Henoc

An En Miquel de Unamuno

I

Henoc és la ciutat mare

de les ciutats d’aquest món.

Viatger, ningú sap ara

les ruïnes a on són.

A l’orient fou bastida

del carme isolat i buit

on penja l’inútil fruit

de l’arbre d’eterna vida.

I dels vergers primitius,

a l’hora silenciosa,

creia sentir, enyorosa,

la remor dels quatre rius.

II

Temps enrera, no hi havia

fites, partions ni tanques;

per tots, com la llum del dia,

eren els fruits de les branques.

Temps de pau i germanor,

que les famílies humanes

dormien en les cabanes

obertes, sense temor.

Llavors s’alletava el nin

als pits de la bèstia brava,

i la fera els peus llepava

de la mare de Caín.

En la terra, verge d’odis,

no hi havia teu i meu;

no hi havia furts ni codis

ni més sobirà que Déu.

Mes la mort, sols coneguda

per la sentència del cel

en el cos nafrat d’Abel

mostrà la imatge temuda.

I la sang del primer crim,

germe de la humana guerra

fou la senyal del règim

que impera damunt la terra.

Vents de maledicció

els llinatges dispersaren,

i els fills de Caín fundaren

la primera nació.

III

Com un formiguer obscur

que l’ocult neguit enfebra,

amb els cors plens de tenebra

senyaren el doble mur.

Dins el clos, amb pedres fortes,

bastiren murs i vivendes,

varen barrotar les portes,

varen cloure les hisendes.

Per la lluita i la venjança

forjaren el glavi agut,

grillons per la servitud

i cítares per la dansa.

La fam, que una casta irrita

contra l’altra, començà:

la primera llei fou dita

pel govern del rusc humà.

Hi hagué pobres i rics,

les ovelles foren toses;

ressonaren els repics

en les forges tenebroses.

I la raça condemnada

va créixer dins la ciutat

filla del crim, i fundada

per Caín, fill del pecat.

I des de llavores, més

que l’home contra la fera,

l’home contra l’home és

la llei que en el món impera.