V

La missió de l’Elishama

Però el senyor Clay no se’n va avergonyir. El projecte de la nit passada s’havia apoderat d’ell, l’assumpte s’havia convertit en una prova de força entre ell i aquells que se li oposaven. La mitjanit següent, quan el rellotge va tocar l’hora, va reprendre l’assumpte i va preguntar a l’Elishama:

—Creus que ja no sóc capaç de fer que es compleixi la meva voluntat?

Aquesta vegada l’Elishama no va contradir el senyor Clay, sinó que va respondre:

—En absolut, senyor Clay. Crec que pot dur a terme tot el que es proposi.

El senyor Clay va dir:

—Vull que la història que et vaig explicar ahir a la nit passi de debò en la vida real, amb gent de carn i ossos.

—Jo me n’ocuparé, senyor Clay —va dir l’Elishama—. On voldria que tingués lloc?

—Aquí —va dir el senyor Clay, mirant amb orgull al seu voltant, al gran dormitori senyorial—. A casa meva. Jo hi seré present i en seré testimoni amb els meus propis ulls. Jo mateix aniré al port a buscar el jove mariner que necessito. Aquest mariner compartirà un àpat amb mi al meu propi menjador.

—D’acord, senyor Clay —va dir l’Elishama—. I quan desitja que tingui lloc aquesta història amb persones de carn i ossos?

Després d’una pausa breu, el senyor Clay va dir:

—Aviat. No em queda gaire temps. Però aquesta nit em trobo millor, d’aquí a una setmana tindré prou forces.

—En tal cas, ho tindré tot llest d’aquí a una setmana —va dir l’Elishama.

—Hi haurà despeses —va dir el senyor Clay—. No em vindrà d’aquí.

La darrera frase va colpir l’Elishama, i li va transmetre una soledat i una fredor tan intenses, que era com si el vell hagués pronunciat aquestes paraules des de la tomba. Però com que l’Elishama també estava còmode a la tomba, aquest instant només va servir perquè se sentís encara més a prop del seu senyor.

—Sí, senyar Clay —va dir—. Costarà diners, ja que, com deu recordar, hi surt una dona jove.

—Bah, una dona! —va dir el senyor Clay—. El món és ple de dones. Qualsevol pot comptar una dona jove amb diners. Serà l’element més barat de la història.

—No, senyor Clay —va dir l’Elishama—. No serà pas l’element més barat, perquè si vinc amb una dona de les que qualsevol pot comprar amb diners, el mariner se n’adonarà de seguida, i ja no es creurà la història.

El senyor Clay va remugar una mica.

—I no li podré aconseguir una dama —va dir l’Elishama.

—Et pago perquè facis la feina que t’encomano —va dir el senyor Clay—. Aconseguir una dona forma part de la tasca que t’he encarregat.

—Ja hi pensaré —va dir l’Elishama.

Però de fet, mentre parlava amb el senyor Clay ja hi havia estat pensant.

Com hem dit, l’Elishama era tot un mestre de la comptabilitat per partida doble. Veia clarament el senyor Clay amb els ulls del món, i entenia que als ulls del món (si el món hagués conegut el seu projecte) el senyor Clay sens dubte seria boig. Però també el veia amb els seus propis ulls, i a parer seu el seu cap (com tots els altres grans comerciants) sempre havia estat boig. En realitat, no estava segur de què era més assenyat per a un home amb un peu a la tomba, si dedicar-se a fer real una història o bé a l’obsessió pels diners. I l’Elishama sempre triaria el bàndol de l’individu que s’enfrontava a la resta del món, ja que, per molt boig que fos aquest individu, la resta del món acabaria demostrant ser encara més perversament idiota. Aquesta nit, quan va marxar de casa del senyor Clay, tenia clar que a partir d’avui s’havia tornat indispensable per al seu senyor i podria obtenir-ne tot allò que volgués. No tenia intenció d’aprofitar-se’n per treure’n cap benefici propi, però el fet en si ja era una satisfacció.

A l’empresa del senyor Clay hi havia un altre comptable jove que es deia Charlie Simpson. En Charlie era ambiciós i s’havia proposat acabar sent milionari i viure com un nabab, igual que el senyor Clay. Aquest jove cepat i rubicund es considerava l’únic amic de l’Elishama, el tractava amb jovialitat paternalista i darrerament li havia fet l’honor de convertir-lo en el seu confident.

En Charlie tenia una amant a la ciutat. Es deia Virginie i, segons en Charlie confiava al seu protegit, era una damisel·la francesa de bona família, però el seu temperament fort l’havia fet caure en desgràcia i ara només vivia per a la passió. La Virginie volia un xal francès, i el seu amant tenia la intenció d’obsequiar-n’hi un, però no gosava entrar ell mateix a cap botiga a comprar-l’hi per por que algú el veiés i n’informés el seu pare, un home molt estricte, a Anglaterra. Per això, si l’Elishama es presentés a casa de la Virginie amb una selecció de xals perquè ella en triés un, en Charlie li mostraria el seu agraïment presentant-lo a la jove.

Els amants s’havien estat barallant violentament quan l’Elishama va arribar amb els xals, però en veure’ls la Virginie es va suavitzar una mica. Davant del mirall, va embolicar amb un xal rere l’altre la seva esvelta figura, com si els dos homes no hi fossin, i fins i tot es va aixecar graciosament les faldilles per sobre dels genolls per fer un parell de passes de ball. Mirant-se el seu amant per damunt de l’espatlla, va fer-li notar que ara ell també devia veure ben clar que realment estava feta per al teatre. Si aconseguís reunir prou diners, el millor que podia fer era tornar a França. Allà encara hi havia comèdies, drames i tragèdies, i les grans actrius eren els ídols del país.

L’Elishama no estava familiaritzat amb els conceptes de comèdia, drama o tragèdia, però l’instint li va dir que hi havia una relació entre ells i la història del senyor Clay. I per això l’endemà de la darrera conversa amb el senyor Clay va dirigir els passos cap a casa de la Virginie.

A la naturalesa de l’Elishama hi havia un tret que ben poca gent s’hi hauria esperat trobar: sentia una simpatia i una compassió profunda i instintiva per totes les dones del món, i especialment per les dones joves.

Ja hem dit que, si bé ell no hauria volgut tenir-ne un per res del món, podia determinar amb extrema precisió el preu de qualsevol cavall que veiés. De la mateixa manera, tot i que de cap manera no hauria volgut tenir dona, sabia veure les dones amb els ulls dels altres homes joves i determinar-ne el valor exacte. Només que trobava que els altres homes joves eren curts de vista o cecs del tot, que els preus corrents eren erronis, i que la mercaderia en si estava tristament infravalorada.

Hi havia una connexió mística entre aquest sentiment i la simpatia i la compassió que li despertaven els ocells. Els animals de quatre potes no li interessaven gens, i els cavalls, a pesar dels coneixements que en tenia, tampoc no li agradaven. Però moltes vegades, anant cap a l’oficina, feia volta per passar per davant de les botigues d’ocells xineses, on es podia estar molta estona absort en la contemplació de les gàbies apilades; coneixia tots i cada un dels ocells, i en seguia la sort amb inquietud.

Mentre anava a casa de la Virginie hauria pogut sentir simpatia i compassió dobles, ja que era una dona jove que li recordava un ocellet. Si la comparava amb altres dones joves de Canton, la veia com un faisà daurat o un paó enmig d’un galliner; un ocell més gran que els seus germans, de posat i plomatge més nobles i imponents, que caminava estufat i una mica solitari entre aus de corral més poca cosa. En aquella única ocasió en què l’havia vista, s’havia mostrat una mica abatuda i irritable, com un faisà daurat a l’època de muda. Però tot i així no deixava de ser un faisà daurat.