Vaig sentir contar moltes històries, unes de riure, altres de por. Era com si descobrís la literatura, i no sabia que existia. Vaig tenir la fortuna de trobar bons narradors a prop meu, i a través dels seus relats —perquè articulaven la vida com qui teixeix un drap o el desteixeix— vaig recórrer certs paisatges humans inhabitables, escenaris que podien esser terrorífics, a vegades còmics, i absurds, i grotescs, gairebé sempre desolats. Amb la desolació amb què es parlava de la vida, i l’angoixa, i el desemparament, i la tristor encastades a la memòria. La tia Antonina tenia una faixa vella de color rosat. Quan necessitava una mica de fil, perquè havia de sargir una peça de roba —podia esser una camisa de jeure, una faldeta de les que portava sota la falda o un sac blanc per a la farina—, refent-ne amb l’agulla el teixit trencat, desteixia la faixa, lentament, fins a aconseguir-ne un cabdell. Moltes vegades vaig enfilar-li l’agulla. Els ulls li fallaven. Cosia d’esma. La tia Antonina sabia que, a vegades, en contar-les, les històries tornen a desfer-se, i se’n treu un fil com el que extreia de la faixa. Vaig sentir-les, les històries contades, a través d’unes veus que m’arribaven des d’un territori fosc, perdut més enllà del temps. En contaven els pares, la padrina Llucia, la tia Antonina, la tia Rosa… Però també els veïns i les veïnes, les dones que venien a la botiga i els representants de comerç, que portaven sempre a la maleta una història a punt de contar.

El sen Moncebo sortia a seure a la fresca cada tarda d’estiu, davant el portal de la seva casa, al carrer de l’Amargura. Ens hi acostàvem una partida d’al·lots, quatre o cinc, i començava la relació. Havia estat soldat a la guerra de Cuba i havia tornat amb la derrota. No vaig saber mai si n’era conscient. Havia participat en una guerra que acabà en un desastre, i potser no ho sabia. Nosaltres tampoc no el sabíem, aquell final, ni l’imaginàvem. L’exèrcit del qual sentíem parlar a l’escola, a l’església, o vèiem als diaris, era un exèrcit victoriós, triomfant, i els seus generals eren invictes. Aviat els carrers del poble començaren a portar els noms dels generals colpistes: General Queipo de Llano, General Goded… Un al·lot contava que dos oncles seus havien arrabassat la placa que consignava el nom de la plaça gran del poble i l’havien baratat per una altra que deia «del Generalísimo Franco». Ho feren de nit, una de les primeres nits, tot just començada la guerra. Portaren una escala. S’enfilaren i colpejaren el marbre amb un martell. El deixaren esbocinat pel trespol. Aquell al·lot ho contava orgullós i considerava que la gesta dels seus oncles havia estat heroica. Les tardes d’estiu el sen Moncebo ens parlava amb eufòria de la guerra de Cuba. Era, al dir seu, un relat d’aventures. Potser el primer relat d’aventures que vaig sentir contar. Els soldats —portaven els vestits blancs amb ratlles primes i un capell d’ala— no estaven avesats als paisatges ni al clima del Carib, i això derivava en malalties terribles: la febre groga, el vòmit negre… El sen Moncebo havia encalçat insurrectos per la manigua, llocs boscosos tropicals i salvatges, havia travessat plantacions de canya incendiades i havia participat en la batalla de Cascorro i havia conegut el soldat Eloy González, l’heroi, el qual, amb el fusell màuser penjat a l’espatlla, una llauna de petroli sota el braç i una corda fermada pel cos per si havien de recuperar el cadàver, aconseguí pegar foc al fortí i retornar sense haver sofert dany. Llavors, acabada la guerra, perduda Cuba, Puerto Rico i les illes Filipines, havia esperat la repatriació durant dies al moll de la Cavalleria, al port de l’Havana, i havia vist morir els soldats malalts durant el viatge de retorn i com els sepultaven al mar amb un tros de ferro penjat pel coll. Però havia tornat al poble carregat d’honor, deia. A nosaltres ens agradava la paraula insurrectos. I la hi fèiem repetir, perquè es posava vermell, i s’exaltava, i alçava el puny com si brandàs una espasa. Una nit d’hivern, tenia cinc o sis anys, vingueren l’oncle Antoni i l’oncle Pep, germans del pare. Havien cercat un cotxe de lloguer i partiren tots tres i altres dos amics seus a Ciutat. Anaven al cinema a veure Los últimos de Filipinas. Es deia que era un pel·lícula especialment dirigida als homes, on es feia l’exaltació de l’exèrcit, també derrotat en llocs remots, però heroic. L’endemà, el pare em va contar la història i vaig pensar en les aventures del sen Moncebo. Aquella nit, per mitjà d’un aparell de ràdio que ens havia deixat l’oncle Sebastià de can Truc, la meva mare i jo sentírem cantar Antonio Machín. Cantava la cançó de la pel·lícula. Ella, la mare, es deixava endur pel somni, en escoltar-la: «No me abandones nunca al anochecer… me falta tu risa, me faltan tus besos, me falta tu despertar…».

De la faixa de la tia Antonina se’n podien estirar altres fils, fer-ne altres cabdells. Madò Pepeta havia estat llogada per criada amb un capellà, els anys de la guerra. Deia que l’havia vist algunes nits treure’s la sotana i vestir-se amb la camisa blava dels falangistes. L’havia vist partir en un cotxe amb altres dos capellans, i en Miquelot, l’escolà gran, i un altre individu que li deien sa Perxa, perquè era gran com un garrot d’espolsar ametlles. Tornaven de matinada, poc abans de clarejar el dia. Madò Pepeta ho havia vist, tot això, i ho contava. Però potser no era de fiar. Deien que estava boja. I probablement ho estava. Es deia que havia tancat el marit dins la soll dels porcs durant dies i nits, però ningú no en sabia la causa. Potser estava boja. I ho contava perquè estava boja.

—Si estàs bé del cap —assegurava la tia Antonina—, no ho contaria. Els que estan bé del cap saben que han de callar.

Però madò Pepeta tenia dues filles —les Pepetes—, que passaren la vida tancades al manicomi de Jesús. Diuen que, quan hi ingressaren na Margalida Papallona, perquè havia mossegat el metge, les Pepetes s’alegraren de veure que a una senyora com ella, la més rica del poble, l’havien hagut de tancar per via d’urgència. La record, na Papallona. Acudia al cafè de can Fullana perquè na Damiana l’ensenyàs a fumar. Assegudes en un racó, una capsa de Camel sobre la taula, es dedicaven a fer pràctiques de fumadores: l’una impartia la classe, l’altra en rebia les lliçons.

—Avui aprendrem a treure’ns el fum pel nas.

Descendia de la família dels Roca, per part de pare, de cognom Verdera, els vells capitostos del partit conservador. Durant la guerra, duia gallines als feixistes perquè fessin sopars. Les feia agafar a l’oncle Antoni, el germà de la mare, que era un al·lot. Tenia vuit anys, l’oncle, i el pare tancat al castell de Bellver. Llavors, na Papallona, perquè sentia la seva mare queixar-se que el galliner minvava, deia que els havien robat les gallines. Hi hagué un jove extern que s’enamorà d’ella, un militar que arribava en el tren a festejar-la. Era abans de la guerra. Però ella sempre tenia una excusa amb què distreure el festeig. Un dia el feia anar a les Quaranta Hores, un altre dia a la novena, un altre, al sermó de Quaresma… L’enamorat arribà a afluixar-se’n i no tornà mai més. L’any 1952, en ocasió del Congrés Eucarístic, viatjà a Barcelona. Va explicar-ho a mig poble. Allí s’hostatjava a casa d’uns oncles del meu pare, l’oncle Gabriel Capellà i la tia Maria, que na Papallona la trobava una gran senyora. Deia que li havia donat lliçons de senyoriu, que l’havia ensenyat a caminar amb tacons per damunt una catifa, que…

Amb motiu del Congrés, Pius XII dirigí un missatge a la multitud que assistia als actes religiosos. Ho va fer a través de la ràdio vaticana. Al poble, era el matí d’un diumenge de maig, posaren uns altaveus a la placeta de l’església i els connectaren a un amplificador. S’hi congregà molta de gent disposada a escoltar les paraules del papa. De sobte, devers mitjan discurs es va sentir una veu que cridava:

—¡Viva el papa!

I un home que era allà enmig, atent a les paraules que ens arribaven pels altaveus, afirmà, tranquil:

—Aquesta que crida és na Papallona…

Se’n podien estirar altres fils. La padrina Llucia contava que una germana seva va caure i es féu mal en una espatlla. Era prima de barra i només s’agradava de menjar arengades. La van seure en un balancí, però no parava de gemegar. Cridaren el metge, que li estirà l’espatlla i la hi posà al seu lloc. Però el mal continuava. Decidiren dur-la a Ciutat i que la visitàs una dona que feia massatges i parlava amb els morts. La padrina la hi acompanyà i, ja que era a Ciutat, aprofitaria per a visitar el marit tancat, el padrí Ramon, al castell. Entraren en una cambra folrada de vermell amb cordons negres que penjaven de les parets. Li va fer massatges a l’espatlla i li va dir que era l’ànima del seu home que els hi feia. És una ànima lluminosa, va dir, una ànima bona. La tia Francesca Manila també hi anava. L’oncle Sebastià estava amagat, i els feixistes els havien pres el cotxe. Fins i tot la roda de recanvi, s’havien enduit. Acudia a demanar-li si els el tornarien, el cotxe. Aquella dona li va dir:

—Us el tornaran quan no serveixi per a res.

Cap al final de la guerra els el tornaren. Però va haver d’estirar-lo un mul perquè arribàs.

Una altra germana de la padrina, la tia Margarida, es va casar amb un home de Sant Jordi que feia de forner. Decidiren anar-se’n a Buenos Aires i s’hi establiren, i posaren un forn. Tingueren una filla i, passats els anys, decidiren tornar. Durant el camí de retorn se’ls va morir la filla, al vaixell. L’embolicaren amb un drap i l’enterraren al mar.

Els fils són infinits, ho són les històries. La d’una jove que cedí als requeriments amatoris de l’enamorat i llavors ell la deixà, després que havia passat una nit al seu llit. Estava tocada per l’amor d’aquell home. Ell li proposà d’anar-hi en ser nit tancada. Saltaria la paret del corral i faria un renou convingut. Ella baixaria a obrir-li la porta. Ho varen fer de la manera en què ho havien planejat. Però, quan hagué saltat la paret i hagué fet el senyal, no cessava de demanar als sants que l’al·lota no baixàs a obrir. «No obris, Antònia, no obris —es deia a si mateix—, que si obris la porta no em casaré amb tu». Ella n’estava molt enamorada… La història de la muller de la Dama dels Cossiers: morí d’un mal dolent a la matriu. La gent assegurava que la Dama tenia la penga massa llarga, tant, que la dona n’havia mort. La història d’una jove de per sa Comuna que parí una ventrada de cussons. No s’atreviren a portar-los a l’església a fi que els administrassin el sagrament del baptisme, ni tingueren padrins que diguessin «Volo», que renunciassin per ells a les pompes del diable. La del sen Càntir, un home que feia l’amor pel forat d’un recipient de terrissa. La de la coixa Ramona, que s’entenia amb en Pere Estasi, el missatge de can Bondia. Tots dos tenien un ull girat i, quan feien l’amor, la mirada se’ls desviava cap a les cuixeres del llit. La història de na Pereta Goma, la comare que tenia amors secrets amb el general León de Garabito. El general tingué un atac de gota i hagueren de fer venir una ambulància militar perquè se l’emportàs a l’hospital. Ella pujà a l’ambulància, abans que partís, s’acomiadà d’ell i el besà. Tot el poble va saber què li havia dit:

—¡Adiós, amor mío!

Aquelles paraules van recórrer els carrers, entraren als cafès i les dones les repetiren en veu baixa. Molts varen pensar que la història d’amor entre na Pereta Goma i el General León era com si s’hagués desprès d’una pel·lícula. Sobretot, perquè havien viscut el seu romanç en foraster.

Les històries, com el fil de la faixa. Vaig sentir contar que el vell de can Benet tenia una màquina de tondre cavalls. Els al·lots hi anaven perquè els tallàs els cabells. Els ho feia de gratis. Hi havia una dona que vivia davant per davant la casa del metge Verger. El metge era rossenc, vull dir que tenia el pèl tirant a ros. El marit d’aquella dona tenia el pèl negre. Doncs tingué una filla amb una parpella rossa i l’altra negra. Ningú no va saber què havia passat. La història d’un rector solleric —no sé si li deien el rector Artigues—, que morí dins el llit de la criada. Estava gras i tenia la cara vermella de tan fort que anava.

La pubilla de can Delabau volia casar-se amb en Gaspar de ca na Murta i bé que li ho deia, però en Gaspar no anava de casar. Un dia l’amenaçà severament:

—Si no et cases amb mi, Gaspar, em tiraré al pou de can Roca.

En Gaspar no estava enamorat i, per molt que ella insistia, no es volia comprometre a festejar-la. Però ella hi tornava:

—Em tiraré al pou de can Roca.

S’enfilà al coll del pou i es llançà cap endins. Es va dir que s’hi tirà de peus i que les faldes, amb l’aire del pou, s’estufaren fins a formar un globus. Era com si davallàs una santa. Les faldes s’inflaren i varen fer que caigués amb suavitat. Tot d’una s’organitzà una brigada d’homes amb la intenció de treure-la. Li llançaren una corda. Des del fons del pou, la pubilla de can Delabau no cessava de dir:

—Si en Gaspar no promet davant tothom que es casarà amb mi, no sortiré del pou. Llançau totes les cordes que vulgueu.

En Gaspar, en veure-la amb el cap tan calent, disposada a no donar el braç a tòrcer, li va prometre que es fermaria a ella en matrimoni. Els homes estiraren la corda i la van treure del pou; però, quan la tingueren fora, en Gaspar es va desdir:

—He promès que em casaria amb tu només perquè sortissis, però…

La pubilla tornà a tirar-se dins el pou. Les faldes s’estufaren fins a formar un globus. Les faldes s’inflaren… I així per tres vegades. Pocs mesos després, la pubilla de can Delabau i en Gaspar de ca na Murta es varen casar. La gent contava que tingueren fills, i que, fins i tot qualque estona, potser foren feliços.

De sobte, començà a dir-se que na Maria de can Blai estava embarassada. No va dir res fins que va inflar-se el ventre i no va poder amagar-ho per més temps. Debades li preguntaren qui era el pare. Li ho preguntava la mare, li ho preguntà el pare…

—Digues, Maria, amb qui vares fer l’amor, si ho saps.

—Veiès si ho sap —responia la mare.

—No he fet res amb ningú. Cap home no m’ha tocat.

—Però, aquesta panxa canta, Maria. Amb qui has fet…?

—No he fet res.

I per molt que insistiren no aconseguiren que digués qui era el pare de la criatura que portava a l’entranya.

—Digues, Maria, amb qui…

—No he fet res de res. Un dia, érem a foravila a aplegar ametlles, vaig tenir necessitat de fer de ventre i em vaig amagar rere una paret. Quan vaig haver acabat, per allà a prop hi havia un paper i el vaig fer servir per netejar-me. Potser aquest paper em va embarassar…

Els pares quedaren sense paraula. I, per molt que la tornaren a preguntar, no en tragueren clarícia. En complir-se el temps va néixer l’infant. Sempre, al poble, la gent li va dir «el fill del paper».

I encara una altra. Succeí en una casa de la placeta des Sitjar. La gent que passava per davant la finestra va veure una jove que es besava amb un home. Era el metge del poble. La mare de la jove se’n queixava, però donava la culpa a la cortina perquè havia estat massa transparent. Deia, com si fes servir una fórmula que podia haver extret d’una rondalla: «Cortineta / i que has estat de clareta. / Has comportat que veiessin el metge mentre besava la meva filleta. / Oh, cortineta…!».

Les històries, com el fil de la faixa de la tia Antonina. Podien esser d’una violència que esfereïa. Relats que explicaven les correries d’una quadrilla de lladres sanguinaris, de bandejats que s’amagaven als forats de la serra de Galdent, a les coves que, segles enrere, els trencadors havien excavat. El marès de Galdent era ben considerat, tant com el de Porreres, quasi tant com el de Santanyí. El referent d’aquests lladres era la bandolina d’en Durí, que, durant anys, havia tingut alterat l’ordre a les terres que miren al sud: les grans possessions de sa Marina de Llucmajor, i als pobles del Pla que voregen els faldars del massís de Randa: Algaida, Llucmajor, Montuïri, Porreres… El mite d’en Durí era present dins la memòria de la gent del meu poble. També es deia que encara hi tenia descendents i se sabia qui eren. A la permanència del mite, hi contribuïren les històries d’assassinats i lladronicis que es contaven, però també el teatre: la representació de Les coves de Galdent, el drama rural que Bartomeu Montserrat Mudoi escriví en versos heptasíl·labs i estrenà, al Teatre Romea de Barcelona, l’any 1883. Sovint succeïa que, en les històries d’en Durí, s’ajuntaven els relats que ens arribaven de la tradició oral amb d’altres extrets del text escrit per al teatre. Però el nom d’en Durí feia calfreds. Una por molt negra que s’arrapava al coll. Era la por de sempre. La mateixa por que formava part del nostre paisatge.

Vaig sentir a parlar de l’Horroroso crimen de Sant Jordi i tornava a tenir por. Havia succeït quan la mare era una nina i s’havia divulgat en papers volanders i fulls de fil i canya. Els venien a la plaça, els dies de mercat. En Tomeu Gamundí era del meu poble i tenia un hort —l’hort de son Real— al Pla de Sant Jordi. Deien que féu matar la dona i un fill petit. Ho féu en Bernat, el missatge, per encàrrec de l’amo. Els tallà el coll. Li donà diners perquè ho fes. Se’n contaren versions diverses. Es deia que, mentre el missatge els tallava el coll, l’amo hi era present, que hi havia hagut de posar una mà perquè es resistien i s’havia tacat la roba de sang. Després sortí a la carretera, esperà que passàs un cotxe i demanà al conductor que el dugués, si és que li venia de pas, fins a Algaida. D’altres deien que hi havia partit abans del crim. I mai no li trobaren la roba tacada. Per què féu matar la dona, en Gamundí? Es va dir que mantenia una relació d’amor secret amb la mare d’en Bernat. La policia no ho tingué difícil. En Bernat era enmig d’un grup d’homes i dones. Un policia de la brigada criminal —un vell policia— s’acostà a aquella gent i diu:

—Ens serà fàcil descobrir l’assassí. Encara duu les mans brutes de sang.

De sobte, de manera instintiva, en Bernat va mirar-se les mans. No estava segur. L’agafaren. No va esser possible provar la complicitat de l’amo, i la sentència el declarà innocent. Al missatge el condemnaren a mort. En ocasió del judici, els diaris publicaren la fotografia d’en Tomeu Gamundí. Aquell home que l’havia portat en el cotxe la nit del crim el va reconèixer i declarà a la premsa que podia especificar l’hora en què l’havia recollit a l’indret del portell que mena a l’hort de son Real. En llegir-ho, el misser que l’havia defensat el convidà a dinar amb l’excusa de celebrar la sentència que l’exculpava. Dinaren plegats. S’hi ajuntaren alguns familiars. L’endemà, en Gamundí era mort. La gent va creure que, abans que el jutge decretàs la revisió del cas, el misser li havia posat un verí secret al vi, convençut que amb el testimoni de l’home que l’havia portat en el cotxe, la condemna era segura. I ell no havia perdut mai un sol cas.

Tenia vuit anys acabats de complir, per la Puríssima de l’any 1948. Succeí que dos homes joves —en Joan Ribas, natural d’Eivissa, i n’Andreu Trobat—, entraren a robar a les cases des Puigmoltó i envestiren l’amo, un home robust, que els va fer front i no es deixà retre. L’amenaçaren amb una pistola i dispararen alguns trets. També duien ganivets a punt per a clavar-los al coll de qui els plantàs cara. Sabien que havien venut els porcs i que havien cobrat quaranta mil pessetes. Es presentaren devers les set de l’horabaixa, esbucaren la porta i assaltaren la casa. Exigiren que se’ls entregàs tot el que tenien de valor. Hi va haver brega i forcejaren. L’amo morí pocs dies després. Portava disset ganivetades. Hi acudí el pastor amb una escopeta i disparà. Va ferir en Joan Ribas. Es Puigmoltó, vora la carretera que mena de Montuïri a Pina, és una antiga possessió del Pla situada sobre un puig de poca alçada, a ponent de la petita serra d’en Fonoll, amb terres repartides entre els termes d’Algaida i Montuïri. Tornàrem a tenir por, una por freda que ens arribava als ossos. Encara era més negra a foravila, la por, pels camps obscurs. La gent tancava les portes abans que fos fosc. Als carrers apagaven la llum elèctrica, poc abans de les dotze. Persistia, com si fos un sudari, la claror de la lluna.

Fugiren. Varen córrer per dins la garriga, s’amagaren rere les parets de pedra i s’arrossegaren pels costers de son Perot. Arribaren a una casa, als baixos de Pina. Una casa deshabitada. En Joan, l’eivissenc, no podia seguir. Estava ferit i sentia que les cames començaven a retre’s. Es va asseure a la pedra del portal. No s’aguantava per ell mateix, i n’Andreu no podia emportar-se’l al coll. Va pensar que l’hauria d’abandonar, però que podia delatar-lo. Quan la Guàrdia Civil el trobàs, li farien dir amb qui havia assaltat les cases d’es Puigmoltó. Li féu un tall a la gargamella i partí a córrer. Volia assegurar-se que no parlàs. Tanmateix, els guàrdies trobaren l’eivissenc que es dessagnava. Sobre el portal d’aquella casa de foravila, per molt de temps, restà marcat amb sang el rastre d’en Joan. El portaren a l’hospital. Li salvaren la vida. Un mes i mig després, els mataren a tots dos, volta de garrot, a la presó dels Caputxins. La cel·la tenia una taula, dues cadires i una finestra amb una reixa. Sobre la taula, una paella. Els dos homes estaven asseguts davant la paella. La porta de la cel·la estava oberta. Els carcellers entraven i sortien, els oferien un cigar, l’encenien, dues xuclades i el deixaven al límit de la taula. Devers les tres de la nit hi acudí el pare Fabián, el capellà de la presó. Els preguntà si volien confessar-se. Varen dir que sí. En Trobat va escriure una carta a la seva mare. Assistiren a missa a la capella de la presó, a les cinc del matí, i combregaren. Després menjaren xocolata amb ensaïmades. En un passadís els esperava el garrot, un giny de ferro subjecte a una cadira com de barber.

Em record d’en Biel de ca n’Abdon. Era alt i prim, llarg com un cimal d’ullastre, els ulls enfonyats, foscs, sota unes celles gruixudes ni que les hi haguessin pintat amb morques. Vivia a foravila amb els germans i els pares, devers so na Móra, a prop del camí que mena a Sencelles. El veien poc pel poble, només en ocasió d’una festa. A vegades la seva mare acudia a la botiga dels meus pares a comprar-hi una camisa, la mica de roba de davall necessària per si un dia havien d’ingressar algú de la família a l’hospital, uns calçons de fer feina… L’acompanyava el marit, el sen Abdon, en un carro. També era llarga i, vestida de negre, els cabells escambuixats, podia assemblar-se a la imatge que teníem de les bruixes. Un dia, la trobaren morta davall una porxada. S’havia penjat en una biga i portava el vestit negre de sempre, el mateix amb què venia a la botiga a comprar. No sé si va trobar-la en Biel, el fill, però tardà molt de temps a tornar al poble. No era estrany. Podies veure’l a la festa de la Pau, el tercer dia de Pasqua. Arribava a mig matí, es passava un mocador pel cap, com si fos una gorra, fermat amb quatre nusos i s’enfilava en un lledoner, ran d’una paret que separava el camí, molt a prop de les cases de Castellitx d’en Barra d’Or. S’enfilava per les branques i començava a fer acrobàcies, i salts, i cabrioles. La gent s’arremolinava sota l’arbre per veure’l. Ens recordava les pel·lícules de Tarzan. Potser reunia tants d’assistents com la missa major, bocabadats. Després de dinar —dinàvem espargits per les tanques d’albons i estepes—, en Biel Abdon era el rei de la festa damunt l’era de Castellitx. Tothom l’esperava, la seva exhibició de contorsionisme. Es retorçava el cos fins a arribar a fer un nus amb els braços i les cames. Llavors treia el cap per on menys ho esperaves. Li tiraven diners a fi que s’animàs a intensificar l’embull. Hi havia qui cridava:

—Que faci el camaiot!… Que faci el camaiot!…

El camaiot era el seu número estrella. Plegava el tors, enrotllava les cames i ennuegava les cuixes. Al final semblava un embotit farcit d’ossos. L’aplaudien, mentre desfeia l’embolic. El rector Adrover, que sabia que els jocs acrobàtics d’en Biel Abdon eren una atracció poderosa, no li planyia una propina. No m’atreviria a dir que la gent acudís a Castellitx només per veure’l, però és probable que la fascinació que exercia fos quasi tan poderosa com la de la marededéu. El rector devia donar-li deu o quinze pessetes, no més. Però un any en Biel li proposà que, si n’hi donava vint-i-cinc, es mamaria la perdiu davant tothom. El rector s’esverà. Sabia que el que li oferia en Biel no era fàcil de fer.

Un matí d’hivern de 1957, prop de Nadal, descobriren tres persones assassinades a la casa d’una finca que confrontava amb les terres de so na Móra. Eren tres persones grans —no sé quants d’anys devien tenir; però llavors la gent es considerava vella més aviat—: l’amo en Mateu Campet, la seva germana paralítica, i una cunyada. Tots tres, morts a causa d’uns dispars d’escopeta. S’acostaven les festes i havien venut la guarda d’indiots. Havien cobrat vuit mil pessetes. La Guàrdia Civil es malfià d’en Biel i el detingué. Se’n confessà culpable. Havia entrat a la casa per una finestra de la cuina, quasi a l’hora de sopar. Els havia disparat al cap. Em record de la nit en què traslladaren els morts al cementiri del poble. Venien de lluny, més de quatre quilòmetres. El carro dels morts —l’estirava un cavall esquàlid que es fonia en un panteix, en enfilar el carrer dels Cavallers—, portava els tres taüts amb els cadàvers, fermats amb cordes perquè no en caigués cap. Entrà per sa Tanqueta i travessà el nostre carrer fins a la plaça. Els capellans, la creu alçada, esperaven a l’indret del Teatre del Rector disposats a omplir la nit de cantúries. La fosca era espessa. Els ciris crepitaven en les mans dels escolans que formaven la comparsa fúnebre. «Pater noster… A porta inferi. / Erue, Dómine, ánimas eórum. / Requiescant in pace…». El cotxer dels morts estirava les regnes i el cavall partia. La veu del cotxer es mesclava amb els últims llatins. I tornava a créixer el sentiment d’espant. La gent s’amagava dins ca seva. Se’ns ajuntaven dues pors: la de la violència social i la de la violència política. Totes dues formaven part del meu paisatge.

A en Biel Abdon no el condemnaren a la pena de mort. Tingué un advocat prestigiós, el criminalista Josep Serra, que morí passat poc temps. La seva companya, na Margalida Oliver, una dona d’excepcional fortalesa, em contà anys després alguns detalls de la defensa. El donaren per foll i l’internaren al manicomi. S’hi estigué una mala fi de temps. Quan en va sortir, s’establí a Llucmajor i, amb els anys, tornà a assassinar un home invàlid que venia loteria per les tavernes i les places. L’esperà en un camí dels afores i li disparà dos tirs d’escopeta. Li va robar els diners que portava, pocs, només dels quatre dècims que havia venut. Tornaren a tancar-lo al manicomi.

Sovint ens arribava la notícia dels crims que succeïen en altres indrets de l’illa, sobretot per mitjà del diari Baleares, al qual els meus pares, quan varen estar lliures de deutes, es subscriviren a mitges amb l’amo en Rafel de can Malanyada. Ell el llegia els matins; la meva mare, els horabaixes. Li agradava, sobretot, engrescar-se en la lectura dels articles d’opinió de Cèlia Viñas, de Mercè Verdaguer, de Joan Bonet… I les Coplas sin malicia de Pere Capellà. Així, sabérem del cas de la madona d’un cafè del Banc de s’Oli de Ciutat que havia coronat els testicles de l’amant amb el trinxet de llescar el pa, el de la senyora d’una merceria del carrer des Bastaixos que morí assassinada de manera misteriosa al rerefons de la botiga… Però el més insòlit fou el cas de don Sebastián, un senyor de sa Vileta —llavors encara era un petit barri apartat de la ciutat on comerciants i senyors tenien les cases d’estiueig que aprofitaven per a fugir de l’acalorament—, d’aspecte honorable i generós. Contaven que regalava un porc a les monges perquè fessin matances i, en haver-les fetes, de nit els robava les sobrassades. Ningú no ho esperava, però trobaren els cadàvers de persones desaparegudes enterrats al jardí de ca seva. També el jutjaren. El condemnaren a cadena perpètua i se l’endugueren a una presó de fora Mallorca. Crec que hi va morir. Era el paradigma de l’home aparentment respectable que amaga una vida pertorbada i fosca. Passats els anys, quan estudiava Magisteri a l’Escola Normal de Palma, el meu professor de Filosofia fou don Pep Ensenyat, pintoresc i una mica estrambòtic. També exercia de misser. Un dia, ens va dir que havia estat l’advocat defensor de don Sebastián i que gràcies a la seva defensa no l’havien condemnat a mort. Dedicà una classe al tema i ens repetí les filípiques amb què havia discursejat durant el judici. En tinc una imatge llunyana, però el veig enfilat en una cadira alhora que remenava els braços i les mans.

I ara hauré de parlar d’en Pere Tudurí. Tenia una taverna, que llogà a un matrimoni conegut. Ell portava una tintoreria situada en un carreró de la ciutat vella. Un dia, la parella que li havia llogat la taverna i l’administrava va desaparèixer. La policia acudí a en Pere. Li preguntà què havia estat d’aquella gent. Declarà que s’havien separat i havien fugit a Barcelona, el seu lloc de procedència. Però els noms no figuraven a les llistes de passatgers, i la policia començà a sospitar de la versió que en Pere donava per bona. Al final es descobrí que havia discutit amb el llogater per qüestions de diners i el colpejà amb una barra de ferro fins que el tingué per mort. Llavors féu anar la dona a la tintoreria amb l’excusa que havia de parlar amb ella i també la colpejà fins que morí. Trossejà els cossos i els cremà a la caldera. Però no era la primera vegada que ho feia. Havia fet desaparèixer un soci amb qui portava el negoci a mitges. Discutiren. Era una qüestió de diners. El colpejà amb la barra de ferro.

El condemnaren a mort. Penedit, desfilà a la processó del Dijous Sant carregat de cadenes, escortat per quatre guàrdies civils. S’acomplí la sentència. El mataren de matinada, un dia d’hivern de 1951. En Pere havia adquirit fama de bruixot, i molts no van creure que es deixàs arrencar la vida. Va haver-hi gent que acudí al cementiri a veure’l enterrar, perquè no acabaven de creure’s que fos mort.

Temps després, em contaren —va contar-m’ho el periodista Gabriel Fuster Maians— que, en ocasió d’aplicar-se una sentència de mort, el jutge nomenava una comissió que en testimoniàs l’acompliment. No era fàcil escapolir-se’n, i ell assistí a l’execució d’en Pere Tudurí per imperatiu de l’autoritat judicial. El relat que me’n féu fou tenebrós. Varen treure el condemnat a la força i quasi l’arrossegaren, perquè no era capaç de sostenir-se. Tenia el ventre descontrolat… Arribaren al pati de la presó i l’obligaren a seure a la cadira en què havien instal·lat el garrot. Molt a prop hi havia el taüt preparat… Aquell dia, a la presó dels Caputxins alçaren una bandera negra a la façana.

A la faixa de la tia Antonina encara resten fils.

El Diumenge del Ram, entre càntics d’eufòria, començava la Setmana Santa. El poble s’impregnava de la tristor litúrgica amb què l’Església rememora la passió i la mort de Crist: el sant sopar, la traïció de l’apòstol, l’oració a l’hort, la tortura, les negacions dels amics més pròxims mentre cantava el gall al fons de la nit, la sentència, la flagel·lació, el camí del Calvari, la mort a la creu. I, finalment, l’esclator de la festa de Pasqua de resurrecció.

Amb l’ofici del dia del Ram i la lectura de la passio iniciàvem les celebracions. Tres capellans —l’un era el narrador, l’altre representava la veu de Jesús, l’altre feia les respostes dels apòstols i els comentaris del poble— cantaven el relat de la passió, aquest dia segons sant Lluc: «Passio Domini Nostri Jesuchristi secundum…». Els al·lots portàvem un ram de llorer i olivera guarnit amb flors. Els capellans, les palmes trenades. Després de l’eufòria del matí, el dol de la tarda. A les tres començaven els Dotze Sermons. L’església era plena de gent: tota la bancalada, les capelles, els passadissos, el Roser. A la trona, el predicador rememorava la via de la creu: «Primera estació: Jesús és condemnat a mort… Segona estació: Jesús agafa la creu i comença a caminar pel camí del Calvari…». S’organitzava la processó i voltava pel quadrat de l’església: Crist, els jueus, Simó el Cirineu, la Verònica, la Mare. Encapçalaven la comitiva dues banderes de tela morada amb les insígnies pintades de la passió: un gall, tres claus de ferro, una escala, la corona d’espines, una corda, una esponja mullada de fel i vinagre. La gent en deia les vexil·les. Cantàvem: «Per vostra passió sagrada, / adorable redemptor, / perdonau altra vegada…». El meu pare féu per espai de tres anys de Bon Jesús. Era una promesa de quan la mare havia estat malalta. Ningú no ho sabia, perquè era un secret que es duia d’amagat. Portava una cabellera llarga que li cobria la cara, un vestit blavós, quasi negre, una corona de tanys de romaguer i una corda que li cenyia la cintura. Anava descalç, la creu a l’esquena. «Tercera estació: Jesús cau per primera vegada». El pare es tirava a terra, i el renou de la caiguda resplendia fins al llantoner. Fins aquell llantoner que havia regalat la seva padrina, la comare del poble, un any que hi havia hagut bona anyada d’al·lots: tot de petites tasses de vidre enfilades en cercles concèntrics. El pare deia:

—El regalà la padrina Margalida, el llantoner, i hi afegí dues gerres d’oli, perquè volia finançar-ne el consum per a més d’un any.

La padrina Llucia em contava que, en altre temps, feia molts d’anys, aquella representació del camí de la creu es feia a l’exterior de l’església, pels carrers i les places. Deia que era de veure i que el personatge que feia més planta era Ponç Pilat, perquè llegia la sentència muntat en un cavall. Ella en sabia un fragment i me’l recitava: «Nós, Ponç Pilat, governador de la província de Judea, pel Sacre Imperi Romà…».

Entre l’acumulació de records que s’agavellen en la memòria dels dies sants, ressorgeix la imatge de dues dones: na Catalina i na Maria de can Tiró, de can Serral per la branca de la mare. Eren de la nostra família. Els feixistes del poble els havien assassinat el pare, l’oncle en Pere Llull, i els seus dos germans, en Toni i en Pere. Tots tres, d’una mateixa casa. Se’ls emportaren a son Coletes. He sentit a dir que unes dones del poble —beates enverinades i pudents— llogaren un cotxe i acudiren a Manacor a veure’ls matar. De bon matí, potser encara no hi veien.

Mai no seré capaç d’esborrar-la, la imatge de les dues dones. No posaven el peu a l’església durant tot l’any perquè sospitaven —i potser era molt més que una sospita— que els capellans del poble havien estat còmplices d’aquells que els havien assassinat els germans i el pare. De tot l’any no tornaves a veure-les per l’església. Només als Dotze Sermons, vestides de negre. Soles amb el seu dol i l’amargor de la pena. Tornàvem a cantar: «Jesús, víctima escollida, / és condemnat a la mort…». En acabar, acudíem a besar la creu.

Vindria després el Dimecres Sant, el Dijous, el Divendres… A les cases la gent trafegava: mataven el xot de Pasqua, feien les panades, els robiols, els crespells i les coques. Portàvem la post al forn, ben davant ca nostra. Després, el carrer exhalava els perfums d’aquells menjars. Els dies sants també ens arribaven a través de l’olfacte, dels aromes mediterranis que la festa esperona: perfum de cera, de palmes, d’olivera i llorer, perfum d’encens i de flors, perfums de pólvora a l’albada del Diumenge de Glòria. La primavera en punt, esclataven les figueres i els vinyets, els sembrats encara eren tendres, la Casa Santa, blanca de brull. Les abelles tornaven a sortir, pels faldars de Randa floria el romaní i la senyorida, mentre la terra s’omplia d’una verdor nova sobre el dol de la Verge.

L’any que vaig fer la primera comunió, em tocà fer d’apòstol, la nit del Dijous Sant. Érem dotze. Ens rentaren els peus i ens els besaren. La monja ens havia advertit:

—Us heu de netejar els peus a ca vostra amb sabó, abans de la cerimònia. No vingueu amb els peus suats i bruts.

La processó recorria els carrers del poble, silenciosos i foscs. Mestre Jordi Poloni, un home forçut que hauria aixecat a pols una bóta de vi, portava la Sang. Rere el Crist, els capellans amb les capes i els ciris. Al final, els cantadors —un escabotell d’homes, els feixistes més sanguinaris del poble, no en diré ara els noms— seguien la comitiva i corejaven els càntics gregorians, músiques que explicaven que els amics l’havien abandonat, al Crist, que el vel del temple s’havia esqueixat en expirar l’últim sospir, que l’havien mort entre dos lladres, que es feren les tenebres…, però era com si bramassin al cel a l’empara de la lluna inclement, la vella lluna de Nissan, la mateixa que havia il·luminat els israelites en fugir d’Egipte. Aquells homes cantaven: «De lamentatione Jeremiae prophetae…». La tarda dels dies sants, després de dinar, acudíem a l’església i picàvem el fas sobre l’empedrat del portal. Algú ens havia donat aquelles branques de palmera, amb la part més gruixada de les quals colpejàvem el trespol. Els capellans cantaven matines. Un triangle de ciris grocs crepitava sobre l’altar. L’escolà apagava un d’aquells ciris al final de cada versicle. En acabar, entràvem a l’església armats de roncadores, fustes i pedres. Fèiem renou i cocejàvem els bancs del batle. Havíem anat a matar els jueus, aquells que havien sentenciat i torturat el Crist fins a la mort. En una ocasió vaig sentir un home que cantava: «Tota la Setmana Santa / duen la turba els jueus. / No la duran parents meus, / perquè no en venim de casta…». «Duen la turba», en el sentit d’estat de torbació i desfici. El Divendres Sant, poc abans de fer-se fosc, acudia a l’Endavallament. Dos capellans desenclavaven la imatge del Crist i el portaven al llit. Havia mort a les tres de la tarda. La terra i el cel en feren sentiment. En un cantó, la Mare de Déu esperava el fill mort. «Stabat Mater dolorosa / juxta crucem lacrimosa, / dum pendebat filius…». Llavors vaig entendre per què les filles d’en Pere Tiró acudien als Dotze Sermons, la tarda del diumenge del Ram. A la trona, el predicador contava l’agonia. «Havia dit: “Tinc set”…».

Repicaven les campanes, el matí de Pasqua. La Verge havia saltat tres vegades, enmig de la plaça. Uns joves cantaven, alhora que tocaven instruments de música: «Deixem lo dol, deixem lo dol…». Crist ha ressuscitat. Però els nostres morts —em deia la padrina—, aquells que s’endugueren de nit i afusellaren a l’alba, no tornaran.

Per a un al·lot de postguerra que vivia a Algaida, al carrer del Marqués de Zayas número set, Randa era el petit paradís que es perdia entre somnis. Més enllà dels costers des Pinaret i Traurer, entre xiprers i buguenvíl·lees, vora una font que raja amb lentitud, entre dos puigs, quasi en una escletxa, el poble: un boldró de cases espargides pel coster fins a les garrigues.

Aquell paisatge fou el meu paradís cobejat des de lluny. Com si fos el locum amoenum de la literautura medieval: l’espai idealitzat on l’home viu en harmonia amb la natura. En trobarem exemples d’especial bellesa a l’obra de Ramon Llull. Escriu al Llibre d’Evast e Blaquerna, després que el jove hagués deixat la casa dels pares: «Tot aquell dia anà Blaquerna per la forest, despús fo partit d’Evast e Aloma. A la nit esdevenc en un bell prat on hac una bella fontana, sobre la qual hac un bell arbre. En aquell lloc reposà e dormí Blaquerna tota la nit».^[6] L’espai que descriu amb tan poques línies ens podria semblar un paisatge de Randa, misteriós i màgic: després d’haver traspassat la foresta, Blaquerna es troba enmig d’un prat on hi ha una font i un arbre.

A devora ca nostra, dues o tres cases més avall, a l’altra banda del carrer, hi vivia una dona fadrina, n’Antònia de son Romaguera, que descendia de Randa i hi posseïa un hort de terra fèrtil que tenia empriu a l’aigua de la font. A mi em va semblar sempre de la mateixa edat, com si el temps no passàs sobre la seva vida. N’Antònia vivia en una casa gran amb finestres balconeres i unes poques empremtes modernistes a la façana que delataven, any envant any enrere, el temps en què l’havien construïda. Vivia amb un germà, no en record el nom, sempre malalt, que es passava la vida tancat en una cambra. Deien que patia del cap i que, quan s’exaltava, n’Antònia havia de tancar-se en clau a l’habitació perquè no l’agredís.

Quan arribava l’estiu, devers Sant Joan, li portaven de Randa les fruites del seu hort: albercocs, nispros, cireres… A l’horabaixa sortia al portal amb un garbell ple a vessar d’aquelles fruites, arreplegava els al·lots del carrer —en Miquel Matxo, en Corró, en Miquel Bosso, en Jaume Coent, jo, les dues de can Mut, n’Antònia i na Sebastiana— i ens convidava a menjar els fruits saborosos de Randa. I la boca se’ns aigualia, com si cada una d’aquelles fruites retingués un glop d’aigua de la font. Les terres del poble —les terres roges d’Algaida— eren magres i seques i no hi arrelaven altres arbres més que els ametllers, els garrovers o les figueres, avesats a patir les estretors. Per trobar un albercoquer o una perera havies de caminar fins a Aubenya, o, si davallaves cap a llevant, ja a prop de Montuïri, potser en trobaries devers Malesherbes, son Coll i son Mesquida, on la terra és argilosa. D’aquesta banda del terme arribava a vegades a la plaça un meló, un monoi d’alls, un cistell de pomes danieles, una síndria…

Els paisatges de Randa, abundosos d’aigua i pròdigs, reviuen en el meus records d’infant. També intervingueren en la construcció de l’imaginari propi d’aquells al·lots nascuts en acabar la guerra, i s’uniren a la matèria meravellosa —les comèdies i els drames que es representaven al Teatre del Rector, els espectacles de variétés del Teatre Principal, el cinema d’en Pruna, els sermons que contaven la vida dels sants—, a la qual teníem accés i que ens estimulava la capacitat de pensar altres mons, de caminar per camins de ficció, de creure que existien altres realitats més enllà de la nostra quotidiana grisor.

El paisatge transita per la veu que reconta les velles històries, alhora que desperta l’eco de les emocions, la sensualitat dels espais —boscos, roques, garrigues, fontanelles, muntanyes— vinculats a les primeres experiències literàries. Aquesta relació màgica del nin amb el seu entorn per mitjà de les contances que li arriben a través del relat oral és essencialment humanitzadora. I a través d’elles participa dels mateixos sentiments que suscitaren a uns altres nins, en un altre temps. D’aquesta manera s’estableix un lligam entre les diverses generacions que han habitat un mateix espai: els uneix el vincle que sorgeix de la imaginació, l’experiència del meravellós que arrenca de la terra, a vegades copiosa, d’altres avara.

A les contrades de Randa abunden les històries de misteri: un magma de llegendes i faules que participen en la construcció d’un espai que esdevé màgic, com el que segueix a les paraules amb què iniciam els contes antics: «Això era i no era…». Doncs aquelles coses que alhora eren i no eren són les que més ens atreuen. Sabem que aquesta és una terra de gegants i bruixes. Diuen que «un gegantàs disforjo se’n venia d’Alger una vegada amb una senalla de terra dalt es cap»,^[7] era tan gros que l’hagueren de posar dins dues barques, un peu en cada una. Devers Cabrera, cada barca va prendre per son vent, el gegant trabucà la senalla i es formà el puig de Randa. Potser d’aquesta contança deriva una endevinalla que ens proposaven als al·lots del meu temps, com si fos una pregunta d’un test d’intel·ligència. «En quantes senalles podries endur-te el puig de Randa?», preguntaven. I la resposta: «En una que hi cabés tot». En un altre lloc se’ns diu que «és tot buit i que s’aguanta amb quatre columnes d’or»,^[8] que ja n’hi ha tres de trencades i l’altra està cruixida, que «en estar rompudes totes quatre, es puig i Mallorca tot s’enfonsarà, la mar hi passarà per damunt, i serà la fi del món».^[9] Vindrà la fi del món… Potser es produirà una gran catàstrofe, com prediu la Sibil·la: «Mars, fonts i rius, tot cremarà». Una cançó antiga eivissenca ens incita a gaudir dels plaers de la vida, per si de cas el món fineix: «Toni, mengem-mos sa truja / que la fi del món vindrà, / i noltros mos morirem / i sa truja quedarà». Una manera rabelaisiana d’incitar-nos a viure amb intensitat l’hora present. No esperis a demà, ens diu Horaci. Colliu ara mateix les roses de la vida. Mengem-nos la truja.

No gaire lluny, el puig de ses Bruixes, «un puig en forma de formiguer, tot una roca, ple de clivells i regates»,^[10] ple de bruixes que hi campen. Mossèn Alcover diu que «n’hi havia més que mosques».^[11] I, més enllà, a la petita serra de Galdent, un altre gegant molt baralladís s’apedregava amb un que habitava devers Cabrera. Tirava les pedres més grosses que trobava i féu tal estrall que pegà una resquitllada, sopegà, i amb so dit petit des peu féu una osca a la cresta de la muntanya, de la qual se’n diu «sa sopegada des gegant».^[12] Terra de bruixes i gegants. Una mica més avall, ja tocant al poble, als pinars d’es Porrassar, el Peu de Sant Cristòfol, un altre gegant que només passava, però deixà l’empremta del seu peu sobre la roca. Dona Rosa Jaume de can Dinaret passava els estius a Algaida. Habitaven —eren dues germanes i un germà, tots tres fadrins— a la seva casa del carrer des Migdia. Dona Rosa feia animals de paper de diari, carros envelats i joguines de tota casta per als al·lots que acudíem a ca seva i els hi demanàvem. Tenia penjats en un ganxell vora l’arc els fulls ben quadrats, sempre a punt per a la màgia dels seus dits. Era amiga de Maria Antònia Salvà i li envià un grapat d’aquelles joguines. La poetessa li dedicà un poema i el publicà a Llepolies i joguines.^[13] Els senyors de can Dinaret tenien la fama de parlar molt fort, quan discutien entre ells, potser perquè patien una mica de sordera. Aquella fama, emperò, s’havia estès per tot el poble, i quan a una casa, a l’hora del dinar, un dia de festa, es posaven a discutir i a alçar la veu, sempre hi havia algú de la família que posava ordre: «Callau! —exclamava rabent—; pareixeu de can Dinaret». Amb el temps, aquells senyors antics es varen morir. Els hereus varen vendre les finques que posseïen al terme d’Algaida i posaren en venda la casa del carrer des Migdia. Abans de vendre-la, feren córrer la veu que venien els mobles. Hi acudiren els veïns i algú més que ho va saber. Un comprava una cadira, l’altre un penjador, un altre un llit, un altre un gaiato. El meu pare va comprar-hi un quinqué de vidre que, per molts d’anys, tinguérem sobre una caixa a la petita sala d’estar. Ens pensàvem tenir una relíquia i, potser ho era: la relíquia d’un temps esvanit per sempre. Dona Rosa Jaume de can Dinaret, potser emmirallada per la poesia de la seva amiga, va escriure un poema dedicat al Peu de Sant Cristòfol. El vaig aprendre de memòria quan encara era un nin. De llavores ençà forma part del bagatge de poemes i cançons que m’acompanyen. Comença amb aquests versos: «Conta la tradició / que un gegant una vegada / per dins Algaida passava / carregat amb un minyó. // Quan va esser en es Porrassar, / tan fort pegà sa petjada / que la roca senyalada / per a sempre va quedar…». En la petjada de sant Cristòfol, el gegant que passà pel meu poble i hi volgué deixar la marca del peu sobre la roca, s’hi allargaven els al·lots que es retardaven a créixer. La gent deia que, si li ho demanaves fervorosament, el sant et pegava una estirada.

Però el massís de Randa, i especialment el puig de Cura, conté el rastre del pas de Ramon Llull, on habità per dues vegades dedicat a fer vida contemplativa, la primera durant vuit dies; la segona, durant quatre mesos, segons explicita la Vida coetània: «Després de totes aquestes coses, el reverend mestre pujà en una muntanya anomenada Randa, la qual no era molt lluny de la seva casa, amb la intenció de poder pregar i servir millor Nostre Senyor. Ací, hi romangué devers vuit dies, al cap dels quals, mentre es trobava en actitud contemplativa, amb els ulls vers el cel, en un instant li sobrevingué certa il·luminació divina que l’orientà sobre l’ordre i la forma divinal de com havia de fer els esmentats llibres contra els errors dels infidels. […] I quan el reverend mestre hagué acabat la dita obra, tornà a pujar al puig de Randa i, al lloc on havia rebut aquella gran il·luminació, hi féu edificar un ermitatge, on romangué per espai de quatre mesos suplicant dia i nit a Nostre Senyor…».^[14] Sabem, per tant, que Llull pujà a Randa des de la finca familiar que la tradició ha associat amb l’antiga possessió de Sa Mata; encara que més modernament hom ha proposat d’identificar-la amb l’actual Pola, veïna de l’anterior. Durant la primera estada, rebé la il·luminació del cel a fi d’escriure l’Art que permetria demostrar les veritats religioses que els infidels no admetien, si no era amb proves racionals. Baixà de la muntanya i es retirà al monestir cistercenc de La Real, i allà inicià l’escriptura de l’Ars Magna, on explicita aquell sistema lògic. Després tornà a Randa i s’esdevingué que un dia se li acostà un pastor d’ovelles amb el qual parlaren de la terra i el cel. Llull, per les coses que deia el pastor, va entendre que potser era un àngel que Déu li enviava perquè beneís la seva obra: «El mestre quedà tot esbalaït, car no recordava haver vist mai aquell pastor ni haver-ne sentit a parlar».^[15] Però el combat de Llull es dirigeix a la recuperació del paradís perdut a causa de la vida contemporània, desordenada i decadent. Sobretot creu que paga la pena de meravellar-se davant la vida —d’aprendre la ciència de meravellar-se—, i està convençut que el coneixement augmenta l’amor. Diu, en un dels seus Proverbis: «Puja ton entendre e pujaràs ton amor». Com si ens digués que només s’estimen les coses que es coneixen.

L’estada de Llull a la muntanya de Randa va estendre sobre aquells paisatges del Pla de l’illa un alè de misteri. L’Amic i l’Amat parlaren llongament sota aquell cel. I els paratges naturals varen abeurar-se d’una força oculta. He sentit contar-ne històries plenes de màgia, com aquella d’un esclau en terra de moros que, perquè el seu amo havia tornat cec, li demanà que el deixàs partir, que tornaria amb el benefici de les herbes que curen i tornaria a veure-hi. Acudí a la muntanya de Randa, la trepitjà arreu amb quatre jocs d’espardenyes d’espart i, en retornar a la casa de l’amo aquest es va posar les espardenyes davant els ulls i recobrà la vista. He sentit a contar la història de la mata escrita: sobre les fulles, el nom de Déu escrit en mots orientals.^[16] He llegit moltes vegades fins a aprendre’l de memòria el poema de Maria A. Salvà «El roser de Cura»: «Pobre feix de troncs i espines…», on he trobat versos d’una bellesa torbadora: «l’aridesa de l’altura / fila somnis de verger…».^[17] Fa molt de temps, des del meu poble àrid, vaig tenir algun cop l’atreviment de somniar un verger.

Doncs l’al·lot que vivia al carrer del Marqués de Zayas número 7 pensava que Randa era aquest lloc plaent i generós. I ho va esser fins a una nit de 1947 en què un home obscur posà una bomba a la finestra d’un altre a fi de liquidar-lo. Quan la notícia arribà a Algaida, la gent deia:

—A Randa han posat una bomba a la finestra d’un home i l’han mort.

Era de nit. La posaren damunt la finestra de la cambra en què jeia amb la seva dona. Ho féu un que feia feina de garriguer pels boscos de son Reus, però ho féu per encàrrec. Aquell home va veure la flama de la metxa, s’aixecà del llit, acudí a la finestra per retirar el foc i la bomba rebentà dins les seves mans. Un aplec de cacics volien les terres del comú per a anar-hi a caçar i no consentien que ningú els estorbàs ni fes nosa. Aquell home reivindicava que la gent del poble tingués la llibertat d’anar-hi a collir llenya per a fer una mica de foc, en arribar l’hivern. S’hi oposaren de manera rotunda i fabricaren una bomba: hi posaren pólvora, claus rovellats, perns i femelles que havien arrabassat d’alguna arada abandonada en un porxo vell. Actuà la justícia. No trobava els culpables. Aquell home tenia un germà frare que exercia les tasques de superior al convent de la Missió i s’entossudí de desembullar la troca i esclarir qui era l’assassí del seu germà. Féu que vingués a Mallorca des de Madrid una brigada de la policia criminal. En pocs dies varen tenir les coses clares, ho posaren a les mans del jutge i se’n tornaren. El frare de la Missió demanà el trasllat a un convent allunyat de l’illa, potser a l’Àfrica. La gent contava que, abans de marxar, havia dit: «Les meves creences em diuen que he de perdonar els assassins del meu germà. Els perdon, perquè en tinc el deure. Ara, que la justícia faci el seu camí».

I la justícia féu el seu camí. Els tingueren retinguts a la presó durant uns pocs mesos, els jutjaren i sortiren lliures de càrrecs. No eren culpables. Celebraren la seva innocència a Algaida, al cafè de ca sa Madona. Varen menjar porcella al forn fins a atipar-se, begueren bon vi i s’empassaren bons trossos d’ensaïmada. Hi assistiren convidats dos guàrdies civils i alguns destacats feixistes del poble. Però la gent no se la va creure, aquella innocència. El garriguer que havia posat la bomba a la finestra vingué a viure al carrer de la Ribera, poc abans d’arribar a l’estació del tren. Tenia dos fills i una filla, pròxims a la meva edat. La filla i un dels fills moriren d’una malaltia que els metges no saberen desxifrar, un rere l’altre, en l’espai de pocs mesos. Molts els varen plànyer, aquells al·lots¸ però varen pensar que pagaven amb la vida el crim del seu pare. Tanmateix, la gent deia, amb una certa ingenuïtat a les paraules: «Déu acaba per castigar els culpables, si s’escapen de la justícia humana». Aquells cacics que volien les terres públiques de Randa per a exercir-hi l’art de la caça moriren de mala manera. Es va dir que el cos els rebentava de dolor, que se’ls inflava el cap a punt de rompre’s, que treien sang per la boca, i saliva verda…

Les terres de Randa, al faldar de la muntanya pedregosa i àrida, el meu reducte d’infant de postguerra, esbucat i malmès. En aquell temps, després que Ramon Llull hagués partit terres i mars enllà, el puig s’omplí d’ermitans que cercaven la pau del desert i la soledat. I amb el temps s’hi alçaren santuaris i escoles de Gramàtica. El desert que cercaven aquells eremites és la metàfora d’un camí que mena a la bellesa del silenci. Sabien que a l’altra banda hi ha un paradís. Però el desert també és, a vegades, un estat d’ànim. Leopardi en parla en l’últim dels seus Cants, el que es titula La Ginesta, la flor del desert. Quan el món s’esbuca i el no-res pren domini de la vida, entre les cendres, en un clivell de les roques, creix la ginesta amb lentitud, perquè vol viure i no es resigna a la desolació. Noble naturalesa és aquella —diu Leopardi— que s’atreveix a alçar els ulls mortals contra el destí comú…^[18] He vist les ginesteres florides en arribar el bon temps als indrets de la muntanya de Randa més arrecerats dels vents de tramuntana i mestral, sobretot a la banda que mira a migjorn.

A vegades, aquests indrets han estat refugi de lladres de cova i bandejats, cap a la banda de Galdent. Paga la pena de fer memòria del drama en vers Les coves de Galdent, de Bartomeu Montserrat Mudoy,^[19] mestre Tomeu Memes (Algaida, 1848-1924), autor de drames i sainets que varen ser molt representats arreu de l’illa a les darreries del segle XIX i durant les primeres dècades del segle XX, i glosador. Les coves de Galdent és la història d’un rapte. En Durí, lladre que s’amaga amb la seva quadrilla en aquelles coves, roba l’al·lota que pretén, perquè d’altra manera no la pot haver. L’he vist representar, aquest drama, a Algaida amb actors del poble, com si cadascú hagués rebut en patrimoni el seu paper. Vull dir que l’havien interpretat en diverses ocasions i n’estaven gelosos. La meva mare representava el de na Maria, la jove de la qual el lladre estava enamorat. Al final, tanmateix ella no el vol, la qual cosa fa que na Maria no sigui una heroïna moderna. Les heroïnes dels drames moderns i de les novel·les es deixen seduir per la perversió, que els atreu de manera poderosa. La protagonista de Les coves de Galdent prefereix la rutina, incapaç de perdre’s rere aquell bandejat que, durant tota l’obra, és l’estampa del mal.

A partir d’aquest mite, present en l’imaginari col·lectiu del meu poble, vaig escriure, fa molts d’anys, Els Alicorns, el relat d’una quadrilla de bandejats que habiten a les coves de Galdent i la història dels amors contrariats entre els seus protagonistes. Heus aquí el fragment en què Guillem-Francesc, lladre de cova i bandejat per trenta anys de l’illa a causa de la seva rebel·lió contra el poder repressiu i salvatge, relata a Estel, el seu ca, com fou que raptà Martina, la dona que estimava amb deliri, i de quina manera aquesta el seguí: «Marxàrem agotzonats, ran d’una paret, fins que agafàrem el camí de Punxuat. Cada passa que fèiem es transformava en una victòria, tot el camí passat esdevenia el nostre triomf, perquè ens esclafia la cara de satisfacció i no podíem amagar el goig que sentíem de veure que res sobre la terra no havia estat més fort que nosaltres. Tots dos tornàvem a tenir denou anys i la vida ens picava dins la sang com un ram d’ortigues».^[20]

També l’amor triomfa, al final, als paratges de Randa. Fa molts de temps, era un al·lot d’onze o dotze anys, vaig pujar a la muntanya a peu des del poble amb el vicari. Era un home jove i ens organitzava excursions, alguna representació de teatre i jocs d’esport. També algun exercici pietós. Érem set o vuit al·lots que hi pujàrem. Al santuari trobàrem un frare —el pare Joan Rubí, de l’orde tercer de Sant Francesc— que descendia d’Algaida i estava destinat al convent de Cura, on els franciscans tenien el noviciat. En saber que érem algaidins, ens va fer molt de cas i ens va demanar un per un d’on érem, per si de cas ell encara coneixia algú de les nostres famílies.

—Ah —em va dir—, de manera que tu ets un nét de n’Antònia de can Tropell? Vàrem ser veïns durant molts d’anys i jugàrem plegats moltes vegades. Érem grandolassos i encara jugàvem. Vine amb mi.

M’agafà per un braç i em portà fins al costat d’un piano. Es va asseure a la banqueta i començà a tocar. Llavors va dir:

—Digues-li a la padrina que jo li envii aquesta música. Li ho diràs?

No vaig saber conèixer la música, però em va parèixer tendra, com si traspuàs una certa nostàlgia.

Vaig heretar de la mare l’afició pel teatre. I vaig jugar a fer teatre amb els companys de jocs. Qualsevol lloc ens era bo per a alçar-hi el cadafal: a la portassa del forn de can Floquet, en un buc deshabitat, als porxos d’una casa… Pintàvem els decorats —boscos verds i castells— i cercàvem vestits estrafolaris al fons de les caixes on les padrines guardaven la roba. Érem feliços si aconseguíem el vestit d’un soldat. En trobàrem un de l’exèrcit de Cuba, del temps de la guerra de les colònies, i ens va semblar la roba d’un príncep. Ens posàvem aquella vestimenta disposats a improvisar la representació. No partíem d’un esquema previ, ni d’un text escrit. Cadascú s’inventava un personatge i partia a contar històries que es relacionaven amb les que contaven els altres. Era un joc i alhora era com si començàssim pel començament. Al teatre tradicional d’Europa sovintejaren les improvisacions —es van dir «entremés de repente» a Castella, «commedia all’improvviso» a Itàlia— i es vincularen a les festes majors dels pobles i els barris ciutadans. El padrí Antoni havia fet teatre quan encara no hi participaven les dones, perquè es considerava vergonyós que pujassin en un escenari. Com que tenia la cara estirada i les faccions primes, sovint féu papers de dona. De Santa Margalida, per exemple, el drama religiós de Bartomeu Montserrat que, passats els anys, en temps de la República, interpretà la meva mare. Quan el padrí feia teatre amb els comediants del poble, la padrina Llucia —llavors encara festejaven— els feia d’apuntador. Un dia succeí que havien perdut la plagueta, s’acostava l’hora de començar i estaven preocupats. La padrina els va dir:

—No heu de patir per la plagueta, que em sé l’obra de cor i us la podré apuntar sense llegir-la.

Abans de la guerra, la mare havia tingut la il·lusió de dedicar-se al cinema. Tenia disset anys. Partí a la ciutat i es féu unes fotografies a can Rul·lan, el fotògraf del costat de Cort. Les posà en un sobre, escriví una carta i cercà l’adreça de la casa Cifesa. Ho deixà a punt perquè el pare, que llavors començava a anar rere d’ella i baixava cada setmana a la ciutat, s’ho endugués a l’oficina de correus i ho enviàs. Esperà molt de temps que li contestassin, encara que mai no en va rebre resposta. Mentrestant, es diluïa la il·lusió. Va pensar que el pare, gelós que n’estava, no havia enviat les fotografies.

Només tenia tres anys i en tinc un record. Havien organitzat el grup de teatre del poble. Muntaren algunes obres —les obres de sempre— i es disposaren a formar una companyia. Devia esser devers l’any 1944. Eren comèdies i drames que ja havien representat abans de la guerra i no els era difícil d’obtenir el permís. Se n’ocupava el pare, que hi feia d’empresari. La companyia, perquè havia estat freqüent en les grans companyies teatrals de les primeries del segle XX, va portar els cognoms de la primera actriu, la meva mare, i del primer actor, el sen Jaume Juan, de can Toledo. Així es va dir Companyia de comèdies Manila-Juan. I hi prenien part, a més de la mare i el sen Jaume, el seu fill en Pere, mestre Jordi Poloni, l’amo en Magí de son Dulei, en Bernat Serral, n’Antoni Ponset, en Joan Godó, la tia Dolores… Un altre dia contaré la història de la tia Dolores, plena d’infortunis. Tornaren a representar la Vida i martiri de santa Margalida. El drama acabava amb la glorificació de la santa. La mare era bella, un focus de llum cobria el seu cos i una pluja de confetti es despenjava dels núvols, blanc com la neu. Sortien els àngels. El major de tots el representava na Maria Gran —perquè d’altra no n’hi havia de més gran—, la túnica blanca, les ales de cartró folrat de plomes, una corona d’or. El cel l’enviava a cercar la santa i portava, no sé si perquè començàs a adonar-se que al cel no hi passen fam, una canastra a vessar de fruites sucoses, exuberants: pomes vermelles, raïm, melicotons, plàtans, magranes, prunes, cireres… Mai no havíem vist tanta fruita. I per cada representació havien de fer-ne l’encàrrec a la botiga de madò Bet, que s’ocupava d’enviar a cercar aquell bé dels déus. No sé si, en la idea d’un paradís pletòric de fruites i menjars, podríem rastrejar-hi la influència del cel musulmà. Al paradís —fa dir Ramon Llull al savi sarraí del Llibre del gentil e dels tres savis—, hi haurà rius de llet i de mel… Representaren aquella obra pels escenaris dels pobles del Pla, a Sant Joan, a Llorito, a Montuïri, a Pina, a Porreres…, a més de les funcions que feren al Teatre Principal d’Algaida. A Sant Joan, perquè l’actuació havia de fer-se al teatre parroquial, el rector es dirigí al meu pare en secret i li preguntà:

—Pot veure-la tothom, aquesta obra? He pensat si seria una mica verda…

—No —va respondre el pare, però observava que l’havia decebut—. És la vida d’una santa. D’una màrtir.

—Si és així, presidiré la funció. Li ho he volgut preguntar perquè fa poques setmanes vingué la companyia d’en Montano, que fan variétés. Vaig seguir l’espectacle per una finestreta que dóna al teatre des del rebost de la rectoria. No hauria estat conforme que em veiessin entre el públic.

En un altre poble, al final de la representació, els joves s’arremolinaren i envestiren a cridar:

—Que surti na Margalida, que surti na Margalida!… No ens en anirem que no surti na Margalida…!

La mare hagué de sortir a saludar el públic, eufòric. I el teatre se’n venia a baix d’entusiasme.

A Llorito, prop de l’entrada, un home va apropar-se al pare. Tenia la mirada lluent, el gest expectant. Li va dir:

—Aquesta jove que fa el primer paper de la comèdia, tindria res a veure amb n’Antoni Manila?

El pare va respondre:

—És la seva filla. Morí quan ella només tenia un any.

I aquell home féu:

—El vaig conèixer a l’Havana, devers l’any 20. Estava molt malalt. Vàrem ser amics i vaig ajudar-lo a emprendre el viatge de retorn. Després vaig saber que ja no va alçar el cap…

El pare es va commoure i no comportà que aquell home pagàs l’entrada del teatre. Li va dir:

—Passau. Us convida el vostre amic.

Posaren en escena altres textos que recolliren de la tradició teatral del poble. Eren obres —Primer l’amor que l’herència i S’arrepentida, de Bartomeu Crespí, Les coves de Galdent, de Bartomeu Montserrat— que plantejaven temes dramàtics, històries rurals que derivaven de la vida quotidiana i a la representació de les quals la gent mai no es cansava d’acudir: la filla d’un amo pagès que s’enamora del missatge i que el pare treu fora de casa perquè no consent aquell amor, la jove que parteix del poble a fer de perduda per Ciutat i retorna penedida, la història d’en Durí, aquell lladre de cova que tenia el cau a Galdent, conflictes d’herències, amors furtius, fills naturals… Després del drama, representaven una peça breu de caràcter còmic. La gent en deia «sa còmica»: Es dos porucs, Ses carabasses de Muro, El rei de sa levita verda, Es negoci de sa llana, de Bartomeu Montserrat, Es calçons de mestre Lluc, de Bartomeu Ferrà, Sa broma d’en Damià, de Bernat Fullana. En Llorenç malcasadís… Era un teatre que es dirigia a desvetllar els sentiments del públic. A commoure’l pels camins del riure o del plor. En una d’aquestes obres, vaig sortir per primera vegada a l’escenari. Tenia tres anys. Apareixia cap al final i, a les preguntes de mestre Jordi Poloni, que representava que era el meu avi, havia de respondre per dues vegades «Sí». Era tot el meu paper. Estava atemorit. El meu pare havia comprat un paquet de galetes Nelia. Me’l donaren en acabar la funció. Aquest fou el meu guany.

Pocs anys després, la mare deixà de fer teatre. La botiga començava a prendre força i havia de dedicar-hi tot el seu temps. Però mantinc el record viu d’aquells actors i de les històries que representaven. Mai no n’he vists d’altres amb tants de recursos dramàtics i còmics alhora com el sen Jaume Toledo i l’amo en Magí de son Dulei. L’especialitat del sen Jaume era el tremolor. Es posava a tremolar amb tot el cos: les cames, el ventre, els genolls, la veu…, i la gent rompia a plorar, si és que representaven un drama. O s’esclataven de riure, si l’obra era còmica. La mateixa expressió del cos —el tremolor—, tant li servia per a provocar el riure com per a estimular el plor. I ell, que coneixia l’eficàcia d’aquell recurs, no es planyia d’usar-lo. L’amo en Magí era d’una comicitat més simple i directa. Es burlava d’ell mateix, sobretot del cos: la calba, les celles… Els record en la representació d’Es dos porucs. Però només és una imatge fotogràfica que es perd en el temps.

També vaig assistir a les representacions de les companyies que arribaven al poble: al Teatre Principal, al teatre de damunt ca na Mena i al corral del cafè de ca sa Madona. L’oncle Gabriel —sempre vàrem dir-li l’oncle de plaça— es féu empresari del Teatre Principal. Potser va confondre el poble amb un bulevard parisenc. No ho sé. S’hi va estavellar com s’estavellava en tots els negocis que emprenia. Per l’escenari del Principal d’Algaida passaren les companyies de sarsuela de Ricard Mayral i de Francesc Bosch, les de teatre còmic d’Irene López Heredia i de Lilí Murati… Em record que assistírem a una representació de La Dolorosa, del mestre Josep Serrano, per la companyia de Ricard Mayral. Hi acudiren les beates del poble, convençudes que l’obra seria una recreació de la vida de la Mare de Déu dels Dolors. En veure que tractava dels amors d’un novici amb una dona que portava un fill, el fruit d’un amor desventurat, s’incomodaren i sortiren del teatre. L’oncle hi va perdre diners i es carregà de deutes.

Al teatre de damunt ca na Mena, hi arribà l’agrupació teatral de La Salle d’Inca amb una obra que representaven amb èxit arreu dels escenaris de l’illa: El misionero. Només hi participaven homes, com era costum al teatre d’aquell temps, si depenia d’un orde religiós o d’una parròquia. Els dos protagonistes, que molts d’anys després vaig conèixer personalment, eren Antoni Pons i Jaume Serra. S’hi explicava la història d’un jesuïta al qual li havien assassinat el pare. L’assassí, un home malentranyat i estrany, fugia cap a un destí desconegut, lluny de la seva ciutat. El jesuïta partia a terra de missions, al cor de l’Àfrica més profunda. Un dia, de sobte, es produïa l’encontre inesperat. Era cap al final del drama: el missioner es troba davant seu l’assassí del pare. Seria capaç de perdonar-lo? Dubta, el cos li diu que no ho faci. No pot consentir-hi, però la fe l’obliga a ser pietós. Decideix abraçar-lo. El cap li roda i cau a terra, perdut el sentit.

He de dir que aquells dos actors eren extraordinaris, perquè dominaven les estratègies dramàtiques que commouen el cor i estimulen el plor. La meva mare em deia:

—Has vist que ho fan de bé? Fixa’t: el que fa de jesuïta es treu el moc del nas de la mateixa manera que ho fan els jesuïtes. Pren el mocador de la butxaca, el col·loca entre les dues mans…

Però jo no sabia que la meva mare hagués vist mai mocar-se un jesuïta. El misionero posava a la consideració del públic una qüestió que podia parèixer d’actualitat: el tema del perdó. Els pobles de l’illa eren plens de gent derrotada per la guerra, obligada a conviure amb els vencedors. Tothom sabia qui era l’assassí del pare, del fill, del germà…, i havien de suportar la prepotència d’aquells que havien guanyat la guerra i el sarcasme d’una campanya permanent de difamació contra els morts a les cunetes o a les parets dels cementiris, la mala gent. No crec que «els bons al·lots» —aquest era l’apel·latiu amb què la tia Antonina es referia als assassins— tinguessin la més mínima voluntat de penediment. Ben al contrari, estaven satisfets perquè havien netejat el poble de rojos.

En la memòria de la gent hi havia dos noms que havien brillat a l’escenari per les seves grans qualitats d’actors, especialment còmics. Ambdós ja no vivien al poble, d’ençà de la guerra, però vaig sentir a parlar d’ells amb entusiasme. Havien fet teatre a les darreries dels anys vint, més tard a la sala de la Joventut Antoniana de Ciutat. Eren en Tomeu Mulet, de can Dides, i en Miquel Trobat, de can Massoles. Eren cosins i havien creat entorn del teatre una certa inquietud. La gent es divertia i reia. El teatre esdevenia una forma de diversió popular arrelada en la cultura, en la vida col·lectiva. En el mateix grup hi havia en Mateu Pericàs, de can Palanca, en Josep Puigserver, de ca na Mena, en Joan Balaguer, en Miquel de son Lloret, n’Agustí Barca, en Pere Capellà, de can Batle, del qual representaren una primera obra dramàtica escrita vers l’any 1927 en els versos populars dels drames rurals: Pobre de fii sense pare, amb influències del teatre de Bartomeu Crespí. La vida els menà per camins diversos… Potser fou durant aquells anys previs a la República que Pere Capellà escriví un himne satíric de la vila d’Algaida que es cantava amb la música del pasdoble Valencia, del mestre Padilla. Deia: «Algaida és sa terra des porcs grassos i des bons botifarrons. / Algaida, si tengués bons edificis i algun carrer que fos dret, / seria una vila com ses altres i ara és com un llogaret. // Tenim una església amb un campanar. / I una bomba a plaça que espanyada està. / I ademés tenim molts de cans i cusses / i moixos i moixes carregats de puces». Poc temps després, iniciada la dècada dels anys trenta, un rector arribat de poc, mossèn Sebastià Guasp, natural de la vila de Llucmajor, construí el Teatre d’Acció Catòlica. Cercà l’ajut econòmic de la gent del poble per a la seva gran empresa: la construcció d’un teatre. Se’n va dir sempre el Teatre del Rector, i, des d’aquell espai, impulsà l’activitat cultural i féu del teatre una eina que, a les seves mans, es dirigí a procurar la diversió, però també a l’acció adoctrinadora i al finançament de les organitzacions socials vinculades a l’Església. S’hi representaren comèdies i drames de la Galería Salesiana, unisexuals. Però també textos que escrivia el rector mateix o que traduïa del castellà. Pagaria la pena d’indagar en la personalitat i en les tasques de dinamització cultural del rector Guasp. Encara el vaig conèixer. Se’n va anar malalt de càncer, cap al final dels anys quaranta. Molts acudiren a acomiadar-lo on es perden les últimes cases del carrer des Colomer. Havia estat dinou anys al poble. El record amagrit, la figura esquelètica, consumit a l’interior d’una sotana. No va dir cap paraula. L’aplaudiren. Li caigueren un parell de llàgrimes. Pujà en un cotxe negre i partí. Havia estat un home especialment dotat per a l’activisme cultural: construí el teatre, organitzà les representacions, escrivia els textos, pintava els decorats, s’aferrava a una màquina de cosir i cosia els vestits, feia capells de cartró i espases de fusta, dirigia els assaigs, tocava el piano i acompanyava els espectacles. Féu un teatre de teresetes i em record d’una representació que es deia Na Roseta, el guió de la qual era inspirat en una rondalla d’en Jordi d’es Racó, en la qual es contava la història d’una jove que es reia de la mort i l’apallissava. Havia pintat un teló a la manera dels pintors modernistes que representava un jardí amb brolladors d’aigua i cignes blancs, davant el qual vaig sortir a recitar poemes, a encantar bitllets per a la rifa d’una ensaïmada, a contar acudits. Poc abans de començar la funció, el teatre era ple a vessar, arribaven els capellans i s’asseien a la tercera fila. El rector avançava cap al piano —era un piano desafinat i vell— i es posava a tocar. El públic es posava dempeus i cantava: «Juventudes católicas de España, galardón del ibérico solar…». En acabar, s’aixecava el teló i s’iniciava l’espectacle. Podia esser la Representació dels Reis d’Orient, La esclava de Fabiola, María Estuardo, Blancanieves y los siete enanitos, en la qual vaig fer el paper de nan, juntament amb altres sis al·lots de la meva edat. El paper de Blancaneus l’interpretava na Margarida de can Poloni, i era elegant i bella com correspon a una princesa de conte, però el que més m’agradava era el de la bruixa, que interpretava na Francesca Pau. Na Francesca servia de criada a ca l’apotecari, i aquest li preparà una fórmula química que ella manipulava de forma magistral: posava els productes que extreia de dos o tres tubs, els mesclava i, de sobte, apareixia una gran flamarada de colors: groc, vermell, blau… Rere les flames, la bruixa feia una rialla estrepitosa, histèrica. Podia esser també un quadre plàstic dels que s’agradaven de muntar les monges amb àngels de sucre que adoraven la Mare de Déu, la més guapa de les nines de la costura. En un d’aquells quadres que volia representar l’aparició als pastors de Fàtima, vaig fer-hi el paper de Francesc, el nin portuguès que havia vist la Verge en persona. Tornàvem a cantar: «Juventud, primavera de la vida, español, que es un título inmortal…». No podria negar les múltiples qualitats dinamitzadores del rector Guasp que, tanmateix, acabà per posar al servei del franquisme. Tenia una història vinculada al catalanisme cultural. L’any 1916, Damià Costestí i Amengual, que havia estudiat de veterinari a Saragossa i posteriorment havia cursat estudis de medicina a Barcelona, on havia pres contacte amb el moviment renaixentista i fet amistat amb Marià Aguiló, fundà a la ciutat de Llucmajor una entitat de signe cultural dirigida a treballar pel desvetllament del mallorquinisme. Creada sota l’impuls de la poetessa Maria Antònia Salvà, al redós de Saba marinenca s’hi arreceraren professionals liberals i clergues joves de signe catalanista disposats a donar una empenta —tingueren una actitud renovadora— a un moviment cultural vinculat a la llengua, els costums i la història de Mallorca. Entre aquests clergues hi havia mossèn Sebastià Guasp. Saba marinenca no va tardar a desaparèixer. Van carregar-se-la aquells que la consideraren elitista, capellanesca, poc compromesa amb la justícia social i al marge dels problemes que atordien la classe obrera. Organitzaren cursos de llengua catalana i dedicaren un homenatge a mossèn Guasp per un doble premi que havia obtingut en uns Jocs Florals de Ciutat. Llavors, la pregunta que no he deixat de fer-me és: ¿per què aquest home, l’any 1936 a Algaida, esdevingué un feixista, potser responsable —al costat d’altres capellans, dels cacics més rabiosos i dels falangistes— de la persecució, la tortura i l’assassinat polític? Era el rector del poble. Per què va permetre —no m’atrevesc a dir impulsar— el desastre? He sentit a contar que va horroritzar-se, en saber les llistes dels sentenciats a mort, però el feren callar de cop. L’amenaçaren i es va doblegar. No sé si fou un altre capellà qui el forçà a amollar el mac. Li varen fer por? Però la memòria col·lectiva el considerà, com a molts altres capellans, un feixista dels més abrinats. I va haver-hi qui li atribuí accions nocturnes pels cementiris, disfressat amb l’uniforme de Falange. Un home que s’havia amagat en un canyar va veure’l passar amb altres dos com ell. No sé si en la mica de plor que li va caure dels ulls quan estava a punt d’anar-se’n malalt s’hi reflectiren les ombres de la tragèdia que havia consentit. No ho sé.

Durant aquells anys, Damià Contestí —don Damià— exercí de manescal al meu poble. Acudia a Algaida tots els matins amb el cotxe des de Llucmajor, on tenia fixada la residència. Hi tenia una casa que havia heretat d’una tia, ben al costat de ca la padrina Llucia, que li servia de posada. Molts de dies, perquè tenia la feina per les cases de foravila —els cavalls, les eugues, els muls, els ases, els porcs, l’aviram—, s’emportava l’oncle Antoni, que era un al·lot. Tenia por que els feixistes l’aturassin i… Per això se l’enduia. En arribar l’època de les matances, don Damià tenia més feina. Acudia als llocs en què l’havien avisat i revisava la bondat del porc. Treia una tisora i tallava una escapció de fetge, una mica de lleu, una mostra del ronyó… Llavors, en acabar la tasca, donava les tallades que havia recaptat a la meva padrina —el marit era tancat al castell de Bellver—, perquè les fregís amb patates i pebres. Més d’una vegada contribuí a apaivagar la fam d’aquella casa. I és ben segur que, a l’hora d’escapçar la mica de fetge, de lleu, de ronyó…, féu que li pesàs la mà amb la finalitat d’afavorir el tall.

Un d’aquells anys —potser l’any 1938—, don Damià va voler obsequiar l’oncle Antoni en ocasió de la festa dels Reis d’Orient i li regalà un trencaclosques de cartró. La padrina el va guardar tota la vida, aquell joc, perquè era de l’oncle i, si aquest tenia un fill, el trencaclosques seria per al fill… que mai no arribà. En alguna ocasió em deixava que hi jugàs, però el tenia gelós. El treia d’un armari i el posava sobre la taula amb l’advertència que no havia de fer-lo malbé. A mi m’agradava tenir els cubs del trencaclosques dins les mans i compondre les figures que venien dibuixades a la coberta. La padrina, emperò, vigilava.

En aquells teatres del poble vaig aprendre el llenguatge de les mamballetes; així cridàvem: «Una altra, una altra, una altra…!» i reclamàvem que aquell que havia cantat tornàs a fer-ho. També al mateix ritme demanàvem que ens tornassin els doblers de l’entrada: «Els doblers! els doblers!», quan tardaven a alçar la cortina. I l’aplaudiment d’entusiasme, i el de desgana, com forçat.

La tarda d’un diumenge vingué a la plaça un home forçut, el més forçut de l’illa, i potser del món. Sebastià Llull havia nascut a Manacor l’any 1930, però s’havia instal·lat a viure a Sant Llorenç des Cardassar, d’on va prendre el nom que el va portar a la fama. Tothom considerà que era un fenomen de la naturalesa, un superhome rural i agrari. Un ídol que es presentava al públic amb aquest nom: «el Sansón de San Lorenzo». Portava una cabellera llarga i negra com la de Samsó, el personatge bíblic que sortia a les estampes amb què el rector ens ensenyava la doctrina cristiana, havia estat campió del món de força i estirava i feia moure camions i tramvies només amb el barram. Aquell dia varen treure un camió enmig del carrer que voreja la plaça, hi feren pujar cinquanta homes comptats, fermaren l’extrem d’una corda al para-xocs, i ell va estrènyer l’altre extrem amb les dents i els queixals. Va pegar estirada, i la màquina es va moure un grapat de metres. Era com si l’haguessin arrencat d’un còmic, de la Bíblia, d’una pel·lícula de bàrbars. Doblegava vergues de ferro amb la closca del cap, se les caragolava pels braços, trencava peces de marès d’un cop de puny. La gent l’admirava per l’excés de força que posseïa. També, perquè havia sortit al No-Do, el noticiari del règim d’obligada projecció a tots els cinemes. Exhibia les seves qualitats a les places públiques i als recintes on podia congregar-se una multitud, a les places de toros, als camps de futbol. A Sant Llorenç havia reunit sis mil persones que pagaren un duro. I féu actuacions al Price de Barcelona, a València, a Portugal… I va recórrer una per una les principals ciutats d’Amèrica Llatina. Em semblava un ésser estrany, com si hagués arribat d’una època remota, d’un món salvatge. Germà dels vells gegants corpulents i forts.

Però cap representació em causà més impacte que les estrenes al Teatre Principal d’Algaida de les comèdies de Pere Capellà. Eren els anys d’esplendor de la Companyia Artis. Record el local estibat de gent, amb cadires supletòries pels passadissos, el dia que representaren L’amo de son Magraner. Entre al públic hi havia mestre Llorenç Capellà, de can Batle, el gran glosador, pare d’en Pere, que, en aquell temps, després que havia sortit de la presó d’Alcalá de Henares, residia a Montuïri, on el batle de la localitat veïna, el pare del professor Joan Miralles, l’havia acollit i on s’havia casat amb Maria Fornés, el seu gran amor. Però estava en llibertat provisional i foragitat del seu poble: no hi podia residir ni hi podia romandre, encara que només fos per una nit. Al final de la representació, mestre Llorenç féu, a instàncies del públic i dels actors, una glosa. Els aplaudiments ressonaren de bell nou. Entre els espectadors hi havia alguns feixistes dels que havien perseguit en Pere i li havien negat els informes que podrien haver-li alleugerit les penes de presó. No sé si aplaudiren. Però els vençuts com ell —aquells a qui no els quedava més remei que callar— varen viure el triomf de l’home massacrat pel franquisme i van veure en el seu èxit un resquill de claror sobre la fosca. D’ençà d’aquell dia, els feixistes del poble i les beates es dedicaren a teixir entorn de Pere Capellà un vel de desprestigi. Més que el seu teatre, atacaven el republicà que fou, el militant d’esquerres, el lluitador per la dignitat dels treballadors, la seva radicalitat. Encara no havien satisfet l’afany de venjança i tornaven a treure l’odi que li havien tingut. Però aquella nit els vençuts respiraren un alè d’aire viu, només perquè un dels seus tornava a tenir ales.

Mestre Llorenç Capellà morí passat un any escàs d’aquella estrena. Era fill d’un carrabiner algaidí i d’una llucmajorera. La meva padrina deia que la seva mare sabia llegir i escriure, cosa estranya en aquell temps, fins al punt que, de bon principi, els sogres no la volien. Deien que això era cosa d’etxisadores. Poc temps després de la mort de mestre Llorenç, un diumenge horabaixa d’hivern, en Pere passà per davant ca nostra. L’acompanyaven la dona i els fills. No sé si es dirigien a la parada del camió de passatgers. Portava un abric gris i una faixa negra al braç esquerre. El vaig veure a través dels vidres. Potser aquell dia vaig saber que volia escriure teatre. També nosaltres érem part dels vençuts i havíem après que el teatre podia esser l’expressió d’un sentiment de classe alternatiu a la rigidesa que imposaven els vencedors, justament perquè era un teatre sorgit de la plaça pública i capaç d’estimular la rialla festiva i d’observar el món des de l’angle jocós. Arribaren les obres que seguiren aquell primer gran èxit: S’hereu de sa farinera, Sa madona duu es maneig, El carrer de les tres roses, Es marquès de sa Rabassa, El rei Pepet… Pocs dies abans de la representació, penjaven a la paret del cafè de can Mulet, a la plaça, els quadres que anunciaven l’estrena, una col·lecció de fotografies de l’obra, com es feia cada setmana amb les pel·lícules que es projectarien el dissabte i el diumenge. M’entusiasmava veure’ls, aquells quadres, i m’afigurava els personatges i les escenes. Llavors, arribat el dia de la funció, l’amo del teatre deixava que veiés el procés de muntatge del decorat, a mig matí. Pujava a l’escenari i m’embadalia de veure els homes de la tramoia com eren capaços de crear amb les teles pintades i un bastiment de fusta l’espai escènic on s’esdevindria el petit miracle de la farsa.

De manera sobtada, Pere Capellà va morir un dia de desembre de 1954. Havia sofert un col·lapse en el transcurs de l’assaig general d’El rei Pepet, el mateix dia de l’estrena al Principal de Palma. El funeral fou —ha escrit Joan Miralles— apoteòsic. Des de la casa del Terreno, on s’havia instal·lat feia pocs anys, fou traslladat al cementiri de Montuïri. Ningú no feia comptes —ni les autoritats civils, ni els capellans, ni els feixistes— que el seu fèretre travessàs, de camí cap al lloc que l’havia acollit en tornar del presidi, el nucli urbà del seu poble nadiu. Ningú no deia res. Passaria per la carretera, d’esquena als carrers on havia jugat, a l’escola on havia après de llegir i escriure, a la plaça on havia pronunciat els seus mítings revolucionaris. I vet ací que un vell amic, Bartomeu Mulet Trobat, acudí aquell mateix dia a parlar amb el rector Gabriel Adrover. Li insistí i li féu veure la vergonya que seria deixar-lo passar de llarg. El rector s’avingué a sortir creu alçada davant l’església amb vicaris, escolans, ciris encesos… Rebrien el cotxe fúnebre i cantarien unes oracions en sufragi de l’ànima del difunt. Hi acudí molta de gent. I és com si encara la veiés, la gent silenciosa, vora el portal major de l’església. Arribà la comitiva. El rector i els vicaris portaven les capes pluvials, negres. Cantaren les absoltes, i el seguici continuà el seu camí. En un racó de la memòria, em quedà fixada la cara del vicari Joia, com d’emprenyat.

L’amistat amb Bartomeu Mulet venia de lluny. Havien segut un vora l’altre al mateix banc de l’escola. Havien fet teatre plegats. S’havien presentat voluntaris a l’arma d’Artilleria impulsats, com altres joves d’Algaida, per Luis León de Garabito, aleshores comandant al fort de Sant Carles de Palma i amb residència al poble, decidits a seguir la carrera militar. Passats molts d’anys, Pere Capellà li dedicava, en ocasió de la festa de Santa Bàrbara, una de les seves «Coplas» en què deia: «Éramos dos artilleros… / Hoy, eres tú, capitán…». Havien compartit un pis de lloguer al carrer dels Moliners de Ciutat durant els anys en què Pere Capellà, abandonada la idea de fer-se militar, cursava els estudis de Magisteri a l’Escola Normal. He sentit a contar que a la cambra en què dormien no hi havia corrent elèctric i que, en anar-se’n a jeure, en Tomeu Mulet li deia: «Pitja la pera», i es referia a un interruptor elèctric inexistent en forma de pera. En Pere pressionava el botó imaginari alhora que l’altre apagava l’espelma. En un acte organitzat per la Federació Escolar Balear, vinculada a la FUE, al Teatre Líric de Palma, el mes de novembre de 1932, Bartomeu Mulet interpretà el monòleg de Pere Capellà El sen Tià per Ciutat. Més tard, ambdós tornarien a coincidir a Barcelona. El mes de maig de 1933, Mulet era destinat al Primer Regiment d’Artilleria de Muntanya, i el curs de 1934-1935 Pere Capellà exercia de mestre a Montcada, a la comarca del Vallès Occidental. El curs següent, al barri de Sants, a Barcelona. I tornaren a compartir el lloguer d’un pis. Llavors Pere Capellà preparava oposicions al cos de mestres, mentre Bartomeu Mulet, al marge de les obligacions militars, feia estudis de teatre amb la professora Marta Grau al Conservatori del Gran Teatre del Liceu.

La guerra els va portar a lluitar en bàndols contraris. El mes de juliol de 1936, ambdós eren a l’illa. Pere Capellà havia rebut amenaces de mort, pocs dies abans de l’alçament militar. S’escapà de nit i arribà a Portocolom, des d’on s’embarcà cap a Menorca i des d’allí s’incorporà a l’exèrcit de la República. Bartomeu Mulet partí al front i féu part de l’artilleria franquista. Ambdós tornaven a esser artillers. Al poble, pocs sabien que Pere Capellà havia fugit en secret. D’altres patien de pensar que podia haver caigut a les urpes dels feixistes. I estaven convençuts que l’havien assassinat. Una nit, mossèn Bartomeu Oliver, mestre d’escola destinat a Algaida i bon amic de Pere Capellà, tingué el pressentiment que se l’havien endut al cementiri de Sencelles, el seu poble, i l’havien mort. Partí a cercar un amic, saltaren la paret i entraren al dipòsit de cadàvers. Hi havia tres morts. A les fosques, només amb una candela, intentaren d’identificar els cossos i assegurar-se que Pere Capellà no era cap d’aquells morts. Mossèn Bartomeu Oliver, tot i que era mossèn, tingué problemes amb els falangistes d’Algaida. M’ho va contar una tarda d’estiu de fa molts d’anys, a la seva casa de Sencelles. Era una nit freda i havia de predicar en un acte religiós, pujà a la trona i va dir: «I pensau que els rojos també són fills de Déu i germans nostres…». Se sentiren alguns crits de protesta, l’obligaren a baixar de la trona i se l’endugueren. L’amonestaren severament.

Cap al final de la guerra, quan tot era perdut per a l’exèrcit de la República, Bartomeu Mulet, veient que la tropa on era el seu amic hauria de retre’s, el va cridar perquè travessàs el tros de terra que els separava. Pere Capellà no abandonà els seus. El cridava amb desesper pels altaveus, molt a prop de la línia de foc. Un foc del qual només quedaven les cendres. Li deia que… L’amic confiava —ara pens que de manera innocent— que el General Franco no s’acarnissaria amb els vençuts.

Tenia catorze anys i estudiava al Liceu Espanyol, a l’avinguda del comte de Sallent. Hi vaig tenir Martí Mayol de professor d’Història. Un dia convidà un grup d’alumnes a assistir a l’assaig general de Sa viuda consolada, de la qual era autor i que la Companyia Artis havia d’estrenar la mateixa nit. Anàrem al Principal i ens asseguérem en un racó del pati de butaques. Tinc en el record Cristina Valls: faltaven poques hores per a l’estrena i encara assajava de canviar el to d’una frase, de provar un nou registre… Pel Liceu es contava —ho contaven els alumnes dels cursos superiors— la història dramàtica de Martí Mayol. El pare, de casa bona i ric, havia dilapidat una fortuna de terres i diners. Encenia els cigars amb bitllets de cent pessetes, no parava de fer disbauxes i excessos. Fins que va fondre tot quant tenia. Llavors, separat de la dona —una filla de can Moragues des Racó— i carregat de deutes, fugí a Barcelona i hi féu de taxista. Un dia, en acabar la classe, em vaig acostar a Martí Mayol i li vaig dir que m’agradaria escriure teatre i que havia fet alguna provatura. Em convidà a passar una vetllada a casa seva.

—Vindràs a llegir-nos el que has escrit —em va dir—. Hi haurà la meva dona i la meva mare.

Vaig acudir al seu pis, a la vora de la plaça d’Espanya. Aquelles dues dones m’escoltaren amb interès, i Maria Antònia Mir, la dona d’en Martí, fou des d’aquella nit una amiga entranyable. Ell es va adormir poc després de les primeres escenes.

Durant aquell curs i els que seguiren a l’Escola Normal, vaig poder veure les obres que arribaven als teatres de l’illa, al Principal, al Líric… Per Nadal, la companyia d’Alejandro Ulloa, que portava un repertori de teatre clàssic. Gràcies a aquelles temporades, vaig veure per primera vegada La vida es sueño, Cyrano de Bergerac, Hamlet… I vaig sentir recitar els versos castellans de manera ampul·losa, efectista, com era la moda. La tia Dolores ens contava que, a Barcelona, perquè havia tingut un amant molt devot del teatre, havia acudit sovint a les estrenes i havia sentit recitar Ricardo Calvo, Enric Borràs, Rafael Rivelles… Anava bruixada per aquells actors i se n’omplia la boca d’alabances. Fou en aquells anys que vaig conèixer Catalina Valls. Despatxava ous en un botigó del carrer dels Bastaixos, en un racó de l’entrada d’una famosa perruqueria de senyores. Al taulell, escrit amb lletres enormes, Casa María de los huevos, que l’autoritat franquista havia obligat a traduir al castellà. Tanmateix, tothom en deia Ca na Maria dels ous, que era el nom que la seva mare havia posat a l’establiment, anys enrere, en obrir el comerç al públic. Rere aquell mostrador vaig passar-hi moltes estones: discutíem de teatre, comentàvem les estrenes i parlàvem de les obres que havíem llegit. Mentrestant, es parava un client a comprar ous. Els tenien classificats segons la grossària, i els més frescs eren els més cars… Vaig aprendre algunes coses de teatre, en aquelles converses. També vaig adquirir una sèrie de coneixements sobre els ous i sobre els senyors i les senyores que acudien a comprar-ne… Catalina Valls havia escrit un text per al teatre titulat La placeta dels gínjols i que havia presentat als premis Ciutat de Palma. Me’n llegia fragments. Li vaig dir que els gínjols tenien massa a veure amb els ous, però no em va fer cas. Passats molts d’anys transformà aquell text en un llibre de relats breus i el publicà amb aquell mateix títol. Un dia, i no sé com va esser, vaig recalar al Teatre Sindical, en una travessera del carrer dels Oms. No era permès fer teatre si no era en el marc de la secció sindical d’Educación y Descanso. Allí s’hi arreplegà tota la fauna del teatre d’aficionats, però hi estaven de mala gana, en una organització controlada pel règim. La Companyia Artis s’havia professionalitzat mitjançant una representació que els serví d’examen davant un tribunal vingut de Madrid. També n’havia sortit la Companyia Majórica, gràcies a la repesca d’uns pocs carnets d’actors que s’havien instal·lat a l’illa per raons de treball. Era gent que havia deixat el món del teatre i en sentia nostàlgia. Allí s’ajuntaven: joves inquiets que volien fer teatre, actors que havien treballat amb companyies de Madrid i ho havien deixat córrer cansats de fer de comparses, o de malditos, segons la terminologia que derivava del Tenorio: «¡Cuál gritan esos malditos! / Pero mal rayo me parta / si, en concluyendo la carta, / no pagan caros sus gritos». Eren els actors que tenien un paper poc rellevant i representaven entre bastidors els disfressats que es passegen de nit durant els últims dies de Carnaval a Sevilla. També en aquell teatre s’aplegava gent que cantava sarsuela, d’altres que feien dansa, d’altres que interpretaven drames castellans, d’altres que estrenaven comèdies escrites en el català de Mallorca. Hi vaig conèixer Serafí Guiscafré —una bomba de rellotgeria teatral—, Conxa Artieda, Bernadí Estaràs, Maria Reus, Maria Teresa de la Torre —que, juntament amb el seu home, havia tingut una agrupació pròpia: la Companyia Ruano de la Torre—, Elionor Valleriola, Antoni Covas —tothora inquiet per anar una mica més enllà del teatre convencional—, Margalida Fortesa —que havia treballat amb la companyia de Francesc Fuster a començaments del segle XX, fins que esclatà la guerra (partien a Sóller amb carros envelats i pujaven el coll)—, Manuel Castell de Soto —que estava emparentat amb Luchy Soto i altres actors madrilenys—, Josep Roig, Llucia Gómez, Maruja Alfaro… Aquestes dues estrenaren el meu primer text per al teatre. Era l’any 1957 i tenia setze anys. M’encantava veure-les com s’aferraven als personatges i els recreaven. Hi posaven imaginació, i fantasia còmica, i deliri… Podien ser tendres, esperpèntiques, fantàstiques, burlesques… També hi vaig conèixer Anita Ramis, una antiga cupletista del temps de la República. La tia Margarida em contava que l’havia vista en una actuació a la Casa del Poble en què interpretava una cançó dedicada al treball titulada, justament, «Trabajar». La cançonetista reclamava feina. Cantava: «Trabajar, trabajar, de cintura para arriba trabajar». La picardia consistia a canviar un adverbi: «Trabajar, trabajar, de cintura para abajo trabajar…». Però la provocació era més en els gestos que no en els adverbis.

Al Círculo Medina, de la Sección Femenina de Falange, que dirigia Matilde Mulet, vaig veure l’estrena a l’illa de Tot esperant Godot, de Samuel Beckett. No podria dir amb certesa quin any era, però ben segur que no fou més tard de 1962. Era un teatre estrany en què es parlava de la immobilitat i la solitud humanes, de la inútil espera. Era estranya, aquella obra, en el terreny del Círculo Medina. Per aquells anys, hi havia recalat un grup de gent que es plantejava la necessitat o la reivindicació d’un teatre alternatiu al teatre popular que representava la Companyia Artis. Hi havia Jaume Adrover, Joan Bonet, Jaume Vidal Alcover… Un teatre d’una gran exigència intel·lectual i alhora crític, en consonància amb l’escena d’Europa, d’acord amb les estètiques que havien sorgit després de la Segona Guerra. Només per aquests motius aquell teatre disgustava el règim. I els censors pensaven que era un instrument d’agitació social i política. Però dues raons possibilitaren que es representàs al Medina: la intel·ligència hàbil de Matilde Mulet i el seu enamorament de Jaume Vidal. Diríem que l’astúcia i l’amor foren allò que va permetre de donar via lliure a un teatre que el franquisme no estava disposat a tolerar. O que suportava amb recel i permetia només si tenia la certesa que arribaria a un públic esquifit i poc. Feia alguns anys que havia començat a publicar-se la revista Primer Acto, dirigida per José Ángel Escurra i José Monleón. Vaig llegir-la des del primer número. La comprava cada mes a Llibres Mallorca i, a vegades, es torbava a arribar. Hi vaig descobrir l’obra del dramaturg rus Anton Txékhov, la de Jean Anouilh, la de Valle-Inclán, la de Bertolt Brecht, la de Tennessee Williams, la de Luigi Pirandello, la d’Eugene O’Neill, la de Samuel Beckett, la d’Eugène Ionesco. El teatre dels autors castellans joves, l’obra dels quals no era permès que fos representada, encara que, amb molt de mirament, la deixaven publicar a la revista: José M. Rodríguez Méndez, Alfonso Sastre, Carlos Muñiz, Lauro Olmo, Agustín Gómez Arcos… Amb el temps vaig saber que Gómez Arcos havia estat alumne de Cèlia Viñas a l’institut d’ensenyament mitjà d’Almeria i que s’havia cansat de suportar les prohibicions de la censura i havia pres el camí de l’exili. Havia partit a Londres i, finalment, s’havia instal·lat a París, on havia treballat de cambrer en un restaurant. I no en vaig tornar a saber res fins passat molt de temps. Un dia, una dama francesa que passava llargues temporades a Mallorca —he de dir que tenia noranta anys—, dedicada a la fotografia de rostres humans i a la qual n’Alícia impartia classes particulars de llengua castellana, ens recomanà una novel·la que l’havia fascinada i ens en regalà un exemplar. Es tractava de Maria Republica, d’Agustín Gómez Arcos, la segona de la trilogia de la postguerra, juntament amb L’agneau carnivore i Ana non. També ens va seduir, i cercàrem la resta de novel·les que havia escrit en llengua francesa. S’havia convertit en un escriptor prestigiós, per dues vegades finalista del Goncourt.

Un d’aquells hiverns, vingué al Principal de Ciutat una companyia formada per un conjunt d’actors joves que s’havien organitzat entorn de la Universitat de Múrcia. Sorgien, com si fos un miracle, de les entranyes del Teatro Español Universitario. Es deien Compañía de Teatro del Arte i hi treballaven Maritza Caballero, Anastasio Alemán, Ramon Corroto… Era a les darreries dels anys cinquanta. Hi vaig veure algunes representacions memorables: Tres sombreros de copa, de Miguel Mihura, Santa Juana, de George Bernard Shaw, El mercader de Venecia, de W. Shakespeare… Va impressionar-me el vigor intel·lectual amb què s’encaraven al teatre, la imaginació i l’esforç que hi posaven, així que esdevingués la caixa on ressonaven les inquietuds i els desassossecs socials.

Algunes d’aquelles companyies em deixaren una impressió que ha perdurat fins al dia d’avui. No tenia gaires diners, però estalviava per comprar un llibre, per anar al teatre, per assistir a un concert de l’Orquestra Simfònica. I em quedà en la memòria Proceso a Jesús, de Diego Fabri, El diario de Ana Frank, amb Berta Riaza en el paper de protagonista, el Teatro dei Piccoli de Vittorio Podrecca: els actors moguts amb cordes i fils eren un deliri. I perquè ajuntaven la fantasia i l’humor, esdevenien al·lucinants i màgics. Vingué, també, la companyia de Doroteo Martí, que posava en escena els serials radiofònics que triomfaven a través de la ràdio. Representà Las dos hermanas, de Guillermo Sautier Casaseca i Rafael Barón. Hi treballava Maria Fernanda Ladrón de Guevara, i per això vaig anar a veure’ls. Feien tres funcions diàries i omplien el teatre. El públic hi acudia a plorar i s’hi esbravava. Contaven que en algunes ciutats s’hi havien presentat estols d’estudiants amb llençols que farien servir a l’hora del plor. Però a aquella companyia que interpretava drames furibunds els tocà la grossa de Nadal i enviaren el teatre i els drames a porgar fum. Llegia les obres que editava l’editorial Alfil en una col·lecció molt sòbria i assequible. Encara en tinc alguns exemplars. I record l’impacte que em produí Historia de una escalera, d’Antonio Buero Vallejo… Llavors vaig descobrir que el teatre català no existia. No permetien que existís. En alguna ocasió arribava la companyia de Joan Capri i poca cosa més. Havia descobert un teatre exigent i modern que es manifestava en castellà i em produïa inquietud. Per altra banda, m’encandilava el teatre que la Companyia Artis, hereva d’una tradició que pouava en la comicitat popular i en els teatres de les societats recreatives dels barris obrers, s’esforçava per mantenir viu. És molt llarg d’explicar i entendre. Aquell teatre d’arrel popular no agradava als intel·lectuals d’extracció petitburgesa, que en parlaven molt despectivament en les tertúlies, als diaris… No s’adonaven que, al marge dels errors que segurament es varen cometre, contenia els instruments d’un teatre adscrit a l’afany de diversió i gresca del poble. I es manifestava en el català de l’illa, expressiu i vibrant.

Un dia, devia esser l’any 1957, el rector Martorell em convocà a una reunió en una dependència de la rectoria d’Algaida. Hi assistírem una colla de joves, i ens va exposar una sèrie de projectes —l’adquisició d’una màquina de cine, la renovació de les cadires del teatre, la insonorització de les parets del local— per als quals demanava la nostra col·laboració. Havia pensat de formar una agrupació teatral dirigida a preparar una sèrie de muntatges escènics i a portar-los arreu dels pobles. Sabia que ens agradava el teatre i coneixia l’entusiasme que posàvem en la Representació dels Reis d’Orient, en arribar les festes de Nadal. A mi em sabia greu que tornassin a fer servir el teatre per recaptar diners, sempre a benefici de propòsits aliens al fet teatral. No em vaig atrevir a dir res, i ens hi vam comprometre. Només li posàrem una condició: perquè estàvem cansats del teatre unisexual, pensàvem que a aquell projecte havien d’ajuntar-s’hi algunes al·lotes. Hi accedí, i decidírem d’envestir amb un text de Pere Capellà. Vaig passar una tarda al Terreno. Es tractava de localitzar la casa en què vivia Maria Fornés, la seva vídua i els seus fills, i aconseguir que ens donàs el permís. Començàrem els assajos. Arribàrem a esser molta gent: na Jerònia Perota, n’Antònia i en Francesc de ses Cases Noves, na Miquela des Rafalet, na Bàrbara de Marina, n’Esperança de cas Secretari, en Biel Salas, en Toni i na Francesca de can Rosselló… Aviat s’hi afegiren en Pere Toledo, en Bernat Serral, en Joan Balaguer…, que anys enrere havien fet teatre amb altres agrupacions del poble. Pintàvem els decorats, els muntàvem, ens dirigíem a nosaltres mateixos. Fèiem les dues primeres representacions a Algaida, llavors llogàvem el cotxe d’en Toni des Forn —un Ford que carregàvem fins a dalt i que només servia per a transportar els comediants i les cusses dels caçadors en dia de caça— i l’omplíem de gent, decorats i maletes. Érem molts perquè les al·lotes no anaven soles enlloc i les mares ens acompanyaven arreu on anàvem i, amb l’excusa de guardar les filles, es distreien durant unes hores de l’avorriment. El rector també posava el cotxe i el carregava. Arribàrem a guanyar els diners suficients per a tirar endavant aquells projectes i, en acabar l’any, ens convidava a sopar. I aquest dia no venien les mares de les al·lotes. Ens hi divertírem, durant els tres o quatre anys que durà l’experiència. I les rialles se’ns fonien a la boca. Un dia vingué a casa meva un senyor que gairebé només coneixia de vista. L’havia vist a vegades per Sant Jaume, per alguna altra festa. Era al poble perquè havia vingut a visitar el seu pare. Es deia Bartomeu Mulet Trobat i vivia a Llubí, d’on era originària la seva dona, retirat de l’exèrcit. Em va dir:

—Els meus germans m’han contat que heu format un grup de teatre, que ho féu bé, i m’agradaria que vinguéssiu a Llubí. Hi tenim un centre de cultura i seria aquesta entitat que organitzaria la presentació.

El vaig enviar a parlar amb el rector, perquè s’ocupava d’acordar les actuacions. Hi anàrem per la segona festa de Pasqua de 1961. Tenia vint anys. Acudírem al local del centre cultural de què m’havia parlat, al primer pis, damunt el cafè de can Perejaume, tot esperant que s’acabàs la sessió de cinema de la tarda per a muntar el decorat. Ens engrescàrem en la conversa. Del cafè ens pujaven les begudes que demanàvem. Vaig sortir al balcó que dóna al carrer Nou i fa cantonada amb la Carretera i vaig veure una al·lota que baixava pel carrer costerut. No sé què em féu pensar que era la filla de l’home que ens havia convidat a fer una actuació al teatre de Llubí. Pujà l’escala. Va dir:

—Em dic Alícia, el pare m’ha demanat que m’ocupi de vosaltres, diu que us he d’atendre.

Tenia dinou anys. Vaig pensar que potser havia vingut sense que el pare l’enviàs. Mai no he oblidat la fascinació d’aquella tarda de primavera. Ni el misteri secret dels seus ulls, ni el somriure que dibuixaren els seus llavis. Potser no en vaig esser conscient, però aquell horabaixa iniciàrem, quasi sense adonar-nos, una bella història.

He dit que contaria la història de la tia Dolores. És una història vella que s’entronca amb nosaltres. La seva mare, n’Antonina Pou, era de la família de ca na Miralles, la casa on havien acollit la mare de la meva padrina Antònia, la nina Isabel Arnau de Lerma. Doncs, n’Antonina Pou es deixà seduir per en Julià Cardell, el jove cadell d’una família rica que concentrava molt de poder, alhora que era el cap visible del partit liberal. Ella no tenia vint anys. Ell en tenia vint-i-quatre. N’Antonina quedà embarassada, i el jove se’n va desentendre. En Julià —l’amo en Julià— tenia aspiracions polítiques, i el fet de tenir un fill natural no l’hauria ajudat. Els mesos que durà el prenys no varen ser fàcils per a aquella jove, marcada per l’estigma d’un embaràs furtiu. Sobretot els darrers. Els passà reclosa damunt la sala de ca seva, sense veure ningú, ni les amigues, ni els veïns, confiada que la gent no descobrís l’estat en què es trobava. Va parir un nin, secretament, a les darreries de gener de 1889. L’ajudà la comare del poble, madò Margarida Ramona, i l’endemà, de bon matí, el batejà el rector Ordines quan encara era fosc. Li posaren Pere Nolasc, perquè havia nascut el dia d’aquest sant. Llavors, pocs dies després del part, n’Antonina partí amb el carruatge que feia el camí de Ciutat, de nit, pel camí polsegós, l’infant embolcallat amb un tros de flassada. En arribar, esperà que obrissin les portes de la muralla i es dirigí al carrer dels Oms, cap a la inclusa. Féu sonar la campana. La veu d’una monja li parlà rere el torn, li féu poques preguntes, va prendre algunes anotacions i li va dir que deixàs l’infant. Era al final del mes de gener i fou el número que feia nou, d’aquell any. L’anterior n’hi havia hagut cent onze.

L’aventura de Pere Nolasc, el nin abandonat per la mare al torn d’un hospici, no fou gaire fàcil. Tampoc no ho fou, de fàcil, la de la seva mare. L’adoptà un matrimoni de Petra que no tenia fills propis. Passats pocs anys, la mare tornà a reclamar-lo i se l’emportà. N’Antonina s’havia llogat de criada a casa del comte Montenegro, vivia a les dependències de la servitud i, un dia en què sortí a comprar, va trobar l’amo en Julià que l’esperava, prop de la botiga, disposat a parlar-hi. No en volgué saber res i partí. Ell l’estirà per un braç. Li va dir:

—Te’n penediràs.

La gent es preguntava per què no havia volgut saber res del pare del seu fill. La resposta: perquè estava embarassada del cotxer de can Montenegro, un tal Miquel Negre, amb el qual acabà per casar-se a instàncies de la comtessa. Els féu casar i, en haver-los casat, els féu fora, car no volia aquelles brutors per dins ca seva. Però tothom sabia que la comtessa, mentre la primera dona del comte va viure, havia estat la seva amant.

D’aquella relació amorosa amb el cotxer en va néixer la tia Dolores. El nostre parentesc, tot i que venia de lluny, només era un parentesc de llet. N’Antonina Pou Miralles era filla de la dida de la meva rebesàvia, na Isabel Arnau de Lerma. Però vet ací que, passats pocs anys, aquell home s’embarcà cap a Amèrica i no en tornaren a tenir notícies mai més. Sempre, la tia Dolores va viure amb l’esperança que un dia o l’altre li escriurien una carta d’una ambaixada sud-americana per dir-li que en un banc d’un país ignot hi era dipositada l’herència del pare, una fortuna. L’amo en Julià Cardell va casar-se amb n’Antònia Mulet, una dona que, tot i que tenia el títol de mestra, era, al dir de la gent, de les més polissones del poble. Tingueren una filla, que morí poc després de complir el primer any. Llavors, a instàncies del marit, tractarien d’adoptar aquell fill il·legítim. Acudiren a Ciutat per veure’l. Tenia onze anys i treballava al cafè de cas Maonès: amagat rere la barra, avisava els jugadors clandestins si entrava la policia. Parlaren amb ell, però no es decidiren. Ell mateix va sentir que la dona deia: «No el vull, no el vull», amb l’excusa que era molt gran, que no s’adaptaria a la seva vida… Amb el temps, Pere Nolasc es casà i féu una família que s’instal·là al poble. I obrí un cafè i una fonda a la placeta de l’església. La gent en va dir «can Pedro des casino».

La tia Dolores i la mare se’n varen anar a viure a Barcelona. No sé els anys que s’hi estigueren, però ella els va considerar sempre els seus anys de glòria. Tingué un amant —el senyor Genís—, que li regalava joies, li enviava flors i la portava als teatres. Hi fou feliç. Ens parlava de les estrenes teatrals, de la brillantor de les festes a les quals havia assistit com una gran senyora, dels actors, de les actrius dramàtiques. La mare dirigia un taller de costura, almenys això és el que va dir sempre. I una jove que freqüentava el taller li va prendre l’amant. No sé si va embogir. Tornaren a l’illa i s’instal·laren a viure a Ciutat. Cansada de córrer de metges, acudí a un curandero que tenia despatx obert al carrer dels Oms. Tenia fama de compondre aquells que tenien el cap trabucat. Hipnotitzava el pacient i el deixava adobat. Havia curat l’amo de son Barceló, que va perdre el parlar mallorquí i, de sobte, havia començat a discursejar en foraster. Debades s’esforçava per retornar al parlar de sempre, però no se’n sortia. Ni tenia consciència d’on l’havia après, el foraster. Acudí a la consulta d’aquell home. El féu posar ben dret, en perfecte equilibri. Inesperadament, li clavà un cop a cada galta amb el palmell de la mà, com si tractàs de recompondre les peces —els grampons, les femelles metàl·liques, els perns, les clavilles— del cap. Cert és que li restaurà la parla per sempre. També la tia Dolores hi anà a visitar-se. Des que el senyor Genís l’havia deixada, havia perdut les ganes de viure, però no es posà bé fins que li sortí un pretendent i es varen casar. Un dia li explicava a la meva mare de quina manera s’havia enginyat per fer creure al marit que era verge. Però el matrimoni no els durà gaire temps. L’home la deixà en assabentar-se que havia estat una perduda. I retornà al poble amb la mare. Llogaren una casa al final des Campet, a prop des molí de sa Punta. I es dedicà a brodar, a fer teatre i a entretenir-se amb algun amant. Quan morí la mare, n’Antonina Pou, feia alguns anys que havien tornat. Se l’endugueren a entrada de fosca, pel carrer dels Cavallers, mentre el seu fill, en Pere Nolasc, jugava a cartes dins el cafè de can Mulet i ni sols alçà el cap. Em record que el meu pare no se’n podia avenir. Deia:

—Així mateix és gros que s’enduguin a enterrar una mare, passin el taüt per davant teu, i el fill ni aixequi el cap del joc de cartes.

Al final, la tia Dolores decidí posar-se a vendre peix. Passava el camió carregat de peix que venia de Ciutat, n’hi deixava dos o tres caixons, i ella el passejava pel poble en un carretet i una balança. Al meu pare li semblava impossible que una dona que havia viscut una història de luxes i amants, es veiés obligada a vendre peix pels carrers i les cases. La gent sortia al carrer, en sentir-la passar. Pregonava la mercaderia. Bufava al corn i ho feia amb gràcia, divertida, alegre. Amb una alegria que potser extreia dels records feliços. Va caure malalta. Acudí a l’hospital Provincial. Li diagnosticaren un càncer. Llavors en deien un mal dolent. El dia de la intervenció quirúrgica el meu pare fou al seu costat. Va faltar sang, a l’hora de fer-li una transfusió. Varen fer una prova al pare, i resultà que la sang era compatible. N’hi donà la que fou necessària. Vaig complir onze anys, pocs dies abans que ella es morís. Deixà una carta escrita a una monja de l’hospital dirigida al meu pare. Li deia que volia que un dels seus anells —era un anell que tenia un topazi imperial—, l’últim que li havia regalat aquell amant perdut, anàs a parar a les mans de la mare.

Un dia, no fa gaire temps, vaig sentir explicar una rondalla a un magribí. Era un home jove. No vaig saber com havia arribat a l’illa i vaig pensar que potser havia fet la travessia de nit, en una barca des del nord d’Àfrica. Aquell conte havia vingut amb ell i havien traspassat plegats el nostre mar. Em va dir que se’l sabia de memòria des que era un infant, que l’havia sentit explicar a un pastor del seu poble, on comença el desert. Deia que aquell home en sabia molts d’altres:

—Això era un home molt pobre, molt pobre, que vivia de l’almoina que li donava la gent. Acudia a les festes, a les places, a un mercat públic, sota la porxada d’una mesquita, allargava la mà i aquells que passaven li donaven allò que podien. Un dia eren unes monedes, un altre dia, un cantó de pa, un altre dia, una embosta de figues, un penjoll de raïm, una tallada de meló, un tros de carn… Era un horabaixa d’estiu enmig de la plaça d’una ciutat (podria esser Marràqueix, Rabat, Tetuan, Tunis, Orà), algú s’acostà a aquell home i va donar-li dues llesques de pa. Amb el pa a les mans, observà que en un cantó de la plaça hi havia un altre home que tenia un negoci de vendre talls de carn torrada a la brasa. Posava la carn de vedella o de xot sobre el caliu i, quan era cuita, la col·locava sobre el pa que la gent disposava prop de la graella. Aquell pobre tan pobre va pensar que, si li ho demanava, potser li donaria un tros de carn torrada i no hauria de menjar-se el pa eixut. Es féu avinent i li allargà les llesques de pa. Aquell home que venia la carn torrada li va dir que allò era el seu negoci, que no li donaria una tallada de carn, per molt que el suplicàs. L’home pobre observà que la carn, sobre la brasa, desprenia un fum que feia olor de carn. Potser, va pensar, s’emporta el millor de cada tall. I disposà les llesques de pa a fi que s’impregnassin d’aquell fum. Llavors, quan van estar ben abeurades, se les va menjar, i va trobar-les exquisides, de tan gustoses.

»L’home que venia la carn torrada s’adonà d’aquell fet i li reclamà la seva part: “També el perfum de la carn que s’alça amb el fum té un preu i és just que me’l paguis”.

»L’home pobre es va riure d’ell; però va insistir tant, que decidiren acudir a la casa del jutge a fi que resolgués la qüestió. El jutge els féu parlar l’un rere l’altre, els escoltà amb esment i dictà sentència. Els va dir: “Cert és que aquest home ha vingut a la taula on braseges la carn, ha disposat les llesques de pa de manera que s’han embegut el perfum de la carn que era teva. Just és que hagi de pagar alguna cosa pel que se n’ha endut. Quan tingui unes monedes, demà, passat demà, haurà de portar-les a ca teva. Tu procures agafar-les dins les teves mans i les hi retens: les palpes, les grapeges, explores el regust del seu tacte. Quan les hagis palpades una estona, llavors pots retornar-les-hi i et tindràs per pagat”.

Es complí la sentència.

Hi ha, continguda en aquesta història —per bé que podria esser un conte de Les mil i una nits—, la reivindicació de la sensualitat, del plaer a través de les percepcions sensorials: el perfum de la carn sobre la brasa només pot pagar-se amb el regust de palpar unes poques monedes. Arribat a l’illa, servat en la memòria d’un immigrant del Magrib, tot i que després l’he trobat en algunes recopilacions medievals, aquest conte planteja una proposta que m’afigur exemplar: les societats rurals mediterrànies, vinculades al conreu de la terra difícil, integrades majoritàriament per missatges i jornalers del camp, han sabut fer de l’emoció dels sentits el més seductor dels seus guanys. I he de dir, tanmateix, que entre els records més esquius i alhora més segurs d’aquells anys de postguerra —bé sabeu que vaig esser un al·lot innocent i trist, al meu poble del Pla—, retinc a la memòria tres o quatre perfums ancestrals i insubstituïbles que encara em sostenen.

A davant ca nostra, portal per portal, hi havia un forn. Eren, el forner i la fornera, n’Andreu Trinxet i na Beneta de can Benet. Hi vingueren de nuvis i obriren el petit negoci. Pastaven en un ribell amb els punys, molt de matinada. Tinc el record de l’olor de pa just acabat de treure del forn: el pa d’aquell temps, com el seu perfum, era escàs i poc. El meu pare obria les portes de pinte en ample perquè entràs dins ca nostra, de la mateixa manera que el pobre captaire de la plaça gran de Marràqueix, Oran, Tetuan, Tunis o Rabat, plantava les llesques de pa davant el fum. Però n’Andreu, el forner, i na Beneta mai no ens demanaren res a canvi ni ens dugueren al jutge per haver-nos abeurat del perfum del pa calent, tot just tret del forn.

També, l’olor de figues forneres participà d’aquella festa íntima, al punt en què comença la tardor. La meva gent no posseïa més finques que un parell de trossos mal tallats, prims de terra i pedregosos: mitja quarterada a la sortida del poble amb una caseta, un quartó a sa Capavalla, un altre quartó p’es Rafalet… Vull dir amb això que els nostres sequers particulars eren tan magres com la terra. Em record del sequer de la padrina Llucia a l’hortet de ca na Raconera: mitja dotzena de canyissos d’albons secs i poca cosa més. La padrina aplanava les figues una per una i obria les més bones per fer-ne acops. També, del sequer de la tia Antonina en un solar sense edificar del carrer de Can Reus. El tinc present perquè una vegada m’hi picà una abella i vaig plorar molt. La tia no hagué de pensar-ho: s’alçà la falda, va pixar fort —potser aquell roi hauria xapat una roca—, agafà una embosta del fang que havia fet i me’l plantà a la cama, damunt el fibló. Podria assegurar que encara era calent, aquell fang, però no sé si m’alleugerí el mal que tenia. Crec que m’havia vingut tan de nou, tot plegat: la picada de l’abella, la tia amb la falda arromangada enmig dels canyissos, l’emplastre sobre la cama inflada, que vaig seguir plorant, trastornat i confús.

D’aquells sequers en trèiem poca cosa: les passàvem pel forn i guardàvem les més rueques per al consum dels porcs, encistellàvem les més bones amb llavors d’anís i fonoll per a l’hivern. La padrina n’omplia una caixa de fusta: la que el padrí, temps enllà, s’havia emportat al servei militar per guardar-hi la roba i les cartes que li enviava la padrina. Les posàvem ben pitjades i les cobríem amb fulles de figuera, abans de tancar-la. Llavors, amb el fred, aquella caixa de figues seques era el corn de l’abundància del qual eixien fruites i flors, confitures i nèctar.

La tia Antonina només n’aplegava un cistell i l’enviava al metge, tanmateix no en podia menjar perquè tenia sucre als orins. Justament —vaig pensar—, la tia té sucre als orins. I m’afigurava que potser per això el fang que havia pastat tenia virtut. Ara pens que aquella manera de conservar les figues seques devia esser tan antiga com l’home, que potser el seu origen es perdia més enllà dels dies, que, possiblement, com altres fruites seques, devien acompanyar els morts a l’altra banda de la vida, a fi que tinguessin la manutenció assegurada durant el llarg viatge.

La padrina Llucia va morir una matinada d’hivern de fa molts anys. Una filla seva —potser tenia el cap ple de trons— li posà el barram postís en un raconet de la caixa, sota la mortalla, no sé si amb la intenció que, si de cas pels camins que menen al més enllà havia de menjar figues seques, tingués bon rosegar-les. També la tia Antonina va partir d’aquest món i ho féu amb el desconhort de la derrota. Em deia, la tia, i parlava del seu home:

—A l’oncle Jaume l’assassinaren els feixistes l’estiu de 1938, al cementiri de Porreres, i jo em vaig haver de beure el cop com la figuera. Em vaig haver de beure el cop…

Em record que el capellà llegia l’Evangeli i deia que el Crist renegava de la figuera borda: «Ai de la figuera borda…». N’hi havia una part damunt la teulada de l’església, en un clivell del campanar. L’observava de lluny. Una altra, al pou d’es Colomer, a mitjan camí de l’aigua.

Un altre perfum, el més seductor, era l’olor de terra banyada, després de la pluja. Les llargues sequeres d’estiu sovint finalitzaven de forma violenta. S’alçaven els núvols i quatre vergues de llamp ens tallaven l’alè. Amb la tronada, començava a ploure. «Els sants mouen els mobles i els baraten de lloc», em deia la tia. Sovint havíem de córrer a entrar el sequer i, més d’un cop, ens va caure el ruixat a damunt. Però llavors ens omplia els sentits aquella olor de terra i d’aigua que envaïa el poble. El meu pare, a qui en parlar d’Aubenya se li omplia la boca, m’explicava que just a baix d’es Morro d’en Moll —els penya-segats del puig de Randa que miren a orient—, hi havia el comellar d’es Llamps amb dues tires de figueres abundoses.

—M’agradava anar-hi —deia—, i asseure’m a l’ombra d’aquelles figueres, i cantar. La veu retornava, al comellar d’es Llamps, i pareixia que tenies bona veu.

Els meus pares mai no em portaren al circ. A través de la ràdio ens en arribava la publicitat. Érem a Nadal i al Teatre Balear començava la temporada de circ, el gran espectacle del món. Hi hauria lleons, tigres, moneies, trapezistes, cèrcols de foc per on passarien els animals, acròbates, malabaristes, un home que llançaria ganivets a una dona sense tocar-li tan sols la pell, pallassos… Hi havia un pallasso —deien— que sempre rebia les bufetades, sempre el mateix. N’hi havia un altre, sempre el mateix, que les pegava. Mai no hi vaig anar. Escoltàvem la ràdio i, per l’èmfasi que hi posaven a l’hora de parlar-ne, per alguna entrevista que feien als artistes, podia imaginar-me la fascinació que exercia l’univers embruixat i màgic del circ. Em record d’un dia que portaren a l’emissora la trapezista Pinito del Oro i va dir que trencava les lleis de la gravetat cada nit, que sortia del trapezi, que volava sobre el públic. Des del sostre del teatre observava els ulls de la gent: li pareixien els estels d’un cel que s’estenia als seus peus.

La nostra economia familiar no ens permetia acudir a en Toni d’es Forn i llogar-lo perquè ens portàs amb el cotxe a Ciutat al circ. Ens havíem de conformar amb les contances que en feia la ràdio. També, si algú que hi havia anat ens explicava les meravelles de què havia gaudit, els petits prodigis que succeïen tots els anys en arribar Nadal.

A vegades, emperò, passava pel poble una tropa d’artistes —tres o quatre— que exhibien les seves habilitats enmig de la plaça. Arribaven en acostar-se l’estiu, devers el juny, quan l’escola estava a punt de tancar les portes, i presentaven el seu petit espectacle de contorsions i malabarisme a la consideració del públic. No pagàvem entrada i cadascú portava una cadira de ca seva. La plaça era de tots, i allà enmig, sota la llum pública, sense decorat ni focus, començava la funció. Una dona es balancejava enfilada en una post i mantenia l’equilibri sobre un cilindre de fusta, el seu home sostenia sobre el front quatre cadires de bova que li havia deixat l’amo del cafè de can Caragol per a l’actuació, i una nina caminava enmig de la rotllana alhora que, per cada passa que feia, una cussa travessava entre les seves cames. Un altre representava que era un faquir, escardalenc i magre. S’ajeia d’esquena sobre una post plena de tatxes, mentre que els altres tres s’hi posaven a sobre. Llavors, menjava foc. Encenia una torxa, se l’acostava a la boca i expirava flamarades que s’alçaven i s’esvanien gairebé tot d’una. En acabar, passaven el capell, i la gent els donava la voluntat.

En vingueren d’altres. Un altre dia era un mag que feia jocs de mans. Sabia sostreure d’un capell mitja dotzena d’ous, feia que un mocador de fantasia es convertís en un ram de flors. Em record d’un altre que havia fermat un fil de ferro entre dues estaques i caminava sobre aquell fil com si fos un àngel: portava un paraigua vermell i una rosa, corria, s’aturava, feia com si caigués…

I encara d’un altre que ens explicà que tenia un tigre tancat en una gàbia. Un dia va deixar la porta oberta i s’escapà. S’acostà a mi, potser perquè ningú no el mirava amb els ulls tan desperts, i em posà una cosa estranya dins les mans. Em va dir:

—Guarda-ho, són les ungles del tigre.

La Segona República fou per a la família de la meva mare, i també per als meus pares, el paradís perdut. Un temps d’efervescència social i eufòria que havia desaparegut per sempre amb la guerra. Tots eren conscients que aquella gran tragèdia col·lectiva els havia capsegat la vida, que els havia omplert el cor de ressentiment, perquè els odis s’havien desfermat i les ferides que s’havien obert no es clourien mai. El paradís perdut, la memòria d’una passió que acabà en una tragèdia. Tinc entre les mans un exemplar de la Constitució de 1931. La bandera de tres colors a la coberta, l’escut constitucional, el paper una mica enfosquit pel temps. En veure-la, la bandera, em revenen a la memòria unes paraules de menyspreu que vaig sentir en una classe de Formación del Espirítu Nacional, devers la meitat dels anys cinquanta del segle passat. El professor s’atreví a trescar els camins de l’humor: «A la bandera espanyola, li van fer un ull de vellut, durant la República». Ningú va riure. Aquell professor s’havia contat l’acudit a ell mateix. Però jo vaig pensar que un ull de vellut només apareix si et peguen un cop de puny o et tiren una pedra i t’endevinen. Vaig cloure els parpres. Ningú de la meva família havia tirat pedres a la bandera, ni havia pegat cap cop de puny. La dialèctica dels punys i les pistoles, el llenguatge de la pedrada a l’ull, era l’estratègia dels altres, de la «bona gent» que havia guanyat la guerra. Explicaré de quina manera em va arribar aquest exemplar de la Constitució que tinc a les mans. Me’l deixà en heretatge la padrina Llucia. Quan esclatà la guerra, la padrina el va amagar dins el matalàs. Obrí un esvoranc, hi va aficar el llibret i alguns diners i el va tornar a cosir. Me’n record, d’aquells diners: uns pocs bitllets de cent pessetes. Tot el que havia pogut arreplegar, l’estalvi de molts anys. També la tia Antonina i la tia Maria de can Serral n’havien amagats. Estaven convençudes que tornarien a valer, que els diners dels feixistes no eren legítims, que un dia o l’altre la República, aquella utopia que havia sorgit de les urnes, arribaria a triomfar i els diners que tenien amagats en un recolze del matalàs tornarien a valer. Per més de quaranta anys, la padrina va jeure sobre aquest exemplar de la Constitució i aquells quatre diners. Per més de quaranta anys, mentre constatava la derrota.

Per a molta de gent, la República havia obert expectatives de renovació i progrés social, alhora que s’havien contagiat de l’alegria de viure que exhalava el nou temps. El 14 d’abril de 1931, la meva mare només tenia onze anys; el pare, setze. Podria dir-se que deixaren la infantesa i visqueren l’escassa joventut que els va tocar durant aquell temps. Es casaren tot just acabada la guerra, frissosos de barallar-se amb la vida. Fou com tornar a aixecar el cap enmig d’un camp de runa. Eren uns altres temps. Tot havia canviat: el poble, la gent, la vida quotidiana, les mirades, els gestos. De sobte s’adonaven que els havien arrabassat els somnis. Els havien devastat la vida i mai no s’hi resignaren. Per això, en parlar d’aquells anys, varen fer-ho sempre amb eufòria. Hi ajuntaven el record d’aquella època breu d’adolescència efímera, quasi un instant, en què varen creure que el món era a les seves mans. La mare explicava que havia fet teatre per primera vegada amb el grup de comediants del poble. Representaren el drama de la vida de santa Margarida. Als quinze anys escassos, interpretà el paper de la protagonista i va esser la primera dona del poble que feia teatre, juntament amb n’Apol·lònia Blaia, que representava el paper de la dida, perquè santa Margarida havia tingut una dida. Totes dues varen trencar un antic tabú. No era ben vist que les dones pujassin en un escenari. Aquells comediants, anys enrere, havien portat a l’escena el drama de la santa amb els papers de les dones representats per homes. El meu avi matern, el padrí Antoni, s’havia fet càrrec del paper que ara la filla, la meva mare, tenia a les mans. Era una nit d’estiu al Luna Park, un espai per a balls i festa a l’aire lliure que havien obert al carrer del Teatre. Tingueren un gran èxit, sota els estels blaus de la Carrera de Sant Jaume. Algú va veure en la glorificació de santa Margarida la personificació de la República. «Margalida hermosa / has guanyat victòria…», cantaven els àngels, alhora que la gent aplaudia d’entusiasme. Molts d’anys després, la meva mare recordava aquella nit d’estiu al Luna Park amb una certa emoció als ulls, els colors de les bombetes, l’aire festiu, els seus quinze anys escassos, l’alegria de la gent que no estalviava l’ovació i celebrava la fantasia dels temps nous.

També per al meu pare, la República tingué el gust de les petites llibertats guanyades. Havia estat molt ballador i havia ballat amb les dones més guapes del poble i de fora poble. Havia anat als balls de Montuïri i de Sant Jordi. Havia arribat a ballar a Porreres i a Vilafranca, però la bicicleta no donava per a arribar més lluny. Havia guanyat premis, per la gràcia que hi posava i per la resistència. Perquè també es valorava la duració del ball. Tant ballava de pagès: copeos, mateixes, jotes i boleros; com el ball modern: el tango, el vals, el pasdoble. Havia ballat molt i, encara que, quan va esser vell li dolien els genolls i tenia el menisc fet malbé, mai no va penedir-se d’aquells balls a les festes del carrer de Can Reus, a sa Tanqueta Vella, al carrer Nou, amb na Maria Tòfol, la cosina, filla de l’oncle Cristòfol Capellà de can Tropell, amb na Catalina Monceba, la més plantosa, perquè tenia els pits ufanosos com codonys, amb na Joanaina Gina, amb la tia Margalida Cabdella, la germanastra de la meva mare. L’any que la seva quinta portava la doma de la festa —devia esser l’any 1934—, aconseguiren que els permetessin de fer el ball a la plaça. Els capellans, les beates i la dreta estantissa ho havien impedit durant anys i no ho consentien. Però ara es deia plaça de la Constitució i aquells joves pensaren que tenien dret a ballar-hi. I acudiren a mestre Llorenç Capellà de can Batle perquè els facés unes gloses que els servissin per a convidar el poble: «A es ball que s’ha de fer, / heu de venir tots en massa, / el farem enmig de plaça / perquè puguem ballar bé…». Fou la seva gran nit: s’endugué tots els premis, i les dones que ballaren amb ell se n’anaren a ca seva carregades de mocadors de seda, d’ampolles de perfum i rudes atapeïdes de caramels i avellanes. Però tots els diumenges d’estiu n’hi havia, de ball, p’es call Vermell, per can Fideu… En Pep Miralles tocava l’acordió durant tota la tarda, mentre durava el ball, i cobrava un duro.

Llavors participava amb altres cinc joves amb la dansa ritual dels cossiers.

—Ens n’ensenyava mestre Llorenç Batle; però ell ja estava cansat de fer de dama i féu que el rellevàs en Llorenç Poloni.

Els assajaven durant els mesos d’hivern i els ballaven, seguint el vell costum, en ocasió de la festa major. Sortien l’horabaixa de la vigília de Sant Jaume i feien el Quadrat, els carrers que tanquen el poble vell i dibuixen un rectangle desigual i tortuós. De la creu d’es Colomer a la d’en Massot, pel carrer de la Roca fins a la creu de Can Vicó i per amunt, pel carrer de l’Amargura, ballaven pels cantons, fins que el sol es ponia. Poques hores abans que sortissin, perquè llavors els carrers no estaven asfaltats i el poble agonitzava entre polsegueres, partia de la casa de la vila un carro amb una bóta d’aigua a fi de regar l’espai per on havien de passar els cossiers. El dimoni marca la rotllana amb la barrota. Tot déu s’arreplega, els al·lots l’estiren. En la indumentària dels cossiers destaquen les relíquies: unes petites estampes religioses cobertes de vidre i guarnides amb cintes de colors que s’ajusten al capell i a la capa. El meu pare contava que anaren a ballar a Ciutat, al barri de sa Calatrava, en ocasió d’una festa que presidia el cònsol d’Anglaterra. Els havia llogat don Guillem de can Sant, els portaren en un cotxe, els feren pujar a l’empostissat, però el sonador no podia estar-s’hi, perquè amb els salts dels cossiers, el flabiol li fugia de la boca i decidiren que tocaria enfilat en una cadira. Quan feia poc temps que ballaven, començaren a sentir tirs a l’aire. Es varen espantar i acabaren el ball. La gent fugia, sobresaltada. Els estiraven les relíquies. «Què és això?, què és això?», cridaven. Partiren escapats. «Si s’enduen les relíquies, que se les enduguin», deien. Els xiulaven. Aquella gent cridava embogida. L’un partí per aquí, l’altre per allà i arribaren al cotxe. Hi eren tots, però el flabioler i el xeremier tardaven a arribar. Tots portaven les relíquies mig descosides, per causa de les estirades d’aquells exaltats. Finalment, partiren. Així mateix, al cap de pocs dies, acudiren a pagar-los, quatre duros per hom.

En una altra ocasió els reclamaren perquè ballassin a la revetlla de Llucmajor, per santa Càndida. Però ningú no els volia veure, perquè la gent s’estimava més ballar d’aferrat, que no veure els cossiers. Fins que va pujar al cadafal un representant de la comissió de festes, va calmar el personal i recomanà als cossiers que, si els venia de gust moure una al·lota per ballar, no s’estassin de fer-ho.

No sé quin any era que obriren el Teatre Principal, però fou en aquell temps de la República. Hi feien cinema —molta de gent no n’havia vist mai, encara—, algun combat de glosadors, el teatre de les companyies foranes que recalaven al poble, una nit de ball pels darrers dies i, adesiara, algun espectacle de varietats. Els capellans llançaven anatemes contra les ballarines que mostraven les cuixes i qualificaven aquelles representacions de profanes. Però la gent retenia en la memòria el nom de l’actor que dirigia la troupe i, en saber que actuaria al poble en ocasió de la fira, o pels Reis, o per Carnaval la companyia d’en Montano, o que vindria En Pep i la Resta, corrien a comprar les entrades, no fos cosa que s’exhaurissin massa prest. Però sempre havien de posar cadires supletòries a les voreres i als passadissos. Passats els anys i en plena postguerra, encara acudien al teatre del poble aquells artistes, més vells i vigilats per la censura. En Pep probablement ja no venia; però la gent seguia posant el seu nom a qualsevol espectacle de varietats. Els capellans tornaven a dir que era el dimoni que es vestia de dona i mostrava les cuixes; però el teatre s’omplia novament. A mi em feia gràcia, me’n fa encara ara, el nom d’aquell grup de variétés franceses que la gent coneixia amb el nom d’En Pep i la Resta. Un dia arribaren a les meves mans alguns programes de mà de les actuacions d’En Pep i el seu elenc d’artistes, un full imprès a la impremta Independència d’Es Mascle Ros. En realitat el nom amb què es presentava la companyia era el de Gran Bonnin, de Pepe Bonnín i altres dues al·lotes que potser eren germanes seves. Tres artistes xuetes, com tants d’altres n’hi ha hagut a l’illa, divertien la gent i la feien riure. Tots tres, Les Bonnins, així, en francès, acudien als pobles i cantaven cuplets, ballaven flamenc i feien paròdies. En un d’aquests programes, d’una funció que feren al Teatre Reina Victoria d’Esporles, es deia que eren els «ases del arte frívolo», i en un altre, al de Can Moreno de Génova, el mes de maig de 1924, s’hi afirmava que el Gran Bonnin representaria els seus monòlegs de més èxit, sobretot aquell que més agradava a la gent en què feia de marieta. En l’imaginari dels homes i les dones del meu poble va quedar el nom d’En Pep i la Resta com a sinònim de verdor procaç, de llibertat insolent i desvergonyida, d’atreviment franc. Probablement, després de la guerra no tornà a recórrer l’illa amb les seves descarades procacitats. Eren uns altres temps i, a més, segurament ja era vell. Tinc un programa d’una «grandiosa función» en homenatge seu al Teatre Líric de Ciutat, el mes de març de 1944. Més de quaranta artistes —guitarristes, dives locals del cant, els nostres particulars reis del tango, uns balladors de claqué que vivien al barri de la Soledat, d’altres que cantaven cançons ranxeres, màgics que transformaven un mocador de seda en un conill— es reuniren per festejar-lo. Els organitzadors esperaven que tothom acudiria al teatre. I en un racó discret del full, s’hi deia que l’actor reapareixeria només per a una breu actuació.

El meu pare explicava amb cert entusiasme, però tenia un punt de nostàlgia a la veu, que, en inaugurar-se el teatre del poble, projectaren Nobleza baturra, la pel·lícula de Florián Rey, amb Imperio Argentina, Juan de Orduña i Miguel Ligero. Tot i que potser és una mala pel·lícula —la història de la manya calumniada i del baturro que la redimeix de les males llengües—, el magnetisme d’Imperio, el seu estil popular, la simpatia i l’atractiu del seu somriure captivaven el públic. També va seduir els pares i, per sempre, aquella jove plena d’energia es convertí en el seu ídol. És clar que no sabien que havia festejussat amb José Antonio Primo de Rivera, ni que Adolf Hitler, que havia vist vint-i-quatre vegades aquella pel·lícula, l’havia fet anar a Berlín perquè hi facés cine. Tot això no ho sabien. Els quedava el mite de la filla del poble que, lluny del tipisme fals i vulgar, fascinava els espectadors. Anys després, llavors ja eren casats, els tornà a seduir Morena clara, que s’havia estrenat a Madrid dia 14 d’abril de 1936 en ocasió del cinquè aniversari de la República. Es recordaren sempre d’algunes de les cançons que hi cantava: «Échale guindas al pavo», «Falsa moneda», «El día que nací yo…». Com a la cançó, també la mare pensava que, el dia en què va néixer, la mala estrella havia guiat el seu destí. Havien succeït massa coses tristes i el dolor havia socavat la seva vida. Em contava que va néixer de nit, que féu una tempesta. L’aigua va caure a barrals i els carrers davallaven plens d’aigua. De sobte un carro envelat conduït per un carreter que s’havia desviat del camí de Ciutat va entrar al poble per si trobaria qualcú que li donàs posada. Enfilà el carrer de la Roca i arribà a la casa on vivien els meus padrins, en un cap de cantó. Va veure una llum blava, quasi minúscula, a través de la finestra, i s’atreví a tocar a la porta de la casa, per si voldrien ajudar-lo. El padrí Antoni va sortir a obrir i, en veure que el carreter i la bístia anaven tan banyats, els féu entrar dins la portassa, desenganxaren l’animal i l’eixugaren. Després, féu entrar aquell home a la casa i el convidà a asseure’s ran de la foganya perquè la roba s’eixugàs. Mentre parlaven, el padrí li va dir que aquella nit els havia nascut una nina. I va pensar que l’home desconegut que arribava al poble remull fins a la pell potser els portava una incerta fortuna. A mi m’agradava que la mare m’explicàs aquesta petita història, que la’m contàs de nit, i la’m repetís moltes vegades; però sobretot, que la’m contàs les nits de tardor en què l’aigua tornava a caure desfermada i davallava pels carrers. M’agradava imaginar-me que aquell carreter era un vell savi, gairebé un astròleg que anava de camí i llegia l’enigmàtica cal·ligrafia dels estels.

Passats molts d’anys, el pare encara s’emocionava cada vegada que sentia alguna de les cançons que havia cantat Imperio Argentina. Sobretot, aquella que el convidava a recordar «las dulces horas del ayer…», perquè sabia, ho sabien tots dos, que havien estat escasses i excessivament breus.

L’any que va néixer la mare, s’havia instal·lat al poble el pintor i poeta ultraista Jacob Sureda. Estava malalt de tuberculosi, i els metges deien que havia de fer-se enfora de la mar, que l’aire que arribava de la muntanya de Randa li seria benèfic. Tenia divuit anys. La família va llogar una casa i vingué a viure-hi amb la seva mare, la pintora Pilar Muntaner. Al poble va escriure versos avantguardistes i dibuixà paisatges, trens que circulen amb extrema lentitud i senyores que fumen. I hi va aprendre de tocar la guitarra amb en Llorenç Marquès, el músic cec que vivia a la placeta d’es Sitjar. En quedà fascinat, d’aquell home que feia de cabrer i alhora tenia la memòria plena de música. L’any 1919, potser era difícil trobar remei a una malaltia pulmonar, si prenem en consideració que l’any anterior s’havia estès la grip arreu de l’illa i havia causat molts de morts. També, a Algaida. Aquell any, Jacob Sureda va conèixer Jorge Luis Borges. La família Borges havia arribat a Mallorca procedent de Suïssa, on havien passat els anys de la guerra, i s’estigueren un any a l’illa. La mare, dona Leonor Acevedo, catòlica practicant, acudia a les esglésies de Palma i s’esverava de veure les imatges de Crist crucificat amb els cabells de dona, la falda brodada i un pom de roses a la cintura. No seria estrany que Borges hagués acudit al poble, a la casa del seu amic, i que aquest li hagués fet sentir la guitarra d’en Llorenç Marquès, la música del cec que guardava cabres. Com Homer, en Llorenç era cec. I aquell dia, potser Borges va aprendre com és d’insondable la memòria dels cecs. No sé si a Algaida es començà a gestar el manifest ultraista que l’any 1921 decidiren fer públic.

Sempre, quan parlaven de la República, els pares varen fer-ho en veu baixa. I em contaren històries d’aquell temps proscrit, dels republicans que la mare admirava en secret. Ella havia après que la formació intel·lectual i l’estudi eren les eines amb les quals aquells homes i dones volien transformar la vida, combatre la misèria, reordenar la història. Sabia també que, per molt temps que passàs, les propostes d’aquell gran esforç col·lectiu per la formació de les classes populars encara tindrien validesa. Els primers anys, després de la guerra, quan els pares començaven a organitzar la botiga de roba i merceria, alguns dels representants que venien a casa per vendre’ns el gènere eren mestres que havien estat apartats de l’escola i sancionats per haver cregut massa en els plantejaments de transformació social que la República havia posat a mans de l’escola. El règim sorgit de la sublevació de 1936 els havia considerats enemics. Per això era necessari perseguir-los i assassinar-los, si calia per netejar l’univers nou que sorgia del Movimiento Nacional. Hi havia massa escoles. Havien de tancar-ne i fotre fora els mestres. I llançar els llibres de les biblioteques al foc. La lluita contra els valors que l’ensenyament republicà havia defensat: la tolerància, la raó, el projecte de construir un món més just, més solidari, tot fent servir els recursos que la intel·ligència posa a les nostres mans. A la mare li agradava escoltar aquells mestres depurats que el franquisme havia transvestit en representants de comerç, sentir-los parlar de literatura, de política, de religió. Era com si, a canvi que els féssim una bona comanda, vinguessin a fer-nos una mica de classe particular. A molts d’ells els havien tret de l’escola a la força, els havien fet comparèixer davant un tribunal, els havien suprimit el sou i els havien tancat a la presó. I havien vist com s’emportaven alguns dels seus companys a afusellar.

També el meu pare contava que havia assistit —just a punt de complir els divuit anys— a un míting de José María Gil-Robles a la plaça de toros de Ciutat, dia 24 d’abril de 1932. No es recordava qui l’havia empès a acudir a aquell acte polític; però deia que hi havia molta gent, més de deu mil persones, vingudes amb cotxes, amb el tren, amb carros. Fou una concentració organitzada per la dreta més reaccionària, en ocasió de presentar la Unión de Derechas, el partit que aglutinava l’oligarquia, els aristòcrates i els empresaris que se situaven fora de l’òrbita de Joan March. Combatien els partits obrers, els republicans, els socialistes, els nacionalistes… Defensaven la religió, la família, l’ensenyament privat, la unitat d’Espanya, la propietat privada… Un grup de joves intentà rebentar el míting. Hi va haver tirs enlaire. Potser només varen ser quatre petards; però la gent corria embogida i fugia. El pare deia que ell també va córrer.

La mare havia acudit als mítings que Pere Capellà feia des del balcó de ca na Mena de plaça, la casa on l’agrupació d’Esquerra Republicana local havia obert la seva seu. Va fundar-la, aquella agrupació, don Antoni Mulet, de can Mulet Petit, i aviat tingué un grup d’afiliats significatiu. Aconseguiren que don Toni fos el batle, i construïren les escoles, portaren un metge, don Emilio, perquè consideraven que el titular, don Guillem Verger, no era suficient per a atendre la salut pública. S’hi va enfadar molt. Després de l’alçament militar fou cap de Falange. Don Emilio hagué de marxar al front i abandonà el poble. Els afiliats a Esquerra varen ser perseguits brutalment. En més d’una ocasió em va contar que en Pere vessava entusiasme i encomanava l’energia del jove rebel que era, en aquells mítings; que la gent que acudia a escoltar-lo en quedava fascinada, perquè era agosarat, de pensament sòlid i alhora crític. Era —deia la mare— l’aire del temps. Un dia, en Cion Rosselló, que l’havia conegut a l’Escola Normal i amb el qual havien participat plegats en l’aventura de les missions pedagògiques, em referia aquell entusiasme, la solidesa de la seva crítica, la seva immensa capacitat de commoure la gent que l’escoltava. Però, també, aquella enorme habilitat de provocació. En Cion em contava que, un dia en què hi havia una manifestació de carregadors del port, va trobar-hi en Pere que els feia costat, exaltat com ells. Se’n va estranyar, però volgué preguntar-li:

—Què fas, Pere?

—He vingut per manifestar-me, solidari amb aquesta gent. Ho necessiten.

La proclamació de la República havia propiciat l’aparició d’expectatives de renovació i progrés social. Algú ha escrit que va esser una República de pedagogs, perquè en el teixit polític republicà trobam aquell entusiasme per l’educació que, sorgit de la Institución Libre de Enseñanza, havia penetrat el pensament progressista de l’Estat.

Dins el calaix del bufet de la tia Antonina hi havia un exemplar de la plagueta que contenia les gloses republicanes d’en Pere. La vaig trobar amagada davall un paper d’estrassa que servia de folre al fons del calaix juntament amb altres papers —són papers de fil i canya, fràgils— amb cançons d’elogi a la República. Sobre aquella pedagogia liberal i progressista va caure, implacable, el flagell de la depuració. N’arrabassaren tots els tanys. L’aixecament del juliol de 1936 el va sorprendre a Algaida en període de vacances. Fugí d’amagat, de nit. Arribà a Menorca, després a Barcelona. Primer, exercí de mestre. Ingressà a l’Escola Popular de Guerra i en sortí graduat de tinent. El destinaren a Guadalajara, llavors a Madrid. A les darreries de març de 1939, quan les tropes franquistes entraren a la capital de l’estat, Pere Capellà va caure presoner. Començà, llavors, el calvari, la tortura dels consells de guerra i dels presidis. Presoner a Alcalá, és un home vençut que es refugia en els records i en la literatura. Escriu versos. Vet ací aquest breu poema en castellà, escrit a la presó, que exemplifica el dolor de veure’s «en estrany lloc»: «Cuando atraviesa la luz / los barrotes de mi reja, / quebrándose en una queja / proyecta una sombra en cruz. / Mira si es despiadada / esta suerte en que yo vivo / que hasta la luz que recibo / me llega crucificada».^[21] He recollit altres versos escrits a les presons franquistes, guardats durant anys en secret. Tinc a les mans un poema d’Antoni Cavaller titulat «Espera», escrit al castell de la Mola de Maó, convertit en presó, tot ple de tendresa cap a la dona i als fills que l’esperen…, alhora que l’ofega la derrota. No em sé resistir de reproduir-ne un fragment: «Ya no puedo hallar consuelo / para mi alma sedienta, / el que soñó siempre amores / sólo el odio le rodea; / el que soñó libertades / hoy arrastra una cadena».^[22] Dia 18 d’abril de 1943, la Junta de Disciplina concedia a Pere Capellà la llibertat condicional.

Molts d’anys després —llavors era mestre provisional a l’escola unitària de l’Horta de Sóller, en una vall d’arbres fruiters que arribava al mar—, vaig tenir notícia de les activitats d’aquell petit grup de republicans. Érem quatre o cinc mestres que, cada dilluns pujàvem al tren a fi d’arribar a Sóller abans de les nou del matí: dues mestres destinades a l’escola d’es Celler, un altre que ho estava a l’escola de Biniaraix, la mestra de s’Alqueria des Comte, més gran que nosaltres, obscura de pell i emmelangida per la tristor. Un dia, aquesta mestra, que havia observat en silenci els llibres que llegia sovint en aquells viatges en tren, em va dir:

—Tu saps molt poc de mi. Però tinc ganes de fer-te algunes confidències. Fa poc temps he tornat de l’exili. He viscut més de vint anys a l’Uruguai. M’haurien assassinat, si no hagués partit, o m’haurien tancat a la presó fins que m’hi hagués podrit. He tornat perquè m’ofegava d’enyorament, tot i que allí tinc enterrada la meva mare, que volgué partir amb mi.

Es deia Margarida Rul·lan i feia poc temps que havia tornat, potser un any i mig. Mentre resolia els papers per a reincorporar-se al cos del Magisterio Nacional, havia posat una clínica de nines prop del carrer del Sindicat, en un pis sobre la merceria de can Bet.

—Em vaig comprometre a fons en la lluita política —deia—. Vaig treballar en les missions pedagògiques amb en Pere Capellà, na Cèlia Viñas, en Cion Rosselló. I amb altra més gent, que varen carregar-se pocs mesos després del cop d’estat. És prohibit dir-ne cop d’estat?

Li vaig dir que ho era, que havia estat un Movimiento Salvador. Ens havia «salvat» de persones com ella que estimaven la cultura i pensaven que a través d’ella aixecarien el nivell social, la qualitat de vida, la consciència moral del poble.

Però l’entusiasme d’aquells missioners no s’acabà encara que Madrid suprimís el pressupost. A Mallorca continuaren organitzant representacions de teatre, recitals de poesia, conferències de divulgació. I pagaven les despeses, com ho havien fet sempre, perquè ací els diners pressupostats de Madrid no arribaven, de la pròpia butxaca. ¿No poden considerar-se missions pedagògiques les lliçons que, després de l’alçament de 1936, Andreu Crespí i Josep M. Eyàralar impartien als companys de presidi en la captivitat de Can Mir sobre temes d’història natural i matemàtiques, al caire d’una mort que podia arribar qualsevol nit? ¿No és també una altra missió pedagògica l’activitat cultural desplegada per Cèlia Viñas a Almeria, terra allunyada de remeis, des de l’institut d’ensenyament secundari, on havia anat a parar de professora, a les darreries dels anys quaranta? El convenciment que a través de la cultura i de l’estudi podem prendre consciència de la realitat injusta no havia desaparegut, malgrat la duríssima repressió amb què el feixisme s’acarnissà amb tots els rastres de republicanisme, malgrat les fogueres inquisitorials on varen cremar els llibres de les biblioteques que les missions havien repartit arreu dels pobles. Aquell convenciment vaig trobar-lo al fons de l’ànima d’aquells mestres represaliats que, reconvertits en representants de comerç, acudien a la merceria dels meus pares. També vaig trobar-lo a l’Escola Normal vers la meitat dels anys cinquanta del segle passat. Enmig del drama d’un seguit de professors derrotats, la veu d’en Cion Rosselló s’alçava ferma, convençut que des de l’escola encara era possible capgirar el món.

En una d’aquelles classes d’en Cion vaig sentir a parlar per primer cop d’Emili Darder, el batle de Palma assassinat pels feixistes. Un dia va dir:

—Llavors feia pràctiques a l’Escola Graduada de les avingudes i, de forma inesperada, Emili Darder es presentava a dinar a l’escola. Es preocupava que el menjar que es donava al menjador alimentàs els al·lots que hi anaven. Lluitava per l’excel·lència de l’escola, perquè els fills dels obrers rebessin un ensenyament de qualitat. A aquest batle el mataren.

És bo de veure que les paraules d’en Cion no podien caure en la buidor grisa. Malgrat les fogueres on cremaren els llibres… El professor gallec Anton Costa ha relatat la història de com va salvar-se la biblioteca d’un matrimoni d’inspectors —Manuel Díaz Rosas i Cristina Pol— i dels llibres que aquesta biblioteca contenia. Fou a la localitat de Foz, al nord de Lugo, en una casa de llauradors, prop de Ribadeo. En aquella casa de foravila, propietat de la família de la dona, restaren els llibres d’aquells dos inspectors republicans, malgrat la repressió a què foren sotmesos, a pesar de la depuració. Els llibres —un tresor evocador de 2.350 títols, més diverses col·leccions de revistes, entre elles la Revista de Pedagogía, de Lorenzo Luzuriaga, i altres d’estrangeres— constitueixen la memòria d’una generació d’educadors republicans que les fogueres no pogueren destruir, alhora que ens permeten la reconstrucció de les seves inquietuds. Ferrière, Montessori, Claparède, Giner de los Ríos, Compayré, són els autors d’aquella biblioteca salvada del foc, encallada ran del mar, estranyament vigilada per les gavines. La biblioteca que salvaren les gavines, un tresor evocador que ens parla de renovació pedagògica i educació democràtica.^[23]

La mare contava que, ben davant ca seva, a les portes de ca l’amo n’Arnau, aparegué un paper penjat. Era un matí d’hivern, d’una grisor tènue. El paper estava escrit amb lletres de motlle: «Si gana el Frente Popular, toda España será Asturias». La tenien present, com clavada en un indret del cor, la revolució d’Astúries i la repressió que se’n derivà contra els obrers. Hi enviaren tropes de la Legió, l’exèrcit Regular del Marroc… Els carrers eren plens de morts. La mare em deia que tenien por. Tenien molta por, i l’amo n’Arnau havia penjat aquell paper a la porta de ca seva per fer-los avinent que el desastre podia estendre’s més enllà d’Astúries.

A Emili Darder l’assassinaren un matí de febrer de 1937. Era al cementiri de Ciutat i hi acudí una gernació per veure que el mataven. Aquella gent va aplaudir l’assassinat de l’exbatle i, en saber que finalment era mort, acudiren a can Joan de s’Aigo a celebrar-ho amb xocolata desfeta i ensaïmades. L’horabaixa d’aquell dia —m’ho va contar després de molts anys mossèn Antoni Pons, l’historiador que deixà en testament la biblioteca a l’Institut d’Estudis Catalans perquè no es fiava de ningú de l’illa—, anà a veure’l Miquel Puigserver, autor d’obres de teatre molt populars, aquells anys de la República: L’amo en Cion, En Tomeu de sa Drassana, Es metge nou…, i li va dir, profundament dolgut:

—Don Toni, avui hauríem pogut fer diners, si haguéssim posat un negoci de llogar cadires. Al cementiri hi havia una multitud…

Respecte a la mort d’Emili Darder, n’he sentit algunes versions, no gaire diferents. És sabut que estava molt malalt, que tenia càncer, que s’esforçaren a mantenir-lo amb vida per poder-lo matar, que no s’aguantava dret i hagueren d’asseure’l en una cadira. Li dispararen una bala, només una, i li sortí un fil de sang. Una altra versió, que em va contar Víctor Alomar, fill de Gabriel Alomar, és que assassinaren un mort. Em va dir:

—El metge que l’assistia a la presó no consentí que l’afusellassin i li va injectar una substància que l’enverinà. Va morir pel camí, mentre el portaven al cementiri.

Amb el temps vaig conèixer la seva vídua, dona Miquela Rovira, ferma, fidel, tendra amb la memòria del seu home. Profundament dolguda. Pocs dies després d’aquella matinada de febrer, va rebre el casquet d’una bala amb un paper escrit. Deia: «És el casc de la bala que matà el seu home». Dona Miquela va moure cel i terra per fugir de l’illa. Arribà a aconseguir-ho. Partí amb la filla i se’n va anar a Amèrica. No tornà fins després de molts anys. També he conegut els seus néts. Em regalaren unes fotos del seu avi: en la inauguració de l’escola d’es Coll d’en Rebassa, en l’acte d’acomiadament d’uns al·lots que parteixen a les colònies escolars. Són fotografies una mica pàl·lides que el temps implacable s’entossudeix d’esborrar.

Passat molt de temps, vaig descobrir als porxos de la casa de Llubí —la casa de les ties, que havia tocat en heretatge a la mare de n’Alícia— el llibre d’actes de l’Associació per la Cultura de Mallorca. La descoberta em va commoure. Hi vaig llegir les signatures d’Emili Darder, d’Elvir Sanz, de Francesc de Sales Aguiló, de Guillem Fortesa, i les propostes d’aquells prohoms que imaginaren un país nou i una societat de ciutadans civilitzats i cultes. Vaig confegir una hipòtesi a fi d’explicar de quina manera aquell llibre havia arribat a les golfes de la casa del carrer de Son Bordoi de Llubí. Probablement l’hi havia amagat Joan Sanxo, oncle de la meva dona per casament amb la tia Caterina Alomar. Quan el vaig conèixer, havia estat tancat a la presó i havia vist com assassinaven els seus companys d’Esquerra Republicana, era un home ferit. L’any 1930, en què l’associació havia presentat la seva secció Joventut Escolar al Teatre Líric de Ciutat, ell també hi parlà. Un dia vaig pensar que li agradaria que parlàssim d’aquell temps i li volia dir que aquell llibre s’havia salvat de la destrucció, que no l’havien guardat les gavines com a la biblioteca dels inspectors gallecs, perquè a Llubí, que és un poble del Pla i les terres són seques, no hi fan estada. Però en un racó dels porxos, molt a prop del lloc on per espai de més de trenta anys va romandre el llibre d’actes, hi havia un niu d’oronetes que, cada any, en arribar el bon temps, l’ocupava una parella jove que arribava a l’illa disposada a criar. En sentir-me parlar, l’oncle Joan Sanxo no em va mirar a la cara. La mirada es va perdre en un punt incert i em va dir que no en sabia res, que aquell Joan Sanxo del qual li parlava no era ell.

Sovint vaig parlar amb Encarnació Viñas de la seva germana Cèlia, de la seva poesia, dels seus entusiasmes de joventut, del treball a l’institut d’ensenyament mitjà d’Almeria. Cèlia va morir jove, a la ciutat andalusa. Podríem dir que fou d’un accident hospitalari? Es dessagnà lentament, després d’una intervenció quirúrgica. No hi va haver sang a la reserva de l’hospital per a la transfusió que urgia fer-li i va morir. N’Encarna atribuïa la mort de la germana a l’infortuni i a la misèria de la postguerra. Em record que contava l’entusiasme que havia experimentat na Cèlia a l’estrena a Barcelona —el mes de febrer de 1936, poc abans de les eleccions— de Nuestra Natacha, l’obra d’Alejandro Casona que resumia de forma admirable les inquietuds educatives dels republicans. Llavors el teatre de Casona fou titllat de revolucionari. I en algun informe de depuració signat l’any 1939, es pot llegir que acusaven un mestre per haver dirigit la representació de Nuestra Natacha en l’àmbit del barri on exercia la seva professió i haver participat en la construcció dels decorats. He de dir que, a vegades, he recomanat als meus alumnes la lectura d’alguns textos de Casona, si volien entendre les inquietuds pedagògiques de la República. Obres com La barca sin pescador, La sirena varada, La dama del alba, Los árboles mueren de pie, La casa de los siete balcones…, fan evidents els signes de la utopia educativa. També, les seves contradiccions i les paradoxes que van marcar el devenir històric d’una generació de joves inquiets. L’any 2003, es va complir el centenari del naixement del dramaturg asturià que havia exercit de mestre a la Vall d’Aran, havia estudiat a l’Escola Superior de Magisteri i havia estat inspector d’ensenyament primari. Feia molt de temps que el seu teatre havia estat considerat anacrònic. Una nit en què em trobava a Madrid, vaig anar al Teatro Español i vaig assistir a la representació de Corona de amor y muerte que havien muntat en homenatge seu. Estrenada a Buenos Aires l’any 1955, es tracta d’un drama que recrea la llegenda d’Inés de Castro, la qual, sota el títol Reinar después de morir, ja havia estat portada al teatre per Vélez de Guevara. El príncep don Pedro de Portugal renuncia a casar-se amb la infanta Constanza de Castella, malgrat l’amenaça de guerra que plana sobre ambdós països, i es casa en secret amb la jove que estima, a pesar de la prohibició del rei. Llavors Inés, condemnada a mort per decret, serà executada en absència de l’home enamorat. I entrega el seu coll —el meu coll és de garsa i no us serà difícil capsegar-lo, diu— als botxins. Inés sap que només serà lliure quan ja sigui morta. Més de quinze anys després, quan la Segona República espanyola només revivia en la diàspora, Casona, exiliat a Buenos Aires, reescrivia la història de la jove portuguesa que arribà a regnar després de morir. Qui sap si en les entranyes del seu subconscient, en algun indret obscur del cor, pervivien les imatges de la vella utopia, les ombres de la morta. Les inquietuds d’una època que ens arribaven per mitjà d’aquells mestres castigats que acudien a la nostra botiga de vetes i fils a parlar-nos dels amors del príncep don Pedro de Portugal i la bellíssima Inés de Castro.

La meva escola fou trista. L’edifici, construït durant la República a partir d’un projecte de l’arquitecte Guillem Fortesa, era ample i espaiós, amb les finestres de les classes obertes a migdia per on entrava la llum —no hi havia dies clars ni horabaixes blaus— d’aquell temps obscur. Guard una fotografia de la meva escola: les parets —el marès de les quals havia tret el meu pare a les pedreres d’es Tancat Prim— i les columnes de les arcades són blanques i s’hi veu la cisterna, i el cartell amb lletres retallades de fusta: Grupo Escolar Padre Pou, i els pals de les banderes, i els pins sota els quals em castigaren a repassar les lliçons que no havia estudiat a bastament, mentre els altres al·lots jugaven a banya o a córrer rere una pilota, durant la mitja hora d’esplai que teníem a mitjan matí. Sempre els vaig tenir una devoció particular, a aquells pins sota els quals va créixer la mica de coneixement de què em vaig poder beneficiar en aquella escola, i, passats molts d’anys, un dia en què l’Ajuntament decidí tallar-los de soca-rel perquè els pares deien que provocaven al·lèrgies i estimulaven la picor dels seus fills, en vaig tenir un sentiment com d’enyorança.

Varen caure els pins, i amb ells varen abatre’s les infinites canticeles que havíem frasejat ran de les soques. Molts hi havíem après de conjugar els verbs castellans, hi aprenguérem les parts de l’oració gramatical, els noms que prenien les figures geomètriques, els de les muntanyes més altes de la Terra, la llista de rius que solquen Europa. Quan l’observ, la fotografia, no em sé estar de mirar la primera columna:

—Dins aquesta columna —m’explicava la tia Antonina— hi ha un flascó de vidre amb un paper. Hi són escrits els noms dels homes que van promoure la construcció de les escoles. Els feixistes els mataren a tots. Perquè havien volgut fer una escola, i això era tingut per delicte. També hi ha el nom de l’oncle Jaume Janer. L’assassinaren els «bons al·lots».

I encara avui hi pens, després de tants d’anys. L’escola era ampla i tenia espais diversos: les aules, els tallers, la biblioteca, el laboratori� Però la majoria d’aquests espais eren buits. Algun es feia servir per a amuntegar-hi els pupitres espanyats, un altre l’havien convertit en el magatzem de la mica de llenya que nosaltres portàvem per a les estufes: l’un duia quatre estelles d’ullastre, l’altre, una senalla de clovelles d’ametlla, un sac de carbonissa… Els mestres ens suggerien d’anar a la via del tren, per si els fogoners havien extraviat cap tros de carbó. El recollíem i el portàvem a l’escola. Un dia, tres companys ens perdérem ran de la via. I no anàrem a classe, ni acudírem a dinar. Els pares ens cercaren, preocupats, en veure que no compareixíem. Però retinc a la memòria la llargària de les vies ran de les quals caminàrem durant tres o quatre hores. Es perdien en l’horitzó de la mirada.

Vaig saber d’un mestre que, a la presó de Can Mir, feia una mica de repàs als altres presoners, tots els dies, fins que una nit se l’endugueren al cementiri de Porreres i l’assassinaren. Alguns d’aquells presos tenien fills en edat escolar. Quan acudien a veure el pare, portaven una plagueta perquè el mestre els posàs una mica de feina: comptes, mostres d’escriptura, problemes aritmètics que havien de resoldre. Eren pobres i no es podien pagar el repàs particular. Llavors, a la setmana vinent, el mestre els corregia els treballs. Després que el mataren, les plaguetes quedaren sense corregir. El pare em contava la història del mestre Galià. Era jove i enèrgic, i li resplendia la vida en cada gest. Havia vingut a viure al poble amb els pares, que no tenien ningú a la terra més que aquell fill. Habitaven un pis de s’Aigo Dolça; i, en saber que l’havien depurat, es va posar malalt. No suportava veure’s llençat a la misèria. La seva mare demanava almoina per les cases: dues llesques de pa, una embosta de figues, un tros de xulla, quatre monedes per a comprar la medicina. El pare contava que l’havia vist plorar. En Galià no va resistir-ho. Un matí, el trobaren mort. Havia agafat la corretja del pantaló i s’havia penjat al capçal del llit. No sé què feren del seu cos.

En aquella escola, hi vaig conèixer cinc o sis mestres: el més jove de tots, amb els estudis acabats de poc, era don Toni. Germà del secretari de l’Ajuntament, era l’únic mestre fadrí. Un dia portà la seva al·lota al poble i m’envià a cercar perquè li digués uns versos que havia recitat en una festa escolar, de tan impressionat que estava de la meva memòria. Crec que es tractava d’un poema, llavors molt conegut —«Oda al Dos de Mayo»—, que permetia al recitador alçar qualque crit, manotejar com un predicador i, adesiara, pegar una potada. «Oigo, patria, tu aflicción / y escucho el triste concierto / que forman, tocando a muerto, / la campana y el cañón». Encara me’n record. A la classe de don Toni, no hi vaig anar mai: el sistema de rotació dels mestres no ho va permetre, i m’hauria agradat.

Ara he de parlar de don Alfonso. Era seriós, intel·ligent i hàbil. La guerra l’havia agafat de vacances a València, la seva ciutat, i s’incorporà a l’exèrcit republicà. Acabada la guerra, i passat el període de rehabilitació, de cercar certificats de bona conducta, de presentar-se davant els tribunals i reivindicar el seu dret, tornà al poble i ocupà la seva plaça. Els pares i les mares sospiraven perquè als fills els tocàs aquell mestre. Tenia fama que a la seva classe es treballava molt, que els seus alumnes aprenien més de pressa. A nosaltres ens atreia una cosa especial: era l’únic que deixava fer algun dibuix al quadern de treball i utilitzar llapis de colors, la il·lusió dels colors en un temps de grisors permanents. Don Alfonso era casat amb dona Empar i no tenien fills. Vivien en un pis a devora l’església, a la casa de madò Rosa Beneta, que habitava la planta baixa. Llavors, quan construïren les cases barates, al carrer de Can Reus, en compraren una i s’hi estigueren la resta de la vida, fins que partiren a València, pocs anys abans de jubilar-se. Un dia decidiren impartir classes de batxillerat a casa seva. S’hi dedicaren tots dos, en hores d’excés, quan havien acabat la feina a l’escola pública. El primer alumne que tingueren va esser en Pep Manila, de la nostra família. La seva mare, la tia Maria de can Molla, casada amb l’oncle Llorenç, acudí a parlar amb el mestre perquè acceptàs de preparar el seu fill. La tia volia que fes el batxillerat, però no hi havia diners perquè estudiàs fora del poble: en un col·legi privat o en un institut. Don Alfonso consentí d’emprendre la tasca i decidí, en veure que, després del primer any, l’experiència havia funcionat, acceptar altres alumnes. N’érem cinc o sis: en Jaume Ferratjans, en Miquel Fosca, na Caterina Perugueta, en Miquel Bosso… En acabar el curs ens acompanyava a examinar-nos a fora, primer al col·legi dels franciscans de Llucmajor, poc després a l’Acadèmia Cormenzana, a Ciutat, vora el pont del tren. Les classes consistien a prendre’ns la lliçó que havíem estudiat de memòria als llibres de text i poca cosa més. Estic segur que aquell matrimoni de mestres feren tot quant sabien i, dels guanys que tingueren amb les nostres classes, amb el temps arribaren a comprar-se un biscúter. Gràcies a ells, uns quants al·lots del meu poble vàrem poder estudiar els primers cursos de batxillerat, perquè d’altra manera no ho hauríem fet. Tots érem pobres, igualment, però va haver-hi uns pares que decidiren gastar-se alguns diners perquè els fills estudiassin. Pocs mesos després de començar les classes, tot d’una que se n’assabentaren, dues de les beates més poderoses de la cavallerissa es posaren furioses i criticaren durament la decisió dels meus pares:

—Què s’han pensat, aquests? Per què han posat el fill a estudiar el batxillerat? Què volen? D’on s’han cregut que són?

No consentien que el fill d’una dona republicana s’endinsàs a trescar els camins proscrits de l’estudi. Devien pensar que amb el batxillerat començaven a encendre’s les primeres espires de la revolta.

Don Santiago era el mestre més vell de tots. El record trist, la il·lusió vençuda. La guerra el va aplegar a l’escola de s’Aranjassa. També el varen depurar. No va acceptar l’ordre i es va fer fort. Passat el temps, a l’Escola Normal, un professor estrany i subaltern de Pedagogia, el senyor Pano, em va parlar d’ell. I s’hi enrabiava, només de parlar-ne. Em va dir:

—El governador civil em va comissionar per tancar-li l’escola. No en volia sortir; però el vaig treure a la força.

Hagué de defensar-se davant el tribunal de depuració i, finalment, li varen permetre de fer escola. Vingué al poble. Tenia una família. Em record de la dona, de les filles. Ho passaven magre, però ell s’enginyava a fer classes particulars, als vespres. Acudien a la seva escola nocturna, només per tres o quatre mesos, durant el temps que necessitaven per a enllestir els papers, aquells que es disposaven a partir a Veneçuela. Aprenien de fer quatre comptes, d’estampar la firma i de redactar una carta; per si volien escriure a la família. Quan s’acomiadaven de don Santiago, estaven il·lusionats —l’emigració era una de les poques il·lusions que els eren permeses—, i marxaven contents, decidits a guanyar-se el món.

L’altre mestre era don Joan-Andreu. La gent no volia que els fills hi anassin a escola, perquè deien que només ensenyava a fer pajaritas i a criar cucs de seda. A mi em va tocar durant dos o tres cursos. També havia portat la família. Li agradava molt la mecànica radiofònica i sovint tenia un aparell de ràdio desmuntat sobre la taula amb què fer provatures. Era estrany, com llunàtic. En altres ocasions ho he explicat: vaig aprendre de llegir perquè el mestre es va separar de la dona. Era, llavors, un infant distret que s’encantava amb les pròpies imaginacions. Potser, perquè no tenia altra manera d’escapar-me de la realitat. Fèiem servir la cartilla Rayas, impresa sobre paper vell, com brut. I, per què havia de saber llegir? El mestre em feia seure al seu costat, començàvem per les primeres pàgines i, tot d’una, el meu cap se n’anava cap a un altre espai. En veure’m com absent, la mirada posada en un altre món, m’aferrava una clatellada que em feia tornar a la realitat, però aviat me’n tornava a escapar. Llavors enviava a cercar la meva mare. Li deia:

—Aquest al·lot va com ressagat i no aprendrà mai de llegir. No res el distreu. Provi a ca seva de fer-li fer una mica de pràctica.

La mare em feia seure en una cadira baixa al seu davant, estenia la cartilla sobre la falda i iniciàvem la lectura. No arribàvem a llegir quasi res. El pensament se’m tornava a escapar més enllà dels núvols. I la mare tornava a pegar-me una clatellada que em feia caure el cap. No sé si en aquella plana de lectura, justament hi deia: mi mamá me mima. Un dia el mestre no es presentà a l’escola. Havia fugit i havia abandonat la dona i els fills. Ningú no en volia parlar davant els al·lots, però deien que se n’havia anat amb una altra dona cap a Barcelona.

—Han dit que s’ha embarcat —afirmaven.

—És a Barcelona?

Barcelona era per a la gent del poble una ciutat exòtica, allunyada en l’espai, un lloc de perdició. Ho especificava una vella cobla que a vegades vaig sentir cantar. Feia referència a la vinguda a Mallorca del rei Alfons XIII, acompanyat d’Antoni Maura, i a la presència pels carrers de na Simona, un personatge popular que formava part de la petita mitologia ciutadana. La cançó deia: «Quan el rei va arribar a Palma / i va veure na Simona, / va dir a don Toni Maura: / “Oh quina al·lota tan mona!”. // Don Toni Maura va dir: / “Ell li diuen na Simona, / que ven castanyes a plaça / i cocos de Barcelona”». Barcelona era, ja ho veieu, la ciutat d’on duien els cocos. Doncs aquell mestre s’escapà a Barcelona amb una marxanda. N’enviaren un altre perquè el substituís. Era jove i degué pensar què podia fer en el temps en què s’estaria al poble: quinze dies, un mes, dos o tres, fins que don Joan-Andreu tornàs a comparèixer. Decidí d’agafar el grup dels més retardats i insistir en la pràctica de la lectura. Em va dir:

—En tornar el mestre, has d’haver acabat la cartilla.

I m’hi vaig entossudir. Aquell mestre m’havia donat un motiu pel qual pagava la pena d’aprendre de llegir: en tornar don Joan-Andreu li havia de demostrar que havia avançat. Un diumenge anàrem al cinema i em vaig posar a recitar les lletres dels títols en veu alta. El pare no sabia avenir-se’n, i deia:

—Aquest al·lot ja sap llegir.

Les lletres corrien de pressa sobre la pantalla. El pare insistia:

—Hem de veure si consentiràs que t’escapin. Fes via, de pressa!

I aquest fou l’únic exercici de velocitat lectora que vaig fer mai.

Per a la gent del meu carrer era important, això de llegir de pressa, a la correguda. Un fill de can Carles, dues o tres cases més amunt de ca nostra, era metge —un metge prestigiós i admirat—, don Jaume Munar, el metge Carles, que tenia una clínica a Ciutat construïda, com moltes escoles, per l’arquitecte Guillem Fortesa. Doncs afirmaven que la saviesa li venia perquè era capaç de llegir sis línies a la vegada. Totes sis simultàniament.

Don Joan-Andreu va tornar, poc temps després, penedit. Una de les primeres decisions que va prendre fou fer-me comprar la segona cartilla.

La tia Antonina, que no sabia llegir ni escriure, m’ensenyà els números trencats més fàcilment que no els mestres.

—Imagina’t —em deia— que tenim una ensaïmada i n’hem de fer parts. Si en feim dotze i a tu te’n toca una, això és ben poca cosa. En canvi, si només en feim dues i a tu te’n correspon una, això vol dir que et menjaràs la meitat de l’ensaïmada.

La tia volia que el mestre em tingués consideració, que m’ajudàs a estudiar, que em tingués una atenció especial. Me’n va tenir. Li enviava un saquet de farina, i el mestre en tenia alegria perquè aquell dia podien fer un pa, una coca amb verdura… Ens arreplegava davant la pissarra i fèiem com si fos mitja lluna. Ens explicava les lliçons de matemàtiques i omplia la pissarra de números. Fàcilment ens distrèiem. Llavors en feia sortir un de nosaltres, li posava el guix entre les mans, i li preguntava. En comprovar que no havia entès res del que havia explicat, el mestre començava a colpejar-li la cara, a pegar-li pel cap i a cridar, mentre s’encenia de ràbia i tornava vermell. Com que volia ajudar-me, em feia sortir a la pissarra un dia i un altre… I la tia, vinga enviar-li saquets de farina a fi d’excitar-li l’interès vers meu. Un desastre. Gairebé tots els dies de la setmana em tocava rebre l’apallissament del mestre entossudit que avançàs en els estudis. Fins que ho vaig dir a la tia.

Durant l’estiu, perquè no m’estàs quasi tres mesos sense obrir els llibres, anava a les classes de repàs de dona Lina, la senyora del caporal de la Guàrdia Civil. Fèiem les classes a la seva casa, adjunta al quarter. Em tenia en una gran estima i sovint convidava les senyores dels guàrdies a l’hora en què em demanava la lliçó de memòria, perquè volia que sentissin la fluïdesa de la meva eloqüència. Em prenia el llibre i, en fer-me el senyal, començava el recitat com si fos una màquina. Per tota la casa hi havia senyores amagades que m’escoltaven. Un dia, de manera impensada, sortiren de l’amagatall i m’aplaudiren. Em vaig avergonyir, rodejat de civileres. Dona Lina estava molt grassa. La cosa que més li agradava era explicar-me històries de la seva vida. Un dia em va contar que el seu home havia estat destinat a l’illa de Cabrera i que hi havien viscut alguns anys. En parlava com d’un paradís. Sobretot de la cova blava, transparent i nítida, lluminosa. Llavors em deia que no hi havia pogut entrar mai, per massa grassa que estava, que tot el que en sabia li ho havien contat els pescadors.

En un dels últims textos, publicat pocs mesos abans de la seva mort, La chambre claire. Note sur la photographie,^[24] Roland Barthes inicia el seu discurs tot dient que «un dia, fa molt de temps, em va caure a les mans una fotografia de Jérôme, el darrer dels germans de Napoleó». L’autor justifica la sorpresa de descobrir aquella fotografia perquè observa en el retrat «els ulls que varen veure l’Emperador». A Barthes el commou la mirada de Jérôme Bonaparte perquè aquells ulls han vist Napoleó i en guarden el record: el temps aturat, la plasmació d’allò que fou. A vegades m’ha succeït que m’han commogut els ulls d’una persona, només per la gent i les coses que han vist. No sé si hauria d’escriure: per la gent i les coses que aquells ulls han mirat. Aquell dia d’agost en què els feixistes s’endugueren set homes del poble a matar al cementiri de Manacor, unes quantes dones —no vull dir quines eren— llogaren un cotxe perquè les portàs a son Coletes. Volien veure amb els ulls propis que els mataven. Una d’elles va dir: «Vull assegurar-me que maten els Tirons. Ho vull saber cert, vull veure-ho amb els meus propis ulls», tant era el seu odi. Retornaren al poble tranquil·les, tot s’havia complert. Des d’aquell dia portaren a la mirada les imatges del crim. No he estat capaç d’oblidar-me’n. Una d’elles va viure molts d’anys. A vegades vaig trobar-la pel carrer. Mai no he pogut de deixar de pensar-hi: aquests ulls varen veure aquella misèria. Aquests ulls varen veure com els portaven davant la paret, els disparaven a les cames, els remullaven de benzina i els calaven foc perquè no en quedàs rastre. Aquests ulls els han vist cridar desesperats, aquells homes. Aquella dona tenia els ulls petits i verds, d’un verd opac i brut.

Vaig entrar a l’escola del poble —el Grupo Escolar Padre Pou— el mes de setembre de 1947. Tenia sis anys i havia deixat l’escola de les monges, al carrer del Laberint, la costura —sempre se’n va dir «anar a costura»— de sor Victòria. Mai no vaig saber qui era el pare Pou, fins molts d’anys després. Probablement no ho sabia ningú: ni els mestres, ni aquells que havien posat el seu nom a l’escola. Ens havien dit que era jesuïta i un savi. Poca cosa més. Havia nascut a Algaida, dia 21 de juny de 1727, fill de pagesos sense cap instrucció escolar que es dedicaven a conrear les seves terres. Vull dir que eren pagesos que posseïen suficient patrimoni per a viure «dins lo seu», que no els era necessari el conreu de les finques d’altri, obtingudes per contracte de lloguer o a mitges. Es diu que l’entorn familiar no era propici als estudis. Però la gent contava, com si el desig per estudiar la gramàtica llatina fos escrit en la seva naturalesa, que, de ben jove, un dia en què llaurava prop del camí que mena a Ciutat, en una mà el mantí de l’arada, en l’altre un llibre de gramàtica, el va veure el canonge Seguí, que el va dur a ca seva i li procurà la primera formació. Aquesta història que explica, com si fos un conte antic, els orígens intel·lectuals del pare Bartomeu Pou, la conten gairebé tots els qui s’han ocupat d’aproximar-se a la seva vida i d’estudiar la seva obra: el pare Miquel Batllori, fra Lluís de Vilafranca, Alexandre Font… Ningú no s’esclareix, emperò, a l’hora de saber com s’afeccionà a l’estudi de les llengües clàssiques i quin fou el procés que seguí, ni com hi tingué tanta habilitat. En una carta de Josep Finestras dirigida a Gregori Maians, s’hi diu que el llatí del pare Pou arribà que semblava una llengua natural, no apresa per mitjà de l’estudi. Amb el temps vaig saber algunes coses més sobre la seva vida i la seva obra: ingressà a la Companyia de Jesús, féu estudis a la Universitat de Cervera, fou destinat a Tarragona i, posteriorment, desterrat a Calatayud, castigat per haver-se enfrontat amb excés d’acritud als «pares rancis», als quals oposava l’ús del llatí clàssic —especialment de Ciceró— a l’hora d’escometre els estudis de la Filosofia. Va esser perseguit, doncs, per la valentia amb què s’acarà als vells esquemes, pels afanys renovadors que definiren la seva obra i la voluntat de reforma dels estudis de la llengua i la cultura clàssiques. Fou europeista i va combatre l’immobilisme caduc. Posà al servei de la causa modernitzadora de la cultura la seva gran capacitat dialèctica, el discurs contundent. Digueren que tenia el temperament de foc: igneus spiritus, sempre disposat a activar-lo en defensa de l’estudi rigorós. El mes d’abril de 1767, en executar-se l’ordre d’expulsió dels jesuïtes, el pare Pou era a Mallorca. S’embarcà en el vaixell del capità Antoni cap a Sardenya, i recalà a viure als Estats Pontificis. Hi passà fam i misèria, fins que aconseguí la protecció del cardenal Antoni Despuig, per al qual escrivia discursos i ordenava la documentació. Malgrat l’amistat que els arribà a unir, el cardenal mai no patrocinà la publicació de cap de les seves obres. No era cosa d’oblidar que era un exjesuïta. Abans s’havia oferit a Nicolau Villalonga per si volia que li escrivís la història familiar, i al capità Antoni Barceló, un poema èpic en llatí clàssic on es contassin les seves proeses marítimes i les matances de moros. Ni un ni l’altre no acceptaren l’oferiment. Retornà a la seva vila d’Algaida i allí va viure a la casa de la seva germana Antonina fins a la mort. Conten que, fins al final, va continuar l’estudi del llatí, cada dia, fins que, entrada la nit, encara estudiava a la claror d’un llum d’oli de quatre blens.

L’any que vaig ingressar a l’escola que portava el seu nom, hi va haver una festa davant la casa on havia viscut, al carrer de la Unió —però la gent en deia el carrer de Ca’s Colaus, car d’unió no n’hi havia hagut gaire mai, al poble. Posaren una làpida commemorativa a la façana i, com si ara el veiés, hi havia un cadafal voltat de murtra, tot de capellans que predicaven damunt l’entarimat. No em record què deien. Només, de la llum clara d’aquell dia d’estiu, del sol que envermellia les cares, del perfum de la murtra.

Em vaig entossudir d’entrar al seminari diocesà. Un dia, amb en Francesc Ramis del forn de can Floquet decidírem anar a parlar amb el rector Adrover. Li vàrem dir que ens agradaria estudiar de capellans. Era la tarda d’un diumenge d’estiu. Ens féu passar al jardí de la rectoria i ens convidà a seure. Devíem tenir deu anys, no gaire més. Ens va estranyar que no ens preguntàs si sabíem les oracions. Ens demanà d’on érem i què feien els nostres pares. Llavors ens féu recitar les taules de multiplicar, sobretot la del nou. Nou per set? Seixanta-tres, dèiem nosaltres. Nou per nou? Vuitanta-un. En Francesc ingressà el setembre proper, tot just havia complert onze anys. A mi, els pares em feren esperar a l’any següent. Vaig continuar les classes amb el mestre i em vaig examinar de primer de batxillerat. Quan vingué l’estiu, perquè havia d’entrar en començar el curs, em convidaren a una colònia escolar dirigida als seminaristes menors. Es féu al preventori de son Serra, al local de l’antiga escola, reconvertit en un centre assistencial per a infants malalts. El franquisme havia creat aquests centres vers la meitat dels anys quaranta amb la finalitat de prevenir les malalties infeccioses i facilitar una vida saludable —l’aire net, el menjar suficient—, als al·lots desnerits. N’he llegit històries, d’aquests preventoris, que fan referència a la pedagogia repressiva que s’hi aplicava. L’edifici disposava de les instal·lacions per a organitzar-hi una colònia: el dormitori, les cuines, les sales de classe, la capella. Ens hi estiguérem una setmana. Les nits, després de sopar, fèiem una mica de festa: recitàvem versos, contàvem acudits, cantàvem cançons d’absurds. Una d’aquelles nits em vaig atrevir a recitar Las Moscas, una faula de Félix María Samaniego que m’havia ensenyat una monja del convent del meu poble. Figurava que era un al·lot que sortia a recitar aquells versos i no se’n recordava, repetia i repetia… «A un panal de rica miel…», fins que rompia a plorar de vergonya. Tingué un gran èxit i ja no em vaig separar de la faula durant el temps —escàs— en què vaig habitar al seminari menor. Quan hi havia una festa, si havíem de fer una representació de teatre, no m’escapava d’interpretar el petit monòleg. Estàvem al carrer del Socors, en unes dependències cedides pels frares agustins. Havíem de portar de casa un matalàs i la roba necessària per al llit, un peu de ribella, un pitxer de llauna, un poal per a l’aigua bruta, una galleda per als peus, una bossa per a la roba, una taula per a l’estudi, un santcrist… I una gàbia per a guardar-hi el menjar que em portaven de casa: una llonganissa, un setrill d’oli, un tros de formatge, una capsa de figues seques, perquè el berenar dels horabaixes no entrava en la manutenció del seminari i sobrevivíem gràcies a les gàbies. Llavors el pare havia encarregat al forn d’allà a prop que em duguessin un llonguet tots els dies. Teníem les gàbies en una habitació fosca, vora la capella. D’aquell racó en sortia una olor pútrida, l’olor dels menjars que guardàvem, sovint a punt de descompondre’s. Però tot l’edifici en feia, d’olor: l’olor dels matalassos d’aquells qui, en ocasions, s’orinaven al llit, l’olor de la cuina, de reclòs, de floridura, de suor freda. No sé quants érem, potser més de cent. Allà s’hi ajocaven els tres primers cursos dels estudis eclesiàstics, els anomenats llatinistes. La sala d’estudis era al vell saló d’actes, amb un escenari des del qual ens vigilava el prefecte, un seminarista major que tenia la responsabilitat de mantenir l’ordre, de castigar-nos quan ens trobava en falta: si descobria que xerràvem d’amagat, si giràvem el cap, si… La jornada començava de bon matí. A les sis i mitja el prefecte es plantava enmig del dormitori i deia, la veu enèrgica: «Benedicamus Domino». Saltàvem del llit, ens mig vestíem, ens rentàvem la cara, plegàvem els llençols, doblegàvem el matalàs… A les set érem a la capella per a la meditació. Llavors compareixia el director espiritual, don Guillem Payeras, sempre obsedit amb la castedat. Tant, que vaig arribar a confessar-me de pecats que no havia comès. No sabia que existien i en sentia la culpa. La càrrega de culpa que alimentaven per tenir-me sotmès. La primera vegada que vaig sentir a dir que una parella d’enamorats podia estimar-se a l’empara de la lluna, fou en una d’aquelles meditacions. Era un matí d’hivern i encara era fosc. Decidí parlar-nos de Luter. Ens contava que havia penjat els hàbits de frare i s’havia ajuntat amb una monja. Una nit d’estiu, en una terrada, observaren el cel ple d’estels, la lluna plena. Ella va dir:

—Mira la lluna. El cel és estelat, és bell…

I Luter va respondre:

—Sí, pero no es para nosotros.

Ningú no es va alarmar que fes parlar Luter en castellà. Potser fou per influència del cinema o dels serials radiofònics. Havia fet que ens afiguràssim l’escena: un frare herètic i una monja, de nit, en una terrada sota els estels comprenien que el cel no era per a ells. Preferiren estimar-se a la terra. Però Luter havia tingut el càstig més horrorós que pot esperar un pecador: allargassat al llit de la mort, entregà l’ànima alhora que es menjava amb les mans els propis excrements. El mateix final, un altre matí, igualment l’aplicà a don Manuel Azaña. A mi em va saber greu, perquè a ca nostra en parlaven amb admiració, sobretot la mare. Don Guillem es recreava en els detalls. Perdut en l’exili francès, el president de la Segona República morí enemistat amb Déu, la boca plena de merda. També, un altre dia, arribà a la capella desbocat d’entusiasme: Ióssif Stalin havia mort, mentre es menjava a grapades les deposicions del ventre. Era dia 5 de març de 1953. El vent del matí xisclava pel carrer del Socors.

Després de la meditació, la missa, que oficiava don Miquel Montcades, el rector, més refinat que el director espiritual i, segons semblava, més discret i sever. Coincidien en l’actitud repressora, en la incapacitat per a la més mínima inquietud pedagògica. Hereus d’un sistema antic, mai no varen fer res per a ajustar-se a cap moviment renovador. Ni tan sols se’ls acudia pensar que podia haver-hi altres camins dirigits a la formació d’uns al·lots que asseguraven que volien seguir els estudis eclesiàstics. És segur que la vocació que vaig sentir era fràgil, inconsistent. Una ànsia —no sé què se’n pot dir— construïda des de la coerció i la violència, presents al paisatge moral dels meus anys d’infant. El rector, a més, era el nostre professor de Gramàtica castellana. Ens ensenyava sintaxi i seguia per a les explicacions i els exercicis els llibres de Luis Miranda Podadera. Li vaig tenir por. Era una por estranya. També en vaig tenir al director espiritual; però no era la mateixa por, perquè aquesta em produïa angoixa, i em desvetllava el sentiment de culpa. L’amenaça d’expulsar-nos planava sobre les nostres vides. Llavors la gent diria: «L’han expulsat del seminari…». I els companys: «L’han expulsat». La idea de l’expulsió era terrorífica. Un d’aquells matins, després de la missa, don Miquel Montcades ens féu una proposta. Ens havien parlat de fer una excursió al santuari de Lluc que ens havia de costar tretze pessetes. El rector ens va dir:

—Els al·lots de l’illa s’esforcen a recaptar diners pel seminari nou i entreguen els seus petits estalvis. Seria oportú que els seminaristes menors fessin un gest de compromís i s’adherissin a la campanya que ha promogut el nostre bisbe: «la campaña del ladrillo». Podríem, doncs, sacrificar l’excursió i entregar el seu cost per a les obres.

Ningú no deia res.

Insistí:

—No penseu que vulgui obligar-vos, per això farem una votació. Repartiré un tros de paper a cada un i vosaltres hi posau què voleu fer. Si decidiu d’anar d’excursió a Lluc fareu un rotlle; si pensau que és millor donar els diners per a l’obra del seminari, posareu una creu. D’aquesta manera ningú no sabrà quin és el vostre vot, perquè no hi haurà ningú que pugui reconèixer la lletra si no heu d’escriure res.

Repartírem els fulls de paper, i cadascú escriví la seva opció. Plegàrem les paperetes i les entregàrem. L’endemà sabríem el resultat. Però ningú de nosaltres no sabia en què consistia una votació. No ho havíem fet mai i vàrem aprendre-ho aquell dia. Al poble es parlava d’eleccions i de vots com d’una mala cosa. Sobretot, en parlaven malament els capellans, els feixistes i la gent beata. La padrina Llucia contava que, en temps de la República, les dretes del poble compraven vots per quatre diners, per un favor, per una barcella de blat. I acudien a Pina i a Randa. La padrina sabia cançons que ho contaven: «Quants en dus, quants en dus, quants en dus, / quants en dus, quants en dus, quants en menes? / O són set o catorze dotzenes / tots quants n’hi havia, no n’han quedat pus». Després de la missa, anàvem al refectori i preníem una tassa de cafè amb llet i un tros de pa. Eren unes tasses de llauna, grans. Tornàvem al dormitori i fèiem el llit. El prefecte els repassava un per un i castigava aquells que havien deixat una ruga al cobertor, el coixí mal posat, el doblec del llençol una mica tort. A les nou del matí iniciàvem les classes.

Vaig posar una creu i alhora un rotlle. No havia estat mai a Lluc i em va parèixer que els pares no em posarien un entrebanc, si es decidia fer les dues coses. En tot cas podia recórrer a l’auxili de la tia Antonina. És clar que això desbaratava l’estratègia del rector: es tractava de dir-li al bisbe que els seminaristes menors havien sacrificat la seva excursió… M’afigurava que Lluc, entre muntanyes, era un territori idíl·lic. Allí l’aire era net i la terra exhalava sentors de bosc, d’alzines, de murta. Lluny de l’atmosfera enrarida del seminari, de la pudor de culpa i pixum.

L’endemà, després de la missa, el rector ens comunicà que quasi tots havien posat una creu, que només quatre havien fet un rotlle. El resultat era a favor d’entregar els diners per a les obres del seminari nou. No en va parlar més. Havia guanyat. Tot just va retirar-se comparegué don Guillem, el director espiritual, furiós. Caminava atrafegat, com a punt d’envestir, les passes llargues, els ulls que li saltaven. Era com si arribàs un elefant. Havia pensat: «He de saber qui són aquests quatre». Es plantà davant l’altar i inicià la seva estratègia:

—La meva enhorabona als quatre que han posat un rotlle a la papereta. Aquests són dels meus. També crec que és millor d’anar a Lluc i tornar la visita a la marededéu que, només fa dos anys, en peregrinar arreu de l’illa, vingué al seminari i sojornà dos dies entre nosaltres. Què és això de negar-se a visitar la mare que ens espera…? Enhorabona! Aquests són dels meus, que es posin drets aquells que han posat el rotlle…

Quatre desgraciats ens alçàrem del banc. Quan ens tingué a tir, començà l’escarni:

—Així que vosaltres preferiu anar a Lluc? Tots els al·lots de l’illa donen els seus quatre cèntims per al seminari nou i vosaltres preferiu anar d’excursió. Vegeu-los, aquests quatre que es volen passejar. No em pensava mai que n’hi hagués un, només un de traïdor. I vet ací que n’hi ha quatre.

Espolsà la mala llet sobre aquells quatre que hauríem preferit anar d’excursió i respirar l’aire blau de la Serra. No hi havia estat mai. La meva gent —el pare, la mare, la padrina Llucia—, en parlar del terme de Muntanya, era com si parlassin d’un altre món: més dur i injust que el nostre, tot d’oliverars freds, sovint nevats i camins de mala petja que s’enfilen pels costers. Les dones del Pla es llogaven per a collir oliva a les possessions de muntanya per quatre diners i dues gerres d’oli. La meva mare va anar-hi un hivern i el fred féu que cessàs de tenir la menstruació, van inflar-se-li les cames i els nusos dels dits de les mans se li ompliren de sedes. La padrina Llucia començà a anar-hi que encara era una nina. Un dia va passar la carrossa de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria i les al·lotes varen córrer per veure’l de prop. Els tirà dues embostes de peces de quatre, que aplegaren dins la pols del camí. Un altre any, llavors la padrina era una bergantella, hi va morir una jove del poble, na Margalida Servera, d’una pulmonia, i l’enterraren al cementiri de Sóller, sense que els familiars arribassin amb el temps necessari per a veure-la morta. L’enamorat féu que un glosador compongués per a ella un glosat de tristor.

El director espiritual continuà les invectives contra els quatre traïdors. Ens féu sentir una culpa infinita. Vaig tenir ràbia, i por. Però no vaig plorar. Ens va dir que ens asseguéssim. No vaig esser capaç d’entendre-ho. No n’he estat capaç mai. Eren joves i no tenien la més mínima inquietud. Repetien els vells patrons que creien immutables, les pautes de sempre. Lentament, apreníem a posar el coll tort. I a alguns els creixien les beates sota els genolls, com un tendrum davall la pell, que semblava que duies un cranc aferrat. I eren ells que tenien cura de la nostra formació, de procurar la nostra formació moral. El sentiment del que és just, la més gran de les conquestes de l’home. Sovint, el director espiritual ens introduïa als paisatges de la por per mitjà dels exemples. Eren històries de pecadors empedreïts. La d’un jove que, en anar-se’n al llit, trobà un paper sota el coixí que deia: «¿Y si murieras esta noche?». Partí a confessar-se. Les esglésies ja eren tancades i els confessors dormien. Trucà a la porta d’un vicari i féu que es llevàs del llit. Li vomità a sobre tots els pecats i se’n tornà a ca seva. L’endemà el trobaren mort, i fred. I aquella altra d’un home pel qual celebraven l’ofici de difunts de cos present. De sobte, s’alçà del taüt només per dir: «No pregueu per mi perquè sóc condemnat». I alhora se sentí olor de sofre i renou de cadenes. A l’interior de les cambres on algú havia mort en pecat mortal senties per molt de temps el fregadís de les anelles de ferro, el soroll de les cordes, els gemecs. I també la història d’un jove que s’alçà del fèretre i es dirigí a la mare: «Si no m’haguéssiu malcriat, ara no cremaria a l’infern…». Mossèn Payeras arribà a treure’s una paraula per a definir l’estat d’aquells que vivien en pecat mortal: «empecatats», carn d’eterna condemna. L’estat de pecat era allò que els definia, la seva marca. I vaig arribar a un punt que després d’orinar, només perquè m’havia aguantat el penis amb els dits, pensava que havia comès un pecat mortal. Perquè només existia un pecat, pel qual aquells capellans estaven obsedits. Quan et confessaves que havies comès actes impurs, els donaves un pessic de felicitat, una mica de gust.

Llavors deia:

—Aquells que, havent combregat, senten que se’ls aferra l’hòstia al paladar, que no es quedin tranquils. Potser estan en pecat mortal i Crist es renega d’entrar al seu cos.

I a mi em succeïa cada matí. I pensava que era difícil, potser massa difícil, viure en gràcia de Déu.

El rector Montcades tenia la pell fina, estirada, el nas prim, desmaiades les mans. Una de les seves debilitats, la més visible, era la direcció espiritual de les senyores una mica estufades. Sovint podies veure’l a la sala de visites, la porta oberta, reunit amb la mare d’un o altre seminarista procedent d’una família rellevant. Podia esser la senyora d’un apotecari o d’un metge, la dona d’un militar de graduació. Acudien a preparar-se per esdevenir mater sacerdotis i ell agombolava la seva espiritualitat. Les altres mares no li interessaven. La gran majoria érem fills de dones treballadores i les nostres mares feien feines al camp, anaven a fer jornals per les cases, cosien la roba dels pagesos, repuntaven als tallers de sabates, s’ocupaven dels petits negocis familiars. Però aquelles senyores —només algunes, car pocs fills de casa bona estudiaven al seminari— arribaven amb l’abric de pells, el monyo alt, la cara lleugerament retocada pels cosmètics. No sé què els deia.

A les nou del matí començàvem les classes. La primera de totes, a l’hora en què la ment és més clara, la de Gramàtica llatina. El professor, don Antoni Esteve, era un capellà pagès convençut que la lletra —en aquest cas el llatí— entra a força de crits i bastonades. Apreníem les declinacions, la conjugació dels verbs, el gènere dels substantius, els pretèrits i supins… Ens feia fer complicats exercicis de composició per als quals ens permetia utilitzar el diccionari de Raimundo de Miguel i, qualsevol dia, sense que poguéssim preveure-ho, ens portava al menjador per a un examen improvisat del qual en dèiem una «repentina». Arribava a les classes i ens plantejava un seguit de qüestions de gramàtica que només sabia en Miquel Ambròs, el més llest, tant, que alguns professors arribaren a sospitar que tenia ciència infusa, que posseïa el saber innat, no adquirit per mitjà de l’estudi. Quan qualsevol de nosaltres no sabia respondre, don Toni treia un garrot del calaix de la taula, ens feia parar la mà i es desfermava a bastonades. Sovint s’aixecava dret i així, lliure d’impediments, ens podia pegar amb més eufòria.

—Para la mà!… Para la mà, dic!…

I posaves la mà a punt perquè descarregàs el furor d’una brutalitat incomprensible. Amb tant com em distreia, així que el pensament fugia de la classe, em féu parar la mà moltes vegades.

—Para la mà!…

Una vegada, quan tot just descarregava el bastó, vaig arrufar la mà i pegà a la taula. Tothom va riure i se sentí burlat. Es va encendre, el nas vermell, els ulls que espirejaven.

—Para la mà!… Para la mà!… Para la mà!…

Em va pegar per quatre o cinc vegades. Però no vaig plorar. El dolor em fiblava. Acabà la classe, tenia el palmell inflat i em tornava blau. Ho vaig dir al prefecte. M’envià a les monges, que s’ocupaven de la cuina. Em varen dir que posàs la mà una estona sota l’aigua calenta que rajava d’un grifó. I durant uns quants dies vaig tenir la mà blava.

Els professors de llatí —n’hi havia un a cada curs, durant els tres primers anys— tenien una manera pròpia d’exercir la tortura. Don Toni Esteve era el més primitiu: vinga garrotades damunt les mans, i crits, fins que la saliva —potser era l’esperma furiós que saltava— li sortia per les rebaves de la boca. A segon curs, ens impartia les classes de llatí don Miquel Amer. No tenia garrot, ni t’obligava a parar la mà, ni s’enfadava. Si no eres capaç de respondre les seves preguntes, et feia pujar a la tarima, t’agafava per una orella, somrient, i et doblegava el cap fins a la taula. Però mentre et tenia agafat per l’orella, amb la mà que li quedava lliure et fotia una pessigada que et prenia l’alè. Et pessigava amb la punta més extrema dels dits, quasi amb les ungles, i era com si t’hagués picat una abella. Amb el professor de tercer curs, el senyor Francesc Suàrez, ja no hi vaig anar. Però des de la classe de segon sentíem els crits i les tortures que infligia als alumnes. Li agafàrem por. Sabíem que, si ens esforçàvem a aprovar el curs, en l’horitzó de l’any que vindria ens esperava aquell simulacre d’infern, espantós i sàdic. Potser estaven malalts. El senyor Suàrez era fill d’un guàrdia civil i es deia que aplicava les tècniques de tortura que havia après del pare. Hi havia un bon raig de sadisme en els interrogatoris a què sotmetia els alumnes. I pegava amb ràbia a les mans, als braços, als genolls, alhora que feia crits, com si fos un animal malalt.

Després de les vacances de Nadal, aquell primer curs, ens vestiren amb la sotana i la faixa. Fou en el transcurs d’una cerimònia solemne a la qual assistiren les nostres famílies. Cantàrem: «Veni Creator Spiritus, / mentes tuorum visita…». I el rector ens va dir en el seu exordi que aquell dia havíem iniciat el camí de la santedat. Durant tres dies vàrem fer exercicis espirituals. Tornaren a parlar-nos del pecat, de la mort, de l’infern… I havíem de confessar-nos de bell nou.

—És necessari que faceu una bona bugada —advertia el senyor Payeras.

La bugada era la metàfora amb què es referia a la confessió.

—I no hi heu de plànyer el lleixiuet ni el sabó… Una bona bugada. Que es netegin els pedaços bruts. Perquè sé de cert que en qualque racó de l’ànima encara us queda algun pedaç brut… El més brut. El que no gosares a dir quan et confessares l’última vegada. I has consentit a viure en pecat mortal, enfangat en un sacrilegi…

Érem a prop de la festa de Sant Josep i aquest dia se celebrava el dia del seminari. Ens distribuïren per les parròquies de Ciutat i ens aprenguérem un sermó de memòria. Encara me’l sé, aquell sermó, que havia escrit el senyor Montcades: «Hermanos míos: Con más ilusión que nunca, venimos este año a hablaros en el gran día del seminario. ¿Y sabéis vosotros cuál es el motivo de nuestra ilusión y de nuestra alegría? La próxima inauguración del nuevo seminario menor para el curso que viene. Sabemos que todo ello es fruto de vuestras oraciones y de vuestros sacrificios, fruto del celo incansable de nuestro muy amado señor obispo…». Em va tocar predicar a s’Esgleieta, a la missa de les vuit i a la de les deu. Després, a la missa de les dotze de Sant Miquel de Palma. Em vaig aixecar de bon matí i vaig partir del seminari que encara era fosc. Em donaren l’adreça d’una casa entre les avingudes i la plaça de toros. Allà hi trobaria un capellà que m’esperava per partir en un taxi cap a la parròquia de Santa Maria de l’Olivar, ran de la carretera de Valldemossa. Per dues vegades vaig pujar a la trona i vaig recitar el sermó. Llavors, la col·lecta. Era a mitjan mes de març i feia fred. L’església era plena de gent vinguda de les possessions i dels olivars de la contrada. No en sabria explicar la causa, però a la fotografia que en tinc a la memòria tothom vesteix de negre, homes i dones endolats. Després, acabades les misses de s’Esgleieta, el taxi em portà a Sant Miquel. «Hermanos míos…». L’església era a vessar.

Les tardes dels diumenges sortíem a passejar pels voltants de la ciutat. Formats de tres en tres, recorríem el carrer del Socors, la plaça de sa Palla, el carrer dels Botons, ple d’al·lots bruts que corrien i dones que cridaven. Arreu els balcons eren plens de roba estesa. Anàvem al camp de futbol de Sant Ferran, prop del cementiri, i jugàvem fins a mitja tarda. Altres vegades, arribàvem a l’escola de Natzaret, al barri del Terreno. Tocàvem la campana, entràvem, travessàvem els jardins i baixàvem a les penyes de can Barberà, sobre el mar. Ens trèiem les sotanes i ens encalçàvem per les roques, i contàvem històries asseguts sota els pins. Ens deien que Natzaret era un reformatori per a al·lots malcriats, els més dolents, aquells que no obeïen els pares, que llançaven pedres a les dones velles, que feien la traveta, que contestaven als mestres, que feien jutipiris quan els renyaven, i algun que havia pegat a la padrina. N’hi havia dos del meu poble, gairebé de la meva edat, potser una mica més grans. Els veia, cada vegada que hi anàvem, trists, enfundats en una bata de ratlles. Els saludava amb la mirada, perquè m’era prohibit parlar amb ells. Però no entenia per què eren allà. Eren al·lots com els altres. I sobretot no eren dolents, ni havien pegat a la padrina, ni havien llançat pedres a les dones. Ens en llançàvem tots, de pedres. Els uns contra els altres ens espantàvem a pedrades.

Al seminari vaig aprendre a estar-me en silenci durant llargues estones, a evitar les amistats perilloses, a escoltar la lectura des de la trona del refectori, mentre dinàvem, a formar dues rengleres a l’hora de moure’ns a l’interior d’un laberint, a fer festes al bisbe. Venia monsenyor Hervàs, florit i guapo com una drag queen. Parlava de la devoció a la Mare de Déu de Fàtima, dels tres pastorets… Nosaltres cantàvem: «Sacerdos et pontifex / et virtutum opifex…». També vaig aprendre a suportar la humiliació i l’escarni. Un dia castigaren un company del meu curs perquè descobriren que xerrava al dormitori. El varen fer estar agenollat en un racó i ens obligaren els altres a desfilar per davant ell un per un, perquè ens en burlàssim. Per la festa del Corpus acudíem a les celebracions de la seu. Anàvem a la processó i recorríem la ciutat antiga. Cantàvem càntics gregorians, himnes i pregàries. Era tradició cantar el Pange lingua en recórrer el carrer de s’Argenteria, i els seminaristes majors en feien festa. O potser una mica de befa, despietada i cruel. En arribar al final de la segona estrofa «…Sui moras incolatus / miro clausit ordine», accentuaven el miró amb la finalitat de fer enfadar els xuetes.

Quan arribà l’estiu, abans de les vacances, ens portaren d’excursió al massís de Randa. Visitàrem la cova que Ramon Llull féu servir de recés, vora la mata escrita, l’aula de gramàtica, la capella del santuari. De baixada ens aturàrem a Sant Honorat i ens mostraren les cambres on havien dormit durant els anys de noviciat els màrtirs del Coll, els frares assassinats a Barcelona durant la guerra. M’impressionaren les fotografies que havien clavat a les portes: els cossos morts, el cap destrossat, els ulls espantats, de tan oberts. Cada nit, abans de retirar-se a la cambra, els novicis que ara ocupaven aquelles cel·les havien d’encarar-se amb la imatge dels màrtirs. Allí trobàrem, perquè hi era amb la intenció de practicar-hi uns exercicis espirituals, el pare Joan Perelló, bisbe de Vic. El saludàrem afectuosament i ell ens va somriure. Josep M. Llompart contava una breu història referida al pare Perelló. La hi vaig sentir explicar molts d’anys després. Deia que, durant la guerra civil, en veure tants de desastres —l’assassinat de capellans i altra gent d’església, les imatges dels sants llançades pel trespol, els temples incendiats— decidí escapar-se de Vic en secret. Es vestí amb la roba d’un home del camp: l’americana de pana, els calçons esquinçats, una gorra amb ventalla… I aconseguí arribar al port de Barcelona, per si trobaria una barcassa que el portàs a Mallorca. S’estigué dos o tres dies mig amagat en un recer del port. Una nit passà un cotxe carregat amb gent de la FAI, els fusells a les mans, les banderes… Pararen el cotxe, en veure’l. Li preguntaren:

—I tu, qui ets?

Va respondre, però la veu li tremolava:

—Sóc el bisbe de Vic.

Es varen riure d’ell. Li digueren:

—Hala, vés-te’n beneit!

En iniciar el segon curs inauguràrem el seminari nou. Només el dels menors. Vàrem fer una gran festa i vingué un ministre de Madrid. Passades les vacances de Nadal, a les darreries de gener de 1954, vaig decidir partir. Me n’afluixava, de la vocació, i no estava disposat a suportar per més temps tanta soledat. Era massa innocent. Ens controlaven la correspondència i no podíem escriure una carta a casa sense que la revisàs el rector. Vaig aprofitar la visita del pare d’en Francesc Ramis, la tarda d’un diumenge. Vingué el forner de can Floquet a veure el seu fill. Li vaig demanar si podia entregar un paper escrit als pares, el mateix dia. Em va dir que l’hi donàs. El portà a casa, tot d’una que va arribar al poble. Els deia que vinguessin a cercar-me, que m’ofegava l’aire sòrdid del seminari, que no volia estar-hi més temps. Que no volia estar més en gràcia de Déu. Que em sentia sol. Que no em podia desferrar la tristor de la pell. En rebre la carta, el pare decidí anar a la rectoria i mostrar-la al rector. Li aconsellà que es presentàs l’endemà mateix al seminari, però que preguntàs pel senyor Montcades i li ensenyàs la carta. El pare va fer-ho. Quan em cridaren al despatx del rector els vaig trobar reunits, disposats a fer-me totes les amonestacions del món perquè em quedàs. El pare estava nerviós, però em protegia. Ho havia fet sempre. El rector insistia que havia de quedar-me una temporada, ni que fossin unes poques setmanes, i després tornaríem a parlar-ne.

—No puc creure —va dir— que de prompte t’hagi fugit la vocació. Seria bo que ho pensassis amb una mica de calma. Dius que vols marxar i potser és una decisió precipitada.

Li vaig dir que no tenia vocació, que l’havia perduda, que no sabia si n’havia tinguda mai, que, si de cas en algun moment vaig tenir-ne, havia estat com un ocell molt petit —un gafarró— maltractat. Vaig insistir que volia anar-me’n, i el pare s’hi avingué. El senyor Montcades s’hi hagué de doblegar. Pujàrem al dormitori, plegàrem el matalàs, els llençols, el poal, la gàbia… i ho deixàrem a punt perquè l’agència del poble ho recollís. Pocs dies després el pare, tan hàbil com era per al negoci, havia venut la sotana i el diccionari de llatí als pares d’un al·lot que tot just acabava d’ingressar al seminari. Encara pens que la decisió d’anar-me’n fou un acte heroic. Hi havia estat un any, tres mesos i catorze dies. Em posaren entrebancs a l’hora de deixar-me partir. Tenia tretze anys. En arribar a casa, vaig trobar la mare que plorava.

—I ara, què vols ser? —preguntà.

—No ho sé. No vull ser res. Mentre veníem he pensat que m’agradaria esser actor de cinema.

No sé si la mare va somriure. Ni si, aquella tarda, li vaig desenterrar un somni secret. Les vetllades dels diumenges anava al Teatre Principal o al cinema d’en Pruna. Era l’únic temps que tenia per a ella. El pare no l’acompanyava, s’hi hauria avorrit.

—Tanmateix —deia la mare—, no les entén, les pel·lícules, i contínuament les hi he d’explicar. M’estim més que no hi vingui.

Potser sense el pare tenia més llibertat per al somni. Sovint la hi vaig acompanyar. De principi, no pagàvem la meva entrada. Durant el temps que vaig estar al seminari no hi vaig anar mai. Ho teníem prohibit i, si en temps de vacances, per Nadal o per Pasqua, ens atreia una pel·lícula, havíem de demanar permís al rector del poble. Ho vàrem fer en una ocasió. Projectaven El Judas i li demanàrem al rector Adrover si ens permetia que anàssim a veure-la. Érem tres seminaristes i acudírem plegats a sol·licitar el permís. Ens va dir que no. També ens estava prohibit mirar els cartells, guardar els programes… Ens estava prohibit el desig.

A la mare li encantaven les pel·lícules que contaven històries d’amor, sovint dramàtiques, i que alimentaven les seves fantasies, els anhels ofegats sota la misèria grisa. La sala s’enfosquia, apagaven els llums i, abans que la màgia de les imatges penetràs la sala, començava l’emissió del No-Do, el documental d’obligatòria projecció a tots els locals i que era, tanmateix, un instrument de propaganda al servei del règim. Em ressona, després de tant de temps, la sintonia amb què s’iniciava. Encara me’n queden algunes estampes a la memòria: l’arribada a Barcelona del Semiramís, la nau que portava els presoners de la División Azul que havien passat més de vuit anys als camps de concentració soviètics, la vinguda del rei Mohamed V, amb la intenció de negociar la independència del Marroc, la visita del president dels Estats Units Dwight Eisenhower i el recorregut al costat de Franco en un cotxe descobert pels carrers de Madrid, les imatges del dictador que pescava tonyines al mar Cantàbric, a bord de l’Azor…

Apagaven els llums. Al costat de la mare vaig aprendre a transitar pels paisatges efímers del cine. I em vaig deixar seduir per alguns personatges que, sorgits de la ficció, a vegades em feren companyia. De sobte ens oblidàvem de les privacions, de la misèria. El joc de les ombres sobre les parets de la caverna ens procurava un alleugeriment de l’ànima. Més enllà de tantes pel·lícules insuportables sorgides dels estudis que subvencionava el règim de Franco, record, perquè esdevingueren una joia, La quimera del oro, Sabrina, El ladrón de Bagdad, Lo que el viento se llevó, La diligencia, Casablanca, Raíces profundas, Niágara, El ángel azul, Un lugar en el sol, Vacaciones en Roma, La reina de África, La dama de las camelias, Escuela de sirenas… Al batiport de l’església posaven un cartell amb la qualificació moral. No sé si la gent en feia cas, però mestre Perico Batle, que exercia de porter al Teatre Principal, feia els ulls grossos i permetia que els al·lots passàssim, si anàvem acompanyats d’un adult. Sovint eren drames d’amor, i la mare esperava que arribassin les nits dels diumenges, delerosa de les històries que el cinema li permetia viure en secret. Potser només podia pensar-hi aquelles nits. També l’amor fou una derrota. Necessitava marxar de casa, volia casar-se i fugir del padrastre, dels germans, de la mare. Al poble, els joves eren tots a la guerra. Tenia dinou anys, quan es casà amb el pare. Potser mai no en va estar satisfeta. Havia renunciat a l’amor del cosí Sebastià, que la pretenia des que eren adolescents. La tia Francesca volia una dona rica per al fill i li ficà al cap que, de casar-se dos cosins, els infants que posarien al món serien tarats. Havia perdut un mestre, que s’havia enamorat d’ella, però morí de tuberculosi. I un altre que, en tornar de la guerra, féu de trobar-la:

—Per què tingueres tanta pressa…? He fet la guerra i més d’una vegada he estat a punt de morir. Em mantingueren viu les ganes que tenia de tornar-te a veure…

Les nits dels diumenges, al cinema, la memòria destil·lava la insatisfacció i evaporava el fracàs. Possiblement, la relació amb el pare no va esser mai càlida, ni amorosa, ni lúdica. Estic convençut que s’estimaren, però mai no foren amants. Mai no vaig veure que es besassin. Tenien en comú el fill i la imperiosa necessitat de sortir de la pobresa. El temps no els va ajudar i arribaren a cansar-se. I no obstant això, tinc una fotografia de quan eren joves. Festejaven. Se’ls veu asseguts en una paret a prop d’uns ametllers plens de flors. Es miren. I en la mirada pot veure’s l’espurna del desig, l’ànsia de posseir-se. Sovint, una mirada com aquella és a l’inici d’una vida. I la meva —qui sap?— va començar aquell dia.

Una tarda al cinema d’en Pruna anunciaren una pel·lícula que no vaig veure —deien que era verda, que no deixarien entrar els al·lots—, però vaig quedar enamorat del títol: La Madonna de las siete lunas. Ni la vaig veure ni he tractat de fer-ho més tard. Només les paraules del títol foren capaces de desvetllar la meva imaginació. Quan li vaig dir a la mare que havia pensat d’esser artista de cinema —ho havia pensat mentre tornava del seminari—, potser va somriure. Qui sap si li vingueren al cap els grans actors que interpretaven les pel·lícules de la seva vida: Clark Gable, Laurence Olivier, Spencer Tracy, Humphrey Bogart… I no sé si aquells noms eren la figuració de l’amor perdut entre els meandres de la guerra.

El senyor Montcades, abans que marxàs amb el pare, ens donà una targeta i ens encaminà a l’Institut Ramon Llull. Ens va dir que preguntàssim pel senyor Simonet, el conserge que ens resoldria els temes burocràtics, perquè, a aquelles alçades de curs, hauria de matricular-me com a alumne lliure. Una nit a casa vaig atrevir-me a veure’m despullat. Feia molt de temps que no m’havia vist el cos nu i vaig descobrir que em començaven a créixer els pèls del pubis, eren pocs. Vaig tornar a assistir a les classes del mestre. En acabar la classe els al·lots més grans es reunien rere les escoles i es masturbaven. Ho feien en grup. Allí vaig aprendre de fer els pecats dels quals m’havia confessat moltes vegades sense saber en què consistien. Els pares, que tenien per cert que l’any i mesos en què havia seguit estudis al seminari era un temps perdut, decidiren que podria matricular-me de dos cursos, el segon i el tercer de batxillerat, si em veia amb coratge de treure’ls. Els vaig dir que ho faria i anàrem a parlar amb el senyor Simonet. Ens va dir que no podia examinar-me de dos cursos, que el director de l’Institut, mossèn Bartomeu Bosch, el clergue que durant la guerra havia presidit els tribunals de depuració dels mestres i n’havia enviat molts a la misèria, no ho mirava amb bons ulls, i molt menys, encara, si era un alumne que havia sortit del seminari. Però ens assegurà que hi havia una solució: podia matricular-me a l’Institut d’Eivissa i, en arribar el juny, acudir a examinar-m’hi. Ens va dir que no patíssim, que ell s’ocuparia dels papers i ens posaria en contacte amb el conserge d’aquell institut, el senyor Sorà.

El pare reaccionà una mica sorprès:

—I…? D’acord. Anirem a Eivissa a fer els exàmens.

Un dia de juny, cap a migdia, embarcàrem al vaixell Jaume I, que cobria la travessia entre Palma i Eivissa. Partia a les dotze del migdia i arribava a les sis de l’horabaixa. S’estava tres hores ancorat al port i continuava el trajecte a les nou de la nit cap a València. Era la primera vegada que pujava en un vaixell i també la primera que sortia de l’illa. Abans d’embarcar, el pare em va dir:

—He posat dues sobrassades a la maleta, per si de cas hem de fer algú content.

Teníem dues places de coberta, sota un envelat. Hi va haver bona mar i, a més, deien que el vaixell era molt mariner. El pare portava dues o tres llimones, previngut per si em marejava, no fos cosa que arribàs malalt i no em pogués examinar. Viatjava a prop de nosaltres una dona amb dos fills petits i un matalàs. Tot just havia salpat la nau, aquella dona va començar a plorar. No sé si érem els únics disposats a escoltar-la, però aviat ens relatà la seva història. Era valenciana i se’n tornava a la terra d’origen. Feia anys s’havia casat amb un mallorquí que la maltractava i anava d’altres dones. Finalment havia aconseguit reunir els diners per marxar amb els fills i emportar-se el matalàs que li havien fet els pares quan vingué a l’illa. Durant hores ens referí els greuges i les vexacions a què el marit l’havia sotmès. Tot i això, en pareixia enamorada. Arribàrem al port d’Eivissa. Ens impressionà la ciutat emmurallada. La vèiem des del mar, la blancor de la marina, el barri de sa Penya i ens enlluernava. Ens acomiadàrem d’aquella dona, que seguiria el camí cap a València. El pare, commogut pel seguit de drames que ens havia contat, la mirava compassiu, sensible a la desgràcia. Em va dir:

—I si li donàvem una sobrassada, a aquesta dona?

La hi vàrem donar. Baixàrem de la nau i ens allotjàrem a la fonda El Comercio, al passeig del port, davant del monument dedicat als corsaris d’Eivissa. L’endemà, el matí, acudírem a l’institut, a dalt vila, en un antic convent dels frares dominics. Preguntàrem pel conserge. El senyor Sorà sabia que arribaríem aquell matí i ens esperava. També havia d’arribar un jove que havia d’examinar-se d’ingrés i el va confondre amb el pare. Vaig començar els exàmens el mateix dia. M’examinava els matins i dedicava les tardes a l’estudi. Al final del dia, abans que fosquejàs, ens assèiem a la terrada de la fonda i ens entreteníem amb el trull i l’enrenou de la gent que es passejava pel moll. Vàrem aprendre la significació dels colors del llaç que les pageses eivissenques portaven a la cua: si eren fadrines, si estaven promeses, si eren casades, si eren vídues… D’altres dies anàvem al passeig de Vara de Rey, caminàvem fins al mercat, entràvem a la ciutat vella pel portal de les Taules i pujàvem al pla de la catedral. Davallàvem pels carrers estrets, entre parets blanques i buguenvíl·lees, el mar al fons. A la fonda El Comercio també s’hostatjava una senyora anglesa que passava les hores dibuixant a llapis els mariners del port. Ens agradava veure-la com ho feia, atents per saber si el dibuix s’assemblava al model. I ens sorpreníem en descobrir que amb quatre ratlles era capaç de captar els trets que definien una cara, un moviment del cos, un gest o un paisatge. Un dia, després de sopar, ens ensenyà els dibuixos que tenia guardats a l’habitació. Va treure dos àlbums, i vàrem veure l’illa i la ciutat filtrades pel seu llapis. Els paisatges àrids, els costers de farigola, les platges, les esglésies blanques, els petits cementiris, els homes i les dones arrapats a la terra i al mar. Vaig acabar els exàmens. Faltaven tres dies perquè el vaixell tornàs a passar i li vaig proposar al pare de fer una excursió a Sant Antoni de Portmany. Em va dir que no ens mouríem de la ciutat fins que no tinguéssim les notes. Aquell juny a l’institut d’Eivissa vaig aprovar el segon i el tercer cursos de batxillerat. Quan tinguérem les notes prenguérem l’autobús de Sant Antoni. Ens hi estiguérem dues nits, hostatjats a la pensió Esmeralda. De bon matí compràrem dos banyadors i anàrem a la platja, entre roques tallades a plom. No hi havia ningú més que nosaltres. El pare havia fet bona amistat amb el senyor Sorà i, abans de partir d’Eivissa, li regalàrem la sobrassada que ens quedava i el convidà al poble, si de cas algun dia viatjava a Mallorca. Es presentà aquell mateix estiu acompanyat d’un fill de la meva edat. Vingueren amb l’autobús de línia, dinaren a casa i llogàrem un cotxe perquè ens pujàs a la muntanya de Randa. Al pare li agradava molt, perquè des del cim es veien els sementers i les cases d’Aubenya. Ell sabia el nom de cada tros, de les terres de conreu, dels xaragalls i les garrigues, dels rocams i les pastures. Al senyor Sorà li explicà cada clapa de verdor, cada rostoll, i li indicà on era el safareig on havia après de nedar, la font…

Aquell hivern, la mare decidí cosir-me un vestit amb els pantalons bombatxos. Em record de la tela: era grisa i feia una espina de peix. Tenia catorze anys i el vaig estrenar el dia de Nadal. El tallà i el cosí, el vestit, durant les vetllades, i hi posà l’afany perfeccionista que caracteritzà sempre el que sortia de la seva agulla. Anys enrere, també m’havia cosit el vestit amb què vaig fer la primera comunió. No l’acabà fins a la vigília i el planxà entrada la nit. Potser es va distreure i socarrimà la tela a l’indret d’una espatlla. Ningú no s’hi hauria fixat, però ella no consentí que es veiés una imperfecció i decidí desfer aquella part de l’americana i girar la tela. Hi treballà fins molt tard, i potser eren més de les tres de la matinada quan acabà. Ara em va cosir aquell vestit que feia l’espina de peix.

Quan tornàrem d’Eivissa se’ns plantejà un problema: havia aprovat el tercer curs, però don Alfonso, el mestre que em preparava per als exàmens de batxillerat, no volia impartir classes de quart. Tenia por. Després hi havia una revàlida i ens n’havíem d’examinar a l’Institut Ramon Llull i no era cosa d’acudir-hi a fer el ridícul. Els pares decidiren de posar-me intern en un col·legi de Ciutat i, preocupats que estaven, em preguntaren a quin volia que em matriculassin. Els vaig dir que no volia que fos una escola de frares, i, gràcies a un representant de comerç, ens assabentàrem que existia el Liceo Español, a l’avinguda del comte de Sallent, no gaire lluny de les estacions. Hi vaig fer el darrer curs de batxillerat elemental i m’hi vaig preparar per a la revàlida. M’hi vaig sentir bé. La propietat era a mans d’una cooperativa de professors i els alumnes interns érem amics, una vintena. Hi havia professors de tot pelatge. N’hi havien recalat alguns que, abans de la guerra, treballaren al col·legi Cervantes, fundat l’any 1922 per Francesc de Sales Aguiló i Andreu Crespí amb el propòsit de fer un centre modern d’educació, allunyat dels ensenyaments anacrònics i dels mètodes rancis. Al Cervantes, s’hi havien conegut, quan ambdós eren estudiants, Bernat Vidal i Thomàs, l’apotecari de Santanyí, i Cion Rosselló, mestre de mestres. Però al Liceu hi havia una mescla de gent diversa, gairebé estranya, que li atorgava un aire de flexibilitat i tolerància. Hi vaig tenir don Bernat Frontera, professor de Francès, que procedia del Cervantes, don Gabriel Nadal, que ens impartia Ciències Naturals i exercia de director del centre, don Ignasi Ribas, professor de Literatura, pietós fins a extrems insospitats. Consultava un santcrist que portava a la mà abans de posar una nota, ens recomanava les lectures dels clàssics castellans —Lope de Vega, Tirso de Molina, Francisco de Quevedo—, i assegurava que les millors edicions eren les de Clásicos Ebro, perquè havien estat purgats del que podia significar un perill contra la moral i podíem llegir-los tranquils. Tot i això, m’agradaven les seves classes; potser perquè mai no havia tingut un professor de literatura que l’estimàs i ell, a la seva manera, ens la feia estimar. El professor de Matemàtiques —no em record del seu cognom, potser es deia Vives— era terrorífic. S’inflava de veure que ens tenia aterrits, de comprovar que li teníem por. El terror i la por és el que em va quedar de les seves classes. Poca cosa més. S’ocupava del control de l’internat don Jeroni Massanet, un jesuïta que havia abandonat Monti-sion i s’havia instal·lat al Liceu. Don Jeroni governava i regia la convivència, alhora que s’esforçava per mantenir l’ordre. Els matins dels diumenges celebrava la missa a la capella, situada a la planta baixa i, quan em quedava el cap de setmana, acudia a la celebració. Després de dinar, teníem la tarda per a nosaltres i ens era permès anar al cinema. El pare Massanet, que així era com l’anomenàvem entre nosaltres, ens impartia classes de llatí i, encara que era un home sovint malhumorat, era permissiu i no ens feia els comptes. Li agradava donar-nos consells: recomanar-nos la lectura d’un llibre, indicar-nos les pel·lícules que pagava la pena de veure. Un diumenge ens convidà —érem tres o quatre— a la sessió de tarda del cine Capitol. Hi projectaven La túnica sagrada i es moria de ganes de veure-la. No estava ben vist que un capellà anàs sol al cinema. Llavors, si es feia acompanyar per un grup d’estudiants, podia parèixer que es tractava d’una activitat formativa. Però demanà a l’acomodador si ens podia dissimular en una llotja. Un altre diumenge —això ho férem d’amagat d’ell—, anàrem al cine Born a veure El renegado, una pel·lícula francesa de tema religiós que ens havia desaconsellat. Dirigida per Léo Joannon i protagonitzada per Pierre Fresnay, havia obtingut nominacions i premis. Però sobretot arribava acompanyada d’un cert escàndol. La història comença en un camp de refugiats, durant la Segona Guerra. Un capellà vell ha caigut malalt mentre celebrava missa i, a punt de morir, demana que li sigui administrada l’extremunció. Però, en aquell camp, no hi ha cap altre capellà. I, això no obstant, ell sap de cert que n’hi ha un: es diu Morand, però havia renegat de l’Església i havia deixat els hàbits. El vell li diu que «si has estat ordenat, ho has estat per sempre». I, a força de súpliques, Morand decideix administrar-li el sagrament. Més tard, una nit en una cafeteria, o potser és un bar de copes, cedeix al repte d’uns amics i consagra el vi d’una ampolla que ha buidat en un bol. Diu: «Hic est enim calix sanguinis mei…». Gérard, un jove estudiant de capellà, es beu aquella sang no fos cosa es cometés una profanació… Durant el sopar en parlàrem a don Jeroni. Ho fèiem com si encara haguéssim d’anar-hi, perquè ens feia il·lusió i… Ens va respondre amb una certa aspror:

—No faceu més comèdia, que hi heu anat avui horabaixa… Em preneu per beneit?

Ens desconcertà.

Un altra pel·lícula que vaig veure en un d’aquells escassos caps de setmana que quedava al Liceu —era normal que el dissabte partís cap al poble i ajudàs els pares, perquè el matí del diumenge davallava la gent de foravila i, en acabar les misses, s’omplia la botiga i feien falta braços— fou O Cangaceiro, una història de bandolers armats i rebels. I hi vaig sentir per primera vegada una cançó mítica: «Mulher rendeira», que després cantaren Joan Baez i Milton Nascimento. I aquella música se’m fixà en un cantó de la memòria. En queda la nostàlgia del bandoler que s’ofereix a la jove disposat a ensenyar-li com ha d’enamorar-se.

De bon matí, cada dilluns pujava al camió de passatgers. Havia d’arribar al Liceu abans de les nou, en començar les classes. Passava a les set i parava al cafè de can Fullana. El conduïa l’amo en Simó Barceló, que havia comprat l’empresa a un porrerenc. Per aquest motiu, tot i que venia de Felanitx, la gent en deia el camió de Porreres. L’amo en Simó portava una gorra amb visera, baixava cinc minuts, només el temps de fer un cafè i llançar dues galanteries a la madona, cobrava els bitllets als passatgers que havien pujat i emprenia la marxa de bell nou. La madona era guapa i, potser, mai no hi ha hagut una madona tan guapa a la plaça del poble. En poques ocasions, tot i que em costava alçar-me del llit tan dematí, el camió em va deixar. Però un dilluns succeí que no em vaig despertar. Els pares posaven el despertador i em cridaven fins que s’adonaven que m’havia aixecat. Potser aquell dia ens tornàrem a dormir tots i vaig haver d’esperar a les deu per a partir. En arribar al Liceu quasi eren les onze. Vaig pujar a la cambra per a deixar-hi la roba neta i vaig fer-ho amb sigil, perquè no volia que ningú no s’adonàs del meu retard. En un passadís vaig topar el pare Massanet. Li vaig dir:

—El camió de les set m’ha deixat i no he pogut partir fins a les deu. Em sap greu, perquè hauré perdut les primeres classes.

M’agafà pels braços i començà a besar-me. Em besava les galtes, els ulls… Em besava el coll, el front. Em besava les orelles. No sé què deia, però tenia la cara vermella, els ulls humits. Potser desvariava. Vaig aconseguir escapar de les seves mans. Em va dir:

—A on vas?

—He d’anar a classe. Ara vaig a deixar la roba a l’habitació.

Es quedà sol, enmig del passadís. Encara va dir:

—Ets el diable!… Tu ets el diable!…

Em va fer sentir una por negra. Tornava a repetir que era el diable. «Tu ets el diable!…». I em mirava com qui cerca fugir-ne, ni com si digués: «Aparta’t, Satanàs!…». Vaig deixar el bolic de la roba a l’habitació i vaig davallar a classe. Em pegà l’enyorança i hauria volgut partir de bell nou cap al poble. No era capaç de concentrar-me en l’estudi i repassava l’horari del camió. N’hi havia un que partia a les tres de la tarda, un altre a les set… Des d’aquell dia, sempre que em topava amb la seva mirada em deia a mi mateix: «Aquests ulls pensen que sóc el diable». I em revenien a la memòria els temps en què les monges em disfressaven d’àngel. Tenia quatre anys. Em posaven una túnica blanca, unes ales de cartró i una corona de flors, també blanques. Pensava en el seminari. Havia de descobrir-hi els camins que menen a la santedat. Hi vaig trobar un sentiment insuportable de culpa, un excés de sadisme. Ara tenia quinze anys i el pare Massanet assegurava que era el diable. I em revenien les paraules de don Guillem Payeras, que no aconseguia treure’m del pensament: «En el temps més remot el diable havia estat un àngel. Sàpigues que l’infern és ple d’àngels caiguts».

En aquell temps vaig assistir a les classes de balls antics. Ho havia organitzat el rector Adrover al teatre, però només podia anar-hi els caps de setmana. Varen ser les meves mestres na Jerònia Perota, na Margalida Vicona i na Catalina de can Bondia. Elles n’havien après d’un mestre de ball que el secretari de l’Ajuntament havia fet venir de Selva. Llavors ens n’ensenyaren a nosaltres, al·lots i al·lotes joves, quasi uns infants. Pagàvem una pesseta a la setmana. Vaig aprendre-hi algunes mateixes, el copeo…, i un vell bolero que ballava amb na Maria de Son Lluc i amb n’Antònia del forn de la placeta d’es Sitjar. Ballaven amb delicada finor, totes dues. No sé si me’n vaig enamorar. Potser no eren gaire antics, aquells balls. Em seduïa la música que ens acompanyava, tonades que interpretaven les guitarres de n’Alberto Poloni, d’en Mariano Batle i d’en Joan Oliva. Les cordes vibraven en l’aire rústec de les vetllades d’estiu. I estic convençut que eren uns grans músics.

Al Liceu vaig conèixer Martí Mayol Moragues, que hi fou professor meu d’Història. Llavors era un dels autors més populars del teatre de l’Artis i les seves obres tenien un peu en el costumisme devuitesc, però eren plenes de personatges extravagants, sovint grotescs com si s’haguessin desprès d’un esperpent de Valle-Inclán. Senyors arruïnats i decadents, fadrinardos de casa bona eixelebrats, joves calaveres, senyores insatisfetes, beates podrides… La fauna que poblava les peces teatrals de Martí Mayol procedia del món en què havia viscut: l’aristocràcia terratinent de l’illa, abocada al vici i a la despreocupació, capaços de fondre fortunes rere les amants, el joc i la caça…

—Els va perdre saber francès, a aquells senyors mallorquins —deia—, a la qual cosa havien contribuït els Hermanos de la Salle. Viatjaven a París, però només hi anaven per boixar.

Acudia a la tertúlia del Riskal, cada tarda a l’hora del cafè, on es trobava amb Llorenç Villalonga, Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, Gabriel Fuster Maians… D’en Martí se’n contaven històries quasi llegendàries. El seu pare era de bona casa, fill de can Raió de Sencelles, i la mare, de la família dels Moragues d’es Racó, que tenien la casa a la plaça de Sant Francesc. S’havien separat, després d’arruïnar-se, i el pare havia marxat a viure a Barcelona. Deien que, en els temps bons, convidava els amics a caçar i les amants a les seves possessions, que encenia la brasa per a torrar la carn amb bitllets de cent pessetes. A Barcelona hi feia de taxista, confós en la vida anònima de la gran ciutat. La vaig saludar, aquella senyora, una vetllada en què en Martí em va portar a ca seva perquè els llegís les meves provatures teatrals. Va esser quan vaig conèixer la seva dona, Maria Antònia Mir, de la qual acabà separant-se, alhora que assumia la seva homosexualitat. Però això succeí molts d’anys després. Llavors abandonà les classes —en feia en altres col·legis, a més del Liceu: a les monges franceses del Pont d’Inca, per exemple— i se’n va anar a viure en una casa d’Aucanada, davant el mar, lluny de la ciutat. Durant molts d’anys es dedicà a l’explotació d’un hotel, al Port d’Alcúdia. Allí vaig visitar-lo en algunes ocasions, menys de les que m’hauria agradat, en companyia d’Alexandre Ballester. En una d’aquestes visites, em va regalar l’exemplar mecanoscrit de la comèdia A on anam?, que havia servit per a sol·licitar el permís d’estrena al Ministerio de Información y Turismo i sobre el qual la censura s’havia dedicat a prohibir breus fragments de diàleg. La censura filava molt prim, i a en Martí li agradava la provocació. Em record que ens contava que escriuria una comèdia sobre la vida de sor Francinaina Cirer, la mare superiora de Sencelles. Deia que s’havia entès al llit amb un seu rebesavi, el senyor vell de can Raió. I repetia una sentència de la santa que en Martí carregava de malícia: «Puc més jo amb el Senyor, que no poden tots els doblers de can Raió». La qüestió estava que sor Francinaina deia la paraula «Senyor» amb lletra majúscula, la qual cosa faria que es referís a Déu. En Martí la deia en lletra minúscula. I afirmava que, durant la primera nit que passà amb el senyor, els àngels li construïren el convent. La seva poètica era feta de provocació, de sàtira burlesca, sovint sarcàstica. Aquell any en què vaig estudiar al Liceu, per Sant Sebastià de 1956, Martí Mayol va guanyar la primera edició del premi Ciutat de Palma de teatre amb Dilluns de festa major, que l’Artis va estrenar pocs mesos després. Contava la història d’un fill de casa bona —en Jaume de Montgrí—, entossudit de casar-se amb una jove de cognom xueta. L’obra planteja el tema dels prejudicis socials, la marginació dels xuetes, l’estigma amb què foren marcats. Ho fa amb valentia. Des de la distància, es podria considerar un tema de baixa tensió. No ho era, llavors. I, encara més, si tenim en compte que la majoria dels actors i les actrius de l’Artis eren xuetes. Un grup d’estudiants del Liceu assistírem a l’estrena i puc assegurar que una fredor gèlida es va estendre sobre la pell dels espectadors, aquella nit. En una escena del segon acte, la mare del protagonista, dona Onissa de Montgrí, deia, vehement: «Mentre jo visqui no s’hi casarà mai, amb aquesta xuetona desvergonyida». I es produïa un silenci aterridor. Encara més, perquè el públic fixava la mirada en la reacció del personatge que interpretava Cristina Valls, la Senyoràvia, que igualment s’oposava que el seu nét major es matrimoniàs amb una xuetona.

He de dir que a en Martí no li agradava impartir classes i que com a professor era una ruïna. Es presentava amb el periòdic davall el braç, ens feia estudiar durant la primera mitja hora i, durant la segona part, es limitava a demanar-nos la lliçó. Poques vegades es detingué a explicar res. Encenia una cigarreta i estenia el diari, que aguantava entre les mans i li cobria la cara com si no ens veiés. Sense treure’s la cigarreta de la boca foradava el diari i obria una finestra minúscula i rodona que li servia per a atalaiar-nos i saber qui eren els qui més parlaven. Sense abaixar el diari de davant els ulls ens amonestava. Gràcies a ell vaig conèixer la gent de l’Artis i hi vaig tenir accés. Partí a Aucanada i es retirà de la vida pública. Varen passar molts d’anys. Si de cas topava Maria Antònia Mir ens paràvem una estona a parlar. Havien estat molt amics de Josep M. Palau i Camps i ella havia continuat l’amistat. Em preguntava pel meu treball literari, em contava que a vegades havia parlat de mi amb en Palau. Tanmateix acabàvem que trèiem en Martí a la conversa. Un dia em va dir —i m’ho deia amb un punt d’emoció— que havia parlat amb ell per telèfon:

—Feia trenta anys que no havíem parlat plegats. Fa dues setmanes que em va telefonar. Ens hem telefonat diverses vegades, tres o quatre.

Em vaig atrevir a preguntar-li:

—I què us dieu?

Va somriure. Em va dir:

—M’explica que té problemes de pròstata.

També vaig somriure. Continuà:

—Li he dit que, si mai està malalt i es veu ingressat en un hospital, no dubti de telefonar-me. Aniria al seu costat.

No sabria dir quin temps va passar. En Martí va morir l’any 1997. Vora seu hi havia l’home que havia estat la seva parella, Maria Antònia Mir i una germana. Vaig acudir a ca seva. Volia dir-li que l’acompanyava en el sentiment. Em va donar les gràcies. Probablement era un dels pocs testimonis de l’amor inesgotable que havia sentit aquella dona. Acabà per dir-me:

—Estic contenta que hagis vingut. Amb en Martí mai ens separàrem. Vull dir que no férem papers. Ara que és mort em correspondria cobrar uns diners, al cap i a la fi sóc la seva vídua. No els necessit i no els vull. He dit que els traspassin a aquest home que ha hagut de suportar-lo tants d’anys…

Al Liceu també hi vaig conèixer don Toni Rosselló, un capellà de Bunyola que els falangistes havien perseguit fins al punt d’intentar assassinar-lo. Es contava que havien presentat tres noms al bisbe Josep Miralles: el de mossèn Jeroni Alomar, el de mossèn Antoni Rosselló, i no asseguraven qui era el tercer, tot i que algú insinuava si seria mossèn Bartomeu Oliver de Sencelles.

Digueren:

—Esculli quin vol que ens carreguem d’aquests tres. Hi ha d’haver un escarment.

Asseguraven que el bisbe s’havia decidit per mossèn Alomar i que va dir:

—Aquest, que és el més femellut.

Però potser només era una llegenda. Al Liceu, don Toni ens vigilava les hores d’estudi i impartia classes de Religió. Era un home bo, que suportava la represàlia de què havia estat víctima amb dignitat, modestament. Portava la lloba envellida, però era com una bata de treball, negra fins als peus, amb butxaques plantades per si havia de portar-hi un llapis, un bloc, un paper… Avesat que estava a tractar amb adolescents, era com si tingués esment d’un ramat de cabres: ens vigilava des de la tarima i ens avisava si de cas ens distrèiem.

L’hivern de 1956 va fer una nevada. Començà de nit, per la festa de la Candelera. L’illa va quedar tota blanca i a alguns pobles se’n posà més de cinc pams. Blancs els sementers, les garrigues, els faldars de les muntanyes i les valls, les teulades de les cases, els campanars de les esglésies… La neu arribà al mar. Les barques dels ports n’eren plenes i tothom deia que mai no s’havia vist tanta neu. Poc abans de migdia, don Gabriel Nadal, el director del Liceu, vingué a la sala d’estudis. Ens va dir que suspendrien les classes de la tarda perquè poguéssim veure la ciutat nevada. Ens aconsellà que llogàssim un taxi i pujàssim al castell de Bellver.

—Potser mai més no tornareu a veure la ciutat com la podeu veure avui.

Havent dinat sortírem a passejar. Cadascú havia partit pel seu vent. Nosaltres érem tres o quatre, tots interns. Em record d’en Gaspar Darder. Era de Banyalbufar i ens havíem fet amics. Diverses vegades em convidà a ca seva i tinc en la memòria els nostres passeigs entre les marjades d’aquell poble de muntanya, els banys a la platja dels Macs, la caminada fins a la torre de ses Ànimes i a la font de sa Menta. També vingué al meu poble. Aquella tarda, feia poc que havia deixat de nevar i el paisatge era blanc. Hi havia qui feia ninots a la plaça d’Espanya, al carrer dels Oms, a la Rambla. No pujàrem al castell. Al Teatre Principal actuava la companyia de variétés d’Imperio Argentina i anàrem a veure-la. Cantava les cançons de les seves pel·lícules, però en va cantar algunes d’Atahualpa Yupanqui, tan misterioses. Aquella tarda, amb la ciutat nevada, vaig sentir per primer cop «Los ejes de mi carreta». Va esser una delícia. Fou també aquell hivern que la tia Caterina se’n va anar a Veneçuela. Més de mig any abans, acudí a les classes particulars de don Santiago. Hi practicà l’escriptura, disposada a vèncer els entrebancs que podien sorgir a l’hora d’escriure una carta. Els pares li deixaren els diners del passatge. Hi partí amb na Margalida de sa Patriota, que feia de modista, amb la intenció de muntar un taller de costura. S’afegí al grup na Margalida de Cabrera que havia vingut sola per unes quantes setmanes a veure els pares i la seva cunyada n’Antònia del molí de Pina, que s’havia casat amb en Llorenç per poders. Havien fet les noces al poble i l’oncle Caragol havia representat el nuvi. Acudírem al port a acomiadar-nos. Viatjaven a Barcelona, i des d’allà embarcaren al Bianca C, un vaixell que procedia del port de Marsella i cobria el trajecte fins a La Guaira. Guard el cofre de fusta folrat de llauna que, amb el matalàs, constituí l’equipatge de la jove emigrant. Porta escrit el seu nom amb lletres blanques al costat del nom del vaixell. Al moll també acudí en Jeroni, l’enamorat amb qui havia de casar-se, tot d’una que s’haguessin obert camí amb el taller de costura. Pocs mesos després es trencà el festeig i la relació, que havia derivat en una relació per correspondència, s’extingí. Però a ella, pel que semblava, no l’afectaven els canvis d’enamorat. Cada volta que havia passat per aquest tràngol —i havia succeït dues o tres vegades—, ho resolia amb una frase referida a l’ase que se’n va…

Pel mes de juny, vaig tancar el batxillerat elemental, i durant l’estiu vaig preparar l’ingrés a l’Escola Normal. Me’n vaig examinar a la convocatòria de setembre i el vaig aprovar. En entrar l’octubre començaria els estudis de magisteri. Em faltava un mes per a complir setze anys.

Aquell hivern en què va caure tanta neu, el pare va comprar una moto Guzzi. No teníem l’euga ni el carro i havia deixat d’acudir a Santa Eugènia i a Pina. Tampoc no anava a fer la volta per les possessions de la marina de Llucmajor i dedicava el seu esforç a treballar a la botiga i a fer quatre animals —gallines, conills, porcs— a la caseta del camí dels Hortets que la tia Antonina ens deixava en heretatge. Ara, la meva il·lusió era treure’m el permís per a conduir la guzzi, perquè sabia que el pare me la deixaria, si la hi demanava. Ja sé que tenir una guzzi entre les cames no és com tenir-hi una Harley Davidson, però no puc negar que em féu sentir una incerta emoció, com d’estranya llibertat.