Hi ha una classe d’homes que la Civilització obté en el Regne Social, igual com els floristes creen en el Regne Vegetal, gràcies a l’educació de l’hivernacle, una espècie híbrida que no poden reproduir ni amb la sembra, ni amb un esqueix. Aquest home és un caixer, verdader producte antropomorf, regat per les idees religioses, mantingut per la guillotina, podat pel vici, i que creix en un tercer pis entre una dona digna d’estima i uns nens pesats.

El nombre de caixers a París serà sempre un problema pel fisiologista. Hi ha algú que hagi entès mai els termes de la proposició en què la X coneguda és un caixer? Trobar un home que estigui sempre en presència de la fortuna com un gat davant d’un ratolí engabiat? Trobar un home que tingui la propietat de quedar-se assegut en una butaca de canya, en una llotja enreixada, sense tenir més passos a fer-hi que els que té a la seva cabina un capità de barco, al llarg de les set vuitenes parts de l’any i durant set o vuit hores al dia? Trobar un home que amb aquesta feina no se li anquilosin els genolls ni les apòfisis de la pelvis? Un home que tingui prou grandesa per ser petit? Un home que pugui cansar-se dels diners a força de manejar-ne? Demaneu aquest producte a qualsevol Religió, a qualsevol Moral, a qualsevol Col·legi, a qualsevol Institució, i doneu-los París, aquesta ciutat de temptacions, aquesta sucursal de l’Infern, com a medi on serà plantat el caixer.

Doncs bé, les Religions desfilaran l’una darrera l’altra, els Col·legis, les Institucions, les Morals, totes les grans i les petites Lleis humanes se us acostaran com s’acosta un amic íntim a qui demaneu un bitllet de mil francs. Semblarà que portin dol, es maquillaran, us ensenyaran la guillotina, de la mateixa manera que el vostre amic us ensenyarà el domicili de l’usurer, una de les cent portes de l’hospital.

Tanmateix, la naturalesa moral té els seus capritxos, es permet fer d’una banda a l’altra persones honrades i caixers. Semblantment, els corsaris que decorem amb el nom de Banquers i que s’embutxaquen mil escuts com un pirata agafa les seves patents de cors tenen tanta veneració per aquests rars productes de les incubacions de la virtut que els engabien en unes llotges per guardar-los com els governs guarden els animals curiosos. Si el caixer té imaginació, si el caixer té passions o si el caixer més perfecte estima la dona, i aquesta dona s’avorreix, és ambiciosa o simplement vanitosa, el caixer es dissol.

Furgueu la història de la caixa: no podreu citar ni un sol exemple de caixer que aconsegueix el que en diuen una posició. Van al presidi, van a l’estranger o vegeten en un segon pis, a la Rue Saint-Louis au Marais. Quan els caixers parisencs hauran pensat en el seu valor intrínsec, un caixer no tindrà preu.

És veritat que certes persones només poden ser caixers, com d’altres són insuperablement bergantes.

Estranya civilització! La Societat concedeix a la Virtut cent lluïsos de renda per la seva vellesa, un segon pis, pa a discreció, uns quants mocadors nous i una dona vella acompanyada dels seus fills. Pel que fa al Vici, si és una mica agosarat, si pot eludir hàbilment un article del Codi com Turenne eludia Montecuccoli, la Societat legitima els seus milions robats, li llança cintes, el farceix d’honors i l’aclapara amb consideracions. El Govern, a més a més, està en harmonia amb aquesta Societat profundament il·lògica. El Govern recluta talents precoços entre els joves que tenen de divuit a vint anys; amb un treball prematur, desgasta grans cervells, que convoca per triar-los minuciosament com fan els jardiners amb les llavors. Encarrega aquesta feina a uns jurats pesadors de talents que verifiquen els cervells com es verifica l’or a la Fàbrica de Moneda. Després, dels cinc-cents caps escalfats per la il·lusió que la població més avançada li dóna anualment, n’accepta un terç, els fica en uns grans sacs anomenats les seves Escoles i els hi remena durant tres anys. Encara que cada un d’aquests empelts representi uns capitals enormes, en fa per dir-ho així, uns caixers; els dóna el nom d’enginyers ordinaris, els ocupa com a capitans d’artilleria; en fi, els assegura tot el que hi ha de més elevat en els graus subalterns. I, quan aquests homes d’elit, engreixats per les matemàtiques i atipats de ciència han arribat als cinquanta anys d’edat, els procura, en recompensa pels seus serveis, el tercer pis, la dona acompanyada dels nens i tots els plaers de la mediocritat.

No us sembla que és un miracle que d’aquest Poble-Ingenu se n’escapin cinc o sis homes de geni que s’enfilen fins als cims socials?

Aquest és el balanç exacte del Talent i la Virtut, pel que fa a les seves relacions amb el Govern i la Societat en una època que es creu progressista. Sense aquesta observació preparatòria una aventura que hagi passat precipitadament a París semblaria inversemblant, mentre que, encapçalada per aquest sumari, potser podrà ocupar els esperits prou superiors per haver endevinat les verdaderes nafres de la nostra civilització, que, d’ençà del 1815, ha substituït el principi Honor pel principi Diner.

Durant un llòbrec dia de tardor, cap a les cinc de la tarda el caixer d’un dels bancs més poderosos de París treballava encara a la claror d’un llum que ja feia estona que estava encès.

Seguint els usos i costums del comerç, la caixa estava situada a la part més fosca d’un entresòl estret i baix de sostre. Per arribar-hi, s’havia de travessar un corredor il·luminat per dies de sofriment que recorria els despatxos, les portes etiquetades dels quals semblaven les d’un establiment de banys.

El conserge havia dit flegmàticament des de les quatre, seguint la seva consigna: «La caixa està tancada». En aquell moment, els despatxos estaven deserts, els correus, tramesos, els empleats se n’havien anat, les dones dels caps esperaven els seus amants, els dos banquers sopaven a casa de les seves amigues. Tot estava en ordre.

El lloc on les caixes fortes havien estat hermèticament ferrades es trobava darrera la llotja enreixada del caixer, que estava sens dubte enfeinat fent caixa. La porta del davant oberta permetia veure un armari de ferro clapat pel martell, el qual, gràcies als avenços de la manyeria moderna, pesava tant que els lladres no se l’haurien pogut endur.

Aquesta porta només s’obria d’acord amb la voluntat d’aquell que sabia escriure la consigna, el secret de la qual el guarden les lletres del pany sense deixar-se corrompre, bella plasmació del «Sèsam, obre’t!» de Les mil i una nits. Però això no era tot. Aquest pany deixava anar un cop de trabuc a la cara d’aquell que, havent descobert la consigna, ignorava un últim secret, l’ultima ratio del dragó de la Mecànica. La porta de l’habitació, les parets de l’habitació, els finestrons de les finestres de l’habitació, tota l’habitació estava reforçada amb xapes de ferro de quatre dits de gruix, dissimulades per un enfustat prim. Aquests finestrons havien estat ajustats, aquesta porta havia estat tancada.

Si mai un home havia pogut creure que estava en una soledat profunda i lluny de qualsevol mirada, aquest home era el caixer de la casa Nucingen i companyia, a la Rue Saint-Lazare. A més, un silenci absolut regnava en aquest celler de ferro. L’estufa apagada desprenia aquesta escalfor tèbia que produeixen en el cervell els efectes pastosos i la inquietud nauseabunda que es té l’endemà d’una orgia. L’estufa adorm, abalteix i contribueix de manera singular a cretinitzar els porters i els empleats. Una habitació amb estufa és un matràs on es dissolen els homes enèrgics, on s’aprimen els seus ressorts, on es gasta la seva voluntat. Els Despatxos són la gran fàbrica de les mediocritats que els Governs necessiten per mantenir la feudalitat del diner en què recolza el contracte social actual. (Vegeu Els empleats). L’escalfor mefítica que hi produeix una reunió d’homes no és pas un dels motius més insignificants de l’embastardiment progressiu de les intel·ligències: el cervell del qual es desprèn més nitrogen asfixia a la llarga els altres.

El caixer era un home que tenia uns quaranta anys, amb un crani calb que lluïa sota la claror d’un llum Carcel que hi havia damunt la taula. Aquesta claror feia brillar els cabells blancs barrejats amb cabells negres que acompanyaven els dos costats del cap, al qual les formes rodones de la cara donaven l’aire d’una bola. La cara tenia el color vermell de la rajola. Algunes arrugues encastaven els ulls blaus. Tenia la mà rodanxona de l’home gras. El seu vestit blau de llana, una mica usat a les parts sobresortints, i les arrugues dels seus pantalons clapejats oferien a la mirada aquesta mena de marca que hi imprimeix l’ús, que combat en va el raspall, i que dóna a les persones superficials una idea elevada de l’economia, de la rectitud d’un home prou filòsof o prou aristòcrata per portar uns vestits vells. Però no és estrany veure com les persones que mesquinegen amb foteses es mostren fàcils, pròdigues o incapaces en les coses capitals de la vida.

El trau de la solapa del caixer estava adornat amb la cinta de la Legió d’Honor, ja que havia estat cap d’esquadró als Dragons, sota l’Emperador. El senyor de Nucingen, proveïdor abans de ser banquer, com que havia estat en altre temps en condicions de conèixer els sentiments de delicadesa del seu caixer, a qui havia trobat en una posició elevada d’on la desgràcia l’havia fet baixar, es va ocupar d’ell i li va donar cinc-cents francs de paga al mes. Aquest militar era caixer des del 1813, època en què va ser curat d’una ferida que s’havia fet a la batalla de Studzianka, durant la derrota de Moscou, i després d’haver llanguit sis mesos a Estrasburg, on uns quants alts oficials havien estat transportats per rebre-hi un tractament especial, seguint les ordres de l’Emperador. Aquest antic oficial, anomenat Castanier, tenia el grau honorari de coronel i dos mil quatre-cents francs de retir.

Castanier, en qui des de feia deu anys el caixer havia mort el militar, inspirava al banquer una confiança tan gran que també era ell qui dirigia les escriptures del despatx particular situat darrera de la seva caixa i al qual baixava el baró per una escala secreta. Els negocis es decidien allà. El sedàs on es tamisaven les proposicions, el locutori on s’examinava la plaça eren allà. D’allà sortien les lletres de crèdit; allà, en fi, hi havia el Llibre Mestre i el Diari on es resumia la feina de les altres oficines.

Després d’haver anat a tancar la porta comunicant on feia cap l’escala que duia al despatx pompós on s’estaven els dos banquers, al primer pis del seu hotel, Castanier havia tornat a seure al seu lloc i feia un moment que contemplava unes quantes lletres de crèdit adreçades a la casa Watschildine, a Londres. Un cop assegut, havia agafat la ploma i havia falsificat, a baix de totes les cartes, la firma Nucingen.

En el moment en què buscava quina era, de totes aquelles firmes falses, la més ben imitada, va aixecar el cap com si l’hagués picat una mosca obeint un pressentiment que li havia cridat al cor: «No estàs sol!». I el falsificador va veure darrera la reixa, a la gatonera de la seva caixa, un home de qui no havia sentit la respiració, que li va semblar que no respirava, i que havia entrat sens dubte per la porta del corredor que Castanier va descobrir que estava oberta de bat a bat.

L’antic militar va sentir, per primera vegada a la vida, una por que el va fer quedar bocabadat i amb la mirada embeneitida davant d’aquest home que tenia, per cert, un aspecte prou aterridor perquè no hi caiguessin les circumstàncies misterioses d’una aparició semblant. La configuració oblonga de la cara de l’estranger, els contorns bombats del front, el color agre de la carn, anunciaven, tant com la forma del vestit, un anglès. Aquell home pudia a anglès. Veient el seu redingot amb coll, la seva corbata estufada amb què topava una gorgera amb els canons esclafats, la blancor de la qual feia ressaltar la lividesa permanent d’una figura impassible amb uns llavis vermells i freds que semblaven destinats a xuclar la sang dels cadàvers, un endevinava les seves polaines negres cordades fins més amunt del genoll, i aquella aparença mig puritana d’un anglès ric que ha sortit a passejar a peu.

L’esclat que llançaven els ulls de l’estranger era insuportable i causava en l’ànima una impressió punyent que encara augmentava la rigidesa de les seves faccions. Aquest home sec i descarnat semblava que posseís una mena de principi devorador que li era impossible saciar. Devia pair tan de pressa els aliments que segurament podia menjar sense parar, sense que el més petit lineament de les galtes se li tomés vermell. Podia empassar-se una tona d’aquell vi de Tokay anomenat vi de successió sense fer trontollar la seva mirada malèfica que llegia en les ànimes, ni la seva raó cruel, que semblava que anava sempre al fons de les coses. Tenia una mica la majestat fera i tranquil·la dels tigres.

—Senyor, vinc a cobrar aquesta lletra de canvi —va dir a Castanier amb una veu que es va posar en comunicació amb les fibres del caixer i les va tocar totes amb una violència comparable a la d’una descàrrega elèctrica.

—La caixa està tancada —va contestar Castanier.

—Està oberta —va dir l’anglès assenyalant la caixa—. Demà és diumenge i no em puc pas esperar. La suma són cinc-cents mil francs, vostè la té a la caixa i jo la dec.

—Però, senyor, com ha entrat?

L’anglès va somriure, i el seu somriure va terroritzar Castanier. Mai una resposta va ser més ampla ni més peremptòria que no ho va ser l’arruga desdenyosa i imperial formada pels llavis de l’estranger.

Castanier es va girar, va agafar cinquanta paquets de deu mil francs en bitllets de banc i, quan els va oferir a l’estranger, que li havia tirat una lletra de canvi acceptada pel baró de Nucingen, li va agafar una mena de tremolor convulsiu veient els rajos vermells que sortien dels ulls d’aquell home i anaven a lluir damunt de la firma falsa de la lletra de crèdit.

—El seu… He rebut no… hi és —va dir Castanier girant la lletra de canvi.

—Passi’m la seva ploma —va dir l’anglès.

Castanier va presentar la ploma de què s’acabava de servir per la seva falsificació. L’estranger va firmar John Melmoth, i va tornar el paper i la ploma al caixer. Mentre Castanier mirava la lletra del desconegut, que anava de dreta a esquerra, a la manera oriental, Melmoth va desaparèixer i va fer tan poc soroll que quan el caixer va aixecar el cap va deixar escapar un crit en no veure més aquell home i sentir els dolors que la nostra imaginació confereix a l’emmetzinament. La ploma que Melmoth havia fet servir li causava a les entranyes una sensació calenta i bellugadissa que s’assemblava força a la que produeix l’emètic. Com que a Castanier li semblava impossible que aquest anglès hagués endevinat el seu crim, va atribuir aquell sofriment intern a la palpitació que, segons el que li havien dit deu procurar un mal cop en el moment que es fa.

—Al diable! Que en sóc de beneit! Déu em protegeix, perquè si aquest animal s’hagués dirigit demà a aquests senyors, jo ja hauria begut oli! —va pensar Castanier mentre llençava a l’estufa les lletres falses inútils, que s’hi van consumir.

Va segellar la lletra que volia utilitzar, va agafar de la caixa cinc-cents mil francs en bitllets i en bank-notes, la va tancar, ho va ordenar tot, va agafar el barret, el paraigua, va apagar el llum després d’haver encès el seu portallàntia i va sortir tranquil·lament per anar a tornar, seguint el seu costum quan el baró no hi era, una de les dues claus de la caixa a la senyora de Nucingen.

—Que content que deu estar, senyor Castanier —li va dir la dona del banquer en veure’l entrar a casa seva—, dilluns és festa, se’n podrà anar al camp, a Soisy.

—Tindrà la bondat, senyora, de dir a Nucingen que la lletra de canvi dels Watschildine, que estava endarrerida, acaba d’arribar? Els cinc-cents mil francs estan pagats. Així, jo no tornaré fins dimarts, cap al migdia.

—Adéu, senyor, passi-ho bé.

—Igualment, senyora —va contestar el vell dragó mirant un jove anomenat Rastignac que llavors estava de moda i que passava per ser l’amant de la senyora de Nucingen.

—Senyora —va dir el jove—, aquest bon home, em fa l’efecte que li vol fer alguna mala passada.

—Ah! Bah! És impossible, és massa ximple.

—Piquoizeau —va dir el caixer entrant a la llotja del conserge—, per què caram deixes que pugin a la caixa després de les quatre?

—Des de les quatre —va dir el conserge— he fumat la pipa al llindar de la porta i ningú ha entrat als despatxos. Fins i tot els únics que n’han sortit són aquests senyors…

—Estàs segur del que dius?

—Tan segur com del meu propi honor. Només ha vingut a les quatre l’amic del senyor Werbrust, un jove de can Tillet i companyia, de la Rue Joubert.

—Bé! —va dir Castanier, i va sortir de pressa.

La calor vomitiva que li havia comunicat la seva ploma s’intensificava. «Mil dimonis!», pensava mentre enfilava el bulevard de Gand, «he pres bé les precaucions? Vejam! Dos dies lianes, diumenge i dilluns; després un dia d’incertesa abans que em busquin: aquest respit em dóna tres dies i quatre nits. Tinc dos passaports i dues disfresses diferents; si amb això no puc despistar la policia més hàbil! Dimarts al matí, doncs, cobraré un milió a Londres quan aquí encara no tindran la més petita sospita. Deixo aquí els meus deutes a nom dels meus creditors, que hi posaran un ‘Protestat’ al damunt, i la resta de la meva vida seré feliç a Itàlia, amb el nom de comte Ferraro, aquell pobre coronel que vaig ser l’únic a veure morir als aiguamolls de Zembin i de qui duré la pell. Mil dimonis, aquesta dona que arrossegaré amb mi podria fer que em reconeguessin! Un vellard com jo, tornar-me faldiller, embolicar-me amb una dona…! Per què me l’he d’endur? L’he de deixar. Sí, tindré el coratge de fer-ho. Però em conec, sóc prou beneit per tornar amb ella. Tanmateix, ningú coneix Aquilina. Me l’enduré? No me l’enduré?».

—No te l’enduràs! —li va dir una veu que li va alterar les entranyes.

Castanier es va girar bruscament i va veure l’anglès.

—Això és cosa del dimoni! —va exclamar el caixer.

Melmoth ja havia passat al davant de la seva víctima. Malgrat que el primer moviment de Castanier va ser buscar raons a un home que llegia d’aquella manera en la seva ànima, el caixer era presa de tants sentiments contraris que el resultat n’era una mena d’inèrcia momentània. Va reprendre doncs el pas i va recaure en aquesta febre de pensament característica d’un home prou apassionat per cometre un crim, però que no té la força d’assumir-lo sense cruels convulsions. D’altra banda, tot i que estava decidit a collir el fruit d’un crim mig consumat, Castanier encara dubtava a continuar la seva empresa, com fan la majoria d’homes que tenen un caràcter mixt, en qui hi ha tanta força com feblesa, i que tant poden decidir mantenir-se purs com tornar-se criminals, seguint la pressió de les circumstàncies més insignificants. Hi havia, en la colla d’homes allistats per Napoleó, molta gent que, com Castanier, tenia el coratge físic del camp de batalla sense tenir el coratge moral que fa que un home sigui tan gran en el crim com podria ser-ho en la virtut. La carta de crèdit estava concebuda en tals termes que en arribar a Londres havia de cobrar vint-i-cinc mil lliures esterlines a can Watschildine, la delegació de la casa Nucingen, on ell mateix ja havia notificat el pagament; el seu passatge l’havia reservat una agència triada a l’atzar a Londres, sota el nom de comte Ferraro, a bord d’un vaixell que duia de Portsmouth a Itàlia una rica família anglesa. S’havien previst els detalls més petits. Se les havia enginyat per fer-se buscar alhora a Bèlgica i a Suïssa quan estigués en alta mar. I, quan Nucingen pogués creure que li seguia les petjades, esperava haver arribat a Nàpols, on tenia intenció de viure amb un nom fals, a l’empara d’una disfressa tan completa que havia decidit canviar de cara simulant-hi per mitjà d’un àcid els estralls de la verola. Malgrat totes aquestes precaucions, que semblava que li havien d’assegurar la impunitat, la consciència el turmentava. Tenia por. La vida dolça i pacífica que havia dut durant tant de temps li havia purificat els costums soldadescos. Encara era recte, i li sabia greu embrutar-se. Es deixava endur doncs per última vegada per totes les impressions de la bona naturalesa que es revoltava en el seu interior.

«Bah!», va pensar a la cantonada entre el bulevard i la Rue Montmartre, «un fiacre em durà aquest vespre a Versalles en sortir de l’espectacle. Allà hi ha un carruatge que m’espera a casa del meu antic sergent de cavalleria, que em guardaria el secret d’aquest viatge en presència de dotze soldats disposats a afusellar-lo si es negava a contestar. Per tant, no veig que hi hagi res que estigui en contra meu. M’emportaré doncs la petita Naqui. Me n’aniré».

—No te n’aniràs —li va dir l’anglès. I la seva veu estranya va fer que tota la sang del caixer li afluís al cor.

Melmoth va pujar en un tílburi que l’esperava i que se’l va endur tan de pressa que, abans de pensar a aturar-lo, Castanier va veure el seu enemic secret a cent passos d’ell pujant amb un bon trot la calçada del bulevard Montmartre.

«Però, paraula d’honor, això que em passa és sobrenatural», va pensar. «Si fos prou ximple per creure en Déu, diria que ha encarregat a sant Miquel que m’encalci. I si el dimoni i la policia em deixen fer per pescar-me a temps? On s’és vist! Vinga, vinga, això són beneiteries».

Castanier va agafar la Rue du Faubourg-Montmartre i va alentir la marxa a mesura que avançava cap a la Rue Richer. Allà, en una casa construïda recentment, al segon pis d’un cos d’edifici que donava a uns jardins, hi vivia una noia que era coneguda al barri pel nom de senyora de La Garde i que resultava que era innocentment la causa del crim comès per Castanier. Per explicar aquest fet i acabar de descriure la crisi sota la qual sucumbia el caixer, és necessari referir succintament algunes circumstàncies de la seva vida anterior.

La senyora de La Garde, que amagava el seu nom verdader a tothom, fins i tot a Castanier, pretenia ser piemontesa. Era una d’aquestes noies que, ja sigui per la misèria més profunda, ja sigui per falta de feina o pel pànic de la mort, com també per la traïció d’un primer amant, es veuen empeses a triar un ofici que la majoria d’elles fan amb repugnància, moltes amb despreocupació i algunes per obeir a les lleis de la seva constitució. A l’hora de llançar-se a l’abisme de la prostitució parisenca, als setze anys, bella i pura com una marededéu, aquesta noia va trobar Castanier. Massa malcarat i groller per tenir èxit en aquest món, cansat de recórrer cada vespre els bulevards a la caça d’una conquista pagada, el vell dragó feia temps que desitjava posar un cert ordre a la irregularitat dels seus costums. Colpit per la bellesa d’aquesta pobra criatura que l’atzar li havia posat entre els braços, va decidir salvar-la del vici en profit seu amb una pensada tan egoista com benefactora, com ho són algunes de les pensades dels millors homes. El natural sovint és bo, l’Estat social hi barreja la seva dolenteria; d’aquí provenen certes intencions mixtes amb les quals el jutge s’ha de mostrar indulgent. Castanier tenia precisament prou esperit per ser astut quan els seus interessos estaven en joc. Per tant, va voler ser filantrop sobre segur i va fer primer d’aquesta noia la seva amant «He! He!», es va dir amb el seu llenguatge soldadesc, «un gat vell com jo no s’ha de deixar coure per una rata. Castanier, abans de viure aparellat, fes créixer en la noia un sentiment de gratitud per saber si la podràs tenir lligada!».

Durant el primer any d’aquesta unió il·legal, però que la col·locava en la situació menys blasmable de totes les que reprova el món, la piemontesa va agafar com a nom de guerra el d’Aquilina, un dels personatges de Venècia salvada, tragèdia del teatre anglès que havia llegit per casualitat. Creia que s’assemblava a aquesta cortesana, ja sigui pels sentiments precoços que sentia en el seu cor, ja sigui per la seva cara, o per la fisonomia general de la seva persona. Quan Castanier va veure que tenia la conducta més regular i més virtuosa que hauria pogut tenir una dona apartada de les lleis i de les conveniències socials, li va manifestar el desig de viure amb ella maritalment. Es va convertir llavors en la senyora de La Garde a fi d’entrar, en la mesura en què ho permetien els costums parisencs, en les condicions d’un matrimoni real. Perquè, efectivament, la idea fixa de moltes d’aquestes pobres noies consisteix a voler fer-se acceptar com a bones burgeses, estúpidament fidels als seus marits, capaces de ser unes mares de família excel·lents, d’apuntar les seves despeses i d’arreglar la roba de la casa. Aquest desig prové d’un sentiment tan lloable que la Societat l’hauria de prendre en consideració. Però la Societat serà certament incorregible i continuarà considerant la dona casada com una corbeta amb una bandera i uns papers que li permeten fer el cors, mentre que la dona mantinguda és el pirata que pengen per falta de documents. El dia que la senyora de La Garde va voler firmar com a senyora Castanier, el caixer es va enfadar. «Que no m’estimes prou per casar-te amb mi?», li va dir ella Castanier no va contestar, i es va quedar pensarós. La pobra noia es va resignar. L’ex-dragó estava desesperat. A Naqui aquesta desesperació la va afectar. Hauria volgut calmar-lo, però, per calmar-lo, no calia saber-ne la causa? El dia que Naqui va voler conèixer aquest secret, sense demanar tanmateix quin era, el caixer va revelar llastimosament l’existència d’una tal senyora Castanier, una esposa legítima, mil vegades maleïda, que vivia humilment a Estrasburg d’una petita possessió, a qui ell escrivia dues vegades a l’any i sobre qui guardava un silenci tan profund que ningú sabia que estava casat.

Per què aquesta discreció? Si el motiu el saben molts militars que poden estar en el mateix cas, potser és útil dir-lo. L’autèntic soldat de tropa si m’és permès d’usar aquí el terme que es fa servir a l’exèrcit per designar els homes destinats a morir capitans, aquest serf lligat a la gleva d’un regiment, és un ser bàsicament ingenu, un Castanier destinat per endavant a les murrieries de les mares de família de les guarnicions que no saben com treure’s de sobre les filles difícils de casar. Així, a Nancy, durant un d’aquests instants tan curts en què els exèrcits imperials descansaven a França, Castanier va tenir la desgràcia de fixar-se en una senyoreta amb qui havia ballat en una d’aquestes festes que a comarques anomenen El ball, que els oficials de la guarnició solien oferir a la ciutat, i viceversa. Tot seguit, l’amable capità va ser objecte d’una d’aquestes seduccions per les quals les mares troben còmplices en el cor humà, del qual posen en joc tots els mecanismes, i en els seus amics, que conspiren amb elles. Igual que les persones que només tenen una idea al cap, aquestes mares ho aboquen tot al seu gran projecte, del qual fan una obra llargament elaborada, semblant al comet de sorra al fons del qual s’està el formica leo. Potser ningú entrarà mai en aquest dèdal tan ben construït, potser el formica leo morirà de fam i de set, però si hi entra alguna bèstia distreta, s’hi quedarà. Els càlculs secrets de l’avarícia que cada home fa quan es casa, l’esperança, les vanitats humanes, tots els fils que fan moure un capità, van ser atacats en Castanier. Per desgràcia seva, havia exalçat la filla a la mare en tornar-l’hi després d’un vals; en va resultar una conversa, al cap de la qual va arribar la invitació més natural del món. Un cop conduït a la casa, el dragó va quedar meravellat per la bonhomia d’un habitatge on la riquesa semblava que s’amagava sota una avarícia afectada. S’hi va convertir en l’objecte d’hàbils afalacs, i cadascú li va alabar els diferents tresors que hi havia. Un sopar servit a propòsit en vaixella de metall preciós prestada per un oncle, les atencions d’una filla única, les xafarderies de la ciutat, un subtinent ric que feia veure que li segava l’herba sota els peus, en fi, les mil i una trampes dels formica leo de comarques van ser tan ben parades, que Castanier deia, cinc anys després: «Encara no sé com va passar!». El dragó va rebre quinze mil francs de dot i una senyoreta afortunadament estèril que dos anys de matrimoni van fer tornar la dona més lletja i per tant més esquerpa de la terra. La pell d’aquesta noia, que un règim sever havia mantingut blanca, va adquirir un acne rosaci; la cara, amb uns colors vius que anunciaven una virtut seductora, es va omplir de grans; la cintura, que semblava recta, es va inclinar; l’àngel va resultar una criatura rondinaire i desconfiada que va fer enrabiar Castanier; després, la fortuna va volar. El dragó, que ja no reconeixia la dona amb qui s’havia casat, la va consignar en una petita possessió a Estrasburg, esperant que a Déu li vingués de gust enriquir amb ella el paradís. Va ser una d’aquestes dones virtuoses que, a falta d’ocasions per fer altrament, assassinen els àngels amb els seus planys, preguen a Déu fins a avorrir-lo, si les escolta, i diuen molt a poc a poquet pensaments dels seus marits, quan al vespre acaben el seu bòston amb les veïnes.

Quan Aquilina va saber aquestes desgràcies, va agafar un afecte sincer a Castanier i el va fer tan feliç amb els plaers renaixents que el seu geni de dona li feia variar tot prodigant-los que, sense saber-ho, va causar la perdició del caixer. Com moltes dones a qui sembla que la naturalesa hagi donat com a destí aprofundir l’amor fins als seus límits, la senyora de La Garde era desinteressada. No demanava or, ni joies, no pensava mai en el futur, vivia en el present i, sobretot, en el plaer. Els rics ornaments, el vestuari, la indumentària, tan ardentment desitjats per les dones de la seva mena, ella tan sols els acceptava com una harmonia més en l’escenari de la vida. No els volia pas per vanitat, perquè desitgés fer-se veure, sinó per estar millor. D’altra banda, ningú no sabia estar-se més fàcilment que ella d’aquesta mena de coses. Quan un home generós, com ho són gairebé tots els militars, troba una dona amb aquest tremp, sent al cor una mena de ràbia de trobar-se inferior a ella en l’intercanvi de la vida. Se sent capaç llavors d’aturar una diligència per procurar-se diners, si no en té prou per les seves prodigalitats. L’home està fet així. A vegades es torna culpable d’un crim per mantenir-se gran i noble davant d’una dona o davant d’un públic especial. Un enamorat s’assembla al jugador que es creuria deshonrat si no tomés tot el que manlleva a l’empleat de la sala i que comet monstruositats, deixa pelats la dona i els fills, roba i mata per arribar amb les butxaques plenes i l’honor salvat als ulls del món que freqüenta la casa fatal. A Castanier li va passar el mateix. Primer, havia instal·lat Aquilina en un modest apartament en un quart pis i només li havia donat uns mobles extremadament senzills. Però en descobrir les belleses i les grans qualitats d’aquesta noia, en rebre’n aquests plaers inaudits que són inexpressables, va enfollir i va voler empolainar el seu ídol. La manera de vestir d’Aquilina va contrastar tan còmicament amb la misèria del seu habitatge que; per tots dos, va caldre canviar de casa. Aquest canvi es va emportar gairebé totes les economies de Castanier, que va moblar el seu apartament semiconjugal amb el luxe especial de la noia mantinguda. Una dona bonica no vol res que sigui lleig al seu voltant. El que la distingeix de les altres dones és el sentiment de l’homogeneïtat, una de les necessitats menys advertides de la nostra naturalesa, que fa que les conques es rodegin només de coses velles. Així doncs, a aquesta deliciosa piemontesa li van caldre els objectes més nous, més a la moda, les coses més bufones dels comerciants, entapissats, sedes, joies, mobles lleugers i fràgils, belles porcellanes. No va demanar res. Només quan calia triar, quan Castanier li deia: «Què vols?», ella contestava: «Però això és més bo!». L’amor que estalvia no és mai el verdader amor, i Castanier agafava, doncs, el bo i millor.

Una vegada admesa l’escala de proporció, va caldre que tot, en aquesta parella, estigués en harmonia. I van ser la roba blanca, la vaixella de plata i els millors accessoris d’una casa muntada, la bateria de cuina, la cristalleria, el dimoni!

Encara que Castanier hauria volgut, seguint una expressió coneguda, fer les coses amb senzillesa, es va endeutar progressivament. Una cosa en necessitava una altra. Un rellotge de paret va voler dos canelobres. La xemeneia adornada va demanar la seva llar de foc. La draperia, els tints, eren massa frescos per deixar que el fum els ensutgés; va caldre fer-hi posar unes xemeneies elegants, inventades recentment per gent experta en anuncis publicitaris, que prometien un aparell invencible contra el fum. Després Aquilina va trobar tan bonic córrer descalça per la catifa de la seva habitació, que Castanier va posar pertot arreu catifes per divertir-se com un nen amb Naqui. Finalment li va fer fer una cambra de bany, sempre perquè estigués millor.

Els comerciants, els obrers, els fabricants de París, tenen un art inaudit per engrandir el forat que un home fa a la seva butxaca; quan se’ls consulta, no saben el preu de res. I el paroxisme del desig no s’avé mai a un retard, de tal manera que es fan fer els encàrrecs en les tenebres d’un pressupost aproximatiu, no donen mai els estats de comptes i arrosseguen el consumidor cap al remolí del proveïment. Tot és deliciós, encantador, tothom està satisfet. Al cap d’uns quants mesos, aquests proveïdors complaents tornen metamorfosats en totals horriblement exigents; tenen necessitats, tenen pagaments urgents, fins i tot fan, segons diuen, fallida, ploren i cobren! L’abisme s’entreobre llavors vomitant una columna de xifres que caminen de quatre en quatre, quan haurien d’anar innocentment de tres en tres.

Abans que Castanier conegués a quant pujaven les seves despeses, havia arribat a llogar una carrossa per la seva amant cada vegada que sortia, en lloc de deixar-li agafar un fiacre.

Castanier era llaminer: va tenir una excel·lent cuinera; i, per complaure’l, Aquilina el delectava amb productes primerencs, amb rareses gastronòmiques, amb vins escollits que anava a comprar ella mateixa. Però, com que ella no tenia res, els seus regals, tan valuosos per l’atenció, per la delicadesa, per la gràcia que els dictaven, escuraven periòdicament la butxaca de Castanier, que no volia que la seva Naqui es quedés sense diners. I no en tenia mai, de diners! La taula va ser, doncs, una font de despeses considerables, en relació amb la fortuna del caixer.

L’ex-dragó va haver de recórrer a artificis comercials per procurar-se diners, ja que li era impossible renunciar als seus plaers. El seu amor per la dona no li havia permès resistir-se a les fantasies de l’amant. Era un d’aquests homes que, ja sigui per amor propi, ja sigui per feblesa, no saben negar-li res, a una dona, i que senten una falsa vergonya tan violenta per dir: «No puc… Els meus mitjans no m’ho permeten… No tinc diners», que s’arruïnen. Per tant, el dia que Castanier es va veure al fons d’un precipici i es va adonar que per apartar-se’n hauria hagut de deixar aquesta dona i posar-se a pa i aigua per saldar els seus deutes, s’havia acostumat tan bé a aquesta dona, a aquesta vida, que ajornava cada matí els seus projectes de reforma.

Empès per les circumstàncies, primer va manllevar. La seva posició, els seus antecedents, el feien digne d’una confiança que va aprofitar per combinar un sistema de manlleu adequat a les seves necessitats. Després, per disfressar les quantitats a què va pujar ràpidament el seu deute, va recórrer al que el comerç anomena pilotes. Es tracta de bitllets que no representen ni mercaderies ni valors pecuniaris declarats, i que el primer endossant paga pel subscriptor complaent, una espècie de falsificació tolerada perquè és impossible de constatar, ja que, d’altra banda, aquest frau fantàstic tan sols esdevé real quan hi ha falta de pagament.

A la fi, quan Castanier es va veure en la impossibilitat de continuar les seves maniobres financeres, ja sigui per l’increment del capital, ja sigui per l’enormitat dels interessos, es va haver de declarar en fallida davant dels seus creditors. El dia en què es va desencadenar la deshonra, Castanier va preferir la fallida fraudulenta a la fallida simple, el crim al delicte. Va decidir gastar-se la confiança que li mereixia la seva probitud real i augmentar el nombre dels seus creditors manllevant a la manera del cèlebre caixer del Tresor Reial, la quantitat necessària per viure feliç la resta dels seus dies en un país estranger. I ho va fer tal com acabem de veure.

Aquilina ignorava els maldecaps d’aquesta vida, en disfrutava, com fan moltes dones, sense ni preguntar-se com arribaven els diners, de la mateixa manera que certa gent no es pregunta com creix el blat quan es menja el seu panet ensucrat; així com els desenganys i la mà de l’agricultura són darrera el forn dels forners, sota el luxe inadvertit de la majoria de parelles parisenques hi reposen neguits aclaparadors i la feina més exorbitant.

En el moment en què Castanier patia les tortures de la incertesa, pensant en una acció que li canviava tota la vida, Aquilina, asseguda tranquil·lament vora el foc, enfonsada indolentment en un gran sofà l’esperava en companyia de la seva criada. Com totes les criades que serveixen aquestes dones, Jenny s’havia convertit en la seva confident després d’haver comprovat com era d’inexpugnable l’autoritat que la seva amant tenia sobre Castanier.

—Com ens ho farem aquest vespre? Léon vol venir a totes passades —deia la senyora de La Garde llegint una carta apassionada escrita en un paper grisenc.

—El senyor és aquí —va dir Jenny.

Castanier va entrar. Sense atabalar-se, Aquilina va enrotllar la carta, la va agafar amb els molls i la va cremar.

—Això fas amb les teves cartes d’amor? —va dir Castanier.

—Déu meu, és clar que sí! —li va contestar Aquilina—. Que no és la millor manera d’evitar que caiguin a les mans d’algú? A més, oi que el foc ha d’anar al foc com l’aigua al riu?

—Dius això, Naqui, com si fos una verdadera carta d’amor.

—I doncs? Que no sóc prou maca per rebre’n? —va dir Aquilina allargant el front a Castanier amb una mena de negligència que hauria fet veure a un home menys ofuscat que complia una espècie de deure conjugal fent feliç el caixer. Però Castanier havia arribat en aquest grau de passió inspirat pel costum que ja no permet discernir res.

—Tinc una llotja del Gymnase per aquest vespre —va continuar el caixer—. Sopem d’hora per no haver de fer-ho a corre-cuita.

—Vés-hi amb Jenny. Estic avorrida de tants espectacles. No sé què em passa aquest vespre, m’estimo més quedar-me vora el meu foc.

—Vine igualment, Naqui, d’aquí a poc ja no et molestaré amb la meva presència. Sí, Quiqui, aquest vespre me n’aniré, i trigaré un cert temps a tornar. Et deixo aquí mestressa de tot Em guardaràs el teu cor?

—Ni el cor, ni cap altra cosa —va dir ella—. Però, quan tornis, Naqui serà sempre Naqui per tu.

—Vaja! D’això se’n diu ser franca. Així, segur que no em seguiries?

—No.

—Per què?

—Però escolta —va dir ella somrient—, creus que puc abandonar l’amant que m’escriu unes cartes tan apassionades?

I va mostrar amb un gest mig burleta el paper cremat.

—Deu ser veritat? —va dir Castanier—. Pot ser que tinguis un amant?

—Però com! —va continuar Aquilina—. Que no t’has mirat mai seriosament, estimat? D’entrada, tens cinquanta anys! Després, tens una cara que es podria posar sobre els taulons d’una fruitera i ningú la contradiria quan volgués vendre-la com una carbassa. Pujant les escales, esbufegues com una foca. El ventre se’t begulla com un brillant damunt del cap d’una dona! Per molt que hagis servit als Dragons, ets un vell lletgíssim. Fill meu, si vols conservar la meva estimació, no t’aconsello que a aquestes qualitats hi afegeixis la beneiteria de creure que una noia com jo s’estarà de temperar el teu amor asmàtic amb les flors d’algun bell jovenet.

—Ho dius rient, Aquilina…

—I tu, que no rius? Em prens per una ximpleta anunciant-me la teva partida? «Me n’aniré aquest vespre» —va dir imitant-lo—. Gran marmota, parlaries així si abandonessis la teva Naqui? Ploraries com la Magdalena que ets.

—En fi, si me’n vaig, em seguiràs? —va preguntar ell.

—Digue’m primer si el teu viatge no és una broma pesada.

—Sí, seriosament, me’n vaig.

—Doncs, seriosament, em quedo. Bon viatge, fill meu! T’esperaré. Abans deixar la vida que abandonar el meu estimat París.

—No vindries a Itàlia, a Nàpols, a dur-hi una bona vida, ben tranquil·la, luxosa, amb el teu tros d’home que esbufega com una foca?

—No!

—Ingrata!

—Ingrata? —va dir ella aixecant-se—. Puc sortir ara mateix d’aquí emportant-me’n tan sols la meva persona. T’hauré donat tots els tresors que posseeix una noia i una cosa que ni tota la teva sang ni la meva em podrien tornar. Si pogués recuperar, de la manera que fos, venent per exemple la meva eternitat, la flor del meu cos, com he reconquerit potser la de la meva ànima, i lliurar-me pura com un lliri al meu amant, no dubtaria ni un instant. Amb quina abnegació has recompensat la meva? M’has alimentat i allotjat amb el mateix sentiment que fa que alimentem un gos i el posem en una caseta, perquè ens guarda bé, perquè rep les nostres puntades de peu quan estem de mal humor, i perquè ens llepa la mà així que el tornem a cridar. Qui de nosaltres dos haurà estat més generós?

—Oh, criatura, no veus que faig broma? —va dir Castanier—. Faig un viatge que no durarà gaire. Però vindràs amb mi al Gymnase. Me n’aniré cap a mitjanit, després d’haver-te dit un adéu com cal.

—Amor meu, llavors te’n vas? —li va dir ella agafant-lo pel coll per posar-li el cap a dins del seu cosset.

—M’ofegues! —va cridar Castanier amb el nas entre els pits d’Aquilina.

La noia es va inclinar cap a l’orella de Jenny:

—Digue-li a Léon que no vingui fins a la una; si no el trobes i arriba durant els adéus, amaga’l a la teva habitació. Molt bé —va continuar, tornant a posar el cap de Castanier davant del seu i retorçant-li el nas—, apa, foqueta meva, vinga, aniré amb tu aquest vespre al teatre. Però llavors sopem! Tens un soparet ben bo, tots són plats que t’agraden.

—És ben difícil —va dir Castanier— deixar una dona com tu!

—I doncs, per què te’n vas? —li va preguntar ella.

—Ah! Per què! Per què! Per explicar-t’ho t’hauria de dir coses que et demostrarien que el meu amor per tu va fins a la follia. Si m’has donat el teu honor, jo he venut el meu; estem en paus. No és amor això?

—Què és això? —va dir ella—. Vinga, digue’m que si tingués un amant em seguiries estimant com un pare; això seria amor! Vinga, digue-ho ara mateix i allarga’m la pota.

—Et mataria —va dir Castanier somrient.

Van seure a taula i van marxar cap al Gymnase havent sopat. Quan van haver representat la primera peça, Castanier es va deixar caure on es trobaven unes quantes persones que coneixia i que havia vist a la sala, per dissipar tant de temps com fos possible qualsevol sospita sobre la seva fuga. Va deixar la senyora de La Garde a la seva llotja, que, d’acord amb els seus costums modestos, era una llotja de platea, i se’n va anar a passejar pel fumador. Així que hi va haver fet uns quants passos, hi va trobar la cara de Melmoth, la mirada del qual li va causar aquella escalfor apagada a les entranyes, aquell terror que ja havia sentit. I van arribar l’un davant de l’altre.

—Falsari! —va cridar l’anglès.

Quan va sentir aquesta paraula, Castanier va mirar la gent que es passejava. Li va semblar percebre una certa sorpresa barrejada de curiositat en les seves cares, va voler desfer-se d’aquell anglès en aquell mateix moment i va aixecar la mà per donar-li una bufetada; però va sentir que tenia el braç paralitzat per un poder invencible que es va apoderar de les seves forces i el va clavar en terra. Va deixar que l’estranger li agafés el braç i van caminar tots dos junts pel fumador, com dos amics.

—Qui hi ha que sigui prou fort per plantar-me cara? —li va dir l’anglès—. No saps que aquí baix tot m’ha d’obeir, que ho puc tot? Llegeixo en els cors, veig el futur, conec el passat. Sóc aquí, i puc ser en una altra banda! No depenc ni del temps, ni de l’espai, ni de la distància. El món és el meu servidor. Tinc la facultat de disfrutar sempre, i de fer sempre feliços els altres. El meu ull traspassa les muralles, veu els tresors, i jo hi pouo a mans plenes. Quan faig un senyal amb el cap, es construeixen palaus, i el meu arquitecte no s’equivoca mai. Puc fer descloure flors a qualsevol terreny, amuntegar pedreria, apilonar l’or, procurar-me sempre dones noves; en fi, tot em cedeix. Podria jugar a la Borsa sobre segur, si l’home que sap trobar l’or allà on els avars l’enterren necessités pouar-lo a la butxaca dels altres. Sent doncs, pobre miserable destinat a la vergonya, sent doncs la potència de les urpes que et retenen! Intenta doblegar aquest braç de ferro! Afebleix aquest cor de diamant! Gosa allunyar-te de mi! Quan fossis al fons dels soterranis que hi ha a sota el Sena, et penses que no sentiries la meva veu? Quan anessis a les catacumbes, et penses que no em veuries? La meva veu domina el soroll del llamp, els meus ulls rivalitzen en claredat amb el sol, perquè sóc l’igual d’Aquell que porta la llum.

Castanier sentia aquestes paraules terribles, no hi havia res en ell que les contradigués, i caminava al costat de l’anglès sense poder-se’n allunyar.

—Em pertanys, acabes de cometre un crim. He trobat, doncs, finalment, el company que buscava. Vols saber el teu destí? Ha! Ha! Confiaves veure un espectacle; no et faltarà, en tindràs dos. Vinga, presenta’m a la senyora de La Garde com a un dels teus millors amics. Que no sóc la teva última esperança?

Castanier va tornar a la seva llotja seguit de l’estranger, i es va afanyar a presentar-lo a la senyora de La Garde, obeint l’ordre que acabava de rebre. Aquilina no va semblar gens estranyada de veure Melmoth. L’anglès va refusar de seure a la part de davant de la llotja i va voler que s’hi quedés Castanier amb la seva amant El més petit desig de l’anglès era una ordre que calia obeir. La peça que anaven a representar era l’última. Aleshores, els teatres petits només oferien tres peces. El Gymnase tenia en aquella època un actor que li assegurava l’èxit. Perlet estava a punt d’interpretar El comediant d’Étampes, vodevil en què feia quatre papers diferents. Quan es va alçar el teló, l’estranger va estirar la mà cap a la sala. Castanier va llançar un crit de terror que se li va aturar a la gola i n’hi va estrènyer les parets, perquè Melmoth li va assenyalar amb el dit l’escena, fent-li entendre d’aquesta manera que havia ordenat que canviessin l’espectacle. El caixer va veure el despatx de Nucingen; el seu patró hi tenia una conferència amb un alt funcionari de la prefectura de policia que li explicava la conducta de Castanier i el posava al corrent de la sostracció que havien fet a la seva caixa, de la falsificació comesa en perjudici seu i de la fuga del caixer. Immediatament una denúncia era elevada, firmada i transmesa al procurador del rei.

—Creu que encara hi serem a temps? —deia Nucingen.

—Sí —contestava l’agent—. És al Gymnase, i no sospita res.

Castanier es va agitar a la cadira i se’n va voler anar; però la mà que Melmoth li recolzava sobre l’espatlla l’obligava a quedar-se, per l’efecte d’una horrible força semblant a la que sentim en el malson. Aquell home era el malson mateix, i pesava sobre Castanier com una atmosfera empestada. Quan el pobre caixer es girava per implorar aquell anglès, trobava una mirada de foc que vomitava corrents elèctrics, com unes puntes metàl·liques per les quals Castanier se sentia penetrat, travessat de banda a banda i clavat.

—Què t’he fet? —deia en el seu abatiment i panteixant com un cérvol a la vora d’una font—. Què vols de mi?

—Mira! —li va cridar Melmoth.

Castanier va mirar el que passava a l’escenari. Havien canviat la decoració, l’espectacle s’havia acabat. Castanier es va veure a ell mateix en escena baixant del cotxe amb Aquilina; però en el moment d’entrar al pati de casa seva, a la Rue Richer, la decoració va tornar a canviar de sobte i va representar l’interior del seu apartament. Jenny conversava vora el foc, a l’habitació de la seva mestressa, amb un suboficial d’un regiment de línia amb guarnició a París.

—Se’n va —deia aquest sergent, que semblava pertànyer a una família benestant—. Seré doncs plenament feliç. Estimo massa Aquilina per permetre que pertanyi a aquest vell gripau! Jo em casaré amb la senyora de La Garde! —exclamava el sergent.

—Vell gripau! —va dir-se dolorosament Castanier.

—El senyor i la senyora són aquí, amagui’s! Vinga, posi’s aquí, senyor Léon —li deia Jenny—. El senyor no trigarà gaire a anar-se’n.

Castanier veia com el suboficial es posava darrera els vestits d’Aquilina al tocador. El mateix Castanier va entrar aviat en escena i es va despedir de la seva amant, que es burlava d’ell en els seus aparts amb Jenny, dient-li les paraules més dolces i més tendres. Aquilina per un costat plorava, per l’altre reia. Els espectadors feien repetir els passatges.

—Maleïda dona! —cridava Castanier a la seva llotja.

Aquilina reia fins a plorar i exclamava:

—Déu meu! Que n’és de divertit Perlet fent d’anglès! Com? Sou els únics de la sala que no rieu? Riu, amor meu! —va dir al caixer.

Melmoth es va posar a riure d’una manera que va fer esgarrifar el caixer. Aquell riure anglès li regirava les entranyes i li treballava el cervell com si algun cirurgià el trepanés amb un ferro roent.

—Riuen, riuen —deia Castanier convulsivament.

En aquell moment, en lloc de veure la pudorosa lady que Perlet interpretava tan còmicament i el parlar anglo-francès de la qual feia esclafir de riure tota la sala, el caixer es veia fugint de la Rue Richer, pujant en un fiacre al bulevard, enllestint-ho tot per sortir cap a Versalles. L’escena tornava a canviar. Va reconèixer, a la cantonada de la Rue de l’Orangerie i de la Rue des Récollets, el petit hostal de mala mort que portava el seu antic sergent de cavalleria. Eren les dues de la matinada, regnava el més gran silenci, ningú l’espiava, el seu cotxe duia cavalls de posta i venia d’una casa de l’avinguda de París on s’estava un anglès a nom de qui l’havia demanat per dissipar les sospites. Castanier tenia els seus valors i els seus passaports, pujava al cotxe i partia. Però a la barrera, Castanier va descobrir-hi uns gendarmes a peu que esperaven el cotxe. Va llançar un crit espantós que va ser comprimit per la mirada de Melmoth.

—Continua mirant i calla! —li va dir l’anglès.

Castanier es va veure en un moment tancat a la presó, a la Conciergerie. I, al cinquè acte d’aquell drama titulat El caixer, es va descobrir, havent passat tres mesos, sortint de l’Audiència, condemnat a vint anys de treballs forçats. Va llançar un nou crit quan es va veure exposat a la plaça del Palau de Justícia, on el ferro vermell del botxí el va marcar. Finalment a l’última escena, era al pati de Bicètre, enmig de seixanta forçats, esperant el seu torn per anar a fer-se reblar les cadenes.

—Déu meu, no puc més de riure! —deia Aquilina—. Estàs molt trist amor meu, què et passa? Aquest senyor ja no hi és.

—Quatre paraules, Castanier —li va dir Melmoth quan la peça ja s’havia acabat i en el moment en què la senyora de La Garde es feia posar l’abric per l’acomodadora.

El corredor estava ple de gent; era impossible fugir.

—Què vols ara?

—Cap força humana no et pot impedir tornar a acompanyar Aquilina, anar a Versalles i ser-hi detingut.

—Per què?

—Perquè el braç que et subjecta —va dir l’anglès— no et deixarà pas anar.

Castanier hauria volgut pronunciar algunes paraules per fondre’s i desaparèixer al fons de l’infern.

—Si el dimoni et demanés l’ànima, oi que l’hi donaries a canvi d’un poder igual al de Déu? Amb una paraula restituiries a la caixa del baró de Nucingen els cinc-cents mil francs que n’has agafat. I, estripant la teva lletra de crèdit, qualsevol vestigi del crim seria aniquilat. En fi, tindries or a gavadals. Oi que no creus gairebé en res? Doncs bé, si tot això passa, creuràs almenys en el diable.

—Si fos possible! —va dir Castanier amb alegria.

—Qui pot fer-ho —va contestar l’anglès— et diu que sí que ho és.

Melmoth va estendre el braç quan Castanier, la senyora de La Garde i ell es trobaven al bulevard. En aquell moment queia una pluja fina, el terra estava enfangat, l’atmosfera era espessa i el cel era negre. Així que aquell home va estendre el braç, el sol va il·luminar París. Castanier es va veure, en ple migdia, com en un bon dia de juliol. Els arbres estaven coberts de fulles i els parisencs endiumenjats circulaven en dues fileres alegres. Els venedors de coco cridaven: «A beure! Tot ben fresc!». Uns equipatges brillaven tot rodant sobre la calçada. El caixer va llançar un crit de terror. Quan va sonar aquest crit, el bulevard va tornar a esdevenir humit i fosc. La senyora de La Garde havia pujat al cotxe.

—Però vinga, afanya’t amic meu! —li va dir—, vine o queda’t. Realment, aquest vespre estàs pesat com la pluja que cau.

—Què s’ha de fer? —va dir Castanier a Melmoth.

—Vols ocupar el meu lloc? —li va preguntar l’anglès.

—Sí.

—Molt bé, d’aquí a uns instants seré a casa teva.

—Realment, Castanier, avui no et trobes com de costum —li deia Aquilina—. En portes alguna de cap; estaves massa taciturn i massa preocupat durant l’espectacle. Estimat amic, et cal alguna cosa que et pugui donar jo? Parla.

—Espero, per saber si m’estimes, que hàgim arribat a casa.

—No cal esperar —li va dir ella tirant-se-li al coll—. Té.

Li va fer un petó aparentment apassionat i tots aquests amanyacs que, en aquesta mena de criatures, es converteixen en coses de l’ofici, com ho són els jocs d’escena per les actrius.

—D’on ve aquesta música? —va dir Castanier.

—Vaja, ara resulta que sents música!

—Música celeste! —va continuar ell—. Sembla que els sons vénen de les altures.

—I ara! Tu que sempre m’has negat una llotja als Italiens, sota pretext que no podies sofrir la música, vet aquí que a aquestes alçades t’has tornat melòman! Però estàs sonat! La teva música és al teu caparràs, vella closca pertorbada! —li va dir agafant-li el cap i fent-lo rodar sobre la seva espatlla—. Escolta, iaiet meu, són les rodes del cotxe les que canten?

—Naqui, escolta sisplau: si els àngels fan música per Nostre Senyor, només poden ser els seus acords els que m’entren per tots els poms tant com per les orelles. No sé com parlar-te’n, és suau com l’aiguamel.

—I és clar que li fan música a Nostre Senyor, perquè sempre representen els àngels amb unes arpes. Però, paraula d’honor, està sonat! —es va dir veient Castanier en l’actitud d’un fumador d’opi en èxtasi.

Havien arribat Castanier, absorbit per tot el que acabava de veure i de sentir, no sabent si havia de creure o de dubtar, anava com un home ebri, privat de raó. Es va despertar a l’habitació d’Aquilina, on l’havien portat, aguantat per la seva amant, pel porter i per Jenny, perquè s’havia desmaiat sortint del cotxe.

—Amics meus, amics meus, ara ell vindrà —va dir enfonsant-se amb un moviment desesperat en la seva poltrona vora el foc.

En aquell moment Jenny va sentir el timbre, va anar a obrir i va anunciar l’anglès dient que era un senyor que estava citat amb Castanier. Melmoth va aparèixer de sobte, i es va fer un gran silenci. Va mirar el porter, el porter se’n va anar. Va mirar Jenny, Jenny se’n va anar.

—Senyora —va dir Melmoth a la cortesana—, permeti’ns enllestir un assumpte que no admet cap demora.

Va agafar Castanier per la mà i Castanier es va aixecar. Se’n van anar tots dos al saló sense llum, perquè l’ull de Melmoth il·luminava les tenebres més espesses. Fascinada per la mirada estranya del desconegut, Aquilina es va quedar sense forces i incapaç de pensar en el seu amant, a qui d’altra banda creia tancat a l’habitació de la seva criada, mentre que, sorpresa pel ràpid retorn de Castanier, Jenny l’havia amagat al tocador, com en l’escena del drama que havien representat per Melmoth i la seva víctima. La porta de l’apartament es va tancar violentament i aviat Castanier va tornar a aparèixer.

—Què et passa? —li va cridar la seva amant terroritzada.

La fisonomia del caixer havia canviat. El color vermell de la cara havia deixat pas a la pal·lidesa estranya que feia que l’estranger fos sinistre i fred. Els ulls llançaven un foc negrenc que feria amb un esclat insuportable. La seva actitud de bonhomia s’havia tornat despòtica i arrogant. La cortesana va trobar Castanier més prim, el front li va semblar majestuosament horrible; el dragó exhalava una influència espantosa que pesava en els altres com una atmosfera feixuga. Durant un moment Aquilina es va sentir amoïnada.

—Què ha passat en tan poc temps entre aquest home diabòlic i tu? —li va demanar.

—Me li he venut l’ànima. Sento que no sóc el mateix. M’ha pres el meu ser i m’ha donat el seu.

—Com?

—No hi entendries res. Ah! —va dir Castanier fredament—, tenia raó aquest dimoni! Ho veig tot i ho sé tot. M’enganyaves.

Aquestes paraules van deixar Aquilina glaçada. Castanier va anar al tocador després d’haver encès un portallàntia, la pobra noia l’hi va seguir estupefacta i va quedar parada quan Castanier, que havia apartat els vestits del penja-robes, va descobrir el suboficial.

—Vingui, amic meu —va dir a Léon agafant-lo pel botó del redingot i duent-lo a l’habitació.

La piemontesa, pàl·lida, desesperada, va anar fins a la seva butaca i s’hi va deixar caure. Castanier es va asseure al canapè que hi havia a la vora del foc i va deixar l’amant d’Aquilina dret.

—Vostè és un antic militar —va dir Léon—. Estic disposat a donar-li una explicació.

—Vostè és un ximplet —va contestar secament Castanier—. Ja no necessito batre’m, puc matar a qui vulgui amb una mirada. Li diré sense embuts què li passarà, estimat. Per què l’hauria de matar? Té al coll una ratlla vermella i jo l’estic veient. La guillotina l’espera. Sí, morirà al cadafal. Vostè pertany al botxí, no hi ha res que el pugui salvar. Forma part d’una associació de carbonaris. Conspira contra el govern.

—No m’ho havies dit! —va cridar la piemontesa a Léon.

—Que no ho sap —va prosseguir el caixer— que el ministeri ha decidit aquest matí perseguir la seva associació? El fiscal té els seus noms. Han estat denunciats per uns traïdors. En aquest moment estan treballant en la preparació dels elements de la seva acta d’acusació.

—I ets tu qui l’ha traït? —va dir Aquilina, que va llançar un rugit de lleona i es va aixecar per anar a escorxar Castanier.

—Em coneixes massa per creure-ho —va respondre Castanier amb una sang freda que va deixar de pedra la seva amant.

—Com ho saps, doncs?

—Ho ignorava abans d’anar al saló; però ara ho veig tot, ho sé tot, ho puc tot.

El subofïcial estava atònit.

—Doncs, salva’l, amic meu! —va exclamar la noia llançant-se als genolls de Castanier—. Salva’l ja que ho pots tot! T’estimaré, t’adoraré, seré la teva esclava en lloc de ser la teva amant Em consagraré als teus capritxos més desenfrenats, faràs de mi tot el que voldràs. Sí, per tu trobaré més que amor; tindré l’abnegació d’una filla pel seu pare, juntament amb el d’una…, però… comprèn-me Rodolphe! Encara que les meves passions siguin violentes, seré sempre teva! Què podria dir per commoure’t? Inventaré plaers… Déu meu! Mira, quan vulguis que faci alguna cosa, com per exemple llançar-me per la finestra, n’hi haurà prou que em diguis: Léon!, i em precipitaré llavors cap a l’infern, acceptaré tots els turments, totes les malalties, tots els disgustos, tot el que m’imposaràs!

Castanier es va quedar fred. Per tota resposta, va assenyalar Léon dient amb un riure de dimoni:

—La guillotina l’espera.

—No, no sortirà d’aquí, el salvaré! —va exclamar ella—. Mataré aquell que el toqui! Per què no el vols salvar? —cridava amb una veu vibrant, els ulls congestionats, els cabells esbullats—. Pots fer-ho?

—Ho puc tot.

—Per què no el salves?

—Per què? —va cridar Castanier amb una veu que va vibrar fins als empostissats—. Oh! Em venjo! La meva feina és fer mal.

—Morir —va continuar Aquilina—, ell, el meu amant? És possible?

Va saltar fins a la seva calaixera, en va agafar un estilet que era en una cistella i va anar fins a Castanier, que es va posar a riure.

—Saps molt bé que les armes ja no em poden ferir.

El braç d’Aquilina es va afluixar com una corda d’arpa tallada de sobte.

—Surti, amic meu —va dir el caixer girant-se cap al suboficial—. Faci el seu fet.

Va estendre la mà i el militar va haver d’obeir la força superior que desplegava Castanier.

—Sóc a casa meva, podria fer anar a buscar el comissari de policia i entregar-li un home que s’introdueix en el meu domicili; m’estimo més donar-li la llibertat: sóc un dimoni, no sóc un espia.

—El seguiré —va dir Aquilina.

—Segueix-lo —va dir Castanier—. Jenny!

Jenny va aparèixer.

—Enviï el porter a buscar-los un fiacre.

—Té, Naqui —va dir Castanier traient-se de la butxaca un paquet de bitllets de banc—. No abandonaràs com una miserable un home que encara t’estima. Li va allargar tres-cents mil francs. Aquilina els va agafar, els va tirar per terra, va escopir-hi al damunt i els va trepitjar amb la ràbia de la desesperació, dient-li:

—Ens en anirem tots dos a peu, sense un duro teu. Queda’t, Jenny.

—Bona nit! —va continuar el caixer, recollint els seus diners—. Ja estic curat de viatges. Jenny —va dir mirant la criada bocabadada—, sembles una bona noia. T’has quedat sense mestressa, vine aquí. Per aquest vespre, tindràs un amo.

Aquilina, malfiant-se de tot, se’n va anar de pressa amb el suboficial a casa d’una amiga seva. Però la policia sospitava de Léon i el feia seguir a tot arreu on anava. Així, poc temps després, va ser detingut amb els seus tres amics, tal com van dir els diaris de l’època. El caixer es va sentir completament canviat, tant en el pla moral com en el físic. El Castanier ara infant, ara jove, ara enamorat, ara militar, ara valent, enganyat, casat, desil·lusionat, caixer, apassionat, criminal per amor, ja no existia. La seva forma interior havia esclatat. En un moment, el crani se li havia allargat, els sentits se li havien engrandit. El seu pensament va abraçar el món, en va veure les coses com si hagués estat situat a una altura prodigiosa. Abans d’anar al teatre, sentia per Aquilina la passió més insensata; abans de renunciar a ella, hauria fet els ulls grossos davant les seves infidelitats. Ara aquest sentiment cec s’havia esvaït igual com es fon un núvol sota els rajos del sol. Feliç de succeir a la seva mestressa i de posseir-ne la fortuna, Jenny va fer tot el que el caixer va voler. Però Castanier, que tenia el poder de llegir en les ànimes, va descobrir el verdader motiu d’aquesta abnegació purament física. Així, es va burlar d’aquesta noia amb l’avidesa maliciosa d’un nen que, després d’haver espremut el suc d’una cirera, en llença el pinyol. L’endemà, en el moment en què, mentre esmorzaven, es creia senyora i mestressa de la casa, Castanier li va repetir, paraula per paraula, pensament per pensament, el que es deia a ella mateixa bevent el cafè.

—Saps què penses, nena? —va dir-li somrient—. Vet-ho aquí: «Aquests bells mobles de fusta de palissandre que tant desitjava i aquests bells vestits que m’emprovava, resulta que ara són meus! Tan sols m’han costat unes foteses que la senyora li negava, no sé per què. Francament, per anar amb carrossa, tenir joies, una llotja al teatre i rendes, li donaria tot el plaer del món fins que rebentés, si no fos fort com un roure. No he vist mai un home com aquest!». Oi que és això? —va continuar amb una veu que va fer empal·lidir Jenny—. Doncs sí, filleta, no ho aguantaries, i és pel teu bé que et faig fora, hi deixaries la pell. Vinga, despedim-nos com a bons amics.

I la va acomiadar fredament donant-li una quantitat de diners no gaire elevada.

El primer ús que Castanier es va prometre fer del terrible poder que acabava d’adquirir, a costa de la seva felicitat eterna, era la plena i total satisfacció dels seus gustos. Després d’haver posat ordre als seus assumptes i d’haver passat comptes sense cap dificultat amb el senyor Nucingen, que li va posar com a successor un bon alemany, va voler una bacanal digna dels millors temps de l’imperi romà i s’hi va submergir desesperadament com Baltasar en el seu últim festí. Però, com Baltasar, va veure clarament una mà plena de llum que li escrivia el seu destí enmig de les seves diversions, no pas a les parets estretes d’una sala, sinó als murs immensos on es dibuixa l’arc de sant Martí. Efectivament, el seu festí no va ser pas una orgia circumscrita als límits d’un banquet, va ser una dissipació de totes les forces i de tots els plaers. La taula era, en certa manera, la terra mateixa, que ell sentia tremolar sota els seus peus. Va ser l’última festa d’un dissipador que ha perdut tota mesura. Bevent a mans plenes del tresor de les voluptats humanes, la clau del qual li havia estat entregada pel Dimoni, aviat va arribar al fons. Aquest poder enorme, adquirit en un instant, en un instant va ser exercit, ponderat, usat. Allò que ho era tot, va quedar en res. Sol passar que la possessió mata els més immensos poemes del desig, als somnis del qual no acostuma a respondre l’objecte posseït. Aquest trist desenllaç d’algunes passions era el que amagava l’omnipotència de Melmoth. La inanitat de la naturalesa humana li va ser revelada de cop i volta al seu successor, a qui la força suprema va aportar el no-res com a dot. Per comprendre bé l’estranya situació en què es trobava Castanier, caldria poder-ne apreciar, amb el pensament, les ràpides revolucions i concebre’n la curta durada, de la qual cosa és difícil donar una idea a aquells que són presoners de les lleis del temps, l’espai i les distàncies. Les seves facultats engrandides havien fet canviar els lligams que existien anteriorment entre el món i ell. Com Melmoth, Castanier podia ser en uns instants a les valls somrients de l’Hindustan, passar en ales del dimoni a través dels deserts de l’Àfrica i lliscar pels mars. De la mateixa manera que la seva lucidesa li permetia penetrar-ho tot en el mateix instant que la seva vista es posava sobre un objecte material o en el pensament dels altres, de la mateixa manera la seva llengua enxarpava, per dir-ho així, tots els gustos d’un sol cop. El seu plaer s’assemblava al cop de destral del despotisme, que abat l’arbre per obtenir-ne els fruits. Les transicions, les alternatives, que mesuren l’alegria, el sofriment, i fan variar tots els plaers humans, havien deixat d’existir per ell. El seu paladar, que s’havia tornat incommensurablement sensible, s’havia fastiguejat de tot de cop i volta i ja res li venia de gust. Les dones i la bona cuina van ser dos plaers tan plenament satisfets, del moment que els va poder assaborir fins a arribar més enllà del plaer, que va perdre les ganes de menjar i de fer l’amor. Sabent-se amo i senyor de totes les dones que pogués desitjar, i sabent-se dotat d’una força que no podia flaquejar mai, ja no va voler més dones. Trobant-les sotmeses per endavant als seus capritxos més desordenats, sentia una terrible set d’amor i les desitjava més tendres del que elles podien ser. Però l’única cosa que el món li negava era la fe, la pregària, aquests dos amors plens de consol i unció. Tothom l’obeïa. Quin estat més terrible!

Els torrents de dolors, de plaers i de pensaments que sacsejaven el seu cos i la seva ànima haurien arrossegat el ser humà més fort, però hi havia en ell una força vital proporcional al vigor de les sensacions que l’assetjaven. Sentia en el seu interior una cosa immensa que la terra era incapaç de satisfer. Es passava el dia estenent les ales, intentant travessar les esferes lluminoses, de les quals tenia una intuïció clara i desesperant. Es va assecar interiorment perquè tenia set i gana de coses que no es podien beure ni menjar, però que l’atreien irresistiblement. Els seus llavis es van tornar ardents de desig, com els de Melmoth, i es delia pel desconegut, perquè ja ho coneixia tot. Veient el principi i el mecanisme del món, va deixar d’admirar-ne els resultats, i aviat va manifestar aquell menyspreu que fa tornar l’home superior semblant a un esfinx que ho sap tot, ho veu tot i es manté en una silenciosa immobilitat. No sentia ni la més petita vel·leïtat de comunicar la seva ciència als altres homes. Ric de tota la terra, i podent-la travessar d’un salt, la riquesa i el poder ja no significaven res per ell. Experimentava aquella horrible melangia del poder suprem a la qual Satanàs i Déu posen remei mitjançant una activitat el secret de la qual només el saben ells.

Castanier no tenia, com el seu amo, l’inextingible poder d’odiar i de fer mal. Se sentia dimoni, però un dimoni venidor, mentre que Satanàs és dimoni per l’eternitat. Res el pot redimir, ell ho sap, i aleshores es complau remenant el món amb la seva forca com si fos un femer i destorbant-hi els designis de Déu. Per desgràcia seva, Castanier conservava una esperança. Així, de cop i volta, en un moment, va poder anar d’un pol a l’altre, com un ocell vola desesperadament entre els dos costats de la gàbia; però, després d’haver fet aquest salt, com l’ocell, va veure espais immensos. Va tenir una visió de l’infinit que ja no li va permetre considerar més les coses humanes com les consideren els altres homes. Els insensats que anhelen el poder dels dimonis jutgen aquest poder amb les seves idees d’homes, sense preveure que, agafant el seu poder, assumiran les idees del dimoni, però continuaran sent homes enmig d’uns sers que no els podran comprendre. El Neró inèdit que somia cremar París per divertir-se, com aquell que representa en el teatre l’espectacle fictici d’un incendi, no sap que París es convertirà per ell en el mateix que per un viatger apressat el formiguer que voreja el camí. Les ciències eren per Castanier el mateix que un logogrif per aquell qui conegui la paraula. Els reis, els governs, li feien llàstima. La seva gran disbauxa va ser, doncs, en certa manera, un deplorable adéu a la seva condició d’home. Se sentia constret en la terra, ja que el seu poder infernal el feia assistir a l’espectacle de la creació, del qual entreveia les causes i el final. Veient-se exclòs d’això que els homes han anomenat cel en cadascuna de les seves llengües, no podia deixar de pensar en el cel. Aleshores va entendre l’assecament interior que reflectia el rostre del seu predecessor, va mesurar l’abast d’aquella mirada il·luminada per una esperança sempre traïda, va sentir la set que cremava aquells llavis encesos i les angoixes d’un combat perpetu entre dues naturaleses gegants. Podent ser encara un àngel, se sentia un dimoni. Semblava la dolça criatura que, empresonada per la mala voluntat d’un fetiller en un cos deforme i atrapada per la imposició d’un pacte, necessitava la voluntat del pròxim per trencar una detestable carcassa detestada. De la mateixa manera que, després d’un desengany, l’home veritablement gran no fa sinó posar més ardor en la recerca del sentiment infinit en el cor d’una dona, de la mateixa manera Castanier es va trobar de cop i volta sota el pes d’una sola idea, idea que potser era la clau dels mons superiors. Pel sol fet d’haver renunciat a la felicitat eterna, no feia res més que pensar en el futur dels que preguen i creuen.

Quan, en sortir de la disbauxa en què va prendre possessió del seu poder, es va sentir tenallat per aquest sentiment, va experimentar els dolors que els poetes religiosos, els apòstols i els grans oracles de la fe ens han descrit en termes tan exuberants. Ferit per l’espasa flamejant de la qual sentia la punta en els seus ronyons, va córrer a can Melmoth per veure què se n’havia fet del seu predecessor. L’anglès vivia a la Rue Férou, tocant a Saint-Sulpice, en un hotel llòbrec, negre, humit i fred. Aquest carrer, obert al nord com tots els que van a parar perpendicularment a la riba esquerra del Sena, és un dels carrers més tristos de París i el seu aire s’encomana a les cases que el voregen. Quan Castanier era al llindar de la porta, la va veure forrada de negre, igual que la volta. Sota aquesta volta es veia la resplendor d’una capella il·luminada. Hi havien aixecat un cenotafi provisional, a cada costat del qual hi havia un capellà.

—No cal preguntar al senyor per què ha vingut —va dir a Castanier una vella portera—. Prou que s’assembla a aquest pobre difunt. Si és el seu germà, arriba massa tard per dir-li adéu. Aquest gran cavaller va morir abans-d’ahir a la nit.

—Com va morir? —va preguntar Castanier a un dels capellans.

—Estigui content —li va respondre un vell capellà alçant una de les vores de la roba negra que formava la capella. Castanier va veure una d’aquestes figures que la fe ha tornat sublims i pels porus de la qual l’ànima sembla sortir per resplendir sobre els altres homes i inflamar-los d’un sentiment de caritat persistent. Aquest home era el confessor de sir John Melmoth.

—El seu germà —va continuar dient el capellà— va tenir una fi digna d’enveja, que deu haver causat l’alegria dels àngels. Ja sap com omple el cel de joia la conversió d’una ànima pecadora. El plor del seu penediment enardit per la gràcia han brollat sense descans i només la mort l’ha pogut aturar. L’Esperit Sant era en ell. Les seves paraules, ardents i vives, han estat dignes del rei profeta. Si bé mai, en el transcurs de la meva vida, no havia sentit una confessió tan horrible com la d’aquest cavaller irlandès, tampoc no havia sentit mai unes pregàries tan enceses. Per molt greus que hagin estat els seus pecats, el seu penediment n’ha omplert l’abisme en un moment. La mà de Déu s’ha posat visiblement sobre seu, perquè ha canviat totalment d’aspecte: ha adquirit una bellesa santa. Els seus ulls rígids s’han endolcit en el plor. La seva veu, vibrant, esgarrifosa, ha adoptat la gràcia i la blanor que distingeixen el parlar de les persones humiliades. El seu discurs resultava tan edificant pels que l’escoltaven, que les persones que acudien atretes per l’espectacle d’aquesta mort cristiana es posaven de genolls en sentir glorificar Déu, parlar de les seves grandeses infinites i explicar les coses del cel. Encara que no deixa res a la seva família, en veritat li ha donat el bé més preuat que qualsevol família pugui posseir: una ànima santa que vetllarà per tots vostès i que els conduirà pel bon camí.

Aquestes paraules van produir un efecte tan violent en Castanier, que aquest va sortir bruscament i se’n va anar cap a l’església de Saint-Sulpice obeint a una mena de fatalitat. El penediment de Melmoth l’havia esbalaït. En aquella època, alguns dies, al matí, un home cèlebre per la seva eloqüència donava unes conferències que tenien com a finalitat demostrar les veritats de la religió catòlica a la joventut d’aquest segle, proclamada per una altra veu no menys eloqüent però indiferent en qüestions de fe. La conferència havia de donar pas a l’enterrament de l’irlandès. Castanier va arribar just en el moment en què el predicador es disposava a resumir amb aquella unció plena de gràcia, amb aquell verb penetrant que han fet d’ell un home il·lustrat les proves de la nostra felicitat futura. L’antic dragó, sota la pell del qual s’havia esmunyit el dimoni, es trobava en les condicions idònies per rebre fructíferament la llavor de les paraules divines comentades pel capellà.

Efectivament, si hi ha algun fenomen constatat, no és el fenomen moral que el poble ha anomenat la fe del carboner? La força de la fe és inversament proporcional a l’ús que l’home ha fet de la raó. La gent senzilla i els soldats són d’aquests. Aquells que han caminat per la vida sota la bandera de l’instint són molt més adequats per rebre la llum que aquells que tenen l’esperit i el cor cansats per les subtilitats d’aquest món. Des dels setze anys fins a prop dels quaranta, Castanier, home del sud, va servir la bandera francesa. Quan era un simple cadet de cavalleria, obligat a lluitar durant el dia, la vetlla i l’endemà havia de pensar en el seu cavall abans que en ell mateix. Durant el seu aprenentatge militar, doncs, havia tingut poques hores per reflexionar sobre el destí de l’home. D’oficial, s’havia ocupat dels seus soldats i s’havia arrossegat de camp de batalla en camp de batalla sense haver pensat mai en l’endemà de la mort. La vida militar exigeix poques idees. La gent incapaç d’elevar-se fins a aquestes altes combinacions que abasten els interessos d’una nació a l’altra, els projectes tant polítics com militars, la ciència de l’estrateg i la de l’administrador, tots aquests viuen en un estat d’ignorància comparable a la del pagès més groller de la província menys avançada de França. Caminen cap endavant obeint passivament l’ànima que els comanda i maten els homes que es troben davant com el llenyataire abat els arbres del bosc. Passen contínuament d’un estat violent que exigeix un gran desplegament de força física a un estat de repòs, durant el qual compensen les pèrdues. Lluiten i beuen, lluiten i mengen, lluiten i dormen, per lluitar encara millor. A aquest ritme desenfrenat, les qualitats de l’esperit s’exerceixen poc. La moral es manté en la seva simplicitat natural. Quan aquests homes, tan enèrgics en el camp de batalla, tornen al mig de la civilització, la majoria dels que s’han quedat en els graus inferiors es mostren sense idees adquirides, sense facultats, sense capacitat. La jove generació es queda parada veient aquests membres dels nostres gloriosos i temibles exèrcits amb tan poca intel·ligència com la que pot tenir un dependent i senzills com criatures. Un capità de la temible guàrdia imperial amb prou feines serveix per portar una comptabilitat. Quan els vells soldats són així, la seva ànima verge de raciocini obeeix els grans impulsos. El crim comès per Castanier era un d’aquests fets que aixequen tant d’enrenou, que per discutir-lo el moralista hauria demanat la divisió, per fer servir una expressió del llenguatge parlamentari.

Aquest crim havia estat aconsellat per la passió, per un d’aquells encanteris femenins tan cruelment irresistibles que cap home pot dir: «Jo no faré mai això», des del moment en què una sirena és admesa a la lluita i hi desplegarà les seves al·lucinacions. La paraula de vida va caure, doncs, sobre una consciència verge davant les veritats religioses que la Revolució francesa i la vida militar havien fet negligir a Castanier. Aquestes paraules terribles: «Serà feliç o desgraciat per tota l’eternitat!» el van commoure amb la mateixa violència amb què ell havia remogut la terra, amb què l’havia sacsejada com un arbre sense fruita, i que, en l’omnipotència dels seus desitjós, només calia que li fos prohibit un punt de la terra o del cel perquè ell s’hi barregés. Si estigués permès comparar coses tan importants amb nicieses socials, s’assemblava a aquests banquers rics de milions a qui res de la societat se’ls resisteix, però que, com que no són admesos als cercles de la noblesa, tenen la idea fixa d’agregar-s’hi i no valoren gens els privilegis socials que han adquirit, del moment que els en falta un. Aquest home, més poderós que tots els reis de la terra junts, aquest home que podia, com Satanàs, lluitar contra Déu mateix, va aparèixer repenjat en un dels pilars de l’església Saint Sulpice, corbat sota el pes d’un sentiment i abstret en una idea de futur, de la mateixa manera que s’hi havia abocat el mateix Melmoth.

—Ell sí que és feliç! —va exclamar Castanier—. Ha mort amb la certesa que anirà al cel.

En un moment, les idees del caixer havien sofert un canvi extraordinari. Després d’haver estat el dimoni durant alguns dies, tornava a ser un home i prou, la viva imatge del pecat original, consagrat per totes les cosmogonies. Però, tornant-se petit en la forma, havia adquirit una causa plena de grandesa, s’havia endinsat en l’infinit. El poder infernal li havia revelat el poder diví. La seva set de cel era més forta que la fam que havia sentit de les voluptuositats terrestres, tan ràpidament esgotades. Els plaers que promet el dimoni no són més que els plaers terrenals augmentats, mentre que les voluptuositats celestials no tenen límit. Aquest home va creure en Déu. La paraula que li obria les portes als tresors del món va deixar de tenir cap significat per ell i aquests tresors li van semblar tan menyspreables com ho són les pedres als ulls d’aquells a qui agraden els diamants, ja que els veia com la quincalla, en comparació amb les meravelles eternes de l’altra vida. Per ell, el bé que provenia d’aquesta font estava maleït. Va quedar immers en un abisme de tenebres i de pensaments lúgubres oint la missa que es feia per Melmoth. El Dies irae el va espantar. Va comprendre en tota la seva grandesa aquest crit de l’ànima penedida que s’estremeix davant la majestat divina. D’una revolada va quedar devorat per l’Esperit Sant, com el foc devora la palla. Les llàgrimes li van saltar dels ulls.

—Vostè és parent del mort? —li va dir el sagristà.

—El seu hereu —va respondre Castanier.

—Per les despeses del culte —li va cridar l’almoiner.

—No —li va dir el caixer, que no volia donar a l’església els diners del dimoni.

—Pels pobres.

—No.

—Per les reparacions de l’església.

—No.

—Per la capella de la Mare de Déu.

—No.

—Pel seminari.

—No.

Castanier se’n va anar per no ser blanc de les mirades irritades de les diverses persones que hi havia a l’església «Per què», es preguntava contemplant Saint Sulpice, «per què els homes devien aixecar aquestes catedrals gegants que he vist a tot arreu? Aquest sentiment, compartit per les masses en totes les èpoques, recolza necessàriament en alguna cosa».

—Anomenes Déu «alguna cosa»? —li deia la consciència—. Déu! Déu! Déu!

Aquesta paraula, repetida per una veu interior, el turmentava, però aquesta sensació de terror va quedar suavitzada pels acords llunyans de la deliciosa música que ja feia una estona que sentia vagament. Va atribuir aquesta harmonia als cants de l’església, mentre en contemplava el pòrtic. Però, parant atentament l’orella, es va adonar que els sons li arribaven de tot arreu. Va mirar cap a la plaça i no hi va veure cap músic. Si bé aquesta melodia encenia en el cor tot de poesies fantàstiques i les llunyanes llums de l’esperança, també donava més activitat als remordiments que turmentaven aquell desgraciat, que es va endinsar en la ciutat com ho faria qualsevol que es trobés aclaparat pel dolor. Ho mirava tot sense veure res; caminava a l’atzar com un vagabund. S’aturava sense motiu, parlava sol, i ni s’hauria mogut de lloc per evitar el cop d’una post o la roda d’un cotxe. El penediment el posava insensiblement en aquest estat de gràcia que tortura el cor a la vegada dolçament i terriblement. La seva fisonomia va adquirir ben aviat, com la de Melmoth, un aire de grandesa, però també d’esvaïment; una expressió freda de tristesa, semblant a la de l’home que està desesperat i l’avidesa desassossegada que dóna l’esperança; després el va dominar, per sobre de tot, el fàstic per tots els béns d’aquest baix món. La seva mirada esgarrifosament il·luminada amagava les pregàries més humils. Patia en proporció al seu poder. La seva ànima violentament agitada li doblegava el cos com el vent impetuós fa vinclar els alts avets. Com el seu predecessor, no es podia negar a viure, ja que no volia morir sota el jou de l’infern. El seu suplici se li va fer insuportable. Finalment, un matí va somiar que el benaurat Melmoth li havia proposat ocupar el seu lloc i que ell havia acceptat; que, sens dubte, d’altres homes el podrien imitar, i que, en una època en què la fatal indiferència en matèria de religió era proclamada pels hereus de l’eloqüència dels pares de l’Església, havia de trobar fàcilment un home que se sotmetés a les clàusules d’aquest contracte per aprofitar-ne els avantatges.

—Hi ha un lloc on es fixa el valor dels reis, on es sospesen els pobles, on es jutgen els sistemes, on els governs depenen del valor de la moneda de cent sous, on les idees, les creences, són mesurades, on tot es negocia, on fins i tot Déu demana préstecs i dóna com a garantia les seves rendes en ànimes, ja que el Papa hi té el seu compte corrent. Si haig de trobar una ànima per negociar, on millor que allà?

Castanier se’n va anar ben content a la Borsa pensant-se que hi podria traficar amb una ànima de la mateixa manera que es comercia amb els fons públics. Un home qualsevol hauria tingut por que no es burlessin d’ell, però Castanier sabia per experiència que per l’home desesperat tot és seriós. De la mateixa manera que un condemnat a mort escoltaria un boig si li venia a dir que pronunciant unes paraules absurdes podria fugir a través del pany de la porta, el que pateix es torna crèdul i no abandona una idea fins que ha fracassat, com la branca que s’ha trencat a la mà del nedador emportat per l’aigua. Cap a les quatre Castanier va aparèixer entre els grups que es formaven després del tancament de la cotització dels valors públics, i on començaven aleshores les negociacions dels valors privats i els assumptes purament comercials. Coneixia alguns homes de negocis i, tot fent veure que buscava algú, podia sentir els rumors que circulaven sobre la gent que estava en un mal pas.

—De comprar-te accions de Claparon i companyia, ni parlar-ne, amic meu. Aquest matí han deixat que el grum del Banc de França se’ls emportés els efectes del seu pagament —deia un banquer gras amb el seu llenguatge descarat—. Si en tens, guarda-les.

El tal Claparon era al pati de cotitzacions discursejant amb un home famós pels seus préstecs d’usurer. Castanier se’n va anar de seguida cap al lloc on es trobava Claparon, home de negocis conegut per les seves operacions arriscades, que tan aviat el podien arruïnar com enriquir.

Quan Claparon va ser abordat per Castanier, el prestador se n’acabava d’anar i l’especulador havia deixat escapar un gest de desesperació.

—I doncs, Claparon! Hem de pagar cent mil francs al Banc de França i ja són les quatre. Això ho sap tothom i no ens queda temps per solucionar la nostra petita fallida —li va dir Castanier.

—Senyor!

—Parli més baix —va contestar el caixer—. Què li sembla si li proposo un negoci que li permetria reunir tot l’or que volgués…

—No em serviria per pagar els deutes, perquè no conec cap negoci que no demani el seu temps de cocció.

—Jo conec un negoci que li permetria pagar-los en un moment —va continuar Castanier—, però que l’obligaria a…

—A què?

—A vendre la seva part de paradís. Que potser no és un negoci com qualsevol altre? Tots som accionistes, a la gran empresa de l’eternitat.

—Sàpiga que sóc capaç de bufetejar-lo —va dir Claparon, irritat—. A un home que ha caigut en la desgràcia no està bé d’anar-li amb bromes pesades.

—Parlo seriosament —va contestar Castanier traient-se de la butxaca un paquet de bitllets de banc.

—Per començar —va dir Claparon—, no penso vendre’m l’ànima al diable per una misèria. Necessito cinc-cents mil francs per poder…

—Qui parla de regatejar? —va replicar bruscament Castanier—. Tindria més or del que hi cap al soterrani del Banc de França.

I li va allargar un feix de bitllets que va fer decidir l’especulador.

—Fet! —va dir Claparon—. Però, què haig de fer?

—Anem cap allà, on no hi ha ningú —va contestar Castanier assenyalant un racó del pati de cotitzacions.

Claparon i el seu temptador van intercanviar unes quantes paraules tombats de cara a la paret. Ningú dels que s’hi havien fixat va endevinar l’objecte d’aquest apart, i això que tothom estava vivament intrigat pels gestos estranys que feien les dues parts contractants. Quan Castanier va tornar, un clamor de sorpresa es va alçar entre els borsistes. Com en les assemblees franceses, en què el més petit succés de seguida fa distreure tothom, totes les cares es van tombar cap als dos homes que provocaven aquesta remor i tothom va veure, no sense un cert esglai, el canvi que s’havia operat en tots dos. A la Borsa, la gent es passeja tot conversant i tots els que formen aquella gentada aviat s’han observat i s’han reconegut, ja que la Borsa és com un gran formiguer on els hàbils saben endevinar el joc d’un home i l’estat de la seva caixa a partir de la seva fisonomia. Tothom s’havia fixat en el rostre de Claparon i en el de Castanier. Aquest, com l’irlandès, tenia un aspecte poderós i inquiet, li brillaven els ulls, tenia un bon color de cara. Tothom s’havia quedat parat veient aquell rostre majestuosament terrible i es preguntava d’on l’havia tret el pobre Castanier. Però, un cop desproveït del seu poder, Castanier tenia un aire pansit, arrugat, revellit, feble. Quan es va emportar Claparon, era com un malalt víctima d’un accés de febre o com un thériaki en el moment de màxima exaltació provocada per l’opi, però a la tornada es trobava en l’estat d’abatiment que segueix a la febre i durant el qual els malalts expiren, o en la terrible prostració que causen els plaers excessius del narcotisme. L’esperit infernal que li havia permès suportar les grans disbauxes havia desaparegut. El cos es trobava sol, esgotat, sense forces, sense cap suport per aguantar l’atac dels remordiments i el pes d’un penediment autèntic. Claparon, en canvi, de qui tothom havia endevinat les angoixes, va reaparèixer amb els ulls encesos i portant en el rostre l’arrogància de Llucifer. La fallida havia passat d’un rostre a l’altre.

—Vagi a dinyar-la en pau, amic meu —va dir Claparon a Castanier.

—Per pietat faci’m venir un cotxe i un capellà, el vicari de Saint Sulpice —li va contestar l’antic dragó seient en una pedra.

La paraula «capellà» la van sentir diverses persones i va fer néixer un xivarri sorneguer llançat pels borsistes, tots ells gent que reserva la fe per creure que un tros de paper anomenat inscripció val una propietat. La seva Bíblia és el llibre de comptes.

—Seré a temps de penedir-me? —es va dir Castanier amb una veu lamentable que va commoure Claparon.

Un fiacre es va emportar el moribund. L’especulador se’n va anar tot seguit a pagar els seus deutes al Banc de França. La impressió causada pel sobtat canvi de fisonomia dels dos homes es va esvair d’entre la multitud com l’estela d’un vaixell s’esvaeix en el mar. Una notícia de la més gran importància va despertar l’atenció del món dels negocis. En aquesta hora en què hi ha en joc tots els interessos, Moisès apareixent amb les seves dues banyes de llum amb prou feines rebria els honors d’un joc de paraules i seria ignorat per aquells que estiguessin guanyant grans sumes de diners. Quan Claparon va haver pagat els seus deutes, la por es va apoderar d’ell. Un cop es va haver convençut del seu poder, va tornar a la Borsa i va oferir la seva transacció a les persones que passaven dificultats. La inscripció en el llibre de comptes de l’infern i els drets vinculats al seu usdefruit, paraula aquesta d’un notari que va substituir Claparon, van ser comprats per set-cents mil francs. El notari va revendre el pacte del diable per cinc-cents mil francs a un contractista d’obres, que se’n va desfer per cent mil escuts cedint-lo a un ferroveller, i aquest en va fer retrocessió per dos-cents mil francs a un fuster. En fi, a les cinc de la tarda ningú no creia en aquest singular contracte i no hi havia compradors per falta de confiança.

A dos quarts de sis, el detentor del pacte era un pintor de parets que s’estava repenjat a la porta de la Borsa provisional, que en aquella època estava construïda a la Rue Feydeau. Aquest pintor de parets, home simple, no sabia ben bé què li passava. «Se sentia tot estrany», va dir a la seva dona quan va tornar a casa.

Com molt bé saben aquells a qui agrada rondar-la, la Rue Feydeau és un d’aquests carrers que adoren els joves que, a falta d’una amant, es casen amb tot el sexe. Al primer pis de la casa més burgesament decent, hi vivia una d’aquestes delicioses criatures que el cel ha volgut omplir de les belleses més rares i que, com que no poden ser ni duquesses ni reines, perquè hi ha moltes més dones boniques que títols i trons, s’acontenten amb un agent de canvi i borsa o un banquer, a qui fan feliços a preu fix. Aquesta noia tan adorable, anomenada Euphrasie, era objecte de l’ambició d’un passant de notari desmesuradament ambiciós. Efectivament, el segon oficial del notari Crottat estava enamorat d’aquesta dona com ho sol estar un jove als vint-i-dos anys. Aquest passant hauria assassinat el Papa i el sagrat col·legi cardenalici a fi de procurar-se la miserable suma de cent lluïsos que exigia Euphrasie per un xal que la tornava boja i a canvi del qual la seva criada l’havia promesa al passant. L’enamorat anava i venia davant les finestres de la senyora Euphrasie com van i vénen dins la gàbia els óssos blancs del Jardí Botànic. S’havia posat la mà dreta sota l’armilla, sobre el pit esquerre, i es volia esquinçar el cor, però amb prou feines es va aconseguir retorçar la corretja dels elàstics.

—Com podria aconseguir deu mil francs? —es deia—. Agafant els diners que haig de portar al registre per aquesta escriptura de venda. Déu meu! Que potser el meu manlleu arruïnarà el comprador, un home set vegades milionari? I bé! Demà aniré a llançar-me-li als peus i li diré: «Senyor, li he robat deu mil francs, tinc vint-i-dos anys i estimo Euphrasie. Aquesta és la meva història. El meu pare és ric, ell l’hi tornarà tot no sigui la meva perdició! No ha tingut mai vint-i-dos anys? No ha viscut mai una passió d’amor?». Però aquests maleïts propietaris no tenen cor! És ben capaç de denunciar-me al procurador del rei, en comptes d’entendrir-se. Redéu! Si pogués em vendria l’ànima al diable! Però no hi ha ni Déu ni diable, això són bestieses, només ho expliquen els llibres de contes o les velles. Què puc fer?

—Si es vol vendre l’ànima al diable —li va dir el pintor de parets, davant del qual el passant havia deixat anar algunes paraules— tindrà deu mil francs.

—Aleshores tindré Euphrasie —va dir l’oficial de notaria acceptant la transacció que li proposava el diable sota la forma d’un pintor de parets.

Un cop consumat el pacte, l’apassionat passant va anar a buscar el xal, va pujar a ca la senyora Euphrasie i, com que portava el diable al cos, s’hi va quedar dotze dies sense sortir-ne, dilapidant-hi tot el seu paradís, no pensant en altra cosa que en l’amor i les seves orgies, enmig de les quals s’ofegava el record de l’infern i dels seus privilegis.

L’enorme poder conquerit pel descobriment de l’irlandès, fill del reverend Maturin, es va perdre així.

Va ser impossible a alguns orientalistes, místics i arqueòlegs dedicats a aquestes coses constatar històricament la manera d’evocar el dimoni. Vet aquí per què.

El tretzè dia de les seves apassionades noces, el pobre passant jeia en el seu jaç, a casa del seu amo, en un graner de la Rue Saint-Honoré. La Vergonya, aquesta deessa estúpida que no gosa ni mirar-se a ella mateixa, es va apoderar del jove, que s’havia posat malalt. Es va voler curar tot sol i es va equivocar de dosi en prendre una droga curativa deguda al geni d’un home ben conegut a tot París. El passant va rebentar, doncs, sota el pes de l’argent viu i el seu cadàver es va tornar negre com l’esquena d’un talp. Certament, un diable havia passat per allà, però quin? Era Astaroth?

—Aquest estimable jove se l’han emportat al planeta de Mercuri —va dir el primer oficial de la notaria a un dimonòleg alemany que hi va anar a recollir les dades del cas.

—No em costaria gens creure’l —va contestar l’alemany.

—Ah!

—Sí, senyor —va replicar l’alemany—, aquesta opinió coincideix amb les mateixes paraules de Jacob Böehme, en la seva quaranta-vuitena proposició sobre la triple vida de l’home, on es diu que si Déu ha fet totes les coses pel fiat, el fiat és la matriu secreta que comprèn i engloba la naturalesa que forma l’esperit nascut de Mercuri i de Déu.

—Com diu, senyor?

L’alemany va repetir la frase.

—Això no ho coneixem —van dir els passants.

—Fiat —va dir un passant—. Fiat lux!

—Vostès mateixos es poden convèncer de la veritat d’aquesta citació —va replicar l’alemany— llegint la frase a la pàgina 75 del Tractat de la triple vida de L’home, imprès el 1809 a cal senyor Migneret i traduït per un filòsof gran admirador de l’il·lustre sabater.

—Ah, era sabater! —va dir el primer passant—. Com hi ha món!

—A Prússia! —va continuar l’alemany.

—Que treballava pel rei? —va dir el talòs del segon oficial.

—Devia posar plantilles a les seves frases —va dir el tercer oficial.

—Aquest home és colossal! —va exclamar el quart oficial assenyalant l’alemany.

Tot i que era un dimonòleg de primera línia, l’estranger no sabia quina mena de mals diables són els oficials de notaria. Se’n va anar sense comprendre les seves bromes i convençut que aquells joves trobaven que Böehme era un geni colossal.

—Són cultes, els francesos —es va dir.

París, 6 de maig de 1835.