EPÍLEG

—I què esdevingué Paulina?

—Ah! Paulina? Bé, heu estat alguna vegada, durant una dolça vetlla d’hivern, davant la vostra pròpia llar, voluptuosament lliurat a records d’amor o de jovenesa, tot contemplant les esquerdes produïdes pel foc en un tros de roure? Ad la combustió dibuixa les caselles roges d’un tauler d’escacs; allà reflecteix velluts: les petites flames blaves corren, salten, llengotegen damunt el fons ardent del braser. Ve un pintor desconegut i es serveix d’aquesta flama. Amb un artifici únic traça al si d’aquells tons flamejants i moradencs o pur purins una figura sobrenatural, d’una delicadesa inaudita, fenomen fugisser que mai l’atzar no reproduirà. És una dona amb els cabells a lloure, el perfil de la qual respira una passió deliciosa; és foc dins del foc! Somriu, expira, i ja no la veureu més. Adéu, flor de la flama! Adéu, principi incomplet, inesperat, vingut massa aviat o massa tard per a ésser un bell diamant!

—Però, i Paulina?

—No hi caieu? Tornaré a començar. Feu-li lloc, feu-li lloc. Ara arriba; heu-vos-la ací, la reina de les il·lusions, la dona que passa com un bes, la dona viva com una centella, com ella eixida fulgurant del cel, l’ésser increat, tot esperit, tot amor! S’ha revestit de no sé quin cos de flama, o bé és per a ella que la flama s’ha animat un moment. Les Unies de les seves formes són d’una puresa que revela el seu origen celestial. No resplendeix com un àngel? No sentiu el tremolor aeri de les seves ales? Més lleugera que un ocell, s’abat a prop vostre i us fascina amb els seus terribles ulls; el seu dolç, però puixant alè atreu els vostres llavis amb una força màgica; fuig i se us enduu, ja no sentiu més la terra. Voleu passar una sola vegada la vostra mà amanyagada, la vostra mà fanatitzada damunt d’aquell cos de neu, voleu esflorar els seus cabells d’or o besar els seus ulls guspirejants? Un vapor us embriaga, una música encantadora us encisa. Tots els vostres nervis s’estremeixen i sou tot desig i tot sofrença. Oh, felicitat sense nom! Heu tocat els llavis d’aquesta dona, però tot d’una us desvetlla un atroç dolor. Ah! Ah! La vostra testa ha donat un cop en un caire del vostre llit, heu abraçat la caoba bruna, els freds daurats, un bronze qualsevol, un Amor d’aram.

—Però, senyor, i Paulina?

—Escolteu, escolteu! Un bell mati, en partir de Tours, un jove embarcat a la Ville-d’Angers tenia dins la seva la mà d’una dona bonica. Units així, tots dos admiraren una llarga estona, pel damunt de l’ample cristall del Loire, una blanca figura, artificialment desclosa d’enmig de la boira, com fruint de les aigües i del sol, o com un caprici dels núvols i de l’aire. Alternativament ondina o sílfide, aquesta fluida criatura aletejava pels aires com un mot vanament cercat que corre per la memòria sense deixar-se copsar; es passejava entre les illes, brandava la testa per damunt dels alts pollancres; després, esdevinguda gegantina, o bé feia resplendir els mil plecs del seu vestit, o bé feia brillar l’aurèola descrita pel sol a l’entorn del seu rostre; planejava damunt els llogarrets, damunt els puigs, i semblava oposar-se que el vaixell de vapor passés davant del castell d’Ussé. Hauríeu dit que era el fantasma de la Dama de les belles Cosines que volia protegir el seu pals contra les invasions modernes.

—Bé, ja sé el que voleu dir de Paulina. Però, i Fedora?

—Oh! Fedora, ja la trobareu. Ahir va anar als Bouffons, aquesta nit anirà a l’Òpera, és pertot. És, si voleu, la Societat.

París, 1830-1831