TEMPORAL DE NEU

Jukovski

A darreries de l’any 1811, que assenyala una època memorable per a Rússia, vivia a la seva propietat de Nenaradovo el bon senyor Gavrila Gavrilovitx R…, el qual era anomenat en tota la contrada per la seva cordialitat i els seus sentiments hospitalaris: cada dia s’aplegaven a casa seva veïns que eren galejats amb tota mena de menges i begudes, sense deixar de jugar una partida de bòston (posant cinc kopeks cadascú) en companyia de la seva muller, Praskòvia Petrovna; i no mancava qui hi anés amb l’objecte de veure la filla de la casa, Maria Gavrilovna, una noia de disset anys, ben plantada i de rostre pàl·lid. Era tinguda per una pubilla molt rica, i molts dels visitants miraven d’aconseguir la seva mà, per a ells mateixos o per a llurs fills.

Maria Gavrilovna s’havia educat en la lectura de novel·les franceses, i, per consegüent, estava enamorada: l’escollit, l’ideal dels seus somnis, era un pobre oficial de l’exèrcit, que llavors gaudia de llicència en aquell llogarret, d’on ell era nadiu. Ja es comprendrà que el minyó alimentava la mateixa passió, i que els pares de la seva preferida, en adonar-se d’aquella mútua simpatia, prohibiren a llur filla de fer-se il·lusions respecte a l’oficial, a qui rebien com si fos un recaptador retirat.

Els nostres enamorats estaven en mútua correspondència, sense mancar un sol dia a llur acostumada entrevista, que tenia lloc en un bosquet d’avets o prop del vell campanar. Allí era on es juraven mútuament amor etern, planyent-se de llur amarg destí i tramant tota mena de plans per a l’esdevenidor. Aquestes correspondències i converses els dugueren, com és molt natural, a la conclusió següent: «Com que no podem viure l’un sense l’altre, i ja que el voler implacable dels nostres pares s’oposa a la nostra ventura, no trobaríem un mitjà de poder prescindir del voler d’ells…?». Ja es comprèn que aquesta feliç idea sortí primerament dels llavis del gosat oficial, i fou rebuda amb aprovació completa per la imaginació romàntica de Maria Gavrilovna.

En arribar l’hivern, les entrevistes restaren interrompudes, mentre que la correspondència s’anava enfortint cada vegada més. En totes les seves lletres Vladimir Nicolaievitx conjurava Maria a ajuntar la seva sort a la d’ell, consentint en unes noces clandestines, i li proposava d’amagar-se durant un quant temps, per a llançar-se després, penedits, als peus de llurs pares: no dubtava que aquests acabarien per commoure’s davant la constància heroica i la malaurança dels dos enamorats, i que no els restaria altre remei que exclamar:

—Fills meus!, veniu als nostres braços!

Maria Gavrilovna romangué indecisa durant molt de temps, després d’haver refusat innombrables propostes de fuga. Malgrat tot, a l’últim hi accedí: el dia fixat per tots dos, en avinença, la noia havia de retirar-se a la seva cambra, sense sopar, amb l’excusa d’una migranya sobtada. La cambrera ja era assabentada de tota aquesta trama: les dues havien de sortir al jardí, per la porta falsa, on trobarien un trineu a punt, en el qual pujarien i anirien a unes cinc verstes de Nenaradovo, al llogarret de Jadrino, per encaminar-se després directament a l’església on havia d’esperar-la Vladimir.

La vigília del dia decisiu, Maria Gavrilovna no pogué aclucar els ulls en tota la nit, enfeinada a arranjar els seus estris, empaquetar la roba blanca i els vestits, escrivint després una llarga carta amb destí a una pietosa amiga seva i una altra als seus pares. Se n’acomiadava, valent-se d’expressions altament colpidores, i excusant el seu mancament per la força invencible de la passió i al·legant, a la fi, que l’instant que ella tindria per més joiós de la seva vida, seria aquell en què pogués llançar-se als peus dels seus pares benvolguts i demanar-los perdó. Segellades totes dues cartes, amb el cap de l’agulla del seu capell, que tenia gravats dos cors ardents, amb la corresponent inscripció a sota, es tirà sobre el seu llit, que gairebé clarejava, i a l’últim s’adormí, encara que el seu son fou interromput tot sovint per visions esgarrifoses. Adés li semblava que en el mateix moment que s’asseia als trineus, per aconseguir la benedicció, el seu pare l’aturava i l’arrossegava per la neu, amb una pressa vertiginosa, i acabava per llançar-la a un negre abisme, d’una fondària immesurable… i sentia que es capbussava dins l’espai amb l’agonia vana del seu cor; adés veia al seu Vladimir agenollat damunt l’herba, amb la cara verdosa i sangonent. L’agonitzant semblava pregar-la amb veu colpidora que cuités a rebre la benedicció nupcial… I altres visions esglaiadores i fantasmagòriques s’alçaven davant d’ella.

A la fi s’aixecà, més pàl·lida que de costum, sentint aquesta vegada una migranya veritable. La seva inquietud no deixà d’ésser reparada pels seus pares: llur tendra preocupació i les preguntes seguides que li feien, colpien la seva ànima.

—Maixa! Què et passa…? Que no et trobes bé, Maixa…?

Era endebades que s’esforcés a tranquil·litzar-los, fent veure que estava contenta.

Finí el dia. En pensar que aquest era el darrer que passava entre la seva família, se li nuava el cor.

Amb prou feines respirava, acomiadant-se secretament de totes les persones i de tots els objectes que la voltaven.

En servir-se el sopar, el seu cor bategà amb violència extrema. Amb veu tremolosa, declarà que no tenia gana, i s’acomiadà tot seguit dels seus pares, els quals l’abraçaren, beneint-la com de costum; li costà molt de retenir el plor. En retirar-se a la seva cambra, es llançà damunt d’una butaca, desfeta en llàgrimes. La seva cambrera procurava consolar-la i animar-la. Ja tot era a punt: al cap de mitja hora Maixa havia de deixar per sempre més la casa paterna, la seva cambra i la seva tranquil·la vida de nena.

Fora es desencadenava un desfet de temps: la ventada feia tremolar els porticons, i els rebotia contra la paret; tot semblava amenaçar-la amb paorosos presagis. Al cap de poca estona, en tota la casa regnava de bell nou la quietud: tothom dormia. Maixa s’embolicà amb el seu xal, i havent-se posat la capa de llana i havent agafat el maletí, sortí per la porta falsa, acompanyada de la serventa, que anava carregada amb dos fardells.

Baixaren al jardí. La tempesta no minvava; el vent li venia de cara, com si volgués aturar-la, per culpable. Amb prou feines arribaren totes dues a la tanca del jardí, on ja les esperava el trineu a la carretera. Els cavalls, glaçats fins al moll dels ossos, no podien romandre quiets en el lloc: el cotxer de Vladimir anava d’un cap a l’altre de la llança del trineu, subjectant els fogosos animals. Ajudà a pujar la senyoreta i la seva cambrera, a asseure’s al trineu, i col·locà al seu costat el maletí i els fardells: després agafà les regnes i posà els cavalls al galop.

Durant tot el dia Vladimir estigué fora de casa seva. Al matí se n’anà a casa del pope del llogarret, el qual li costà qui-sap-lo de convèncer; després es posà a cercar testimonis entre els hisendats veïns. El primer que visità, un trompeter retirat, de quaranta anys, anomenat Dravin, el trobà disposat a complaure’l; manifestà que un tal esdeveniment li recordava els seus millors temps i les seves gestes d’hússar. Donà entenent a Vladimir que es que és a dinar amb ell, assegurant-li que la qüestió dels dos testimonis que mancaven era molt fàcil de resoldre. I així fou, tot segui d’haver dinar, comparegueren l’agrimensor Sxmidt, home ja madur, i el fill del cap del districte, un minyó de setze anys, que acabava d’entrar en un regiment d’hulans. Tots tres, a més a més d’acceptar la proposta de Vladimir, li juraren que estaven disposats a sacrificar-li llur vida, si calgués. Vladimir els donà una forta abraçada i se’n tornà a casa seva per enllestir els preparatius.

A darrera hora de la tarda envià Tereixka, en qui tenia tota la confiança, amb el seu trineu, a Nenaradovo, amb ordres precises i molt complicades; pel que feia a ell mateix, manà d’enganxar un cavall al seu petit trineu i sol, sense cotxer, sortí cap a Jadrino, on, passades dues hores, havia d’arribar també Maria Gavrilovna. El camí li era familiar i només hi havia uns vint minuts de distància.

Però tan bon punt Vladimir havia sortit als afores del llogarret, al camp ras, s’aixecà de cop i volta una gran ventada, que acabà convertint-se en una tempesta de neu tan forta, que l’horitzó restà del tot enfosquit. En un tancar i obrir d’ulls, la carretera quedà coberta d’una capa de neu; els encontorns desaparegueren dins la boira espessa i groguenca, que creuaven els blancs borrallons de neu: el cel semblà confondre’s amb la terra; Vladimir es veié sol enmig del camp, procurant debades retrobar el camí. El cavall avançava a l’atzar, pujant a cada moment algun puig o enfonsant-se en alguna clotada; el trineu estava a cada moment en perill de bolcar. Vladimir procurava no perdre la direcció del camí; però li semblava que ja havia passat més de mitja hora sense haver arribat encara al bosquet de Jadrino. Transcorregueren deu minuts més, però el bosquet no s’albirava. Vladimir travessava un terreny interromput per barrancs pregons. El torb no minvava i el cel romania enfosquit. El cavall començava a fatigar-se, i la suor queia a dolls del seu cos, baldament s’enfonsés tot sovint en la neu fins al ventre.

A la fi s’adonà que anava en direcció equivocada. Vladimir s’aturà i, espremudes la seva memòria i la seva imaginació, restà convençut que havia d’haver agafat el camí de la dreta. I així ho féu, tot i que el seu cavall amb prou feines avançava. Ja feia també més de mitja hora que anava de camí i per això Jadrino no podia ésser lluny. Però per molt que caminés, la ruta li semblava inacabable. Tot el terreny era travessat per costes i barrancs; a cada pas, el trineu es decantava i Vladimir hagué de tenir-lo perquè no es tombés. Anaven passant les hores… i Vladimir començà a sentir una inquietud angoixosa.

A la fi, cap a un costat albirà una ombra negrenca, i menà tot seguit el vehicle envers aquell indret. En apropar-se, veié un bosquet. «Gràcies a Déu! —pensà entre ell—, ara ja hi som a prop». Donant un tomb al voltant del bosc, confiava de trobar aviat el camí de sobres conegut, ja que, segons els seus càlculs, Jadrino era situat justament al seu darrera. No trigà a trobar el camí, que el dugué en un laberint d’arbres, desfullats pel fred. Com que el vent allí no el molestava i el camí era pla, el cavall tornà a refer-se i Vladimir es tranquil·litzà de bell nou.

Però, malgrat haver recorregut un bon tros de camí, el llogarret no s’albirava i el bosquet s’anava allargant; Vladimir s’adonà, esglaiat, que s’havia endinsat en un bosc desconegut. La desesperació s’ensenyorí d’ell… Tornà a fuetejar el cavall; el pobre animal es posà al trot, però a les quatre passes començà a perdre forces i al cap de quinze minuts avançava ja solament al pas, malgrat tots els esforços del malaurat Vladimir.

A poc a poc el bosc s’anà aclarint, i al cap de poca estona, Vladimir es tornà a trobar en camp ras. El llogarret no s’albirava. Ja devia ésser gairebé mitjanit; brollaren llàgrimes dels ulls del minyó, que anava avançant camps a través.

Mentrestant, la tempesta havia amainat; els núvols s’esvaïren, i una vasta planúria s’estenia als seus ulls, coberta d’una blanca i ondulant catifa de neu.

La nit era força serena. No molt lluny atalaià Vladimir un llogarret compost solament de cinc masos, i de seguida s’hi encaminà. En arribar al primer, d’un salt davallà del trineu, corregué cap a la finestra i hi trucà. Als pocs minuts s’obrí el porticó de fusta i el rostre barbut d’un vell aparegué.

—Què passa?

—Que és gaire lluny d’aquí, Jadrino?

—Que si és lluny, Jadrino?

—Sí, això és el que pregunto…! És lluny?

—No molt: unes deu verstes.

En sentir aquesta resposta, Vladimir s’enfonsà els dits en els cabells i romangué immòbil com un condemnat a mort.

—D’on véns? —preguntà el vell.

Vladimir, però, no se sentia amb forces per respondre a aquella pregunta.

—Podries dir-me, bon vell —digué—, on podria trobar cavalls que em portessin a Jadrino.

—Creus, potser, que hi ha cavalls a casa nostra? —replicà el mugic.

—Però, almenys, no podria llogar un guia…? Estic disposat a pagar-ne el que se’m demani.

—Espera’t una mica —digué el vell, baixant el porticó—; faré venir el meu fill perquè t’acompanyi.

Vladimir es quedà esperant. Al cap de poca estona trucà de nou a la finestra. El porticó s’obrí de nou i el vell barbut tornà a aparèixer.

—Què passa? Que no ve el teu fill?

—Ara de seguida sortirà; s’està calçant. Que potser tens fred…? Entra i escalfa’t, si vols.

—Moltes gràcies… Apressa el teu fill.

La porta grinyolà en obrir-se; sortí el minyó armat amb una maça. Obrint la marxa, assenyalava la direcció, havent de cercar la carretera, colgada sota els amuntegaments de neu.

—Quina hora és? —preguntà Vladimir.

—Dintre poc clarejarà —respongué el jove mugic.

Vladimir ja no digué cap més paraula.

Se sentí el cant dels galls i es féu de dia quan arribaren a Jadrino. L’església era tancada. Vladimir pagà el seu guia i entrà al pati per anar a veure el sacerdot. La troica no hi era. Quina nova l’esperava!

Tornem ara als nostres bons hisendats de Nenaradovo. Què s’hi esdevé?

No s’hi esdevé res.

Els vells s’han llevat i han entrat a la sala; Gavrila Gavrilovitx, amb la seva gorra i el seu gec de baieta, i Praskòvia Petrovna, vestida amb una túnica emboetada. En servir-se el te del samovar, el pare ha fet anar una criada a preguntar a Maria com ha passat la nit. La serventa ha tornat de seguida, manifestant que la senyoreta ha passat una nit molt dolenta, però que comença a sentir-se més alleujada i que no trigarà a pujar a la sala. I, en efecte, poc després la porta s’obre i Maria Gavrilovna es dirigeix a reverenciar els seus pares estimats.

—Què tal, el teu cap, Maixa? —preguntà Gavrila Gavrilovitx.

—Ja em trobo millor, pare meu… —respongué la noia.

—El carbó et degué marejar… —observà Praskòvia Petrovna.

—Ja podria ésser, mareta meva… —respongué Maixa.

El dia transcorregué sense novetat, però en fer-se fosc Maixa se sentí malament. Anaren a ciutat a cercar el metge; en arribar aquest, a la nit, trobà la malalta que desvariejava. Li vingué una forta febrada i estigué durant dues setmanes entre la vida i la mort.

Ningú de la casa no tenia cap esment de la fuga que havia tramat, ja que fins les cartes que Maixa havia escrit la vigília, havien estat cremades. La seva serventa tampoc no en digué res a ningú, per por de la ira dels seus amos. El capellà, el trompeter retirat, el jove hulà i el barbut agrimensor, tots servaren la més gran discreció, tenint com tenien seriosos motius per a fer-ho. Pel que fa a Tereixka, el cotxer, mai, ni que estigués embriac, no acostumava a parlar més que no és degut. D’aquesta manera, el secret romania entre mitja dotzena escassa d’encobridors. Però la mateixa Maria Gavrilovna fou qui durant la seva febre seguida, anà escampant el misteri. Les paraules, malgrat tot, eren tan incoherents, que la seva mare, que no s’apartava de la capçalera, tan sols en pogué capir que la seva filla estava enamorada follament de Vladimir Nicolaievitx i que aquest amor era el motiu més probable de la seva malaltia. Després d’haver-se aconsellat amb el seu marit i alguns veïns, tothom estigué d’acord, ja que es veia ben clar que aquest era el destí de Maria Gavrilovna, i tenint present que ningú no s’escapa de les grapes del seu fat, que ésser pobre no és cap baixesa i que a la culpable li tocava viure amb un home i no amb les seves riqueses, sense comptar moltes altres raons. Els adagis morals acostumen a ésser aplicables, amb un encert sorprenent, quan l’home no té ja prou talent per a inventar res que el disculpi.

Mentrestant, la salut de la noia anà millorant. Feia molt de temps que Vladimir no havia comparegut a la casa de Gavrila Gavrilovitx; estava aclaparat, segons sembla, com acostuma a esdevenir-se en tals circumstàncies. Resolgueren d’enviar-lo a cercar per assabentar-lo de la nova falaguera i inesperada que els pares consentien en el casament. Però el lector pot imaginar-se quina fou l’estupefacció dels hisendats de Nenaradovo quan reberen, com a resposta a llur invitació, una lletra bojament romàntica del nuvi, declarant que mai més no posaria els peus en la casa de la seva estimada, i pregant-los que oblidessin el pobre malaurat, a qui sols restava la mort com a única esperança. Al cap de pocs dies, s’informà tothom que Vladimir acabava d’allistar-se a l’exèrcit. Tot això s’esdevingué l’any 1812.

Durant molt de temps, ningú no gosava fer-ho saber a la convalescent, la qual no al·ludia mai a Vladimir. Uns quants mesos després, en trobar el seu nom entre els soldats que s’havien distingit, greument ferits a la batalla de Borodino, Maixa es desmaià, i era de témer que la febre tornés a apoderar-se’n. Sortosament, aquell desmai no tingué conseqüències.

Una nova preocupació l’envaí: Gavrila Gavrilovitx expirà i la nomenà hereva universal. Aquesta herència, però, no aconseguí consolar-la. En la seva aflicció, Praskòvia Petrovna jurà de servar sempre el viu record de son pare. Poc després, totes dues jaquiren Nenaradovo, lloc de dolorosos records, i anaren a viure a la propietat de X.

També allí els pretendents seguien voltant la fadrina encisadora i rica, sense que aquesta hagués dat a ningú la més petita esperança. De vegades, la mare provava de convèncer-la que escollís el company de la seva vida, però Maria Gavrilovna no feia sinó brandar lentament la testa i romandre pensívola.

Vladimir ja no existia; morí a Moscou, el dia abans de l’entrada dels francesos a la ciutat. La memòria del difunt semblava sagrada a Maixa; guardava, almenys, tot allò que pogués recordar-lo: llibres, que havia llegit en el seu temps, dibuixos, notes i poesies, que ell li havia copiat. Els veïns, en saber-ho, no deixaven d’admirar la seva persistència i la seva constància, esperant encuriosits l’arribada de l’heroi que s’emportaria la victòria final sobre la tràgica fidelitat d’aquella Àrtemis de disset anys.

Mentrestant, la guerra assolí un terme gloriós: els regiments russos tornaven de l’estranger i el poble, boig d’alegria, corria a llur encontre. Les xarangues militars tocaven cants guerrers, com Vive Henri-Quatre, valsos tirolesos, i romances de la «Joconde». Els oficials que havien començat la campanya, de jovenets, tornaven ara fets homes en aquell ambient guerrer i guarnits amb creus militars. Els soldats de tropa conversaven alegrement entre ells, barrejant sovint mots alemanys i francesos. Era una època inoblidable, una època de glòria i de follia… Amb quina força bategava el cor rus en sentir anomenar la paraula «Pàtria»… Que dolces eren les llàgrimes que vessaven en retrobar-se de bell nou amb els seus…! Amb quina unanimitat ajuntava el poble rus els sentiments de l’orgull nacional i de l’amor al seu sobirà…! Quin moment més sublim era aquell!

Les dones, aquelles dones russes, eren llavors del tot canviades: llur acostumada fredor s’havia esvaït, la seva follia era embriagadora, quan, en trobar-se davant els vencedors, esclataven en crits de «Hurra…!».

«Llançaven a l’aire llurs gorres…».

Quin dels oficials d’aquell temps s’hauria negat a reconèixer que a la dona russa devia la paga més gran i sublim!

En aquella època gloriosa, Maria Gavrilovna vivia amb la seva mare a la província de X, sense haver pogut veure com totes dues capitals russes festejaven el retorn dels exèrcits vencedors. A les comarques i llogarrets, però, es notava, potser més encara, l’entusiasme general. L’aparició d’un oficial en aquells llocs, esdevenia una vera solemnitat per als habitants, entre els quals passava gairebé desapercebut un pretendent vestit de frac.

Com ja hem esmentat, Maria Gavrilovna, malgrat la seva freda indiferència, seguia voltada, com sempre, de tota mena de pretendents. Però tots aquests van haver de buidar el lloc en aparèixer a la hisenda un coronel d’hússars, anomenat Burmin, convalescent de les ferides que tenia de guerra, lluint l’orde de Sant Jordi en el trau de la seva guerrera i, segons la dita de les damisel·les d’aquella època, una interessant pal·lidesa en el rostre. Tenia uns vint-i-sis anys; havia vingut a passar els dies de la seva llicència en una hisenda de la seva propietat, situada en els encontorns del llogarret pertanyent a Maria Gavrilovna. La melangia habitual de Maixa, que distingia amb atenció particular el nou arribat, acostumava a esvair-se davant de Burmin, encara que en el seu comportament envers l’oficial no hi hagués ni el més petit rastre de coqueteria. Un poeta, en notar aquest posat, hauria dit:

«Se amor non è, chè dunque?».

Burmin era verament un jove encisador. Per damunt de tot era posseïdor d’aquesta qualitat que plau tant a les dames: el do de la cortesia i de l’atenció, exempt de pretensions, encara que no ho fos d’una mena d’ironia i despreocupació. El seu comportament davant Maria Gavrilovna era lliure i natural, malgrat que cap dels seus mots o accions no s’escapés a l’atenció espiritual i als esguards del coronel. Per molt tranquil i modest que semblés el seu caràcter, per la seva conversa es traslluïa que Burmin havia estat un calavera sense parió, circumstància, però, que no el desacreditava als ulls de Maria Gavrilovna, la qual, com acostumen a fer-ho, generalment, totes les noies, mostrava una condescendència amistosa per aquestes follies jovenívoles, que no deixaven de provar la virior abrivada d’un caràcter.

Però per damunt de tot, molt més que la seva tendresa, que el seu parlar atractiu, molt més que aquella interessant pal·lidesa del seu rostre i que la seva mà embenada, era el silenci de l’oficial que li desvetllava extraordinàriament la curiositat i la imaginació. Amb tot, Maixa no podia dubtar que agradava molt a Burmin, així com també ell, per la seva banda, essent un home intel·ligent i expert, s’havia pogut adonar que ella el distingia d’una manera particular. Amb tot, com podia ésser que fins aleshores no l’hagués vist caure als seus peus, que no hagués sentit encara la seva declaració…? Què l’aturava…? Era tal volta la timidesa, companya inseparable d’un veritable amor, o potser l’orgull, o la coqueteria del pretendent astut…? Tot això era per a ella un enigma… Després de reflexionar-ho reposadament, arribà a convèncer-se que la timidesa era l’únic motiu de tot això, resolent alhora de dissipar-li la indecisió mitjançant una creixent condescendència, i, tal volta, àdhuc mitjançant la seva tendresa.

Maixa preparava un desenllaç impensat, esperant impacient l’instant de la romàntica declaració: el misteri, sigui de la mena que sigui, sempre és enutjós per a un cor femení.

Les operacions estratègiques foren coronades per l’èxit cobejat. Burmin, almenys, romangué pres d’una melangia tan pregona, mentre els seus ulls eren fits d’una manera tan arborada en Maria Gavrilovna, que aquell instant decisiu semblava imminent. Tot el veïnat parlava de les noces com d’un fet ja consumat, i la bonassa Praskòvia Petrovna estava d’allò més contenta de veure que la seva filla, a l’últim, havia triat un nuvi digne del seu estament.

Uns quants dies després, la velleta seia en el seu saló, enfeinada en el joc de grande-patience, quan de cop i volta entra Burmin preguntant a l’acte per Maria Gavrilovna.

—És al jardí —respongué la velleta—. Aneu a cercar-la i mentrestant jo us esperaré aquí.

Burmin se n’anà i la velleta, senyant-se, pensà entre ella: potser avui quedarà enllestit aquest afer…

Burmin trobà Maria Gavrilovna al costat de l’estany, sota d’un salze, amb un llibre a les mans, vestida de blanc, com si fos la veritable protagonista d’una novel·la. Maria Gavrilovna, després d’haver-se dit mantes paraules buides, deixà, expressament, que decaigués la conversa, esforçant-se d’aquesta manera a augmentar la torbació mútua que només podia resoldre’s en declaracions impensades i decisives. I així s’esdevingué: Burmin, fent-se càrrec de la delicadesa de la seva situació, declarà que ja feia temps que cercava l’oportunitat de poder descobrir el secret del seu cor, i pregà que li concedís un minut d’audiència. Maixa, tancant el seu llibre, abaixà els ulls, en senyal d’assentiment.

—Jo l’adoro —digué Burmin— amb tota la passió de la meva ànima…

Maria Gavrilovna s’enrojolà tota, inclinant més el cap.

—M’he comportat imprudentment, deixant-me dur per l’agradable costum de contemplar-la i escoltar-la cada dia… —Maria Gavrilovna recordà en aquest moment la primera epístola de St. Preux.

—Ara seria ja tard per voler contrarestar la força del meu destí: el seu record, la seva fesomia encisadora i incomparable, seran en l’esdevenidor un turment i ensems una delectança per a la meva vida; però encara em resta per complir el deure penós de descobrir-li un terrible misteri, que esdevindrà entre nosaltres un entrebanc insuperable…

—Aquest entrebanc sempre ha existit entre nosaltres —l’interrompé amb vivor Maria Gavrilovna—; jo no hauria pogut esdevenir mai la seva muller…

—Ho sé —respongué Burmin, amb veu apagada—, sé que en altres temps vostè havia estimat… però, la mort i tres anys de dolorosa aflicció… Maria Gavrilovna…!, bona i encisera amiga meva…!, no intenti privar-me del meu darrer consol: en pensar que consentiria ésser el fonament de la meva sort, si…

—Calli, per Déu, calli…!, m’està martiritzant…

—Sí; ho sé i veig ben clar que seria meva; però… sóc l’ésser més dissortat del món… sóc casat!

Maria Gavrilovna se’l mirà sorpresa.

—Sóc casat… —seguí Burmin—. Han passat més de tres anys d’ençà que em vaig amullerar sense saber… qui és la meva esposa i on es troba i si he de tornar-la a veure més.

—Què diu…! —exclamà Maria Gavrilovna—. Quina cosa més estranya…! Continuï, continuï… tot seguit li diré… però continuï, per favor…!

—En començar l’any 1812 —digué Burmin començant la seva relació— em dirigia cap a Vilna, on era de guarnició el nostre regiment. Un cert dia, de bella nit, vaig arribar en una estació de posta i vaig manar que cuitessin a enganxar de seguida, quan, de sobte, es desencadenà un torb horrorós; el cap de l’estació i els majorals m’aconsellaren, en vista d’això, d’esperar que la tempesta es calmés. Vaig obeir, però una inquietud incomprensible s’apoderà de mi com si alguna cosa m’atiés i m’empenyés. Mentrestant, la tempesta no minvava; vaig perdre la paciència; vaig manar que enganxessin de bell nou i vaig partir en ple temporal. Al cotxer se li va acudir d’encaminar-se a través del riu, la qual cosa havia d’escurçar tres verstes la nostra ruta. Les vores eren nevades; el cotxer no encertà a trobar el punt per on se sortia a la carretera, de manera que ens trobàrem a la fi en un indret desconegut. La tempesta amainava. Al cap de poca estona vaig veure un llum i vaig manar d’encaminar el vehicle cap allí.

Arribàrem en un llogarret; a l’església de fusta d’aquell lloc hi havia llums. El temple era obert; en el pati, darrera el tancat, es veien alguns trineus; a l’atri hi havia gent, que es passejava amunt i avall.

—Aquí, aquí! —cridaren veus diferents.

Vaig manar al cotxer que s’hi atansés.

—Però, per Déu, on t’has entretingut tant de temps…? —em preguntà una veu—; la núvia s’és desmaiada i el pope no sap què fer: ja estàvem a punt d’entornar-nos-en a casa. Davalla de seguida…!

—Sense dir un mot, d’un salt vaig baixar del trineu i vaig entrar a l’església, pobrament il·luminada per uns quants ciris. La noia seia en un banc, en un racó fosc, mentre que la seva acompanyant li friccionava els polsos.

—Gràcies a Déu! —digué aquesta—. A la fi ha arribat; poc s’hi ha faltat que no causés la mort de la senyoreta.

El vell pope s’atansà a la vora meu, preguntant-me:

—Que comencem?

—Comenci, comenci, pare meu —vaig respondre distretament.

Aixecaren la noia, sostenint-la… Víctima d’una lleugeresa inconcebible i imperdonable… em vaig posar al costat de la noia, davant el faristol… El sacerdot es disposà apressadament a complir les formalitats, mentre que tres homes i la serventa posaven tota llur cura en la noia, sostenint-la durant la cerimònia. Ens donaren la benedicció i ens invitaren que ens beséssim.

La meva esposa tombà envers mi el seu rostre pàl·lid i jo vaig estar a punt de fer-li el bes de noces, quan exclamà tot d’una:

—Ah!, si no és ell, no és ell! —i caigué desmaiada.

Els qui assistien a aquesta escena, fitaren en mi llurs esguards sorpresos. Vaig fer un tomb, vaig sortir de l’església sense cap obstacle i em vaig llançar al vehicle, cridant:

—De pressa!

—Déu meu…! —exclamà Maria Gavrilovna—. Però vostè no sap què va ésser, després, de la seva pobra muller…?

—No ho sé —continuà Burmin—. Ni sé com es diu el llogarret, ni on ens esposàrem; no recordo tampoc quina era l’estació d’on vaig sortir. En aquell temps donava jo tan poca importància a aquesta folla facècia meva, endiablada i imperdonable, que poc després d’haver deixat l’església, em vaig adormir sense despertar-me fins al matí següent, quan ja havia arribat a la tercera estació. El criat que llavors m’acompanyava morí durant la ruta, de manera que no em resta la més petita esperança de poder trobar la víctima d’aqueixa broma cruel, i tan cruelment venjada.

—Déu meu, Déu meu…! —exclamà Maria Gavrilovna, agafant-lo pel braç—. De manera que va ser vostè…? I és possible que no em reconegui?

Burmin, esgrogueït, es llançà als seus peus.