24 DE DESEMBRE

«ELS CATALANS, SÓN O NO SÓN ESPANYOLS?»

1

Quatre dies abans de l’atemptat al carrer del Turco que l’havia de dur a la tomba, el general Prim va dormir com un soc, molt més enllà de l’alba. El van despertar tres copets a la porta del dormitori i una veu prima i aguda:

—Et trobes bé, Joan?

Era la de la seva muller, Paca Agüero.

—Sí, passa.

Paca Agüero, ja vestida, va lliscar sobre la catifa i es va plantar a l’espona del llit. Els seus ulls negres lluïen sobre la pell pàl·lida.

—Quina hora és?

—Dos quarts de nou. Segur que et trobes bé?

—Sí. Feia anys que no dormia tan profundament. Quin dia fa?

Paca Agüero va descórrer la cortina i va entrar per la finestra un raig de sol d’hivern, groc, desmaiat i feble.

—No sembla que vulgui nevar.

Paca Agüero va ignorar el comentari del seu marit i va demanar:

—Voldràs esmorzar?

—Sí.

—Tens alguna cita important, aquest matí?

—No. Però hi ha sessió al Congrés, a les dotze. Gairebé l’última —va dir Prim, amb un somriure.

En aquell moment, el perfil negre de Dolores es va dibuixar rere el de Paca Agüero.

—Prepara l’esmorzar del senyor, Dolores.

—Txuki minuto madam.

Mentre feia mitja volta en silenci, Prim va percebre el perfil de corb de Dolores.

—Per què, l’última sessió? —va demanar Paca Agüero.

—Avui es decideix que, quan arribi Amadeu, el Congrés es dissoldrà. I començarà una nova etapa.

—Ho sé. Cada dos anys, com a molt, comença una nova etapa. Que acaba sent igual o pitjor que l’anterior.

Paca Agüero era una escèptica, i Prim no l’hi podia retreure. Havia seguit al seu costat els darrers quinze anys de política a Espanya i havia arribat a la conclusió que era un país d’extremistes i morts de gana, on res no perdurava i on el consens sobre bases raonables era impossible. I, per més que Prim intentés convèncer-la que, amb Amadeu, rei jove i liberal, tot canviaria i el país esdevindria governable, treballador i pròsper, ella replicava:

«Una persona no pot canviar un país sencer».

«Dues», replicava Prim. «M’has de comptar a mi».

«És igual. Què poden dues persones contra setze milions?».

El general Prim es va rentar i pentinar, va triar un llaç vermell i una jaqueta de llana beix clar comprada dos anys abans a Vichy i va resseguir el passadís.

El palau de Buenavista, seu del ministeri de la Guerra, era una baluerna del segle XVIII d’estil neoclàssic: línies rectes, volums cúbics, funcionalitat i un gran jardí amb fontetes i parterres d’inspiració vagament versallesca. Prim, que acumulava els càrrecs de primer ministre i ministre de la Guerra, l’havia habilitat com a residència pròpia: la seva família, amb el servei, vivia en una part de la tercera planta. A la segona, hi havia el despatx de Prim, la sala de reunions del Consell, les oficines dels seus ajudants Muñiz, Nandín, González Moya i Prats, i les dependències on treballaven altres assessors i alts càrrecs governamentals. A la planta baixa i el primer havien quedat les oficines del Ministeri de la Guerra.

Després d’esmorzar, el general Prim va passar a la sala d’estar, escalfada per una enorme llar de foc. Li agradava aquell ambient càlid i plàcid, tan diferent de la tensió permanent de la feina política. Paca Agüero, amb unes ulleres daurades a la punta del nas, brodava una coixinera amb les inicials «IPA», qui sap si destinat al futur aixovar de la seva filla.

La Isabelita i el Joanet eren sobre una catifa, davant del foc. Ella era una nena de vuit anys, de cabell castany clar pentinat amb tirabuixons, d’ulls ametllats i pell rosada, que en aquell moment jugava amb una enorme casa de nines, còpia a escala d’un dels més famosos castells del Loira: el de Cheverny. Prim va recordar amb un mig somriure que l’hi havia regalada l’emperador Napoleó III, en persona, en el seu naixement. Napoleó III: un globus desinflat que en aquell moment era presoner de Bismarck i no podia tornar a una França incendiada per la Tercera República.

—M’ajudes, papa? —va dir Isabelita.

—Què vols?

—Agafa aquest senyor.

El general Prim va agafar un nino de quatre dits d’alçada, vestit amb jaqué i barret de copa. Isabelita va fer caminar una nina vestida de blanc i va estrafer una veu adulta:

—M’acompanya a prendre el te, senyor?

—Amb molt de gust, senyoreta —va respondre Prim.

Les dues figures van pujar les escales del castell i van seure en un canapè i una poltrona del saló de te. Mentre Isabelita potinejava amb safates minúscules i tasses com caps d’agulla, Prim va seure i va escabellar tendrament el seu fill Joanet, que estava molt concentrat llegint.

—Encara estàs amb la biografia de Napoleó?

—Sí, pare. Guaita. Ja sóc a més de la meitat.

—T’interessa?

—Sí. És quasi tan divertida com una novel·la.

—Més i tot —va afegir Prim—. La realitat sol superar la ficció.

—És cert.

Joanet va aixecar el cap per mirar-lo Tenia els ulls negríssims i apassionats de sa mare, voltats de la mena de pestanyes espesses que Prosper Merimée atribuïa a Carmen i les gitanes.

—Però hi ha una cosa que no entenc, pare.

—Digues.

—Al començament, Napoleó és un revolucionari —va explicar Joanet—. Vol la revolució, la llibertat i la igualtat, i s’alinea amb els radicals jacobins. Però, després, es torna reaccionari: es nomena ell mateix emperador, es fa coronar a Roma pel Papa i governa despòticament, com els antics reis Borbons.

—És veritat.

—I per què va renunciar als ideals de jove?

El general Prim va reflexionar uns instants, dubtant sobre si entrar o no en matèria, com ho havia fet el dia abans amb Salvo Marinetti. Hi va renunciar, perquè el seu fill tenia dotze anys, i és molt difícil enganyar una ment tan jove, tan aliena a l’ambició, als tripijocs i a les hipocresies. Va optar per una resposta cautelosa:

—És molt complicat, Joanet. Suposo que ho entendràs quan siguis gran.

—Ho vull entendre ara —va exclamar el nen.

—Ni tan sols jo no ho hauria entès, a la teva edat.

—De debò?

—De debò. Creus que demà hauràs arribat a la batalla de Waterloo?

Joanet va fullejar endavant i va dir:

—Sí, segur que sí.

—Doncs demà parlem de Waterloo. Me’n vaig a treballar.

El general Prim va fer un petó a la galta a Paca Agüero, va recórrer el passadís i va baixar les escales cap al segon pis, on l’esperava Ricardo Muñiz.

—Es troba bé, senyor president?

—Perfecte, Ricardo. Tot en marxa?

—Sí, senyor president. Les carpetes damunt la taula i un munt de nomenaments per signar. Ah! I el coronel Prats el vol veure de seguit.

—Més urgències?

—Sí, senyor president.

—Doncs que passi.

Prim va entrar al despatx i va guaitar entre els llistons quadriculats de la finestra. Va aclucar els ulls per notar, a les galtes, l’escalfor matisada i amable del sol d’hivern.

2

El general Prim va sentir rere seu els passos furtius del coronel Prats.

—Perdoni la intromissió, general. Però hem de parlar.

—De què? Un altre complot per assassinar-me?

—Sí, general. Miri, es tracta de…

Prim, que mirava fixament la cinta nevada de la serra de Guadarrama, es va tombar i va obrir els braços.

—Un moment, coronel. Abans de res: ahir li vaig encarregar una feina. Quina és la resposta?

—No l’entenc.

—Havia de preguntar als hortolans del Manzanares si nevarà.

Prats, visiblement desconcertat, va respondre:

—No ho he fet, general.

—Per què?

—No pensava que ho plantegés seriosament.

—No era broma —va replicar Prim, en to esmolat—. Demà, sens falta, vull saber-ho. Entesos?

Prats va assentir i va continuar:

—Ara, si em permet, li vull fer una petició: ha de visitar el reu José López, a la presó d’El Saladero. Segueix insistint en una conversa amb vostè, i jo crec que és vostè en persona qui hauria de jutjar si l’home diu la veritat o menteix en alguna de les seves afirmacions.

—Ja l’hi he dit altres vegades. No em molestaré a interrogar un vulgar delinqüent.

—No és vulgar. Recordi-ho, general: està implicat en un atemptat per assassinar-lo.

Ho recordava perfectament. El 16 de novembre anterior, el mateix dia que el Congrés votava Amadeu de Savoia com a futur rei d’Espanya, la policia havia detingut sis persones, acusades d’intent d’atemptar contra la vida de Prim: José López, Tomás García Lafuente, José Genovés, Ruperto Merino, Esteban Sanz i Martín Armedo. El pla dels assassins era esperar la berlina del general a la sortida del Congrés o del teatre, amb trabucs amagats sota les capes, i aprofitar una aturada al carrer del Turco o al carrer del Barquillo per acostar-se a les portelles, trencar els vidres i disparar a boca de canó. L’atemptat havia estat a punt de produir-se dues vegades. Una, el 13 de novembre, quan els conjurats ja estaven preparats al carrer del Turco, s’havien adonat que no era Prim qui viatjava a la berlina, sinó la seva muller, Paca Agüero. La segona, el 15 de novembre, l’aparició casual, in extremis, d’una patrulla de la policia pel carrer Alcalá, havia aturat l’ordre de disparar.

L’assumpte s’havia descobert arran de la delació d’un dels assassins, Tomás García Lafuente, que havia visitat el coronel Prats a primers de novembre per denunciar la conxorxa. García Lafuente, que va cobrar una bona suma per les confidències, va explicar que els assassins eren homes procedents de la Rioja que s’hostatjaven a casa d’un guàrdia civil, Celestino Rabanal. Prats li va explicar les seves sospites i Rabanal, que els va vigilar uns dies, va trametre a Prats els corresponents informes. Les informacions eren sospitoses: els sis individus feien quasi cada nit esplèndides gresques amb música i putes, gastaven diners a cabassos, sortien armats amb petits trabucs i deambulaven pels voltants del carrer del Turco i el d’Alcalá.

En confirmar el coronel Prats que se’n preparava alguna de grossa, havia ordenat la detenció dels sis individus, als quals s’havia incautat tot un arsenal de trabucs, armes blanques i fins i tot una bomba casolana. Tots havien fet cap a la presó d’El Saladero, un edifici prop de la plaça Santa Bárbara, aixecat en temps de Carles III com a escorxador i salador de porc, i que s’havia transformat el 1831 en presó de Madrid. El suposat cap dels conjurats, José López, havia estat incomunicat fins al 2 de desembre, i el dia 3 ja havia demanat, per primer cop, una entrevista amb el general Prim. No hi havia accedit, però la petició, tossuda, s’havia elevat fins a ell cinc cops més els darrers vint dies.

—D’interrogar els sospitosos —va afegir Prim— se n’ha d’ocupar la policia.

—És el que he fet, general.

Prim va alçar les celles, però no va dir res.

—A la vista que vostè no hi aniria —va prosseguir Prats— he decidit actuar pel meu compte. Avui he visitat José López, li he assegurat que vostè mai no hi aniria i li he pregat que m’ho confessés tot a mi. Hi ha accedit. Tinc tota la història.

—Novel·lesca?

—No se’n rigui, general.

—Em temo que no em deixarà, coronel —va respondre Prim—. Però, com que sembla que això va per llarg, li sembla si seiem?

Prim es va situar a la poltrona, rere la taula coberta de carpetes i papers. El coronel Prat va seure a l’altre costat, va obrir una llibreta coberta d’anotacions a llapis i va iniciar la narració:

—Segons López, tot va començar el passat mes de febrer, a Baiona. S’hi van reunir cinc individus de l’emigració, de filiacions diferents: Garcia Jiménez, valencià carlí, Castells, català, Enrique Sostrada i el seu cunyat Pedro Acevedo, radicals, i el mateix José López. Els cinc individus decideixen constituir una societat amb el nom de «La Internacional»…

—No foti que ara em parlarà d’importació i exportació de llana i teixits!

—No es tracta d’aquesta mena de societats. L’objecte social de «La Internacional» era… col·locar Antoni Maria d’Orleans, duc de Montpensier, al tron d’Espanya.

Tot d’una, el general Prim va apartar d’una manotada l’expressió displicent que fins llavors li paralitzava la cara. Es va incorporar i va dir:

—Gent tan diferent? Tots amb Montpensier?

—Suposo que devien deixar de banda les conviccions personals per substituir-les per dues preguntes pertinents. Una: qui té més possibilitats d’esdevenir rei d’Espanya? Dues: qui té la bossa més plena per pagar-nos? La resposta és evident. Total, que decideixen posar-se en contacte amb el duc de Montpensier per oferir-li els seus serveis. Ho fan a través de l’almirall Topete, que en aquell moment era ministre de Marina i ja havia intrigat a favor de la candidatura de Montpensier. El duc en persona respon, amb una invitació de mantenir una entrevista a primers de juliol. José López i Enrique Sostrada arriben a Madrid i es troben amb Topete, que els adreça a la residència del duc a Madrid, a Fuencarral, 110. López i Sostrada es declaren entusiastes de Montpensier i disposats a efectuar tota mena d’accions a favor seu. El duc els elogia per la seva bona disposició, els recluta i els anuncia que, a partir d’aquell moment, han de tractar amb el seu ajudant.

—Solís?

—Justa. El coronel Felipe Solís Campuzano. En pocs dies, López i Sostrada reben una tarja triangular, que venia a ser la consigna perquè Solís els rebés a ells, o qualsevol persona que els enviés i, el que és més important, el primer pagament: 20.000 rals.

—No entenc res. 20.000 rals, a compte de què?

—Es podrien justificar de moltes maneres. Compra de vots o de periodistes, suport a premsa, pagament a determinades organitzacions per difondre la candidatura de Montpensier… Tot això ho podria al·legar Solís, si se li demanés…

—Però…

—Però a finals de setembre, sota la direcció de Felipe Solís, es reuneixen al palau de Montpensier, que era absent en aquell moment, els capitostos del partit montpensierista. L’ambient és de desfeta. Segons Solís, la candidatura de Montpensier fa aigües, l’abandonen ministres, militars i diputats. Argumenta que vostè, senyor president, ha fet feina denigrant i calumniant el duc i ha assolit el seu objectiu: començar a reunir una majoria parlamentària entorn de la figura d’un rei estranger, Amadeu de Savoia. Al final de la reunió, Solís afirma que l’única forma d’aconseguir que Montpensier accedeixi al tron és desempallegar-se del «principal obstacle» i pregunta a López i Sostrada si «La Internacional» podria resoldre el problema. José López respon que només li calen unes setmanes per reclutar els homes adients. A partir d’aquí, es reparteixen la feina. I tot va com una seda. A mitjans d’octubre comencen a arribar a Madrid guripes amb antecedents procedents de dos llocs: els de la Rioja, reclutats per José López, i els de València, contactes d’Enrique Sostrada. A primers de novembre es comença a dissenyar l’atemptat, i és aleshores que un dels valencians, Tomás García Lafuente, es converteix en el meu confident i es descobreix el complot.

—A mitges —va objectar Prim—. Perquè el que va detenir la policia el 16 de novembre era el grup de la Rioja, i no el de València.

—Exacte.

—I tampoc no entenc la delació de García Lafuente.

—Són assassins a sou! —va exclamar Prats—. I els va perdre la passió pels diners. El grup tenia dos líders: López amb els riojans i Sostrada amb els valencians. Felipe Solís els havia promès una bossa global de 50.000 duros quan l’assassinat s’hagués consumat. Una xifra enorme, que va generar de seguit enveges i cobejances. Entre la colla de malfactors va iniciar-se un debat massa dur sobre com repartir els 50.000 duros i assegurar-se que ningú no es faria fonedís amb els calés. I aquí entra en escena un altre vell conegut: el diputat José Paul Angulo.

—Paul? —va respondre Prim—. És republicà radical. Per què es barrejaria amb el partit de Montpensier?

—Aquesta és la gràcia. Es va proposar que el dipositari dels 50.000 duros fins al dia de l’atemptat fos Paul Angulo. López afirma que, segons Felipe Solís, és el duc de Montpensier qui finança el diari El Combate. I té la seva lògica: a Montpensier li interessa sobretot desestabilitzar el règim i desprestigiar-lo a vostè, general. Importa poc que sigui en nom del republicanisme radical. El que compta és que hi hagi soroll.

—I la vella dita: «Els enemics dels meus enemics són els meus amics».

—Veig que em segueix. Segons López, José Paul Angulo va esdevenir el dipositari dels 50.000 duros. Però, tot i això, seguien les tensions entre les dues faccions dels assassins. Jo ho reconstrueixo de la següent manera: Sostrada volia tota la recompensa per a ell sol, i em va enviar el seu segon, García Lafuente, per denunciar José López i el seu grup. I així va ser: en aquest moment, José López i els assassins de la Rioja estan detinguts a la presó d’El Saladero. Però Enrique Sostrada i els seus esbirros valencians segueixen en llibertat i ambicionen la bossa de 50.000 duros de la qual és dipositari Paul Angulo.

—Tot això —va replicar Prim— és absolutament estrambòtic. Què hi ha de cert i què és fals?

—És el que vostè hauria de valorar, general. Per això li he insistit tant que vingués a El Saladero a interrogar-lo. Perquè jutgés José López.

—Guiï’m, coronel. Vostè què en pensa?

—José López és el típic fruit del lumpen: un delinqüent sense educació, mig analfabet, però llest i astut. Un genuí personatge de les novel·les picaresques espanyoles, un vividor, un mentider i un dropo.

—Pot concretar?

—Crec que la base de la història és certa. Però hi pot haver parts inventades. La delació de Sostrada, a causa dels diners, és rocambolesca. Que Paul Angulo tingui desats els 50.000 duros és possible, però dubtós. Que Felipe Solís, ajudant de Montpensier, s’hagi arriscat tant en contacte amb aquesta colla d’incompetents i borratxos, també fa pensar. El creia un home més prudent, que en un assumpte d’aquesta mena preferiria moure els fils des de l’ombra, sense comprometre’s.

—És el que ha fet Montpensier, oi?

—Cert. I, en certa manera, Solís no és ningú.

—Exacte. Un zero a l’esquerra. De tot plegat, coronel, només li he de formular una pregunta: destriat el gra de la palla, vostè creu realment que el duc de Montpensier és al darrere d’aquest complot?

El coronel Prats no va dubtar ni un instant:

—Sí, general.

3

El general Prim no suportava Antoni Maria d’Orleans, duc de Montpensier, cinquè fill de Lluís Felip d’Orleans, que havia estat elegit rei de França el 1830 i expulsat del tron per la revolució del 1848. Considerava Montpensier un esquenadret arrogant, intrigant i caragirat. El conceptuava com el típic aristòcrata, francès fins al moll de l’os, de vocació centralista i absolutista, i afirmava, per tant, que col·locar-lo al tron d’Espanya significava una forma subreptícia de continuisme amb els Borbons, també francesos de soca-rel, centralistes i absolutistes. I no ho considerava només ell: la majoria de l’opinió monàrquica del país, encapçalada pel regent, el general Francisco Serrano Domínguez, el tenia com a candidat natural, precisament pel fet de ser assimilable als Borbons.

Fet i fet, el duc de Montpensier havia estat a punt de casar-se amb Isabel II, però l’oposició d’Anglaterra, que no volia de cap manera una aliança dinàstica entre Espanya i França que capgirés l’equilibri de forces al continent, havia frustrat el projecte. A Antoni Maria d’Orleans li havia tocat el premi de consolació: la germana petita d’Isabel II, la infanta Lluïsa Ferranda de Borbó. Després de casar-se, els flamants ducs de Montpensier es van instal·lar al palau de San Telmo de Sevilla, ciutat on, malgrat la seva colossal riquesa en terres, rendes, accions, palaus i bestiar, es van anar guanyant fama de garrepes. Amb el típic esperit entremaliat andalús, Montpensier va ser batejat a Triana amb el malnom de Mesié Combián (de Monsieur Combien), perquè sempre estava preguntant el preu de tot.

Però el marit d’Isabel II, Francisco de Asís de Borbón, era un homosexual recalcitrant i declarat i, durant un temps, Montpensier va concebre l’esperança que, si la reina no tenia fills, podria heretar la corona a la seva mort. No va ser així: Isabel II no només va gaudir d’innombrables amants, des del general Serrano fins als ases que apareixien copulant amb ella en fulletons satírics clandestins, sinó que la Santa Mare Església va reconèixer com a legítims els seus set fills, entre ells el primogènit mascle: l’infant Alfons de Borbó. El noiet al qual Isabel II havia llegat els seus drets a la corona, segons els safarejos més informats de Madrid, no era cap infant de sang blava, sinó fill d’un capità d’enginyers català, Enric Puigmoltó.

El duc de Montpensier, cínic, ambiciós i aliè als escrúpols, no havia dubtat, doncs, a conspirar contra la seva cunyada per accedir al tron, i va assistir amb indissimulada satisfacció a la progressiva degeneració d’un règim corrupte que va culminar, el 1868, amb La Gloriosa, que la va expulsar del país. Repartint a tort i a dret grans sumes de diners, Montpensier havia finançat La Gloriosa i s’havia guanyat el favor de dos dels militars més importants del nou règim, el general Serrano i l’almirall Topete, tot i que li mancava l’assentiment del més diplomàtic i intel·ligent: el general Prim. Però Prim no el volia i hàbilment va ajornar la decisió sobre el futur monarca després d’eleccions a Corts i redacció d’una nova Constitució. Tanmateix, i malgrat les maniobres dilatòries de Prim, el duc de Montpensier seguia sent el candidat més ben situat per a la corona, i hauria convençut fàcilment les Corts si no hagués comès un error descomunal, en forma de duel.

Tot va començar perquè l’infant Enric de Borbó, duc de Sevilla, germà de l’anterior rei consort, Francisco de Asís, i cunyat de Montpensier, es va assabentar de la forma desgavellada com el duc repartia diners als seus partidaris i comprava voluntats. Com que, malgrat el seu il·lustre cognom, era un liberal, l’infant va començar a escriure articles que ho denunciaven. El 27 de febrer del 1869, Enric de Borbó va publicar a La Época un manifest molt dur contra Montpensier. Contenia algunes perles: «Sóc, i seré mentre visqui, el més decidit enemic polític del duc francès». «El menyspreo, sentiment justificat que, per la seva hipocresia política, experimenta qualsevol persona digna en general, i qualsevol bon espanyol en particular». «És un príncep tan murri com el jesuïtisme dels seus avis, la conducta infame del qual descriu tan clarament la història de França». Però el que va arrossegar el duc de Montpensier a un descomunal esclat de còlera va ser aquesta expressió: «És un inflat pastisser francès».

Montpensier, que no tenia ni un pèl de liberal i menyspreava profundament la llibertat de premsa instaurada pel govern de Prim, va sentir en carn pròpia la frustració de no poder executar cap de les tres opcions que li demanava el seu tarannà borbònic de monarca absolut: empresonar Enric de Borbó, exiliar-lo o fer-lo afusellar. I, endut per l’equívoc i malsà sentiment de l’honor propi dels aristòcrates francesos amb arbre genealògic documentat fins a l’any 1000, va cometre la pífia: intentar resoldre l’afer reptant a duel el seu adversari.

Els padrins d’un i altre van negociar les condicions. Montpensier, com a ofès, tenia dret a triar l’arma: va optar per la pistola i els padrins van comprar dues pistoles noves i iguals a l’armeria Hormaechea, al 5 del carrer Alcalá. Els dos duelistes se situarien a nou metres l’un de l’altre i dispararien. Si fallaven, s’escurçaria la distància un metre i tirarien altre cop. I així successivament. Els trets no serien simultanis, sinó successius. Finalment, el duel no era a mort, sinó que acabaria amb la primera sang.

Ell encara no ho sabia, però aquell matí del 12 de març del 1870, el duc de Montpensier, arrogant i sorrut, embolcallat en el paper d’aristòcrata medieval, va llençar per la borda totes les seves possibilitats d’esdevenir rei d’Espanya. Els dos duelistes van arribar a les deu del matí a l’escola de tir de la devesa de Carabanchel, vestits amb la reglamentària levita negra. Enric de Borbó no s’havia pres la molèstia d’entrenar-se. Montpensier havia fet pràctiques de tir dos dies abans i, com que tenia un defecte de visió, se’l va autoritzar a portar ulleres.

Fet el sorteig, li va tocar disparar primer al duc de Montpensier, i va fallar. També va fallar el primer tret Enric de Borbó. Els padrins, que no volien víctimes, van incomplir la condició de reduir la distància en un metre. Tots dos van errar el segon tret. Però al tercer, la bala del duc de Montpensier va travessar el front d’Enric de Borbó i va escampar per la gespa sang i bocins de cervell. Prim, que era un expert en armes i havia assistit a nombrosos duels, va treure les seves pròpies conclusions: nou metres no era gaire distància, i els dos contendents havien fallat els primers quatre trets perquè no volien la mort de l’adversari, sinó només una ferida lleu; ara bé, en algun moment, a Montpensier li havia brollat un salvatge instint de venjança assassina i havia apuntat al cap.

En el moment de caure mort Enric de Borbó a l’herba de Carabanchel, queia a la seva vora un altre cadàver: el cadàver polític d’Antoni Maria d’Orleans, duc de Montpensier. Va guanyar el duel alhora que perdia totes les seves opcions al tron, per les quals havia intrigat incansablement els darrers vint-i-quatre anys. La mort de l’infant Enric va commocionar Espanya i Europa. Com que els dos contendents eren militars, l’assumpte no es va dirimir a la jurisdicció ordinària, sinó en un Consell de Guerra, que, com era habitual en aquells casos, va dictaminar que la mort d’Enric de Borbó havia estat accidental i va imposar al duc un mes d’arrest. Montpensier va sortir indemne del judici militar, però no del popular: l’opinió pública no li va perdonar mai la seva actuació en el duel, i la majoria dels diputats consideraven que no era digne de portar la corona d’Espanya la persona que havia mort d’un tret de pistola el seu cunyat per un afer d’honor grotesc i passat de moda. Aquell personatge havia de representar el paper moderador i la visió d’estat en la convulsa Espanya de l’època? Quina credibilitat tenia?

El duc de Montpensier havia perdut la votació per la designació del rei a les Corts de forma humiliant, amb només 27 vots a favor. Altre cop es va equivocar en la reacció, mostrant un caràcter irascible i escassament diplomàtic: es va negar a reconèixer com a rei Amadeu de Savoia i Prim va tenir l’excusa perfecta per desposseir-lo del seu grau de capità general i desterrar-lo a Mallorca.

4

El general Prim va estossegar, va ajuntar les mans davant la boca, com si resés, i va insistir:

—N’està segur, que Montpensier promou el complot?

—Totalment —va declarar Prats—. El duc de Montpensier no solament l’odia, sinó que té tot el mòbil perfecte per intentar assassinar-lo: arribar a ser rei.

—És impossible: les Corts ja han nomenat Amadeu de Savoia.

—Però encara no ha arribat a Madrid. Ni ha pres possessió.

—No hi ha marxa enrere, coronel.

—Discrepo, general —va objectar Prats—. Crec que n’hi ha i, amb tota possibilitat, Montpensier també ho veu així. Posi’s a la seva pell: més de vint anys conspirant per arribar a rei. És la seva darrera oportunitat: o ara, o mai.

Prim es va reclinar a la poltrona i va dir:

—I el general Serrano?

El coronel Prats va arronsar les espatlles i va respondre:

—Què vol dir?

—Ahir em va venir a explicar un complot per assassinar-me, instigat per Serrano. Avui me n’explica un altre del duc de Montpensier. En què quedem?

—Que Madrid bull. I que les pistes són convergents.

—De debò?

—Per què no? El general Serrano sempre ha volgut Montpensier de rei. No en tingui cap dubte.

Prim va riure i va replicar:

—No en tindré. Avui mateix l’hi preguntaré.

Prats el va fitar de reüll i no va respondre, sabedor que a Prim li agradaven els estirabots.

—Sí —va afegir Prim—. Avui dino amb ell, tots dos sols.

—Vigili amb el menjar, general —va comentar Prats, afegint-se a la broma.

—El gust de l’arsènic es nota. Deu saber que Cleòpatra tenia tastadors de menjar per eludir l’enverinament. Vol ser el meu?

—Amb molt de gust, general. Sobretot si el dinar és llagosta.

Van riure de bona gana fins que els cops a la porta i la testa de Ricardo Muñiz els va interrompre.

—Perdoni, senyor president, però necessito els documents de Rojo Arias. És molt urgent.

—De seguit l’hi dono.

Muñiz es va eclipsar. Prim va remenar una colla de carpetes, en va triar una amb la paraula «Nomenaments» a la tapa, va fullejar i va triar un dels papers. Prats es va aixecar i s’hi va acostar.

—Xafarder, coronel?

—Sí, general. Quin és, aquest nomenament tan urgent?

—Ignacio Rojo Arias, nou governador civil de Madrid.

—Rojo Arias? Si és un ignorant!

—És el nom proposat pel ministre de Governació, Nicolás María Rivero.

—No pot ocupar-se de l’ordre públic a Madrid! —va exclamar Prats—. I menys, en un moment com ara. No té ni la més lleu idea del funcionament de la policia ni de l’estat de l’ordre públic. És el clàssic orador enfarfegat, efectista i combatiu que, fora de fer discursos, no té ni la més lleu idea del món real.

Prim va somriure i va replicar:

—Com el noranta-nou per cent dels polítics de Madrid, coronel.

I va signar el nomenament.

5

El general Prim va arribar al Congrés en la seva berlina, acompanyat pel coronel Prats i Ricardo Muñiz, a tres quarts de dotze. A l’escalinata, davant de les columnes i el frontó neoclàssics, hi havia una vintena de diputats. Prim els va reconèixer: eren republicans i republicans federals, que escoltaven les instruccions dels seus líders, Nicolás Salmerón i Francesc Pi i Margall. A la dreta, apartat vora un dels lleons de bronze, amb llargues patilles pèl-roges, els ulls esborrats rere les ulleres de miop, pensatiu i malenconiós com un heroi romàntic, hi havia José Paul Angulo. Es fregava les mans i guaitava cap al cel, presa del desfici. En un altre moment, Prim hauria pensat, amb un punt de simpatia, que estava enamorat però, d’ençà que Prats li havia revelat els probables vincles d’El Combate amb el duc de Montpensier, ja el mirava amb menys benevolència i més acritud. Prim podia respectar un somiatruites idealista com Paul Angulo, però mai no acceptaria que es convertís en còmplice d’un arribista com Montpensier.

Prim va enfilar el passadís i, a la porta del saló de sessions, es va topar amb el general Serrano i l’almirall Topete. Tots dos xiuxiuejaven amb posat conspirador i, en veure’l, van fer un bot enrere i van col·locar-se a la cara sengles màscares de somriures exagerats.

—Senyor president —va dir Serrano.

—Senyor president —va repetir Topete.

Van encaixar les mans amb cerimònia.

—Avui és un dia important, senyor regent —va anunciar Prim, a poc a poc—. Comença el compte enrere.

—Quan surt de Gènova, Amadeu de Savoia? —va preguntar Serrano.

Prim va remarcar que Serrano no deia «el rei», se’n va riure interiorment i va respondre:

—Després ho concretem. Recordi que dinem plegats.

—A l’Isidro. Hi seré.

A l’hemicicle hi havia pocs diputats, la majoria escampats per la bancada del Partit Progressista, liderat per Prim. Muñiz va allargar al president els cinc folis del discurs que havia de pronunciar aquell dia. Prim li va dir:

—Què li ha semblat Serrano?

—Deprimit —va replicar Muñiz—. Quan tinguem rei, s’acabarà la Regència.

—I Topete?

—Igual.

—Per què hi ha tan pocs diputats, avui?

—Pel que he esbrinat, els republicans faran boicot. Els de la Unió Liberal ja fa temps que s’alcen tard. I al Partit Demòcrata també hi ha mala maror. Em temo, senyor president, que s’està quedant sense aliats.

En efecte, quan el general Prim va pujar al faristol, la meitat dels seients eren buits. Va pronunciar el discurs amb un punt de desgana, malgrat que era una ocasió de la màxima solemnitat i que se l’havia estat preparant quasi una setmana. Va començar agraint la tasca efectuada pels diputats, va assegurar que havien fet una feina esplèndida en redactar la Constitució del 1869, considerada com un exemple per tots els liberals d’Europa i Amèrica, i que després havien sabut legislar i dirigir el país en moments molt difícils. «Però la vostra tasca arriba a la fi, perquè nous diputats, en representació del poble espanyol, prendran el vostre lloc per iniciar una etapa nova en la història del país, una etapa que espero sigui, no gloriosa, sinó simplement pròspera, democràtica, estable i pacífica», va dir. A continuació, va anunciar solemnement que el dia 1 de gener del 1871 s’encetaria una nova era: arribaria el rei Amadeu I, de tarannà obert i liberal. I va acabar amb la proposta de moció: les Corts prendrien jurament a Amadeu I i, immediatament, es dissoldrien i es convocarien eleccions.

No hi va haver aplaudiments. Ni tan sols exclamacions d’admiració o sorpresa, malgrat que Prim s’havia reservat aquella ocasió, davant dels representants del poble, per revelar a la fi la data del desembarcament a Espanya d’Amadeu de Savoia. Cap reacció, a penes un murmuri sord, somriures freds, celles arrufades i mirades absents, mentre es recomptaven els vots i la moció d’autodissolució de les Corts s’aprovava per 134 vots a favor i 14 en contra.

6

Acabada la sessió, el general Prim va instal·lar-se al seu despatx al Congrés per tramitar alguns afers rutinaris. Cinc minuts abans de les dues, algú va trucar a la porta i el coronel Prats va obrir. Es va presentar un home ossut i escardalenc, vestit de civil però amb una pistola penjada al cinturó. Tenia uns ulls blaus freds i fixos i unes llargues patilles rosses.

—El general Serrano l’espera, excel·lència —va dir.

—Digui-li que vinc tot seguit.

L’home de les patilles rosses va fer mitja volta i es va posar el barret de copa.

—José María Pastor, oi? —va demanar Prim.

—El mateix —va respondre Prats.

Ricardo Muñiz va notar un sobreentès entre els dos homes, però no va ser capaç de desxifrar-lo. Era un ajudant de l’absoluta confiança de Prim, en tot excepte en qüestions de seguretat, respecte a les quals el coronel Prats exigia una discreció total. Per això, Muñiz, malgrat ser el segon home més ben informat d’Espanya, no va saber mai res dels complots en marxa per assassinar Prim.

Serrano i Prim, regent i president del Consell, primera i segona autoritats d’Espanya, van sortir plegats del Congrés i al capdamunt de les escales van mig aclucar els ulls davant d’un sol d’hivern feble però enlluernador. No solament eren dos personatges oposats en la mentalitat i la política, sinó en el físic. D’entrada, mentre que Prim anava vestit de civil, Serrano portava a tot arreu l’uniforme de general, amb sabre i una constel·lació de condecoracions lluint-li al pit. La seva forma de caminar era també diferent: mentre que Prim doblegava les cames i lliscava en silenci com un gat, Serrano trepitjava el terra amb un aire marcial i sorollós, com si la seva vida fos una permanent desfilada.

Es van aturar uns instants a saludar els exministres Manuel Ruiz Zorrilla i Cristino Martos, i van enfilar la Carrera de San Jerónimo. Rere seu, a un parell de metres, les mans sobre les culates de les respectives pistoles, els seus guardaespatlles, els coronels Pastor i Prats. Una situació ben curiosa, si era cert que José María Pastor era rere la conspiració denunciada el dia abans per l’excaporal Fernando Ciprés.

Ja al restaurant, Serrano i Prim es van tancar en un reservat, mentre que els seus caps de seguretat es quedaven fora, en silenci. Isidro López Mora en persona els va atendre, els va dur la carta, va recomanar el rostit de cérvol, la llagosta i el bacallà i va afegir, en to confidencial i adreçant-se expressament a Serrano:

—A més, hi ha criadillas.

Les criadillas són els testicles del toro, un plat caríssim que se servia als millors restaurants de Madrid a preu astronòmic, ja que només estava disponible l’endemà de les corrides. La superstició popular deia que, aquells que en menjaven, veien multiplicat el seu penis fins a agafar la mida del d’un toro. El general Serrano, fos per superstició, fos perquè, als seixanta anys, ja havia perdut l’empenta que l’havia dut a ser el general Bonito i amant d’Isabel II, va respondre:

—Prendré criadillas de segon.

—Amb rioja, excel·lència?

—Amb vi castellà, de la ribera del Duero.

El general Prim va demanar una amanida i lluç, perquè patia de l’estómac.

Serrano era un home grassonet, calb, amb un d’aquells cranis pelats i esfèrics que sempre estan lluents com si algú estigués permanentment ocupat a passar-hi un drap amb sabó. Mastegava amb energia, rítmicament, amb disciplina militar, i els músculs se li marcaven, a les temples i el coll. Va mirar de trencar el gel amb xafarderies, mentre Prim feia veure que se l’escoltava, però es perdia en els seus pensaments. Ja amb les criadillas al davant, es va acariciar el bigoti i va entrar en matèria:

—Amadeu ha confirmat ja els seus plans?

Prim va remarcar que deia «Amadeu» i no «rei Amadeu» i va respondre:

—Vam rebre telegrama ahir. Cal confirmar-ho però, en principi, embarcarà en un vapor, el Numancia, al port de La Spezia, el dia 27. L’arribada a Cartagena està prevista per al dia 1 de gener. Crec que és una bona data: any nou, vida nova. Intentarem reconstruir el país de zero.

—Per què a Cartagena?

—És un port militar i està connectat amb Madrid per tren. El 2 de gener entrarà a la capital.

—El mateix es pot dir de Barcelona.

—La rebuda no seria la mateixa.

—Tan poc hi confia, en els seus paisans?

—Estan escarmentats de reis —va respondre Prim, a poc a poc—, d’ençà que Felip V hi va entrar a sang i foc el 1714.

—Què volien? —va replicar Serrano, amb aire marcial—. Eren una ciutat rebel. Desafecta.

—La va tractar com una ciutat estrangera —va respondre Prim—, no com a part del seu regne. Però no ens en anem per les branques. Si volem apaivagar els republicans, caldrà que Amadeu sigui un bon rei. Aquest és el repte. El dia 1 a Cartagena. El dia 2, a Madrid. Recepció oficial i presentació a la Cort. Els detalls els va negociar la delegació de diputats que el van visitar a Itàlia el mes passat. El 3 de gener, jurarà el seu càrrec i la Constitució davant de les Corts, que es dissoldran el mateix dia. El dia 4 de gener, convocaré eleccions a noves Corts, que seran cap a finals de gener. Un mes més tard, les Corts votaran un nou president del Consell i hi haurà govern. El que li deia: foc nou.

La calba del general Serrano havia adquirit un to porpra: i no només pel vi del Duero i les criadillas, sinó per la còlera continguda. En l’esquema que de forma tan neta acabava de resumir Prim, el seu càrrec, regent, desapareixia, i es convertia en un cadàver polític: la primera víctima del nou règim.

—Tornarà a ser president del Consell? —va demanar Serrano.

—No ho sé —va respondre Prim—. Em presentaré a les eleccions. Però tot dependrà dels resultats…

—No em prengui el pèl, Prim. Ens coneixem de fa molts anys. Ho té tot previst. Vostè serà l’home fort del país, i Amadeu de Savoia un titella que farà tot el que li digui.

—Si guanyo les eleccions —va admetre Prim, amb un somriure—, no es pot descartar…

—S’arriscarà a no guanyar-les, general?

—Hi ha més de sis milions d’espanyols amb dret a vot.

—I també hi ha les tupinades —va afegir Serrano—. Vostè i jo en sabem, d’això. I no es faci l’innocent…

Serrano burxava en el tema etern: Prim es vantava de ser liberal i progressista, però la realitat era que, per ambició i arribisme, havia col·laborat amb els conservadors fins en les seves pràctiques menys ètiques, com les tupinades. Prim, incòmode, va contraatacar:

—M’han arribat notícies d’un complot.

Serrano va alçar les celles i va dir:

—Un pronunciament militar? Els carlins?

—No. Un assassinat —va dir Prim, a poc a poc—. El meu.

Serrano va deixar el ganivet i la forquilla al plat i va recular per recolzar-se al respatller de la cadira. No havia bellugat ni un múscul de la cara i la seva calba era roja i lluent com una brasa.

—Assassinat? I qui hi ha darrere?

Prim observava Serrano amb els ulls mig aclucats, amb una atenció reconcentrada i silenciosa. Dubtava de quin complot es tractava? Tenia por? Imaginava el que en sabia Prim? Era impossible llegir res en el rostre de Serrano: era el d’un home que havia fet tota la seva carrera política als passadissos de la cort d’Isabel II, la més hipòcrita i corrupta d’Europa.

—El duc de Montpensier —va dir Prim.

—N’està segur? —va respondre Serrano, amb sorpresa potser fingida o potser no—. I per què voldria atemptar contra la seva vida.

—Per ser rei, és clar.

—Però… és impossible. Les Corts ja han votat Amadeu de Savoia.

—Cert —va respondre Prim, pensarós—. Però es considera candidat natural a la corona. Fill de rei, casat amb una germana d’Isabel II… No és tan mal candidat. Què li diré? Si fins i tot vostè, el regent d’Espanya, era partidari seu!

—Què vol insinuar, Prim?

—Jo? Res. És vostè, qui ho insinua.

Prim va assaborir uns instants la seva victòria. Serrano es va refer de seguit del desconcert i va respondre:

—No toleraré aquestes… difamacions.

—Relaxi’s, regent. Se li refreden les criadillas.

Serrano va brandar altre cop la forquilla i el ganivet i va atacar una criadilla, que va deixar anar un suc biliós sobre la salsa del plat.

—Què en sap, de Montpensier? —va demanar Prim.

—Que està desterrat a Mallorca.

—No ha estat en contacte amb ell?

—No.

—Per res?

—Per res.

—I abans que fos desterrat?

—Teníem una relació normal. Ens trobàvem sovint, em convidava a dinar a casa seva, al carrer Fuencarral o a Sevilla, al palau de San Telmo. Era el meu candidat, cert, però he acatat la voluntat de la majoria.

—Ho sé. Per cert, quan es trobava vostè amb Montpensier, hi eren també els seus ajudants, els coronels Pastor i Solís?

—Sí, és clar.

—I s’avenen, Pastor i Solís?

—Tenen la mateixa edat i són tots dos militars. Els agrada la caça. Felipe Solís té una finca a la devesa d’Extremadura, a Villafranca de los Barros, i abans hi anaven sovint, de cacera.

—Felipe Solís, és a Madrid, ara?

—Crec que sí.

—I no és estrany, que ell sigui aquí, mentre el seu amo el duc llangueix a Mallorca?

—No. Montpensier té negocis i interessos a Madrid. Algú els ha de vetllar, en la seva absència.

Prim es va mossegar els llavis i es va acabar el lluç. Sempre havia estat un mestre psicòleg que llegia a les cares i els gestos de la gent els pensaments més amagats, però Serrano escapava a les seves percepcions: era massa murri, estava massa acostumat a fingir. Però la sospita era patent: les dues rocambolesques conxorxes per assassinar-lo, ordides per José María Pastor i Felipe Solís, podien, fet i fet, formar part d’una única conxorxa per col·locar Montpensier a la corona i fer del general Serrano el seu home fort.

Es va fer un silenci. Serrano semblava tan perdut en els seus pensaments com Prim. A la fi, mentre esperaven les postres, inesperadament, Serrano va demanar:

—Què li dirà, de mi?

—A qui?

—A Amadeu. Al rei —va afegir Serrano—. Sisplau, Prim, no em faci passar per la humiliació d’haver de parlar massa.

—Parli el just, doncs.

—Vostè serà president del Consell. Pot nomenar-me ministre de la Guerra?

Si la intenció de Serrano era estabornir Prim i desviar la seva atenció, la va assolir plenament.

—Ministre? —va repetir Prim.

—Sí.

—No li dic que no.

Era la resposta preferida de Prim, i va provocar un silenci llarg, en el curs del qual va assaborir com una victòria la humiliant petició del seu adversari.

El triomf va ser efímer i de seguit va caure altre cop en el desfici. Va pensar, eufòric: «Un individu tan baix mai no tindria pebrots per assassinar-me». Però de seguit es va arronsar per afegir: «O sí, precisament per ser tan baix?».

7

Després del dinar, el general Prim, escortat pel coronel Prats, va tornar al palau de Buenavista i, a les quatre en punt, va entrar al saló on se celebrava cada divendres el Consell de Ministres. Sota una aranya de cristall, al voltant de la taula de caoba lluent i davant de maletins ben farcits de documents, els sis membres del gabinet callaven i esperaven: Pràxedes Mateo Sagasta, ministre d’Estat, Eugenio Montero Ríos, de Gràcia i Justícia, José María Beranguer, de Marina, Segismundo Moret, d’Hisenda i Ultramar, Nicolás María Rivero, de Governació, i José de Echegaray, de Foment.

Prim va notar una estranya tensió a l’ambient. Va seure i va anunciar, per als ministres que no havien assistit a la sessió de les Corts:

—Avui he comunicat que el rei arribarà l’1 de gener i serà proclamat per les Corts el dia 3.

—Hi haurà eleccions després? —va demanar Moret.

—Sí. A finals de gener.

Els ministres van assentir, en silenci. El govern, a partir d’aquell moment, era gairebé en funcions.

—Senyor Sagasta —va demanar Prim—. Procedeixi amb l’ordre del dia.

Durant una mica més d’una hora, es van anar resolent assumptes de tràmit. Fins que Sagasta va anunciar:

—Projecte de llei de modificació del calendari electoral per tal de renovar les diputacions provincials.

Es tractava d’un projecte impulsat pel mateix Prim i redactat pel Ministeri de Governació, per tal de fer més transparents els processos electorals. Era un afer rutinari i prèviament pactat però, tot d’una, el ministre del ram, Nicolás María Rivero, va exclamar:

—M’hi oposo.

Es va fer un silenci dens, però no sorprès. Prim va entendre que la tensió que havia notat en arribar es devia al fet que ja s’havia discutit l’assumpte en la seva absència. Sense perdre la calma, va dir:

—Senyor Rivero, li recordo que vostè mateix ha redactat aquest projecte.

—Seguint les seves ordres, senyor president. Sota pressió i vigilància.

—Com ha dit?

—Que vostè és un tirà, general Prim.

Va seguir un aldarull considerable. Prim va afegir, a poc a poc i amb un punt de sorna:

—Vostè és també dels que creuen que vull esdevenir dictador, senyor Rivero?

—Sí, senyor president. La situació és… intolerable.

—Entesos, senyor ministre. Però no juguem al gat i la rata. Això no és un acte polític ni la tribuna d’un diari, per tant, podem parlar clar. Vol presentar la seva dimissió?

—Sí, senyor president.

—Això significa que el Partit Demòcrata trenca la coalició de govern.

—Sí, senyor president.

—Dimissió acceptada, senyor Rivero —va dir Prim—. Però li faré un advertiment: vostè té tot el dret a començar la campanya electoral quan vulgui, però és deslleialtat fer-ho enmig d’un Consell i posant impediments a l’aprovació d’una llei, que no li pertany a vostè ni a aquest govern, sinó a tots els ciutadans.

—No accepto lliçons d’un tirà.

Prim es va mossegar la llengua i va retenir aixecant les mans les rèpliques irades que preparaven Sagasta i Moret. En un any i mig com a cap de govern, Prim havia viscut nombrosos consells que havien acabat en acalorades discussions, crits, insults i fins empentes, mastegots i alguna puntada de peu. Una situació típica de la proverbial anarquia hispana, tant dels executius d’Isabel II com dels que havien seguit La Gloriosa, i que esperava que no es reproduís sota el regnat d’Amadeu I.

—Pot marxar, senyor ministre.

Rivero es va aixecar i va donar un sonor cop de porta.

—Bé —va comentar Sagasta—. Ja tornem a estar sols.

—Sí —va afegir Montero Ríos—. Només progressistes amb progressistes.

—Serà la manera que no ens barallem! —va exclamar Moret.

En ser nomenat cap de govern el juny del 1869, Prim havia encapçalat un govern de coalició amb membres del seu propi partit, el Progressista, afegits a altres de la Unió Liberal i del Partit Demòcrata. Però la coalició era inestable, ja que la cultura del país empenyia tots tres partits al dogmatisme i la intransigència: a la mínima desavinença, ofensa o perspectiva de treure un rendiment electoral immediat, els ministres i els acords havien saltat pels aires. Prim lamentava profundament aquesta inestabilitat i, amb els seus íntims, especialment Sagasta i Moret, deia meravelles de la política britànica, la millor del món perquè els whigs i els tories, malgrat les seves diferències, sabien tancar files en temes importants i pactar amb l’enemic els grans afers del país.

Però Espanya era molt lluny de l’ideal anglosaxó de Prim. En el seu any i mig de president, hi havia hagut set crisis ministerials, amb els corresponents reajustaments en els càrrecs, per motius irrisoris i fins i tot personals. El mes de març anterior, les discrepàncies quant a la recerca de nou rei havien provocat la sortida del govern de la Unió Liberal, i l’almirall Topete, íntim amic de Serrano i del duc de Montpensier, havia tornat al seu destí al port de Cadis.

I la inestabilitat afectava també els progressistes dins de les seves pròpies files. El 2 de desembre (a penes tres setmanes abans) havia dimitit Laureà Figuerola com a ministre d’Hisenda, després d’una aspra polèmica sobre la precària situació econòmica del país, endeutat fins a les celles i amb els aliments i els productes bàsics a uns preus tan alts que havien provocat l’aparició de la fam a tot el sud de la península. Figuerola era un bon economista acadèmic, però es negava a rectificar ni tan sols un mil·límetre algunes de les seves mesures, malgrat que la pràctica hagués demostrat mil cops que eren equivocades. Per Prim, era el corc que rosegava el país per dins: grans teories acadèmiques i pragmatisme zero.

—I ara, senyor president? —va demanar Beranguer.

—Sagasta, prengui nota. A partir de demà, serà ministre d’Estat i, de forma interina, de Governació.

—Anotat, senyor president. Podem continuar, com si no hagués passat res?

—És que no ha passat, senyories —va comentar, rient amb ganes—. O us referiu a aquella rata que fugia?

L’endemà, l’anècdota, malintencionadament retocada pels seus enemics i banyada en fel, corria per tot Madrid. El general Prim era un tirà pitjor que Isabel II: insultava i titllava de rata qualsevol que gosés dur-li la contra.

8

Acabat el Consell, el general Prim va tornar al despatx, davant del qual, en absència de Ricardo Muñiz, l’esperaven dos dels seus ajudants, els coronels Juan Francisco Moya i Ángel González Nandín.

—Té alguns afers urgents damunt la taula, excel·lència —va dir Moya.

—I recordi que l’espera un periodista a les vuit —va afegir Nandín.

—Tan tard? Qui és?

—El senyor Jaime Ferré, del diari Estado Catalán.

Prim ho va recordar, tot d’una. Estado Catalán era un diari fundat l’any abans per un dels teòrics més abrandats del republicanisme federal, Valentí Almirall. El federalisme, com totes les tendències purament ideològiques, derivava en un purisme exacerbat, i els seus dirigents tendien indefectiblement a barallar-se entre ells, en lloc d’unir-se per treballar. Valentí Almirall havia trencat amb els màxims dirigents republicans, Francesc Pi i Margall i Nicolás Salmerón, defensors de l’anomenat Pacto Nacional del partit. L’Estado Catalán era un diari radical, acusat a Madrid d’insolidari i d’amagar, sota la retòrica federalista, la defensa dels obscurs interessos dels riquíssims industrials catalans i una conxorxa separatista. A Moya i Nandín, castellans de soca-rel, tot plegat els esverava: se’ls notava als rostres vermells i desencaixats. A Prim, en canvi, el divertia: coneixia massa profundament les esquerdes internes de Catalunya —entre industrials, obrers, pagesos, menestrals, negrers i botiguers, entre barcelonins, gironins, reusencs i tutti quanti— per creure que en pogués sortir una conxorxa eficaç que posés en perill el regne d’Espanya.

Prim va signar els documents urgents i, mentre els retornava a Moya, va veure, assegut en una cadira, un maletí de pell de porc sobre les cames, els cabells rullats i esvalotats seguint la moda romàntica, Jaume Ferré. Era un jove que amb prou feines tenia vint-i-cinc anys, pàl·lid i barbamec, tot ell vestit de negre.

—Senyor Ferré? —va demanar Prim—. Acompanyi’m al despatx. Voldrà un te?

—Sí, senyor… president.

El dubte de Ferré quant al tractament era habitual: les seves noves relacions no sabien si adreçar-se-li com a «general», «senyor», «senyor president» o «excel·lència». Els andalusos solien optar per la primera opció. Els madrilenys, per la quarta. Els catalans, segons l’edat i el grau de republicanisme, per la segona o la tercera.

Prim va seure en una butaca i va cedir el canapè a Jaume Ferré, que estava tot atrafegat endreçant papers i retalls i escrivint quatre notes d’ambient a la llibreta. No costava gaire radiografiar-lo: jove, apassionat, republicà radical, federalista irredempt, fill de botiguers, enamorat d’una filla de botiguers, lector de les novel·les sobre bandolers de Víctor Balaguer i qui sap si poeta a les estones perdudes de les tardes plujoses de diumenge, que són tan malenconioses i avorrides quan no es tenen diners per anar al teatre i cal evitar varietés del Paral·lel, no fos cas que els futurs sogres se n’assabentessin. Tot d’una, el periodista va trencar el gel:

—Sap, senyor president, que de jove era el meu ídol?

—De debò?

—Com el de tots els meus companys de Barcelona.

—Ah! És clar —va somriure Prim amb displicència—. L’heroi de la guerra d’Àfrica, oi?

—I tant, senyor president. Jo tenia una col·lecció de retrats seus. Almenys, quaranta, en tots els formats: fotografies, gravats, cromos, litografies. La seva cara em resulta quasi tan familiar com la del meu pare.

—La joventut enganya, oi, senyor Ferré? Segur que ara ja no m’admira tant. O gens.

El periodista, visiblement incòmode davant la ironia de Prim, va desplegar davant seu un full de preguntes i va demanar:

—Li sembla si comencem?

—Quan vulgui.

—Bé. A Catalunya, els resultats de les eleccions donen una opinió majoritàriament republicana, 21 diputats d’un total de 37. En canvi, a Espanya, predominen els monàrquics, i concretament el seu partit, el Progressista, a més de la Unió Liberal i els demòcrates. Com a català, com afronta aquesta divergència?

Prim va esbossar un somriure cansat: la pregunta de sempre en el moment que tenia al davant un periodista català. Amb un periodista castellà, el tema no apareixia mai perquè, per als castellans, Catalunya era poc més que un nom comú donat a quatre de les províncies de la divisió territorial del 1833. Prim se sentia més còmode davant dels periodistes castellans, però sabia que els catalans tenien raó: patia un problema d’ubicació, sempre l’havia patit, perquè es requeria l’equilibri d’un malabarista per tenir un peu a Barcelona i un altre a Madrid, acontentar alhora una opinió republicana i una de monàrquica. Com per a tothom que es troba a mig camí entre dues ciutats o dos països, la seva era una posició ambigua i delicada, que sovint portava a una contradicció flagrant: a Madrid l’acusaven de massa català, i a Barcelona de massa castellà.

Prim va respondre:

—Jo sóc president del Consell de Ministres d’Espanya, i em dec a tots els ciutadans del país. No només als catalans, sinó als de Castella, als de l’antiga Corona d’Aragó, als bascos i els navarresos.

—Però no és fàcil. Perquè els interessos de Catalunya i Espanya poden ser oposats.

—Posi-me’n un cas.

—El debat sobre el proteccionisme.

—Aquest és el típic malentès —va replicar Prim—. A Madrid sempre se m’ha acusat de defensar els interessos de l’oligarquia catalana, però no és així.

—No?

—No. Espanya, tret de Catalunya i ara una mica les províncies basques, té una estructura econòmica arcaica, basada gairebé exclusivament en agricultura, ramaderia i artesania. Només a Catalunya hi ha hagut desenvolupament industrial, i especialment tèxtil. Quan els empresaris catalans reclamen protecció davant del tèxtil anglès o l’holandès, ho fan per al seu benefici directe, però també per al benefici indirecte d’Espanya. Perquè els beneficis de la indústria es queden a Espanya: són excedents que permetran al país modernitzar-se a poc a poc. Els lliurecanvistes, en canvi, pretenen que seria millor importar de l’estranger a preus més barats, perquè seria un estalvi. I jo els contesto: estalvi, a curt termini, però a mitjà termini ruïna de l’única indústria productiva del país i anihilament de qualsevol altra possibilitat de progrés.

—L’objecció que s’hi fa des de Madrid és que només beneficia els catalans.

—Perquè a Madrid no es té una visió cooperativa de l’economia, ni tampoc de l’Estat. Aquí encara es pensa que tot el que se suma a Catalunya es resta a Castella. No han entès el funcionament del capitalisme: no s’adonen que és un sistema econòmic del qual tothom treu benefici.

—Castella enveja els catalans?

—En certa forma, perquè ens veu més pròspers i moderns. Però, alhora, des de la perspectiva de l’hidalgo castellà, ens menysprea per garrepes i materialistes.

—Això no els ha impedit dur el país a la ruïna construint trens. Els darrers anys del regnat d’Isabel II, a partir del 1860, es van construir a Espanya més quilòmetres de línia fèrria que enlloc d’Europa. Obres costosíssimes. Amb el resultat final de la ruïna de les companyies, de la meitat dels bancs i les societats de crèdit i una crisi de cavall. Què en pensa?

—Que Castella, a diferència de Catalunya, ignora que el capitalisme es construeix des de baix. És un sistema econòmic basat en petits comerciants i menestrals que estalvien a poc a poc, acumulen diners, inverteixen en fàbriques i desenvolupen una indústria, pas a pas, a partir de molta experiència i molts errors. Com que a Madrid no han viscut el que és el capitalisme, han intentat construir-lo des de dalt: inversions en ferrocarrils amb càrrec a deute públic que han dut el país a la fallida. I la qüestió és: ha millorat l’economia espanyola amb tots aquests nous ferrocarrils? No.

—Cert —va dir Jaume Ferré—. En canvi, ha perjudicat la catalana, oi?

—No. No hi ha cap relació.

—Els diners que han anat tan alegrement a les línies de tren entre pobles castellans o andalusos, haurien pogut servir per millorar la xarxa de camins catalans i potenciar l’exportació.

—Ja veig per on va. Però no és cert.

—Catalunya és maltractada pels governs d’Espanya?

—Jo governo Espanya —va declarar Prim— i no maltracto Catalunya.

—I governs anteriors?

—Tampoc.

—En canvi, quan era diputat al Congrés, va pronunciar grans discursos sobre la sistemàtica opressió que Madrid practica contra Catalunya. Ho recorda?

I tant. I, per si tingués la temptació d’oblidar-los, ja se n’ocupaven catalans o castellans, amb propòsits oposats, de refregar-los-hi pels morros.

Eren discursos que dataven del 1851, en un moment que Catalunya vivia grans convulsions socials i polítiques, que havien dut a diferents governs d’Isabel II a mantenir un quasi permanent estat de setge, amb Barcelona ocupada i els carrers que semblaven un campament de l’exèrcit, malgrat que des del bombardeig de la ciutat ordenat pel general Espartero el 1842 no hi havia hagut cap incident remarcable. Una ocupació militar amb tot el que representava d’inseguretat, d’opressió i de liquidació de les més elementals llibertats i drets dels catalans.

Un fragment d’un discurs pronunciat el 27 de juliol del 1851 s’havia fet cèlebre:

«Cent quaranta-tres són els catalans arcabussejats com gossos, sense sentència legal, sense ni tan sols formació de causa, sense haver-los donat ni temps per acomiadar-se de les seves famílies. Catalunya demana que governeu amb justícia, que governeu amb seguretat, que no li prengueu al poble més diners dels que poden donar de bona gana segons l’estat de la seva riquesa, perquè no vegem infeliços pagesos abandonar les seves terres, perquè hi ha infeliços artesans que tanquen les botigues per no poder pagar el que exigiu. Fins quan hem de mossegar el fre?, deien uns. Fins quan hem de ser tractats com esclaus?, deien uns altres. Som o no som espanyols?, deien tots. I jo ho pregunto al govern: els catalans, són o no són espanyols? Són els nostres colons o són els nostres esclaus? Sapiguem el que són. Doneu el lenitiu o la mort, però que cessi l’agonia. L’horitzó amenaça grans tempestes; és molt possible que aviat s’enceti una lluita de gegants; dues banderes flotaran als aires; cadascuna tindrà els seus partidaris, i aleshores caldrà que els catalans sàpiguen a quina de les dues hauran de prestar el seu braç robust. Són els catalans espanyols? Doncs torneu-los les garanties que els heu arrabassat, garanties que són seves, que tenen dret a utilitzar, perquè les han conquerit amb la seva sang. Igualeu-los als altres espanyols. Però si, sent espanyols, els voleu esclaus; si voleu continuar la política de Felip V, d’ominosa memòria, que sigui de seguit i ho sigui del tot: lligueu-los i amenaceu-los amb un ganivet com va fer aquell rei, fermeu-los en un cercle de bronze; i si no n’hi ha prou, sigui Catalunya talada i destruïda i sembrada de sal com la ciutat maleïda; perquè així, i només així, doblegareu la nostra esquena; perquè així, només així, vencereu la nostra altivesa; així, i només així, domareu la nostra fúria».

Com sempre que se li plantejava aquesta qüestió, Prim dubtava. La resposta que hi donés es publicaria a Estado Catalán, diari d’àmplia difusió a Barcelona. Però també seria analitzada amb lupa pels seus adversaris polítics a Madrid. Per més que ho negués a cada discurs i a cada entrevista, l’evidència se li imposava a l’hora de prendre decisions difícils: era impossible acontentar alhora Catalunya i Espanya, perquè les històries, els tarannàs, les cultures i les llengües eren massa diferents. A la darrera visita a Reus, sa mare, Teresa Prats, a la sang de la qual devia bona part de la seva energia i el seu pragmatisme, en assabentar-se del seu propòsit de defensar Catalunya manant a Madrid, li havia respost amb un estirabot:

«Això fóra la quadratura del cercle!».

I, com sempre, el nas de Teresa Prats s’havia mostrat molt més fi que el seu i el de la immensa majoria de polítics somiatruites. Però el que més s’assemblava a quadrar un cercle era sortir-ne per la tangent, i és el que Prim va intentar en la resposta a Jaume Ferré:

—Amb aquells discursos, no em referia a una situació habitual de Catalunya dins d’Espanya, sinó a un episodi concret, el de l’estat de setge permanent que va viure el país de 1842 ençà.

—I per denunciar-ho —va tallar Ferré—, calia esmentar Felip V de Borbó?

L’aspirant a poeta era llest, va pensar Prim. Però ja li anava bé, perquè la segona part de la resposta havia d’anar adreçada al públic català. Va afegir:

—Hi ha alguns aspectes en els quals Catalunya té un tracte diferenciat i negatiu, i es pot considerar com un cert residu del centralisme que va aplicar el primer dels reis Borbons. Tanmateix, totes aquestes històries ja són passat: l’arribada d’Amadeu i la dinastia dels Savoia obre perspectives diferents per a tot el país.

Mentre Prim pesava en una balança mental el peixet que la resposta concedia als catalans i als castellans, Jaume Ferré va continuar:

—Podria ser la república federal la solució? Hi encaixarien millor Catalunya i Espanya?

—No. I n’hi diré el motiu: a Espanya, no existeix el republicanisme federal.

Jaume Ferré va alçar les celles i va respondre:

—Existeix un Partit Republicà Federal, literalment, amb un munt de diputats a les Corts. I un líder, Francesc Pi i Margall.

—Exacte. Vol que parlem d’aquest líder?

—L’escolto.

—Cap de les teories federalistes de Francesc Pi i Margall no s’aguanta dreta. Ha llegit el seu llibre més famós, La reacción y la revolución?

—Sí, senyor president.

—És copiat de dalt a baix de Proudhon —va explicar Prim—, un filòsof francès que mai no va tocar de peus a terra i que es va limitar a escriure llibrots romàntics i d’una retòrica enfarfegada i asfixiant. Pi i Margall, doncs, el va copiar i, al final del seu llibre, escrivia sobre el pacte sinal·lagmàtic, que és la base de les federacions. En què consisteix aquest pacte? Què és el que cal federar? Els homes, les ciutats, les províncies? Pi no ho aclareix en cap moment, tot queda penjat en un núvol de sublimitat teòrica. Tot és fabulosament eteri, però representa que la gent més avantguardista de Catalunya i de Madrid es vol fer federalista, perquè el federalisme ve de París, com els barrets més bonics, les mitges més fines i les cotilles més sensuals. Però, a tot això, hi ha un problema: que Proudhon no tenia la menor idea del federalisme real, perquè era un home educat en l’estat més centralista del món: França. I Pi i Margall no ha visitat ni té la més lleu idea de com funcionen els països veritablement federals: Suïssa i els Estats Units. Jo sí que hi he viatjat i me n’he assabentat, i li asseguro que no té res a veure amb les cabòries del setciències de Pi. Ni les de Salmerón, José Paul Angulo i la resta d’arreplegats.

—No és cert que no sapiguem què s’ha de federar —va objectar Ferré—. Hi ha el pacte de Tortosa…

El general Prim va amollar una riallada i va respondre:

—Ah! El pacte de Tortosa. Deixi’m recordar. Aplegats per Valentí Almirall, es troben a Tortosa una colla de federalistes de Catalunya, València, Aragó i les Balears, per tal de reivindicar els seus drets i actuar de forma coordinada, amb vista a la instauració d’una República Espanyola Federal. Era això, oi?

—Sí, senyor president.

—El problema és que, immediatament després, s’hi van sumar un munt de nous pactes federalistes similars: el de Còrdova, el de Valladolid, el de Santiago de Compostel·la, el d’Éibar, i fins i tot el de Madrid. I tot aquell guirigall és la demostració palmària que el federalisme espanyol és purament utòpic. Si ens descuidem una mica, es fan pactes semblants a Múrcia, a Logronyo i a Salamanca perquè, insisteixo, cal saber qui es vol federar amb qui i per què.

—Quina fóra la solució, doncs?

—Jo no la tinc, no sóc un mag. Però el que li puc apuntar és una línia: el federalisme només funcionaria si es deixés de cabòries i es construís a partir de la història i la realitat d’Espanya. Per exemple, la vella Corona d’Aragó, tal com existia abans del 1714. Esperi. Li mostraré un mapa.

El general Prim es va aixecar, va passar uns dits àgils sobre els lloms d’un prestatge i va treure un gruixut volum: Geografía política de España entre los siglos XVIII y XIX. El va obrir per una de les darreres pàgines i el va mostrar a Jaume Ferré. Era un mapa del 1854, que no mostrava la usual compartimentació del país en províncies, sinó una divisió totalment diferent, en quatre categories:

—No ho havia vist mai —va murmurar Ferré.

—No abunden, aquesta mena de mapes —va respondre Prim—, i per això són tan il·luminadors. Malgrat el centralisme que va intentar imposar Felip V, Espanya segueix sense ser uniforme. I la trampa dels falsos federals com Salmerón i Pi i Margall és que la volen tractar com a uniforme. Federalment, però uniforme, com si no hi hagués al darrere una història. Davant d’això, un federalisme real hauria de reivindicar aquest mapa. Qui s’hauria de federar? Per una banda, l’Espanya uniforme, agrupada entorn del regne de Castella. Per una altra, la vella Corona d’Aragó. Per l’altra, el conglomerat basconavarrès. Aquesta podria ser una solució autèntica perquè arrela en aquest mapa i en la tradició real, l’anterior al desastre del 1714. Però, sap què passa? Que no hi ha cap federalista a Espanya que ho vegi així. Pensen que Castella la Vella s’ha de federar amb Castella la Nova, i totes amb Lleó, i Lleó amb Andalusia i Extremadura, i aquesta amb Cartagena o amb el municipi de Jerez de la Frontera. I per aquesta via, cregui’m, no anem enlloc. Em segueix?

—Perfectament.

—I li donaré una pista. Com que el federalisme de Francesc Pi i Margall és fals, és cartró pedra, els castellans s’hi apunten. Anoti: el dia que existeixi un federalisme real, com el que li he explicat, els castellans s’hi oposaran.

—Per què?

—Perquè significaria tornar a abans del 1714, i ells ho tenen clar: el que s’ha obtingut per dret de conquesta no es retorna. Per això, el dia que aparegui a Catalunya un federalisme autèntic, basat en la història i la realitat del país, a Castella els farà por i faran tot el possible per destruir-lo.

Jaume Ferré, amb la llengua a fora, guixava i guixava la llibreta amb el seu llapis. El va aixecar, va mirar al sostre i va dir:

—Això mateix m’ho diu de vegades Valentí Almirall.

—De debò?

—Sí, senyor president.

—És intel·ligent, doncs. El federalisme català necessita urgentment algú que el reformuli, algú que toqui de peus a terra. Algú que no sigui Pi i Margall, en resum.

—I per què no vostè, senyor president?

L’entrevista lliscava cap a un terreny perillós amb relació als seus previsibles lectors castellans. Va contestar, simplement:

—Perquè jo no sóc federalista. Tot això que li acabo d’explicar és una simple especulació.

Encara que el que hauria volgut respondre, si per un instant de la seva vida, només un instant, s’hagués deixat endur per la passió i no pel càlcul, hauria estat això:

«És evident que, per a Catalunya, l’estatus ideal era l’anterior al 1714, la confederació de regnes amb Castella. Els castellans mai no acceptaran una marxa enrere, i per això cal actuar subtilment, com ells, a la manera de la instrucció de Felip V després de la presa de Barcelona: Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. Per tant, cal començar per eliminar la dinastia que va portar el desastre a Catalunya, un fet molt present a la memòria popular: a La Gloriosa, a Barcelona es van cremar a les places tants retrats d’Isabel II com de Felip V. Amb el regnat d’Amadeu de Savoia s’obrirà un ventall de noves possibilitats. Però els catalans haurien de tenir sempre una idea al cap: els castellans són molt tancats, ceballuts i autoritaris. En un combat cara a cara, mai no els podrem vèncer. Hem de tenir mà esquerra».

Però no va pronunciar cap d’aquests mots i Jaume Ferré, assenyalant-lo amb el llapis, va encetar un nou tema:

—A banda de la política, hi ha la cultura. Què en pensa, de la renaixença de la cultura i la llengua a Catalunya?

—Un fenomen interessant. Per exemple, la reinstauració a Barcelona dels Jocs Florals, que s’havien fundat a Tolosa el 1323. Com veu, domino el tema. El meu company i amic Víctor Balaguer m’ha instruït força i… Ara que hi penso. El seu nom em resultava conegut, senyor Ferré. És clar: va guanyar els Jocs Florals l’any passat!

El jove Ferré es va enrojolar de forma violenta.

—És clar que sí! —va exclamar Prim—. Quin premi va guanyar? L’Englantina?

—No, senyor president.

—La viola d’Or? No, és clar. Pel seu aspecte, dedueixo que la Flor Natural. Poesia amorosa. És així?

—Sí. I, si em permet…

—L’hi permeto amb molt de gust.

Atabalat, Jaume Ferré va obrir el maletí, li van caure una carpeta i uns quants diaris rebregats, i a la fi va arreplegar un volum amb el títol: Jochs Florals de Barcelona, 1869.

—M’ha portat un present? —va demanar Prim.

—I tant, senyor president. Seria per a mi un honor que l’acceptés.

—I tant. I on és el seu poema guanyador?

Jaume Ferré va obrir el volum per un full prèviament marcat. A dalt hi deia: Flor Natural, 1869. A sota, el títol del poema, La darrera esperansa. I, més avall encara, una dedicatòria espaterrant: A una morta. Les primeres estrofes anaven així:

Seguien una trentena de versos en to semblant, que conduïen de manera ineluctable a l’esclat final d’una estrofa truculenta, dissortada i tètrica:

Jaume Ferré, amb la respiració anhelant, mirava fixament el rostre impenetrable de Prim, maldant per descobrir-hi algun rastre de les emocions que li provocava el poema. A la fi, va gosar dir:

—Li ha agradat, senyor president?

I Prim va respondre de trascantó:

—Quan ha pensat suïcidar-se, senyor Ferré?

El periodista, perplex, va respondre:

—Suïcidar-me? Mai de la vida.

—Se li ha mort la seva estimada, senyor Ferré?

—No —va respondre, una mica avergonyit—. La meva promesa treballa en una merceria, a la cantonada del carrer Casanova amb Gran Via. Això… només era un poema.

Prim va somriure: aquell jove era la quintaessència de la poesia catalana i, per extensió, de la política catalana. Paraules, paraules, paraules. Cap autenticitat, cap relació amb els sentiments reals. El poema de Ferré era una mala imitació de les visions necrofíliques d’Edgar Allan Poe traduïdes per Baudelaire, de la mateixa forma que el seu federalisme a penes fregava la superfície de la retòrica hiperbòlica i buida del plagi que Pi i Maragall havia perpetrat sobre Proudhon. Paraules, paraules, paraules.

Fins que algú, qui sap si Valentí Almirall, Jaume Ferré o un geni posterior, fos capaç de mirar a la cara, sense prejudicis ni idees preconcebudes, la història, la gent, la vida i la llengua de Catalunya. En aquell moment, naixeria una poesia autèntica i també un federalisme autèntic —que potser ja ni tan sols seria batejat com a federalisme.

Mentrestant, el que calia era viure al món real. Prim va tancar el volum dels Jochs Florals i va dir:

—Està molt bé, senyor Ferré. Quan es cansi de provatures i comenci a escriure en castellà, avisi’m. Li puc facilitar contactes amb editors de Madrid.

9

Ja sol, el general Prim es va estirar en un sofà, a les fosques, va concentrar la vista a les motllures de guix del sostre i va reflexionar. En pocs minuts es va deixondir, va encendre els becs de dos llums de gas, va seure a la taula i va escriure a poc a poc, a penes onze línies. Va mirar el paper de reüll i va afegir una dotzena línia. Aleshores es van sentir tres trucs a la porta.

—Digui.

—Coronel Prats, general.

—Passi.

Prim va convidar Prats a seure amb un gest ample i generós.

—Avui ha estat un dia atrafegat —va començar Prats— i encara no hem decidit què cal fer.

—Respecte a què?

—A Pastor. I a Solís. Tenim seriosos indicis que tots dos preparen un atemptat per assassinar-lo.

—I què voldria fer?

—Interrogar-los.

Prim va alçar les celles i va callar.

—Hem de saber —va prosseguir Prats— què hi ha de cert en les acusacions de Fernando Ciprés i de José López. Són molt greus.

—Massa greus i tot.

—Els faig detenir, doncs?

—No. He dit massa —va subratllar Prim— greus. Impliquen el regent, general Serrano, i el duc de Montpensier. No puc detenir el coronel Pastor, que tothom sap que és cap de seguretat del regent. No ho entén? Fóra un escàndol.

—L’escàndol és que tracti amb assassins!

—No s’exciti, coronel. Aquest és un afer que ells tracten fredament. Nosaltres no ens podem arriscar a deixar-nos arrossegar per la rauxa: hi perdríem. A més, el nou rei és a punt d’arribar. En el moment que Amadeu hagi pres possessió, totes aquestes temptatives es dissoldran en el no-res. Només ens cal guanyar temps: quatre o cinc dies.

—Poden assassinar-lo quatre o cinc cops.

—No, si prenem precaucions. Hi he estat pensant. Miri.

El general Prim va empènyer damunt la taula un full de paper. Prats el va agafar i va llegir:

—No ho entenc, això de Rojo Arias —va dir Prats—. El pren per traïdor?

—Només per incompetent i bocamoll —va replicar Prim—. Si de debò hi ha una conxorxa, i si de debò hi són el general Serrano i Montpensier, tenen espies i confidents a tot arreu. I, per descomptat, al govern civil. Si n’informessin a Rojo Arias, algú xerraria i estarien sobre avís. Ens convé que no sospitin que nosaltres sospitem.

—Entesos. Però se’ns planteja un problema: amb els agents de què disposem, no donarem abast.

—Recluti’n de nous.

—És difícil trobar gent de confiança.

—Pagui’ls bé. Té la clau de la caixa.

—Hi ha un altre problema, general.

—Digui.

—José Paul Angulo. L’amenaça cada dia des d’El Combate. Ara, a més, tenim un testimoni que l’implica en la conspiració del duc de Montpensier.

—Entesos. Vigili’l també.

—Amb molt de gust.

Prats es va aixecar i, ja a la porta, es va tombar:

—I bon Nadal, general.

—Bon Nadal, coronel.

Prim es va adonar, tot d’una, que l’endemà era Nadal. Entre els tràfecs dels darrers dies i que queia en diumenge, no se n’havia recordat fins aquell moment. Va maleir la seva mala memòria: segur que Paca Agüero, una dona clàssica i tradicionalista com la que més, l’esperava al menjador amb polvorons i torrons a taula. Prim va consultar el rellotge de butxaca: dos quarts de deu.

Es va aixecar i va sortir. En aquell moment, Ricardo Muñiz, junt amb els altres dos ajudants de confiança, els coronels Moya i González Nandín, apagaven els llums de gas per plegar.

—Bona nit, excel·lència —va dir Muñiz—. I bon Nadal.

Es van fer encaixades i abraçades, i Moya va anunciar, amb una rialla d’orella a orella:

—El Nadal que ve, el celebrarem tots junts, amb el rei Amadeu.

10

En aquell moment, al general Prim li importaven ben poc el Nadal següent i el rei Amadeu. Només era capaç de visualitzar el menjador, amb la llar de foc encesa i els llums tots encesos, el servei dret, els seus fills Joanet i Isabelita vestits de vint-i-un botons, la taula parada i Paca Agüero, vestida de negre, esperant-lo, tibada i malhumorada pel retard.

I va ser així, exactament tal com ho havia imaginat, que Prim va trobar el menjador de casa seva. Paca estava més empipada que de costum. Perquè arribava tard i perquè l’endemà era Nadal i, per Nadal, Paca sempre estava empipada.

Prim va menjar torrons i neules, va beure xampany francès, va xerrar de foteses amb Joanet, va jugar uns minuts amb Isabelita i va tornar al despatx sense haver intercanviat ni un mot amb Paca, ni tan sols un «sí», o un «no» o un «passa’m l’ampolla».

Va treballar ben concentrat, despatxant un munt d’afers pendents, fins que, a mitjanit, va sentir les dotze campanades, repicades per diferents campanars, algunes de simultànies, altres quasi encavalcades amb lleus retards, les darreres quasi dos minuts més tard que les primeres, una simfonia de bronze en l’atmosfera quieta, obscura i gelada. Va recordar la seva infantesa, la multitudinària Missa del Gall a Reus, les festes posteriors, els crits i els jocs, l’alegria de la canalla, la fesomia de sa mare, les converses amb el seu amic Llorenç Milans del Bosch i sa germana la Rosita. Les riallades de la Rosita.

Va notar un calfred tan fort que va escampar una pluja de tinta i li va caure la ploma a la taula. «Merda», va pensar. Va agafar l’assecant i el va prémer damunt les taques, però algunes només va aconseguir escampar-les. Es tractava d’un document del ministeri de la Guerra amb nous nomenaments a Cuba, incendiada en una guerra sense quarter després de la rebel·lió dels criollos. L’endemà, caldria que els seus secretaris tornessin a redactar-lo en net.

Va tancar el llum del despatx, va agafar una palmatòria i va pujar al tercer pis del palau de Buenavista, on estaven habilitades les grans sales de la residència del president del Consell. Va arrossegar els peus sobre la catifa del passadís, va entrar al seu dormitori i va deixar la palmatòria a la tauleta de nit mentre atiava la llar de foc. Es va rentar la cara, es va despullar, es va posar una camisa de dormir i es va gitar.

Abans de tancar els ulls, es va proposar somiar aquella nit en la Rosita.