—Després del bon temps vénen les tempestes…

La veu que pronunciava aquell oracle, agradable i serena, pertanyia a un gerent d’una plantació, el nostre veí. Jacques Arnaudeau, originari d’una família protestant de La Rochelle, portava la hisenda Fleuriau, a Bellevue. Els Fleuriau, amb els quals estava emparentat, vivien a França, on després de fer fortuna es feien dir Fleuriau de Bellevue. No els vaig veure mai a Saint-Domingue, d’on van estar absents durant dues generacions. A l’illa continuàvem anomenant-los a la burgesa, Fleuriau. Arnaudeau, sense fortuna des del naixement, havia trobat a Bellevue una sortida a la seva manca de recursos. Dirigia aquella bona propietat, que tenia jardins que tocaven els nostres i una sucreria el fum de la qual vèiem des de casa, amb la passió d’un amo. L’allunyament feia possible aquella il·lusió.

Tenia la cara emaciada i la silueta seca i portava botes d’anar a caçar i una armilla sobre la camisa. Com en Julien, petit noble de pagès sense pretensions de fastuositat, no cultivava les maneres sofisticades dels colons d’altres províncies; a Saint-Domingue, i sobretot al sud, els amos de les plantacions eren generalment gent senzilla i ferma, gent de terra. La vida de pagès que feien no els deixava gaire lleure; el seu posat i el seu aspecte es ressentien de la rudesa de la vida al camp. Arnaudeau venia sovint, després de la jornada, a esbargir-se amb nosaltres i a compartir les escasses hores que precedien la nit; la seva amistat transformava l’ambient. La casa, on generalment solíem quedar-nos sols després de sopar, s’animava. Malgrat que era d’aparença austera, Arnaudeau, com tots els qui havien viscut a l’illa durant un decenni, escamotejava la erra a la criolla, cosa que endolcia les seves paraules més greus. Assaboria el vi de Bordeus que en Julien li servia i comentava la política del rei del França a les colònies emprant fórmules que manllevaven les seves imatges al clima, al sol o a la pluja.

—L’illa ja ha conegut els seus bons dies…

Com que havia estat feliç en una altra època, Arnaudeau hauria volgut que tot durés eternament. El més petit canvi, en Ics lleis o en els costums, l’inquietava. La seva conversa, com el seu posat, reflectien els lligams que tenia amb la seva província i l’adopció: implantat al sud, en compartia les rudeses i només cedia de tant en tant a l’orgull i la complaença dels grans propietaris. Mostrava inquietud més sovint que arrogància. Malgrat que dirigia una habitació pròspera —més rica i més extensa que la nostra en diversos jornals de canya—, hom el veia en guàrdia, ansiós de mantenir l’ordre instaurat pels nostres i ois. Vivia a l’aguait dels paranys en els quals el seu temperament desconfiat ens veia sempre caure. Aleshores jo el trobava trist, massa procliu a veure-ho tot negre. Per dins, em reia d’aquella propensió a predir el mal temps.

—La vida és una tempesta perpètua…

La seva personalitat conservadora, tombada cap al passat, imbuïda del que havia anat adquirint i heretant, però temorenca i malfiada, s’oposava a la del meu marit, més generosa. El progrés, que en Julien considerava que defensava, provocava entre ells altercacions enceses; jo assistia a aquelles justes en silenci, com si fossin un espectacle de teatre. Les seves mirades queien sobre meu com per distracció; com dos actors absorbits per les seves intervencions, arribaven a oblidar el públic. Jo amb prou feines era una presència. Tanmateix, de vegades creia que les belles frases que s’intercanviaven anaven dirigides a mi. El tabac que fumaven els dos homes perfumava agradablement la sala, mentre que els mosquits dansaven a fora, al voltant dels focs de la terrassa. Movia el vano i em gronxava sobre la gandula. En Julien es posava dret per servir vi i sovint s’hi quedava, recolzat a la biblioteca on encara el veig ara, encès per la passió del debat.

Les nostres vetllades tenien lloc allà, enmig dels llibres, en aquella sala contigua a la que anomenàvem sala de viure, on fèiem els àpats i on de vegades m’adormia, sola enmig dels llibres, quan en Julien se n’anava de Nayrac. Sobre l’escriptori, una post molt ampla de fusta roja de Cuba, s’amuntegaven els arxius i els documents en ús de la hisenda. La biblioteca d’en Julien —rica sobretot en volums científics que tractaven del cultiu de la canya i de les maneres d’extreure’n el sucre, de la utilització de l’arada dissimètrica, de la sembra i dels adobs o de la irrigació, com ara els Consells d’un vell terratinent als joves agricultors de les colònies, de Poyen de Sainte-Marie, o l’Assaig sobre l’art de cultivar la canya, del marquès de Cazaux, que jo havia fullejat mandrosament i sense saber que un dia es perdrien com tantes altres coses en la terrabastada— comptava amb nombroses obres d’història, des de l’antiguitat fins als nostres dies. En comptes de consells agrícoles, de quadres de civilitzacions i de retrats de grans homes, jo preferia els relats de viatges, i el que agafava més sovint a l’hora de la migdiada eren les memòries del baró de Lahontan a les Amèriques. A en Julien, que consultava per tot els antics —Plutarc o Virgili— també li era cara una obra moderna, una de les adquisicions més recents: la Història filosòfica dels establiments europeus a les dues Índies, de mossèn Raynal. Quan en citava passatges, Arnaudeau s’enfadava. «Ah, no!», deia. «No em torni a treure arguments d’aquell jesuïta excomunicat!». Engrescat a contracor per aquella prosa i clandestina, escoltava com jo mateixa les anàlisis del mossèn, tan escandaloses a les seves orelles. I és que l’obra exposava les perversions del sistema colonial.

Vaig veure que en Julien s’aplicava a estudiar el punt de vista lontrari al seu. Dedicava tant d’ardor a intentar comprendre l’altre com a defensar les seves pròpies idees. La situació dels homes de color el preocupava i s’interrogava sobre els seus trets. Feia observar a Arnaudeau que el mestissatge dels habitants de l’illa s’incrementava i que algun dia caldria tenir en compte aquella categoria de la població. Lliures però sense poder participar en el govern de la colònia ni en les assemblees provincials, apartats de les decisions importants i, per tant, víctimes de l’exclusió, entre els anys 75 i 80 ja formaven grups que protestaven. La remor del seu descontentament i de les seves ambicions anava creixent.

En Julien comparava els estats, els estatus i les possibilitats dels lliures i dels blancs. Avaluava en termes d’igualtat i de justícia —paraules que gairebé no havia sentit mai utilitzar en la meva infantesa— els guanys dels uns i la indigència dels altres. Dels esclaus, ni tan sols se’n parlava. No recordo que en Julien —i encara menys en Jacques— haguessin parlat davant meu de la injustícia de l’esclavatge, que, de fet, era flagrant. Només s’inquietava per la gent en les venes de la qual corria, en graus diversos, una mica de sang blanca. Per la seva part, en Julien hauria volgut que els lliures fossin considerats membres del tercer estat i que poguessin expressar com ell les seves opinions d’homes. Dels seus fills, li’n preocupava menys la bastardia que el mestissatge, que comprometia el seu futur.

Amb una visió generosa, dibuixava a l’escala del macrocosmos el model de societat ideal —«il·lustrada», en deia—; la imaginava amb la més gran precisió i la veia fundada sobre la pau i l’harmonia. Afirmava que la Història, única culpable de les jerarquies i de les relacions de forces, havia de corregir la seva trajectòria i intentar de millorar-la: era el que ell anomenava progrés. Mentre Arnaudeau alçava les espatlles i, malgrat tot, es posava a somiar la utopia, els rades començaven a sonar i el capvespre s’animava amb els cants dels esclaus. En els moments que els judicis de mossèn Raynal, un home que feia pudor de sofre, queien sobre la música d’Àfrica, els ulls d’en Julien brillaven amb un esclat singular. Jo pressentia que tenia accés a esferes divines, a un paradís supraterrenal que potser mereixia que hom lluités per ell. La passió el dominava, quan parlava del progrés, però no en parlava mai millor que quan feia d’eco als tam-tams, al seu lament captiu.

Arnaudeau era el primer que s’asserenava.

—Vostè és d’aquelles persones que tallen la branca confortable sobre la qual estan assegudes —deia tot allisant-se pensativament les mànigues de la camisa—. I per desgràcia, no està sol. Hi haurà gent, molta altra gent, que caurà amb vostè.

Aquella escena imaginària d’un grup d’homes asseguts a les branques dels arbres em divertí i devia somriure, ja que Arnaudeau continuà amb to greu:

—No ho dic en broma. La colònia és la nostra obra. És el resultat de la feina de dues o tres generacions. Per què tornar-la a la natura, a un equilibri que ens remuntaria al Gènesi?

En Julien defensava les lleis naturals, retia homenatge als segles ingenus, al genis dels primers homes, i sostenia contra Arnaudeau que, sense tornar a aquells temps antics, el nostre monarca hauria d’inspirar-se’n per orientar millor la seva política i transformar el seu regne tan vell i tan feixuc en un país de llums on tothom tingués motius d’esperança. Parlava, em sembla, del regne de la raó. En Jacques s’encenia:

—Nayrac, vostè fa males lectures i freqüenta les gasetes. Tot això només són quimeres que li enterboleixen l’esperit.

Quan se’n tornava cap a Bellevue, força avançada la nit, precedit d’un esclau que li il·luminava el camí, la conversa es mantenia en suspens. Continuaria altres vespres semblants a aquell i no s’acabaria mai mentre fóssim allà. Formava part de la nostra existència, hi obria una escletxa per la qual passava acanalat un aire viu, malgrat que havia nascut al vell continent.

En Jacques no s’equivocava: en Julien llegia la premsa. La llegia a Le Port au Prince, al seu cercle, el Vaux-Hall, on passava a assabentar-se de les notícies arribades amb l’últim vaixell, i estava subscrit a un cert nombre de revistes que portava a la hisenda. Tot i que amb una diferència d’unes quantes setmanes o d’alguns mesos, vivia al ritme de les idees joves que florien a França malgrat la censura reial. I no deixava mai de comunicar-me-les. D’aquella manera era com tots els debats que no havien penetrat mai a la meva província de Vendée, dels quals ignorava l’existència abans d’arribar a l’illa, se’m feien familiars; eixamplaven les fronteres encongides del meu petit món. Els filòsofs posaven una mica d’aventura en el marc ordinari de les nostres vides. Les nostres famílies creien que des de la nostra bella colònia oblidàvem França? Ans al contrari, érem ben lluny d’ella i tanmateix, estàvem ben a l’aguait dels seus més petits capricis, dels seus més petits estremiments. Vista des de Saint-Domingue, que la metròpoli considerava un Eldorado americà, França era el centre de l’univers, el nostre estel dels pastors.

* * * * * * *

Louis Desmarets era el nostre veí per la banda est. La seva personalitat original alegrava les nostres vetllades amb unes dèries altres que la política, tema predilecte del nostre fidel amic de Bellevue. Nascut a Boiste, prop de Pithiviers, als vint-i-tres anys havia abandonat la seva jove esposa i la seva família vora l’Oeuf, afluent de l’Essonne, per anar a dirigir la hisenda Morinière, propietat de la seva dona. Havia estat el primer de la plana de Cul-de-Sac d’acomplir alguns prodigis tècnics com ara la substitució de l’arada simètrica per la dissimètrica i la invenció de maneres més adequades per emmotllar el sucre i, d’aquella manera, havia fet pujar el rendiment de Morinière. El talent de Louis Desmarets en el terreny científic li valia l’admiració dels productors de canya, i ell compartia de bon grat els seus coneixements amb els qui li demanaven ajuda. El meu marit recorregué més d’una vegada als seus consells, que sempre eren assenyats i permetien de resoldre els problemes agrícoles que sovint se’ns presentaven. Louis Desmarets vivia de la manera més austera en una casa sense cap mena d’ornament, enmig de les seves col·leccions: animals dissecats, insectes clavats amb agulles sota d’uns vidres i nombrosos volums d’herbaris. Jo tenia la sospita que només havia vingut a Saint-Domingue per satisfer aquella passió per la flora i per la fauna, tan abundants al tròpic. La seva regió natal només li oferia observacions vulgars d’orenetes i d’estornells, i allà tenia a l’abast de la mà tota mena d’espècies i no hi havia ningú que li retragués que no era un marit, ni un pare, sinó un naturalista lliurat amb cos i ànima a l’estudi dels ocells, dels mamífers, dels coleòpters, dels arquípters o dels ortòpters —llepadors, xucladors, picadors, trituradors o simples bevedors d’aire— i, a estones perdudes, com per distreure’s, al de les herbes o les flors.

Només veia a l’illa a través dels seus primeríssims habitants i només li interessava la societat humana com a mirall de l’essencial, d’aquella vida vegetal i animal que pul·lulava i palpitava al nostre voltant. Cada dia, des de feia molts anys, duia a terme la tasca immensa de catalogar les varietats i hi trobava tant de caràcter i de complexitat o més que en l’espècie humana, que per ell només era un simple reflex, una còpia pàl·lida d’un microcosmos. Cap amant no podia rivalitzar amb el món obscur i|iic ell estimava. Quan venia a Nayrac, en la seva roba encara es notava una mica la fortor del formol que utilitzava per dissecar Ics seves preses, i jo em preguntava si en la seva activitat formalment científica no hi havia un cert gust sacríleg. Veia que l’Aurore i, darrere seu, la Thalie i la Clio, s’apartaven del seu pas i que fins i tot evitaven de passar-li pel davant quan anava cap a la biblioteca. Enviaven l’Arès, que generalment es refugiava a la quadra, a portar la safata amb el vi, i ell la deixava amb prudència i tan lluny com podia d’aquell personatge que tenia una aurèola de bruixot. Els seus dots de taxidermista els esfereïen. Corria el rumor que feia temps que havia dissecat una dona negra i que en guardava el cos en un apartat secret de la seva col·lecció.

Durant les escasses visites que fèiem nosaltres a Morinière, jo tenia la sensació una mica estranya i inquietant de seure enmig d’una galeria de mòmies i de ser tan sols un futur espècimen de vida. La tórtora i el llangardaix banyut, la tortuga de l’Ester, el lloro de cap blanc, el porc dels manglars i el caiman, el seu company de festins, siluetes immòbils que, tanmateix, semblaven a punt de sortir volant, reptant, corrent o nedant, formaven una família. Detestava les seves mirades: Desmarets, que fabricava els ulls, sabia reproduir en el vidre el matís exacte de l’iris, més o menys blavenc, groguenc o rogenc, i la fixesa de la nineta. Mai cap esclau no hauria volgut penetrar en aquell antre on el nostre amfitrió treia la pols personalment i on ens servia uns vins deliciosos tot contant-nos la història dels mamífers i dels ocells.

La ciència de Desmarets em feia somiar més que no pas m’impressionava. Físicament, malgrat aquella pudor de laboratori que l’embolcallava, el trobava un home seductor. Alt i ample d’espatlles, amb el coll gairebé tan gros com el d’un bou marró, passava els dies a l’aire lliure, com tots nosaltres, però li interessaven més els indrets salvatges que la seva habitació. Jo l’escoltava amb atenció quan evocava els seus descobriments; com m’hauria agradat participar-hi! La caça i la pesca animaven les seves converses amb en Julien. Quan no s’ocupaven de l’agricultura, comparaven les seves expedicions i els seus trofeus. En Julien escollia les peces de caça —que eren la part principal dels menús de Nayrac— per les seves qualitats comestibles i en lloava la carn i el gust, mentre que Desmarets, que estava dominat per la febre del col·leccionista, perseguia l’espècimen i anava més al darrere de les formes i dels colors. Jo trobava cruel i absolutament inútil la seva mania de dissecar les bèsties i, segons la seva pròpia fórmula cínica, de fer-les morir per fer-les immortals. Però al mateix temps, aquell costum em fascinava i cercava amb la mirada, en aquella arca de Noè, el lloc de l’esclava víctima de la seva follia.

* * * * * * *

Les mundanitats no eren moneda corrent a la nostra província. Les festes que van donar la fama a Saint-Domingue se celebraven al nord, al voltant de Le Cap Français, la nostra capital, i de les plantacions aristocràtiques que hi havia allà. Les nits calentes de Le Cap no eren pas una llegenda; atreien vers l’illa tota mena d’aventurers i de llibertins. En el nostre sud laboriós i assenyat, en sentia parlar com d’unes bacanals en les quals les noies de color de cafè giravoltaven mig nues sota d’aranyes de cristall venecià en palaus il·luminats per mil focs. Mols amics d’en Julien, i ell mateix, s’animaven quan evocaven aquell somni llunyà però no pas inaccessible. Era el contrapunt perfecte de l’austeritat de les nostres vides, on només la freqüentació dels veïns aportava una mica de distracció.

A Le Port au Prince, unes nits no tan folles, anomenades redoutes, reunien els productors de canya al voltant de matrones brunes de seduccions notòries. Ballaven a les seves cases, dignes d’unes patrícies, i bevien rom a desdir. Les orquestres negres escalfaven les sangs gairebé tant com l’alcohol i hom deia que l’alba s’aixecava sobre parelles enllaçades. Tots els homes es delien per aquelles redoutes la fama de les quals esmolava la meva gelosia —la Vénus era al cor de la ronda? En Julien no defugia pas el plaer d’assistir-hi quan alguna d’aquelles dames poc recomanables llançava la invitació. Com que no l’hi convidaven, el meu marit no hauria tingut mai l’acudit de proposar de portar-m’hi. Cap mestressa de plantació no hauria gosat assistir a una redoute, ni que fos la menys decadent de les festes de l’illa. Per tant, per a mi, les visites fetes o rebudes en el nostre veïnat constituïen la meva única vida social.

Més enllà de Bellevue, en direcció a Le Grand Goâve, a tres hores de cavall, hi havia la hisenda Guibert —els joves esposos que havien viatjat amb mi des de Nantes hi ocupaven el lloc que havia deixat vacant el difunt oncle fundador. M’havien explicat que en François havia tingut dificultats per aclimatar-se i que havia estat malalt, més temps i més greument que jo, cosa que ens havia privat de la seva companyia. Després, la Marie, que ja estava molt grossa, s’havia hagut d’allitar i havia tingut un fill, que jo no coneixia. No sé si la causa fou la distància que separava Ics nostres finques o la poca simpatia que els nostres marits, d’estils tan diferents, sentien l’un per l’altre, però van passar mesos abans que ens tornéssim a veure. Entre l’estany Saumâtre i les muntanyes de La Selle, ens envoltaven les hisendes Pierrefonds, Baroche, Chantérac i Delamer i algunes vegades hi vam ser convidats a dinar. Pierrefonds era una propietat arran de mar; les canyes de sucre arribaven fins a la sorra blanca de les platges. Dirigida per un mulato, fill bord del propietari, que era originari de la regió del Loira i havia mort feia uns quants anys, sempre em va semblar diferent de les altres: per la seva situació oceànica, per la dolçor del seu paisatge i per l’estranyesa d’aquell fenomen —un mulato la dirigia. L’Amédée —el mulato— tenia una trentena d’anys, una bona presència i uns ulls que em cremaven quan me’ls posava a sobre. Crec que cercava la nostra companyia; segons el meu marit, tenia ganes d’entrar en el cercle —el cercle tancat dels productors de canya blancs. En Julien el considerava intel·ligent, bon amo i bon cultivador. L’apreciava i semblava que no s’adonava de les mirades de vellut que em dirigia.

He de reconèixer que m’agradava aquella carícia indiscreta, suspesa en l’aire, que em feia intuir que en alguna ocasió, fruit d’algun atzar, d’alguna sortida inopinada d’en Julien o d’una passejada pel jardí, podia abandonar el món de les simples promeses. Aquella carícia dels ulls de l’Amédée em perseguia i de vegades, quan l’evocava, m’havia d’aturar en sec amb les galtes ben enceses. Em donava una seguretat estranya, la impressió deliciosa d’existir per mi mateixa.

A Delamer, un altre decorat de la plana, Adrien Jouve ens rebia amb la seva sogra, una dama molt vella amb una mirada blava que encara es vestia amb models del temps de la Fronda. Jo tenia l’edat de la néta que havia perdut. Adrien Jouve dirigia la hisenda Delamer amb els seus dos fills. Després de la mort de la seva filla, la seva dona, que a Saint-Domingue s’hauria mort de consumpció, havia preferit tornar a les terres que tenien a prop d’Angulema. Corpulent, de tipus sanguini, amb veu forta i poc amic dels matisos, aquell home bregós em semblava massa segur dels seus drets i de la seva força perquè jo li tingués cap mena de simpatia. El meu marit el classificava entre els irreductibles que cap paraula no sabria convèncer i que s’aferren permanentment a unes conviccions. Les seves eren simples: ordenar, regentar i defensar la finca, la seva família i la seva gent. Aquell feudal arrogant, que cultivava al tròpic un estil i unes tradicions de la França més rància, tenia com a qualitat principal per mi d’haver engendrat dos fills amb la mateixa mirada blava que la seva àvia. Els trobava seductors i intentava amb tota mena de jocs atraure les seves ninetes cap a mi. Ara bé, no sé si era pel seu color sense calor o per la seva expressió sense somni, però no em feien estremir de la mateixa manera que els ulls negres de l’Amédée, el seu bell vellut i la seva promesa ardent.

Passat Delamer hi havia Baroche i després, Chantérac, que pertanyien a dues viudes. A Saint-Domingue hom mor aviat, ja que el clima és poc favorable als éssers nascuts als països temperats, i aquelles dues dones, que tenien una naturalesa més ferma que els seus marits, governaven cadascuna la seva plantació amb mà destra. La senyora viuda Baroche, que en Julien anomenava Joséphine, i la senyora viuda Chantérac, que responia al nom d’Hélène, però que jo anomenava senyora, com l’altra, ja no ignoraven res del treball de la canya, ni de la fabricació i del comerç del sucre, però el que jo admirava més era el poder que tenien per donar ordres als homes, al conjunt dels operaris, l’ecònom, al químic o al cirurgià enmig dels quals vivien com si fossin reines regents. Sovint el meu marit lloava les seves qualitats d’organitzadores, la seva autoritat i el seu zel. Elles no em tenien gaire consideració i em tractaven —sens dubte amb raó— com si fos una criatura. Tenien adoració a en Julien, al qual sospitava que feien la cort. Quan una o l’altra ens convidaven, només em dirigien la paraula per demanar-me noves de la meva família —els Baroche tenien la casa pairal a La Roche-sur-Yon i, pel que fa als Chantérac, tot i que eren originaris de Pau, també tenien parents a Vendée. Jo respectava el seu valor i, malgrat el menyspreu o la indiferència amb què em consideraven, els dec el fet d’haver tingut al davant l’exemple del seu èxit com a dones. Aquella mena d’èxits, gens excepcionals a les Antilles, ho haurien estat a França; sembla que senti el meu pare, amb la seva altivesa de petit noble, recriminant-los de contrariar l’equilibri natural dels dos sexes. Gràcies a elles, a l’admiració que sentia per elles en Julien, vaig entendre que una dona podia tenir altres vocacions que la de mare o la de companya. Però no em vaig sentir mai a l’altura d’aquelles ambicions. L’únic que esperava de la vida era la felicitat d’estimar.

De fet, em sentia al marge. La societat dels productors de canya de Cul-de-Sac i de L’Arcahaye es dedicava totalment a treballar la terra, i les esposes o bé tenien el doble de la meva edat i unes responsabilitats aclaparadores o bé un color de pell diferent que m’impedia de tenir-les com a amigues. El meu marit havia establert les seves referències i havia construït uns lligams ferms de veïnatge i d’amistat a l’illa. Devia tenir la sensació que me’ls havia de fer compartir, la major part. Meitat silenciosa, passiva i a l’expectativa, em moria de ganes de fer meva la part de vida que em corresponia. Volia apassionadament poder viure.

A Saint-Domingue no eren gaires les plantacions batejades amb aquells noms poètics que van fer la llegenda d’altres colònies, com ara Douze Chênes, Rivière Enchantée, o Croix du Sud. Gairebé totes portaven els noms de les famílies que les havien fundat. Encara que fes molt temps que no hi vivien, encara que dirigissin les seves finques des de França per mitjà dels llibres de comptes o de les liquidacions que els trametien els seus gerents o els seus intendents, la terra portava el seu nom. Jo podia estar orgullosa del meu: Nayrac, o almenys jo ho creia, tenia les arrels a l’illa. Un vespre el meu marit va dibuixar el seu blasó: en una mà oberta, el sol, un ram de canyes de sucre i una cara negra. Jo, en un racó del quadre, hi hauria afegit de bon grat un tam-tam i, per a mi sola, un cor per prendre.

* * * * * * *

Nascut al Caria, al comtat de Foix, fill d’un pastor que l’havia fet estudiar durant un temps a l’acadèmia protestant de Puèglaurenç, el meu marit havia abandonat la fe del seu clan. Es proclamava ateu, una paraula que primer m’horroritzà, fins que de mica en mica vaig començar a prendre en consideració el seu concepte d’una vida sense Déu. A França, les terres que portaven el nom de Nayrac pertanyien a un senyor del Conserans i eren a prop de la petita vila on vivia la família d’en Julien. El meu marit encara sentia per aquell descendent llunyà de Gastó Febus, una de les figures més pintoresques de l’Arièja, una admiració que el temps no havia esmussat. Sempre parlava d’ell com de l’home que havia il·luminat i orientat el seu destí. Quan havia de prendre un determini, era en ell en qui pensava i om a professor de saviesa, l’educació del qual perdurava.

Gran tastador de dones, però enamorat en primer lloc del seu país auster i rude, al peu dels Pirineus, aquell home li havia lot descobrir una manera de viure que li agradava i una manera de pensar que havia adoptat. En ruptura total amb el seus —un pare massa exigent, orientat vers els afers espirituals, i una mare contrita i abandonada en benefici d’una ascesi—, les querelles incessants i la incomprensió present a tota hora havien empès en Julien a fugir de la seva llar original i a trobar una via diferent de la que els seus desitjaven per a ell. Aquella via li semblava massa estreta i traçada per endavant, un camí escanyat cap al cel. En Julien havia anat una mica a la deriva i havia seguit diversos rampells abans d’entrar de parcer a Nayrac. Hi havia trobat un pare en la persona d’aquell conco indulgent envers la seva joventut. Com que ja havia viscut força i se sentia feliç a la seva província, el senyor de Nayrac només tenia un desig: llegar el seu castell, els seus boscos, les seves pastures i unes quantes vinyes a un hereu que fos capaç de fer honor a la seva memòria.

A mi em resultava una història estranya, sentir com en Julien m’explicava els anys passats a l’Arièja, quan era un jove incert i el seu cognom encara no li pertanyia. A Nayrac, el meu marit havia adquirit un gust profund per l’agricultura, que no abandonaria mai i que li donaria, fins al drama de la nostra vida, les seves joies més grans. Mentre que el pastor li ensenyava a deslligar-se dels béns d’aquest món, en Julien se sentia lligat tot ell a la cosa més material però també més eterna del món: la terra. Al costat del personatge d’aquell senyor amant de la vida i generós, que tenia fe en la vida i que no creia en res més, també havia descobert les delícies de la llibertat. Aquella llibertat, l’havia après, per exemple, veient com el seu amo manava tothom i no obeïa ningú, ni tan sols aquell Déu que tant havia pesat sobre la seva pròpia infantesa. Nayrac exercia la seva autoritat sense tirania però amb extravagància. Tan aviat es llevava a punta de dia com al migdia, tan aviat voltava pels boscos a cavall com es tancava durant hores al seu despatx, repartint el temps entre els llibres i les noies, tan aviat ordenava al seu lacai que li tragués les botes com se les enllustrava gelosament ell mateix. Viatjava per la vida amb bon humor, consultava de bon grat els membres del seu entorn i no es tancava a escoltar les veus més humils —en Julien ho calcaria d’ell en el seu propi comportament. Considerat un excèntric pels altres aristòcrates del Conserans, no es feia gaire amb els seus parents i preferia la companyia d’uns quants pagesos —caçadors consumats o vinyaters espavilats com ell mateix— o la d’aquell fill de pastor, tan absolutament rendit a les seves idees i posseïdor com ell d’un desig de viure amb una independència total i de posar a prova les seves possibilitats. Com que no tenia cap fill reconegut entre els nombrosos bastards de les seves amants i havia arribat a una edat en què la vellesa amenaça, no hi havia cap dubte que hauria adoptat en Julien si hagués tingut temps. Almenys, ho afirmava el meu marit. Un accident muntant a cavall i la mort consegüent el sorprengueren abans que pogués fer testament i cedir Nayrac a aquell jove modest del qual dirigia l’energia i apreciava l’ambició. La sang no és res quan parla el cor, deia en Julien. «És ben segur que era més fill d’aquell home que del meu pare; ell em va fer. Si sóc el que sóc aquí, avui, ho dec a ell».

Quan la propietat va anar a parar a un hereu legítim, que la va afegir al seu patrimoni, en Julien va fer les maletes. En saber que la colònia cercava homes per treballar una terra que s’anunciava pròdiga, marxà de França per anar cap al tròpic sense dubtar-ho. Pel camí va canviar de cognom: substituí el seu pel d’aquell senyor del País de Foix. Més endavant, pouant les forces dins d’ell mateix, va fundar a Saint-Domingue un altre Nayrac sense que els titulars del cognom hi trobessin res a dir: el ressò de la seva fortuna no devia arribar fins a les seves muntanyes. Pel que feia a mi, jo vivia a Vendée, tan lluny de l’Arièja com de les Antilles, i ell m’havia escollit per la meva sang blava i, diria, pel fet d’haver nascut als confins d’un oceà que als seus ulls era més un pont entre la nostra illa i la metròpoli que no pas una barrera. En Julien enviava a Nantes el sucre que produïa. A Saint-Domingue, els expatriats s’organitzaven en comunitats diverses segons el seu origen i les afinitats selectives, que tanmateix es basaven en una identitat més extensa que teníem en comú i de la qual es desprenien les nostres mentalitats. Els de Vendée, els girondins, els bascos o els bearnesos s’ajuntaven de bon grat. Crec que al meu marit li repugnava reconstruir a l’illa el decorat d’una infantesa dolorosa i, amb curiositat per ampliar el seu coneixement dels homes, decidí d’envoltar-se de persones de províncies diferents. Jo formava part, al mateix nivell que els seus operaris, d’aquell mostrari.

El desig de fundar una família li vingué en vigílies dels quaranta anys. Volia transmetre allò que havia creat amb tant d’entusiasme i d’afany. No ho volia deixar a la branca mulata, a la qual proporcionaria de sobres el que calgués per establir-se i viure i a la qual compraria aviat una botiga a Le Port au Prince, sinó a un descendent que portés el seu cognom. Aquell cognom que havia fet seu i que havia desennoblit traient-li la partícula i els títols era una font d’orgull per a ell: n’estava com si es remuntés a les croades. I de fet, hi remuntava, per via del senyor epònim. Però per a en Julien, significava una altra conquesta, una obra no pas menys honorable: la d’una terra i d’una llibertat noves. Després de celebrar el nostre matrimoni, després de consumar la nostra unió, esperava un fill.

Amb la perspectiva que donen els anys, veig millor les contradiccions que teixien la personalitat complexa del meu marit. Mentre compartia la seva vida, la seva maduresa, les seves preses de posició apassionades i l’equanimitat del seu caràcter m’imposaven. Avui, ara que sóc tan vella i que només em fa viure el record, el veig tal com era aleshores: generós i entusiasta, però tan idealista! I a causa dels seus somnis utòpics, tan sovint en conflicte entre els seus actes i les seves intencions! Tan sovint en clara oposició amb ell mateix! A Nayrac predicava la llibertat, però tenia esclaus. Volia creure en els intercanvis i en el diàleg, però havia de donar ordres, exercir l’autoritat de l’amo sense la qual cap colon no pot dur a terme la seva tasca i regnar sobre la seva habitació. Respectava els costums dels negres, la seva música, la seva medicina, les seves supersticions. Havia prohibit l’ensenyament religiós a la finca i s’havia tret de sobre els missioners que intentaven de convertir les poblacions d’Àfrica al nostre Déu, però tal com feia el senyor al costat del qual havia adquirit la seva moral, exercia sense vergonya el dret de cuixa sobre les negres. Negava el seu cognom als seus fills. Finalment, pel seu gust per l’ordre i per l’opció de la societat en la qual vivia, era també un home de tradicions. I per la seva aspiració a una societat més justa i més àmplia, que tingués en compte les diferències de cadascú, per la seva curiositat, pel sou gust per les idees noves, era una mena de rebel. En Julien escapava a les definicions. Autoritari però tolerant, imperial i lliurepensador, amic dels pobles i tirà domèstic; vet aquí com era sense que jo l’hagués triat per company per a tota la vida.

La seva relació amb mi —avui ho comprenc— es trobava sota cl mateix signe de contradicció. D’una banda, em tenia sota tutela, com una criatura. De l’altra, em deixava una independència relativa. Em tenia molt d’afecte i em tractava amb indulgència. Fins i tot crec que m’estimava. Jo em podia inventar els dies, organitzar-los a la meva manera, anar i venir sense que em fes seguir o que intentés saber com passava el temps. Tanmateix, ell tenia sobre mi un veritable ascendent. Tot cl que deia tenia la força d’una llei. Submisa i bona nena quan ora al seu costat, abocada a la meva llibertat i desesperada per viure quan era lluny d’ell, m’havia acostumat a aquella doble imatge de mi mateixa, a aquell doble tempo de la meva vida. Crec que era la font d’un equilibri i, per més immoral que fos, ol secret d’una felicitat fràgil que jo creia eterna.

* * * * * * *

La fecunditat de l’illa era un fenomen general. Les plantes es reproduïen incansablement, amb una prodigalitat sorprenent. Els boscos, abans de ser artigats pels amos dels cafetars, aixecaven en els nostres camins obstacles impenetrables; els arbres hi entrelligaven les branques i els fullatges, els arbustos, les herbes i les bardisses a desdir s’enllaçaven inextricablement. El matxet de l’Arès obria camins amb dificultat. Amb prou feines l’havien acabat de tallar, la vegetació tornava a créixer de seguida amb un vigor renovat. Tot el que l’home intentava per ordenar la natura —i ho aconseguí meravellosament a les planes al·luvials—, topava amb la fertilitat extraordinària de l’illa. Havia de dur a terme una lluita incessant per imposar la seva disciplina i impedir l’excés de proliferació de les altres espècies.

Ja he parlat dels insectes que ens envoltaven permanentment, tant de dia com de nit. Són l’exemple més colpidor del formigueig de vida que sentíem palpitar i remorejar sense repòs al nostre voltant. La seva bonior incessant acompanyava les nostres activitats i fins i tot els nostres somnis. N’hi havia de tota mena, des dels inofensius mosquits fins a les aranyes cranc, que tenen un verí mortal, passant pels escorpins i les escolopendres. Atacaven en batallons, de manera que les nostres trampes per exterminar-los només servien perquè en sortissin més de dia i de nit; la seva energia semblava concentrada en un sol objectiu: la proliferació. I les plantes, igual. Louis Desmarets em va explicar, amb una precisió científica de la qual només he retingut el missatge principal, que el pol·len abundós de certes flors era un mannà excepcional. En certes estacions —car al tròpic n’hi ha, d’estacions—, s’aixecava per sobre de Saint-Domingue com un núvol invisible de pols. Tota l’illa se’n beneficiava. Hi havia un clima dolç i amanyagador com els efectes d’un encantament que s’escampava per la natura, deu o cent vegades més propici als amors que una primavera francesa.

A l’altra banda de l’illa, el bestiar que els espanyols havien portat durant la Conquesta i que havien abandonat a l’illa abans d’instal·lar-se en unes altres colònies, havia tornat a l’estat salvatge i es reproduïa amb ardor. Deien que hi havia milers de bèsties amb banyes, bous o porcs marrons, i cavalls, cabres i cabres munteses en nombre incalculable, que resistien als caçadors que anaven a perseguir-les d’amagat. A la meva època, aquelles bèsties espanyoles que havien estat domèstiques, la carn de les quals havia adquirit un gust fort de bèstia silvestre, oferien unes peces de caça apreciades pels gormands. Els francesos que havien baixat pel vessant oriental de la Montagne Noire contaven la seva sorpresa davant dels ramats de les planes de Santo Domingo, d’una abundor mai vista enlloc del món. A la nostra província, un repertori ric d’històries de caça il·lustrava aquells prodigis. Un dia vaig sentir que en Julien presumia, davant d’un auditori menys crèdul o menys ingenu que jo, d’haver mort trenta-vuit ànecs d’un sol tret en una de les ribes de la Petite Rivière!

A les nostres hisendes teníem altres motius d’admiració: la canya de sucre i també el blat de moro, el mill, els moniatos… Els cultius es feien de valent. Calia obligar la terra a reposar, arrencar les canyes prolíferes, trasplantar-les en altres peces de terra per tornar-les a plantar després on els agradava per instituir un cicle d’alternança. La plana de Cul-de-Sac, com les de l’Arcahaye, de Léogane, de Mirebalais, de l’Artibonite o de la Gonave, era un jardí de l’abundància; els núvols de papallones i els eixams d’abelles i de marietes que hi circulaven a dojo oferien un senyal suplementari de la meravellosa fertilitat de Saint-Domingue.

Malgrat les malalties i el ritme esgotador de treball que seguien, els mateixos esclaus engendraven amb una extravagància similar. Les dones grosses formaven més de la meitat del poble i, tot i els naixements difícils, tot i les morts de criatures en sèrie, tot i el desarrelament, la població negra anava creixent, menys per les importacions d’Àfrica, que havien baixat molt quan vaig arribar de França, que per la natalitat. La consumpció, el tian i el mal de barres, per esmentar només unes quantes de les malalties mortals que afectaven principalment les poblacions indígenes, no podien res contra la lògica de l’illa: les espècies sobrevivien i fins i tot proliferaven, com si el pol·len de l’aire i l’adob natural del sòl tinguessin per a tothom, plantes, animals i humans, un paper benèfic en els amors.

Les negres embarassades, que hom deixava reposar durant un mes, no eren considerades mà d’obra inútil o paràsita; ans al contrari, garantien la prosperitat futura de la plantació. Treballaven per la seva perennitat. Com el cabal de sang, com els cultius, els esclaus constituïen un patrimoni, aleshores. Julien Nayrac vetllava el seu ramat d’homes, de dones i de criatures, i cada naixement era una ganga per a ell; a cada nadó negre que venia al món, la seva fortuna creixia. Per això es preocupava en particular dels parts. Com que de vegades els arades tenien comportaments cruels i preferien donar-se la mort per alliberar-se de les cadenes, prohibia a les negres d’assistir-se entre elles. Certament, algunes s’estimaven més matar el fill amb la primera alenada, entre les cames, que no pas veure’l créixer com a esclau. En Julien feia venir de Le Port au Prince una llevadora anomenada Jeanne Blaise, criolla blanca, que tenia cura de les parteres de la hisenda. En alguns casos difícils, va enviar les futures mares a passar unes quantes setmanes a ca la Jeanne. La dona feia venir l’infant al món i el tornava sa i estalvi a Nayrac amb la mare. D’aquella manera, el nombre d’esclaus que posseíem no parava d’augmentar per al nostre profit.

Enmig de tota aquella fertilitat, jo era una excepció. Els mesos passaven i no tenia fills. Cadet, que fou consultat pels seus coneixements mèdics, reconegué la seva manca d’experiència. Com, amb quins remeis podia guarir l’esterilitat? Abans del meu cas, no s’havia trobat mai davant d’aquell problema. Realment, l’illa li donava cada dia, a cada instant, l’exemple del contrari: tot hi engendrava alegrement. Argüí la meva joventut, el clima i la meva salut recuperada per tranquil·litzar-me. No hi havia cap dubte que no tardaria a ser mare quan fos l’hora. Em repetí per convèncer-me millor que a l’illa només havia provat pocions amb l’efecte invers, per pal·liar la fecunditat massa gran de les dones. L’Aurore es preocupava pel meu cas. Em feia tisanes per combatre el malefici que m’havien llançat, deia. La seva sol·licitud, en la qual jo intuïa una maniobra hipòcrita, amagava malament als meus ulls una hostilitat evident envers mi. La seva cara hostil a la meva arribada, els seus silencis accentuats, les ordres eixutes que donava a la Clio i a la Thalie per fer-me notar la seva autoritat i per recordar-me que ella ocupava des de feia més temps que jo una posició dominant, just per sota de l’amo, no parlaven a favor seu. Jo la temia. Però en Julien hi tenia tanta confiança que jo em forçava a combatre la meva antipatia. Aquella dona estava absolutament consagrada a l’amo i crec que s’hauria deixat matar per ell, mentre que no tinc cap dubte que a mi m’hauria empès davant de la bala mortal. Almenys, era el que em semblava. Un dia que em vaig queixar al meu marit del mutisme i de la duresa de la mirada de l’Aurore, ell em retragué la meva ingratitud. Afirmà que l’Aurore era la fidelitat personificada. Havia estat la seva primera esclava; l’havia comprat a Le Port au Prince abans que tots els altres, abans de comprar la finca; el servia amb un zel del qual ell no havia tingut mai res a dir. Com que ja tenia l’edat d’una àvia, m’invità a tractar-la amb afecte, cosa de la qual em sentia incapaç.

Evitava de recórrer a la governanta. Ella no tenia cap necessitat de mi: quan vaig entrar a Nayrac, la casa li pertanyia, per dir-ho d’alguna manera. No m’havia esperat per ordenar, per dirigir a la seva manera, i no canvià gens els seus costums. N i tan sols em consultava per compondre els menús; quan sorgia algun problema, es dirigia a en Julien. Jo em conformava bevent el seu cafè que cremava al matí i les seves tisanes amb gust de flors al vespre —les úniques atencions que em dispensava. Les dues noietes que el meu marit m’havia donat i el fidel Arès s’encarregaven de servir-me.

Cada vegada que naixia un baró a la hisenda, veia que s’enfosquia l’expressió del meu marit. No em féu mai cap retret ni es mostrà mai de mal humor en tractar amb mi, però es va acostumar a passar més dies i més nits a ciutat amb pretextos diversos que es preocupava poc d’aclarir. No hi havia dubte que es consolava amb la Vénus o que intentava d’esborrar l’amargor que li provocava l’espectacle d’una dona la cintura de la qual es negava obstinadament a fer-se més grossa. Cada partida seva em trasbalsava. Saber que era a la casa de la Place Vallière, al cor d’una família, se’m féu insuportable, tot i que m’esforçava perquè no ho semblés gens. L’esterilitat m’omplia de vergonya i de neguit. Però haig de reconèixer que, sobretot, em feria l’amor propi. Tenia por que em fessin tornar a França com si hagués estat una mercaderia avariada. L’illa em captivava: hauria volgut quedar-hi ancorada fermament, al lloc més inexpugnable de Nayrac. Quan el meu marit tornava de la seva altra llar com si res no hagués passat, amb l’obstinació de fer-me un fill, una incomoditat s’instal·lava en la nostra relació. En comptes d’unir-nos més, el seu desig de progenitura posava un obstacle entre nosaltres dos. Vaig començar a viure cada unió com una contrició.

* * * * * * *

Recordo la festa que vam organitzar, un o dos anys després de la meva arribada a Saint-Domingue. Va reunir els nostres amics, els nostres coneguts i fins i tot gent que encara no coneixia, vinguts tots de diverses llegües a la rodona. Com que ens hauria estat impossible d’acollir tots aquells invitats a la casa gran, en Julien havia fet construir uns edificis auxiliars, rudimentaris però amb el confort necessari. Els mals camins de l’illa, que feien difícil la comunicació per terra entre el nord i el sud, només permetien arribar a la nostra plana, a partir de Jérémie o de Les Cayes, al preu d’un viatge llarg i esgotador que durava des de l’alba fins a la posta del sol. No teníem cap més remei que oferir allotjament per a la nit, si volíem honorar la província. A última hora de la tarda, una agitació desacostumada regnava a Nayrac, on els carros arribaven l’un darrere l’altre guiats cap a la casa gran per esclaus situats a la carretera que indicaven l’avinguda dels llimoners. Més tard, unes torxes enceses permetrien trobar l’entrada als tocatardans i els conduirien fins a la casa, engalanada d’allò més. Vam fer la festa a fora, al voltant de la galeria, on tocava una orquestra de Le Port au Prince acostumada a animar les redoutes més cèlebres de la ciutat. Sis músics mulatos amb instruments de corda i de vent interpretaven aires de minuet, rigodons i pavanes; aquell repertori de danses antiquat però de bon ballar que havia animat antigament les festes dels castells i els pobles de França em semblà exòtic: el decorat de la meva infantesa i els seus costums s’allunyaven.

Havíem muntat taules amb cavallets. Uns esclaus vestits d’estrena hi portaven les viandes que l’Aurore havia preparat des de feia dies: patés de griva i de tórtora, rostits de cabrit al pebre rosa, bou amb crosta perfumat amb canyella, llengua de lloro amb salsa poulette i hortalisses del tròpic fregides, confitades o en macedònia, condimentades amb les espècies habituals que tant agradaven a la nostra cuinera. Armats amb ventalls, els servents negres, apartats durant el temps d’un somni dels jardins i de la fàbrica, passaven com ombres, desmanyotats i sorpresos, lots vestits de color blanc. Uns protegien els bufets dels eixams de mosquits, mentre que els altres empenyien al seu davant carros de fruita carregats de pinyes, de cocos, de pomes estrellades, de mangos i de guaiabes servits en copes en un bany de sucre i de rom. En una taula a part, prop d’un foc de branquillons, l’Aurore en persona, amb una faldilla vermella enorme, flamejava bananes.

Sota els estels, que semblava que reflectien al cel els llums de la festa, la nostra habitació no havia estat mai tan bella, i jo hi feia orgullosament els honors. En Julien, a qui finalment agradava en el paper de mestressa de la casa, em mirava amb benevolència; m’havia fet un elogi del vestit. Els seus ànims em donaven ales i jo anava d’un convidat a l’altre amb paraules de benvinguda, portada per la música. Mudades amb vestits de marquesa i amb els cabells empolvorats, la Clio i la Thalie em seguien tot dansant; avui em fa vergonya dir-ho, però la importància que atorgava als seus jocs era la mateixa que si haguessin estat uns gossets dòcils i encantadors.

Aquella nit, al meu voltant s’hi havien reunit els productors de canya de la regió, veïns i amics. Els veia aparèixer l’un darrere l’altre amb uns vestits dignes de la cort de França o, almenys, jo ho creia. Al camp de Vendée, hom apreciava la simplicitat, i les festes hi eren poc habituals. Anava descobrint cada convidat sota confeti de llums. Jacques Arnaudeau, enfundat en un vestit de setí negre, evocava aquells protestants de la cort de Navarra que a casa meva sentia a qualificar d’impius irreductibles. Hélène de Chantérac exhibia de bracet amb Arnaudeau, que l’havia acompanyat, un sumptuós vestit de viuda; vestida de seda, formava amb ell una parella fúnebre, resplendent. El negre sobta al tròpic, on tot és llampant; contrasta amb l’esplendor de l’illa, que sembla refusar-lo i fins i tot condemnar-lo per la seva severitat. Però esqueia a aquells dos personatges, a la seva reserva, al seu orgull i a la seva nostàlgia d’una època de la qual ja portaven dol.

Els homes portaven redingots de gala brodats amb fils d’argent o d’or i les dones, vestits amb colors provocatius sobre uns enagos amples que escombraven l’herba i la sorra i amenaçaven, en giravoltar, d’agafar-se amb alguna torxa; sobrecarregades de cintes i de puntes, lluïen unes fantasies a l’estil de Maria Antonieta, copiaven la moda i els fastos de la reina pastora. La festa permetia als homes de mostrar el seu millor aspecte i d’il·lustrar la seva fortuna; a les dones, de fer gala de la seva bellesa, però també de la seva habilitat i de la seva imaginació. Cap de nosaltres no tenia una Rose Bertin que ens inventés els vestits. Jo m’havia tallat jo mateixa la roba en una tela blava molt bonica que en Julien m’havia portat de Le Port au Prince i, amb l’ajuda de la Clio i de la Thalie, havia treballat durant unes quantes setmanes per reproduir un model de la cort tret d’una revista vella de modes. Recordo que hi vam cosir i l’últim moment uns ramets de flors amb els pètals blancs que havia fet anar a collir a l’Arès a la sabana el matí de la festa; feien el paper de cintes i de perfum a la vegada. De tots els grans propietaris, Adrien Jouve era el qui mostrava més arrogància. El seu barret, que portava a la mà com si fos un trofeu, estava coronat amb unes plomes de paó blanques, de la mena més rara i més preuada; els mercaders de Bohèmia les venen a preu d’or als prínceps de les corts prestigioses d’Europa. Arengava una gent de Le Petit Goâve amb veu estentòria mentre jo ballava amb els seus fills, l’un darrere l’altre, admirant el meu reflex en el blau dels seus ulls. Passant de braç en braç mentre el meu marit s’agafava força de prop a la cintura de Joséphine Baroche —que portava un vestit de color de nit tropical repuntat amb fil d’atzur— veia giravoltar el decorat com si los uns cavallets de fira.

Planyia Marie Guibert, afeixugada per un nou embaràs. Havia perdut l’empenta; asseguda amb un plat de pastissos sobre els genolls, seguia els balladors amb la mirada. No tenia cap ganes de fer-li companyia; les nostres vides, que a bord del vaixell m’havien semblat abocades a l’amistat, no es tornarien a trobar mai més. Feliç del meu cos de joveneta, de la meva cintura tan prima, assaboria la festa. François Guibert, enfilat dalt d’unes sabates amb talons vermells, intercanvià unes quantes paraules sense importància amb Louis Desmarets, al qual jo havia presentat; aquest mirava de fit a fit el marit de la Marie com si fos un ocell estrany amb un plomatge inèdit. El vestit d’en Louis, d’un color porpra descolorit, podia tenir dues vegades la seva edat i no denotava cap mena de pretensió de coqueteria, però el portava amb elegància, i jo trobava original, fins i tot seductor, el seu menyspreu per la faramalla. Davant d’allò, el preciosisme d’en François resultava encara més ridícul. Aquell vespre, en Louis havia accedit a trencar el seu aïllament i a fer el salt als seus espectres animals a canvi d’uns quants aires de minuet. Quan vaig ballar amb ell, amb prou feines li arribava a l’espatlla i ell em conduïa amb una poca traça que m’emocionava. Els passos ens allunyaven i ens tornaven a acostar segons les figures que havíem de dibuixar; una vegada, en voler-me agafar per la cintura, m’arrencà un dels ramets. Se’m va emportar a fora de la pista de ball amb el pretext d’enganxar-lo i jo el vaig seguir fins a un recer mal il·luminat per les torxes. L’Arès ja hi era, assegut sobre els talons; m’observava de lluny —la meva protecció era un deure de cada instant per a ell—, però en Louis no en va fer cas: quin blanc s’hauria amoïnat per la presència d’un esclau, que aleshores era, com a màxim, un objecte? Volent reparar la seva poca traça, m’abraçà més fort. Parlava en veu baixa. Si hi consentia, l’endemà em portaria a una regió muntanyosa que jo ignorava, on pensava trobar una espècie rara de papallona, amb una calavera negra dibuixada sobre les ales blanques. Ja havíem fet junts unes quantes expedicions ben innocents. En Julien em confiava de bon grat a aquell amic que creia interessat exclusivament en els insectes, els ocells i els mamífers i, per tant, indiferent a les dones. Justament, en Louis feia el posat de considerar-me des del capdamunt de la seva ciència com un espècimen interessant. Li vaig veure l’esclat que tenen els ulls dels homes abans de l’amor: malgrat que encara només el conegués en la mirada d’en Julien, aquella nit el vaig veure brillar amb una invitació irresistible. En Louis em va agafar la mà; no tinc cap dubte que hauria continuat la meva conquesta a l’ombra dels arbustos que ens aïllaven del banquet, perquè jo no li vaig oposar cap mena de resistència, ans al contrari, la nostra confidència em feia feliç.

Recordo que l’Amédée s’acostà cap on érem amb un posat llangorós. Ens havia sorprès? En no trobar-me entre els convidats, em devia haver cercat. Potser m’havia seguit amb la mirada des del principi de la vetllada, tal com li agradava fer-ho a Pierrefonds amb els seus ulls foscos i dolços. La casaca blanca, que portava sobre una armilla amb brodats d’or, feia ressaltar el to de coure de la seva pell, lluent com la bona caoba. Feia el fatxenda. Ansiós de mostrar-se igual que els sucrers francesos d’arrel i de demostrar-los que compartia els seus costums refinats, s’inclinà i m’invità a ballar la quadrilla. Desmarets, que de seguida m’havia deixat anar, s’allunyà després de recordar-me la nostra cita per anar a caçar la papallona blanca. Vaig veure que es reunia amb el duo que formaven el meu marit i l’intendent de la província, situats a l’altra punta de la terrassa, on havíem disposat algunes butaques. En Julien mantenia una relació fluida amb el representant del rei a Le Port au Prince; vetllava pels seus suports. Després del governador, que vivia a Le Cap, l’intendent era la segona autoritat de l’illa i calia tenir en compte el seu poder. Els productors de canya intentaven d’influir sobre la seva administració per afavorir els seus interessos. En aquell moment els neguitejaven les prestacions que imposava el rei —els esclaus dels colons havien de dur a terme el manteniment dels camins comunals, de les fortificacions i dels canals. Nayrac hi havia de contribuir amb més de mil jornades l’any. Probablement Pierrefonds, Bellevue i Morinière es trobaven en el mateix cas. No hi havia dubte que en Julien i en Louis intentarien convèncer l’intendent perquè alleugés aquell impost que pertorbava tant la feina a les finques. Almenys, procurarien afalagar-lo a fi d’obtenir exempcions futures. Potser jo també hi hauria hagut d’anar per afegir el meu somriure a les seves peticions, però només perseguia el meu plaer; no hi havia res més que tingués importància per a mi. Em vaig lliurar a la dansa i vaig oblidar els meus deures. La meva parella em conduïa voluptuosament. No es conformava comptant els passos i seguint el ritme, sinó que ell mateix era el ritme, i tenia la sensació que la música era la que seguia els seus passos. Era com si un acord misteriós lligués l’Amédée i l’orquestra, com si hagués concebut i regulat ell mateix la partitura. Malgrat la seva robustesa imponent, tenia una agilitat i una lleugeresa increïbles i em guiava amb una dolça autoritat. Gairebé no tocava a terra, em sentia transportada vers un món vellutat. La mà de l’Amédée em premia la cintura i el seu alè em cremava a l’espatlla.

Encara em veig ara en aquella nit, despreocupada, cercant a la pista d’herba i de sorra de la nostra finca una apoteosi irònica. Encara sento els ritmes de l’orquestra, encara veig la casa il·luminada amb cent torxes, encara distingeixo els meus amics i els meus companys en la festa. Els negres, dòcils i bons, contribuïen a l’ordenament harmoniós. ¿Era possible que la felicitat, aquest miratge il·lusori, no es pogués trobar allà, en aquella illa encantada, en els seus perfums, en la seva música, sota els seus estels?