III

A Clelia, el primer vespre que férem junts un passeig a la vora de la mar, li vaig contar tot el que podia de la feta de Doro, és a dir, gairebé res. De tota manera, l’extravagància de la cosa la féu somriure malhumorada.

—Que egoistes —digué—. Jo aquí m’estava avorrint. Per què no m’hi vau dur?

En veure’ns arribar, la tarda després de l’escapada, Clelia no féu cap signe de sorpresa. Feia més de dos anys que no la veia. La vam trobar, bruna i bronzejada, en pantalons curts als esglaons de la vil·la. M’allargà la mà amb un somriure segur, amb els ulls bellugadissos que sota el bronzejat eren més clars i durs que en altre temps. I sense més preàmbuls es posà a parlar del que faríem l’endemà. Retardà, com una atenció cap a mi, la seva baixada a la platja. Mig en broma vaig dir a Doro que tenia son i els vaig deixar que s’expliquessin tots dos sols. Aquell primer vespre vaig anar a buscar una cambra; la vaig trobar en un carreró apartat, amb la finestra que donava a una gran olivera retorçada, crescuda de manera inexplicable just al mig del paviment de còdols. Tantes vegades l’havia de veure després, sense parar-hi esment, quan tornava sol a la cambra, que és potser la cosa que millor torno a veure d’aquell estiu. Vista des de baix, era nuosa i descarnada; però des de la cambra, quan m’abocava a la finestra, era un bloc sòlid platejat de fulletes seques i encarcarades. Em feia la sensació de trobar-me al camp, en un camp desconegut, i sovint m’ho hauria cregut si no hagués estat per la salabror de l’aire. Sempre m’ha semblat estrany que en la vora extrema d’una costa, entre la terra i la mar, creixessin plantes i flors i que corregués aigua bona per beure. A la meva habitació, s’hi pujava per una escaleta externa de pedra, costeruda i angulosa. Sota meu, a la planta baixa, mentre m’afaitava i m’arreglava, eixia a batzegades una fressa de veus discordants, no sabia gaire si alegres o enfadades, alguna de les quals era de dona. Vaig mirar entre les reixes, tot baixant, però el crepuscle feia fosques les estances. Només quan ja vaig ser una mica lluny una veu dominà les altres per sobre com un solo, una veu fresca i forta que no vaig saber atribuir a ningú, però que de segur que ja havia sentit abans. Reflexionant sobre aquella incertesa, estava ja a punt de tornar enrere, quan em va passar pel cap que ben mirat érem veïns i que el coneixement d’un veí es fa sempre massa d’hora.

—Doro és al bosc —digué Clelia aquell vespre que caminàvem per la platja—. Pinta el mar.

Es girà tot caminant i recorregué el que la vista li oferia.

—S’ho val. Miri’l vostè també.

Miràrem el mar, i en acabat li vaig dir que no entenia per què s’avorria. Clelia digué tot rient:

—Torni’m a parlar d’aquell homenet a la llum de la lluna. Com ho feia quan cridava? Jo també mirava la lluna l’altra nit.

—Probablement feia ganyotes. Quatre borratxos no basten per fer-la riure.

—Estaven borratxos?

—És clar que sí.

—Quines criaturades —digué Clelia.

Entre nosaltres dos, la nit de Ginio es convertí en un mot d’ordre; només em calia al·ludir a l’homenet blanc i a les seves tombarelles perquè Clelia rigués amb una franca alegria. Però quan li vaig explicar, aquell vespre, que Ginio no era un vellet calb sinó un coetani de Doro, féu cara de consternació.

—Per què m’ho ha dit? Així ho ha espatllat tot. Era un pagès?

—Un paleta, per ser més precisos.

Clelia sospirava.

—Després de tot —li vaig dir—, aquell país també l’ha vist, vostè. Ja s’ho pot pensar. Si Doro hagués nascut dues portes més enllà, vostè ara potser seria la dona de Ginio.

—Quin horror —digué Clelia amb un somrís.

Aquella nit, després d’haver sopat a la terrassa, mentre Doro fumava abandonat a la seva cadira sense dir una paraula i Clelia havia anat a vestir-se per sortir, no podia treure’m del cap les converses de feia una estona. Hom havia parlat d’un tal Guido, col·lega de Doro, de quaranta anys i solter, que jo ja havia conegut a Gènova i tornat a trobar a la platja a la colla de Clelia —era un dels seus amics— i en resultà que havia estat amb ell que, durant aquella excursió en automòbil, havien passat pel poble de Doro. Clelia, animada per un imprevist record maliciós, contà sense fer-se pregar tota la història d’aquella excursió; tot parlant feia la sensació que responia una pregunta que jo no li feia. Tornaven de no sé quina expedició de muntanya; al volant hi anava l’amic Guido; Doro havia dit: «Sabeu que en aquelles muntanyes jo hi vaig néixer fa trenta anys?». De manera que tots, i Clelia la primera, havien atabalat de tal manera Guido que l’home havia consentit a fer marrada fins allà dalt. Havia estat una follia perquè calia avisar del retard el cotxe que venia al darrere, que no acabava d’arribar mai. L’havien esperat més d’una hora a l’encreuament; quan finalment arribà, ja començava a fer-se de nit; així doncs després de sopar al poble de qualsevol manera, havien hagut d’enfilar-se per misterioses carreteretes sense rètols i travessar tantes muntanyes i muntanyetes que quan tornaren a la carretera de Gènova ja era gairebé l’alba. Doro s’havia posat al costat de Guido per anar reconeixent els llocs, i ningú no havia aconseguit dormir. Una vertadera follia.

Aprofitant que Clelia no hi era, vaig preguntar a Doro si ja havien fet les paus. Tot parlant pensava: «Aquí hi fa falta un fill», però aquest era un tema del qual amb Doro no havia parlat mai, si no era fent broma. Doro digué:

—Fa les paus aquell qui ha fet la guerra. Quina guerra m’has vist fer fins ara?

Aleshores em vaig quedar callat. Entre Doro i jo, malgrat la gran confiança que ens teníem, el tema de Clelia mai no havia estat discutit. Estava a punt de dir-li que hom pot fer la guerra per exemple saltant a un tren i escapant, però vacil·lava, i en aquell moment Clelia em cridà.

—De quin humor està Doro? —em preguntà a través de la porta entreoberta de la cambra.

—Bo —vaig deixar anar des de fora.

—Segur?

Clelia vingué fins a la porta arreglant-se els cabells. Em buscà amb la mirada en la penombra on l’esperava.

—Com? Són amics i no sap que quan Doro deixa que li prenguin el pèl sense respondre significa que està fastiguejat i irritat?

Aleshores vaig provar amb ella.

—Encara no han fet les paus?

Clelia s’enretirà i callà. Acabat tornà a comparèixer arreglada, dient:

—Per què no encén el llum?

M’agafà pel braç i travessàrem així l’habitació en penombra. Quan estàvem a punt de sortir al replà il·luminat, Clelia em serrà el braç i xiuxiuejà:

—Estic desesperada. M’agradaria que Doro estigués molt amb vostè, perquè són amics. Sé que vostè li fa bé i el distreu…

Vaig intentar aturar-me i enraonar.

—… No, no ens hem barallat —digué Clelia a cuita-corrents—. Ni tampoc està gelós. Ni tampoc m’ha deixat d’estimar. Només que s’ha tornat tot un altre. No podem fer les paus, perquè no ens hem barallat mai. Ho entén? Però no digui res.

Aquella nit acabàrem, en l’automòbil de l’habitual Guido, en un local alt sobre el mar, per una carretera plena de revolts i formiguejant d’estiuejants. Hi havia una orquestrina i algú ballava. Però el plaer del lloc es trobava en algunes tauletes amb un llum de pàmpol escampades pels racons que feia la roca i que s’obrien en el penya-segat de cara al mar. Hi havia un perfum de plantes aromàtiques i florides barrejat amb la brisa marina i, a baix, si hom s’hi abocava, es podien entrellucar, empetitits, els moviments dels llums de la costa.

Vaig intentar quedar-me sol amb Clelia, però no ho aconseguia de cap manera. Tenia a la vora unes vegades Doro, d’altres Guido, d’altres alguna de les amigues: persones aïllades i intermitents, amb les quals hom no podia encetar cap tema perquè a cada ball canviaven. A més a més, Clelia sempre estava compromesa. Arribà el moment que li vaig dir:

—Jo també ballo —i amb el seu alegre estupor me la vaig endur sota els pins a fora del recinte—. Seiem —vaig dir—, i m’explicarà aquesta història.

Vaig intentar preguntar-li per què no es barallava amb Doro. Calia provocar una crisi, li vaig dir, tal com se sacseja un rellotge per tornar-lo a posar en marxa; em negava a creure que una dona com ella no sabés, amb un simple to de veu, obligar a la sinceritat un home que al capdavall encara feia criaturades.

—Però Doro sí que n’és, de sincer —digué Clelia—. Fins i tot m’ha contat aquella serenata que li van fer a Rosina. Es va divertir?

Em sembla que em vaig tornar vermell, més d’indignació que de confusió.

—I jo també en sóc de sincera —prosseguí Clelia somrient. Féu una veu opaca—: L’amic Guido diu fins i tot que el meu defecte és de ser sincera amb tothom, de no donar a ningú la il·lusió de tenir un secret per a ell sol. Que macos! Però estic feta així. I és per això que em va agradar Doro…

Aquí s’aturà i em mirà de reüll:

—Troba que sóc indecent?

No vaig dir res. M’havia quedat tallat. Clelia callà, després continuà:

—Ja veu que tinc raó. Però jo sóc indecent. Sóc indecent com Doro. Per això ens estimem.

—Així doncs, tranquils —li vaig dir—. Què són llavors tantes històries?

Aquí Clelia féu un petit gemec, amb aquella manera infantil que tenia de fer-ho.

—Miri, vostè fa com tots els altres. Però que no ho entén que no podem barallar-nos de cap manera? Ens estimem. Si el pogués odiar tal com m’odio a mi mateixa, aleshores sí que el maltractaria. Però cap de nosaltres dos no ho mereix. Ho entén?

—No.

Clelia s’estigué callada; escoltàrem la grava com cruixia, com s’interrompia l’orquestra i algú cantava.

—Quin consell li ha donat el seu amic Guido? —vaig tornar amb la mateixa veu que abans.

Clelia arronsà les espatlles.

—Consells interessats. Ell em fa la cort.

—Per exemple: tenir un secret per a Doro?

—Que el posi gelós —digué Clelia compungida—. Es estúpid. No entén que Doro em deixaria fer i que patiria per dins.

Llavors arribà no sé quina amiga del grup a cercar Clelia; la cridava i reia: em vaig quedar sol, assegut al banc Experimentava el meu acostumat plaer sorrut consistent a estar de banda, sabent que a poques passes, a fora de l’ombra, el proïsme es bellugava, reia i ballava. Tampoc em mancava matèria de reflexió. Vaig encendre una pipa i me la vaig fumar tota. Després em vaig moure i vaig anar rodant entre les tauletes fins que vaig trobar Doro.

—Anem al taulell a beure alguna cosa? —li vaig dir—. Només per saber a què atenir-me —vaig començar quan estiguérem sols—; puc contar a la teva dona que per evitar que ens apallissessin vam haver de fugir el matí següent?

Estàvem rient, i Doro respongué mig burleta:

—T’ho ha preguntat ella?

—No, t’ho pregunto jo.

—Es clar que sí. Conta-li tot el que vulguis.

—Però no heu renyit?

Doro aixecà el vas, mentre em mirava tot pensant en una altra cosa:

—No —digué calmosament.

—I com és aleshores —vaig dir— que de tant en tant Clelia et busca amb uns ulls d’espant, que sembla un gos? Té tot l’aspecte d’una dona que ha rebut llenya. Li has pegat?

En aquell moment, Clelia, que feia voltes per la pista amb un individu, ens cridà:

—Borratxons —i veiérem la seva mà agitar-se per saludar-nos. Doro la seguí amb els ulls, fent que sí amb el cap, absort, fins que desaparegué al darrere de l’esquena del ballarí.

—Ja veus que està contenta —digué fluixet—. Per què li hauria de pegar? Estem més d’acord que molts d’altres. Mai no m’ha dit una paraula fora de lloc. Estem d’acord fins i tot en les diversions, que és la cosa més difícil.

—Ja ho sé que ella està d’acord amb tu. —Em vaig aturar.

Doro no deia res. Mirà el got amb cara de patir, el mirà amb el cap cot mantenint-lo a mitja distància, en acabat el buidà d’un glop, tombant-se a mitges, com quan hom vol aclarir-se la gola al davant de la gent.

—El mal —digué amb to conclusiu, posant-se en marxa— és que ens tenim massa confiança. Un diu algunes coses només per donar gust a l’altre.

Clelia i Guido se’ns acostaven entre les tauletes.

—Parles per mi? —vaig dir.

—Sí, també per tu —balbucejà Doro.