Pompeu Fabra i el «Diccionari general de la llengua catalana»

Cal celebrar com una ventura aquesta reedició del Diccionari General de la Llengua Catalana: el correntment anomenat Diccionari Fabra. Exhaurit feia temps, la seva absència del mercat carregava o desorientava l’esforç dels escriptors responsables de les noves promocions; d’una manera més inquietant, donava comoditats per a idees errònies, no ja solament sobre les finalitats que aquest diccionari servia, sinó més, sobre el que ha d’ésser i el que pot ésser hic et nunc una llengua comuna escrita.

La glòria de Pompeu Fabra, expressada en la quasi unanimitat amb què es feia i continua fent-se precedir el seu nom del títol de Mestre, i en la disciplina amb què s’han seguit o procurat seguir les normes per ell formulades, no ve pas del no-res; vull dir del beat optimisme que travessa tota la nostra Renaixença i que tan sovint dóna per fet en uns pocs anys i per obra del pur entusiasme, tot allò que normalment requereix tenacitat de propòsit, ben dirigit treball d’equip, crítica eficaç, la cooperació de múltiples factors i, comptat i debatut, segles.

És adreçant-me a lingüistes més o menys especialitzats en l’estudi de la nostra llengua, i no fa gaire, que vaig qualificar de «folla» l’empresa de tornar el català a la seva antiga categoria d’idioma de cultura. Em vaig emparar en Llull per a l’ús del mot; per sortir al pas d’un probable escàndol, no entre els estrangers, sinó entre els massa nostres, excessivament complaguts en un concepte ingenu del seny, vaig modificar el perillós adjectiu amb l’adverbi «noblement». Avui i per escrit repeteixo: una de les més noblement folles empreses a què un poble, si es vol la minoria dirigent d’un poble, s’hagi mai llançat. Folles, en tant que es parteix cap a elles amb una certa inconsciència, sí, però obeint en rigor a l’impuls d’una gran esperança i a una necessitat de veure’s clar d’un cop en una jugada a ésser o a no ésser. La preparació, l’examen logístic, per a dir-ho així, vénen després; o en tot cas després, en el curs de l’acció, cal refer de bell nou els comptes del començament.

És proverbial que la noblesa obliga; no caldria, però, oblidar que la follia segurament obliga més. Al meu entendre, Pompeu Fabra, dins el grup d’intel·lectuals, doblats o no de polítics, que a les primeries del segle van prendre consciència del que significaven realment els compromisos llegats pels patriarques de la Renaixença, va veure quines possibilitats hi havia en l’aventura de l’idioma, a la qual es referien tots. Amb l’ull segur d’un tècnic, és a dir, d’un filòleg tan informat com calia, amorosament i cartesianament, precisà i definí l’objectiu i els mitjans per a assolir-lo. Que fos assolible o no, era una altra cosa; que es volia assolible era, en ell i en el grup que representava, un fet; com de fet tendia cap aquesta voluntat l’entranyable sentiment d’una vasta massa que atenia les directives del grup. En altres termes, Pompeu Fabra prengué al seu càrrec, valgui l’expressió, una ambició; no per cap somni absurd de realitzar-la ell, ni tan sols el seu grup estricte, sinó per assenyalar en quines condicions, i només en quines, valia la pena d’intentar realitzar-la entre tots, escriptors i homes de ciència i massa de parlants en general; tornant al punt d’on he partit, recordà i determinà les obligacions que imposa una follia, la noble follia de l’idioma, quan es galleja de tenir-la.

Havien fet llur paper, més ben dit, llurs papers, els apòstols, els fervents que desperten i mouen, els primers creadors que justifiquen l’ambició i els pioners de la recerca que li donen matèria; era ja urgent la tasca del gramàtic i del lexicògraf que «fessin el punt»: de l’Acadèmia, en suma. No abolint aquells papers, sinó afegint-s’hi discretament per damunt, coordinant-los amb tacte i amb autoritat, per evitar que tanta energia es dispersés en vaguetats pretensioses i tant atresorament restés en acumulació sense rendiment útil. Era i fou l’hora justa per a Pompeu Fabra i per als seus col·legues de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

Sempre i a tot arreu l’escriptor de raça ha esbatut amb una certa impaciència la brida dels gramàtics, sovint impertinents en l’oblit dels límits de llur comesa pròpia; sempre i a tot arreu, en canvi, s’ha llançat amb delit dins la selva més o menys intricada dels diccionaris: un mot rar que hi descobreixi sembla ésser-li un excitant; encara que només sigui l’excitant d’un dia. Això és un fet; tant com és un fet que la qualitat d’aquella impaciència i d’aquest delit apareix molt diferent, a qui ho mira en conjunt, segons el grau de serietat en què durant els anys oportuns de la seva formació intel·lectual l’escriptor s’ha vist obligat a exercitar-se en l’art de la composició escrita; i al mateix temps, segons la suma de tradició operant dins el país i per a aquella determinada llengua: de clàssics disponibles, si cal dir-ho altrament. Per a l’escriptor degudament format, ni la regla gramatical no és tanta nosa que realment l’impedeixi, ni el mot que el sobta, llampant, en girar una pàgina del diccionari, no exerceix una seducció que essencialment li hagi de fer perdre les maneres honestes del gust.

El gust: vet aquí un sentit que en ell mateix no s’hereta; però és transmissible un joc de criteris que n’asseguri millor l’educació en cadascú. Aquella educació, per la qual, i únicament per la qual, l’escriptor arriba a discriminar, amb una serenitat que fa petitíssim el marge de falla, entre el que ha de saber —o d’oblidar— d’ell mateix, i el que deu als altres, als qui el llegiran; i a la seva pròpia obra, que ha de viure per ella mateixa, orgànicament, segons la seva finalitat, sí, però també segons unes condicions socials dins les quals l’escriptor s’ha trobat, i sobre les quals, sense poder-les canviar, té la possibilitat i el deure d’influir.

Sense aquest gust, indefinidament apte, adaptable i disponible, per a dir-ho així, poc es tindrà idea del que és estil; ni en l’ordre individual ni en el d’una col·lectivitat dins un àmbit i un temps concrets. Sense aquest gust, se serà peresosament esquerp i inútilment rebel a la gramàtica i s’esperarà temeràriament massa de tota mena de repertoris lexicogràfics. S’anirà, en suma, per camins primaris i per mitjans a bon preu, cap al que avui, dins les literatures normals, més lluny es considera del que ha de fer l’escriptor, cap al que hi ha de més mort provinent de les mortes retòriques, la prosa que fa bonic i la poesia que fa poètic. És per una falla greu del gust, així mateix, que alguns cercaran l’expressivitat, sense la qual evidentment no hi ha estil, en el deslligat col·loquial o en un barroquisme del banal i del pintoresc, tan construït, per començar, com ho pogué ésser el conceptisme del XVII, o en les ressonàncies de certs mots de moda, que fan un efecte sense precisar res per la noció que comporten.

Un Verdaguer o un Costa i Llobera, per exemple, com més tard un Guerau de Liost i un Carner, posseïren en grau genial aquest gust, per un do natiu que afinaren a força de cultura literària i de reflexió sobre llurs pròpies experiències; per això llur empremta en la constitució i en l’evolució d’un idioma poètic fou decisiva. No pot sorprendre ningú si afirmem que Pompeu Fabra també el posseí, actiu i vigilant des del centre del seu vast i coherent saber tècnic. Per aquesta facultat del gust, pel seu sentit infal·lible del que havia d’ésser segles a venir un estil d’idioma comú, l’estil del seu idioma matern vacil·lant cap a la vida de la total cultura, Pompeu Fabra fou filòleg i no merament lingüista. Significativa paradoxa, en un docte que es preparà per a les tasques de la seva vocació per l’estudi deliberat i a fons de la biologia, gairebé diria de la mecànica de les llengües romàniques en llur evolució històrica; i del qual no crec que la curiositat literària hagués mai passat gaire de la mesura mínima exigible en l’honnête homme. Sabé millor que ningú del seu temps entre nosaltres com viuen i com moren les llengües; i com, més tristament que no pas si morís, una llengua es pot paralitzar en una petita vida d’actes pràctics, immediats, intervinguts, curtament concrets, que només és una il·lusió de vida. Ho sabé amb tota la força d’un sentiment; vull dir no amb el desinterès sobirà del científic, sinó amb la passió de l’humanista que accepta una missió de salut per als seus. Per això, lingüista pels recursos i en els mètodes del seu treball, fou per la intenció amb què s’abnegà fent-lo i per l’eficàcia extraordinària que en tragué per al seu país, filòleg en el més pur sentit del terme.

No explicarien l’autoritat gairebé mítica que es veié reconèixer com a mestre, l’excel·lència dels instruments de treball que forní als escriptors i les justes raons de les decisions que els proposà. La comprendrà qui tingui compte d’aquell sentiment apassionat que he dit, pel qual, sota qualsevol precepte en ell mateix insignificant i a través d’una prosa arranada, nua, tota servei, el Mestre sembla que no deixi mai l’advertiment d’un error o d’un perill sense la presència de la llengua en la seva sempre futura forma ideal. Es va fer així estimar pel mateix amor d’ella, pel que obscurament es volia de perfecció, d’ordre, de goig i en certa manera de luxe en ella.

No crec aquestes consideracions inoportunes al llindar d’una reedició del Diccionari Fabra. Pel sol fet que vegi la llum, seran remoguts els fonaments i fins els principis de la seva autoritat. Tant més, que aquesta autoritat personal de l’autor fou des del primer dia, i ho és per a la nova edició, sostinguda per la de l’Institut d’Estudis Catalans. Dins de quins límits i en quines condicions, és ben explícit ja en el prefaci de Pompeu Fabra. Datat el 1932, té avui, en el seu conjunt, plena vigència. Una lectura atenta, sense prejudicis, pot invitar a observacions lleials de detall, que ningú no agraí tant com el mateix Mestre; pot moure a una revisió crítica del mateix concepte d’idioma comú, fixat i unificat, que presidí la confecció del diccionari, sobretot en el que concerneix la relació entre aquest idioma, sempre necessàriament abstracte i arbitrari, i el llenguatge parlat…, segons què i per qui, quins grups socials, quins dialectes?, la qüestió és immensament més complexa que no es pensen certs renouers.

El que una lectura correcta del prefaci no permet és allò que popularment se’n diu cercar tres peus al gat i prendre el rave per les fulles. Vull dir tergiversar la intenció de Pompeu Fabra —i amb ell la de l’Acadèmia que presidia— i atribuir al seu Diccionari un abast que no es pretengué mai de donar-li. D’un fet no es pot prescindir: tothom que sense un mínim d’informació en qüestions de llenguatge consulta un diccionari, especialment si és d’Acadèmia, tendeix a creure, per una banda, que és de llei tot allò que hi és inclòs, i interdit tot allò que no hi troba; i per altra banda, que qualsevol mot o locució del dialecte natiu que ell usa hi hauria de figurar com a vivent que és. Res no em persuadiria d’admetre que aquest tipus de consultant de bona fe no és, avui i a casa nostra, el que generalment s’ha d’esperar per a un diccionari. A més, un idioma en estat de vernacle inspira un amor més aviat elemental, i molts es complauen a veure aquella entranyable parla compensada dels seus sofriments, en una mena d’apoteosis pirotècniques que escriptors i lexicògrafs li poden combinar: molts mots per a cada cosa i cada noció, una expressió sempre canviant i acolorida i, per poc que es pugui, ben diferent de la de qualsevol altra llengua (sobretot d’una).

Un dels motius pels quals Pompeu Fabra mereix més la nostra admiració, i no vacil·lo a dir la nostra gratitud, és el coratge amb què renuncià a l’èxit fàcil; perquè també un filòleg és temptat a fer demagògia, i més dins un ambient com el que entorn d’ell creaven aquestes ingenuïtats. Així, no desdenyà mai cap avinentesa de declarar el caràcter provisional de la seva obra. No es tracta d’una modèstia de protocol, ni tan solament d’una actitud tàctica, sinó d’un concepte bàsic, adoptat sobre un coneixement rigorós del que és un període de fixació d’una llengua en unes circumstàncies determinades. Diria, precisant més, que tota la seva obra de gramàtic i de lexicògraf és una grandiosa, detallada, raonada proposta als escriptors i, amb ells, a la massa parlant culta: són ells, és ella, que tenen la darrera paraula. Mentre els escriptors sàpiguen llur ofici i la massa parlant disposi de la il·lustració necessària, cal afegir. I a aquest propòsit és sens dubte un deure de testimoniar que Pompeu Fabra, contra el que han pregonat certs ignorants o, pitjor, certs malèvols, no veia, per a la salvació d’una llengua convivent dins un mateix àmbit amb una altra, un mitjà més eficaç que la superior coneixença de les dues.

Una proposta, doncs. Una primera tria, avalada ja pel que se’n diu el bon ús, literari o de parlar vivent. No és el caprici de qualsevol diletant sense gust, no és tampoc cap elucubració merament tècnica, no és cap susceptibilitat local o cap descoberta d’arcaïtzant, que ha d’introduir modificacions, que ha d’afegir o llevar; sinó sempre el bon ús, per iniciativa feliç de qui sigui, que per a un idioma amb vida normal no serà mai generalment acceptada si no subvé a una necessitat efectiva. Aquesta mena d’iniciatives, ningú no dirà que el prefaci en qüestió les rebutgi; més: ningú que recorri, baldament sigui a l’atzar, els articles del Diccionari Fabra, no deixarà de veure’n moltes de possibles des d’ells mateixos.

Pompeu Fabra, en suma, va fer la seva gran selecció dins el material lexicogràfic fins aleshores disponible, i la lliurà, per a dir-ho així, a la prova d’unes seleccions culturals, amb les quals en principi comptava com a actives dins els països de llengua catalana. Si en les estructures de fixació predominaven, sense però cap exclusivisme, les formes i el to del dialecte central, era avançant-se a un fet que s’havia de produir com pertot arreu en processos semblants, si no ja reconeixent-lo com a produït: una llengua comuna escrita es forja allí on el moviment literari té més pes i on convergeixen els diversos camins de la relació en tots els ordres, especialment en l’intel·lectual: cap esforç ni cap teòrica excel·lència local no ho poden canviar.

És per aquesta adopció dels bons principis de la comuna experiència, i per l’amplitud i la flexibilitat amb què els va fer valer i els aplicà, que Pompeu Fabra pogué sense jactància oferir el seu diccionari al públic com a normatiu, i que l’Institut d’Estudis Catalans el considerà i segueix considerant-lo per ara i tant com el seu diccionari oficial. No podria aquesta corporació regatejar-li la seva autoritat, quan tot, ja en vida del Mestre, ha estat sotmès a la seva revisió i aprovació: bases, plans de treball i realitzacions, dubtes i certeses, constatacions i meres hipòtesis. Quan l’obra fou empresa, la bondat del diccionari a fer i la seva eficàcia com a instrument de treball, calia cercar-les en la precisió i en la coherència amb què hi fossin definits i posats en relació els elements lèxics bàsics i essencials, justament els més coneguts; tot allò que en una llengua és perifèric, especial, rar, merament saborós, repetició o pura excrescència, no era tan urgent com això de consignar-ho en les seves columnes: i donat el caràcter que fins aleshores havia tingut la literatura de la Renaixença, es pot dir que més aviat es tornava de tanta abundància. L’impuls que des del centre lingüístic en aquell moment convenia, era d’alentiment i d’avaluació molt més que no pas d’acceleració. Pompeu Fabra i els seus col·legues així ho van comprendre; i no han canviat pas tan a fons les coses, que es pugui creure que avui ho comprendrien altrament.

No és, doncs, com han interpretat alguns, el Diccionari Fabra el simple canemàs d’un futur diccionari de la llengua literària, amb un valor normatiu precari, a perdre així que surti un diccionari més gros. Canemàs, ho és d’un repertori total, que comprengués tot allò que lingüísticament és català en l’ample sentit del mot, o sigui, junt amb el que és jutjat de bon ús, tots els arcaismes, dialectalismes, barbarismes, col·loquialismes, etc. que el torrent vital d’una llengua en les condicions de la nostra arrossega. La seva confecció és en curs, un curs forçosament molt lent; però la seva urgència és avui molt relativa, sobretot per la publicació del vulgarment anomenat Diccionari Alcover, d’una riquesa que senzillament esbalaeix i d’una utilitat que no fóra mai prou benvinguda, si no fos que la disposició tipogràfica de tots els materials en peu d’igualtat fa arriscada la seva consulta a qui no tingui una preparació d’especialista o un sentit de l’idioma molt segur.

Es pot dir que el Diccionari Fabra és concebut i elaborat perquè marxi cap on el dugui l’evolució normal de la llengua: com tots els bons diccionaris del món; adaptant-se prudentment a tots els passos de la llengua, que en conjunt no són mai cap sobtada aventura, i a totes les modes de l’estil, que no deixen mai de tenir llurs frens en altres modes, i tant millor en la tradició com més sòlida aquesta sigui. Sempre serà bo de reconèixer-li autoritat «fins aquell moment»; vull dir fins al moment, no de l’aparició, sinó del reconeixement irrefutable dels nous genis de la llengua, que siguin literats o que siguin filòlegs. En el moment d’avui qualsevol reflexió seriosa sobre els serveis que el Diccionari Fabra ha prestat, en poc més de vint anys, per a la fixació d’un català comú escrit o simplement per a la creació literària en vers i en prosa, li confirmarà la confiança i l’autoritat. Res no priva a l’escriptoret o a l’escriptoràs de trufar aquest idioma comú, incert encara en la seva creixença, d’expressions i mots dialectals o d’argot. Tot, però, els obliga a considerar que no es per proliferacions de lèxic o per modismes anàrquics o impurs que un estil és vivent, sinó per la seva lògica i pel seu moviment interns; això en estilística són les beceroles. Les condicions generals de la literatura, avui, a tot arreu i fins a casa nostra, deixen poc marge a cap escriptor, per genial que sigui, per a modificar l’instrument expressiu comú fins a fer-ne una llengua nova, que passi als altres com de creació seva. La disciplina en les formes externes de l’idioma és encara per a l’escriptor el millor negoci; per ella se salva ell mateix de la singularitat i coopera a evitar que l’idioma a la llarga es trossegi en petits nuclis locals amb escassa força d’expansió. Tornant allí per on he començat, aquesta indisciplina, una vegada satisfeta la petita vanitat de sentir-se independent, planteja un problema al qui s’hi abandona, un problema que pot acabar no afectant-lo a ell sol: el d’un canvi en el pes, en l’abast i en la direcció de la seva ambició —d’una ambició que no li pertany del tot. I això és tan greu, que val la pena de pensar-s’hi abans.