Una vegada hi havia dos corbs que havien fet el niu dalt d’un arbre, a Pearblossom.

Al peu de l’arbre, en un forat, hi vivia una serp de cascavell.

Era molt vella i molt grossa i cada cop que movia els anells de la cua feia tant de terrabastall que el soroll arribava fins als nens que eren a l’escola, a Littlerock.

Gairebé sempre dormia, però cada tarda, a dos quarts de quatre en punt, s’arrossegava fora del forat, s’enfilava arbre amunt i donava una ullada al niu dels corbs.

Si hi trobava un ou —i gairebé sempre n’hi havia algun— se l’empassava sencer, amb closca i tot. Després baixava cap al forat i s’adormia una altra vegada.

Quan la mare corb tornava del poble —cada tarda anava a la botiga a comprar menjar— veia el niu tot buit.

—Pobret! Què li deu haver passat, a l’ou? —s’exclamava. I començava a buscar pertot arreu.

Però mai no el trobava i, per això, després de berenar, en ponia un altre.

Quan això ja feia molt de temps que durava, una tarda la mare corb va arribar a casa més d’hora que de costum i va enxampar la serp amb l’ou a la boca.

—Desgraciada! —va cridar—. Què fas?

La serp, amb la boca plena, li va contestar:

—Bereno.

I va lliscar tronc avall, cap al forat.

Al vespre, quan el pare corb va arribar de Palmdale, on treballava d’encarregat a ca l’adroguer, va trobar la seva dona, pàl·lida i ullerosa, passejant amunt i avall per la branca de davant del niu.

—Què passa, Amèlia? —li va preguntar—. Fas molt mala cara. Ja t’has tornat a empatxar?

—Mira que n’ets, de poca-solta! —va saltar ella, sanglotant—. M’escarrasso fent coses per a tu, i quan no treballo, m’esforço per pondre un ou, dia rere dia… I, saps què? Descomptant-hi els diumenges i els dies de festa són dos-cents noranta-set ous l’any i encara no n’ha sortit cap pollet! I tot el que se t’acut és preguntar-me si he menjat més del compte. Ai! I quan penso en aquella serpota…, tota jo tremolo!

—Una serp? —va fer ell—. Quina serp?

—La que se m’ha menjat tots els ous —va dir la mare corb, i es va tornar a posar a plorar.

Quan, finalment, va poder explicar què havia passat, el seu marit va fer anar el cap d’una banda a l’altra.

—Això és molt greu —va dir—. Algú hi hauria de fer alguna cosa.

—Doncs per què no baixes al forat i la mates? —va proposar la mare corb.

—Em sembla que aquesta no seria la millor solució —va respondre el pare corb.

—Abraham, ets un poruc!

—Un poruc, jo? —va repetir ell—. De cap manera! El que passa és que no has tingut una idea gaire bona. Poques vegades tens idees bones, tu, si vols que et sigui franc. Saps què faré? Aniré a parlar amb el mussol vell. És un gran pensador. Sempre té bones idees.

I se’n va anar, volant, cap al pollancre del jardí de can Yost, on vivia el mussol vell.

Quan el corb va trucar a la porta, el mussol, que treballava fent un torn de nit i dormia de dia, s’acabava de llevar.

—Passa, passa, Abraham —va dir—. Em perdonaràs que vagi en sabatilles.

El corb es va asseure i, mentre el mussol s’afaitava i s’allisava les plomes, li va explicar tota la història.

—Molt bé —va dir el mussol, quan el corb va haver acabat—, només podem fer una cosa.

—Ah, sí? Què?

—Tingues paciència.

I aleshores el mussol va obrir la porta i va baixar, volant, cap al mig del camp d’alfals de can Yost, que encara era moll perquè aquell dia l’havien regat.

—Uix! Tot això és ple de fang —va dir el corb, quan va arribar al costat del seu amic.

—Abraham, xerres massa —va dir el mussol—. Tanca el bec i fes el mateix que jo.

I, mentre deia això, va agafar un grapat de fang i va començar a donar-hi forma d’ou.

El corb va fer el mateix, i quan van acabar, el mussol va volar cap a la teulada de casa l’Olívia, just allà on sortia la xemeneia que pujava del menjador. La llar estava encesa i la xemeneia cremava. El mussol va posar els dos ous en un cassó de llauna boterut i el va deixar sobre la xemeneia.

Aleshores tots dos van tornar, volant, cap a casa del mussol i van sopar.

Quan van haver rentat plats i escoltat el concert que feien a la ràdio, ja eren les deu i la lluna brillava amb força per damunt de les muntanyes.

—Els ous ja deuen ser ben cuits —va dir el mussol.

Se’n van anar cap a la xemeneia i, efectivament, els ous ja eren a punt; s’havien tornat durs com una pedra.

—De quin color fa els ous, la teva dona? —va preguntar el mussol.

—Són d’un verd claret —va dir el corb—, amb taquetes negres.

—Doncs estem de sort perquè en Siggy pinta la casa, aquesta setmana —va dir el mussol.

I, enduent-se el cassó amb els ous, va baixar volant fins a una taula plena de pots i pinzells que hi havia davant la porta de la cuina.

Un cop els van haver pintat i els ous ja semblaven ben bé de debò, el mussol i el corb els van deixar assecar prop de la xemeneia.

Cap a mitja nit, quan la pintura ja era ben seca, van tornar al niu, on la mare corb els esperava, impacient.

—Vejam —va dir-los—, ja heu decidit qui de vosaltres baixarà a matar la serp al seu cau?

—Cap dels dos —va dir el pare corb.

—Cap dels dos? —va xisclar ella—. Així, doncs, deixareu que dos-cents noranta-set dels meus pobrets ous desapareguin gola avall d’aquesta serpota fastigosa cada any sense fer-hi res? Voleu que jo em mori de pena cada dia, per sempre més?

—Amèlia —va dir el corb—, xerres massa. Tanca el bec i aparta’t del niu.

La mare corb va fer el que li deien i el mussol va treure els ous del cassó i els va posar al niu.

—Què fas, amb això? —va preguntar la mare corb.

—Tingues paciència —va dir el mussol.

I se’n va anar volant cap a Llano, perquè havia quedat amb un amic per anar a caçar esquirols.

Aquella tarda, la mare corb va baixar a la botiga, com sempre. Mentre ella era fora, la serp es va despertar i, com que tenia gana, va lliscar fora del forat, va tirar tronc amunt i va arribar a la branca on hi havia el niu.

—Mmm! —va dir—. Avui hi ha dos ous!

I es va passar la llengua pels llavis, perquè de petita no li havien ensenyat bones maneres i era una mal educada. Llavors va estirar el coll i es va cruspir els dos ous, primer l’un i després l’altre.

Després es va ajeure tan llarga com era damunt la branca a prendre el sol i es va posar a cantar:

Va callar de cop.

—Quina closca més dura que tenen, aquest ous! —va dir-se—. Normalment abans d’arribar-me a la panxa ja s’han trencat. Però aquesta vegada no sé què passa.

I aleshores va començar a notar unes punxades molt fortes.

—Aau! Aai! Uui! —deia.

Cada cop li feia més mal la panxa.

—Aau! Aai!

La serp feia ziga-zagues, es regirava i es recaragolava.

I va fer tantes i tantes giragonses que, sense adonar-se’n, el cap li va quedar entortolligat en una branca. Però amb la cua encara anava fent batzegades.

I agafava tanta embranzida, es retorçava, es revinclava i s’embolicava amb ella mateixa de tal manera, que al final amb la cua va fer un nus de pardal en una altra branca. I quan amb més fúria el volia desfer, més es reforçava el nus.

Mentrestant, els ous que tenia a la panxa no paraven de clavar-li fiblades.

Al cap d’una estona, la mare corb va arribar de la botiga i, en veure la serp, de primer es va espantar.

Però en adonar-se que estava ben immobilitzada entre les branques, li va engegar un sermó sobre la maldat que tenen aquells que es mengen els ous dels altres.

Des d’aleshores, la mare corb ha criat quatre famílies de disset pollets cadascuna. I fa servir la serp per estendre-hi la roba dels petitons.