CAPÍTOL 27

Matí del 24 de novembre

Quan l’Aram Barzani, del grup especial d’operacions, va entrar a la casa de vacances de la Gabriella Grane a les 4.52 h de la matinada, va veure un home corpulent estès a terra al costat de la taula rodona.

L’Aram s’hi va acostar amb molta cautela. La casa semblava deserta, però no volia córrer cap risc. No feia gaire havien informat d’un tiroteig molt intens allà dalt, i a les roques que hi havia a l’exterior els seus companys cridaven alterats.

—Aquí! —bramaven—. Aquí!

L’Aram no entenia a què es referien, i durant un instant va dubtar. Havia d’anar a ajudar-los? Va decidir quedar-se dins la casa i comprovar en quin estat es trobava l’home de terra. Al seu voltant estava ple de fragments de vidre i sang. A la taula, algú havia estripat un paper i havia trencat uns quants llapis. L’home estava estirat de panxa enlaire i es va persignar amb un gest cansat. Ara murmurava alguna cosa. Probablement una pregària. Sonava a rus. L’Aram va entendre la paraula «Olga» i li va dir que el personal de l’ambulància estava a punt d’arribar.

—They were sisters —va respondre l’home.

Però ho va pronunciar tan perplex que l’Aram no hi va donar cap importància. Així doncs, li va escorcollar la roba i va comprovar que no anava armat i que probablement li havien disparat a la panxa. Tenia el jersei xop de sang i la pal·lidesa de la cara era preocupant. L’Aram li va preguntar què havia passat. No va rebre cap resposta, no al principi. Després, l’home va esbufegar una altra frase estranya en anglès.

—My soul was captured in a drawing —va dir, i semblava que estava a punt de perdre la consciència.

L’Aram es va quedar allà uns quants minuts per assegurar-se que l’home no els podia causar cap problema, però quan al final va sentir que el personal de l’ambulància estava arribant el va deixar sol i va sortir cap a les roques. Volia saber per què estaven cridant els seus companys. La neu continuava caient i el terra estava glaçat i relliscava. Més avall se sentien veus i el soroll dels motors d’altres vehicles que anaven arribant. Encara era fosc i no era fàcil de veure-s’hi, i estava ple de roques i arbres de fulla perenne pertot arreu. Era un paisatge fantàstic i la muntanya baixava amb un pendent pronunciat. No devia haver estat un terreny gaire fàcil on combatre, i a l’Aram el van assaltar mals presagis. Li va semblar que s’havia creat un silenci massa estrany i no va comprendre on s’havien ficat els seus companys.

Però no eren gaire lluny, just al límit del pendent, darrere d’un àlber enorme, i quan l’Aram els va veure es va estremir. No era gens propi d’ell. Però es va espantar quan es va adonar que miraven cap avall amb expressió severa. Què hi havia allà baix? El nen autista era mort?

Se’ls va acostar a poc a poc, pensant en els seus propis fills. Tenien sis i nou anys i estaven bojos pel futbol. No feien res més, no parlaven de cap altra cosa. Es deien Björn i Anders. Amb la Dilvan havien decidit posar-los noms suecs perquè creien que això els ajudaria més endavant. Quina mena de persona ve fins aquí per assassinar una criatura? El va omplir per dins una fúria sobtada i va preguntar als seus companys què estava passant. Un segon més tard va deixar anar un sospir d’alleujament.

No es tractava del nen, sinó de dos homes que estaven estesos a terra, pel que semblava també ferits de bala al ventre. Un d’ells, un tipus corpulent i brutal amb la cara plena de marques de la varicel·la i nas xato de boxejador, intentava posar-se dret. Però immediatament el van tornar a fer seure. A la cara se li veia el rastre d’una humiliació. La mà dreta li tremolava de dolor o de ràbia. L’altre home, que portava una jaqueta de cuir i els cabells recollits en una cua, semblava en pitjor estat. S’estava quiet a terra, amb els ulls clavats en el cel fosc.

—Cap rastre del nen? —va dir l’Aram.

—Res de res —va respondre el seu company Klas Lind.

—I de la noia?

—Tampoc.

L’Aram no estava segur que allò fos un bon senyal i va fer unes quantes preguntes més. Però cap dels seus companys tenia una idea gaire clara del que havia passat. L’única certesa era que havien trobat dues metralletes del tipus Barrett REC7 a uns trenta o quaranta metres més avall. Suposaven que les armes pertanyien a aquells dos homes, però no era gens clar com havien anat a parar allà. Quan li havien formulat la pregunta, l’home amb marques de la varicel·la havia escopit una resposta vaga.

Els quinze minuts posteriors, l’Aram i els seus companys van inspeccionar el terreny sense trobar cap més senyal de lluita. Durant aquell temps, va arribar a la casa cada vegada més gent: personal mèdic, la inspectora Sonja Modig, un parell d’agents de la policia científica, un grapat d’agents de l’ordre, el periodista Mikael Blomkvist i un americà amb els cabells esbullats i tan corpulent que gairebé va despertar en tots ells un respecte imprecís. A les 5.25 h va arribar la informació que hi havia un testimoni esperant que l’interroguessin més avall, a prop de la platja i la zona d’aparcament. L’home volia que l’anomenessin K. G. En realitat es deia Karl-Gustaf Matzon i recentment havia adquirit un immoble de nova construcció a l’altre costat de la badia. Segons en Klas Lind, se l’havia d’escoltar d’aquella manera:

—Al vell li agrada explicar històries de pirates.

La Sonja Modig i en Jerker Holmberg ja eren a l’aparcament, intentant comprendre què havia passat, però en aquell moment la imatge que n’havien pogut obtenir encara era massa fragmentària, i van encreuar els dits perquè el testimoni, en K. G. Matzon, els pogués aportar una mica de llum a la seqüència dels fets.

Però quan van veure l’home que els venia a trobar caminant per la riba, encara en van tenir més dubtes. En K. G. Matzon duia al cap ni més ni menys que un barret tirolès. Portava uns pantalons de quadres verds, un bigoti cargolat i una jaqueta vermella de Canada Goose. Feia la impressió que els volia gastar una broma.

—K. G. Matzon? —va preguntar la Sonja Modig.

—En carn i ossos —va dir, i sense que ningú l’hi hagués demanat, potser perquè va comprendre que havia d’augmentar la seva credibilitat, va explicar que dirigia l’editorial True Crimes, que publicava històries reals de crims que havien cridat l’atenció de l’opinió pública.

—Molt bé. Però aquesta vegada volem una declaració objectiva, no una promoció per a un llibre que sortirà més endavant —va dir la Sonja Modig per si de cas, i en K. G. Matzon va respondre que ho entenia perfectament.

Ell era una «persona seriosa». S’havia despertat ridículament aviat, va començar, i s’havia quedat al llit escoltant «el silenci i la tranquil·litat». Però just abans de dos quarts de cinc va sentir alguna cosa que immediatament va entendre que era un tret, i aleshores s’havia vestit de pressa i havia sortit a la terrassa, que tenia vistes a la platja, la muntanya i l’aparcament on ara eren.

—I què ha vist?

—Res. Tot estava estranyament quiet. Després l’aire ha esclatat. Semblava que havia començat la guerra.

—Ha sentit el tiroteig?

—Venia de la muntanya, a l’altre costat de la badia, i jo no n’he apartat els ulls, perplex, i llavors… He dit que sóc aficionat a l’ornitologia?

—No, no ho ha dit.

—Doncs aquesta afició m’ha afinat la vista, saben? Tinc ulls de falcó. Estic acostumat a fixar-me en petits detalls en la distància, i segur que és per això que m’he adonat que hi havia un puntet al replà de la roca d’allà dalt, el veieu? El replà fa com una entradeta a la muntanya, com una butxaca.

La Sonja va alçar els ulls cap al pendent i va assentir.

—Al principi no he entès de què es tractava —va continuar en K. G. Matzon—, però després m’he adonat que era una criatura, un nen, crec. Estava assegut a la gatzoneta i tremolava, o com a mínim m’ho ha semblat, i de sobte… Déu del cel, no ho oblidaré mai.

—Què?

—D’allà dalt ha vingut algú, una noia, i s’ha llançat cap endavant i ha aterrat al replà amb tanta violència que ha estat a punt de caure pendent avall. I després s’han quedat allà asseguts junts, la noia i el nen, esperant i esperant que arribés l’inevitable. I després…

—Digui.

—Han aparegut dos homes amb metralletes a les mans i s’han posat a disparar. I, ja s’ho poden imaginar, jo m’he llançat a terra. Tenia por que em toquessin. Però tot i així no m’he pogut estar de mirar. Ja m’entenen. Des d’on era jo, la noia i el nen eren perfectament visibles, però per als homes d’allà dalt estaven amagats, almenys en aquell moment. Però m’he adonat que era una qüestió de temps que els descobrissin i que no tenien on anar. En el mateix instant que sortissin d’aquell amagatall, els homes els veurien i els matarien. Era una situació desesperada.

—Amb tot, allà dalt no hi hem trobat ni la noia ni el nen —va dir la Sonja.

—No, exactament! Els homes se’ls anaven acostant i al final fins i tot deuen haver sentit la seva respiració. Eren tan a prop que n’hi hauria hagut prou que s’haguessin inclinat cap endavant per descobrir-los. Però llavors…

—Sí?

—No em creuran. Aquell xicot del grup especial no m’ha cregut.

—Expliqui’ns-ho i prou, després ja parlarem de la versemblança.

—Quan els homes s’han aturat per parar l’orella, o només perquè intuïen que eren a prop, llavors la noia s’ha aixecat d’una revolada i els ha disparat. Pam, pam! Després se’ls ha abraonat al damunt per prendre’ls les metralletes i les ha llançat muntanya avall. Ha estat d’una efectivitat impressionant, com en una pel·lícula d’acció. I en acabat, ha sortit corrent, o més ben dit: corrent, rodolant, lliscant, amb el nen, fins a un BMW que estava aparcat aquí. Just abans que pugessin al cotxe, he vist que la noia portava alguna cosa a la mà. Una bossa o un ordinador.

—Han desaparegut en un BMW?

—A una velocitat d’espant. No sé cap a on.

—D’acord.

—Però la cosa encara no ha acabat.

—Què vol dir?

—Allà hi havia un altre cotxe. Un Range Rover, em sembla. Un vehicle alt, negre, d’un model dels nous.

—Què passa amb aquest cotxe?

—En realitat no hi he pensat, i més tard estava massa ocupat trucant a la policia. Però just quan estava a punt de penjar, he vist dues persones que baixaven per les escales de fusta, un home alt i prim i una dona, i, per descomptat, no els he vist gaire bé. Eren massa lluny. Tot i així, de la dona en puc dir dues coses.

—Quines?

—Que era un exemplar únic i que estava molt enfadada.

—Un exemplar únic en el sentit que era molt bonica?

—Sí, i en qualsevol cas, glamurosa, sofisticada. Es veia de lluny. Però també estava furiosa. Just abans de pujar al Range Rover ha clavat una bufetada a l’home. I el més curiós de tot és que l’individu amb prou feines ha reaccionat. S’ha limitat a assentir amb el cap com si pensés que se la mereixia. Després han marxat. L’home era el que conduïa.

La Sonja Modig anava apuntant i es va adonar que havia d’emetre un avís per localitzar el Range Rover i el BMW tan de pressa com fos possible.

La Gabriella Grane s’estava prenent un caputxino a la cuina de casa seva, a Villagatan, mentre pensava que, amb tot, encara se sentia prou serena. Però probablement estava en xoc.

La Helena Kraft la volia veure a les vuit al seu despatx a la seu de la policia de seguretat. La Gabriella suposava que no només la farien fora, també hi hauria conseqüències judicials, així que les possibilitats de trobar una altra feina quedaven pràcticament reduïdes a zero. Als trenta-tres anys, la seva carrera havia arribat a la fi.

Però, tot i així, allò no era de cap manera el pitjor. Havia transgredit la llei i conscientment havia corregut un risc. Però ho havia fet perquè creia que era la millor manera de protegir el fill d’en Frans Balder. Ara havia tingut lloc un tiroteig violent a la seva casa d’estiueig, i semblava que ningú no sabia on era el nen. Potser estava ferit greu, o mort. La Gabriella tenia la impressió que els sentiments de culpa la destrossarien: primer el pare i després el fill.

Es va aixecar i va mirar el rellotge. Era un quart de vuit i s’havia de posar en marxa per tenir temps de netejar l’escriptori una mica abans de la reunió amb la Helena. Va decidir que actuaria amb dignitat i que no es disculparia ni suplicaria de quedar-se. Pensava ser forta, o com a mínim aparentar-ho. El seu Blackphone va sonar. No es va veure amb cor de respondre. Va preferir posar-se les botes, l’abric de Prada i un mocador al coll d’un vermell extravagant. Comptat i debatut, era millor enfonsar-se amb una mica d’estil, així que es va plantar davant del mirall del rebedor i es va corregir el maquillatge. Amb un gest sarcàstic, va fer el senyal de la victòria, com en Nixon quan va haver de plegar. Aleshores va tornar a sonar el Blackphone i aquesta vegada va respondre a contracor. Era l’Alona Casales, de l’NSA.

—Ho he sentit —va dir.

És clar que ho havia sentit.

—I com estàs? —va continuar.

—Com et penses que estic?

—Et sents com la pitjor persona del món.

—Més o menys.

—I penses que mai no tornaràs a trobar feina.

—Justa la fusta, Alona.

—Doncs llavors t’he d’informar que no tens res de què avergonyir-te. Has actuat com ho havies de fer.

—Te’n rius de mi?

—Em sembla que no és el moment de fer broma, estimada. Teníeu un talp entre vosaltres.

La Gabriella va respirar profundament.

—De qui es tracta?

—D’en Mårten Nielsen.

La Gabriella es va quedar glaçada.

—En teniu proves?

—I tant! T’ho faré arribar tot d’aquí a uns minuts.

—Per què ens hauria de trair, en Mårten?

—Em puc imaginar que no ho veia com una traïció.

—I llavors, com ho veia?

—Com una col·laboració amb el Gran Germà, potser. Un deure amb la nació que lidera el món lliure. Jo què sé.

—O sigui, que us feia arribar informació.

—Més aviat s’assegurava que la podíem aconseguir nosaltres mateixos. Ens passava dades sobre els vostres servidors i la vostra encriptació. I en circumstàncies normals no hauria estat gaire pitjor que tota la resta de merda a què ens dediquem. Ho escoltem tot: des de les xafarderies del veí fins a les converses telefòniques dels primers ministres.

—Però ara la informació s’ha filtrat.

—Ho ha filtrat tot com si fóssim un colador. I sé, Gabriella, que no es pot dir que hagis actuat seguint el manual. Però des del punt de vista moral has fet el correcte, d’això n’estic segura. I m’asseguraré que els teus superiors ho sàpiguen. Vas entendre que alguna cosa feia olor de podrit dins de la vostra agència, així que vas decidir no actuar dins dels seus límits, però a la vegada no vas eludir la teva responsabilitat.

—I malgrat això, la cosa no ha sortit bé.

—De vegades les coses no surten bé per molt que ens hi escarrassem.

—Gràcies, Alona, ets molt amable. Però si li ha passat alguna cosa a l’August Balder, no m’ho perdonaré mai.

—Gabriella, el nen està bé. Ha fugit en un cotxe amb la senyoreta Salander, que no ha dit a ningú on han anat per si de cas algú volgués continuar perseguint-los.

Va ser com si la Gabriella no ho entengués.

—A què et refereixes?

—Està sa i estalvi, estimada, i gràcies a ell l’assassí del seu pare ha estat detingut i identificat.

—O sigui que estàs dient que l’August Balder és viu?

—És el que dic.

—Com ho pots saber?

—Es pot dir que tinc una font estratègicament molt ben col·locada.

—Alona…

—Digues.

—Si és veritat el que estàs explicant, m’has retornat la vida.

Després de penjar, la Gabriella Grane va trucar a la Helena Kraft i va insistir que en Mårten Nielsen fos present a la reunió. La Helena Kraft ho va acceptar a contracor.

Eren dos quarts de vuit del matí quan l’Ed Needham i en Mikael Blomkvist van baixar les escales de la casa d’estiueig de la Gabriella Grane i es van dirigir a l’Audi que havien deixat a l’aparcament a tocar de la platja. El paisatge estava cobert de neu, i cap dels dos va dir ni mitja paraula. A dos quarts de sis en Mikael havia rebut un missatge de la Lisbeth, tan curt com sempre.

August il·lès. Ens amagarem una temporada més.

Un altre cop la Lisbeth no deia res del seu propi estat de salut, però rebre aquella informació del nen era un gran consol. Més tard, la Sonja Modig i en Jerker Holmberg van sotmetre en Mikael a un llarg interrogatori, i el periodista els va explicar com havia actuat la revista els darrers dies. No es va trobar amb una actitud exageradament benèvola. Tot i així, va sentir que en certa manera els policies el comprenien. Ara, una hora més tard, avançava pel pendent en direcció al cotxe. Més enllà un cérvol va desaparèixer bosc endins. En Mikael es va asseure al volant de l’Audi i va esperar l’Ed dins del cotxe, que venia arrossegant els peus uns quants metres darrere seu. Era evident que a l’americà li feia mal l’esquena.

Mentre es dirigien cap a Brunn, van topar-se amb una cua inesperada. Durant alguns minuts no es van moure ni un pam, i en Mikael va pensar en l’Andrei. No havia deixat de pensar-hi en cap moment. Encara no n’havien rebut cap senyal de vida.

—Pots posar alguna emissora animada? —va dir l’Ed.

En Mikael va buscar la freqüència 107.1 i immediatament va sentir com en James Brown bramava anunciant al món la màquina sexual que era.

—Dóna’m els teus telèfons —va continuar l’Ed.

En Mikael els hi va donar i l’americà els va col·locar just davant dels altaveus del darrere. Pel que semblava, volia explicar-li alguna cosa delicada i, evidentment, el periodista no hi tenia res en contra. Escriuria la seva història i necessitava totes les dades que pogués aconseguir. Però a la vegada sabia millor que la majoria que un reporter d’investigació s’arrisca a acabar sent l’instrument dels interessos d’una de les parts.

Ningú no filtra res sense tenir un motiu personal. De vegades el propòsit és tan noble com un sentiment de justícia, la voluntat de treure a la llum la corrupció o un abús. Però en la majoria d’ocasions es tracta d’un joc de poders: enfonsar l’adversari o afavorir les posicions pròpies. Així doncs, un periodista no pot oblidar mai la pregunta: per què m’ho expliquen, això?

És cert que pot anar bé ser una peça de l’escaquer, com a mínim en certa manera. Cada revelació afebleix indefectiblement algú i, per tant, enforteix la capacitat d’influència d’altres. Cada figura de poder que cau és substituïda de seguida per una altra que no necessàriament és millor. Però si el periodista ha de formar-ne part, ha d’entendre les condicions i assegurar-se que no sigui només una de les parts qui surti victoriosa de la batalla.

La llibertat d’expressió i la democràcia també han de sortir victorioses. Encara que la informació es filtri per pura maldat, per avarícia o per afany de poder, tot pot portar a alguna cosa bona: que les irregularitats vegin la llum i es corregeixin. El periodista només ha d’entendre els mecanismes que hi ha al darrere, i en cada línia, cada pregunta, cada control de les dades, ha de lluitar per la seva pròpia integritat. I encara que en Mikael sentís una mena d’afinitat amb l’Ed Needham, i fins i tot li agradés aquell aire rondinaire de l’americà, no hi confiava ni una mica.

—T’escolto —va fer.

—Es pot dir de la manera següent —va començar l’Ed—: hi ha un cert tipus d’informació que, amb més facilitat que d’altres, porta a l’acció.

—La que dóna diners?

—Exactament. En la indústria sabem que la informació privilegiada s’explota sempre d’alguna manera. Encara que poca gent acabi a la presó, la cotització a borsa sempre puja abans que es facin públiques notícies positives sobre les empreses. Sempre hi ha algú que aprofita per comprar.

—És cert.

—Durant molt de temps el món dels serveis secrets vam quedar raonablement al marge d’aquestes pràctiques, per la simple raó que els secrets que guardàvem eren d’una altra natura. El material era explosiu en un altre sentit. Però després del final de la Guerra Freda han canviat moltes coses. L’espionatge empresarial ha avançat les seves posicions. L’espionatge i la vigilància de les persones i les empreses han fet, en general, un pas endavant, i avui en dia ens trobem inevitablement en poder d’una gran quantitat de material amb què un es pot fer ric. I de vegades molt de pressa.

—I això s’aprofita, vols dir.

—La idea mateixa que hi ha al darrere és que cal aprofitar-se’n. Ens dediquem a l’espionatge empresarial per ajudar la nostra pròpia indústria, brindar una posició avantatjosa als nostres grans grups, informar-los dels punts forts i febles de la competència. L’espionatge industrial és una part de la missió patriòtica. Però exactament com tota la resta del servei d’intel·ligència, viu en una zona de grisos. En quin moment l’ajuda es converteix en un acte purament delictiu?

—Això, quan?

—Doncs aquest és el problema. I aquí, sense cap mena de dubte, s’ha produït una normalització. El que fa unes quantes dècades es veia com un crim o un acte immoral, avui en dia no ho és. Amb l’ajuda d’advocats es legitimen robatoris i abusos, i a l’NSA no hem estat gaire millors, sinó que potser fins i tot hem estat…

—Pitjors.

—Tranquil, tranquil, deixa’m acabar de parlar —va continuar l’Ed—. Podria dir que tenim una certa moral, malgrat tot. Però som una organització enorme amb desenes de milers de treballadors i, inevitablement, hi ha pomes podrides; fins i tot algunes de col·locades ben amunt que, en realitat, tinc pensat donar-te.

—Com un acte de pura bona voluntat —va dir en Mikael, amb un sarcasme suau.

—Ha, ha, ha! Bé, potser no del tot. Però ara escolta. Quan unes quantes persones que ocupen alts càrrecs dins la nostra agència travessen els límits de la criminalitat en tots els sentits, què creus que passa?

—Res gaire agradable.

—Es converteixen en una competència molt seriosa per al crim organitzat.

—L’Estat i la màfia sempre han lluitat al mateix camp de batalla —va intentar en Mikael.

—D’acord, d’acord, tots dos imparteixen la seva pròpia mena de justícia, venen drogues, brinden protecció a la gent i fins i tot maten, com ara. Però el problema real és quan comencen a col·laborar en determinades àrees.

—I això és el que ha passat aquí?

—Malauradament, sí. A Solifon hi ha, com saps, un departament avançat dirigit per en Zigmund Eckerwald que es dedica a investigar què estan fent els seus competidors en noves tecnologies.

—No només això.

—No, també roben i venen el que han robat i, per descomptat, això no és gens bo per a Solifon. I potser fins i tot per a tot l’indicador Nasdaq.

—Però tampoc per a vosaltres.

—Exactament, perquè s’ha demostrat que es tracta de mala gent, sobretot de dos grans caps de l’espionatge industrial. Joacim Barclay i Brian Abbot, es diuen, per cert. Més tard te’n donaré tots els detalls. Aquests individus i els seus subordinats reben ajuda de l’Eckerwald i la seva colla i, al seu torn, els ofereixen serveis d’escolta a gran escala. Solifon assenyala amb el dit on es troben les grans innovacions, i els nostres maleïts imbècils els aconsegueixen els esbossos i els detalls tècnics.

—I els diners que s’ingressen no sempre van a parar a la caixa de l’Estat.

—És pitjor que això, amic meu. Si et dediques a coses d’aquesta mena com a empleat del govern, et converteixes en una persona increïblement vulnerable, sobretot ara que sabem que l’Eckerwald i la seva tropa també col·laboren amb el crim organitzat, tot i que en un primer moment no crec que ho sabessin.

—Però era així.

—I tant! I no eren gens ximples. Disposaven de hackers del nivell que jo somio reclutar, i la seva tasca era explotar aquella informació. Així que ja pots entendre què va passar: quan es van assabentar del que estaven fent els nostres nois de l’NSA, van trobar un autèntic filó.

—Llestos per al xantatge.

—Parlem d’una posició de superioritat. I, és clar, l’aprofiten al màxim. Els nostres nois no només han robat informació de grans grups empresarials, també han saquejat petites empreses familiars i particulars innovadors que lluiten per sobreviure. Si tot això se sabés, no quedaríem en gaire bon lloc. Per això hem arribat a la situació extremament delicada en què els nostres nois es veuen obligats a ajudar no només l’Eckerwald i la seva colla, sinó també els criminals.

—Et refereixes als Spiders.

—Exacte, i potser durant una temporada totes les parts s’han sentit satisfetes. Estem parlant d’un gran negoci i a tots els plouen els diners. Però de sobte apareix en escena un petit geni, un cert professor Balder, que hi fica el nas amb tanta destresa com el fica a tota la resta de coses, i s’assabenta del circ que hi ha muntat, o almenys d’una part. I llavors tothom s’espanta, és clar, i pensen que cal fer alguna cosa. Aquí no tinc controlat del tot qui va prendre les decisions, però puc suposar que els nostres nois van confiar que n’hi hauria prou amb mesures judicials, amb la persecució i les amenaces dels advocats. Però no val la pena exculpar-los, no quan estan en el mateix vaixell que els criminals. La gent dels Spiders prefereixen la violència, i en una fase més avançada arrosseguen els nostres nois dins del pla per tenir-los encara més collats.

—Collons!

—Això és el que dic jo, però només es tracta d’un petit tumor dins la nostra organització. Hem mirat la resta de l’agència i…

—Segur que és tot un exemple de principis morals elevats —va dir en Mikael, amb duresa—. Però això se me’n refot. Aquí estem parlant de gent que no s’atura per res.

—La violència té la seva pròpia lògica. Un ha d’acabar el que ha començat. Però saps què és el més divertit del cas?

—No hi ha res de divertit.

—El que és paradoxal, doncs. És que jo no ho hauria sabut si no ens haguessin entrat a la intranet.

—Un altre motiu per deixar la hacker en pau.

—I ho faré, si m’explica com ho ha fet.

—Per què és tan important?

—Cap malparit tornarà a entrar al meu sistema. Vull saber exactament com s’ho va fer i poder prendre les mesures pertinents. Després la deixaré en pau.

—No sé si fiar-me de les teves promeses. Però em pregunto una altra cosa —va continuar en Mikael.

—Dispara!

—Has anomenat dos individus: Barclay i Abbot, es deien així? Estàs segur que la cosa acaba aquí? Qui és el cap de l’espionatge industrial? Ha de ser un dels vostres superiors, oi?

—Per desgràcia no et puc donar el seu nom. És material confidencial.

—Doncs ho hauré d’acceptar.

—Sí, ho has d’acceptar —va dir l’Ed, impassible. I en aquell moment en Mikael es va adonar que els cotxes començaven a circular.