, és bon senyal; però, si fa carbassa, saben que durant tota la diada els passaran disbarats. En això, no hi ha qüestió de superstició. Personalment, no crec ni en bruixes ni en fantasmes ni en expedients diabòlics! Només crec en la fluctuació dels cèntims que van i vénen capritxosament. Per endavant puc dir que, en aquest sentit, avui no serà pas un dia fastuós. Dia que amb canvi s’enceta, no omple mai la calaixeta.

És quan la clienta de la mala sort surt de la botiga que m’adono que la Montserrat encara no ha arribat. Una mirada al rellotge em diu que hauria de ser aquí d’ençà de més de cinc minuts. Vet aquí els primers embolics que comencen. Ja ho sabia! Maleïda sigui aquella dona! D’ençà del dia que vaig fer entrar la Montserrat a la botiga per treballar-hi, sempre, poc o molt, he tingut per ella una mena de fal·lera; encara que, definint només una inclinació resultant en gran part d’un padrinatge, aquell mot de fal·lera pugui donar lloc a un fals equívoc. És veritat, i ho admeto de bon grat, m’hi interesso una mica més que no en les altres dependentes, això sí, però els nostres tractes han estat sempre molt correctes i, crec honestament, no han estat mai interpretats malament, tant de part d’ella com de la meva.

És innegable que la Montserrat és jove i agradable. És evident que aquestes qualitats han tingut una influència determinant a la meva actitud. Això ho admeto tan bé, que reconec que, si la Montserrat hagués estat una matrona vella i lletja, jo hauria canviat del tot el meu capteniment envers ella.

Això no obstant, el fet que jo sigui aquell que va escollir-la entremig d’una colla de candidats, si fa no fa, ha permès que es lligui entre nosaltres dos una xarxa de relacions gairebé amicals, a cavall entre la complicitat implícita d’una banda i, d’altra banda, una mena d’afinitat innegable, motivada per factors tan diversos com oposats, que van de l’edat al sexe, passant pels gustos personals i molts petits detalls que, tots plegats, acaben fent el pes en el plat de la balança.

Ja que sóc un home jove, no dic pas que, ocasionalment, algun pensament una mica picant, respecte a la Montserrat, no m’hagi vingut mai a l’esperit. La millor prova n’és el meu somni de la nit passada. Per quedar sincer envers mi mateix, reconec que si, eventualment, he pensat que els nexes entre ella i jo haurien pogut ser més estrets, més poc formals que no ho eren, mai, ni un segon, no he desitjat que, enllà d’una hipotètica esperança desembocant a relacions carnals ben admissibles suposo de part meva, mai no he pensat que em poguessin encaminar cap a l’altar.

Aquesta xicota representa, a ulls meus, un conjunt de contradiccions tan atractives com repulsives i, tot comptat i debatut, inexplicables. D’una banda, és una noia jove, agradable i doncs desitjable, de bon caràcter. En un mot com en cent, no em desagrada gens. Això és el costat positiu del balanç. D’altra banda, forma part d’una nissaga de filles, no he sabut mai quantes, d’una família d’emigrants espanyols. Encara que mai no me n’hagi parlat, estic gairebé segur que, a casa seva, s’enraonen en xarnego. Això no és pas una cosa importantíssima ni un cas eliminatori, però compta. A més a més, crec que viu en un d’aquells edificis populars que es construeixen als suburbis de Perpinyà, alts de no sé quants pisos, sense ascensor, construccions barates, sense comoditats ni categoria, on s’apiloten les famílies més necessitades de la classe obrera com conills a dins de gàbies.

Aquesta situació de segregació social no l’he volguda pas jo, però, tanmateix, existeix i, sense demostrar pretensions exagerades, no és pas en un d’aquells ambients familiars que compto trobar la xicota que esdevindrà un dia la meva dona i, després, la mare dels meus fills. S’ha de ser una mica realista. Casant-se amb una noia, hom s’encarrega més o menys de tota la família.

Ja han trucat les deu i l’activitat comercial de la botiga comença a arrencar, xano-xano, com cada matí. La Montserrat no ha arribat i, a hores d’ara, ja no crec pas que vingui. Però això no m’amoïna. L’exactitud de les dones a la feina? Parlem-ne! Això podria constituir el tema d’una conferència que m’agradaria desenvolupar al davant d’un auditori femení, car, en efecte, seria incongruent de fer la crítica del capteniment de les dones a la feina, sense que cap d’elles hi pogués aportar la contestació.

Les dones a la feina? Ningú no pot dir que siguin un model de puntualitat i prou n’hi falta! Per poc que ho busquin, sempre troben un bon motiu per estar-se a casa. Així, per exemple, quan se’ls apropa l’hora d’aquelles coses mensuals, tota l’estona se senten queixar de mal al ventre o als ronyons i, naturalment, falten a la feina. Alguns dies després, quan aleshores les tenen de debò, atès que no s’hagin quedat a casa, es veuen trastejar per la botiga, anant tota l’estona cap al wàter com formigues al seu cau, bescanviant, de passada, mirades enteses o paraules de doble sentit, reservades als iniciats. Van i vénen, exhibint cares pàl·lides i entristides com si acabessin d’enterrar un parent. Però la cosa pitjor, crec, ocorre quan no arriben aquelles regles. Haver-les esperades tant i no tenir-les representa el súmmum de les tortures morals que se’ls poden infligir. Això ultrapassa llur capacitat de resistència emocional. Atès que tinguin un o dos dies de retard o que, més senzillament, no hagin sentit la fiblada dolorosa anunciadora d’aquella arribada deslliuradora i avorrida alhora, vet-les aquí, per tot el dia, entresuades de destret i esverades. A qualsevol moment, pels racons discrets de la botiga, s’engeguen xiuxiueigs furtius i ultrasecrets o confrontacions de mirades espaordides.

Quan, per sort, cosa que també a vegades s’esdevé, no passa res tocant a aquella periòdica maledicció, aleshores surt, per prendre-hi el relleu, algun pare o mare impedit que és a l’article de la mort, o a dos dits de ser-hi. Aquell pare o mare, però, gràcies a Déu, serà prou ferreny per resistir mesades enteres els atacs somuts de la Mort i, al final, sortir-se’n, alabat sia Déu, victoriós i indemne.

Que la Montserrat no hagi vingut aquest matí, això no em fa gaire molèstia; però, el que m’empipa una mica és que cap de les seves innombrables germanes no s’hagi manifestat fins ara per venir a explicar-me, balbucejant, el perquè d’aquella absència. A vegades, massa desimboltura de part del personal envers la direcció no manca de deixar-me pensarós. Això no contrastant, estic una mica decebut. No he d’amagar-ho. Fins ara em pensava, una mica ingènuament, que el fet de ser jo aquell que havia permès a la Montserrat la seva admissió a la botiga, havia de valer-me, de part d’ella, una mena de tracte preferencial, una cosa com un ascendent, un dret personal que em permetria de ser-hi prou amic per rebre’n, almenys en part, algunes confidències privilegiades. Aquesta és, si fa no fa, la impressió que em va fer, ahir al vespre, quan vam topar cap a les vuit a la plaça de la Llotja. Em va semblar que estava molt alegrada en veure’m, allà, així, d’improvís, entremig de la gent, i jo, per no fer-m’hi veure desafectat, vaig convidar-la a beure un aperitiu.

Ens vam asseure a la terrassa del Cafè de França, de cara l’un a l’altre, parlant d’una cosa i altra, tal com convé a persones que se senten en confiança.

Treta la bata groga de la Casa Moliner, la Montserrat urbana tenia escassíssims punts en comú amb la Montserrat botiguera, aquella que jo havia conegut fins aleshores. Duia unes faldilles de coloraines, una mica curtes, que, en asseure’s, se li havien arromangat un pam amunt, ensenyant-me indiscretament un genoll ben format i un naixement de cuixa força evocador, el conjunt socarrimat com una crosta de pa. Encara que jo no ho volgués, aquella exposició lleument eròtica m’atreia la mirada i, per què no dir-ho, també la d’alguns vianants masculins.

Quan la Montserrat se n’adonà, clavà la seva mirada en la meva, una mica agosaradament i em somrigué, però no féu res per rectificar la impudícia de la seva positura. En aquell instant precís, potser jo hauria preferit que, demostrant una mica més de decència, la Montserrat hagués intentat encara que només fos un semblant de rectificació; però no, res! Va quedar tal qual, indiferent a què podia provocar la seva actitud en els altres. Indiferent almenys aparentment.

Recordo que aquella negligència volguda de part seva encengué en mi una flamarada sobtada i tèrbola de desig carnal. Aleshores vaig esguardar-la més bé. Portava una camisola de fil molt i molt prima sota la qual es dibuixaven fidelment els sostenidors. Uns sostenidors d’aquells que són moda ara, fets amb un gènere de punt gairebé tan tènue com una teranyina. L’aurèola dels mugrons d’un pit abundós i generós se li inscrivia per transparència en dos cercles, color de castanya, sota la tela blanca de la camisola. D’aquell instant enllà, la conversa va agafar un caire una mica picant amb, de tant en tant, algun sobreentès un xic verd; però, segons semblava, la Montserrat no era pas una xicota especialment pudibunda. Alguns joves, que passaven pel costat nostre, li destinaven mirades inquisitòries i admiratives que no deixaven d’irritar-me i d’afalagar-me alhora.

Tot ben mirat, crec que és difícil de dir que la Montserrat sigui una mossa realment bonica. Personalment no ho crec pas, encara que, en qüestions de dones, més que en altres dominis, resulti atzarós d’establir-hi criteris irrefutables. A vegades, quan la miro, li trobo els ulls molt expressius amb aquelles ninetes brillants com botons d’atzabeja. M’embadaleixo en mirar els esbatecs de les seves pestanyes, llargues i negres com ales d’ocellet. Quant a les seves celles, les veig tan finament dibuixades, que encara no he pogut esbrinar si són veritables o si només són una ratlla artísticament dibuixada amb un llapis d’afait.

Altres vegades, per més que l’examini, no la trobo gens bonica. M’adono que té els ulls massa a prop l’un de l’altre, cosa que quan és vista des d’un cert angle li dóna uns aires de rata. Altres vegades li veig els llavis molt carnosos, morruts com els d’una negra, la qual cosa, tot i essent força vulgar, ajuda a subratllar més bé l’ambient de sensualisme que l’envolta. Però, sigui com sigui, bonica o lletja, estic gairebé segur que hi ha pocs mascles capaços de resistir gaire temps una Montserrat que s’entossudís a voler fer que s’entrebanquessin amb ella. Però, de moment, en aquella terrassa de cafè, la Montserrat no semblava gens cohibida per projectes d’atacs de ciutadelles masculines i jo no em sentia ni poc ni molt amenaçat per cap intent de conquista montserratina. Pel que fa a aquestes coses, puc dir que, fins a un cert punt, estic a cobert dels perills, perquè, ara ja fa temps, m’he injectat una vacuna per immunitzar-me’n.

De molt jove, passada l’edat de la pubertat, confusament vaig sospitar que el problema de les relacions sexuals m’esdevindria crucial si no hi parava esment, que com més anirien passant els anys pitjor esdevindria la meva situació. Hi entreveia que em podria fer atènyer altituds irrespirables si no sabia trobar-hi a temps la solució adequada. No vaig necessitar gaires temptatives per adonar-me que una xicota d’uns divuit anys, que «es deixava fer», que em permetia algunes incursions indiscretes, sabia fixar sempre a temps i estrictament els límits del maneig. Que, aviat, el jove explorador que era jo aleshores, toparia cada vegada més contra la muralla insuperable de les convencions morals de la noia.

Només un beneit incurable pot, per gaire temps, quedar sense saber que, siguin quines siguin les extravagants peripècies a les quals acceptarà de sotmetre’s per complaure la fantasia femenina, la noia objecte de les seves secretes esperances guardarà sempre present en el seu caparró el mateix rera pensament atàvic, la raó d’ésser de la seva existència de noia: ser un esquer prou agradable i no deixar-se passar mai una sola oportunitat permetent-li d’enganxar definitivament un estaquirot a l’ham de la seva canya del maridatge. Una vegada ben afermada la presa, només li bastaria una estrebada. En canvi, quan en lloc de córrer les noietes em buscava una dona casada, no trobava res de tot això, ni decepcions ni perills.

Quan una d’aquestes, qualsevol que sigui, em concedia un sol petó, un petit petó de res, tota la resta seguia, naturalment, sense oposició. Amb una dona casada, no es necessita de fer el ridícul, parrupejant hores enteres al seu voltant per fer-la caure al llit. Molt sovint m’ha passat que ha estat ella la qui primera m’hi estirava! En canvi, abraçar una noieta no significa res. No hi ha res de guanyat, ans al contrari! A vegades, perquè els seus llavis, de passada, han vorejat i potser tocat els llavis d’un noi, ja es pensa estar prenys i s’esglaia en pensar en les conseqüències de la seva conducta escandalosa.

No crec que la Montserrat sigui tan ximpleta per ignorar del tot alguns aspectes de la vida. Avui dia, les noies són molt més espavilades que no ho eren les mares en aquesta edat. Estic gairebé segur que la Montserrat ja ha fet el salt que fa passar una noia innocent del període documental a l’experimental. Hi ha unes certes actituds en ella que no deixen lloc a dubte. Però això no és el meu problema.

Abans, alguns anys enrera, jo, igual com molts nois de la meva edat, corria les faldilles per procurar de posar-me els nervis en repòs i per fer-me afluixar una mica el ritme cardíac. Però trobar-se una mossa complaent no és pas una feina regalada i, per un succés tímid i ocasional, quants fracassos no han d’experimentar-se abans! Però jo, d’ençà que conec la Roser, només recordo vagament què podia ser el meu estat de xicot enaiguat, lànguid o decandit; l’estat del noi enamorat i ple de bona voluntat que recorre un per un tots els carrers de la ciutat i no acaba de trobar-se la companya idònia i comprensiva que consentirà a obrir-li els seus braços i els seus llençols, apaivagant així les manifestacions eventuals d’un sobreplè una mica sentimental i força glandular.

Ara que, equiparar la Montserrat amb la Roser seria voler comparar la nit amb el dia, triar entre una cabellera negra i una de rossa, entre una pell fosca i una de clara, entre una femella mamelluda i una de pit menut, entre una noia de dinou anys i una senyora de trenta, entre una xicota soltera i una dona casada i, sobretot, entre un batibull d’embolics i el refugi de la seguretat. Seria voler comparar coses que no són comparables.

Vaig fer la coneixença de la Roser ara deu fer uns tres anys. Recordo que era a l’estiu, ja que es ballaven sardanes a les places, com se sol fer a Perpinyà, als vespres, a la bona temporada. Passava ben per atzar pel costat de la plaça de la Porta de la Sal quan vaig sentir tocar-hi una cobla. Vaig acostar-me, atret tant per la música com per fer-hi el badoc. Al cap d’una estona vaig entrar en una rodona i, per pura casualitat, vaig trobar-me al costat de la Roser. Vaig divertir-m’hi d’allò més, perquè s’ha de dir que la Roser no balla pas la sardana, la sent i la viu més que no la balla.

Hi demostra una noblesa de moviment incomparable. Girant una mica el cap vers ella, tot ballant i sense perdre el compàs, vaig fer-li compliment, acompanyant les meves paraules amb una lleu pressió dels meus dits sobre els seus. Ella em regracià amb un somriure i, també, amb una pressió una mica insistent de la seva mà. Renoi! Ja hi era! En aquell segon precís, estava segur que havia trobat aquella mossa raríssima que buscava pertot arreu sense trobar-la mai enlloc. Havia trobat aquella que comprendria els meus problemes d’acne a la cara i el meu excedent glandular. Tot seguit, sense esperar que acabés el cant de la tenora, vaig estirar la Roser a fora de la rodona. No hi posà cap dificultat. Sense dir-nos cap paraula sobrera ens havíem entès. Aquella mateixa nit vam dormir junts.

La Roser és la dona d’un viatjant que trasteja pels departaments limítrofs amb un cotxet, i amb quatre maletes plenes d’articles de vetes-i-fils. Per guanyar-se les garrofes i també les de la seva dona, està obligat a recórrer els pobles, d’anar d’una banda a l’altra a presentar-hi la seva mercaderia, condemnat a estades variables en durada lluny de casa seva, lluny de la seva dona, que comparteix amb mi la solitud nocturna. A vegades, el marit torna a casa seva només pels dos dies de descans de final de setmana.

Personalment, no podia jo escaure més bé que amb la Roser. Aquells dos dies de descans del marit esdevenen per a mi dos dies de vacances. Quaranta-vuit hores durant les quals torno a ser solter, torno a ser lliure com l’aire. No pas que la Roser exerceixi qualsevol dictadura amorosa o altra, però aquells dos dies són sempre els benvinguts.

Molt sovint, en casos de triangles com ho és el nostre, la gent tot seguit tira la pedra a la dona adúltera, sense mirar-s’hi més. Això no falla mai. Després, escup a la cara de l’amant i plany el pobre home de marit, víctima, sense saber-ho, de la mala sort. Jo no estic gens d’acord amb aquesta interpretació de la justícia. El marit banyut és potser l’espècie d’homes més sortosa. El marit enganyat no té cap problema. Tot li llisca com un palet. No sap res i no sabrà mai res. Va passejant-se en la vida, somrient, feliç en veure els seus amics tan plens d’atencions, fent tot el possible a fi que desconegui sempre la seva desventura. La seva dona, per enganyar-lo més bé, l’acull a cada una de les seves tornades a casa, igual com a la vinguda del Messies. El gombolda com una criatureta, traient-li les sabates, fent-li de massatgista per als seus peus adolorits, donant-li bona teca per inclinar-lo a pensar poc. El marit és, i queda, una persona respectable i, a vegades, respectada.

En canvi, pel que fa a l’amant, la seva situació no pot sostenir la comparació amb la del benaurat marit, a cap nivell! Ell ha d’esperar que estigui desparada la taula matrimonial per apropar-s’hi, anguilejant, i aprofitar-ne les quatre engrunes caigudes a terra. I això sense tenir en compte les condicions, a vegades bufonesques, en què el torneig amorós dels amants decanta més cap a la paròdia carnavalesca que no pas a escenes idíl·liques pròpies de Romeo i Giuletta.

Amors de ganga, molt sovint consumits a corre-cuita, ell amb faldons de camisa al vent, ella amb mitges sense treure, en previsió d’una sempre possible intervenció marital. En aquests triangles, no hi ha dubte, el bon paper el té sempre el marit; el dolent escau sempre a l’amant.

Falta un quart per les dotze. La matinada a la botiga ha transcorregut tal com jo ho havia previst: poca gent ha passat la porta i pocs cèntims han caigut a la caixa. Tanmateix, seria injust de pretendre fer portar la culpa d’aquesta mancança econòmica tota ella a la «meva clienta» de la pega. Honestament, crec que, al capdavall, hi interfereix per molt poca cosa. Comercialment parlant, el dijous és el dia més trist de la setmana. Molts s’estimen esperar fins al dissabte per fer les compres. Els és una manera indirecta d’estalviar-se temporàniament el diner, de postergar l’instant ineluctable de la despesa.

És ben conegut que, a l’hora de pagar, aquell que cobra troba que li són pocs cèntims, en canvi l’altre, aquell que se’ls ha de treure de la cartera, a aquell li sembla que li són molt i es pensa que el diner se li fon entre mans com la neu al sol. Igual! A més d’això, un costum ben arrelat vol que s’estreni molt els diumenges i poc els dies feiners. Sí! El dijous és, sens dubte, el dia més trist de la setmana.

En canvi, el dissabte, la gent acut a la botiga com si s’hagués publicat que, aquell dia, tot hi era de ganga o fos venut a meitat de preu. No acabem de donar-hi l’abast. Pel que fa a avui, segurament que la darrera clienta del matí és aquesta que acaba de sortir ara. Em triga que truquin les dotze, l’hora de tancar la botiga i d’anar-me’n a casa. Ara en tinc prou, prou i massa. Estar-me per tantes hores desenfeinat o gairebé desenfeinat em desanima completament. Tinc la moral al grau zero.

Quan passa massa estona sense que entri ningú a la botiga, cada cop sento el mateix: temo que, tot d’una i aparentment sense motiu, la gent desconegui del tot el camí de la botiga o que passi pel davant sense entrar-hi. Atès que aquesta situació calamitosa perdurés gaire, potser estaríem obligats a tancar. Aleshores, sense la meva feina, ¿què esdevindria jo? No sabria fer res d’altre! A vegades, hom es queixa, per dir quelcom, que res no rutlli tal com ho voldríem, hom troba que tot ens va de gairell; però, bé o mal, es va fent camí. Sigui com sigui, però camí! Mentre que sense feina no es va enlloc.

No és pas que mai hagi tingut la vocació de vendre calçat, jo! Això no! No he tingut mai cap il·luminació encegadora intimant-me a dedicar-me en cos i ànima al culte de la sabata en tots els seus aspectes! Però una cosa o altra s’ha de fer en la vida. Ja que he emprès de fer aquest ofici, haig de fer-lo tan bé com sàpiga. No és ni millor ni pitjor que un altre i, a més, és el meu. Tant com la gent caminarà, anirà gastant sabates i, mentre es gastin sabates, jo tindré feina. Això és un fet innegable, una llei lògica, una mena de moviment perpetual, un cargol d’Arquímedes gegantesc i econòmic que engega tota cosa.

Les dependentes senten arribar l’hora de plegar la feina i d’anar-se’n cap a casa seva a dinar. Trastegen, desvagades, d’una banda a l’altra de la botiga, sense motiu, només per matar l’estona. Una d’entre elles, no sé quina, és ja al vestuari, bescanviant-hi la seva bata groga per la seva vestimenta personal. De la caixa estant i sense girar el cap, no puc saber qui és, ja que la porta vidrada que em fa ofici de mirall no està arreglada convenientment per reflectir-me’n la imatge. Ara, que això tampoc no té gaire importància. La feina del matí es pot donar ja per acabada. Abans de tancar la botiga, em caldrà demanar a una amiga de la Montserrat de passar a casa d’ella per veure què li ocorre.

Això és un detall, però no caldria que me n’oblidés. El personal té sempre propensió a criticar aquells que el manen. No m’agrada gaire de ser obligat a demanar un servei a una dependenta, però no puc fer diferentment, encara que això surti una mica del marc habitual de les atribucions de cada un, tant de les de la dependenta com de les meves. Això, més que tota la resta, fa que estigui empipat. Si la Montserrat sabia, ja des d’ahir, que avui no vindria a la botiga, li costava poc de dir-m’ho mentre érem a la terrassa del cafè. Però, no! Res! Aleshores, tenia massa feina, ensenyant-me les seves cuixes o el seu pit, amb la intenció maligna de Déu sap què! Potser comptava conquistar-me! ¿Per qui es pren aquella?

D’acord! Li enviaré la Maria o qualsevol altra i, així, la qüestió serà resolta. Tanmateix, ja que no havia de venir avui, és estrany que no me n’hagi parlat ahir o que, almenys avui, no s’hagi manifestat de cap manera! Deu haver-li passat alguna cosa imprevista. A ella o a algú de casa seva.

Encara que no ho vulgui, aquell somni meu de la nit passada em mareja, em trasteja pel cap, insistidor. Segons es diu, no hi ha somni que no tingui un motiu pregon. Potser sí! Personalment, estic gairebé segur que si ahir, la Montserrat i jo no haguéssim topat casualment a fora i no haguéssim pres l’aperitiu en aquella terrassa de cafè, ella mai no hauria interferit en el transcurs de cap somni meu.

D’ençà que ens coneixem, mai no havia pensat tant en ella com ho faig d’ençà d’aquest matí. Maleïts siguin els somnis! Vés a saber com m’ha vingut aquella carrinclonada! A vegades, menjar massa, o menjar massa greixós, a la nit, aquelles dificultats digestives m’engeguen en malsons desballestats. Però això si no és gaire normal, almenys és lògic i molt comprensible.

Recordo que, una vegada, en una època en què tenia disset o divuit anys, un dia festiu m’havia ajuntat amb una colla heteròclita de joves, per moure una mica de gatzara. Perquè tots els qui hi érem havíem begut una mica massa de cervesa; vam anar a parar a la vora del mar, a Canet Platja. Hi feia una calorada ofegadora. Jo, igual com els meus companys, devia tenir la cara envermellida. No puc beure gaire sense que, tot seguit, l’alcohol no em pugi al cap. Vaig estirar-me a la sorra i em vaig adormir com un soc. Al cap de poca estona, vaig sentir, arran de pell, com uns tocaments, uns frecs lleugers i ràpids, indefinibles.

Tot i adormit, vaig decretar que aquella fregadissa me la devia fer alguna mosca. Aleshores i inconscientment, amb la mà, vaig procurar de desfer-me’n. Però, no acabava de treure-me-la del nas que, tot seguit, la sentia posar-se’m a l’orella. Maquinalment, jo repetia el mateix gest de defensa i, invariablement, la mosca em saltava del lòbul de l’orella als narius i viceversa. Enfurismat en adonar-me que no aconseguiria mai a desembarassar-me’n, vaig provar d’aixafar-la. Vaig acabar clavant-me bufetades! Pena perduda! Aquella mosca semblava immortal i es reia de tots els meus paranys.

Aquella escena va perdurar fins que esclafiren i em desvetllaren les rialles homèriques dels meus companys, reunits de quatre grapes entorn meu. Algun bromista impenitent, aprofitant-se de la meva dormideta, a què s’afegia una mitja embriaguesa, em feia pessigolles artístiques gràcies a un brot d’herba, ara als meus narius, adés a l’orella. Aquell bri d’herba, per raons personals, jo l’havia transformat en una mosca importuna, la qual cosa justificava a ulls meus el meu capteniment.

Ara, que no hi ha mesura comuna entre aquell somni de la mosca i el que vaig tenir anit. Al primer, vaig aportar-hi una explicació clara i raonada; en canvi, al segon, no. No crec pas que jo hagi tingut mai el pensament, per més colgat que estigui a dins meu, de fer qualsevol cosa a la Montserrat, amb o sense el seu consentiment. Mai no l’he mirada d’altra manera que com a dependenta, una dependenta com totes les altres, ni més ni menys. Encara que, tot ben mirat i pel que fa a allò tocant als pensaments més secrets i íntims de la persona humana, s’hagi d’anar amb molt de compte. Ben entès, m’és impossible d’afirmar-ho amb tota certitud, però suposo que el fet d’haver passat una estoneta amb la Montserrat a fora de la botiga, va ésser un esdeveniment suficientment considerable per tenir una influència determinant quant a la definició del meu somni, justificant així, i en una certa manera, la intrusió violenta i nocturna de la Montserrat en la meva vida privada.

Tot ben mirat, això d’haver violentat una noia, només en el transcurs d’un somni, no vol dir pas forçosament que allò hagi de ser el pensament d’una persona dolenta. En el dormir, ocorren tantes coses independentment del qui les pensa, que no pot dir-se’n que, en uns certs aspectes, allò impliqui de part seva una total responsabilitat. A més a més, res no diu que aquell somni hagi de ser interpretat com a cosa funesta. Estic segur que si ho preguntava a la tia Magdalena, ella sabria donar-me’n el significat. La tia és una dona vella i molt supersticiosa. Està convençuda que la reverència servil que demostra envers tota cosa una mica irracional li ha permès de passar a través del sedàs de l’existència i d’atènyer sense danys ni entrebancs l’edat avançada de vuitanta-vuit anys. Té molta cura d’un llibre cabalístic que li dóna la interpretació adequada de tots els seus somnis, senzills o estrambòtics.

El guarda detingudament endreçat en el calaixet de la seva tauleta de llit, sens dubte per poder-lo consultar, cada matí, en desvetllar-se abans que no s’oblidi del seu somni. Acorda una importància molt gran a les profecies d’aquell oracle de butxaca i observa escrupolosament els consells que li dispensa, siguin quins siguin. Admès que, en una oportunitat, s’hi aconsellés de no ficar el nas a fora durant una setmana sencera, si no vol que se li trenqui una cama o un braç en un accident, estic segur que s’estaria vuit dies sencers a casa seva. El mirament meticulós que la tia dedica al seu llibre, els estratagemes puerils que, quan jo era jove, la tia utilitzava a fi de no deixar-lo mai al meu abast, tot allò excitava en gran manera la meva curiositat. Tant i tant, que vaig decidir que no podia fer menys que furtar-l’hi, encara que per només una estoneta. Prou trobaria un enginy per apoderar-me’n sense que la tia s’adonés de la meva indiscreció.

Els joves són molt més entremaliats i astuts que no creuen les persones grans. No va ser-me gaire difícil de reeixir en el meu propòsit i de fullejar el llibre d’amagat de la tia. Per fi, anaven a ser-me divulgats aquells misteris estrictament reservats als iniciats. Anava a aprendre algunes d’aquelles revelacions sobrenaturals que decideixen el destí dels homes, cosa que justificava i de prou la cura amb què el segrestava la tia.

Era un miserable opuscle, molt prim, brut i escornat per les innombrables ditades de la tia i engrogueït pels anys. Tirava més a llibreta d’estalvis que no a obra compiladora aplegant en un sol volum la quinta essència de la clarividència humana, acumulada per segles i segles de cogitació rigorosa i per una multitud de comprovacions científiques. Hi vaig tirar una mirada perquè sí, per dir-me que, així, no hauria comès gratuïtament el meu petit lladruny. Aquella llibreta constava d’uns cinquanta fulls de paper baratíssim, molts dels quals eren mig estripats. Havia d’anar-hi amb molt de compte en girar-los per no agreujar-hi les esquinçades o per no esgarriar-ne algun de desenganxat.

Girant-ne el primer full, vaig veure-hi una llista alfabètica de noms que, suposadament, devien representar la cosa somiada. De cara a cada un d’ells, estaven redactades algunes frases obscures, d’estil telegràfic que, segons vaig comprendre, devien ser la interpretació sibil·lina de la cosa somiada. Vaig poder-hi saciar el meu gust per la tafaneria. Vaig aprendre aquell dia coses força estranyes i, ben entès, insospitables.

Així, per exemple, en arribar a la lletra pe, hi vaig llegir que aquell que havia somiat pastanagues estava segur de guanyar un plet. Sí, senyor!, un plet! (No s’hi precisava si aquell vegetal somiat havia de ser cru o cuit, a dins de terra o a fora). Jo que mai no he somiat pastanagues, mai tampoc no he guanyat cap plet… Ni n’he perdut cap, tanmateix! També vaig llegir-hi que somiar que es perdia un paraigua no era pas una mala cosa, ans al contrari! Perdre el paraigua marca obsequi. No s’hi precisava gens la categoria del regal. Però, per mi, una cosa és segura: aquell que dorm no necessita paraigua. Prendre’l tot i somiant no li fa falta, llevat del cas en què plogués a fora i que hi hagués goteres a la cambra. En aquest cas, l’aigua rajant a la cara del dormidor el desvetlla i, acabant el dormir, acaba el somni.

Sortós aquell que somia carbasses, car pot emprendre qualsevol cosa, de qualsevol manera, i no li cal amoïnar-se de res: tot li sortirà bé. En això no hi ha problema. Ara que la dificultat resideix, evidentment, en el fet que s’han de somiar carbasses, cosa que no deu ser gaire corrent.

Però, el nec plus ultra, el refinament suprem de la clau dels somnis el vaig trobar en les xifres. Tothom sap que en les xifres resideixen alguns misteris inexplicables. Hi ha en elles interrogacions que no obtindran mai resposta, així la numeració que, començant al zero no acaba mai. També hi ha el valor de «pi» i el nombre incommensurable de decimals que en resulta. Però el llibre de la clau dels somnis de la tia no s’enfarfegava en consideracions d’aquest ordre. El propòsit seu era fonamentat en altres bases i els seus objectius eren molt judiciosament escollits, encara que el rigor matemàtic quedés plantejat, qualsevol que fos el raonament emprat.

És així que vaig saber que somiar xifres més altes que 78 no valia res. Tota cosa empresa pel somiador de més de 78 quedaria incerta. En canvi, per totes les xifres a sota, es podia esperar legítimament un bon èxit. A més a més, aquell que coincidiria a somiar 490 o 343, per a aquell, res no seria prou lluït ni prou benèfic. El dia en què es compri un bitllet de loteria, només haurà d’esperar amb paciència el dia del sorteig per presentar-se a la taquilla a cobrar-hi. Aquell, per endavant, està assegurat de guanyar-hi. Personalment, mai no he tingut la sort de somiar aquelles xifres miraculoses i, si m’ha passat, ha estat sempre a la insabuda meva. Això fa que mai no he comprat cap bitllet i tampoc no hi he guanyat mai.

Llevat de la tia, ¿quin beneit, en la nostra època, pot encara creure en aquelles galindaines? Ni un! La televisió, l’avió de reacció i els homes arribant a la Lluna han fet perdre molta influència a la màgia en general i a l’ocultisme en particular. Això no obstant, és evident que hi haurà sempre una part de la nostra personalitat que escaparà a la lògica, una part nocturna de nosaltres mateixos que vindrà, a la nit, per ajudar-nos a evadir-nos del nostre món industrial i rebec, que ens permetrà d’alliberar-nos, per un temps, dels seus constrenyiments.

La millor prova n’és el meu somni de la nit passada. Vet aquí un somni que em va ocórrer, sense ni desitjar-lo, ni buscar-lo, ni provocar-lo, ni tal sols pensar-lo conscientment, però va ocórrer! Quan vaig recordar-me’n, cosa que no va ser-me gens fàcil, mentalment vaig reveure aquella escena de la violació com si, realment, l’hagués perpetrada jo. Encara ara, en tinc presents tots els detalles en la memòria, fins els més petits i els més insignificants.

Per exemple, recordo molt bé que vaig aparcar el cotxe al peu d’una olivera, just a l’indret on arrencava el caminoi baixant entre les vinyes. Recordo molt bé aquella olivera. Era un arbre venerable, més que secular, com ho són moltes oliveres. Aquella tenia el tronc tortuós, cobert de nafres. Aquell arbre, m’és tan fàcil d’imaginar-lo, que passa com si el veiés de debò. No sé quantes vegades en ma vida he agafat la carretera que lliga Perpinyà i Narbona, potser cinquanta, potser cent vegades, això sóc ben incapaç d’avaluar-ho; en canvi, no em recordo d’haver-hi vist mai cap olivera, tal com la hi he vista en el meu somni. D’altra banda, estic segur que, aquesta nit, n’hi havia una! Això sol demostra molt bé que no he de refiar-me gaire de les coses somiades, per més que, en el dormir, semblin verídiques.

Car, en el fons del meu ésser íntim, estic convençut que, allà, en aquell indret precís, no hi ha hagut mai ni olivera, ni embrancament de carretera, ni cap camí entre vinyes. És la lògica absurda del meu somni que m’ha obligat, a la insabuda meva, a forjar-me coses i esdeveniments falsos. He estat forçat a imaginar-m’ho, ja que el meu somni exigia que, allà, hi hagués totes aquelles coses que eren absolutament indispensables per apuntalar la veracitat de la seva teoria. Tot allò no és res, sinó una farsa, una justificació de part meva, igual com abans, a la platja, el brot d’herba que em corria pels forats del nas o pel lòbul de l’orella no podia ser, en cap manera, altra cosa que una mosca que m’atabalava.

Tota aquesta història comença a pesar-me. Estic enfadat contra la Montserrat que no ha vingut a treballar, acreditant així, en mi, no sé quina tesi idiota. Estic enfadat contra mi mateix, perquè m’encaparro tan fermament en el meu somni. Si la Montserrat hagués vingut aquest matí, jo pa hauria oblidat totes les peripècies nocturnes i absurdes del dormir. Crec que, a vegades, sóc una persona massa puntimirada. Voldria que tots els esdeveniments seguissin, una vegada engegats, un ritme regular, sense sotragades ni embolics, fins al seu terme normal.

Sempre hi ha una roda mal untada que grinyola o que no vol voltar. Una persona diferent de mi no es capficaria en trencacaps inútils per un no res. Però jo no en sé. No puc acostumar-me a deixar-ho córrer. No m’estaré quiet fins que aquest afer no haurà estat estipulat de manera ben clara. Per tranquil·litzar-me, prou sé ara què em toca fer. Per endavant sé que és un paper ridícul i estúpid que faria rebentar de riure una persona que ho sabés. Sé que faria més bé de deixar-ho tot de banda, però no! Tot ha estat ja decidit a dins meu. No puc suportar les situacions equívoques, i de situació equívoca, no n’hi haurà aquí! Ho tinc ja tot planejat i resolt. D’ara a uns deu minuts, una vegada la feina matinal acabada, aniré a casa meva, trauré el cotxe del garatge, agafaré la carretera de Narbona i aniré a veure si hi ha o no hi ha olivera allà, a l’embrancament. M’adonaré si sí o si no hi ha allà aquelles mates de ginesta. Per endavant, estic segur que serà un viatge en va, que no hi trobaré res de tot allò. Allò que em semblava tan evident en el meu somni, quan, vist a la claror del dia, perdrà tot el seu misteri, tota la seva validesa.

Però haig d’anar-hi! L’individu que viu a dins meu, amb cara de jutge de sentències inapel·lables, aquella segona personalitat meva que no està sempre d’acord amb mi ni mai satisfeta sinó de perfecció, aquella ho exigeix i, en una certa manera, jo també!

Ara, a mi més que no pas a les dependentes, em triga que toquin les dotze. Em triga de tancar la botiga i d’anar allà, a buscar-hi els ets i els uts d’un somni estrambòtic. Prou sé que no hi trobaré res, perquè no hi ha res per trobar. Però la complexitat de la meva personalitat vol que, a vegades, vagi jo a la recerca de coses introbables, així, gratuïtament, perquè en el transcurs d’un somni m’ha passat una cosa estranya, sense cap ni cua, com passa en gairebé tots els somnis.