A L’ILLA DE RÜGEN

(Estiu de 1931)

M’he despertat d’hora i he sortit en pijama a seure a la galeria. El bosc projecta llargues ombres sobre els camps. Els ocells refilen amb sobtada i misteriosa violència, talment els despertadors quan es disparen. Els bedolls es decanten feixucs sobre la terra fressada i arenosa del camí veïnal. Una franja suau de núvols s’eleva des de la ratlla dels arbres tot al llarg del llac. Un home amb bicicleta contempla el seu cavall que pastura en un herbei vora la sendera; ara vol desenroscar el cabestre del casc de l’animal. Empeny el cavall amb totes dues mans, però no aconsegueix que es mogui. I ara ve caminant una vella amb un xal, en companyia d’un vailet. El noi du un vestit de mariner blau fosc; està molt pàl·lid i va amb el coll embenat. No triguen a passar de tornada. Un home passa amb bicicleta i crida alguna cosa a l’home del cavall. La seva veu ressona ben clara, per bé que inintel·ligible, en el silenci matinal. Un gall canta. El grinyolar de la bicicleta que s’allunya. La rosada cobreix la taula blanca i les cadires de la glorieta del jardí, i goteja de l’atapeïda lila. Se sent el cant més potent i més pròxim d’un altre gall. I em sembla poder sentir la remor del mar, o campanades molt llunyanes.

El poble està ocult al bosc, més amunt, cap a l’esquerra. Gairebé totes les cases són pensions de diversos estils d’arquitectura costanera: imitació de l’àrab, bavarès antic, Taj Mahal i la típica casa de nines rococó, amb blanques cortinetes calades als balcons. La mar s’estén a l’altra banda dels boscos. S’hi pot arribar sense travessar el poble, per un viarany sinuós que queda bruscament tallat al caire d’un cingle sorrenc; la platja, a baix, és estreta, i les aigües tèbies i somes del Bàltic neixen gairebé al peu del penya-segat. Aquest cap de la badia està completament desert; la platja dels banys públics apareix en tombar la recolzada del cap. Les blanques cúpules en forma de ceba de l’Strand Restaurant, a Baabe, tremolen al lluny rere la reverberació provocada per la calor, a un quilòmetre de distància.

Al bosc hi ha conills, escurçons i cérvols. Ahir al matí vaig veure un cabirol encalçat per un llebrer rus dellà dels camps i entre els arbres. El gos no aconseguia d’atrapar la seva presa, per bé que semblava anar més de pressa que no pas ella, fent uns llargs i graciosos salts, mentre el cabirol volava amb el llom arquejat, mogut per rígides i violentes estrebades, talment un piano de cua embruixat.

A part de mi, hi ha dues persones més que s’allotgen en aquesta casa. Una d’elles és un anglès, anomenat Peter Wilkinson, si fa no fa de la meva edat. L’altre és un alemany de la classe obrera, que procedeix de Berlín i es diu Otto Nowak. Té uns setze o disset anys.

En Peter —així és com ja li dic; la primera nit ens vam embriagar una mica i de seguida ens vam fer amics— és prim, bru i nerviós. Porta ulleres de carei. Quan s’excita, enfonsa les mans entre els genolls i entrellaça els dits. Les venes se li inflen a les temples. Tot el seu cos és sacsejat per un riure nerviós, contingut, fins que l’Otto, força irritat, exclama:

—Mensch, reg’ Dich bloss nicht so auf!

L’Otto té una cara que sembla un préssec molt madur. El seu cabell és ros i espès, i se li menja mig front. Té els ulls petits i guspirejants, plens de malícia, i el seu somriure ampli i fadador és massa innocent per resultar sincer. Quan somriu, se li formen dos grossos clotets a les galtes de préssec madur. Actualment, se m’apropa assíduament, m’afalaga, riu els meus acudits, mai no desaprofita l’ocasió de fer-me l’ullet amb expressió astuta i còmplice. Penso que em considera un aliat potencial en les seves relacions amb en Peter.

Aquest matí ens banyem tots plegats. En Peter i l’Otto s’escarrassen en la construcció d’un enorme castell de sorra. M’estic ajaçat i observo com en Peter treballa furiosament, fruint de l’esclat de llum, cavant salvatgement amb la pala infantil, com un presidiari encadenat sota la vigilància d’un guardià armant. En tot el llarg i calorós matí, no va descansar ni un moment. Ell i l’Otto nedaren, cavaren, lluitaren cos a cos, van córrer curses i van jugar amb una pilota de goma per tota la platja. En Peter és flac, però fort. En els seus jocs amb l’Otto es manté ferm, segons que sembla, únicament gràcies a un immens i rabiós esforç de voluntat. Es tracta de la voluntat d’en Peter enfrontada al cos de l’Otto. Aquest és enterament el seu cos; en Peter és solament el seu cap. L’Otto es mou amb agilitat i sense esforç; els seus gestos posseeixen la gràcia salvatge i inconscient d’un animal cruel i elegant. En Peter es produeix el seu cos encarcarat i desmanegat amb el fuet de la seva implacable voluntat.

L’Otto és ofensivament presumptuós. En Peter li ha comprat un aparell que serveix per desenrotllar el pit, i ell hi exercita els músculs solemnement a tota hora del dia. Havent dinat, en entrar a la seva cambra tot cercant en Peter, vaig trobar-hi l’Otto bregant l’extensor, tot sol davant el mirall, talment com un Laocoont.

—Guaita, Christoph! —panteixà—. Veus? Ho puc fer! Amb les cinc cordes!

Certament, l’Otto te unes espatlles formidables i un pit magnífic per a un noi de la seva edat; però el seu cos, això no obstant, és en certa manera ridícul. Les belles línies ben desenrotllades del tors s’aprimen massa bruscament fins a la quasi absurda petitesa de les seves natges i les llargarudes i immadures cames. I aquests combats quotidians amb l’extensor no fan més que tornar cada vagada més i més robusta la part superior del cos.

Aquest vespre, l’Otto sofria una lleu insolació i se n’ha anat al llit més d’hora, amb mal de cap. En Peter i jo hem pujat sols al poble. Al cafè bavarès, on l’orquestra fa un brogit de mil dimonis, en Peter m’ha contat a crits a cau d’orella la història de la seva vida.

En Peter és el més petit d’una família de quatre germans. Té dues germanes, ambdues casades. Una de les germanes viu al camp i practica la cacera. L’altra és el que els diaris en diuen «una popular amfitriona mundana». El germà gran és científic i explorador. Ha realitzat expedicions al Congo, a les Noves Hèbrides i a la Gran Barrera Australiana. Juga als escacs, parla amb la veu d’un home de seixanta anys i, per tot el que en Peter sap, no ha consumat mai l’acte sexual. L’únic membre de la família amb el qual en Peter es relaciona actualment és la germana afeccionada a la cacera, però rares vegades es veuen, perquè en Peter odia el seu cunyat.

De petit, en Peter era una criatura delicada. No va anar a l’escola primària; però, quan tenia tretze anys, el pare el va enviar en un col·legi d’alumnes interns. Els seus pares es van barallar a causa d’aquesta decisió, i la disputa durà fins que el noi va contreure una malaltia cardíaca, fomentada per la seva mare, i va haver d’abandonar els estudis al final del segon any. Un cop alliberat de l’escola, en Peter començà d’odiar la seva mare per haver-lo aviciat i protegit fins a convertir-lo en un gallina. Ella comprengué que ell no podria perdonar-la i, com que en Peter era l’únic fill que li importava, va emmalaltir al seu torn i moria al cap de poc temps.

Llavors era massa tard per enviar de nou en Peter a l’escola, de manera que el senyor Wilkinson va buscar-li un preceptor. Aquest era un home jove i molt religiós, que volia fer-se sacerdot. Prenia banys freds en ple hivern, tenia els cabells rullats i un mentó grec. El senyor Wilkinson li caigué antipàtic des del primer moment, i el germà gran va fer alguns comentaris satírics sobre la seva persona, de manera que en Peter es va posar fervorosament de part del professor. Se n’anaven d’excursió al Lake District i analitzaven el significat del Sagrament al bell mig d’un auster escenari de terres ermes. Aquesta mena de converses els dugué, inevitablement, a un complicat garbuix emocional que es va desenredar abruptament, un vespre, durant una disputa tremenda en un graner. L’endemà al matí, el preceptor s’acomiadà, bo i deixant al seu deixeble una carta de deu pàgines. En Peter considerà la possibilitat del suïcidi. Més tard va saber, indirectament, que el preceptor s’havia deixat el bigoti i havia partit cap a Austràlia. De manera que li van posar un altre preceptor, i en Peter finalment va anar a Oxford.

Com que detestava els negocis del seu pare i la ciència del seu germà, convertí la música i la literatura en un culte religiós. Durant el primer any, Oxford li agradà d’allò més. Assistia a reunions a l’hora del te i es va aventurar a fer-la petar. Amb plaer i sorpresa advertí que la gent semblava escoltar el que deia. Sols després d’haver enraonat unes quantes vegades s’adonà que les seves paraules eren acollides amb un aire de lleu torbació.

—D’una manera o altra —digué en Peter—, jo sempre tocava la nota falsa.

Mentrestant, a la llar, al casalot de Mayfair, amb les seves quatre cambres de bany i el garatge amb cabuda per a tres automòbils, a la casa on sempre hi havia excés de menjar, la família Wilkinson s’anava desintegrant lentament, com una cosa que s’ha podrit. El senyor Wilkinson, amb la seva afecció renal, el seu whisky i la seva habilitat per «manejar els homes», estava furiós, desorientat i resultava una mica patètic. Botzinava i grunyia als seus fills cada vegada que passaven pel seu costat, com un gos vell i esquerp. A taula ningú no enraonava. Tothom evitava la mirada dels altres, i després cuitaven a pujar al pis de dalt per escriure cartes, prenyades d’odi i de sarcasmes, als seus amics íntims. En Peter era l’únic que no tenia cap amic al qual escriure. Es tancava al seu insuls i opulent dormitori i no parava de llegir.

I aleshores, a Oxford, passava el mateix. En Peter ja no anava mai a prendre el te. Estudiava tot el dia i, justament abans dels exàmens, va sofrir una depressió nerviosa. El metge li aconsellà que canviés completament d’ambient, que s’interessés en altres coses. El pare d’en Peter el va deixar jugar a fer de pagès durant sis mesos a Devonshire, i després començà a parlar-li del negoci. El senyor Wilkinson havia estat incapaç de persuadir els seus altres fills perquè s’interessessin, encara que fos per cortesia, en la font dels ingressos familiars. Tots, en llurs diferents universos, eren inaccessibles. Una de les filles estava a punt de casar-se amb un noble; l’altra anava sovint a caçar en companyia del príncep de Gal·les. El seu fill gran llegia publicacions de la Royal Geographical Society. Únicament en Peter no tenia cap justificació per a la seva existència. Els seus germans es captenien egoistament, però sabien allò que volien. També en Peter actuava com un egoista, però ell ignorava quin camí havia de seguir.

Tanmateix, en aquell moment crític, l’oncle d’en Peter, germà de la seva mare, es va morir. Aquest oncle vivia al Canadà. Havia vist en Peter una sola vegada, quan era petit, i li havia agafat estimació; així doncs, li va llegar tota la seva fortuna que, si bé no era gran cosa, li permetia de viure confortablement.

En Peter se’n va anar a París i va començar a estudiar música. El seu mestre li digué que mai no seria més que un bon afeccionat de segona categoria, però això va servir perquè ell continués estudiant amb més braó. Ho feia merament per no pensar, i va sofrir una altra depressió, menys greu que no pas la primera. Aquesta vegada estava convençut que no trigaria a tornar-se boig. Va fer un viatge a Londres i trobà només el seu pare a casa. El primer vespre es van embrancar en una furiosa disputa; a partir d’aleshores, a penes intercanviaren una paraula. Al cap d’una setmana de silenci i d’àpats pantagruèlics, en Peter va sofrir un lleu atac de mania homicida. Durant tot l’esmorzar, no aconseguia apartar la vista d’un gra que el seu pare tenia al coll. Va començar d’acariciar el ganivet del pa. De sobte va notar que se li crispava el costat esquerre de la cara. Se li contreia espasmòdicament, de tal manera que es va haver de tapar la galta amb la mà. Estava segur que el seu pare ho havia advertit, i es refusava expressament a fer-ne cap comentari: de fet, l’estava turmentant deliberadament. Finalment, en Peter no ho va poder suportar més. Es va posar dret d’un salt i sortí rabent de l’estança i de la casa fins arribar al jardí, on es deixà caure de bocaterrosa damunt la gespa humida. Es quedà allí ajaçat, tan esverat que no gosava moure’s. Al cap d’un quart d’hora, la contracció facial va cessar.

Aquell vespre en Peter va recórrer Regent Street i va triar una puta. Tornaren plegats a la cambra de la noia i conversaren durant hores i hores. Ell li contà tota la història de la seva vida domèstica, li va donar deu lliures i la va deixar sense ni tan sols haver-la besada. L’endemà al matí, li va aparèixer una misteriosa erupció a la cuixa esquerra. El metge fou incapaç de dictaminar-ne l’origen, però li va receptar un ungüent. L’erupció va perdre virulència, però no va desaparèixer del tot fins al mes passat. Poc temps després de l’episodi de Regent Street, en Peter també va començar de tenir dificultats amb l’ull esquerre.

Feia ja un cert temps, havia considerat la idea de consultar un psicoanalista. Es decidí finalment per un freudià ortodox, de veu somnolent i malhumorosa, i peus molt grossos. En Peter li agafa antipatia de primer antuvi, i li ho va dir. El freudià va prendre unes notes en un full de paper, però no semblà gens ofès. En Peter s’assabentà més endavant que amb prou feines sentia interès per res que no fos l’art xinès. Hi anava tres vegades per setmana, i cada sessió li costava dues guinees.

Al cap de sis mesos, en Peter abandonà el freudià i va començar d’anar a un altre analista, una finlandesa de cabells blancs i un alegre tarannà conversador. A en Peter li resultava planer d’enraonar amb ella. Li va contar, tan bé com va saber, tot el que havia fet, dit, pensat o somniat. A vegades, en moments de desesma, li explicà històries absolutament falses o anècdotes extretes d’un historial clínic. A la fi acabava confessant les mentides i analitzaven els motius que l’impulsaven a dir-les, i convenien que el fet era molt interessant. Certes nits memorables, en Peter tenia un somni que els proporcionava tema de conversa per a unes quantes setmanes. L’anàlisi durà gairebé dos anys i mai no fou completada.

Aquest any en Peter n’estava fins al capdamunt, de la senyora finlandesa. Va sentir a parlar d’un bon professional de Berlín. Bé, per què no? En tot cas, sempre fóra un canvi. I així mateix representava un estalvi. L’home de Berlín sols cobrava quinze marcs per sessió.

—I encara hi vas? —li vaig preguntar.

—No… —En Peter somrigué—. No ho puc costejar, saps?

El mes passat, un parell de dies després de la seva arribada, en Peter se’n va anar a Wannsee, per banyar-se al mar. L’aigua encara estava glaçada i no hi havia gaire gent a la platja. Es va fixar en un noi que estava sol i feia tombarelles a la sorra. Més tard el xicot se li apropà i li va demanar foc. Establiren conversa. Era l’Otto Nowak.

—L’Otto es va quedar horroritzat quan li vaig parlar de l’analista. «Què?», va fer, «i li pagues quinze marcs diaris tan sols per deixar-te parlar amb ell! Si em dónes deu marcs et parlaré sense parar tot el dia, i tota la nit també!».

En Peter va començar a ser sacsejat per les riallades, mentre la cara se li tenyia de color escarlata i es retorçava les mans.

Per curiós que sembli, l’Otto no feia una proposició completament absurda quan s’oferí per ocupar el lloc del psicoanalista. Com moltes persones animalitzades, l’Otto posseeix notables poders instintius per guarir, quan es decideix a usar-los. En aquestes ocasions, el tractament que imposa a en Peter és infal·liblement correcte. En Peter, per exemple, s’està assegut a taula, amb l’esquena encorbada i un rictus a la boca, dominat per temors infantils: la imatge perfecta de la seva recargolada i costosa educació. Llavors entra l’Otto, amb el somriure als llavis i els clotets a les galtes, fa caure una cadira, clava una patacada a l’esquena d’en Peter, es frega les mans i exclama nèciament:

—Ja, ja…, so ist die Sache!

I en Peter es transforma a l’instant. Es relaxa, comença de captenir-se d’una manera natural; la tensió de la boca desapareix, els seus ulls perden l’expressió d’animal encalçat. Mentre dura l’encantament, és com una persona normal.

En Peter em conta que, abans de conèixer l’Otto, l’aterria tant la possibilitat d’infectar-se, que era capaç de rentar-se les mans amb àcid fènic després de tocar un gat. Actualment, sovint beu en el mateix got que l’Otto, utilitza la seva esponja i no li faria res compartir el mateix plat.

A la Kurhaus i al cafè del llac ja havia començat el ball. Vam veure els anuncis del primer ball fa un parell de dies, mentre fèiem la nostra passejada vespertina pujant pel carrer gran del poble. Vaig notar que l’Otto contemplava el cartell amb melangia, i que en Peter s’hi havia fixat. Cap dels dos, però, no va fer cap comentari.

Ahir va fer un dia fred i humit. L’Otto suggerí que podíem llogar una barca i sortir a pescar al llac: a en Peter li va agradar la idea, i ens posàrem d’acord de seguida. Però quan ja feia tres quarts d’hora que entomàvem el ruixim esperant que piquessin, en Peter va començar a posar-se irritable. De retorn a la riba, l’Otto no va parar d’esquitxar amb els rems: de primer perquè no sabia remar correctament, i després merament per molestar en Peter. Aquest es va enrabiar d’allò més i va insultar l’Otto, el qual féu mala cara.

Després de sopar, l’Otto anuncià que se n’anava a ballar a la Kurhaus. En Peter rebé la notícia sense dir ni un mot, en ominós silenci, mentre se li corbaven cap avall les comissures dels llavis; i l’Otto, ja fos perquè era verament inconscient de la desaprovació del seu amic o perquè no en feia cas, considerà que la qüestió estava resolta.

Quan se’n va haver anat, en Peter i jo ens vam instal·lar a dalt, a la meva freda habitació, escoltant el repic de la pluja contra la finestra.

—Ja m’ho pensava, que no duraria —digué en Peter, tristament—. Això és el començament. Ja ho veuràs.

—Ximpleries, Peter. El començament de què? És ben natural que l’Otto vulgui anar a ballar de tant en tant. No has de ser tan possessiu.

—Oh! Ja ho sé, ja ho sé! Com de costum, em captinc d’una manera absolutament irracional. Tanmateix, això és el començament…

Per a sorpresa mera, els fets em van donar la raó. L’Otto tornà de la Kurhaus abans de les deu. Estava decebut. Al ball hi havia molt poca gent, i l’orquestra era molt dolenta.

—No hi tornaré més —afegí amb un somriure esllanguit—. D’ara endavant, em quedaré cada vespre amb tu i amb en Christoph. És molt més divertit quan estem tots tres plegats, coi?

Ahir al matí, quan ens estàvem ajaçats a la nostra fortalesa de la platja, un homenet ros, d’ulls blaus de fura i un petit bigoti, se’ns apropà i ens va proposar que juguéssim amb ell. L’Otto, sempre tan entusiàstic respecte als desconeguts, acceptà immediatament, de manera que en Peter i jo no tinguérem més remei que ser descortesos o imitar el seu exemple.

Després d’haver-se presentat com a cirurgià d’un hospital de Berlín, l’homenet agafà de seguida el comandament i ens va signar els llocs que havíem d’ocupar. Es mostrà molt ferm sobre aquest punt: m’ordenava que reculés cada vegada que jo intentava d’acostar-me una mica més a la ratlla, per tal de no haver de tirar de tan llarga distància. Després s’esdevingué que en Peter, aparentment, no tirava prou bé la pilota: el metge petitó va fer parar el joc per tal de demostrar-ho. Al principi, en Peter ho trobava divertit, tot allò, però després va començar a empipar-se. Retornava la pilota amb considerable rudesa, però el metge no s’immutava.

—Està massa tens —digué l’homenet, somrient—. Això és un error. Intenti-ho una altra vegada, i jo mantindré la mà sobre l’omòplat per veure si es relaxa com cal… No! De nou ho ha fet malament!

Semblava encantat, com si el fracàs d’en Peter fos un triomf especial dels seus propis mètodes didàctics. La seva mirada topà la de l’Otto. Aquest li somrigué amb expressió de complicitat.

L’encontre amb el cirurgià va posar en Peter de mal humor per a la resta del dia. Amb ànim de fer-li la guitza, l’Otto va fer veure que el metge li agradava d’allò més.

—És la mena d’individu que m’agradaria tenir d’amic —digué amb un somriure maliciós—. Un autèntic esportista! Hauries de fer esport, Peter! Tindries un físic com el d’ell!

Si en Peter hagués estat de filis, possiblement aquest comentari li hauria provocat un somriure. Però arran del seu estat d’ànim, es va posar com una fera:

—Ja te’n pots anar amb el teu metge ara mateix, si tant t’agrada!

L’Otto féu una rialleta, bromejant.

—No m’ho ha demanat…, encara!

Ahir, al vespre, l’Otto se’n va anar a ballar a la Kurhaus i no en va tornar fins molt tard.

Ara hi ha nombrosos estiuejants al poble. La platja dels banys, vora l’escullera, amb el seu desplegament de banderes, comença de semblar un campament medieval. Cada família té la seva enorme cadira de platja de vímet amb capota, i a cada cadira hi oneja una bandereta. Hi ha les corresponents a les ciutats alemanyes —Hamburg, Hannover, Dresden, Rostock i Berlín— i també els colors nacionals, republicans i nazis. Un baix parapet de sorra circumda cada cadira; els ocupants hi han posat inscripcions amb pinyes d’avet: Waldesruh. Familie Walter. Stahlhelm. Heil Hitler! L’esvàstica nazi decora així mateix moltes de les fortaleses de sorra. L’altre dia al matí vaig veure un nen d’uns cinc anys, nu de pèl a pèl, que desfilava tot sol amb una bandera de la creu gammada a l’espatlla i cantava el «Deutschland über alles».

El metge petitó s’hi troba com el peix a l’aigua, en aquest ambient. Gairebé cada matí arriba, en visita missional, al nostre lloc.

—Haurien de venir a l’altra platja —ens diu—. Allí és molt mes divertit. Els presentaré unes noies molt atractives. La joventut aquí és estupenda! Jo, com a metge, sé apreciar el jovent. L’altre dia vaig ser a Hiddensee. No hi havia més que jueus! Dóna gust de tornar aquí i veure autèntics tipus nòrdics!

—Anem a l’altra platja —ens acuità l’Otto—. Aquesta és molt avorrida. No hi ha gairebé ningú.

—Vés-hi tu, si vols —replicà en Peter amb irat sarcasme—. Temo que m’hi sentiria incòmode. Una de les meves àvies tenia sang espanyola.

El medicastre, però, no ens deixa tranquils. La nostra oposició i la nostra antipatia, més o menys obertament expressada, semblen fascinar-lo realment. L’Otto sempre ens està traint. Un dia, quan el metge estava parlant entusiàsticament de Hitler, l’Otto digué:

—No cal que li parli així, a en Christoph, Herr Doktor. Ell és comunista!

Això va semblar que li agradava enormement, al metge. Els seus ulls blaus de fura guspirejaren, triomfants. Posà afectuosament una mà damunt la meva espatlla.

—Però vostè no pot ser comunista! No ho pot ser!

—Per què no? —vaig preguntar fredament, apartant-me’n.

Detestava que em toqués.

—Perquè això del comunisme no existeix. No és més que una al·lucinació. Una malaltia mental. La gent sols s’ho imagina, que és comunista. En realitat no ho són.

—Aleshores, què són?

Ell, però, no m’escoltava. Em va fitar amb el seu somriure triomfant de fura.

—Fa cinc anys jo pensava com vostè. Però el meu treball a la clínica m’ha persuadit que el comunisme és una simple al·lucinació. El que la gent necessita és disciplina, domini de si mateix. Li ho puc assegurar com a metge que sóc. Ho sé per experiència pròpia.

Aquell matí érem tots a la meva cambra, a punt per anar cap a la platja. L’atmosfera estava carregada d’electricitat, car en Peter i l’Otto continuaven lliurant una obscura baralla que havien iniciat abans d’esmorzar, al seu dormitori. Jo fullejava un llibre i no els prestava gaire atenció. De sobte, en Peter bufetejà amb força l’Otto a totes dues galtes. S’abraonaren immediatament i començaren a lluitar aferrissadament, tentinejant per la cambra i tirant les cadires a terra. Jo m’ho mirava, procurant d’apartar-me del mig tant com podia. La cosa resultava divertida i, alhora, desagradable, car la fúria posava al seu rostre una expressió estranya i hòrrida. Ben aviat l’Otto va tombar en Peter i començà a retorçar-li el braç.

—Ja en tens prou? —li deia.

Somreia, burleta: en aquell moment era realment monstruós; estava totalment deformat pel rancor. Jo sabia que l’Otto s’alegrava de la meva presència, perquè constituïa un motiu més d’humiliació per a en Peter. Així doncs, em vaig posar a riure, com si tot plegat fos una broma, i vaig sortir de la cambra. A través del bosc me’n vaig anar fins a Baabe i em vaig banyar a la platja de més enllà. No tenia ganes de veure’ls durant unes quantes hores.

Si l’Otto desitja humiliar en Peter, aquest, a la seva manera, també anhela d’humiliar l’Otto. Vol obligar-lo a acceptar una certa mena de submissió a la seva voluntat, i l’Otto es refusa instintivament a sotmetre’s. L’Otto és naturalment i saludablement egoista, com un animal. Si hi ha dues cadires en una cambra, ocuparà la més còmoda sense vacil·lar, perquè mai no se li acut de tenir en compte el benestar d’en Peter. L’egoisme d’aquest és molt menys franc, més civilitzat, més pervers. Si un li demana una cosa d’una manera adient, en Peter farà qualsevol sacrifici, per absurd i innecessari que sigui. Però quan l’Otto pren la millor cadira com si hi tingués dret, aleshores en Peter ho interpreta immediatament com un desafiament que no gosa rebutjar. Suposo que —atès el tarannà de cadascun— la situació no té sortida. En Peter està condemnat a prosseguir lluitant per conquerir la submissió de l’Otto. Quan, per fi, deixi de fer-ho, significarà simplement que ha perdut tot l’interès pel seu amic.

El tret realment destructiu de llur relació és l’avorriment que comporta. És ben normal que moltes vegades en Peter se senti fastiguejat per l’Otto —car amb prou feines tenen un sol interès en comú—, però això, per raons sentimentals, mai no ho reconeixerà. Quan l’Otto, que no té cap motiu per simular, diu: «Això és molt avorrit!», invariablement adverteixo que en Peter hi fa mala cara i sembla dolgut. Això no obstant, l’Otto s’avorreix en realitat molt menys que el seu amic; troba que la companyia d’en Peter és autènticament divertida, i està molt content de passar la major part del dia al seu costat. Sovint, quan l’Otto fa una hora que diu bestieses sense parar, m’adono que en Peter desitja que l’altre tanqui el bec i se’n vagi. Però reconèixer-ho seria, als ulls d’en Peter, una derrota total, i en conseqüència es limita a riure i a fregar-se les mans, tot instant-me tàcitament que l’ajudi en el seu esforç per creure que l’Otto és inesgotablement encantador i divertit.

Quan retornava bosc a través, després de banyar-me, vaig veure que el metge ros d’ulls de fura venia al meu encontre. Era massa tard per girar cua. Vaig dir «Bon dia», tan cortesament i freda com vaig poder. El metge anava amb pantalons curts i un suèter, em va explicar que havia estat fent un Waldlauf.

—Però em penso que ja és hora de tornar-me’n —digué—. No li agradaria de córrer una mica amb mi?

—Temo que no puc —vaig fer, impulsivament—. Ahir em vaig torçar el turmell, sap?

M’hauria mossegat la llengua en veure la llampada triomfant dels seus ulls.

—Ah! S’ha desllorigat el peu? Permeti’m que hi faci una ullada!

Sentint una gran repugnància, em vaig haver de sotmetre a les burxades dels seus dits.

—No és res, li ho ben asseguro. No hi ha cap motiu per alarmar-se.

Mentre caminàvem, va començar a fer-me preguntes sobre en Peter i l’Otto, bo i girant el cap per esguardar-me cada vegada que llançava una estocada mordaç i inquisitiva. El consumia la curiositat.

—La meva labor a la clínica m’ha ensenyat que no serveix de res tractar d’ajudar aquesta mena de nois. El seu amic és molt generós i té molt bones intencions, però comet un greu error. Aquest tipus de noi sempre torna a ser com abans. Des d’un punt de vista científic, trobo que és un cas summament interessant.

Com si estigués a punt de dir alguna cosa especialment transcendent, el metge es quedà de sobte immòbil al mig del camí, féu una pausa per atreure la meva atenció i va anunciar riallerament:

—Té el cap d’un criminal!

—I vostè creu que les persones que tenen els trets d’un criminal se les hauria de deixar fer fins que es converteixen en criminals?

—És clar que no. Jo crec en la disciplina. Penso que caldria recloure aquests nois en camps de treball.

—I què en faria, un cop els tingués allí dins? Vostè diu que no és possible de modificar el seu estat; així doncs, m’imagino que els tindria allà tancats durant la resta de la seva vida.

El metge rigué amb delit, com si fos un acudit contra ell mateix, però que, això no obstant, mereixés de ser apreciat. Va posar una mà acariciadora sobre el meu braç.

—Vostè és un idealista! No es cregui que no comprenc el seu punt de vista. Però no és científic, no ho és en absolut. Vostè i el seu amic no comprenen els nois com l’Otto. Jo sí que els comprenc. De nois així, cada setmana en venen un parell a la meva clínica, i els haig d’operar d’adenoides, de mastoïditis o d’amigdalitis. De manera que, ja ho veu, els conec a fons!

—A mi em sembla que seria més exacte afirmar que coneix les seves gargamelles i les seves orelles.

Potser el meu alemany no era prou precís per traduir el sentit d’aquesta darrera observació. En tot cas, el metge la passà completament per alt.

—Conec molt bé aquest tipus de nois —repetí—. Són de mala mena, degenerats. No se’n pot treure res de bo. Les seves amígdales estan quasi invariablement atrofiades.

Per bé que les petites disputes entre en Peter i l’Otto són constants, no podria pas dir que em resulta desagradable conviure amb ells. En aquests moments, estic molt capmassat en la meva nova novel·la. Sovint surto tot sol a fer un tomb per pensar-hi. En realitat, cada vegada trobo excuses amb més freqüència per deixar-los sols; la meva actitud és egoista, perquè, quan estic amb ells, més d’una vegada puc sufocar el començament d’una baralla canviant de tema o fent una broma. Sé que en Peter em guarda rancor per les meves desercions.

—Ets tot un asceta —em digué maliciosament l’altre dia—, sempre aïllant-te per a les teves meditacions!

Una vegada que m’estava en un cafè pròxim a l’escullera, escoltant la banda, van passar en Peter i l’Otto.

—Així doncs, era aquí on t’amagaves! —exclamà en Peter.

Vaig advertir que, en aquell moment, em tenia una autèntica antipatia.

Un vespre pujàvem tots tres pel carrer gran, que era ple d’estiuejants. L’Otto digué a en Peter, amb la seva rialleta més maliciosa:

—Per què sempre has de mirar en la mateixa direcció que jo?

Això era sorprenentment exacte, car, cada vegada que l’Otto tombava el cap per mirar una noia, automàticament els ulls d’en Peter seguien el seu esguard amb instintiva gelosia. Vam passar per davant l’aparador del fotògraf, on cada dia exhibeix les fotografies dels últims grups que ha retratat a la platja. L’Otto s’hi va parar per examinar amb tota l’atenció una de les noves instantànies, com si el tema tingués un atractiu especial. Vaig veure que a en Peter se li contreien els llavis. Es debatia amb ell mateix, però no va poder resistir la seva curiositat gelosa: s’aturà ell també. Es tractava de la fotografia d’un vell gras i de llarga barba, que agitava una bandera berlinesa. Veient que la seva trampa havia tingut efecte, l’Otto rigué malignament.

Invariablement, després de sopar, l’Otto se’n va a ballar a la Kurhaus o al cafè de vora el llac. Ja no es molesta a demanar permís a en Peter; ha reivindicat el dret de fer al vespre allò que li dóna la gana. En general, en Peter i jo també sortim i ens n’anem al poble. Ens estem en silenci durant molta estona inclinats sobre la barana de l’escullera, tot contemplant la bijuteria barata que dibuixen els llums de la Kurhaus sobre les negres aigües, cadascun sumit en els seus propis pensaments. De vegades entrem al cafè bavarès, i en Peter s’embriaga progressivament: la seva severa i puritana boca es contreu lleugerament de fàstic quan es posa la copa als llavis. Jo no dic res. Hi ha massa coses a dir. Sé que en Peter voldria que jo fes algun comentari provocatiu sobre l’Otto, car això li permetria l’exquisit alleujament de perdre els estreps. No ho faig, i anem bevent, mentre mantenim una conversa sense solta ni volta sobre llibres, concerts i obres de teatre. Més tard, quan tornem cap a casa, en Peter va apressant gradualment el pas fins que, en entrar a la pensió, em deixa enrere i puja corrent a la seva habitació. Moltes vegades no tornem fins a dos o tres quarts d’una, però és molt rar que l’Otto ja hi sigui.

Baixant cap a l’estació de tren, hi ha una residència de vacances per als nens dels barris baixos d’Hamburg. L’Otto ha fet coneixença amb una de les mestres de la residència i van a ballar plegats gairebé cada vespre. A vegades la noia passa desfilant amb la seva tropa de criatures per davant de casa. Els menuts alcen la vista cap a les finestres i, si per casualitat l’Otto hi està guaitant, es rabegen fent bromes precoces. Claven cops de colze i estirades al braç de la seva jove mestressa per obligar-la a mirar també cap amunt.

En aquestes ocasions, la noia somriu tímidament i llambrega l’Otto de reüll, mentre en Peter, vigilant des de darrere les cortines, remuga amb les dents serrades: «Gossa…, gossa…, gossa…». Aquesta mania el contraria més que no pas l’amistat en si mateixa. Quan anem a passejar pel bosc, sempre topem els nens. Mentre desfilen canten cançons patriòtiques amb veus estridents com les dels ocells. Els sentim acostar-se des de lluny i hem d’emprendre ràpidament la direcció oposada. En Peter sol dir que és com allò del Capità Garfi i el Cocodril.

En Peter ha armat un escàndol i l’Otto ha demanat a la seva amiga que no torni a passar amb la seva tropa per davant de casa. Però ara han començat de banyar-se a la nostra platja, no pas gaire lluny del nostre lloc. La primera vegada que va passar això, l’Otto no deixava de clavar llambregades devers on eren ells. En Peter se n’adonà, no cal dir-ho, i restà sumit en un llangorós silenci.

—Què tens avui, Peter? —féu l’Otto—. Per què estàs tan antipàtic amb mi?

—Antipàtic amb tu? —digué en Peter, rient desfermadament.

—Ah, molt bé, doncs! —l’Otto s’aixecà d’un bot—. Ja veig que no em vols aquí.

I, saltant per la muralla de la nostra fortalesa, arrencà a córrer per la platja en direcció a la mestra i els seus alumnes; es movia amb molta gràcia, tractant d’exhibir el físic tant com podia.

Ahir al vespre hi va haver un ball de gala a la Kurhaus. En un rampell d’insòlita generositat, l’Otto va prometre a en Peter que no tornaria més tard de dos quarts d’una, de manera que en Peter es va asseure amb un llibre, disposat a esperar-lo. Jo no estava cansat i volia acabar un capítol; així doncs, li vaig proposar que l’esperés a la meva cambra.

Jo escrivia. En Peter llegia. Les hores transcorrien lentament. Tot d’una vaig consultar el rellotge i vaig veure que era un quart de tres. En Peter s’havia endormiscat a la seva butaca. Quan em demanava si l’havia de despertar o no, vaig sentir que l’Otto pujava l’escala. Els seus passos semblaven de borratxo. No havent trobat ningú a la seva cambra, va obrir violentament la porta de la meva. En Peter s’incorporà, sobresaltat.

L’Otto s’estintolà contra el muntant de la porta, somrient sorneguerament. Va fer un gest de salutació mig embriac.

—Has estat llegint fins ara? —preguntà a en Peter.

—Sí —va contestar l’altre, amb un gran domini de si mateix.

—Per què? —inquirí l’Otto, amb un somriure d’imbècil.

—Perquè no podia dormir.

—I per què no podies dormir?

—Prou que ho saps —respongué en Peter entre dents.

L’Otto va badallar de la manera més ofensiva possible.

—No ho sé ni m’importa… No facis tants escarafalls.

En Peter es va posar dret d’un salt.

—Redéu, ets un porc! —bramà, alhora que clavava una bufetada a la cara de l’Otto.

L’Otto no va tractar de defensar-se. Adreçà a en Peter una mirada extraordinàriament venjativa amb els seus ullets brillants.

—Bé! —digué, amb veu espessa—. Demà me’n torno a Berlín.

Va girar tentinejant sobre els talons.

—Otto, vine aquí —ordenà en Peter. Vaig veure que estava a punt de posar-se a plorar. Va seguir l’Otto fins al replà—. Vine aquí —repetí en un to aspre de comandament.

—Deixa’m tranquil —replicà l’Otto—. N’estic fart, de tu. Ara vull dormir. Demà me’n torno a Berlín.

Aquest matí, però, s’ha restablert la pau…, a un cert preu. El penediment de l’Otto ha pres la forma d’un sentimental esclat d’amor familiar.

—Jo m’estic aquí passant-m’ho bé i sense pensar mai en ells… La meva pobra mare ha de treballar com un gos i està tan malalta dels pulmons… Enviem-li algun diner, eh, Peter? Li enviarem cinquanta marcs…

La generositat envers els altres li va recordar les seves pròpies necessitats. A més a més dels diners per a Frau Nowak, havia demanat a en Peter que li encarregués un vestit nou, que li costaria cent vuitanta marcs, com també un parell de sabates, una bata i un barret.

A canvi d’aquesta despesa, l’Otto s’ha compromès a rompre les seves relacions amb la mestra. (Ara ens assabentem que, de totes maneres, abandona l’illa demà mateix). Ella es va presentar després de sopar i va començar de passejar-se amunt i avall davant la casa.

—Ja es cansarà d’esperar —digué l’Otto—. No penso pas baixar a veure-la.

Tot de cop, la noia, que la impaciència tornava agosarada, va començar a xiular. Això va provocar en l’Otto un deliri de joia. Obrí la finestra de bat i bat i es va posar a dansar, tot agitant els braços i fent horribles ganyotes a la mestra que, al seu torn, s’havia quedat bocabadada davant d’aquella extraordinària exhibició.

—Fot el camp d’aquí! —bramà l’Otto—. Fora!

La noia es tombà i s’allunyava lentament, oferint una imatge més aviat patètica, fonent-se en la foscor circumdant.

—Em sembla que hauries hagut d’acomiadar-te d’ella —remarcà en Peter, que es podia donar el luxe de ser magnànim, ara que veia el seu enemic vençut.

L’Otto, però, no li va fer cas.

—Ben mirat, què pretenen, aquest cony de noies? Cada nit venien a emprenyar-me perquè les tragués a ballar… I tu ja saps com sóc, Peter… De seguida em deixo convèncer… És clar que era horrible deixar-te sol, però, què hi podia fer? Elles en tenien la culpa, realment…

Ara la nostra vida ha entrat en una nova fase. La resolució de l’Otto fou efímera. En Peter i jo estem tots dos sols gairebé tot el dia. La mestra se n’ha anat, i amb ella ha desaparegut l’únic al·licient que tenia l’Otto per venir a banyar-se amb nosaltres. Ara se’n va, cada matí, a la platja de banys pròxima a l’escullera, per tal de flirtejar i jugar a pilota amb les seves companyes de ball del vespre. També ha desaparegut el metge petitó, i en Peter i jo hem recobrat la llibertat de banyar-nos i estirar-nos al sol tan poc esportivament com ens dóna la gana.

Havent sopat, s’inicia el ritual dels preparatius de l’Otto per anar a ballar. Des del meu dormitori sento els passos lleugers i elàstics d’en Peter al replà: se sent alleujat perquè ara arriba l’únic moment del dia en què se sap eximit d’interessar-se en les activitats de l’Otto. Quan tusta la porta, jo tanco el llibre de seguida. Ja he anat al poble a comprar un quart de quilo de bombons de menta. En Peter s’acomiada de l’Otto, amb la vana i crònica esperança que potser aquesta nit serà, al cap i a la fi, puntual.

—Fins a dos quarts d’una, doncs…

—Fins a la una —regateja l’Otto.

—D’acord —concedeix en Peter—. Fins a la una. Però no arribis tard.

—No, Peter. No arribaré tard.

Quan obrim la porta del jardí i travessem la carretera en direcció al bosc, l’Otto ens fa adéu amb la mà des del balcó. Haig de tenir cura d’amagar els bombons de menta sota l’americana per evitar que els vegi. Tot rient amb sentiment de culpa i mastegant els bombons, enfilem la sendera del bosc que mena a Baabe. Aquests dies sempre hi anem a passar la vetllada. Ens agrada més que no pas el nostre propi poble. El seu únic carrer sorrenc, amb casetes de teulada baixa entre els pins, té un aire colonial, romàntic; és com un poblat ruïnós i perdut en algun indret al fons del bosc, on la gent acut per cercar una mina d’or inexistent i s’hi queden, empantanegats, durant la resta de la seva vida.

Mengem maduixes amb nata al petit restaurant i xerrem amb el jove cambrer. L’home detesta Alemanya i anhela visitar Nord-Amèrica. «Hier ist nichts los». Durant la temporada d’estiu, no té ni un minut lliure, i a l’hivern no guanya res. La majoria dels xicots del poble són nazis. Dos d’ells vénen a vegades al restaurant i entaulen amb nosaltres una afable discussió sobre política. Ens parlen dels seus exercicis al camp i de l’entrenament militar.

—Us esteu preparant per a la guerra —diu en Peter, indignat.

En aquestes ocasions, per bé que la política no l’interessa gens ni mica, s’acalora d’allò més.

—Disculpi —el contradiu un dels xicots— això no és cert. El Führer no vol la guerra. El nostre programa advoca per una pau honorable. Tanmateix —afegeix, melangiós, mentre se li il·lumina el rostre—, la guerra pot ser formidable, cregui’m! Pensi en els antics grecs!

—Els antics grecs —vaig replicar— no usaven gasos verinosos.

Els xicots rebutgen desdenyosos la meva objecció. Un d’ells respon amb arrogància:

—Aquesta és una qüestió purament tècnica.

A dos quarts d’onze, com la majoria dels habitants del poble, baixem a l’estació per presenciar l’arribada de l’últim tren. En general ve buit. Arriba amb estrèpit a través dels boscos obscurs, fent dringar l’estrident campana. Finalment es fa prou tard per tornar cap a casa; aquesta vegada, enfilem la carretera. Dellà les prades, s’albira l’entrada il·luminada del cafè de vora el llac, on l’Otto va a ballar.

—Els llums de l’Infern resplendeixen vivament aquest vespre —remarca en Peter, encantat.

La gelosia d’en Peter s’ha transformat en insomni. Ha començat a prendre somnífers, però reconeix que rares vegades li fan efecte. Simplement li provoquen un estat de somnolència l’endemà al matí, després d’esmorzar. Sovint dorm una o dues hores a la platja.

Aquell matí feia un temps rúfol i fred, i la mar tenia un color gris d’ostra. En Peter i jo vam llogar una barca, vam remar fins més enllà de l’escullera i després vam navegar a la deriva, tot allunyant-nos de la costa. En Peter encengué un cigarret. Va dir, bruscament:

—Em demano quant de temps continuarem així…

—Fins que tu vulguis, suposo.

—Sí… Sembla que ens trobem en una situació bastant estacionària, oi? Suposo que no existeix cap motiu especial perquè deixem de captenir-nos com fins ara… —Féu una pausa i afegí—: A no ser, és clar, que deixi de donar-li diners.

—Què et sembla que passaria aleshores?

En Peter deixà lliscar mandrosament els dits dins l’aigua.

—Em deixaria.

La barca s’esllavissà menada pel corrent durant uns minuts. Li vaig preguntar:

—Et sembla que no t’estima, gens?

—Al principi sí, potser… Ara no. Entre nosaltres no hi ha res més que els meus diners.

—Tu encara l’estimes?

—No… No ho sé. Potser… De vegades encara l’odio… Si això és senyal d’estimació…

—Podria ser-ho.

Hi hagué una llarga pausa. En Peter s’eixugà els dits amb el mocador. Se li contreia la boca nerviosament.

—Bé —digué, finalment—, què m’aconselles que faci?

—Què vols fer tu realment?

Nou tic a la boca d’en Peter.

—Suposo que vull deixar-lo.

—Aleshores val més que ho facis.

—De seguida?

—Com més aviat, millor. Fes-li un bon present i envia’l de retorn a Berlín aquesta tarda mateix.

Ell sacsejà el cap; somrigué tristament.

—No puc.

Hi hagué una altra llarga pausa. Després en Peter digué:

—Ho lamento, Christopher… Sé que tens tota la raó. Si jo fos al teu lloc, diria això mateix… Però no puc. Les coses han de fer el seu curs…, fins que passi alguna cosa. De totes maneres, ja no poden durar gaire… Oh, ja sé que sóc molt dèbil…

—No cal que et disculpis. —Vaig somriure, per ocultar la meva lleugera irritació—. No sóc pas un dels teus analistes!

Vaig empunyar els rems i vaig començar de vogar cap a la riba. En arribar a l’escullera, en Peter digué:

—Em fa una rara sensació en pensar-hi ara: quan vaig conèixer l’Otto vaig suposar que viuríem plegats tota la vida.

—Valga’m Déu!

La visió de tota una vida amb l’Otto s’obrí al meu davant, com un infern còmic. Vaig esclafir la rialla. En Peter rigué, també, enfonsant les mans closes entre els genolls. La seva cara passà del rosat al vermell, del vermell al púrpura. Se li van inflar les venes. Quan vam baixar de la barca encara rèiem.

L’hostaler ens esperava al jardí.

—Quina llàstima! —exclamà—. Arriben massa tard!

Va assenyalar els prats en direcció al llac. Vam albirar el fum que muntava de la filera de pollancres, a mesura que el petit tren sortia de l’estació.

—El seu amic se n’ha hagut d’anar a Berlín, tot de sobte, arran d’un assumpte urgent. Jo esperava que els cavallers arribarien a temps per acomiadar-lo. Quina llàstima!

Aquesta vegada, en Peter i jo vam pujar l’escala corrent. La cambra d’en Peter era un desori: tots els calaixos i els armaris eren oberts. Apuntalada al bell mig de la taula hi havia una nota gargotejada amb la lletra petita de l’Otto:

(Vaig advertir que havia escrit la nota en una solapa arrencada d’un dels llibres de psicologia d’en Peter: Més enllà del principi del plaer).

—Bé…!

A en Peter se li va començar a contraure la boca. Jo l’observava nerviosament, esperant un esclat violent, però semblava força tranquil. Al cap d’un moment s’apropà a l’armari i va començar de regirar els calaixos.

—No s’ha emportat moltes coses —anuncià, en acabar l’escorcoll—. Tan sols un parell de corbates, tres camises, i sort que les meves sabates no li van bé!, i, a veure…, un dos-cents marcs. —Esclafi una rialla més aviat histèrica—. Molt moderat, en conjunt!

—Tu creus que ha decidit d’anar-se’n de cop i volta? —li vaig preguntar, per dir alguna cosa.

—Probablement. Això seria molt propi d’ell… Ara que hi penso, li vaig comentar que aniríem a fer un tomb amb barca aquest matí…, i ell em va preguntar si seríem fora molt de temps…

—Jo ho entenc…

Em vaig asseure al llit d’en Peter, pensant —per estrany que sembli— que per fi l’Otto havia fet una cosa que mereixia un cert respecte.

La histèrica animació d’en Peter va durar la resta del matí; a l’hora de dinar es va posar taciturn i no va dir ni una sola paraula.

—Me n’haig d’anar a fer les maletes —em va dir quan acabàvem de dinar.

—Tu també te’n vas?

—Naturalment.

—A Berlín?

En Peter somrigué.

—No, Christopher. No t’alarmis! A Anglaterra…

—Oh…!

—Hi ha un tren que surt cap a Hamburg aquesta nit, ben tard. Possiblement l’agafaré… Tinc la impressió que haig de viatjar sense parar fins a oblidar-me d’aquest cony de país…

No hi havia res a dir. El vaig ajudar a fer les maletes en silenci. Quan ell guardà en una bossa el mirall d’afaitar, li vaig preguntar:

—Te’n recordes, de com l’Otto el va trencar posant-s’hi de cap a sobre?

—Sí, me’n recordo.

En haver acabat, en Peter va sortir al balcó de la seva cambra.

—Quina xiuladissa que hi haurà aquest vespre aquí baix —digué.

Vaig somriure.

—Hauré de baixar a consolar-les.

En Peter rigué.

—Sí, i tant!

El vaig acompanyar a l’estació. Afortunadament, el maquinista tenia pressa. El tren només va trigar un parell de minuts a partir.

—Què faràs quan arribis a Londres? —vaig preguntar.

Se li corbaren les comissures dels llavis; em va fer una mena de somriure invertit.

—Suposo que buscaré un altre psicoanalista.

—Bé, a veure si aconsegueixes que et faci més bon preu!

—Ho procuraré.

Quan el tren arrencà, va saludar amb la mà.

—Bé, adéu, Christopher. Gràcies per tota la teva ajuda moral!

En cap moment no va suggerir que li escrivís ni que el visités a casa seva. M’imagino que vol oblidar aquest lloc i totes les persones que s’hi relacionen. No puc pas fer-li’n retret.

No ha estat fins aquest vespre, mentre fullejava el llibre que havia estat llegint, que he trobat l’altra nota de l’Otto, ficada entre els fulls.

No sé per què, però vaig pensar que no em seria gens fàcil de desempallegar-me totalment d’ell.

Per fi me’n vaig cap a Berlín demà o demà passat. En principi pensava quedar-me fins a finals d’agost i potser acabar la novel·la, però de sobte aquest indret sembla d’allò més solitari. Trobo a faltar en Peter i l’Otto, i les seves baralles diàries, molt més que no m’hauria pensat. I ara ni tan sols les companyes de ball de l’Otto s’aturen sota la meva finestra, romancejant tristament sota la llum del crepuscle.