An en Mateu Rotger
Mercès, amic; he fullejat ton llibre.
Brunyint el marbre d'una llengua morta,
hi talles de relleu altes figures
com en el fris d'un temple.
Entre les grans evocacions, imatges
de santedat i d'heroisme, alternen
inspiracions humils que el privilegi
de l'amistat honora.
Així, l'ensomni de la nit cesària
que ma rudesa modelà d'argila,
trelladares al bloc incommovible
que cisellava Horaci.
Els fulls de bronze burilats per Tàcit
m'encomanaren la calor febrosa
d'aquella Roma delirant que duia
la mort en les entranyes.
Amb ritme tremolenc el pols glatia,
i en mon cervell al·lucinat, de sobte,
rastre deixà de meteor esplèndid
la imperial tragèdia.
Mes debades en bàrbares estrofes
volgui vessar-la palpitant i viva.
L'ona de foc emperesida hi passa
com entelat reflecte.
Tu, deslligant-la de la rima indócil,
en l'ampla majestat de metre hel·lènic,
la retornares a la llum i l'aura
de la visió primera.