—No tinc res emocionant que oferir aquesta vegada —em va dir Vance Richmond mentre fèiem una encaixada—. Només vull que trobi un home, un home que ni tan sols és un criminal.

En la seva veu havia un deix de disculpa. Els dos últims casos que aquest advocat de cara eixuta i grisenca m’havia encarregat, havien acabat en autèntics escàndols de carrer acompanyats de tiroteig, i suposo que pensava que qualsevol treball de menor munta m’avorriria a mort. Confesso que hi va haver un temps, quan tenia uns vint anys i l’Agència de Detectius Continental m’acabava de contractar, en què això va poder ser cert. Però els quinze anys que havien transcorregut des de llavors m’havien aplacat el gust pels plats forts.

—L’home que vull que trobi —va continuar l’advocat mentre ens assèiem— és un arquitecte anglès anomenat Norman Ashcraft. És un home d’uns trenta-set anys, d’un metre setanta-cinc d’alçada, bon aspecte, pell clara, cabells rossos i ulls blaus. Fa quatre anys era el típic britànic d’aspecte conservador. Pot ser que hagi canviat ara, perquè aquests últims anys m’imagino que han de haver-li estat bastant durs.

»El cas és el següent. Fa quatre anys els Ashcraft vivien junts a Anglaterra, concretament a Bristol. Pel que sembla la senyora Ashcraft era molt gelosa i per aquest motiu no deixava mai en pau al seu marit. A sobre, ell només comptava amb el producte del seu treball, mentre ella havia heretat dels seus pares una considerable fortuna. Ashcraft era molt sensible al fet d’estar casat amb una dona rica i, en conseqüència, feia tot el possible per demostrar que no depenia dels diners d’ella i que no s’hi deixava influenciar, una actitud bastant absurda, però que es podia esperar d’un home del seu temperament. Una nit ella el va acusar d’haver prestat massa atenció a certa dona. Van discutir; Ashcraft va fer les maletes i va tocar el dos.

»Als pocs dies la seva dona n’estava penedida. Havia reflexionat i se n’havia adonat que el seu enuig no tenia més fonament que la gelosia, i va tractar de trobar-li, però Ashcraft havia desaparegut. Va aconseguir seguir-li la pista de Bristol a Nova York i d’allà a Detroit, on havia estat detingut i multat per alteració de l’ordre públic en una baralla entre borratxos.

»Arran d’aquell incident va tornar a desaparèixer i no va tornar a aparèixer fins a deu mesos més tard, a Seattle».

L’advocat va regirar els papers que tenia sobre l’escriptori fins que va trobar un informe.

—El 23 maig 1923 va matar d’un tret a un lladre en la cambra que ocupava en un hotel de Seattle. Pel que sembla la policia d’aquella ciutat sospitar que hi havia alguna cosa d’irregular en aquell crim, però no van poder acusar-lo de res, ja que la víctima era indubtablement un lladre. Amb això va desaparèixer una altra vegada i no es va tornar a saber d’ell fins fa aproximadament un any quan la senyora Ashcraft va posar un anunci a la columna corresponent a anuncis personals de tots els diaris de les principals ciutats dels Estats Units, i un dia va rebre resposta des San Francisco. A la carta, redactada en termes molt correctes, el seu marit li demanava simplement que deixés de posar anuncis. Encara que ja no utilitzava el nom de Norman Ashcraft, li molestava veure’l imprès en cada diari que llegia.

»Ella li va contestar a la llista de correus d’aquella ciutat, avisant-ne prèviament per mitjà d’un altre anunci. Ell va respondre amb una altra carta bastant càustica. Finalment la senyora Ashcraft va tornar a escriure demanant-li que tornés a casa, i ell s’hi va negar, encara que en termes més amistosos. Van intercanviar després una sèrie de cartes en les quals el va confessar que s’havia aficionat a les drogues i que el poc que li quedava d’orgull li impedia veure-la fins que no tornés a ser el que era. Ella li va persuadir que acceptés els diners suficients per rehabilitar-se i des de llavors li envia mensualment certa quantitat a la llista de correus d’aquesta ciutat.

»Mentrestant, com que no tenia parents que la retinguessin a Anglaterra, va liquidar els seus assumptes allí i va venir a San Francisco per estar a prop del seu marit quan aquest decidís tornar-hi. Així ha passat un any. La senyora Ashcraft el segueix enviant una quantitat cada mes i continua esperant la seva tornada. Ell, per la seva banda, s’ha negat repetidament a veure-la i les seves cartes estan plenes de evasives i referències a la lluita que sosté contra la droga, de la qual s’allibera un mes per tornar a caure-hi el següent.

»La senyora Ashcraft, com és natural, comença a sospitar que el seu marit no té la menor intenció de tornar-hi ni de renunciar a les drogues, que simplement l’està utilitzant com a font d’ingressos regulars. He tractat de convèncer-la que interrompi els enviaments durant cert temps, però es nega a fer-ho perquè es considera responsable de tot el que ha passat. Creu que aquella extemporània expressió de gelosia és el que va provocar la desgràcia del seu marit i té por de fer alguna cosa que pugui danyar o induir-lo a prendre mesures encara més perjudicials. En aquest aspecte és impossible fer-la canviar d’actitud. Vol que Ashcraft torni a ella i es rehabiliti, però si ell es nega a això, està disposada a continuar passant-li una pensió durant la resta de la seva vida. L’únic que vol saber és què li cal esperar: Vol acabar amb aquesta terrible inseguretat en què viu.

»El que volem és que vostè trobi a Ashcraft. Desitgem saber si hi ha esperança que torni a ser l’home que era o si ha caigut tan baix que no existeix recuperació possible. Aquesta és la seva tasca. Miri, esbrini el que pugui, i després, una vegada que sapiguem alguna cosa haurem de decidir si és millor concertar una entrevista entre els dos amb l’esperança que ella el pugui convèncer, o no».

—Ho intentaré —vaig respondre—. Quin dia fa la senyora Ashcraft la seva tramesa mensual?

—El primer de cada mes.

—Avui és dia vint-i-vuit. Això em dóna tres dies per enllestir un afer que tinc entre mans. Té una foto d’ell?

—Malauradament, no. Després de la discussió, la senyora Ashcraft va destruir en un rapte d’ira tot el que pogués recordar el seu marit.

Em vaig aixecar i despenjar el meu barret del penjador.

—El veuré el dia dos —vaig dir mentre sortia de l’oficina.

La tarda del dia u em vaig anar a la Central de Correus i vaig parlar amb Lusk, l’encarregat en aquells dies de la llista de correus.

—Ens han informat que un tipus que vaig buscant —li vaig dir a Lusk— vindrà a recollir la seva correspondència a una d’aquestes finestretes. Pot donar ordre que quan vingui l’identifiquin?

Els inspectors de correus estan a mercè d’una sèrie de regulacions que els prohibeixen col·laborar amb detectius privats excepte en certs assumptes de decidit matís criminal. Però un inspector complaent no té per què sotmetre a un detectiu a cap martiri xinès. Se li menteix perquè tingui una coartada en el cas que l’assumpte es compliqui, i el fet que ell sàpiga que se li ha mentit o no, no té importància.

Així que vaig tornar al pis de baix i em vaig aplicar a la tasca de matar el temps sense perdre de vista la finestreta corresponent a les lletres A a D. L’empleat a càrrec d’aquesta finestreta tenia instruccions de fer-me un senyal quan algú anés a reclamar la correspondència d’Ashcraft. La carta de la seva dona encara no havia arribat, però no vaig voler córrer cap risc i em vaig quedar vigilant fins l’hora del tancament.

L’endemà, poc després de les deu, va començar la funció. Un dels treballadors em va donar el senyal convingut en el moment en què un home de curta estatura, vestit amb un vestit blau i barret flexible de color gris, es retirava d’una finestreta amb el sobre a la mà. Aparentava uns quaranta anys d’edat, encara que estava molt envellit. El seu rostre tenia una consistència pastosa, caminava arrossegant els peus i el seu vestit demanava a crits un bon raspallat i planxa.

Va venir de dret cap a la taula davant la qual em trobava jo fingint que revisava uns papers. Va treure un sobre gran de la butxaca i encara que només vaig poder veure’l per un segon, en vaig tenir prou per comprovar que estava ja escrit i franquejat. Mantenint la cara del sobre contra el seu pit de manera que m’era impossible llegir la direcció, va introduir-hi la carta que li acabaven de lliurar i va humitejar la goma amb la llengua. Va enganxar el sobre amb cura i es va dirigir cap les bústies. El vaig seguir. No em quedava altre remei que utilitzar el vell recurs de l’ensopegada.

Em vaig avançar un pas, vaig fingir relliscar a terra de marbre i em vaig aferrar a l’home com tractant de recuperar l’equilibri. Va ser un desastre total. Enmig d’aquella falsa relliscada, vaig fer una autèntica patinada i tots dos vam caure a terra embrancats com un parell de lluitadors.

Tan bon punt vaig aconseguir posar-me dret, el vaig ajudar a aixecar-se, vaig murmurar una disculpa i gairebé vaig haver apartar-lo d’una empenta per impedir que recollís el sobre que jeia cap per avall a terra. Quan l’hi donava vaig haver de girar-lo per poder llegir l’adreça:

Tenia l’adreça, però m’havia delatat. No hi havia manera humana que aquell homenet vestit de blau no s’hagués fixat en la meva estratagema. Em vaig espolsar la pols del vestit mentre ell introduïa el sobre a l’escletxa de la bústia i es dirigia després cap a la porta que donava al carrer Mission. No podia deixar-lo escapar amb el que sabia. Fos com fos li havia de impedir que avisés Ashcraft. Vaig decidir utilitzar un altre truc tan vell com el de la relliscada i vaig posar-me a seguir l’homenet.

En el moment en que l’atrapava es va girar per veure si algú el seguia.

—Hola Micky —vaig saludar-lo—. Com van les coses per Chicago?

—Vostè s’equivoca —va respondre sense aturar-se entreobrint tot just la comissura dels seus llavis grisencs—. No tinc res a veure amb Chicago, jo.

Tenia ulls de color blau pàl·lid i pupil·les diminutes, els ulls de l’home addicte a la morfina o l’heroïna.

—Deixa’t d’històries —li vaig respondre—. Acabes d’arribar amb tren aquest mateix matí.

Es va aturar a la vorera i es va tornar cap a mi.

—Jo? Per qui em confon?

—Ets Micky Parker. L’«Holandès» ens va xivar que venies a San Francisco.

—Està sonat! —Va dir mirant-me amb sorna—. No sé de què dimonis està parlant.

La veritat és que jo tampoc ho sabia. Vaig aixecar la mà dreta sense treure-la de la butxaca de l’abric.

—Com tu vulguis —vaig dir amb veu amenaçadora.

D’un salt, es va enretirar de la meva voluminosa butxaca.

—Escolti amic —va suplicar—. Vostè s’ha equivocat, de veritat l’hi dic. No em dic Micky Parker i fa un any sencer que visc a San Francisco.

—Això m’ho hauràs de demostrar.

—L’hi demostraré —va dir ansiosament—. Vingui a casa meva amb mi i veurà. Em dic Ryan i visc molt a prop, aquí al carrer Sisena.

—Ryan? —Vaig preguntar.

—Sí, John Ryan.

Allò el va delatar. No crec que hi hagi més de tres lladres de solera al país que no hagin usat el nom de John Ryan almenys una vegada. És el «John Smith» de l’hampa.

Aquell John Ryan en particular em va conduir a una casa del carrer Sisena on la patrona, una dona d’empenta d’uns cinquanta anys d’edat amb uns braços tan musculosos i peluts com els d’un ferrer de poble, em va assegurar que el seu inquilí havia viscut a San Francisco durant diversos mesos i que recordava haver-lo vist almenys una vegada al dia durant les dues últimes setmanes. Si hagués anat buscant realment l’autèntic Micky Parker a Chicago, mai no hagués cregut aquella dona, però donada la situació, vaig fingir donar-me per satisfet.

L’assumpte anava prenent millor caire. Havia aconseguit confondre a Ryan. Li havia convençut que l’havia pres per un altre gàngster i que no era la carta de Ashcraft el que m’interessava. Tal com estaven les coses, em podia considerar relativament fora de perill. Però deixar un sol cap per lligar és cosa que m’inspira veritable horror.

Aquest pinxo era un drogoaddicte i m’havia donat un nom fals, així doncs…

—I a què et dediques? —Li vaig preguntar.

—Fa un parell de mesos que no faig res seriós —va balbucejar—, però penso obrir una casa de menjars amb un company la setmana que ve.

—Anem a la teva habitació —vaig suggerir—. Vull parlar amb tu.

La idea no li va entusiasmar, però, encara que a contracor, em va conduir escales amunt. Ocupava dues habitacions i una cuina al tercer pis, dues cambres brutes i d’olor nauseabund.

—On està Ashcraft? —Li va dir.

—No sé de què em parla —va balbucejar.

—Doncs més val que te’n vagis assabentant —li vaig aconsellar—, si no vols passar-te una temporadeta a l’ombra.

—No pot acusar de res.

—Com que no? T’agradaria que et caiguessin de trenta a seixanta dies per vagància?

—Quina vagància ni quins romanços! Porto cinc-cents dòlars sobre.

Li vaig llançar un somriure burleta.

—No em vinguis amb aquestes Ryan. Tu saps que un feix de bitllets no et serveix de res a Califòrnia. No tens feina. No pots justificar aquests diners. Ets que ni fet d’encàrrec per a la Secció de vagància.

Donava per fet que aquell individu es dedicava al tràfic de drogues. Si corria el risc que allò pogués sortir a la llum quan el detinguessin, el més probable és que estigués disposat a vendre el seu company per salvar la seva pròpia pell, sobretot si, tal com jo creia, Ashcraft no havia comès realment cap delicte seriós.

—Jo de tu —vaig prosseguir mentre ell meditava amb la mirada clavada a terra—, seria bon noi i parlaria. Ets…

Sobtadament es va inclinar cap a un costat sense aixecar-se i va fer la mà enrere.

D’una puntada de peu el vaig treure del seu seient.

Si no hagués ensopegat amb la taula, l’hagués deixat ben estès a terra. Tot i així, el cop de puny que tot seguit li vaig dirigir a la mandíbula, li va arribar en ple pit i el va fer caure amb el balancí al seu damunt. El vaig apartar d’un cop amb la mà i li vaig prendre l’arma, una pistola barata del calibre 32. Després vaig tornar a ocupar el meu seient a l’altra banda de la taula.

Amb aquell conat de lluita n’hi va haver prou. Es va posar dret gemegant.

—L’hi diré tot. No vull embolics. Aquest tal Ashcraft em va explicar que estava traient-li el suc a la seva dona. Em va donar deu dòlars perquè recollís cada mes una carta adreçada a ell i la enviés a Tijuana. El vaig conèixer aquí a San Francisco. Fa sis mesos se’n va anar a Mèxic i ara està embolicat amb una dona allà. Abans d’anar-se’n li vaig prometre que li faria l’encàrrec. Sabia que es tractava de diners perquè ell en deia la seva «pensió», però no sabia que fos res il·legal.

—Quina classe de paio és aquest Ashcraft? De quin pal va?

—No ho sé. Pot ser que sigui un estafador, però conserva les aparences. És anglès i generalment fa servir el nom d’Ed Bohannon. Li fot a la droga. Jo no en prenc —aquesta sí que no me la vaig empassar—, però ja sap vostè el que passa en ciutats com aquesta. Un es relaciona amb gent de tota mena. No tinc ni idea de què porta entre mans.

Això va ser tot el que li vaig poder treure. No va poder o no va voler dir-me on havia viscut Ashcraft a San Francisco ni amb qui s’havia relacionat.

Va posar el crit al cel quan va saber que pensava lliurar-lo a la Secció de vagabunds i malfactors.

—Vostè va dir que em deixaria en pau si xerrava —ploriquejos.

—No et vaig prometre res. A més, quan un pinxo tracta d’engegar-me un tret, això per a mi cancel·la qualsevol acord que tingués amb ell. Vinga, som-hi!

No podia arriscar-me a deixar-lo en llibertat fins que pogués localitzar Ashcraft. Així que em girés d’esquena li podia posar un telegrama i amb això el meu pla se n’anava en orris.

Va ser un pressentiment això de tancar a Ryan. Quan li van prendre les empremtes a la Direcció de Policia, va resultar ser un tal Fred Rodonet, àlies «pernil», traficant de drogues fugat de la Presó Federal de Leavenworth amb vuit anys de condemna per davant.

—Podrà tenir-lo a l’ombra com a mínim un parell de dies? —Vaig preguntar al director de la presó municipal—. Tinc un assumpte pendent i em vindria molt bé que el tingués incomunicat durant aquest temps.

—I tant! —va prometre el director—. Les autoritats federals no el reclamaran fins d’aquí a dos o tres dies. Fins llavors el tindrem ben guardadet.

De la presó vaig anar a l’oficina de Vance Richmond a comunicar el resultat de les meves investigacions.

—Ashcraft rep la correspondència a Tijuana on viu. Utilitza el nom d’Ed Bohannon i sembla que està embolicat amb una dona allà. Acabo de posar a l’ombra a un dels seus amics, un pròfug que s’encarregava d’enviar-li el correu.

L’advocat va despenjar l’auricular. Va marcar un número.

—La senyora Ashcraft? Sóc el senyor Richmond. No l’hem trobat encara, però creiem que sabem on és… Sí… D’aquí a uns quinze minuts…

Va penjar el telèfon i es va aixecar.

—Ens aproparem a casa de la senyora Ashcraft i parlarem amb ella.

Un quart d’hora després baixàvem del cotxe de Richmond al carrer Jackson gairebé cantonada al carrer Gough, davant d’una casa de pedra blanca de tres pisos davant la qual s’estenia un petit jardí de gespa curosament tallat envoltat per una reixa de ferro.

La Sra. Ashcraft ens va rebre en una saleta del segon pis. Era una dona alta d’uns trenta anys, vestida amb un vestit gris que subratllava la seva esvelta bellesa. L’adjectiu que millor la descrivia era el de «clara»; clar era el blau dels seus ulls, el to rosat de la seva pell i el castany dels cabells.

Richmond va fer les presentacions i li va dir després el que havia esbrinat, a excepció del que fa a la dona de Tijuana. Jo també vaig callar que molt possiblement el seu marit era ara un delinqüent.

—M’han dit que el seu marit s’està a Tijuana. Se’n va anar de Sant Francisco fa sis mesos i li envien la correspondència a un cafè d’aquesta ciutat, a nom d’Edward Bohannon.

Els seus ulls es van il·luminar, però es va abstenir de fer demostracions d’alegria. No era dona per a això. Es va dirigir a l’advocat.

—Volen que hi vagi jo a Tijuana? O prefereix anar-hi vostè?

Richmond va negar amb el cap.

—Ni vostè ni jo. Vostè no hi ha d’anar, i jo no puc, almenys per ara —es va tornar cap a mi—. Haurà d’anar-hi vostè. Està més capacitat que nosaltres per portar aquest assumpte. Sap el que convé fer i com fer-ho. La senyora Ashcraft no vol forçar el seu marit a res, però tampoc vol deixar de fer res que pugui ajudar-lo.

La Sra. Ashcraft em va allargar una mà forta i fina.

—Vostè farà el que cregui més convenient.

Aquelles paraules eren al mateix temps una interrogació i una expressió de confiança.

—En pot estar segura —vaig prometre.

M’havia caigut bé aquella Sra. Ashcraft.

Tijuana no havia canviat molt en els dos anys que portava jo sense visitar la ciutat. Allà seguien, idèntics, els dos-cents metres de carrer brut i polsegós que s’obria entre dues files gairebé contínues de bars i cantines. En els llardosos carrers laterals es refugiaven els tuguris que no havien trobat cabuda al carrer principal.

L’automòbil que em va portar des de San Diego, em va vomitar al centre de la ciutat a primera hora de la tarda, quan el tràfec diari no havia fet més que començar. Només dos o tres beguts vagabundejaven entre gossos de carrer i mexicans ociosos, però una munió de borratxos en potència havia començat ja a fer la ronda habitual dels salons.

Enmig de l’illa següent vaig veure una gran ferradura daurada. Vaig recórrer el curt tros que em separava d’ella i vaig entrar a la cantina. Constituïa un exemple característic del antre local. A l’esquerra de la porta d’entrada, es trobava la barra que ocupava més o menys la meitat de la longitud del mur. Al final d’ella hi havia tres o quatre màquines escurabutxaques. Enfront de la barra, al costat de la paret de la dreta, una pista de ball s’estenia des del front del local fins a una plataforma on una orquestra de músics greixosos es disposava a començar la seva tasca. Després de l’orquestra havia una fila de petits departament cúbics amb una taula i dos bancs a cada un d’ells.

A causa del primerenc de l’hora, el local estava mig buit. La meva aparició va atreure l’atenció del cambrer. Era un irlandès cepat de pel envermellida i pèl vermellós que li queia en dos rínxols sobre la cara, amagant el poc front que tenia.

—Vull veure Ed Bohannon —li vaig dir confidencialment.

Va tornar cap a mi uns ulls sense expressió.

—No conec cap Ed Bohannon.

Vaig agafar un llapis, vaig gargotejar en un paper «han enxampat el pernils», i l’hi vaig allargar.

—Si algú que diu ser Ed Bohannon demana aquest paper, l’hi donarà vostè?

—No veig per què no.

—Molt bé —li vaig dir—. Em quedaré una estona per aquí.

Em vaig dirigir a l’altre extrem del saló i em vaig asseure a la taula d’un dels apartats. Abans que pogués tan sols acomodar en el meu seient, es va instal·lar al meu costat una noia llargaruda que no sé quina estranya operació s’hauria fet als cabells, però el tenia de color porpra.

—Em convides a una copa? —Em va preguntar.

La ganyota que va esbossar probablement pretenia ser un somriure. Fos el que fos, em va gelar la sang a les venes i davant la possibilitat que la repetís, vaig decidir rendir-me.

—Sí —vaig respondre, i vaig demanar una ampolla de cervesa al cambrer que s’havia apostat, expectant, a la meva esquena.

La dona dels cabells color porpra havia liquidat el seu got de whisky i obria la la boca per suggerir que demanés el següent (les prostitutes de Tijuana no se’ns van per les branques), quan va sonar una veu a la meva esquena.

—Cora, Frank et va buscant.

Cora arrufar les celles i va començar a buscar amb la mirada per sobre de la meva espatlla. Després va esbossar una altra vegada aquella ganyota sinistra, i va dir:

—Està bé, Kewpie. Vols ocupar-te tu del meu amic? —I va marxar.

Kewpie es va asseure al meu costat. Era una noia pleneta i de curta alçada, com a molt de divuit anys d’edat. Semblava una nena. El cabell moreno li queia en rínxols sobre un rostre rodó de minyó entremaliat.

Els seus ulls eren riallers i atrevits.

La vaig convidar a una copa i vaig demanar per a mi una altra cervesa.

—En què penses? —Vaig preguntar.

—En beure.

Em va dirigir un somriure burleta, un somriure tan infantil com la neta mirada dels seus ulls castanys.

—En trincar tot el que tinguin.

—I a part d’això?

Sabia que aquell relleu no havia passat perquè sí.

—M’han dit que vas buscant un amic meu.

—Qui són els teus amics?

—Per exemple, Ed Bohannon. Coneixes l’Ed?

—No Encara no.

—Però, l’estàs buscant?

—Sí.

—De què es tracta? Potser jo pugui avisar-lo.

—Deixa-ho —vaig dir fent un farol—. Aquest Ed es dóna massa importància.

Això el perd. Et convido a un altre glop i me les piro.

La noia va reaccionar.

—Espera un minut. Veuré si puc trobar-lo. Com et dius?

—Diguem que em dic Parker. És un nom tan bo com un altre qualsevol —aquest era el que havia fet servir amb en Ryan i el que primer em va venir al cap.

—Espera aquí —em va dir mentre es dirigia a la porta del darrere del local—. Crec que sé on és.

Deu minuts més tard, un home entrava per la porta davantera de l’establiment i s’acostava a la meva taula. Era un anglès ros, d’uns quaranta anys amb tot l’aspecte de l’home respectable que s’ha donat a les drogues. Encara no havia tocat fons però poc l’hi faltava, com indicaven l’opacitat dels seus ulls blaus, les bosses sota els ulls, els solcs al voltant de la boca, els llavis entreoberts i el to grisenc de la seva pell. El seu aspecte era encara agradable gràcies al que quedava de la seva antiga presència.

Es va asseure davant meu.

—Em buscava?

—Vostè és Ed Bohannon?

Va assentir.

—Van trincar el pernil fa un parell de dies —li vaig dir—, i deu estar ja de tornada a la presó de Kansas. Va aconseguir enviar-me encàrrec des de la presó perquè l’avisés a vostè. Sabia que jo pensava venir a Tijuana.

Va arrufar les cel es sense aixecar la vista de la taula. Després em va llançar una mirada penetrant.

—Li va dir alguna cosa més?

—No em va dir res. Em va enviar encàrrec amb un individu. Jo ni el vaig veure.

—Pensa quedar-se a Tijuana gaire temps?

—Dos o tres dies —vaig respondre—. Tinc aquí un assumpte pendent.

Va somriure i em va allargar la mà.

—Gràcies per l’avís, Parker. Si ve amb mi, li donaré alguna cosa decent per beure.

A això sí que no tenia res a objectar. Vam sortir de la «Ferradura Daurada» i per un dels caps de carrer vam arribar a una casa de parets de fanga que s’aixecava allà on la ciutat moria al desert. Em va deixar en una cambra que donava al carrer no sense abans senyalar una cadira, i va desaparèixer a l’habitació contigua.

—Què li ve de gust? —Em va preguntar des d’allà—. Whisky de sègol, ginebra, whisky escocès…?

—L’últim guanya —li vaig respondre interrompent l’enumeració.

Va portar una ampolla de Black and White, un sifó i uns gots, i ens vam asseure a beure. Vam beure i vam xerrar, xerrar i beure fins que tots dos vam pretendre estar molt més borratxos del que estàvem encara que a dir veritat no va passar gaire temps abans que els dos estiguéssim ben trompes.

Allò es va convertir pura i simplement en un concurs de resistència a l’alcohol. El va tractar de fer-me beure fins reduir-me a polpa, una polpa que deixés anar fàcilment tots els secrets, i confesso que la meva intenció era exactament la mateixa. Però cap dels dos va aconseguir fer molts progressos.

—Saps? —Em va dir en un determinat moment de la tarda—. He estat un complet idiota. Tinc la dona més encantadora del món i està obstinada a que torni a ella. I, tanmateix, aquí em tens, donant-li a l’ampolla i a la droga mentre podria ser algú. Sóc arquitecte, saps? I dels bons. Però vaig caure en la rutina, em vaig barrejar amb tota aquesta gentussa i és com si no pogués sortir de tot això. Però ho aconseguiré, això t’ho dic jo… Tornaré amb la meva doneta, la dona més bona del món. Acabaré amb la droga i amb tot. Mira’m bé. Tinc jo pinta de drogat? És clar que no. Com que ja m’estic curant… Ara ho veuràs. T’ho demostraré. Faré només una pipada i després ja veuràs com puc deixar-ho…

Amb prou feines es va aixecar del seu seient, va anar a la cambra del costat, i va tornar fent tentines i portant una pipa d’opi de banús i plata en una safata també de plata. La va dipositar sobre la taula i em va allargar la pipa.

—Fes-ne una a la meva salut, Parker.

Li vaig dir que preferia seguir donant-li al whisky.

—Si prefereixes cocaïna, puc posar-te una injecció —em va convidar.

Vaig rebutjar la cocaïna. Ell es va ajeure còmodament a terra al costat de la taula i així vam continuar la festa, ell fumant opi i jo castigant l’ampolla, i tots dos parlant per benefici aliè i tractant de sostreure-li el més possible a l’altre.

Quan Kewpie va aparèixer a la mitjanit, jo ja portava a sobre una bona curda.

—Sembla que us divertiu, eh? —Va dir rient mentre s’inclinava a besar els cabells de l’anglès.

Es va asseure d’un salt sobre la taula i va agafar l’ampolla.

—No pot anar millor —li vaig respondre encara que potser no molt clarament.

—Hauries de venir més sovint a fer gresca, nano. T’aniria d’allò més bé.

No recordo si vaig contestar, o no. El que sí recordo és que poc després em vaig ajeure al terra tan llarg com era al costat de l’anglès i em vaig adormir.

Els dos dies següents van transcórrer més o menys com el primer. Ashcraft i jo no ens separàrem ni per un moment. La noia ens va acompanyar la major part del temps i nosaltres seguim bevent interromputs només per dormir la mona del que teníem dins. Passàvem les hores, part a la «Ferradura Daurada» i part a la casa de fang, però encara ens va quedar temps per recalar de tant en tant en algun dels molts tuguris de la ciutat. No arribava a fer-me una idea clara del que passava al voltant meu, però tampoc crec que res se’m passés totalment per alt.

Ashcraft i jo érem en aparença carn i ungla, però en el fons cap dels dos va arribar a confiar en l’altre per molt borratxo que anés, i puc assegurar que hi anàvem i molt. No cal dir que ell seguia donant-li a la pipa regularment. Crec que la noia no era aficionada a la droga, però sí tenia bon servei per l’alcohol.

Al cap de tres dies d’orgia ininterrompuda em vaig trobar al tren camí de San Francisco amb una ressaca monumental a sobre i fent una llista del que sabia i el que sospitava sobre Norman Ashcraft.

La llista deia així.

Després d’una nit de son reparador entre Los Angeles i San Francisco, em vaig trobar a l’estació de la cantonada dels carrers Tercera i Towns. En aquells dies el cap i l’estómac m’havien tornat gairebé al seu estat normal i els meus nervis s’havien tranquil·litzat. Vaig esmorzar més del que havia menjat en els últims tres dies i em vaig dirigir a l’oficina de Vance Richmond.

—El senyor Richmond està a Eureka —em va dir la seva secretària.

—Pot trucar-lo per telèfon?

Podia, i ho va fer.

Sense esmentar noms, li vaig dir a l’advocat el que sabia i el que sospitava.

—Entenc —va respondre—. Li suggereixo que vagi a veure la senyora Ashcraft i li digui que l’escriuré aquesta mateixa nit. Probablement tornaré a San Francisco demà passat. Crec que podem esperar fins llavors a prendre una decisió sense perill que passi res.

Vaig prendre un tramvia fins a l’Avinguda Van Ness, allà vaig fer transbord i vaig arribar a la casa de la senyora Ashcraft. Vaig trucar al timbre sense obtenir resposta. Després d’insistir diverses vegades, em vaig adonar que a terra, davant la porta, hi havia dos diaris. Vaig mirar les dates. Eren el del dia en curs i el de l’anterior.

Un home vestit amb una granota descolorida regava el jardí veí.

—Que sap vostè si ha marxat la gent que vivia en aquesta casa? —Li vaig preguntar.

—No crec. La porta del darrere és oberta. Ho he vist aquest matí.

Es va aturar gratant-se la barbeta.

—Encara que potser que hagin sortit —va continuar amb lentitud—. Ara que ho diu, ahir no els vaig veure en tot el dia.

Vaig baixar l’escalinata, vaig donar la volta a la casa, vaig saltar la tanca del darrere i vaig pujar els esglaons que conduïen a l’entrada de servei. La porta de la cuina estava ajustada. A dins no es veia a ningú, però se sentia córrer l’aigua.

Vaig picar la porta tan fort com vaig poder. No hi va haver resposta. Vaig empènyer la porta i vaig entrar. El so procedia de la pila.

Sota un feble raig d’aigua hi havia un ganivet de carnisser la fulla del qual devia fer uns trenta centímetres de longitud. Estava net, però la paret oposada de la pila, allà on esquitxava lleument l’aigua, estava plena de taques diminutes d’un color marró vermellós. Vaig gratar-ne una amb l’ungla. Era sang seca.

A excepció de la sang, no vaig veure res que pogués considerar anormal. Vaig obrir la porta del rebost. Tot estava en ordre. Davant meu hi havia una porta que comunicava amb la resta de la casa. La vaig obrir i vaig avançar per un passadís dèbilment il·luminat per la poca llum que arribava de la cuina. Tant en la penombra el lloc on suposava que trobaria l’interruptor de la llum, quan vaig ensopegar amb un bony tou.

Vaig apartar el peu, vaig buscar a la butxaca una caixa de llumins, i vaig encendre’n un. Un noi filipí jeia als meus peus a mig vestir amb el cap i les espatlles sobre el terra del passadís i la resta del cos recargolat sobre els primers esglaons d’una escala.

Era mort. Mostrava una ferida en un ull i una enorme ganivetada just sota la barbeta. Sense necessitat tan sols de tancar els ulls, vaig poder reconstruir el crim. L’assassí havia arribat a la víctima a la part alta de les escales, l’havia subjectat per la cara introduint el polze en un dels seus ulls i tirant enrere el cap per poder clavar-li la ganivetada al coll. Després l’havia llançat escales avall.

A la claror d’un segon llumí, vaig trobar un interruptor. Vaig encendre el llum, em vaig cordar l’abric i vaig començar a pujar les escales. Aquí i allà es veien tot de gotes de sang enfosquida. En el replà del segon pis, una enorme taca vermella destacava sobre el dibuix del paper de la paret. A la part alta de les escales vaig trobar un altre interruptor i vaig encendre el llum.

Vaig avançar pel passadís, vaig treure el cap a l’interior de dues habitacions en què no vaig veure res que em cridés l’atenció i vaig seguir endavant fins a girar un angle del corredor. Allà em vaig aturar d’un salt a punt d’ensopegar amb el cos d’una dona.

Era a terra cap per avall amb els genolls doblegats sota el cos i les mans crispades sobre l’estómac. Anava vestida amb una camisa de dormir i portava els llargs cabells recollits a l’esquena amb una trena.

Li vaig posar un dit sobre el clatell. Era freda com el gel.

Em vaig agenollar al costat d’ella tenint cura de no tocar-la, i vaig mirar el seu rostre. Era la donzella que quatre dies abans ens havia obert la porta a Richmond i a mi.

Em vaig posar dret i vaig mirar al meu voltant. El cap de la serventa gairebé fregava amb una porta tancada. Evitant ensopegar amb el cadàver, la vaig obrir i vaig entrar en un dormitori que evidentment no era el de la donzella. Estava luxosament decorat en tons grisos i crema i adornaven les parets uns gravats francesos. Tot estava en ordre a l’habitació excepte el llit. Llençols, cobrellits, mantes… tot apilat a sobre de qualsevol manera, una pila potser massa alta…

Inclinat sobre el llit, vaig començar a retirar una per una les capes. La segona va aparèixer tacada de sang. D’una tirada vaig apartar la resta.

Davant meu va aparèixer el cadàver de la Sra. Ashcraft.

Formava un petit cabdell del qual sobresortia només el cap que penjava inanimat d’un coll llescat fins a l’os. Quatre profundes esgarrapades li creuaven una banda del rostre, de la templa a la barbeta.

Vestia un pijama de seda blava, una de les mànigues havia estat arrencada. Tant aquest com els llençols eren xops de sang perquè les capes de roba l’havien mantingut humida.

Vaig cobrir el cadàver amb una manta, vaig esquivar acuradament el cos de la dona que jeia al passadís, i vaig baixar encenent tots els llums que vaig poder a la recerca d’un telèfon. El vaig trobar al peu de l’escala. Vaig trucar primer a la policia i després a l’oficina de Vance Richmond.

—Digueu-li al senyor Richmond que la senyora Ashcraft ha estat assassinada —li vaig dir a la secretària—. Sóc a casa de la víctima. Pot trucar-me aquí.

Vaig sortir a l’exterior per la porta principal i em vaig asseure al graó superior a fumar una cigarreta mentre esperava la policia.

Estava destrossat. No era la primera ocasió en que veia més de tres morts, però aquest cop m’havia enxampat amb els nervis encara ressentits de tres dies de borratxera.

Abans que acabés el meu primer cigarret, un cotxe de policia va girar la cantonada a tota velocitat, va parar davant de la casa i va començar a vomitar homes. El sergent O’Gar, cap de la Secció d’Homicidis, va ser el primer a pujar l’escalinata.

—Què hi ha? —Em va saludar—. Què ha descobert aquesta vegada?

—Al tercer cadàver em vaig per vençut —li vaig dir mentre li conduïa a l’interior de la casa—. Potser un professional com tu pot trobar-ne algun més.

—Per ser un aficionat, no se li ha donat malament —va respondre.

La meva ressaca s’havia esvaït i estava ansiós de posar mans a la feina.

Li vaig mostrar primer el cadàver del filipí i després els de les dues dones. No en vàrem trobar cap més.

Durant les hores següents, O’Gar, els vuit homes que havia portat amb el i jo ens vam dedicar completament a les tasques de rutina en aquests casos. Calia registrar la casa de dalt a baix, interrogar els veïns, trucar a les agències que havien facilitat el servei, localitzar i interrogar les famílies i amics del filipí i de la donzella i també el noi dels diaris, el de la botiga de queviures, el de la bugaderia, el carter…

Un cop reunits la major part dels informes, O’Gar i jo ens vam escapolir el més discretament que vam poder i ens vam tancar a la biblioteca.

—Dimecres a la nit, eh? La nit de dimecres —va grunyir O’Gar un cop que ens vam trobar confortablement instal·lats en sengles butaques de cuir fumant un cigarret.

Vaig assentir. L’informe del forense que havia examinat els cossos, la presència dels dos diaris a l’entrada i el fet que ni els veïns, ni el noi dels encàrrecs de la botiga d’ultramarins ni el carnisser haguessin vist ningú de la casa des de dimecres, feia suposar que el crim havia tingut lloc o dimecres a la nit o durant les primeres hores del matí de dijous.

—Jo diria que l’assassí va forçar la porta de servei —va continuar O’Gar mirant el sostre a través del fum—, va agafar un ganivet a la cuina i va pujar les escales. Pot ser que es dirigís directament a la cambra de la senyora Ashcraft o potser no, però el cert és que abans o després va arribar-hi. La màniga arrencada i les ratllades del rostre de la víctima demostren que aquesta va oferir resistència. El filipí i la donzella van sentir el soroll de la lluita o potser els crits de la seva senyora i van córrer a veure què passava. El més probable és que la criada arribés a la porta del dormitori en el moment en què sortia l’assassí i aquest la va matar allà mateix. Després va haver de veure el filipí que sortia fugint, el va enxampar al capdamunt de les escales i va acabar amb ell també. Després va baixar a la cuina, es va rentar les mans, va deixar el ganivet i va fugir.

—Fins aquí estic d’acord —concedir—, però veig que ha passat per alt la qüestió de qui és l’assassí i per què va fer el que va fer.

—No m’aclapari —grunyí—, ara arribava a això. Pel que sembla tenim tres possibilitats a escollir. L’assassí va haver de ser o un maníac que simplement va matar per donar-se el gust, o un lladre que va perdre totalment el cap en veure’s descobert, o algú que tenia un motiu per a liquidar la senyora Ashcraft i que es va veure obligat a matar els servents que el van sorprendre.

La meva opinió és que va ser algú que tenia una raó per acabar amb la víctima.

—No està malament —vaig aplaudir—. Ara escolti això: el marit de la senyora Ashcraft viu a Tijuana. És un home lleugerament addicte a les drogues i es barreja amb tot tipus d’indesitjables. Ella estava intentant convèncer-lo que tornés a casa. El que no sabia és que el seu marit estava embolicat allà amb una noia que té el cor robat per ell i és una actriu estupenda, el que es diu una noia de bandera. El s’estava pensant deixar-la i tornar al costat de la seva esposa.

—I bé? —Va dir O’Gar lentament.

—El problema és —vaig continuar—, que jo era amb ell i amb la noia dimecres a la nit, és a dir, la nit del crim.

—I bé?

Algú va trucar a la porta interrompent la nostra conversa. Era un policia que venia a avisar-me que em demanaven al telèfon. Vaig baixar al primer pis, vaig prendre l’auricular i vaig escoltar la veu de Vance Richmond.

—Què ha passat? La senyoreta Henry em va transmetre l’encàrrec, però no va poder donar-me cap detall.

El vaig posar al corrent del que ha passat.

—Surto cap a San Francisco aquesta nit —em va dir, després que vaig haver acabat de parlar—. Vostè continuï la investigació i faci el que cregui més convenient. Té carta blanca.

—D’acord —vaig replicar—. Quan vostè torni probablement seré fora de la ciutat. Pot localitzar a través de l’Agència. Ara vaig a telegrafiar a Ashcraft en el seu nom per demanar-li que vingui.

Després de parlar amb Richmond vaig trucar a la presó municipal i vaig preguntar al director si John Ryan, àlies Fred Rooney, àlies, «el pernils», hi continuava detingut.

—No, els agents de la policia federal se’l van endur ahir al matí.

Vaig tornar a la biblioteca i li vaig dir a O’Gar precipitadament:

—Agafaré el tren de la tarda cap a San Diego. M’hi jugo el que vulgui a que el crim es va planejar a Tijuana. Vaig a enviar un telegrama a Ashcraft demanant-li que vingui. Vull treure’l d’allí durant un parell de dies i si al faig venir a San Francisco vostè se’n pot cuidar de vigilar-lo. Li donaré una descripció completa d’ell.

Esperi’l a la sortida de l’oficina de Vance Richmond. La mitja hora següent la vaig dedicar a enviar precipitadament tres telegrames. El primer anava dirigit a Ashcraft:

Els altres dos els vaig redactar en clau. En un demanava a la sucursal de Kansas City de l’Agència Continental que enviés un agent a Leavenworth per interrogar «el pernil». En l’altre pregava a l’oficina de Los Angeles que enviés un agent a San Diego, on s’hauria de trobar amb mi al dia següent.

Fet això, vaig córrer al meu apartament, vaig ficar a tota pastilla unes quantes mudes dins d’una maleta, i poc després em trobava al tren que avançava en direcció cap al sud, disposat a fer una capcinada.

En baixar del tren a primera hora de la tarda de l’endemà, em va rebre una ciutat alegre, plena de visitants que havien anat a San Diego atrets pel començament de la temporada hípica de Tijuana.

L’esdeveniment havia reunit un públic de la més variada condició: artistes de cinema de Los Angeles, propietaris de finques de l’Imperial Valley, mariners de la flota del Pacífic, jugadors, turistes, timadors, i fins i tot també a alguna persona normal.

Vaig menjar, em vaig registrar en un hotel on vaig deixar la maleta i em vaig dirigir a l’Hotel Grant on havia de trobar-me amb l’agent enviat per l’oficina de Los Angeles.

El vaig trobar al vestíbul. Era un home jove, de cara pigada i uns vint anys d’edat. Tenia els ulls, d’un gris brillant, clavats en un programa de les curses de cavalls que sostenia a la mà dreta, a un dels dits hi portava un esparadrap.

Vaig passar pel seu costat, em vaig aturar a comprar un paquet de cigarrets i, mentre ho feia, vaig corregir una imaginària inclinació de l’ala del barret. Després vaig sortir al carrer. El dit embenat i el meu gest constituïen la contrasenya. Admeto que són trucs inventats abans de la Guerra Civil, però com encara segueixen donant resultat, la seva antiguitat no constitueix raó suficient per descartar-los.

Vaig avançar pel carrer Quart en direcció oposada a Broadway, l’artèria principal de Sant Diego, i al cap de poc, el detectiu em va atrapar. Es deia Gorman. En pocs moments vaig informar-lo del que havia de fer.

—Heu d’anar a Tijuana i muntar guàrdia al Cafè de la Ferradura Daurada. Allà veureu una noia pleneta encarregada de fer beure als clients. És de curta alçada, cabells arrissats, ulls castanys, cara rodona, boca gran de llavis vermells i espatlles amples. No la perdeu de vista. Té uns divuit anys i es diu Kewpie. A ella és a qui heu de vigilar. No us hi acosteu ni tracteu de guanyar-vos la seva confiança. Quan porteu allà una hora aproximadament, entraré a parlar amb ella. Vull saber què fa quan jo marxi i també els dies següents —li vaig donar el nom del meu hotel i el nombre de l’habitació que ocupava—. Vingueu a informar-me’n cada nit, però en públic no doni mai proves de conèixer-me.

Acabada la conversa, ens vam separar.

Jo em vaig dirigir a la plaça i vaig romandre assegut en un banc durant una hora. Després em vaig acostar a la cantonada i va entaular una lluita amb totes les forces per un seient a la diligència que sortia cap a Tijuana.

Després de vint-i-cinc quilòmetres de camí polsegós compartint amb altres quatre persones un seient destinat a tres, i d’una parada momentània a la duana de Policia de la frontera, em vaig trobar davant de l’entrada de l’hipòdrom de Tijuana. Les curses havien començat feia estona, però una filera ininterrompuda d’espectadors continuava entrant per la barrera giratòria.

Em vaig dirigir a la filera de cotxes de cavalls que esperava davant de Montecarlo, el gran casino de fusta, em vaig enfilar a un d’ells, i vaig donar ordre al cotxer que em portés al barri vell.

El barri vell estava desert. La població en bloc es trobava a l’hipòdrom veient els cavalls fer les seves monades. Quan vaig entrar a la Ferradura Daurada vaig veure la cara pigada de Gorman darrera d’un got de mescal. Tant de bo que tingués una constitució forta. La necessitava si pensava aguantar la guàrdia a base d’una dieta de cactus destil·lat.

La rebuda que em van fer els habitants de la Ferradura no va tenir res a envejar al que faria una ciutat de províncies al seu equip de futbol després d’un triomf en camp enemic. Fins al barman dels rínxols engomats em va dirigir un somriure amistós.

—Que hi ha la Kewpie? —Vaig preguntar.

—Està cuidant la família del germà Ed, eh? —Em va deixar anar una gran noia sueca—. A veure si puc trobar-la.

Kewpie va entrar en aquest moment per la porta del darrere i es va abalançar sobre mi asfixiant-me a petons, abraçades, carícies i Déu sap quantes altres mostres d’afecte.

Vens a per una altra borratxera?

No —vaig respondre conduint-la cap a la barra—. Aquesta vegada es tracta de negocis. On és l’Ed?

—Se’n va anar al nord. La seva dona l’ha palmat i va anar a recollir la llana.

—I això et destrossa el cor, no?

—Com t’ho diria! No saps com em posa de trista que el papi s’embutxaqui aquest munt de pasta.

Li vaig dirigir el que pretenia ser una mirada carregada d’experiència.

—I creus que Ed tornarà a dipositar el tresor als teus peus?

Els seus ulls van deixar anar un fulgor fosc.

—Què dimoni et passa a tu, ara? —Va preguntar.

Vaig somriure com qui se les sap totes.

—Passarà una d’aquestes dues coses —vaig predir—. O et deixarà com estava planejat, o li caldrà fins a l’últim cèntim per salvar la pell.

—Porc mentider!

Es trobava de peu al meu costat, la seva espatlla esquerra gairebé fregant la meva espatlla dreta. Amb un ràpid moviment es va introduir la mà esquerra sota la faldilla. La vaig empènyer per l’espatlla cap endavant apartant el seu cos el més possible del meu. El ganivet que havia tret va quedar clavat en el revers del tauler de la taula. Era un punyal de fulla gruixuda, equilibrat per facilitar una major punteria en tirar. Va fer enrere un peu, clavant-me un dels seus fins talons al turmell. Vaig envoltar el seu cos amb el braç esquerre i vaig mantenir el seu braç premut contra el costat mentre ella alliberava el ganivet de la taula.

—A què ve tot això?

Vaig alçar la mirada.

Davant meu hi havia un home que em mirava de peu amb les cames obertes i els punys recolzats als malucs. Era un paio alt i cepat d’espatlles amples entre les quals emergia un coll groguenc llarg, escanyolit que amb prou feines aconseguia sostenir un cap petit i arrodonit. Els ulls semblaven dues boles de atzabeja enganxades a banda i banda d’un nas petit i aixafat.

—Què es proposa? —Em va cridar aquella bellesa.

Era inútil intentar raonar amb ell.

—Si sou un cambrer porteu-me una cervesa i alguna cosa per la noia. Si no ho és, foti el camp.

—El que li portaré serà un…

La noia es va esmunyir d’entre les meves mans i el va fer callar.

—Per a mi, un whisky —li va ordenar bruscament.

El desconegut va rondinar, ens va mirar, primer a mi i després a la noia, va tornar a mostrar unes dents ronyoses, i es va retirar.

—És amic teu?

—Més et valdria no fer broma amb ell —em va advertir sense respondre la meva pregunta.

Després va retornar el punyal al seu amagatall i es va girar cap a mi.

—Què és això que Ed està ficat en un embolic?

—Vas llegir allò de l’assassinat al diari?

—Si.

—Llavors ja t’ho pots imaginar —vaig contestar—. L’única sortida que li queda és donar-te la culpa a tu. Però dubto que pugui fer-ho. Si no pot, està arreglat.

—Ets boig! —Va exclamar—. Per molt borratxo que estiguessis, saps molt bé que la nit del crim estàvem tots dos aquí amb tu.

—Pot ser que sigui boig, però no prou com per pensar que això demostri res —vaig corregir—. En el que sí pot ser que sigui boig és que espero no marxar d’aquí sense endur-me el criminal ben emmanillat.

Es va posar a riure als meus nassos. Jo vaig riure també i em vaig aixecar.

—Ens veurem —li vaig dir mentre avançava cap a la porta.

Vaig tornar a San Diego i vaig enviar un telegrama a Los Angeles demanant que enviessin un altre agent. Després vaig anar a menjar alguna cosa i vaig tornar a l’hotel a esperar Gorman.

Va arribar amb retard i fent una olor a mescal que se sentia a deu llegües a la rodona. Dins de tot, semblava bastant serè.

—Per un moment, vaig pensar que tindria que ajudar-lo a sortir d’allà a trets —va fer broma.

—Deixeu-vos d’ironies —li vaig ordenar—. El seu treball consisteix a veure què passa i es va acabar. Què heu descobert?

—Quan vostè va marxar, la noia i l’homenàs es van posar a canviar impressions. Semblaven bastant nerviosos. Al cap d’una estona, ell va sortir del local, així que vaig deixar a la noia i el vaig seguir. Va anar fins al centre i va enviar un telegrama. No vaig poder acostar-me prou per veure a qui anava dirigit. Després va tornar al bar.

—Qui és aquest tipus?

—Pel que he sentit no és cap angelet. Flinn el «Coll d’oca», en diuen. És l’encarregat de fer fora els borratxos del local i d’altres feinetes per l’estil.

Si «Coll d’oca» era el pinxo de plantilla de la Ferradura Daurada ¿com era possible que no l’hagués vist durant la meva primera visita? Per borratxo que estigués, mai no m’hauria passat per alt un macaco com aquell. I va ser precisament durant aquells tres dies quan van matar a la Sra. Ashcraft.

—He telegrafiat a la vostra oficina per demanar que enviessin un altre agent —vaig dir a Gorman—. Es posarà en contacte amb vós. Encarregueu-li que se’n cuidi de la noia mentre us ocupeu de «Coll d’oca». Crec que acabarem encaixant els tres assassinats, o sigui que no val a badar.

—Com vostè digui, cap —va respondre, i se’n va anar a dormir.

L’endemà vaig passar la tarda al hipòdrom entretingut amb els cavalls mentre feia temps fins que arribés la nit.

En acabar l’última carrera, vaig sopar a la «Posada de la Posta de Sol» i em vaig dirigir després al casino principal, situat al mateix edifici. Hi havia allà reunida una multitud d’almenys un miler de persones que, a empentes, pugnaven per obrir-se pas fins a les taules de pòquer, daus, ruleta i set i mig, ansioses de provar fortuna amb tot al que havien guanyat o amb el poc que no havien perdut en les carreres. No em vaig acostar a les taules, la meva hora de jugar havia passat. Entre la gentada vaig tractar de seleccionar els que, per una nit, havien de ser els meus ajudants.

Aviat vaig descobrir el primer, un home torrat pel sol que era, indubtablement, un camperol amb vestit de diumenge. Es dirigia cap a la porta amb l’expressió buida del jugador a qui se li han acabat els diners abans d’acabar la partida. La seva angoixa no es devia tant a la pèrdua en si, com a la necessitat d’abandonar la taula de joc.

Em vaig interposar entre el jornaler i la porta.

—L’han plomat? —Vaig preguntar compassivament quan va arribar al meu costat.

Va assentir amb gest boví.

—Que li agradaria guanyar-se cinc dòlars per uns minuts de treball? —vaig provar de temptar-lo.

Per descomptat que li agradaria, però de què es tractava?

—Vull que vingui amb mi al barri vell i miri bé a un home. Quan ho hagi fet, li pagaré. No hi ha truc amagat.

La resposta no li va satisfer completament, però, què caram!, Cinc dòlars són cinc dòlars i sempre quedava la possibilitat de retirar-se si no li agradava el caire que prenien les coses. Així doncs, es va decidir a provar sort.

Vaig deixar el jornaler al costat d’una porta i me’n vaig anar dret cap a un altre candidat, un home baix i grassonet d’ulls optimistes i boca de gest feble que es va mostrar també disposat a guanyar-se 5$ de la manera descrita. El tercer individu a qui vaig repetir l’oferta es va negar a córrer un risc semblant a cegues. Per fi vaig acabar convencent a un filipí vestit amb un vestit de gloriós color caqui, i a un grec corpulent que probablement era o cambrer o barber.

Amb quatre en tenia prou. D’altra banda, eren just els homes que necessitava; prou poc intel·ligents com per avenir-se a meus plans, però, alhora prou honrats com perquè pogués fiar-me d’ells. Els vaig instal·lar en un cotxe de cavalls i me’ls vaig emportar al barri vell.

—Es tracta del següent —els vaig informar quan vam arribar—. Ara entraré al Cafè de la Ferradura Daurada que és aquí a la cantonada. Al cap de dos o tres minuts entren vostès i demanen una mica de beure —li vaig donar al treballador un bitllet de cinc dòlars—. Pagui amb això. No l’hi descomptaré de la seva paga. Allà veuran a un home alt i cepat de col llarg groguenc i un cap diminut a la part alta. És impossible que els passi desapercebut. Vull que se’l mirin bé sense que ell s’adoni de res. Quan estiguin convençuts que podrien reconèixer-lo a qualsevol lloc, facin-me un senyal discreta amb el cap. Després tornin aquí i els donaré els seus diners. Tinguin cura que ningú al bar no s’adoni que em coneixen.

L’assumpte els va semblar estrany, però tenint en compte que els havia promès cinc dòlars per cap, i que en les taules de joc amb una mica de sort… La resta la poden imaginar. Van fer algunes preguntes que jo em vaig negar a contestar, però a la fi van accedir.

Quan vaig entrar al local, «Coll d’oca» es trobava darrere de la barra fent un cop de mà als cambrers. I l’ajuda estava justificada, el local estava de gom a gom.

No vaig poder descobrir entre la multitud la cara pigada de Gorman però sí vaig descobrir el rostre eixut de Hooper, l’agent que havien enviat de Los Angeles en resposta al meu segon telegrama. Una mica més enllà vaig distingir a Kewpie bevent en companyia d’un home el rostre del qual reflectia la sobtada gosadia d’un marit model intentant una aventura. Em va fer un senyal amb el cap però no va abandonar el seu client.

«Coll d’oca» em va obsequiar amb un grunyit i l’ampolla de cervesa que li havia demanat. En aquest moment van entrar els meus quatre ajudants que van representar els seus papers de meravella.

Per començar van passejar la mirada al seu voltant mirant un per un a tots els rostres a través del fum i eludint nerviosament les mirades que es trobaven amb la seva. Al poc un d’el s, el filipí, va descobrir darrere de la barra a l’home que els havia descrit. L’emoció que li va produir la troballa li va fer fer un salt de mig metre. Per acabar-ho d’arreglar, en el moment en què es va adonar que «Coll d’oca» l’observava, li va girar l’esquena amb gest inquiet. En aquell moment, els altres tres van descobrir la seva presa i li van llançar una sèrie de llambregades tan conspícuament furtives com un bigoti postís. «Coll d’oca» els va respondre amb una mirada aclaparadora.

El filipí es va tornar cap a mi, va assentir amb el cap fins a gairebé trencar-se la barbeta contra el pit, i es va dirigir cap a la porta. Els tres restants van escurar les copes i van tractar d’interceptar la meva mirada. Jo, mentrestant, llegia un cartell que havia penjat a la paret darrere de la barra:

Vaig tractar de comptar quantes mentides tancaven aquelles paraules. N’havia trobat ja quatre, i perspectives de diverses més, quan un dels meus companys, el grec, es va aclarir discretament la gola amb l’estrèpit d’un motor d’explosió, «Coll d’oca», amb la cara com la grana, avançava a l’altre costat de la barra amb una pistola a la mà.

Vaig mirar els meus ajudants. Els seus gestos d’assentiment no haurien estat tan terribles si no els haguessin fet tots al mateix temps, però cap no va voler arriscar-se a què jo apartés la mirada abans que poguessin informar de la seva troballa. Els tres caps van assentir alhora, senyal que no va poder passar desapercebuda a ningú en diversos metres a la rodona. Després tots tres es van dirigir precipitadament cap a la porta per tal de posar la major distància possible entre el s i l’home del coll escanyolit amb la seva joguina.

Vaig buidar el meu got de cervesa, vaig sortir al carrer i vaig girar la cantonada. Els meus quatre ajudants m’esperaven apinyats en el lloc indicat.

—El reconeixeria! El reconeixeria allà on fos! —Van repetir a cor.

—Bona feina —els vaig felicitar—. No podien fer-ho millor. Crec que són vostès detectius nats. Aquí tenen els seus diners. I ara, nois, jo de vosaltres no tornaria a posar els peus en aquest lloc, perquè malgrat que han dissimulat d’allò més bé —i consti que ho van fer a la perfecció— pot ser que aquest tipus hagi sospitat alguna cosa. Val més passar-se de prudents.

Es van abalançar sobre els bitllets i abans que acabés el meu discurs havien desaparegut.

L’endemà, poc abans de les dues, Hooper entrava a la meva habitació de l’hotel de San Diego.

—Poc després de marxar vostè «Coll d’oca» va desaparèixer amb Gorman trepitjant-li els talons —em va informar—. Després la noia es va dirigir a una casa amb les parets de fang que hi ha als afores de la ciutat i va entrar-hi. Quan jo tornava, ella encara no n’havia sortit. La casa era a les fosques.

Gorman no va aparèixer.

A les deu d’aquell matí em va despertar un grum que em va lliurar un telegrama cursat a Mexicali i que deia el següent:

Les coses prenien bon caire. El tipus del coll llarg havia caigut en la trampa. Havia pres els meus quatre jugadors frustrats per testimonis i els seus gestos d’assentiment per mostres de reconeixement. «Coll d’oca» era l’assassí i per això fugia.

M’havia despullat del pijama i estava a punt d’embotir-me en la meva roba interior de llana, quan va tornar el grum amb un altre telegrama.

Aquest el signava O’Gar:

ASHCRAFT VA DESAPARÈIXER AHIR.

Vaig trucar a Hooper per telèfon per treure’l del llit.

—Aneu a Tijuana —li vaig dir—. Vigileu la casa on vau deixar ahir a la nit a la noia a no ser que la trobeu abans a la Ferradura Daurada. Quedeu-vos de guàrdia fins que aparegui. Quan la vegeu, seguiu-la fins que es trobi amb un home ros i cepat amb aspecte d’anglès i llavors seguiu-lo a ell. Té una mica menys de quaranta anys, és alt, d’ulls blaus i cabells rossos. Que no se us escapi perquè en aquest moment és el que més ens interessa. Jo vaig cap allà. Si mentre jo estic amb l’anglès la noia marxés, seguiu-la, si no, vigileu-lo a ell.

Em vaig vestir, vaig esmorzar a corre-cuita i vaig pujar a la diligència que anava a Tijuana.

A l’alçada de Palm City ens va avançar un automòbil esportiu marró a tal velocitat que la diligència, que portava una bona marxa, de sobte va semblar que estava parada. Al volant anava Ashcraft.

Quan vaig tornar a veure l’esportiu marró, estava estacionat davant la casa de fang. Una mica més enllà Hooper es feia passar per borratxo mentre parlava amb dos indis vestits amb l’uniforme de l’exèrcit mexicà.

Vaig trucar a la porta de la casa. La veu de Kewpie respondre: «Qui és?».

—Sóc jo, Parker. M’han dit que Ed acaba de tornar.

—Oh! —va exclamar. I després d’una pausa—: Entra!

Vaig obrir la porta i vaig entrar. L’anglès era assegut a una cadira amb el colze dret recolzat en la taula i la mà corresponent ficada a la butxaca de la jaqueta. Si aquesta mà empunyava una pistola, era indubtable que apuntava cap a mi.

—Què hi ha? —Em va dir—. M’han dit que ha anat fent conjectures sobre mi.

—Digui’n com vulgui —vaig acostar una cadira a mig metre aproximadament d’on es trobava, i m’hi vaig asseure—. Però no ens enganyem. Vostè va fer que «Coll d’oca» liquidés la seva dona per poder heretar-la.

El seu error va consistir a escollir aquell estúpid per fer la feina. Mira que fugir d’aquella manera només perquè quatre testimonis van identificar-lo! I ja posats a fugir, quina mala idea, anar a parar a Mexicali! Quin lloc que ha anat a triar!

Suposo que estava tan aterrit que aquestes cinc o sis hores per les muntanyes se li van fer un viatge a la fi del món.

Vaig continuar parlant.

—No és cap idiota, Ed, i jo tampoc. Vull emportar-me’l al nord ben emmanillat, però no tinc pressa. Si no pot ser avui, estic disposat a esperar a demà. Abans o després li agafaré a menys que algú se m’avanci, la qual cosa confesso que no em partiria el cor. Entre l’armilla i l’estómac porto una pistola. Si li diu a Kewpie que me la tregui, estic disposat a dir-li el que penso.

El va assentir lentament amb el cap sense treure’m la vista de sobre. La noia se’m va acostar per l’esquena. Va lliscar una mà per sobre de la meva espatlla i la va introduir sota la meva armilla. Vaig sentir com la meva vella companya de fatigues m’abandonava. Abans d’apartar-se de mi, Kewpie va recolzar el tall del seu ganivet en el meu clatell durant un instant, per si de cas se m’oblidava…

—Molt bé —vaig continuar un cop que l’anglès es va haver ficat la meva pistola a la butxaca amb la mà esquerra—. Li faré una proposició. Vostè i Kewpie travessen la frontera amb mi per evitar problemes amb els documents d’extradició i jo els poso a l’ombra. Lluitarem als tribunals. No estic absolutament segur de poder convèncer el jurat. Si fracaso, seran lliures, si ho aconsegueixo, els penjaran. Quin sentit té escapar? Vol passar-se la resta de la seva vida fugint de la policia? Només perquè cabin enxampant-lo o el liquidin qualsevol dia tractant de fugir. Admeto que potser salvi la pel, però què me’n diu dels diners que va deixar la seva dona? Això és el que li interessa, el que el va induir a cometre el crim. Lliuri’s a la justícia i potser pugui gaudir-ne. Fugi, i acomiadi’s per sempre d’aquests diners.

El meu propòsit era persuadir Ed i la noia perquè marxessin d’allà. Si els portava a la presó, la possibilitat que aconseguís demostrar la seva culpabilitat era força remota.

Tot depenia del tombant que prenguessin les coses, que pogués provar que «Coll d’oca» havia estat a San Francisco la nit del crim, i em temia que sortiria amb unes quantes coartades en defensa seva. La veritat era que a la casa de la Sra. Ashcraft no havíem pogut trobar una sola empremta, i fins i tot en el cas que jo pogués demostrar que es trobava a San Francisco la nit dels fets, hauria de provar no només que havia estat el autor del crim, sinó que l’havia comès en nom dels seus dos amics, la qual cosa era encara més difícil.

El que volia és que la parella fugís. No m’importava on anessin ni el que fessin sempre que toquessin el dos. Aprofitar-me de la seva fugida era cosa que encomanava a la meva sort i la meva intel·ligència.

L’anglès meditava. Les meves paraules li havien fet efecte, especialment el que havia dit sobre «Coll d’oca».

—Està completament boig, però…

Mai vaig arribar a saber com pensava acabar la frase, ni si jo havia guanyat o perdut la partida.

La porta es va obrir de cop i «Coll d’oca» va irrompre a l’habitació.

Va entrar cobert de pols i amb el coll groguenc estirat cap endavant. Els seus ulls d’atzabeja es van posar en mi. Sense moure’s d’on estava va fer un ràpid gir de pupil·les. A cada mà va aparèixer un revòlver.

—Les mans sobre la taula, Ed! —va exclamar.

Si, com jo pensava, Ed empunyava una pistola amb la mà que s’amagava sota la taula, en aquest moment no li servia de res. Una cantonada del moble li bloquejava el tir. Va treure la mà de la butxaca i la va posar al costat de l’altra sobre el taulell.

—I tu no et moguis —va cridar «Coll d’oca» a la noia.

Després em va mirar durant prop d’un minut.

Quan per fi va parlar, ho va fer dirigint-se a Ed i a Kewpie.

—Per això em vas telegrafiar perquè vingués, oi? Una trampa! El boc d’expiació! Això és el que us heu cregut! Primer m’haureu d’escoltar i després sortiré d’aquí encara que hagi de abatre a trets tot l’exèrcit mexicà sencer. Jo vaig matar la teva dona, i els seus criats també…

I ho vaig fer per mil dòlars…

En aquell moment la noia va fer un pas cap a ell cridant:

—Calla, maleït sigui!

—Tu ets la que ha de callar! —Va udolar «Coll d’oca» mentre es disposava a disparar—. Jo sóc el que parla aquí. La vaig matar per…

Kewpie es va inclinar cap endavant. La seva mà esquerra va desaparèixer com un llamp sota la faldilla i un segon després la aixecava en l’aire… buida… La bala del revòlver de «Coll d’oca» va il·luminar un full d’acer que travessava l’aire. La noia va retrocedir giravoltant per l’impacte de les bales que li traspassaven el pit. Per fi va trobar l’esquena contra la paret i va caure cap per avall a terra.

«Coll d’oca» va deixar de disparar i va tractar d’articular un so. De la seva gola groguenca sobresortia la empunyadura fosca del ganivet de Kewpie. Les paraules van quedar travades en la fulla. Va deixar caure un revòlver i va tractar d’extreure’s l’arma. Tot just iniciat el gest, la mà va caure inert. «Coll d’oca» va caure de genolls, lentament. Va recolzar els palmells contra terra, va rodolar sobre un costat i va quedar immòbil.

Em vaig abalançar sobre l’anglès. El revòlver de «Coll d’oca» havia caigut entre els meus peus i em va fer relliscar. Amb una mà a frec la jaqueta de Ashcraft que es va fer a un costat amb un moviment ràpid i alhora treia les seves pistoles.

Em mirava amb expressió dura i freda. Estrenyia els llavis tan fortament que amb prou feines s’endevinava l’escletxa de la seva boca. Va retrocedir lentament mentre jo romania immòbil en el lloc on hi havia ensopegat. No va dir una sola paraula. Abans de sortir va tenir un moment de dubte. De sobte la porta es va obrir i es va tancar. Ashcraft havia desaparegut.

Vaig recollir l’arma responsable de la meva caiguda, vaig córrer al costat de «Coll d’oca», li vaig prendre l’altre revòlver i em vaig abocar al carrer. El descapotable marró aixecava un núvol de pols a través del desert. A deu metres de distància vaig veure estacionat un cotxe de lloguer negre cobert de pols. Vaig saltar al seu interior, el vaig engegar i vaig sortir a tota velocitat en persecució del núvol.

L’automòbil es trobava en molt millor estat del que permetia endevinar el seu aspecte, la qual cosa em va fer sospitar que es tractava d’un dels vehicles que s’utilitzaven per creuar il·legalment la frontera.

El vaig tractar amb afecte, sense forçar-lo. Durant certa distància, el núvol de pols i jo vam mantenir les nostres respectives posicions, però al cap de mitja hora vaig començar a guanyar terreny. El paviment havia empitjorat. En algun moment la carretera havia deixat de ser asfaltada per convertir-se en camí de terra. Vaig accelerar una mica malgrat els terribles bandades que em costava la nova velocitat.

Per un pèl vaig evitar picar contra una roca, una topada que m’hauria costat la vida, i vaig mirar endavant. L’automòbil marró havia abandonat la carrera i estava davant meu, aturat.

El conductor havia desaparegut. Vaig continuar.

Darrere l’esportiu una arma va disparar. Tres vegades. Només un tirador consumat hauria pogut encertar per la manera en què em movia sobre el seient, com una bola de mercuri sobre el palmell d’un posseït.

Ashcraft va tornar a disparar des del seu amagatall i després va sortir corrent en direcció a un barranc de parets abruptes i uns tres metres de profunditat que s’obria a l’esquerra. Es va aturar un instant per fer un nou tret i després, d’un salt, es va ocultar a la meva vista.

Vaig fer girar el volant, vaig trepitjar amb força el pedal del fre i vaig obligar a l’automòbil a patinar cap al lloc on Ashcraft havia desaparegut. La vora del barranc s’ensorrava sota les rodes del vehicle. Vaig deixar anar el pedal del fre i vaig sortir donant tombs.

L’automòbil es va precipitar cap al fons del barranc.

De cara sobre la sorra i empenyent, un a cada mà, els revòlvers de «Col d’oca», vaig treure el cap sobre la vora del barranc. En aquell moment, l’anglès, a quatre grapes, fugia a corre-cuita de la trajectòria de l’automòbil que s’estimbava rugint. A la mà aferrava una pistola: la meva.

—Deixa anar l’arma i posa’t dret, Ed! —Vaig cridar.

Ràpid com un escurçó va girar sobre si mateix i va quedar assegut en el més profund del barranc apuntant enlaire. El meu segon tret li va encertar a l’avantbraç.

Quan vaig baixar al seu costat el vaig trobar sostenint el braç ferit amb la mà esquerra. Vaig recollir el revòlver que havia deixat caure i vaig registrar-lo per veure si en portava cap més. Després vaig retorçar un mocador i l’hi vaig lligar a manera de torniquet una mica més amunt de la ferida.

—Sortim d’aquí i parlem-li vaig dir mentre l’ajudava a enfilar el vessant costerut.

Vam pujar al seu automòbil.

—Endavant. Parli tot el que li doni la gana —em va convidar—, però no esperi que jo participi en la conversa. No té res contra mi. Vostè mateix va veure amb els seus propis ulls com Kewpie liquidar «Coll d’oca» quan ell la va acusar d’haver planejat el crim.

—Quina és la seva versió, doncs? —Vaig preguntar—. Que la noia va pagar a «Coll d’oca» perquè matés a la teva dona quan va saber que pensaves tornar-hi?

—Exactament.

—No està malament, Ed. Tot encaixaria perfectament si no fos per un petit detall. Que tu no ets Ashcraft.

Es va sobresaltar i després es va posar a riure.

—Crec que el seu entusiasme li està ofuscat el cervell —va dir amb to de broma—. Si el que diu fos cert, creu que hauria pogut fer creure a una dona que era el seu marit sense ser-ho? ¿Suposa que el senyor Richmond no em va fer provar la meva identitat?

—Ja t’ho diré, Ed, crec que sóc més llest que la senyora Ashcraft i que Richmond. Suposem que tenies un munt de documents que van pertànyer a Ashcraft, papers, cartes, notes de la seva pròpia mà… Per poca habilitat que tinguessis amb la ploma, no t’hauria estat difícil enganyar la seva dona. Pel que fa a l’advocat, això de demostrar la teva identitat va ser un pur formalisme. A Richmond mai no se li va passar per la imaginació que poguessis ser una altra persona.

»Al principi et vas proposar aprofitar-te de la senyora Ashcraft poc a poc, treure-li una pensió vitalícia. Però una vegada ella va cancel·lar tots els seus assumptes a Anglaterra i va venir aquí, vas decidir matar-la i quedar-t’ho tot de cop. Sabies que era òrfena i no tenia parents que l’heretessin.

»Sabies també que el més probable era que ningú a Amèrica no sabés que no eres Ashcraft».

—I segons vostè, on creu que és l’autèntic Ashcraft?

—És mort —vaig respondre.

Es va sobresaltar. Tot i que no va voler fer cap mostra d’emoció, els seus ulls van agafar darrere del seu somriure una expressió meditabunda.

—Naturalment és possible que tingui raó —va concedir—, però tot i així no sé com pensa aconseguir que em pengin. ¿Pot provar que Kewpie sabia que jo no sóc Ashcraft? ¿Pot provar que sabia per què la senyora Ashcraft m’enviava diners? ¿Pot provar que ella sabia el que em portava entre mans? Crec que no.

—És probable que te’n lliuris —vaig admetre—. Mai no se sap com reaccionarà un jurat i no m’importa confessar que preferiria saber més del que sé sobre aquests crims. ¿Et faria res entrar en detalls de com suplantar a Ashcraft?

Va arrufar els llavis i va arronsar les espatlles.

—L’hi diré. Al cap i a la fi ja no té gran importància. Si m’han de tancar a la presó per suplantació de personalitat, confessar-me autor d’un robatori no pot empitjorar molt les coses.

»Vaig començar com lladre d’hotel —va dir l’anglès després d’una pausa—. Quan la cosa va començar a posar-se difícil a Europa, vaig decidir venir als Estats Units. Una nit, en un hotel de Seattle vaig forçar el pany d’una habitació del quart pis i vaig entrar. Tot just havia tancat la porta després de mi, quan vaig sentir l’esgarrinxada de la clau al pany. L’habitació estava completament a les fosques. Vaig encendre la llanterna, vaig descobrir la porta d’un armari encastat i em vaig refugiar al seu interior.

»Per sort l’armari era buit, això significava que l’ocupant de l’habitació no tindria necessitat d’obrir-lo.

»Un home va entrar i va encendre els llums. A l’estona va començar a passejar per l’habitació. Durant tres llargues hores va passejar de dreta a esquerra, d’esquerra a dreta, mentre jo romania dret a l’interior de l’armari amb un revòlver a la mà disposa a utilitzar-lo en el moment en què se li acudís obrir la porta. Tres hores va passar fent tombs per l’habitació. Després es va asseure a una taula i vaig sentir les rascades d’una ploma sobre el paper. Al cap de deu minuts va tornar a passejar, però aquesta vegada per poca estona. Vaig sentir el clic del pany d’una maleta en obrir-se i després un tret.

»Vaig sortir del meu amagatall. L’ocupant de l’habitació estava estès a terra amb un forat a la templa. Bona una me n’havia fet!

»En el passadís se sentien veus excitades. Saltant sobre el cadàver em vaig acostar a la taula i vaig llegir la carta que havia estat escrivint. Anava dirigida a una tal senyora Ashcraft a un nombre del carrer Wine de Bristol, a Anglaterra. La vaig obrir. A ella li comunicava que anava a suïcidar-se i signava, Norman. Això em va treure un gran pes de sobre. Com a mínim ja ningú no pensaria que jo l’havia assassinat.

»Tot i així em trobava en una habitació aliena carregat de llanternes i de claus mestres… per no esmentar un revòlver i un grapat de joies que m’havia apropiat al pis inferior. En aquell moment algú va trucar a la porta.

»—Truquin a la policia! —Vaig cridar sense obrir per guanyar temps.

»Després em vaig tornar cap a l’home que m’havia ficat en aquell embolic. Havia endevinat que era anglès sense necessitat de llegir l’adreça de la carta. N’hi ha milers com ell i com jo a Anglaterra, rossos, cepats i relativament alts. Vaig fer l’únic que podia fer en aquelles circumstàncies. El seu barret i el seu abric seguien sobre la cadira on els havia llançat. Me’ls vaig posar i vaig dipositar el meu barret al costat del seu cos. Em vaig agenollar al seu costat i vaig canviar el contingut de les seves butxaques pel que duia a les meves. Vaig substituir també el seu revòlver i vaig obrir la porta.

»Esperava que els primers que entrarien no el coneguessin ni tan sols de vista, i que en el cas contrari, almenys no poguessin reconèixer-lo immediatament. Això em donaria uns quants segons per organitzar la meva desaparició. Però quan vaig obrir la porta em vaig adonar que les coses no havien de sortir com jo havia imaginat. Allà hi havia el detectiu de l’hotel i un policia. Em vaig veure perdut, però tot i així vaig representar el meu paper. Els vaig dir que en entrar a la meva habitació havia trobat a aquell tipus registrant les meves maletes. Havíem lluitat i enmig de, la baralla havia disparat un tret.

»Els minuts van passar tan lents que semblaven hores i ningú no em denunciava. Tots em deien senyor Ashcraft. El meu intent de suplantació havia resultat un èxit. En principi el fet em va sorprendre, però quan vaig esbrinar més detalls sobre Ashcraft em vaig adonar del que havia succeït. Havia arribat a l’hotel aquella mateixa tarda i tots l’havien vist amb l’abric i el barret que jo duia posats. D’altra banda tots dos responíem al prototipus d’anglès de cabell ros.

»Més tard em vaig endur una nova sorpresa. Quan la policia va examinar la roba, van trobar que havia arrencat totes les etiquetes. La raó la vaig saber més tard quan vaig llegir el seu diari. Durant un temps s’havia estat debatent en el dubte de suïcidar-se o de canviar el seu nom i començar una vida totalment nova amb una nova identitat. Contemplant aquesta segona possibilitat, havia arrencat totes les etiquetes dels seus vestits. Però jo no sabia res d’això mentre em trobava allà dret, enmig de tota aquella gent. L’únic que sabia és que estava passant un miracle.

»Al principi vaig haver de actuar amb molta cautela, però després, un cop vaig haver revisat a fons les seves maletes, vaig arribar a conèixer el mort com si fos el meu germà. Conservava una tona de papers i documents i, a sobre, un diari en què hi havia escrit tot el que havia fet i tot el que pensava fer en la seva vida. Vaig passar la primera nit estudiant tots aquells papers, aprenent dades de memòria i practicant la seva signatura. Entre les coses que portava a la butxaca hi havia 1.500 dòlars en xecs de viatger i que volia bescanviar el més aviat possible.

»Vaig romandre a Seattle tres dies fent-me passar per Norman Ashcraft. Hi havia trobat un filó d’or i no anava a llençar-lo per la finestra. La carta que va escriure la seva dona podia lliurar de la forca si algun dia es descobria la veritat sobre tot allò i, per altra banda, era més segur quedar-se i fer front a la situació de tractar d’escapar. Quan les coses es van calmar, vaig fer les maletes i vaig venir a San Francisco, on vaig tornar a adoptar el meu veritable nom, Ed Bohannon. Però vaig conservar tot el que havia pertangut a Ashcraft perquè havia descobert que la seva dona tenia diners i pensava que si sabia enginyar-m’ho, una bona part part podrien passar a les meves mans. La senyora Ashcraft no va poder fer-m’ho més fàcil. Un dia vaig veure un dels anuncis que va posar en l’Examiner, vaig respondre, i aquí em té».

—No vas fer matar la senyora Ashcraft?

Va negar amb el cap.

Vaig treure un paquet de tabac de la butxaca i vaig deixar dos cigarrets sobre el seient, entre els dos.

—Anem a jugar a un joc. Vull donar-me el gust de saber una cosa. No comprometrà a ningú ni et farà de res. Si vas fer el que els dos estem pensant, agafa la cigarreta que està del meu costat. Si no ho vas fer, agafa la que està del teu. Vols jugar?

—No, no vull —va respondre enèrgicament—. No m’agrada el seu joc. Però sí que li accepto la cigarreta.

Va estendre el braç sa i va triar el cigarret que estava del meu costat.

—Gràcies, Ed —li vaig dir—. Ara lamento dir-te això, però faré que et pengin.

—És boig!

—No em refereixo al crim de San Francisco, Ed —vaig explicar—. Em refereixo al de Seattle. Un lladregot d’hotel dins l’habitació d’un home que acaba de morir d’un tret al cap. Què creus que pensarà el jurat, Ed?

Va començar a riure i poc a poc el riure es va anar transformant en una ganyota amarga.

—És clar que ho vas fer-li —vaig dir—. Quan vas començar a madurar el pla per fer-te amb la fortuna de la senyora Ashcraft fent que una altra persona la matés, el primer que vas fer va ser destruir la nota de comiat del seu marit. Per molt acuradament que la guardessis, sempre hi havia la possibilitat que algú la trobés i posés fi al teu joc. Havia complert el seu propòsit i ja no la necessitaves més. Conservar-la hauria estat una bogeria.

»No puc fer que et pengin pels crims que has maquillat a San Francisco però sí aconseguiré que et jutgin pel que no vas cometre a Seattle. D’una manera o d’un altra, es farà justícia. Vas a Seattle, Ed, perquè et pengin pel suïcidi d’Ashcraftx».

I així va ser.