Hi havia una vegada una

enorme biblioteca molt, però que

molt antiga. Era, probablement,

l’edifici més antic de la ciutat. Les

seues parets eren de rajola roja; la

seua teulada, de pissarra, i dues

columnes blanques sostenien un bell

cartell sobre les portes de roure que

deia en lletres daurades:

“Biblioteca Pública de Vilaestrela

El lloc on viuràs mil aventures”

Però ja quasi ningú les vivia. La

major part del temps, la senyoreta

Clarabel estava sola amb els seus

benvolguts llibres, que cuidava com

si foren els seus fills. O, almenys, això

pensava ella, perquè la veritat era

que, en el fons de la biblioteca, en la

secció de “Llibres d’acció i aventura”,

vivia un ratolí anomenat Jeremies.

Jeremies era tot de color

marró, amb llarguíssims bigots i uns

ullets negres i desperts. I era el ratolí

més feliç del món. Li encantava viure

entre els seus llibres, que amava tant

com la senyoreta Clarabel. I és que

Jeremies sabia llegir. Va aprendre a

fer-ho quan era molt xicotet. Sovint

s’escapava de la colònia —que vivia

oculta davall la teulada de la

biblioteca— i es passejava entre els

llibres dels estants, amb molta cura

per a no tirar-ne cap. Li agradava

olorar-los, mirar-ne les il·lustracions

i, sobretot, escoltar els contes que la

bibliotecària comptava als xiquets els

divendres a la vesprada. Quan sentia

l’enrenou dels xicotets, Jeremies

eixia del seu refugi, s’amagava entre

les motxilles escolars i gaudia amb

cada una de les històries que ella

narrava amb entusiasme, imaginant-

se a si mateix com el protagonista

d’aquelles aventures. I a la nit, quan

tots se n’anaven i la senyoreta Clarabel

apagava els llums, buscava el

conte en la seua estanteria i es fixava

molt en les lletres, esforçant-se per

recordar cada paraula de la narració.

I així, a poc a poc, va aprendre a llegir.

Li agradaven tots els llibres,

però especialment aquells que

contaven aventures de cavallers

errants, superbs castells, reis solemnes

i belles princeses. I en cada una

d’eixes princeses, ell veia a Melinda.

Melinda havia nascut a la

colònia, com ell, però era diferent

dels altres. Ella era una preciosa ratolineta

blanca d’ulls ametlats, que feia

sospirar a Jeremies des de feia anys. I

és que Jeremies l’amava en secret,

però mai no s’havia atrevit a dir-li-ho.

Sovint s’amagava per a veure-la

passar, amb el seu brillant pèl blanc,

la seua bella cua de color rosat i un

xicotet mocador blau turquesa que

sempre portava nugat al coll.

Després se n’anava al seu dormitori

—ocult davall l’estant on es trobaven

els llibres del rei Artur— i es quedava

adormit pronunciant el seu nom.

—Oh, Melinda! —deia sospirant.

I totes les nits somiava amb

mons de fantasia on ell era un gallard

cavaller que salvava la seua princesa

de mil perills:

—Detín-te, malvat dragó! —deia

en somnis—. Allunya’t de la princesa

Melinda o et donaré allò que et

meréixes!

Un matí va ocórrer quelcom

inesperat. Les portes de la biblioteca

es van obrir de bat a bat per a deixar

pas a dos homes vestits amb tratge i

corbata que pareixien tindre molta

pressa i que, malgrat el cartell

d’advertència que hi havia en

l’entrada, parlaven a crits.

—Venim de l’Ajuntament amb

orde de tancar aquest establiment.

Ací no entra mai ningú —van argumentar—.

Es vendran tots els llibres i

ací es construirà un centre comercial.

Té vosté quinze dies per a buidar la

biblioteca. Bon dia.

I la pobra senyoreta Clarabel

per poc es desmaia del disgust. I

també Jeremies. No podia creure-ho…

Enderrocarien la seua volguda

biblioteca i es desfarien de tots els

llibres com si foren quincalles! I a

més… la colònia! Tots es quedarien

sense llar… Melinda s’allunyaria d’ell

per sempre…

—No, no i no! —deia desesperat,

caminant en cercles per la secció

infantil—. He de fer alguna cosa, no

puc rendir-me!

La senyoreta Clarabel tampoc

pensava quedar-se de braços plegats

mentre destrossaven el lloc que més

amava en el món. Va agafar el

telèfon i va fer diverses telefonades.

Va parlar amb els col·legis de

Vilaestrela, amb els periodistes de la

premsa local i amb l’oficina de

l’Alcalde. Aquest va prometre parlar

amb ella personalment aquella

mateixa vesprada. I, com era un

home de paraula, així ho va fer.

—Ho lamente moltíssim, senyoreta

Clarabel —li va dir sincerament

afligit—. La biblioteca a penes s’uti-

litza i produïx moltes despeses. Un

centre comercial seria bo per a la

ciutat i donaria treball a molta gent.

—Però, senyor Alcalde, tota

ciutat necessita una biblioteca —va

dir la senyoreta Clarabel, deses-

perada—. Aquesta és la llar de la

cultura, no pot enderrocar-la!

—Em sap molt greu, no sap

quant… Jo vaig gaudir molt ací quan

era xiquet, vaig trobar grans amics

entre eixos estants… Però ara he de

fer el millor per a la ciutat.

I se’n va anar, deixant la

senyoreta Clarabel desolada. Però

ella no es rendiria tan fàcilment. Va

passar els dies buscant suport en la

comunitat, cridant porta per porta,

però no va trobar l’ajuda que

esperava. Ningú no pensava recolzar-la.

Els xiquets preferien els

videojocs als llibres, els adults

estaven massa ocupats per a llegir i

els periodistes tenien millors notícies

que cobrir. A ningú no li importava

un vell edifici ple de llibres inútils. Al

final de l’últim dia del termini,

derrotada, la senyoreta Clarabel va

portar a la seua taula de bibliotecària

els seus llibres favorits i, abraçada a

aquests, va començar a plorar fins

que es va quedar adormida.

A Jeremies se li trencava el cor

al veure-la tan trista i al pensar que,

realment, no hi havia cap solució que

poguera salvar la seua volguda llar.

Aquella nit es va adormir apesarat i

els seus somnis van estar atapeïts de

malsons. Ja no era un cavaller valent.

El malvat dragó era molt més gran i

ell es sentia molt més xicotet,

incapaç de salvar la seua princesa,

que s’allunyava d’ell més i més. Va

despertar de bon matí, d’un bot es

va alçar del seu llit i va dir en veu ben

alta:

—No em rendiré! El rei Artur no

s’hauria rendit! Lluitaré fins al final i

salvaré el castell!

I es va posar mans a la faena.

Va buscar entre els seus tresors i va

trobar just el que necessitava: un

didal per a utilitzar-lo com a casc, un

tros de colador que li serviria de

cuirassa i una enorme agulla de cosir

llana, que seria una magnífica

espasa. Quan estava col·locant-se la

seua armadura de cavaller, va sentir

un soroll a la seua esquena. Es va

donar la volta i es va trobar cara a

cara amb Melinda.

—Jeremies, estem en perill, no

és així? —va preguntar amb la seua

dolça veu—. D’això van parlar aquells

humans? Perquè la senyora està molt

trista des de llavors… Tu entens el

que diuen, veritat?

—Eh… jo… —va titubar, engolint

saliva. Era la primera vegada que parlava

amb la seua amada Melinda—.

Sí… així és. Vull dir que sí, els entenc.

I també sé llegir en el seu llenguatge

—va afegir, orgullós.

—I què van dir?

—Que enderrocaran la biblioteca.

—Oh, però això és terrible!

—No, no et preocupes —la va

tranquil·litzar, cavallerós—. Jo ho

impediré.

—Sé que ho faràs —va afirmar

molt segura—. Eres molt llest,

Jeremies. El més llest de tots nosal-

tres. I molt valent.

Jeremies es va enrogir fins a

l’arrel del pèl i va sentir com creixia

per dins.

—Pren —va dir Melinda llevant-

se el seu mocadoret blau turquesa i

nugant-lo al braç de Jeremies—. Açò

et portarà sort.

Li va fer una besada a la galta i

es va enfilar amb gran agilitat per les

estanteries cap a les bigues del

sostre. Jeremies es va tocar la galta,

allí on ella havia depositat el seu bes

i va sospirar. Acaronant el mocador

que ella li havia lligat al braç, es va

sentir invencible. Un autèntic cavaller errant!

I així abillat, va anar cap a la

taula de la bibliotecària, que encara

dormia amb el cap recolzat en els

seus llibres. Es va enfilar per la pota

de la taula i es va plantar davant de

la seua cara.

—No temeu, senyora meua! Jo

defendré el castell i travessaré els

intrusos amb el tall de la meua

espasa! —va cridar decidit.

La senyoreta Clarabel, somnolenta,

va entreobrir els ulls i li va

somriure, segura que es tractava

d’un somni producte de les seues

preocupacions. Jeremies va baixar de

la taula d’un bot i va córrer cap a la

porta principal, just en el moment en

què s’obria per a donar pas a uns

homes malhumorats que per poc

l’esclafen. Jeremies va eixir a

l’exterior… i es va quedar petrificat.

Allí estava… l’immens dragó dels

seus malsons! Jeremies va dubtar un

moment i es va sentir insignificant al

costat d’aquella màquina amena-

çadora, però de seguida es va refer.

Es va ajustar el didal, es va subjectar

bé la cuirassa, va acaronar el

mocador de Melinda i va respirar

profundament. Tenia una missió a

complir i res no l’aturaria. Ni tan sols

eixe enorme dragó daurat…

En l’interior de l’edifici els

funcionaris, que venien acompanyats

d’un enginyer i de l’encarregat de

l’equip de demolició, es van acostar

enfurits a la taula de la bibliotecària:

—Encara no ha buidat vosté

l’edifici? —van cridar, incrèduls—.

Senyora, l’avisàrem amb temps

suficient! Per què no ha obeït una

ordenança municipal?

La senyoreta Clarabel va

pensar amb rapidesa:

—M’ha resultat impossible

trobar ajuda per a buidar la biblioteca.

Comprendran vostés que sóc

massa vella i dèbil per a carregar jo

sola amb tots aquests llibres tan pesats…

Els homes van deliberar durant

una estona, un d’ells va fer una

telefonada i, al cap d’un moment, va

anunciar:

—Està bé. Posposarem l’enderrocament.

Té vosté un dia per a

buidar la biblioteca o serà demolida,

buida o plena.

I van donar mitja volta per a

anar-se’n per on havien vingut.

Mentrestant, Jeremies havia

aconseguit enfilar-se fins a l’alt

d’aquell immens dragó de metall. Es

va plantar davant de la cabina —on un

operari esperava les instruccions dels

seus caps per a posar en marxa la

màquina de demolició—, va traure la

seua espasa i, amenaçant amb

aquesta el dragó, li va cridar:

—Ix dels dominis de la meua

senyora Clarabel i no t’atrevisques a

tornar per ací! Si tornes a acostar-te

a la meua senyora o a la princesa

Melinda, provaràs l’acer de la meua

espasa!

I, a l’instant… l’operari va

arrancar el motor i va fer retrocedir

la màquina lentament. Ho havia

aconseguit! Jeremies va baixar d’un

bot i va entrar en la biblioteca amb

l’ànim del triomfador:

—Ho he aconseguit! —cridava

entusiasmat—. He derrotat el dragó!

Va topar de nou amb els

homes de l’Ajuntament —que una

vegada més van estar a punt

d’esclafar-lo amb les seues enormes

botes— a temps de sentir-los amenaçar:

—Tornarem demà a aquesta

mateixa hora. No ho oblide.

A Jeremies se li va gelar la

sang. No havia derrotat el seu

enemic. I l’endemà tornaria amb

reforços per a assetjar el castell.

Havia de trobar una solució. Però,

quina? Havia arribat el moment de

parlar amb la colònia… I llavors, va

ocórrer. De sobte va recordar les

paraules de l’Alcalde i una idea li va

brillar en la ment. Es va enfilar per la

primera estanteria i des d’allí dalt va

veure com la senyoreta Clarabel,

capficada, començava a traure els

llibres dels estants. Jeremies, decidit,

es va igualar els bigots, es va

col·locar el didal ben dret i va entrar

en el forat que conduïa al niu de la

colònia. Una vegada allí, els va parlar

en veu ben alta, sense botillejar i els

va explicar els perills als quals

s’enfrontaven. Tots el van escoltar

amb molta atenció i Jeremies va

veure com Melinda el mirava amb els

ulls brillants, orgullosa d’ell.

—Derrotaré l’enemic —els va

assegurar—, però no puc fer-ho tot

sol. Necessite la vostra ajuda.

—I com podem ajudar-te

nosaltres? No som guerrers, només

som uns pobres ratolins —va preguntar

un vell ratolí, atemorit.

—Però som molts. Units serem

forts —els va animar Jeremies—. I tinc

un pla.

Jeremies els va contar la seua

idea per a salvar la colònia i la seua

volguda llar: tal com l’Alcalde havia

dit, tots els habitants del poble

havien entrat alguna vegada allí,

havien gaudit amb algun llibre, amb

les narracions de la senyoreta Clarabel…

Tots ells, grans i xicotets,

havien amat alguna vegada la biblio-

teca. Només havien de recordar-los-ho,

fer que hi tornaren encara que

fóra una sola vegada i Jeremies

estava segur que ja no serien

capaços de consentir que l’en-

derrocaren.

—Açò és el que farem…

Durant tota la nit, els ratolinets

van dur a terme amb gran valor la

missió que Jeremies els havia

encomanat. Van anar entrant per

parelles, una a una, en totes les

cases de la ciutat i dirigint-se

silenciosament als dormitoris. Una

vegada acomplit el seu objectiu,

feien pessigolles als humans per a

despertar-los i eixien ràpidament

sense ser descoberts. Tots els

habitants de Vilaestrela es van des-

pertar durant la nit sense saber per

què. I tots i cada un d’ells van trobar

en el seu llit un misteriós llibre de la

biblioteca, que no van poder resistir-se

a fullejar…

Aquell matí la senyoreta Clarabel

es va despertar encara més

trista que el dia anterior. Se n’havia

anat a casa ben entrada la nit i

només havia aconseguit dormir unes

poques hores. Tot acabaria, ja no li

quedava cap esperança. Va eixir de

casa molt enjorn, perquè volia

arribar a la biblioteca molt abans que

els funcionaris i el seu equip de

demolició. Quan ja estava molt a

prop, en girar un cantó, es va trobar

amb una meravellosa sorpresa:

davant de la porta de la biblioteca hi

havia un gran nombre de persones

de totes les edats esperant per a

entrar. Es diria que la ciutat sencera

es trobava allí, formant una

llarguíssima cua que ocupava dues o

tres illes.

—Bon dia, senyoreta Clarabel

—li deien alguns ciutadans quan

passava pel seu costat—. Seria

possible emportar-me aquest llibre

prestat? Vaig començar a llegir-lo

anit i no he pogut parar…

—M’agradaria quedar-me

aquest llibre uns quants dies, si no és

molèstia —li deien altres—. No sé com

va arribar a ma casa durant la nit,

però no m’importa. La veritat és que

feia temps que volia llegir-lo…

La senyoreta Clarabel no

donava crèdit al que veia. Pareixia

cosa de màgia… Va obrir les portes

de la biblioteca i va entrar seguida

del públic, que va esperar el seu torn

educadament. Alguns se n’anaven a

l’obtindre el seu llibre, però molts

altres, especialment els xiquets,

buscaven seient i començaven a

llegir allí mateix. La bibliotecària no

recordava que s’hagueren prestat

mai tants llibres, ni tan sols el dia de

la inauguració. Els empleats de

l’Ajuntament van arribar dues hores

més tard i es van quedar atònits.

—Com veuran, estic molt

ocupada. Poden fer el favor de cridar

vostés el senyor Alcalde i dir-li que la

biblioteca està repleta de públic?

Moltes gràcies. Per favor, no facen

soroll a l’eixir. Llevat que preferisquen

quedar-se a gaudir d’un bon

llibre…

Una hora després de tancar les

portes de la biblioteca, la senyoreta

Clarabel encara no podia creure que

els seus problemes s’hagueren resolt

d’una forma tan estranya. No sabia a

qui agrair-li la seua sort… O tal

vegada sí? Aquell somni estrany en

què un gallard cavaller ratolinet

s’oferia a salvar-la… va ser realment

un somni? La senyoreta Clarabel mai

no va estar del tot segura d’això.

Però, per si de cas, a partir d’aquell

dia sempre deixava un plat amb

formatge i galetes abans de tornar a

casa.

FI

Catalina Gómez Parrado

Gandia, 25 d’abril de 2009