3

SETEMBRE DE 1978

1. EL PENIS DE BALENA / LA NOIA DE LES TRES FEINES

Anar-se’n al llit amb una noia es pot considerar com una cosa molt important, però també com una cosa que no té res d’especial. En altres paraules, hi ha sexe que serveix per curar-se i sexe que només serveix per passar l’estona.

Sempre hi haurà sexe com a teràpia i sexe per anar passant. N’hi ha que comença sent una mena de teràpia i que acaba sent només per passar l’estona, i viceversa. Pel que sembla, la nostra vida sexual és radicalment diferent de la vida sexual de les balenes.

Nosaltres no som balenes: aquesta és una tesi fonamental per a la meva vida sexual.

Quan era petit, hi havia un aquari a mitja hora de casa en bicicleta. Hi regnava sempre aquell silenci fred típic dels aquaris, només trencat de tant en tant per algun xarboteig. Era com si en algun racó d’aquells passadissos ombrívols s’hi amagués el déu Tritó.

Els bancs de tonyines nedaven fent voltes dins un tanc enorme, els esturions remuntaven uns canals estrets, les piranyes clavaven les dents esmolades en bocins de carn i les anguiles elèctriques llampeguejaven com si fossin bombetes minúscules.

A l’aquari hi havia una infinitat de peixos. Tots tenien noms diferents, escates diferents i brànquies diferents. Jo no entenia per què al món havien d’existir tantes espècies de peixos.

Evidentment, a l’aquari no hi havia cap balena. Encara que l’haguessin derruït i l’haguessin convertit en un tanc enorme, era massa petit perquè hi cabés una balena. En canvi, sí que hi tenien exposat un penis de balena. Era com una mena de succedani. Així, em vaig passar els anys més sensibles de la meva joventut mirant un penis de balena en lloc d’una balena de veritat. Quan em cansava de voltar pels passadissos gelats de l’aquari, m’asseia en un sofà de la sala d’exposicions deserta i silenciosa, amb el sostre molt alt, i passava l’estona sense pensar en res davant d’aquell penis de balena.

A vegades el veia com una palmereta seca, i a vegades com una panotxa gegant. Si no hagués estat per la placa que deia GENITAL DE BALENA / MASCLE, ningú hauria sabut que allò era un penis de balena. Semblava més un objecte desenterrat en algun desert de l’Àsia Central que no pas un producte procedent de l’oceà Antàrtic. No tenia res a veure amb el meu penis ni amb cap altre penis que hagués vist mai. A més, aquell membre separat del cos al qual havia pertangut transmetia una sensació de tristesa difícil d’explicar.

El primer que em va venir al cap després de la meva primera experiència sexual amb una noia va ser aquell enorme penis de balena. Quan vaig intentar imaginar-me quin destí havia tingut i quina ruta havia seguit fins a arribar a la sala d’exposicions buida de l’aquari, vaig notar un pes al pit. Em va semblar que no hi havia cap esperança. Però només tenia disset anys, i era massa jove per abandonar-ho tot. Per això des de llavors que sempre he pensat això: nosaltres no som balenes.

Mentre amoixava els cabells de la meva nova xicota dins el llit, vaig pensar tota l’estona en les balenes.

La imatge que em venia sempre al cap era la de l’aquari a final de tardor. Els vidres dels tancs eren freds com el gel. Jo duia un jersei gruixut. Pel gran finestral de la sala d’exposicions es veia un mar fosc com el plom, i les incomptables onades blanques em recordaven les orles dels vestits de les noies.

—¿En què penses? —em va preguntar ella.

—En coses d’abans —li vaig respondre.

Ella tenia vint-i-un anys, un cos esvelt i atractiu, i unes orelles encisadores de tan perfectes com eren. Treballava de correctora a mitja jornada en una editorial petita, però també feia de model publicitària especialitzada en orelles i de noia de companyia en un club selecte. Jo no sabia quina d’aquelles tres feines era la principal. Ella tampoc.

Ara bé, tenint en compte com era, el que li esqueia més era sens dubte fer de model d’orelles. Jo ho veia així, i ella també. Amb tot, les oportunitats que hi havia per a una model publicitària només d’orelles eren extremament limitades, i tant l’estatus que tenia com la tarifa que cobrava no eren gaire alts. Per a la majoria dels relacions públiques, dels fotògrafs, dels maquilladors i dels periodistes, ella no era sinó «la propietària de les orelles». La resta del seu cos i del seu esperit estaven completament separats de les orelles i eren ignorats.

—Però en realitat no és així —deia ella—. Les orelles són jo, i jo sóc les orelles.

Quan feia de correctora o de noia de companyia, no les ensenyava a ningú, ni tan sols un instant.

—Perquè no sóc jo de debò —explicava ella.

L’agència de noies de companyia on estava inscrita (que s’anunciava com a «agència de talents») era al barri d’Akasaka, i estava regentada per una senyora anglesa de cabells blancs que tothom anomenava Miss X. Feia trenta anys que vivia al Japó, parlava el japonès amb fluïdesa i sabia llegir gairebé tots els caràcters bàsics.

Miss X tenia una acadèmia d’anglès només per a noies a menys de cinc-cents metres de l’agència, i aprofitava l’acadèmia per reclutar joves educades que volguessin treballar acompanyant senyors. Així mateix, hi havia unes quantes noies que feien el camí invers i passaven de l’agència a l’acadèmia. No cal dir que tenien un bon descompte en la matrícula.

Miss X deia «dear» a totes les noies de companyia. En els seus dears hi havia un ressò melindrós com una tarda de tardor.

«Recorda de posar-te unes calcetes amb brodats, dear», deia. «I res de mitges». O bé: «El te el vols amb llet, ¿oi, dear?». Tenia una clientela fixa, formada principalment per homes de negocis a la quarantena i la cinquantena, i amb una bona situació econòmica. Dues terceres parts eren estrangers, i la resta japonesos. Miss X no suportava els polítics, els vells, els pervertits ni els pobres.

La meva nova xicota era la que tenia un aspecte menys atractiu i més normal de la dotzena de noies que treballaven a l’agència. En realitat, amb les orelles amagades causava una impressió d’allò més anodina. No entenc per què Miss X es va fixar en ella i la va reclutar. Potser va detectar algun encant especial en la seva manca d’atractiu, o potser va pensar que no li faria cap mal tenir una noia més ordinària. Sigui com sigui, la idea de Miss X va ser un encert, i la meva xicota aviat va tenir uns quants clients fixos. Un cop o dos per setmana, es posava roba normal, maquillatge normal, roba interior normal i perfum normal i se n’anava a passar la nit amb un home al Hilton, a l’Okura o al Prince. D’aquesta manera guanyava prou diners per menjar tot un mes.

La meitat de les nits que li quedaven lliures les passava amb mi de franc. L’altra meitat no sé com les passava.

La seva vida de correctora en una editorial era més normal. Tres matins per setmana anava al tercer pis d’un petit edifici del barri de Kanda, on es passava de les nou a les cinc corregint galerades, fent te i pujant i baixant les escales (no hi havia ascensor) per anar a comprar gomes. Era l’única noia soltera de l’editorial, però ningú se li acostava. Era capaç de mostrar o d’amagar el seu encant segons el lloc i les circumstàncies en què es trobava, talment com un camaleó.

La vaig conèixer (o, més ben dit, vaig conèixer una de les seves orelles) poc després de separar-me de la meva dona, a principi d’agost. Havia acceptat l’encàrrec de fer una campanya publicitària per a una empresa de software, i mentre feia aquesta feina vaig veure per primer cop la seva orella.

El director de l’agència de publicitat va deixar una proposta de campanya i tres fotografies en blanc i negre damunt de l’escriptori, i em va demanar que preparés tres textos diferents per acompanyar les fotografies. Totes tres fotografies eren primers plans d’una orella.

¿Una orella?

—¿Per què una orella? —li vaig preguntar.

—Jo què sé. Però han dit que hi volen una orella. Tens una setmana per pensar-hi.

Així, em vaig passar tota la setmana següent mirant només les fotografies d’aquella orella. Les vaig penjar amb cinta adhesiva a la paret del davant de l’escriptori i vaig anar mirant aquella orella gegant tant quan fumava, com quan prenia cafè, com quan em menjava un entrepà, com quan em tallava les ungles.

Vaig enllestir la feina com vaig poder en una setmana, però les fotografies de l’orella es van quedar penjades a la paret. En part era perquè em feia mandra treure-les, i en part perquè m’havia acostumat a mirar-les. Ara bé, el motiu veritable pel qual no les vaig despenjar i les vaig desar al fons d’un calaix era que, la mirés com la mirés, aquella orella em captivava. Era una orella com sortida d’un somni, però alhora cent per cent real. No m’havia passat mai que una sola part d’un cos ampliada d’aquella manera (inclosos uns genitals) m’hagués atret amb tanta força. Em feia pensar en l’enorme remolí del destí.

Una de les corbes travessava la imatge amb un traç d’una audàcia que superava tot el que es podia imaginar; una altra corba creava un seguit d’ombres petites, secretes i subtils, i encara una altra dibuixava incomptables llegendes que semblaven pintures murals de l’antiguitat. Ara bé, la llisor del lòbul de l’orella anava més enllà de totes aquelles línies corbes, amb una carn suau i flonja que transcendia tot el que existeix a la faç de la Terra.

Al cap d’uns quants dies vaig trucar al fotògraf que havia fet aquelles fotografies per demanar-li el nom i el telèfon de la persona a qui pertanyia aquella orella.

—¿Per què ho vols saber? —em va preguntar el fotògraf.

—Perquè m’interessa. És una orella preciosa.

—Bé, l’orella sí —va forfollar el fotògraf—. Però la noia no és res de l’altre món. Si vols quedar amb alguna noia, et puc presentar la model de banyadors que vaig fotografiar l’altre dia.

—Gràcies —li vaig dir abans de penjar.

Li vaig trucar a les dues, a les sis i a les deu, però no s’hi va posar. Pel que semblava, era una persona que feia la seva vida.

Per fi la vaig poder trobar l’endemà a les deu del matí. Després de presentar-me breument, li vaig dir que havia de parlar amb ella sobre una cosa relacionada amb l’anunci i li vaig demanar si podíem quedar per sopar.

—M’han dit que la feina ja està acabada… —va fer ella.

—Sí, la feina ja està acabada —li vaig dir. Semblava una mica confosa, però no em va preguntar res més. Vam acordar que ens trobaríem l’endemà al vespre en una cafeteria d’Aoyama-dori.

Vaig trucar per reservar taula al restaurant més luxós de cuina francesa on havia anat fins llavors. Em vaig comprar una camisa nova, vaig escollir una corbata a consciència i em vaig posar una americana que només havia portat dos cops.

Tal com m’havia avançat el fotògraf, la noia no era res de l’altre món. Tenia una fesomia normal i anava vestida d’una manera normal. Semblava una integrant del cor d’una universitat femenina de segona. A mi, però, no m’importava. El que sí que em va decebre va ser que dugués les orelles amagades sota la cabellera llisa.

—No ensenyes les orelles —vaig dir, sense donar-hi gaire importància.

—No —va fer ella, amb el mateix to.

Havíem arribat una mica abans de l’hora prevista, i érem els primers clients del restaurant. Van abaixar la il·luminació de la sala, i un cambrer va anar encenent les espelmes vermelles de les taules amb un misto llarg. Mentrestant l’encarregat, amb ulls d’areng, comprovava que els tovallons, els coberts i els plats estiguessin ben posats. El parquet de roure en forma d’espiga estava ben polit, i les soles de les sabates del cambrer feien un soroll agradable en trepitjar-lo. Les sabates que duia, per cert, semblaven molt més cares que les meves. Als gerros hi havia flors naturals, mentre que a la paret blanca hi havia penjats uns quants quadres moderns que era evident que eren originals.

Vaig escollir un vi blanc senzill de la carta de vins i vaig demanar els entrants: paté d’ànec, terrina d’orada i fetge de rap a la crema. Després d’estudiar el menú amb atenció, ella va triar sopa de tortuga, amanida verda i mousse de llenguado, mentre que jo vaig demanar sopa d’eriçó de mar, vedella rostida al julivert i amanida de tomàquet. M’hi vaig deixar mitja mesada.

—Està molt bé, aquest restaurant —va comentar ella—. ¿Hi véns sovint?

—Només per sopars de feina. Quan vaig sol, vaig a algun bar i menjo el que tinguin. Així és més fàcil. No cal pensar tant.

—¿I què tenen als bars, per menjar?

—Una mica de tot. Sobretot, entrepans i truites.

—Entrepans i truites —va repetir ella—. ¿O sigui que cada dia menges un entrepà i una truita en un bar?

—Cada dia no. Un cop cada tres dies cuino alguna cosa a casa.

—Així, dos dies de cada tres menges un entrepà i una truita en algun bar.

—Exacte —vaig respondre.

—¿Per què un entrepà i una truita?

—Perquè és el que serveixen als bars com cal.

—Mmm —va fer ella—. Ets ben estrany.

—No et pensis —vaig dir.

Com que no sabia com treure el tema, vaig estar una estona en silenci, mirant les puntes de cigarreta que hi havia al cendrer de sobre la taula.

—Volies parlar de feina, oi? —va dir ella per ajudar-me.

—Tal com et vaig dir ahir, la feina està acabada. No hi ha cap problema. Per tant, no tinc res per dir-ne.

Ella va treure una cigarreta mentolada d’una butxaca de la bossa de mà, la va encendre amb un misto del restaurant i em va mirar com dient: «¿I doncs?».

Quan estava a punt de començar a parlar, l’encarregat es va acostar a la nostra taula amb unes passes plenes de confiança. Em va ensenyar l’etiqueta del vi amb una rialla, com si ensenyés la fotografia del seu fill únic. Quan vaig assentir amb el cap, va destapar l’ampolla amb un sorollet agradable i me’n va posar una mica a la copa. En aquell gust hi havia concentrat el preu del sopar.

Quan l’encarregat marxava es va creuar amb dos cambrers que venien a la nostra taula per deixar-hi els tres entrants i un plat davant de cadascun. Quan els cambrers es van haver retirat, ens vam tornar a quedar sols.

—Havia de veure’t les orelles —li vaig dir anant al gra.

Sense dir res, ella es va servir una mica de paté i de fetge de rap i va fer un glop de vi.

—¿T’he molestat?

Va somriure una mica.

—Sopar en un restaurant com aquest no és mai cap molèstia.

—¿Et molesta que es parli de les teves orelles?

—No necessàriament. Depèn de com se’n parli.

—Jo te’n parlaré d’una manera que t’agradi.

Va moure el cap a banda i banda mentre s’acostava la forquilla a la boca.

—Parla-me’n directament. És com més m’agrada.

Ens vam estar una estona en silenci, menjant i bevent vi.

—Imagina’t que tombo una cantonada —li vaig dir—. Llavors, la persona que va davant meu tomba la cantonada següent i no puc veure qui és. Només entreveig que porta un vestit de color blanc, però la blancor d’aquest vestit se’m queda gravada al fons dels ulls i no la puc esborrar de cap manera. ¿Entens aquesta sensació?

—Diria que sí.

—Doncs el que em passa amb les teves orelles és una cosa semblant.

Vam continuar menjant en silenci. Vaig posar més vi a les copes; primer a la seva i després a la meva.

—No és una escena que et vingui al cap sinó una sensació, oi? —em va preguntar.

—Exacte.

—¿T’havia passat mai abans?

Hi vaig pensar un moment i vaig fer que no amb el cap.

—No —vaig dir.

—Però és a causa de les meves orelles, oi?

—No ho sé segur. No ho puc saber del cert. No he sentit mai de ningú que tingui uns sentiments tan estranys per la forma d’unes orelles.

—Jo conec una persona que esternuda cada cop que veu el nas de la Farrah Fawcett. En els esternuts hi ha un component psicològic molt important. Un cop s’estableix una relació de causa-efecte, costa molt de desfer.

—No sé com té el nas la Farrah Fawcett —vaig dir, i vaig fer un glop de vi. Llavors em va marxar del cap el que volia explicar.

—Però això teu és diferent, oi? —va fer ella.

—Sí. Una mica —vaig dir—. La sensació que tinc jo és molt vaga, però també molt sòlida —vaig afegir, separant les mans potser un metre i acostant-les fins a deixar-les a cinc centímetres l’una de l’altra—. No sé com explicar-ho.

—És un fenomen concentrat que es basa en motius vagues.

—Això mateix —vaig dir—. Ets set vegades més llesta que jo.

—És que vaig fer un curs per correspondència.

—¿Un curs per correspondència?

—Sí, de psicologia.

Ens vam partir el paté que quedava. Em va tornar a marxar del cap el que volia dir.

—Encara no entens la relació que hi ha entre aquesta sensació i les meves orelles, oi?

—Exacte —vaig dir—. És a dir, no sé si les teves orelles m’atreuen directament, o si hi ha alguna altra cosa que m’atreu a través de les teves orelles.

Ella es va arronsar una mica d’espatlles, sense treure les mans de sobre la taula.

—¿La sensació que tens és bona o dolenta?

—Ni bona ni dolenta. O potser totes dues coses a la vegada. No ho sé.

Va agafar la copa amb les dues mans i em va mirar a la cara.

—Em sembla que has d’aprendre a expressar una mica millor les emocions.

—No sé descriure les coses —vaig dir.

Ella va somriure.

—No passa res. Més o menys he entès el que vols dir.

—Així, ¿què he de fer?

Es va estar una estona sense dir res. Semblava que pensés una altra cosa. Els cinc plats buits damunt la taula semblaven una constel·lació de planetes extingits.

—Escolta —va dir després d’un llarg silenci—. Val més que siguem amics. Si tu ho vols, és clar.

—És clar que ho vull —vaig dir.

—Vull dir molt amics —va afegir.

Vaig assentir amb el cap.

I així és com ens vam fer molt amics. Només feia mitja hora que ens havíem conegut.

—Com a molt amics que som, voldria fer-te algunes preguntes —li vaig dir.

—Endavant.

—La primera, ¿per què no ensenyes les orelles? La segona, ¿les teves orelles han exercit mai un poder especial sobre algú a part de mi?

Ella es va quedar mirant les mans posades sobre la taula, sense dir res.

—És complicat —va dir finalment.

—Complicat?

—Sí. Però, per dir-ho d’una manera senzilla, estic més acostumada a la persona que sóc quan no ensenyo les orelles.

—¿Vols dir que la persona que ets quan ensenyes les orelles és diferent de la que ets quan no les ensenyes?

—Exacte.

Els dos cambrers ens van retirar els plats i ens van portar les sopes.

—¿Vols parlar-me de la persona que ets quan ensenyes les orelles?

—Fa tant de temps que no les ensenyo, que em sembla que no me’n sortiré. Si vols que et digui la veritat, des dels dotze anys que no les ensenyo.

—Però quan treballes de model sí que ho fas, no?

—Sí —va respondre—. Però no són les orelles de debò.

—¿No són les de debò?

—Són les orelles tancades.

Vaig prendre dues cullerades de sopa i vaig aixecar el cap per mirar-la a la cara.

—¿Em pots explicar alguna cosa més concreta de les orelles tancades?

—Les orelles tancades són orelles mortes. Les vaig matar jo mateixa. És a dir, en vaig tapar el conducte expressament… ¿M’entens?

No l’entenia.

—Pregunta’m el que vulguis —va dir.

—Si et vas matar les orelles, ¿vol dir que ja no hi sents?

—No. Hi sento perfectament. Però les orelles estan mortes. En principi, tu també pots fer-ho.

Va deixar la cullera sobre la taula, va estirar bé l’esquena, va aixecar les espatlles uns cinc centímetres i va tirar la barbeta tan endavant com va poder. Llavors va mantenir uns deu segons aquella postura fins que de sobte va tornar a abaixar les espatlles.

—Se m’acaben de morir les orelles. Prova-ho tu.

Vaig repetir els seus moviments tres vegades, ben a poc a poc, però no em va semblar que se’m morís res. Només vaig notar que el vi em circulava una mica més de pressa per dins el cos.

—Em sembla que les meves orelles no es poden morir —vaig dir decebut.

Ella va fer que no amb el cap.

—No passa res. Si no tens necessitat que se’t morin, no hi ha cap problema.

—¿Et puc fer una altra pregunta?

—És clar.

—Resumint el que m’has dit fins ara, entenc que fins als dotze anys ensenyaves sempre les orelles. Un dia, però, les vas amagar. I fins ara no les has tornat a ensenyar més. I, quan no tens altre remei que fer-ho, bloqueges el conducte que hi ha entre les teves orelles i la teva consciència. ¿És això?

Ella va somriure.

—Això mateix.

—¿Què et va passar a les orelles quan tenies dotze anys?

—No vagis tan ràpid —va dir. Va allargar la mà dreta per damunt de la taula i em va fregar els dits de la mà esquerra—. Sisplau.

Vaig repartir el vi que quedava entre les dues copes, i em vaig beure la meva a poc a poc.

—Primer vull saber coses de tu.

—Quines?

—Totes. Com et van educar, quants anys tens, a què et dediques… coses així.

—És una història molt normal. Tan normal, de fet, que segur que t’adorms a mig sentir-la.

—A mi m’agraden, les històries normals.

—La meva és la mena d’història tan normal que és impossible que agradi a ningú.

—No passa res. Explica-me-la en deu minuts.

—Vaig néixer el 24 de desembre de 1948, la vigília de Nadal. No és gaire bon dia per fer els anys. S’ajunten els regals de l’aniversari i els de Nadal. Tothom intenta no gastar-s’hi gaires diners. Sóc capricorn i sóc del grup sanguini A, una bona combinació per ser banquer o funcionari. No m’entenc amb els sagitari, amb els balança ni amb els aquari. ¿No et sembla una vida avorrida?

—A mi m’interessa.

—Vaig créixer en una ciutat normal i vaig anar a una escola normal. De petit no parlava gens, i quan em vaig fer gran em vaig convertir en un nen avorrit. Vaig conèixer una noia normal i vaig tenir un primer amor normal. Als divuit anys vaig venir a Tòquio per estudiar a la universitat. En acabar la carrera vaig obrir una petita agència de traducció amb un amic, i hem anat vivint d’això. Fa tres anys vam ampliar el negoci cap a revistes corporatives i publicitat, i ens va força bé. Vaig començar a sortir amb una noia que treballava a l’agència. Ens vam casar fa quatre anys, però fa dos mesos que ens hem divorciat. Els motius serien llargs d’explicar. Tinc un gat molt gran. Fumo quaranta cigarretes al dia. No ho puc deixar. Tinc tres vestits i sis corbates, i una col·lecció de cinc-cents discos, tots passats de moda. Em sé de memòria el nom dels assassins de totes les novel·les d’Ellery Queen. Tinc tots els volums d’A la recerca del temps perdut de Proust, però només n’he llegit la meitat. A l’estiu bec cervesa, i a l’hivern whisky.

—I dos dies de cada tres, menges un entrepà i una truita en algun bar, oi?

—Exacte —vaig dir.

—Quina vida més interessant.

—Ha estat una vida avorrida, i ho continuarà sent. Però això no vol dir que no m’agradi. És el que hi ha.

Vaig mirar el rellotge. Havien passat nou minuts i vint segons.

—Però el que m’has explicat no ho és tot, oi?

Em vaig mirar les mans, que tenia posades damunt la taula.

—És clar que no. Per molt avorrida que sigui una vida, és impossible explicar-la tota de cap a cap.

—¿Puc dir el que em sembla?

—Endavant.

—Sempre que conec algú, li demano que em parli deu minuts. I llavors el tracto des del punt de vista oposat al que m’acaba d’explicar. ¿Creus que és un error?

—No —vaig dir, movent el cap a banda i banda—. Potser fas el que és correcte.

Va venir un cambrer que ens va deixar els plats a taula. Tot seguit en va venir un altre que ens va servir el menjar, i encara un altre que ens va posar la salsa que anava amb cada plat. Semblava un partit de beisbol en què els jugadors s’anessin passant la pilota d’una base a l’altra.

—Si apliquem aquest mètode al teu cas, em sembla que ens dóna el següent —va dir mentre clavava el ganivet a la mousse de llenguado—. No és que la teva vida sigui avorrida, sinó que tu vols que ho sigui. ¿M’equivoco?

—Potser tens raó. Potser la meva vida no és avorrida, però jo vull que ho sigui. Ara, al final el resultat és el mateix. Sigui com sigui, ja tinc el que vull. Tothom intenta fugir de l’avorriment, i en canvi jo intento submergir-m’hi. És com si intentés anar en sentit contrari en plena hora punta. Per això no em queixo que la meva vida sigui avorrida. Fins a tal punt que la meva dona m’ha deixat.

—¿La teva dona t’ha deixat per això?

—Tal com t’he dit, seria molt llarg d’explicar. Però, tal com va dir Nietzsche, «Fins i tot els déus lluiten en va contra l’avorriment».

Vam menjar a poc a poc. Ella es va posar més salsa, i jo vaig menjar més pa del compte. Vam pensar cadascun les nostres coses fins que ens vam acabar els plats principals. Llavors ens van retirar els plats i ens vam menjar un sorbet de nabius de postres. Quan ens van portar els cafès, vaig encendre una cigarreta. El fum es va quedar un moment surant a l’aire abans que el sistema de ventilació se l’empassés silenciosament. Ja hi havia unes quantes taules ocupades. Pels altaveus del sostre sonava un concert de Mozart.

—M’agradaria preguntar-te més coses sobre les orelles —vaig dir.

—Vols saber si les meves orelles tenen cap poder especial, oi?

Vaig assentir amb el cap.

—Hauràs de comprovar-ho tu mateix —va dir ella—. Si t’ho explico jo, només podré fer-ho d’una manera molt limitada, i no crec que et serveixi de res.

Vaig tornar a assentir.

—Però sí que te les puc ensenyar —va dir en acabar-se el cafè—. Ara, no sé si t’anirà bé. Pot ser que després te’n penedeixis.

—¿Per què?

—Pot ser que el teu avorriment no sigui tan estable com et penses.

—Què hi farem —vaig dir.

Va allargar les mans per damunt de la taula i les va posar sobre les meves.

—I una altra cosa: durant un quant temps, durant uns quants mesos, no podràs separar-te de mi. Entesos?

—Entesos.

Va treure una diadema negra de la bossa, la va aguantar un moment amb la boca, es va agafar els cabells amb totes dues mans i es va fer una cua al darrere amb un gest expert.

—¿Què et sembla?

Me la vaig mirar atònit, aguantant la respiració. Tenia la boca tan seca que era incapaç d’emetre cap so. Em va semblar que l’estucat blanc de la paret s’ondulava. Les converses dels altres clients i els sorolls dels coberts van desaparèixer com un núvol prim i van tornar. Vaig sentir la remor de les onades i em va arribar l’olor d’un vespre llunyà. Això, però, no va ser sinó una part minúscula del que vaig sentir en aquelles centèsimes de segon.

—És increïble —vaig dir, com si espremés les forces que em quedaven—. No sembles la mateixa.

—Exacte —va dir ella.

2. SOBRE ALLIBERAR LES ORELLES

—Exacte —va dir ella.

Era tan bonica que no semblava real. Era una mena de bellesa que no havia vist mai, que ni tan sols m’havia imaginat mai que pogués existir. S’expandia com l’univers i alhora es comprimia com si estigués tancada dins d’una glacera. Era exagerada fins al punt de semblar arrogant i alhora estava reduïda a la mínima expressió. Superava el límit de tots els conceptes concebibles. Ella i les seves orelles eren una sola cosa, com un antic raig de sol lliscant pel pendent del temps.

—Ets increïble —vaig dir finalment després d’agafar aire.

—Ja ho sé —va dir ella—. Això és el que passa quan les meves orelles estan alliberades.

Uns quants clients del restaurant es van girar cap a la nostra taula per mirar-se-la admirats. Al cambrer que va venir a servir-nos més cafè li va costar encertar-lo a les tasses. Ningú deia res. Només se sentia la bobina del casset que continuava girant a poc a poc.

Ella va treure una cigarreta mentolada de la bossa i se la va posar als llavis. Jo em vaig afanyar a donar-li foc amb l’encenedor.

—Vull dormir amb tu —va dir.

I així és com vam dormir junts per primer cop.

3. SOBRE ALLIBERAR LES ORELLES (CONTINUACIÓ)

Tanmateix, encara no havia arribat el moment de la seva veritable esplendor. Durant els dos o tres dies següents es va limitar a ensenyar-me les orelles de manera intermitent, i llavors va tornar a amagar aquells prodigis de la creació sota els cabells per tornar a ser una noia normal. Era com si hagués sortit sense abric a principi de març per veure què passava.

—Encara no és el moment d’ensenyar les orelles —va dir—. Encara no controlo la meva força.

—No passa res —li vaig dir.

Amb les orelles amagades tampoc estava gens malament.

De tant en tant m’ensenyava les orelles, sobretot quan érem al llit. Fer l’amor amb ella amb les orelles destapades tenia alguna cosa especial. Quan plovia, m’arribava clarament l’olor de pluja. Quan els ocells piulaven, en sentia clarament els piulets. No sé com explicar-ho, però era ben bé així.

—¿Quan dorms amb altres homes no ensenyes les orelles? —li vaig preguntar una vegada.

—És clar que no —va respondre ella—. Potser no són ni conscients que en tinc.

—¿Com és fer l’amor quan no les ensenyes?

—Com un deure. No noto res, com si mastegués paper de diari. Però no passa res. No hi ha cap mal a complir un deure.

—Però quan ensenyes les orelles és molt millor, no?

—I tant.

—¿I per què no ho fas? —vaig dir—. No tens cap necessitat de tenir experiències tan avorrides, no?

Em va mirar de fit a fit i va sospirar.

—És ben bé que no entens res.

Certament, hi havia moltes coses que no entenia.

En primer lloc, no entenia el motiu pel qual a mi em tractava d’una manera especial. No creia que tingués res que em fes millor ni diferent de la resta dels mortals.

Quan l’hi vaig dir, se’n va riure.

—És mot senzill —va dir—. Tu vas venir a buscar-me. Aquest és el motiu principal.

—¿I si hagués vingut a buscar-te algú altre?

—De moment, ets tu qui em vol. I, a més, ets molt millor del que et penses.

—¿I com és que penso així? —li vaig preguntar.

—Perquè només vius amb la meitat de tu —va respondre ella de seguida—. L’altra meitat encara és en algun lloc, intacta.

—Ja —vaig fer.

—En aquest sentit, ens assemblem una mica. Jo em tapo les orelles, i tu vius només amb la meitat. ¿No trobes?

—Sí, però, encara que sigui veritat, la meitat que em falta segur que no brilla tant com les teves orelles.

—Potser no —va fer ella amb un somriure—. És ben bé que no entens res.

Encara amb un somriure als llavis, es va aixecar els cabells i es va desbotonar la brusa.

Aquell dia de setembre, quan l’estiu ja s’acostava a la fi, vaig agafar festa i em vaig quedar al llit amoixant-li els cabells i pensant en aquell penis de balena. El mar era d’un color fosc com el plom i el vent picava als finestrals. La sala d’exposicions, amb aquell sostre tan alt, estava deserta. Separat per sempre més de la balena, aquell penis havia perdut tot el sentit.

Llavors vaig tornar a pensar en les combinacions de la meva dona. Ni tan sols recordava si se n’havia deixat cap. Només tenia enganxada en algun racó del cap la imatge irreal d’una combinació posada en una cadira de la cuina. No podia recordar què significava. Era com si durant molt temps hagués viscut la vida d’algú altre.

—Per cert, tu no portes mai combinació, oi? —vaig preguntar a la meva xicota, sense cap intenció concreta.

Ella va aixecar el cap de la meva espatlla i em va mirar estranyada.

—Si no en tinc.

—Ja —vaig fer.

—Però si creus que si en portés aniria millor…

—No, no és això —em vaig afanyar a dir—. No ho deia per això.

—Però no t’estiguis de demanar el que sigui, de debò. A la feina hi estic acostumada. No em fa vergonya.

—No cal res —vaig dir—. Amb tu i les teves orelles en tinc prou i de sobres. No em cal res més.

Ella va fer que no amb el cap, decebuda, i va tornar a posar el front a la meva espatlla. Al cap de quinze segons, però, el va tornar a aixecar.

—Per cert, d’aquí a deu minuts rebràs una trucada important.

—¿Una trucada? —Vaig mirar el telèfon negre, que era al costat del llit.

—Sí, sonarà el telèfon.

—¿Ho saps segur?

—Sí.

Va encendre una cigarreta mentolada amb el cap sobre el meu pit nu. Al cap d’un moment em va caure una mica de cendra al costat del melic. Ella la va bufar per fer-la fora del llit. Li vaig pessigar lleument una orella amb la punta dels dits. Era una sensació meravellosa. Dins el meu cap mig en blanc apareixien imatges sense forma que s’esvaïen al cap d’un moment.

—La cosa anirà d’ovelles —va dir—. De moltes ovelles i d’una en concret.

—¿D’ovelles?

—Sí —va dir mentre em passava la cigarreta. Hi vaig fer una pipada i la vaig esclafar al cendrer—. I llavors començarà l’aventura.

Al cap d’una estona va sonar el telèfon. La vaig mirar, però estava ben adormida sobre el meu pit. Vaig esperar que sonés el quart to i vaig despenjar.

—¿Pot venir de seguida? —va dir un home. Tenia una veu tensa—. Hem de parlar d’un tema molt important.

—¿Com d’important?

—Vingui i ho sabrà —va dir l’home.

—Té alguna cosa a veure amb ovelles, oi? —vaig dir, per provar-ho. No hauria hagut de dir-ho. L’auricular es va quedar fred com una glacera.

—¿Com ho sap? —va dir el meu interlocutor.

Sigui com sigui, així és com va començar l’aventura de l’ovella.