I. El gran cop

Vaig trobar Paddy el Mexicà al local d’en Jean Larrouy.

Paddy, un estafador trempat que s’assemblava al rei d’Espanya, m’ensenyà les seves grans dents blanques en un ampli somriure, enretirà una cadira per a mi amb el peu i li va dir a la mossa que compartia la taula amb ell:

—Nellie, et presento el peus plans de més bon cor de San Francisco. Aquest xicot grassonet farà el que sigui per qualsevol, sempre que al final el pugui fer engabiar per tota la vida. —Es tombà cap a mi, assenyalant la noia amb el seu cigar—: Nellie Wade, i no li trobaràs res. No necessita treballar: el seu vell es dedica al contraban de licor.

Era una noia prima, vestida de blau, pell blanca, ulls verds allargats, cabells curts castanys. La seva cara, moixa fins aleshores, s’animà, plena de bellesa, quan m’allargà la mà per damunt de la taula, i ens vam posar a riure tots dos de l’acudit d’en Paddy.

—Cinc anys? —em preguntà.

—Sis —la vaig corregir.

—Merda! —exclamà en Paddy, fent un gran somriure alhora que cridava un cambrer—. Algun dia ensarronaré un perdiguer.

Fins llavors els havia ensarronat tots: no havia dormit mai a la garjola.

Em vaig tornar a mirar la noia. Sis anys abans aquesta Angel Grace Cardigan havia plomat mitja dotzena d’individus de Filadèlfia. En Dan Morey i jo l’havíem enxampada, però cap de les seves víctimes no havia volgut acusar-la i se l’havia hagut de deixar anar. Era una noieta de dinou anys aleshores, però ja una estafadora consumada.

Enmig de la pista una de les noies d’en Larrouy començà a cantar «Tell Me What You Want and I’ll Tell You What You Get». Paddy el Mexicà abocà ginebra d’una ampolla seva als gots de ginger ale que ens havia dut el cambrer. Vam beure i vaig donar a en Paddy un tros de paper amb un nom i una adreça escrits amb llapis.

—L’Itchy Maker em va demanar que t’ho passés —li vaig explicar—. El vaig veure ahir a can Folsom. Diu que és la seva mare i que vol que la vagis a veure i miris si necessita alguna cosa. El que vol dir, suposo, és que li donis la seva part de l’última feina que heu fet.

—M’ofens —féu en Paddy tot ficant-se el paper a la butxaca alhora que tornava a treure la ginebra.

Em vaig empassar d’un glop el meu segon ginger ale amb ginebra i vaig ajuntar els peus disposat a aixecar-me i anar-me’n cap a casa. En aquell moment van entrar del carrer quatre clients d’en Larrouy. El fet de reconèixer-ne un va fer que em quedés assegut a la cadira. Era alt i prim, i anava de vint-i-un botons. De mirada esmolada, de faccions esmolades, amb llavis fins com talls de ganivet sota un petit bigoti punxegut: Bluepoint Vance. Em preguntava què devia estar fent a quatre o cinc mil quilòmetres dels seus terrenys de caça de Nova York.

Mentre m’ho rumiava vaig girar el cap fent veure que estava per la cantant, que llavors oferia als clients «I Want to Be a Bum». Darrera d’ella, en un racó, em vaig fixar en una altra cara familiar que pertanyia a una altra ciutat: Happy Jim Hacker, un pistoler de Detroit de cara rodona i rosada, condemnat dues vegades a mort i totes dues vegades indultat.

Quan vaig tornar a mirar cap endavant, Bluepoint Vance i els seus tres companys s’havien instal·lat dues taules més enllà. Ell ens donava l’esquena. Vaig examinar els seus companys.

Davant d’en Vance seia un jove gegant cap de panotxa d’amples espatlles, ulls blaus i cara rogenca que, al seu estil, dur i salvatge, tenia una certa bellesa. A la seva esquerra hi havia una noia bruna de mirada furtiva, cofada amb un barret que li penjava. Parlava amb en Vance. L’atenció del gegant pèl roig estava concentrada totalment en el quart membre del grup, a la seva dreta. I se la mereixia.

No era ni alta ni baixa, ni grassa ni seca. Duia una túnica russa negra, brodada de verd i amb penjolls d’adorn de plata. Un abric de pells negre estava estès sobre el respatller de la cadira de darrera seu. Devia tenir vint anys. Els seus ulls eren blaus, la boca vermella, les dents blanques i els caps dels cabells que sortien per sota del turbant negre, verd i platejat eren castanys, i tenia un nas… Sense apassionar-nos massa amb els detalls, diguem que era maca. Ho vaig dir. Paddy el Mexicà em donà la raó amb un «si que ho és» i Angel Grace em suggerí que li anés a dir a en Red O’Leary que trobava maca la seva amigueta.

—O’Leary és el tipus gros? —li vaig preguntar tot lliscant cap avall en la cadira per poder estirar un peu per sota de la taula entre en Paddy i l’Angel Grace—. Qui és la seva noia?

—La Nancy Regan, i l’altra és la Sylvia Yount.

—I el pixapolit que ens dóna l’esquena? —vaig voler examinar els seus coneixements.

El peu d’en Paddy, buscant el de la noia per sota de la taula, ensopegà amb el meu.

—No em fotis cops, Paddy —li vaig demanar—. Seré bon minyó. Ara que no em penso quedar aquí a rebre. Me’n vaig a casa.

Vaig intercanviar «adéus» amb ells i em vaig dirigir cap al carrer, donant tota l’estona l’esquena a en Bluepoint Vance.

A la porta em vaig haver d’apartar per deixar entrar dos individus. Tots dos em coneixien, però cap no va fer signe de coneixe’m: Sheeny Holmes (no el veterà que organitzà el saqueig de Moose Jaw als dies dels cotxes de cavalls) i Denny Burke, rei de la Frog Island a Baltimore. Un bon parell: cap d’ells no hauria ni pensat a suprimir algú sense tenir assegurats uns bons guanys i protecció política.

Fora, vaig tombar en direcció a Kearny Street, xino-xano, pensant que el tuguri d’en Larrouy s’havia omplert de malfactors aquell vespre, i que allò semblava alguna cosa més que quatre visitants destacats que tinguéssim de visita entre nosaltres. Una ombra en un portal va interrompre les meves reflexions.

L’ombra va fer:

—Ps-s-s-s!

Em vaig aturar, la vaig examinar i vaig acabar per reconèixer en Beno, un venedor de diaris cocaïnòman que m’havia passat algunes informacions de tant en tant, les unes bones i les altres falses.

—Tinc son —vaig rondinar quan vaig ser davant d’en Beno i el seu plec de diaris al portal—, i ja he sentit la història del mormó que quequejava; si és això, digue-m’ho i no em facis entretenir més.

—No sé res de cap mormó —protestà—, però sé una altra cosa.

—Sí?

—Vostè en té prou amb dir «sí?», però jo el que vull saber és què en trauré de la informació.

—Estira’t en aquest portal tan agradable i fes una dormideta —li vaig aconsellar tornant cap al carrer—. Quan et despertis et trobaràs de conya.

—Ei! Escolti, tinc una cosa per vostè. Ho juro!

—Sí?

—Escolti! —se m’acostà, xiuxiuejant—. Han muntat un cop contra el Seaman’s National. No sé quina colla ho fa, però és veritat… Ho juro! No l’enganyo. No li puc donar noms. Pot estar segur que els hi donaria si els sabés. Ho juro per Déu. Esquitxi’m deu dòlars. Això bé s’ho val, no troba? Són informes directes… Ho juro!

—Sí. Directes de la coca!

—No! Ho juro! Jo…

—Quin és aquest cop, doncs?

—No ho sé. L’únic que he pogut pescar és que netejarien el Seaman’s. Ho juro per…

—On ho has pescat?

Beno sacsejà el cap negativament. Li vaig posar un dòlar de plata a la mà.

—Aconsegueix més droga i empesca’t la resta —li vaig dir—, i si és prou divertida et donaré els altres nou dòlars.

Vaig caminar cap a la cantonada, amb el front arrufat mentre pensava en la història d’en Beno. En si mateixa semblava el que probablement era: un conte inventat per treure-li un dòlar a un peus plans confiat. Però no era qüestió de considerar-la en si mateixa. El Larrouy’s —tan sols un dels caus d’una ciutat que en tenia una pila— era un vesper de delinqüents que constituïen una amenaça contra la vida i la propietat. Valia la pena de donar-hi un cop d’ull, sobretot tenint en compte que la companyia que assegurava el Seaman’s National Bank era clienta de l’Agència de Detectius Continental.

A l’altra banda de la cantonada, després d’haver avançat uns sis metres per Kearny Street, em vaig aturar.

Al carrer que acabava d’abandonar havien ressonat dues detonacions provinents d’una pistola de gran calibre. Vaig desfer el camí. Quan vaig haver tombat la cantonada vaig veure tot de gent que s’agrupava al carrer una mica més amunt. Un jove armeni, un xicot elegant de dinou o vint anys, em va passar en direcció contrària, caminant sense pressa, amb les mans a les butxaques, xiulant fluix «Broken-hearted Sue».

Vaig unir-me al grup que envoltava en Beno, que es tornava una multitud per moments. En Beno era mort, la sang que li rajava de dos forats del pit tacava els diaris rebregats a sota seu.

Vaig anar d’una esgarrapada al Larrouy’s i vaig mirar a dins. En Red O’Leary, en Bluepoint Vance, la Nancy Regan, la Sylvia Yount, Paddy el Mexicà, l’Angel Grace, en Denny Burke, en Sheeny Holmes, en Happy Jim Hacker: cap d’ells no hi era.

Tornant prop d’en Beno, em vaig esperar, amb l’esquena repenjada a la paret mentre la policia arribava, feia preguntes, no esbrinava res, no trobava cap testimoni, i marxava, enduent-se el que quedava del venedor de diaris.

Me’n vaig anar a casa i em vaig ficar al llit.

L’endemà al matí em vaig passar una hora a l’arxiu de l’Agència furgant entre els retrats i els historials. No teníem res d’en Red O’Leary, en Denny Burke, la Nancy Regan i la Sylvia Yount, i només suposicions de Paddy el Mexicà. Tampoc no hi havia res precís contra l’Angel Grace, en Bluepoint Vance, en Sheeny Holmes i en Happy Jim Hacker, però les seves fotografies sí que hi eren. A les deu —l’hora d’obrir els bancs— em vaig posar en marxa cap al Seaman’s National, proveït d’aquelles fotografies i de la informació d’en Beno.

L’oficina de San Francisco de l’Agència de Detectius Continental té la seu en un edifici d’oficines de Market Street. El Seaman’s National Bank ocupa la planta baixa d’un edifici alt i gris a Montgomery Street, el centre financer de San Francisco. Normalment, com que no m’agrada caminar perquè sí, ni que siguin només set cantonades, hauria agafat un tramvia, però hi havia un embús de por a Market Street i me’n vaig anar a peu tot tombant per Grand Avenue.

Quan vaig haver caminat unes quantes cantonades, vaig començar a adonar-me que hi havia alguna cosa que no rutllava a la banda de la ciutat cap on anava. Sorolls en primer lloc: espetecs, sotragades, sorolls d’explosions. A Sutter Street em va passar un home pel costat que s’aguantava el cap amb totes dues mans, queixant-se, mentre intentava tornar a posar a lloc la seva mandíbula dislocada. Tenia la galta en carn viva.

Vaig baixar per Sutter Street. L’embotellament arribava fins a Montgomery Street. Homes esverats, sense barret, corrien d’una banda a l’altra. Els sorolls d’explosions eren més clars. Un cotxe ple de policies que baixava em passà, avançant tan de pressa com li permetia la circulació. Una ambulància venia carrer amunt fent sonar la campana i avançant per la vorera els trossos on el trànsit estava pitjor.

Vaig travessar Kearny Street mig corrent. Més avall, a l’altra banda de carrer, corrien dos policies. Un duia la pistola a la mà. Els sorolls d’explosions eren com un de tambor continu davant nostre.

Vaig tombar la cantonada de Montgomery Street, vaig trobar ben pocs vianants davant meu. El centre del carrer era ple de camions, berlines, taxis… abandonats allà. Una cantonada més amunt, entre Bush i Pine Street, la festa era al punt culminant.

La màxima animació es localitzava cap a la meitat del bloc, on hi havia el Seaman’s National Bank i la Golden Gate Trust Company un davant de l’altra només passant el carrer.

Durant les properes sis hores vaig estar més enfeinat que una puça amb una dona grassa.

Cap al final de la tarda vaig fer un descans d’empaitar gent i vaig pujar a l’oficina per fer-la petar amb el vell. S’estava repenjat a la cadira, mirant per la finestra, donant copets a l’escriptori amb el llapis llarg de color groc de sempre.

Era un home alt i ple que anava pels setanta, aquest meu amo, amb un bigoti blanc, cara d’avi amb la pell rosada com la d’un nen petit, ulls blaus pacífics darrera unes ulleres sense muntura, sense més calidesa en les seves fibres que la soga de penjar homes. Cinquanta anys de caçar criminals per a la Continental l’havien buidat de tot, tret de la seva intel·ligència, d’una veu suau i un somriure delicat —armadura de cortesia que era el mateix tant si les coses anaven bé com malament… i que volia dir tan poca cosa en un cas com en l’altre. Els qui treballàvem a les seves ordres ens enorgullíem de la seva sang freda. Solíem vantar-nos que hauria pogut escopir glaçons al mes de juliol, i entre nosaltres l’anomenàvem Ponç Pilat pel seu somriure educat quan ens enviava a la crucifixió en missions suïcides.

Va apartar la vista de la finestra i es va tombar, quan vaig entrar; m’indicà una cadira amb el cap i s’allisà el bigoti amb el llapis. Damunt del seu escriptori els diaris de la tarda esbombaven la notícia del doble saqueig del Seaman’s National Bank i de la Golden Gate Trust Company a cinc colors.

—Quina és la situació? —preguntà, com hauria pogut demanar pel temps.

—És una olla —li vaig contestar—. Si no hi havia cent cinquanta atracadors en el cop, no n’hi havia cap. Jo mateix n’he vist un centenar, o almenys m’ho ha semblat, i n’hi havia molts que no els he vistos, col·locats on podien saltar i clavar queixalada allà on calien mandíbules fresques. I han queixalat de valent. Han parat emboscades a la policia i se’ls han rifat, tant a l’anada com a la tornada. Han atacat els dos bancs a les deu en punt, han pres tot el bloc, han fet fora la gent sensata i han pelat els altres. El saqueig en qüestió ha estat bufar i fer ampolles per a una trepa d’aquestes dimensions. Vint o trenta a cada banc mentre els altres ocupaven el carrer. Només els ha calgut embolicar el botí i endur-se’l a casa.

»Ara hi ha una reunió d’homes de negocis indignadíssims allà baix: accionistes amb els ulls fora de les òrbites, drets, demanant a crits la pell del cap de policia. La policia no ha fet miracles, ja se sap, però cap departament de policia no està equipat per fer front a un cop d’aquestes dimensions; tant se val que es creguin que són molt bons. Tot plegat no ha durat ni vint minuts. Hi han participat, posem, uns cent cinquanta atracadors, armats fins a les dents, amb els moviments calculats al centímetre. Com podies dur prou bòfies cap allà baix, fer-te càrrec de la situació, planejar la teva estratègia i posar-la en pràctica en tan poc temps? És molt fàcil dir que la policia hauria de preveure les coses i tenir efectius suficients per a qualsevol emergència… però aquests mateixos tipus que ara criden “corrupció!” serien els primers a udolar “lladres!” si els apugessin deu cèntims els impostos per pagar més policies i més equipament.

»Però la policia l’ha cagat —d’això no hi ha dubte— i hi haurà una pila de caps que rodolaran per terra. Els cotxes blindats no han anat bé, les granades només han estat eficaces a mitges perquè els assaltadors també sabien de què anava la cosa. Però el més desastrós de tot han estat les metralladores de la policia. Els banquers i els corredors diuen que estaven preparades. Si estaven espatllades expressament o si només és que les tenien en males condicions, no se sabrà mai, però només va arribar a disparar un dels endiablats trastos i encara no gaire bé.

»La retirada ha estat cap al nord, per Montgomery cap a Columbus. Al llarg de Columbus el seguici s’ha anat dissolent, uns quants cotxes cada cop, per carrers laterals. La policia ha caigut en una emboscada entre Washington i Jackson, i quan han pogut obrir-se camí a trets i sortir d’allà, els cotxes dels atracadors ja s’havien escampat per tota la ciutat. Molts ja s’han trobat… buits.

»Encara no tenim totes les dades, però ara mateix la situació a grans trets és la següent: el botí puja a Déu sap quants milions… sens dubte el més important que s’ha obtingut mai amb armes civils. Setze bòfies, els han pelat, i tres vegades aquest nombre els han ferit. Dotze espectadors innocents, clients del banc i altres, han estat assassinats i la mateixa quantitat tocats pels trets. Hi ha dos assaltadors morts i cinc més de ferits, que tant podrien ser atracadors com espectadors que es van acostar massa. Els atracadors han perdut set homes, que sapiguem segur, i trenta-un presoners, la majoria ferits a alguna banda.

»Un dels morts és el Gras Clarke. El recorda? Es va escapar a trets de la sala d’un tribunal de Des Moines fa tres o quatre anys. Doncs bé, a les seves butxaques hem trobat un tros de paper, un plànol de Montgomery Street entre Pine i Bush, el bloc del saqueig. A la part de darrera del plànol hi havia instruccions escrites a màquina explicant exactament què havia de fer i quan. Una X al plànol indicava on havia d’aparcar el cotxe en què arribaria amb els seus set homes, i hi havia un cercle al lloc on s’havia d’apostar amb ells, ullant-ho tot en general i les finestres i teulades de l’altra banda del carrer en particular. Els números 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8 al plànol assenyalaven els portals, els esglaons, una finestra fonda, etcètera, que els servirien de protecció si calia intercanviar trets amb aquestes finestres i teulades. En Clarke no havia d’amoïnar-se pel cantó del bloc que donava a Bush Street, però si la policia atacava pel cantó de Pine Street havia de moure els seus homes cap allà i distribuir-los entre els punts senyalats amb les lletres a, b, c, d, e, f, g i h. (El seu cadàver s’ha trobat al lloc marcat amb la a.) Cada cinc minuts mentre durés el saqueig havia d’enviar un home a un cotxe que seria al carrer en un punt marcat al plànol amb una estrella, per veure si hi havia noves instruccions. Havia d’explicar als seus homes que, si el pelaven, un d’ells ho hauria d’anar a comunicar al cotxe i seria nomenat un nou líder. Quan es donés el senyal de retirada havia d’enviar un dels seus homes al cotxe en què havia arribat. Si encara funcionava, aquest home l’havia de conduir sense passar el cotxe del davant. Si no funcionava, l’home havia d’informar el cotxe marcat amb una estrella i rebria instruccions sobre com fer-se amb un altre. Suposo que es refiaven de trobar prou cotxes aparcats per solucionar aquesta qüestió. Mentre en Clarke esperava el cotxe, ell i els seus homes havien de llançar tot el plom que poguessin contra els objectius del seu sector, i no havia de pujar cap al cotxe fins que arribés a la seva altura. Llavors havien de tirar per Montgomery fins a Columbus fins a… en blanc.

»Se n’adona? —vaig preguntar—. Tenim cent cinquanta pistolers, dividits en grups sota les ordres d’un cap de grup, amb plànols i instruccions que indiquen què ha de fer cada home, que indiquen la boca d’incendis darrera de la qual s’ha d’agenollar, el rajol sobre el qual s’ha de posar, on ha d’escopir… tot tret del nom i l’adreça del policia que ha de pelar! Tant era que en Beno m’hagués pogut donar detalls: ho hauria considerat el deliri d’un drogat!

—Molt interessant —féu el vell, somrient gentilment.

—Les del Gras han estat les úniques instruccions que hem trobat —vaig continuar amb la meva història—. He vist uns quants coneguts entre els morts i els que han agafat, i la policia encara n’està identificant d’altres. Alguns són talents locals però la majoria semblen gènere d’importació. Detroit, Chicago, Nova York, St. Louis, Denver, Portland, Los Ángeles, Filadèlfia, Baltimore… sembla que tots han enviat delegats. De seguida que la policia els hagi identificat, en faré una llista.

»Dels que no han estat agafats, en Bluepoint sembla que és el capitost. Era al cotxe que dirigia les operacions. No sé qui més anava amb ell. El Noi Tremolós hi era, a la gresca, i em penso que l’Abecedari McCoy el Menut, però no he pogut veure’l bé. El sergent Bender m’ha dit que havia reconegut en Toots Salda i en Darby M’Laughlin a l’atac, i en Morgan ha vist el Nen Això-i-Allò. Una bona mostra del món de l’hampa: pistolers, estafadors, atracadors des de Rand a McNally.

»El Palau de Justícia ha estat un veritable escorxador tota la tarda. La policia no ha mort cap dels seus hostes, si més no que jo sàpiga, però els arguments contundents els estan fent anar a dojo. Els periodistes que els agrada tant somicar sobre el que ells anomenen el tercer grau haurien de donar un volt per allà. Després de rebre una primera dosi de xarop d’estopa, alguns hostes han cantat. Però el mal és que no saben res de res. Coneixen alguns noms: Denny Burke, Toby l’Orelles, el Vell Peter Best, el Gras Clarke i Paddy el Mexicà han estat citats, i això és una certa ajuda, però ni tota la capacitat persuasiva del cos de policia no ha servit per treure’ls res més.

»El cop sembla haver estat organitzat d’aquesta manera: En Denny Burke, per exemple, té fama de treballar fi, a Baltimore. Doncs bé, en Denny parla amb vuit o deu xicots apropiats, d’un a un. “T’agradaria arreplegar uns calers a la costa?”, els pregunta. “Fent què?”, vol saber el candidat. “Fent el que se’t digui”, contesta el Rei de Frog Island. “Ja em coneixes. T’asseguro que és la feina més ràpida que s’hagi organitzat mai. Una puntada de peu i avall. Tothom que hi participi tornarà a casa carregat de pasta… i tots tornaran si fan el que han de fer. No et dic res més. Si no t’agrada, oblida-ho”. Tots aquests tipus coneixien en Denny, i si deia que la feina era bona ja en tenien prou. I s’hi han apuntat. Ell no els ha dit res. Ha procurat que tinguessin armes, els ha donat a cadascun un bitllet per San Francisco i vint dòlars, i els ha dit on el trobarien un cop aquí. Ahir al vespre els va reunir i els va anunciar que la feina seria aquest matí. En aquells moments ja havien voltat prou per la ciutat per veure que bullia de talents visitants, inclosos grans personatges com en Toots Salda, en Bluepoint Vance i el Noi Tremolós. Així doncs, aquest matí s’han posat en camí alegrement, amb el Rei de Frog Island al capdavant, cap a fer la seva feina.

»Els altres que han xerrat han explicat variants de la mateixa història. La policia ha trobat lloc a les seves cel·les per encabir-hi uns quants confidents. Com que la majoria d’atracadors no es coneixen entre ells, els confidents ho tenien fàcil, però l’única cosa que han pogut afegir al que ja sabíem és que els presoners esperen un alliberament en massa per aquesta nit. Sembla que creuen que la seva gent atacarà la presó i els deixarà anar. Segurament tot això és una bola, però de totes maneres aquesta vegada la policia estarà preparada.

»La situació està així ara com ara. La policia escombra els carrers detenint tothom que vagi mal afaitat o no pugui ensenyar un certificat de bona conducta firmat pel seu rector, i vigila amb especial atenció els trens, vaixells i cotxes que surten de la ciutat. He enviat en Jack Counihan i en Dick Foley cap a North Beach perquè facin un volt per tots els bars i clubs i vegin si els és possible esbrinar alguna cosa.

—Creus que en Bluepoint Vance ha estat el veritable cervell de l’operació? —em preguntà el Vell.

—Això espero… el coneixem.

El Vell va fer girar la seva butaca per poder tornar a badar per la finestra amb la seva mirada tranquil·la i es posà a tamborinar a l’escriptori amb el llapis, abstret.

—Temo que no —va dir en un to educat, com excusant-se—. En Vance és un criminal sagaç, amb recursos, i decidit, però la seva feblesa és la típica dels de la seva mena. Les seves aptituds són bones per a l’acció, no per fer plans pel futur. Ha dut a cap algunes operacions de gran volada però sempre he pensat que un altre movia els fils darrera seu.

No podia discutir-li-ho. Si el vell deia que una cosa era així o aixà, segurament tenia raó, perquè era un d’aquests paios prudents que veuen caure un ruixat per la finestra i diuen: «Sembla que plou», no fos cas que algú tirés aigua des de la teulada.

—I qui és aquest arxi-criminal? —vaig preguntar.

—Segurament ho sabràs abans que jo —em contestà somrient benèvolament.

Vaig tornar al Palau de Justícia i vaig ajudar a fregir més presoners en oli bullent fins pels volts de les vuit, quan el meu estómac em recordà que no havia menjat res des de l’hora d’esmorzar. Me’n vaig ocupar i després vaig tornar cap al Larrouy’s, caminant xino-xano perquè l’exercici no em pertorbés la digestió. Em vaig passar tres quarts d’hora al Larrouy’s i no vaig veure ningú que m’interessés especialment. Coneixia alguns dels presents, però no se’ls veia amb gaires ganes d’estar amb mi: no sempre és saludable en els cercles criminals que et vegin fent-la petar amb un peus plans després mateix d’una feina.

Com que allà no aconseguia res, vaig anar carrer amunt fins al Wop Healy’s, un altre tuguri. Allí em van rebre de la mateixa manera: em van donar una taula i em van deixar sol. L’orquestra del Healy’s interpretava «Don’t You Cheat» amb totes les seves energies mentre els clients que se sentien atlètics suaven la cansalada a la pista. Un dels balladors era en Jack Counihan, amb els braços totalment ocupats per una noia cepada de pell color d’oliva amb una agradable cara d’estúpida.

En Jack era un xicot alt i prim, de vint-i-tres o vint-i-quatre anys que havia anat a petar a la Continental feia només uns mesos. Era la primera feina que tenia i no l’hauria tinguda si el seu pare no hagués insistit que, si el seu fillet volia continuar ficant les mans al calaix de la família, havia de treure’s del cap la idea que un títol universitari obtingut amb penes i treballs era prou feina per tota una vida. De manera que en Jack es va presentar a l’Agència. Es pensava que la feina de detectiu seria divertida. Malgrat el fet que era més fàcil que agafés algú que no era, que no pas que triés malament la corbata, era un jove i prometedor atrapa-lladres. Un jovenet simpàtic, ben musculat per la seva esveltesa, cabells llisos, amb cara de senyor i maneres de senyor, nerviós, ràpid de cap i de mans, ple d’aquella animació de se me’n fot tot que corresponia a la seva joventut. Era un esbojarrat, és clar, i calia tenir-lo lligat ben curt, però m’estimava més treballar amb ell que amb una colla de veterans que coneixia.

Es va escolar una hora sense que passés res que em cridés l’atenció. Llavors va entrar un noi al Healy’s: menut, vestit d’una manera molt llampant, amb els pantalons molt ajustats, les sabates molt brillants i una cara groguenca d’expressió insolent i trets molt marcats. Era el xicot que havia vist baixant tranquil·lament per Broadway un moment després que enviessin en Beno a l’altre barri.

Em vaig tirar enrera a la cadira per tal que el barret ample d’una senyora s’interposés entre nosaltres i vaig observar el jove armeni que passava entre les taules fins a una en un racó del fons, on seien tres homes. Els va dirigir una dotzena de paraules, sec, i es va acostar a una altra taula on un tipus xato de cabells negres seia tot sol. El noi es va deixar caure a la cadira del davant del xato, li va adreçar uns quants mots, va contestar, sorneguer, les preguntes de l’altre i va demanar una beguda. Quan va tenir el got buit va travessar tot el local per parlar amb un tipus xuclat amb cara d’aguilot i després va sortir del Healy’s.

El vaig seguir cap a fora, i tot passant per davant de la taula on seia en Jack amb la noia li vaig fer una mirada significativa. Fora, vaig veure el jove armeni que s’allunyava, a mig bloc de distància. En Jack Counihan em va atrapar i em va passar pel costat. Amb un Fatima a la boca el vaig cridar:

—Tens foc, company?

Mentre encenia el meu cigarret amb un misto de la capsa que m’havia donat, vaig parlar amb ell fent pantalla amb les mans.

—El pinxo aquell tan llampant… segueix-lo de prop. Jo aniré darrera teu. No el conec, però si va ser ell qui va liquidar en Beno perquè parlava amb mi ahir al vespre, em coneix. Enganxa-t’hi!

En Jack es ficà els mistos a la butxaca i es va posar a empaitar el noi. Li vaig deixar un tros d’avantatge i em vaig posar a seguir-lo. I llavors va passar una cosa interessant.

El carrer estava força ple de gent, la majoria homes; alguns caminaven, els altres feien el gandul a les cantonades i davant dels locals on servien refrescos. Quan el jove armeni arribà a la cantonada d’un carreró on hi havia un fanal, van sorgir dos individus que li van adreçar la paraula; al mateix temps es van separar una mica i el noi quedà entre ells dos. El noi hauria continuat caminant, fent com si res, aparentment, però un dels homes l’aturà barrant-li el pas amb el braç. L’altre es va treure la mà dreta de la butxaca i la brandà davant de la cara del noi, fent centellejar a la llum de la lluna els nusos de níquel que li guarnien el puny. Amb un moviment ràpid el noi ajupí el cap, esquivà la mà amenaçadora i el braç estès, i passà l’entrada del carreró caminant, sense ni tan sols fer una ullada enrera als dos homes, que immediatament es van posar a empaitar-lo.

Just abans que l’atrapessin, un altre els atrapà a ells: un tipus ample d’espatlles, amb uns braços llargs i complexió de simi, que no havia vist mai. Enxarpà un home amb cada braç. Els clavà estrebada pels clatells allunyant-los del noi, els sacsejà fins que els va fer caure els barrets i els esclafà els cranis un contra l’altre amb un crac que va sonar com si es trenqués el pal d’una escombra; després arrossegà els cossos inanimats cap al fons del carreró, fora de la vista. Mentrestant, el noi caminava confiat carrer avall, sense ni fer una mirada enrera.

Quan el trenca-cranis va sortir del carreró, li vaig veure la cara a la llum del fanal: una cara de pell fosca solcada d’arrugues, ampla i plana, amb músculs prominents a les mandíbules que li sortien com abscessos a sota de les orelles. Va escopir, es va arreglar els pantalons i es va posar a caminar amb aires de suficiència, carrer avall, darrera del noi.

El noi entrà al Larrouy’s. El trenca-cranis el seguí a dins. El noi sortí, i darrera seu —a sis metres potser— aparegué el trenca-cranis. En Jack els havia seguit a dins del Larrouy’s, mentre que jo m’esperava fora.

—Encara està amb els missatges? —vaig preguntar.

—Sí. Ha parlat amb cinc homes allà dins. Té un bon goril·la, oi?

—Sí —vaig convenir amb ell—. I hauràs d’anar molt amb compte de no posar-te entre ells dos. Si es separen, jo seguiré el trenca-cranis i tu no deixis anar el pinxo.

Ens vam separar i vam continuar amb el nostre joc. Ens van conduir a tots els caus de San Francisco: cabarets, fondes barates, salons de billar, cases d’apostes, tavernes, pensions de mala mort, cases d’empenyorament, cases de joc i tot el que vulgueu. A tot arreu el noi trobava tipus a qui engegar la seva dotzena de paraules, i entre un lloc i l’altre n’arreplegava a les cantonades.

Prou que m’hauria agradat anar al darrera d’algun d’aquells pintes, però no volia deixar en Jack sol amb el noi i el seu goril·la; semblaven massa importants. I no podia enviar en Jack darrera d’un dels altres, perquè no era segur, per mi, acostar-me gaire al noi armeni. Així doncs, vam continuar amb el joc tal com l’havíem començat, seguint aquell parell d’antre en antre, mentre la nit avançava cap al dia.

Passaven pocs minuts de la mitjanit quan van sortir d’un petit hotel a Kearny Street i, per primera vegada d’ençà que els havíem vist, van caminar plegats, un al costat de l’altre, fins a Green Street, on van tombar cap a l’est al llarg de Telegraph Hill. A mig bloc van pujar les escales del davant d’una atrotinada dispesa i van desaparèixer dins. Em vaig reunir amb en Jack Counihan a la cantonada on s’havia aturat.

—Han repartit totes les salutacions —vaig aventurar—, o no hauria fet entrar el seu goril·la. Si no es belluga res durant la pròxima mitja hora, tocaré el dos. Tu t’hauràs de plantar aquí fins al matí.

Vint minuts després el trenca-cranis sortí de la casa i marxà carrer avall.

—Jo m’encarregaré d’aquest —vaig dir—. Tu estigues per l’altre.

El trenca-cranis va fer deu o dotze passes i s’aturà. Mirà cap enrera, cap a la casa, aixecant el cap per veure els pisos alts. Aleshores en Jack i jo vam sentir el que l’havia fet aturar. Dalt, a la casa, un home xisclava. Pel volum, allò no es podia considerar un xiscle. Fins i tot llavors que s’havia fet més potent, amb prou feines el sentíem. Però en ell —en aquell lament— tot el que tem la mort semblava pregonar el seu terror. Vaig sentir que en Jack petava de dents. Jo tinc la pell endurida damunt del que em queda d’ànima, però tot i així no vaig poder evitar unes esgarrifances al front. El xiscle era tan terriblement fluix pel que expressava.

El trenca-cranis es posà en moviment. Amb cinc gambades es va plantar un altre cop a la casa. No va tocar cap dels sis o set esglaons de l’entrada. Va anar de dret del carrer al vestíbul amb un salt que sap simi no hauria pogut superar en rapidesa, agilitat i silenci. Un minut, dos minuts, tres minuts i el xiscle cessà. Tres minuts més i el trenca-cranis tornava a ser fora. S’aturà un moment a la vorera per escopir i arreglar-se els pantalons. Tot seguit, es va posar a caminar carrer avall amb aires de suficiència.

—Teu, Jack —vaig dir—. Jo vaig a fer-li una visita al noi. Ara ja no em coneixerà.

La porta del carrer de la dispesa no només no estava tancada amb el cop, sinó que estava oberta de bat a bat. Vaig entrar i em vaig trobar en un rebedor on una llum somorta que venia del pis de dalt deixava veure un tram d’escales. Les vaig pujar i vaig tombar cap a la part del davant de la casa. Els xiscles havien vingut del davant; d’aquell pis o del segon. Era força probable que el trenca-cranis hagués deixat la porta de l’habitació oberta, de la mateixa manera que no s’havia entretingut a tancar la del carrer.

No vaig tenir sort al primer pis, però el tercer pom que vaig provar cautelosament al segon pis va girar i em va permetre separar una mica el cantell de la porta del marc. Plantat davant de l’escletxa vaig esperar un moment, parant l’orella, sense sentir altra cosa que uns roncs sincopats que venien d’alguna banda a l’altra punta de corredor. Vaig repenjar el palmell de la mà a la porta i la vaig obrir trenta centímetres més. Cap soroll. L’habitació estava tan negra com el futur d’un polític honrat. Vaig fer lliscar la mà pel marc a través d’uns centímetres de paper pintat, vaig trobar l’interruptor de la llum i el vaig pitjar. Dos globus, al centre de l’habitació, van llançar la seva feble llum groga sobre la sòrdida habitació i sobre el jove armeni que jeia, mort, travessat al llit.

Em vaig ficar a l’habitació, vaig tancar la porta i em vaig acostar al llit. Els ulls del noi estaven esbatanats, fora de les òrbites. Tenia un blau en una de les temples. I el coll obert, amb un tall vermell que li anava d’orella a orella. Al voltant del tall, als pocs llocs que no estaven xops de sang, el seu coll prim mostrava tot de blaus d’un to fosc. El trenca-cranis l’havia deixat fora de combat amb un cop a la templa i l’havia escanyat fins que l’havia donat per mort. Però el noi s’havia reviscolat prou per xisclar… però no prou per estar-se’n. El trenca-cranis havia tornat a enllestir la feina amb un ganivet. Tres ratlles als llençols mostraven on havia estat netejat.

Els folres de les butxaques del noi sortien enfora. El trenca-cranis les hi havia girades. Vaig examinar la seva roba, però sense més sort que la que m’esperava: l’assassí s’ho havia endut tot. L’habitació no m’oferí res: unes quantes peces de roba, però res de què pogués extreure informació.

Ara que ja havia fet el tafaner em vaig quedar dret al centre de l’habitació gratant-me la barba i rumiant. Al corredor un tauló del terra va fer soroll. Tres passes enrera amb les meves sabates de sola de goma em van emmenar dins d’un armari que feia olor de resclosit; vaig tancar la porta deixant només un parell de centímetres d’obertura.

Uns nusos van picar a la porta mentre feia lliscar la pistola fora de la funda. Els nusos van tornar a picar i una veu femenina va fer:

—Nen, eh, Nen!

Ni els cops amb els nusos ni la veu no eren forts. El pany va fer soroll quan el pom va girar. La porta s’obrí i emmarcà la noia d’ulls inquiets que Angel Grace havia anomenat Sylvia Yount.

La mirada se li va paralitzar per la sorpresa quan es va anar a posar en el noi.

—Déu del cel! —cridà espantada, i va desaparèixer.

Estava a mig sortir de l’armari quan vaig sentir que tornava, caminant de puntetes. Novament al meu amagatall, vaig esperar, l’ull enganxat a l’escletxa. Entrà ràpidament, tancà la porta sense fer soroll i s’inclinà sobre el cadàver. Les seves mans es van moure pel cos, explorant amb prestesa les butxaques, els folres de les quals jo havia tornat a posar al seu lloc.

—Merda, quina mala sort! —va dir en veu alta quan va haver acabat l’inútil escorcoll, i va sortir de la casa.

Li vaig donar temps d’arribar a la vorera. Anava cap a Kearny Street quan vaig abandonar la casa. La vaig seguir per Kearny fins a Broadway i de Broadway fins al Larrouy’s. El Larrouy’s estava molt animat, sobretot prop de la porta, amb clients entrant i sortint contínuament. Era a menys de dos metres de la noia quan va aturar un cambrer per demanar-li amb un xiuxiueig prou nerviós perquè arribés fins a la meva orella.

—Hi és, en Red?

El cambrer féu que no amb el cap.

—No ha vingut aquesta nit.

La noia sortí del local i, amb els seus talons que repicaven a terra, s’afanyà cap a un hotel de Stockton Street.

Mentre jo mirava pels vidres del davant va anar cap al taulell i va parlar amb el recepcionista. Aquest sacsejà el cap negativament. Ella tornà a parlar i ell li donà paper i un sobre, ella hi va fer quatre gargots amb la ploma que hi havia al costat del registre. Abans que em veiés obligat a retirar-me a una posició més segura per poder cobrir la seva sortida, vaig mirar a quina casella anava a parar la nota.

De l’hotel, la noia va anar amb tramvia fins a la cantonada de Market i Powell Streets, i després a peu de Powell fins a O’Farrell, on un jove de cara rodona amb una gavardina i un barret grisos sortí del marge de la vorera, l’agafà de bracet i la portà fins a una parada de taxis al capdamunt d’O’Farrell Street. Els vaig deixar marxar i vaig prendre nota del número del taxi; l’home de la cara rodona semblava més un client que un amic.

Eren gairebé les dues de la matinada quan vaig tornar a Market Street i vaig pujar a l’oficina. En Fiske, que s’encarrega de l’agència de nit, em va dir que en Jack Counihan no havia donat senyals de vida; no hi havia cap més novetat. Li vaig demanar que em despertés un agent, i en deu o quinze minuts va aconseguir treure en Mickey Linehan del llit i tenir-lo a l’altre cap del fil.

—Escolta, Mickey —vaig dir—, t’he trobat la cantonada més maca de la ciutat perquè t’hi estiguis la resta de la nit. De manera que et cordes els bolquers i vas a gates cap allà, eh?

Entre les seves queixes i renecs li vaig donar el nom i el número de l’hotel de Stockton Street, li vaig descriure en Red O’Leary i li vaig explicar a quina casella havia anat a parar la nota.

—Pot ser que no sigui pas allà, on viu en Red, però val la pena cobrir aquesta possibilitat —vaig acabar—. Si el veus, mira de no perdre’l fins que et pugui enviar algú que et rellevi.

Vaig penjar enmig de l’explosió de renecs que em va valer aquest insult.

El Palau de Justícia estava en plena efervescència quan hi vaig arribar, tot i que ningú no havia intentat assaltar la presó del pis de dalt, encara. Cada pocs minuts arribaven nous lots de sospitosos. Pertot arreu hi havia policies uniformats i de paisà. La sala de detectius era un vesper.

Bescanviant informació amb els detectius de la policia, els vaig parlar del noi armeni. Estàvem organitzant una expedició per anar a visitar-ne les restes mortals quan s’obrí la porta del capità i el tinent Duff va irrompre a la sala de la reunió.

—Allez! Hop! —va fer, assenyalant amb un dit gruixut l’O’Gar, en Tully, en Reecher, en Hunt i a mi—. A Fillmore hi ha una cosa que val la pena de veure.

El vam seguir cap a fora, a un automòbil.

La nostra destinació era una construcció grisa de Fillmore Street. Hi havia tot de badocs al carrer mirant cap a la casa. Una camioneta de la policia estava aturada al davant, i a l’interior i a l’exterior hi havia policies uniformats.

Un caporal de bigoti roig saludà en Duff i ens guià a l’interior de la casa, explicant mentre entràvem:

—Han estat els veïns que ens han donat l’avís, queixant-se de l’esvalot, i quan hem arribat, paraula, ja no quedava ningú que tingués ganes d’esvalotar.

L’únic que la casa contenia eren catorze morts.

Onze havien estat emmetzinats: sobredosi de somnífers a la beguda, diagnosticà el metge. Els altres tres els havien mort a trets, escalonats al llarg del corredor, a distàncies més o menys regulars. Del que quedava es deduïa que havien fet un brindis —un de carregat— i als qui no havien begut, bé perquè eren abstemis, bé per la seva naturalesa desconfiada, els havien disparat quan intentaven fugir.

La identitat dels cossos ens donà una idea de per què era el brindis. Eren tots lladres: s’havien begut el verí per celebrar el saqueig d’aquell dia.

No vam reconèixer tots els morts llavors, però cadascú de nosaltres en coneixia alguns i més tard els arxius ens van dir qui eren els altres. La llista completa semblava el Qui és qui al món de l’hampa.

Hi havia el Nen Això-i-Allò, que s’havia evadit de Leavenworth feia només dos mesos; en Sheeny Holmes; en Snohomish Shitey, de qui se suposava que havia mort com un heroi a França el 1919; en L. A. Slim, de Denver, sense mitjons ni roba interior, com sempre, amb un bitllet de mil dòlars cosit a cada espatlla de l’abric; Girrucci l’Aranya amb una malla d’acer a sota de la camisa i una cicatriu que li anava del front fins a la barba, al lloc on l’havia apunyalat el seu germà feia anys; l’Old Pete Best que havia estat congressista; en Nigger Vojan, que guanyà 175.000 dòlars una vegada als daus a Chicago… amb la paraula Abracadabra tatuada a tres llocs; l’Abecedari McCoy el Menut; en Tom Brooks, cunyat de l’Abecedari McCoy, que inventà la juguesca de Richmond i comprà tres hotels amb els beneficis; en Red Cudahy, que assaltà un tren de la Union Pacífic el 1924; en Denny Burke; en Bull McGonickle, encara desblanqueït dels quinze anys a Joliet; en Toby l’Orelles, company d’en Bull, que solia vantar-se d’haver-li escurat les butxaques al president Wilson en un teatre de vodevil de Washington; i Paddy el Mexicà.

En Duff els examinà i xiulà.

—Uns quants jocs de mans com aquest —va dir— i tots al carrer. No quedaran pispes dels quals protegir els contribuents.

—Me n’alegro que t’ho prenguis tan bé —li vaig dir—. El que és jo no em faria cap gràcia ser policia a San Francisco els pròxims dies.

—Es pot saber per què?

—Mira això: una gran escena de traïció. Aquesta ciutat nostra és plena de malastrucs que ara mateix estan esperant que aquests cadàvers els portin la seva part del pastís. Què et penses que passarà quan corri la veu que no hi haurà pistrincs per a la trepa? Tindràs més d’un centenar de pispes penjats, enfeinats aconseguint pasta per guillar. Hi haurà tres lladres per bloc i un atracament a cada cantonada fins que hagin recollit els cèntims del bitllet de tornada. Que Déu t’empari, fill meu, el suaràs, el sou!

En Duff arronsà les seves amples espatlles i passà per sobre dels cadàvers per anar cap al telèfon. Quan va estar, vaig trucar a l’Agència.

—Fa un parell de minuts que ha trucat en Jack Counihan —m’informà en Fiske, i m’ha donat una adreça d’Army Street—. Diu que el seu home hi ha entrat, acompanyat.

Vaig telefonar demanant un taxi i li vaig explicar a en Duff:

—Surto un moment. Et faré una trucada si esbrino alguna cosa relacionada amb això, i si no ho és també. T’esperaràs?

—Si no trigues gaire, sí.

Vaig acomiadar el meu taxi dos blocs abans de l’adreça que m’havia donat en Fisk; vaig anar a peu fins a Army Street on vaig trobar en Jack Counihan apostat en un racó fosc.

—He estat de mala sort —va dir a tall de rebuda—. Mentre telefonava des del restaurant del capdamunt del carrer alguns dels meus amiguets han fotut el camp.

—Sí? Com ha anat la cosa?

—Doncs després que el simi aquell se n’ha anat de la casa de Green Street, ha agafat un tramvia fins a una casa de Fillmore Street i…

—Quin número?

El número que em va donar en Jack era el de la casa de morts d’on venia.

—Durant els deu o quinze minuts següents tot d’altres tipus han entrat a la mateixa casa. La majoria han arribat a peu, sols o en parelles. Després han vingut dos cotxes junts, amb nou homes a dins… els he comptat. Han entrat a la casa deixant els cotxes al davant. Una mica més tard ha passat un taxi i l’he aturat, no fos cas que el meu home se les pirés amb cotxe.

»No ha passat res almenys durant la primera mitja hora després que han entrat els nou tipus. Llavors, tot d’una, ha semblat que tothom s’exaltava allà dins… hi ha hagut una pila de crits i de trets. L’aldarull ha durat prou per despertar tot el veïnat. Quan ha parat, deu homes —els he comptat— han sortit corrents de la casa, s’han ficat als dos cotxes i han marxat. El meu home n’era un.

»El meu fidel taxi i jo hem cridat: “Que no s’escapin!”, i hem sortit darrera seu com una fletxa; ens han portat fins aquí; han entrat en aquella casa del capdavall del carrer on encara hi ha aparcat un dels cotxes. Després d’una mitja hora he pensat que seria millor informar i, deixant el meu taxi a la cantonada —encara hi és, amb la bandereta aixecada—, he anat a trucar a en Fisk. I quan he tornat un dels cotxes havia marxat i… merda! No sé qui se n’ha anat. L’he cagada?

—És clar! T’havies d’haver endut els seus cotxes al telèfon. Vigila el que queda mentre jo vaig a buscar reforços.

Vaig anar fins al restaurant, vaig telefonar a en Duff, li vaig dir on era i vaig afegir:

—Si portes la teva colla, potser encara farem fira. Un parell de cotxes carregats de gent que eren a Fillmore Street i no s’hi han quedat han vingut aquí, i alguns és possible que encara hi siguin quan arribis, si t’afanyes.

En Duff va portar els seus quatre detectius i una dotzena d’homes uniformats. Vam atacar la casa per davant i per darrera. No vam perdre temps trucant al timbre. Senzillament vam tirar les portes a terra i vam entrar. A dins tot era a les fosques fins que les llanternes ho van il·luminar. No hi va haver resistència. En circumstàncies normals els sis homes que vam trobar allà dins ens haurien liquidat o n’hauria faltat poc, tot i que els superàvem en nombre. Però estaven massa morts per a això.

Ens vam mirar, bocabadats.

—Això s’està fent monòton —es va plànyer en Duff, decapitant un cigar d’una mossegada—. Tothom a la seva feina fa més o menys el mateix cada dia, però ja estic tip d’entrar en habitacions plenes de bergants liquidats.

El catàleg aquí tenia menys noms, però eren més importants. El Nen Tremolós era allà: no arreplegaria ningú ja els diners de la recompensa que s’oferia pel seu cap; en Darby M’Laughlin, amb les seves ulleres de muntura de banya sobre el nas, tortes, i deu mil dòlars en diamants als dits i a la corbata; Happy Jim Hacker; Donkey Marr, el darrer dels garrells Marrs, tots assassins, pare i cinc fills; Toots Salda, l’home més fort al món de l’hampa, que una vegada havia estat detingut i havia fugit amb els dos policies de Savannah als quals anava emmanillat; i en Rumdum Smith, que assassinà Lefty Read a Chicago el 1916 valent-se d’un rosari embolicat al voltant del puny esquerre.

Res d’enverinaments fins aquí: aquells nois els havien segat amb un rifle 30-30, proveït d’un barroer però efectiu silenciador casolà. El rifle era damunt la taula de la cuina. Una porta comunicava la cuina amb el menjador. Davant per davant d’aquesta porta, a la paret oposada, una porta de dos fulls —oberts de bat a bat— donava a l’habitació on jeien els lladres morts. Tots eren prop de la paret del fons, a terra, com si els haguessin fet posar en línia contra la paret per pelar-los.

La paret, empaperada de gris, estava esquitxada de sang i perforada als llocs on dues bales l’havien travessada. Els joves ulls d’en Jack Counihan van distingir una taca al paper que no era accidental. Era prop del terra, al costat del Noi Tremolós, i la seva mà dreta era tacada de sang. Havia escrit a la paret abans de morir, mullant els dits en la seva pròpia sang i en la d’en Toots Salda. Les lletres de cada paraula tenien interrupcions i buits als llocs on els dits li havien quedat secs, i eren tortes i mal fetes, perquè devia haver-les escrit a les fosques.

Completant els buits, tenint en compte les distorsions i endevinant on no hi havia cap indicació per guiar-nos, vam obtenir dos mots: Big Flora.

—No em diu res —féu en Duff—, però és un nom i la majoria de noms que tenim pertanyen a morts; comença a ser hora que ampliem la nostra llista.

—Què us sembla aquesta teoria? —preguntà en Cap de Bala O’Gar, sergent-detectiu al departament d’homicidis, mirant els cossos—: Els seus amics els han apuntat amb les armes, els han arrenglerat contra la paret i el millor tirador els ha liquidat de la cuina estant: pam, pam, pam, pam, pam, pam.

—Sembla que hagi anat així —vam assentir la resta.

—Han arribat deu de Fillmore Street —vaig intervenir—. Sis s’hi han quedat, aquí. Quatre han anat a una altra casa, on uns quants deuen estar pelant els altres. Només cal seguir el rastre dels cadàvers de casa en casa fins que només en quedi un… i aquest, per continuar amb el joc, no li quedarà més remei que pelar-se ell mateix i deixar el botí perquè sigui embolicat novament en els paquets originals. Nois, espero que no hagueu d’estar tota la nit en dansa per trobar les restes d’aquest últim assassí. Vine, Jack, anem a casa a clapar.

Eren exactament les cinc del matí quan vaig separar els llençols i em vaig esmunyir dins del llit. Ja dormia abans que l’última pipada del meu Fatima de bona nit hagués sortit dels meus pulmons. El telèfon em despertà a un quart de sis. Era en Fisk.

—En Mickey Linehan acaba de trucar per dir que el teu Red O’Leary ha comparegut per anar a jóc fa mitja hora.

—Que el faci tancar —vaig contestar, i a un quart i dos minuts ja tornava a clapar.

Amb l’ajut del despertador vaig saltar del llit a les nou, vaig esmorzar i vaig dirigir-me a la sala de detectius per veure com li havia anat a la policia amb el cap de panotxa. No gaire bé.

—Ens ha ben fotut —m’explicà el capità—. Té coartades per l’hora del saqueig i pels fets d’aquesta nit. I no el podem ni acusar de vagabunderia, el porc. Te mitjans de vida. És venedor del Diccionari enciclopèdic universal de coneixements pràctics i útils Humperdickel, o una cosa per l’estil. Va començar a repartir-ne fulls de propaganda per les cases el dia abans del cop, i en el moment en què es produïa anava de porta en porta, tocant timbres i demanant a la gent que li compressin els seus fotuts llibres. En tot cas, té tres testimonis que ho diuen. Aquesta nit passada ha estat en un hotel des de les onze a dos quarts de cinc d’aquest matí, jugant a cartes, i té testimonis. No li hem trobat ni la més petita cosa al damunt, ni a la seva habitació.

Vaig manllevar el telèfon del capità per trucar a casa d’en Jack Counihan.

—Podries identificar algun dels homes que has vist als cotxes aquesta nit? —li vaig preguntar quan va haver sortit del llit.

—No. Era fosc i es movien massa de pressa. Amb prou feines si coneixia el meu.

—No pot, eh? —va fer el capità—. Bé, el puc retenir vint-i-quatre hores sense presentar càrrecs, i ho faré, però després l’hauré d’aviar, llevat que li puguis penjar alguna cosa.

—I si el deixéssiu anar ara mateix? —vaig suggerir després d’haver-m’ho rumiat una estona tot fent pipades del meu cigarret—. Té coartada, per tant no hi ha cap raó perquè s’amagui de nosaltres. El deixarem tranquil tot el dia, així li donarem temps d’assegurar-se que no el segueixen, i llavors, al vespre, anirem darrera seu i no el deixarem de petja. Alguna informació sobre Big Flora?

—No. Aquell vailet que van assassinar a Green Street era en Bernie Bernheimer, àlies el Nen Motsa. M’imagino que era un carterista; freqüentava carteristes, però no era gaire…

El timbre del telèfon el va interrompre.

—Hola, sí? Un moment —va dir, i em passà l’auricular per damunt de la taula.

Una veu femenina:

—Sóc Grace Cardigan. He trucat a la seva agència i m’han dit on el podria trobar. L’he de veure. Podria venir ara mateix?

—On ets?

—A la centraleta de telèfons de Powell Street.

—Hi seré d’aquí un quart —vaig contestar.

Vaig trucar a l’Agència, vaig fer que cridessin en Dick Foley i li vaig demanar que m’anés a trobar immediatament a la cantonada d’Ellis i Market. Després li vaig tornar el telèfon al capità, li vaig dir: «Fins ara», i me’n vaig anar cap a la part alta de la ciutat, a les meves cites.

En Dick Foley m’esperava a la seva cantonada quan vaig arribar. Era un canadenc menut i moreno que amb prou feines feia un metro seixanta amb les seves sabates amb taló, i que podria haver seguit una gota d’aigua salada des de Golden Gate fins a Hong Kong sense perdre-la mai de vista.

—Coneixes l’Angel Grace Cardigan? —li vaig preguntar.

S’estalvià un mot sacsejant el cap, no.

—Em trobaré amb ella a la centraleta de telèfons. Quan jo surti, vés darrera seu. És astuta, i s’ho esperarà, no serà bufar i fer ampolles, però fes el que puguis.

Les comissures dels llavis d’en Dick es van moure cap avall, i una de les seves llargues i raríssimes frases completes el commogué en un esclat.

—Com més difícils semblen, més fàcils són —replicà.

Em va seguir a distància mentre em dirigia cap a la centraleta. L’Angel Grace era a l’entrada, dreta. Tenia a la cara una expressió abatuda com no li havia vist mai —tret dels seus ulls verds, massa encesos per a l’abatiment— i, per això mateix, estava menys maca. En una mà duia un diari plegat. Ni parlà, ni somrigué, ni va fer cap gest amb el cap.

—Anirem al Charley’s, allà podrem parlar —vaig dir guiant-la carrer avall, tot passant per davant d’en Dick Foley.

No em va dedicar ni un murmuri fins que tots dos no ens vam haver assegut en una taula, l’un davant de l’altre, en un reservat del restaurant, i el cambrer se’n va haver anat amb la nostra comanda. Aleshores desplegà el diari damunt de la taula amb mans tremoloses.

—És veritat, això?

Vaig mirar el reportatge que m’assenyalava amb el seu dit tremolós: una relació de les troballes de Fillmore i Army Street, però retallada. Amb un cop d’ull vaig comprovar que no s’havien donat noms, que la policia havia censurat parcialment la història. Mentre feia veure que llegia, rumiava si en trauria res de dir-li a la noia que la història era una enganyifa. Però com que no hi veia cap avantatge, li vaig estalviar una mentida a la meva ànima.

—Pràcticament tot —vaig admetre.

—Hi ha estat? —havia empès el diari cap a un costat fins a tirar-lo a terra i s’inclinava damunt de la taula.

—Amb la policia.

—Qui…? —la veu se li trencà en un ronc. Els seus dits blancs emmatxucaven les estovalles en dos manyocs al mig de la taula. S’aclarí el coll—. Qui hi havia…

Un silenci. Vaig esperar. Abaixà els ulls, però vaig tenir temps de veure l’aigua que n’apaivagava el foc. Durant el silenci va arribar el cambrer, ens serví el menjar i va tornar a marxar.

—Ja sap què vull preguntar —va dir llavors, en veu baixa, que no li sortia—. Hi era? Per l’amor de Déu, digui-m’ho.

Vaig sospesar totes dues: veritat contra mentida, mentida contra veritat. Una vegada més triomfà la veritat.

—Paddy el Mexicà és mort, el van matar a la casa de Fillmore Street —vaig contestar.

Les ninetes dels seus ulls es van contraure fins a quedar reduïdes a caps d’agulla i tot seguit es van tornar a eixamplar fins que gairebé van ocupar tot el verd dels iris. No va emetre cap soroll. La seva cara era buida de qualsevol expressió. Va agafar una forquilla i es portà una mica d’amanida a la boca, després una altra mica. Allargant el braç per damunt de la taula li vaig prendre la forquilla de la mà.

—T’ho estàs tirant tot a sobre —vaig protestar—. No pots pas menjar sense obrir la boca.

Allargà les seves mans tremoloses per damunt de la taula fins a agafar una de les meves, amb els dits crispats fins al punt que les seves ungles m’esgarrapaven la pell.

—No m’enganya? —preguntà mig sanglotant—. Vostè és legal! Va ser honest amb mi aquella vegada a Filadèlfia! En Paddy sempre deia que vostè era l’únic detectiu decent que existia! No m’enreda?

—És la veritat —li vaig assegurar—. N’estaves molt, d’en Paddy?

Assentí desmaiadament, movent tot el seu cos, i se submergí en una mena d’estupor.

—Tens el camí obert per venjar-lo —vaig suggerir.

—Vol dir…

—Parla.

Em mirà fixament, sense entendre’m, durant una bona estona, com si intentés trobar algun sentit en les meves paraules. Vaig llegir la resposta en els seus ulls abans que l’expressés amb paraules.

—Tant de bo pogués! Però sóc la filla d’en Paperbox-John Cardigan. La meva sang m’impedeix delatar ningú. Vostè és a l’altre cantó. Jo no puc passar al seu cantó. Tant de bo pogués. Però la sang dels Cardigan corre per les meves venes. Cada minut estaré esperant que els enxampi, que els engarjoli i llenci la clau, però…

—Els teus sentiments són plens de noblesa, o almenys les teves paraules fan aquest efecte —li vaig contestar, sorneguer—. Qui et penses que ets? Joana d’Arc? Seria entre reixes, ara, el teu germà Frank si el seu company Johny el Lampista no l’hagués assenyalat amb el dit als guripes de Great Falls? Baixa del niu, petita! Ets una lladre entre lladres i els que no traeixen són traïts. Qui s’ha carregat el teu Paddy el Mexicà? Els seus companys! Però tu no pots venjar-te perquè no seria de bons companys fer-ho. Déu meu!

El meu discurs no va fer altra cosa que accentuar l’expressió abatuda del seu rostre.

—Penso venjar-me —replicà—, però no puc, no puc delatar-los. No puc dir-li res. Si vostè fos un pistoler, jo… de totes maneres l’ajuda que obtingui estarà al meu cantó del joc. Deixem-ho així, eh? Sé quins són els seus interessos, però… que em diria qui més… qui hi havia més… qui més van trobar en aquelles cases?

—Oh, i és clar que sí! —vaig grunyir—. T’ho diré tot, només faltaria. Deixaré que em treguis tot el suc. Però tu no m’has de donar ni la més petita indicació, perquè això no estaria d’acord amb l’ètica de la teva molt honorable professió.

Com que era una dona, no va fer cap cas de la meva sortida i repetí:

—Qui més?

—No t’ho diré. Però faré una cosa: et diré el nom d’un parell que no hi eren: Big Flora i Red O’Leary.

El seu decaïment s’esvaní. Estudià la meva cara amb els seus ulls verds que tenien una lluïssor ferotge i amenaçadora.

—Hi era en Bluepoint Vance? —demanà.

—Tu què diries? —vaig replicar.

Estudià la meva cara encara un moment i s’aixecà.

—Gràcies pel que m’ha dit —declarà—, i per haver acudit a la meva cita. Espero que guanyi la partida.

Sortí perquè en Dick Foley la seguís. Jo em vaig menjar el meu dinar.

Aquella tarda a les quatre en Jack Counihan i jo vam aparcar el nostre cotxe llogat a les envistes de la porta d’entrada de l’Hotel Stockton.

—Ja ha passat comptes amb la policia, per tant en principi no hi ha cap raó perquè hagi hagut de traslladar-se —li vaig explicar a en Jack—, i m’estimaria més no dir res a la gent de l’hotel, no coneixent-los. Si no acaba apareixent, llavors ens les haurem de tenir amb ells.

Vam passar l’estona fumant cigarrets, especulant sobre qui seria el pròxim campió dels pesos pesats, sobre on trobar bona ginebra i què fer-ne, sobre la injustícia d’un nou reglament de l’Agència que, en matèria de notes de despeses, no considerava que Oakland estigués fora de la ciutat, i tot de tòpics excitants per l’estil, que ens van ocupar de les quatre fins a un quart menys cinc de deu.

A un quart menys cinc de deu, en Red O’Leary va sortir de l’hotel.

—Déu és misericordiós —féu en Jack saltant fora del cotxe per seguir-lo a peu mentre jo engegava el motor.

El gegant de la crinera de foc no ens dugué gaire lluny. La porta d’entrada del Larrouy’s se’l va empassar. Quan, després d’aparcar el cotxe, vaig entrar al local, l’O’Leary i en Jack havien trobat seients. La taula d’en Jack era a tocar de la pista de ball. L’O’Leary era a l’altre cantó de l’establiment, en un racó, contra la paret. Un home i una dona, tots dos rossos i grassos, marxaven d’una taula passat aquell racó quan vaig entrar, de manera que vaig convèncer el cambrer que m’estava guiant cap a una taula per agafar aquella.

L’O’Leary tenia la cara girada tres quarts d’esquena a mi. Vigilava la porta d’entrada; la vigilava amb una expressió seriosa que tot d’un plegat es transformà en felicitat quan hi aparegué una noia. Era la noia que l’Angel Grace havia anomenat Nancy Regan. Ja he dit que era maca. Bé, doncs, ho era, com hi ha Déu. I el barret blau fatxender que li amagava els cabells no disminuïa gens la seva bellesa aquella nit.

El pèl-roig s’aixecà d’un bot, i pel camí va clavar una empenta a un cambrer i a un parell de clients, anant a trobar-la. En recompensa per la seva precipitació es va endur alguns renecs, que va semblar que li entraven per una orella i li sortien per l’altra, i un somriure d’ulls blaus i dents blanques que era —bé— preciós. La portà de retorn a la seva taula i la va fer seure en una cadira que estava posada de cara a mi, mentre que ell seia de cara a ella, sense deixar de mirar-se-la.

La veu de baríton d’ell emetia una mena d’estrèpit sord, del qual les meves orelles atentes no podien captar res. Semblava que tenia un munt de coses per dir-li i que ella escoltés com si li agradés molt el que li deia.

—Però Red, estimat, no ho hauries d’haver fet —va dir ella una vegada. La seva veu (conec altres mots, però em quedo amb aquest) era preciosa. Deixant de banda la seva calidesa vellutada, tenia qualitat. Fos qui fos aquesta amant d’un pistoler, havia començat amb bon peu a la vida, o s’havia après bé el paperet. De tant en tant, quan l’orquestra feia un alto per agafar bufera, collia alguns mots, però no em van dir res que no fos que ni ella ni el seu company busca-raons no tenien res un en contra de l’altre.

El local estava gairebé buit quan ella havia arribat. Pels volts de les deu estava força ple, i les deu és molt aviat pels clients del Larrouy’s. Vaig començar a fixar-me menys en la noia d’en Red —tot i que era tan maca— i més en els meus altres veïns. Em va estranyar que no hi haguessin gaires dones a la vista. M’hi vaig fixar més bé i vaig comprovar que hi havia maleïdament poques dones en proporció als homes. Homes —homes amb cara de rata, homes amb la cara esmolada com la fulla d’una destral, homes amb la mandíbula quadrada, homes amb el mentó dèbil, homes desblanqueïts, homes amb aspecte grotesc, homes amb pinta de durs, homes corrents— seient dos per taula, quatre per taula, altres que arribaven… i maleïdament poques dones.

Aquests homes parlaven entre ells com si no estiguessin gens interessats en el que deien. Miraven al seu voltant com per casualitat, amb uns ulls encara més inexpressius quan arribaven a l’O’Leary.

Em vaig tornar a fixar en l’O’Leary i la Nancy Regan. Ell seia una mica més dret que abans a la seva cadira, però era una posició natural, gens forçada; tot i que s’havia encorbat una mica d’espatlles, no les tenia gens rígides. Ella li va dir alguna cosa. Ell rigué, alhora que es tombava de cara al centre del local, de manera que semblava que reia no només del que ella havia dit, sinó també dels homes que seien al seu voltant, esperant. Era una rialla que sortia del cor, jove i despreocupat.

La noia semblà sorpresa, un moment, com si l’hagués desconcertada alguna cosa en aquella rialla; després continuà amb el que fos que li estava explicant. Vaig decidir que no sabia que seia damunt de dinamita. L’O’Leary sí, que ho sabia. Cada centímetre d’ell, cada gest, proclamava: «Sóc gros, fort, jove, dur i pèl-roig. Nois, si voleu alguna cosa ja ho sabeu».

El temps s’anava escolant. Algunes parelles ballaven. En Jean Larrouy voltava amb una expressió preocupada a la seva cara rodona. El seu local era ple de clients, però s’hauria estimat més tenir-lo buit.

Pels volts de les onze em vaig aixecar i vaig fer senyal a en Jack Counihan que s’acostés. Va venir, ens vam donar la mà, vam bescanviar uns «Com va tot» i uns «Anar fent», i va seure a la meva taula.

—Què està passant? —preguntà sota la cobertura de l’estrèpit de l’orquestra—. No veig res clar, però sento en l’ambient que s’acosta la tempesta. O és que m’estic posant histèric?

—Aviat ho estaràs. Els llops s’estan ajuntant, i en Red O’Leary és l’anyell. Se’n podria trobar un de més tendre, potser, si es pogués triar. Però és que aquests pinxos van ajudar a buidar un banc una vegada i quan va arribar el dia de pagament va resultar que no hi havia res, als sobres; no hi havia ni sobres. I ha circulat el rumor que potser en Red sabia què havia passat. D’aquí ve tot això. Ara esperen: potser algú, potser fins que tinguin prou alcohol dins.

—I nosaltres estem asseguts aquí perquè és la taula més propera al blanc de totes les bales d’aquests tipus quan la cosa peti? —demanà en Jack—. Anem a seure a la taula d’en Red. Encara serem més a prop, i la noia que és amb ell em fa gràcia.

—No siguis impacient, tindràs la teva diversió —li vaig prometre—. No té acudit deixar que matin aquest O’Leary. Si fan tractes amb ell com a senyors, ens mantindrem al marge. Però si comencen a tirar-li tot el que tenen a mà, tu i jo intervindrem per treure’ls, a ell i la noia, del mullader.

—Ben dit, col·lega! —somrigué ensenyant les dents blanques—. Tens previst algun detall o senzillament els traiem els altres del damunt discretament?

—Veus la porta que hi ha darrera meu, a la dreta? Quan comenci el cacau, aniré a obrir-la. Tu et plantaràs a mig camí. Quan faci un crit, li forneixes a en Red tota l’ajuda que li calgui per arribar fins allà.

—Ben dit —passejà la mirada pel local i pels criminals reunits allà. S’humitejà els llavis, es mirà la mà amb la qual sostenia el cigarret, una mà tremolosa—. Espero que no et pensis que estic cagat de por —va fer—, però jo no sóc un assassí endurit com tu. Aquesta carnisseria que es veu a venir em fa cosa.

—Que et fa cosa, fill meu? —vaig dir—. Estàs mort de por, però no fotis l’idiota, eh? Si intentes fer d’això una comedieta de vodevil, acabaré d’esclafar el que aquests goril·les hagin deixat de tu. Fes el que se’t digui, i res més. Si tens alguna idea brillant, te la guardes per dir-me-la després.

—Oh, la meva conducta serà exemplar! —m’assegurà.

Era gairebé mitjanit quan es produí l’esdeveniment que esperaven els llops. L’última pretensió d’indiferència abandonà els rostres que s’havien anat posant gradualment més tensos. Les cadires i els peus van cruixir quan els homes es van separar una mica de les seves taules. Els músculs es van flexionar, preparant els cossos per a l’acció. Les llengües van mullar els llavis, i els ulls, frisosos, es van fixar en la porta d’entrada.

Bluepoint Vance entrava en el local. Avançà, sol, saludant amb un gest del cap els coneguts d’una banda i de l’altra, movent el seu cos esvelt amb gràcia, àgil dins de la seva roba ben tallada. Un somriure ple de seguretat es dibuixava en el seu rostre, de trets ben marcats. S’acostà sense pressa, però sense entretenir-se, a la taula d’en Red O’Leary. Jo no podia veure la cara d’en Red, però els músculs del clatell se li van posar tensos. La noia adreçà un somriure cordial a en Vance i li allargà la mà. El seu gest era ple de naturalitat. No sabia res.

Vance es tombà cap al gegant pèl-roig conservant el somriure als llavis: el del gat a la rata.

—Com va tot, Red? —preguntà.

—De conya —sec.

L’orquestra havia parat de tocar. En Larrouy, dret al costat de la porta del carrer, s’eixugava el front amb un mocador. A la taula de la meva dreta, un boxador amb el nas trencat i un pit com un barril, amb un vestit de ratlles amples, respirava feixugament entre les seves dents d’or, els seus ulls grisos aquosos de calàpet fixats en en Red O’Leary, en Vance i la Nancy. No es feia notar en absolut: hi havia molts d’altres amb el mateix posat.

Bluepoint Vance girà el cap, cridà un cambrer:

—Porta’m una cadira.

Li van dur la cadira i la van posar al cantó buit de la taula, de cara a la paret. Vance va seure repenjant-se cap enrera en la cadira, inclinant-se indolentment cap a en Red, amb el seu braç esquerre penjant per sobre del respatller de la cadira, amb un cigarret a la mà dreta.

—I bé, Red —va dir una vegada instal·lat d’aquesta manera—, tens notícies per a mi? —el seu to era suau, però prou fort perquè el poguessin sentir els de les taules del costat.

—Cap —la veu de l’O’Leary no tenia cap pretensió ni de simpatia ni de prudència.

—Què em dius, ara? —El somriure dels fins llavis d’en Vance es va eixamplar i els seus ulls negres brillaven amb una lluïssor de joia no gens agradable—. No t’ha donat ningú res per a mi?

—No —contestà l’O’Leary, categòricament.

—Valga’m Déu! —féu en Vance; el somriure dels seus ulls i de la seva boca s’accentuà i esdevingué encara menys agradable—. Quina ingratitud! Compto amb tu per passar comptes, Red?

—No.

Estava empipat amb aquell pèl-roig: em feia venir ganes de deixar-lo que se n’anés al fons quan esclatés la tempesta. Per què no podia fugir una mica d’estudi per guanyar temps?, inventar alguna història que en Bluepoint hauria hagut d’acceptar a mitges? Però no: aquell O’Leary estava tan puerilment orgullós de ser un dur que n’havia de fer una demostració tant sí com no, quan de fet hauria hagut d’utilitzar la closca. Si hagués estat només la seva pell, no hi hauria tingut res a dir. Però tenia pebrots que en Jack i jo haguéssim de patir-ne les conseqüències. Aquell gamarús era massa valuós per perdre’l. Ens hauríem de deixar estovar per salvar-lo de les conseqüències de la seva tossuderia. No era just.

—Em deuen un grapat de diners, Red —en Vance parlava mandrosament, en to de mofa—. I els necessito, aquests diners. —Va fer una pipada al cigarret i com per casualitat llançà el fum a la cara del pèl-roig; continuà en un to lent i afectat—: No t’adones que et cobren vint-i-sis centaus només per dur un parell de pijames a rentar? Necessito diners.

—Dorm en calçotets —replicà l’O’Leary.

En Vance va riure. La Nancy Regan va somriure, però amb una expressió de desconcert. Semblava que no sabia pas per on anaven els trets, però s’adonava que passava alguna cosa.

L’O’Leary s’inclinà cap endavant i parlà en un to pausat, prou fort perquè el sentís tothom.

—Bluepoint, no tinc res per donar-te, ni ara ni mai. I això va per qualsevol altre que hi estigui interessat. Si tu o ells penseu que us dec alguna cosa, mireu de venir-m’ho a prendre. A fer punyetes, Bluepoint Vance! Si no t’està bé, tens amics aquí. Crida’ls!

Quin idiota que estava fet! No aspirava sinó a una ambulància… i jo hauria de seguir la seva mateixa sort!

En Vance va fer un gran somriure diabòlic, els ulls guspirejants no abandonaven el rostre de l’O’Leary.

—Això és el que vols, Red?

L’O’Leary arronsà les seves amples espatlles.

—Tant se me’n dóna d’una baralla —va dir—. Però m’agradaria que no li toqués el rebre a la Nancy. —Es tombà cap a ella—. Val més que toquis el dos, preciosa, estaré enfeinat.

Ella es disposava a dir alguna cosa, però en Vance la va interrompre. Parlava amb lleugeresa, i no va fer cap objecció que la noia se n’anés. Li va dir, en essència, que estaria ben sola sense en Red. I entrà a fons en els detalls d’aquesta solitud.

La mà dreta d’en Red O’Leary reposava damunt de la taula. Tot d’un plegat s’alçà cap a la boca d’en Vance. La mà s’havia convertit en un puny quan la va atènyer. Un cop de puny d’aquesta mena és difícil d’assestar. La massa del cos no hi participa. Depèn només dels músculs del braç, i no pas dels millors. Tot i això, va projectar en Bluepoint Vance fora de la seva cadira fins a la taula del costat.

Les cadires del Larrouy’s es van buidar. La gresca començava.

—Mou-te —li vaig cridar a en Jack Counihan, i, fent tot el que podia per semblar el grassonet nerviós que era en realitat, vaig córrer cap a la porta del fons, passant pel costat d’homes que es dirigien, sense pressa encara, cap a l’O’Leary. Devia fer l’efecte ben bé d’algú que s’escapava corrents atemorit per la batussa, perquè ningú no m’aturà i vaig arribar a la porta abans que el ramat hagués tancat files sobre en Red. La porta estava tancada, però no amb clau. Em vaig tombar, repenjant-m’hi amb l’esquena, la porra a la mà dreta, la pistola a l’esquerra. Tenia els homes davant meu, però em donaven l’esquena.

L’O’Leary es dreçava com una torre davant de la seva taula, la cara vermella amb una expressió dura de desafiament, el seu cos enorme en equilibri sobre les plantes dels peus. Entre nosaltres dos es trobava en Jack Counihan, amb la cara tombada cap a mi, les comissures dels seus llavis agitades per un tic nerviós, els ulls ballant-li d’una banda a l’altra, brillants per l’animació. En Bluepoint Vance ja tornava a ser dret. Un fil de sang li sortia dels seus llavis fins i li baixava pel mentó. Tenia una mirada glaçada als ulls. Jutjava l’O’Leary amb la mirada professional d’un llenyataire examinant l’arbre que tirarà a terra. La colla d’en Vance esperava un senyal d’aquest.

—Red! —vaig bramar enmig del silenci—. Per aquí, Red!

Les cares es van girar cap a mi, totes les cares del local, milions de cares.

—Va, Red! —cridà en Jack Counihan, fent un pas endavant amb la pistola desenfundada.

La mà d’en Bluepoint Vance es llançà com un llamp cap a l’escot de la seva americana. La pistola d’en Jack va petar en la seva direcció. En Bluepoint ja s’havia tirat a terra abans i tot que el noi hagués accionat el gallet. La bala es va perdre en el buit, però en Vance ja no va poder fer la seva.

En Red agafà la noia amb el braç esquerre d’una revolada. Una gran automàtica va aparèixer al seu puny dret. Després d’això ja no li vaig prestar gaire atenció. Estava massa enfeinat.

El local d’en Larrouy s’havia omplert d’armes: pistoles, ganivets, porres de plom recobertes de pell, nusos de ferro, potes de cadira i ampolles brandades, tota una miscel·lània d’instruments de destrucció. Els homes van avançar amb les seves armes per amidar-se amb mi. El joc consistia a empènyer-me fora de la meva porta. A l’O’Leary li hauria agradat aquell joc. Però jo no era cap jove busca-raons amb la crinera encesa de foc. M’acostava a la quarantena i pesava deu quilos de més. Tenia el gust per la tranquil·litat que va lligat amb aquesta edat i aquest pes. En vaig tenir ben poca.

Un portuguès guerxo assajà de tallar-me el coll d’una ganivetada que em va fer malbé la corbata. El vaig tocar a sobre de l’orella, amb el costat de la meva pistola, abans que pogués allunyar-se i vaig veure desprendre’s l’orella. Un vailet somrient d’una vintena d’anys se’m tirà a les cames: un truc de rugbi. Vaig sentir les seves dents al genoll, que vaig aixecar bruscament, i vaig sentir com es trencaven. Un mulat amb la cara gravada passà el canó d’una pistola per sobre de l’espatlla de l’home que tenia davant meu. La meva porra es va abatre sobre el braç d’aquest home. S’inclinà de costat pel dolor en el moment en què el mulat accionava el gallet i el tret se li va endur la meitat de la cara.

Vaig fer foc dues vegades; una quan van aixecar una pistola al nivell de la meva cintura, a trenta centímetres; i l’altra quan vaig descobrir un home dalt d’una taula pròxima apuntant-me acuradament al cap. Per la resta em vaig refiar dels meus braços i de les meves cames, i vaig estalviar les bales. La nit era jove i només tenia una dotzena de píndoles: sis a la pistola, sis a la butxaca.

Va ser un bonic número de circ. Cop a la dreta, cop a l’esquerra, puntada de peu, cop a la dreta, cop a l’esquerra, puntada de peu. No dubtar ni un segon, no buscar blanc. Déu ja vetllarà perquè hi hagi sempre un morro sobre el qual abatre la teva matraca o la teva pistola, i una panxa pel teu peu.

Una ampolla volà pels aires i em va tocar al front. El barret esmorteí el cop, però el xoc no em va fer cap bé. Vaig fer tentines i vaig trencar un nas on esperava esclafar un crani. Em semblava que hi faltava aire, a la peça, com si estigués mal ventilada. Algú li ho hauria hagut de dir a en Larrouy. «T’agrada aquesta moxaina a la templa amb el plom recobert de cuir, rosset? Aquest cara de rata de la meva esquerra s’està acostant una mica massa pel meu gust. El faré acostar de moment inclinant-me cap a la dreta per ventar-li cop de puny al mulat i llavors em redreço cap a ell i serà el seu torn. No està malament! Però no puc continuar així tota la nit. On són en Red i en Jack? Admirant-me?».

Algú em pegà a l’espatlla amb alguna cosa: un piano, em va fer l’efecte. No el vaig poder esquivar. Una altra botella volant s’emportà el meu barret i part de la meva cabellera. En Red O’Leary i en Jack Counihan van aconseguir obrir-se pas a trompades, arrossegant la noia entre ells.

Mentre en Jack feia passar la noia per la porta, en Red i jo vam aclarir un petit espai davant nostre. En sabia, d’això, ell. No m’hi vaig repenjar, però li vaig deixar fer tot l’exercici que va voler.

—Va bé! —cridà en Jack.

En Red i jo vam travessar la porta i la vam tancar de cop darrera nostre. No hauria aguantat ni tancada amb clau. L’O’Leary la traspassà amb tres bales a fi de fornir als nois un tema de reflexió i vam emprendre la retirada.

Érem en un corredor estret il·luminat per una llum força brillant. A l’altre cap hi havia una porta tancada. A mig camí, a la dreta, s’obrien unes escales que pujaven cap amunt.

—Recte? —demanà en Jack, que anava davant.

—Sí —contestà l’O’Leary.

—No —vaig contradir-lo—. En Vance ja deu tenir bloquejada aquesta sortida, això si no l’hi té la bòfia. Tira cap amunt… la teulada.

Vam arribar a les escales. Darrera nostre la porta s’obrí de cop. Se’n va anar la llum. La porta de l’altre cap del corredor també s’obrí. No sortia gota de llum de cap de les portes. En Vance prou que n’hauria volgut. En Larrouy la devia haver tret en un intent per evitar que trinxessin el seu cau de mala mort.

El tumult esclatà al corredor a les fosques mentre pujàvem les escales a les palpentes. Els que havien entrat per la porta del fons es barrejaven amb els que ens havien seguit… amb cops, renecs i trets ocasionals. Bon profit els fes! Vam continuar enfilant-nos escales amunt, en Jack davant, després la noia, després jo i l’O’Leary l’últim.

En Jack, tot galant, li indicava l’itinerari a la noia:

—Vigila que hi ha el replà, mitja volta a l’esquerra ara, posa la mà dreta contra la paret i…

—Calla! —vaig grunyir—. Val més que caigui que no que tota la colla se’ns foti a sobre.

Vam arribar al primer pis. Estava més fosc que una carbonera. L’edifici tenia dos pisos.

—No trobo les fotudes escales —es va plànyer en Jack.

Vam temptejar a les fosques, buscant el tram d’escales que ens havia de dur a la teulada. No el vam trobar. Allà baix, l’aldarull s’estava calmant. En Vance advertia als seus homes que s’estaven atonyinant ells amb ells i preguntava on havíem anat. Semblava que no ho sabia ningú. No ho sabíem ni nosaltres mateixos.

—Anem —vaig rondinar ficant-me per un corredor fosc que conduïa a la part posterior de l’edifici—. Ens hem de bellugar.

Encara se sentia fressa a baix, però ja no hi havia lluita. Parlaven d’anar a buscar llums. Vaig ensopegar amb una porta al final del corredor, la vaig empènyer i va cedir. Era una habitació amb dues finestres per les quals arribava una pàl·lida lluïssor provinent dels llums del carrer. Semblava lluminosa en comparació amb la negror del corredor. La meva petita tropa em va seguir dins i vam tancar la porta.

En Red O’Leary havia travessat l’estança i s’abocava a una finestra oberta.

—El carrer de darrera —xiuxiuejà—. Impossible de baixar-hi, si no és saltant.

—Algú a la vista? —vaig preguntar.

—No veig ningú.

Vaig fer una ullada al meu entorn: un llit, un parell de cadires, una calaixera i una taula.

—La taula passarà per la finestra —vaig dir—. La tirarem tan lluny com puguem i espero que el rebombori porti tothom cap allà abans que es decideixin a mirar aquí dalt.

En Red i la noia s’asseguraven mútuament que encara estaven sencers. Ell se separà d’ella per ajudar-me amb la taula. La vam balancejar endavant i enrera fins que va tenir prou impuls, i la vam deixar anar al buit. El resultat va ser remarcable: es va anar a estimbar contra la paret de l’edifici del davant i tot seguit va caure a un pati de darrera amb un gran terrabastall, fent ressonar una pila de llaunes o una filera de cubells de les escombraries o alguna altra cosa superbament sonora. S’havia d’haver sentit a més d’un bloc i mig. Ens vam apartar de la finestra quan tots els tipus van sortir en massa per la porta de darrera del Larrouy’s.

La noia, incapaç de trobar cap ferida en l’O’Leary, s’havia tombat cap a en Counihan. Aquest tenia un tall a la galta. Ella s’hi entretenia amb un mocador.

—Quan hagis acabat —deia en Jack—, hi tornaré perquè em facin un tall a l’altre cantó.

—No acabaré mai, si continues xerrant… mous la galta.

—És una idea pistonuda —exclamà ell—. San Francisco és la segona ciutat més gran de Califòrnia. Sacramento és la capital de l’Estat. T’agrada la geografia? Et parlo de Java? No hi he estat mai, però bec el seu cafè. Si…

—Ximple! —féu ella, rient—. Si no t’estàs quiet, plego ara mateix.

—Seria una desgràcia —replicà ell—. M’estaré quiet.

L’únic que feia era eixugar-li la sang de la galta, que hauria valgut més deixar assecar. Quan acabà aquesta cura perfectament inútil, apartà lentament la mà i examinà tota cofoia els resultats amb prou feines visibles de la seva feina. Quan la mà va passar al nivell de la boca d’ell, en Jack llançà el cap endavant bruscament per besar-li la punta d’un dels seus dits.

—Ximple! —va tornar a dir ella, enretirant la mà.

—Deixa-la estar —va fer en Red O’Leary— o ho sentiràs a dir.

—Ocupa’t de la teva feina —contestà en Jack Counihan.

—Reddy —cridà la noia, massa tard.

La dreta de l’O’Leary es va projectar com un ressort. En Jack l’encaixà a la punta del mentó i va anar a dormir a terra. El pèl-roig girà sobre els seus talons per encarar-se’m i em dominà amb tota la seva altura.

—Hi tens res a dir? —preguntà.

Somrient, vaig abaixar el cap i vaig mirar en Jack, després el vaig apujar de nou i vaig mirar en Red.

—Estic avergonyit d’ell —vaig contestar—. Deixar-se tombar per un aprenent que fa servir la dreta.

—Ho vols provar?

—Reddy! Reddy! —suplicà la noia, però ningú no se l’escoltava.

—Si fas servir la dreta —vaig contestar.

—D’acord —em va prometre, i va complir la seva paraula.

El vaig esquivar, apartant el cap de la trajectòria del seu puny, i li vaig posar l’índex al mentó.

—Això podia haver estat un bon cop —vaig dir.

—Sí? Aquest n’és un.

Vaig aconseguir col·locar-me a sota de la seva esquerra, encaixant el xoc del seu avantbraç al clatell. Però ja havia gairebé esgotat tota la meva gamma d’acrobàcies. Era urgent rumiar què li podia fer, si és que li podia fer res. La noia li agafà el braç i s’hi penjà.

—Reddy, estimat, no has tingut prou bronca per una nit? No pots ser sensat, encara que siguis irlandès?

Vaig estar temptat d’estovar el gran talòs mentre la seva parella el tenia agafat.

Ell rigué del que ella li havia dit, ajupí el cap per besar-la a la boca i m’adreçà un gran somriure.

—Ja hi haurà alguna altra ocasió —va dir de bon humor.

—Val més que sortim d’aquí, si podem —vaig fer—. Has fet massa xivarri perquè això sigui segur.

—No et posis pedres al fetge, noi —em digué ell—. Agafa’t als meus faldons i et trauré d’aquí.

El merdós! Si no hagués estat per en Jack i per mi a hores d’ara no li quedarien faldons.

Ens vam dirigir cap a la porta, vam parar l’orella i no vam sentir res.

—L’escala que duu al segon pis deu ser aquí davant —vaig xiuxiuejar—. Mirarem d’arribar-hi.

Vam obrir la porta amb compte. Arribava prou llum al corredor des de darrera nostre perquè fes tot l’efecte d’estar buit. Vam avançar, sigil·losament, en Red i jo agafant cada un una mà de la noia. Esperava que en Jack se’n sortiria, però ell era el responsable de la seva cura de son i ja tenia prou maldecaps jo mateix.

No hauria dit mai que el Larrouy’s fos prou gran per tenir tres quilòmetres de corredor. Però ho era. Hi havia un quilòmetre i mig a recórrer a les fosques per arribar a l’escala per la qual havíem pujat. No ens hi vam aturar pas, a escoltar les veus que ressonaven a baix. Mil cinc-cents metres més enllà l’O’Leary trobà amb el peu l’últim esglaó del tram d’escales que pujaven al pis de dalt.

En aquell mateix moment un crit sorgí del capdamunt de l’altre tram.

—Pugeu tots… són aquí dalt!

Un feix de llum blanca es projectà damunt del que havia cridat, i una veu amb accent irlandès se li adreçà des de baix:

—Baixa, cridaner!

—La policia —xiuxiuejà la Nancy Regan, i ens vam afanyar a pujar les escales que havíem trobat per anar al segon pis.

Més foscor, com la que acabàvem de deixar. Ens vam immobilitzar al capdamunt de l’escala. Semblava que no teníem companyia.

—La teulada —vaig dir—. Ens arriscarem a encendre mistos.

Amb la feble llum dels mistos vam trobar en un racó una escala de mà clavada a la paret que duia a una trapa al sostre. Tan de pressa com vam poder, ens vam trobar a la teulada del Larrouy’s amb la trapa tancada darrera nostre.

—No hi ha perill de moment —va dir l’O’Leary—, i si els bergants d’en Vance i els guripes s’entretenen un parell de segons més, ja ho tenim al sac.

Jo obria la marxa a través de les teulades. Vam saltar tres metres fins a l’edifici del costat, ens vam enfilar una mica fins al següent i a l’altre cantó hi vam trobar una escala d’incendis que baixava fins a un pati estret que donava al carrer de darrera.

—Això hauria de fer el fet —vaig dir, i vaig començar a baixar.

La noia anava darrera meu, seguida d’en Red. El pati on vam anar a petar era buit; era un passatge estret, encimentat, entre els edificis. L’últim tros de l’escala d’incendis va petar sota la pressió del pes del meu peu, però el soroll no provocà cap reacció. El pati estava fosc, però no completament.

—Quan arribem al carrer, ens separarem —em va dir l’O’Leary, sense una paraula d’agraïment per la meva ajuda; una ajuda que no semblava pas adonar-se que hagués necessitat—. Cadascú anirà a la seva: nosaltres per un cantó i tu per l’altre.

Vaig emetre un grunyit aprovador, rumiant a tota velocitat què faria.

—Primer exploraré el carreró.

Vaig avançar amb compte fins al final del pati i em vaig arribar a arriscar a treure la punta del cap descobert per donar un cop d’ull al carrer del darrera. Estava tranquil, però a la cantonada, un quart de bloc més amunt, dos esquenadrets feien el dròpol amb una atenció excessiva. No eren guripes. Vaig sortir al carrer i els vaig fer signes. No em podien reconèixer a aquella distància, amb aquella llum, i no hi havia cap raó perquè no es pensessin que era un de la colla d’en Vance, si ells mateixos en formaven part.

Mentre venien vaig retrocedir cap al pati i li vaig fer un xiulet a en Red. No l’hi havies de dir dues vegades per a una batussa. Em va atrapar en el moment que els altres arribaven. Jo en vaig agafar un. Ell es va encarregar de l’altre.

Volia entreteniment i vaig haver de bregar de valent per tenir-ne. Aquells tanoques eren un parell de figa-flors acabats. No n’hi hauria hagut ni per a una lliura de combativitat en una tona de tipus com ells. El que tenia jo no entenia res del que passava, a jutjar per la manera com el feia anar. Tenia una pistola però s’ho va fer venir bé per deixar-la caure ja de bon començament i, en la lluita, una puntada de peu la va posar fora de l’abast. S’acontentava amb resistir mentre que jo suava tinta fent-lo girar perquè es col·loqués en posició. La foscor m’ajudava, però així i tot no tenia sentit pretendre que m’estava donant feina mentre el duia darrera de l’O’Leary, que no tenia cap mena de problema amb el seu.

Finalment hi vaig reeixir. Jo era darrera de l’O’Leary, que tenia agafat el seu home amb una mà contra la paret i es disposava a tustar-lo amb l’altra. Vaig subjectar fort amb la mà esquerra la cintura del meu company, li vaig torçar el braç per fer-lo caure de genolls, vaig treure la meva pistola i vaig enviar una bala a l’esquena de l’O’Leary, just a sota de l’espatlla dreta.

En Red trontollà, i incrustà el seu home a la paret. Jo vaig clavar-li un cop al cap, amb la culata, al meu.

—T’ha tocat, Red? —li vaig preguntar, sostenint-lo amb un braç, i clavant-li un cop a la closca al seu presoner.

—Sí.

—Nancy! —la vaig cridar.

S’acostà corrents.

—Agafa’l per l’altre costat —li vaig dir—. Aguanta Red, ja veuràs com sortim d’aquí sense que ens vegin.

La ferida era massa recent encara per alentir-lo, tot i que el braç dret ja no li funcionava. Vam córrer pel carrer del darrera en direcció a la cantonada. Ja ens perseguien abans d’arribar-hi. Rostres intrigats es tombaven a mirar-nos, pel carrer. Un policia que era a un bloc de distància va començar a venir cap a nosaltres. La noia ajudant l’O’Leary per un cantó i jo per l’altre vam recórrer corrent mig bloc en direcció oposada a la del policia i finalment vam arribar on havia deixat el cotxe que havíem fet servir en Jack i jo. Hi havia tot de moviment al carrer quan per fi vaig tenir el motor roncant i la noia i en Red havien embarcat sense novetat al seient de darrera. El policia ens va fer un crit i va disparar un tret que va passar molt per sobre nostre. Ens vam afanyar a allunyar-nos del veïnat.

Encara no tenia cap destinació concreta i després de la necessària embranzida inicial, vaig afluixar una mica, vaig tombar una bona colla de cantonades i vaig aparcar en un carrer fosc a l’altra banda de Van Ness Avenue.

En Red estava enfonsat en un racó del seient; la noia l’aguantava quan em vaig tombar per mirar-los.

—A on? —vaig preguntar.

—Un hospital, un metge, el que sigui! —cridà la noia—. S’està morint!

Jo no ho creia pas. I, d’altra banda, si s’estava morint era ben bé culpa seva. Si hagués tingut prou gratitud per dur-me amb ell com a amic, no li hauria hagut d’engegar un tret per poder-lo acompanyar com a infermer.

—A on, Red? —li vaig preguntar, tocant-li el genoll amb la punta del dit.

Amb una veu pastosa, em donà l’adreça de l’hotel de Stockton Street.

—No pot ser —vaig objectar—. Tothom a ciutat sap que t’hi estaves i si hi tornes hauràs begut oli. A on?

—Hotel —repetí.

Em vaig posar més dret, de genolls al seient, i em vaig inclinar damunt d’ell per treballar-lo. Estava molt dèbil. No resistiria gaire. Pressionar un home que, fet i fet, podia ser que s’estigués morint, no era una cosa gaire elegant, però havia tingut molts maldecaps per causa d’aquell individu i no estava disposat a renunciar a l’últim moment. Durant un moment em va semblar que no estava prou debilitat encara i que em caldria tornar-li a disparar. Però la noia em va fer costat i entre tots dos finalment el vam convèncer que la seva única aposta bona era anar a algun lloc on es pogués amagar mentre l’atenien com calia. De fet no és que el convencéssim: el vam esgotar i va cedir perquè estava massa dèbil per discutir més estona. Em donà una adreça del cantó de Holly Park.

Tot esperançat, vaig enfilar el cotxe cap allà.

Era una casa petita d’una renglera de cases petites. Vam treure el xicotàs del cotxe i entre tots dos el vam dur fins a la porta. Amb la nostra ajuda amb prou feines es man tenia dret. El carrer estava fosc. No brillava cap llum a la casa. Vaig tocar el timbre.

No va passar res. Vaig tornar a tocar-lo i després una altra vegada encara.

—Qui hi ha? —preguntà una veu aspra des de l’interior.

—Han ferit en Red —vaig dir.

Un moment de silenci. Després la porta s’obrí mig pam. A través de l’obertura es filtrà una mica de llum provinent de l’interior, prou llum per mostrar la cara plana i les mandíbules musculoses del trenca-cranis, que havia estat l’àngel de la guarda i el botxí del Nen Motsa.

—Què collons passa? —preguntà.

—En Red ha caigut en una trampa. L’han tocat —vaig explicar empenyent el gegant inert cap endavant.

No vam pas forçar la barrera d’aquesta manera. El trenca-cranis aguantava la porta tal com estava.

—Espereu —va dir i ens va tancar la porta als nassos. La seva veu ressonà a dins.

—Flora!

La cosa rutllava… en Red ens havia dut a bon lloc.

Quan va tornar a obrir la porta, la va obrir de bat a bat i la Nancy Regan i jo vam entrar la nostra càrrega al rebedor. Al costat del trenca-cranis hi havia una dona amb una túnica de seda negra: Big Flora, vaig suposar.

Feia ben bé un metre vuitanta amb les seves sabatilles de taló alt. Eren unes sabatilles petites i em vaig fixar que les seves mans sense anells també eren petites. La resta de la seva persona no ho era gens ni mica. Tenia unes espatlles amples, una bona pitrera, uns braços forts i un coll rosat que malgrat la seva llisor tenia músculs de lluitador. Era de la meva edat, si fa no fa, prop dels quaranta; tenia els cabells molt arrissats i molt rossos, tallats com un xicot, la pell molt rosada i una cara bella i brutal. Els ulls profundament enclavats en les òrbites eren grisos, els seus llavis carnosos estaven ben dibuixats, el nas era prou gros i corbat per conferir-li una expressió enèrgica i tenia un mentó prou acusat per confirmar-ho. Des del front fins al coll, la seva pell rosada s’estenia damunt d’una musculatura llisa, gruixuda, potent.

Aquesta Big Flora no era cap joguina. Tenia el físic i l’empenta d’una dona capaç de dirigir el pillatge i la traïció posterior. Si la seva cara i el seu cos no mentien, posseïa l’energia física i mental i la voluntat que calien, i més encara. Estava feta d’una pasta més dura que el boxador simiesc del seu costat o que el gegant pèl-roig que jo sostenia.

—I bé? —demanà quan la porta es va haver tancat darrera nostre. Tenia la veu profunda, però no masculina: una veu que s’adeia perfectament amb la seva aparença.

—En Vance i la seva colla l’han atacat al Larrouy’s. Ha rebut un tret a l’esquena —vaig dir.

—Qui ets, tu?

—Fiqueu-lo al llit —vaig contestar fugint d’estudi per guanyar temps—. Tenim tota la nit per parlar.

Es va tombar i va fer petar els dits. Un vellet espellifat va aparèixer com una exhalació per una porta del fons. L’espant es reflectia en els seus ulls castanys.

—Ja pots pujar com un coet —ordenà ella—. Prepara el llit, i tingues a punt aigua calenta i tovalloles.

El vellet pujà les escales a corre-cuita, com un conill reumàtic.

El trenca-cranis s’encarregà d’agafar en Red pel cantó de la noia, i ell i jo vam pujar el gegant a una habitació on l’homenet anava d’una banda a l’altra amb palanganes i draps. Flora i Nancy Regan ens van seguir. Vam posar el ferit bocaterrosa al llit i el vam despullar. La sang encara li rajava del forat de la bala. Estava inconscient.

La Nancy Regan s’enfonsà.

—S’està morint! Anem a buscar un metge! Oh, Reddy, estimat…

—Calla! —ordenà Big Flora—. Li hauria estat bé dinyar-la, maleït estúpid… anar al Larrouy’s aquest vespre! —Agafà l’homenet per l’espatlla i li clavà una empenta en direcció a la porta—. Èter, i més aigua —cridà darrera seu—. Dóna’m el teu ganivet, Pogy.

El simi es va treure de la butxaca un ganivet de molla amb una fulla llarga que havia acabat sent fina i esmolada. Aquell era el ganivet, vaig pensar, que havia tallat el coll del Nen Motsa.

Big Flora va treure la bala de l’esquena d’en Red O’Leary.

El simi Pogy va tenir la Nancy Regan apartada en un racó de l’habitació mentre es feia l’operació. L’homenet espantat estava agenollat al costat del llit, passava a la dona el que aquesta li demanava i anava eixugant la sang a mesura que sortia de la ferida.

Jo m’estava dret al costat de la Flora, fumant cigarrets del paquet que m’havia donat. Quan ella aixecava el cap, transferia el cigarret de la meva boca a la seva. Ella s’omplia els pulmons amb una xuclada que consumia mig cigarret i movia el cap. Llavors jo li treia el cigarret de la boca. Ella expirava el fum i es tornava a posar a la feina. Jo encenia un altre cigarret amb el que havia quedat d’aquell, preparat per posar-l’hi entre els llavis.

Els seus braços nus eren molls de sang fins als colzes. Tenia la cara xopa de suor. Era una veritable carnisseria, i va durar. Però quan ella es redreçà per a la darrera pipada, la bala era fora del cos d’en Red, l’hemorràgia estava aturada i ell embenat.

—Gràcies a Déu que s’ha acabat —vaig dir, encenent un dels meus cigarrets—. Aquest tabac que fumes és infecte.

L’homenet espantat netejava. La Nancy Regan s’havia desmaiat en una butaca a l’altra banda de l’habitació i ningú no li prestava la menor atenció.

—No li treguis l’ull de sobre al senyor, Pogy —ordenà Big Flora al trenca-cranis assenyalant-me amb el cap—, mentre em rento.

Em vaig acostar a la noia, li vaig fregar les mans, li vaig posar una mica d’aigua a la cara i vaig aconseguir despertar-la.

—La bala és fora. En Red dorm. D’aquí una setmana ja tornarà a buscar brega —li vaig explicar.

Es va aixecar d’un salt i va córrer cap al llit.

Flora entrà. S’havia rentat i s’havia canviat la túnica negra tacada de sang per un quimono verd, que s’obria aquí i allà ensenyant grans trossos de roba interior color orquídia.

—Parla! —m’ordenà, dreta davant meu—. Qui, què i per què?

—Sóc en Percy Maguire —vaig contestar, com si aquest nom, que m’acabava d’inventar, ho expliqués tot.

—Això és el qui —continuà ella, com si el meu àlies fals no expliqués res—. Ara ve el què i el perquè.

El simi Pogy, dret en un cantó, em mirà de dalt a baix. Jo sóc baixet i gras. La meva cara no espanta la canalla, però és el reflex d’una vida que no ha estat sobrecarregada de refinaments i gentileses. El sarau de la vetllada m’havia adornat amb blaus i esgarrinxades, i havia convertit en parracs el que em quedava de roba.

—Percy —m’escamí, ensenyant els forats entre les seves dents grogues en un gran somriure—. Carall, mestre, els teus vells devien ser cecs pels colors.

—Aquest és el què i el perquè —vaig insistir adreçant-me a la dona, sense fer cas dels esbufecs de la fera del zoo—. Sóc en Percy Maguire i vull els meus cent cinquanta mil dòlars.

Els músculs de les seves celles van baixar per sobre dels seus ulls.

—Així hi ha cent cinquanta mil dòlars que són teus?

Vaig assentir aixecant el cap cap al seu rostre bell i brutal.

—Sí —vaig dir—. És per això que he vingut.

—Oh, així no els tens? Els vols?

—Escolta, maca, vull la meva pasta —m’havia de posar dur si volia que la meva comèdia tingués èxit—. Aquest intercanvi de «Oh! vols» i «Sí, vull» només aconsegueix deixar-me la boca seca. Érem al gran cop, comprens? I després quan vam veure que ho teníem magre per cobrar, li vaig dir al xicot que treballa amb mi: «Tant és, noi, tindrem la nostra part. Tu segueix en Percy». I aleshores la cosa és que en Bluepoint ve a proposar-me d’anar amb ell; jo dic «va bé» i el xicot i jo ens afegim a ell, fins que tots plegats ens llancem damunt d’en Red al tuguri aquest vespre. Llavors li he dit al noi: «Aquests pistolers de pa sucat amb oli es carregaran en Red, i no en traurem res, d’això. Els el prendrem de les mans i farem que ens guiï al lloc on Big Flora seu damunt dels bitllets. N’hauríem de treure cent cinquanta dels grans per cap sense problema, ara que som tan fotudament pocs a repartir. Després que els tinguem, si volem pelar en Red, no hi ha inconvenient. Però els negocis són abans que el plaer, i cent cinquanta mil de l’ala són negocis, tu». I hem fet això. Li hem obert una sortida al xicotàs, quan no en tenia cap. El noi s’ha posat sentimental amb la meuca i ha rebut. A mi, se me’n fotia. Si valia cent cinquanta bitllets per ell… ell mateix. Jo he continuat amb en Red. I l’he tret del mullader després que ha encaixat la bala. Tindria dret a recollir els calers del noi també, que farien tres-cents mil per mi, però només que em donis els cent cinquanta que volia al principi ja estarem en paus.

Vaig pensar que aquest discurs els havia d’impressionar. No esperava que ella em donés ni cinc, és clar, però si els de la banda no coneixien aquesta gent, per què aquests havien de conèixer tothom de la banda?

Flora s’adreçà a en Pogy:

—Treu aquesta maleïda carraca de davant de la casa.

Em vaig trobar millor quan va sortir. Ella no l’hauria enviat fora a treure el cotxe si hagués tingut intenció de fer-me res llavors mateix.

—Hi ha alguna cosa per menjar, aquí? —vaig preguntar com si fos a casa meva.

Ella va anar fins al forat de l’escala i va cridar cap avall:

—Fes-nos alguna cosa per menjar.

En Red no havia recuperat el coneixement. La Nancy Regan, asseguda al seu costat, li agafava una mà. Estava tota esblanqueïda. Big Flora entrà novament a l’habitació, examinà el ferit, li posà una mà al front i li va prendre el pols.

—Vine a baix —li va dir a ella.

—Me… m’estimaria més quedar-me aquí… si és possible —va dir la Nancy Regan. La seva veu i els seus ulls traïen el terror total que li inspirava Flora.

La donassa no va dir res i va baixar les escales. La vaig seguir a la cuina, on l’homenet preparava uns ous amb pernil a l’estufa. Em vaig fixar que la finestra i la porta del fons estaven reforçades amb pesats taulons i travades amb fustes travessades clavades a les planxes del terra. El rellotge de sobre de l’aigüera marcava tres quarts i cinc de tres.

Flora va treure una ampolla de quart de licor i va omplir un got per a ella i un per a mi. Vam seure a taula i mentre ens esperàvem pel menjar maleïa en Red O’Leary i la Nancy Regan, perquè ell s’havia posat fora de combat acudint a una cita amb ella en el moment en què Flora més necessitava la seva força. Els maleí individualment, com a parella, i ja n’estava fent una qüestió racial maleint tots els irlandesos quan l’homenet ens va servir els nostres ous amb pernil.

Ens havíem acabat els sòlids i completàvem amb licor les nostres segones tasses de cafè quan tornà en Pogy. Duia notícies.

—Hi ha un parell de paios voltant per la cantonada que no m’agraden gens.

—Guripes o…? —preguntà Flora.

—O —contestà ell.

Flora començà a maleir en Red i la Nancy un altre cop. Però ja els havia tractat de tot. Es tombà cap a mi.

—Per què punyeta els has dut aquí? —preguntà—. Deixant una pista d’un quilòmetre d’ample darrera teu! No podies deixar que el pòtol fastigós aquest la dinyés allà on havia rebut la medecina?

—L’he dut aquí pels meus cent cinquanta bitllets. Passa-me’ls i fotré el camp. No em deus res més. Jo no et dec res. Dóna’m la pasta en comptes de renegar i tocaré pirandó.

—Ni pensar-hi —va fer en Pogy.

La dona m’examinà des de sota de les seves celles corrugades i es va beure el seu cafè.

Quinze minuts més tard el vellet espellifat va fer irrupció a la cuina dient que havia sentit passes a la teulada. Els seus ulls castanys descolorits tenien una mirada ombrívola, com la d’un bou espantat, i els seus llavis pansits tremolaven sota el seu bigoti espars blanc-grogós.

Flora el tractà de vell això i allò, grollerament, i l’envià escales amunt un altre cop. Ella s’aixecà de la taula i es cenyí el quimono verd al voltant del seu gran cos.

—Ets aquí —em digué— i ens donaràs un cop de mà. No hi ha altra solució. Tens una pipa?

Vaig reconèixer que tenia una pistola, però vaig fer que no amb el cap a la resta de la seva proposició.

—Aquesta no és la meva vetlla… encara —vaig contestar—. Calen cent cinquanta mil, bitllo-bitllo, pagats en mà, per ficar-hi en Percy.

Volia saber si el botí encara era a la casa.

La veu plorosa de la Nancy Regan ressonà a l’escala.

—No, no, estimat! Sisplau, sisplau, torna al llit! Et mataràs, Reddy, estimat!

En Red O’Leary entrà a grans gambades a la cuina. Anava nu, tret d’uns pantalons grisos i l’embenat. Els seus ulls febrosos brillaven de joia. Un somriure estirava els seus llavis ressecs. Tenia una pistola a la mà esquerra. El braç dret li penjava, inert. Darrera seu trotava la Nancy. Deixà de pregar-li i s’arraulí darrera d’ell quan va veure Big Flora.

—Fes sonar el gong i som-hi! —el pèl-roig mig nu reia—. En Vance és al carrer.

Flora se li acostà, li posà la punta dels dits a la cintura, els hi tingué un parell de segons i assentí.

—Fill de puta boig —va dir en un to més d’orgull maternal que de res més—. Ja estàs en plena forma per a la lluita, ara. I en tindràs, no t’hi amoïnis.

En Red va riure, una riallada triomfal on proclamava la seva combativitat, la seva duresa; després girà la vista cap a mi. La riallada desaparegué dels seus ulls i una mirada de desconcert s’hi projectà com una ombra.

—Hola —va dir—. He somiat amb tu, però no em puc recordar què era… Espera. D’aquí un moment hi cauré. Era… Hòstia! He somiat que eres tu que m’havies disparat.

Flora em somrigué, la primera vegada que veia el seu somriure, i parlà de pressa:

—Agafa’l, Pogy!

Em vaig llançar obliquament fora de la cadira.

El puny d’en Pogy em va tocar a la templa. Tentinejant per l’habitació, fent esforços per conservar l’equilibri, vaig pensar en el blau a la templa del cadàver del Motsa Kid.

Ja tenia en Pogy a sobre quan la paret em redreçà.

Li vaig col·locar un ganxo —blam!— al seu nas aixafat. Li va començar a rajar sang, però les seves grapes velludes em van enxampar. Vaig amagar la barba i vaig picar de cap contra la seva cara. M’arribà una bafarada del perfum de Big Flora. La seva roba de seda em fregà. Amb totes dues mans em va agafar dels cabells i em va estirar el cap enrera, oferint-li el meu coll a en Pogy. Ell l’aferrà amb les seves grapes. Vaig abandonar. No m’escanyà més del que calia, però ja en vaig quedar ben servit.

Flora em va escorcollar i em va prendre la pistola i la matraca.

—Una 38 especial —llegí el calibre de l’arma—. T’he tret una bala del 38 especial, Red. —Els mots m’arribaven feblement a través del xiulet que em feien les orelles.

Se sentia la veu de l’homenet vell que xerrava a la cuina. No vaig poder entendre res del que deia. Les mans d’en Pogy ja no hi eren. Em vaig posar les meves pròpies mans al coll. Era horrorós no sentir-hi cap pressió. Lentament la foscor es dissipà davant dels meus ulls, deixant tot de nuvolets porpra flotant al meu voltant. Vaig poder seure a terra. Per això vaig saber que hi havia estat ajagut.

Els núvols porpra es van anar esfilagarsant fins que vaig poder veure-m’hi prou per constatar que només érem tres a l’habitació en aquell moment. Arraulida en una cadira, en un racó, hi havia la Nancy Regan. En una altra cadira, al costat de la porta, amb una pistola negra a la mà, seia el vellet espantat. Els seus ulls tenien una expressió de terror total. La pistola i la mà li tremolaven mentre m’apuntava. Vaig intentar demanar-li que o bé deixés de tremolar o bé apuntés l’arma cap a una altra banda, però no vaig aconseguir que em sortissin les paraules.

A dalt les pistoles ressonaven i l’eco de les seves detonacions era amplificat per la petitesa de la casa.

L’homenet s’estremí.

—Deixi’m anar —xiuxiuejà amb inesperada brusquedat— i li ho donaré tot. Li ho prometo! Tot… si em permet abandonar la casa!

Aquest feble raig de llum allà on no hi havia sinó tenebres em retornà l’ús del meu aparell bucal.

—Parla sense embuts —me les vaig arreglar per dir.

—Li donaré aquells d’allà dalt… aquell dimoni de dona. Li donaré els diners, li ho donaré tot… si em deixa anar. Sóc vell. Estic malalt. No puc viure empresonat. Què n’he de fer dels calés del robatori? Res. En tinc jo la culpa, que aquell dimoni de dona…? Ja ho ha vist, sóc un esclau… Jo, que estic arribant al final de la meva vida. Vexacions, insults, cops… i encara no n’hi ha prou. Ara he d’anar a la presó perquè aquell dimoni de dona és un dimoni de dona. Sóc un home vell que no pot viure en presons. Deixi’m anar. Faci’m aquest favor. I jo li donaré aquell dimoni de dona, aquells tres dimonis, i els diners que han robat. Li ho prometo! —l’homenet vell endut pel pànic es cargolava i s’agitava nerviosament a la seva cadira.

—Com el puc deixar sortir? —li vaig preguntar, aixecant-me de terra, els ulls clavats en la seva pistola. Si li podia saltar a sobre mentre parlàvem…

—Per què no? Vostè és amic de la policia… ho sé. La policia és aquí ara, esperant que es faci de dia per entrar. Jo mateix amb els meus propis ulls vells he vist com agafaven en Bluepoint Vance. Vostè em pot fer passar entre els seus amics els policies i treure’m d’aquí. Faci el que li demano i li donaré aquests dimonis i els seus diners.

—Sona bé —vaig dir, fent una passa distreta cap a ell—. Però, me’n puc anar quan vulgui?

—No! No! —va contestar sense parar esment a la segona passa que vaig fer en la seva direcció—. Primer li donaré aquests tres dimonis. Els hi donaré vius, però sense que puguin fer res. I els seus diners. Li ho prometo, i llavors vostè em fa sortir… i a aquesta noia d’aquí també. —Tot d’un plegat assenyalà la Nancy, la cara blanca de la qual era bella encara, malgrat el terror que s’hi llegia; va obrir molt els ulls—. Ella no té res a veure tampoc amb els crims d’aquests dimonis. Ha de venir amb mi.

Em preguntava que es pensava que podria fer aquell conill vell. Vaig corrugar les celles amb un aire exagerat de rumiar-m’ho, mentre avançava encara una altra passa cap a ell.

—No es faci il·lusions —xiuxiuejà seriosament—. Quan aquell dimoni de dona torni a aquesta habitació vostè morirà… el matarà segur.

Tres passes més i seria prou a prop per agafar-lo i prendre-li la pistola.

Van ressonar passes al corredor. Massa tard per saltar.

—Sí? —murmurà desesperadament.

Vaig assentir una fracció de segon abans que Big Flora traspassés el llindar de la porta.

Anava vestida per a l’acció, amb uns pantalons blaus que segurament eren d’en Pogy, mocassins amb perles brodades i una brusa de seda. Una cinta li aguantava els cabells rossos arrissats apartats de la cara. Tenia una pistola a la mà i una en cada funda dels malucs.

La que duia a la mà es redreçà.

—Estàs llest —em va dir en un to completament desapassionat.

El meu nou aliat implorà:

—Espera, espera Flora! No aquí i d’aquesta manera, sisplau! Deixa’m dur-lo al soterrani.

Se’l mirà corrugant les celles i arronsà les seves espatlles cobertes de seda.

—No t’entretinguis —va dir—. D’aquí mitja hora serà clar.

Tenia massa ganes de plorar per posar-me a riure als seus nassos. De debò que m’havia de creure que aquella dona permetria que el vell conill li canviés els plans? Suposo que devia haver donat algun valor a l’ajuda del vell estúpid o no m’hauria quedat tan decebut quan aquella petita comèdia em va fer veure que tot plegat era una enganyifa. Però qualsevol cosa que em tinguessin preparada no era pitjor que la situació en què estava.

Així doncs, vaig precedir el vell pel corredor, vaig obrir la porta que m’indicà, vaig pitjar l’interruptor de la llum del soterrani, i vaig baixar les escales desiguals.

Darrera meu ell xiuxiuejava:

—Primer li ensenyaré els diners i després li lliuraré aquests dimonis. I vostè no oblidarà pas la seva promesa? Jo i la noia sortirem d’aquí malgrat la policia?

—Oh, sí —li vaig assegurar al vell comediant.

Se’m va acostar i em va posar a la mà la culata d’una pistola.

—Amagui-se-la —em xiuxiuejà i, quan me l’havia ficada a la butxaca, me’n donà una altra, que va treure amb la mà que tenia lliure de sota de la seva jaqueta.

En acabat, efectivament, em va ensenyar el botí. Encara era a les caixes i els sacs amb què se l’havien endut dels bancs. Insistí a obrir-ne alguns per ensenyar-me els diners: feixos verds agafats amb les bandes grogues que fan servir els bancs. Les caixes i els sacs estaven amuntegats en una petita cel·la de parets de maó amb una porta tancada amb cadenat, del qual ell tenia la clau.

Tancà la porta quan vam estar llestos de mirar, però no el cadenat, i em precedí tornant en part sobre les nostres passes.

—Això, ja ho ha vist, són els diners —va dir—. Ara anem per aquells. Vostè s’apostarà aquí, amagat darrera d’aquestes caixes.

Un envà dividia el soterrani en dos. Estava foradat per l’obertura d’una porta, però la porta no hi era. El lloc que el vell m’indicà per amagar-me era a tocar del forat de la porta, entre l’envà i quatre caixes d’embalar. Amagat allà, em trobaria a la dreta i una mica enrera de qualsevol que baixés per l’escala i vingués pel soterrani cap a la cel·la que contenia els diners. Jo estaria en aquella posició quan passessin per l’obertura de l’envà.

El vell forfollava a sota d’una de les caixes. En va treure un tub de plom d’uns quaranta-cinc centímetres ficat dins d’un tros de mànega de jardí negra de les mateixes dimensions. M’ho donà mentre m’ho explicava tot.

—Baixaran un després de l’altre. Quan passin, vostè ja sabrà què fer amb això. I llavors els tindrà, seran seus i jo tindré la seva promesa. No és això?

—Oh, sí —vaig dir, per si un cas.

Ell se’n va anar escales amunt. Jo em vaig ajupir darrera les caixes i vaig examinar les pistoles que m’havia donat… i que em pengin si hi vaig poder trobar res malament. Estaven carregades i semblava que havien de funcionar perfectament. Aquest toc final em despistà completament. Ja no sabia si era en un soterrani o damunt d’un núvol.

Quan en Red O’Leary, encara despullat llevat dels pantalons i les benes, baixà al soterrani, vaig haver de sacsejar el cap violentament per aclarir-me les idees a temps de clavar-li un cop a la closca quan el seu peu nu travessava el llindar de la porta. Va caure a terra de cara.

El vell baixà a corre-cuita els esglaons tot somrient.

—De pressa! De pressa! —esbufegà, ajudant-me a arrossegar el pèl-roig cap a la cel·la dels diners. Després es va treure dos trossos de corda de la butxaca i lligà el gegant de peus i mans.

—De pressa! —tornà a esbufegar quan em va deixar per córrer escales amunt, mentre tornava al meu amagatall sospesant el tub de plom i preguntant-me si Flora no m’havia pas liquidat i ara gaudia de la recompensa per totes les meves virtuts… un cel on podia divertir-me eternament clavant-li cops a la gent que m’havien tractat malament allà baix.

El simi del trenca-cranis baixà i arribà al forat de la porta. Li vaig trencar el crani. L’homenet arribà corrents. Vam arrossegar en Pogy fins a la cel·la i el vam lligar.

—De pressa! —esbufegà el vell estúpid, ballant amunt i avall tot esverat—. La pròxima és aquell dimoni de dona… pegui fort!

Va pujar corrents les escales i vaig poder sentir les seves passes que ressonaven al sostre.

Em vaig mig desempallegar del meu estat d’estupor i vaig fer lloc per una mica de seny al meu cap. Allò era absurd. No podia estar passant. Les coses no van mai així. No passa mai que et plantis en un racó i vagis tombant la gent un darrera l’altre com una màquina que un vellet encongit alimenta a l’altra banda. Era de ximples! Ja en tenia prou!

Vaig abandonar el meu amagatall, vaig deixar el tub i vaig trobar un altre lloc on instal·lar-me, a sota d’uns prestatges, prop de l’escala. M’hi vaig ajupir, amb una pistola a cada mà. Aquell joc a què estava jugant començava a deixar-me-les balbes, era inevitable.

Calia que em mogués una mica.

Flora baixava les escales. Darrera seu trotava l’homenet. Flora duia una pistola a cada mà. Els seus ulls grisos eren a tot arreu. Duia el cap baix, com un animal preparat per a la lluita. Els narius li tremolaven. El seu cos, baixant les escales ni a poc a poc ni de pressa, es balancejava com el d’una ballarina. Encara que visqui un milió d’anys no oblidaré mai la imatge d’aquella dona bella i brutal baixant les escales desiguals del soterrani. Era una superba bèstia de combat preparada per a la lluita.

Em va veure quan em vaig redreçar.

—Tira-les —li vaig dir, però sabia que no ho faria.

L’homenet es va treure una petita porra de la màniga amb un moviment ràpid i li va clavar un cop darrera de l’orella quan ja m’apuntava amb la pistola esquerra. Vaig saltar endavant i la vaig agafar abans no anés a petar contra el ciment.

—Ja veu —va dir el vell tot content—. Té els diners i els té a ells. I ara ens deixarà anar, a la noia i a mi.

—Primer desarem aquesta amb els altres —vaig replicar.

Després que em va ajudar a fer això li vaig dir que tanqués la porta de la cel·la amb clau. Ho va fer. Vaig agafar la clau amb una mà i el seu coll amb l’altra. Es retorçà com una serp mentre li passava l’altra mà per la roba i l’alleugeria de la porra i d’una pistola, i li trobava un cinturó amb diners al voltant de la cintura.

—Això fora —li vaig ordenar—. No t’enduràs res.

Els seus dits van obrir la sivella, van estirar el cinturó de sota de la seva roba i el van deixar caure a terra. Era ben farcit.

Sense deixar-lo anar del coll, me’l vaig endur escales amunt; la noia encara seia petrificada a la cadira de la cuina. Va caldre un bon traguet de whisky i un gavadal de paraules per fer-li entendre que sortiria d’allà amb el vell i que no li havia de dir res a ningú, i encara menys a la policia.

—On és en Reddy? —preguntà quan el color li tornà a la cara (que fins i tot en els pitjors moments no havia perdut res de la seva bellesa) i la capacitat de pensar al cap.

Li vaig explicar que estava bé i li vaig prometre que estaria en un hospital abans que s’hagués acabat la matinada. No va preguntar res més. La vaig fer pujar a buscar l’abric i el barret, vaig anar amb el vell a recollir el barret d’ell i després els vaig ficar a l’habitació de davant.

—Estigueu-vos aquí fins que us vingui a buscar —els vaig dir.

Vaig tancar la porta amb clau i me la vaig ficar a la butxaca.

La porta d’entrada i la finestra del davant, a la planta baixa, havien estat reforçades amb planxes per la part interior. No volia arriscar-me a obrir-les, tot i que ja era gairebé de dia en aquell moment. De manera que vaig pujar a dalt, vaig fabricar una bandera blanca amb una coixinera i una fusta del llit, la vaig penjar en una finestra i vaig esperar fins que una veu cridà:

—Endavant, us escoltem.

Llavors vaig treure el cap per la finestra i vaig explicar a la policia que els obriria.

Vaig estar cinc minuts bregant amb una destral per desembarassar la porta del carrer. El cap de policia, el capità de detectius i la meitat dels efectius esperaven a les escales del davant i a la vorera quan per fi vaig poder obrir la porta. Els vaig dur al soterrani i els vaig lliurar la Big Flora, en Pogy, i en Red O’Leary, juntament amb els diners. La Flora i en Pogy estaven desperts, però no parlaven.

Mentre els dignataris s’apilonaven al voltant de les despulles, me’n vaig anar escales amunt. La casa era plena de bòfies. Els vaig saludar tot anant cap a l’habitació on havia deixat la Nancy Regan i el vell inútil. El tinent Duff estava provant d’obrir la porta tancada amb clau, l’O’Gar i en Hunt eren darrera seu.

Vaig somriure a en Duff i li vaig donar la clau.

Va obrir la porta, es va mirar el vell i la noia —sobretot la noia— i després a mi. Eren al centre de l’habitació, drets. Els ulls apagats del vell reflectien una angoixa patètica, els blaus de la noia tenien una ombra de preocupació. La preocupació no perjudicava gens ni mica el seu aspecte.

—Si això és teu, no m’estranya que ho tinguis tancat amb clau —em murmurà l’O’Gar a cau d’orella.

—Ja podeu marxar —els vaig dir als dos de l’habitació—. Dormiu tot el que us faci falta abans de tornar al servei.

Van fer que sí amb el cap i van abandonar la casa.

—Així és com la teva agència equilibra les coses? —intervingué en Duff—. Les empleades femenines compensen la lletjor dels mascles.

En Dick Foley es va presentar al corredor.

—Com va el teu cabdell?

—Acabat. L’Angel m’ha portat a en Vance. Ell m’ha portat aquí. Jo he portat els bòfies aquí. Ells els han agafat, a ell i a ella.

Al carrer van espetegar dos trets.

Ens vam precipitar cap a la porta i vam veure tot d’esvalot en un cotxe de policia aparcat una mica més avall al carrer. Vam anar cap allà. En Bluepoint Vance, emmanillat, es recargolava, mig al seient mig a terra.

—El teníem al cotxe, en Houston i jo —li va explicar a en Duff un policia de paisà de boca dura—. Ha intentat escapar-se, ha agafat el revòlver d’en Houston amb totes dues mans. Li he hagut de disparar… dues vegades. El capità traurà foc pels queixals. Precisament volia que el guardéssim aquí per confrontar-lo amb els altres. Déu és testimoni que no li hauria disparat si no hagués estat o ell o en Houston!

En Duff va tractar el policia de paisà d’irlandès totxo i destraler mentre posaven en Vance bé al seient. L’esguard torturat d’en Bluepoint es posà en mi.

—Et… et… conec? —em preguntà amb penes i treballs—. Continental… Nova… York?

—Sí —vaig contestar.

—No… eres… al… Larrouy’s… amb… en… Red?

—Sí —vaig repetir—. Hem agafat en Red, la Flora, en Pogy i els diners.

—Però… no… en… Papa… dop… oul… os.

—Papa què? —li vaig preguntar amb impaciència, mentre una esgarrifança em recorria l’espinada.

Es redreçà al seient.

—Papadopoulos —repetí, aplegant en l’agonia totes les forces que li quedaven—. He intentat… pelar-lo… l’he vist… marxar… amb la noia… bòfia… massa ràpid… llàstima…

La seva veu s’extingí. Va tenir una esgarrifança. La mort era a unes dècimes de mil·límetre darrera dels seus ulls. Un intern amb bata blanca va mirar d’apartar-me per ficar-se ell al cotxe. El vaig empènyer fora i em vaig inclinar aguantant en Vance per les espatlles. Jo tenia el clatell glaçat. L’estómac, buit.

—Escolta, Bluepoint —li vaig cridar a la cara—. Papadopoulos? L’homenet vell? Era el cervell del cop?

—Sí —va fer en Vance i la darrera alenada de vida se li escapà amb aquell mot.

El vaig deixar caure al seient i em vaig allunyar.

És clar, com no hi havia caigut? El vell inútil… si malgrat tot el seu espant no hagués estat el cap de l’operació, com s’ho hauria manegat per enviar-me els altres tan polidament d’un a un? Estaven absolutament acorralats. Era morir lluitant o rendir-se i que els pengessin. No tenien cap altra sortida. La policia tenia en Vance, que els podia dir, i no se n’hauria pas estat, que el vell era el cervell de l’operació… no tenia cap possibilitat de salvar-se de la condemna amb el pretext de la seva feblesa i la seva comèdia que eren els altres que li feien fer tot.

I llavors havia aparegut jo… amb cap altra possibilitat de triar si no era acceptar la seva oferta. M’hi anava la pell. Jo havia estat pasta de modelar en les seves mans, igual que els seus còmplices. Els havia traït a ells de la mateixa manera que ells l’havien ajudat a trair els altres… i jo l’havia deixat marxar tan tranquil.

Ara ja podia posar la ciutat potes enlaire, darrera d’ell: només li havia promès deixar-lo sortir de la casa, però…

Quina vida!