Capítol sisè

La reunió del Consell Assessor se celebra a l’oficina de l’Observatori, un local interior a la planta baixa d’un immoble de l’Eixample que Masferrer espera poder substituir aviat per un altre més gran i més digne. Masferrer hi va un quart abans de l’hora per ser el primer a arribar. No vol que Montserrat Rubí o cap membre del Consell pugui crear un ambient contrari parlant amb els altres consellers abans de la reunió. A mesura que els consellers van arribant, Masferrer veu les coses amb més optimisme. Tots traspuen la cordialitat habitual. Si algú ha dit que ell dimitiria, no ho ha dit a tothom, o els consellers amb els quals ell parla no s’ho han cregut. Però decideix no canviar de plantejament. Fet i fet, en una situació com la que s’ha creat és lògic que posi el càrrec a disposició del Consell. Es un gest ritual que no farà més que reforçar la seva autoritat.

Obre la reunió amb una referència als fets, que no tots coneixen. Posa especial èmfasi en la resistència de CISA a col·laborar amb l’Observatori, en les amenaces de Tarrés i en el xantatge del qual és objecte. Diu que van abusar de la seva bona fe per fer-li unes fotografies que un diari, calumniosament, ha fet servir per acusar-lo implícitament de contractar serveis sexuals, però que ha mogut uns quants fils i té bons motius per creure que aquest diari no el tornarà a molestar, ni a ell ni a l’Observatori. Ha convocat el Consell per conèixer el parer dels membres sobre la seva situació com a president i sobre la reacció de l’Observatori als fets que els ha explicat. Ell està disposat a abandonar el càrrec si el parer de la majoria és que ho ha de fer, tot i que, personalment, creu que això seria cedir a unes pressions vergonyoses i premiar l’estratègia dels xantatgistes. Si, al contrari, el parer de la majoria és que ha de continuar, aleshores els prega que rumiïn si pot ser útil que l’Observatori emeti una petita declaració dient que no es fa responsable de la vida privada de ningú però que defensa el dret de tots els seus directius i consellers a preservar la seva intimitat, i que no cedirà a les campanyes d’intimidació ni deixarà de lluitar contra la corrupció amb totes les energies que pugui mobilitzar, com fins ara. Dit això, creu que ell ja ha dit tot el que havia de dir i potser més i tot, i que el que ha de fer és escoltar el parer dels membres del Consell. Està segur que la decisió que prenguin, sigui quina sigui, serà encertada.

S’alcen dues mans, la de Badia i la d’un conseller relativament jove vinculat a oenagés cristianes que es diu Pau Vives i que sempre ha defensat les propostes de Masferrer. Masferrer dubta un moment a qui donar la paraula primer, però s’estima més jugar sobre segur i la dóna a Salvador Badia.

Amb una convicció que sorprèn gratament Masferrer, Badia diu que la campanya de desprestigi de L’Universal contra ell, de la qual s’alegra molt de poder parlar en passat, perquè està segur que les gestions que ha fet seran eficaces, ha sigut repugnant, que en aquest cas la víctima ha sigut Masferrer però que en el pròxim pot ser qualsevol altre directiu de l’Observatori i que ell creu que Masferrer ha de seguir com a president i que l’Observatori ha de treure una declaració enèrgica dient que no cedirà a pressions ni xantatges de ningú. Perquè vegin quina mena de declaració vol dir, s’ha permès preparar-ne un esborrany. Amb permís de la presidència, el dóna a la directora perquè encarregui que en facin fotocòpies i el distribueixin. Montserrat Rubí arrufa el nas, agafa el full que Badia li allarga i se’n va a demanar que en facin fotocòpies.

Masferrer agraeix la intervenció de Badia, sense dissimular la satisfacció, i dóna la paraula a Pau Vives. Vives arrenca dient que està segur que hi ha una cosa en la qual tots estan d’acord: que Rafael Masferrer mereix el respecte i l’agraïment de tots els consellers i de totes les persones que creuen en els nobles objectius de l’Observatori. La seva dedicació i la seva energia durant els quatre anys que fa que ocupa el càrrec de president han sigut exemplars. Si avui és objecte d’atacs, és perquè ha demostrat amb escreix com pot ser d’eficaç en la defensa dels principis que tots els presents comparteixen. Ara mateix els acaba d’oferir una nova mostra de generositat i d’altura de mires posant el càrrec a disposició del Consell. Amb aquest gest, els ha demostrat un cop més que, per ell, la lluita contra la corrupció està per damunt de tot i que no consentirà mai que la seva vida privada pugui entelar la imatge de l’Observatori, encara que només sigui als ulls de les persones que no hi creuen ni en comparteixen els principis i els objectius. Personalment, no pot fer més que aplaudir aquesta grandesa d’esperit, i se sent prou temptat de demanar-li que abandoni aquesta actitud tan generosa i continuï com a president, com Salvador Badia acaba de fer. Però creu que, per dolorós que els resulti a tots, han de mostrar que estan a la seva altura i elegir un nou president que continuï la seva obra i que demostri a tothom que, per sobre de qualsevol forma de personalisme, l’Observatori no està disposat a cedir ni un mil·límetre en la lluita contra la corrupció.

Masferrer li dóna les gràcies i li agraeix la sinceritat, fent un esforç perquè les faccions no el traeixin. Com a president, ha de mostrar que respecta les opinions de tots, siguin les que siguin, però si mai pot —pensa— farà que Vives pagui molt cares aquestes paraules. Es possible que s’hagi venut a CISA? O s’ha conxorxat amb Montserrat Rubí? Hi ha dos consellers més que demanen la paraula simultàniament. L’una és una ex-diputada de renom, membre del consell d’administració d’un grapat d’empreses de gruix. L’altre, un escriptor que publica articles regularment a la premsa diària, bastant influent.

Masferrer dóna la paraula primer a l’ex-diputada. Sap que és una persona de sentit comú, i en aquest cas el fet de ser dona li confereix una autoritat especial. L’ex-diputada diu que ha escoltat Vives molt atentament i que està d’acord al cent per cent amb tot el que ha dit menys amb el fet d’acceptar la dimissió de Masferrer, i que ella proposa que el confirmin com a president i que es concentrin en la declaració de suport. Tres o quatre consellers assenteixen visiblement. A continuació, l’escriptor diu que li fa l’efecte que tant Badia com Vives tenen raó, perquè la campanya de desprestigi contra Masferrer és indecent i perquè Masferrer ha demostrat una enorme estatura ètica. Com Vives, ell creu que ara els toca als membres del Consell demostrar que estan a l’altura, i troba que el camí proposat per Vives és el més lògic.

Pau Vives torna a demanar la paraula. Masferrer mira al voltant de la taula, per si algú més vol parlar, però ningú alça la mà i no té més remei que donar-l’hi. Vives diu que sent un gran respecte per Masferrer i que per res del món no vol que el mal interpreti, però que creu que potser seria millor per tots, i particularment per Masferrer, continuar la discussió sense que ell hi sigui present, a fi que tots puguin expressar amb més llibertat l’admiració que li tenen i l’afecte que senten per ell.

Masferrer acusa el cop amb amargor, però no deixa que se li noti. El cinisme de demanar-li que abandoni la sala per poder-lo afaitar de sec en sec en nom de l’admiració i de l’afecte que senten per ell li sembla vomitiu. Mai no s’hauria esperat de Vives un cop tan baix. Pensa que podria dir que el president és ell i que tot el que el Consell hagi de discutir ho ha de discutir sota la seva presidència, però això equivaldria a reconèixer la feblesa de la seva posició. Fa un somriure, demana que el disculpin per no haver previst que parlarien amb més llibertat sense ser-hi ell present i s’aixeca amb el pressentiment que no tornarà a ocupar la presidència del Consell.

Andreu Roldós ja sap el què. El director de Contact tampoc no vol tornar a París. Vet aquí l’origen de tots els problemes. El xaval no es vol haver de tornar a buscar la vida pels bars del Marais. Li ha agafat el gustet a Tailàndia —als tailandesos, concretament— i no vol ni sentir parlar de fer les maletes. Per això va oferir un bon sou a una de les tailandeses del despatx, la secretària del comptable, perquè se n’anés a treballar amb ell, amb la condició que li passés algun paper interessant. Va tirar la canya i va estar de sort, perquè el sòmines del comptable, que d’ençà que s’està separant malmet tots els afers en què intervé, no havia pres cap precaució. Per penjar-lo: un patafi total. Però, qui es podia imaginar que els de Contact hi ficarien el nas?

Andreu Roldós ho entén molt bé. El director de Contact s’ha servit de l’arma més efectiva que ha trobat. És humà: el xaval no vol abandonar el nirvana, i s’ha jurat que no el trauran de Tailàndia ni amb fum de sabatots. Al seu lloc, ell segurament hauria fet el mateix. La guerra és la guerra, senyors. És un bon xaval. Té una passió estranya pels batiks malais de seda, que en comptes de correspondre al seu afecte el fan semblar un pallasso, i pot semblar una mica arrogant, com gairebé tots els gavatxos, però és un bon xaval. També té una ex. Diu que fins al dia que es va casar no va descobrir en què consistia la vertadera felicitat, i que llavors ja era massa tard. Però no només es va equivocar de persona, com ell. Es va equivocar de sexe. Doble error. La dona li va fugir amb un amic i diu que encara l’enyora, l’amic. I també detesta el fred humit, i troba que a París costa massa treure’s la roba. Per ell, la diferència que hi ha entre París i Bangkok és semblant a la que hi ha entre el peix congelat i el peix fresc. Per això es vol quedar a Bangkok, peti qui peti, perquè diu que, ara que ha tastat el peix fresc, ja no suporta el congelat.

Per sort, aquest desig tan humà de quedar-se a Bangkok exhibint batiks malais i menjant peix fresc, que és l’origen del problema i que l’ha empès a obrar amb tan poca esportivitat, també ha obert la porta a una possible solució. Les coses sempre es poden mirar des d’angles diferents, i cal trobar el bo. Es tracta de fer que aquest desig treballi a favor de la concòrdia, no en contra. Si continuen la guerra, potser perdrà primer l’un o potser perdrà primer l’altre, però a la fi hi sortiran perdent tots dos. En canvi, si són intel·ligents, poden fer-s’ho venir bé per no sortir-hi perdent ni l’un ni l’altre, oi?

Per una d’aquestes casualitats que no són casualitat del tot, es van trobar al Captivity, que és on es pot xerrar d’aquestes coses, i es van entendre de seguida. Ell li va preguntar si volia beure res i el xaval, primer, el va mirar com si qui li estava oferint una beguda fos l’uròleg de guàrdia, però després va dir que per què no i va acceptar. Per guanyar-se’l, quan van entrar en matèria, ell li va dir allò d’Oscar Wilde, que cal anar molt amb compte a l’hora d’escollir els enemics. Per CISA, Contact no era cap bon enemic. Per Contact, CISA tampoc, oi? La sortida més intel·ligent per tots dos, doncs, era buscar-se uns altres enemics. Això, al Captivity, s’entén de seguida. Aquestes coses demanen una mica de fum i de soroll. Demanen complicitat.

—Si jo faig una cosa per sortir-hi guanyant i que tu hi perdis —li va dir—, sóc un cabró. Però si la faig perquè no hi guanyem ni tu ni jo, sóc estúpid. I el que tu m’has fet, disculpa’m que t’ho digui, no és cap cabronada. Ho sembla però no ho és. És una estupidesa. Ara hi perdo jo, però com que jo no sóc idiota te la tornaré i hi perdràs tu. Resultat: hi perdrem tots dos. Per què no juguem a guanyar tots dos?

El xaval és intel·ligent i ho va entendre. Si jugaven a fer-se mal, era possible que hagués de tornar a menjar peix congelat l’un o que hi hagués de tornar l’altre, però al capdavall el més probable era que acabessin havent de tornar tots dos, l’un a Barcelona i l’altre a París, per curts de gambals, perquè ni l’un ni l’altre es mamen el dit i perquè els jerarques tailandesos que prenen les decisions que interessen a Contact i a CISA són uns primmirats i no els agrada que els diaris parlin dels seus comptes corrents a Singapur. En canvi, si jugaven a ajudar-se, es podien quedar tots dos i continuar menjant peix fresc, com senyors. No era més lògic que s’ajudessin? El xaval ho va entendre a la primera copa. És francès però no curt. I xerrant xerrant, a la tercera copa se li va acudir una fórmula que podia conduir a la concòrdia, una entesa que pot fer que hi surtin guanyant tots, CISA, Contact, ells dos i tot el peix fresc de Bangkok. Parlant, la gent s’entén. I bevent, encara més.

L’endemà, a primera hora del matí, li telefona Marcel Legendre. Amb un to molt afectuós, Legendre li diu que sent molt que hagi pres la decisió de deixar la presidència nacional de l’Observatori. Creu que és un error. Si li hagués trucat per consultar-lo, l’hi hauria tret del cap, d’això en pot estar segur.

Masferrer li dóna les gràcies per la trucada i pel seu suport i amistat durant els anys que ha sigut president de la secció nacional de l’Observatori. Legendre diu que no té cap raó per dubtar de la vàlua del seu successor, Salvador Badia, però que l’Observatori no pot permetre’s el luxe de prescindir de gent de tanta categoria com ell, i que per això confia que aviat tornarà al primer pla de la lluita contra la corrupció, bé de nou com a president nacional, bé com a membre de la direcció internacional.

Agraït per aquestes paraules, que està convençut que són sinceres, Masferrer li assegura que continuarà col·laborant amb l’Observatori com a membre del Consell Assessor. Però Legendre diu que això no basta. Comprèn que hagi sentit la temptació de dimitir, per deslliurar l’Observatori de tota responsabilitat sobre uns fets que pertanyen a la seva vida privada i que no haurien d’haver sortit mai a la llum, però el que no comprèn és que els membres del Consell Assessor li hagin acceptat la dimissió. És un error i espera que es corregeixi molt aviat d’una forma o altra.

Núria Masferrer ha pensat molts cops el que ha de fer si algú la intenta violar: cop de genoll als testicles, posar-se a xisclar com una boja i arrencar a córrer, per escapar-se com sigui. Però nota com una persona l’agafa des de darrere d’una revolada i l’empeny a dintre d’un portal i no té temps de reaccionar. És de nit i el lloc no està gaire ben il·luminat, però veu que és un noi jove, no gaire corpulent ni gaire alt, a penes uns centímetres més que ella, sòlid, nerviüt. També ha pensat molts cops que, si no es pot defensar ni escapar, és millor que mesuri la resistència, per no provocar l’agressor. Ultima hora, millor violada que assassinada. Però no es pot contenir i, rabiosa, es debat amb cops de genoll i cops de peu que no fan cap impressió en l’agressor. Intenta mossegar-li la mà, però no pot. En nota l’alè al coll, esbufegant, un alè sorprenentment fresc, net. No sent por: només fàstic i una ànsia irrefrenable de treure-se’l del damunt, de fer-li mal, a pesar de la seva superioritat física evident.

—Estigues quieta —diu l’agressor, amb accent sud-americà, un cop l’ha immobilitzat—. No et faré res. Només vull que m’escoltis un moment.

Núria Masferrer té tota l’energia concentrada a alliberar-se, i registra vagament el missatge. L’agressor l’ha arraconat a la paret i l’oprimeix amb el tot el cos, i li falta espai i llibertat de moviments per defensar-se. Els pocs cops que li aconsegueix donar, amb els genolls i els peus, no tenen força.

—Vull que li diguis al teu pare que deixi en pau la Sofia. Te’n recordaràs?

—Deixa’m anar! —crida Núria Masferrer—. No sé qui és la Sofia!

—El teu pare sí que ho sap. Pregunta-l’hi a ell. Si no la deixa en pau, jo tampoc no et deixaré en pau a tu, m’entens?

—Deixa’m anar! —crida ella, intentant-li donar un cop de genoll que l’agressor esquiva sense dificultat.

—Digues-li que si la torna a molestar ho pagaràs tu, d’acord?, i ho pagaràs ben car.

—Et dic que em deixis! —crida ella, amb més fúria.

—Ja esteu avisats! —diu l’agressor, i la deixa anar, d’un bot, i se’n va corrents.

Sorpresa de veure’s de sobte lliure, Núria Masferrer es queda quieta uns moments, com si encara no es pogués moure. Després, se separa de la paret, es posa bé la jaqueta i recull la bossa de mà, que li ha caigut a terra. Ha de fer un esforç per reprimir les llàgrimes, però no vol plorar. Ja plorarà després. Surt del portal i veu l’agressor, a penes una ombra, galopant al fons del carrer. Dubta un moment si anar a la comissaria a denunciar-lo. Però pensa que li diran que no li ha fet res i se’n riuran d’ella, i que a més haurà d’explicar qui és el seu pare i tot el que ha passat, i no vol, i se’n va cap a casa encara esporuguida i intentant dominar la ràbia que sent. Qui deu ser la Sofia? El porc!

Masferrer truca a Moncada a primera hora del matí i li explica el que ha passat. El detectiu tenia raó: tornar a veure la noia era perillós. Masferrer ho reconeix i afegeix que li fa la impressió que la pobra no sabia res, però que algú la devia seguir. Algú al servei de CISA, probablement. Algú que ara el vol continuar extorsionant a través de la Núria.

Moncada diu que no està tan segur que la noia sigui innocent, i que la mena d’agressió que s’ha produït no li encaixa del tot, perquè no entén què és el que l’agressor busca. Espantar la filla de Masferrer? Per què? Pel que fa a CISA, ell ja està fora de joc, si li permet l’expressió. Quin sentit té, ara, pressionar-lo a través de la seva filla, si ja no dirigeix l’Observatori? Però no cal que es preocupi, ja ho aclarirà. De moment, parlarà amb la noia. Sigui o no còmplice, és probable que sàpiga qui és l’agressor, o que n’hi pugui donar alguna pista.

Masferrer li demana que l’informi bon punt sàpiga res. Abans de penjar, Moncada dubta si dir-li que, contra el que van quedar, va tirar la xarxa amb uns quants contactes per veure si trobava res que comprometés Tarrés, i que a part dels previsibles draps bruts fiscals li sembla que ha pescat una bona peça: Tarrés va atropellar una dona, fa un any, sortint d’un restaurant de matinada, i no es va aturar perquè havia begut i no volia que li fessin la prova d’alcoholèmia. Sospita que després, quan el van descobrir, va donar diners a la família i va subornar la policia per evitar l’escàndol i la presó. Però encara no en té proves, i prefereix esperar a saber-ho del cert abans de dir-l’hi.

Masferrer és incapaç de pensar en res més en tot el matí. No es perdona haver originat aquest desagradable incident a la Núria. Moncada tenia raó. Tomar a veure la noia era una imprudència. No sap per què ho va fer. Què pretenia? Pensa, amargament, que aquest ensurt —afortunadament no ha estat res més— podria haver propiciat un apropament amb la Núria. Però no ha sigut així. Al contrari. La Núria va arribar a casa i va explicar el que havia passat a la Cristina i l’Àlex, però quan el va veure a ell, va deixar de plorar en sec i es va tancar a l’habitació, deixant al darrere un silenci ferotge, carregat d’acusacions. Ell va haver de donar explicacions a la Cristina i a l’Àlex. Semblava com si l’agressor fos ell. Cap de tots dos no entén per què va tornar a veure la noia. Dubta que ho entenguin mai. De fet, si ha de ser sincer, ni ell mateix ho entén. Va ser un error. Moncada tenia raó.

Al cap de dos dies, Isabel Salvat, després de discutir amb ell les dificultats financeres d’un client del despatx, li diu que troba molt injust que hagi hagut de deixar la presidència de la secció nacional de l’Observatori i li demana si no fóra millor que es prengués dues o tres setmanes de vacances. Després de tot el que ha passat, i més encara després del desagradable incident de la seva filla, necessita descansar. Un canvi d’aires l’ajudaria a girar full. Per què no se’n va de viatge a algun lloc?

—I on vols que vagi? —pregunta Masferrer, sorprès.

—On vulguis. Segur que la Cristina tindrà alguna idea. La qüestió és sortir d’aquí. Allunyar-te una mica. T’ajudarà a veure les coses amb més perspectiva.

—Però aquí tinc feina. No puc abandonar-ho tot i anar-me’n així com així. A més, tampoc no és el moment de deixar sola a casa la Núria.

—La Núria pot venir amb vosaltres. Segurament, és qui més ho necessita, la pobra. I pel despatx no cal que t’amoïnis, Rafael. Ja ens n’ocuparem nosaltres. Després del renou que hi ha hagut, no passarà res si, durant un parell de setmanes, ets fora. Fins i tot pot anar bé.

Masferrer pensa, amargament, que les possibilitats que la Núria accepti anar enlloc amb la Cristina i ell són nul·les.

—Per què pot anar bé que sigui fora del despatx? —pregunta, de mal humor.

—No em mal interpretis, Rafael. El prestigi del despatx és sòlid, però s’ha parlat massa de CISA, de l’Observatori i de la teva dimissió, i això no és bo.

Masferrer capta el missatge: al despatx, també s’ha convertit en un destorb. Ho han parlat i han decidit que és millor que escampi la boira. Fa nosa.

—Perdona, Isabel. Si no m’equivoco, el que m’estàs dient és que si me’n vaig durant una temporada serà més fàcil que la gent s’oblidi de la campanya de CISA contra mi, no? I això, és una idea teva o ho has parlat amb els altres?

—Ho hem parlat tots, Rafael. I creiem que pot ser bo per tu, que necessites descansar, i que també pot ser bo pel despatx. Per això t’ho dic.

Masferrer li dóna les gràcies i diu que s’ho rumiarà. Ho diu secament, sense importar-li que ella vegi que no li agrada gens que parlin del que se suposa que és bo per ell i pel despatx sense ser-hi ell present.

Bon punt ella surt, decideix que no se n’anirà enlloc. I ara! Què saben ells, del que li convé? Quina idea! I, pel que fa a la Núria, si s’imaginessin… No, anar-se’n fóra és fugir, i ell no fuig. Li és ben igual si la seva presència fa que a la gent li costi més oblidar l’escàndol. Que s’hi posin fulles. Tampoc no li importa si el prestigi del despatx es ressent del que ha passat. Mala sort. El bufet porta el seu nom, o sigui que està lligat als alts i baixos de la seva reputació, per bé o per mal. A més, si ell ara s’absentés sense motiu algú podria pensar que ja no n’és el cap visible. I, després del que ha passat, no li dóna la gana que ningú ho pugui pensar. Si es volen quedar el despatx, que esperin que ell es jubili. I que prenguin paciència perquè no té cap intenció de jubilar-se en molts anys.

Sofia Alvarado entra al supermercat amb ganes d’enllestir ràpid i tornar-se’n al pis. Porta uns texans i una samarreta blanca que no pot ser més senzilla, amb les paraules Black Màgic estampades al pit. Sembla una estudiant que ha sortit a comprar en un bot, en roba d’estar per casa. Agafa un cabàs —per les quatre coses que vol no li cal un carret— i va per feina: ous, llet, iogurts, enciam, vinagre, macarrons, xampú, detergent, sabó líquid i pasta de dents. Avui, no necessita res més.

Acaba de tenir una altra enganxada amb el Benigno. Si no fos el seu germà, no en voldria saber res mai més. Amb quin dret es fica on no el demanen? Qui s’ha cregut que és? Quan el detectiu li va dir el que havia passat, va intuir de seguida qui era l’agressor —i qui havia de ser?—, i per més que va esforçar-s’hi no l’hi va poder ocultar. L’idiota del Benigno es pensa que, perquè treballa a la Ciutat de la Justícia i té quatre nocions vagues del que és un delicte i el que són les circumstàncies atenuants i la traïdoria i totes aquestes coses que sent al bar, pot anar assaltant la gent pel carrer. Diu que no li va fer res, que es va limitar a donar-li un avís pel seu pare. Un avís! És per matar-lo! El detectiu és molt llest. Li va dir que estava convençut que l’agressor era algú molt proper a ella, i que si ella no li deia qui era seria pitjor per tots, perquè no tindria més remei que denunciar-la a la policia, i la policia no la tractaria amb gaires miraments, d’això en podia estar ben segura. Ella va haver d’acabar reconeixent que sospitava que podia ser el Benigno i suplicar-li que no el denunciés. Li va explicar que el Benigno es pensava que com a germà d’ella tenia l’obligació de protegir-la —encara que fos més petit que ella—, i que la vigilava. La devia seguir el dia que va anar a aquell despatx, va veure amb qui s’havia trobat, el va seguir, també, va descobrir que tenia una filla i se li va acudir l’estupidesa d’amenaçar-la. Era una criatura, això era el que passava. Un idiota que es creia qui sap què. Però no era perillós, de debò. El detectiu va acabar prometent-li que no el denunciaria, però amb la condició que l’advertís molt seriosament que a la pròxima se n’aniria de cap a la presó.

Quan ja té tot el que necessita, va cap a la caixa. No hi ha cua.

—Hola, Sofia —sent—. Em deixes que t’ajudi?

Alça la mirada, sorpresa. En veure Jordi Roure, arrufa el nas. Sense esperar resposta, Roure comença a emplenar una bossa de plàstic amb els queviures i productes de neteja que ella ha comprat i que la caixera va dipositant al costat de la caixa després de passar-los pel control electrònic.

—Què hi fas, aquí? —li pregunta la Sofia, secament.

Hi ha una duresa en la mirada que Roure no havia vist mai. És una duresa d’animal ferit, disposat a defensar-se. A defensar-se de qui? D’ell?

—T’he vist i vinc a ajudar-te —diu Roure.

—Doncs moltes gràcies, però no cal —diu ella, agafant el canvi que la caixera li dóna i començant a omplir una altra bossa, també.

Acaben en un tres i no res. Tot el que la Sofia ha comprat els cap en quatre bosses, i segurament cabria en tres de ben plenes. Roure agafa amb una mà les dues que ha omplert i intenta agafar amb l’altra les dues que ha omplert la Sofia. Però ella no el deixa, i surten del supermercat amb dues cada un.

—Moltes gràcies —diu ella a la porta del supermercat, esperant que ell li doni les bosses—. Ara ja no cal que m’ajudis.

—No, ja te les porto jo, que pesen molt. T’acompanyo a casa. On vius?

—No cal, gràcies —diu ella, seriosa.

Però Roure ja ha arrencat a caminar en direcció a casa d’ella, i ella no té més remei que seguir-lo.

—Per on s’hi va? —pregunta Jordi Roure, com si no ho sabes—. Per aquí?

—És molt a prop. No cal que m’hi acompanyis, de debò —insisteix ella.

—T’acompanyo amb molt de gust —diu Roure—. Així m’explicaràs si ja has trobat una altra feina. Nosaltres hem agafat una senyora peruana que no t’arriba ni a la sola de la sabata. El pare no l’aguanta i no es parla amb la mare.

Incòmoda, ella s’atura i insisteix que prefereix que li doni les bosses i se’n vagi. Ho sent molt però no vol continuar parlant. Jordi Roure li diu que, naturalment, si vol que se’n vagi se n’anirà, però que li ha costat molt localitzar-la i voldria parlar amb ella un segon. Crispada, ella diu que no han de parlar de res. Ell li demana que sisplau l’escolti i li diu que, independentment d’on treballi, li agradaria continuar-la veient. Comprèn que se n’anés de casa. De vegades la mare pot ser insofrible, però ella bé que l’anava torejant. Què va passar perquè se n’anés així?, és per culpa d’ell?

Ella insisteix: no vol parlar-ne. Vol que li doni les bosses i que se’n vagi. No l’entén? Però Roure no es dóna per vençut. No pretén molestar-la, de debò. Si ella l’hi diu, se n’anirà ara mateix. Però vol que sàpiga que l’ha enyorat. I vol que li digui què va passar, per què ja no vol saber res d’ell. Es per la fotografia que la mare li va ensenyar?

La menció de la fotografia cau com un raig de benzina sobre les flames.

—Fes el favor de donar-me les bosses! —exigeix ella, alçant la veu—. Què vols? Saber si sóc una puta, com diu la teva mare? Doncs sí, ho sóc! Estàs content? Doncs deixa’m en pau!

—Ja sé que no ets cap puta —diu Roure, amb energia—. Això no cal que m’ho diguis.

—Doncs què vols?

—Que vinguis al cinema amb mi aquest vespre.

Al despatx, ara, a Masferrer les hores se li fan llargues. No sap si és perquè els socis li treuen feina perquè pugui descansar o si és que, en realitat, el temps que li sobra és el que fins ara consagrava a l’Observatori, però hi ha dies que a mig matí ja ha enllestit. No va al gimnàs. No en té ganes: se sent fatigat, feixuc. Prefereix ensopir-se sense suar. Tampoc no va a les reunions dels consells d’administració de què forma part, ni assisteix a actes públics, perquè l’enutja veure que per molta gent s’ha tornat invisible. Persones que abans es delien per saludar-lo i fer-la petar una mica amb ell, ara li passen pel costat com si no existís. Menja molt, massa. Hi ha vespres que en fa un gra massa amb el whisky. Nota que s’està engreixant, i que s’hauria de moderar. Sua molt, i així que fa quatre passes s’ha d’aturar a prendre alè. Dorm malament. Està irritable, de mal humor.

La Cristina li diu que aprofiti per descansar. Però ell s’adona que el que el mantenia en forma era l’activitat, i que la sensació permanent que no ve d’una hora el desballesta, l’afebleix. És com una bicicleta: costa molt més anar arrencant i aturant-se que pedalejar seguit. La sol·licitud d’ella, ara, l’engavanya. Hi ha moments que s’estimaria més que l’engegués, en comptes d’estar tant per ell. No li pot retreure res. Cap mala cara, ni un mot de queixa. Al contrari. Però potser és això el que li desguitarra els nervis. Tanta comprensió frega la compassió: l’humilia, el fa sentir culpable no sap de què. Potser de no sentir-se culpable. Les coses no han anat com esperava, d’acord, però això no és motiu per contemplar-lo tant. Sap que és injust, però hi ha moments que gairebé prefereix l’actitud de la Núria, que, obstinada, continua sense dirigir-li la paraula. O la de l’Àlex, que mentre tingui diners per sortir amb els amics tant se li’n dóna tot.

Un matí, li torna a telefonar Marcel Legendre. Masferrer s’hi posa sorprès, pensant que ara que ja no és president de la secció nacional de l’Observatori Legendre hauria de parlar amb Salvador Badia, no pas amb ell. Sense gaires preàmbuls, Legendre li diu que Contact acaba de retirar les acusacions contra CISA. Veu com va ser un error que dimitís? Fet i fet, si hagués esperat una mica els xantatgistes l’haurien deixat en pau i no s’hauria parlat més de l’assumpte. Morta la cuca, mort el verí.

—I per què han retirat les acusacions? —pregunta Masferrer, astorat.

—Diuen que hi ha fets recents que els han fet dubtar de la habilitat de la font d’informació sobre les suposades transferències a funcionaris tailandesos, i que prefereixen no arriscar-se a acusar sense fonament una empresa competidora que, en el passat, sempre els ha semblat molt respectable.

—Vaja. I això què vol dir?

—Doncs suposo que vol dir que Contact i CISA han arribat a un acord per enterrar l’assumpte —diu Legendre—. He preguntat aquí i allà i he sabut que les dues empreses competeixen també per l’ampliació de l’aeroport de Pukhet. És un contracte molt llaminer. Més de set-cents milions de dòlars, gairebé el doble que el pont. No em sorprendria que CISA guanyés el concurs pel pont i que tot seguit Contact guanyés el concurs per l’aeroport de Pukhet amb el beneplàcit de CISA, i suposo que a tu tampoc.

—És a dir, que s’han dividit el pastís —diu Masferrer—. I l’Observatori no pot continuar pressionant per aclarir el comportament de CISA, encara que Contact hagi retirat l’acusació?

—Sí, naturalment —diu Legendre—. És el nostre deure, i sens dubte ho farem. Però, sense comptar amb Contact, ja no tindrem la mateixa força. Pensa que, si ells diuen que les fonts d’informació que tenien han resultat no ser gaire fiables, les proves que ens van donar esdevenen paper mullat.

—Aleshores, ara l’Observatori ja no pot fer res? —pregunta Masferrer.

—Home, sí, però no és el mateix. Pot donar publicitat a la retirada de les acusacions, fent constar el nostre escepticisme, perquè tothom sàpiga el que ha passat. I pot mantenir el cas obert i sotmetre totes dues empreses a una vigilància estricta. Ara ja sabem per on van. Un dia o altre les enxamparem.

Al vespre, veient la televisió a casa, Rafael Masferrer nota un dolor intens al tòrax i a la boca de l’estómac. Li han explicat molts cops els símptomes de l’infart de miocardi, però pensa que el sopar no li ha caigut bé i no hi dóna importància. Dubta si proposar a la Cristina de sortir a fer un tomb, pensant que si camina deu minuts el malestar li fugirà. Però la veu distreta amb la pel·lícula que acaba de començar, una de Clint Eastwood que recorda haver vist amb ella al cinema fa vuit o nou anys, i opta per prendre’s un antiàcid.

Al cap d’una estona, veient que el dolor no només no afluixa sinó que es fa cada vegada més opressiu i se li ramifica cap a l’espatlla esquerra i les articulacions dels braços, pensa que potser li hauria de demanar que cridi un metge. Però no vol que ella s’esveri i s’aguanta amb l’esperança que, quan la pel·lícula acabi, el dolor hagi fugit i no calgui cridar ningú. Li fa l’efecte que, per respirar, ha de fer un esforç. S’aixeca, va a la cuina, torna, seu en una altra butaca buscant una posició que li alleugereixi la pressió al tòrax i que li permeti respirar amb normalitat Tot és en va. El dolor persisteix, cada cop més agut. Així deixa passar tres quarts que, després, els metges diran que eren crucials. Finalment, minimitzant els símptomes per no alarmar-la, diu a la Cristina que no es troba gaire bé i li demana que cridi un metge.

La Cristina s’adona de seguida que es pot tractar del cor. Descriu per telèfon els símptomes al metge del servei d’urgències i el metge ho confirma i diu que envia una ambulància immediatament. Angoixada, la Cristina no oculta a Masferrer la impressió del metge sobre els símptomes, cosa que més tard lamentarà. Pensant que ella s’esvalota per no res, Masferrer diu que no n’hi ha per tant, ja ho veurà. Recolza el cap en un coixí i es disposa a esperar fent veure que segueix el final de la pel·lícula. Però la Cristina no es deixa enganyar. Crida l’Àlex, que és a l’habitació, li explica el que passa i li demana que avisi la Núria, que ha sortit fa una estona.

Masferrer sua profusament. Diu que no és res, que no cal que es preocupin, però cada cop li costa més respirar. Té les faccions contretes i sembla com si els ulls li volguessin sortir de les conques. L’ambulància no arriba. La Cristina i l’Àlex no saben què fer per entretenir l’espera. Amb una veu estranyament ronca, Masferrer els demana un vas d’aigua. Quan la Cristina l’hi porta, està inconscient. Segons explicarà després a la Cristina el metge del servei d’urgències, a l’ambulància recupera el coneixement, però el torna a perdre de seguida, i tots els esforços per reanimar-lo són en va.

Arriba a l’hospital mort.

La sala més gran del tanatori no basta per acollir les vuit-centes persones llargues que volen acomiadar-se de Rafael Masferrer, i molts no hi poden entrar. A dintre, s’hi respira un silenci feixuc, carregat de respecte i d’emoció. A primera fila, la Cristina seu entre l’alcalde i la Núria i l’Àlex. Al costat, seuen Marcel Legendre i els principals socis del despatx. Davant d’ells, al centre, el cadàver de Rafael Masferrer —els ulls envidriats, la cara glaçada, el posat solemne i desdenyós que agafen els cadàvers, el cap reposant sobre una superfície encoixinada de seda vermella, les mans rígides, inflades, amb una camisa blanca, un vestit fosc i sabates lluents— descansa en un taüt de caoba, envoltat de rams i de corones de flors. A l’esquerra, hi ha un faristol.

Montserrat Rubí és la primera a prendre la paraula. Lloa la dedicació de Masferrer a la causa de la lluita contra la corrupció al món, assegura que la secció nacional de l’Observatori contra la Corrupció es beneficiarà durant molt temps de la lucidesa i del bon judici amb què Masferrer la presidia i recorda la conversa que van tenir en l’entrevista que Masferrer li va fer abans de contractar-la com a directora de l’Observatori, una conversa que va segellar per sempre la complicitat entre ells dos en la defensa dels drets humans i en la lluita contra la corrupció i que la va convertir per sempre en una incondicional seva.

A continuació, Marcel Legendre expressa, en un català que tots agraeixen i pocs entenen, la seva admiració i estima per Masferrer i, canviant al francès, recorda la conversa telefònica entre tots dos arran de la dimissió de Masferrer. Diu que està convençut que aquesta dimissió va ser un error, només comprensible coneixent la seva generositat i el seu desinterès. L’Observatori acaba de perdre no només el candidat de més categoria per succeir-lo en la secretaria general, sinó també un dels membres més entusiastes i eminents que ha tingut en la seva curta història.

En tercer lloc, parla Oriol Menéndez, en nom dels socis del despatx. Amb veu greu, fa l’elogi de la capacitat professional de Masferrer, recorda la seva rectitud i bon criteri, assegura que sense ell el despatx que dirigia simplement no existiria i expressa el compromís solemne de tots els socis i col·laboradors de continuar i aprofundir la seva obra mantenint la voluntat d’excel·lir del despatx, un despatx que portarà per sempre el seu nom.

Finalment, l’Àlex parla en nom de la família. És l’únic que fa al·lusió al xantatge del qual Masferrer era víctima. Diu que el seu pare va ser un home admirable, que la família no té res a retreure-li (i aquí la Núria, amb un rictus de dolor, reprimeix un sanglot) i que els responsables de l’acció criminal de què era objecte i els mitjans de comunicació que els van fer el joc tindran sempre sobre la consciència la seva mort.

A continuació, els assistents escolten el Nocturn número 6, de Gabriel Fauré, una composició per piano que Masferrer estimava d’una manera particular, i en acabat els més pròxims es posen en cua per donar el condol a la Cristina, la Núria i l’Àlex, mentre els altres abandonen la sala en silenci.

Salvador Moncada roman al seient, meditant sobre la hipocresia humana. Sempre ha pensat que la vida és una broma difícil d’entendre. Quan veu que la sala ja està mig buida, s’acosta al taüt, mira un moment el cadàver i surt sense donar el condol a la família. Es pregunta què hauria dit Masferrer si hagués sabut que la noia de la fotografia es casa d’aquí tres setmanes amb un divorciat, fill dels vells que cuidava. Ho va saber la tarda abans de l’infart, i ja no va ser a temps de dir-l’hi. També es pregunta com hauria reaccionat si ell li hagués explicat que, en efecte, Tarrés, després d’atropellar aquella dona borratxo, va comprar la policia i va pactar una compensació amb els familiars per no anar a la presó. Ja no sabrà mai si se n’hauria volgut venjar.

A la porta del tanatori, sent que Salvador Badia felicita Oriol Menéndez per les paraules que ha pronunciat i li assegura que a l’Observatori li costarà molt superar el traspàs de Masferrer. Oriol Menéndez diu que ho comprèn, i que pel despatx tampoc no serà senzill, perquè tot ell és una creació personal de Masferrer.

Al costat, Ramon Tarrés parla amb Baltasar Castelló.

—Era un home decent —diu Tarrés—. Vam tenir les nostres diferències, però per dintre no vaig poder deixar mai d’admirar-lo. Quin caràcter!

Baltasar Castelló assenteix.

—Sí. Era un home íntegre. Tenia una il·lusió i hi va ser fidel fins a la fi —diu, amb posat greu. Però de seguida un somriure ample li il·lumina la cara—. Enhorabona, per cert. Aquest matí m’han dit que heu guanyat el concurs de Tailàndia.

Quan ja gairebé tothom ha sortit de la sala, hi entra Sofia Alvarado. Porta un mocador al cap i ulleres fosques, i ha vingut perquè el Jordi, a qui ella va explicar tota la història fa uns quants dies, va veure per atzar l’esquela a La Vanguardia. No ha volgut entrar abans per por que algú recordés la fotografia i la reconegués, i s’ha quedat fora, prop de la porta. Ha sentit el que els oradors deien, però no ho ha entès gaire perquè no sap qui eren. S’acosta al taüt i mira. Li costa reconèixer el senyor que una tarda, no fa gaire, li va donar tots els diners que portava a la bitlletera. Encara hi ha gent que fa cua per donar el condol a la dona i als dos fills. Li agradaria poder-s’hi atansar i dir-los que Masferrer era un bon home. Però veu que el fill s’ha fixat en ella i se’n va a corre-cuita.