Després de deixar-ho reposar un parell de dies, la Maria passa pel magatzem i, al despatx, parla amb el Joan. La Maria, reflexiva, li diu:

—Hi he pensat, Joan, i veig que tant tu, que ets s’encarregat des negoci, com jo, que som sa fiia de l’amo, podem passar per sa gestoria i demanar si hi ha res pendent, encara que això no mos garanteix res de lo que volem. Però crec que tu t’estimes més no anar-hi, i ho comprenc, això és una cosa més meua que no teua…, a tu tant se te’n dóna blanc com negre, d’en Lluís. Som jo qui hi està realment interessada.

El Joan, en sentir-la a dir que ho comprèn, ha pensat que tal vegada li hagi llegit el pensament i conegui el seu interès per l’Antònia. Però tot seguit pensa: “No pot ser, aquè en sap ella des fet que a sa gestoria hi trebaia una dona que m’agrada?”, tot i que no descarta que aquesta capacitat de veure a l’interior dels altres sigui genètica i ella n’hagi pogut heretar alguna cosa.

La Maria, en veure’l a cavil·lar, fa:

—Res, res, deixa-ho fer, ja hi passaré jo, això és cosa meua. Només hei vengut per dir-t’ho, perquè t’ho llevis des cap.

—Bé, bé.

I s’acomiaden.

Al Joan, tot i sentir-se alleugerit, no li fa gaire gràcia veure’s així, exclòs del seu interès pel Lluís. No sap exactament per què però no li és indiferent aquest al·lot.

La Maria no vol deixar-ho per a demà i, sense pensar-s’ho dues vegades, se’n va a la gestoria. L’atén l’Antònia, qui de forma molt amable, però escarida, es limita a dir-li que no hi ha res pendent de son pare, i que li agraeix que hagi passat per interessar-s’hi. Però és especialment el to que ha usat aquesta dona el que li fa entendre que no hi ha res més de què parlar.

No li queda, doncs, altre remei que estirar la llengua al Lluís. I decididament, es proposa buscar-lo. No sap, però, com fer-ho. Haurà d’esperar a trobar-se’l pel carrer. I això tant pot succeir avui mateix com poden passar anys abans que es doni la coincidència. Pensa a quines hores del dia no cal intentar-ho perquè treballa, però tampoc no sap quin horari fa. A més, recorda que el dia que seia amb el Joan al Mar y Sol, era a mitjan matí quan el van veure a caminar pel moll. “No me puc passar tot es dia en es carrer, esperant es miracle de creuar-me amb ell”, es diu. Ara comprèn millor les dificultats del Joan per trobar aquell infant que ja no ho és. En comparar-s’hi veu que ell encara ho té més difícil. Almenys ella el podria reconèixer si el trobés, cosa que no està a l’abast del Joan.

No hi veu altra sortida que seguir fent vida normal però, això sí, amb els ulls ben oberts.

Avui és un diumenge assolellat de tardor. La Maria i el seu company, després de fer una passejada, s’asseuen i prenen el vermut a la terrassa d’un bar de Vara de Rey, en el que fou el bar Cristal. El Kiko troba que darrerament la Maria li proposa molt sovint prendre alguna cosa en terrasses d’aquestes cèntriques, on ella es dedica a observar la gent que passa. Quan fa ja una estoneta que hi són i tenen els gots gairebé buits, arriben dues dones i un home, que s’asseuen a la taula lliure del costat. La Maria reconeix a l’acte una de les dones: és la de la gestoria, i se saluden amb un educat somrís. Els altres semblen parella. La Maria diu al Kiko:

—S’està bé aquí amb aquest solet, no és ver?

—Sí.

—No en faries un altre? A jo em ve molt de gust…

—Idò facem-ne un altre… —diu ell, complaent.

El Kiko s’adona que la Maria ha deixat de fixar-se en la gent que passa. Tot i que segueix mirant, sembla tenir les antenes girades cap a la taula que s’acaba d’ocupar. Conversen sobre Formentera. Ella parla castellà. Ell va canviant, depèn de la persona a qui s’adreça. Ell té una retirada a la secretària del gestor. I la Maria veu confirmada la seva suposició quan sent que l’altra dona diu:

—Tendrías que haber visto a tu primo bailando después de la boda…

Pel que diuen, sembla que ell no havia estat mai a Formentera. Sembla que s’ho varen passar molt bé, però de l’illa no en van poder veure gran cosa perquè va fer molt mal temps. Això no obstant, la pluja els va oferir alguna cosa digna de recordar. Quan ell conta a l’Antònia que des de la finestra de l’habitació de l’hostal van veure un home palplantat al mig de la plaça de San Ferran, amb la cara alçada, tot xop i bevent aigua del cel…, la Maria està a punt d’esclatar de riure…, però es conté, fa com si no hagués sentit res, i girant-se cap al Kiko li diu en veu baixa.

—Després t’ho contaré…

Des que el Joan va tornar de Formentera i, més encara, des que va parlar as Cubells amb la Maria, l’afany per la recerca d’aquell infant no és el mateix. Ha canviat, no es pot dir que hagi disminuït el seu interès, ans al contrari, és més intens que mai, però és diferent. D’ençà que en va sentir la companyia sota l’aigua a Sant Ferran, la seva presència el sadolla i, alhora, l’estimula a buscar-lo, però confiant molt més en la intenció i l’atenció que li dediqui que en les perquisicions que pugui fer. Sembla com si hagués perdut la pressa. Moltes vegades ha sortit al carrer mirant joves i desitjant l’impossible: que succeeixi quelcom que li obri alguna porta. Però sap, com tot pescador, que no per passar moltes hores a la mar, piquen els peixos. Es tracta més aviat d’endevinar el lloc, l’hora, o de canviar d’esquer… Ara ha començat a confiar més a mantenir oberts els ulls que en les pistes que puguin aparèixer. Vol aprendre a fixar-s’hi.

Així com a la Maria li va costar poc embrancar-se en suposicions extravagants per tal de tenir una explicació coherent del que considera misteris de son pare, el Joan és poc inclinat a aquestes volades. Ell és partidari de cercar les raons en la maduresa personal de l’amo. Ell deia que val més fixar-s’hi que preguntar, i pensa que en això de ‘fixar-s’hi’, el Josep era un mestre. I ell vol ser-ne un aprenent. “Potser amb so temps arribi, fixant-m’hi, a veure-hi més”, especula. Per trobar aquell infant confia més a aprendre a estar atent que a anar pel món preguntant. “Si aprenc a fixar-m’hi, tal vegada el podré descobrir si passa vora jo, però si no és així, puc tenir-lo davant es nassos i no reconèixer-lo”, pensa. Darrerament li ha passat pel cap més d’una vegada que aquesta secta, com en diu la Maria dels ‘naltros’, bé podria ser ‘la colla del que s’hi fixen’. El convenç més una explicació d’aquest tipus que la de màgies negres i satanismes.

La Maria ja li ha dit que no va aconseguir res a la gestoria. El va telefonar de seguida al magatzem, perquè estigués al corrent, i li va demanar:

—Si te’l trobes, intenta aconseguir almanco alguna dada que m’ajudi, com on trebaia, on viu…, no ho sé, alguna cosa que em permeti localitzar-lo.

—Clar, no passis pena, posaré es meu radar en marxa. I parlant de radars, si es teu detecta s’al·lot que jo busc, ja ho saps…

—Sí, sí…, però crec que es radar que necessitam per lo teu haurà de ser molt potent i sofisticat…

—Jo crec que aquesta colleta des ‘naltros’ són especialistes en radars, jo els dic ‘es auscultadors’.

Ella riu.

—No riguis, no… No m’estranyaria que es seu radar consistís simplement a mirar amb un ui obert i un de tancat… Si mos entrenam bé, tal vegada un dia podrem tu i jo posar un negoci. Aquè te pareix?: “Maria i Joan S.L. Detectius auscultadors”.

—Estàs com una regadora…

—Bé, bé…, tu fixa-t’hi.

—Ja ho faig, Joan… Per cert, ara que estam de broma, s’altre dia, mirant sa gent a passejar per Vara de Rey des d’una terrassa, per si veia en Lluís, me va passar pes cap que ell deu ser de s’edat des que tu busques…

—Tens raó, tal vegada ell me pot proporcionar alguna pista…

—O tal vegada és ell…

—Aquè?

—Algú ha de ser…, per què no ell?

L’Antònia ha decidit aplanar el camí al Joan, que, al cap i a la fi, fer-ho possible és també el que ella vol. No sap on la pot dur aquest inici de relació però vol esbrinar-ho. De moment, tot el que en pot dir és que el Joan li cau bé. Ahir, abans d’adormir-se es deia: “Antònia, ja no ets una garrida, no te pots passar sa vida esperant, fé-t’ho venir bé. Per tu no és difícil. Saps on trebaia, ja ho has mirat en es seu dossier… A s’hora d’acabar sa feina passes per davant es magatzem, acompanyada d’algú, com si passejàsseu. Na Carmen, per això, és sa persona ideal, és una dona com tu, entén aquestes coses i li encanten ses intrigues. L’hi expliques, ho preparau i a veure aquè passa”. L’Antònia es troba molt bé amb ella des que el seu cosí la hi va presentar, van avenir-se des del primer dia. “Quan l’hi expliqui, ella entendrà que jo vui que en Joan pensi que és ell qui pren sa iniciativa. Es hòmens són així…”.

Planejar-ho ha sigut d’allò més divertit. S’han fet un bon fart de riure, tot i que l’Antònia no ha parat de dir a la seva amiga que no s’ho prengui de broma. No vol que se’n rigui d’ella ni del Joan. Però ella no se’n riu. Riu, és cert, i molt, però no se’n riu d’ells. S’ho passa bé imaginant aquesta actuació, que no es pot dir que sigui d’alcavota, perquè tot ha sigut ideat per la Maria i ella serà qui ho durà a terme. La Carmen hi va d’acompanyant, ja que una cosa així és millor no fer-la tota sola. Ho han preparat minuciosament. Ella sortirà de la feina deu minuts abans. Sap que el Jaume no li posarà cap inconvenient. Es trobarà amb la Carmen, i a les vuit, que és quan el Joan deu sortir, seran pels voltants del magatzem per deixar-se veure… Han pensat en la possibilitat que surti una mica tard: passejaran amunt i avall, ja que com que ell serà a dins, no les veurà a fer les maniobres d’apropament. Tot ho tenen previst per a demà al vespre…

Aquest matí, quan l’Antònia arriba a la feina, obre el despatx, encén llums i engega els ordinadors, ben poc s’imagina la sorpresa que l’espera. El Joan també ha preparat una estratègia: després de molt pensar-hi ha decidit actuar de la manera més senzilla i directa, telefonar-li i convidar-la a xerrar una estona. I ho farà passades les nou. Sap que el Jaume no arriba mai abans de dos quarts de deu, i que aquest és el millor moment per trobar-la sola. A les nou i cinc sona el telèfon:

—Gestoria Ribas, digui…

—Antònia?

—Sí, amb qui parl?

—Som en Joan…

—Quin Joan? —fa ella, malgrat haver-lo reconegut.

—Es tap d’una botella de cava…

Ella fa una rialla insonora, i deixa passar uns segons sense dir res fins que fa:

—Ah, el senyor Torres…

—Bé, això de senyor…, podríem deixar-ho anar, no te pareix?, ja saps, me dic Joan…

—D’acord, com vostè vulga…, vui dir, com vulgues.

—Quan mos vérem, me vaig quedar amb ses ganes de parlar amb tu, tenies pressa, però com que me digueres que ja parlaríem un altre dia, t’hei cridat…

Ell espera, per descomptat, que es faci pregar, i està disposat a acceptar dilacions molt comprensibles, així com els ficticis impediments inicials… A ella també li passen pel cap, i a mil per hora, moltes excuses, però en dècimes de segon, decidida, deixa de banda totes les consignes d’una dona com Déu mana i li respon:

—És ver, això te vaig dir, quan t’aniria bé que mos trobàssem?

Això l’ha agafat a contrapeu…

—Bé, no ho sé, quan tu pugues…

—A jo m’aniria molt bé aquesta nit…

—Avui? —fa incrèdul.

—Sí.

—Vols que et passi a recoiir quan surtis de sa feina?

—M’estim més quedar a una altra banda, si pot ser.

—Idò, tu diràs…

—Aquè te pareix a les vuit i quart, en es Montesol?

—Per jo, perfecte…

—Idò, fins llavò.

—Fet, allí mos trobam.

Quan pengen, tots dos, immòbils, fan la mateixa cara d’atordits pel cop mutu que han rebut. S’han quedat com dos estaquirots, però com que estan sols als seus respectius despatxos, es poden permetre uns minuts per encaixar-los i refer-se. És com si cadascú, al seu racó d’un ring, intentés alenar per seguir el combat.

El Joan és qui primer sent a sonar la campana de la represa. El despatxet que fou de l’amo té la porta de vidre transparent. D’aquí estant pot fer una ullada a gairebé tot el magatzem, i així controlar una mica el que fa el personal, però ara és ell qui podria ser observat pels treballadors, i no voldria que el veiessin amb aquest posat de babau. I per tal d’evitar-ho decideix anar al lavabo. “Jo, rompent-me es cap…, la crid…, i pareix com si ella estigués esperant que ho fes”, es diu sortint de la commoció, just començant a raonar. Està content. “Quina manera de complicar-me ses coses…!”, pensa mirant-se la cara al mirall dels serveis.

L’Antònia té més temps i no s’apressa. El Jaume no arribarà fins a dos quarts de deu, i si entra algú al despatx, l’atendrà, però això no és freqüent a primera hora. Fa totes les coses rutinàries per tal de posar en funcionament l’oficina, va a poc a poc d’un cap a l’altre, il·lusionada, però sense fer-se il·lusions. “Jo buscava com coincidir amb ell de manera que semblàs casual, i ell em crida. Jo volia que pensàs que era ell qui prenia la iniciativa, i la pren…, hei d’avisar na Carmen, tot queda cancel·lat…”. Però, on és la cita, no li ho pensa dir. “És capaç d’espiar-mos, li agrada tant ficar es nas…, ara deu ser a ca seua”. Li telefona, perquè si ho deixa per a més tard el patró serà aquí i no vol que se n’assabenti…

—Carmen?

—¿Sí?

—Hola, som n’Antònia.

—Ay, perdona, no te había conocido, voy aún medio dormida…

—Mira, de lo d’aquesta nit, res de res…

—¿Qué me dices?, ¿te echas pa’trás?

—No, no, res d’això. M’ha cridat i hem quedat per veure-mos…

—¡Pero qué dices!, anda, cuéntame…

—No, ara no, ara no puc, ja mos veurem… Te deix, que tenc gent…

No vol entrar en detalls, encara no ha paït la sorpresa i s’ha inventat una visita per ajornar explicacions.

La Laura ja no esperava contesta. Dedicada, ara de ple, a l’embaràs, el record del Felip i de les vacances a Bèlgica havia passat a un segon pla. Però avui ha arribat carta de Bruges per a ella. L’està llegint quan arriba el seu home, que en veure-la li diu:

—Què? Carta de Bruges, oi?

—Com ho saps? Que has vist el sobre?

—No. T’he vist la cara, amb aquella llum als ulls…

—Vols dir…

—Sí, dona, amb la llum que només he vist dues vegades.

Ella no diu res, i roman amb la mirada serena. A una mà té la carta, i l’altra reposa damunt del ventre.

—Potser haurem de tornar algun dia a Bruges, si aquest vellet és qui et fa sentir així…

—O a Eivissa…

—Que ho dius per aquell infant?

—Sí…, i per aquell home que em va tractar amb tant respecte quan jo estava trasbalsada.

—Bé, podríem fer un pensament, ara vénen els mesos millors per a les prenyades…, ja han passat els primers i encara falta molt per als darrers. A la criatura li deu fer bo aquesta llum…, n’estic segur.

I ella, pensant en Eivissa, en el temps que fa que no hi ha anat, fa:

—Però Déu sap on deuen parar… No sé si els reconeixeria…

—Suposo que et seria més fàcil reconèixer l’home que no l’infant…

—O no…

L’home la deixa sola, amb la carta. No sap què és el que ella veu ni el que sent quan aquesta mena de claror li brolla dels ulls, i pensa: “No sé si hi veu millor o si s’enlluerna amb aquesta llum”.

De l’estona que fa que té la carta a les mans se’n podria deduir que és molt llarga, però no és així: és curta, amable i una mica enigmàtica, com escau al remitent. Ella té la sensació que el Felip la coneix: “Potser no en fets i detalls però, en el fons, em coneix”. En la carta s’interessa precisament per algunes coses que va veure als seus ulls. “En la que jo li vaig enviar, no li deia res de mi, només que em van caure simpàtics tots dos. I aquest home només m’ha vist una vegada, a la terrassa del bar, però sembla que em conegui de tota la vida. Jo també recordo la seva mirada…”.

Després de dinar, fa una migdiada, i quan el seu home se’n va a treballar, ella es posa a contestar-li. Li conta en primer lloc allò que, per a ella, és ara el més important del món, és a dir, el seu embaràs. I després li explica que el seu home, en tres ocasions, ha vist una claror especial als seus ulls: quan li va contar l’episodi de l’infant sota la pluja, va ser la primera vegada; aquella nit a l’habitació de l’Hotel Académie a Bruges, la segona; i avui, llegint la seva carta, la tercera. La primera és la que li pren més espai a la carta, car ha d’explicar-li el que va passar a Eivissa, encara que només sigui per sobre. La segona, l’enllesteix amb unes quantes frases, mostrant-li l’estranya fascinació que li produí veure’l amb aquell jove al godshuis i algun detall referent a la troballa de la frase del gewoonte que va copiar. La tercera no passa de ser un curt comentari. Com a cloenda li diu que pensen fer un viatget però no han decidit encara a on. Les opcions inicials són Bruges i Eivissa. “El meu home em diu que amb aquesta llum als ulls estic molt maca…”, li escriu abans d’acomiadar-se’n.

En rellegir-la s’adona que no ha fet cap referència al jove que era amb ell, per la qual cosa hi afegeix una postdata, li demana que el saludi de part seva i li indica que, a menys que ell no ho cregui convenient, li faci extensiu el contingut de la carta.

El Lluís no ha explicat mai a la seva estimada coses de família perquè ella, malgrat saber que viu a pensió a casa d’una dona gran, mai no li ho ha preguntat. Ell no se sent ofès per això ni ho considera cap manca d’interès envers ell. Sempre li ha semblat que es tracta d’una manera de fer-li veure que ella no vol parlar de la seva. I ell no li pregunta res. No li cal fer-ho. Per descomptat que el motiu deu ser important, probablement greu…, però ha après a respectar, i a no voler posseir qui s’estima. En els seus ulls veu sovint un mar de tristor serena, i a vegades de dolor punyent, com de ferida oberta. Però per damunt d’aquestes aigües, de tant en tant navega una barca alegre. “Aquesta mar deu ser un passat inesborrable, en què es va trobar, sense demanar-ho i, per aquestes ones sa seua barqueta avança, parant ses veles en es vent”, pensa.

Els diumenges al vespre, no s’acomiaden mai al portal de casa de cap dels dos. Ho fan a la mateixa parada del cotxe de línia, o a algun altre lloc cèntric, si és que encara fan una darrera xerradeta o un darrer passeig silenciós. Ella sempre ha volgut arribar a casa sola i caminant. El Lluís respecta aquest desig. Ell veu quina direcció agafa quan se separen, però no sap on viu; té el seu número de mòbil però no el fix ni l’adreça.

Cada vegada que torna tot sol a casa, sap que del lloc on menja i dorm no se’n pot dir una llar. No té cap queixa de la seva mestressa, però troba a faltar una altra mena d’acollida. No és que enyori la casa del seus pares, perquè no en té ni el més petit record, però pensa sovint en ells, en la casa on devien viure, encara que era molt petit quan va passar aquell accident… I sempre acaba sentint una gran tendresa per l’avi Felip.

També pensa, emperò, en el futur que desitja. Li va fer molta gràcia el comentari que un dia li va fer l’avi: “Jo ja no hi pens, en es dia de demà, perquè per jo, ja ha arribat”. Però ell sí que hi pensa, i el veu amb ella. Li agradaria tenir un racó per a tots dos. Però en l’horitzó del seu futur, no veu per enlloc un matrimoni com l’habitual. No hi veu pares, ni mares, ni sogres; no hi veu bodes, ni convits, ni convidats, ni signatures, ni vestits blancs, ni regals… No hi veu res, només sent que l’estima, i que tot s’ho hauran d’inventar.

Aquesta nit, quan se’n va a jeure, pensa on li agradaria viure amb la Lídia. No n’han parlat mai, d’això, feliços amb el present, amb el dia a dia o, més ben dit, amb el diumenge a diumenge. Però potser comença a ser hora de fer-ho. La darrera decisió de pes que ha pres fou la de deixar Bèlgica, per viure la pròpia vida, esperonat per l’avi, quan a ell li semblava que desitjava retenir-lo a prop seu. I per començar una nova vida va triar la seva terra, que d’alguna manera, encara que llunyana, és també seva. Se li fa estrany ser eivissenc i tenir sang eivissenca, sense haver nascut a Eivissa i sent fill de pare i mare belgues…, tot i que amb cognom d’aquí. Ja fa un temps que s’ha assentat a Vila, on es guanya la vida amb aquesta feina que li aconseguí el Josep. Això li ha permès tenir cobertes les necessitats bàsiques, menjar i sostre, i començar a conèixer l’illa i els seus costums, però troba que ja és arribat el moment d’alçar el cap i dedicar-se a alguna cosa més que a sobreviure. “Recorda: primer sobreviure, després viure”, li va dir l’avi quan s’acomiadaren a l’aeroport de Brussel·les.

Vol parlar de tot això amb la Lídia, i vol demanar-li com voldria que fos el seu futur, què és el que ella desitja, el que li agradaria fer… Res no urgeix, però ni la feina que té és la que ell vol, ni viure aquí és quelcom definitiu. Res de la seva vida no ha de continuar necessàriament sent com és. Tenen la vida a les seves mans i poden triar. Il·lusionat i excitat, com qui es troba davant d’un full en blanc, sent moltes ganes de parlar amb ella, malgrat que s’han acomiadat no fa encara dues hores, després de passar el dia junts. “Per què hei d’esperar que arribi diumenge que ve?, quina llauna!…, jo la vui veure demà mateix”. I li truca. No és massa tard per fer-ho, però sí, completament inhabitual:

—Lídia?

—Sí, Lluís, aquè passa? —fa sorpresa.

—Res, res, tranquil·la, només volia demanar-te una cosa…

—I això? Digues, digues…, que vols?

—Mos podríem veure demà…?

—Que bé! Ja era hora…!

Això no s’ho esperava…

—Aquè vols dir…, que ja era hora…?

—Res, que jo t’estim tota sa setmana…

—I jo també!

—Ja començava a pensar que tenies una al·lota pes dies feners…

—No deu ser ver…

—Clar que no!, és broma, jo sé que m’estimes…

—Ah, bé…

—Idò, on mos trobam?

Quan ell li proposa el lloc habitual, ella li demana que en triï un altre, “un que no siga de diumenge”, li diu.

Durant els darrers quinze dies, l’Antònia i el Joan s’han trobat quatre o cinc vegades. Sempre al voltant de la taula d’un bar. El primer dia va ser el més difícil, perquè tots dos se sentien obligats a parlar i no sabien què dir-se, ni com posar-se, però volien provar-se, veure si això podia prosperar o si era millor deixar-ho córrer. Semblaven dos infants, que es miren, es temptegen, fins que arriba aquell moment en el qual, de sobte, es posen a jugar com si es coneguessin de tota la vida, o bé s’allunyen l’un de l’altre. Però tenien ben clar que ells no són dos infants. Prou que voldrien gaudir de l’espontaneïtat i naturalitat dels menuts! Als nens no els sap gens de greu romandre callats en aquests temptejos, en trobar-se junts per primera vegada. En canvi, ells se senten obligats a no deixar espais de silenci a la conversa, com si fossin forats vergonyosos. Tampoc no volien parlar només de superficialitats. Hauria sigut un mal començament…, i un excés d’intimitat hauria estat fora de lloc… Però de posar-se a jugar… ni parlar-ne!, sobretot tenint en compte quin és el tipus de jocs que els agraden a fadrins com ells. El primer dia, en trobar-se a prop l’un de l’altra, a tots dos els van caure per terra les idees que s’havien fet, aquestes coses que només són veritat a la imaginació. Cadascú va veure les arrugues de l’altre, el color de la seva pell, tots dos es van adonar com es miraven i com s’esquivaven, tots dos s’ensumaren sense que es notés, tots dos van parar més esment a la música del que l’altre deia, que a la lletra…

I quan els gots de les begudes que havien demanat ja eren buits, cap del dos no sabia si demanar-ne un altre per allargar la trobada o si donar-la per acabada. La lluita entre risc i prudència era ferotge, cap del dos no volia córrer massa, però tampoc anar massa a poc a poc. Però estaven insatisfets del que havien avançat, cadascú s’atribuïa a si mateix la responsabilitat d’un inici decebedor i pensaven l’un de l’altra: “Quina impressió més pobra de jo deu haver tret!”.

Malgrat haver anat amb compte per tal de no sacsejar gaire les ampolles de cava, no fos que el tap sortís abans d’hora, n’havien notat les bombolles, i a tots dos els havia agradat. I com que en matèria de resistència i coratge, la dona sol estar més ben equipada que l’home i no llança la tovallola tan fàcilment com ell, va ser ella qui, refiant-se més del que sentia que dels covards comentaris del seu capet, va decidir jugar fort:

—Joan, fa gaire temps que volies parlar amb jo?

—Que ho dius per lo sacsejat que anava s’altre dia? —va preguntar, per no respondre, notant escalfor a la cara, i tement-ne el color.

—No només per això.

—Idò, per què més?

Ell va notar que ella picava a la porta de la seva intimitat, i va sentir por i satisfacció alhora, però no es va fer enrere, quan ella va puntualitzar:

—Jo hei preguntat abans, i encara no m’has contestat…

—Tens raó. Sí, ja fa temps que no te puc treure sa vista de damunt —va fer ensenyant les cartes.

—Bé, idò ara me toca contestar a jo. M’has demanat per què més… Jo també m’havia adonat que em miraves…, però ho feies de molt lluny!

Aquestes petites frases els van bastar per acomiadar-se sense frustració, i per quedar per a un altre dia, disposats a obrir el cor una mica més.

Ahir, en sortir del bar on es van veure, no s’acomiadaren a la porta, com havien fet fins ara, partint cadascú cap a una banda. Caminaren junts un bon tros, sense que cap dels dos sabés on anaven. A la secretària no li ha passat per alt el bon humor del Joan d’aquests darrers dies, i com a bona tafanera, s’ha proposat esbrinar de qui s’ha enamorat, la qual cosa dóna per descomptat. Amagada darrere de les ulleres, no el perd de vista, vigilant que no es noti, és clar. Ara el veu palplantat a la porta de sortida, mirant cap a l’exterior, com si volgués convidar la gent a entrar i disposat a donar la benvinguda a qui s’acosti. Ella pensa que potser espera que la seva enamorada passi per allí…

Mentre l’observa veu a arribar dos homes i una dona, o almenys això li semblen, que el saluden i parlen amb ell. Els cabells, la vestimenta i el posat són de hippies. “Encara en queden…”, es diu. Suposa que li deuen demanar alguna informació, però la conversa s’allarga i ella ho atribueix a l’estat d’ànim xerrador i comunicatiu de l’encarregat. Al cap d’una estona veu, sorpresa, com els fa entrar i s’adrecen cap al despatx. Quan passen per davant seu, comprova que “no només tenen sa pinta de hippies, també en fan s’olor”. No han vingut a comprar res, i ella no entén aquesta estranya visita: “Qui són?, aquè volen aquestos peluts?, pareix com si els esperàs…”. Però de la seva oficineta estant, no pot sentir de què parlen.

Al cap de gairebé una hora, s’obre la porta i surten tots quatre. En passar de nou per davant d’ella, tot acompanyant-los cap a la sortida, sent com el Joan els diu: “Intentaré averiguarlo, ya os diré algo…”. “Aquè deu ser lo que volen sebre?”. El Joan, en haver-se acomiadat d’ells, des de la porta diu a la secretària alçant la veu:

—Cati! Me’n vaig a esmorzar.

—Molt bé —fa ella.

Hi ha alguns assumptes reservats, tant del negoci com de coses privades del Josep, als quals ella ha tingut accés pel càrrec que té, però a altres hi ha accedit, sens dubte, per la seva passió per tafanejar. Ara li encantaria que el Joan volgués esbrinar alguna cosa de la qual ella tingués coneixement. Li encanta saber allò que els altres ignoren. Hi ha coses que sap, però també n’hi ha d’altres que les té només embastades, i encara amb molts caps per lligar… Com a bona xafardera, guarda dades, indicis, qüestions obertes, que només amb el temps podrà aclarir. Mentre el Joan és a esmorzar, ella inspecciona el disc dur del seu capet i cerca a quina pregunta guardada en alguna carpeta d’assumptes inacabats la visita d’aquests peluts podria ser-ne la resposta. Però no troba el fil. Haurà de vigilar els propers moviments del Joan.

La Cati va començar a treballar per al Josep quan una secretària era tot el personal que necessitava. És la més antiga del negoci, i avui dia, després de tants anys, tot el seu món gira al voltant d’aquest magatzem, del qual coneix moltes tracamanyes. També sap moltes coses de la vida privada dels treballadors, petits detalls que, com peces de trencaclosques, ha anat ajuntant pacientment. Per això li fa molta por que l’empresa desaparegui, ja que per a ella és mitja vida. La feina i el personal, amb totes les ramificacions que comporten, són com una pel·lícula dins de la qual ella viu. Ja fa temps va renunciar a les esperances que algun home es fixés en ella, fins al punt que si això succeís, creuria que li prenen el pèl.

Del Joan no tem sorpreses. En coneix les reaccions, que per a ella són totalment previsibles. Des que la sueca el va deixar, l’ha considerat gairebé com un germà en la desídia i la desmotivació. Cert és que té les seves petites aficions, com el futbol, les partides de cartes, la pesca, els pebrassos…, però no hi ha res que el mogui de veritat, no té ambicions, ni il·lusió, ni passió…, és a dir, és com ella, un bon empleat. Ella també té les seves cosetes amb les quals es distreu, “però si un fa coses per distreure’s, vol dir que està avorrit”, es diu convençuda. I així l’ha vist fins ara, com un company d’avorriment, per a qui la feina és l’única cosa que el manté viu. Però “de fa un parei de mesos ençà, en Joan no és es mateix”, pensa amb aire inquisidor. Té la sensació que l’encarregat, tot i que s’apanya bé amb el negoci, té el cap a una altra banda. El bon humor d’aquests darrers dies n’és una prova més. Se’l veu més inquiet i més content alhora. “No sé aquè és lo que du entre mans… Ha canviat des que va morir en Josep… Però no sé si això hi té res a veure, ja que no pareix que li interessi quedar-se es negoci… No, no, sa cosa no va per aquí…”, rumia ella, que se sent incòmoda quan quelcom escapa del seu control. De fet, tot allò que surt del que és habitual la treu de polleguera. És només la secretaria, però no vol que res li fugi de les mans. I té molt clar quines són les peces que no li encaixen encara. No entén el canvi que ha fet el Joan, i pensa que hi ha d’haver alguna dona pel mig, hi posaria les mans al foc, encara que no se li acudeix qui pot ser. “Na Maria?”, s’ha preguntat a vegades, però no ho creu, té parella, encara que “Déu sap…, tal com va el món…”, però la troba massa joveneta per a ell… No veu clar què és el que pretén fer respecte a l’empresa, no sap si vol seguir-hi o si ja té una altra feina preparada per si aquesta li falla. No sap tampoc què és el que pensa fer la Maria amb el negoci. Li sembla que es du bé amb el Joan, però ella desconfia sistemàticament. “Desconfia i encertaràs”, és per a ella molt més que una dita.

Avui li ha aparegut una nova peça per encaixar, aquests hippies, que s’afegeixen a l’arxiu de persones que no té ubicades, on es troba també aquell jove que va venir a parlar amb ell, i del qual ara ja sap el nom, perquè ha trucat aquest matí mentre l’encarregat era a esmorzar.

En tornar, el Joan pregunta a la Cati:

—Res de nou?

—Sí, ha cridat un tal Lluís…

—Qui? —fa sorprès.

—M’ha dit: “Digui-li que som es jove que va passar a veure’l fa un parei de setmanes”.

—I no t’ha dit aquè vol?

—No, ha dit que ja cridarà en un altre moment.

—Cap cridada més? —pregunta acostant-se a l’aparell…

—No.

El Joan pren nota del número de la darrera trucada acceptada. Prové d’un fix, és un 971… Es tanca al seu despatx per dir-ho a la Maria. “Se n’alegrarà”, pensa. Són dues bones notícies: la primera és que el Lluís vol parlar amb ell, i la segona, que té un número amb el qual potser ella s’hi pot posar en contacte. Però en agafar l’auricular per trucar, es queda de sobte paralitzat i el torna a deixar al seu lloc. Ha recordat el que la Maria li va insinuar sobre la identitat del Lluís: “Tal vegada és ell…, algú ha de ser, per què no ell?”. I no sap què fer. Es demana qui deu estar més interessat a parlar amb en Lluís, ella o ell? La Maria li ha contat que cada cop que surt al carrer, no fa altra cosa que mirar pertot arreu, esperant coincidir amb ell. Sap que faria qualsevol cosa per tal d’aconseguir un número de contacte. L’ha vist tan obsessionada pel Lluís com ell va estar-ho per aquell infant. A ell també li interessa parlar amb ell, però potser no tant com a ella. És clar que ell està encuriosit per saber coses del seu pare, que probablement només aquest jove sap però, del Josep, ell n’era l’encarregat, no el seu fill.

“Però, i si fos s’al·lot que busc?”. I torna a passar-li pel cap que les habilitats del Josep podrien ser hereditàries, i per tant les intuïcions de la Maria podrien ser encertades… Veu que s’ha d’asserenar una mica…, i decideix esperar, deixar passar unes hores abans de fer res. S’aixeca de la cadira giratòria i va a parlar amb la Cati:

—Escolta, que en Lluís ha dit quan cridaria?

—No. Però no m’ha paregut que tengués gaire pressa per fer-ho…

—Bé, bé, gracis.

Ella registra al seu disc dur: “Està molt interessat en aquest al·lot…”.

Al migdia, poc abans de plegar, decideix, ara sí, telefonar a la Maria. No creu que sigui honest guardar-se la notícia. En primer lloc per l’amistat que els uneix, especialment després del diumenge de confidències que passaren junts, en tornar de Formentera, i en segon lloc perquè, al cap a i la fi, el que ella faci amb aquest número de telèfon no exclou el que ell en pugui fer. Tanmateix se sent amb un cert avantatge respecte a ella ja que el Lluís ha dit que tornaria a trucar. Sap que vol parlar amb ell. Però encara no ho ha fet. Des que ha tornat d’esmorzar fins ara, cada vegada que ha sonat el telèfon s’ha posat en guàrdia per si era ell.

Li telefona al mòbil perquè sap que als matins s’ocupa de les seves distribucions i no sol ser a casa:

—Maria?

—Sí, Joan.

—Tenc noticis.

—Bones?

—Sí. Són sobre en Lluís. Ha cridat, volia parlar amb jo.

—I això? Com ha anat?

—Jo era a esmorzar…

—Merda! Ai!, perdona…

—Però ha dit que tornaria a cridar. I tenc un número…

—Escolta, Joan… —fa tota exaltada—, tu tanques ara, no és ver?

—Sí, per què?

—Jo som prop des magatzem, mos podríem veure.

—Bé, on ets?

—Mira, puc ser en es Club Nàutic d’aquí a deu minuts.

—Fet.

—I no t’oblidis de dur es número!

—Clar, dona! Fins ara.

Al Club Nàutic li lliura un paper on ha copiat el número des del qual el Lluís ha telefonat. Ella hauria preferit que fos un mòbil però, evidentment, més val això que res. Se’l guarda a la bossa per trucar-li. Li pregunta a quina hora ha sigut, i ell li diu que prop de les onze. “Pot ser bo saber-ho”, pensa ella, però de seguida s’adona que no deu haver telefonat des de casa seva a aquesta hora, i també troba estrany que ho hagi fet des de la feina. Veient com van les coses, tots dos es conjuren per col·laborar i compartir informacions. Ell, emperò, no li diu res del seu interès per esbrinar si el Lluís és el jove que busca, pensant que ella, en fer-li aquell comentari, tal vegada feia broma…, i no vol dir-li que s’ho va prendre com si pogués tractar-se d’una intuïció, com les del Josep.

Contenta amb la notícia i amb la pista que du a la bossa, decideix contar-li el que li va succeir diumenge passat quan prenien el vermut amb el Kiko a Vara de Rey:

—Sèiem a sa terrassa des Cristal, i a sa taula des costat es varen asseure tres persones, una pareia i s’oficinista de sa gestoria.

—De quina gestoria? —preguntà sobresaltat.

—De sa gestoria a on vaig anar a preguntar si es devia res…

Ell es queda de pedra. De l’Antònia, no li ha dit encara ni mitja paraula. I intenta dissimular tant com pot…

—Sí, per lo que vaig poder escoltar, s’home d’aquella pareia era cosí de s’oficinista… Jo mirava si veia passar en Lluís, però vaig sentir que contaven coses de sa seua estada a Formentera, que va ploure molt… Però quan ella va començar a explicar lo que varen veure des de s’habitació de s’hostal, em vaig cuidar fer un fart de riure allí, davant tothom, me va costar molt controlar-me. Ella li deia: Tenías que haberlo visto, un tío en medio de la plaza, con el agua que caía y bebiendo lluvia allí, empapaíto, empapaíto, y tan feliz…

—No fotis! —fa ell incontroladament.

La Maria no entén com allò que a ella li va fer tanta gràcia, a ell sembla haver-lo incomodat…

Amb tot això ha oblidat contar-li la visita dels hippies…

El Lluís ha rebut quatre ratlles de l’avi, escrites darrere d’una fotocòpia de la carta de la Laura. El Felip ha cregut convenient fer-ho així, ja que aquesta vegada, d’una manera ben explícita, no exclou el Lluís de les seves confidències, ans al contrari, ve a dir que li agradaria que hi participés. Ella no es pot posar en contacte amb ell perquè no sap on viu el Lluís, ni pot saber que quan el va veure a Bruges, hi era tan sols de visita. Com que podria ser que la Laura anés a passar uns dies a Eivissa, l’avi ha pensat que estaria bé que el Lluís n’estigues al corrent.

Li fa gràcia el que conta la Laura de l’episodi d’aquell dia de Pasqua. Però el que més li crida l’atenció és aquesta claror que el seu home li ha vist al ulls tres vegades. Li sembla com si fos de conte de fades… Imaginant-se embarassada aquella dona que es va vessar pel damunt la cervesa, no pot evitar pensar en la Lídia: “naltros també tendrem un fii algun dia?”, es demana contagiat per la flaire màgica de la historieta que conta la Laura. Ell no ha vist mai llums ni clarors als ulls de la seva enamorada, i reconeix que li fa una mica d’enveja. “Jo veig sovent en es seus uis una mar trista i una barca alegre…”. Té ganes de contar-li el que diu la Laura. Però no vol llegir-li la carta, que no és més que una fotocopia grisosa, seca, sense color… S’estima més fer-ne tot un conte per a ella, amb aquest fet de l’infant que bevia aigua de pluja, i narrar-li-ho un diumenge que faci bo, a l’ombra d’un garrover, posant-hi emoció, relleu, color, sons i màgia a les paraules, per tal d’encantar-la i fer-la somiar. És clar que això no és cap conte, és realitat, és l’experiència de la Laura, però “si sa vida és com un conte, per què no poden ser es contes realitat?”.

Avui es troba molt romàntic. D’ençà que es veuen entre setmana, no entén com ha pogut viure veient-la només els diumenges. Si tot segueix així, aviat no podrà suportar passar una nit lluny d’ella. Cada cop se li fa més penós acomiadar-se quan s’acosta l’hora de separar-se. Ja fa temps que vol aconseguir allò que comença a semblar-li més urgent que la moto: una caseta, un piset, el que sigui, però un racó per a ells, per quedar-s’hi adormits abraçats… Una moto és per desplaçar-se, per anar d’una banda a l’altra, però en aquests moments el que ell voldria és no moure’s del seu costat…

Aquesta tarda no la veurà, ella no pot, té coses per fer. En sortir de la feina passeja tot sol per Vila. Pensa a telefonar al Joan, però no li ve de gust fer-ho, i ho deixa per a un altre dia, ja que allò que vol preguntar-li no és res que li corri pressa. El que li ve de gust és saludar la Laura i agrair al Felip les notícies d’ella que li ha fet arribar. Compra un parell de postals i s’asseu a un bar per escriure-les. Comença per la que ha triat per a la Laura, una del passeig de Vara de Rey:

En afegir-hi el número del mòbil pensa que és més prudent enviar-la dins un sobre tancat. I tot seguit escriu a l’avi una postal de les murades:

Aquesta no necessita sobre. Paga la canya que s’ha pres, surt del bar i va a l’estanc a comprar el sobre i dos segells. Allí mateix hi posa les adreces, i, a la primera bústia que troba, les lliura.

La Cati, que segueix atentament els moviments del Joan, s’ha quedat amb un pam de nas en veure que ell no té cap intenció d’amagar-los-hi:

—Cati, me’n vaig a sa gestoria a veure si puc aclarir lo que volen aquestos hippies. No crec que estiga gaire a tornar.

—Molt bé —ha fet ella, sorpresa, sense gosar demanar-li de què es tracta.

L’Antònia sap que passarà pel despatx. Li ho va dir ahir al vespre per tal d’evitar-li un sobresalt innecessari. No li va dir, en canvi, què és el que hi anava a fer. Sap que ha quedat directament amb el Jaume, i ella, com és natural, no li ha fet cap pregunta. Tampoc no li ha comentat res del que li va explicar la Maria sobre la trobada que tingué a la terrassa de l’antic bar Cristal. Ell desconeix si l’Antònia ha lligat caps, si el va veure a l’estació marítima quan tornava de Formentera, si d’alguna manera l’ha relacionat amb el que li va explicar la xicota del seu cosí… En definitiva, ignora si l’Antònia sap que aquell que es trobava empapaíto y feliz sota la pluja a la plaça de San Ferran era ell. Ho veu poc probable. Però per més que es diu “si ho sap, tampoc passa res”, no li fa gaire gràcia que se n’hagi pogut assabentar per altres, tot i que considera molt normal no haver-li parlat d’això fins ara. És cert que no passa res si ho sap, però a l’alçada que es troba la relació que tenen, tal vegada és millor esperar per contar-li-ho. Tem que fer-ho pogués provocar una frenada en la creixent confiança que li mostra ja que, segons com es miri, això sembla ben bé l’acte d’un boig. “Perquè ho pugui entendre li hei d’explicar moltes coses abans, però encara no hei trobat s’ocasió de fer-ho. Aviat l’hi contaré tot…”.

El Joan té moltes ganes que arribi el moment d’estar amb ella sense aquesta necessitat de parlar dels respectius passats… Li agrada molt xerrar amb ella, però creu que s’expliquen massa coses, tenint en compte que tant l’un com l’altra paren més esment al que s’amaga darrere les paraules que al que es conten. Aquests dies recorda molt sovint l’amo i la importància que donava al fet de fixar-s’hi per tal de conèixer una persona. També, amb molta freqüència, li passen pel cap versos de la postal misteriosa, sobretot allò de l’aigua que encara no bull, i allò d’auscultar el que se sent…

El Jaume el rep al seu despatx:

—Bé, Joan, tu diràs —fa en to mig d’amic, mig de gestor.

—Mira, Jaume, ahir varen venir a veure’m uns hippies. Bé, venien a veure en Josep. Quan els vaig dir que era mort, es varen regirar una mica i no sabien aquè fer. Volien demanar-li alguna cosa… Es veu que tenien un tracte amb ell sobre una finca…

—Sí, ja sé de què em parles… I aquè volen?

—No ho sé, no m’ho varen explicar, volien parlar amb en Josep…, no amb jo. Sonava com si volguessen reclamar alguna cosa d’una finca, com si hi tenguessen alguns drets…, no ho sé. És sa impressió que me va fer. Però ja saps, per aquesta gent es drets…

—Ja t’entenc…

—Volen sebre a qui dirigir-se. Jo els vaig dir que intentaria sebre’n alguna cosa…, per això hei vengut a veure’t, per si tu…

—Mira, en Josep no era es propietari d’aquesta finca, que en diuen can Felip…

—Sí, alguna cosa així anomenaren…

—És d’un amic seu que fa molts anys que no és per Eivissa, i va demanar an en Josep que de tant en tant li donàs una uiada. Quan aquesta gent la va ocupar, va informar es seu amic, i ell li va dir aquè fer amb ells… No sé exactament quin és es tracte que tenien, però no els va voler fotre fora… A jo em pareix que an aquesta gent, quan no els dius que no, es pensen que els has dit que sí…

—Però vols dir que ara només ells saben en què consisteix es tracte que tenien amb en Josep?

—Això crec, no pens que es propietari ho sàpiga, durant molt de temps no ha volgut sebre’n res…, i confiava molt en so seu amic.

—I deu ser millor que no sàpiguen que l’amo no en sap res…

—A jo també m’ho pareix, si ho saben es poden inventar es tractes que tenien amb en Josep i complicar-ho tot. Imagina’t que ara diuen que en Josep els havia promès Déu sap aquè! Qui els diu lo contrari?

—Bé, però per això estan es papers, una cosa així, de paraula, no té cap valor…

—Justament sobre això trebai…

—Ja.

—I aquè es lo que els puc dir, si és que tornen?

—Mira, no ho sé, perquè sa cosa està una mica embuiada. A més, com deus comprendre, d’això no en puc parlar gaire, hi ha una discreció professional que hei de guardar. Tenc s’encàrrec de fer gestions sobre sa propietat d’aquesta finca i sobre tota sa paperassa legal, escriptures, etcètera. Clar que tothom pot anar en es registre i demanar lo que vulga…, però ja te dic que sa cosa no està encara mica clara.

Quan torna cap al magatzem, el Joan intenta relacionar fets. Podria ser que l’amo de la finca fos el de la postal… Ha estat a punt de preguntar-li alguna cosa al final de la conversa, com on viu aquest home, quin és el seu nom…, però tal com anaven les coses no li ha semblat ètic fer-ho, seria ficar-se on no el demanen…

Abans de marcar el número que li ha passat el Joan, la Maria ha preferit esperar, ha volgut aclarir-se una mica i preparar el que li vol preguntar, i sobretot, com preguntar-ho. Passats dos dies, deixa de donar-li voltes, i li truca, disposada a dir-li clarament: “Lluís, m’agradaria parlar amb tu”.

Marca el número, i s’hi posa una dona:

—¿Diga?

—Bon dia, voldria parlar amb en Lluís.

—No, ceñora, Lui no stá.

I la Maria, per no complicar les coses, canvia de llengua.

—¿Pero vive aquí, verdad?

—Cí, cí… pero ce ha ío porque ce ha muerto zu abuelo y no cé cuando vorverá…

—Claro, lo entiendo… Llamaré dentro de unos días.

—¿Y quién é uzté?

I ella dubta si dir-li-ho, però pensa que és millor fer-ho.

—Soy Maria.

—Po mu bien, ya ce lo diré.

—Adiós y muchas gracias.

—De na, hiha, vaya uzté con Dió.

La Maria no ha gosat demanar-li on ha anat, però del que la dona li ha dit en dedueix que el seu avi no vivia a Eivissa… Malgrat no haver-hi pogut parlar, està contenta perquè ara el té localitzat. Deixarà passar uns dies i li tornarà a trucar.

En absència del Lluís, sembla que tots s’hagin quedat travats. La Lídia és potser qui més el troba a faltar. No s’ho esperava, ella que sent com un deure vital ser independent. Sap per què se n’ha anat, per enterrar el seu avi a Bruges. No li ha donat més detalls, però ha sigut la primera vegada que li ha parlat d’un familiar. Mai no li ha dit res de pares, ni de germans. Tot i no poder evitar la curiositat, sap que si ell no obre aquesta porta, ella podrà mantenir tancada la seva. Li sembla que el Lluís no li ha parlat de família per respectar el seu silenci sobre la seva, però no n’està segura. I ara li fa por que ell ho faci, perquè no voldria sentir-se ni obligada, ni tan sols convidada, a contar coses de la seva… Malgrat tot, té moltes ganes que torni per estar amb ell.

Sense ell, la Maria no pot fer ni una passa per tal d’esbrinar coses de son pare i, ara que per fi té el seu número de telèfon, està ansiosa per parlar-hi. El Joan, en canvi, espera amb molt d’interès que li truqui de nou, tal com va dir que faria.

A l’enterrament del Felip hi ha poca gent. El Lluís, molt afectat, no obre boca. Sent el que diuen, però no escolta. Res del que passa al seu voltant no li arriba dins. Tot ell, recollit, roman només amb l’avi, amb aquest home que ho ha sigut tot a la seva vida. El recorda i se n’acomiada, sense permetre que res el distregui. No coneix els que es troben a la cerimònia, suposa que són amics o coneguts del Felip, tal vegada algun parent de l’àvia Hanna, difunta… Tots són gent gran. Tal vegada per això li ha cridat l’atenció un jove de la seva edat, o potser una mica més gran que ell. L’avi mai no li va parlar de família. Considerava que el que li va explicar sobre la mort dels seus pares, el Toni i l’Ida, en aquell accident a Noruega, era tot el que li calia saber. Mai no li va dir que tenia un germanastre. Probablement li ho ocultés perquè amb aquell nét no s’hi avenia.

El pare del Lluís, abans de casar-se amb l’Ida, va tenir una relació amb una dona, de la qual va néixer el Johann. Dos mesos després se separaren no gaire amistosament, i la mare es va dedicar a posar tants entrebancs com va poder per tal que el Toni tingués el mínim contacte possible amb el seu fill. I aquesta actitud la va fer extensiva a tot el món d’ell, i per tant a l’avi Felip. El Lluís, emperò, de tot això no en sap res. En aquests moments, per descomptat, la darrera cosa que faria fóra posar-se a xerrar amb el assistents a l’enterrament. Amb prou feines alça la mirada quan dóna la mà a aquell de qui rep el condol.

El Johann té ben clar que aquest jove que sembla absent, perquè es troba reclòs amb l’avi dins seu, és el Lluís, fill del mateix pare que ell. Els motius que l’han dut a ser present a l’enterrament no són fruit de bons sentiments envers l’avi comú, ja que no ha tingut mai tracte amb ell, sinó d’interessos testamentaris. Sap, probablement informat per la seva mare, que l’avi tenia una finca a Eivissa, i no descarta reclamar-ne, si pot, algun dret, com a fill del Toni. Aprofitant-se d’aquest parentesc es va atrevir, fa un parell d’anys, a encoratjar uns amics seus, entestats a dur a terme una experiència hippy, a instal·lar-s’hi, pensant que l’avi no gosaria posar-los impediments, tractant-se de coneguts de qui, al cap i a la fi, ell és un nét. I així ho feren.

Un dia els amics del Johann varen rebre la visita del Josep que, de tant en tant i per encàrrec del Felip, hi anava a fer un cop d’ull. En veure aquesta colla a la finca, com si fossin a casa seva, els digué que venia de part del propietari i que volia saber amb quin permís s’hi havien instal·lat. Ells li contaren que eren amics d’un nét de l’amo. El Josep ho va comunicar al Felip, qui, malalt com estava en aquells moments, no va voler entrar en disputes amb el Johann, a qui no veia mai, i va decidir fer els ulls grossos. D’aquesta manera arribaren a un acord provisional amb el Josep, després de saber que ho havia consultat amb el propietari. Ara, mort el Josep i mort el Felip, ningú més que ells no sap en què consistia aquest acord.

Malgrat trobar-se amb poques forces, el Felip va pensar que en remetre la malaltia buscaria la manera de deixar les coses clares. I així ho va fer. Com que el Lluís no en sabia res, d’aquesta finca, ni del seu germanastre, el Felip es va estimar més que seguís sense tenir-ne coneixement, per no embullar-ho tot amb disputes absurdes. Però, en canvi, va dissenyar tota una estratègia per tal que ell en fos l’hereu, sense fer testament. No volia que, mentre ell visqués, es descobrís la seva voluntat, per evitar enfrontaments innecessaris. No se’n temia res, del Lluís, però li constava que el Johann o la seva mare havien intentat esbrinar si n’havia fet, de testament. Ell no volia fer-lo perquè no es refiava dels secrets oficials, que “amb quatre duros deixaven de ser secrets i passaven a ser de domini públic”, pensava, i com que el Johann estudiava periodisme, era més a prop que ningú de les sofisticades tècniques per aconseguir filtracions, i coneixia el dret a no revelar les fonts d’informació. Tal vegada fossin exageracions, extravagàncies o manies seves, però el fet és que no va voler fer el tràmit testamentari habitual.

Preparant el procediment per deixar ben clara la seva voluntat, el Felip s’ho va passar d’allò més bé. A ell li agradaven les coses misterioses. Solia dir que la vida és un joc de misteris i que els humans estem entossudits a ignorar-ho. I, com que era aficionat a la criptografia, va elaborar tot un muntatge al voltant d’una postal, en la qual va escriure un petit poema que contenia allò que se’n podria dir el seu testament ideològic. En lloc de signatura hi va posar un seguit de números. Tenia clar que una simple prova grafològica, a l’abast de qualsevol, bastaria per demostrar-ne l’autoria mitjançant les cartes i els poemes que deixava, escrits sempre a mà. No calia doncs signar-la. La va enviar al seu amic de l’ànima, el Josep, i va prendre nota de la data del lliurament a Correus. Un parell de dies després li va enviar un telegrama que deia: “Josep, no perdis la postal. És important”. Per carta, va demanar-li que encarregués a un bon gestor fer un parell de gestions. En primer lloc, que s’assegurés que a l’escriptura de can Felip no hi manqués cap requisit legal, la qual cosa li semblava necessària perquè d’això ell mai no n’havia tingut cura. En segon lloc volia que el gestor aconseguís donar valor notarial a la forma que havia triat per manifestar qui n’hauria de ser el nou propietari quan ell morís. Es tractava d’un paper que adjuntava, en el qual, escrit a mà i signat, deia:

“El destí de la finca de can Felip, quan jo mori, es troba descrit en forma de criptograma, a la postal que vaig enviar al Josep Planells el dia onze de gener del 2008. Només una persona té la clau per desxifrar-lo”.

La feina del gestor, gens fàcil, per cert, consistia a donar validesa testamentària al document dels seus jocs criptogràfics. El Josep feia d’intermediari: ell enviava al Felip les coses que el gestor li donava i lliurava al gestor las que del Felip rebia. El Felip no les tenia totes: no sabia si podria aconseguir el que es proposava, tot i que quedava ben palesa la seva voluntat. D’aquesta manera el Johann no podria tafanejar al testament, perquè no existia, i el Lluís no sabria, fins que la postal caigués a les seves mans, que existia una finca de la qual era l’hereu. Per això es va assegurar que el Lluís no en perdés la pista.

El Josep va morir sense saber què hi feien aquells numerets a sota del poema, i ara, un cop mort el Felip, només el gestor Jaume Ribas té coneixement de la voluntat del Felip, que no es podrà fer efectiva fins que aparegui la postal i la persona que en té la clau.

El Lluís sap que la té la Maria, però no sap res del document que el Felip va posar en mans d’un gestor. El Felip ja hi havia pensat, en la manca d’aquesta baula, i per tal de solucionar-ho els va posar en contacte demanant-li que passés pel seu despatx a pagar una factureta i que al magatzem li donarien l’adreça. D’aquesta manera el Felip s’assegurava que quan al Lluís li manquessin peces del puzle, recorreria a aquest home, ja que li constava que era qui duia els seus afers a Eivissa.

Darrerament el Lluís ha sentit quelcom més que curiositat per conèixer el contingut de la postal, però no ha volgut adreçar-se a la Maria directament. S’ha estimat més parlar amb el Joan, que va ser qui la va descobrir dins d’un llibre, al calaix de la taula del despatx del Josep. Aquest fou el motiu de la seva trucada al magatzem, però no el va trobar. Ara que el Felip és mort, la curiositat ha passat a ser necessitat, i en lloc d’anar a veure el Joan, pensa visitar la Maria, parlar-li sense embuts i demanar-li la postal.

El Lluís, un cop enterrat l’avi Felip, ha tornat a Eivissa. A Bruges no hi té res per fer. Malgrat el seu interès per esbrinar els misteris que s’amaguen a la postal, el que vol ara és estar amb la Lídia. No sap si li contarà moltes coses o poques, però el que més desitja és reposar el cap entre els seus pits, sentint-la a respirar, envoltat pels seus braços. Potser es deu a les evidents mancances de la seva infantesa però, sigui com sigui, no hi ha res al món que el faci sentir més en pau. I el que ara vol per damunt de tot és això, pau i companyia, després de la dolorosa soledat que sent sense l’avi.

Aterra a Eivissa cap al tard. És dissabte, i el primer que fa és trucar-li. Queden per a demà. Faran una sortida de les seves. Ell li havia proposat que es trobessin aquest mateix vespre però, en veure que a ella no li anava gaire bé, no hi ha insistit gens ni mica, ja que no és passejar per Vila o seure en una cafeteria el que desitja. Quan arriba a casa, la mestressa, després dels compliments i del condol de rigor, li diu que va trucar demanant per ell una tal Maria. Sopa una miqueta, sense gana, i se’n va a dormir, cansat i trist, però il·lusionat per la retrobada de demà amb la Lídia.

El diumenge és lluminós, i el cel, blau i net. Ella no pregunta res, però agafant-li la mà, tot passejant, li transmet una comprensió incondicional. El troba trist, i ho entén. Ella sap molt bé què és la tristesa. També nota que ell se sent bé amb ella. Ell no té gens de pressa per parlar, i ella tampoc no en té perquè ho faci. Quan passen devora un garrover que els sembla adient, estenen en silenci una tovallola a terra. Ella s’hi asseu i recolza l’esquena a la soca. Ell ho fa també, però recolzant el cap al seu pit, i escolta el batec del seu cor. Passada una bona estona reposant junts, ell s’incorpora i seu com ella, amb l’esquena al tronc, al seu costat. De bon grat hauria seguit com estava, però la postura se li ha tornat incòmoda i li fa mal el maluc. Aleshores li agafa la mà i amb la mirada a la llunyania li diu:

—Lídia, ara som orfe del tot.

Ella no diu res. I ell, dolorit, després d’un silenci fa:

—Però tenc molta sort, tu m’estimes.

Ara ella tampoc no diu res, però li estreny tendrament la mà, aprovant el que ha dit.

—Es meus pares varen morir quan jo era molt petit… Es güelo ho era tot per jo…

Ella, en sentir aquesta confidència s’estremeix, i ell nota com afluixa la pressió de la mà, tremolosa, com si s’absentés. Ell, en adonar-se’n, fa més intens el seu tacte, movent els dits. Ella veu que no la deixa fugir, vol que segueixi allí, amb ell, i sent que, amb els dits, la tranquil·litza. Ella, reaccionant, li fa un petó molt lent a la galta, que ell rep com la millor medecina. I de nou queden callats…

La Lídia pensa que haurà de correspondre a aquesta confessió contant-li alguna cosa de la seva família, encara que no sigui ara. Però això es quelcom que fa temps que s’ha prohibit a ella mateixa amb una mena de conjura, com si volgués esborrar records del passat. I veient que no és moment d’entretenir-se amb les seves preocupacions, deixa anar el que pensa, dient-se: “Ara som amb ell”.

El Lluís se sent molt alleujat. El que li ha contat dels seus pares, el diàleg que tots dos han mantingut amb els dits de la mà, i aquest petó…, l’han deixat nou, alliberat per poder parlar d’altres coses i per canviar la música de fons de la retrobada. Sent tristesa, però és neta, potser més punyent, però sense dramatisme.

Li passa pel cap la Laura, la noia que es vessà la cervesa pel damunt quan ell seia amb l’avi a Bruges, i creu que hauria de comunicar-li la seva mort, ja que es cartejava amb ell, i si no li ho diu ell ningú no ho farà. “Na Laura dubtava entre Bruges i Eivissa, per fer una escapadeta; si sap que es güelo Felip és mort, no crec que tengui gaire interès a anar a Bèlgica. I si ella ve per aquí, m’agradaria presentar-li na Lídia”, rumia. “Aquesta nit li escriuré quatre raies”, es diu. “Ara és un bon moment per explicar a na Lídia sa historieta de s’infant que bevia bocabadat s’aigu de pluja. Li agradarà”, se li acudeix. I, sense pensar-s’ho més, li ho explica de tal manera que la té embadalida amb la narració.

La relació del Joan amb l’Antònia va per bon camí, a poc a poc creix la confiança i minva el sacseig del cava que els amoïnava al principi. Cada dia que passa gaudeixen més de la intimitat. El Joan està decidit a contar-li la peculiar recerca en la qual està ficat. L’interès per trobar aquell infant, que va i ve com les ones del mar, ha rebrotat en ell darrerament amb força, esperonat per la possibilitat que el Lluís sigui el jove que ell cerca. Malgrat que ho veu poc probable, ha trobat arguments per pensar que no és impossible. No té cap dubte que es tracta d’un noi molt especial, que no és el que sembla a primera vista, com va creure la Maria, i que moltes circumstàncies misterioses l’envolten. En pensar en aquesta possibilitat ha tornat a sentir l’excitació de cercar-lo i la por de trobar-lo que l’ennuegaven al principi. Però ara vol esperar que ell li truqui i actuar amb prudència. Si fos el Lluís el noi que cerca, ho esguerraria tot preguntant-li-ho a boca de canó. “Ell va dir que tornaria a telefonar”, es diu justificant la seva espera. La Maria, en canvi, el té localitzat, i confia que en tornar a casa la mestressa li deu haver dit que ha trucat demanant per ell. No sap com deu haver reaccionat en assabentar-se que ella l’ha telefonat. De tota manera “no m’hei de precipitar, més val deixar passar un temps abans de tornar a intentar-ho”, es diu. No vol mostrar pressa que, ben mirat, no té cap justificació.

Els hippies no han tornat a donar senyals de vida, però el Joan ha pensat com fer-ho per treure-se’ls del damunt si insisteixen: els dirà que parlin amb el Jaume. Ell és qui duia els papers del Josep, i el més adient és que li ho demanin a ell. No els dirà que du els assumptes de can Felip, per no comprometre’l, sinó els del Josep, que és per qui demanaven. Ell ja veurà que és el que els pot dir; tanmateix, no creu que hi vagin, ja que aquesta gent no sol ser amiga de gestories ni de legalitats.

Però avui, dilluns, un d’ells, amb cara de son, es presenta al magatzem quan no passa encara un quart d’hora de les nou, i demana per l’encarregat. El Joan l’atén i el jove, que sembla anar una mica fumat, li pregunta si ha pogut esbrinar amb qui poden parlar. El Joan actua tal com ha previst, li diu que no en sap res, li recomana demanar-ho al gestor del Josep, i li dóna l’adreça.

—Pues ahora voy —fa el jove, deixant sorprès el Joan, que no sap si creure-se’l.

El Joan, en haver-se’n acomiadat, telefona a la gestoria per advertir el Jaume que ha donat la seva adreça al hippy. Agafa el telèfon l’Antònia, que s’estranya que li truqui a la feina. Però de seguida veu que no és amb ella que vol parlar. Com que el Jaume no ha arribat encara al despatx, el Joan ho explica a l’Antònia, perquè ho faci saber al Jaume quan arribi. Tots dos troben estrany parlar-se d’aquesta manera, de coses de la feina. Abans de penjar, emperò, el Joan trenca la formalitat de la conversa dient-li: “Adéu, preciosa”. Ella torna vermella…, però ningú no ho veu.

A dos quarts de deu arriba el Jaume amb un grapat de cartes a la mà. Ha trobat el carter al portal, buscant la bústia de la gestoria per ficar-hi la correspondència i, identificant-se, la hi ha demanat. La deixa a sobre del taulell i saluda l’Antònia. Ella agafa les cartes i, abans que se’n vagi cap al despatx, el posa al corrent de la trucada del Joan.

—Bé, bé, de tota manera no crec que vénga… —fa el Jaume, que no s’ha tret encara la pesantor dels llençols ni la boira de les copes d’ahir al vespre.

Mentre deixa la jaqueta al penja-robes, l’Antònia fa una ullada a la correspondència i, sorpresa, diu:

—Miri!, miri!, una carta de Bèlgica, pareix una cosa oficial…

—Obri-la, i mira aquè és… —fa ell amb recança.

L’Antònia obeeix, però en veure que està en francès li diu:

—Millor que la llegeixi vostè, que jo en francès…

Llegint-la, sembla que es va espavilant, i en acabar comenta:

—Començam es dia amb males noticis. És des serveis socials de l’Ajuntament de Bruges… Mos notifiquen que en Felip ha mort, que regirant papers en es godshuis…, no sé que deu ser això…, han trobat una carta de sa nostra gestoria i han cregut convenient comunicar-nos-ho.

—Vol dir…, es propietari de can Felip?, es belga?

—Exacte, es de sa postal. Això es posa interessant. A veure si són es hippies qui la tenen…

L’Antònia no diu res, respectant la jerarquia laboral.

Al cap de pocs minuts arriba un jove. Pel seu aspecte, l’Antònia suposa que és el hippy del qual li ha parlat fa escassament un quart d’hora el Joan. Li diu que vol parlar amb el senyor Ribas, i ella, en haver-ho dit al gestor, el fa passar, i tanca la porta del despatx.

—En què puc ajudar-lo? —fa el Jaume.

—Tenemos trato con señor José… —comença dient.

El Jaume el deixa parlar sense obrir boca, i escolta atent les seves desmanegades reivindicacions, pretensions i explicacions en un castellà no gaire entenedor. Quan acaba de parlar, al Jaume li sembla que espera alguna resposta. Ell fa com qui recerca entre els papers que té damunt la taula, fins que troba el que simulava buscar. I amb la carta que ha rebut aquest matí de Bruges a la mà, li diu:

—El propietario de esa finca ha muerto. Acabo de recibir la notificación.

Li mostra l’escrit en francès, i el jove, desconcertat, ni tant sols no es pren la pena de llegir-lo. El Jaume s’adona que aquesta notícia ha trastocat els seus plans, però no entén per quin motiu la mort del senyor Felip Costa, propietari de la finca, l’ha afectat d’aquesta manera. Sap que aquests hippies s’han instal·lat a la finca sense una autorització explícita de l’amo, però és cert que ho han fet amb una mena de consentiment, del qual només ells coneixen els termes, ja que els acordaren amb el Josep.

El Jaume, que veu com el jove vol donar per acabada la conversa i no sap com fer-ho, li demana per retenir-lo:

—¿Tenéis algún documento, no sé, algún papel firmado…, por José, o por el dueño tal vez?

El jove aprofita la pregunta que li ha fet per inventar el motiu de les seves presses.

—No sé, preguntar compañeros…, decimos algo.

I s’aixeca per anar-se’n. El Jaume queda bocabadat sense entendre res. L’acompanya a la porta, s’acomiaden i se’n va. Quan torna al despatx, pensarós i tocant-se la barbeta, diu a l’Antònia:

—Ho has sentit?

—No, senyor, no hei sentit res.

—Clar, has tancat sa porta. Antònia, no els entenc. No hei entès lo que deia de medio terreno…, ni lo que deia d’un tal Johann… Ara que es senyor Costa és mort, res de lo que diguen té mica de valor. Si no hi ha altres papers, només aquest document que tenim naltros pot aprofitar per alguna cosa. Però si no apareix sa postal, ni trobam qui té sa clau des criptograma, no fotrem res.

—I vostè creu que la poden tenir ells?

—No ho crec. Però, per què s’ha posat tan nirviós…? Només pot ser per un motiu: aquestos en tramen alguna, volen quedar-se a sa finca…, ja veuràs com va per aquí.

El jove se’n va a trobar els companys. No sap si els du una notícia bona o dolenta. Fins ara han fet el que els ha vingut de gust, emparats pel seu amic Johann i consentits per l’amo. La més que probable vaguetat del tracte amb el Josep i la inhibició del Felip els afavoria. Però ara, faltant ell, el jove es demana si el Johann podrà fer valer cap dret com a fill major del Toni i nét del Felip, o si apareixerà un testament on l’amo expressi la seva voluntat. Tant el Johann com els seus amics ho tenen ben clar: si l’amo ha fet testament, tenen totes les de perdre, perquè tant el Johann com la seva mare sempre han renegat de la família del Toni, i la poca relació que han mantingut amb el Felip ha sigut d’allò més tibant. Els joves hippies saben que el seu amic no ha pogut trobar ni rastre de testament per més que ho ha intentat.

És dilluns, i aquest matí el Lluís ha tornat al magatzem. Està neguitós, però no creu que la feina en sigui el motiu. Ahir, malgrat l’amorosa companyia de la Lídia, malgrat la pau retrobada després de l’enterrament de l’avi, malgrat les confidències que ell li va fer…, li va quedar una mena de desassossec al cos.

Mentre li contava la historieta de l’infant que bevia aigua de pluja, que va llegir a la carta que la Laura havia enviat a l’avi, de la qual ell va rebre una fotocòpia, tot i que ella l’escoltava amb molt interès, va veure a la seva cara un petit gest de tancament, com si es reclogués, i li va semblar que no estava en consonància amb el que ell li contava… No li va donar importància i va seguir amb la narració, a la qual afegia alguns detalls fantasiosos per fer-la encara més interessant. Però ara, mentre es posa al corrent de les coses endarrerides després d’una setmana d’absència, aquella petita sensació reapareix i creix en el seu pit. Aquest matí, el seu cap sembla jugar a tres bandes: la feina, el neguit que sent, i la postal, el contingut de la qual vol conèixer.

Pel que fa a la feina, per poca atenció que li posi li’n sobra per fer-la com cal. Pel que fa al que sent, no hi pot fer res, no vol aclaparar la Lídia. Si ella desitja contar-li res ja ho farà. I tampoc no vol fer-ne una muntanya, del que tal vegada no són més que espurnes que salten, per l’estat vulnerable en el qual la mort de l’avi l’ha deixat. Però pel que fa a la postal, pensa que és moment d’apropiar-se’n. Sap que la Maria li va al darrere, i creu que pot aprofitar-ho. “Sí, ara som jo qui vol parlar amb ella. Passaré a fer-li una visita”. Només de pensar en el pis on ella viu, i on vivia el Josep, li vénen records de les bones estones que va passar amb ell, de qui tant havia après a gaudir de la comunicació amb poques paraules.

No ha quedat amb la Lídia per veure’s aquesta tarda, i pensa que si ella no li truca, ell tampoc no ho farà, i anirà a veure la Maria. A la tarda el Lluís torna a la feina, després de deixar la carta per a la Laura a una bústia. Al matí s’ha oblidat de fer-ho. No ha rebut cap trucada aquest migdia. En part se n’alegra, perquè se li ha ficat al cap esbrinar tot el que pugui de la postal. Però la Lídia tampoc no ha dit res, i no sap com prendre-s’ho. Cert és que no es truquen cada dia, cert és que sovint és ell qui ho fa, però després del que va passar ahir, es troba inquiet.

Quan surt de treballar, va decidit cap a casa de la Maria. Ha canviat els seus plans. En comptes de telefonar al Joan va directament on sap que es troba la postal. Se sent una mica malament per la prioritat que dóna a això, deixant de banda la Lídia, que potser espera la seva trucada. Quan és a prop del portal de la casa, veu sortir el Kiko amb cara de pocs amics. Li estranya una mica però pensa que baralles o malentesos són coses freqüents a les parelles… El Lluís no ho sap, però el Kiko ja fa un dies que comença a anar fart de veure-la obsessionada buscant aquest jove. Avui han discutit fort i ella, tot i que l’entén, està furiosa amb ell.

Quan truca a la porta sent aquests sorolls de cops innecessaris que hom dóna quan està enrabiat. El Lluís, que tampoc no es troba en el seu millor moment, no sap com serà rebut. La cara de la Maria quan obre la porta és d’allò més desconcertant. Sembla com si s’alegrés de trobar-lo i, alhora, no volgués veure’l; com si, en aquests moments, fos la darrera persona del món amb la qual desitja parlar. Cap dels dos no sap què fer, però ella el fa passar. La Maria no té forces per dir-li que fa temps que vol xerrar amb ell, i roman callada, a l’expectativa. “Com que ell és qui ha vengut, que diga aquè és lo que vol”, es diu fent valdre els drets que li corresponen, ja que la iniciativa prové d’ell. El Lluís no esperava trobar aquest ambient tan tibant, i en aquestes condicions no veu possible usar cap de les tàctiques que se li havien acudit per tal de negociar la propietat de la postal. Per això decideix tirar pel dret:

—Mira, Maria, vénc a demanar-te aquella postal que vares trobar a un llibre, quan en Joan te va donar ses coses de ton pare. Te’n recordes?

—Vols dir aquell dia en es Club Nàutic?

—Això mateix, aquella postal de Bruges.

A ella no li ha caigut gens bé el to autoritari amb el qual li parla i es posa a la defensiva.

—I per què hauria de donar-te-la?, era de mon pare.

—També és meua.

I el seu malestar augmenta, “això és passar de sa raia”, pensa. I sent que enfrontar-se amb el Lluís és una manera d’apropar-se al Kiko, després de la discussió que han tingut amb motiu d’ell.

—Aquè vol dir, que és teua?

—Lo que hei dit.

—Va adreçada a mon pare.

—Tens raó, però aquè en saps tu de qui l’envia i per què ho fa?

—No sé qui la va enviar, però això no canvia res.

I el Lluís, veient que, enfurismada com està, més val no seguir xerrant, s’aixeca tot dient-li:

—Veig que no és es millor moment per parlar-ne. No em corre pressa. Jo no hei vist sa postal però crec que hi du uns numerets, no és ver?

—Sí, com ho saps? —fa ella sorpresa.

Ell no contesta, però camí de la porta veu que no és bo per a cap dels dos deixar les portes gaire tancades, i fa:

—Tranquil·litzat, ja mos veurem un altre dia. A lo millor tens ganes de sebre’n alguna cosa més…, tornaré a passar, o me crides. Tens es número d’on visc, m’ha dit sa mestressa que s’altre dia…

—Sí.

—Ja em contaràs aquè volies de jo. Adéu, Maria.

—Adéu —fa ella, sense veu i gairebé paralitzada.

Quan el Lluís arriba a casa no està d’humor per llegir la carta que ha rebut de la Laura.

El Johann, que no ha aconseguit aclarir a Bruges res del testament, pensa que tal vegada fóra convenient anar a Eivissa. Se li va acudir durant el funeral. D’aquesta manera podria veure els seus amics. Les darreres notícies que ha tingut d’ells deixen entreveure que es troben intranquils des que s’assabentaren de la mort del Josep. Com que els tractes que tenien amb ell per seguir a la finca eren tan sols verbals, ara se senten desprotegits a l’illa, sense ningú que els recolzi. La notícia de la mort de l’amo, que els va donar aquell gestor, ha remogut encara més les aigües del seu nerviosisme.

Però per damunt de tot, el que pretén el Johann és temptejar les possibilitats que té de reclamar algun dret sobre la finca. Els amics de les floretes han gaudit, durant aquest darrers anys, del seu oferiment, però no saben que sota aquesta aparent generositat s’amaga la seva estratègia: “Com que s’han instal·lat a la finca sense que el Felip s’hi hagi oposat, jo ja hi tinc un peu a dins, per quedar-me almenys amb una part de la propietat”, és el que pensa, tot i que sense estar-ne gaire convençut. Del seu germanastre no en sap res. El va veure a l’enterrament però no van parlar. “No em va dirigir la paraula en el cementiri, però tampoc no ho va fer amb altres…, semblava com si no conegués cap dels presents…, i tal vegada ni tan sols sap que ell no és l’únic nét del Felip”.

A la seva mare li sembla bé que vagi a Eivissa, i fins i tot l’esperona perquè ho faci. Es veu que els vint anys llargs que han passat d’ençà que se separarà del Toni no han bastat per tancar la ferida. El ressentiment que la domina és tan gran que d’aquesta família, si pogués, n’esborraria fins i tot el rastre. Ha sigut ella qui, després que el Johann li contés com se n’havien assabentat els seus amics hippies, de la mort ‘d’aquest home’, com ella en diu de l’avi per tal d’evitar embrutar-se la boca esmentant-ne el nom, li ha donat dues bones raons per anar-hi: “En primer lloc, és allí on es troba la finca i el registre de la propietat corresponent, i en segon lloc, aquest gestor, que va ser informat de la seva mort, ha de saber-ne alguna cosa”.

Els ànims dels amics s’han apaivagat una mica en rebre la notícia de l’arribada del Johann a l’illa d’aquí a tres dies. Ara podran mostrar-li com han tingut cura del terreny que els ha confiat, fent habitable la pallissa, ja que del que fou la casa no en queden ni les parets. I així faran mèrits davant d’ell per quedar-s’hi. De tota manera, la visita del Johann, que trepitjarà l’illa per primera vegada a la vida, els fa pensar que la situació deu ser delicada si requereix la seva presència. I això, no saben com prendre-s’ho. Aniran a rebre’l a l’aeroport i passaran uns dies plegats, durant els quals esperen sortir d’aquesta preocupant incertesa.

El Joan truca a la Maria. Ella, en sentir la veu del Joan interessant-se per si ha aconseguit localitzar el Lluís, ja que ell no n’ha rebut encara la telefonada que espera, es voldria fondre, avergonyida i desconcertada. No sap com explicar-li que no ha aprofitat l’ocasió que se li ha presentat. No ha engegat el Lluís de casa seva, però és com si ho hagués fet. El Joan s’adona que li passa alguna cosa de la qual és millor no parlar per telèfon, i intenta quedar amb ella, però topa amb la seva reticència. Ell no vol atabalar-la insistint, però tampoc no vol deixar-la sola amb la seva confusió. Està convençut que ella necessita parlar. Per això pensa la manera de treure-la del seu arrauliment, i li diu:

—Maria, no sé que et passa, però no te deixaré tota sola. Tranquil·litzat una mica, i et torn a cridar d’aquí a una horeta, abans de tancar.

—Gracis, Joan.

I penja.

A dos quarts de vuit la troba més calmada i no li pregunta res, no vol parlar-ne per telèfon, només li diu que la vol veure i ella ho accepta de bon grat. I se citen a dos quarts de nou. Ara el Joan recorda que havia quedat amb l’Antònia, i se li fa un nus a la gola. “Com li dic jo que no puc?”. Li passen excuses pel cap, però les talla de soca-rel: “Ni parlar-ne, de mentides, Joan. Amb n’Antònia, ni una. M’estim més perdre-la que començar així. Li dic lo que passa, encara que li sàpiga greu…”. Agafa el mòbil, li truca i li ho explica: “Hei de veure na Maria aquesta nit sens falta…”. L’Antònia no li posa cap entrebanc, i nota que a ella li hauria agradat sortir junts avui, però ho accepta sense reserves. Ell ja li ha parlat de la relació que té amb la Maria. Sap qui és, i sap què és el que duen entre mans, en coneix la història, i sap també qui és el Lluís.

L’Antònia, atenta a tot el que succeeix al seu voltant, a poc a poc va lligant caps. El Jaume i ella són les úniques persones que saben que el testament del Felip es troba en una postal. Així ho diu, escrit de pròpia mà, al document que els va enviar en què els demanava gestionar-ne la validesa oficial.

La Maria té a casa seva una postal misteriosa, i a hores d’ara ja sap que el Lluís té alguna mena de clau per desxifrar-la, però no entén com pot gosar dir que també és seva.

El Joan encara no sap com ha anat la trobada de la Maria amb ell.

El Lluís sap com desxifrar-la però no l’ha llegit mai, només la va veure a sortir d’un llibre que el Joan va lliurar a la Maria aquell dia al Club Nàutic, juntament amb altres coses del Josep. No sap que conté la voluntat de l’avi sobre una finca, de la qual ell tampoc no coneix l’existència.

L’Antònia és l’única persona que té gairebé tots els fils a les mans. Per la seva feina coneix el document del Felip i per la seva relació amb el Joan coneix on para la postal. L’única cosa de la qual no té una certesa absoluta és que el Lluís en tingui la clau. Però sobre tot el que sap, ella guarda una exquisida discreció. Ella és qui, sense preguntar res, s’ha assabentat de gairebé tot.

La Maria s’asseu amb el Joan en un racó d’un bar poc concorregut, i no es fa pregar, li conta dolguda i somiquejant la visita del Lluís. El Joan l’agombola. I ho fa sense afecció, ja que el que ell espera del Lluís no té res a veure amb la postal. Ell vol saber si és ell qui bevia aigua de pluja a Vara de Rey i, si no ho és, vol demanar-li si aquesta feta li sona de res, per tenir-ne alguna pista. No li costa gaire asserenar la Maria. Li fa veure que no s’ha d’amoïnar per la topada amb el Lluís. No és res de greu, són coses que passen. El pot tornar a trucar i parlar amb ell tranquil·lament. Li fa veure que el Lluís també en té, d’interès per parlar amb ella, si no fos així no hauria anat a casa seva. Però li recomana que abans de fer res, li conti al seu xicot que ja ha vist el Lluís, que li faci saber que a partir d’ara podrà passejar amb ell sense tenir el cap a una altra banda, i que li demani disculpes. El Joan està segur que ell se’n farà el càrrec, se n’alegrarà, i podran fer les paus. “Pau és lo primer que necessita…”, pensa el Joan, poc avesat a donar consells.

La Maria se’n torna a casa alleugerida, s’ha tret un pes del damunt. Està decidida a trucar al Kiko en arribar. Intentarà veure’l aquest vespre, per sopar plegats si pot ser. És el mateix que pensa fer el Joan. La trobada amb la Maria ha durat escassament mitja hora, i encara no és massa tard per passar una bona estona amb ella. Li vol contar la novetat: el Lluís sap com desxifrar la postal. Ho ha insinuat clarament a la Maria.

El Joan i la Maria se n’aniran a dormir aquesta nit, emperò, sense saber que l’Antònia, amb el detall que li ha contat ell, ja té la certesa que li mancava. Ella ja té ara el trencaclosques muntat.